Joan Vinyoli

Literatura española contemporánea del siglo XX. Antología poética # Poesia. Tema. Anàlisi

  • Enviado por: Heens
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 8 páginas
publicidad

ANTOLOGIA POÈTICA

JOAN VINYOLI

1er BAT 15/05/02

Literatura catalana

ARA QUE ÉS TARD

Ara que és tard

En aquest poema, Vinyoli fa referència al tema del pas del temps destructor, plantejant-lo amb el títol, que per si mateix porta inclós una contradicció ara que és tard “..

Utilitza com a imatge del temps destructor el foc, el qual, en aquest poema està descrit com a destructor de cases, de les collites, entre altres i com un element dificilment terminable:

“es passaven galledes plenes d'aigua dels pous antics de l'un a l'altre en cadena i la llancen al foc per rematar-los, però el foc se les beu a desenes i a cents”

vers 12-15 , pàg 73

Reflexa també l'intent, l'insistència en superar aquest foc:

“provo de saltar de nen per sobre les fogueres mig apagades”

vers 8-10, pàg 74

A tota aquesta sensació que provoca el foc, el poeta procura apaigar-la, donant-li una sensació més suau, ho fa per exemple quan recorda el color blau ja que aquest és un color fred però a la vegada dona tranquil·litat, és un color serè, amb el qual, el poeta, fa referència al cel, el cel infinit.

Finalment fa una reflexió sobre les accions que donen vida, que són la grácia i l'alegria de viure, com són: mirar les coses tal i com ho fa un nen, escoltar els ocells, llegir... accions de la vida quotidiana que ell dóna a entendre que no s'aprecien fins que una persona veu que s'adona del que ha pogut tenir, però ho fa “ara que és tard”.

Insecte

En aquest poema, Vinyoli, tracta la brevetat de la vida. El poeta es compara a si mateix amb un insecte, cosa que dóna a pensar que si ha escollit un animal minúscul és per la raó de que és la sensació que sent ell d'inferioritat, de sentir-se diminut a comparació del món, de la vida que l'envolta.

Reflecteix la seva visió sobre l'objectiu de la vida: viure, sobreviure i morir, per la qual cosa sobresurt un cert sentiment d'angoixa “ Se'm complica” .

Seguidament el poeta es preguntarà (a través de la pregunta retòrica) les tres preguntes universals “ he de saber què sóc, on vaig, per què?”.

Branques

Vinyoli fa, en aquest poema, una gran comparació entre la vida i la mort de les persones amb la vida i la mort dels arbres “ tornen a ser branques del mateix bosc”.

És un poema molt fred, en el qual queda reflectit el moment d'esperar la mort, però és una mort que no sorprén i que, per tant, no està present la por.

A l'espera de la mort hi ha la sensació de fred i de poca llum.

La mort ve representada per un boscater, el qual, amb la destral, acabarà amb les branques dels arbres.

Repetiment

Aquest és un poema en el qual es tracten els records. Aquests últims, segons el poema, poden desaparèixer, ja no hi ser “ i ja no hi ha cap veu ni cap pedra”.

Els records poden acabar sent invencions d'un mateix com si fossin somnis, i Vinyoli sembla dir que aquesta mena de somnis, d'invencions es repetiràn contínuament “la nit s'acaba, però comença l'altra nit”.

El poeta afirma que viure d'aquests records, invencions, arriba a ser per alguns una forma de vida.

Una altra manera d'interpretar els records que ja no hi són, és que probablement, Vinyoli, ha tornat a fer referència al pas del temps destructor, indicant així com les coses passen rapidament i van desapareixent a mesura que transcurreix la vida.

Platja dura

Al principi d'aquest poema, el poeta, comença a recordar la joventut, comparant-la amb el present “camino encara sense crosses”, i així admirant i enyorant els aspectes positius que fan recordar aquesta etapa.

Utilitza la imatge per descriure les coses passades “com un estel des d'un turó”.

Seguidament s'ajuda de la metàfora per definir les coses passades com una platja dura, plena de sorra bruta, que voldrà dir que és plena de problemes o de situacions pessimes.

L'esfera

Aquest poema tracta el tema de l'amor i de la mort. Explica com coses naturals, tan poetiques com ara ho són la nit plena d'estels, els boscos i el negre mar, no hi són res per a ell, encara que ho havíen sigut anteriorment, ja que “la vida segeuix fluint. Només un somni val: Amor i Mort”, amb això sembla voler donar-li importància al temps que hi queda per la mort, al canvi de preferències que hi té una persona jove quan ja és vella.

El temps difunt

En aquest poema Vinyoli parla de l'arrepentiment del temps perdut, del temps difunt.

Vol consolar-se pel fet de ser conscient dels pocs anys que li queden de vida, a causa de la seva vellesa. Fa constar com inventa fets per consolar-se del temps perdut que ja mai podrà recuperar, dels dies tristos que mai podràn tornar-se feliços ja que resten en el passat.

Finalment invita a restar-se amb ell per contemplar els dificils moments viscuts al passat i el temps difunt ocorregut, deixant a entendre que no vol fer-ho solitàriament.

All time is unredeemable

Vinyoli parla en aquest poema d'un record, el qual sembla ser la sensació de desitjar algú, algú que forma part del passar, algú impossible de conseguir “I la passió que m'empenyia cap a algú”.

Els dos últims versos semblen referir-se a la vellesa i, a conseqüència de la mort propera, ja que utilitza el foc com a metàfora del que podria ser la passió, i d'aquesta diu que no es torna a revifar, la passió, a la seva vellesa ja ha perdut la força per

donar pas al vent glaçat, que és el qui apaga aquest foc, la passió, per arribar a la mort.

DE VIDA I SOMNI

El vell parc

Aquest poema és una descripció sobre un parc, un parc vist de nit, per tant és descrit amb un cert to de misteri i de, sobretot un to melangiós. Aquest to es degut probablement als records que li proporciona aquest parc.

Descriu detalladament les sensacions que transmet aquest lloc posant símils o comparacions “passen les barques com un lleu sospir” .

També especifica que és primavera, el mes de maig, per tant encara que hi ha una visió més aviar oscura, a causa de la foscor de la nit, vol donar-hi també un visió una mica més dolça “el perfum de maig”.

Dóna també la sensació d'una tranquil·litat absoluta, d'inmovilitat completa, amb l'excepció de l'aire nocturn que dóna un cert to misteriós i melangiós al parc.

Oh bell destí per un cel que jo ignoro

Queda reflectit en aquest poema l'enyorança cap al temps passat, a una joventut en la qual es viu de pressentiments i de somnis, una joventut completament diferent a la vellesa que pot comportar la tristesa de no viure d'aquests somnis.

Vinyoli es compara amb el vent, cosa que vol dir que es qualifica d'invariable i de no tenir un lloc fixe, potser per no sentir-se bé a cap lloc.

Sovint

Vinyoli tracta la despreocupació de la mort (nombrada en el poema com a secret) pels homes, que prenen la vida com un joc, sense adonar-se'n de que el temps destructor passa i no es detura “ Els dies vénen i se'n van”.

Senyala com aquesta sensació de despreocupació a l'arribar a la vellesa es converteix en una gran carga pesada i trista, al enrecordar-se'n de la mort. Aquesta carga es explicada a través d'una comparació “com un diamant trist”.

LES HORES RETROBADES

Tardor

És un poema de to melangiós, tracta un novembre ple de records però escàs d'accions presents, trist, i solitari. El poeta fa una pregunta retòrica, preguntant on és la vida, la qual cosa queda sense contestar, cosa que fa pensar el grau de pessimisme que sent en aquesta estació de l'any, en la qual només s'aprecia la mort i es perd la vida.

Hora quieta

L'hora quieta, en aquest poema es refereix a l'hora de morir, l'únic moment en el qual el temps destructor para d'avançar.

El moment de la mort es representat com una destral talant els secs arbres. Els anys que passen són les aigües que llisquen, i llisquen en silenci igual que les edats van avançant i ningú s'adona.

Destins

En aquest poema diferència entre les persones que han tingut una vida feliç i les que en canvi, han sigut més desgraciats. Les persones que han sigut felices, Vinyoli compara les seves sensacions amb un brunzit d'abelles “han sentit a dins la sang com un brunzit d'abelles”. En canvi, diferència persones que han tingut de lluny la vida, la felicitat, aquestes les descriu gairebé com si fossin mortes “dorm fatigat sobre l'espatlla trista” amb molt de dolor i forta sensació de solitariesa, de foscor.

ÍNDEX

Ara que és tard ..................................... pàg. 3-6

De vida i somni ...................................... pàg. 4-8

Les hores retrobades .............................. pàg. 8-9