Jus lo front; Jordi de Sant Jordi

Literatura española del siglo XV. Poesía valenciana del Siglo de Oro. Métrica. Recursos estilísticos

  • Enviado por: Carlos
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 2 páginas
publicidad

Jus lo front és un poema que pertany a la producció poètica de Jordi de Sant Jordi (1400 - 1424), qui realitzà la seua obra poètica al segle XV, Segle d'Or de les lletres Valencianes.

Començarem aquest comentari situant el text dins el seu context històric i literari.

El segle s'enceta amb un canvi dinàstic. Havent mort el 1410 sense descendència Martí l'Humà, el 1412 en el compromís de Casp, representants de tota la Corona trien Ferran d'Antequera, de la família Trastàmara, com a nou rei. El seu successor, Alfons el Magnànim, s'ocupa bàsicament de l'expansió mediterrània, cosa que afavoreix l'intercanvi cultural entre els regnes italians i la Corona d'Aragó.

Durant el segle XV, el lideratge econòmic que havia mantingut Barcelona passarà a València. Aquest auge econòmic es tradueix en floriment artístic i literari, i la ciutat esdevé, amb Nàpols, un dels principals centres creatius de la Corona d'Aragó.

En la poesia de la Corona d'Aragó no hi va haver renovació durant el segle XV com s'havia esdevingut en la prosa. La poesia trobadoresca va ser el model lingüístic i temàtic de la lírica amorosa culta fins l'obra d'Ausiàs March. Durant els segles XIV i XV els poetes es movien a l'entorn de les corts reials i, tot i que continuaren usant el provençal, hi va sorgir una poesia de caire realista oposada a la tradició trobadoresca. A poc a poc els nostres autors completen el procés de desprovençalització lingüística, mentre que l'ideari amorós bastit entre els segles XI i XIII continua més o menys present durant segles.

Jordi de Sant Jordi va ser cambrer d'Alfons el Magnànim. Cavaller, poeta i músic, va gaudir de gran prestigi en la Cort i és el poeta més original de tots els que precediren Ausiàs March.

La seua lírica s'allunya de la despersonalització en la que s'havien sumit les obres de tradició trobadoresca. Trobem en la seua poesia reminiscències dels stilnuovisti italians, de Petrarca, del Roman de la Rose francés i d'Ovidi. Pel que fa a aspectes formals, però, continua usant la cançó amb cobles de vuit versos decasíl·labs amb la quarta síl·laba accentuada. La seua poesia és essencialment amorosa i sol utilitzar un senhal per referir-se a l'estimada.

A més de Jordi de Sant Jordi, destaquen autors com Pere, Jaume i Ausiàs March, Joan Roís de Corella, Anselm Turmeda, Gilabert de Pròixita i Andreu febrer.

Al poema, Jordi de Sant Jordi descriu el que sent per una dama. Descriu les seues sensacions al contemplar-la i els seus sentiments. A més a més, s'alaven les virtuts de la dama en qüestió.

El poema consta de 6 estrofes i una tornada, on es desenvolupen les idees secundàries següents:

  • A la primera cobla, l'autor conta que la bellesa de la seua estimada el va colpir de tal manera, que li va deixar una marca baix el front que fins i tot després de mort es podrà apreciar.

  • A la segona cobla compara la delectació que sent un infant quan contempla un retaule amb el que ell mateix sent quan mira la seua estimada.

  • A la tercera cobla diu que és presoner del seu amor, que és ferm com dues torres.

  • A la quarta cobla fa una descripció idealitzada de la dama.

  • A la cinquena parla de com és de fort el seu amor i com el fa sofrir.

  • A l'ultima cobla es dirigeix a ella per dir-li que serà seu tant de temps com visca.

  • A la tornada alava les virtuts de l'estimada, a qui compara amb Pantasilea.

Pel que fa a l'anàlisi de la forma, es tracta d'un text poètic de 52 versos, dividits en 6 estrofes de vuit versos decasíl·labs cada una, i una tornada de quatre versos, també de deu síl·labes cada un.

No hi ha rima. Són tots versos blancs, segueixen la mètrica del poema però no tenen rima de cap classe.

La veu del poeta (el jo líric) està present a tota la composició, ja que està expressant els seus sentiments envers una dama.

A continuació analitzarem les figures retòriques que apareixen al poema.

Trobem al text alguns recursos morfosintàctics: als versos 1, 2, 4, 5, 8, 26... hi han hipèrbatons, apareixen encavalcaments suaus als versos 1a2, 4a5, 7a8, 9a10, 14a15, 15a16,... i encavalcaments abruptes als versos 10a11, 13a14, 17a18, 29a30... També cal destacar un pleonasme al vers 28 “Amorós, bells, plus penetrants que estrella;”.

Pel que fa als recursos semàntics, trobem personificacions als versos 16 “amor qui em penetra”, 33 “l'amor que us hai en totes les parts m'ascla”, 38 “d'amor que m'ard e mos cinc senys desferma”, 41 “Oh cors donós, net de frau e delicte”... A més, trobem metàfores als versos 17 “son carçre”, 24 “blanca coloma”, 25 “bella sens par”, 41 “cor donós”... També apareixen hipèrboles: tota la primera estrofa, així com la quarta són una hiperbòliques. A la primera diu que l'amor de la seua estimada li ha deixat una marca al front i a la quarta descriu la dama exagerant les seues virtuts. Hi ha una altra hipèrbole al vers 48 “Pus vostre sui i serai tant com visca”. Trobem un apòstrofe al vers 41 “Oh cors donós, net de frau e delicte!” i comparacions als versos 9a13, 18, 23, 27, 28, 32,... Per acabar, cal destacar que l'autor avantposa els adjectius als noms, per donar-los més èmfasis.

Per finalitzar , sintetitzarem les idees principals que hem extret d'aquest anàlisi.

Com ja hem dit, Jordi de Sant Jordi és un important autor d'aquest segle d'Or i el més original dels poetes anteriors a Ausiàs March. Les seues obres, inserides en la tradició trobadoresca i principalment de temàtica amorosa, trenquen amb la despersonalització d'obres anteriors i destaquen per la puresa i la musicalitat en l'expressió personal.

Gràcies als seus viatges, va entrar en contacte amb els nous estils estètics. La seua obra està influïda pels stilnuovisti italians, per Petrarca, per Roman de la Rose i per Ovidi. A pesar d'això, Jordi de Sant Jordi continua utilitzant els tradicionals versos decasíl·labs de la poesia catalana en cobles de vuit versos.

Cal destacar que es tracta d'una cançó sense rima, tot i això, té una gran musicalitat.

Com és habitual a la producció poètica d'aquest autor, el tema és amorós: parla de l'amor de l'autor per una dama d'aclaparadora bellesa (probablement Margarida de Prades) qui apareix idealitzada.

Utilitza un llenguatge culte, ja que és un poema dirigit a un públic instruït, i està escrit en provençal.

Per tot això, aquesta obra està considerada una de les millors cançons de tota la tradició poètica medieval, i el seu autor, Jordi de Sant Jordi és un dels poetes més importants d'aquest Segle d'Or.