La Bogeria; Narcís Oller

Literatura española contemporánea del siglo XX. Narrativa (novela) catalana. Biografía y obra del autor # Els quadre de costums. Argument. Personatges. Naturalisme. Determinisme

  • Enviado por: Neusky
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 4 páginas
publicidad
publicidad

LA BOGERIA. NARCIS OLLER

1. La Bogeria

La nostra societat anomena “boig” a tort i a dret actualment i ja des de sempre, però no en fem ús pel significat facultatiu que té el mot sinó perquè ha adoptat un lliure sentit que ni els propis usuaris de la paraula sabrien definir.

A aquell que tot el dia fa riure amb les seves pallassades diem que “és boig!!”, a aquell que destaca en una conversa per pensar diferent a la resta o potser només per la manera d'expressar-se “li falta un bull”, des de els més tímids que s'arraconen i aparten de la resta fins als més extrovertits que amb tothom i de tot xerren “no hi és tot”.

Però, de qui va ser idea d'anomenar a tots aquests boig? Potser ells són els “normals” i tota la resta són “els boigs”. Qui és el que ho dicta? O potser s'ha arribat a aquesta conclusió per mitjans facultatius?

Hi ha boigs pels psicòlegs facultatius o hi ha malalts mentals? O potser ni tant sols això i es tracta d'Alzheimer o d'esquizofrènia, TLP, anorèxia, bulímia o fins i tot alcoholisme o hiperactivitat.

O potser no ho fem així, potser en la profunditat de la ignorància qui pateix d'alzheimer o d'esquizofrènia o hiperactivitat fa gràcia i és un “boig” però en canvi l'anorèxic, bulímic o alcohòlic fa llàstima i és un “malalt” quan realment tots estan malalts com el que pateix d'àngines, de gastroenteritis o simplement té unes dècimes de febre.

La societat en general hauria de voler preocupar-se per l'ús incorrecte de les paraules comuns com se n'ha tornat la ja citada i saber qui realment es pot anomenar boig, si és que algú n'és i qui malalt, doncs el mot “boig” per nosaltres no n'és sinònim. Però, potser fa por descobrir que, facultativament parlant, un mateix és boig.

“Una malaltia mental és un estat de desordre en el cervell que té com a conseqüència una alteració greu en el pensament, sentiments, emocions o conducta de la persona afectada”.

Estadísticament s'ha dit que, al món occidental, una de cada 5 persones adultes pateix cada any un desordre mental encara que d'aquests només la meitat tenen símptomes prou greus per afectar la seva vida normal.

Així doncs, en una empresa de vint treballadors, quatre d'aquests pateixen un desordre mental però els 16 restants ho saben?

Aquests quatre són coneguts com els “boigs de l'empresa” o a qui tothom diu boig és aquell que es queda fins a última hora a acabar la feina encara que sigui hora de plegar, aquell que a l'hora del cafè provoca riures a base de dir disbarats, aquella noia nova que no és relaciona encara amb ningú i aquell altre que per tot es revoluciona i de tot es queixa i reclama?

Igualment són quatre, i si els trastorns mentals toquen a uns o altres aleatòriament, qui sap qui dels vuit ho pateix?

2. “La bogeria” de Narcís Oller

Narcís Oller, en la seva obra “La Bogeria” descriu tres prototips socials ben clars davant del tema de la bogeria que encara avui són presents, és a dir, tres punts de veure el tema de la malaltia mental que es mantenen vigents.

Des d'un punt científic tenim en Pròsper Giberga, que començarà l'obra sent estudiant i acabarà sent metge. Ell llògicament adopta la postura científica envers el cas “família Serrallonga”. El seu pare ha sigut el metge de família dels Serrallonga de tota la vida. En tot el transcurs de la història que Oller ens narra, Giberga mantindrà que l'estat mental de Serrallonga no és el “normal” però no tant sols d'en Daniel, que en serà el protagonista principal sinó de tota la família.

Així doncs, Pròsper adopta el paper fred, com a metge veu clar que els Serrallonga, Daniel, germanes i pare, són malalts del cap i així justifica totes les accions de la família:

  • Giberga parlant amb Armengol i el narrador: “Sa mare va

ser una histèrica, son pare va presentar anomalies de raó, que (ja us ho vaig dir), per a mi, va morir boig. ¿Quin podia ser el fruit d'aquest matrimoni? L'atavisme és una causa predisposant indiscutible. L'etiologia de les malalties mentals l'assenyala com una de les infal·libles. Què més? Té una germana epilèptica. La conducta de l'altra, de l'Adela, amb les seves exaltacions eròtiques, ¿no és la d'una persona desequilibrada? A ell, a en Daniel, ¿quan l'heu vist conduir-se com un home sa?

  • Giberga a Armengol i el narrador: “-oh!, és que aquesta és

la cosa -objectà en Giberga-. ¿Ja sabeu si la noia ni la família el veuen boig? El boig passeja la seva mania entre la massa sense que ella se n'adoni. Mentre no se li pronuncien d'una manera aguda els deliris, la massa no el qualifica sinó de tipo original, de neuròtic, d'extravagant, de xalat, en el sentit atenuant de la paraula... com vosaltres perdonau.”

  • Giberga en conversa amb l'Armengol i el narrador :

“- [...] i el boig de debò és aquell que es casa, només

per fer la contra, amb qui ni havia somiat. Jo ho veig més clar que l'aigua. Però vosaltres seguireu pensant que els boigs no són això, sinó idiotes o furiosos. El vostre criteri és quantitatiu; el meu, qualificatiu -.”

L'Armengol pren en Serrallonga per un tipus peculiar de qui es riurà tota la vida, de qui anirà sabent i anirà explicant, sense més ni més, les aventures i història al llarg dels anys. Armengol adopta el paper d'inconscient o potser fins i tot incult o ignorant. Tot i que cap al final del relat, s'adonarà que Daniel realment pateix del cap i procura ajudar-lo, ni tant sols un cop mort en Daniel, s'adonarà realment de com ha jugat amb aquella persona i de com pot haver influït, ni tant sols s'ho preguntarà, deixant totes aquelles bromes com a cosa del passat, de canalla.

Per tot aixó, Armengol és el personatge que es pren el cas d'en Serrallonga d'una manera més humorística:

  • L'Armengol a el narrador: “- Només et demano que, si en

diu alguna, t'aguantis el riure i el deixis per a mi, que amb mi no s'enfada. Jo me'l camelo, com diuen ara, i ell no ho coneix.”

  • L'Armengol parlant amb en Serrallonga, davant del

narrador “- Home no t'ho agafis tan fort! - aconsellà, amb

la flema manyagosa que li era pròpia, l'Armengol, tot fent-me, dissimuladament, un ullet que volia dir: - Ja hi som: ja ha sentit el bolet. Escolta.”

  • Conversa d'Armengol i el narrador: [...] l'Armengol esclafí

riure dient: - Si és un visionari, home, si és un tipo! Sempre el veuràs així! Mira que creure's que fem publicar les seves barbaritats!

  • I no és ben grossa la nostra de fer-li creure? Demà que ell

surti i vegi l'engany

I ca, home, ca! Mentrestant és feliç i ens hi divertim.-”

El nostre narrador seguirà el joc d'Armengol, fent bromes i xerrant de Serrallonga però sempre demostrarà un punt de preocupació, un sentiment de culpabilitat per riure's del més dèbil i fins i tot en veure clarament la malaltia i mort de Daniel, es preguntarà si no és possible que totes aquelles bromes i aquells jocs que havien fet a en Serrallonga no formaren part de la personalitat d'aquest i el feren acabar boig, tot i que quan Giberga ho afirmava rotundament, ja des de joves, no acceptés les paraules del metge.

Ell, per tant, serà el personatge més conscienciat i que se sentirà culpable davant els successos:

  • El narrador: “La burla jugada a l'exaltat d'en Serrallonga,

ni sabent-lo al seu poble, em tenia prou tranquil. [...] Per sortir del tripijoc, se li va ocórrer al diable del meu amic callar deu o dotze dies, i despenjar-se, a la fi, amb una carta a en Serrallonga mostrant-se alarmadíssim de no tenir encara rebut el plec en què li havia enviat aquells diaris[...]”.

  • El narrador : “Però, així i tot, jo no quedava prou

convençut, ni sabia pintar-me-les tan felices com aquell amic meu, de qui es podia ben dir que era un tranquil de primera. [...] les meves angúnies creixien, tement sempre que, d'un moment a l'altre, l'Armengol em comparegués a casa amb el cap embenat.”

  • El narrador i l'Armengol se n'adonen que en Serrallonga

està malalt: “ Quan vam descobrir que la víctima d'aquells salvatges era el pobre Serrallonga, el primer impuls nostre fou d'empaitar a tothom a garrotada seca [...] En el mateix passeig teníem una casa de socorrs, allà ens vam endur el malalt, fent córrer l'escamot de salvatges [...] bé el vam mirar, en això, el boig, pel camí! Bé el cridàvem per son nom, i el contemplàvem amb somrís manyagós, i li tocàvem la mà am dolçor, i sol·licitàvem sa atenció per tots els mitjans suaus que se'ns ocurrien!... Tot inútil: com si fos sord, com si fos cec [...] Es veia ben bé que l'home havia perdut el record, la noció de sa existència, la facultat perceptiva de la vida exterior[...].

  • Daniel Serrallonga mor: “Se'm nuà una vegada més el cor

pensant que fins jo havia de figurar a la llista dels fautors d'aquell desastre [...] Jo havia d'anar al seu enterrament, el cor m'hi duia: era ja la única cosa que podia fer en desagreujament de la meva criaturada de l'any 68, en justa correspondència a les simpaties que m'havia tingut el difunt, en honor a la memòria de son cor. [...] jo no sé què tenen de tan misteriós i repulsiu com la mort mateixa, les malalties mentals, que ningú no hi vulgui creure sinó tocant-les. [...] ¿No comprèn tothom la mort per una feria al cap, per una meningitis, per una apoplexia... per una lesió qualsevol al cervell?... Doncs, ¿per què han de preguntar, ara, de què ha mort en Serrallonga, i han d'anar buscant, com jo mateix, la causa en un altre ordre de malalties?