La crisí de l'antic règim

Napoleó: De cònsol a emperador. Conquestes Napoleòniques. Liberalisme. Nacionalisme. Revolucions. La primavera dels pobles

  • Enviado por: Boca De Pez Vilafa
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 5 páginas
publicidad
publicidad

Resumen història:



La crisí de l’antic règim.

Curs 2009/2010 4ESO

4.1 Napoleó: De cònsol a emperador.

En 1799 va ser anomenat cònsol, la seva política va allunyar el poder del absolutisme, el radicalisme i va establir una pau religiosa.

VA instaurar la figura del prefecte, va promulgar un codi civil (que unificava totes les lleis), va reformar d’hisenda i el sistema d’ensenyament.

Napoleó va aconseguir un gran poder i en 1804 es va proclamar emperador.

4.2 Les conquestes Napoleòniques.

Part del poder va ser aconseguit per les victòries front els monarques europeus.

En 1811 L’imperi dominava la major par d’Europa, quasi tota menys Gran Bretanya i Portugal. I comptava amb molts aliats com Àustrica o Rússia.

Allí on ell manava, va col·locar familiars o càrrecs militars, que van estendre idees revolucionaries, com la supressió de delmes, drets senyorials, privilegis nobiliaris, i el dret a la llibertat(física, econòmica, religiosa), igualtat legal, i el dret a la propietat.

4.3 La caiguda de Napoleó.

Com els francesos a pesar dels seus ideals van actuar com conqueridors, els pobles envaïts es van alçar i van fer que seguint el mateix esperit de llibertat lluitaren contra els francesos.

En Espanya al 1808 es va imposar un rei, Josep Bonaparte i es va produir el primer alçament en l’imperi i el inici d’una decadència.

En 1814 les derrotes d’Espanya i Rússia van produir que abandonaren el poder. Un any més tard va tornar, però finalment en la derrota de Waterloo, va ser desterra a Santa Helena, fins la seua mort al 1821.

5.1 L’Europa de la Restauració.

En 1814 i 1815 es van firmar diferents acords (Congrés de Viena i la Santa Aliança) entre els líders europeus per a repartir els territoris, i restaurar el absolutisme (mitjançant lleis i aliances que permetien d’intervenció militar front qualsevol revolta).

Encara eixí les idees revolucionaries s’avien arrelat, i el liberalisme i el nacionalisme es van oposar a la Restauració.

5.2 El liberalisme.

Era un sistema polític que fonamentava la societat en l’individu, reivindicant els seus drets i el poder del poble.

El poder es regia per una assemblea elegida per sufragi, els poders estaven separats i havia una constitució que defensava l’anterior.

5.3 El nacionalisme

Era un sistema polític que defensava el dret del poble de decidir sobre si mateix,

la nació. Considerada com el grup de persones que comparteixen uns lligaments culturals, es senten representats i volen viure junts.

Aquest moviment que es va expandir al llarg del segle XIX en Europa, volia unir estat i nació ,creant una comunitat nacional, cosa que va produir moviments independentistes. Provocant lluites dins dels països.

6.1 Les revolucions del 1820.

Durant aquesta dècada van tindre lloc diversos alçaments nacionalistes i liberals armats, que van ser reprimits per la Santa Aliança.

En aquestos alçaments cal destacar Grècia, que desprès duna guerra va aconseguir d’independència de l’imperi Turc i les colònies espanyoles de l’Amèrica continental, amb el mateix resultat.

6.2 Les revolucions del 1830.

Aquesta anada va ser mes important i afectar a l’Europa central i occidental.

On va triomfar, es van establir sistemes constitucionals, dirigits per la burgesia. El sufragi era censatari i es limitaven les llibertats públiques.

Aquest moviment, originaria França, amb la caiguda de la monarquia absoluta de Carles X (borbó) i la coronació de Lluís Felip d’Orleans, amb una monarquia liberal.

Bèlgica va establir un sistema liberal i es va independitzar d’Holanda. En Polònia el tsar va abolir la revolta, en Gran Bretanya es van ampliar els drets i en Espanya es va aconseguir un sistema liberal.

6.3 La Primavera dels pobles.

Després de la revolució de 1848 van aparèixer en França els ideals democràtics, on es van consolidar després de la caiguda del rei, proclamant una república social.(Sufragi universal, sobirania popular, igualtat social i els treballadors com força política.)

Les revolucions d’aquestes anys es van estendre arreu dels territoris absolutistes, demanant la llibertat i independència. A pesar de que la majoria foren sufocades van afectar molt, produint inicis per a d’independència nacional.

7.1 Les unificacions d’Itàlia i d’Alemanya.

Durant la segona meitat del segle XIX es van produir processos d’unificació, mitjançant conflictes armats, dirigits per la burgesia, i finalment portaren a terme pactes amb els antics privilegiats.

ITÀLIA:

Aquesta revolta va estar dirigida per els habitants de Piemont, decidits en unir els sis estats, tant dominats per el papa com per Àustria.

En 1859, Cavour va dirigir una guerra contra Àustria aconseguint l’estat de Llombardia. Mentrestant, Garibaldi va dirigir una revolució en el centre i sud d’Itàlia.

En 1861 van proclamar a Victor Manuel (monarca de Piemont) en rei d’Italià. Els austríacs van abandonar Vèneto, que també es va annexionar i en 1870 es va unir el Estats Pontificis, aconseguint la unió total.

ALEMANYA:

Llavors estava molt fragmentada, en 36 estats. La rivalitat entre Prussià i Àustria dificultava la unió. Encara eixí va aconseguir unir-los, amb l’excepció d’Àustria.

En 1848, se li va oferir una monarquia liberal sobre una alemanya unida al rei de Prussià però aquest no la va acceptar i va voler unificar-la mitjançant les guerres.

En 1866 es va enfrontar a Àustria i en 1870 contra França, va eixir victoriós i va aconseguir el segon imperi alemany, amb Guillem I d’emperador.

7.2 L’Europa de la darreria del segle XIX

Durant l’últim terç s’aparentava una estabilitat política i fronterera.

En els règims absolutistes hi havien problemes interns per d’independència o llibertat.

En els estats democràtics, es reivindicava l’avanç de la democràcia, amb l’aplicació de drets com el sufragi universal, la llibertat individual i Colectiva i els drets social per a tots.

Vídeos relacionados