Judíos en Gerona

Historia de España # Herència Jueva. Recinte del Call. L'Aljama

  • Enviado por: El remitente no desea revelar su nombre
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 10 páginas
publicidad

Introducció

L'herència jueva de Girona és el fruit de sis-cents anys de presència d'una comunitat estable, que va deixar una empremta profunda en la cultura i l'economia de la ciutat, en els hàbits dels ciutadans i en la mateixa estructura urbana. De 890 a 1492, els hebreus van viure en el Call gironí episodis dolorosos del seu destí col.lectiu, i van escriure dins del seu clos pàgines cabdals de la història del pensament humà.

El Recinte del Call

La memòria dels primers jueus gironins es perd en la boira del temps. Molts supervivents de la destrucció de Jerusalem van venir a Catalunya i s'hi van establir des del primer moment. A Girona va haver-hi pobalció jueva des d'abans de la invasió sarraïna, però la primera notícia d'un nucli compacte data dels anys 889 i 890, quan vint-i-cinc famílies procedents de les rodalies van ocupar les antigues cases de clergues edificades arran de la Catedral. Des d'aquests habitacles, situats on ara hi ha la plaça dels Apòstols, es van anar escampant per les zones inferiors del recinte urbà fins a formar poc a poc el Call, espai físic que ja s'esmenta com a tal en un document de 1160. En els moments de plenitud de l'Aljama, els habitants del Call arribaren a ser més de tres-cents.

El carrer de la Força, antic trajecte urbà de la Via Augusta romana, va ser l'artèria principal del Call i l'eix fonamental entorn del qual es va teixir lentament tot el barri. La ruta, estreta i obscura, pujava des del nivell de l'Onyar fins a l'esplanada on hi ha la Pia Almoina. A les façanes de mà esquerra, opaques i altíssimes, s'hi obrien breus carrerons sense sortida que topaven amb la muralla paral.lela. A mà dreta hi naixien carrers encara més estrets però molt llargs, que amb un desnivell insòlit menaven sobtadament a dalt de tot del turò.

Encara avui és visible la trama de carrers i carrerons de l'antic Call, arraulits en un somni de pedra al peu dels monuments altius que configuren la Girona històrica. Les edificacions actuals no es corresponen pas amb les originàries; els carrerons de mà esquerra han desaparegut, alguns dels de mà dreta romanen també tancats i exclosos de l'ús públic. Però encara sembla endevinar-se el trepig dels hebreus per l'empedrat de la Força, pels esglaons dels encimbellats carrers de Sant Llorenç i de Cúndaro, per l'interior de les cases, patis i jardins secrets que es multipliquen i es fonen en el laberint urbà. Des d'aquests racons , els jueus van estendre una vasta influència i van projectar el seu mestratge fins a horitzons molt llunyans.

La vida de L'Aljama es concentrava entorn de la Sinagoga, que en el decurs dels anys va tenir diversos emplaçaments. La que es va vendre l'any 1492, amb motiu de l'expulsió, comprenia a més un hospital i uns banys rituals. La Sinagoga aplegava totes les activitats comunitàries i era també la seu del Consell, però sobretot estava destinada al culte religiós. Una pedra conservada encara al Museu Arqueològic de Girona, i que es va trobar sobre la porta d'entrada al recinte, parla de la significació “ Casa de Jacob: veniu i camineu a la llum de Yahvé. Déu és el nostre refugi; obriu les portes perquè entri un poble just, guardador de la lleialtat. Tant de bó poguèssim saciar-nos del bé de la vostra casa, de la santedat del vostre temple”

Una ciutat dins de la ciutat

L'Aljama de Girona, com totes les comunitats jueves de la corona catalano- aragonesa, era protegida pel Rei a canvi d'un ajut econòmic. Es trobava directament sota l'autoritat del sobirà, el qual nomenava com a representat seu el batlle de l'Aljama, destinat a governar-la juntament amb un nombre variable de regidors. El batlle obrava amb una obsoluta independència del govern de la ciutat, i no havia de donar compte a ningú més el que al Rei.

L'Aljama era, doncs, un petit govern autònom en el si de Girona, amb tota la seva complexa organització civil, social, cultural i religiosa, i els Jurats de la ciutat no tenien cap jurisdicció sobre ella. Aquesta situació era forçosament, una font de conflictes. El Rei no volia perdre ni un grau de la seva autoritat, perquè el sistema establert li permetia d'intervenir en la vida del municipi; aquest, per la seva banda, tendia a estendre el seu domini sobre una organisme que es trobava dins l'àmbit geogràfic de la seva demarcació. Els Jurats tenien obligació de protegir els jueus contra tota vexació, però com que també podien adoptar disposicions per tal de garantir la tranquil.litat als cristians, les aprofitaven sovint per transformar-les en mesures de policia contra els jueus.

Es comprén, doncs, que els propis mecanismes de govern que compliquessin les relacions dels jueus amb la resta de gironins, que al llarg dels sis segles de coexistència van passar per molt diverses fases. Sembla que fins al segle XI va dominar el bon veïnatge, amb proliferació de contactes i amb unions matrimonials freqüents entre cristians i jueus.

A partir del segle XI es van produir els primers brots d'intolerància, concretats més endavant en atacs contra els jueus i els seus bèns, les seves cases, terres i sepultures. Les èpoques de convivència van alternar sempre més amb els moments de persecució, fins al punt que trobem documents assaltats al Call en els anys 1276,1278,1825,1331,1391,1413 i 1498.

A l'arrel d'aquests atacs s'hi pot trobar la revenja d'alguns ciutadans burlats pels jueus prestamistes, l'enveja que generaven els seus privilegis i la seva potència econòmica, i l'exaltat fanatisme religiós dels clergues que foren els principals protagonistes d'alguns d'aquests aldarulls. Els motins més freqüents es reduïen a l'acció de tirar pedres contra les cases del Call i destrossar les vinyes i els horts que llurs habitants posseïen als afores. Altres, però, van ser molt més durs, com l'atac del 10 d'agost de 1391, quan una multitud va saquejar el Call i va degollar quaranta dels eus habitants, abans que els Jurats prenguessin les degudes mesures de protecció del barri i confinessin els hebreus a la Torre Gironella, fortalesa romana alçada en el punt més alt del turó de Girona , on els van mantenir tancats dies i dies.

Fets com aquests van trencar la vida normal del Call i van fer devallar notablement el cens de la població jueva. A les baixes dels morts s'hi van afegir les dels fugitius qui, abandonant el Call, s'integraven a la ciutat per mitjà d'una conversió ben poc sincera. En augmentar les rivalitats, el Call es va anar convertint en un “ ghetto”. Amb l'excusa de protegir-los, els Jurats van prohibir als jueus de tenir les portes i finestres obertes al carrer de la Força.

Com que aquest era el lloc de pas obligat de processons i enterraments, les obertures van ser tancades amb permís del Rei, amb el pretext que els jueus que hi treien el cap feien mofa de les cerimònies cristianes. Només un portal es va deixar obert, com a únic lloc d'accés a la Jueria.

Els jueus van passar, així, llargs períodes sense moure's del clos del seu barri. Si el temps afluixava aquesta rigidesa, tornaven a aparèixer noves mesures restrictives. L'any 1409, els habitants del Call que van voler escoltar la predicació de fra Vicent Ferrer van ser menats per l'agutzil a l'esplanada dels dominics i mantinguts allà dins d'un tancat, amb l'excusa de protegir-los de qualsevol violència. L'any 1442 es van dictar noves disposicions encaminades a incomunicar el Call, i l'any 1445 es va prohibir als ciutadans que lloguessin als jueus cases, taules o parades en els carrers inmediats al recinte. També aquell any es va prohibir que sortissin del Call sense anar vestits de forma jueva, per tal d'assegurar en tot moment la seva identificació. Sota pena de cent sous, havien d'anar abillats amb mantells o gramalles i coberts amb capirò o rodella, i aquest hàbit esdevenia així el signe visible de la seva marginació. No satisfets encara amb tot això, els Jurats van acabar per ordenar el tancament de l'únic portal d'entrada , mesura que va ser expressament revocada per una ordre reial. També va haver d'intervenir enèrgicament la corona l'any 1453, quan l'Inquisidor general del bisbat de Girona va intentar expulsar de l'Aljama el seu patriarca, Benevist Samuel. Els Jurats van ser advertits que ni per ordre de la Inquisició ni de ningú consentissin cap vexació sobre el patriarca ni sobre cap altre jueu, sotmesos com eren tots a la jurisdicció reial. Però aquesta protecció no podia impedir les dificultats constants en què es trobaven: processos judicials per deutes, vendes d'immobles obligades per la coacció, actuació municipal contra llurs privilegis i una ofensiva evangelitzadora que forçava sovint conversions degudes a mòbils econòmics o de conveniència.

Com a contrapartida a tanta intrasigència, les cròniques guarden el gest exemplar de Josep Astruc, jueu conspicu que l'any 1417 va renunciar a la seva religió per tal de salvar de la pena de mort un cristià que havia assassinat un seu germà de raça. En efecte, Guillem Serrató, condemnat per la mort del jueu Vidal Petit, es trobava ja al peu de la forca quan Astruc va presentar-se davant del governador i li va pregar el perdó del delinqüent a canvi de convertir-se ell mateix al cristianisme. La sentència va ser suspesa i Astruc fou batejat el mateix dia. El bisbe i l'abadessa de Santa Clara li van fer de padrins, reconeguts per la seva generositat i sorpresos per la seva tolerància.

Un prestigi universal

Malgrat la seva segregació gairebé permanent, els jueus no van deixar de treballar i d'influir en la vida econòmica de la ciutat. En els documents de l'època apareixen els noms de les famílies més notables: els Haleví, els Desmestre, els Ravalla, els Cresques, els Bonjorn, els Sabarra, comerciants de reconeguda solvència, els Caravita, especialistes en operacions de compra-venda, i els Falcó, actius i dinàmics homes de negocis. A més de dedicar-se al comerç i a la petita indústria, els hebreus van destacar sobretot com a gestors, negociants de diners i de valors públics, prestamistes, cobradors i pagadors i de rendes en nom de tercers, i especuladors amb censos, vitalicis i béns immobles. Consta documentalment que a partir del segle XI van començar a comprar cases i terres als cristians, o que les van obtenir en qualitat de creditors, expropiant-les quan el propietari quedava endeutat i no podia el tornar el préstec. Però aquestes operacions eren recíproques, perquè també proliferaven en aquella època els crèdits de cristians contra jueus, i aquesta doble relació no devia fer altra cosa que augmentar la rivalitat que es tenien mútuament.

El fet més significatiu que els jueus van deixar a Girona va ser la cultura, fins a fer de la ciutat un focus religiós de fama universal. Una intensa activitat teològica, duta a terme durant els segles XII i XII, va fer néixer un nou corrent d'espiritualitat teosòfica. La mística jueva intentava la superació de l'antiga Llei, i els jueus gironins ho van fer per mitjà de la Càbala, conjunt de teories de caràcter esotèric que intentaven penetrar en el misteri de Déu a través de l'especulació intuïtiva sobre les paraules de l'Escriptura i construïen, a partir d'aquesta creença en un Déu infinit. L'aportació gironina va ser fonamental per al desenvolupament de la Càbala.

De l'escola cabalística del carrer de la Força en va sortir el primer grup de cabalistes format a la península ibèrica, a la primera meitat del segle XIII. Tot i el seu contacte permanent amb les altres escoles europees, la Càbala gironina va mantenir una originalitat i un prestigi. Durant molts anys, la filosofia cabalística nascuda en els carrers de Girona va omplir de claror tot el món jueu. El mestre indiscutible de la Càbala va ser Moisès Ben Nahman o Nahmànides, conegut per Bonastruc de Porta, nascut a Girona l'any 1194.

Rabí de Girona i després Gran Rabí de Catalunya, metge, filòsof i talmudista, va escriure la mostra més antiga de poesia cabalística peninsular i uns tractats didàctics que van escampar la ciència del seu temps entre jueus i cristians de tot arreu. La seva residència del Call va ser el nucli d'un grup de primeres figures: David Kimhí, autor de la gràmatica hebrea que hauria de servir de norma a totes les publicades després; Jonàs Ben Abraham, Jonàs Megirondah, Abben Tibon, Isaac Haleví....

L'expulsió i la pervivència

El 31 de març de 1492, els Reis Catòlics van dictar l'edicte d'expulsió dels jueus del territori espanyol. La decisió no oferia altra alternativa que l'abjuració o l'expatriació forçosa.

L'ordre reial va arribar a Girona a finals d'abril, quan l'Aljama, en plena decadència, havia vist reduir-se considerablement el seu potencial humà. L'èxode forçat dels jueus va provocar el sentiment general dels cristians, perquè en aquell moment la separació de les dues comunitats era molt poc efectiva i s'havien restablert alhora la pacífica relació comercial i la bona comunicació ciutadana. Els Jurats van mostrar poc entusiasme a fer complir les disposicions reials. El 20 de juny van publicar un ban fent saber que els jueus podien vendre els seus béns i que tothom podia comprar-los sense perill de ser castigats. Fins el 29 de juliol van abundar les vendes d'immobles, i el dia 31 el Call va ser abandonat pels seus darrers moradors. El dia 4 d'agost els Jurats van donar llicència als nous amos perquè demolissin les clausures de portes i parets, i van ordenar que el barri tornés a tenir pas i sortida com qualsevol via pública.

Els qui, per tal d'evitar l'expulsió, van optar per convertir-se al cristianisme, van ser objecte del rigor de la Inquisició, que ja des de 1490 havia començat a instruir causes contra els heretges de Girona. De 1491 a 1505 hi ha constància del processament de 84 gironins com a resultat de quinze Autos de Fe, quatre dels quals van celebrar-se a la pròpia ciutat. A mans dels inquisidors algunes nisagues hebrees van quedar pràcticament extingides.

En el moment d'abandonar la ciutat, obedients al destí del seu poble, els jueus podien veure per última vegada l'indret on es guardaven les cendres dels seus avantpassats. La comunitat havia posseït un terreny entre dos torrents, en un paratge solitari anomenat Bou d'Or. Allà s'hi sepultaven els hebreus difunts, i d'aquest fossar procedeixen la majoria de les esteles que es troben actualment al Museu Arqueològic de Girona. Altres provenen de Palau Sacosta, on les làpides sepulcrals s'havien fet servir per a la construcció d'edificis. Els blocs de pedra, de notables dimensions porten inscripcions com aquestes:

“ Es va complaure en els preceptes del Senyor, pietòs, ple de ciència i temerós de Déu. Va morir en el dia dels crims, net en el seu interior. El seu nom és R. Reuben, fill de R. Hanina. El seu record sigui per a la vida eterna. Es dirigí a la seva eterna mansió en el mes d'Ab de l'any 5013 del còmput particular de la Creació. La seva ànima sigui reunida en el feix dels vius i dels fidels”

“ Hem escrit sobre el túmul a fi de recordar-lo i heus ací el nom amb el qual l'anomenàvem: Selomó, fill de R. Sidquià. Fou congregat amb el seu poble en la mansió de dalt en el mes de Tébet de l'any 5065 de la Creació. Tingui pau i reposi en el seu jaç. El qui camina amb rectitud descansarà i romandrà en la seva sort fins a la fi dels dies”.

Bibliografia

Folletó “ Girona i els jueus” Ajuntament de Girona

ELS JUEUS A GIRONA

2 BAT A

Història de Catalunya

ÍNDEX

  • Introducció

  • Desenvolupament

  • Fotos

  • Bibliografia