Joan Sala i Ferrer

Bandolero político catalán. Serrallonga. Contexto histórico. Baja Edad Media

  • Enviado por: Skingirl69
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 9 páginas
publicidad

Joan Sala,

àlies

Serrallonga

INDEX

III- Context històric

IV- Context històric

V- Biografia, fets obres i actuacions

VI- Biografia, fets obres i actuacions

VII- Cronologia elemental

VIII- Bibliografia

Context històric

De l'expansió del segle XVI a la crisi del segle XVII

La crisi baixmedieval, iniciada amb la pesta negra de 1348, suposà una caiguda en picat de la població catalana, que ha mitjan segle XIV havia assolit el mig milió d'habitants, es reduí fins a poc més de 250000 a la fi del segle XV.

Es molt probable que la població catalana hagués recuperat, vers el 1630, que són les xifres anteriors a la crisi. Aquest increment de la població va ser fruit del creixement vegetatiu i, sobretot de la immigració occitana.

Aquest creixement demogràfic va anar acompanyat d'un augment de la producció i de la productivitat agràries, aquesta expansió agrària va permetre un creixement de la producció artesanal.

El comerç exterior va viure una revifada en dos períodes; la primera els anys 1525-1575, en que els catalans va obrir-se als mercats castellà i portuguès, i de forma indirecta a Amèrica.

I la segona; als anys 1575-1610, amb la ruta Sevilla-Barcelona-Gènova.

Pot sobtar que l'etapa d'extensió del bandolerisme coincideixi amb una anys econòmicament expansius. Però el creixement econòmic d'aleshores, com tots els períodes de canvi, va tenir també les seves taques, i sobretot els seus perdedors.

Aquest creixement econòmic abans esmentat, fan consolidar una classe de pagesos benestants, coneguts a l'època com a pagesos grassos, va aparèixer també una mena de proletariat o semiproletariat rural, format per camperols sotmesos a contractes més gravosos i inestables (parceria i masoveria) i també per jornalers, estem parlant doncs d'un col·lectiu important de pagesos pobres, que havien d'arrodonir els seus migrats ingressos agraris amb el treball per a altri o a través de migracions estacionals.

Un fet d'empobriment dels artesans locals, era l'establiment de les xarxes urbanes.

El creixement econòmic del segle XVI, doncs, va suposar una important diferenciació social, i amb ella l'empobriment d'una part significativa de la paresia i dels artesans: aquests havien de construir els nuclis bàsics del bandolerisme popular modern.

Les coses van empitjorar encara amb la crisi del segle XVII, que s'inicià entre els 1590-1620, fins a la dècada de 1660. La crisi agrària va anar acompanyada de: crisi monetària, fallida de bancs privats, disminució del comerç interior i internacional i ruïna d'importants sectors artesanals. La guerra dels Segadors i la pesta de 1651-1652 s'emportà dotze mil víctimes. Van acabar de tancar el cicle.

Un país armat

I si ni mancaven els motius de conflictivitat a Catalunya, aquests podien materialitzar-se amb relativa facilitat, atès que el nostre era, aleshores, un país armat. A la fi del s XVII el seu nombre era unes 70.000 armes. Setanta mil pedranys en un país de poc menys de cent mil cases no es una xifra gens modesta.

Alguns juristes declaraven l'obligatorietat per a tots els catalans útils per a les armes de seguir el monarca en cas d'una guerra defensiva, el dret a disposar d'armament i a ensinistrar-se en el seu ús. A Catalunya doncs, el dret d'armes no va ser un privilegi exclusiu de la nobles.

Per tant la utilització masia d'armes de foc va ser, efectivament, una de les grans novetats de la segona meitat del segle XVI.

Un conflicte institucional permanent

En els segles XVI i XVII, un país amb un conflicte institucional permanent. D'una banda, hi havia una administració reial ineficaç. D'altra banda ho havia les institucions de la terra, i especialment la Diputació del General i el Consell de Cent de Barcelona, que so bé per les seves limitacions constitucionals no podien esdevenir autèntiques institucions de govern, exercien amb eficàcia una forta resistència contra els intents autoritaris i centralitzadors de la monarquia. La resolució dels greuges presentats pels braços i l'aprovació dels donatiu reial o impostor extraordinaris, que Catalunya constituïa la principal font d'ingressos de la corona. La Cort general era, doncs, la primera expressió i la pedra angular del pactisme, és a dir, del pensament polític que entenia el govern com un pacte entre el rei i el país.

És cert que la monarquia va exercir una important pressió centralitzadora. Però tampoc no ho és menys que la Generalitat va augmentar, en aquell període, les seves competències, recursos financers i representativitat social i territorial.

Uns i altres apel·laven a la història, es a dir als arguments històrics, Però ambdós defensaven projectes radicalment moderns, on en altres paraules, clarament diferenciats del pasta.

En concret al que fa al bandolerisme, alguns historiadors han posat l'accent en el contingut creixentment autoritari de les pragmàtiques o decrets reials.

Així una constitució aprovada el 1520 castigava amb penes severes el trencament del treves. D'altres de posteriors van prohibir altres pràctiques cruels o van limitar l'ús d'armament de foc. En definitiva el bandolerisme es va beneficiar de l'ambigüitat i del conflicte constitucional permanent del país.

La bel·licositat dels catalans

El caràcter bel·licós dels catalans, fóra una de les primeres causes de les lluites de bàndols i del bandolerisme, aquest caràcter bel·licós ja es constable en moltes cròniques medievals, també va ser un tòpic comú a la literatura castellana moderna.

La bel·licista fóra, doncs, un tret psicològic compartit pels catalans de l'època. Aquest tret ajudaria a conformar una determinada mentalitat i un estil de vida que s'adheria proa bé amb la lluita bandolera.

Biografia, fets obres i actuacions

Joan Sala, àlies Serrallonga (1594-1634)

Els Sala, senyors útils del mas del mateix nom de Viladrau, eren a començament del segle XVI, una de les primeres famílies de la localitat.

A començament del segle següent, però, tot sembla indicar que la prosperitat i l'honorabilitat s'havien esvaït de feia temps, potser per la sobrecàrrega demogràfica que gravitava sobre el patrimoni familiar. Serrallonga fou el cinquè d'un total de nou germans i germanes, tres dels quals esdevingueren bandolers.

El bandoler prengué aquest cognom arran del seu casament, l'any 1612, amb Margarida Tallades, pubilla del mas Serrallonga de Querós (Snt. Hilari Sacalm). El mas era aleshores una pairalia ben dotada i no gens endeutada, per bé que segurament massa recargada demogràficament , amb un total de tretze persones.

Serrallonga, doncs, compaginà ben aviat les feines de pagès amb petits robatoris preparats per les rodalies en companyia dels seus germans i altres bandolers dels voltants. L'any 1622, però fou denunciat per un seu veí, Miquel Barfull. Serrallonga matà el delator i fugí tot seguit. Féu compatible una bona temporada encara l'activitat bandolera amb el treball dels seus camps.

Cal esmentar també que Serrallonga, era del bàndol dels Nyerros, però no es pot dir que fos un bandoler polític, bé que sovint els principals caps de la bandositat se'n serviren per a executar les seves venjances i perseguir els seus enemics. D'altra banda, la seva resistència a les forces centralistes li guanyà la simpatia de tots els contraris al govern, entre els quals es trobaven familiars del Sant Ofici, les abadies de Banyoles i Sant Pere de Rodes i rectors; també molts masos, per simpatia o per por, l'acollien i l'afavorien.

En una primera fase, si més no, els seus delictes foren cruels, però també de poca volada: robatoris de traginers, pagesos i marxants; segrestos amb petició de rescat; accions de càstig a delators, enemics o víctimes que es negaven a lliurar els seus béns (pallisses crema de collites, mort de bestiar, fins i tot, amputacions de nassos), i també assassinats- que tot al llarg de la seva vida bandolera van arribar a la cinquantena.

Arran de la fi dels Margarit, però, Serrallonga reagrupà els efectius d'aquesta colla i esdevingué d'ençà d'aleshores un cap de quadrilla de notorietat creixent. Ell i els seus trobaren amagatall regular per terres del vescomte de Jóc, senyor de Viladrau i Taradell com a successor dels Viladremany; i del baró de Savassona, senyor de Sau i de Querós, i un dels fautors de la colla. Serrallonga, tanmateix, recaptà un gran nombre de valedors entre moles batlles, rectors, oficials senyorials i familiars del Sant Ofici tant de les contrades vigatanes com de la Selva. Es refugiarà soviet en país francès, i aleshores fou acollit repetides vegades pels senyors de Durban i de Vivier, a la Fenolleda. Tant a l'hora de fugir com de retornar al Principal fou a ajudar, al seu torn, per personatges tan diversos com el senyor de Nyer o els monjos de Sant Pera de Roda.

L'any 1632, però alguns reputats membres de la seva cuadrilla, com ara el cèlebre Fadrí de Sau, foren capturats pel senyor de Durban, que els lliurà al virrei del Principal e canvi d'una suma de diners i de l'aixecament del segrestamant reial del lloc de Perallós. Ja aleshores la cuadrilla romania gairebé desfeta i Serrallonga vagava per les jaces i pletes pirinenques, amb la sola companyia de Joana Massissa, una vídua de Castelló d'Empúries que havia trobat en el camí de Núria el 25 de juliol i que esdevingué la seva amant. Tots dos malvivien de l'ajut de pastors, llenyataires i meneros d'aquelles contrades. Serrallonga fou capturat finalment el 31 d'octubre de 1633 prop del mas Agustí de Santa Coloma de Farners, i executat a Barcelona el 8 de gener de l'any següent.

La mort de Serrallonga ha estat considerada una data clau per situar la fi del bandolerisme a Catalunya.

A diferencia de Rocaguinarda, Serrallonga va ser delatat i detingut, i posteriorment va ser executat amb notable crueltat a Barcelona com descriu el Dietari del Consell de Cent:

En aquest dia fou sentenciat Joan Sala, àlies Serrallonga, natural de la parròquia de Viladrau, bisbat de Vic, bandoler molt facinerós, cap de quadrilla que havia molts anys que regnava. Fou la sentència de cent assots, aportat amb carretó, atenallat, i fet quatre quartos, i lo cap posat en una de les torres del portal de Sant Antoni de la present ciutat de Barcelona. Anima eius requiescat in pacem. Amen”

També a diferència de Rocaguinarda, i potser per la seva fi mes dramàtica, la seva figura no només ha estat enaltida per alguns escriptors de fama, sinó també per la literatura d'origen popular. El nou personatge sorgit de ploma de Balaguer era noble, liberal i romàntic, i les seves actuacions, presidies per la generositat i l'ajut als més dèbils, tenen un fort contingut politicosocial. Des d'aleshores, la figura de Serrallonga va entrar en el camp de la literatura i el mite.

Cronologia elemental

1594 Neix al mas Sala de Sant Martí de Viladrau, Joan Sala i Ferrer.

1618 Es casa amb Margarida Tallades, pubilla del mas Serrallonga de Querós a les Guilleries.

1622 Joan Sala àlies Serrallonga mata Miquel Barfull, un caçador dels voltants de Quierós que el denuncià com a còmplice de bandolers.

1623 roba, amb la colla dels seus germanastres una rica masia de Jafre de Ter (can Saguer).

1624 Salteja pel Vallès en companyia dels germans Margarit i la seva quadrilla,; i pel seu compte, pels voltants de Girona, la Vall d'en Bas i Olot.

Mor el seu germà Segimon, també bandoler.

1625 Al coll de Montcada (Vallès Occidental) atura el carruatge de la comtessa d'Erill,; presenta els seus respectes a la senyora; i l'escorta un tros de camí.

1627 Bregues reiterades amb els batlles i sometents del Collsacabra, les Guilleries i la plana de Vic.

Mor el seu germanastre Pere, també bandoler.

Serrallonga opta per fugir a França; a les baronies dels Vivier-Montofort (Fenolledes) i dels Banyuls (Nyer, al Conflent).

1629 A la primavera torna al Principat, i salteja pels llocs acostumats (voltants de Vic, Girona i el Vallès).

La seva dona, ¡Margarida, és empresonada a Barcelona.

El bandoler fuig a França altre cop.

1631 Perseguit a la vegueria de Vic, avança la seva fugida a país francès. Jaume Melianta àlies El Fadrí de Sau, lloctinent de Serrallonga, es capturat i lliurat al virrei del Principat pel senyor de Durban (Les Corberes). Mor el seu germanastre Joan àlies El Tendre, també bandoler.

1632 Perseguit al Collsacabra i les Guilleries.

Segresta la jove vídua d'un moliner de Castelló d'Empúries, Joana Massissa, i la fa seguir a la força.

1633 És atrapat, finalment, la vigília de Tots Sants, al mas Agustí de Santa Coloma de Farners

1634 Processat i torturat, és executat el 8 de gener a Barcelona. Tenia prop de 40 anys

Bibliografia:

-Pirates, bandolers i bruixots. Agustí Alcaberro. Ed.Còlom.

-Pirates i bandolers (als s.XVI i XVII). Agustí Alcaberro. Ed. Barcanova.

-Torna, torna Serrallonga, història i llegenda dels bandolers catalans al barroc. Varis autors.

-El bandolerisme a la catalunya occidental (1473-1616). Josep lladonosa. Ed. Episodis de la historia.

- Consultes Wikipedia, histories de catalunya, geocities

http://es.wikipedia.org/wiki/Joan_Sala_i_Ferrer

http://es.geocities.com/mitologics/Llegendes/Serrallonga.html

http://www.tvcatalunya.com/historiesdecatalunya/personatges/per103905645.htm

VIII