La Bogeria; Narcís Oller

Literatura española. Narrativa contemporánea del siglo XX. Novela catalana. Realismo y naturalismo. Centros psiquiátricos. Revolución industrial

  • Enviado por: Mercé Barberà
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 9 páginas
publicidad

Índex

Portada .......................................................................................................................1

Índex ..........................................................................................................................2

Introducció ...............................................................................................................3

Capítol 1 ......................................................................................................................4

Capítol 2 .....................................................................................................................5

Capítol 3 ......................................................................................................................6

Capítols 4 i 5 ..............................................................................................................7

Capítols 6 i 7 ..............................................................................................................8

Capítols 8 i 9 ..............................................................................................................9

On són, els boigs? .....................................................................................................10

Introducció

La bogeria és una novel·la que s'emmarca en un determinat context. La progressiva creació i institucionalització dels centres psiquiàtrics, l'aparició de nous trastorns psicològics derivats de la revolució industrial, l'auge dels estudis experimentals en psiquiatria i el naixement de plataformes d'informació modernes (com la premsa), van afavorir l'aparició d'una novel·la que tracta d'un tema com aquest. L'aparició de la novel·la té origen en un cas que havien viscut Oller i Sardà, d'un home que volia cobrar una herència tota amb diners. Els personatges principats que apareixen a l'obra són: El Daniel Serrallonga, que és el protagonista i tema principal de l'obra. Estan les seues germanes, l'Adela, una alta i grassona, més blanca que un paper i la Carolina, una nana geperuda i guerxa. També està l'Armengol, que és un estudiant de dret que canta gran part de la vida del Serrallonga. El Pròsper Giberga: un fill de metge i estudiant de medicina que sempre dóna una opinió determinista de Serrallonga. El narrador és un estudiant de dret, que al llarg de la història es casa amb la Matildeta i Salomé Argila: una noia que al llarg de la història es converteix en dona del Serrallonga. L'estructura de l'obra està formada per tres blocs de tres capítols: En el primer bloc, ens presenta el personatge principal; en el segon, mostra l'alienació mental que pateix el protagonista; i tercer, manifestació dels resultats d'aquesta malaltia. Oller utilitza tècniques de clara filiació naturalista, l'ús dels antecedents familiars i la influència de l'entorn social. La novel·la transcorre a Barcelona i a Vilaniu. La novel·la transcorre des de l'any 1868 fins al 1885. El punt de vista d'Oller és considerat la troballa tècnica de la novel·la. L'autor deixa a banda l'omnisciència total, característica de la seva producció anterior i pròpia de la narrativa realista i naturalista, en benefici de la versemblança. El narrador és intern i testimoni. El determinisme és un corrent filosòfic segons el qual els fenòmens de l'univers depenen tan estretament dels que els precedeixen que només hi ha un resultat possible.

Capítol 1

El llibre comença a Vilaniu. El narrador i l'Armengol van junts al café de les Delícies on l'Armengol li presenta al Daniel Serrallonga. El Daniel Serrallonga era molt alt. Deuria tindre uns 25 anys més o menys. Era descolorit i xuclat de cara, amb barba espessa d'un color roig pebre. Els cabells curts, els ulls rodons que tapava amb unes “quevedos” (com les que duia Quevedo) d'or. Tenia el nas cantellut, els cap gros, els braços i cames com rems i el front bombat i curt, les celles borroses i vestia amb descuit, es feia de notar per les seues corbates de colors molt extravagants i mal lligades. Semblava més vell del que era, per seu aspecte descurat. Era una persona molt exaltada, nerviosa, i li agradava molt el joc. El narrador ja sabia un poc com era el Serrallonga, perquè l'Armengol li havia donat informació prèvia. La descripció al llibre era molt objectiva, perquè el narrador posa moltes opinions sobre ell. Estant allí l'Armengol li va gastar una broma pegant-li una palmellada a la qual ell va reaccionar agafant una botella de vidre per a intentar venjar-se. Després insisteix que li trenquen les “quevedos”, tots eixos fets copsen un poc al narrador i també li crida l'atenció la seua estranya manera de comportar-se. L'autor vol demostrar-nos que en Serrallonga és una persona distinta, especial. Crec que el Serrallonga és un poc especial, diferent als altres.

Al cap d'una estona d'estar al bar, va entrar un Mosso i tots els que eren al bar començaren a dir-li que se n'anara, però ell no els feia cas. I el Serrallonga fent-se el valent va començar a clavar-se amb ell i al final se'n va passar tant que el posaren a la presó.

Dintre de la presó escrivia pamflets que li donava a l'Armengol i aquest deia que li'ls estaven publicant clandestinament als periòdics.

Però quan va eixir de la presó li va dir a l'Armengol que volia vore els seus pamflets i l'Armengol li va dir que li'ls havia enviat per correu i que segurament els havien perdut, però tot allò era una gran mentida, no s'havia publicat res i el narrador i l'Armengol li ho feren creure, i el pobre home es pensava que era famós pels seus pamflets.

Capítol 2

Després d'haver-li dit al Serrallonga que s'havien publicat els pamflets, el narrador tenia por que en un moment donat, el Serrallonga aparegués i que els pegara una pallissa, però l'Armengol ho solucionà tot. En aquest capítol participen el narrador, l'Armengol i el Giberga, que parlen sobre la mort del pare del Serrallonga.

Al narrador li digueren que el pare del Serrallonga, el Daniel Serrallonga s'havia mort, millor dit, s'havia suïcidat.

I el narrador va conéixer un estudiant de medicina, en Pròsper Giberga, que els conta tota la història del pare del Serrallonga.

Diu que era un home que va deixar d'estudiar i que es va casar per conveniència amb Engracieta Torner, filla d'un notari, perquè volia la notaria. Va haver d'estudiar una carrera que no li agradava per a poder portar la notaria. Es va casar amb l'Engracieta i quan ja va tindre al Daniel i a les dos germanes l'Engracieta va morir. Com que el Daniel no sabia cuidar a dos criatures les va enviar amb sa germana, creient que les educaria bé, però la germana va caure malalta i es va quedar amb cadira de rodes i la Adela i la Carolina van desbarrar. El Daniel va haver d'aguantar moltes desgràcies, se'n va anar a la guerra, la seua dona va morir en el tercer part, les dos filles li roben, al seu fill el tanquen a la presó, s'intenta suïcidar pegant-se un tir al cap, amb tan mala sort que encara va estar una setmana viu, etc. El Giberga deia que l'Ignasi estava boig perquè havia rebutjat les seues filles i l'Armengol s'agafava de broma que Giberga denominés boig a l'Ignasi, però el narrador estava totalment en contra, perquè diu que no estava boig, simplement que era diferent (personalment pense que el narrador té raó perquè no per pensar diferent a la resta estàs boig, i com diu el text, l'Ignasi tenia una raó per a cada cosa que feia). En Giberga representa una postura naturalista, perquè diu que quan naixem ja venim amb la sentència feta. Pare i fill s'assemblaven molt en la seua manera de ser: els dos eren jugadors, irresponsables, tenien poca personalitat, eren inestables, etc. El narrador pensa que el Giberga és un set ciències perquè com que és metge es creu que pot denominar com vol a tot allò que veu, com per exemple denominant a l'Ignasi boig.

Capítol 3

En aquest capítol el narrador al principi fa un poc de protagonista, però després ja torna a ser el narrador omniscient, continuem sense saber el nom. Al cap d'uns quants anys, el narrador es troba a Bondelit amb el seu cosí i dona la casualitat que Vilaniu, el poble del Serrallonga queda molt a prop d'on estan i decideixen anar a veure'l. De camí al poble pregunten on queda la casa del Daniel i aquest els diu que el Daniel es troba a Madrid fent de diputat.

Quan aplegaren a la casa, tocaren a la porta i ningú els obria. Veieren que la porta estava oberta i entraren cridant << Ave Maria!!>>, però ningú contestava, i travessaren tota la part de baix de la casa fins que arribaren al despatx del Serrallonga. Allà estaven totes les parets plenes de fotos del general Prim, perquè el Serrallonga estava molt obsessionat amb ell. De cop i volta noten que hi havia algú darrere d'ells i una dona comença a cridar <<Socorro>>. Era la Carolina, una dona nana, geperuda i guerxa, una persona exagerada, apassionada, una histèrica, i després hi van aguaitar l'Adela i el seu mestre de piano (o això és el que diuen). Els conviden a sopar i l'Adela no para de parlar sobre el Daniel Serrallonga. L'Adela vol aparentar allò que no és, bufa en caldo gelat, vol ser diferent, donar-se importància a ella sola i tirar per terra a la seua germana. Al contrari, la Carolina no es així. Tota la família Serrallonga tenen mal caràcter i tots es comporten d'una manera molt rara. Aleshores el narrador en aquest capítol es posa a favor del determinisme, quan fins ara estava en contra. A partir d'això, pensa que en eixa casa tots estan bojos, abans no ho pensava, però ara si.

Capítols 4 i 5

En aquest fragment comença a parlar el narrador, fent de personatge, perquè conta un poc de la seua vida. Després de quatre anys sense saber res de ningú un dia el narrador es trobà a Barcelona l'Armengol. Allí els dos es posaren a xerrar i el narrador li confessà a l'Armengol que havia anat a Barcelona a comprar l'anell. També parlaren del Serrallonga (però ara ja està el Giberga) que estava a les Corts a Madrid i que amb la mort del general Prim havia començat a visitar la comtessa, els ministres, el rei per a poder capturar als assassins del Prim i per culpa d'un tal Calado que li havia ficat al cap tot allò. Finalment Serrallonga se'n va adonar que estava fent el ridícul. Quan estan parlant el Giberga diu que ell és el més gran i que sap més que la massa, incloent al narrador i a l'Armengol en la massa. El Giberga està a favor del naturalisme (es basa en els metges i en un argument d'autoritat) i el narrador i l'Armengol no, que amb el testimoni del narrador i l'Armengol Oller dóna la seua opinió de naturalista.

Va tornar a Vilaniu i va caure malalt. Va cridar al pare del Giberga (que era metge) per tal que li passés consulta. El metge li va dir que necessitava eixir de Vilaniu i que se n'anés al camp, que allí estaria bé amb la naturalesa i caçant amb escopeta i li va començar a renegar perquè deia que li feia mal de cap i no parava de fumar amb la pipa. El Serrallonga va començar a renegar i van tindre una discussió, però finalment el Serrallonga se'n va anar al camp. Allí al poble va conéixer la Salomé Argila, la que es convertiria en la seua esposa, escara que no el volia molt. En el casament, les germanes estaven totalment en contra del Serrallonga, el Daniel es volia casar per contradir les germanes, la Salomé no el volia molt però volia casar-se, la Fura, que és el pare de la Salomé, està a favor del matrimoni perquè vol que la filla puge de classe social.

Capítols 6 i 7

Ja han passat tres mesos i el narrador ja s'ha casat amb la Matildeta. Es passaven el dia fent-se carinyones i el narrador li deia a la Matildeta que si els veiés en Giberga els denominaria com a bojos.

Un dia es va trobar l'Armengol que ja vivia a Barcelona i el narrador el va convidar a dinar a sa casa l'endemà mateix. Aquest, en el sopar, que estaven els pares, la Matildeta i el narrador, els va contar que en Giberga li havia enviat una carta, contant-li que el Serrallonga s'havia casat amb la Salomé. I durant tot el sopar estigueren comentant la boda. Que les germanes el dia de la boda, van penjar un ninot de palla el balcó, que mig poble estava a favor de les germanes sobre que la boda no es realitzara i l'altre mig estava a favor del Serrallonga. També comentaren que la núvia anava vestida de blanc.

Al cap, de sis anys, un dia tocaren a casa del narrador, i ell va obrir la porta. Al principi no sabia qui era i l'home va entrar a casa del narrador i els dos se n'entraren dintre del despatx. Com que el narrador no sabia qui era al final l'home li ho va haver de dir, era el Serrallonga. Ara el narrador ja tenia fills, i el Serrallonga també en tenia un.

El Serrallonga va anar a casa del narrador, per a contractar-lo per tal que fera d'advocat en el judici contra les germanes. Resulta que l'Ignasi Serrallonga havia deixat tot en herència al Daniel i a les germanes sols les havia deixat la legítima. Aquestes li digueren al Giberga que el seu pare estava boig i que fera un paper en què ho demostrés i en Giberga ho va fer. El narrador es va enfadar molt amb el Giberga perquè sabia massa com eren les germanes del Serrallonga i així i tot ho va fer. En aquest capítol es parla molt del naturalisme, però jo crec que de manera desmesurada, cap a les germanes, perquè conta coses que són massa fortes com perquè les facen unes persones sense cap motiu.

Capítols 8 i 9

Des d'aleshores el Daniel sempre estava a casa del narrador i ara el tractava com a un heroi, tenia el seu despatx ple de fotos del narrador. Va invertir en la Borsa i li anava molt bé. Un dia la seua dona entrà al despatx de l'Armengol i li va dir que volia el divorci amb el Serrallonga, però finalment no ho va fer.

Un dia que estava el narrador al bar, va veure que la gent corria cap a la plaça i que tots estaven allí mirant. El narrador i l'Armengol anaren a veure què passava i es veieren que allí estava el Serrallonga, envoltat per un munt de gent i ell pareixia que estigués cec i sord. Aleshores la dona va decidir tancar-lo al manicomi, que es deia El Paradís. El narrador es sentia culpable de la bogeria del Serrallonga, perquè ell també havia contribuït un poc a tornar-lo boig

Al cap de tres mesos el Serrallonga va morir. A l'enterro hi estaven quasi tots. Acudien en cotxe. Quan estaven ja tots, les germanes aparegueren cridant a la Salomé assassina, que havia enverinat el seu germà. I tots començaren a pegar-se. Quan acabaren, les germanes se n'anaren avergonyint-se, enterraren el Serrallonga i se n'anaren tots a casa.

On són, els boigs?

Conta Oller que ell una volta va anar a un manicomi amb un company i de camí la gent no parava d'empènyer-lo. Al tramvia un home va començar a discutir amb el conductor perquè li dia que allò estava massa ple i que haurien de posar un límit i acabaren pegant-se els dos. Després una dona li va posar un cistell que pesava molt al peu i ell ben educat li ho va dir a la dona i la dona va començar a queixar-se i a criticar-lo.

Una volta allí Oller se'n va adonar que al manicomi la gent era molt més tranquil·la, que no pareixien bojos. Allà on anava, tota la gent estava tranquil·la i el que més hi havia a aquell lloc era el silenci, la pau, la tranquil·litat...

Aleshores Narcís Oller va començar a preguntar-se on estaven realment les persones boges. ¿On estaven? ¿Eren realment aquelles persones que estaven tancades les boges o eren tots els que s'estaven al carrer?