La cuina de l'escriptura; Daniel Cassany

Lingüística. Sintaxis. Escritura # Normes sintàctiques, léxiques i morfològiques. Aprendre a escriure. Redacció

  • Enviado por: Ogaitnas
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 27 páginas
publicidad
publicidad

La cuina de l'escriptura

Resum i opinió:

Index:

  • Lliçó magistral. .........................................................................Pag 3

  • Del que s'ha de fer per escriure bé; de les ganes de fer-hp; del qu es pot escriure; de l'equipament imprescindible per a l'escriptura, i d'algunes altres coses. ......................................Pag 4

  • Engegar màquines. ...................................................................Pag 5

  • El creixement de les idees. ........................................................Pag 6

  • Calaixos i arxivadors.................................................................Pag 7

  • Paràgrafs. ..................................................................................Pag 9

  • L'arquitectura de la frase. .......................................................Pag 9

  • La prosa disminuïda. ..............................................................Pag 12

  • Jocs sintàctics. .........................................................................Pag 14

  • Deu regles per triar mots. ......................................................Pag 14

  • La textura escrita. ...................................................................Pag 16

  • El termòmetre de la puntuació. .............................................Pag 17

  • Nivells de formalitat. ..............................................................Pag 19

  • L'oratòria de la prosa. ............................................................Pag 21

  • La imatge impresa. .................................................................Pag 23

  • Pintar o reconstruir?. .............................................................Pag 24

  • Opinió personal. ......................................................................Pag 25

  • 1. Lliçó magistral.

    La llegibilitat:

    El concepte de llegibilitat designa el grau de facilitat amb què es pot llegir, comprendre i memoritzar un escrit. Hi ha dos tipus de llegibilitat, una tipogràfica què es centra en percepció visual del text, i una altra més important què es centra en els aspectes verbals, com la selecció lèxica o la llargaria de la frase.

    Els textos més llegibles són aquells qué resulten més fàcils, simples o ràpids d'entendre, i els menys llegibles, aquells que requereixen més temps, atenció i esforços del lector. La llegibilitat alta està caracteritzada per: mots curts i bàsics enfront de llargs i complexos, de frases curtes davant de llargues, llenguatge concret davant del llenguatge abstracte, estructures que afavoreixen l'anticipació enfront de subordinades i incisos massa llargs, presència de repeticions davant excesives numeracions, presencia de marcadors textuals, situació lógica del verb, en lloc de posar els mots més importants al final, i la variació tipogràfica davant de la monotonia.

    Els criteris per mesurar la llegibilitat varien sogons l'autor.

    El llenguatge planer:

    És el moviment de renovació de la redacció desenvolupat als EUA a partir dels anys setanta amb el propósit de promoure un estil planer per als textos públics. Afecta a tot tipus de text, i té un fonament étic, ja que la democràcia es fonamenta en la facilitat de comunicació entre els ciutadans.

    Els processos de composició:

    Són una línia de recerca psicolingüística i un moviment de renovació de l'ensenyança de la redacció. És el procés de composició o d'escriptura, és a dir, tot el que pensa, fa i escriu un autor des que es planteja produir un text fins que la versió definitiva.

    Tracta de com treballa l'autor, Descriu les estratègies que s'usen per escriure i proposa tècniques ni recursos per desenvolupar-les, fomenta el creixement individual de l'escriptor. Escriure és una tasca lingüística de redacció. L'escriptor ga de saber treballar amb les idees tan bé com amb les paraules. Escriure és un instrument epistemològic d'aprenentatge. Escrivint s'apren i podem usar l'escriptura per entendre millor qualsevol tema

    El català escrit:

    Amb el redreçament democràtic, el català escrit s'emancipa progressivament en els àmbits públics. La llengua literària estat normativitzada i fins i tot disposa d'una importat tradició literària al darrera, però havia viscut reclosa a casa i l'havia perseguida la dictadura políticament i social. Per això, quan per fi pot sortir al carrer, ha de fer un esforç important per adaptar-se a les noves necessitats i esdevenir un instrument dúctil i eficaç de comunicació.

    2. Del que s'ha de fer per escriure bé; de les ganes de fer-hp; del qu es pot escriure; de l'equipament imprescindible per a l'escriptura, i d'algunes altres coses.

    Coneiximents, habilitats i actituds:

    Per poder escriure bé cal tenir aptituds, habilitats i actituds, s'ha de coneixer la gramàtica i el lèxic, però també s'han de saber utilitzar en cada moment. S'han de dominar les estratègies de redacció: buscar idees, fer esquemes, fer esborranys, revisar-los, etc., però a més cal saber el que pensem , opinem i sentim, en el nostre interior, de l'escriptura.

    Tothom hauria d'arribar a tenir un nivell mínim d'expressió, per poder defensar-se en aquesta difícil societat alfavetitzada en què ens ha tocat viure, i això es pot aconseguir, ja que l'escriptura és una tècnica.

    Raons per escriure:

    La imatge social més estesa de l'escriptura més estesa és força reduida i sovint errònia. Se sol pensar sempre en la funció de comunicar i molt menys en la d'enregistrar la d'aprendre o la de divertir.

    L'escriptura té moltes utilitats i s'usa en contextos ben variats.

    Equipament técnic:

    L'equipament bàsic és un paper i un boli, encara que cada vegada teclegem més i cal.ligrafiem menys. L'impacte de la informàtica en els hàbits de l'escriptor s'ha de considerar positiu. Aquestes màquines descarreguen a l'autor de la feina més feixuga.

    L'escriptura respectuosa:

    L'escriptura corrent arrossega el rejudicis sexistes que s'han atribuït a les dones durant generacions i que han quedat fixats en els usos lingüístics. Hem de col.laborar a elaborar un nou llenguatge, un nou instrument d'anàlisis i reflexió, lliure de tics discriminatoris i respectuós amb totes les persones i col.lectivitats. Amb l'acció educativa i cultural, podrem difondre aquests nous models verbals, a fi que influeixi positivament en els comportaments humans i en la nostra percepció de la realitat.

    3. Engegar màquines.

    A vegades, el problema que tenim abans de començar a escriure és que sofrim un bloqueig d'idees, que ens impossibilita l'escriptura. Algunes de les tècniques per a superar aquest bloqueig d'idees son le següents:

    Explorar les circumstàncies:

    Una tècnica és la d'explorar les circumstàncies que ens mouen a redactar, mirar el propòsit, l'audiència, a qui va dirigit el text, l'Autor, com vaig a expressar-me, i per fi, què vaig a escriure.

    Altres maneres d'engegar:

    Tot sovint, el bloqueig inicial de la màquina ve de la mandra que ens fa escriure, de la falta d'hàbit. No escribim perquè ens costa fer-ho i ens consta fer-hp perquè escribim poc. Una manera de trencar aquest cercle viciós és agafar el costum de redactar una mica cada dia, prendre notes desenrotllant enunciats, duen un diari personal o fent mapes i xarxes, que són una forma visual de representar el nostre pensament.

    4. El creixement de les idees.

    L'escriptura és una eina per a desenrotllar les idees, i endavant vorem alguns recursos per buscar i nodrir idees.

    La pluja d'idees:

    Consisteix en apuntar tot el que s'emacut en un paper. L'autor es dedica només a recollir informació per al text. No cal confondre-la amb una redacció, no cal preocupar-se per la forma, valorar les idees, etc.

    Hem d'apuntar tot el que ens vinga, no valorar de moment les idees, hem de apuntar només mots i frases sèr recordar la idea, no cal preocupar-se per la gramàtica, la cal.ligrafia o la presentació, hem de jugar amb l'espai del paper i quan no se t'acudin més idees, rellegeix el que has escrit o utilitza una de les tècniques següents per buscar-ne més.

    Explorar el tema:

    Consisteix en estudiar el tema de què s'escriu a partir d'una llista teòrica d'aspectes a considerar. Ací tens algunes tècniques

    L'estrella:

    Fes-te preguntes sobre el tema a partir d'una estrella. Busca rellevants, respon a les preguntes i evita les preguntes i les idees repetides.

    El cub:

    Consisteix a estudiar les sis cares possibles d'un fet a partir dels sis punts de vista següents: descripció, comparació relació, analització, aplicació i argumentació.

    Desemmascarar mots clau:

    Els mots clau són paraules que amaguen una càrrega informativa important. Els anomenem clau perquè a més de ser rellevant, poden aportar idees noves. Sense adonar-nos-en, se'ns escapen quan busquem idees, quan redactem o fins i tot quan revisem una versió molt enllestida.

    El procediment per a aprofitar aquests mots és el següent: identificar els mots, fer una llista de totes les idees que amaguen i reescriure o reestructurar l'escrit amb la informació nova.

    Altres recursos:

    Escriptura lliure:

    Consisteix a posar-se a escriure de forma ràpida i constant, a raig, apuntant tot el que ens passi pel cap en aquell moment sobre el tema de què escrivim o altres punts que s'hi relacionin. Cal concentrar-se en el contingut i no en la forma, en la quantitat i no en la qualitat i no aturar-se en cap moment

    Frases encetades:

    Es tracta d'escriure cinc o sis frases que comencin amb el més important és...

    Són força més concretes que la pluja d'idees o l'escriptura automàtica, i per això són més útils als aprenents que se senten desorientats amb les técniques obertes.

    Prendre notes:

    Versió més modesta del diari, i més dirigida cap a una tasca específica.

    5. Calaixos i arxivadors.

    Cal seleccionar les idees pertinents, ordenar-les, tapar forats i elaborar una estructura per al text. La tasca implica prendre decisions rellevants sobre l'enfocament que tindrà el text i, en definitiva, sobre la seva eficàcia. Els escrits han de tenir una organització de les idees coherent, per que es puga entendre.

    Endreçar idees:

    Podem utilitzar diverses tècniques, un dels més complets és el d'ordenar informacions per numeració decimal, que s'utilitza sobretot en els textos tècnics.

    La tasca implica escollir un text entre molts de possibles. Tot seleccionant les idees, agrupant-les i ordenant-les, l'autor determina l'enfocament que vol donar al seu escrit. Determinen l'èxit final que tindrà la comunicació

    Mapes conceptuals:

    Usem la tècnica per endreçar idees i elaborar un esquema:

    Cada mapa és irrepetible, i es pot recordar fàcilment, no tenen final, tenint utilitats diverses, com ordenar idees o resumir un text, i a més són flexibles i s'adapten a l'estil de cadascú.

    Estructura del text:

    Qualsevol escrit té una forma jeràrquica, l'organització de les idees ha de quedar reflectida en l'escrit d'alguna manera, si volem que el lector seguix l'estructura que hem donat al missatge. Les divisions i subdivisions del nostre esquema s'han de correspondre amb unitats equivalents de l'escrit. Cada divisió ha de tenir unitat de contingut, però també ha d'anar marcada gràficament. D'aquesta manera transmetrem de forma coherent el que ens hem proposat.

    Molts tipus de text tenen una estructura estandaritzada.

    L'organització de l'escrit facilita enormement la comunicació. L'autor ha de posar cada idea en el seu lloc i buscar un ordre lògic, això li permet al lector obtenir una visió del conjunt de l'escrit.

    6. Paràgrafs.

    La teoria:

    Definició:

    Conjunt de frases relacionades que desenvolupen un únic tema. És una unitat intermèdia, superior a l'oració i inferior a l'apartat o al text, amb valor gràfic i significatiu. Es distingeix visualment en la pàgina.

    Funció externa:

    En escrits breus, és l'únic responsable de l'estructura global, asumeix funcions dins del text.

    Estructura interna:

    Se solen distingir diversos contituents: l'entrada inicial, la cloenda, el desenvolupament... La primera frase ha d'introduir el tema o la idea central.

    Tipologia:

    El contingut determina l'organització del paràgraf, segons siga argumentatiu, narratiu, una pregunta retòrica, una llista de casos, etc...

    Recomanació:

    Importa sobretot que pàgina i paràgrafs tinguin bona imatge i convidin a llegir. L'ideal és que cada plana tingui entre tres i vuit paràgrafs, i que cadacun contingui entre tres i quatre frases.

    Faltes principals:

    Desequilibris, barreja anàrquica de paràgrafs llargs i curts. Repeticions i desordres. Paràgrafs que siguin d'una frase, i paràgrafs que siguin excesivament llargs a més cal evitar escriure paràgrafs amagats que resulten poc evidents al lector.

    7. L'arquitectura de la frase.

    Podem definir la frase com un període de prosa amb autonomia sintàctica i semàntica, que es marca visualment amb puntuació forta o semiforta.

    La mida:

    Recomanen brevetat, ja que en general les frases llargues costen més de llegir que les curtes. Les recerque psicolingüístiques sobre la capacitat de comprensió, en diuen que la cabuda mitjana de la memòria a curt termini és de 15 mots. Per contra les frases molt curtes i de lectura fàcil són més difícils de recordar si s'encadenen l'una darrere l'altra sense connexions lògiques. Es recomana una extensió mitjana d'entre 15 i 30 mots.

    L'extensió de la frase no és un valor absolut: depen també del nivell cultural del lector destinatari i del tema de què se tracti, a més hi ha altres factor que poden complicar la comprensió de la frase com la inclusió d'incisos, o desordenar l'ordre dels mots i les estructures sintàctiques.

    Com un arbre nu:

    Podem comparar l'estructura de la frase amb l'estructura d'un arbre, al que començen a ixir-le branquetes. Les branques de la frase són totes aquelles expressions, afegides a l'estructura bàsica, podrien eliminar-se sense que el període perdés autonomia sintàctica, aquest elements el cridarem incisos.

    Els incisos enriqueixen la idea bàsica de la frase amb informació complementària, però també l'allarguen massa si no es posa mesura. La frase principal queda camuflada entre tantes branques i el lector té feina per identificar-la. Els incisos massa llargs separen elements continus i fan perdre el fil de la lectura.

    Recomanacions:

    Limitar els incisos:

    L'incís actua com a una pantalla lingüística perquè talla el discurs natural de la frase. Es recomanable no posar incisos massa llargs, a no ser que siga imprescindible.

    Esporgar el que siga irrellevant:

    Sovint algunes subordinades i alguns complements del nom són crosses o clixés de poc o cap significat. La frase guanya claredat si li llevem l'irrellevant i ens quedem només amb els mots claus.

    Ajuntar els mots relacionats:

    S'ha d'inserir l'incís en el lloc que causi menys molésties. Cal vigilar de no separar sense motius justificats subjecte i verb i verb i complements.

    Però la manera de col.locar i elegir els incisos és molt personal, ja que depén de cadascun i el seu estil d'escriptura. Encara que a vegades no es tracta d'una tria personal, sinó de limitacions verbals, de la incapacitat per expressar idees intrincades l'una darrera l'altra.

    Ordre i posició:

    Incideix directament sobre la intel.ligibilitat de la prosa. Només disposem de la puntuació per marcar les giragonses sintàctiques i l'ordre dels mots no és tan lliure com en la parla; esdevé essencial per aconseguir una redacció fluida. L'estructura més bàsica i comprensible es la de subjecte-verb-complements.

    Els tractadistes de retòrica recomanen variar tot sovint l'estructura de la frase per animar la prosa.

    El principi de la frase és la posició més important d'un període: la que es veu i llegeix primer i la que es recorda millor. La informació més important del text, ha de situar-se en la frase principal i ha d'anar al principi. El mateix passa amb les primeres frases dels paràgrafs i apartats.

    Les subordinades van millor al final, de mes curtes a més llargues o segons el significat. Si les coloquem davant, el lector llegeix les circumstàncies i les dades complementàries abans que la idea nuclear, però si és massa llarga, pot impacientar o desorientar. Al mig permet inserir informació secundària en qualsevol punt de la frase, es produeix suspens. Al final són més fàcils de llegir i escriure perquè és igual que el pensament humà, encara que es corre el perill que es produisquen les frases cascada que fan una frase amb come i conjuncions sense fi.

    Selecció sintàctica:

    Deixar actuar els actors:

    Si els protagonistes reals del que s'explica coincideixen amb el subjecte i l'objecte gramaticals, la frase guanya transparència. En canvi, si la prosa amaga els protagonistes en construccions impersonals o passives, la prosa té menys força.

    Ratio baixa de noms i verbs:

    L'estil nominal significa que la proporció de noms supera amb escreix la de verbs en cada frase, la prosa estalvia connector i guanya impersonalitat i objectivitat; però també agafa un regust abstracte i perd claredat. Hem d'intentar equilibrar a la baixa la propoció de noms i verbs per recuperar l'estil verbal, ja que la prosa adquireix un to més dinàmic i vital, més semblant a la parla.

    Limitar el gerundis:

    Molts gerundis carreguen la frase i li donen un regust arcaic poc agradable.

    Evitar les negacions:

    Les frases negatives són difícils d'entendre, perquè requereixen més atenció i temps que les afirmatives.

    Buscar un estil actiu:

    La passiva morfològica no ha quallat mai en les llengües romàniques, la prosa es carrega de mots i es torna lenta, feixuga.

    L'anteposició i la pronominalització de l'objecte directe permeten mantenir l'ordre idoni.

    8. La prosa disminuïda.

    Els errors més importants i estesos en la redacció, i també d'altres impureses i defectes que embruten la prosa:

    Solecismes:

    Són els barbarismes, els calcs sintàctics d'altres llengües, les frases incoherents, la manca de concordança i, en definitiva, qualsevol falta contra la normativa de la llengua:

    Sil.lepsi:

    Fer concordança amb la idea i no amb les paraules de la frase. És una qüestió complexa i que abasta casos molt diversos com els noms col.lectius. La recomanació és la de fer concordança gramatical i tolerar aquelles desavinences més corrents que no causen estranyesa.

    Anacolut:

    Frases trencades, la segona part no acompanya o no s'avé a la primera.

    Anantapòdoton:

    És una varietat d'anacolut, en què només s'exposa un element dels dos de correlacius que hi hauria d'haver: trenquen el curs lògic de la frase

    Zeugma:

    Adjectiu o verb que concorda amb un mot es refereix també a un altre de més lluny: estableix un paral.lelisme sintàctic dins la frase.

    Pleonasme:

    És l'ús de més mots que el necessaris per expressar una idea.

    Altres defectes:

    Amfibologia:

    Són les frases que poden interpretar-se de dues o més maneres distintes. La dificultat de les ambigüitats i dels dobles sentits és que poden ser difícils de detectar.

    Cacofonia:

    Designa la repetició reiterada d'algunes lletres o síl.labes que produeix un so desagradable.

    Tics personals:

    La prosa també reflecteix rutines verbals: mots recurrents d'ací d'alla, frases calcades, paràgrafs d'un mateix patró, etc...

    Quan aquestes constants adquireixen rel.levància perquè empobreixen la capacitat expressiva, parlem de tics o vicis de redacció. Són personal, imprevisibles, tot sovint inconscients i, a vegades, difícils de veure. Encarcaren la sintaxi amb repeticions i redueixen la variació lèxica a mínims escolars. La prosa esdevé monòtona i insulsa.

    Els tics poden ser: repeticions de paraules o expressions, abusos d'alguna estructura sintàctica, estructures calcades o usos poc corrents i personals de puntuació.

    9. Jocs sintàctics

    Les regles no les hem de complir sempre al peu de la lletra, ja que si no la prosa seria molt monòtona i pareguda. Podem jugar amb la forma d'escriure, per exemple fent exageracions en la llargària de les frases dels complements etc... .

    Altra alternativa és la creativitat sintàctica, que consisteix en determinar de quantes formes possibles podem escriure el mateix missatge. Com més rica sigui la capacitat de refer la frase amb idees noves, més fàcil serà redactar i més creativa serà l'escriptura

    Una altra forma és la de modelar informació:

    Consisteix en la manipulació de la inforamció. Aquí manipular vol dir treballar les dades: desenvolupar-les, ampliar-les, comprimir-les, etc. Cap de les nou frases anteriors diuen exactament el mateix. Però quan la modificació té finalitats ideològiques, es convirteix en una tergiversació premeditada i interessada del contingut.

    10. Deu regles per triar mots.

    Les regles:

    No repetir:

    La repetició reiterada d'un mot ple en un període breu provoca monotonia i avorriment

    Evitar les crosses:

    Algunes expressions actuen tot sovint com a autèntiques crosses o falques lingüístiques. Es poden fer servir per tapar forats o articular una frase coixa, però massa sovint se n'abusa sense raó. En general aporten poc o cap significat, recarreguen la sintaxi i acaben convertint-se en tics repetitius.

    Eliminar els mots jòquer:

    Són els noms i adjectius que tenen un sentit força genèric, que fem servir quan no se'ns acudeixen altres paraules. Serveixen per tot però que no precisen res. Si se n'abusa, empobreixen la prosa i la buiden de contingut.

    A més dels jòquers, qualsevol paraula genèrica pot substituir ocasionalmet una altra de més concreta.

    Preferir el mots concrets als abstractes:

    Els mots concrets es refereixen a objectes o subjectes tangibles; el lector els pot desxifrar fàcilment perquè se'n fa una imatge clara associant-los a la realitat. En canvi, els abstractes designen conceptes o qualitats més difuses i solen abastar un nombre més gran d'acepcions. Es necessita més temps i esforç per copsar-ne el sentit.

    Preferir paraules planeres i curtes:

    A vegades la llengua ens permet triar entre un mot usual i una equivalència més culta i estranya. La paraula corrent és tot sovint més curta i àgil i facilita la lectura del text.

    Els mots curts i planers són més llegibles. També convé evitar arcaismes que no se senten ni es llegeiexen gaire sovint.

    Preferir les formes més populars:

    En els punts en què la llengua ens ofereix dues solucions correctes, és preferible triar la més planera i usual.

    Evitar els verbs predicatius:

    El verbs ser i estar enfarfaguen innecessàriament la frase. Els verbs de predicació completa són més enèrgics i clars. Altres verbs febles, a vegades substituïbles, són fer, trobar, semblar, arribar a i haver-hi.

    Vigilar els adverbis en -ment:

    Són propis dels registres més formals. L'estil col.loquial prefereix adverbis més vius i breus.

    Si se n'abusa carreguen la prosa i la tornen feixuga, perquè són mots llargs.

    És aconsellable evitar el tic d'iniciar un escrit o una unitat textual major amb un adverbi d'aquesta mena, excepte quan faci funció de marcador textual.

    A més, provoques cacofonies.

    Perfet perifràstic:

    És millor usar aquest temps en front del seu equivalent, ja que és més planer.

    Marcadors textuals:

    Assenyalen els accidents de la prosa. Tenen forma de conjuncions, adverbis o locucions conjuntives i són útils per ajudar el lector a comprendre el text. Hi ha de 2 tipus.

    Uns serveixen per a estructurar el text, afecten un fragment relativament extens del text. Estableixen ordre i relacions significatives. Els tipus són: Per introduir tema, encetar un tema nou, marcar ordre, distingir, continuar sobre el mateix punt, posar èmfasi, donar detalls, resumir, acabar, indicar temps o indicar espai.

    L'altre tipus són per a estructurar les idees: afecten fragments més breus del text i connecten les idees entre si a l'interior de l'oració. Els tipus són: per a indicar causa, indicar conseqüència, condició, finalitat, oposició o per a indicar una objecció.

    S'han de col.locar en les posicions importants de l'escrit, perquè el lector els vegi amb un cop d'ull, fins i tot abans de llegir, i pugui fer-se una idea de l'organització del text. No convé abusar-ne perquè poden enfarfegar la prosa i esdevenir falques.

    11. La textura escrita

    Les frases de l'escrit mantenen múltiples llaços d'unió. El conjunt d'aquestes connexions estableix una xarxa de cohesió del text, la textura amagada de l'escrit, que li dóna una per poder actuar com a missatge complet i amb sentit. Un d'aquest mecanismes de cohesió és l'anàfora, la repetició sistemàtica d'un element al llarg del discurs. L'anafora cus una frase amb l'altra, amb pronoms , sinónims i el.lipsis, de manera que dona sentit congruent.

    La feina de l'escriptora i de l'escriptor consisteix a camuflar les repeticions constants o a estalviar-les, si és possible, sempre que se'n garanteixi la connexió i la comprensió. Un estalvi excessiu provoca buits de significació i desconcert, però la reiteració sistemàtica dels mateixos mots recarrega la narració i li treu vivor.

    L'anàlisi:

    L'objectiu de l'anàlisi és estudiar els recursos que s'utilitzen per estalviar repeticions o per amagar-les i fer més digestiva la lectura. Per exemple: Usar sinònims o referents léxics, pronoms gramaticals, fer servir el grau de determinació, el·lipsi i mirar la concordança dels adjectius, quan hi ha el.lipsis de noms.

    Cal tindre en compte les limitacions i la precisió en l'us d'aquests recursos anafòrics. Els mots que pretenguin referir-se a un mateix element han de compartit una base semàntica o han de poder relacionar-se a partir de la mateixa informació del text.

    S'han de respectar escrupolosament les concordances de subjecte-verb i nom-adjectiu en presència de pronoms i el.lipsis, perquè són precisament les que permeten construir la interpretació de la frase.

    12. El termòmetre de la puntuació.

    Importància:

    La puntuació esdevé com un termòmetre de l'escriptura. Només fixan-te en els punts i les comes d'un text, es pot aventurar una idea força aproximada de la qualitat que tindrà la redacció. S'interrelaciona amb altres aspectes, i alhora perquè és tan concreta i detallista, la puntuació aporta molta informació sobre la redacció.

    Les seues funcions són les de esctructurar un text, delimitar la frase, marcar els revolts sintàctics de la prosa, posa en relleu idees i elimina ambigüetats, modula la respiració en la lectura en veu alta, etc.

    Les regles no són anàrquiques ni personals, però si variables, i no sempre simples.

    Jerarquia de signes:

    Els signes no tenen la mateixa força, ni funció, ni importància en el conjunt del discurs.

    La puntuació estructura les diverses unitats del text. En la mesura que els signes reflecteixen l'organització del contingut, el text esdevé més coherent i clar.

    D'altra banda, segons quins siguin els signes usats i en quina quantitat, es pot determinar el grau de complexitat de l'escrit, per exemple, uns punts suspensius són més complexes que un punt i seguit.

    Moda i història:

    El pas del temps ha anat modificant els usos de la puntuació, fins a configurar les convencions actuals, no exemptes d'hàbits i modes:

    El 80% dels signes utilitzats són comes i punts, els més freqüents i els més importants.

    Al llarg dels tres segles, s'incrementa l'ús del punt i coma, mentre que els dos punts es mantenen.

    Els signes marcadors de la modalitat i els punts suspensius experimenten un augment important.

    Els més importants:

    Punt i seguit:

    Si una majúscula obre un període sintàctic, una oració, el punt i seguit el tanca.

    Comes:

    Hi ha dos grups, unes que van soles i que serveixen per a separar conceptes i idees. L'altre grup de comes són les que treballen per parelles i introdueixen incisos.

    Sintaxi i entonació:

    Supeditant la puntuació a l'entonció difonem inconscientment la idea obsoleta que l'escriptura és una simple transcripció del mode oral de la llengua, el qual fóra el codi primer i l'essencial. Al contrari, l'entoncació i la puntuació són mecanismes de cohesió independents i pertanyents a dos modes distints i equival.lents de la llengua. Per això és molt millor fomentar l'aprenentatge i l'us dels signes de puntuació en l'observació i l'anàlisi sintàctiques.

    Desusos i abusos:

    La puntuació només es troba a faltar quan no hi és. Ens queixem de seguida si estan mal posats o si n'hi ha massa o massa pocs.

    L'error primer i més comú és oblidar-se dels signes, i li toca al lector endevinar-los per a donar sentit a la prosa i per a parar-se a respirar.

    El contrari també està malament i consisteix en posar signes sempre, a tort i a dret, cada tres paraules. La prosa esdevé barroca i entrebancada. Dona la sensació de no poder avançar, llegir, tan ràpid, i clar, com voldries.

    No hem de fer ni abusos ni desusos. L'oració ha de llegir-se fàcilment, de presa i de manera controlada.

    13. Nivells de formalitat.

    És la sal i el pebre de l'escrit.

    Dominar l'escriptura significa també percebre el valor sociolingüístic de la llengua.

    Marques d'[in]formalitat:

    Tots podem diferenciar els escrits informals dels formals, però només els autors i les autores més conscients del valor dels mots saben determinar-ne les causes.

    Depenen de factors concrets: dels mots seleccionats, dels usos sintàctics o dels recursos estilístics. Anomenem Marques d'[in]formalitat cadascun dels elements que otorguen a l'escrit al seu nivell formal. La impressió global que causa un text és la suma de totes les seves marques.

    L'adjudicació de formalitat o d'informalitat a un tret depén de l'ús lingüístic que en faci la comunitat parlant.

    No hi ha res que siga neutre. Qualsevol paraula, construcció o gir carrega les seves pròpies marques, la història dels usos que n'ha fet la comunitat. Els trets informals solent associar-se a les situacions espontànies, al llenguatge corrent, conegut, al que s'ha adquirit de manera natural, per relació amb pares, germans, amics. En canvi, els trets formal es relacionen amb el llenguatge menys popular, més culte, aprés a l'escola i als llibres, i amb les comunicacions més controlades en què els usuaris vigilen més el que diuen i com ho diuen.

    No podem traçar un límit entre col.loquial i formal. La valoració varia al llarg de la història, segons la geografia, però fins i tot en el mateix lloc i temps, cada individu té una experiència lingüística distinta, que li dóna un creixement personal i parcial de les marques d'[in]formalitat.

    Val a dir que l'oposició formal/informal s'encreua també amb la d'especific/general.

    Correspondència:

    La variació de formalitat afecta tots els aspectes textuals, a més del léxic i de la morfosintaxi. Des de la cal.ligrafia o la presentació, fins a l'organització de la informació i l'estil retòric, tot s'adapta com un camaleó a cada nova situació, sigui formal o familiar.

    El nivell de formalitat adquireix força rellevància en la correspondència, ja que reflecteixen la interrelació entre dos persones.

    14. L'oratòria de la prosa.

    La retòrica, és l'art de comunicar-se, o de saber convèncer, atraure, persuadir.

    No n'hi ha prou amb escriure correctament i amb coherència i adequació i cohesió. També falta tenir enginy retòric i saber preparar trucs adients per enllaminir el lector.

    Recursos retòrics:

    L'atracció que traspua un escrit depèn de les figures retòriques i de la tècnica que, amb més o menys encert, sàpiga passar-hi l'autor.

    En qualsevol mena d'escrit, sigui el que sigui, s'hi poden utilitzar tècniques retòriques per fer la comunicació més comprensible i atractiva

    Principis generals:

    Punt de vista:

    Hem de diferenciar l'expressió de la comunicació. L'escriptura no acaba quan hem sabut formular damunt d'un paper una idea. Llavors cal que l'entretengui una altra persona.

    Una bona estratègia retòrica per crear un pont entre tots dos consisteix a adoptar el punt de vista del lector: a escriure la ides des de la seva òptica, o des d'una base compartida per tots dos.

    Podem utilitzar el seu llenguatge, explicar les idees a partir dels coneixements que tinguin, posar exemples relacionats amb el seu entorn y la seua realitat o implicant-los en el text amb preguntes retòriques, exclamacions o interpel.lacions en 2a persona

    Concreció:

    Els fets concrets són més comprensibles i atractius que les formulacions abstractes o generals.

    Es pot escriure sobre qualsevol tema amb concreció. Només cal incloure-hi exemples, anècdotes, imatges visuals, esquemes, metàfores, comparacions i noms propis perquè la prosa guanye claredat. Les metàfores són un recurs imaginatiu poderós per explicar fets complexos d'una manera planera.

    Personalització:

    El to personal interessa més que el neutre. Amb personatges reals, amb pronoms personal, el text s'acosta cap a les formes literàries de la narrativa i de l'explicació oral; adquireix més concreció, un to més directe, i la lectura esdevé més assequible.

    Vivim en una tradició d'escriptura despersonalitzada. Associem la claredat de la infomació amb el to impersonal i neutre. Hem aprés a evitar el jo i el tu en els escrits. Els substituïm amb circunloquis i frases passives creades par a l'ocasió.

    No hi ha arguments sòlids per bandejar les referències personal a autors i lectors. Si l'escrit és una comunicació entre dues persones, el més normal és que aquestes hi apareguin explícitament.

    L'objectivitat o la claredat de la informació no depén de la presència o absència d'aquestes referències: depén d'altres factors com l'actitud de l'autor, el tractament de les dades o l'estil global de redacció.

    Prosa acolorida:

    L'única prosa que anima a llegir és la variada, viva i imaginativa. No només s'han d'evitar les repeticions i els tics, sinò que cal buscar un lèxic precís i clar, però virolat, nou, enriquidor. Es pot aprofitar l'expressivitat dels nots més col.loquials o populars, de les frases fetes, de les preguntes i les exclamacions.

    Dir i mostrar:

    Hi que distingir entre dir els fets i mostrar-los. És aconsellable inclinar-se per la segona opció.

    Es tracta de descriure i narrar la informació des d'una òptica personal, de fer-la viure i sentir, amb detalls concrets, colors, estil directe, etc. Al contrari, limitar-se a enunciar dades resulta força menys atractiu i més avorrit.

    Peces:

    Està a mig camí entre l'elaboració de la informació i la presentació visual:

    No té nom fix, consisteix a segregar una informació secundària i autònoma del conjunt i a presentar-la com a complement del text principal.

    Es presenta dins d'un requadre, en forma esquemàtica o destacada.

    S'utilitza sobretot en el periodisme.

    15. La imatge impresa.

    No sempre ens preocupem per buscar el disseny més eficient de la pàgina blanca, de buscar la manera més fàcil de presentar la imatge del text als ulls, aquella que ens estalviï temps i esforços.

    Ulls i imatges:

    Les pàgines escrites són imatges visuals.

    Abans que puguem desxifrar res, aquestes formes ja ens informen sobre el text.

    El periodisme i la publicitat són els àmbits escrits que han sabut aprofitar millor el potencial comunicatiu no verbal de la imatge impresa. Han sabut desenvolupar un codi minuciós d'exposició de l'escrit en el full blanc, que facilita i afavoreix la comprensió.

    La imatge organitzada:

    La imatge de la pàgina és la primera impressió que té un lector del text.

    Els professionals de l'escrit, maquetistes, tipògrafs i impressors, busquen imatges netes i atractives que animin a llegir. La presentació dels escrits s'ha sofisticat notablement en els darrers anys.

    La memòria visual ha adquirit més importància. Una de les causes d'aquest canvi són els programes informàtics de processament i edició de textos, que han revolucionat la comunicació escrita. La informàtica ha posat a l'abast del ciutadà, de l'escriptora i de l'escriptor corrents, les possibilitats tècniques de l'edició professional.

    Oganització de la pàgina:

    La pàgina és com una pintura emmarcada d'una exposició. De l'equilibri entre la grandària de la lletra i del full i l'interlineat, en depén la facilitat de visió. Els paràgrafs se solen marcar o bé amb un doble espai, anomenat línia blanca o bé amb una entradeta al començament. Les paraules importants poden anar marcades gràficament, però s'ha d'anar en compte, perquè els abusos destorben més que no ajuden. S'ha d'identificar cada plana per motius de seguretat i comoditat: perquè no s'extraviï i perquè se sàpiga què es llegeix en tot moment: els més corrents són el número de plana, el títol o referència i se solen concentrar en un únic marge. Els títols i subtítols són les etiquetes del text. Se solen llegir moltes més vegades que cap altra part de l'escrit. Val la pena que siguin curts, clars i atractius: que informin del que trobarà el lector, que en continguin els mots claus i que serveixin per identificar cada part del text.

    Senyals per llegir:

    Llegir és conduir la vista pels filalls de lletres i copsar-ne el sentit. Podem ajudar a llegir el text, adobant-li el camí que ha de fer, usant senyals per llegir. Hi ha de 4 tipus:

    Les senyals d'anticipació avisen al començament de tot el que hi ha al text o del que vindrà a continuació. Les de resum recorden de nou el que és més important. Les senyals visuals resalten determinats fragments amb mitjans no verbals i arriven al lector fins i tot abans de començar a llegir. Per últim tenim les verbals, que apuntalen el desenrotllament de la lectura amb alguna informació lingüística.

    Un ús excessiu o inapropiat d'aquestes senyals seria contraproduent. Cal escollir els senyals més apropiats per a cada tipus de comunicació, i també s'han d'usar amb intel.ligència i moderació.

    16. Pintar o reconstruir.

    Aprenents i experts:

    Els aprenents només saben revisar a la superfície del text, amb unitats lovals com lletres, mots o expressions, que llegeixen i rectifiquen instintivament quan hi detecten alguna falta. Actuen sobretot amb criteris de correcció i gramàtica, intentant eliminar els defectes de l'escrit. Solen sentir la revisió com una operació enutjosa, avorrida, mecànica, que cal fer obligatòriament i que fan amb rapidesa i desgana.

    En canvi, els experts es mouen a tots els nivells de l'escrit, també amb unitats globals i més profunds com idees ja correctes per donar-los una forma o un sentit millors. Tenen criteris clars del que volen aconseguir i disposen de mètodes variats. Que escullen reflexivament segons les circumstàncies. Per a ells i ells, revisar forma part de l'acte d'escriure, n'és un procés creatiu que els permet avançar i inventar coses noves. No els provoca més mandra ni avorriment que les altres operacions.

    No esperen a tenir una versió completa del text per revisar.

    17. Opinió personal:

    Aquest llibre de Daniel Cassany m'ha paregut bó ja que ens dóna una seria de recomanacions i normes per a escriure. És un manual de redacció per a tots el que han d'escriure, o siga, tots, ven siguen metges, abogats, periodistes, científics, etc.

    És un llibre que val per a tota la vida, en qualsevol moment, si tenim alguna duda sobre com he de escriure, podem agafar-lo i mirar allò que ens interesi.

    A més està redactat d'una forma que pot entendre qualsevol, no requreix d'un alt grau de coneximents, i té un estil molt dinàmic i entretingut, i a més abarca tots els graus de la comunicaió lingüística.

    En el llibre hem pogut vore una forma d'escriure diferent, aques llibre no és un llibre de llectura convencional, és un llibre de consulta, on es fa una metàfora entre les receptes per a fer un bon menjar, i el que cal fer per a escriure bé. És curiós i es interesant la farma característica que té de explicar les coses. A la vegada que escriu, usant les normes que et va dient que podes fer per a millorar alguna part de la escriptura, et va comentant el que va utilitznat o el que no s'ha de fer, implicitament en la lectura, per a que ens adonem de la impresió que causa. Per a que sabem de preimera plana per què ens aconsella a fer.

    No se li pot criticar res a la estructura del llibre, ja que està molt claret tot i molt ben separat per capítols. Els primers capítols són més teórics, i després comença a dir les técnique per a conseguir que la nostra prossa siga potent i no tinga defectes.

    Vivim en un món altament alfabetitzat, i necesitem tindre un bon nivell del llenguatge per a poder defensar-no davant de qualsevol situació en qualsevol moment mitjançant el lleguatge. Si tenim que anar a algun jutjat, que sapiguem com hem de dirigir-nos a la gent, saber que registres convé usar, que fórmules llingüístiques. No es el mateix, és clar, parlar davant del jutjat que parlar en ta casa mentres sopes veient la televisío.

    Un dels capítols que a mí personalment m'ha agradat més ha sigut el capítol de oratòria de la prosa.

    Et va dient un a un tots aquells truquets que mai podires haver imaginat que servien per a atraure l'atenció, i et fa reflexionar molt sobre el hàbits que teniem abans, com el de fer la majoria dels textos de forma impersonal. Pareix que no, pero la simple tonteria de canviarlo per personal, li dóna més vitalitat i es torna més interesant.

    Un altre capítol que també m'ha agradat molt és el del termómetre de la puntuació, ja que parle de coses molt curioses, com la jerarquia de signes o la moda i la història, i d'aquests.

    El capítols que tenen aixina més carga teórica són els de la estructura de la frase i el de calaixo i arxivadors, però és necessari, ja que sense comprendre eixos apartats, entendre la resta del llibre seria quasi impossible. Però encara ser teoria, Danil Casany emplea un estil molt amé, mitjançant els exemples i els exercicis.

    Els exemples estàn distribuïts per tot el llibre. Després de cada passatge teòric l'exemplifica amb exemples sugerents, normalment trets de la vida reial, per a que vegem que les coses de les que parla pasen sovint i nosaltres no se'ns adonem. Si no entens la teoria molt bé, et fixes en l'exemple i vas comparant el que diu el exemple amb el que diu la teoria.

    Una altra ventaja del llibre és que conté exercicis, i moltes propostes per a escriure, per a poder aplicar al instant el que acaves d'aprendre, i aixina es queden més ràpidament els conceptes.

    Una altra característica és el to amb que et parla, s'iguala completament a tu, es comporta com si ens coneguerem de tota la vida i estiguerem parlant com a amics. Aixó dona una motivació extra. T'involucres en el que està contant, fa servir els recursos que explica en la retòrica de la prosa de la personalització, ja que perfectament aquest llibre podria haver estat escrit amb un estil sec, amb to impersonal, i també fa servir el recurs del punt de vista, ja es posa desde la teua situació de lector, principalment estudiant. A mi personalment, és una de les cosas que més m'ha cridat l'atenció, acostumat als manuals i llibres teórics de sempre.

    A més és humil: sempre afronta les situacions com ser humà que és i reconeix que tots podem equivocar-nos, i que de fet s'equivoca, i ens diu també les coses que no li han agradat com han quedat al final.

    Però el més important del llibre és que quan acabes de llegir-lo, tens la sensació de que has quedat satisfet, de que t'ha agradat, i més important encara, tens gnes de començar a escriure (una mostra d'eixes ganes loques que t'hagafen son aquests 27 fulls que estic escrivin-te per a que no t'avorrisques a casa) vols posar en pràctica el que ell t'ha propossat. Et fica el gusanet, veus que la llengua pot ser maravillosa.

    Ja desde el començament està fen-te propostes per a que ens entrenem en l'exercici de l'escriptura com en el tema 3, el d'engegar màquines, que ja ens anima a que començem a escriure un diari personal.

    A més de proposar exercicis i animar-mos a escribir habitualment, també fa de psicòleg, quan ens diu que ens trobem a nosaltres mateixa, que trobem el nostre estil, que sapiguem com som com al tema dos, en un apartat que diu: La meva imatge d'esccriptor/a, on formula un questionari per ajudar-nos a saber com som.

    Per a finalitzar, jo pense que aquest llibre ens canvia d'alguna forma perquè ja som conscients de com hem d'escrivir i què tècniques podem gastar. Intentaré fer-li cas en el que espuga, pero norma general, per a poder així obtindre una prosa més potent i amb major poder . Tindrà major coherència, adequació i cohesió. L'escriuré mijor i podre convencer, atraure i persuadir més fàcilment.

    Ha sigut una lectura molt agradable i positiva per a nosaltres.