La Ciutat de les dones

Ciencias sociales # Vivenda: accès. Integració. Treball

  • Enviado por: Anna Quintero
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 4 páginas
publicidad

La ciutat de les dones

El 18 de juliol de 1997 es constituia a Manresa la Xarxa de Ciutats i Pobles cap a la Sostenibilitat. Segons la Diputació de Barcelona, impulsadora del projecte, la xarxa va sorgir “com a resultat de l'interès detectat per part de molts municipis petits i mitjans, d'avançar cap a models més sostenibles de desenvolupament”. Aquesta iniciativa pretén crear una plataforma municipal on es puguin sumar recursos i esforços dels municipis per aconseguir objectius comuns de sostenibilitat i on els ajuntaments trobin un marc adequat de debat i d'intercanvi d'experiències. Les ciutats han assumit el ritme de canvi vertiginós amb que entraran al segle XXI i han decidit sumar esforços per aminorar la marxa i conduir els esdeveniments cap a un model més reflexionat i, en definitiva, més sostenible.

La mateixa Diputació de Barcelona també està duent a terme una reestructuració interior per tal de servir amb més eficàcia a la ciutadania. En aquest sentit està posant en pràctica el Pla de Renovació de la Diputació de la Barcelona, que pretén transformar-la en una entitat més municipalista, en una “administració de segon grau que té com a objectiu la cooperació amb els ens locals de la província”.

En aquest marc de profunda reflexió sobre el desenvolupament de les localitats, la Fundació Maria Aurèlia Capmany, amb estreta col.laboració amb la Comissió Europea, ha publicat recentment el llibre titulat “Las Mujeres y la Ciudad. Manual de recomendaciones para una concepción del entorno habitado desde el punto de vista del género”. Aquest llibre, que és un recull de propostes fetes per les dones a diversos fòrums de debat, mostra la voluntat d'aquestes d'implicar-se cada cop més en el procés de desenvolupament de les ciutats.

L'àrea metropolitana de Barcelona ha acollit la majoria de debats, dotze, d'aquest tipus, tot i que també se n'han celebrat a Reus, Lleida, Sant Sebastià i a cinc ciutats de la Comunitat de Madrid. Aquest fet no es dóna per casualitat, sinó que és el resultat de la preocupació de les dones barcelonines pels canvis soferts a la capital catalana i a les ciutats que l'envolten.

Les dones estan realitzant una sèrie plantejaments sobre la ciutat paral·lels als que s'elaboren a les Administracions públiques, des dels “despatxos d'homes”, com diuen elles. En el cas del llibre “Las Mujeres y la Ciudad”, s'han reunit en la seva elaboració grups formats per un ampli ventall de dones de diferent estatus socioeconòmic, formació i ocupació. I totes elles han arribat a conclusions força homogènies en temes de vivenda, espai urbà i ciutat, i mobilitat, entre d'altres. Per què es dóna aquest acord?

El difícil accés a la vivenda

Les dones plantegen dos problemes fonamentals quant a la vivenda. El model de les llars actual no es correspon amb els models grupals de la societat. Una dada: el 1995 gairebé un 40 % de les majors de 75 anys, i més d'un 30 % de les que tenen entre 70 i 74 anys, vivien soles. Les dones són conscients d'aquest fet i denuncien des de “Las Mujeres y la Ciudad” que l'oferta actual de tipus i dimensions de les vivendes no es correspon amb les necessitats reals de la població. Segons el cens de població de 1991 de l'Institut Nacional d'Estadística, només el 47'7 % de les vivendes estaven ocupades per matrimonis amb infants. Malgrat això, la majoria de vivendes construïdes estan pensades per a aquest grup social.

La resta d'estructures grupals, entre elles les dones soles (un 13'3 % de la població), no necessiten el model de vivenda que s'oferta actualment. El llibre de la Fundació Maria Aurèlia Capmany denuncia que “l'oferta de la vivenda és rígida i no contempla una varietat suficient de dimensions, distribucions i organitzacions dels espais respecte al nombre de persones que l'ocupen i a la diversitat de situacions al llarg de la vida de les persones”.

Però no només el model de les cases amoïna les dones. L'accés a la vivenda és un altre problema fonamental. L'Àrea Metropolitana de Barcelona ha vist augmentar el preu del seu sòl d'un manera vertiginosa tot provocant una sèrie de problemes socials que el llibre “Las Mujeres y la Ciudad” reflecteix.

A l'estat espanyol, la relació entre les vivendes de propietat i les de lloguer és la més baixa d'Europa. Les dones aposten pel lloguer i denuncien que “les promotores, tant públiques com privades, prefereixen vendre, tenir una rentabilitat immediata i despreocupar-se”.

L'accés a una llar és especialment difícil per als joves i les dones. Els preus de les vivendes de compra, l'atur, la precarietat laboral o els estudis són alguns dels fets que, segons les dones, dificulten l'accés a una llar. En aquest sentit a l'Àrea Metropolitana, el 1995, només el 50'9 % de les dones tenien un contracte estable, mentre que el 32'8 % tenia un de temporal i el 16'1% no en tenia.

Els homes es trobaven el 1995 en una situació de privilegi, en comparació amb les seves companyes. El 65'8 % dels contractats era estable, a diferència del 50'9 % de les contractades, i els percentatges d'homes amb contracte temporal (27'3 %) o sense contracte (6'8 %) eren considerablement més baixos que els de les dones.

En aquestes condicions, “Las Mujeres y la Ciudad” afirma que “les dones en procés de separació, moltes vegades sense una renda fixa i/o sense una propietat al seu nom (les propietats acostumen a estar a nom del marit) no poden tenir accés a una hipoteca i són persones per a qui la compra d'una vivenda no té sentit”.

Els joves es troben en una situació similar. L'edat d'emancipació es major cada vegada ja que les condicions socials no permeten un fàcil accés a la vivenda. El 1995, només el 20'8 % dels joves d'entre 18 i 25 anys de l'Àrea Metropolitana de Barcelona tenia un contracte estable, mentre que el 65'3 % tenia un de temporal i el 13'7 % no en tenia. Aquesta darrera xifra ha augmentat considerablement des de 1990, quan els joves no contractats eren el 7,4 % i no el 13'7%. A mesura que l'edat de la persona és major l'estabilitat laboral augmenta. Amb tot, les dades globals demostren que el nombre de persones que treballen sense contracte ha crescut des de 1990, passant d'un 7'5 % a un 10'7% el 1995.

En aquest sentit, els fòrums de dones conclouen dient que “l'emancipació de les dones i dels i les joves és molt difícil”.

La integració a les ciutats

Quant a l'espai urbà i la ciutat, les dones aposten per la integració de les funcions socials: vivenda, treball, comerç i serveis. Ara per ara les ciutats de l'Àrea Metropolitana no contemplen aquesta integració i cadascuna assumeix només alguna de les funcions socials. En aquest sentit han crescut moltes ciutats dormitori on només s'hi viu, molts centres comercials on només s'hi compra, molt polígons industrials i ciutats empresarials on només s'hi treballa, etc. Algunes dades que il·lustren aquest fet són les referents a la mobilitat obligada per desplaçaments residència-treball.

Segons l'Institut d'Estadística de Catalunya, el 1996 es van fer 181.982 desplaçaments per anar a la feina amb destinació al Barcelonès. El Baix Llobregat amb 74.197 viatges, el Vallès Occidental amb 37.886, el Maresme amb 25.345 i el Vallès Oriental amb 15.007 són les principals comarques d'origen. Ara bé, des del Barcelonès també va sortir gent cap a fora per a anar a treballar. Es van fer 125.103 desplaçaments amb destí al Baix Llobregat (52.938), al Vallès Occidental (38.554) i al Vallès Oriental (16.455), principalment.

A més, aquests trajectes es van fer majoritàriament amb transport privat. Des de Barcelona, dels 181.982 desplaçaments, el 66'4 % (120.976) es van fer en transport individual i només 60.249 van ser amb transport col.lectiu. Des de les altres comarques i amb destinació al Barcelonès es van fer 125.103 desplaçaments, dels quals el 70'3 % van ser amb transport privat (87.974) i la resta, 36.321, amb transport públic. Aquest és un problema afegit que provoca retencions de trànsit, problemes d'aparcament i de mobilitat a les ciutats, etc.

Segons “Las Mujeres y la Ciudad” aquest nombre de desplaçaments es reduiria considerablement si s'integressin la majoria dels aspectes de la vida social en una mateixa localitat. En aquest sentit “encara que les polítiques urbanes a l'estat espanyol han fet un esforç per millorar la situació de la perifèria crescuda en l'època del desenvolupisme econòmic, quant a infraestructura i serveis, encara queda molt a fer”, afirmen les dones dels fòrums.

Algunes possibles solucions apuntades al llibre són trencar les divisions entre suburbis i centre urbà tot fent que cada un tingui els avantatges de l'altre i fomentar els espais de treball a les àrees suburbanes per oferir possibilitats de feina i serveis bàsics i convertir-les en comunitats equilibrades per a dones i homes.

Tots aquests aspectes tenen molt a veure amb la mobilitat, un altre tema tractat a “Las Mujeres y la Ciudad”. Tenint unes ciutats integradores la necessitat de transport interurbà es redueix, de manera que només cal apostar pel transport públic intern que connecti amb totes les zones de la localitat, les de vivenda, treball, esbarjo, serveis, etc.

En definitiva, quan s'alerta del rumb equivocat que està prenent l'urbanisme a l'Àrea Metropolitana de Barcelona, les dones aporten una sèrie de reflexions amb “Las Mujeres y la Ciudad”, un llibre que pretén ser un punt de referència en la presa de decisions.