Jocs populars # Juegos populares

El burro. El churro. Las cuatro esquinas. El marro. Gallinita ciega

  • Enviado por: Biter69
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 8 páginas
publicidad
publicidad

Treball de recerca de jocs populars

“¡Churro va!”

  • Nom del joc:

“¡Churro va!” o “¡Burro va!”

  • Font de tranmisió:

Aquest joc me'l va explicar la meva àvia (Fulanita), de setanta-un anys i diu que jugava tant al poble (Azuara, un petit poble de Saragossa molt aprop de la província de Terol), com a la mateixa Saragossa entre els 10 i 15 anys més o menys.

  • Jugadors:

La quantitat ideal seria de vuit o deu (quatre o cinc per equip), però es molt variable. En aquest joc, tenim tres tipus de rols; la “madre” és el capità de l'equip dels “porteadores” (que són els que es posen en forma de potro) i que és l'únic d'aquest equip que juga d'empeus, i el “churros” (que és l'equip que salta) els quals també tenen el seu capità. Per tant en aquest la relació de cada jugador és de col·laboració amb la mitat dels companys (el seu equip), i oposada a l'altra mitat (equip rival).

  • Espai:

Se solia jugar a places, patis o similars, ja que l'espai no requeria practicament res especial més que una paret, la superfície habia de ser una mica llisa, l'espai era comú, l'enfrontament, es pot dir que era dispers ja que saltant uns damunt dels altres, d'encarat no tenia un pél, i finalment els subespais, que només n'hi havia un; la paret, que era una zona fixa amb regles especials que esmentarem més endavant.

  • Temps:

La participació de l'equip dels “porteadores” és simultànea, però la dels “churros” és alterna, ja van saltant un per un cadascú al seu torn. La durada del joc era indefinida, aquest s'acavava quan la gent s'aburria, però cada partida, sacavava quan alun dels participants queia (aleshores el seu equip guanyava), o quan l'equip dels “porteadores” encertava (“churro, media manga o manga entera”), llavors s'acavava la partida i es canviaven els rols dels equips, això, depenent de la destresa, força sort…dels equips passava cada cinc minuts més o menys.

  • Material:

En aquesta època la majoria de jocs no requerien gaire material, ja que com la meva àvia literalment va dir…<<No estaba el horno para bollos>>, i aquest joc és un reflexe d'això; la gent se les ideava per jugar amb el poc que tenien, i no calia res més que companys i un paret, a molts jocs les coses eren semblants.

  • Reglament:

Es formen dos equips, i es decideix quin saltarà primer. L'equip que no salta es coloca de la següent manera: La “madre” arropenja l'esquena a la paret, el primer jugador obre les cames i gira el tronc 90 graus, posant el cap a l'estòmag de la “madre”, el segon jugador fa el mateix però posant el cap entre les cames del primer, i així tots el de l'equip. L'equip que salta s'organitza per determinar l'ordre. Salta el primer amb les cames obertes com si hi pugés a “caballito” i intenta arrivar el més aprop possible de la “madre”, i la resta salta consecutivament. Avans de saltar es crida “¡Churro va! o “¡Burro va!”. Quan ja està tot l'equip de “churros” damunt de l'altre el capità aixeca el braç assenyalant-se una part d'aquest i crida “¡Churro, media manga o manga entera!” (dit, colze o braç respectivament), i els que estan acojats i no poden veure-ho han de endivinar que està assenyalant, si ho encerten hauran guanyat i es canviaran el paper amb l'equip contrari, si no es tornarà a començar. La “madre”, doncs compleix una doble funció, la d'aguantar l'empente del grup i la d'evitar trampes per part de l'equip contrari. Si algún dels integrants de cap dels equips cau a terra pel pes, la falta d'equilibri… aquell equip perd i li toca ser “porteador” a la següent partida.

“Las cuatro esquinas”

  • Nom del joc:

“Las cuatro esquinas” o “Marro”

  • Font de tranmisió:

Aquest és un joc que em va explicar mon avi (Fulanito) de vuitanta anys, al qual jugava entre els 10 i els 15 més o menys a Buñuel (un poble de Navarra, prop de Tudela on ell vivia).

  • Jugadors:

Els jugadors han de ser de quatre o cinc el endavant, juguen de forma individual i en certa manera enfrontats. Només hi ha dos tipus de rols: el que la para i els que no, i s'intercanvien constantment. No hi ha cap mena de relació entre jugadors, cadascú va a la seva i es busca la vida per no parar.

  • Espai:

L'espai com a terreny no requereix res, ja pot ser llis, imprevisible… tant fa, separat (cada jugador té la seva cantonada), i dispers, no hi ha cap mena d'encarament. L'espai com a objectiu a asolir és fixe, és una “esquina”, base…com se li vulgui dir, el cas és que has dintentar arrivar amb una lliure. Per tant sí que hi ha subespais, zones fixes amb regles especials, que són les bases (sempre cal estar a una si no es vol parar) i n'hi ha una per jugador (excepte els que paren, esclar).

  • Temps:

La participació dels jugador és simultànea, i la durada, en teoria era indefinida, fins a aburrir-se, però el normal era mitja hora perquè quan s'hi solia jugar amb aquest joc era a l'hora de pati.

  • Material:

L'únic material que calia era qualsevol cosa per marcar les bases; conos, jerseis,pedres, marques a terra… companys i ganes de jugar.

  • Reglament:

Es marquen les quatre bases a una distància d'uns cinc metres entre una i altra cada jugador es coloca a una base i el que la para al mig i quan aquest vol crida “¡Marro!” i cada jugador (incluit el que parava) corre a una base que no sigui l'actual, (comque hi ha una base menys que jugadors una es quedarà sense, aquest la pararà, i tornem-hi.

Si hi ha més de cinc jugadors i per tant més de quatre bases s'afageix la norma que no es pot anar a la base del costat, i si hi ha molts jugadors, de vegades para més d'un.

  • Curiositat:

Per aquella zona geogràfica hi havia un altre joc que també es deia “Marro” i que era semblant a “Lladres i policies”, per axiò se li deia amb aquest més aviat “Las cuatro esquinas” que no pas “Marro”, per no confondre'ls.

Es un joc molt divertit, senzill, poc perillós… ideal per l'hora del pati i semblants.

“Gallinita ciega”

  • Nom del joc:

“Gallinita ciega” o “El hombre de las tinieblas”

  • Font de tranmisió:

Menganito, l'amic del meu avi,que també és de Buñuel i que té un

any més, em va relatar com va jugar amb això dels set als vint anys més o menys.

  • Jugadors:

Els jugadors són individuals, i han de ser de cinc en endavant. Hi ha dos tipus de rols; el que la para (“gallinita o hombre de las tinieblas”) i els demés que en fugen. En quant a relacions només n'hi ha una; el que para (oposat als demés) els ha d'agafar, i els altres (oposats a aquest) n'han de fugir.

  • Espai:

Ha de ser una superfície llisa, sense cap mena d'accident ni obstacle perquè el que para (que no veu) no es pugui fer mal, aquest espai és comú a tots. Degut a la simplicitat del joc, no hi ha cap mena de espais com a meta o objectiu asolir, ni subespais.

  • Temps:

La participació del jugadors és simultànea, juguen absolutament tots a l'hora. La durada del joc és indeterminada, el final es marca en funció de la motivació del companys (solia durar bastant de temps…1 hora o fins i tot més).

  • Material:

Un cop més el material és quasi nul només cal una bena, o cas que se jugui a la variant (“El hombre de las tinieblas”) una habitació o similar fosca, una mica gran i on no hi haigin obstacles amb els que trepuçar… i uns bons companys.

  • Reglament:

Un jugador es bena els ulls i els demés el gires sobre sí mateix per que perdi les referènciesespaials de la resta de jugadors. Mentre la “gallinita ciega” es tanteja en busca d'algún jugador, la resta ballen al voltant, el toquen, l'aturdeixen… intentant que aquest no els agafi. Quan el que para aconsegueix atrapar algún jugador, ha d'identificar-lo mitjançant el tacte. Si encerta la para aquest jugador, si no les coses segueixen igual.

Hi ha un variant, en que es juga en una habitació a les fosques, i així ningú veu res i és més emocionant.

  • Curiositat:

Sembla ser que aquest joc s'utilitzava com a mitjà de relacions socials, per apropar ambdos sexes. En una època tant conservadora com aquella els adol·lescents i joves ho practicaven molt i gràcies amb això podien tenir un contacte físic amb el sexe oposat, amparant-se en l'inocència del joc. Això ha portat a que amb el temps han anat sortint versions més atrevides del joc.

Diferència amb els jocs actuals

A cap dels jocs anteriors se li pot aplicar l'últim apartat de per què ja no si juga, o per què són diferens dels jocs actuals, perquè encara s'hi juga i qui més qui menys, tothom hi juga encara així. Però el cert és que no té res a veure; ara hi juguen més aviat els nens petits no tenen cap altre sentit ni finalitat que jocs per entretenir i disfrutar, però aleshores, com hem pogut comprovar eren molt més, hi jugava gent relativament gran, i els resultava una escapatòria a un societat en crisi, una manera de desfogar-se, oblidar per uns moments els multipes problemes que tothom tenia en aquella època, desconectar, desextressar, trencar amb la monotonia, relacionar-se socialment… i tot això s'ha perdut, era una forma de cultura que ja no existeix, perquè ara no són res més que jocs. I amés la gent ja no hi juga, el canvi de època, la cultura actual ens fa pensar que els jocs són cosa de nens petits, i ja no hi joguem, amés amés, ja ningú té temp per jugar, la gent treballa bastant, i quan acava està casada i prefereix veure la “tele”, sense pensar que jugar és una altra forma de descansar, i sobretot, la principal competència dels jocs és la tecnologia, ara tenim molts més recursos, la gent prefereix jugar a la Play Station, la Pc Box, l'ordinador, les nines, els patinets… i ningú vol jugar a jocs populars, amés tot això ha fet que ja no tinguem imaginació, i no n'inventem de nous, mentre que els vells es van extingint. Cal tenir en comte també que ara hi ha molts més diners, facilitats… per crear clubs, federacions, competicions… d'esports, que són a l'hora que germans, grans rivals i competència en el fons dels jocs, ja que la gent prefereix practicar-los en comtes dels jocs, i no hi ha temps per totes dues coses………