ÍNDEX

Portada

Índex p 1

Introducció p 2

Els jocs populars p 3

Estudi monogràfic de la pilota valenciana p 27

El tir i arrossegament p 56

Conclusió p 57

Bibliografia p 58INTRODUCCIÓ

Els jocs populars, com el seu nom indica, són els practicats per la majoria de gent d'un poble o zona.

En este cas s'exposaran diversos jocs que es practicaren o practiquen al llarg d'aquest segle al Poble Nou de Benitatxell, localitat de la Marina Alta. D'aquest joc no es solen conéixer l'inventor ni la forma inicial de practicar-lo, aquesta ha variat molt d'uns pobles a altres per raons històriques, adaptacions al medi físic.. però no han canviat la manera de assar-s'ho bé, ja que estos no sols eren practicats per menuts, sinó per grans i vells, aquests darrers eren els qui anaven passant els jocs als més menuts, els qui l'adaptaven i el feien a la seua manera de vore'l.

En aquest treball vorem quins són els trets principals d'aquests jocs, què tenen en comú, etc.

A més a més s'inclou un monogràfic sobre la pilota valenciana, història, regles, variants... i una ressenya sobre el tir i arrossegament.

ELS JOCS POPULARS

ASPECTES GENERALS.

Els jocs populars són els practicats en una regió o poble pels xiquets, no solen tindre federació i són un exemple de com passaven el temps lliure els xiquest temps arrere. Caractarístiques:

- Què és pagar?.

Hi ha jocs en els quals el perdedor paga la quantitat apostada de diners o cromos, etc. Als jocs de prendes o penyores, el jugador que s'equivoca ha de pagar prenda o penyora.

Quant als jocs infantils, pagar significa fer la labor menys agradable o més pesada del joc, com ara:

- acaçar.

- buscar als altres que s'han amagat.

- buscar alguna cosa amagada.

- descobrir o endevinar qui ha realitzat certa acció.

- estar ajupit, perquè els altres el salten o munten ( fer de burro ).

- donar corda per tal que la salten.

- rebre colps per part dels altres jugadors.

- Què és repinyar?

En els jocs infantils, en què un dels jugadors paga, s'ha de determinar qui realitza açò al principi del joc mitjançant un repiny. Un repiny és una frase textual o una sèrie numèrica que es recita assenyalant cadascun dels xiquets, col·locats en cercle. Aquell en qui s'acaba el text se n'ix a fora i es lliura de pagar. És repeteix la recitació fins que en reste un sol jugador ( què és el qui paga ). També és pot fer al revés, es a dir, quan es fa el repiny, al primer que li toque és el qui paga.

També es diu repiny a la frase textual que en joc d'amagar diu un jugador, després que ha comptat, mentre els companys s'amaguen:

El rovellet de l'ou,

ja n'hi ha prou.

el qui veja, pagarà;

i, si no, no jugarà.

Exemples de repinys: En un / carret / de fil / trenta / quaranta i / mil.

Una, dole,

tele, catole

suvaca la vaca

viri, viron,

toquen les onze,

les dotze ja són.

- Que és dirigir el joc?

Els directors del joc fan les següents funcions:

- repinyar.

- fer peus i formar dos bàndols.

- escartejar i en alguns jocs de cartes, fer de banca.

- als jocs de penyores, rebre les penyores i manar allò que els perdedors han de fer per recuperar - les.

- Què és fer peus?

Als jocs en que es fan dos bàndols o equips, dos dels jugadors han de triar, i ho fan fent peus. ( Normalment fan peus els directors de joc ).

CLASSIFICACIÓ DELS JOCS.

Jocs afectius:

- jocs afectius practicats a casa.

- jocs afectius practicats al carrer.

Jocs motrius:

- jocs de córrer.

- jocs de cercar i acaçar.

- jocs de saltar.

Jocs d'habilitat o de força:

- llançaments d'objectes.

- jocs de força.

Jocs diversos, (més estàtics):

- jocs de cartes.

- jocs d'endevinar.

- uns altres jocs.

RECULL DE JOCS POPULARS

L'ULTIMETA O LA TOCADETA: (Maria Gilabert) Cap als 50-60

És un joc d'acaçar. Qui paga, conta d'1 a 10 i després comença a córrer darrere els altres. Quan en toca a un, aquest paga. S'hi desenvolupa en qualsevol loc exterior i no precisa material.

TOCAR FERRO VELL: (Maria Gilabert) Cap als 50-60

També és un joc d'acaçar. Igual que l'anterior, però no es pot agafar als qui estan tocant ferro.

L'EMPONNADETA: (Maria Gilabert) Cap als 50-60

Igual que els altres, però qui paga no pot agafar aquells que estan emponnats, però sí quan estan drets o mig emponnats.

PEUS EN ALT: (Maria Gilabert) Cap als 50-60

Qui paga conta de 1 a 10 i després els acaça per tal d'agafar - los i lliurar-se de pagar. Però no pot tocar als qui tenen els peus sense tocar terra.

TULA VERINOSA: (Maria Gilabert) Cap als 50-60

Igual que a la tocadeta, però quan et toquen, hauràs de córrer acaçant als altres amb una mà on t'han tocat.

TALLAR EL FIL: (Maria Gilabert) Cap als 70

Qui paga diu el nom del que vol acaçar i comença a córrer darrere d'ell, però si entre ells dos se'n travessa un altre, ha de perseguir aquest últim. Es practica a l'exterior i no precisa material tampoc.

ACAÇAR EL POLLASTRE: (Arturo Esteve) Cap als 70

Un fa d'amo i un altre de pollastre. Els altres són les gallines. L'amo acaça el pollastre, que fuig. Les gallines es posen per davant de l'amo, obstaculitzant - lo. Quan l`agafe, intercanvien els papers. Es juga a l'exterior i no cal material.

GATS I GOSSOS // POLICIES I LLADRES: (Arturo Esteve) Cap als 60 o 70

Es fan 2 bàndols. Uns són els policies i els altres són els lladres. Els policies acacen als lladres i van portant - los a un cercle. Quan els tinguen a tots, canvien. Es juga a l'exterior i calen dues zones que faran de presó

Variant: quan un lladre és a dins del cercle, si es tocat per un company, quedarà lliure.

ELS 4 CANTONS: (Arturo Esteve) Cap als 50

Hi juguen en grups de 5. 4 d'ells ocupen 4 cantons d'un quadrat. Han de canviar el lloc cada vegada que ho diga qui paga, que està col·locat enmig, sense ocupar cap cantó. Aquest xiquet procurarà aprofitar els canvis per tal d'ocupar un cantó i qui es quede fora, pagarà.

CADIRETA NETA: (Arturo Esteve) Cap als 50

Tantes cadires com jugadors, menys una. Es fa un cercle. Tots s'assenten menys qui paga, que es queda dret al mig del cercle. Quan aquest diga “Cadireta neta; qui s'alça ja no s'assenta”, els altres han de canviar de cadira i aquell tractarà d'ocupar - ne una. Calen cadires per a tots els jugadors excepte un i es practica dins de casa.

LA VIUDA // EL VIUDO: (Maria Gilabert) Cap als 40 o 50

Es forma un cercle mirant cap a dins. Darrere de cada jugador (llevat d'un que serà el viudo) es posa un altre (fent parelles). Qui es queda sol, paga. Aquest tancarà l'ull a un dels jugadors que estan davant i aquest ha de córrer per fora del cercle per tal de posar - se davant de qui està sol, sense que l'agarre la seua parella. Si l'agafa, torna al lloc però posant - se darrere. Es sol jugar a l'exterior i no cal cap material.

PILARETS O PILONETS: (Maria Gilabert) Cap als 50 o 60

Un cercle per parelles (pilarets), però separades. Dos jugadors volten el cercle. Un acaça a l'altre amb una tela anugada. El que acaça és el dimoni. El jugador acaçat es pot col·locar per salvar - se davant qualsevol pilaret i quan ho faça, el jugador que està darrere ha d'eixir corrent fugint del dimoni. D'altra banda, el dimoni pot canviar deixant la tela en les mans d'un dels jugadors posteriors (que tenen les mans a l'esquena). Açò ho farà tractant de despistar al perseguit. Després de deixar la tela i despistar a l'acaçat, es col·loca davant del que ha quedat sol.

COMPRAR LA BONA MEL: (Maria Gilabert) Cap als 60

Amarren una corda llarga a un arbre i tots els jugadors s'agafen al llarg de la corda. Qui paga té el cap de la corda i diu: “a comprar la bona mel; arròs i fel; qui l'arranca, arranca i fuig”. Els altres fugen i van corrent prop de la corda i qui paga (sense amollar la corda) els persegueix fins que en toque un.

(Aquest pagarà ara). Cal un arbre (pel què es jugarà fora) i una corda llarga.

MARRO: (Vicente Ferrer) Cap als 60

El camp de joc és un rectangle ampli. Dos equips es col·loquen darrere les ratlles de fons. Els jugadors entren gradualment al camp. Cadascú pot acaçar els contraris que hi han entrat abans que ell i aquests poden refugiar-se en la zona pròpia. Quan algú és tocat, queda presoner en un extrem de la ratlla dels adversaris. Els companys d'equip que són empresonats després, s'uneixen al primer (que segueix tocant la ratlla). Tots junts fan una rastrera i s'entretoquen amb els braços estirats cap a la seua zona. Així faciliten el rescat, ja que tornen lliures si un jugador del seu equip toca algú d'ells. Al ser lliurats, tots tornen a la seua zona. Guanya l'equip que agafa a tots els contraris o aquell en el que un dels seus jugadors, travessa la línia contrària.

LES PENYORES: (Arturo Esteve) Cap als 50-60

Rectangle dividit en 2 parts iguals per una ratlla intermitja. En el límit del fons de cada part, es col·loquen 5 pedres (material) en renglera. Es fan dos equips. El joc consisteix en agafar les pedres dels contraris i dur - les al terreny propi. Un equip guanya quan té les 10 pedres en el seu poder.

Regles:

- Quan un jugador és tocat en el terreny contrari, es queda quiet (si porta una pedra la torna a deixar i després es queda quiet on ha estat tocat).

- Un jugador lliure que toque un dels seus parats, el lliura.

- Quan un jugador trasllada al seu terreny una pedra dels contraris, l'ha de deixar en renglera junt a les altres. Es poden traslladar, en cada jugada més d'una pedra (però no val llançar-les).

FER RODAR UN CERCLE: (Maria Gilabert) Cap als 60

Cèrcols de fusta o metall són fets rodar amb una vareta metàl·lica, una punta de la qual l'havien arquejada, donant - li la forma adequada per aquest ús. Avui no es fa per culpa d'haver tants cotxes al carrer.

LA GALLINETA CEGA // CEGUETES: (Maria Gilabert) Cap als 60

Es pinta un cercle a terra i ningú se'n pot eixir. Qui paga té els ulls tapats i ha d'agafar algú i reconèixer - lo. Es juga a l'exterior i es necessita un mocador.

CONILLETS A AMAGAR: (Maria Gilabert) Cap als 60-70

Un paga tapant - se els ulls. Un altre, fa de mare. Qui paga és la llebre i els altres, mentre la llebre té els ulls tapats, s'amaguen (són els conillets) i entretant la mare diu: “conillets, a amagar, que la llebre va a caçar. De nit i de dia tocarem l'Ave Maria. Conillets, ja esteu ben amagats?”, si diuen que sí, la llebre ix a buscar - los, i si diuen que no, la mare torna a dir el mateix. Si la llebre troba algun conillet, este pagarà. Però es poden salvar si arriben abans que la llebre on està la mare. Mentre corren, la mare crida: “ Conillets, a la mare! Conillets, a la mare”. Es necessita un lloc exterior gran i amb prou locs per a amagar-se.

LA SABATETA: (Arturo Esteve) Cap als 50

Agenollats, fan un cercle, tapant-se els ulls. Un altre xiquet roda per fora portant una sabata. Li pega amb la sabata als qui miren. Els del cercle posen les mans darrere, per a saber si hi és la sabata. Quan algú troba la sabata, l'agafa i acaça a sabatades el qui l'ha deixada, fins que aquest ocupe el lloc de l'altre.

A LES BONES CASSEROLES: (Arturo Esteve) Cap als 50-60

Qui paga fa de burra i els altres l'han de botar. El primer de la fila fa d'amo i anirà dient com han de botar. Diferents maneres de botar:

- Normal. - Tocadeta (amb una mà només).

- Sense mans. - Martellet: li peguen una patadeta al cul.

- Culadeta: li peguen amb el cul. - Tomaqueta: li peguen una palmada al cul.

- Botar per noms: de pobles, marques de llet, de cotxes, ...

FAVA LLARGA: (Vicente Ferrer) Cap als 50-60

Van botant - se i posant - se, fent una restrera llarga.

FAVA A LA PARET: (Vicente Ferrer) Cap als 50-60

Es fan dos equips. Un d'ells pagarà, posant-se els seus membres fent de burra. Els de l'altre equip han d'anar botant damunt de la burra fins a estar tots damunt d'ella. Abans de botar cada jugador ha de dir: “Fava, munta i calla; burra que s'escagaixa no val res!”. Quan ja estiguen tots dalt, el primer ha de dir: “Fava (posant la mà en l'altra mà), Munta (posant l'altra mà en el colze) o Calla (posant l'altra mà en el muscle), què és ?.” I l'últim de la burra ho ha d'endevinar. Si ho fa , canvien els papers i si no ho encerta, tornen a pagar ells.

Els que boten no poden fer bomba. I tampoc poden tocar terra amb els peus ni enganxar-se de la burra amb el peu per tal de no caure. Si la burra s'escagaixa, tornen a pagar i si dels qui boten algú cau a terra, pagaran.

LA CORDA: (Arturo Esteve)

Botar la corda de diferents maneres:

- d'un en un (fer el màxim de bots possible).

- de dos en dos: primer entra un i quan va a fer el segon bot, entra el segon; quan el segon va a fer el segon bot, se'n ix el primer i entra el tercer i així tots.

L'AMO DE LA MUNTANYA: (Arturo Esteve) Cap als 50

Sobre un banc o muntó de terra es situa l'amo i els altres han de fer - lo fora. Quan algú aconsegueix tirar - lo fora, serà l'amo.

PA, FIGUES I PANOUS: (Arturo Esteve) Cap als 50

Qui paga es posa a un costat del terreny de joc i els altres a l'altre costat. Qui paga es posa d'esquenes i mentre diu “pa, figues i panous”, els altres van acostant-se. Però quan acaba de parlar qui paga, han de quedar -se quiets perquè , si es gira i veu algú menejant - se, el farà tornar arrere. Quan algú arribe a l'altre costat pagarà.

BOLETES: (Arturo Esteve)

Es fa un clotet a terra (cauet o guà). I una línia a uns dos metres. Des del cauet es llancen les boletes a vore qui la deixa més prop de la ratlla per a saber qui és el primer en jugar. Una vegada decidit açò, es juga llançant la boleta per tal de fer-la entrar al guà i des d'allí, si entra, tirar a pegar-li a alguna de les boletes dels altres. Si li pega a alguna boleta, esta serà per a ell i tornarà a tirar. Abans de tirar a pegar, sempre ha de passar pel cauet.

BIRLES: (Vicente Ferrer) Cap als 50

Es col·loquen les birles en dues línies de 3 (no molt separades). Es llança el birlot o birlonxo (palet de fusta d'uns 10 cm de llarg) o la bola de drap (envoltada de cuiro). L'objectiu del joc es tombar-ne 5 i deixar-ne 1 de peu. Tenen dos intents per tal d'aconseguir - ho. Puntuació:

1 bitlla: 1 punt 2 bitlles: 2 punts 3 bitlles: 3 punts.

4 bitlles: 4 punts 5 bitlles: 10 punts 6 bitlles: 5 punts.

CANUT: (Arturo Esteve) Cap als 70-80

El canut és un tros de canya que es posa al centre de dos cercles concèntrics. Aquestos dos cercles estan dividits per una creu i en cada espai que queda s'escriu el valor de punts que té. Damunt del canut es col·loquen 3 pedres. Des d'una línia situada a 2 metres del canut, els jugadors llancen un altra pedra per tal de tombar el canut. Tenen dos intents per tal de fer - ho. Quan el tomben, miren on han caigut les 3 pedres que estaven damunt del canut i conten els punts aconseguits.

Variants: Es posa el canut sense cercles i a una distància d'ell (més enrere) es marca una ratlla que és la d'influència del canut. Les pedres o monedes que queden més enllà d'aquesta ratlla són per al jugador que ha tirat, les que queden per davant de la ratlla, no.

No es fan els cercles concèntrics, les monedes o pedres que, al tombar el canut, queden més prop del canut que de la pedra que has llançat, són per al canut, i les que estiguen més prop de la pedra, són per a tu. Açò farà que juguem amb estratègia, per exemple, tombant a la primera el canut i amb la segona, desplaçar el canut el més lluny possible.

LES XAPES: (Arturo Esteve) Cap als 50-60

Es fa un cercle pintat amb guix a terra i cada jugador posa dins les xapes que s'haja acordat. Després es veu qui comença a tirar (fent una ratlla i llançant les telles o tacons de sabata a vore qui la deixa més prop de la ratlla). El primer llançament es farà des de darrere de la ratlla i s'ha d'intentar traure el màxim de xapes del cercle (les xapes que tragues són per a tu). Després d'haver llançat tots des de darrere de la ratlla, es continuarà el joc, tirant cadascú des d'on s'ha quedat la seua tella.

Si la tella queda dins del cercle, podrà tirar des de qualsevol lloc de dins del cercle; i si queda fora, des del lloc on ha quedat la tella. Si la tella queda dins del cercle, el jugador també pot tirar a matar les dels altres, ja que si li pega a la tella de l'altre, aquest estarà eliminat. Si queden tots eliminats menys un, aquest s'emportarà totes les xapes que queden, sense haver de fer-les fora.

Cada jugador tira una vegada per passada, però si trau o mata tella, tornarà a jugar.

SAMBORI:

Hi ha moltes maneres de jugar. Ací en vorem una.

- La pedra es llança amb la mà; cada vegada s'ha d'arreplegar abans d'eixir.

Normes generals:

- On només hi ha una casella: a la pata coixa.

- No pot tocar ratlla ni la tella ni el jugador.

- Quan un jugador falla; quan li toque jugar altravegada ho farà llançant la tella al número on s'havia quedat abans.

- Mentre no falle, continua jugant el mateix.

- La casella en la que està la pedra o tella, no es pot xafar ni al anar ni al tornar.

- La pedra s'ha d'arreplegar abans d'eixir i des del número anterior (si la pedra està en el 4, s'ha d'agafar des del 5).

CAIXONET: (Arturo Esteve) Cap als 50

Es col·loca un caixó de taronges de fusta, tombat a terra; i a una distància pactada es fa una ratlla. Es tracta de llançar unes xapes metàl·liques (que es semblen a les monedes antigues), per tal de deixar-les damunt del caixó. També es pot tirar a fer fora la moneda o xapa de l'altre. En cada jugada el guanyador s'emporta la posa.

TROMPES: (Arturo Esteve) Cap als 80

Necessitarà una trompa cada jugador i una llença (cordó d'uns 70 cm) amb un tope en un extrem per tal de subjectar-la entre els dits. S'enrotlla la llença a la trompa començant des del clau i es llança fent rodar la trompa a terra.

Modalitats: - Fent-la ballar, senzillament.

- Fent-la ballar, arreplegar-la i que continue ballant damunt la palma de la mà.

- Fent-la ballar dins d'un cercle (diàmetre aproximat de 35 cm.).

- Llançar-la per colpejar un objecte i que continue ballant.

- Traure del cercle la trompa del contrincant.

RATLLETES: (Vicente Ferrer) Cap als 60

Es juga amb xapes o pedres (una per jugador), i en una superfície plana i neta i es fa una ratlla a uns 5 metres de la línia de llançament. S'efectuaran tantes sèries de llançaments com jugadors hi ha al joc. El torn de llançament es canviarà al finalitzar cada sèrie, de manera que tots els jugadors tinguen un primer i un últim llançament. El joc s'acabarà quan tots els jugadors hagen completat el total de les sèries. Al final de la sèrie, el jutge medirà la distància on han quedat totes i cadascuna de les xapes llançades, respecte de la ratlleta, establint-se la següent puntuació: la xapa més pròxima a la ratlleta s'emportarà tants punts com jugadors hi ha participant i així anirà baixant fins a comptabilitzar un punt l'últim.

ELS OSSETS: (Vicente Ferrer) Cap als 70

Cada jugador, una vegada li toque el torn, es col·loca els 5 ossets davant d'ell, separats uns dels altres uns 10 cm aproximadament ( si juguen amb tabes, es deixa la roja en un extrem). Es llança el primer osset (la taba roja) a l'aire. Ràpidament ha d'agafar el segon osset de terra i empomar el primer abans que caiga a terra (tot açò amb la mateixa mà). Si ho aconsegueix, deixa l'osset agafat a un costat i fa el mateix amb els restants.

Si ho aconsegueix fer amb els 4 ossets, els torna a col·locar davant d'ell a 10cms cada osset. Agafa el primer, el llança i ha d'agafar els 2 primers ossets abans que el llançat a l'aire caiga terra (també l'ha d'empomar amb la mateixa mà). Després fa el mateix amb els altres 2 osset.

A la següent fase, es llança el primer osset a l'aire i ha d'agafar els 3 primers abans que caiga el llançat a l'aire. Després fa el mateix amb el restant. En aconseguir açò, ha de llançar el primer i agafar els altres 4 abans que el primer caiga a terra.

Al quint i últim torn, s'ha de llançar els 5 ossets a la vegada i intentar agafar el màxim possible amb el dors de la mà ben oberta.

Quan un jugador s'enganya, li tocarà jugar a l'altre i quan el primer recupere el torn, començarà on s'havia quedat.

El jugador que primer faça les 5 fases i a l'última aconseguisca agafar un mínim de 3 ossets amb el dors de la mà, haurà guanyat.

SET I MIG: (Vicente Ferrer) Cap als 70-80

És un joc en el que es tracta d'aconseguir 7 ½ llançant les telles. Hi ha dues modalitats: el quadre i el rectangle:

- Al quadre: Es divideix en 4 quadrats més menuts (numerats de l'1 al 4)i al centre es fa un rombe (7 ½ ) . Les línies valen ½ punt. Cada jugador podrà llançar 3 telles i van sumant-se. S'ha d'intentar aconseguir 7 ½ sense passar-se'n. També pots plantar-te quan ho cregues oportú.

- Al rectangle: Es divideix en 8 caselles (numerades del 0 al 7) i al centre es fa un cercle que val 7 ½ . Les línies que envolten el 0 i l'1 valen ½ punt. Cada jugador llança una tella i van sumant per rondes o tirades. Però si un jugador fa 7 ½ , els que falten tirar tindran la seua oportunitat.

Tant en una modalitat com en l'altra, qui guanya s'emporta la posa i si hi ha empat, es poden fer 2 coses: o bé se la parteixen, o bé se la juguen entre ells jugant una altra vegada ( però només ells ).

PIC I PALA: (Arturo Esteve) Cap als 50-60

Es juga amb un pal de fusta d'uns 40 cm de llarg per 10 d'ample (la pala) i un altre d'uns 10 cm amb una punta a cada costat (el pic) en un terreny de joc llarg i ample.

Es formen 2 equips de 3 jugadors (però en poden ser més, sempre que estiguen igualats). Un equip s'encarregarà de llançar i l'altre d'arreplegar (després intercanvien les funcions).

L'equip que arreplega, intenta agafar el pic quan està en l'aire (encara que ja haja botat a terra), però no el poden tocar quan està parat. Si l'agafa a l'aire, l'altre equip sumarà 0 punts.

L'equip que llança es col·loca dins d'un cercle per a llançar. Cada jugador només té una oportunitat per encertar-li. Es llança en dos temps: en primer lloc s'ha de colpejar el pic amb la pala en un extrem, per tal que s'alce i quan estiga a l'aire pegar-li fort perquè córrega el més lluny possible (quant més lluny, més punts per a l'equip). El primer llançador ho fa des del cercle i els altres des d'on vaja quedant el pic.

Si l'altre equip no l'agafa ninguna de les 3 vegades, un dels que arrepleguen agafarà el pic on haja quedat al final i el llançarà perquè quede tocant la pala (que estarà a terra en el lloc des d'on ha picat l'últim jugador). Si ho aconsegueix, els llançadors no fan punts. Però si no ho aconsegueix l'equip llançador demanarà un número de punts igual al número de pales que, a ull, han calculat que hi ha des d'on ha quedat el pic (després de l'últim llançament) fins al cercle. Si l'altre equip creu que hi ha eixe número o més, li donarà eixos punts, però si creu que s'han enganyat i hi ha menys, es contarà. Si els llançadors s'han enganyat i al contar hi ha menys dels que demanaven, no tindran cap punt.

Variant: una variant molt més senzilla consisteix en jugar a vore qui envia el pic més lluny.

EL TRUC: Possiblement siga el joc de cartes més propi del nostre territori, practicat des de sempre. És un joc complexe ja que es juga al mateix temps a dues coses diferents: l'envit i el truc.

Es juga en equips de 2 i inclòs de 3 ó de 4, però el més habitual són parelles. La partida es juga a 3 cames, i una cama són 24 pedres (12 males i 12 bones). Mentre es juguen les primeres 12 pedres (males) es juga un contra un (alternant-se els emparellaments amb el de la dreta i el de l'esquerra); quan un equip entra en bones, es juga a tots, es a dir 2 contra 2, i es quan es fan les senyes. Aquesta és la part més entretinguda del joc ja que es s'han de fer les senyes als companys sense que les veguen els contraris i a més a més juguen les cartes de cada equip contra l'altre.

Però anem per parts i comencem pel principi: el que escarteja, reparteix 3 cartes a cada jugador i deixa la baralla a la seua dreta. D'aquesta manera sabrem qui juga contra qui: el primer i el segon jugador per la dreta juguen entre ells i el tercer i el que reparteix faran el mateix. El que està més prop del qui ha repartit, va de mà (és a dir, en cas d'igualtat, guanyarà). El primer que es juguen és l'envit.

+ L'ENVIT: També es diu lligat i consisteix en tindre 2 cartes del mateix palo.

Es suma el valor de les 2 cartes + 20. Les figures no sumen punts però fan lligat (per tant el màxim de lligat és 33 = 7 + 6 del mateix palo). Si no tens lligat i envides de farol i l'altre vol i tampoc té lligat, guanyarà la posta qui tinga més de palo (és a dir, el 7 guanya al 6 i etc.).

A l'hora de fer les apostes, es faran alternativament i els possibles diàlegs són:

A)

1.- “envide” ¦

> = 1 pedra per a 1

2.- “bé” (no) ¦

B)

1.- “envide” ¦

> = 2 pedres per a qui guanye

2.- “vull” ¦

C)

1.- “envide” ¦

2.- “torne” > = 2 pedres per a 2.

1.- “bé” ¦

D)

1.- “envide” ¦

2.- “torne” > = 4 pedres per a qui guanye

1.- “vull” ¦

E)

1.- “envide” ¦

2.- “torne” ¦

> = 3 pedres per a 1.

1.- “la falta” ¦

2.- “bé” ¦

F)

1.- “envide” ¦

2.- “torne” ¦

> = les que li queden a 2 per acabar.

1.- “la falta” ¦

2.- “vull” ¦

G)

1.- “la falta” ¦

> = 1 pedra per a 1.

2.- “bé” ¦

H)

1.- “la falta” ¦

> = les que li queden a 2 per acabar.

2.- “vull” ¦

I)

1.- “envide” ¦

2.- “la falta” > = 2 pedres per a 2.

1.- “bé” ¦

J)

1.- “envide” ¦

2.- “la falta” > = les que li queden a 1 per acabar.

1.- “vull” ¦

+ EL TRUC:

ORDRE	CARTA	SENYA
1	As d'espasa	Alçar les selles
2	As de bastos	Tancar un ull
3	Manilla d'espasa(7)	Mossegar llavi de baix
4	Manilla d'oros	Traure punta de la llengua
5	Tots els 3	Alçar el muscle
6	Tots els 2	Inflar galta
7	Els 2 asos que queden	Inflar la galta
8	No tindre joc (cego)	Tancar els 2 ulls

A més d'aquestes senyes, si tombem el cap a un costat, vol dir que tenim bon envit.

De les 3 cartes has de guanyar-ne 2 per a guanyar la mà.

A l'hora de fer les apostes, es faran alternativament i els possibles diàlegs són:

A)

Si ningú diu res, qui guanye 2 mans s'emporta una pedra.

B)

1.- “truque” ¦

> = 1 pedra per a 1.

2.- “bé” ¦

C)

1.- “truque” ¦

> = 2 pedres per a qui guanye el truc.

2.- “vull” ¦

D)

1.- “truque” ¦

2.- “retruque”> = 2 pedres per a 2.

1.- “bé” ¦

E)

1.- “truque” ¦

2.- “retruque”> = 3 pedres per a qui guanye el truc.

1.- “vull” ¦

F)

1.- “truque” ¦

2.- “retruque”¦

> 3 pedres per a 1.

1.- “vale 4” ¦

2.- “bé” ¦

G)

1.- “truque” ¦

2.- “retruque” ¦

> = 4 pedres per a qui guanye el truc.

1.- “vale 4” ¦

2.- “vull” ¦

H)

1.- “truque” ¦

2.- “retruque” ¦

1.- “vale 4” > = 2 guanya 4 pedres.

2.- “la partida”¦

1.- “bé” ¦

I)

1.- “truque” ¦

2.- “retruque” ¦

1.- “vale 4” > = qui guanye el truc, guanya la cama.

2.- “la partida” ¦

1.- “vull” ¦

Si la primera carta està empardada (igualada), guanya qui tinga la carta més alta (també es fan apostes).

EL BALL DE LES CARRASQUETES. (Vicente Ferrer)

Espai on es jugava: Al carrer.

Tipus de joc: Afectiu o divers.

Nº de jugadors: 4 ó més.

Anys en que es jugava: Cap als anys 30.

Explicació del joc: Es posen tots en un corro i el que paga canta una cançó: “Meneja els braços i meneja les faldes, en el meu poble s'estila un besito i un abraç”. Qui paga li dona un bes i un abraç a algun altre i aquest paga.

LES XAPES (I). (Vicente Ferrer).

Espai on es jugava: Al carrer.

Tipus de joc: Habilitat.

Nº de jugadors: 2 ó més.

Anys en que es jugava: Dels 40 als 60.

Explicació del joc: Es posava una línia de xapes en terra i 2 ó més metres cap arrere (segons el que es pactara) es feia una ratlla. Els jugadors tiraven la seua xapa i si pegaven a un altra, aquesta era per a ell.

Material necessari: Xapes.

LES XAPES (II). (Arturo Esteve)

Espai on es jugava: Al carrer.

Tipus de joc: Habilitat.

Nº de jugadors: 2 ó més.

Anys en que es jugava: Als anys 60.

Explicació del joc: Cada jugador té una xapa per a jugar. Per a començar s'estableix el torn de tirada, llançant la xapa des de darrere d'una ratlla per vore qui la deixa més prop d'una paret (aquest serà el primer en jugar). Cada jugador, quan li toque, llança la seua xapa a un punt del camp delimitat. Quan ja estan totes les xapes posades, han d'anar tirant amb el dit per tal de pegar-li a un altra (fer tito). Si un jugador amb la seua xapa li pega a la d'un altre, s'emportarà aquesta xapa i tornarà a tirar.

Material: Xapes.

LES XAPES (III). (Arturo Esteve)

Espai on es jugava: Qualsevol.

Tipus de joc: D'habilitat.

Nº de jugadors: Sempre nº par.

Anys en que es jugava: Als anys 70.

Explicació del joc: Es pintaven amb clarió 2 porteries, una a cada extrem del terreny de joc delimitat abans. Es juga amb 3 xapes i es tracta de marcar gol en la porteria de l'altre, però sempre hi ha que llançar fent passar una xapa entre les altres dos. Poc a poc anem acostan-mos a la porteria contrària i així podem tirar a gol (a les xapes se les colpeja amb el dit). Quan un jugador falle (bé perquè no fa gol, bé perquè no pot passar ninguna xapa entre les altres dos), li tocarà el torn a l'altre. Quan una xapa queda fora del terreny de joc, ja no es pot tocar, però sí que es té en compte per a passar entre mig.

Material Necessari: 3 xapes.

LES XAPES (IV). (José Antonio Ivars).

Espai on es jugava: Al carrer.

Tipus de joc: Habilitat.

Nº de jugadors: Tants com vullguen.

Anys en que es jugava: Als anys 60 - 70.

Explicació del joc: Es dibuixava un circuit amb clarió i havies de fer passar la teua xapa per dins d'ell, sense eixir-te'n, colpejant-la amb el dit. El jugador que tirava fora la seua xapa, havia de tornar a començar. Guanyava aquell jugador que primer arribara al final.

Material necessari: Xapes.

1 - 2 - 3, POLLET ANGLÉS. ( José Antonio Ivars).

Espai on es jugava: Al carrer.

Tipus de joc: Joc motriu (carrera i control postural).

Nº de jugadors: Tants com vullguen.

Anys en que es jugava: Als Anys 60 - 70.

Explicació del joc: Un dels jugadors es posa cara a la paret i diu “ un, dos, tres, pollet anglés a la paret” i es gira a vore qui es meneja. Mentre qui paga ho diu, els altres han d'anar apropant-se des d'una ratlla fins arribar a la paret on està qui paga. Si quan acaba de dir-ho, es gira i veu algú menejant-se, aquest ha de tornar a la ratlla de principi. Quan algú dels altres arriba a la paret on està qui paga s'en van corrent tots cap a la ratlla i si qui paga t'agafa abans d'arribar, pagaràs tú. Si no agafa a ningú, seguirà pagant el mateix.

LA TAFARRA. (Angel Blasco).

Espai on es jugava: Al carrer o al camp.

Tipus de joc: D'habilitat i força.

Nº de jugadors: Més de 4.

Anys en que es jugava: Cap als anys 50.

Explicació del joc: Cada jugador fa un forat a uns 3 metres d'una ratlla. Qui paga ha de llançar una pilota per tal de fer-la entrar en un dels forats. El propietari d'aquest forat, quan entre la pilota, ha d'anar corrent i agafar- la per tal de abans d'arribar a la ratlla, llançar-la a pegar-li algú dels altres. Aquestos, mentre va a per la pilota, han de fugir perquè si et pega la pilota, pagaràs tú. Si no li pega a ningú seguirà pagant el mateix.

Material necessari: Una pilota menuda.

EL XOVOT. (Arturo Esteve).

Espai on es jugava: Al carrer.

Tipus de joc: D'habilitat.

Nº de jugadors: Més de dos.

Any en que es jugava: Cap als anys 50.

Explicació del joc: Es fa una ratlla a uns 2 metres de la paret i des d'allí es llança una moneda o objecte per tal de deixar-la el més prop possible de la paret. Qui la deixe més prop guanya la partida.

*** Observacions: És el mateix joc que el de les ratlletes.

BUMBEROT. (José Font).

Espai on es jugava: Al carrer.

Tipus de joc: Joc divers.

Nº de jugadors: 5.

Any en que es jugava: Als anys 40 aproximadament.

Explicació del joc: Es posen quatre drets i un altre davant assentat d'esquenes als altres 4. Un dels que està dret diu “uuuuh!” i li pega un calbot. Si qui està sentat endevina qui li ha pegat, pagarà qui ha pegat. Si no ho endevina, seguirà pagant el mateix.

TOMBAR EL CANYÍS. (José Font).

Espai on es jugava: Al carrer o al camp.

Tipus de joc: De llançament i força (fer harca).

Nº de jugadors: dos bàndols iguals.

Any en que es jugava: Cap als anys 60 - 70.

Explicació del joc: Es posa un grup enfront de l'altre. Cada grup darrere d'un canyís i es tiren pilotes uns als altres. Guanyarà aquell grup que aconseguisca tombar el canyís de l'altre.

Material necessari: 2 canyissos i pilotes.

EL CANUT. (José Font).

Espai on es jugava: Al carrer.

Tipus de joc: Divers.

Nº de jugadors: Grup gran.

Any en que es jugava: Cap als anys 50.

Explicació del joc: Es posen tots, excepte un, en cercle. Qui paga es posa al mig del cercle i ha d'endevinar qui xiula. Si ho encerta, pagarà qui ha xiulat.

LA FINESTRETA. (Vicente Ferrer).

Espai on es jugava: Al carrer.

Tipus de joc: Motrius (joc d'acaçar).

Nº de jugadors: Tots els que vullguen.

Any en que es jugava: Cap als anys 60 - 70.

Explicació del joc: Primer s'ha de triar qui paga. Una vegada fet açò, qui paga ha d'acaçar els altres per tal d'agafar-los, perquè si agafa algú, aquest serà qui pagarà. Els altres jugadors per tal de salvar-se poden sentar-se en una finestra.

Variants: Si juguen molts, paguen 2 xiquets.

Observacions: Actualment és molt difícil jugar perquè les finestres són més estretes i a més tenen reixes.

EL CONILL. (Vicente Ferrer).

Espai on es jugava: Al carrer.

Tipus de joc: Motriu (d'acaçar).

Nº de jugadors: Els que vullguen.

Any en que es jugava: Cap als anys 70.

Explicació del joc: Un paga i els altres han de córrer per a que no els agafe qui paga. Per a salvar-se s'han de posar en un lloc que estiga dos pams o dos pams i mig més alt.

EL GAT I EL RATOLÍ. (Arturo Esteve).

Espai on es jugava: Al carrer.

Tipus de joc: De córrer.

Nº de jugadors: Fins a 20.

Any en que es jugava: Cap als 60 i 70

Explicació del joc: Tots els jugadors estan assentats a terra fent un cercle. Qui paga va passant per darrere i tocant-los el cap dient “ratolí” o “gat”. Si diu “ratolí”, no passa res; però si diu “gat” a qui li ho ha dit,, ha d'acaçar- lo al voltant del cercle per tal de tocar-lo abans de que aquell s'assente al seu lloc (on estava assentat ell). Però només es podrà assentar quan passe la segona vegada per davant d'aquest lloc.

PASSA I MATA. (Arturo Esteve).

Espai on es jugava: Al carrer.

Tipus de joc: Motriu (joc de córrer).

Nº de jugadors: Els que vullguen.

Any en que es jugava: Cap als 50 - 60

Explicació del joc: Es fan dos bàndols i es posa cada grup en una part del terreny de joc. Han de passar els d'un equip a la casa de l'altre sense que els toquen els contraris en el seu camp. Si el toquen estarà eliminat. Quan ja no quede ningú canviaran i qui agafava serà ara qui haurà de passar i a l'inrevés. Guanyarà l'equip que més en conseguisca passar.

EL BURUMBOT. (Daniel Gilabert).

Espai on es jugava: Qualsevol.

Tipus de joc: D'habilitat.

Nº de jugadors: 3.

Any en que es jugava: Dels anys 20 als 60.

Explicació del joc: Un dels jugadors es col·loca enmig i un a cada costat d'ell. Els dels costats es posen la mà a la galta, mentre que el d'enmig va fent “buhuhu” tapant-se la boca amb les mans. De sobte, el jugador d'enmig li pega a uno dels costats a la mà que tenen en la galta i aquest intenta pegar-li amb l'altra mà al d'enmig. El braç ha de fer un moviment en el pla horitzontal. Si no li pega, seguiran igual que estaven, però si aconsegueix pegar-li, canviaran i es posarà enmig qui ha pegat.

ELS CLOTETS. (Arturo Esteve).

Espai on es jugava: Al camp.

Tipus de joc: D'habilitat.

Nº de jugadors: Màxim 4.

Any en que es jugava: Cap als 60 - 70.

Explicació del joc: Consisteix en clavar una pilota en 4 forats diferents que hi haurem fet a terra a la base d'una paret. A unes 3 passes dels forats es fa una ratlla que es des d'on tiren els jugadors. Cada jugador té un màxim de 3 tirades per partida. Cada forat té una puntuació (des de 1 a 4). Al final de cada partida es sumen els punts de cada jugador per a vore qui guanya.

BONYIGO. (Daniel Gilabert).

Espai on es jugava: Qualsevol.

Tipus de joc: Divers.

Nº de jugadors: 2.

Any en que es jugava: Dels 50 fins quasi els 80.

Explicació del joc: Van posant els punys tancats alternativament l'un damunt de l'altre i quan s'arriba a l'últim, s'estableix aquest diàleg:

- Ahí què hi ha?

- Bonyigo.

I es repeteix 3 vegades. Després diu:

- Ahí dins què hi ha?

- Or i plata.

- Qui s'ha cagat?

- El gat i la gata.

- El que es riga, maixeta pagarà.

I menegen les mans fent carasses perquè qui es riga primer, pagarà. Qui paga s'ha de posar inclinat, mirant cap avall. I l'altre tocant-lo en l'esquena, li dirà:

- Trico, trico, tras

estisores i porgàs

ull de bou i sedaset,

Què és?

Qui ho dit ha de fer una de les figures anteriors i l'altre ho ha d'endevinar.

Figures: Estisores = dits creuats // Porgàs = 5 puntes dels dits en cercle.

Ull de bou = dits polze i índex formant un cercle // Sedaset = Palma de la mà sencera.

CHER I COLLA. (Arturo Esteve).

Espai on es jugava: Al carrer.

Tipus de joc: Motriu (de córrer).

Nº de jugadors: Els que vullguen.

Any en que es jugava: Cap als 50

Explicació del joc: Comença agafant-se dos jugadors de la mà. I han d'anar agafant a la resta dels jugadors sense soltar -se les mans. Si es solten o agafen algú, han de tornar a casa i en aquest recorregut els altres es poden pegar palmades. Quan ja estan en casa, es tornen a agafar i comencen una altra vegada; i així fins que estiguen tots agafats. Només poden tocar els extrems (que tenen una mà lliure).

Variant: els que no estan agafats poden anar per darrere i amb un colp sec, trencar la corda, en la qual cosa han de tornar a casa i poden “cobrar”.

ESTUDI MONOGRÀFIC DE LA PILOTA VALENCIANA

ANTECEDENTS HISTÒRICS.

Els orígens.

Els inicis del joc de pilota, es perden en el fons remot dels segles. Era practicat per diferents cultures escampades pels cinc continents.

Però l'origen del joc que avui els valencians considerem com a propi, caldria localitzar - lo a la Grècia antiga, ( l'aparició d'un fris del segle VI aC. on apareixen representats dos equips enfrontats de 3 homes cadascun, així ho justifica ); encara que Heròdot n'atribueix la invenció a Giges, rei de Lídia (Àsia Menor). Conta la llegenda que aquest rei, durant els temps de necessitats i dificultats, tingué l'encert d'inventar un joc que aconseguís distraure els seus súbdits.

Des de Grècia, el joc de pilota passà a Roma on era practicat tant pels patricis com pels camperols. Els mateixos emperadors Vespasià i Alexandre Sever manaren construir jocs de pilota o sphaeristeria als seus palaus. Així mateix, a Roma i a altres ciutats es fundaren associacions de jugadors de pilota.

Les raons de la denominació “ joc de pilota valenciana “

El joc de pilota s'estenia (amb lleugeres variants) per països europeus.

A França, el joc s'hi practicava a l'aire lliure, on rebia el nom de longue paume, o en llocs tancats, anomenats jeu de paume, perquè en un principi es jugava amb la palma de la mà nua o protegida amb un guant de cuir i quan la duresa de la pilota féu obligat l'ús de la pala o de la raqueta, el nom continuà inalterat.

Però a França el joc de pilota sofrí restriccions, vedant la pràctica al poble baix; la qual cosa ho convertí en una activitat de la noblesa.

Després de la Revolució de 1789, el jeu de paume (amb raqueta) deixà de ser un esplai de la noblesa, per a convertir - se en un esport practicat a diversos països europeus.

A mitjans del segle passat, el major anglès Walter Compton Wingfield, introduí la variació d'una xarxa portàtil que permetia practicar l'antic jeu de paume a l'aire lliure tant als homes com a les dones. Aquest esport es va anomenar spharistike però com que era molt complicat ( el nom ), passà a dir - se lawn-tennis, el qual ha esdevingut en l'actual tennis.

A la península Ibèrica, la passió que despertà el joc de pilota va ser igualment intensa, però l'evolució posterior va diferir considerablement.

A Castella va ser possiblement el joc més popular durant els segles XV, XVI i XVII. Era jugat per les classes més baixes, però també pels reis i nobles. Un exemple d'açò el trobem en la sobtada mort de Felip I de Castella, a causa de una febre intensa que li produí el fet d'haver begut aigua molt fresca després de disputar ardorosament una partida de pilota a Burgos.

Així doncs, el joc de pilota era practicat per una noblesa afrancesada, la qual cosa permet suposar que, disminuït el seu caràcter de joc popular, es veuria decisivament afectat pels radicals canvis socials que comportà la fi de l'Antic Règim.

Al País Basc, la cesta i la pala substituïen, en la segona meitat del segle passat, les modalitats de rebote i juego largo, de tal manera que el tradicional joc directe, cara a cara, va ser reemplaçat per l'indirecte (contra un frontó), de tal forma que el tradicional joc a llargues a mà quedà reduïda als territoris valencians, on s'afermà poderosament mentre desapareixia a la resta dels territoris; la qual cosa provocà que ja a finals del segle passat hi fos considerat un esport autòcton ostentat amb orgull, raó per la qual es denomina joc de pilota valenciana.

El joc de pilota a l'antic Regne de València ( segles XIII - XIX ).

El joc de pilota es practica en terres valencianes des de l'endemà de la conquesta de Jaume I.

Com a mostra de la popularitat extrema del joc podem adduir les contínues prohibicions que va sofrir, ja en el segle XIV. Ha estat repetidament citada la crida que el Consell General de la Ciutat de València formulà el 14 de Juny de 1391 contra el joc de pilota. Però en aquesta ocasió la importància es troba en la veritable rebel·lió popular que la prohibició va ocasionar. El joc de pilota continuà omplint carrers i places.

Els jocs afavorien les despeses desmesurades, i en ocasions els pleits i les baralles; per la qual cosa eren detalladament regulats pels governants i prohibits per l'església. També es regulaven les blasfèmies amb multes i assots. Però a pesar d'açò, sant Vicent Ferrer, en els seus sermons, trobava èticament saludable la pràctica, que contraposava als censurats jocs d'atzar.

Ja entrats en el segle XVI, posseïm un testimoni preciós de les regles del joc als Diàlegs de Lluís Vives.

Tot confirma la plena difusió del joc de pilota entre la generalitat de la societat valenciana, fins i tot entre la minoria morisca.

Al segle XVII, no va amainar l'afició a la pràctica del joc entre els valencians, i en alguna ocasió va tornar a ser causa de greus litigis.

En el segle XVIII el nostre esport es veu reflectit en col·loquis i romanços que ens el mostren plenament arrelat en el poble valencià.

Com deia l'erudit Orellana, a València sempre hi havia hagut trinquets, perquè el joc de pilota era contemplat com “lícito, honesto y decente”. Però aquesta consideració no evitava la contínua persecució que sofria el joc al carrer fins al punt que les autoritats locals pensaren que era font de vici, causa de les repetides absències escolars dels xicons i de la descurança de nombroses obligacions entre els adults, a banda de les pilotades que rebien els vianants i la trencadissa dels vidres, per la qual cosa, el justícia major de la ciutat promulgà en 1741 un ban que prohibia la pràctica del joc de pilota als carrers de la ciutat.

El segle XIX té una importància fonamental en la consideració que adquiriran els valencians del joc de pilota, ja que per un costat se'l considerarà ancestral i, per l'altre, propi. El joc s'escampava per tot el territori on es construïen diversos trinquets i se celebraven memorables partides de desafiament entre jugadors de pobles veïns o de comarques frontereres. Així doncs, es jugava per tot arreu, encara que en cada poble i comarca es practicava amb preferència, o amb exclusivitat, una determinada modalitat.

El joc de pilota durant el segle XX a la Comunitat Valenciana.

A principis de segle, el joc de pilota era tan consubstancial a la societat valenciana que no hi havia cap festa de poble que no en tingués en el programa, ni diumenge en què els carrers no s'ompliren de l'emoció del joc.

Però a partir dels anys quaranta es comença a notar un fort canvi en la pràctica del joc. La nova situació política que es dóna a l'Estat, en certa manera, repercuteix en el joc, tot i que els canvis més profunds s'han de buscar als anys seixanta.

Tres són els elements que influeixen en la baixada que es produeix al joc, fonamentalment al carrer: els automòbils, els carrers i la televisió. Els dos primers impossibilitaran de manera directa la pràctica del joc, mentre que la tercera influirà de manera indirecta.

Davant de totes aquestes dificultats, el joc, en aquests anys, es refugia als trinquets on, malgrat algunes crisis que es produeixen a causa de la falta de jugadors, la importància que mantenen les travesses el fan sobreviure fins arribar a les darreries del setanta i principis del vuitanta, moment en el qual es produeix cert reviscolament tant al trinquet com al carrer.

DEFINICIÓ I MODALITATS DE LA PILOTA VALENCIANA.

S'entén per Pilota Valenciana el conjunt de modalitats de Joc de Pilota a Mà, que tradicionalment s'han jugat a l'àmbit territorial històric valencià, amb una antiguitat fixada documentalment com a mínim al segle XIV. Aquestes modalitats abasten tant les que s'han perdut en la història com les que actualment es juguen per estar homologades, o les que es troben en procés de recuperació.

L'agrupació de les modalitats es realitza bàsicament en:

Jocs Directes (J.D.)

S'entén per J.D. aquell en què s'enfronten 2 equips d'un o diversos components que ocupen camps oposats, llançant la pilota directament i alternativa els uns contra els altres, intentant aconseguir que la falta es produesca en el camp contrari per obtenir els punts. Es divideixen en funció del terreny de joc que s'utilitza a:

Joc al carrer (natural o artificial):

- Joc per baix (raspall).

- Joc a l'alt (la galotxa).

- Joc lliure (les llargues).

Joc al trinquet:

- Joc per baix (raspall).

- Joc a l'alt (escala i corda; rebot).

Joc a la Galotxeta:

- Galotxetes de Monòver.

Jocs Indirectes (J.I.).

S'entén per J.I. aquell en què se enfronten 2 equips d'un o diversos components que ocupen tots el mateix camp, llancen la pilota contra un element intermig (un mur) anomenat frontó que retorna la pilota per rebot per tal que la jugue l'equip contrari al que l'ha llançada. Només hi ha una modalitat:

Frontó Valencià, què es juga al Frontó ( pot ser obert, tancat, cobert o descobert).

CAMPS DE JOC.

• El Trinquet.

• La Galotxeta.

• El Frontó.

• El Carrer Natural: és qualsevol carrer en el que tradicionalment s'ha jugat a alguna modalitat de joc de carrer de Pilota Valenciana, i que, per tant, no té dimensions ni forma obligatoris excepte els de complir amb les mínimes que exigesca el reglament específic de la modalitat, assegurant la pràctica correcta del joc.

• El Carrer Artificial: Com a conseqüència de les condicions urbanístiques de la vida moderna, és molt difícil actualment en la majoria de les poblacions utilitzar els carrers naturals; per aquest motiu ha estat necessari acceptar i fins i tot potenciar la construcció de carrers artificials. Aquests carrers hauran de complir amb les mesures mínimes que marca la reglamentació general i amb les específiques de cadascuna de les modalitats que s'hi practiquen, amb l'excepció de les que a l'hora d'aprovar el Reglament ja estaven construïdes i permeten la pràctica del joc amb un mínim de facilitat i de perfecció.

MATERIAL I UNIFORMES.

Materials: la pilota. Tipus de pilota.

- La pilota de Vaqueta: és la més representativa de les classes de pilota homologades, per la seua antiguitat i qualitat pràctica, esportiva i artesanal. Està formada per vuit triangles corbats del bascoll de la vaca cosits entre ells pel propi gruix de la pell de manera que el fil no es pot veure una vegada tancada la pilota. Dins porta un farciment de borra que ha estat apretada fins aconseguir el pes oficial. En tota partida oficial hi haurà un mínim de 4 pilotes gastades i 2 noves a disposició dels jugadors. Cada equip podrà estrenar, en qualsevol moment de la partida, una de les 2 pilotes noves, essent a partir d'aquest moment de lliure disposició dels dos equips, com la resta de les usades.

- La pilota de Badana: són unes pilotes l'exterior de les quals és de pell de vedella; el seu interior és de borra apretada i poden dur un petit centre de goma encara que això afecta el salt i l'assentament a la mà. Foren usades tradicionalment al joc de carrer per tenir un preu més econòmic.

- La pilota de Tec: És la utilitzada per a jugar al Frontó Valencià. Està formada per un nucli de fusta sobre el que es col·loca una capa de borra, anant tot nugat amb un fil de forma que aprete i subjecte tot el conjunt, i es forra finalment amb pell de cabra, tallada de la mateixa manera que en les pilotes de badana en forma de vuits, els quals s'acoplen i cusen amb costura vista, a diferència de la de Vaqueta.

- La pilota de Drap: És la pilota utilitzada en la modalitat de Galotxeta, estant formada per un centre de borra apretada, i envoltada de tires de drap, tancant - se tradicionalment mitjançant tires de cinta de tela autoadhesiva, que li donen un aspecte peculiar en el què s'aprecien els meridians i l'equador.

Materials : Les proteccions. Les acceptades per la Federació són les tradicionals:

- El Guant: protecció de les articulacions entre mà i dits del palmell de la mà realitzada amb pell de corder i amb unes cintes als extrems que li permeten de subjectar - se a la mà.

- L'Esparadrap: trossos o tires d'esparadrap que protegeixen la mà de la cremada que produeix la pilota en fregar la pell a gran velocitat, i alhora serveixen per subjectar les planxetes i els naips.

- Les Planxetes: Són proteccions metàl·liques puntuals de zones concretes de la mà o de les articulacions dels dits.

- Les Cartes ( o naips ): Són les proteccions que tradicionalment s'han col·locat els jugadors abans d'utilitzar les planxetes.

- El Didal o Didó: En la modalitat de raspall es permet l'ús d'una protecció de les puntes dels dits, que antigament es limitava a unes simples cintes enrotllades, però que avui s'ha perfeccionat amb la creació dels Didals.

L'uniforme dels jugadors.

En el Raspall: Espardenyes blanques o esportives amb mitjons de color blanc o ratllat esportiu. Pantalons curts esportius, blancs. Samarreta blanca ( si és competició oficial, a la part de davant hi apareixerà l'escut de la Federació ). Quan l'ocasió ho requeresca, com en les transmissions televisives, per tal de millorar la imatge, es podrà utilitzar camises de color roig i blau.

En les Galotxetes: La mateixa indumentària, però es podrà utilitzar pantaló llarg blanc.

A la resta de modalitats s'emprarà la mateixa indumentària, però sempre amb pantaló llarg, blanc.

En qualsevol modalitat, quan fa fred, es permet utilitzar prendes d'abric de color blanc o per a la televisió, roig i blau.

Elements comuns: el complement distintiu de cada equip serà la tradicional FAIXA, de color roig o blau. El color roig el durà sempre l'equip o jugador de major nivell i, en cas d'igualtat, el de més edat. En els desplaçaments el durà com a senyal de cortesia l'equip visitant.

COMPONENT HUMÀ DEL MÓN PILOTAIRE.

Els jugadors.

- Aficionats: aquell que practique qualsevol de les modalitats de Pilota Valenciana, sense retribució fixa, per si mateix o sota la disciplina d'un club i en llocs on no siga habitual el pagament d'entrada ni les apostes. Es subdivideixen en categories, segons l'edat i el nivell del jugador.

Categories: Benjamí: de 8 a 9 anys. Cadet: de 14 a 15 anys.

Aleví: de 10 a 11 anys. Juvenil: de 16 a 17 anys.

Infantil: de 12 a 13 anys. Adults: de 19 anys en avant.

Perquè un jugador obtinga la llicència d'Aficionat hauran de concórrer alguna de les següents condicions:

- que estiga qualificat com a jugador aficionat.

- haver causat baixa com a professional al menys des de fa dos anys.

Un jugador podrà participar en categoria superior a la que li correspon per l'edat quan les seues condicions físiques i psíquiques li ho permeten, però una vegada haja jugat en aquesta categoria superior, no podrà tornar a participar en la categoria que li correspon en el mateix campionat.

Quan un jugador professional haja complit els 40 anys, podrà participar en les competicions d'aficionats, sense obtindre la llicència.

Hi ha una categoria coneguda com a Promoció que permet els esportistes menors de 19 anys compaginar les partides anunciades al trinquet amb les modalitats de carrer, per tal de decidir el seu futur (com a professional o com aficionat).

- Professionals: aquell que per les seues aptituds per al joc de les diferents modalitats de Pilota Valenciana practica l'esport com a espectacle, a compte de tercers mitjançant remuneració econòmica. La classificació s'estableix pel nivell assolit en les competicions oficials i pel lloc de situació en el camp de joc: escaleter o rest; mitger; punter; feridor.

Els empresaris (trinqueters): La persona física que dedica la seua activitat a l'organització d'espectacles públics del joc de Pilota Valenciana, amb jugadors professionals (amb llicència federativa), en locals habilitats, als quals s'accedeix previ pagament i on poden o no fer - se apostes.

Els clubs de Pilota: qualsevol associació,( degudament constituïda i en compliment dels requisits fixats per la Llei de l'Esport i els Estatuts de la Federació de Pilota Valenciana ) que tinga com a finalitat principal o almenys com a una de les seues activitats esportives prioritàries, la pràctica i la promoció de la Pilota Valenciana.

Els tècnics: persona ( monitor, seleccionador, etc ) que per les seues característiques físiques i coneixements està en condicions d'ensenyar les tècniques de les diferents modalitats del joc.

Els homes bons i els marxadors:

- Home Bo: són els jutges de decisió inapel·lable de la Partida i que poden ser auxiliats per altres àrbitres, segons les dimensions del camp de joc (de ratlla; de falta; de passa; de dau).

- Marxador: l'encarregat d'assenyalar les “Marxes” en el joc de Llargues al carrer. També rep aquest nom l'encarregat de casar les apostes al Trinquet.

NORMES GENERALS PER A QUALSEVOL MODALITAT.

Existeixen normes que són d'aplicació a qualsevol de les modalitats:

Excepte en les modalitats de carrer, les partides podran ser individuals o entre dos equips de dos o tres jugadors, donant - se la circumstància que en la modalitat de Llargues es pot arribar a jugar amb equips de fins a cinc jugadors.

El Saque o la “ferida” en les partides es verificarà a sort, tirant l'Home Bo una moneda o la xapa homologada de dos colors a l'aire. El jugador que atine tindrà dret a triar el “saque” segons li convinga.

El jugador que faça el saque no podrà fer - ho i este no tindrà validesa fins que , en haver donat l'Home Bo l'ordre de “Va de Bo”, el jugador contrari li demane que traga.

El tanteig, com és tradicional a la Pilota Valenciana, es realitzarà a “Jocs” amb un valor de 5 punts cadascú i formats per quatre tants: Quinze, Trenta, Val, Joc.

Si durant el joc es desprèn part de la indumentària reglamentària d'un jugador, restant dins de la canxa de joc, i la pilota toca en ella, perdrà el quinze l'equip amo de la prenda.

Si dos jugadors peguen a l'hora a la pilota, aquesta serà bona; però si els colps es donen en dos temps diferents, serà falta.

El jugador o representant de l'equip que estiga jugant i que manifeste públicament el seu rebuig o desacatament a l'ordre d'un Home Bo, serà amonestat o sancionat discrecionalment.

Tot jugador que es propose abandonar la canxa per un moment, comunicarà la seua decisió a l'Home Bo, qui l'autoritzarà o no. En cas d'autoritzar - la, assignarà un jutge auxiliar que l'acompanye fins a la seua incorporació al joc.

Les decisions de l `Home Bo i Marxadors o jutges auxiliars són inapel·lables, no podent ser coaccionades pel públic. Únicament en el cas en què siga el mateix Home Bo, qui en no haver vist bé la jugada, es dirigesca al públic en la seua qualitat de “Senat de Cavallers” amb la frase “Cavallers. Es falta o bona?”. La resposta del públic serà la base de la decisió definitiva i inapel·lable de l'Home Bo.

Els espectadors que protesten una decisió de l'Home Bo o dels jutges auxiliars, de manera que en resulten coaccions o disturbis, seran en principi convidats i posteriorment obligats a abandonar el lloc de joc, mitjançant la intervenció del trinqueter o del Delegat Federatiu.

Els jutges auxiliars extremaran l'atenció a la vigilància de les pilotes entre quinzes, amb l'objectiu d'evitar que siguen banyades sense advertir - ho la part contrària, o fer-les malbé intencionadament o canviada sense avisar al contrari abans del saque.

El Trinqueter u organitzador de la partida disposarà d'una farmaciola d'urgència i assistència sanitària durant les partides.

Una partida no podrà ser suspesa excepte per:

a) Manca de llum: es suspendrà durant mitja hora per reparar l'avaria. Passat aquest temps s'informarà respecte de la possibilitat de la ràpida reparació de l'esmentada avaria i en cas contrari es suspendrà definitivament.

b) Força major. En aquestos dos casos la partida es podrà continuar en altra ocasió amb el tanteig que hi havia en el moment de la suspensió.

c) Indisposició dels jugadors: en partides individuals no serà admesa la substitució del lesionat, donant - se la partida per finalitzada amb el tanteig del Mètode General de Còmput ( el bàndol que permaneix ha obtingut els tantos pels que es concertà la partida, mentre que l'equip lesionat se li reconeixeran els tantos que tinguera al moment de deixar la partida). Si la lesió del jugador ha estat causada pel contrari, l'Home Bo podrà acordar la suspensió de la partida per a la seua continuació en altra ocasió segons data que fixe la Federació de Pilota Valenciana i amb el tanteig que figure en el moment de la suspensió. En les partides per parelles, trios, o compensades, a les modalitats de Llargues, Galotxa i Raspall (carrer), la lesió d'un jugador per qualsevol causa, i sempre amb el dictamen del metge, donarà dret a la substitució pel suplent que l'equip tinga a la seua disposició seguint en tot moment les Regles del Campionat o Trofeu en qüestió. En el cas d'optar per la substitució per un suplent, l'equip contrari podrà substituir també a un jugador.

ELS COLPS .

A l'hora de colpejar la pilota, dues són les variables que cal tindre en compte:

- les condicions que en eixe precís moment presenta el mòbil (altura, velocitat, trajectòria, efectes, etc ...).

- la intenció del jugador (on vol enviar - la, amb quina potència, trajectòria, ...).

En funció d'estos dos aspectes, el jugador triarà una o altra forma de colpejar.

• La Volea: Es colpeja la pilota abans que bote amb el braç elevat, els peus en terra i el cos tirat arrere.

• El Bot de Braç: L'execució és la mateixa que la volea, però la pilota ja ha botat.

• La Palma: El jugador es situa enfront de la trajectòria de la pilota, i el braç descriu un gir semicircular en el pla vertical.

• La Bragueta, Butxaca o Sobaquillo: El moviment del braç és el mateix que en el colp de palma, però la pilota va molt ajustada al cos i el jugador es col·loca en posició lateral respecte a la seua direcció.

• El Manró: El jugador de cara a la pilota, la colpeja després de descriure amb el braç un semicercle horitzontal. També s'anomena ganxo o corbellada.

• El Carxotet o Calbot: Consisteix en pegar - li a la pilota de bot de braç, però la pilota té poca altura. El jugador replega el braç en espiral i quan la pilota cau la colpeja.

• El Rebot: La pilota és jugada després de colpejar el frontó.

• Colps de Raspall: Al raspall s'utilitzen totes estes formes de colpejar la pilota però a més, com que es tracta d'una modalitat en la què la pilota corre per terra tenim un colp específic: la Raspada: la mà es col·loca amb els dits cap avall els quals raspen la superfície del pis.

ELS JUGADORS.

Una partida de pilota sempre es juga entre dos equips, ara bé el nombre de jugadors de cada equip varia fonamentalment segons la modalitat practicada:

• Al trinquet per dalt corda (partida estàndard): La partida està formada per dos equips de tres jugadors:

- El més endarrerit: El resto ( també anomenat escalater, restador o barrer). En una partida la primera tasca del resto serà fer el dau, mentre que quan passe al camp contrari, serà ell qui haurà de restar la pilota enviada pel qui fa el dau. Aquest jugador haurà de dominar sobretot el rebot.També és l'encarregat de fer l'escala, jugant les pilotes caigudes de l'escala.

- Immediatament davant del que fa l'escala, juga el mitger que tindrà com a colp fonamental la volea.

- El jugador situat més avant dels tres és el punter, caracteritzat sobretot per la seua habilitat per a col·locar les pilotes als llocs on no puguen arribar els contraris. També s'anomena feridor, ja que sol ser qui efectua la ferida.

• A llargues i raspall al carrer: La composició és variable, però la més habitual és la de 4 jugadors per equip:

- El jugador més endarrerit que és el saque o traure ( a la modalitat de llargues també rebia el nom de banca).

- Davant de tot hi són els punters.

- Entre el traure i el punter hi seran els contrarrestos, encarregats de tornar la pilota enviada pels restos. Al resto, hi haurà uns punters, un rest i més enrere, esperant les pilotes perdudes, hi haurà un altre jugador anomenat en alguns llocs maça.

• A perxa i galotxa: Tenim un feridor (que serà per general el punter). Per altra banda, el jugador situat en posició de tornar la pilota a l'aire, s'anomena el qui fa la perxa o la galotxa, respectivament. Aquest últim també s'anomena galotxer. Mentre que en els casos en què es permet que la pilota bote en la ferida el qui jugarà rebrà el nom de jugador que fa el bot.

ARREGLAR-SE LA MÀ.

Material necessari:

• Sabó d'afaitar.

• Tovalleta.

• Esparadrap.

- Cartes o targetes de telèfon gastades.

- Tesa moll.

- Guant.

- Didals.

a.- Llavar-se les mans amb el sabó d'afaitar i eixugar-se-les amb la tovalla.

b.- Col·locar-se 2 tires d'esparadrap grans en horitzontal sobre la palma de la mà. L'una baix dels dits i l'altra a la part inferior de la palma.

c.- Posar 3 tires d'esparadrap en vertical que vagen des d'una de les horitzontals a l'altra.

d.- Col·locar-se les planxetes (cartes, targetes, ...) sobre l'esparadrap de baix dels dits.

e.- Posar una tira ampla d'esparadrap per damunt de les planxetes per tal de tapar-les.

f.- Posar una tira d'esparadrap per la part posterior de la mà.

g.- Col·locar 3 tires fines i llargues d'esparadrap que vagen des de l'interior a la part posterior de la mà, entre els dits.

h.- Posar tires fines d'esparadrap com a base en cadascuna de les falanges dels dits (en total són 9, perquè també em posem una al dit polze).

i.- Col·locar planxetes menudes sobre cadascuna de les bases d'esparadrap de les falanges i tapar-ho amb una altra tira d'esparadrap.

j.- Posar-se el guant.

k.- Per al raspall:

1.- Posar-se base d'esparadrap a les puntes dels dits.

2.- Tesa moll sobre la base d'esparadrap, en creu.

3.- El didal.

4.- Una tira d'esparadrap que subjecte el didal al dit.

EL TRINQUET.

El trinquet és el recinte de joc específic per la pràctica de la Pilota Valenciana en joc directe. Consisteix bàsicament en un rectangle d'una llargària entre 55 i 60 metres i una amplària entre 8 i 10 metres. Tot el rectangle està tancat per 4 murs, dels quals els dos més llargs (muralles), tenen una alçada similar a la amplària, encara que augmentada per bastidors amb tela metàl·lica. Els altres dos murs reben el nom de frontons i més concretament el del “Resto” a espatlles de l'equip que trau (fereix), i el del “Dau” a espatlles de l'equip que “fa el dau”. L'alçada d'aquests frontons és aproximadament de 4'5 metres.

Darrere dels frontons i a la seua part superior poden haver - hi les “Galeries” on seu la gent en una graderia d'acusada pendent. En alguns trinquets existeixen també les “Galeries Llargues” situades al llarg de la part superior de les muralles, on també seu el públic.

L'angle que formen els frontons amb el terra tenen uns xamfrans del mateix paviment d'uns 30 cm d'amplària, anomenat “Tamborí”.

A l'extrem del trinquet on es troba el “Dau”, i al racó contrari hi ha una “Llotgeta” de reduïdes dimensions que sol anomenar - se “Palquet de baix”. En alguns trinquets la “Llotgeta” està coberta pel “Palquet de dalt”, i com al de baix, seuen els aficionats.

Al trinquet existeixen uns elements concrets i bàsics per la pràctica de la Pilota Valenciana, i que són:

- EL DAU: és un quadrat de 2 metres definit a terra amb una ratlla grossa a l'extrem del trinquet apegat a l'angle que fan el frontó i l'escala.

- L'ESCALA: és una graderia al llarg de tot el trinquet formada per 4 graons dels quals el primer és el de major alçada i que amb els altres 3 s'alça fins a 1'80 metres.

- LA CORDA: divideix el terreny de joc en dues parts iguals a una alçària de 1'80, sota de la qual poden seure els aficionats.

- LA PEDRA: és una llosa incrustada al paviment a 3 ó 4 pams de la corda i prop de l'escala. Sobre la pedra, el feridor bota la pilota per tal de fer la Ferida.

REGLAMENT TÈCNIC DEL RASPALL AL CARRER.

Lloc de joc i dimensions.

Es juga al carrer, on s'estableixen 3 ratlles; dues que limiten els extrems a una distància de 60 m. i la tercera al centre de les ratlles.

L'amplària del carrer serà com a mínim de 7 m. encara que es podrà utilitzar aquell carrer que tradicionalment ha estat el lloc de pràctica habitual.

La pilota.

Serà la de vaqueta i només en partides amistoses, es podrà utilitzar la de badana.

Equips.

Estaran formats per 3 jugadors i un suplent. Es poden donar partides (com a casos especials) on juguen dos contra dos, o dos contra tres, segons les condicions pactades i acceptades per la Federació.

Forma de joc.

El saque es realitza per part d'un dels equips , que trau des d'una de les ratlles extremes, botant - se la pilota o soltant - se - la sense xafar ratlla i pegant - li amb força amb el tipus de colp que vullga i amb l'única condició que la pilota toque en el sòl abans de la ratlla central. No es podrà traure fins que el rest contrari ho demane.

Després del saque, els jugadors contraris hauran de tornar la pilota, tant a l'aire com a qualsevol bot o inclòs si s'arrossega pel sòl o es para en el carrer o en la vorera que estiga lliure de públic.

Si la pilota es para en la vorera en la que està situat el públic o entre el públic allí situat, es col·locarà parada en la projecció d'eixe punt sobre el centre del carrer, des d'on es jugarà amb la ma no dominant del jugador de l'equip contrari.

El quinze es guanya si un dels dos equips aconsegueix passar la pilota més enllà de la ratlla de l'extrem contrari sense tornar - la a l'aire, l'equip contrari.

Si un jugador tira la pilota i l'encala, no tornant la pilota, perd el quinze per al seu equip.

Si una vegada traspassada per la pilota la ratlla extrema, aquesta tocara rebotant qualsevol lloc que no siga el sòl (teulades, balcons, espectadors, etc), el rest podrà tornar-la sempre que siga a l'aire.

Si en tornar la pilota des de fora de la ratlla extrema aquesta tocara en el públic situat més enllà de la ratlla o en algun lloc d'eixa zona, serà falta encara que de rebot entrara en el camp de joc entre ratlles.

Perdrà el quinze el jugador al qui la pilota toque en qualsevol part del cos que no siga la mà o l'avantbraç.

Guanyarà el joc l'equip que faça els quatre quinzes amb una diferència de dos sobre el contrari, per la qual cosa en arribar un equip a VAL, si l'altre empatara es contaria iguals a 30, tot dient “ A dos “, fent referència a que falten dos quinzes per a guanyar el joc.

Cada joc guanyat valdrà 5 punts acumulables als que ja tenen, fins arribar al tanteig de la partida.

Les partides es jugaran a 40 punts, és a dir, 8 jocs i sempre que es pacte i accepte per la Federació podran establir-se tanteigs distints.

REGLAMENT TÈCNIC DEL RASPALL AL TRINQUET.

- La partida començarà en anunciar - se per part de l'empresa en la forma que va a jugar - se.

- El saque es farà botant la pilota dins del dau i pegant - li en colp lliure.

- Una vegada efectuat el saque, si la pilota arribara al frontó per l'aire, es tornarà al primer bot, si ho fera després del primer bot es jugarà a l'aire ( rebot ).

- Quan la pilota toque escala o a algun espectador assegut en ella, es considerarà parada.

- Tota pilota que vaja pel sòl es tornarà abans que pegue en el frontó.

- La pilota solament es podrà encalar als palquets o galeria de la part del Dau.

- Tota pilota que s'encale a les galeries del rest serà quinze per a l'equip contrari al que l'ha llançada.

- Tota pilota que toque en el tamborí serà quinze per a l'equip que la tire.

- Tot jugador que toque la pilota amb les mans juntes, o toque la pilota amb qualsevol part del cos que no siga la mà o l'avantbraç, perdrà el quinze.

- Les partides es disputaran a 5 jocs (25 tantos), podent - se pactar eixir iguals a 5 ó a 10, per tal d'acurtar la partida (sempre per causa justificada).

REGLAMENT TÈCNIC GENERAL DE FRONTÓ VALENCIÀ.

- El lloc de joc és el frontó i les dimensions reglamentàries són: 25 metres de llarg (amb una tolerància de + / - 5 metres).

- Hi haurà tamborí al rebot.

- La pilota oficial és la de Tec.

- Les partides oficials seran a 50 tantos ( 10 jocs ), amb possibilitat de començar de 5 ó 10 tantos i alternant el saque els equips a cada joc jugat.

- La partida s'ha de guanyar amb un mínim de 2 jocs. Si arribant al penúltim joc hi haguera empat es jugaria 2 jocs més. Si continuara l'empat, es jugarien 9 pilotades en saques alternatius (començaria a traure per sorteig). En aquest cas guanyarà l'equip que obtinga més tantos

- La ratlla de FALTA en el frontis tindrà una alçada de 90 cm. en la seua línia superior (amb una tolerància de + / - 5 cm). La ratlla de canxa que delimita l'amplària es fixa a 10 metres de la muralla esquerra.

- En qualsevol partida oficial hi haurà un mínim de 6 pilotes de les quals com a mínim 2 d'elles seran noves tenint el dret a estrenar - en una cada equip.

- Abans que un jugador efectue el saque deurà avisar als seus contraris, que li indicaran que ho pot fer. Manarà en el canvi de pilota el jugador que es trobe en el saque.

- L'uniforme obligatori serà el normal.

- El saque s'efectuarà botant la pilota abans de la ratlla que delimita l'esmentat saque.

- Seran bones les pilotes que peguen en el frontis més amunt de la xapa de FALTA i al mateix temps faça el primer bot després de la línia de falta marcada a la canxa i abans de la de passa. Si toca alguna d'aquestes ratlles serà falta. Les pilotes dubtoses seran tornades segons indique el jutge.

- Si quan la pilota de saque ultrapassa amb els seu primer bot la ratlla de Passa, encara que colpeje en el tamborí es considerarà nul·la la primera vegada i mala la segona apuntant - se el quinze l'equip del rest.

- En efectuar - se el saque i una vegada el jugador haja botat la pilota, aquesta es considerarà vàlida, encara que el jugador que faça el saque no acerta a jugar-la, excepte quan el jutge considere que el mal bot és producte d'una circumstància especial.

REGLAMENT TÈCNIC D'ESCALA I CORDA.

El terreny de joc és el Trinquet; i les seues dimensions són:

- Longitud: 55 / 60 m.

- Amplària: 9 - 10 m.

- Canxa: 6'5 - 7 m.

- Alçada corda: 1'75 - 1'80 m.

- Amplària xarxa corda: 10 - 15 cm

- Dimensions Dau: 2'7 X 3 m.

La pilota a utilitzar és la de Vaqueta (en competicions oficials).

El públic es col·locarà bàsicament a les galeries ( llarga, del rest o del dau), a les escales de la zona del rest i sota la corda en un espai restringit. En partides de molta expectació podrà utilitzar - se la zona d'escala del Dau, però limitant l'ocupació al blau de l'1, per tal d'assegurar espai suficient per la caiguda de la pilota en l'acte de ferir.

Els equips per a la pràctica d'aquesta modalitat podran ser:

- Individuals.

- Parelles.

- Trios.

- Pactats (mai oficial).

Els components d'un equip són:

- Rest o escaleter.

- Mitger.

- Punter (normalment serà el feridor).

- Feridor (només fa la ferida i no juga).

REGLES DEL JOC.

La ferida es realitza des de la pedra col·locada aproximadament a un metre davant de la corda dins del camp del Dau. El feridor bota la pilota en la pedra i jugant - la amb el palmell de la mà, la impulsa contra la muralla de l'escala i per tant a la seua dreta, des d'on, obligatòriament, ha de colpejar - la per dalt d'una línia blava correguda per tal que després de botar a l'escala, caiga dins del Dau.

L'escaleter contrari, situat dins del dau haurà de tornar la pilota jugant - la a l'aire, després de botar a l'escala o al primer bot dins del Dau, passant - la per damunt de la corda, estant - li prohibit en aquest primer colp llançar - la a la graderia. En cas de fer - ho, perd el quinze.

Tornada la pilota el joc continuarà de forma que els jugadors tornen sempre la pilota jugant - la a l'aire, al rebot o al primer bot sobre el sòl.

Tota pilota que bote sobre l'escala o vaja rodolant per ella, hom considerarà que es troba encara a l'aire, no comptabilitzant per tant els bots esmentats.

El tamborí és considerat aire i per tant el bot que faça la pilota sobre ell, no serà comptabilitzat.

Si la pilota de ferida toca la ratlla del Dau o cau fora d'ell, serà falta de l'equip del feridor.

Si la pilota toca la corda, la xarxa inferior d'ella, o passa per baix de la corda, serà falta.

Tota pilota que toque la junta terra - tamborí i no toque la paret, es considerarà aire. Tota pilota que toque la junta terra - tamborí i toque la paret, es considerarà bot.

Les posicions dels equips dins del trinquet són alternatives, i s'han de canviar a cada joc finalitzat.

Tota pilota que toque a un jugador en qualsevol part del seu cos que no siga la mà, o en qualsevol part de la seua roba, serà falta, encara que passe a l'altra banda de la corda, perdent per tant el quinze.

La pilota que una vegada jugada es perd per la galeria llarga o per dalt de les muralles laterals (als trinquets descoberts), serà falta del jugador que l'ha llançada.

En les partides que estiga permès tirar les pilotes a les galeries, si la pilota es queda encalada a la galeria del Dau o del rest, serà quinze del jugador que l'ha llançada. Si la pilota rebotara en alguna paret, esglaó, objecte o persona i tornara a caure, el joc continuarà, raó per la qual està totalment prohibit que el públic de les galeries pare, retinga o empente la pilota, alterant la seua trajectòria. En cas d'espentar - la serà quinze del que l'ha llançada.

El jugador del Dau, que és qui pateix la ferida, tindrà el dret a triar i canviar la pilota a cada quinze que es jugue. En tota partida oficial hi haurà dues pilotes noves al caixonet, de les quals en podran triar una cada equip al llarg de la partida.

El responsable de l'equip serà sempre l'escaleter o rest.

Les partides seran a 60 tantos (12 jocs), podent - se pactar eixir iguals a 5, 10, etc.

A la part del rest, la pilota que toque escala des de la corda al 6, es considerarà parada, jugant - se des del primer esglaó del 6. Si toca més enllà del 6, la pilota es jugarà des del primer esglaó del punt que assenyale el jutge.

Sempre que a l'escala de la part del Dau hi haja públic, la pilota que toque escala entre la corda i el 3, es considerarà parada, jugant - se des del primer esglaó del 3. A les que toquen a partir del 3 se'ls aplicarà el mateix criteri que les de més enllà del 6 a la zona del rest.

Quan la pilota estiga parada, el jugador la soltarà sobre l'esglaó, recta i fluixa.

Si un jugador toca la corda en jugar la pilota, perdrà el quinze.

Si un jugador a causa de l'impuls d'una jugada, passa a la canxa contrària destorbant el jugador contrari, perdrà el quinze.

Tota pilota que, en jugar - la, pega primerament a l'escala (excepte a la careta del primer esglaó), i després passa per dalt la corda a l'altre costat, serà falta de qui l'ha llançada.

Si la pilota passa la corda, però tan fluixa que cau sobre la gent asseguda als banquets de baix i el jugador contrari no la pot jugar, es considerarà quinze del jugador que l'ha llançada.

Si la pilota que passa la corda toca en un espectador, es considerarà que aquest és aire i per tant el joc continuarà de bo.

Tota pilota que toque en un espectador i passe a l'altra banda de la corda es considerarà falta del jugador que la va llançar.

Si la pilota que jugada des del rest colpeja en el frontó del Dau i correguent sobre l'escala torna fins a la corda, tocant - la, sense que el jugador del Dau la torne, serà quinze del jugador que la va llançar.

REGLAMENT GENERAL DEL JOC DE LLARGUES.

És la modalitat més antiga de totes les que avui es practiquen.

Es marcarà el carrer amb les tres ratlles tradicionals: la banca, la de falta i la del rest, amb les distàncies oficials següents:

- de banca a falta 40 metres.

- de falta a rest 30 metres.

Aquestes mesures tindran una tolerància segons les necessitats d'adaptació d'algun carrer especial, el que es farà saber amb suficient antelació a la Federació.

Les marxes són dos tacs de fusta o plàstic marcats amb els números 1 ó 2, segons la seua utilització.

S'anomena saque o banca al jugador que llança la pilota per primera vegada, en cada jugada o quinze; també es diu banca, a l'equip que en cada moment se situa en la part del saque.

El joc s'aconsegueix en guanyar un dels equips quatre quinzes no havent passat l'altre equip de 30 (és a dir amb 2 quinzes de ventaja); i també quan té un equip Val i ratlla i guanya dita ratlla.

Fer ratlla és l'acte de parar la pilota, quan va de mal (quan ja ha pegat dos bots), dins del terreny delimitat entre la ratlla de banca i la de rest. Solen ser els de l'equip del rest els més interessats en fer ratlla perquè quan es facen les dues, passen a tindre el saque.

El marxador és la persona encarregada de portar i comptabilitzar la partida, actuant com a màxim responsable, i podent fer d'home bo. També s'encarrega de posar les marxes (on haja estat parada la pilota quan va de mal) i d'ahí li ve el nom.

El rest és en cada moment l'equip que s'oposa a la banca. També sol anomenar-se rest al jugador o jugadors que per la seua potència estan encarregats de restar les pilotes que fa el saque, des de la banca.

Parà és la posició dels espectadors que se situen, immediatament després de la ratlla de quinze del rest, i que simbolitzen el punt fins on normalment pot arribar la pilota llançada pel saque o banca.

Si una pilota jugada, toca en algun obstacle o lloc dels permesos i ix de bo per a poder jugar-la, es diu que ha tocat aire.

La forma habitual de traure és de sobaquillo o de bragueta.

Si qualsevol dels dos equips, en un intent d'obtindre el quinze, intercepta la pilota, o la para anant a mal, dins del terreny delimitat entre les dues línies extremes, es marcarà una ratlla. Quan es produeix aquesta jugada, el joc queda interromput ja que per a dilucidar el quinze, deuran de canviar la posició els dos bàndols, situant-se a la banca l'equip que estava al rest. A pesar d'això el joc continuarà, deixant en suspens dita jugada, fins que es produesquen dues ratlles o un dels equips faça Val (moment en que hi haurà Val i ratlla).

Es dona per començada una partida quan l'equip de la banca efectúe el saque.

Per obtindre el quinze, l'equip de la banca deurà de llançar la pilota, fora de la ratlla de quinze del rest, per això deuran de buscar dit quinze, be de saque o, cas de ser tornada la pilota pel rest, tornar-la altra volta, pegant-li a bo per obtindre l'objectiu.

L'equip de banca haurà d'impedir que l'equip del rest faça ratlla, donat que en aconseguir aquestes dues ratlles (o una, si el joc és a Val) passarà a tindre el saque, canviant la posició, i convertint-se en banca. L'equip de banca és el que juga normalment a l'ofensiva ja que té el saque i això és una gran ventaja.

L'equip situat al rest, haurà de jugar la pilota i passar-la de la línia de banca per a conseguir guanyar aquest quinze.

Tant l'equip de banca com el de rest, podran jugar la pilota, sempre que vaja a bo, inclòs fora de les limitacions de les línies principals.

En produir-se ratlles intermitges entre els dos quinzes que delimiten el joc, s'hauran de guanyar aquestes. Seran aquestes les que vindran a substituir en dita jugada a les línies principals. Per tant, tan sols passant la pilota de l'esmentada ratlla, guanyarà el quinze aquell equip que deixe la pilota a mal, a l'altre costat de la ratlla intermitja per la que s'està lluitant.

REGLES

El saque serà lliure.

El saque haurà de tirar la pilota abans de la ratlla de quinze que delimita el terreny de joc (ratlla de banca). La pilota haurà de botar més enllà de la ratlla de falta.

Per a poder començar la partida hauran d'estar presents en el carrer com a mínim, tres jugadors per bàndol.

Les partides oficials seran a 60 tantos o 12 jocs.

El marxador o home bo serà el jutge màxim de la partida i les seues decisions seran inapel·lables.

Si hi ha alguna jugada conflictiva, el marxador consultarà amb el públic (“ cavallers què és això?”)

Perdrà el quinze aquell jugador a qui la pilota toque més amunt del colze. Però si porta el braç cobert, serà falta si li pega més amunt del canell.

Tota pilota que toque en el marxador després del segon bot, serà la posició d'aquest la que determine on assenyalar la ratlla. Si li pega la pilota al marxador i aquesta ix de bo, es podrà jugar igual que si donara en un espectador.

Tota pilota que no es puga jugar per quedar situada en algun lloc del carrer, a una altura igual o superior als dos metres serà mala de qui la va jugar per última vegada, excepte si havia tocat sòl, en aquest cas serà bona.

Quan la pilota vaja jugada per un jugador, i s'introduisca de colp, o després del primer bot, o de mal, en alguna porta, finestral o similar, es marcarà ratlla en el mig de la mateixa.

Si dins del carrer on es jugue la partida, comença un altre, i les pilotes entren en aquest, es marcarà ratlla enmig del carrer.

Quan un jugador pare la pilota venint a mal, es marcarà la ratlla en la part més endarrerida del seu cos.

Tota pilota que després de botar dues o tres vegades, és agafada pel jugador en l'aire, la posició per a marcar la ratlla serà el centre de les dues cames. Si el jugador dóna un bot cap avant, i agafa la pilota a mal, també en l'aire, la posició de la ratlla serà el mig de les dues cames, en caure a terra.

La cara de les voreres es considerarà com a prolongació del carrer, per la qual cosa una pilota que done el primer bot en el carrer i a continuació en la cara de la vorera o viceversa, anirà a mal.

Tota pilota que vaja pel llindar d'una casa o similar que estiga a superior nivell que la vorera, estarà en joc, però no quan es pare. En eixe cas es marcarà ratlla.

Les pilotes que, llançades per algun jugador, van per damunt de les teulades i cauen fora de les ratlles que delimiten lateralment el joc en el carrer, seran considerades males.

La pilota que vaja per damunt les teulades, i caiga dins del terreny delimitat lateralment per al joc, serà bona.

Tots els jugadors respectaran inapel·lablement les decisions del marxador.

Tota pilota que caiga al carrer per dins d'una canal o similar es considerarà falta del qui l'ha llançada.

Parar les pilotes a bo, amb les mans juntes, farà que perda el quinze.

El saque manarà de les pilotes i podrà canviar-les quan vullga.

Si es produeix una ratlla, el marxador o jutge auxiliar col·locarà la marxa al mig del carrer, marcant - la amb un guix, i en resoldre's aquesta, s'anul·larà creuant la ratlla amb un altra en forma d'aspa.

ALTRES MODALITATS DEL JOC DE PILOTA.

Al trinquet:

A rebot: També es coneix amb el nom de curtes. El dau es traslladava al racó contrari a l'escala i existia una corda, no tan grossa com la central, a uns quatre metres d'alçària i que distava cinc o sis metres del rebot.

La ferida també canviava, perquè el feridor botava la pilota sobre una banqueta, que per contra a la llosa, estava situada a la vora de la muralla. Després de botar la pilota sobre aquesta banqueta, el feridor colpejava la pilota suaument per enviar-la per dalt de la corda que hem esmentat i, dins del dau.

Entre el rebot i la corda se situaven tant el mitger com l'escaleter. El mitger hi era més prop de la corda i preparat, si era possible, per a pegar-li a la pilota de volea, mentre que si la pilota aplegava al rest, aquest l'havia de jugar obligatòriament de rebot, per això el nom d'aquesta modalitat. Passat el moment de la ferida, l'acció ja es desenvolupava com a l'altra modalitat amb escala i corda.

Al carrer:

A contramà: Només es diferenciava del joc de llargues per la forma de traure, que era a contramà. La resta del desenvolupament de la partida era igual que a llargues.

A curtes: Modalitat molt semblant a les llargues. Té els mateixos trets d'aquella pel que fa a les maneres de traure i desenvolupament de la partida, però es diferència de les llargues perquè té el traure limitat.

En les curtes existeix, amés de la línia de falta, una altra línia darrere que marca la falta de llarg per al traure. El jugador haurà de col·locar la pilota en el quadre que queda delimitat per la línia de falta i la falta de darrere. Passat aquest moment, s'hi jugarà igual que a llargues.

A Galotxa: Modalitat també molt semblant a les llargues. Es practicava a les comarques de l'Horta, interior de la Marina i, especialment, a pobles valencians de parla castellana.

Es jugava en un carrer amb unes mides semblants a les del joc de llargues. La diferència estava en el començament de cada quinze, ja que a la Galotxa es feria i a les llargues es treia. A la Galotxa ja no existeix la ratlla que marcava la falta, ni la marca per efectuar el traure (evidentment perquè no es trau). Però sí que existeix una marca des d'on s'ha de fer la ferida i unes altres línies que dilimiten el dau (espai on s'ha de col·locar la pilota en la ferida). A més, té una corda per dalt la qual ha de passar la pilota llançada pel feridor. Des del punt de la ferida a la falta de darrere hi ha unes trenta cinc passes.

La partida de Galotxa comença en posar la pilota en joc el feridor, que ha d'avisar el rest cada vegada que es dispose a ferir. El feridor ferirà durant tota la partida des d'un punt fix, des del qual llançarà la pilota per dalt la corda de la Galotxa, de tal manera que la pilota no caiga més lluny de la ratlla de falta de darrere, cas en el qual es produirà “falta de llarg”. La destresa del feridor buscarà sempre complicar-li la tornada a l'adversari, amagant la pilota a la vora de la paret, a l'esquerra o tocant els raconets per tal que la pilota trenque.

En aquesta modalitat existeix un jugador preparat sota la corda per jugar la pilota a l'aire. Aquest jugador rep el nom de galotxer o qui fa la Galotxa o qui fa les volees. Darrere es situa un altre jugador per jugar les pilotes que no jugue el galotxer. Aquest jugador es coneix com el qui fa el bot.

Una vegada tornada la ferida i passada la primera pilotada, es juga de la mateixa manera que en una partida a llargues.

A perxa: Molt semblant a la Galotxa. Hi ha de dos tipus: la perxa en bot o perxa bruta i la perxa esquerra o perxa neta. En la primera, la diferència fonamental és que no té cap punt marcat per a fer la ferida, però per a compensar, sí té un dau de dimensions molt més reduïdes que en la Galotxa (l'amplària de la vorera i de llargària 5 ó 6 metres).

En la perxa esquerra o perxa bruta sí que hi haurà un punt marcat per a fer la ferida (i també tindrà el dau reduït).

A pilota blanca: Modalitat de pilota de carrer per dalt corda i sense ratlles, coneguda pel nom de la pilota en què es jugava, la pilota blanca.

El carrer no tenia cap limitació, només tenia una ratlla per a traure i una corda al mig que separava els dos equips, sense cap línia de quinze ni a la banca ni al rest.

En aquesta modalitat es treia, no es feria, i es començava a jugar llançant-se la pilota d'un equip a l'altre amb l'única condició de passar-la per dalt de la corda, a més de jugar-la sempre al primer bot.

El nom d'aquesta modalitat venia donat per la pilota amb la qual es practicava, una pilota de pell que tenia aquest color. Així es diferenciava del joc de llargues, que es practicava amb la pilota típica de vaqueta o negra.

A nyago: Modalitat del joc de pilota, practicada fins a principis del segle XX a la Marina Alta. Nyagar era jugar la pilota amb tota la força des d'un punt a un altre, jugades que no es dien quinzes sinó passades . El qui nyagant o restant passava la pilota de la ratlla que defenia el contrari, l'havia passada, i guanyava la quantitat establida. Aleshores es començava a nyagar en direcció contrària.

Al nyago, el rest era lliure, amb qualsevol mà o fins i tot amb el peu (novetat dins del món pilotaire).

A galotxa moderna: És la galotxa practicada avui i té poc a veure amb l'explicada abans. Sol jugar-se als pobles de la província de València i al sud de Castelló. La galotxa actual ve a ser el resultat d'haver tret el joc per dalt corda del trinquet al carrer i d'aprofitar algunes peculiaritats que ja tenia el joc al carrer, com ara la corda de galotxa i el dau sobre la vorera.

El carrer utilitzat ha de tenir una llargària semblant a les llargues. No existeixen les ratlles de quinze dels extrems i per això els jugadors poden allargar la pilota tot el que vullguen o puguen, sense que per això siga quinze.

Però al igual que al trinquet, al centre hi ha una corda amb la mateixa alçària. A més d'aquesta corda (corda de falta) hi ha per damunt d'ella (a uns 3 metres), una altra (galotxa) que només té efectes per a la ferida. Aquesta corda té enganxades unes tiretes de tela a l'amplària del dau que afavoriran la seua visió.

A la paret contrària del feridor i començant des de sota la corda de galotxa, hi ha el dau (rectangle de sis metres de llarg, per metre i mig d'ample), on ha de col·locar la pilota el feridor.

El públic es situarà al voltant de tot el terreny de joc, excepte el dau i tampoc es freqüent que s'hi pose entre la corda de falta i el dau. Fins i tot hi pot haver públic sota la corda de falta (com al trinquet).

La partida comença fent la ferida, es a dir col·locant la pilota dins del dau havent-la passat per dalt la corda de galotxa. El feridor fereix des de la paret de la seua esquerra un poc més enrere de la corda de falta. Al dau es col·loquen 2 jugadors: el galotxer (per pegar-li de volea si es dona el cas) i el que fa el bot per a pegar-li després del primer bot, si el galotxer no ho ha fet.

A galotxa moderna, sempre s'ha de tornar al primer bot i per dalt la corda de falta.

Les partides solen jugar-se a un temps determinat més dos jocs.

Altres:

El Frare: variant del joc de frontó valencià, practicada avui a les comarques valencianes del nord (Plana Alta, el Baix i l'Alt Maestrat).

Es practica a l'interior d'un trinquet i mai al carrer. Aquest trinquet està tancat per quatre parets: el frontó, les muralles i un rebot (de dos metres i mig d'alçada i per damunt del qual es pot assentar el públic). La diferència fonamental es troba en el fet d'estar tancat pels 4 costats, ja que el frontó no té paret a la dreta dels jugadors. A més a més, la peculiaritat d'aquesta modalitat la trobem en els frares, que són dos bisells verticals, que maten els angles que formen les muralles laterals amb el frontó i que acaben en punta a la part superior (caputxó). La seua finalitat és desviar la trajectòria de la pilota per tal d'impossibilitar el joc del contrari.

La ratlla del traure assenyala la línia d'on ha de passar la pilota en la treta.

Galotxetes de Monòver: Es una modalitat practicada a aquesta població del Vinalopó i voltants. Es construïren a principis de segle per primera vegada i va ser tan gran l'interès suscitat entre els aficionats d'aquestes terres, que prompte abandonaren la practica d'altres modalitats.

Són edificis tancats, més menuts que els trinquets (18 a 20 metres de llarg per 3 a 3'5 metres d'ample). Existeixen els rebots i els tamborins i també una corda central d'uns 60cms d'alçada, però no hi ha escala.

La principal característica està en els forats anomenats caixons, que es troben a l'angle vertical que formen les parets laterals amb els frontons, on intentaran d'introduir la pilota els jugadors per a guanyar el quinze.

La pilota també és diferent, ja que està feta amb draps arrodonits i apretats, que després són recoberts per llana i vetes cosides o esparadrap. És més gran que la pilota de vaqueta, però sense aplegar a ser el doble.

La manera de jugar consisteix en passar la pilota per dalt la corda central d'un equip a l'altre al primer bot, sempre intentant col·locar-la a l'interior dels caixons. Es comença cada quinze ferint des d'una banqueta adossada a la paret, a la vora de la corda, i la pilota ha de col·locar-se dins del dau.

La puntuació és per jocs, però cada joc només val un punt i no cinc com en altres modalitats.

D'AQUESTES MODALITATS JA NO ES PRACTIQUEN:

AL TRINQUET: A Rebot.

AL CARRER: A contramà.

A pilota blanca.

Al nyago.

VOCABULARI BÀSIC DEL JOC DE PILOTA

A

* Acompanyar: Colpejar suaument per guanyar en precisió, seguint amb el braç la trajectòria que es pretén que efectue (exemple a la ferida).

* Adobar: 1.- Millorar les condicions del perdedor per disputar amb major igualtat la partida. 2.- Jugar les pilotes fluixes, sense força.

* Aire: 1.- Mescla de gasos per on es desplaça la pilota.

2.- Parts del trinquet on pot redolar o colpejar la pilota sense que s'interrompa el joc.

3.- “a l'aire!”: Veu que adreça el mitger al seu rest perquè colpege la pilota de volea.

4.- “entrar-li a l'aire”: Colpejar la pilota abans del primer bot.

5.- “donar aire a la pilota”: Enviar-la lluny, sense gran esforç, de tal forma que, en elevar-se, agafe més velocitat.

* Alfarrassar: Pronosticar el resultat d'una partida abans de començar-la.

* Ambidextre: Dit del jugador que se serveix igualment de la mà dreta que de l'esquerra.

* Amollar: Soltar la pilota.

* Apostar: Travessar els aficionats.

* Aücar: Cridar per reprendre, el públic, un jugador.

B

* Badana: Pell assaonada d'ovella, molt flexible i suau, amb que s'elabora un tipus determinat de pilota utilitzada freqüentment en el joc en les modalitats de carrer.

* Bala: Mot utilitzat en l'expressió anar com una bala: Adquirir gran velocitat, la pilota.

* Balconet: Plataforma d'obra envoltada d'una barana situada sobre la llotgeta, a mà dreta del dau.

* Barrer: Jugador que, dins un equip de tres en la modalitat per dalt corda, ocupa la posició més endarrerida o més acostada als frontons.

* Bolinxó: Barana de la llotja dels trinquets que protegeix els espectadors de possibles pilotades.

C

* Caixonet: Caixa petita de fusta, oberta i dividida en diferents compartiments on es guarden les pilotes que han de ser utilitzades al llarg d'una partida i que, al trinquet, sol estar dipositada a la llotgeta de baix.

* Capbussar: Colpejar la pilota de manera que quan toque el sòl ja no s'eleve a penes i esdevinga molt difícil de tornar per al contrari.

* Cavaller: Tractament que encapçala qualsevol parlament adreçat al públic en general o a alguna persona en particular dins una partida de pilota. Per exemple: “Cavallers, la partida és ...”

D

* Dau: Espai situat a l'angle que forma l'escala amb el frontó de la part on es troba el palquet o llotgeta, on ha d'introduir - se la pilota en la ferida

* Desafiu: Partida de pilota en la qual, des del principi, hi ha una quantitat de diners que es juguen entre els participants o entre els padrins.

* Didal: Peça tubular, de pell o de lona, tancada per un extrem que serveix per a protegir els dits de les raspades en la modalitat de raspall. També es pot dir: ditera, ditet, ditó, didó, ...

* Duro: 1.- Unitat monetària utilitzada en totes les travesses del joc, sense que s'utilitze mai la pesseta.

2.- no tenir ni un duro No disposar, un jugador, d'un padrí que l'avale.

E

* Encalar: Llançar una pilota a un lloc d'on és fàcil de recobrar, com una teulada o un balcó, al carrer, o a la galeria, si es juga al trinquet.

* Esbroncar: Escridassar, el públic, un jugador, per demostrar-li la disconformitat pel seu baix rendiment o desinterès manifest.

* Escala: Graderia de quatre graons, el primer dels quals és més alt que els restants, que té una alçària mitjana de 2'29 m i una amplària de 2'71 m i un desnivell d'un 5'58% cap a les lloses per a assegurar la caiguda d'escala, on s'asseuen els aficionats i que, a l'efecte del joc, es considera aire.

* Escaleter: Jugador de pilota que actua darrere en un trio o una parella, en la modalitat d'escala i corda, i que, per tant, fa el dau en els jocs de fer i resta en els de restar, i normalment és l'encarregat de jugar les caigudes d'escala.

* Esclafit: Soroll sec que produeix la pilota en ser colpejada per la mà del jugador.

F

* Faixa: Peça de roba molt més llarga que ampla que se cenyeixen els jugadors a la cintura i que serveix per a diferenciar els equips pel seu color (blau o roig).

* Feridor: Jugador que fereix, siga el punter, que fereix i es fa arrere, siga un altre que s'encarrega exclusivament de ferir i no juga.

* Ferir: Posar la pilota en joc, en les modalitats de carrer on no es trau o al trinquet en escala i corda, impulsant-la amb destresa i no amb força i sempre amb l'obligació de col·locar-la dins el dau, tenint present que, al trinquet, després de botar la pilota contra la pedra, l'haurà d'enviar contra la muralla que té a la dreta, de tal forma que hi pegue per dalt la ratlla de la ferida (dels blaus).

G

* Galeria: Grada situada en la part de dalt dels frontons, on alguns trinquets tenen una simple terrassa amb cadires, i uns altres, la major part, banquets esglaonats per a poder seure - hi el públic, des d'on es pot tornar la pilota de bo, i si hi queda encalada la pilota és quinze de qui l'ha llançada(depenent de la modalitat, només és podrà encalar a la galeria del dau).

* Galotxa: 1.- Branca petita que antigament marcava el punt per dalt el qual s'havia de passar la pilota en l'acte de la ferida en la modalitat de galotxa.

2.- Modalitat tradicional del joc de pilota a carrer en la qual, en el moment de la ferida, la pilota havia de ser llançada per dalt la galotxa, per a després caure al dau i ser jugada per qui fa la galotxa o el bot i que, a partir d'aquest moment, es jugava seguint les mateixes regles del joc de llargues.

* Galotxes: Edifici rectangular tancat on es practica la modalitat de les Galotxes de Monòver, de 20 m de llargària i 3'50 d'amplària, que no té escala lateral com el trinquet i sí, corda central.

J

* Jornal: Diners guanyats per un jugador en una partida que, normalment, no estan estipulats prèviament sinó que depenen, en gran part, de les travesses i el taquillatge.

L

* Llosa: Pedra.

* Llotgeta: Compartiment del trinquet destinat al públic, situat a la dreta del dau, a l'angle que forma la muralla i el frontó.

M

* Maça: Jugador que fa la funció de restador en el joc de llargues.

* Marro: Mot utilitzat a l'expressió fer un marro Trencar.

* Marxa: 1.- Cadascuna de les fustes o telles, en el joc de carrer, que es col·loquen on es fa una ratlla perquè s'hi ha aturat la pilota i que van marcades amb els números 1 i 2, per a indicar si és la primera o la segona ratlla que aconsegueix un equip.

2.- Cant del resultat del joc o de la partida que fa el marxador després de cada quinze.

3.- Marxes: percentatge dels diners jugats en les travesses, al voltant del 12% , que el trinqueter reté per al pagament d'impostos i el benefici empresarial.

* Marxador: 1.- Qui assenyala les marxes.

2.- Qui és dipositari i intermediari de les travesses i porta com a distintiu un davantalet de cuiro on guarda els diners travessats.

3.- Qui porta el compte general i particular de la partida, i al mateix temps, en canta els resultats.

* Mastegar: Pilotejar llargament i dura abans de poder rematar el quinze un dels dos equips.

* Mentir: Fallar, enganyar, referint-se al bot de la pilota.

* Mitger: Jugador que se situa, en un equip de tres, entre l'escaleter i el punter, i que té com a missió interceptar les pilotes tallades de corda, difícils de jugar per l'escaleter, i acabar quinzes amb la volea, tirant la pilota a la llotgeta o galeria.

* Muralla // Murada: Qualsevol dels dos murs laterals del trinquet.

N

* Nyago: Modalitat del joc de pilota, practicada fins a principis de segle a la Marina, que consistia a colpejar la pilota fortament des d'una ratlla o punt d'eixida per aconseguir una passada o superació de la ratlla defensada per l'adversari, que jugava enfront, el qual la podia restar amb les mans o, fins i tot amb els peus, sempre que fos a l'aire o al primer bot, amb la finalitat que la pilota sobrepassàs la ratlla de qui havia nyagat, amb la qual cosa s'intercanviaven les funcions.

P

* Padrí: Persona que protegeix algun jugador, el recomana al trinqueter i li dóna suport amb travesses al seu favor, sobretot als desafiaments.

* Parada: 1.- Interrupció més o menys prolongada del joc per a fer les travesses.

2.- Públic situat als extrems del terreny de joc en les partides de carrer, dret o assegut, a una distància prudencial darrere de l'últim jugador de cada equip.

* Passa: 1.- Unitat de mesura de longitud utilitzada tradicionalment en el joc de pilota.

2.- Donar unes passes: Oferir al contrari l'avantatge d'efectuar el traure des d'unes passes més prop de la línia de falta.

3.- Al frontó, ratlla marcada al sòl per a indicar d'on no pot passar la pilota en el traure.

* Pedra: Punt assenyalat en un rajol del paviment del trinquet, un poc abans de la corda i al costat de l'escala, on es bota la pilota per a ferir.

* Planxeta: Peça metàl·lica que alguns jugadors es col·loquen, sola o com a reforç d'un naip, entre la mà i el guant, per a protegir-se dels colps de la pilota.

* Punter: Jugador que fa la punta, se situa davant del mitger i sol ferir.

Q

* Quinze: 1.- Cadascun dels quatre punts que, en guanyar-se, fan pujar la comptabilitat en el joc: de res a quinze, de quinze a trenta, de trenta a val i de val a joc.

2.- El primer dels quatre punts que fan guanyar un joc.

R

* Racó: Angle que forma la intersecció de les muralles i els frontons del trinquet.

* Rajol: Rajola quadrada d'uns 40 cm de costat, que se situa al punt del traure, per picar-hi la pilota abans de colpejar-la en la treta en la modalitat de raspall al carrer.

* Rebot: 1.- Acció i efecte de rebotar (acció en què la pilota pega en un dels frontons i continua fent joc).

2.- Cadascun dels dos frontons del trinquet.

3.- Acció de jugar la pilota després de tocar el frontó, bé a l'aire, si ja havia botat a terra una vegada anteriorment, o al primer bot, si pega directament al frontó i cau a terra.

* Rest: 1.- Pilotaire que juga darrere en cada trio o parella.

2.- Acció de restar (tornar la pilota llançada pel qui trau o fa el dau).

3.- Part del terreny de joc contrària a la banca o al dau, segons les característiques de la modalitat.

4.- Equip que ocupa la part del terreny de joc del rest.

S

* Saque: 1.- Traure.

2.- Feridor que, una vegada realitzada la ferida, deixa de participar en el joc.

T

* Tallada: Pilota que passa molt forta i arran de corda.

* Tallar: Pegar a la pilota de manera que passe molt forta i ajustada a la corda.

* Tamborí: Bisell de 25 cm de base i 25 cm d'alçària que hi ha als trinquets i que es considera falta o aire depenent de les diferents modalitats.

* Taquilla: Lloc del trinquet on es despatxen els bitllets de les entrades i es paguen les travesses.

* Travessa: Aposta que es fa a favor d'un dels equips contendents, blaus o rojos, siga sobre el resultat de la partida, siga sobre el resultat dels iguals.

* Trencar: Canviar la pilota bruscament de trajectòria després d'entropessar amb algun objecte.

* Treta: 1.- Acció i efecte de traure (iniciar cadascun dels quinzes si no es fereix), impulsant la pilota d'un colp amb totes les forces de què és capaç el jugador des d'un punt determinat cap als contraris que l'han de tornar).

2.- Quinze aconseguit directament de traure o ferir sense que intervinga el jugador contrari.

* Trinqueter: Amo o administrador d'un trinquet, que organitza les partides i cobra les marxes de les travesses.

V

* Val: Comptabilitat dins un joc a la qual s'aplega quan un dels equips guanya tres quinzes, o situació que es produeix quan després d'estar els dos equips iguals a dos un aconsegueix un quinze.

* Vaqueta: Pell del bescoll del bou amb què es folra la clàssica pilota del joc valencià.

El TIR I ARROSSEGAMENT

Practica esportiva molt pròpia de les nostres terres on es demostra l'habilitat i la força alhora, on l'home fa lluitar les cavalleries contra les càrregues i les dificultats (cavallons de terra o arena per on han de passar l'animal i el carro).

Un dia abans de la prova, es pesen els animals per tal d'establir el pes que han d'arrossegar: arrossegaran el pes del cavall més el del carro i 2'5 kg més (si arrossega una barqueta i no un carro: el pes del cavall més el de la barqueta més 2 Kg i una quarta). El màxim per arrossegar és de 781 kg en la categoria de dos cavalleries.

S'ha de fer un recorregut en el menor temps possible, però per a fer-ho més difícil, s'han de fer 3 parades (d'ahí que es diga tir i arrossegament). L'home ha d'aconseguir que l'animal pare abans de les 3 banderetes que hi haurà al llarg del recorregut (si no ho fa serà desqualificat).

Guanyarà qui aconseguisca fer el recorregut amb les 3 parades en menys temps i per categories.

Els premis són en metàl·lic i trofeus.

Una norma molt important, es que no es pot maltractar els animals (només se li podrà pegar en determinats llocs).

CONCLUSIÓ

Com hem vist en aquest treball, s'observa el nombre de jocs que espracticaven en un sol poble, les característiques de cadascun, l'espai on es desenvolupaven...

Potser no s'hagen arreplegat tots els jocs que es coneixem, però podem pensar què molts més han caigut en l'oblit i ja no podran ser arreplegats.

Pel que fa al monogràfic de la pilota valenciana s'hi observa com aquest esport és un clar exponent de la cultura valenciana.BIBLIOGRAFIA

+ BATALLER CALDERÓN, JOSEP: Els jocs dels xiquets al País Valencià. I.C.E. Universitat de València. València, 1979.

+ GARCÍA I FRASQUET, GABRIEL - LLOPIS I BAUSET, FREDERIC: Vocabulari del Joc de Pilota. Generalitat Valenciana, Conselleria de Cultura, Educació i Ciència. València, 1991.

+ LÓPEZ I MUÑOZ, AURELI: Pilota Valenciana. Lo Rat Penat. València, 1995.

+ Reglaments. Federació de Pilota Valenciana. València, 1992.