La Democracia liberal y su época; C B Macpherson

Política. Ciencias Políticas. Libros de Política. Democracia. Derecho de voto. Sufragio universal. Partidos políticos. Sistema electoral. Elecciones. Participación ciudadana

  • Enviado por: El remitente no desea revelar su nombre
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 25 páginas
publicidad

LA DEMOCRACIA LIBERAL Y SU ÉPOCA __ Macpherson

Models i precursors

El caràcter de la investigació

Està a punt de desaparèixer la democràcia liberal?

  • Sí, si s'entén la democràcia liberal com la democ. d'una societat capitalista de mercat.

  • No, si s'entén com Stuart Mill la d'una societat en què tots els membres tenen igual llibertat per realitzar les seves capacitats.

Per liberal es pot entendre la llibertat dels forts per aixafar els dèbils mitjançant lleis de mercat, o una llibertat efectivament igual perquè tothom utilitzi i desenvolupi les pròpies capacitats. Són llibertats incompatible que la democràcia liberal ha intentat combinar.

La democràcia neix en les societats capitalistes de mercat (la idea de “el mercat fa l'home”), però al XIX ja Mill reivindica la igualtat de drets per al desenvolupament de la pròpia personalitat, des de llavors les dues visions han xocat, i fins ara ha predominat la primera, que ha fet que s'hagi associat que liberal significa capitalista. Ha succeït així, però el fet que els ideals liberals hagin sorgit amb el capitalisme no vol dir que s'hagin de limitar a aquests. De fet el principi ètic del liberalisme s'ha fet massa gran per la conjuntura capitalista de mercat i pot existir fins i tot millor sense ella. En aquest treball s'examinarà els límits i possibilitats de la democràcia liberal.

La utilització dels models

Per què utilitzar models

Els models, en les ciències socials, més enllà de ser una construcció teòrica per explicar unes relacions reals, poden explicar també la possibilitat i probabilitat que aquestes relacions canviïn. Així clarifiquen unes línies de canvi. des de la Il·lustració s'ha cregut en el canvi lineal. Els models en la teorització política prenen també un sentit ètic. No només exposen el funcionament d'un sistema polític, o d'una societat, proven també d'explicar i justificar per què aquest model és més desitjable.

Però si es vol demostrar que un model de sistema polític o societat és viable cal formular alguna hipòtesi sobre els sers humans que el faran funcionar i amb què funcionarà.

La viabilitat d'un sistema polític depèn de com hagin configurat les altres institucions socials i econòmiques a la gent amb què el sistema polític ha de funcionar. Des del XIX s'ha apreciat en general que la forma com les institucions i relacions socials configuren a la gent com actors polítics es troba en la manera com configura la consciència que la gent té d'ella mateixa. al mirar els models de democràcia cal veure el que pressuposen sobre la societat en què ha d'actuar el sistema polític democràtic i el que pressuposen sobre el caràcter essencial de les persones que han de fer que funcioni el sistema.

La democràcia no només respon a uns mecanismes d'elecció i autorització als governs, sinó que va més enllà. S'ha entès sovint com una qualitat que impregna tota la vida i el funcionament d'una comunitat nacional o més petita. Hi ha qui només considera els mecanismes formals, altra gent que considera una qualitat més àmplia. l'estudi dels models de la democràcia liberal és també l'estudi del que creu que és aquesta la gent que la desitja (o del que vol que sigui) perquè el que la gent creu sobre un sistema polític no és aliè a aquest sinó que en forma part. Treballar amb models de democràcia permet veure que la democràcia liberal conté dos elements imprescindibles: com no s'ha d'allunyar dels desigs i capacitats dels homes que la fan funcionar, el model de democràcia ha de contenir un model d'home; com necessita el assentiment i suport general, el model de democràcia ha de contenir una teoria èticament justificativa.

Per què uns models històricament successius?

Consideracions generals sobre democràcia:

  • els governs i assemblees legislatives se'ls tria mitjançant eleccions periòdiques amb sufragi universal i igual, hi ha doncs llibertats civils que permetin el dret a optar.

  • Hi ha igualtat formal davant la llei.

  • Hi ha protecció de les minories

  • S'accepta la llibertat individual, que s'ha de combinar amb la llibertat dels altres.

Amb això, però, no es pot fer un model únic. Cal veure com a partir d'aquí n'hi ha de diferents, i així poder contemplar un canvi o evolució en un futur. A més analitzar els models successius mostrarà l'evolució de totes les característiques actuals, que han sorgit en contra de models anteriors o d'elements d'aquests.

Per què aquests models?

S'ha optat a partir del XIX perquè es considera que la democràcia liberal sorgeix en aquest segle (i no abans amb Rousseau i Jefferson). Cal entendre les relacions entre les institucions democràtiques i l'estructura subjacent de la societat, la relació entre democràcia i classe. I és que la democràcia liberal s'ha ideat per adaptar un pla de govern democràtic a una societat dividida en classes, i això no es va intentar fins el XIX.

Els precursors de la democràcia liberal

Democràcia i classe

Fins el XIX la democràcia s'entenia (negativament) com el govern dels pobres a expenses de les classe ocioses. La dominació d'una classe (de la classe equivocada).

Fins el XIX, però, va haver visions i fins i tot pràctiques democràtiques, que entre elles tenien en comú, diferenciant-se de la democràcia liberal, que depenien d'una societat no dividida en classes (eren democràcies utòpiques). (a partir del XIX s'accepta i reconeix la societat dividida en classes i s'adapta a aquesta l'estructura democràtica, de fet la democràcia liberal no va ser possible fins que els pensadors van veure que la fórmula un home un vot no feia perillar la propietat privada els primers en fer-ho van ser Bentham i Mill que ho van fer a partir de la seva concepció de l'home burgès maximitzador).

Anteriorment al XIX es postulava una democràcia en una societat sense divisió de classes (sense classe, o amb una). Entenent classe en termes de propietat (classe formada per aquells que tenen les mateixes relacions de propietat o no propietat de terres productives i/o capital).

Alguns utòpics proposaven una societat sense cap classes, sense propietat individual. També va haver els qui van defensar la societat en què tothom posseeix o pot posseir (societat d'una classe)

Les teories prèvies al XIX com a precursores

  • L'Atenes de Pèricles (no hi ha una teoria clarament formulada, es pot despendre en tot cas del funcionament d'aquesta). Era societat d'una sola classe. .

  • A l'E Mitja no hi ha democràcia ni intent perquè el poder sorgia de la posició social, heretada o adquirida amb les armes. Les revoltes que hi havia demanaven igualació de la propietat, però no un canvi en l'estructura política, cap a la democràcia.

  • Segles XVI i XVII inici de teories democràtiques. Una sobre una societat sense classes i l'altra sobre una societat amb una classe. La primera partia que la base de l'opressió i l'explotació de classe era la institució de la propietat privada i s'havia de substituir per la propietat en comú i el treball comunitari. La segona, d'acord amb el puritanisme anglès, suggeria idees sobre el govern civil. Hi havia el moviment del niveladores un tant ambigu, uns afirmaven que els assalariats i indigents no podien votar, altres s'oposaven a aquest fet. Tots, però, s'oposaven a les diferències de classe. El seu ideal era una societat en què tots els homes tinguessin suficient propietats per treballar com a productors independents i que ningú tingués prou com per explotar. Volien propietat d'una classe per acabar amb la propietat privada explotadora.

  • XVIII teories importants democràtiques: Rousseau i Jefferson volien una societat on tothom tingués o pogués tenir una propietat suficient per treballar en ella o amb ella, una societat de productors independents.

      • Rousseau: defensa un dret limitat de propietat (un dret il·limitat és la font i el mitjà de la continuació de l'explotació i de la falta de llibertat), l'únic compatible amb la seva idea de voluntat general, perquè una societat realment democràtica regida per la voluntat general requereix igualtat en la propietat perquè ningú sigui tan opulent com per poder comprar un altre, o un altre tan pobre com per vendre's. La voluntat general requereix doncs una societat d'una sola classe de propietaris treballadors. Així una de les funcions del govern és prevenir la desigualtat, impedir que hi hagi ciutadans pobres.

      • Jefferson: tenia una gran confiança amb la gent del comú, en el poble propietari-treballador independent. La democràcia exigia una societat en què tothom fos econòmicament independent, que tothom pogués ser propietari-treballador. Que no existís una divisió fonamental de classes.

      • Ambdós: deixaven a les dones com a classe subordinades que no podia posseir propietats productives de dret propi. Tot i això no es pot considera que fossin una classe (i per tant una societat de classes) perquè en aquells moments tampoc se les considerava membres de ple dret de la societat. De fet no se les explotava com a les classes treballadores. La idea de classe fa referència a la relació salarial, estrictament de mercat. A les dones se les explotava com a força reproductora, però sense cap compensació i sense estar determinada aquesta explotació per una relació capitalista de mercat.

Prèviament a la democràcia liberal, els demòcrates no eren liberals, i defensaven societat sense classes o amb una classe. En canvi els liberals(de Locke fins a Burke) no eren demòcrates.

El motiu pel qual el terme liberal va implicar l'acceptació de la societat capitalista de mercat durant el segle de formació de la democràcia liberal ja no és aplicable. El liberalisme buscava alliberar l'individu de les limitacions antiquades de les institucions establertes. Quan el liberalisme apareix com a democràcia liberal això es converteix en la reivindicació de l'alliberació de tots els individus per igual, d'alliberar-los per utilitzar i desenvolupar plenament les seves capacitats humanes. Mentre hi ha una economia de l'escassetat el demòcrata liberal segueix pensat que la única forma d'aconseguir aquest objectiu és a través de la productivitat del capitalisme de mercat. Però ara aquest vincle entre societat de mercat i els objectius democràticoliberals ja no és necessari, i cal estudiar un model nou, no basat en el mercat capitalista, que segueixi anomenant-se democràtico-liberal.

Model n.1 : la democràcia com a protecció

La ruptura de la tradició democràtica

El sufragi universal va arribar per etapes, però abans que arribés, les institucions i la ideologia de l'individualisme liberal estaven ja fermament establertes. El moment en què el moviment a favor d'un dret de sufragi democràtic havia adquirit impuls, el concepte de democràcia era molt diferent de totes les visions anteriors d'aquestahi ha una ruptura clara en el camí que porta de la democràcia preliberal a la liberal. La democràcia liberal acceptava la divisió de classes i actuava a partir d'aquesta. De fet els postulats d'aquesta partien del supòsit d'una societat capitalista de mercat i les lleis de l'economia clàssica. Sorgia sobre un model d'home (maximitzador d'utilitats) i un model de societat (com a suma d'individus en conflicte d'interessos). Partint d'aquests modes i sobre un principi ètic es va deduir la necessitat del govern. Per entendre això: Jeremy Bentham i James Mill. Amb ells la democràcia liberal va tenir un mal inici. La teoria de l'utilitarisme (a partir de la qual ambdós van deduir la necessitat del sufragi) era igualitària i econòmicament competitiva.

La base utilitària

El bé social era la major felicitat (= plaer individual) per al major número. Per calcular la felicitat global calia considerar els individus com unitats. Per mesurar el plaer: les possessions materials. (“el dinero es el instrumento con el que se mide la cantidad de dolor o de placer.”).

Individualment és tracta de maximitzar la pròpia riquesa, i això es fa amb poder sobre els altres (“la relación entre riqueza y poder es estrechísima e íntima”). Sobre aquesta llei rectora de la naturalesa humana (de la riquesa i el poder, maximitazdora), la societat és una col·lecció d'individus que busquen el poder sobre els altres. Per impedir que aquesta societat rebenti cal una estructura de dret. I segons l'utilitarisme la millor distribució de drets i obligacions és la que produeix major felicitat per al major nombre. Bentham deia que l'objectiu de les lleis podia dividir-se en quatre objectius: facilitar la subsistència, produir l'abundància, afavorir la igualtat i mantenir la seguretat.

Els objectius de la legislació segons Bentham

Els arguments de Bentham sobre com aconseguir els objectius revelen una defensa del sistema de propietat privada il·limitada i d'empresa capitalista (tot això suposadament partint dels postulats sobre la naturalesa humana).

La subsistència les lleis no han de fer res per assegurar que es produeixi suficient, la naturalesa mateixa ens incentiva a fer-ho. El que pot fer, però, la llei és proveir la subsistència indirectament al protegir els homes en el treball i assegurar els fruits d'aquest. El problema és que Bentham aplica la por a la gana com incentiu natural al treball (propi d'una societat primitiva) a una societat industrial avançada on això no és aplicable; en una societat on les tècniques de producció són suficients per proveir de subsistència sense necessitat de treball incessant, la por a la gana no és un incentiu suficient. En aquesta societat la por a la gana serà només un incentiu al treball incessant quan les institucions de propietat hagin creat una classe que no tingui propietats i hagi de vendre la seva força de treball o morir-se de gana. Això a Bentham no se li va passar per alt, sinó que donava per descomptat una classe així.

La abundància considera que no cal legislació per motivar la producció abundant, perquè els incentius naturals dels homes ja la motiven: els desigs de tothom són infinits. Bentham, però, no veu que això no es pot aplicar als assalariats, ell ha fet el model d'home a imatge de l'empresari.

La igualtat l'argument a favor d'aquesta es basa en la llei de la utilitat decreixent (els increments de riquesa porten menys satisfacció al seu propietariel total de felicitat serà major com més repartida estigui la riquesa). Aquest argument ha de partir de les capacitats iguals de plaer. Bentham, però considera que hi ha diferències entre categories d'individus (entre sexes, entre condicions o posicions de vida - no classe -), El dret d'igualtat, però, estava subordinat al de seguretat.

La seguretat (dels propietaris, expectativa que la utilització del treball i les propietats de cadascú donin rendiment) Bentham considera que sense la seguretat de la propietat dels fruits del treball la civilització és impossible, x tant les lleis han de garantitzar la propietat individual, i com els homes difereixen en capacitat i energia, alguns tindran més propietats que altres i tota temptació de reduir-los a la igualtat destruiria l'incentiu de la productivitat (x això la igualtat s'ha de subordinar a la seguretat).

Bentham però no redueix l'argumenta sobre la seguretat a la que hi ha sobre la propietat. Ell considera també que cal assegurar tot tipus de propietat existent, fins i tot la que no resulta dels fruits del treball propi, x això, derrocar qualsevol sistema existent de propietat fa impossible qualsevol altre sistema de propietat això és una visió ahistòrica (s'ha passat del feudalisme al capitalisme). Com aquest postulat no és vàlid, tampoc la seva demostració que la seguretat té prioritat sobre la igualtat. Veiem com el raonament independent per defensar la prioritat de la seguretat sobre la igualtat es basava en un postulat històric fals.

De com tracta Bentham els quatre objectius subordinats de la legislació i dels seus postulats fàctics anteriors es desprèn com la seva doctrina general estava penetrada de supòsits burgesos tothom actua en base al propi interès per maximitzar el propi plaer, i això entra en conflicte amb els altres. La recerca del propi plaer porta a reduir el dels altres. Derivant de la societat capitalista també exposa que la gran massa d'homes no s'elevarà de la subsistència i per tan la por a la gana és per ells l'incentiu de treball. Perquè l'esperança de recompensa del treball sigui eficaç, cal però, la seguretat de la propietat, que predomina sobre la igualtat. Bentham no veu contradicció en tot plegat (en el postulat antihistòric) perquè només li interessa explicar la societat capitalista de mercat.

El requisit polític

Calia, doncs, trobar un sistema polític de triar i autoritzar governs que formulessin i defensessin les lleis per a aquesta societat. Calien governs que defensessin la societat de lliure mercat i que alhora protegissin els ciutadans de la rapacitat dels governs. El punt clau de la solució va ser el fet de qui tenia dret a vot el sufragi i la seva autenticitat van esdevenir la qüestió central (ara que a Anglaterra ja estava acceptat el sistema de govern representatiu).

Bentham no era totalment partidari del sufragi universal (es va iniciar defensant el restringit), però es va veure obligat a acceptar-lo (per la seva avaluació del que volia el poble i per la lògica de quan va estudiar la qüestió constitucional).

Afirmava que tot grup d'home es regia pel que a ells els interessava, i la forma que el govern no desposseís els altres era que la majoria pogués revocar amb freqüència els governants l'argument a favor de la democràcia es limita a la protecció. Tot i això Bentham podia parlar de reduir el sufragi en pro de l'eficàcia (no vot de les dones).

No va defensar el sufragi democràtic fins que va veure que els pobres no l'utilitzarien per anivellar la propietat i/o destruir-la.

Les oscil·lacions de James Mill

James Mill, el 1820, va fer l'argument més potent a favor del sufragi universal. Parteix de l'afirmació de l'egoisme, llei rectora de la naturalesa humana. D'això en desprèn que qui no tenia poder polític era oprimit pels que sí que en tenien. Per això tots necessitaven un vot(= a poder polític) per a defensar-se. Tot i això tampoc li entusiasmava la democràcia i va intentar buscar arguments per reduir el sufragi i va afirmar que es podien excloure tots aquells els interessos dels quals estiguessin inclosos en els d'altres (les dones, els homes menors d'una edat, i finalment els homes amb una renda molt mínima). Tot i plantejar aquestes restriccions, acaba defensant el sufragi universal i afirmant que no era perillós perquè les classes baixes estan orientades per la classe mitja. Això es justifica en el fet que Mill defensava la reforma electoral que tragués privilegis a la petita classe terratinent adinerada. Per això necessitava el suport de la classe treballadora i de la classe mitjana, i per tant no s'hi podia enfrontar. Al excloure les dones, i els menors de 40 no s'hi oposava. L'única decisió difícil era prendre un requisit de propietat per al vot, fent això tindria més suport de la classe mitja, però en perdria de la classe obrera (estava en un punt mig). De fet per no perdre el suport de ningú en un mateix escrit defensa els interessos d'unes classes i de les altres. Les oscil·lacions al article Del Gobierno són constants, i es complementen amb l'afirmació final que fa sobre el fet que no cal témer el sufragi universal (xk la classe baixa segueix la mitja).

Anys després diria: el negoci del govern és dels rics, que sempre el tindran. Si l'obtenen per les dolentes el govern serà dolent, si ho fan per les bones serà bo. En aquest cas el mitjà bo és el sufragi lliure del poble. Això capta genialment l'esperit del model N1, que defensa el sufragi com a protector dels ciutadans, però que també millora l'actuació dels rics com a governants.

La democràcia com a protecció per l'home de mercat

Les disposicions sobre el sufragi democràtic no es van incloure fins més tard. Costa veure què va ser més decisiu per portar a aquests dos autors a parlar del sufragi (que van comprendre que sense aquest no acallarien la classe obrera; que va ser una deducció lògica del seu propi argument a favor de la reforma), però està clar que si van arribar-hi va ser perquè van veure que la classe obrera seguiria el consell de la classe mitja.

En l'inici de la democràcia, doncs, no hi ha cap entusiasme per aquesta sinó que esdevé un requisit lògic de la governació d'individus conflictius egoistes. Es basa en el supòsit que l'home és un consumidor infinit i que la seva motivació suprema és maximitzar les satisfaccions / utilitats. En el supòsit que la societat nacional no és més que una acumulació d'individus així. Així que el govern era necessari per la protecció dels individus i del PNB. És un model de democràcia totalment diferent als anteriors, que reclamaven un nou tipus d'home. Aquesta visió liberal pren l'home tal com és, en una societat de mercat.

Model n.2 : la democràcia com a desenvolupament

L'aparició del model n.2

Si Bentham i Mill no tenien una visió de cap model nou de societat ni d'home (acceptaves la societat de mercat competitiva i la seva divisió de classes, i només contemplaven impedir que el govern oprimís els governats), a meitat del XIX van succeir dos canvis en la societat que requerien un nou model de democràcia. Aquests (que van ser pensats per primera vegada per J S Mill) eren:

  • la classe obrera (no considerada cap perill pels anteriors) ara amenaçava la propietat.

  • La classe obrera vivia en unes condicions absolutament inhumanes no justificables.

JSMill, a partir d'aquests canvis, va arribar al seu nou model, convençut que no es podia seguir excloent o reprimint els pobres durant molt temps (ara ja no eren analfabets, sabia llegir i informar-se, també organitzar-se i escriure,...), que començaven a distanciar-se de la societat restant.

Segons JSMill perquè els obrers estiguessin més convençuts amb l'ordre establert calia abandonar els models d'home i societat de Bentham i Mill. Ara ja no es podia acceptar que la classe obrera estava condemnada a la quasi indigència.

Les diferència bàsica entre el model de democràcia de Mill i l'anterior recau en la funció / objectiu que atribueixen al sistema polític democràtic. Mill creu que té la funció de protegir del govern, però sobretot protegir les possibilitats de millorar l'humanitat, de potenciar el desenvolupament del ser humà. és un model moral, té una visió moral de la possibilitat que la humanitat millori i d'una societat lliure i igual que encara no existeix. En aquest sentit el sistema democràtic és el mitja per obtenir aquesta millora, alhora que n'és també un resultat (pàg 62, x citar!). D'aquesta manera el model d'home és també molt diferent: ser capaç de desenvolupar les seves facultats o capacitats, no essencialment un consumidor i apropiador. D'aquesta manera la bona societat és la que permet i motiva a cadascú a actuar exercint, desenvolupant i gaudint amb l'exercici i el desenvolupament de les pròpies capacitats. La societat desitjable de J S Mill és molt diferent de la societat a la qual s'adaptava el model 1. El model de democràcia de Mill, que va ser predominant fins la 1ª guerra mundial, es important també perquè les dificultats amb què es va trobar són amb les quals es pot trobar l'hipotètic 4rt model (democ.participativa). Com va trobar diferents dificultats segons l'època, es parla de model 2A i model 2B.

Una de les diferències bàsiques enter l'A i el B va ser que a mill (A) li preocupava mot la incompatibilitat entre les exigències d'un desenvolupament humà igual i les desigualtats de classe. Els seus seguidors del XX no ho van trobar el problema central.

Es pot veure una reducció acumulativa de realisme a partir del model n.1, que acceptava les desigualtats del capitalisme. Mill considerava aquesta desigualtat accidental i remeiable. Els del model 2B parlaven com si les qüestions de classe haguessin deixat lloc a diferències pluralistes que eren més manejables i positivament beneficioses (aquests eren encara menys realistes perquè si el model 1 i 2A parlaven sobre models no existents encara, ells parlaven d'un model efectiu sense veure'n característiques ja existents). El model 3 també és poc realista.

Model n.2A: la democràcia com a desenvolupament de J S Mill

Bentham i James Mill acceptaven la societat capitalista existent. JS Mill no. La societat no havia de ser una massa de consumidors i apropiadors competitius conflictius i egoistes. Podia i havia de ser una comunitat de persones que exercissin i desenvolupessin les seves capacitats humanes.

L'argument a favor de la democràcia era que donava a tots els ciutadans un interès en els actes del govern i un incentiu per participar-hi activament. Al fer la gent més activa, també la faria més enèrgica, la faria avançar en intel·lecte, virtut i activitat pràctica i eficàcia.

Mill creia que la democràcia portaria el progrés dels ciutadans. Però va trobar un problema, d'acord amb la definició de felicitat o plaer que ell feia (diferent a Bentham). Mill no podia equiparar la màxima felicitat amb la màxima productivitat, la primera s'aconseguiria si es permetia als individus desenvolupar-se i se'ls motivava a fer-ho. Alhora, però, reconeixia que la distribució existent de la riques i del poder econòmic impedia a la majoria dels obrers desenvolupar-se el més mínim.

Considerava injust que el producte del treball es distribuís de manera inversa al treball realitzat, això era contrari a l'únic principi equitatiu de la propietat (la proporció entre remuneració i treball). Ell parlava d'una economia de canvi capitalista (treball i capital, i el producte, que se'l repartien) que justificava amb el fet que el propietari del capital havia de rebre part del producte perquè el capital no és més que el producte del seu treball i abstinència anteriors. D'aquesta manera la distribució es faria en funció de la competència al mercat laboral. No li acabava d'agradar la ideal de l'herència (capital regalat) que trobava incoherent amb el principi equitatiu de la propietat, però entenia que era part del dret de propietat. Veiem com Mill no veia incongruència entre el seu principi equitatiu de la propietat i el principi de la compensació proporcional al valor del mercat tant del capital com del treball actual necessari per a la producció capitalista. Però, contràriament, considerava injusta la distribució efectiva que dominava en aquella època. I l'explicació que li va trobar va ser històrica i no inherent al capitalisme (la distribució violenta inicial de la propietat).

El que sí que presentava un problema a Mill era la situació de la classe obrera del moment, revoltada, que no podien utilitzar bé el poder polític. Si creia que la gent podia ser més que egoistes pels interessos propis, veia que molts encara no havien transcendit aquest estat. A part, però, temia una cosa pitjor, veient les societat modernes dividides en dues classes amb interessos oposats. Al ser la classe treballadora molt més nombrosa, el sufragi universal igual suposaria una legislació de classe, i tal com estava la classe obrera, seria una legislació en pro dels propis interessos egoistes de classe. Per això havia de fer quelcom per impedir que la classe més nombrosa dirigís la legislació i administració d'acord amb e seu interès exclusiu de classe. Aquest dilema de Mill era totalment real, perquè el seu argument a favor del sufragi universal es basava en què aquest era bàsic per al desenvolupament personal. Mill va resoldre defensant un sistema de votació plural per tal que cap classe superés a l'altra. Les exclusions de què va parlar mostren que accepta les normes de la societat de mercat. Sense buscar-ho directament va excloure a pobres. A més, amb el vot plural acabava d'impedir el domini d'una classe. A més el vot plural segons ell era positivament beneficiós perquè donava més pes a aquells la opinió dels quals té dret a tenir més pes. no es pot qualificar a Mill de plenament igualitari. Tot i que si donava més pes a uns era perquè això portaria a una societat millor, donaria més probabilitats de desenvolupar una societat democràtica, en què tots poguessin desenvolupar al màxim les pròpies capacitats. Segons Mill mentre les persones tinguessin coneixements desiguals el pes igual seria erroni.

El pes que donava Mill a l'especialització i el coneixement va portar que recomanés una comissió experta no electiva per fer les lleis i que el parlament només les votés. el model 2A és aritmèticament un pas enrere respecte l'1, però en la seva dimensió moral és més democràtic perquè no es queda satisfet amb els individus tal qual són, aspira a una societat d'individus més desenvolupats humanament i de forma igual. No aspira a imposar una utopia al poble, sinó a que el poble realitzi la pròpia meta.

Defectes i contradiccions del model de Mill:

  • el tema de la participació i desenvolupament de la pròpia personalitat. Si la participació era necessària per millorar la qualitat de la gent, però tenint un pes igual reforçaria la baixa qualitat... en nom d'un desenvolupament igual es dóna dret a veto als més desenvolupats. Però si els menys desenvolupats es veuen amb menys pes, no tindrien incentiu per participar i no es desenvoluparien gaire més.

  • El model de Mill de l'home i de la societat també porta problemes. Segons ells els homes de la societat competitiva de mercat no eren bons com per automillorar-se, ell deplorava els efectes que tenia la societat de mercat en el caràcter humà, deplorava la relació entre capital i treball que “envilecía” tan el treballador com l'empresari. Per tant fins que aquesta relació no es transformés, no hi hauria una societat decent. I per això defensava una difusió de les cooperatives de producció. Però alhora acceptava les institucions de la propietat capitalista heretada. Acceptava un sistema que demanava als individus que actuessin com consumidors i apropiadors maximitzadors. Però aquest deixa poc marge a que les persones exercitin les pròpies capacitats. Per això la esperança en la difusió de les cooperatives. Però no es va realitzar i l'oposició de classes es va mantenir, el fracàs de l'opció cooperativa va deixar sense resoldre la contradicció que advertia Mill entre sufragi universal i igual i la major felicitat de la societat.

  • La contradicció entre les relacions capitalistes de producció i l'ideal democràtic de la igualtat de possibilitats de desenvolupament. Mill no va acabar de veure-la akta contradicció.

Aquestes contradiccions no van portar a una plena revisió del que havia dit Mill, però els posteriors no van veure la contradicció com un errors, i a més a inicis del XX semblava desaparèixer la incompatibilitat entre sufragi universal igual i la oposició entre interessos de classe.

La doma del sufragi democràtic

Motiu pel qual el sufragi universal dels homes no va portar el govern de classe previst per Mill, que ell no va preveure, però que els teòrics del 2B no van veure ni comprendre (cosa que va portar el fracàs d'aquest 2B). El motiu va ser l'èxit amb què el sistema de partits va domesticar la democràcia, al fer que el procés polític democràtic efectiu fos impotent per donar el grau real de participació que els seus defensors anunciaven, i fos incapacitat per promoure el desenvolupament personal i la comunitat moral.

La funció del sistema de partits no només és produir un equilibri polític estable, sinó un tipus d'equilibri. La principal funció del sistema de partits, doncs, ha estat suavitzar els conflictes de classe, moderar el conflicte d'interessos de classe per protegir les institucions de propietat i el sistema de mercat. I això ha estat així des dels tres tipus de sistema de partits (de dos partits o multipartidistes). Val a dir que cap d'aquests sistemes hauria funcionat com ho ha fet si hi hagués hagut una divisió bipolar de classes que hagués superat el sentiment d'identitat nacional, però en aquests moments els països europeus s'iniciaven en l'imperialisme, buscant la unió nacional i concedint millors situacions a la classe obrera. A més, el sistema de partits aconseguia això (difuminar les divisions de classe) perquè cada ampliació de sufragi implicava més responsabilitat davant l'electorat. Davant un electorat de masses calien partits nacionals amb maquinàries de partit controlades des del centre. D'aquesta manera la direcció del partit podia controlar els membres del parlament i el principal poder corresponia als líders del partit en el parlament, és a dir, al primer ministres i els ministres del seu gabinet. Així és com l'executiu domina el legislatiu. Abans del sufragi universal la funció del sistema era atendre les necessitats de la classe propietària, però amb el sufragi democràtic el sistema va haver de mediar entre les exigències de les dues classes, va haver d'organitzar constants transaccions, que demanen al seu temps un espai de maniobra que és el govern qui el té. Però el té si no és absolutament responsable ni davant el partit parlamentari. Es pot dir que el sistema de partits ha estat el mitjà per reconciliar el sufragi igual i universal amb el manteniment d'una societat desigual. Ho ha aconseguir al difuminar les qüestions i reduir la responsabilitat del govern davant el electorats. Així, però, ha fracassat en induir la participació popular generalitzada en el procés polític que exigia el model2 i per tant no ha aconseguir el desenvolupament de l'individu actiu com a ciutadà ni ha promogut la comunitat moral.

Model n2B: La democràcia com a desenvolupament en el segle XX

Mentre succeïa tot això els demòcrates liberals seguien defensant el desenvolupament però sense el vot plural. El to ideal i la justificació bàsica són molt semblants a Mill, de fet en la principal tradició liberal d'aquest període e va produir una disminució constant del realisme de l'anàlisi de la democràcia liberal.

Mil havia advertit la contradicció entre la seva idea de desenvolupament i la societat dividida en classes i explotadora, però no la va resoldre perquè no va advertir que era una contradicció entre les relacions capitalistes de producció com tal i l'ideal del desenvolupament. Tot i això, tampoc no suposava que el procés polític democràtic per si pogués superar la divisió de classes i l'explotació. Els teòrics de la primera meitat del XX van oblidar-se progressivament de les classes i l'explotació. El pluralisme neo-idealista va ser la corrent teòrica democràtica liberal d'inicis del XX. Hi havia excuses perquè ignoressin la divisió de classes en tant que el sistema democràtic de partits havia superat el perill d'un govern de classe, però no es van preocupar per com ho havia aconseguit. Per això escrivien com si el procés democràtic fos un mecanisme amb el qual uns ciutadans racionals i benintencionats poguessin ajustar adequadament les seves diferències en l'intercanvi pacífic i racional dels partits i grups d'interessos. Així esperaven que la qüestió de classe aniria desapareixent. (visió de societat, pàg 88).

Dins els pluralistes, veiem una corrent fora idealista. A part està Dewey, amb una visió pragmàtica. Manté com a possibilitat i com esperança el que els idealistes consideraven una cosa aconseguida. Tenia poques il·lusions sobre la qualitat democràtica d'una societat dominada per motius de lucre individual/empresarial. Calia una millora de les ciències socials mitjançant l'aplicació del mètodes experimentals i de la intel·ligència cooperativa, així la gent tindria molt més consciència. També calia un fort control sobre les forces econòmiques. Ell era partidari d'una coordinació planificada del desenvolupament industrial, a la qual seguiria la introducció de la responsabilitat social en el sistema empresarial. Anys després, al veure el conflicte de classes va dir que el liberalisme havia de socialitzar les forces de producció de manera que la llibertat individual tingués el suport de l'estructura de l'organització econòmica. Però per ell les forces de producció a socialitzar eren la ciència i la tecnologia, i això s'havia de fer mitjançant el mètode la de intel·ligència cooperativa. Dewey, no confiava en la maquinària política democràtica per a la transformació de la societat que volia, per a això apel·lava a l'humanisme democràtic, entenent que la democràcia era una manera de vida i que havia d'afectar totes les formes de cultura, cosa que e faria amb els mètodes plurals, parcials i experimentals.

Així que la distància entre Dewey i els idealistes pluralistes era petita. Tots veien la necessitat de mètodes plurals, parcials i experimentals. Tots creien en l'eficàcia del pluralisme.

Es podria dir que tots havien acceptat, encara que inconscientment, la imatge del procés polític democràtic com un mercat lliure, però seguien aferrant-se a l'ideal democràtic del desenvolupament individual de la pròpia personalitat quan l'analogia del mercat implicava la promoció del propi interès egoista.

El que no van veure aquests teòrics de la democràcia del desenvolupament va ser que el sistema havia sobreviscut per la reducció de la responsabilitat dels governs davant l'electorat. Això els va permetre postular una racionalitat suprema dels ciutadans i incorporar-la al seu model descriptiu. Al incorporar això, però, es van deixar en vulnerabilitat davant l'atac dels polítòlegs empírics de mitjans del XX. El fet que els teòrics de desenvolupament no poguessin veure la diferència entre el sistema vigent i les seves esperances idealistes de desenvolupament va portar al fracàs el model 2B i va permetre que emergís el model3, model de mercat totalment agressiu i aparentment realista.

Model n.3 : la democràcia com a equilibri (qui primer el formula: Schumpeter)

L'analogia empresarial de mercat

El model 2 va triomfar a meitat del XX quan va fracassar el 2. és una reversió a una elaboració del model1, congruentment amb la societat de mercat i amb l'home burgès .

Es pot classificar de model elitista pluralista d'equilibri perquè:

  • Pluralista: parteix del supòsit que la societat a la qual s'adapta un sistema polític democràtic és una societat plural d'individus atrets en moltes direccions i per molts interessos.

  • Elitista: assigna un paper principal en el procés polític a dirigents que es trien a ells mateixos.

  • D'equilibri: presenta el procés democràtic com un sistema que manté l'equilibri entre l'oferta i la demanda de mercaderies polítiques.

Les principals estipulacions que el sostenen:

  • la democràcia no és més que un mecanisme per triar i autoritzar governs (no un tipus de societat ni un conjunt d'objectius morals).

  • El mecanisme consisteix en una competència entre grups autoelegits de polítics organitzats en partits.

  • Per tant el paper dels votants és el de triar els homes que decidiran. Això (la periodicitat de les eleccions) evita la tirania i si hi ha diferències enter els partits, fa constatar les mercaderies polítiques que prefereixen uns votants o altres.

Aquest model elimina (voluntàriament) el contingut moral de l'anterior. L'objectiu de la democràcia és prendre nota dels desigs de la gent tal qual és (no com hauria de ser), la democràcia és senzillament un mecanisme de mercat (votants = consumidors; polítics = empresaris). Es veu aquest model de mercat com a corresponent al comportament polític efectiu i com a justificació de tal comportament, és a dir, de tot el sistema. A meitat del XX quan encara es parlava de sobirania dels consumidors es podia fer un paral·lelisme de mercat econòmic i polític en el model polític se suposa que els polítics i els votants són maximitazadors racions i actuen en circumstàncies de lliure competència política, resultant que el sistema polític anàleg al mercat produïa una distribució òptima d'energies polítiques i béns polítics. Tot i que quan això s'accepta, en economia es parla del model oligopòlic de blocs de poder, en el model polític pluralista es manté acceptant la idea de la sobirania dels consumidors.

Aquest model estableix una altra hipòtesi de mercat. L'home polític no només és un consumidor apropiador, també se suposa que les coses que diferent persones volen del govern són molt diverses i canviants, i per tan la única manera de fer-les efectives és un sistema empresarial que funcioni conforme el model normalitzat de l'economia competitiva de mercat.

El pluralisme del model 3 és semblant al del 2, però la diferència és que el 3 elimina l'element ètic, tracta els ciutadans com simples consumidors política i a la societat polític com una mera relació anàloga a la del mercat entre els ciutadans i els proveïdors de les mercaderies polítiques.

Entre els exponents d'aquest model hi pot haver petites diferències, però mai de fons. Tots entenen als ciutadans com consumidors polítics. Tots consideren la competència entre els polítics com a motor del sistema i tots conclouen que aquest mecanisme produeix un equilibri estable. Difereixen una mica en el fet de si aporta sobirania als consumidors polítics o no, Schumpeter en aquest sentit ja deia que als votants se'ls donen fetes la majoria de les seves opcions. Dahl en canvi creu que l'activitat de les eleccions i entre aquestes és important, tot i que només diu que són processos perquè els líders polítics responguin alguna cosa a les preferències d'alguns ciutadans corrents.

Un altre diu que els ciutadans no són racionals (com en el model2), però que tot i això el sistema funciona, com per una mà invisible. L'eco d'Adam Smith no sorprèn ja que molts atribueixen l'èxit d'aquest model al caràcter anàleg al del mercat res que no sigui la màgia del mercat pot explicar l'èxit del sistema, i no cal res més per a justificar-lo.

La idoneïtat del model n.3

Aquest model es presenta com a descripció, explicació i a cops justificació del sistema polític existent en les democràcies occidentals.

La idoneïtat de la descripció

Com a descripció el model és bàsicament exacte. És una exposició molt més realista que qualsevol del model2. Si ha omès alguna cosa (com la capacitat de les elits per decidir les qüestions que es sotmetran als votants) afecten més a l'explicació o justificació, que a la descripció. Aquesta correcció es pot atribuir que les seves hipòtesis sobre l'home i la societat occidentals actuals son correctes mentre hi hagi un home de mercat i una societat de mercat, cal preveure que actuaran com es descriu en el model3.

La idoneïtat de l'explicació

Hi ha principis explicatius per demostrar per què funciona de fet i bé el sistema que sorgeixen de les conclusions descriptives, però alhora es barregen amb les justificacions del sistema. I de fet la majoria de les crítiques a aquesta model s'inicien a partir del descontent amb les seves afirmacions justificatives.

La idoneïtat de la justificació

Els qui exposen el model3 impliquen en les seves explicacions i fins i tot formulen una justificació en un o dos nivells possibles. Diuen que el sistema és l'únic capaç de fer el que fa falta o el que millor pot fer-ho (els qui diuen això són els realistes). Sovint, però, s'afirma més el sistema produeix un equilibri òptim i quelcom de sobirania pels consumidors. S'entén que les dues coses són bones i per tant es justifica el sistema que les produeix. Totes les opinions sobre per què el model3 és més realista, més viable i millor es basen en la hipòtesi indemostrable que la capacitat política de la persona mitja en una societat moderna de mercat és una dada fixa, improbable que canviï e la nostra època. Si bé no es pot demostrar aquesta hipòtesis, tampoc pot ser refutada totalment.

Sobre la segona afirmació de l'equilibri òptim i la sobirania del ciutadà consumidor, podem dir que si el model 3 ho porta, serà un model de democràcia bastant bo. La conclusió d'aquest, però, és que es tracta d'un tipus de mercat bastant bo, però el mercat no necessàriament és democràtic. I el sistema de mercat polític del model 3 o ho és gaire.

CRITIQUES

L'equilibri d'aquest model de mercat és un equilibri de la desigualtat i la sobirania del consumidor és més aviat il·lusòria. I a més, quan és real, esdevé una contradicció del requisit democràtic principal de drets individuals a l'ús i gaudi de les pròpies capacitats.

Les afirmacions d'equilibri òptim i sobirania del consumidor són pràcticament la mateixa afirmació. I aquesta falla per dos motius:

  • En la mesura que el mercat polític és competitiu, el que fa és registrar i respondre a la demanda efectiva, a les demandes amb una capacitat adquisitiva suficient per donar-los-hi suport. En el mercat polític la capacitat adquisitiva és generalment el diner (per donar suport a un candidat, per organitzar un grup de pressió, per comprar un espai publicitari,...). en la mesura que la capacitat adquisitiva és el diner, difícilment es pot dir que el procés equilibrador sigui democràtic en qualsevol societat en què hi hagi desigualtat de riquesa. Es pot seguir parlant de la sobirania del consumidor, però la suma de consumidors desiguals no és democràtica. Si la capacitat adquisitiva política és un gast directe d'energia la cosa sembla més defensable (els ciutadans apàtics no poden esperar tan rendiment com els actius, seria un principi just i coherent amb la igualtat democràtica) sempre i quan l'apatia sigui una dada independent. Però com la desigualtat econòmica crea apatia política, no ho és. De fet el model3 contribueix a l'apatia en tant que una de les funcions del sistema de partits en una societat desigualtat amb sufragi massiu requereix que es difuminin les qüestions i disminueix la responsabilitat dels governs. Dues coses que disminueixen els incentius dels votants. En resum: en la mesura que el sistema polític de mercat és bastant competitiu per realitzar la tasca d'equilibrar l'oferta i la demanda de mercaderies polítiques, representa i respon a demandes desigualment efectes. I les demandes més efectives són les que tenen més diners que els doni suport. Per tant, l'equilibri i la sobirania del consumidor tal qual els estableix el model tres disten de ser democràtiques.

  • A més aquest model no estableix cap quantitat considerable de sobirania del consumidor. El mercat polític del model 3 dista de ser competitiu, és oligopòlic perquè no hi ha més que uns pocs partits polítics. En aquest cas no necessiten respondre a les demandes dels compradors com seria en un model plenament competitiu i per tan poden crear ells mateixos la demanda. En un mercat oligopòlic la demanda no és autònoma, no és una dada independent. Aquest efecte de l'oligopoli l'han advertit pocs teòrics del model3. a més, s'ha posat poc interès en la capacitat d'uns partits oligopòlics per crear demandes perquè els teòrics d'aquest model sempre han postulat que les demandes dels votants no són dades independents del sistema polític. Ells diuen que el sistema democràtic de partits és una competència entre elits i com aquestes són la força motriu, són les que formulen les qüestions (pag 109 bona cita de Schumpeter). el model 3 afirma que les demandes de mercaderies polítiques estan dictades pels propis proveïdors, afirmació correcta. El problema és que en base això reafirmen que aquest model és democràtic, en lloc de qüestionar-ho. Ho afirmen dient que, com les llistes individuals de demanda no són les dades bàsiques independents del sistema, el procés democràtic no pot aspirar a satisfer les expectatives democràtiques ni els ideals dels models 1 i 3, ja que totes elles depenien dels individus autònoms. Per això el model 3 és millor que els anteriors. Aquesta percepció reforça la idea que el model 3 és realista, això sí, realista per una societat que es considera incapaç d'anar més enllà del mercat econòmic oligopòlic, de la desigualtat de classes i de la visió de si mateixa de la gent com essencialment consumidora. Però planteja algunes dificultats a l'afirmació que aquest model és democràtic. Si els proveïdors elitistes de mercaderies polítiques participen molt en la creació de les demandes, l'argument a favor del model 3 que parlar de l'equilibri òptim i la sobirania dels consumidors es queda sense base. Queda reduït a poc més que la funció de protecció contra la tirania.

El que mai s'ha demostrar és que el model3 sigui l'única alternativa. Cal ara seguir investigant la possibilitat d'un sistema no dictatorial que no tingui tots els defectes d'aquest.

El model n.3 es tambaleja

Aquest model seguirà sent el més correcte pel que fa a la descripció i se seguirà acceptant com a justificativament suficient, mentre en les societats occidentals seguim preferint l'abundància a la comunitat, mentre acceptem l'opinió (pròpia de la guerra freda) que l'única alternativa al model3 és l'estat totalitària antiliberal. Es pot dir que el sistema d'elits competitives amb un nivell baix de participació dels ciutadans és necessari en una societat desigual, la major part de la qual es considera a si mateixa consumidora maximitzadora.

Aquest requisit va prendre força amb el crack del 29, la necessitat de la intervenció estatal en l'economia en criteris keynesians per tal de mantenir l'ordre capitalista significava que les decisions quedessin distanciades de tota responsabilitat davant el poble (els únics que podien salvar el sistema eren els experts). Per tant el model3 va adoptar una postura contra la participació democràtica ja des d'un inici. Però donada la desil·lusió amb els resultats d'aquest capitalisme cada vegada és qüestiona més la idoneïtat d'aquest model. Aquest fet, però, no es pot prendre com prova que ens haguem allunyat suficient de la desigualtat i la consciència de nosaltres com consumidors. El màxim que es pot fer és veure quins són els problemes que planteja passar a un nou model i examinar les solucions possibles.

Model n.4 : la democràcia com a participació

El naixement de la idea

La democràcia participativa no és un model tan sòlid ni específic com els que hem examinat fins ara. Es va iniciar com consigna dels moviments estudiantils de Nova Esquerra dels 60's. Es va difondre entre la classe obrera cap als 70's com resultat del creixent descontentament al treball entre els obrers i empleats, i de la sensació d'alienació. Manifestació d'aquest nou esperit va ser el naixement de moviments favorables al control obrer de la indústria. Així en els darrers decennis la idea que els ciutadans havien de participar en la formulació e decisions pel govern s'ha anat extenent.

Ara preocupa les perspectives d'un sistema més participatiu de govern per les nacions democràtiques liberals occidentals (és possible? com?). Fins ara el debat girava entorn si era desitjable. Segons l'autor, donat el factor diferencial de classe en matèria de participació política del sistema actual, res tan antiparticipatiu com l'equilibri apàtic del model3 pot estar a l'altura dels requisits ètics de la democràcia. No es pretén dir que un sistema més participatiu seria suficient per eliminar totes les desigualtats, però la poca participació i la desigualtat van tan unides que per a una societat més equitativa i humana cal un sistema polític més participatiu. La qüestió és si cal un canvi en el sistema polític per a un canvi en la societat, o és a la inversa. Donat per suposat que és desitjable, cal veure si és possible aquest model.

Es possible ja una major participació?

El problema de les dimensions

Sembla evident que a nivell nacional serà necessari disposar s'algun tipus de sistema representatiu, i no d'una democràcia plenament directa. La idea que els progressos recents i previstos de la tecnologia permetran aconseguir la democràcia directa resulta atractiva, però no posa prou atenció en un requisit ineludible: algú ha de formular les preguntes. De manera que tot i que hi hagués un sistema d'iniciativa popular, els governs haurien de seguir adoptant moltes de les decisions reals. A més si s'intentés un model participatiu a través de les tecnologies en què la gent formulés les demandes, gairebé segur que sortirien demandes conflictives, amb contradiccions inherents i conflictives al xocar demandes d'unes classes amb les d'altres. Caldria doncs confiar que un òrgan estatal formulés les preguntes. I aquest òrgan que formules, com a mínim les demandes més complexes, hauria de ser electe perquè el sistema fos democràtic. no es pot prescindir dels polític elegits s'ha d'usar la democràcia indirecta tot i que no cal que això sigui en exclusiva. El tema és també com fer que els polítics elegits siguin responsables. En aquest sentit la tecnologia no pot aportar la democràcia directa.

Sembla doncs irresoluble el problema de la democràcia participativa a escala massiva. Ho sés, però, si ens limitar a tractar de traçar uns plans mecànics del sistema polític porposat sense para atenció als canvis en lsa societat i de la consciència que te la gent d'ella mateixa. Per tant el problema central no és com funcionaria una democràcia participativa, sinó el de com es pot avançar cap aquesta.

Un cercle viciós i algunes sortides possibles

En aquest sentit, un cop s'arribés a la democràcia participativa, el camí recorregut fins ella dnoari ala capacitat per fer que funcioni. Cal veure doncs quin seria el camí a recorrer per qualsevol de les democràcies liberals occidentals, quins canvis de la nostra societat actual i de la ideologia dominant en l'actualitat són requisits previs o complementaris a aconseguir una democràcia participativa.

D'acord amb l'anàlisi anterior el sistema políic actual, no participatiu, del model3 s'adapta a una societat desigual de consumidors i apropiadors en conflicte. Hi ha doncs dos requisits previs a l'aparició d'un model4 que estan indicats de manera bastant òbvia:

  • la consciència de la gent ha de passar de veure's a si mateix i d'actuar essencialment com consumidors per veure's i actuar com persones que exerciten les pròpies capacitats i gaudeixen amb l'exercici i el desenvolupament d'aquestes. Aquest requisit no s'aplica només a l'aparició, sinó també al funcionament de la democràcia participativa. Aquest darrera imatge d'un mateix aporta un sentiment de comunitat que la primera no comporta ja que el gaudi i desenvolupament de les pròpies capacitats s'ha de realitzar conjuntament amb altres, en una relació de comunitat. I no hi ha dubte que el funcionament d'una democràcia participativa requereix un sentiment de comunitat d'algun tipus.

  • L'altre requisit és una gran reducció de la desigualtat social i econòmica actual ja que aquesta desigualtat requereix un sistema no participatiu de partits per tal que la societat funcioni.

Si aquests dos canvis de la societat són requisits previs de la democràcia participativa, dóna la sensació que estem atrapats en un cercle viciós ja que es poc probable aconseguir qualsevol d'aquests requisits sense més participació que l'actual. No es pot aconseguir més participació democràtica sense un canvi previ de la desigualtat social i de la consciència, però no podem aconseguir aquests canvis si abans no augmenta la participació democràtica.

Com sortir d'aquest cercle, doncs? En les nostres societats capitalistes de l'abundància ai`xo no es pot fer segons la pauta proposada al segle XIX per Marx o la proposada per Mill. Marx creia que el mateix capitalisme que aguditzaria les males condicions dels obrers n'aguditzaria la consciència de classe i en generaria la participació. Mill creia que la generalització del sufragi portaria una partipació política generalitzada i per tant implicaria un canvi de consciència. A més creia que la relació patró-treballador canviaria amb la difusió de les cooperatives de producció. D'aquesta manera es modificarien consciència i desigualtat. El problema va ser que la generalització del sufragi no va tenir el resultat esperat ni tampoc la relació capitalista va canviar. Si cap de les dues respostes sembla ser la sortica, le dues comparteixen una percepció que caldria seguir: els canvis en els dos fctors que semblen requisits un de l'altra arribarien fase per fase i recíprocament, així un canvi incomplet en un portaria a algun canvi en l'altre aspecte que novament implicaria un altra canvi en l'altre... i així successivament. Així, nosaltres també podem adoptar aquesta hipòtesi i entendre que no cal un canvi complet en un aspecte perquè s'iniciï el canvi en l'altre.

Per això cal buscar erros en qualsevol punt del cerce, buscar canvis ja visibles o en perspectiva. Si trobem canvis perceptibles i atribuibles a forces o circumstàncies que seguiran actuant amb efectes acumulatius, llavors podem tenir esperances.

Si partim del supòsit menys favorable (la majoria de nosaltres som calculadors maximitzadors, ens veiem a nosalters mat4eixos com consumidors infinits) sembla desprendre-se'n directament el cercle viciós, però podem veure-hi tres errors, tres “falles”:

  • cada vegada són més els que comencen a reexaminar la relació costs/beneficis del culte de la nostra societat a l'expansió del PNB perquè es comencen a veures costs que abans no s'havien calculat (contaminació). La consciència de qualitat podria ser un primer pas cap al distanciament de la satisfacció amb la quantitat, cap al distanciament d'aquesta visió de nosaltres mateixos com consumidors infinits. Això pot semblar exagerat, sigui com sigui la consciència d'aquests costs treu força a l'acceptació cega del PNB com únic criteri de bé ocial. La consciència d'altres costs del creixement econòmic (esgotament de recursos naturals, crear danys ecològics irreversibles,...) pot crear algun consciència d'un interès públic que no se satisfaci amb els interessos privats.

  • Hi ha una consciència major dels costs de l'apatia política i una comprensiió també major en la classe obrera industrial de la insuficiència de les formes tradicionsl i rutinàries de l'acció col·lectiva. Dos esemples d'aquesta consciència són

    • auge dels moviments i associacions de barris i de la comunitat formats per exercir pressio´en les operacions de complexe comercial-polític urbà. Sovint s'han generat com grups perocupats per una sola qüestió que a més no tracte den substituir l'estructura política municipal oficial, així que no són una ruptura important amb el sistema d'elits competitives. Però el que sí que fan és atraure a la participació política activa a moltes persones, especialment d'estractes socioeconòmics inferiors.

    • Han sorgit moviments en pro de la participació democràtica en la formulacio´de decisions en els lloc de treball. La seva importància, tan si les decisions es refereixen a les condicions de treall i la planificació, o si arriba la participació a les decisions polítiques generals de l'empresa, recau en dos aspectes. Els qui intervenen en aquests moviments van obtenint experiències sobre la participació en l'adopció de decisions i poden veure fins quin punt aquesta és eficaç. Això pot generar que l'apetit de participació basat en aquesta experiència participativa a nivell laboral, passi del treball a esferes polítiques més àmplies. En segon lloc els qui intervenen en el contorl pels obrers participen com productors i no com consumidors o apropiadors. No internvenen per obenir un millor salari o major part del producte, sinó per tal que el treball productiu tingui més sentit per ells. Si el control obrer fos només per aconseguir més paga (que és al que es refereix gran part de l'activitat sindical) no contribuiria a apartar dels homes la imatge de si mateixos com consumidors o apropiadors. Però el control obrer no es refereix bàsicament a la distribució de l'ingrés, sinó a les condicions de producció.

  • Cada vegada es dubta més del a capacitat del capitalisme de gran empresa per satisfer les expectatives dels consumidors e la vella maners, és a dir, amb el grau actual de desigualtat. Aquest dubte té una base: la contradicció en el si del capitalisme, es resultats del qual no es poden eludir indefinidament. El capitalisme reprodueix la desigualtat i la consciència de consum (i ha de fe-rho per funcionar) però la seva capacitat major per produir mercaderies i oci tenen un revers en la necessitat de difondre'ls de forma més generalitzada. Aquest dilema pot aplaçar-se perquè el públic al estar format per consumidors compra per poder tot el que es pot produir rentablement i ho despilfarra. Però existeix la perspectiva que aquest suport no es segueixi rebent com allò més natural. I si no existeix aquest supero el sistema llavors haurà de distribuir més les mercaderies cosa que o bé reduirà la desigualtat social o e derrumbarà. El dilema del capitalisme és més intens avui que no ho era al XIX quan tenia grans vàlvules de fugida amb l'expansió continental i colonial. El dileman, juntament amb el canvi de consciència pública en relació cost/benefici del sistema coloca el capitalisme en una situació diferent de com estava en època de Marx i Mill. El capitalisme està experiementant dificultats properes a la criri i no se'ls veu una fi. Les solucions keynesianes avui dia han fracassat evidentment com es veu en l'augment de la inflació i l'atur. Això ha portat a l'augment del militantisme de la classe obrera. Així els sindicats es veuran impulsats a ocupar-se no nomes de la part de l'ingrés nacional, sinó a reconèixer la incompetència estructural del capitalisme gestionat. És de preveure que la participació obrera ne l'acció política i industrial vagi en augment i que cada vegada tingui més consciència de classe. En aquest cas, si s'adverteix que l'acció col·lectiva és fonamentalmetn polític això equivaldria a un agument de la participació política.

  • D'aquesta manera el cercle viciós té tres punts dèbils: la consciència cada egada major dels costs del creixement econòmic, la consciència major dels costs de l'apatia política i els dubets sobre la capacitat del capitalisme de gran empresa per satisfer les expectatvies dels consumidors al mateix temps que reprodueix la desigualtat. I cal dir que cadascun d'aquests punts contribueix a aconseguir les condicions prèvies necesàries per la democràcia participativa, és a dir, la reducció de la consciència de consum i la reducció de la desigualtat de classe i un augment de la participació política actual. Així les perspectives d'una societat més democràtica no són totalment sombries.

    Cal dir que allò dit fins ara ha parlat de camins possibles cap a la democràcia participativa, no ha tractat la probabilitat d'aquesta possibilitat així com tampoc el pes de les forces que s'hi oposen i que ho dificulten, com serien: el poder de les multinacions, la probabilitat d'una intromissió cada vegada major en els assumptes interns dels organismes secrets d'espionatge, el recurs major al terrorisme polític per part de les minories desesperades que donen justificació a l'estat-policia. També el fet que les economies occidentals avançades vagin caient en una situació d'estancament abans que les pressions actuals hagin avançat molt per aconseguir la reducció de les actuals desigualtats.

    Aquest estudi o s'ha de prendre com una profecia de la democràcia participativa, sinó com una ullada a les possibilitats d'aquesta.

    Models de democràcia participativa

    Model n.4A: primera aproximació abstracta

    Contemplant la qüestió en termes generals el model més senzill que cal qualificar correctament de democràcia participativa seria un sistema piramidal amb la democràcia directa en la base i la democràcia delegada en els altres nivells per sobre d'ella. La democràcia directa estaria a nivell de barri o de la fàbrica, amb debats totalment directes i decisions per consens o majoria, i l'elecció de delegats que formarien un conseel al nivell més ampli immediat. Els delegats haurien de comptar amb suficients instruccions dels seus electors i ser responsables davant aquestes. I així successivament fins el nivell més alt que seria un soncell nacional per assumptes de gran importància i consells locals i regionals per assumptes d'importància no nacional. En qualsevol dels nivells per sobre el rpimari en què s'adoptessin decisions definitives les qüestions s'haurien de formular per un comitè de consell. Això pot semblar allunyarse del control democràtic, però és el màtxim que es pot fer. El que cal x tal que el sistema sigui democràtica és que a cada nivell els encarregats d'adoptar decisions i els formuladors de qüestions triats des de baix siguin responsable davant els de baix. Un sistema així, però, no es garantia dd'una participació o control democràtic efectius (ex. en Unió Soviètica). Cal veure si el fracàs, però, era inherent al caràcter dels sistema piramideal, l'autor creu que no. Hi ha circumstàncies però, en què el sistema no funcionaira, i són les següents:

    • en una situació immediatament postrevolucionària en què hi hagi perill de contrarrevolució. Però no sembla probable que ens les democràcies occidentals hagi de venir per revolució bolxevic. Això sí, l'amenaça de contrarrevolució es pot donar també davant una revolució parlamentària on un partit arribi per via electoral al poder constitucional i vulgui fer una substitució del capitalisme. Com exemple tenim el cas de Xile amb la contrarrevolució davant el govern d'Allende. No hi ha cap certesa que això no pugui passar aquií, pero cal dir que en el cas de Xile la coalició d'unitat popular d'Allenda només tenia una part de l'executiu.

    • En una situació en què reaparegués l'oposició de classes. Aquesta requereix que el sistema polític pugui dur a terme la funció de transacció constant entre els interessos de classe, i això fa impossible estalbir una ferma responsabilitat dels nivells superiors elegits davant els inferiors. Aquest problema, però, tampoc es tan greu perquè si l'anàlisi anterior és correcta, no s'arribarà a un sistma responsable d'aquest tipus fins que s'hagi reduït les desigualtats socials i econòmiques i per tant s'hagi modificat la relació capital-treball. Per molta redistribució que faci l'Estat del Benestar, no és suficient per canviar aquesta relació. Tampoc és suficient algun grau de participació borera ni de control obrer a nivell del taller o la fàbrica. Uan societat plenament democràtica requereix un control polític democràtic de la utilització que es fa del capital acumulat i dels recursos naturals restants de la societat. Una mera redistribució no és suficient perquè no afeta les desigualtats de poder entre les classes.

    • Una tercera opció sera si la gent fos apàtica. Evientment no se pot arribar a aquest sistema si la gent ho és, però la gent pot passar a ser-ho, dins aquest? no pot haver garanties d'això, pero còm a mínim el principal factor que crea i sosté l'apatia en el nostre sistema hauria desaparegut, és a dir, l'estructura de classes que desincentiva la participació a l'exigir tal difuminació de les qüestions que els governs no poden ser resopnsables davant l'electorat.

    En resum, en la mesura que en qualsevol país occidental s'aconseguissin les condicions prèvies per una transició cap un sistema participatiu, no existirien impediments obvis per tal que el sistema piramidalt de consells fos autènticament democràtic.

    Aquest model senzill, però, resulta bastant irrealista en tant que s'ha arribat a ell descartant deliberadament el pes de la tradició i les circumstàncies reals que és probable que prevalguin en qualsevol nació occidental. En aquest sentit el factor més important és l'existència de partits polítics, amb els quals el model senzill no hi compta. Cal veure, doncs, si hi ha alguna manera de combinar una estructura piramidal de consells amb un sistema e partits competitius.

    Model n.4B: segona aproximació

    La combinació d'un mecanisme democràtic directe/indirecte piramidalt amb la continuació d'un sistema de partits sembla fonamental. Si cal una important mesura de democràcia directa per qualificar de democràcia participativa, alhora existeixen partits polítics competitius que no es poden ignorar ni aplastar. Però no només és probable que no es pugui evitar la combinació de la piràmide amb els partits, sinó que pot ser positivament desitjable ja que fins i tot en una societat no dividia en classe seguiria havent qüestions al voltant de les quals organitzar partits. Però seria possible combinar-los amb aquest tipus de democràcia piramidal? Segons l'autor sí perquè les principals funcions que ha fet fins ara el sistema competitiu de partits que s'ha desenvolupat en una societat de classes ja no serien necessàries. Quan ja no fossin necessàries desapareixeria aquesta incomptaiblitat.

    En la teoria abstracta existeixen dues possibilitats de combinar una organització priamidal amb partits competitius. Una de molt difícil i improbable que consisteix en substitui l'estrucgtura occidental parlamentària o de congrès/president per una estructura de tipus soviet (que es pot concebre amb més d'un partit). L'altra, menys difícil, es tracta de mantenir l'estructura actual de govern i confiar que els propies partits funcionin amb participació piramidal. Certament sempre que s'ha provat ha fracassat, però això ha estat perquè fins ara en les societats dividides en classe la alta resopnsabilitat del partit davant les basdes no deixa marge de maniobra ni de transacció (necessaris en aquesta societat). Evidentment fins i tot en una societat sense classe seria necessari cert marge de maniobra, però la transacció en els tipus de qüestions que diferenciarien els partits (no qüestions de classe) serien de magnituds molt inferiors.

    Així, sembla que la possibilitat que hi hagi partits autènticament participatius és real i que aquests partits podrien funcionar mitjançant una estructura parlamentària o de congrés per aportar un grau de democràcia participativa. Això, és el més lluny que es pot anar ara per ara a l'hora d'establir un model (segons l'autor).

    La democràcia participativa com a democràcia liberal?

    Segons l'autor es pot considerar que la democràcia participativa és liberal. I la garantia no és l'existència de partits, ja que en el model 4A no n'hi hauria, però ho seguiria sent en tant que hi hagués un sentiment vigorós i generalitzat del valor del principi ètic democràtico-liberal, ja present en el model2: la igualtat de dret de tots els homes i dones al ple desenvolupament i ús de les seves capacitats. A més, la possibilitat del model4 requereix també que es rebaixin / abandonin els supòsits de mercat entorn el caràcter de l'home i la societat, que s'abandoni la imatge de l'home com a consumidor maximitzador i que es redueixen molt les desigualtats econòmiques i socials actuals. Aquests canvis permetrien restaurar el principi ètic central del model2 i no negarien el qualificatiu de “liberal” del model4. mentre existeixi un sentiment fort del valor de la igualtat del dret al desenvolupament de la pròpia pesonalitat, el model4 es trobarà insertat en la millor tradició e la demoràcia liberal.

    La democracia liberal y su época Macpherson

    25