La poesia narrativa i la ficció en prosa en els segles XIV i XV

Poesia narrativa. Ficció en prosa. Els viatges a l'altre món. Les narracions sentimentals. Història de Jacob Xalabín

  • Enviado por: El remitente no desea revelar su nombre
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 8 páginas
publicidad

LA POESIA NARRATIVA I LA FICCIÓ EN PROSA EN ELS SEGLES XIV I XV

La poesia narrativa

En el segle XIV sorgí una poesia narrativa de caire realista, força abundant, que traduí la visió burgesa del món i que, en definitiva, s'oposà a la tradició trobadoresca. En efecte, en aquesta poesia narrativa l'única cosa que recorda la poesia dels trobadors és algun provençalisme lèxic; tota la resta -temes, intenció, formes- no hi té res a veure, i la podem qualificar, pel seu escepticisme, pel seu llenguatge col·loquial i directe i pel seu realisme de clarament antitrobadoresca.

Les formes típiques d'aquesta nova poesia són les noves rimades -apariats de versos octosíl·labs- i la codolada -formada per un apariat inicial de vuit síl·labes cada vers, seguit d'un nombre indefinit d'apariats, construït cadascun d'aquests per un vers de quatre síl·labes i un de vuit: 8 a, 8 a, 4 b, 8 b, 4 c, 8 c…-, metres d'arrels populars i tradicionals. Sembla d'altra banda, que aquestes composicions narratives estaven influïdes pels fabliaux francesos, gènere que Martí de Riquer caracteritza com “d'assumpte divertit, i molt sovint lliure i obscè, redactat generalment amb poca cura estilística i gairebé sense pretensions retòriques, que situava la seva acció en ciutats o viles molt concretes i conegudes i que tenia com a personatges burgesos, pagesos, juristes i sobretot clergues que es veien embolicats en pintorescos conflictes amorosos, de vegades de crua sensualitat, en els quals molt sovint els marits eren burlats, els seductors i les dones adúlters se sortien amb la seva i tot podia finir plaentment”.

Ironia, gust per l'anècdota picant, bon humor, un punt de grolleria i el to sempre desimbolt defineixen aquestes narracions versificades, que, d'altra banda, tradueixen l'esperit escèptic, desmitificador i materialista propi de la mentalitat burgesa.

El Sermó del bisbetó, poema en codolada de finals del segle XIV o de principis del XV és una mostra d'aquell costum medieval -que avui encar aes conserva a Montserrat- d'elegir en la festa de sant Nicolau un escolà que fa de bisbe -el bisbetó- per un dia. El poema conservat, que era part d'una celebració d'aquestes, conté una divertida sàtira contra diversos estaments -els capellans, els frares, els menestrals i, especialment, les dones.

La Disputació d'En Buc ab son cavall, escrit en noves rimades, d'autor anònim, sembla pertànyer a la segona meitat del segle XIV. Relata una pintoresca discussió entre un personatge anomenat Buc i el seu cavall, dotat de parla. Poema ple de comicitat, és una burla desimbolta i despreocupada de la societat que en alguns passatges ha estat titllada d'irreverent.

Els Planys del cavaller Mataró, poema anònim de la segona meitat del segle XIV, conté 903 versos en noves rimades. De caire satíric i anticlerical, s'assembla en molts aspectes als fabliaux francesos. Expressa en primera persona els “planys” del cavaller anomenat Mataró davant l'abandonament de la seva dama, de la qual es venja en el poema.

El sagristà i la burgesa, també conegut amb el títol de Entremeliadures del Diable, és un veritable fabliau del segle XIV, escrit en noves rimades, que ens ha pervingut sense començament ni final. Narra la divertida venjança del diable contra un sagristà.

Francesc de la Via, sots-veguer de Girona, que se sap que va viure durant la primera meitat del segle XV, és autor de diversos poemes lírics i narratius. Es destaca el Llibre de fra Bernat que ens explica amb desimboltura les desgràcies d'un frare que disputa a un cavaller i un canonge els favors d'una monja atractiva, la qual, després de burlar-los cruelment lliure els seus favors al propi autor que hi apareix com a narrador i coprotagonista. Es tracta d'un poema llarg -2095 versos de codolada-, de gran perfecció tècnica, estructural i estilística, de to amoral i escandalós, que s'ha relacionat per l'estil i l'assumpte amb els fabliaux francesos.

El Testament d'En Bernat Serradell de Vic consta de 1605 versos de codolada, i n'és autor i protagonista el mateix Serradell. El tema central de l'obra és un viatge a l'altre món, fet amb una certa intenció religiosa i didàctica; en molts moments és ple d'humor i d'ironia -conté una sàtira contra els mals frares-, i està situat en un context històric pres de la realitat del cercle d'amics de Vic per als quals Bernat Serradell escriví.

Aquest corrent satíric va tenir un gran predicament a les tertúlies valencianes. Agudesa, afecció als dobles sentits, al·lusions i sobreentesos, gust per la caricatura i la procacitat, to divertit i realista i notes de color local, són constants del que s'anomena “escola valenciana” del segle XV. Hi destaquem Bernat Fenollar, animador d'una de les tertúlies més importants, corresponsal d'Ausiàs March i de Roís de Corella, que va escriure el Procés de les olives (discussió en vers entre Fenollar i Moreno sobre la capacitat sexulas dels homes madurs, donà origen a la intervenció, també versificada, de Gassull i Vinyoles i d'altres. Les procacitats són evitades amb l'ús de jocs de paraules i de sobreentesos); i Jaume Gasull, amb Somni de Joan Joan, fluida i expressiva translació de les converses femenines, i Brama dels llauradors de l'Horta de València, sàtira divertida en resposta a un text de Fenollar. En aquestes obres remarquem, especialment, l'ús d'una llengua popular que contrasta vivament amb l'artifici provençalitzant dels poetes cortesans.

La ficció en prosa

Els viatges a l'altre món

Els relats sobre el món cristià d'ultratomba (Infern, Llimbs, Purgatori, Glòria) sovint reflecteixen les circumstàncies històriques i espirituals del moment i evidencien, alhora, el tarannà psicològic del seu autor, fenomen que podem observar més en les representacions plàstiques que ens n'han quedat que no pas en la literatura. Pensem, per exemple, en les pintures del Bosc (1450 - 1516). El tema dels viatges a l'altra vida, d'origen pagà (religions orientals i mites grecs), fou utilitzat pel Cristianisme amb finalitat didàctica: explicar els premis o càstigs segons el comportament de l'home en la terra, i aviat es convertí en un gènere amb unes característiques pròpies. Amb el temps, però, l'aspecte didàctic desaparegué, sobretot quan els autors se'n serviren amb unes altres intencions, ja fossin polítiques o humorístiques. En terres catalanes el gènere fou conegut ben aviat (Ramon Llull ja en parla), però fou a partir del segle XIV que es desenvolupà.

L'obra més important és el Viatge al Purgatori de Sant Patrici, de Ramon de Perellós, mostra de l'evolució del gènere al servei d'una intenció literària culta i molt personal. L'obra, que fou escrita en els darrers anys del segle XIV i que procedeix d'un relat llatí de finals del XII, narra el viatge que l'autor féu al Purgatori per tal de conèixer el destí de l'ànima de Joan I. Com en el cas de Bernat Metge a Lo Somni, Perellós se serví del seu relat per justificar-se políticament i personalment davant les acusacions de traïció de què havia estat objecte.

Les narracions sentimentals

Es tracta d'un gènere de contingut bàsicament amorós i d'anècdota mínima que estructurat simbòlicament, segueix els dictats de la retòrica i la sintaxi llatines. La peça més important és la Història de l'amat Frondino i de Brisona, obra anònima de finals del segle XIV o principis del següent que, sota l'apareça de novel·la epistolar, no amaga la intenció primera: oferir un mostrari de cartes d'amor i de l'art d'escriure-les.

Francesc de Moner (1463 - 1492), autor de la narració L'ànima d'Oliver, també conreà el gènere epistolar de tema amorós.

“Història de Jacob Xalabín”

La Història de Jacob Xalabín és una novel·la d'autor desconegut escrita probablement els primers anys del segle XV i basada en uns fets i en uns personatges reals.

La Història de Jacob Xalabín és una novel·leta en la qual coincideixen diversos elements. Primer, uns elements històrics que en són l'eix i la finalitat: presentar la situació política del món otomà a finals del segle XIV i la batalla de Kossovo, en el transcurs de la qual, Murat I, cap de l'exèrcit turc, guanyà els cristians i es resolgué la successió del tron amb la mort de Jacob, un dels fills de Murat, a mans del seu germà Bajazet. Segon, uns elements literaris de procedència oriental (narracions procedents de Les mil i una nits). Tercer, uns altres elements procedents de la novel·la cavalleresca, de la sentimental i de la literatura joglaresca de tradició oral (manca d'alè èpic en les accions dels personatges, tractament de les situacions amoroses, fórmules i expressions amb les quals l'autor es dirigeix a l'oïdor / lector per tal de cridar-li l'atenció sobre alguns fets determinats). L'estil i la llengua són sobris i expressius com correspon a una obra en la qual la fantasia està al servei de la història. L'abundància de diàlegs, les imatges senzilles, les exclamacions retòriques, etc., juntament amb l'interès temàtic i la brevetat del text, fan la lectura de la Història de Jacob Xalabín molt atractiva.

L'acció de l'obra trancorre a la cort turca dels anys 1387 - 1389. El narrador es proposa contar-nos la biografia aventurera del fill legítim de l'Amorat (és a dir, l'emperador), Jacob Xalabín (l'honorable o el príncep hereu), que mor assassinat per Beseit (és a dir, Bajazet, que va ser emperador de Turquia entre el 1389 i el 1402).

La novel·la s'estructura en tres parts ben diferenciades: els capítols I - IV conten l'amor de la jove esposa de Murat, Issa Xalabina, pel fillastre Jacob, com aquest la refusa, la malaltia d'ella i el remei, que és fer matar Jacob. Això fa que Jacob fugi en companyia d'Alí Baixà, el seu amic.

Els capítols IV - XIV expliquen com Jacob i Alí arriben a Palàcia d'incògnit i s'hi fan famosos com a cavallers, com s'enamoren i tornen ben acompanyats a la cort de Murat, on són molt ben acollits.

Els capítols XV - XVI contenen la descripció de la batalla de Kossovo, la mort de Murat i la fatídica intervenció de Bajazet, que escanya Jacob i mata el pare.

La novel·la és de temàtica fonamentalment amorosa, com és habitual en la narrativa europea dels segles XIV - XV. Les anècdotes concretes on es manifesten les passions amoroses corresponen a temes narratius d'origen folklòric antic i a la narrativa europea medieval des de Chrétien de Troyes. També té trets que comparteix amb el Curial i el Tirant, com les habilitats cavalleresques de Jacob i del seu amic Alí, la versemblança geogràfica, temporal i històrica del narrador, l'exacta ambientació històrica del conjunt dels fets.

Però a la Història de Jacob Xalabín s'han canviat els papers: els “bons” són els del món islàmic, i els “dolents” els que al Curial i al Tirant són els bons. I també en aquesta novel·la apareixen elements fatals que precipiten el desenllaç tràgic (la mort de Jacob Xalabín).

L'autor que escriu pensant en un públic occidental, demostra un gran coneixement i una gran simpatia pels turcs i sempre adverteix el lector de les singularitats dels seus costums. L'estil d'aquesta novel·la és lineal i sense retòrica, cosa que demostra que l'autor no era un professional de la literatura.

La llengua de la Història de Jacob Xalabín és un català absolutament normal i corrent del segle XV.

TEXTOS

Parlar del cel les oireu,

i de la terra;

ara de pau, adés de guerra,

i de l'infern,

i de l'estiu, i de l'hivern.

I, sens afany,

vos contaran tot quant en l'any

han començat,

teixit, i ordit, i acabat;

tot, fil per randa,

vos ho diran, sens donar tanda

per a respondre.

I, baix parlant, sentiu compondre

tantes cosetes,

que par que sien orenetes

dins en lo niu,

que si els sou prop, sols lo “xiu xiu”

basta eixordar-vos.

Lo somni de Joan Joan de Gasull mostra un aguda facultat d'observació dels costums de l'època, com ho podem veure en aquest fragment sobre les dones xerraires.

-Digau, senyora:

I vós que sou gran oradora

i gran legista,

que al·legau tant lo Psalmista

e lo Tirant,

perquè esta i jo estam altercant,

digau-nos, ¿com

lo déu d'amor ha nom de nom?

-Digau-us-ho ella,

que del senyor mossèn Corella

llig los més dies

totes les sues poesies.

En aquest fragment de Lo somni de Joan Joan de Jaume Gassull es mostra la importància social de la literatura en els cercles burgesos i aristocràtics de la València del segle XV.

8 de 8