La formulació inorgánica

Química. Óxidos metálicos. Oxoácidos. Sales # Compostos inorgànics. Hidròxids. Hidrurs

  • Enviado por: Laura
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 7 páginas
publicidad
cursos destacados
Máster Profesional en Intervención Social
Divulgación Dinámica
El Máster Profesional en Intervención Social es un producto de formación que va dirigido a la especialización,...
Solicita InformaciÓn

Máster en Inmigración y Mediación Intercultural
Ibecon
Requisitos académicos para acceder: mayores de 18 años
Solicita InformaciÓn

publicidad

LA FORMULACIÓ INORGÀNICA

La majoria dels compostos inorgànics queden reflectits en el següent esquema:

Òxids metàl·lics

(O, M)

Hidròxid

(M, H, O)

Òxids no metàl·lics

(NM, O)

Oxoàcid

(NM, H, O)

Oxosal

(NM, M, O)

Hidrurs

(M ó NM, H)

Hidràcids

(halogen/ anfígen, H) dissolució aquosa d'hidrur

Hidrasal

(halogen/ anfígen, M)

Hidrògens protonitzables de l'àcid: observem que els àcids disposen d'àtoms d'hidrogen protonitzables i, per tant, la substitució d'aquests hidrògens per elements metàl·lics dóna lloc a les sals.

ELS ÒXIDS METÀL·LICS

Composts binaris entre metalls i l'oxigen. S'obtenen com sempre per intercanvi de valències tenint en compte que cal simplificar de seguida que sigui possible. Quan el metall té més d'una valència, caldrà indicar-la entre parèntesi i amb números romans.

Òxid de sodi: Na2O

Òxid de calci: CaO

Òxid de cobalt (III): Co2O3

HIDRÒXIDS

Compostos ternaris que s'obtenen per addició d'un o més molècules d'aigua a l'òxid corresponent. La seva fórmula general és: M(OH)valència metall

La nomenclatura dels hidròxids serà la mateixa que la dels òxids metàl·lics.

Hidròxid de liti: LiOH

Hidròxid d'estany (IV): Sn(OH)4

ÒXIDS NO METÀL·LICS

Compost binari entre no metall i oxigen que admeten dos nomenclatures:

a) Prefixos i sufixos de valència:

Quan el no metall només té una valència, utilitzarem el sufix -ic, quan disposa de dues valències, el sufix -ic ens indicarà la valència més alta i el sufix -os, la més baixa. Si el no metall disposa de tres valències hi posem hipo- i -os per fer referència a la més petita mentre que si el no metall té quatre valències el prefix per- i el sufix -ic ens indicaran la més gran.

Més petita (3a)

hipo...os

(2a)

...os

Una valència (1a)

...ic

Més gran (4a)

Per...ic

I2O7: òxid periòdic

SO: òxid hiposulfuròs

P2O5: òxid fosfòric

SeO2: òxid seleniòs

b) Prefixos de quantitat

En aquest mètode les valències ja han estat intercanviades i simplificades:

I2O7: heptaòxid de diiode

SO: monòxid de sofre

P2O: pentaòxid de difòsfor

SeO2: diòxid de seleni

Un cas particular d'òxids es dóna amb el cas dels paròxids. Aquests compostos contenen un excés d'oxigen i s'obtenen tot sumant un àtom d'oxigen a la fórmula de l'òxid corresponent:

Peròxid de liti: Li2O -> Li2O2

Peròxid de bari: Ba2O2-> BaO2

Peròxid d'hidrogen: H2O -> H2O2 (aigua oxigenada)

HIDRURS

Compost binari entre l'hidrogen i un altre element. En el cas dels hidrurs metàl·lics, quan el metall té més d'una valència, caldrà indicar-la amb n. romans i entre parèntesi.

Hidrur de potassi: KH

Hidrur de ferro (III): FeH3

En el cas dels hidrurs no metàl·lics, el no metall actua amb la valència més petita i alguns d'ells tenen un nom propi com el metà (CH4 orgànic) o l'amoníac (NH3 de propietats bàsiques)

Hidrur de silici: SiH4

Hidrur de fòsfor: PH3

Els hidrurs d'halogen i anfígen adopten el sufix -ur a l'element no metàl·lic. Acostumen a ser substàncies gasoses (a excepció del fluor) i la seva dissolució aquosa els converteix en hidràcids. Aquests àcids adopten el sufix -hídric.

HCl(gas) Clorur d'hidrogen

HCl(aq) Àcid clorhídric

H2Se(gas) Seleniur d'hidrogen

H2Se(aq) Àcid selenhídric

Quan es combinen dos no metalls diferents de l'hidrogen i l'oxigen també s'utilitza el sufix -ur amb els corresponents sufixos de quantitat

CCl4: tetraclorur de carboni

SF6: hexaflorur de sofre

OXOÀCIDS

Compostos ternaris d'hidrogen, no metall i oxigen que s'obtenen tot sumant molècules d'aigua a l'òxid no metàl·lic corresponent. Aquesta addició depén de la valència parell o senars de l'elemen no metàl·lic.

València senar:

(Meta -> 1 òxid + 1H2O)

Di -> 1 òxid + 2H2O

Orto -> 1 òxid + 3H2O

València parell:

Meta -> 1 òxid + 1H2O

Di -> 2 òxid + 1H2O

Orto -> 1 òxid + 2H2O

Normalment, la forma meta- és la usual i per tant ja no fa falta indicar-la. La principal excepció es troba en el fòsfor que té com a fórmula normal (no cal indicar-ho) l'expressió orto. Alguns elements propers al fòsfor, com l'arsènic, el silici... De vegades segueixen aquest criteri.

Àcid silfuric: S2O6 -> SO3+H2O ->H2SO4

Àcid dicròmic: Cr2O6 -> 2CrO3 + H2O -> H2Cr2O7

Àcid (orto)fosfòric: P2O5 +3H2O -> H6P2O8 -> H3PO4

Àcid metafosfòric: P2O5 + H2O -> H2P2O6 -> HPO3

El sofre dóna lloc a dos oxoàcids particulars:

Àcid tiosulfúric: H2SO4 -> H2S2O3

Àcid peroxodisulfúric: S2O6 ->2SO3 + H2O -> H2S2O7 ->H2S2O8

LES SALS

Substàncies que s'obtenen per substitució dels hidrògens protonitzables d'un àcid per elements metàl·lics. Les correspondències entre els sufixos d'un àcid i d'una sal es resumeix en el següent esquema:

Àcid

Sal

Oxo...

...os (valència petita)

...ic (valència gran o 1a)

...it

...at

Hidra...

...hídric

...ur

Hipobromit de calci: Br2O + H2O -> H2BrO2 -> HBrO -> Ca(BrO)2

Dicromat de sodi: CrO6 -> 2CrO3 + H2O ->H2Cr2O7 -> Na2CrO7

Fosfit de magnesi: P2O3 + 3H2O -> H6P2O6 -> H3PO3 -> Mg3(PO3)2

Sulfur de níquel (II): H2S -> Ni2S2 ->NiS

Quan una sal conté encara part de l'hidrogen de l'àcid corresponent s'anomena àcida. En les sals àcides caldrà indicar el número d'hidrògens que queden a la fórmula.

Hidrogencarbonat de sodi: C2O4 ->CO2 + H2O-> H2CO3 -> H2CO3

Dihidrogenfosfat d'alumini -> P2O5 + 3H2O -> H6P2O8 -> H3PO4 -> Al(H2PO4)3

Hidrogenseleniur de coure (II) -> H2Se -> Cu(HSe)2

Algunes sals s'hidraten en cristal·litzar, amb un n. determinat de molècules d'aigua que es solidifiquen i s'incorporen a la seva xarxa cristal·lina:

Clorur de bari dihidratat -> HCl -> BaCl2 -> BaCl2 · 2H2O

Sulfat de coure (II) decahidratat -> S2O6 -> SO3 + H2O -> H2SO4 -> Cu2(SO4)2 -> CuSO4 · 10H2O

LA FORMULACIÓ INORGÀNICA

La majoria dels compostos inorgànics queden reflectits en el següent esquema:

Òxids metàl·lics

(O, M)

Hidròxid

(M, H, O)

Òxids no metàl·lics

(NM, O)

Oxoàcid

(NM, H, O)

Oxosal

(NM, M, O)

Hidrurs

(M ó NM, H)

Hidràcids

(halogen/ anfígen, H) dissolució aquosa d'hidrur

Hidrasal

(halogen/ anfígen, M)

Hidrògens protonitzables de l'àcid: observem que els àcids disposen d'àtoms d'hidrogen protonitzables i, per tant, la substitució d'aquests hidrògens per elements metàl·lics dóna lloc a les sals.

ELS ÒXIDS METÀL·LICS

Composts binaris entre metalls i l'oxigen. S'obtenen com sempre per intercanvi de valències tenint en compte que cal simplificar de seguida que sigui possible. Quan el metall té més d'una valència, caldrà indicar-la entre parèntesi i amb números romans.

HIDRÒXIDS

Compostos ternaris que s'obtenen per addició d'un o més molècules d'aigua a l'òxid corresponent. La seva fórmula general és: M(OH)valència metall

La nomenclatura dels hidròxids serà la mateixa que la dels òxids metàl·lics.

ÒXIDS NO METÀL·LICS

Compost binari entre no metall i oxigen que admeten dos nomenclatures:

a) Prefixos i sufixos de valència:

Quan el no metall només té una valència, utilitzarem el sufix -ic, quan disposa de dues valències, el sufix -ic ens indicarà la valència més alta i el sufix -os, la més baixa. Si el no metall disposa de tres valències hi posem hipo- i -os per fer referència a la més petita mentre que si el no metall té quatre valències el prefix per- i el sufix -ic ens indicaran la més gran.

Més petita (3a)

hipo...os

(2a)

...os

Una valència (1a)

...ic

Més gran (4a)

Per...ic

b) Prefixos de quantitat

En aquest mètode les valències ja han estat intercanviades i simplificades.

Un cas particular d'òxids es dóna amb el cas dels paròxids. Aquests compostos contenen un excés d'oxigen i s'obtenen tot sumant un àtom d'oxigen a la fórmula de l'òxid corresponent.

HIDRURS

Compost binari entre l'hidrogen i un altre element. En el cas dels hidrurs metàl·lics, quan el metall té més d'una valència, caldrà indicar-la amb n. romans i entre parèntesi.

En el cas dels hidrurs no metàl·lics, el no metall actua amb la valència més petita i alguns d'ells tenen un nom propi com el metà (CH4 orgànic) o l'amoníac (NH3 de propietats bàsiques).

Els hidrurs d'halogen i anfígen adopten el sufix -ur a l'element no metàl·lic. Acostumen a ser substàncies gasoses (a excepció del fluor) i la seva dissolució aquosa els converteix en hidràcids. Aquests àcids adopten el sufix -hídric.

Quan es combinen dos no metalls diferents de l'hidrogen i l'oxigen també s'utilitza el sufix -ur amb els corresponents sufixos de quantitat.

OXOÀCIDS

Compostos ternaris d'hidrogen, no metall i oxigen que s'obtenen tot sumant molècules d'aigua a l'òxid no metàl·lic corresponent. Aquesta addició depèn de la valència parell o senars de l'elemen no metàl·lic.

València senar:

(Meta -> 1 òxid + 1H2O)

Di -> 1 òxid + 2H2O

Orto -> 1 òxid + 3H2O

València parell:

Meta -> 1 òxid + 1H2O

Di -> 2 òxid + 1H2O

Orto -> 1 òxid + 2H2O

Normalment, la forma meta- és la usual i per tant ja no fa falta indicar-la. La principal excepció es troba en el fòsfor que té com a fórmula normal (no cal indicar-ho) l'expressió orto. Alguns elements propers al fòsfor, com l'arsènic, el silici... De vegades segueixen aquest criteri.

El sofre dóna lloc a dos oxoàcids particulars:

Àcid tiosulfúric: H2SO4 -> H2S2O3

Àcid peroxodisulfúric: S2O6 ->2SO3 + H2O -> H2S2O7 ->H2S2O8

LES SALS

Substàncies que s'obtenen per substitució dels hidrògens protonitzables d'un àcid per elements metàl·lics. Les correspondències entre els sufixos d'un àcid i d'una sal es resumeix en el següent esquema:

Àcid

Sal

Oxo...

...os (valència petita)

...ic (valència gran o 1a)

...it

...at

Hidra...

...hídric

...ur

Quan una sal conté encara part de l'hidrogen de l'àcid corresponent s'anomena àcida. En les sals àcides caldrà indicar el número d'hidrògens que queden a la fórmula.

Algunes sals s'hidraten en cristal·litzar, amb un n. determinat de molècules d'aigua que es solidifiquen i s'incorporen a la seva xarxa cristal·lina.