La historiografia: les quatre grans cròniques

Les cançons de gesta. Les cròniques medievals. L'objectiu de les cròniques. Crònica de Bernat Desclot. Crònica de Ramon Muntaner. Crònica de Pere el Cerimoniós

  • Enviado por: El remitente no desea revelar su nombre
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 11 páginas
publicidad
publicidad

LA HISTORIOGRAFIA

LES QUATRE GRANS CRÒNIQUES

LA LITERATURA HISTÒRICA. LA HISTORIOGRAFIA

LES QUATRE GRANS CRÒNIQUES.

Les cançons de gesta.

Les cançons de gesta són narracions en vers centrades en fets heroics de la història nacional. Aquests poemes constituïen una mena de cròniques populars que informaven el pobre, d'una manera emotiva, sobre les gestes passades, tot combinant elements reals amb altres de llegendaris o fantàstics. El protagonista era idealitzat i convertit, sovint, en un heroi de qualitats sobrehumanes. L'estil és simple, però el to de la narració és solemne, com en tota la poesia èpica.

El poeta les componia oralment i el joglar les aprenia de memòria i les recitava, acompanyat d'algun instrument de corda, davant el públic cortesà dels castells i davant el públic popular de les places, les fires i els llocs de pelegrinatge.

Com en les altres llengües, en català també hi havia cançons de gesta del mateix tipus que el Cantar de Mio Cid, castellà o la Chanson de Roland, francesa; però totes s'han perdut pel fet que el gènere era oral i només es traslladava a l'escriptura en molt comptades ocasions, d'una manera excepcional. Tanmateix en coneixem fragments, perquè les cròniques de Jaume I, Bernat Desclot i Ramon Muntaner les van usar com a font d'informació i en van prosificar molts passatges. Això vol dir que els autors d'aquestes cròniques a vegades passaven a la prosa textos avui perduts de cançons de gesta, a base de dissimular les rimes i canviar l'ordre de les paraules.

Les cròniques medievals

Les cròniques són extenses narracions en prosa de fets històrics, gairebé sempre de caràcter bèl·lic, destinades a ésser escoltades en una lectura col·lectiva o a ésser llegides individualment.

Les primeres eren en llatí, perquè anaven adreçades a un públic culte, i tenien un caràcter molt erudit. En la majoria dels casos havien estat escrites als monestirs. A partir del segle XIII aquestes obres començaren a ésser traduïdes al català.

La traducció al català del De Rebus Hispaniae (1268) -de l'Arquebisbe de Toledo, Rodrigo Ximénez de Rada- i dels Gesta comitum barcinonensium et regum Aragoniae (entre 1267-1283) -l'obra més important de l'escola historiogràfica de Ripoll-, constitueixen els textos històrics en català més antics que conservem. Es tracta, però, d'obres informatives sense intenció literària.

Poc temps després apareixeran les Quatre grans cròniques, que tenen, ultra la seva importància historiogràfica, un notable interès lingüístic i literari, ja que constitueixen autèntiques peces narratives de gran valor creatiu.

Les nostres cròniques historien l'època de plenitud de la Catalunya medieval i ens permeten de conèixer tots els aspectes de la societat catalana del moment. De la Catalunya d'aquest temps (1250-1350), l'historiador Pierre Vilar ha afirmat que era l'únic lloc del món que es podia qualificar d'”Estat-nació” a la manera moderna.

Característiques comunes a les quatre cròniques.

  • Gran valor literari i lingüístic.

  • Valor extraordinari com a document històric, ja que historien l'època de màxima plenitud dels països Catalans a l'Edat Mitjana i ens donen a conèixer tots els aspectes de la societat del moment.

  • Els fets que relaten són contemporanis a l'autor o immediatmanet anteriors i no fets remots, com a les cròniques llatines o d'altres.

  • Generalment l'autor dóna testimoni del que explica, ja sigui perquè n'havia estat el protagonista, perquè ho havia presenciat o perquè se n'havia assabentat a través de fonts directes.

  • La figura central és el monarca o la dinastia regnant.

  • El to del relat sol ésser heroic, sobretot en les cròniques de Jaume I, B. Desclot i R. Muntaner.

  • Regnats historiats a les quatre cròniques

    Crònica de Jaume I.

    Pere I el Catòlic (1196-1213)

    Jaume I el Conqueridor (1213-1276)

    Pere II el Gran (1276-1285)

    Crònica de Bernat Desclot.

    Alfons I el Cast (1162-1198)

    Pere I el Catòlic (1196-1213)

    Jaume I el Conqueridor (1213-1276)

    Pere II el Gran (1276-1285)

    Crònica de Ramon Muntaner.

    Jaume I el Conqueridor (1213-1276)

    Pere II el Gran (1276-1285)

    Alfons II el Franc (1285-1291)

    Jaume II el Just (1291-1327)

    Alfons III el Benigne (1327-1336)

    Crònica de Pere el Cerimoniós.

    Jaume II el Just (1291-1327)

    Alfons III el Benigne (1327-1336)

    Pere III el Cerimoniós (1336-1387)

    L'objectiu de les cròniques.

    Les cròniques eren escrites i divulgades amb uns objectius molt clars:

    • Deixar constància d'uns fets que havien de servir d'exemple a prínceps i governants, especialment als futurs reis catalans.

    • Justificar la política reial (sobretot d'aquelles fets que havien estat mal vistos pels nobles o el propi poble.)

    • Satisfer la vanitat de la casa regnant, enaltint el monarca i la seva dinastia.

    • Fomentar l'esperit nacional.

    Llibre dels Feits de Jaume I o Crònica de Jaume el Conqueridor.

    La primera de les quatre grans cròniques és la de Jaume I el Conqueridor (1208-1276), que en un dels seus manuscrits du el títol de Libre dels feits. Fou escrita en dues etapes, l'any 1244 i l'any 1274. El rei n'és l'autor, perquè la inspirava, la dirigia i en dictava parts, encara que ell no la va escriure personalment sinó amb l'ajuda de col·laboradors.

    La crònica té forma autobiogràfica o de memòries. El monarca, en la primera persona -el nós majestàtic i algunes vegades el jo (autoritas)-, hi explica el seu llarg regnat, posant una atenció molt especial en les accions militars que ell i els seus exèrcits dugueren a terme, com les conquestes de Mallorca i València. El rei se'ns presenta com un autèntic heroi de gesta, un home molt bel·licós; i ens dóna visions àmplies i detallades de les seves campanyes per mar i per terra. A vegades, emperò, també ens explica detalls i escenes intranscendents de la seva vida quotidiana que ens acosten a la intimitat del monarca, com l'anècdota del niu d'orenetes a la tenda reial:

    E forn a Borriana, e, quan venc que en volguemm llevar la host una oreneta havia feit niu

    prop de l'escudella en lo tendal, e manam que noen llevassen la tenda tro que ella

    se'n fos anada ab sos fills, pus en nostra fe era venguda.

    Al llibre trobem quatre parts temporals:

  • 1208 - 1228 => poc detallada.

  • 1228 - 1240 => molt precisa. Etapa heròïca.

  • 1242 - 1265 => poc detallada.

  • 1265 - 1276 => amb molt detall. Ës l'etapa turbulenta de repartiment del regne.

  • L'obra és escrita en un estil viu, plàtic i, a vegades, descurat. Sovint usa expressions molt populars i fa parlar els personatges forasters en la llengua pròpia (aragonès, castellà, francès, lleguadocià), per donar verisme al diàleg.

    Crònica de Bernat Desclot.

    A la crònica de Bernat Desclot, o Llibre del rei en Pere, que fou redactada entre els anys 1283 i 1288, l'autor, en canvi, es manté a l'ombra. El veritable protagonista és Pere II el Gran, contemporani de l'autor, el breu regnat del qual (1276 - 1285) hi és explica amb detall, precisió, claredat i rigor històric. En primer lloc, Desclot relata breument els regnat dels tres monarques anteriors i després ens retrata Pere II el Gran, fill i successor de Jaume I el Conqueridor, com un heroi cavalleresc i es deté sobretot en els dos grans temes de l crònica: la conquesta de Sicília i la invasió de Catalunya pels francesos i el seu alliberament pel comte-rei.

    De Bernat Desclot no en sabem gairebé res. Per la crònica deduïm que era un membre culte de la Cort catalana, un funcionari que tenia accés als documents de la Cancelleria Reial, usats per ell en la redacció del llibre, i que en escriure degué actuar com a cronista oficial. Sembla que es tractava potser del tresorer reial Bernat Escrivà, que hauria signat amb el nom de la localitat rossellonesa Es Clot, on la seva família havia estat instal·lada. Això no tindria res d'estrany, ja que aleshores els cognoms encara no estaven ben fixats.

    Crònica de Ramon Muntaner.

    Ramon Muntaner (Perelada 1265 - Eivissa 1336) va escriure, entre els anys 1325 i 1328, la crònica més bella i emocionant de la literatura catalana, una de les obres culminants de l'Edat Mitjana europea. El relat va des de l'engendrament de Jaume I (1207) fins a la coronació d'Alfons III el Benigne (1328). Els reis i els caps de les empreses militars tenen el protagonisme principal dela narració, però l'autor també és protagonista de molts fets que explica. La cròpnica, com les De Jaume I i la Pere el Cerimoniós, té la forma d'un llibre de memòries personals a través del qual ens assabentem de l'agitada vida de l'autor, plena d'aventures, viatges, empreses diplomàtiques i experiències bèl·liques. Ramon Muntaner, segons ens diu ell mateix, havia sobreviscut a trenta-dues batalles “entre de mar e terra”.

    El tema més important de l'obra és la famosa expedició catalana a Orient en la qual l'autor participà com un dels protagonistes principals amb la companyia d'almogàvers que dirigia Roger de Flor.

    Muntaner al llarg del relat, es manifesta com un patriota exaltat, entusiasta dels sobirans del casal de Catalunya - Aragó, de la llengua -que ell anomena “bell catalanesc”-, de l'expansió catalano - aragonesa cap a l'est del Mediterrani, i defensa la unió de totes les terres on es parlava català.

    Sabem moltes qüestions de la vida d'aquest autor (a diferència de Bernat Desclot) perquè al principi de l'obra s'encarrega d'explicar-nos-ho. Escriu la seva obra amb un doble propòsit:

  • Donar gràcies a Déu.

  • Lloar el casal d'Aragó.

  • Com a fonts Muntaner acut tant a textos historiogràfics anteriors, com a la seva dilatada experiència personal.La fidelitat històric i el detallisme realista dels fets són ben remarcables; tot i que l'autor sovint tendeix a l'exageració imaginativa o interessada i, que el seu patriotisme dinàstic el porta a interpretar els esdeveniments de la manera més favorable als reis catalans i a la seva causa.

    Muntaner se serveix sovint d'un estil col·loquial i directe, buscant l'efecte més sobre els eventuals oïdors que sobre un possible lector cultivat. Ell crea una proximitat amb el lector: “senyors”, “que us diré”… També incorpora fragments adaptats o reproduïts de cançons de gesta i, recursos de novel·la cavalleresca. Muntaner, també, al·ludeix a la relació dels joglars amb els reis del casal d'Aragó. Així, per exemple, a la coronació del rei Alfons el Benigne, el seu propi germà fa de trobador-joglar. Muntaner dóna sentit polític a l'obra, ja que amb aquesta intenta aconsellar als seus reis. Mostra un odi molt clar cap a França. La crònica de Muntaner va influir directament en gran part de la historiografia posterior. Es també una font d'inspiració directa per al Tirant lo Blanc (episodi de Tirant a Constantinoble).

    Crònica de Pere el Cerimoniós.

    L'última de les quatre grans cròniques és la del rei Pere III el Cerimoniós (1319 - 1387). La va escriure entre els anys 1349 i 1385, mogut per l'exemple del seu rebesavi Jaume I, amb el propòsit de justificar la seva política tortuosa. Com la de Jaume I, torna a ésser un llibre de “memòries” reials, inspirades, dirigides, supervisades i, en part, dictades pel rei, però materialment realitzades per col·laboradors seus.

    Pere III hi relata el seu regnat i el del seu pare, Alfons el Benigne. Els temes més importants de la crònica són la reincorporació del regne de Mallorca i la guerra contra els nobles rebels de la Unió a Aragó i València.

    És molt diferent de les altres tres. Està escrita en forma autobiogràfica. El to èpic hi és absent., és l'única que no utilitza cançons de gesta prosificades. El rei no s'hi mostra com un heroi cavalleresc sinó, més aviat, com un príncep renaixentista, autoritari, meticulós, intrigant, astut, sense escrúpols i, fins i tot, cruel.És famosa la seva venjança contra els revoltats valencians de la Unió:

    E hac-n'hi alguns que foren rossegats, e altres solament penjats. Dels quals n'hi hac alguns,

    així com ho mereixien, als quals fo donat a beure del metall de la campana de la unió

    que havien feta, la qual estava en la sala de la casa del consell de la ciutat, qui és prop

    la seu. E, com aquesta campana repicava, los conservadors de la Unió e tots los altres,

    qui eren diputats als actes d'aquella, se justaven de continent; per què fo justa cosa que

    aquells que l'havien feta fer beguessen de la licor d'aquella com fon fusa.

    A través d'aquest fragment ens adonem que la intriga, la política subtil i sense escrúpols, la sang freda i, a voltes, la crueltat defineixen la psicologia del rei segons es dedueix de la pròpia narració. Usa un llenguatge menys ric que les anteriors, com també és menor el domini de l'idioma.

    La crònica consta d'un pròleg del mateix rei, de sis grans capítols o llibres i d'un apèndix.

    Els regnats descrits en les cròniques són:

    Alfons I el Cast (1162 - 1196).

    Primer rei de Catalunya i Aragó. Fill primogènit de Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona i príncep d'Aragó, i de Peronella, reina d'Aragó. Hagué d'intervenir molts cops en la política occitana i continuà la unió de les terres catalanes. La seva afecció a la lírica trobadoresca li valgué el sobrenom d'Alfons el Trobador.

    Pere I el Catòlic (1196 - 1213).

    Va dur a terme una política d'expansió vers Occitània, seguint la línia d'Alfons I i aprofitant els lligams feudals i familiars dels reis d'Aragó i els comtes de Barcelona antecessors. Va morir el 1213 a la batalla de Muret.

    Jaume I el Conqueridor (1213 - 1276).

    El regnat de Jaume I representà per a la Corona d'Aragó el començament d'una etapa d'expansió peninsular i mediterrània que marcà la història de la Corona catalanoaragonesa. Les grans conquestes d'aquest rei foren, sens dubte, les de Mallorca (1229) i València (1232 - 1245), amb la intervenció dels almogàvers. Tampoc no s'ha de menystenir la seva tasca diplomàtica, que el dugué a signar el tractat de Corbeil (1258), pel qual, a canvi de renunciar a alguns territoris del sud de França -la Provença, tret de la ciutat de Montpeller-, va aconseguir legitimar la independència de Catalunya respecte de la monarquia franca.

    Pere II el Gran (1276 - 1285).

    Jaume I va dividir el regne entre els seus dos fills. A Pere II, li correspongueren Catalunya, Aragó i València, i a Jaume II de Mallorca, la Cerdanya i el Rosselló. Pere II el Gran va continuar l'expansió mediterrània i va ocupar Sicília.

    Alfons II el Franc o el Liberal (1285 - 1291).

    La nova dinastia iniciada per Jaume de Mallorca va estroncar-se amb l'acció d'Alfons II, que va reincorporar l'illa als dominis catalans. Del seu regnat cal destacar els episodis de Roger de Flor i els almogàvers en les expedicions a Orient i pel Mediterani.

    Jaume II el Just (1291 - 1327).

    Amb Jaume II, Catalunya esdevingué una potència mediterrània i amplià les possessions peninsulars. Cal destacar, també, l'ocupació de l'illa de Sardenya.

    Alfons III el Benigne (1327 - 1336).

    El seu casament amb Teresa d'Entença incorporà el comtat d'Urgell a la corona. Va participar en la conquesta de Sardenya com a futur hereu de Jaume II. El domini de l'illa fou un dels grans problemes del seu regnat . Intentà, sense èxit, iniciar una croada contra el reialme musulmà de Granada.

    Pere III el Cerimoniós (1336 - 1387).

    Continuà l'expansió mediterrània i annexionà definitivament Sicília i Mallorca a la Corona d'Aragó. La situació a l'interior del país era, però, cada cop més conflictiva i augmentava el poder de la noblesa i de les Corts en detriment del poder reial.

    REGNATS QUE ABRAÇAREN LES QUATRE GRANS CRÒNIQUES:

    Bernat Desclot 1162 - 1285

    Jaume I 1196 - 1276

    Ramon Muntaner 1213 - 1336

    Pere III 1327 - 1336

    TEXTOS

    “Ab tant lo rei fo aconseguit e venc ab sos cavallers esperonant ab llurs astes esteses; e vengueren a junta als cavallers francesos e feriren ardidament sobre aquells, així que la primera ferida n'abateen bé seixanta ab lo colp de les astes, mas ells eren tan guarnits, que no havien pres altre mal sinó que eren caiguts, e no hi havia servents qui es mesclassen ab ells, sinó forts pocs, e així tornaren-se'n tuit en llurs selles, sinó tres o quatre qui romangueren al camp, qui moriren puis. E aquí, quan hagueren feta la junta ab les llances, segons que damunt és dit, mesclaren-se règeament e feriren-se ab les maces e ab les espases, de grans colps e de mortals, aixío que en tan poca d'hora no fo anc pus règea mescla, ne pus fort batalla, que aquella.

    Entre els altres colps que s'hi feren, sí en féu lo rei d'Aragó tres molt bells e naturals; que així com vengueren a la primera junta, lo rei anà ferir un senyaler francès qui portava una gran senyera vermella ab una barra blanca d'argent que hi havia de llong en aquella senyera. E el rei donà-li tal colp per mig los pits, que no li valgueren cuirasses, ne asberc, ne nengun garniment que portàs, que bé li'n passà destràs mitja braça; sí que la senyera caec en terra. E los cavallers del rei d'Aragó, qui viren la senyera dels francesos caer, hagueren gran goig e tengueren tot llur fet guanyat. Mas los francesos alçaren manteniment tres senyeres, així com a hòmens que es tenien per morts e no guardaven nulla res; mas que es defenien meravellosament e cridaven a grans crits: -Monjoia! Monjoia! Bons xivallers, avant!”

    Bernat Desclot, Crònica, a cura de Miquel Col i Alentorn. Barcelona, Edicions 62, 1982.

    “Ara vos lleixaré a parlar de misser Carles de França, qui va percaçant la gent qui ab ell deu passar en Sicília, e tornar-vos he a parlar d'un valent hom de pobre afer, qui per sa valentia muntà, a pocs de temps, a més que null hom qui anc nasqués. E per ço vull parlar d'ell, en aquest cas, car los afers seus qui avant se seguiran foren fets molt meravelloses e de gran cosa, e qui tots són reputats, e deuen ésser, al casal d'Aragon; e com, en partida, la cosa per què jo em són mogut a fer aquest llibre, és per les gran meravelles qui per ell se són mogudes e esdevengudes, e gran victòries que catalans e aragoneses han haüdes en Romania per lo seu començament. De les quals meravelles null hom no poria recontar la veritat com jo faç, que fui en Sicília, en la sua properitat, procurador general seu, e cabí en tots los seus afers majors que ell féu, e per mar e per terra; per què cascuns me'n devets creure.

    Veritat és que l'emperador Frederic hac un falconer qui era d'Alemanya, qui havia nom ser Ritxard de Flor, e fo molt asalt hom. E donà-li muller, en la ciutat de Brandis, una donzella filla d'un honrat hom de la ciutat, qui era hom ric. E d'aquella dona hac dos fills: lo major hac nom Jàcomo de Flor, e l'altre, menor, hac nom Roger de Flor. E en lo temps que Corralí venc al regne, lo major d'aquests no havia quatre anys, ne aquell Roger no havia mas un any; e llur pare era bon d'armes, e volc ésser a la batalla de Corralí contra lo rei Carles, e en aquella morí. E con lo rei Carles hac lo regne, presse tot ço qui fos de negun qui fos estat de família de l'emperador ne del rei Manfré, si que a aquests fadrins ne a llur mare no romàs mas ço que la mare hi havia aportat en dot; de l'àls foren desheretats.”

    Ramon Muntaner, Crònica, volum II. Barcelona, Edicions 62 i “La Caixa”, pp. 58-59.

    “E lo dit diumenge per lo matí, nós isquem de la sagrestia de la Seu, vestits e aparellats in sede Majestati, ço és, ab una camisa romana d'un drap de seda prim verd amb alguns fullatges, sense totes obres, e, aprés, una dalmàtica de drap vermell estoriat ab obres d'aur e ab fullatges, mas no hi havia perles ne altres obres, per ço com se aparellà ciutadanament”

    Pere III, Crònica.

    (en aquest fragment el mateix Pere III descriu el seu vestuari.).

    “E plauria'm fort que el senyor rei d'Aragó posàs son cor en ço que jo li diré: que quatre darassanals (drassanes) ordonàs en les sues marines, qui fossen darassanals sabuts; e els dos fossen per bona ordinació, e els altres per necessitat. Los dos de necessitat fossen la u a Barcelona e l'altre a València, per ço com són les dues ciutats en què ha major poder d'hòmens de mar, que en ciutat que ell haja. Les altres dues, de bona ordinació, fos la una a Tortosa, qui és noble ciutat e bona e és en frontera de Catalunya e d'Aragon, e porien-s'hi armar vint-e-cinc galees que, entrò (fins) que fossen fora del riu, null hom no se n'apercebria; e semblantment a Cullera, on vendrien tots aquells del regne de Múrcia, e d'Aragó e de Castella gran res, que null hom no en sintria, e armades e aparellades porien així en mar entrar. Que, per veritat, jo no sé de príncep ne de rei tan bells dos darassanals ne tan secrets com seria aquell de Tortosa e de Cullera.

    Per què, senyor rei d'Aragó, demanats als vostres hòmens de mar què els par d'açó que jo dic; que cert són que aquells qui raó han diran que jo dic veritat.”

    Ramon Muntaner,Crònica, cap. 36.

    “Que contar vos n'he què n'esdevenc a un cavaller alà que se'n menava sa muller, ell en bon cavall e sa muller en altre. E tres hòmens de cavall dels nostres anaren-los aprés. Què us diré? Lo cavall de la dona flaquejava, e ell, ab l'espaa de pla, dava-li, e a la fin los nostres hòmens a cavall aconseguiren. E el cavaller, qui veé que l'aconseguien e que la dona s'havia a perdre, brocà un poc a avant, e la dona gità-li un gran crit, e ell tornà envers ella e anà-la abraçar e besar, e con ho hac fe, donà-li tal de l'espaa per lo coll, que el cap ne llevà en un colp. E con açò hac fet, tornà sobre los nostres tres hòmens a cavall, qui ja prenien lo cavall de la dona, e ab l'espaa va tal colp donar a un d'aquells, qui havia nom Guillemm de Bellveer, que el braç sinistre li n'avallà en un colp e caec en terra mort. E los altres dos, qui veeren açò, lleixaren-se córrer sobre ell, e ell a ells; e la un havia nom Arnau Miró, adalill, qui era bon hom d'armes, e l'altre En Bernat de Ventaiola. Què us diré? Que faç-vos saber que anc no es volc llevar prop de la dona estrò l'hagren tot especejat. E ell carvené-se tan fort, que hac mort aquell Guillem de Bellveer e nafrats los altres dos malament. E així podets veure com morí com a bon cavaller, e que ab dolor faïa ço que faïa”

    Ramon Muntaner, Crònica.

    1

    2 de 11