La intervenció del psicopedagog en l'atenció precoç

Pedagogía. Historia, profesionales y funcionamiento del CDIAP. Ámbitos de actuación # Centres de Desenvolupament i Atenció Precoç. Serveis sanitaris i socials

  • Enviado por: El remitente no desea revelar su nombre
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 21 páginas
publicidad
publicidad

SUMARI

Pàg.

1. Introducció ................................................................................................................... 1

2. Marc teòric: organització del CDIAP .......................................................................... 2

2.1 Què és un CDIAP?

2.2 Trajectòria històrica dels CDIAP

2.3 Professionals dels CDIAP

2.4 El funcionament del CDIAP

3. Principals àmbits d'actuació .........................................................................................7

3.1 Tasques del CDIAP

3.2 Passos en la intervenció

3.3 Serveis sanitaris

3.4 Serveis socials

3.5 Serveis educatius

4. Model de treball centrat en la família ........................................................................ 12

5. Paper del psicopedagog ............................................................................................. 15

- El treball amb la família

- El treball amb els infants

- Els companys

6. CDIAP ASPANIAS ................................................................................................... 17

7. Conclusions ............................................................................................................... 19

Fonts de documentació .................................................................................................. 20

Annex

1. INTRODUCCIÓ

Mogudes pel gran interès que tenim vers els infants i els problemes que alguns d'ells presenten, hem elaborat aquest treball sobre els Centres de Desenvolupament i Atenció Precoç (CDIAP) i la intervenció dels psicopedagogs en l'atenció precoç.

A partir de la recerca en diversos llibres i revistes especialitzades i a Internet, hem deduït l'organització dels CDIAPs així com què són, la trajectòria que han seguit, els professionals que hi intervenen, el seu funcionament i els principals àmbits d'actuació. Tanmateix, també hem destacat un model de treball centrat en la família per comprovar la gran importància del context de l'infant en el seu desenvolupament. Per últim, hem classificat les funcions del psicopedagog vers el treball amb la família, el treball amb els infants i els companys.

Per complementar la recerca teòrica, hem anat a visitar el CDIAP ASPANIAS per veure'n l'estructura organitzativa i els processos d'atenció. A l'Annex del treball presentem el qüestionari que vam passar a la responsable del CDIAP.

Finalment hem fet unes breus conclusions sobre el que hem aprés durant la realització d'aquest treball i sobre els pensaments que, com a futures psicopedagogues, tenim sobre el tema de l'atenció precoç.

2. MARC TEÒRIC: ORGANITZACIÓ DEL CDIAP

2.1 Què és un CDIAP?

El centre de Desenvolupament Infantil i Atenció Precoç és un Servei Públic concertat que té com a objectiu principal l'atenció a la població infantil de 0 a 5 anys que presenta trastorns en el seu desenvolupament o risc de patir-los, el suport a les famílies i al seu entorn.

Els centres de Desenvolupament Infantil i Atenció Precoç formen part de la xarxa de Serveis Públics Concertats de la Conselleria de Benestar Social de la Generalitat de Catalunya.

El CDIAP és el servei de referència del sector (districte o comarca) en els àmbits sanitari, educatiu i social, realitzant tasques de Prevenció, Detecció i Diagnòstic bio-psico-social de les alteracions que es poden presentar en el desenvolupament del nen/a durant els primers anys de vida.

2.2 Trajectòria històrica dels CDIAP

L'Atenció Precoç a Catalunya és avui un servei públic sectoritzat i integrat a la xarxa bàsica de serveis socials de responsabilitat pública. És un servei que ofereix una cobertura àmplia en tot el territori català sent universal i gratuït per a tots els infants que ho necessiten. Per arribar a aquest punt, però, hi hagut un llarg procés d'evolució de molts elements: polítics, econòmics, sociològics, administratius, etc. els quals interrelacionant-se, han donat lloc al Servei Públic de l'Atenció Precoç que avui coneixem.

L'inici exacte de l'Atenció Precoç a Catalunya és imprecís en quan a la cronologia, perquè no va començar d'una manera premeditada i organitzada, sinó que va ser la conseqüència de l'arribada al nostre país de noves teories i actuacions, procedents dels E.E.U.U dirigides a l'atenció als infants amb discapacitat. Aquestes teories coincidien en ressaltar els efectes positius i l'increment de les expectatives de millora com a resultat d'una intervenció terapèutica sobre els infants amb trastorns en el seu desenvolupament. Aquest nou enfocament s'anomenà Estimulació Precoç i representà un canvi qualitatiu respecte a l'atenció als infants amb discapacitat.

Amb aquesta difusió de noves teories, començaren les iniciatives de posar en marxa nous Centres d'Atenció especialitzada als infants amb trastorns del desenvolupament.

Actualment Catalunya compta amb 52 Centres de Desenvolupament Infantil i Atenció Precoç ( CDIAP) sectoritzats i distribuïts pel seu territori.

2.3 Professionals dels CDIAP

El CDIAP disposa d'un equip interdisciplinar de professionals especialitzats en el desenvolupament normal i patològic en la primera infància, que cobreixen les àrees biopsicosocials. L'equip bàsic d'un CDIAP està format per neuropediatre, psicòleg, piscoterapeuta, logopeda, fisioterapeuta i assistent social. Més endavant concretarem en alguns d'ells.

2.4 El funcionament del CDIAP

La permanència d'un nen en el CDIAP ve determinada per 5 aspectes:

  • Els límits d'edat que marca l'Administració

  • L'entrada del nen/a a l'escola

  • Criteris terapèutics

  • La disponibilitat de places

  • L'assistència a les visites programades

En cas que la demanda superi la capacitat assistencial concertada amb l'Administració, el CDIAP segueix els criteris de prioritat senyalats pel Decret que regula l'Atenció Precoç a Catalunya, i que són els següents:

  • Atenció preferent a nens amb afectacions greus

  • Atenció d'obligat compliment a nens amb edats inferiors a 3 anys

Els CDIAP contemplen els següents objectius:

Atenció directa

La derivació dels nens al CDIAP prové de quatre àmbits diferents:

  • Serveis sanitaris: hospital (neuropediatre, neonatòleg o altres especialistes), pediatria, infermeria pediàtrica.

  • Serveis educatius: escola bressol, EAP, ed. Infantil.

  • Serveis socials.

  • La pròpia família.

Els professionals del CDIAP, només arribar el nen, fan una valoració diagnòstica inicial que consisteix en elaborar un diagnòstic neurològic, psicològic i social. El diagnòstic és evolutiu i requereix sovint la participació de diferents professionals. La valoració diagnòstica és la primera relació que l'equip estableix amb els pares i el nen, i consta del següent:

  • L'elaboració de l'anamnesi (qui fa la derivació, motiu de consulta dels pares, reacció entorn a la problemàtica enunciada, expectatives, valoracions positives i negatives emeses pels pares del nen ...).

  • Recollida dels informes mèdics, escolars i socials.

  • La informació sobre el funcionament del CDIAP i compromís administratiu.

L'avaluació del nen implica 3 factors. En primer lloc, la valoració del motiu de consulta aportat pels pares; en segon lloc, la valoració de les capacitats cognitives, motrius, comunicatives i psicoafectives; i en tercer i últim lloc, la valoració de l'actitud del nen en relació als pares, al terapeuta, als materials, reactivitat a l'entorn i els aspectes personals.

Aquesta avaluació del nen es realitza en unes seccions obertes i en unes altres més estructurades. L'observació qualitativa de la conducta del nen es complementa amb l'aplicació d'escales estandarditzades de desenvolupament i/o proves específiques, adequades a l'edat i tipus d'afectació. Per arribar a conèixer l'etiologia del trastorn, freqüentment es fa necessària la realització de proves mèdiques complementàries.

El psicòleg i neuropediatre solen ser els professionals de l'equip que tenen al seu càrrec la valoració diagnòstica del nen/a. L'assistent social col·labora, quan es considera necessari, en la valoració diagnòstica aportant dades relatives a la família i coordinant-se amb altres professionals.

L'elaboració del diagnòstic o de la impressió diagnòstica inicial ha de permetre identificar el trastorn o problemàtica del nen/a i posar en marxa les actuacions terapèutiques pertinents.

La devolució del diagnòstic a la família és abordada pel mateix professional de referència i es procura que sigui en un entorn reservat i en presència d'ambdós pares.

La valoració diagnòstica inicial dóna pas a les diferents modalitats d'intervenció i atenció terapèutica, que està basada en una atenció global que inclou les necessitats del nen i les competències pròpies de l'edat, tant a nivell de desenvolupament afectivo-emocional i social com cognitiu, de comunicació i llenguatge amb la seva família, la qual presenta unes característiques i necessitats pròpies. Hi ha diverses modalitats d'intervenció: una atenció intensiva, de 2 a 3 sessions setmanals; una atenció regular d'una sessió setmanal; i una atenció de seguiment en què es realitzen sessions quinzenals, mensuals o més espaiades.

Els criteris per escollir una d'aquestes tres modalitats són la gravetat i el tipus d'afectació del nen, en el cas de nens escolaritzats i d'una problemàtica greu o molt interferidora, la necessitat d'un suport freqüent als mestres, i com a últim criteri també cal tenir en compte el moment emocional crític de la família.

Les sessions d'atenció es poden realitzar amb la presència dels pares, amb el nen sol, o en petit grup de nens. El tractament pot ser també compartit per dos professionals quan les necessitats del nen i de la família ho requereixin.

L'atenció i suport a la família té com a objectius:

  • Ajudar a madurar i elaborar els sentiments inicials reactius al fort impacte del diagnòstic.

  • Ajudar els pares en la comprensió i acceptació del seu fill per construir el vincle afectiu que l'ajudi a créixer.

  • Donar indicacions, models i pautes que ajudin els pares a optimitzar el desenvolupament del nen.

Aquests objectius es van desenvolupant des de l'inici de l'atenció fins el moment de l'alta o de la derivació.

L'avaluació del tractament, pel què fa al nen, en el propi CDIAP consisteix en:

  • Avaluació individualitzada i contínua del procés de desenvolupament del nen a través de registres, protocols assistencials, administració de proves estandarditzades i altres proves complementàries.

  • Registre per escrit de la valoració quant a l'evolució del nen i família, a partir dels objectius inicials.

  • La coordinació amb l'EAP per l'elaboració del dictamen per a aquells nens que ho requereixin per a la seva integració a l'escola ordinària.

L'avaluació del tractament, pel què fa a la família, inclou:

  • Valoració de l'evolució de les actituds parentals quant a una millor comprensió, acceptació integració i ajust a les necessitats del nen/a. Tota aquesta avaluació queda registrada en el dossier personal o història clínica de cada infant.

  • Valoració de l'evolució/resposta terapèutica a problemàtiques familiars concretes: psicoteràpies familiars/individuals, consell genètic, deshabituacions a substàncies, control de natalitats, etc.

Atenció indirecta

El segon objectiu dels CDIAP comprèn dos tipus d'actuació en els àmbits sanitari, escolar i social. Per una banda, el treball conjunt entre els professionals del CDIAP i els d'aquest àmbits en programes de prevenció, detecció i divulgació, i per altra, les tasques de coordinació relacionades amb casos concrets. Els objectius són:

  • Sensibilitzar els diferents professionals per a un millor coneixement del desenvolupament global, normal i patològic del nen, que permeti una detecció més acurada i precoç dels signes de possibles trastorns així com l'atenció i seguiment de problemes menors del desenvolupament.

  • Establir un canal de comunicació fàcil i la col·laboració mútua entre els diferents professionals que tenen al seu càrrec la cura dels nens.

  • Crear espais de coordinació funcional, línies d'actuació conjunta envers el nen i la família.

  • Desenvolupar espais de formació, docència i investigació.

3. PRINCIPALS ÀMBITS D'ACTUACIÓ

Com ja hem comentat, l'objectiu principal dels CDIAP és proporcionar l'atenció que requereixen tots els nens que presenten trastorns o disfuncions en el desenvolupament. El model de CDIAP cobreix principalment l'atenció a nens amb patologies o disfuncions diverses en el desenvolupament, i les necessitats d'atenció que presenten els nens que han estat exposats o que es troben en una situació d'alt risc biològic, psicològic o social.

L'equip dels CDIAP ha de ser multiprofessional. Ha d'estar constituït per especialistes en atenció precoç procedents de l'àmbit mèdic, psicològic, educatiu i social.

3.1 Tasques del CDIAP

  • Prevenció primària i secundària. Inclouen tasques de sensibilització, prevenció i detecció. El centre d'atenció precoç col·laborarà amb institucions, associacions i amb altres professionals de la zona en l'elaboració de programes que tinguin com objectiu la sensibilització de la població en general en aspectes de prevenció relacionats amb el desenvolupament infantil.

  • Programes adreçats a famílies i futurs pares. Pretenen proporcionar una millor orientació i informació a les famílies a la societat en general, amb la finalitat d'evitar desviacions del desenvolupament normal del nen.

- Programes de sensibilització adreçats a població en edat fèrtil.

- Programes d'informació sobre el desenvolupament normal del nen a famílies i a futurs pares als centres d'atenció primària, centres de serveis socials, escoles bressol i escoles infantils.

  • Programes adreçats a professionals. Oferir informació operativa als professionals que estan en relació amb els pares. L'objectiu és que ells puguin ser els primers agents de promoció de la salut i de l'educació del nen, i també de la detecció de possibles alteracions en el desenvolupament normal.

  • Prevenció terciària. La intervenció s'ha de planificar i programar de manera individual, considerant les necessitats i les possibilitats de cada nen en cada àrea del desenvolupament, la situació i les possibilitats de la seva família i les del medi escolar. El programa ha d'incloure la temporalització dels objectius, la modalitat metodològica i l'avaluació dels objectius proposats o del resultat de l'aplicació del programa.

3.2 Passos en la intervenció

  • Valoració inicial. Implica un estudi global i en profunditat del desenvolupament del nen, de la seva història individual, familiar i del seu entorn.

Inclou quatre moments:

  • Recollida d'informació: la informació s'obté mitjançant l'acolliment, la recollida sistemàtica d'informació i les aportacions d'altres professionals.

  • L'acolliment: el professional va recollint les preocupacions, els records, els projectes, les expectatives i les dificultats que els pares vagin exposant respecte al seu fill i a ells mateixos i també els antecedents familiars i personals del nen.

  • Recollida sistemàtica d'informació: basant-se en la informació obtinguda en l'entrevista, es recullen de manera sistemàtica les dades que la família no hagi aportat espontàniament, però que són necessàries per una adequada comprensió del desenvolupament del nen i del seu moment evolutiu i de les possibles causes d'alteració en el procés.

  • Informació d'altres professionals: mitjançant informes escrits o entrevistes s'obtindrà informació d'altres professionals que coneguin al nen (pediatre, educador, psicòleg treballador social etc...).

  • Avaluació del nen i el seu entorn.

Es disposa de diferents instruments:

  • Observació de la conducta espontània i reactiva.

  • Relació amb altres nens i amb l'educador.

  • Examen físic i valoració neurològica i funcional de l''infant.

  • Proves estandarditzades.

  • Observació al propi domicili.

  • Exàmens complementaris, consultes especialitzades.

  • L'aplicació d'aquestes tècniques aporta informació corresponent al funcionament general i específic del nen/a, tant en l'aspecte físic, com l'emocional o el mental. Aquesta informació recull no només les possibles limitacions i dèficits, sinó també el conjunt de les seves capacitats i possibilitats.

      • Intervenció terapèutica. Agrupa totes les activitats orientades al nen i el seu entorn, amb l'objectiu de millorar-ne les condicions de desenvolupament. S'estableixen en funció de l'edat, les característiques i les necessitats del nen i de la família, del tipus i grau de trastorn, de les possibilitats del mateix equip i del possible accés a altres recursos de la comunitat. La intervenció s'adreça al nen, a la família, a l'escola i l'entorn social i institucional.

    • Adreçat al nen: s'elabora amb la participació dels pares o dels tutors fet que permetrà descobrir els seus propis recursos i al mateix temps reforçarà la relació amb el seu fill.

    • Atenció a la família: conèixer les necessitats de la família i plantejar-se quin tipus d'intervenció o intervencions poden ser les més eficaces per donar una resposta coherent.

    • Atenció a l'escola: informar a l'escola sobre la situació del nen i la família en el moment en què s'hi integri.

    • Intervenció en l'entorn: té com objectiu la superació de barreres físiques i socials. S'ha de fer tenint en compte l'entorn natural de cada nen i família, per tal que es pugui integrar en el medi social en què es desenvolupa.

      • Avaluació i seguiment. És el procés integral a partir del qual es valoren els canvis produïts en el desenvolupament del nen i en el seu entorn i l'eficàcia dels mètodes utilitzats. La seva finalitat és verificar l'adequació i l'efectivitat dels programes d'actuació en relació als objectius proposats. L'avaluació consta de dos moments:

    • Avaluació continuada: permetrà anar ajustant el programa a les necessitats i introduir-hi les modificacions pertinents.

    • Avaluació final: determina si s'han assolit els objectius proposats a l'inici de la intervenció, i que serveix també per concretar si aquesta es considera acabada o si cal fer una derivació.

    • Derivació. El període d'atenció precoç acaba quan es considera que per la seva evolució positiva, ja no té necessitat, o en el moment en què, per raons d'edat o de competències, cal que continuï la seva atenció un altre dispositiu assistencial. Quan sigui necessari que un altre equip o dispositiu assistencial continuï l'atenció del nen, cal procedir a un adequat traspàs d'informació.

    3.3 Serveis sanitaris

    • Serveis d'obstetrícia

    - Detecció i diagnòstic de factors de risc previs a l'embaràs.

    - La informació que es dóna en les consultes de preparació al part als futurs pares sobre el desenvolupament normal del nen i les seves necessitats, i també sobre possibles senyals d'alerta.

    - Detecció de possibles situacions de risc en el part i la seva adequada atenció.

    - La divulgació i participació en programes de prevenció i detecció de deficiències.

    - En el cas de diagnòstic prenatal de deficiència, cal proporcionar, des del primer moment atenció psicològica als pares.

    • Serveis de neonatologia. Durant el període d'estada del nen a la unitat de neonatologia es pot fer evident algun dels signes propis d'un trastorn en el desenvolupament, fet que obligarà a posar en marxa un conjunt d'actuacions amb la finalitat d'iniciar el tractament oportú, encaminat a eliminar o reduir els efectes d'aquesta simptomatologia.

    • Serveis de neuropediatria. Actuen de manera conjunta amb els professionals de la unitat de neonatologia quant a detecció, diagnòstic i atenció terapèutica que requereixen els nadons de risc i participen en els programes de seguiment del desenvolupament formant part de l'equip que atén els nens considerats d'alt risc biopsicosocial. El neuropediatre estableix el diagnòstic funcional, sindròmic i etiològic dels nens amb trastorns de desenvolupament i de manera específica en els processos de base orgànica; pauta el tractament mèdic en els processos que són susceptibles de millora amb fàrmacs o amb dietes especials. La seva participació activa en els programes de formació i docència per incrementar el coneixement en el desenvolupament infantil i les seves alteracions facilita la detecció i la derivació adequades.

    • Serveis de rehabilitació infantil. Són un recurs complementari per a la valoració i el tractament d'algunes situacions de discapacitat infantil.

    • Serveis de salut mental. Els professionals que treballen a l'àrea de salut mental abasten:

    • La coordinació i el desenvolupament de programes amb altres serveis sanitaris, educatius, socials i judicials.

    • La col·laboració en programes preventius de detecció de factors de riscos psíquics.

    • La participació en programes de formació i coordinació amb altres professionals d'atenció primària.

    • Altres especialitats mèdiques. Cal destacar l'oftalmatologia, l'otorinolaringologia i la cirurgia ortopèdica, que reben nens derivats de problemes globals de desenvolupament. La radiologia, la neurofisiologia, la bioquímica i la genètica són altres especialitats que intervenen en el procés diagnòstic i en la prevenció de complicacions.

    3.4 Serveis socials

    Tenint en compte la importància que tenen el context social i les condicions de l'entorn en l'existència d'un dèficit en el desenvolupament on el risc que es pugui produir, els serveis socials tenen una funció i responsabilitat clares, tant en programes de prevenció com en les tasques de detecció, diagnòstic i intervenció en tots aquells casos que sigui necessari.

    La seva tasca es duu a terme mitjançant:

    • Promoció del benestar social de les famílies.

    • Elaboració de programes de prevenció i d'intervenció.

    3.5 Serveis educatius

    L'educació infantil adquireix una transcendència especial ja que els primers anys de vida són determinants en el desenvolupament físic i psicològic del nen, així com en la formació de les facultats intel·lectuals i el desenvolupament de la personalitat. L'educació en aquesta edat té un marcat caràcter preventiu i compensatòria, atesa la importància que té la intervenció precoç per evitar problemes en el desenvolupament, en la població en general i especialment en el cas de nens/es amb necessitats educatives especials.

    4. MODEL DE TREBALL CENTRAT EN LA FAMÍLIA

    UN MODEL COMPRENSIU

    Tal com s'ha explicat en el punt 2.4 d'aquest treball, hi ha diferents tipus d'atenció dels nens amb risc, a continuació expliquem un model de treball centrat en la família.

    Tal com defensen les teories desenvolupades per Vygotsky i Brofenbrenner (1987), entre altres, es pot afirmar que el desenvolupament només es pot portar a terme a partir de les interaccions que s'estableixen amb l'entorn. Aquestes han de permetre a l'infant observar patrons d'activitats cada vegada més complexes.

    Així doncs, el fet de reconèixer que el desenvolupament humà té una naturalesa interactiva, comporta atribuir a la família una responsabilitat decisiva en el desenvolupament de l'infant com a context bàsic on tenen lloc les seves primeres interaccions socials.

    Bernheimer i Keogh (1995) proposen un enfocament “ecocultural” on les famílies construeixen i organitzen els ambients i la vida familiar segons les seves idees, creences, valors i metes; així determinen la naturalesa de les experiències que es brinden als infants.

    Les activitats de la família, les rutines diàries i les respostes als problemes de l'infant es basen en les seves creences i els seus valors, i al mateix temps es veuen afectats per la naturalesa dels problemes de l'infant i per les condicions materials de la família (salari, nivell d'educació, característiques de l'habitatge...), és a dir, per les limitacions i els recursos de l'ambient. Aquests són els elements centrals a partir dels quals les famílies incideixen en el desenvolupament dels seus fills. Aquestes condicions actuaran com a potenciadors o limitadors del desenvolupament de l'infant.

    Per a dissenyar la intervenció dels infants amb risc biològic o amb condicions manifestes de discapacitat s'han de tenir en compte els elements abans esmentats de l'enfocament ecocultural (característiques de l'infant, el context físic i social de la família i de la casa i les metes, creences i valors dels membres de la família), però també s'han de tenir en compte els tres patrons d'interacció familiar que Guralnick (1997, 1998) defineix com a factors que regulen el desenvolupament de l'infant:

    - La qualitat de les transaccions pares/fills.

    - Les experiències amb l'entorn físic i social que els membres de la família (i en primer lloc els pares) ofereixen a l'infant.

    - Hàbits de la família que asseguren la salut i seguretat de l'infant.

    Guralnick reconeix que aquests patrons d'interacció estan influenciats per les característiques de la família i les característiques personals dels pares.

    Cal pensar que, en determinades ocasions, una família pot arribar a constituir un factor de risc per al desenvolupament de l'infant si les característiques familiars són negatives (pobresa extrema, depressió de la mares, dificultats de relació de la parella, l'escassa tendència a l'activitat conjunta, situacions personals i culturals extremes, alcohol, drogues...) i les interaccions amb l'infant pobres.

    Guralick (1997, 1998) també assenyala quatre situacions estressants (produïdes pel risc biològic o per les característiques familiars) amb les quals la família s'haurà d'enfrontar:

    · Necessitat d'informació per resoldre les qüestions que sorgeixen per interpretar el comportament de l'infant i adequar les pràctiques educatives.

    · Angoixa familiar vers el risc o la discapacitat de l'infant.

    · Alteració de les rutines familiars i necessitat de recursos per cobrir les necessitats de l'infant.

    · Amenaça de la confiança de la família pel que fa les seves possibilitats educatives i de la seva autoestima.

    Aquests factors estressants es poden modular a través de les característiques de la família i, sobretot, a través dels programes d'atenció primerenca. Per aquest motiu, els components del sistema d'atenció precoç han de ser dissenyats de forma que siguin sensibles i ajustats als factors estressants. Els tres components principals són:

    · Recursos: accés a serveis educatius, de salut i socials, etc.

    · Suport social: aconsellament familiar que els pares poden rebre d'altres pares, a través de potenciar una xarxa de relacions en la comunitat.

    · Informació i serveis: relació personal que estableixen els pares amb el professional, servei d'atenció a l'infant i a la família ajustat a les seves necessitats i orientat a facilitar i estimular els desenvolupament, l'atenció individual i l'atenció rehabilitadora específica de l'infant.

    Mitjançant les teories d'aquests autors hem descobert un model de treball comprensiu que, centrant-se en la família com a context de desenvolupament, està orientat a optimitzar el desenvolupament de l'infant mitjançant la seva interacció social a partir de les rutines diàries (basades en els metes, creences i valors de la família). Els professionals especialitzats, així com els programes d'atenció precoç, aportaran la informació, el suport, els recursos i els serveis necessaris per ajudar a que la família s'acomodi i s'ajusti a les demandes i necessitats de l'infant i recondueixin els factors estressants que es generin.

    Finalment, tal com diu Coll et al. (1992) podem complementar aquest model d'interacció pares-fills amb els mecanismes d'influència educativa del desenvolupament de tots els infants: la intersubjectivitat, la sensibilitat a les competències de l'infant, l'estructuració de les situacions i la participació guiada.

    5. PAPER DEL PSICOPEDAGOG

    Seguidament exposem el paper del psicopedagog respecte:

    • El treball amb la família

    Vers la població en general:

    · Orientació i informació a les famílies.

    · Elaboració de programes de sensibilització adreçats a la població fèrtil.

    · Programes d'informació sobre el desenvolupament normal del nen.

    Vers els pares amb nens amb algun tipus de discapacitat o risc:

    · Ajuda per a l'acceptació de les discapacitats de l'infant i per a la maduració dels sentiments reactius i estressants.

    · Devolució de l'avaluació diagnòstica.

    · Assessorament sobre l'atenció més òptima per al seu fill/a.

    · Elaboració de programes d'atenció primerenca que respectin les metes, creences i valors de cada família i a les necessitats de cada infant.

    • El treball amb els infants

    · Valoració diagnòstica inicial, és a dir, elaboració d'una avaluació diagnòstica.

    · Seguiment del desenvolupament de l'infant.

    · Coneixement dels diferents models d'intervenció i d'avaluació de resultats.

    · Selecció i praxi de les propostes d'intervenció que hagin demostrat una major eficàcia.

    · Aplicació dels principis psicopedagògics de l'aprenentatge i de la motivació aplicats a l'etapa infantil, així com els principis d'intervenció educativa.

    · Domini de les tècniques d'intervenció en l'àrea de la comunicació.

    · Domini dels sistemes d'intervenció específics en els diferents trastorns.

    · Atenció rehabilitadora específica de l'infant.

    • Els companys

    · Elaboració dels diagnòstics dels infants.

    · Coordinació i desenvolupament de programes d'intervenció.

    · Registre de l'evolució dels infants i les seves famílies.

    · Col·laboració en programes preventius de detecció de factors de risc.

    · Participació en programes de formació i coordinació amb altres professionals d'atenció primària.

    · Coneixement teòric i pràctic sobre el paper dels diferents professionals de l'equip d'atenció precoç.

    6. CDIAP ASPANIAS

    L'any 1978 ASPANIAS va crear el Servei d'Educació i Estimulació Precoç, posteriorment anomenat Centre de Desenvolupament infantil i Atenció Precoç (CDIAP).

    Aquest servei forma part de la xarxa bàsica de Serveis Socials de responsabilitat pública, acreditat d'acord amb les condicions i els requisits que s'estableixen pel Departament de Benestar i família. Està sectoritzat. El CDIAP d'Aspanias atent els barris de Les Corts i la Dreta de l'Eixample de Barcelona.

    Professionals que formen el CDIAP:

    El CDIAP està constituït per un equip multidisciplinar i de caràcter interdisciplinar, capaç d'integrar i sintetitzar la informació proporcionada per les diferents disciplines, amb formació específica en el desenvolupament normal i patològic en primera infància.

    Els professionals que formen l'equip, són:

    • 6 psicòlogues clíniques (Anna Bertran, Irene Burriel, Anna Maria Demestres, Lucía Sánchez, Laia Trias i Susana Xipell).

    • 3 logopedes (Estela Bayarri, Anna Maria Demestres i Maria del Mar Sierra).

    • 2 fisioterapèutes (Elisabeth Alonso i Natalia Buzunariz).

    • Una neuropediatre (Dra. Rosa Gassió)

    • Una assitent social (Maria Sánchez- Fortun).

    L'equip està coordinat per la Sra. Anna Maria Demestres i carbó, Directora Tècnica (psicòloga i Logopeda) que es reuneix de forma periòdica, compartint un espai de reflexió, pressa de decisions conjuntes i transmissió d'informació i coneixements.

    El procés d'atenció ve resumit en els següents passos:

    DETECCIÓ Professionals de l'àmbit Educatiu, sanitari, social o la pròpia

    família.

    !

    DERIVACIÓ CDIAP

    !

    ACOLLIDA Recollida de la demanda familiar per part de la directora tècnica.

    !

    AVALUACIÓ Entrevistes família, exploració nen/a, impressió diagnòstica i

    DIAGNÒSTICA entrevista de devolució amb la família.

    !

    INTERVENCIÓ Tractaments específics.

    !

    PROPOSTA TERAPÈUTICA Suport i assessorament als pares i coordinació amb

    FAMÍLIA- NEN- ENTORN altres professionals dels sectors: educatiu, sanitari

    i social relacionats amb el nen.

    !

    SEGUIMENT Final període d'atenció CDIAP i/o derivació a altres dispositius.

    7. CONCLUSIONS

    En primer lloc ens agradaria ressaltar l'enriquiment que ha suposat l'aprofundiement en el descobriment dels CDIAP. Tot i que teníem una vaga idea de les seves accions socials, no coneixíem en detall les seves funcions.

    A través de l'elaboració del present treball ens hem pogut adonar que els psicopedagogs no tenen un lloc reconegut dins de l'atenció precoç, fet que ens ha sobtat força, degut a que hi ha moltes funcions del CDIAP que les pot portar a terme un psicopedagog, tal i com hem reflectit en l'apartat 5 del treball.

    Pensem que, els psicopedagogs haurien de tenir un lloc reconegut dins de l'organització d'un CDIAP i que haurien de poder accedir directament a l'àmbit de l'atenció precoç sense passar per cap curs d'adequació.

    Tanmateix reiterem la importància de l'atenció interdisciplinar, doncs resulta ser la via òptima, per un tractament global i integral de l'infant

    FONTS DE DOCUMENTACIÓ

    - www.fetb.org/cdips.htm

    - www.uccap.com/xarxa/xarxacast.php

    - www.uccap.com/presentacion/cast/preguntas.php

    - Gomez, A. Viguer, P. Cantero, MJ (coord) (2003) Intervención temprana. Desarollo óptimo de 0 a 6 años. Madrid: Pirámide.

    - Guralnik, M. Bennett, F. (1987) Eficacia de una intervención temprana en los casos de alto riesgo. Madrid: Minesterio de Asuntos Sociales.

    - Generalitat de Catalunya, Departament de Benestar i Família. La atención precoz en cataluña: servicios y calidad

    - Memòria d'ASPANIAS 2004

    - Giné, C. Repensar l'atenció primerenca. (Cap. 2) Dins de Pegenaute, F. i Ruíz, G. (dir.). (Novembre 1998). Desenvolupament Infantil i atenció precoç. 1r i 2n Semestre. Núm. 11 i 12. Barcelona: Associació Catalana d'Atenció Precoç.

    20