La genealogía de la moral; Friedrich Nietzsche

Filosofía contemporánea. Vitalismo # Genealogia de la moral. Inversió dels valors. Cristianisme

  • Enviado por: Ariadna Tremoleda
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 11 páginas
publicidad

FRIEDRICH W. NIETZSCHE, La genealogia de la moral

 Tota la teoria filosòfica relacionada tant amb l'ètica com amb la
política, cal entendre-la pensant que Nietzsche (1844-1900) era un
filòsof conscientment oposat a totes les tendències polítiques i ètiques
dominants en l'època. Al principi de la seva filosofia, segueix una
línia semblant a la de Schopenhauer però quan escriu La genealogia de la
moral, dibuixant amb trets marcats la personalitat dels homes que havien
de governar en ser més "bons", es distancia del seu mestre i deixa ben
clara i explicant-la sense subtileses, la seva teoria etico política.

1- La inversió dels valors: de "bo i dolent" a "bo i pervers".

 Quan Nietzsche fa la seva teoria ètica, sempre relacionada amb la
política, estableix una clara contraposició entre moral de senyors i
moral d'esclaus (1) i a partir d'aquí marca la diferència entre el "bo i
dolent", conceptes creats i aplicables als homes nobles i el "bo i
pervers", únicament usat pels esclaus.
 Segons la moral aristocràtica de Nietzsche l'home noble concep la idea
fonamental de "bo" d'una manera espontània, quasi innata i a partir
d'aquesta es crea, com a concepte contrari la idea d'allò que és dolent.
Per tant el concepte de "dolent" com a contraposició del "bo" té un
origen noble mentre que el concepte de "pervers", que aparentment és el
contrari de la mateixa idea que "dolent"; "bo", ha nascut de l'odi
insaciable dels esclaus fruit de la reacció i el ressentiment. Aquest
home, l'esclau, al qual anomena "home del ressentiment" (pàg.62)
s'imagina primer la idea de "pervers", adjectiu amb el qual qualifica el
seu enemic enlloc de no acceptar enemics no respectables com fan els
nobles (segons Nietzsche), i a partir d'aquesta definició d'allò
moralment incorrecte, crea la seva contraposició: l'home "bo", fent així
d'ells els homes bons en ser el contrari dels seus enemics. Per tant, el
concepte de "dolent" és una creació secundària ("un color complementari"
pàg.64), que té menys importància pels nobles que tot allò "bo" i en
canvi el concepte de "pervers" és original en la moral dels esclaus.
 A causa de la diferència entre la creació i les connotacions que
comporten les dues idees contràries a "bo" que hi ha entre els nobles i
els esclaus, les seves definicions i la del seu antònim estan clarament
diferenciades:

1 (Quan parla d'esclaus Nietzsche no es refereix únicament a aquelles
persones que estan sota el domini absolut d'un amo, privats de la
condició d'éssers lliures sinó que en molts casos hi engloba tota
aquella part de la població no aristocràtica ni noble sinó pobre o
mitjanament pobre, els malalts, desposseïts etc. i fins en algun cas,
parlant de política fa la generalització d'incloure en aquesta "classe
baixa" a les dones.)
 Començaré diferenciant les dues maneres d'entendre i caracteritzar allò
"bo" ja que són totalment distintes. Segons els aristòcrates i nobles,
el concepte de "bo" es pot aplicar tan sols als nobles, cavallers,
aristòcrates i altres persones en una posició social i econòmica alta ja
que se'ls ha de poder qualificar com a bells, feliços, bons. Un home
"bo" ha de gaudir d'actituds aixecades i sobervies, d'un sentiment de
plenitud que s'ha de desbordar, de l'eufòria de l'alt potencial de vida
i la consciència d'una riquesa pròpia que tendeix a difondre's però en
cap cas per compassió. Només podien ser bons aquells que gaudissin d'una
posició i d'uns sentiments superiors, els poderosos, de primer rang,
psíquicament nobles, generosos, distingits i per tant privilegiats. En
canvi, segons els esclaus els homes realment "bons" només podien ser els
"desgraciats... pobres, febles, humils, els pietosos, els qui pateixen,
els desposseïts, els malalts, els lletjos etc." i per tant tots aquells
"beneïts per Déu" (pàg.56). Calia que fossin dèbils i que coneguessin i
entenguessin el dolor, la petitesa, la humilitat, l'amabilitat, la
bondat, l'ànim compassiu i el bon cor.
 Mentre que els "bons" des del punt de vista de Nietzsche havien de ser
vigorosos, amb una salut folrant i havien de defensar l'acció vigorosa,
lliure, vivaç i alegre i tot el que ella comporta: la guerra,
l'aventura, la caça, la dansa, els torneigs... per anar assolint nous
objectius, cada vegada més difícils, els esclaus eren partidaris de la
felicitat a partir de la tranquil·litat, la pau, la distensió de les
facultats anímiques i l'estirament de tots els membres per buscar la
màxima passivitat.
 Els "privilegiats" han de ser dominadors, veraços i poderosos,
menyspreant la compassió pels enemics i els esclaus han de no voler
dominar, ni humiliar, ni manar, ni sedegar enemics, ni posar
resistència, ni buscar cap triomf per ser realment "bons". Mentre que
l'home "bo" dels aristòcrates ha de tenir confiança i fe en si mateix,
orgull i arrogància reservant-se en la simpatia i el bon cor, ser
directe amb ell mateix i buscar els seus propis interessos rebutjant,
per tant, tot allò que els desinteressi, el de la moral dels esclaus ha
de saber callar, esperar, humiliar-se, amagar-se i no exigir gaire a la
vida.
 Ja per últim, els primers han de basar-se en la força i ser opulents ja
que per a ells i per a Nietzsche la força és la llibertat i, ben al
contrari, els "bons esclaus" busquen la llibertat en la feblesa sabent
ésser pacients, humils i justos.

 Pel que fa a la diferència entre "dolent" i "pervers" també ens trobem
que són conceptes clarament oposats a causa dels pensament de les
persones que Nietzsche va dir que les havien formulat.
 El concepte de "dolent" de la moral dels nobles, de la qual era
partidari Nietzsche, era quasi sinònim a vulgar, plebeu, baix, simple,
senzill, mentider, covard etc. característiques totalment pròpies dels
esclaus, dels portadors dels instints o descendents de l'esclavatge. En
canvi, com a clara contrapartida, el "pervers" dels esclaus, segons xxx,
era la idea que tenien aquests dels nobles privilegiats: violadors, que
fan mal, que ataquen i atorguen la venjança de Déu, el nobles, poderosos
i cobejosos.
 Tot allò "dolent" era una forma tosca, barroera, superficial, esquifida
i contrària a qualsevol simbolisme essent així les persones "dolentes"
eren motiu de vergonya, covardes, infelices, dissortades i convivint amb
la misèria i sobretot inactives i el "pervers" eren tots aquells cruels,
insaciables, ateus, manifestadors de la seva força, amb anhel de
dominar, humiliar i manar.
 Per tant, podem dir que pels esclaus els nobles i poderosos serien els
perversos per tota l'eternitat, cruels, lascius, insaciables i per tant
maleïts i condemnats i pels nobles, els esclaus sempre serien la
representació d'allò dolent, desheretats de la vida, infeliços, dèbils,
baixos i tot el que s'acomoda a ells, conseqüentment, baix i dolent.
 Es pot observar que hi ha una clara inversió dels conceptes entre la
visió que té Nietzsche sobre el "bo i dolent" i la que l'autor diu que
tenien els esclaus del "bo i pervers" ja que, totes aquelles
característiques que la moral dels social i econòmicament privilegiats
consideren definitòries del concepte de "bo", són utilitzades pels
"esclaus" per definir "pervers" i de la mateixa manera, la definició de
"bo" de les classes social i econòmicament marginades correspon a la de
"dolent".

2.Cristianisme i judaisme

 Nietzsche preconitza una ètica deliberadament anticristiana encara que
en general formula una crítica a totes les religions en general però
particularment a les que ha tingut més properes en la seva vida i
estudis: el Cristianisme i el judaisme.

 La dura crítica que Nietzsche formula contra el Cristianisme pot ser
causa de l'acceptació d'aquesta religió d'allò que anomena "la moral
dels esclaus" acostant tots els homes a la mateixa condició seguint els
conceptes capitals de l'església cristiana que són els d'amor,
compassió, humilitat, abnegació, esperit de sacrifici etc., ben
contraris a la moral que xxx preconitza. Segons Friedrich Nietzsche,
l'odi a la vida i la degeneració a la que porta el cristianisme impulsa
la revolta de "xarons i potiners" amb el seu intent de negar totes les
diferències entre els homes. Podria trobar l'explicació d'aquesta
acceptació a "la moral dels esclaus" en els inicis del cristianisme en
el món romà els quals en la genealogia de la moral  són explicats com la
necessitat de crear "associacions encaminades al suport mutu,
associacions encaminades al suport dels pobres, dels malalts, dels morts
que han d'enterrar-se... que sorgiren en el terreny més baix de la
societat d'aleshores, en les quals es conreava conscientment aquell
mitjà cabdal contra la depressió, la joia petita, la joia de fer-se bé
mútuament" (pàg.194).
 La visió de Nietzsche envers el Cristianisme i sobretot envers Déu i la
seva imatge a la terra, quasi es podria definir en alguns casos d'odi
profund ja que nega l'existència del paradís cristià i la seva vida
eterna dient que en tot cas seria un lloc creat per l'odi etern i acusa
de ser una mentida la fe que té la gent en Déu creada per poder donar
culpes considerant, per exemple, "la natura com si fos una prova de la
bondat i la protecció de Déu... la història com una glòria de la raó
divina, com un testimoni permanent d'un ordre moral del món i d'unes
intencions postremes... interpretar les pròpies experiències... com si
tot fos una indicació, com si tot hagués estat concebut i predestinat
per mor de la salvació de l'ànima" (pàg.227). A més, en un moment en
concret diu que es podria dir "que el cristianisme és una gran
tresoreria de mitjans molt enginyosos de consol" (pàg.187) i per tant,
una simple empresa per a tranquil·litzar el homes i fer-los oblidar de
la seva mala consciència. xxx contraposa els deus grecs al cristià
perquè tots dos s'han utilitzat per fer allunyar la "mala consciència" i
poder continuar tenint llibertat d'esperit, i per tant, d'una manera o
una altre, justificant les culpes dels homes.
 Acusa al "Victoriós pare de l'Església" de dissuadir "els seus
cristians de participar en voluptuositats cruels d'espectacles públics"
(pàg.76) i ridiculitza el sentit que té crucifixió de Crist pel
Cristianisme ("Si volem sang, tenim de fet la sang de Crist..." pàg.76)
i dels actes dels màrtirs comparant-los amb atletes. A més, podríem dir
que quasi menysprea al Déu Cristià en dir que ell mateix es va
sacrificar per la culpa de l'home, pagant el seu deute i a més essent
l'únic que el pot eximir. Per aquest odi que s'ha creat Nietzsche,
sembla que vegi la necessitat que mori Déu en les ments humanes ja que
Déu va ser una invenció del cristianisme coma contracepte de la vida,
per aixafar els instints d'aquesta, les seves alegries i
desvaloritzar-la junt amb l'ànima. Acusa el cristianisme de denigrador
del cos, del pecat (en perdonar-lo massa senzillament), de la
consciència i de la llibertat i d'arravatar als forts i sobervis la seva
força.

 Pel que fa al judaisme, alguns autors afirmen que Nietzsche no era un
veritable antisemita, encara que digués que Alemanya no podia assimilar
tants jueus i que no s'hauria de deixar que n'entressin més, perquè
encara que avorria totalment el Nou Testament, sobre l'Antic en parlava
amb una certa admiració.
 De fet, per alguns fragment de La genealogia de la moral jo diria que a
diferència del sentiment totalment negatiu que Nietzsche transmet en
parlar del cristianisme, envers el judaisme està una mica més intrigat,
com si no entengués aquesta religió en relació a les seves creences. En
canvi, pel que fa a la moral, els hi fa una gran crítica ja que els dóna
la total culpa de la revolta dels esclaus ("amb els jueus comença la
revolta dels esclaus pel que fa a la moral, una revolta de dos mil anys
i que actualment hem perdut de vista per la simple raó que triomfà"
pàg.56). La causa d'haver creat aquesta revolta, segons xxx, era el
sentiment d'impotència i odi que sentia aquesta religió a l'haver estat
tants anys perseguida i perquè "era el poble que tenia la dèria més
reaccionària de venjar-se sacerdotalment" (pàg.56) mantenint per
aquestes raons, l'inverció dels valors morals de l'aristocràcia. Van ser
els jueus els que, conduïts per l'odi ("l'odi jueu, l'odi més pregon i
sublim, l'odi que produeix ideals i destrueix valors" pàg.57), van crear
el fals concepte de "pervers" canviant conseqüentment la definició de
"bo" i aquest mateix es va convertir en l'amor que ha portat a la
devoció al seu Déu.
 Nietzsche parla de Jesús de Nazaret com "el salvador", "evangeli vivent
de l'amor... que portava la felicitat i la victòria als pobres, als
malalts, als pecadors..." (pàg.57) però més aviat utilitzant la ironia
ja que fa una sèrie de preguntes preguntant si realment no va ser la
seducció que va destruir Israel amb un objectiu de venjança i per això
el poble d'Israel negà i clavà la creu davant de tots els adversaris
d'Israel com si fos el seu enemic mortal. El símbol de la creu sagrada,
diu, és una paradoxa perquè representa la crueltat de crucificar El
Salvador.

 Ja per últim, sobre les crítiques que Nietzsche fa a les religions en
general i per tant directa o indirectament al cristianisme i al
judaisme, m'agradaria destacar un fragment de la pàgina 125 en el que
sembla que faci un paral·lelisme entre la creació d'una estàtua i un Déu
encara que també es podria relacionar, en política, amb la nomenació
d'un cap de govern. La qüestió és que parla d'un "senyor per naturalesa"
que apareix "com el destí, sense cap motiu... massa convincents, massa
"diferents" per a ser ni tan sols odiats" (pag.125-126) i critica el seu
"creador" acusant-lo d'egoista i sense "mala consciència" i diu que
aquesta creació pot reprimir l'instint de llibertat.

3. La democràcia i el socialisme.

 Nietzsche parla, en tota la seva obra, de la veritable virtut com una
característica específica d'una minoria aristocràtica i és partidari a
fer la guerra a les maces, per tant, considero que era un autor
totalment contrari a les tendències democràtiques de l'època. Durant
tota la obra fa una clara diferència entre la massa, a la qual anomena
esclaus, i l'aristocràcia que són els privilegiats ja que tenen la
qualitat de ser bons i per tant de tenir totes les qualitats necessàries
per a governar (força i valor per a fer la guerra, una moral superior,
saber oposar-se a tot allò que els desinteressi etc.). Però xxx no busca
un governant perfecte, el més adequat com faria Plató, per exemple amb
el filòsof rei, sinó que creu que per privilegi, els moralment "bons",
és a dir, l'aristocràcia i la noblesa, té el dret de governar i així
poder aconseguir els seus propòsits per beneficiar-se personalment.
Preconitza una raça dominadora internacionalment i pensa que la forma de
govern que millor fomenta la felicitat general és l'aristocràcia i per
tant està totalment en contra de la democràcia o el socialisme.

 La democràcia, per una persona com Nietzsche tan contrària a les
classes més desprotegides de la societat, és una aberració ja que és
posar a la mateixa alçada política però també social a les persones
considerades superiors que a les baixes i "dolentes" quasi en essència
com per exemple els anomenats esclaus que uns segles abans no eren
considerats ni homes.
 Per tant, la democràcia era una forma totalment en contra del pensament
de Nietzsche perquè era com pensar en igualar-se als individus febles,
pobres, lletjos, infeliços etc. i la seva força, en ser una majoria,
podria arribar a contrapesar la dels individus forts, els "bons". La
política de l'època, segons l'autor, havia estat una conseqüència de la
revolta dels esclaus, qüestió molt temuda i despreciada per xxx, però de
la qual ja hi estaven acostumats ("La revolta dels esclaus pel que fa a
la moral, aquella revolta... i que actualment hem perdut de vista per la
simple raó que triomfà").
 Lògicament, si per una mentalitat com la de Nietzsche, la democràcia
era impensable i més aviat com una de les pitjors formes polítiques
existents ja que era com donar poder als "inferiors", el socialisme ja
no podia ser dut a terme perquè devia ser com la maldat personificada.
Un sistema d'organització social on l'Estat tingui el control de les
activitats econòmiques per evitar la competència i donar total igualtat
a la població és la negació de la felicitat dels aristocràtics i millors
segons xxx. Un possible govern dels esclaus havia de ser impensable en
ser el contrari del que trobava lògic.
 La democràcia ja donaria un cert protagonisme al poble ("esclaus") i a
la dona operant a favor d'un sufragi universal que podria, i segurament
aniria a favor del domini dels "inferiors", però el socialisme no només
els igualaria sinó que defensaria els obrers i els pobres cosa que
Nietzsche ja havia dit que calia combatre i no ser gens compassiu.
Segons xxx hauria d'haver-hi una forta oposició a tota forma d'unió dels
individus febles i per tant en contra de qualsevol sistema que potenciï
el sindicalisme, per exemple, el socialisme i en segon terme la
democràcia.

4. El sentiment de culpa i mala consciència.

 Nietzsche considera que el sentiment de culpa o la "mala consciència",
el qual defineix com a malaltia ("No hi ha cap dubte que la mala
consciència és una malaltia. Però es tracta d'una malaltia igual com
l'embaràs n'és una" pàg.128) sorgeixen, necessàriament, quan ja existeix
la memòria, la raó, el domini dels sentiments i per tant ja és possible
la reflexió. A més, l'autor explica l'origen d'aquest concepte moral en
l'home i el situa en el començament de l'intercanvi ja que va sorgir el
concepte tant material del deute entre venedor i comprador i per tant es
van crear el creditor i el deutor. Quan deus alguna cosa ja pots
conèixer la "mala consciència" que et fa pensar que podries haver actuat
d'una altre manera i així entra en acció el sentiment de culpa per no
haver pogut millorar.
 Cal dir que Nietzsche deixa veure el seu pensament sobre la consciència
de llibertat (" El fet de conèixer amb orgull el privilegi extraordinari
de la responsabilitat, la consciència d'aquesta llibertat rara..."
pàg.89) que és una de les grans causants del sentiment de culpa ja que
des del bon punt que ets conscient que tens total llibertat de pensament
ja tems equivocar-te. En poder escollir quin camí cal escollir en cada
situació concreta et fa que hagis d'assumir les conseqüències que si al
final són més negatives del que et pensaves et duen a tenir un sentiment
de culpa important en no parar de pensar com ho podries haver fet millor
("En essència, aquesta força activa (la llibertat)... basteix ideals
negatius i es crea la "mala consciència"" pàg.127).
 La "mala consciència", diu Nietzsche és fruit de la crítica i
autocrítica en poder trobar sortides millors i també de la negativitat,
que suposo que és necessària per veure que una cosa està mal feta i
sense ella no és possible l'autocrítica. "És una tasca sinistra i
espantosament voluptuosa d'una ànima voluntàriament dividida en ella
mateixa que es fa patir pel gust de fer patir" (pàg.127). Aquesta
darrera afirmació suposadament fa referència a la inutilitat de la "mala
consciència" que no et pot fer canviar el passat i per tant,
autoretreure't res no et porta a substituir un fet que ja ha passat.
 Aquesta mena de necessitat de fer patir que, amb el sentiment de culpa,
arriba a l'extrem de fer-te patir a tu mateix, es pot observar en la
mateixa societat, explica La genealogia de la moral perquè sempre ha
sigut una mena de compensació de culpes la sofrença com si fos una mena
de compensació per un deute i per això en totes les societats sempre hi
ha hagut un dret penal que ha condemnat d'una manera o d'una altre el
delinqüents, que lògicament han de tenir "mala consciència". Fa uns
quants segles es duien a terme penes cruentíssimes com els sacrificis,
les mutilacions al molí, les crucifixions, les lapidacions etc., però
com més conscients són els ciutadans d'una comunitat d'aquest possible
sentiment de culpa, segons Nietzsche, augmenta la protecció envers els
seus malfactors perquè la ira de les víctimes no pugui causar res del
que després es pugui penedir.
 També és interessant un tema secundari que Nietzsche extreu de la "mala
consciència" i és la seva part positiva ja que aquesta "ha generat...
una abundor de bellesa" (pàg.127) ja que sense el seu contrari no
existiria. La sensació de culpa va crear, per exemple, el concepte de
"lleig" i gràcies a aquest es va poder ser conscient del contrari, del
"bell". "només la mala consciència, només la voluntat
d'automaltractar-se atorga el pressupòsit del valor d'allò que no és
egoista" (pàg.128).

5.El sacerdot ascètic.

 Seguint al voltant de tot el tema de la "mala consciència" que du els
homes al sufriment, Nietzsche parla de la creació del sacerdot ascètic,
predicador de l'ideal ascètic.
 Nietzsche diu que l'home necessitava una explicació als seus patiments
per a no sentir-se "maltractat" sense sentit i per aquesta raó els
sacerdots van inventar el concepte de pecat. Els sacerdots ascètics
ofereixen una solució a aquesta sensació de sentir-se malament, malalt,
culpable etc. fent que el patirdor busqui les causes del seu mal i així
no vulgui dirigir el seu ressentiment cap a qualsevol altre aspecte.
Sempre que algú té mal, busca un culpable per a descarregar la seva ira
i els sacerdots ascàtics fan que el culpable siguis tu mateix. Com ja
hem comentat anteriorment explicant el cristianisme, les religios han
trobat en Déu aquesta explicaió de les seves culpes i a la vegada una
manera d'autosalvar-se que seria la confessió. A més també par-la d'un
instint dels malalts potenciat per la feblesa a unir-se fent així el
contrari que els forts que tendeixen a ser més individualistes, i el
sacerdot ascètic "endevina aquest instint i el fomenta" (pàg.195).
 El sacerdot ascètic s'aprofita del sentiment de "culpa" per fer semblar
a la gent que és feliç, fent-los oblidar de les grans alegries i els
grans plaers i així aconseguir que qualsevol petit aspecte positiu sigui
motiu de felicitat, més valorat. L'ideal ascètic, per tant, vol
aconseguir el domini dels sentiments ("L'ideal ascètic contra el
llibertinatge del sentiment" pàg.200) perquè no hi hagi un
descarregament del ressentiment en la ira, la temença, la voluptuositat,
la venjança, la desesperació o la crueltat.
 Per aconseguir els seus propòsits el sacerdot ascètic utilitza una
série de mitjans descrits per Nietzsche d'aquesta manera:
"l'esmorteïment del sentiment vital en conjunt, l'activitat maquinal, la
joia petita, sobretot la joia de l'"amor al proïseme", l'organització en
ramat, el suscitament del sentiment de poder de la comunitat gràcies al
qual el disgust de l'individu pel que fa a la seva pròpia persona és
eixordat mitjançant el gust que sent en el floriment de la comunitat.
 Per evitar aquests sofriments, diu Nietzsche, l'ideal ascètic obta per
abolir qualsevol desig ("No s'ha d'estimar. No s'ha d'odiar. S'ha de ser
impassible. Hom no ha de venjar-se. Hom no ha d'enriquir-se. No s'ha de
treballar. No s'ha de captar. Si és possible, no s'ha de tenir cap
dona..." pàg.189) cosa que l'autor troba que és com privar a l'home de
la vida i fer-lo estar com en un invernació igualant-lo així a algunes
classes de bèsties. D'aquesta maneral, pensen els ascètics, per la
lluita de contraris, s'abolirà el mal. Si no hi ha bé, donat pels
desitjos, tampoc no hi haurà el seu contrari: el patiment causat per
aquests.
 Després d'haver explicat l'ideal ascètic, Nietzsche el critica donant
la culpa als sacerdots ascètics de malmetre el sistema nerviós humà i
afegir aquest dolor al dels malalts que volien "salvar-se". Aquest ideal
és un destructor contra la salut i la potència radical i "el sacerdot
ascètic ha malmès la salut psíquica allí on ha arribat a dominar". Per
xxx seria més lògic no donar tanta importància als petits vicis de la
vida com fan els escètics i com predica el nou testament. L'escola
ascètica, afegeix, "ha estat una escola de formes hieràtiques: això fa
que en el seu interior hi hagi quelcom d'hostil a totes les bones
maneres de comportar-se".
 En un altre aspecte també critica l'ideal ascètic ja que els seus
predicadors el creuen base moral i li donen tot el poder sense voler
sotmetre's a res ni a ningú i tampoc a la nova ciència. Així Nietzsche
afirma que "ciència i ideal ascètic, es troben en el mateix terreny"
(pàg.217) i el segon mai podrà ser vençut per la primera sinó que més
aviat, al llarg del temps l'ha enfortit fent-lo tornar "més intocable,
més espiritual, més insidiós".

6.Heràclit.

 La veritat és que a partir d'aquesta obra no he pogut extreure gaire
informació de l'opinió de Nietzsche envers Heràclit ja que no veig que
les seves filosofies tinguin gaire en comú però xxx parla d'Heràclit en
un parell d'ocasions en el llibre, ocasions les quals m'han fet arribar
a la conclusió que tenia una gran afinitat per aquest autor d'Efes. xxx
en fa referència per usar la figura del nen jugant al tauler d'Heràclit
(pàg.124) com la metàfora del pas de la vida en la qual hi intervé
l'atzar, però no explica gens que pensa d'aquesta teoria. Més endavant
només en fa una brevíssima referència per remarcar que no és casat com a
constatació que el matrimoni és aspecte negatiu pel sacerdot ascètic.
 Nietzsche recomana que es llegeixin les obres d'Heràclit i explica
breument que Heràclit era un home més pendent de la natura que de la
societat i per aquesta raó no va formular teories polítiques per
exemple.
 En l'únic punt que se m'acudeix que es podrien relacionar aquests dos
autors és amb la llei còsmica d'Heràclit ja que parla de la lluita de
contraris cosa que ens ho podria fer connectar amb l'opinió de Nietzsche
que gràcies a la "mala consciència" es crea una "lluita de contraris"
que ens fa valorar els aspectes positius de la vida i com deia Heràclit
tota realitat és el que és perquè té una contraria, antagònica que la
defineix i la complementa.

7.Kant.

 Sobre Kant tampoc no diu gaire La genealogia de la moral encara que el
cita força vegades més que a Heràclit, però es pot fer una comparació de
teories etico polítiques que poden fer arribar a algunes conclusions un
pèl deductives.
 Primer de tot, cal dir que Nietzsche té una visió molt pobre de Kant,
al qual anomena "fanàtic moral a Rousseau" per la seva relació amb la
revolució francesa les consignes de la qual va assumir.
 Estava d'acord amb ell en la necessitat de manca de compassió i per
aquesta raó, junt amb Plató, Spinoza i Rochefoucauld, són anomenats
genis.
 Nietzsche també fa referència a un dels punts estudiats molt a fons per
la filosofia crítica de Kant: L'imperatiu categòric, encara que xxx,
suposo que d'una manera premeditada, utilitza aquest concepte de poder
aprofitar els processos de les accions buscant-los-hi el seu propi fi
per a la crueltat; és a dir que parla de gaudir fent mal, per arribar a
la crueltat ("Això s'esdevé fins i tot en el vell Kant: l'imperatiu
categòric put a crueltat" pàg.96).
 En una altre ocasió torna a utilitzar teories de Kant i en aquest cas
fa referència a "la concepció kantiana del problema estètic", concepció
que el mestre de Nietzsche, Schopenhauer, es veu que va utilitzar.
Critica que Kant donés prioritat en la bellesa l'espectador que el
pintor dient que seria convenient buscar tècniques perquè en veure un
quadre et sembli més bell. Relacionat amb aquest tema continua parlant
de Kant explicant la seva definició de la bellesa amagada dins "un cuc
gros d'error fonamental" (pàg.150) i donant més importància a allò que
és bell sense cap interès, sense haver-ho buscat aspecte que és rebutjat
per un artista i espectador. xxx relaciona la seva definició de la
bellesa amb  l'interès del torturat de ser alliberat ja que aquesta és
la bellesa sorgida per la mort d'un interès, que fa créixer la bellesa.
 No sé si critica o realment honora a Kant quan diu: "Honorem molt Kant,
per exemple, pel que fa a allò que sap ensenyar amb la ingenuïtat d'un
capellà rural sobre la propietat peculiar del sentit del tacte" (pàg.
151)
 Nietzsche també fa un complicat comentari del concepte kantià del
"caràcter intel·ligible": "una mena de condició i de qualitat de les
coses a partir de les quals l'intel·lecte comprèn precisament que
aquesta condició i aquesta qualitat són complements incomprensibles per
part de l'intel·lecte" (pàg.172)
 Per últim, Nietzsche mostra la seva opinió a favor de la visió atea de
Kant que sempre va voler fer passar la raó per davant de la fe ja que
creia que les religions no et deixaven ser lliures i un dels aspectes
més importants en la filosofia de Kant és la defensa dels drets i les
llibertats de la humanitat.
 Tot i així, m'ha sobtat que en el llibre, Nietzsche es mostrés tan a
favor de Kant ja que, a més que fons d'altres autors explicaven la mala
opinió que es tenien mútuament, a mi personalment em va quedar força que
clar que els dos autors serien d'idees contràries: primer perquè Kant va
ser partidari de la Revolució francesa, molt criticada per xxx. També
perquè Kant era un total defensor de la llibertat, la igualtat i la
independència civil, aspectes que xxx sempre hauria negat a la major
part de la societat a la qual considerava "inferior". També podríem
trobar un altre punt possible de discussió entre aquests dos autors en
el fet que Kant veia com un deure haver de lluitar contra el poder
excessiu que xxx veia com un dret natural pels aristòcrates. Per tant,
no em sé explicar que en el llibre (La genealogia de la moral) xxx
tingui tan ben considerat el que hauria de ser un enemic seu tant pel
que fa a la política com a la moral.




8. Wagner.

 Es sabut que Nietzsche sentia una apassionada admiració per wagner,
però es va barallar amb ell, aparentment a causa de Parsifal, que va
trobar excessivament crisitiana i massa plena de renunciació. Després de
la baralla, criticà ferotgement Wagner i va arribar a acusar-lo de jueu.
Ara, les seves concepcions generals van ser sempre molt similars a les
que Wagner exposa a L'Anell dels Nibelungs; el superhome de Nietzsche és
molt semblant a Siegfried.
 En la geneologia de la moral Nietzsche parla més d'un cop de Wagner pel
qual, en un principi tenia gran afinitat al ser un gran amant de la
música, però el critica per la castedat que va dur a terme els últims
dies de la seva vida dient que es contradeia i també esmenta la
representació que Wagner va composar en els últims dies de la seva vida
sobre aquesta realitat. Parla més bé d'ell quan explica que en els
últims dies de la seva vida Wagner va agafar Schopenhauer com el seu
home principal, el seu protector (el que havia estat mestres de
Nietzsche).
 Tot i així en cap moment dubte que Wagner fos un home intel.ligent ("
Hom ens pot prometre una autobiografia de Richard Wagner: ¿qui pot
dubtar del fet que serà un autobiografia intel.ligent?" pàg.199) i pensa
que la música de Wagner és un plaer inevitable.



Nona