La constitució de l'estat liberal

Historia contemporánea de España # Regnat d'Isabel II. Ferrocarril. Economia espanyola segle XIX. Revolució industrial. Sistema polític liberal. Vicalvarada

  • Enviado por: Remm
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 7 páginas
publicidad
publicidad

Aquest text consta de tres parts. Les tres parlen del ferrocarril: valoració de la llei de ferrocarrils, els problemes de la xarxa ferroviària i la llei general de ferrocarrils de 1.855, respectivament.

S'inclou dins del bloc 2: ``La constitució de l'estat liberal''. És del segle XIX, durant el regnat d'Isabel II, filla de Ferran VII i de Maria Cristina de Borbó.

El text és del segle XIX durant el regant d'Isabel II. La primera part (de tres que hi ha) va sobre una valoració de la llei de ferrocarrils de 1.855. Diu que l'èxit de la llei fou rotund i que aquesta llei féu possible l'arribada d'un volum considerable de capitals estrangers, que d'altra manera no haurien vingut a Espanya.

La segona part són els problemes de la xarxa ferroviària. Diu que aquesta es començà a construir massa tard i que després, en el decenni (1.856-1.866) s'emprengué amb excessiva precipitació la qual cosa suposà unes conseqüències tal com una planificació deficient, un finançament inadequat i el tractat especulatiu. Compara els ferrocarrils espanyols amb els anglesos, francesos i alemanys i diu que no va ser un bon negoci com aquest altes.

La tercera part és la llei de ferrocarrils de 1.855. és una selecció d'articles d'aquesta llei: El article vuitè diu que la construcció de les línies es podran auxiliar amb els fonts públics. El novè diu que els pobles que estiguin interessats en la construcció de la línia hauran de contribuir amb finances. El article dinovè diu que els països que ajuden a la construcció del ferrocarril quedaran lliures de represàlies de qualsevol tipus. I, finalment, el vintè diu tot el que es concedeix a totes les empreses de ferrocarrils: parla de terrenys, de beneficis, etc.

El segon bloc ``La constitució de l'estat liberal'' va desde l'any 1.833 fins al 1.874. Començarem pel 33.

L'economia espanyola experimentà canvis molt importants durant el s.XIX. Parlem ara de l'economia espanyola durant aquest segle. A Espanya, la població cresqué, però no fou tant important com a la majoria de països industrialitzats. Això es degut a la elevada taxa de mortalitat que hi havia a causa de les guerres civils, de l'escàs i tardà creixement de la indústria i de l'aparició d'epidèmies. La més mortífera de les epidèmies fou la del 55 en la qual moriren més de dues-centes mil persones (era en l'època dels progressistes).

L'increment de la producció agrícola afavorí el creixement de la població. Va ser en el període 1.820-1.860. Però en les últimes dècades del segle XIX el ritme de creixement tornà a caure a causa de la incapacitat de l'economia agrària per a sostindre un ritme tan elevat d'augment poblacional.

Per tal que el camp fóra més rendible calia invertir en maquinària o intentar obtindre majors rendiments. Els nobles i els clergues vivien de les rendes que els proporcionava el camp i les seues terres eren cultivades per arrendataris i els contractes de lloguer eren molt antics.

Els llauradors eren molt pobres i treballaven explotacions reduïdes i això dificultava l'acumulació de beneficis.

Els canvis més importants de l'estructura de la propietat de la terra es produïren arran de les desamortitzacions de 1.836 i 1.855.

Aquestes consistiren en l'aprovació per part de l'estat d'una gran part dels béns de l'església i de les terres comunals dels municipis que foren declarats béns nacionals i venuts a particulars en subhasta pública. La primera desamortització (1.836) fou inspirada pel qui fou ministre d'hisenda i per Mendizábal.

La segona (1.855) realitzada durant el bienni progressista per Madoz posà a la venda totes les terres cultivades que formaven part del patrimoni municipal, estatal i dels ordres militars. Les conseqüències foren varies. La primera era que comportaren un canvi de propietat, i la segona fou el deteriorament econòmic per a molts agricultors.

L'agricultura comercial avançà a mitjan del segle XIX. Espanya triplicà el volum de l'exportació de vins a Europa i fou la primera potència mundial en producció vinícola. Però seguia predominant el cultiu cerealista tradicional.

Quan en l'últim terç del segle XIX alguns països iniciaren la segona fase de la revolució industrial, Espanya continuava sent un país eminentment agrari. Per això s'ha afirmat que la revolució industrial fracassà a Espanya, a excepció del sector tèxtil català i de la siderúrgia basca (Teoria de Nadal). Aquest retard es pot explicar de dues maneres: per manca de poder adquisitiu de la població i però un proteccionisme excessiu.

Pel que fa a l'evolució econòmica general en relació a l'activitat industrial, existeix una clara expansió (1.820-50), seguida d'un període de crisi durant el decenni següent. L'últim quart del segle es caracteritzà per una recuperació lenta i constant fins a 1.898, data de la independència de les colònies americanes, mercat que aleshores absorbien quasi el 20% de la producció tèxtil catalana.

A Catalunya es creà una important indústria tèxtil, sobretot de cotó. La supervivència i l'expansió de la indústria tèxtil fou possible gràcies al proteccionisme comercial.

El segon focus industrial es localitzà al País Basc i era la indústria siderúrgica. A més de la indústria tèxtil a Catalunya i de la siderúrgia al País Basc, hi ha també més focus industrials, menys importants, com la indústria del paper, i l'extracció minera.

Per a comunicar mercantilment Madrid amb altres ciutats, anteriorment tenien sis vies i anaven amb carros. Entre el 1.854 i el 1.856 es donà un impuls decisiu a la construcció del ferrocarril. Entre 1.848-1.900 es construïren moltes xarxes ferroviàries que permeteren el trasllat de productes entre les principals zones agrícoles i industrials espanyoles.

També destaca la unificació del sistema monetari a Espanya.

El 1.874 s'establí l'emissió en exclusiva per al banc d'Espanya de bitllets de paper moneda amb la nova unitat de compte, la pesseta. Així tota espanya gastaria una sola moneda. S'unificà també el sistema d'impostos.

D'altra banda, les condicions laborals de la classe obrera industrial milloraren al llarg del segle XIX, però seguiren sent dures i els sous eren baixos.

Els obrers s'associaren en 1.855, a pesar de la prohibició d'associació organitzant així la primera vaga general de la història d'Espanya. Demanaven amb aquesta vaga millores en les condicions laborals.

Per últim, els obrers crearen el que es diu un moviment obrer espanyol, el qual quedà dividit entre el 1.868 i el 1.874 en dos bàndols: els socialistes (seguidors de les doctrines de Marx) i els anarquistes (partidaris de les tesis de Bakunin).

Ara, tornem enrere per a parlar de la política d'aquest segle..

Els liberals moderats s'anaren finançant en la política i l'instrument polític, al començament, fou l'estatut reial (1.834). Després vingué la gerra civil i la desastrosa situació econòmica , que provocaren, ja el 1.835, alçaments de milícies urbanes, que exigien una ampliació de les llibertats polítiques i el sufragi, i reclamaven el lliurament del poder a polítics progressistes com José Maria Calatrava i Mendizábal.

En el 36, una revolta contra la regent, obligà a Maria Cristina a acceptar la vigència, novament, de la constitució de 1.812. Llavors, vingueren les gerres carlines, que foren, en realitat una gerra civil. Els carlins eren absolutistes intransigents i partidaris de drets hereditaris del germà de Ferran VII, Carles Maria Isidre o Carles V, i s'enfrontaren al regnat e Maria Cristina. L'altre bàndol era de liberals i absolutistes mes moderats, els isabelins, que acceptaren Isabel II com a hereva del seu pare. Les guerres carlines foren tres, però les hostilitats es mantingueren al llarg de tot el segle XIX. Durant la primera guerra (1.833-40), els carlins feren forts en el nord peninsular. El exèrcit isabelí guanyà i Carles Maria Isidre fou obligat a fugir a França. Els generals isabelí Baldomero Fernández Esparteto i el carlí Rafael Maroto culminaren les seues converses en el conveni de Bergara, que suposà la fi de la primera gerra.

La segona (1.846-49) tingué lloc, fonamentalment, a Catalunya. La iniciaren els partidaris de fill del pretendent. Les partides carlines, dirigides per Cabrera i Tristany arribaren a Barcelona on foren derrotats per les tropes de Gutiérrez.

La tercera (1.872-76) començà quan els partidaris del pretendent, Carles VII, atacaren l'exèrcit liberal després de l'accés d'Amadeu I al tron espanyol. La guerra es localitzà a Catalunya, a la zona del Maestrat, el País Basc i Navarra. Els carlins conqueriren algunes poblacions importants, però una vegada més l'exèrcit liberal sufocà la insurrecció en vèncer els carlins a Navarra i a la seu d'Urgell. Les conseqüències foren la derrota del tradicionalisme carlí, el prestigi dels militars liberals i el pesant llast econòmic.

Entre el 1.844 i el 54 fou la dècada moderada. El general Narváez posà fi a la regència d'Esparteto i Isabel II va ser proclamada major d'edat als 13 anys, assumint així el tron d'Espanya (1.843). Encarregà la formació del govern al partit moderat, librat pel mateix Narváez. El partit moderat governà amb mà de ferro durant 10 anys. Derogà la constitució del 37 i en redactà una altra nova el 45, en la qual s'atorgaven més poders a la corona i al govern, i se'n retallaven els del parlament. En ella es substitueix la sobirania nacional per la conjunta del rei i les corts. Amplia el poder de l'execució i disminueix el de les corts. La religió catòlica és l'única i es comprometen al manteniment del culte i del clergat. El sistema legislatiu era bicameral (senat i congrés de diputats) i es mantenien el sufragi censatari. Es va organitzar l'administració partint de la divisió provincial de 1.833 reforçant l'estructura centralista amb els governs civils i militars en cada província. Es realitzaren algunes reformes polítiques i administratives importants: llei fiscal, codi civil i codi pena, i llei de societat per accions. Els polítics moderats intentaren un acostament a l'església. El 1.851 se signà una conveni de col·laboració amb el Vaticà mitjançant el qual l'església recuperava molts dels sues privilegis i era autoritzada a intervindre a l'ensenyament. El 1.844 es creà la guàrdia civil. La corrupció i l'autoritarisme dels governs féu que, el 1.854, les classes populars donaren el seu suport a un pronunciament liberal de caire i progressista que plantejava renovar aquest ambient polític. Entre l'any 1.854 i el 56 s'incorporà el bienni progressista. S'inicià amb un pronunciament militar, conegut com `la Vicalvadra'. El seu instigador fou Leopoldo O'Donell, líder del partit Unió Liberal. En aquesta insurrecció participaren liberals i populars. El moviment no pretenia destronar a la reina Isabel II, sinó forçar-la a admetre les reformes democràtiques interrompudes el 1.844. A partir d'aquest colp d'estat començà una nova etapa política que durà dos anys, en la qual es començà a elaborar una nova carta constitucional que finalment no es posà en pràctica, motiu pel qual se la coneix com la `non-nata' ( no nascuda).

Després de `la Vicalvarada', Isabel II demanà al general Esparteto que formara govern i tornaren a adoptar-se les mesures radicals. Els jesuïtes foren expulsats d'Espanya i es prohibiren les processons i les manifestacions externes del culte catòlic.

L'aplicació d'una segona desamortització (1.855) suposà l'embargament dels béns comunals dels municipis. Les conseqüències d'aquesta mesura foren, en part, beneficioses, perquè es cultivaren terres que abans eren improductives. Però provocà un empitjorament de les condicions de vida dels jornalers i els agricultors que tenien poques terres, per a qui aquestes terres servien com a complement de la seua economia.

L'any 1.855 està la llei de ferrocarrils, a partir de la qual es planificà la xarxa ferroviària. D'açò és del que estem fent el comentari. Oferien incentius a les empreses que intervingueren en la seua construcció, pel qual es beneficiaren els països estrangers.

El bienni coincidí amb un bon moment de l'economia espanyola, caracteritzat per les exportacions de productes agrícoles i industrials de tot tipus. La raó fou la guerra de Crimea (1.853-56).

Entre el 56 i el 68 és la dècada liberal conservadora (la segona). El bienni finalitzà a causa de la reacció dels liberals moderats i les pressions de la corona i els sectors eclesiàstics. Narváez fou col·locat novament al front del govern, i s'inicià una llarg període caracteritzat pel predomini de tres sectors socials: els terratinents, els militars conservadors i l'església. Se succeïren els governs de Narváez i O'Donell. A partir d'aleshores els liberals exaltats quedaren marginats del govern. Les accions del govern d'aquest període foren la participació de la desamortització de 1.855, el reconeixement de l'església, la dura repressió contra les revoltes camperoles i l'establiment de pràctiques electorals, que tingueren com a resultat la corrupció del sistema polític, com la institucionalització de la compra de vots, la tupinada i la creació d'un sistema de cacics locals que, a canvi de càrrecs o altres beneficis, controlaven les eleccions, molt sovint fraudulentes.

El període de major prosperitat coincidí amb el govern del general O'Donell (1.858-63). Aquest govern es beneficià d'una època de bones collites i d'expansió comercial. A més tingué lloc una guerra civil als Estats Units, la guerra de secessió (1.861-65) que afavorí l'exportació de productes espanyols. En aquest període s'inicià una política exterior, a imitació de les grans operacions colonials de les potències europees, s'enviaren tropes a la Cotxinxina per defensar els missioners espanyols. S'ocupà militarment Santo Domingo, s'envià un exèrcit a Mèxic dirigit pel general Prim, que aconseguí fama com a diplomàtic, en decidir la retirada espanyola a Mèxic.

Creixien a Espanya les aspiracions a una major llibertat i drets civils. Entre les capes il·lustrades es desenvolupava el Partido Demócrata i apareixia el republicanisme, alhora que es creaven les primeres organitzacions obreres i es produïren avalots entre la pagesia jornalera.

El 1.864 Narváez tornà a governar. El govern repressiu d'aquest marginà els sectors més progressistes del liberalisme i els grups populars, integrats per organitzacions obreres. Els mecanismes electorals es trobaven totalment controlats pels cacics. Un grup de polítics demòcrates i progressistes signaren un pacte d'Ostende el 1.866 que incloïa un acord per tal de destronar Isabel II i crear Juntes Revolucionàries que organitzaven les masses populars, molt descontentes de la situació social, econòmica i política, que sempre afavoria els sectors privilegiats.

Dos anys després d'aquest pacte, en el mes de setembre (1.868), l'armada espanyola concentrada a Cadis i dirigida per l'almirall Topete s'alçà contra la monarquia d'Isabel II. Es crearen juntes revolucionàries en les principals ciutats i el que inicialment era un pronunciament militar més tard es convertí en un moviment revolucionari. Pocs dies després, la revolució ( o com els protagonistes la qualificaven: `gloriosa') triomfà.

La revolució de 1.868 donà fi al règim liberal autoritari que havia governat Espanya. Isabel II i la seua família s'exiliaren a França.

La primera mesura que adoptaren els revolucionaris, encapçalats pels generals Serrano i Prim, fou la de convocar eleccions perquè les noves corts redactaren una constitució que ne substituiria la del 45. La nova carta magna, promulgada el juny de 1.864 que establia el sufragi universal, garantia les llibertat d'expressió i premsa, de reunió i associació. L'estat es declarava aconfessional i permetia la llibertat de culte. Es proclamava la independència universal i es crearen les oposicions als jujes.

El problema de la monarquia era un greu problema, ja que ne aquells moments la família reial espanyola es trobava a l'exili i, per tant, no hi havia monarca. Es buscà un candidat entre les corts europees. Finalment, el general Prim oferí el tron al príncep Amadeu de Savoia, que pertanyia a la casa reial que havia portat a terme la unificació italiana i gaudia d'un caràcter liberal accentuat. Amadeu I regnà a Espanya un poc més de dos anys (1.871-73) i assumí el paper del monarca constitucional que regna però no governa. El nou rei es trobà amb un país amb nombrosos problemes polítics. A més, el seu principal valedor (Prim) havia mort assassinat el 1.870.

D'altra banda, els carlins iniciaren insurreccions i es produïren nombroses revoltes urbanes. Mentrestant, a Cuba, entre el 68 i el 70, se succeïren alçaments contra el govern, en gran part motivats perquè els propietaris de les plantacions de canya es negaven a aplicar els decrets d'abolició parcial de l'esclavitud.

Davant d'aquesta difícil situació, el 1.873 Amadeu I abdicà.

Entre el 1.873 i el 1.874 fou la primera república espanyola. Sempre tingué en contra grups que li eren clarament hostils, com els polítics autoritaris i els conservadors de la dècada anterior, una bona part de la jerarquia eclesiàstica i els carlins. Les juntes revolucionàries ressorgiren i volgueren donar fi als ajuntaments governats per polítics declaradament monàrquics.

Els camperols demanaren el repartiment de les terres dels nombrosos latifundis, qüestió que els governants republicans ni tan sols no es plantejaven, i a les zones industrials els obrers ocupaven sovint els càrrecs.

Més tard, el 1.874, el general Manuel Pavía entrà amb les tropes al congrés, el dissolgué i atorgà el poder al general Francisco Serrano, qui decidí autoproclamar-se president vitalici de la república, governà dictatorialment durant dotze mesos, temps que tardà a produir-se la restauració monàrquica amb el colp d'estat del general Arsenio Martínez Campos a favor d'Alfons XI, fill d'Isabel II. En desembre d'eixe mateix any, el príncep Alfons havia signat un manifest (manifest de Sandhurst), redactat per Canovas del Castillo, que establí el programa de la nova monarquia: un règim monàrquic de signe conservador i catòlic que defensava l'ordre social però que a la vegada garantitzaria el funcionament del sistema polític liberal.

Vídeos relacionados