Joan Manuel Serrat

Música en España. Cantautores. Vida y obra musical

  • Enviado por: Albert
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 4 páginas
publicidad

Bibliogafia de Joan Manel Serrat

Josep Serrat i Angeles María van tenir el seu segon fill el 27 de desembre del 1943. I li posaren Joan Manuel de nom.Sempre, però, li diuen simplement Joan. Al cap de quinze dies de neixer ja viu a casa seva, al carrer Poeta Cabanyes, al barri barceloní de Poble Sec, que esta estretament lligat a la infància i primers anys del futur cantant. Porta per porta, va néixer pocs anys després en Jaume Sisa. La primera part de la seva vida, per tant es mou dins del mateix ambient, tot i que no coincideixen en els jocs perquè en Sisa és massa petit i en Joan Manuel ja "fuma". Aquest marc que els hi és comú, un barri obrer durant la postguerra, no l'afecta massa malament malgrat les mancances i els problemes. Les cues i les llibretes de racionament havien esdevingut normals. D'altra banda, aquesta part negativa anava compensada per tota la vida de carrer, de joc i de família que en Joan Manuel recorda ara amb estimació. " El poder jugar pel carrer era un dels fets més enriquidors", diu. Certament, el gruix de la seva diversió transcorre a l'aire lliure, desde que plega del col-legi fins que ha d'anar a casa perquè ja és fosc. Aquest fer-se fosc, que significa deixar el joc i retirar-se a casa, ve paral-lel, sobretor, a l`hivern amb aquella sintonia de l`Helena Francis que al capvespre, sona a totes les ràdios del barri." Avui, quan sento aquesta música, encara em queda un cert regust d'amargor ",assegura . Al compàs d'aquesta melodia, i amb el fons de les paraules de " apreciada señora Francis", pren el pa amb vi i sucre, que li prepara la seva mare. El carrer Poeta Cabanyes fa molta baixada " o molta pujada, depèn com t`ho miris". Quan veu arribar al seu pare, baixa corrents fins a on ell és, li agafa la pesada cartera de les eines i l'acompanya fins a casa. " Jo he tingut sort amb els pares perquè han estat dues persones que s'han compensat molt bé. La casta de la meva mare-casta aragonesa forta- està molt ben complemantada amb un home llest, hàbil, que sabia moure les mans i que va ser capaç d'ensenyar el fills a moure-les i a respactar molt el treball . Jo he tingut sempre confiança per part dels meus pares, dins de totes les pressions i tots els problemes lògics inherents a una gent que ha hagut de patir les conseqüències d'una guerra, la mort de molta família, records amargs..A part dels molts o pocs disgustos que haguem pogut tenir, ens hem portat mutuament bé." Va aconseguir un beca per els Escolapis, al que va com alumne especial. Ha d'estudiar molt si vol conservar la beca. El més agradable que troba a l'escola són les senyoretes , concretement la Conxita, la Brigida i la Irene, que li fan passar bones estones de les que guarde uns bons records. El seu carrer li ha servit per com a font d'inspiració per les seves cançons : els carrers, la gent, els comportaments. Li arriben les primeres inquietuds artistiques, li comencen a atraure les primeres coses de música. Com la majoria del seu entorn i la seva generació, la ràdio es la principal font de cultura musical. Es l'època també que el "nano" ha deixat ja els Escolapis i va a l'Institud Milà i Fontanals . Però la seva vocació el portaria a desplaçar-se a Tarragona, per estudiar a la Universitat Laboral. Allà acaba el batxillerat, aprèn a moure el torn i la llima, una llima que li deixa un senyal a la mà que curiosament ancara la te. Ha de treballar al torna assegut en una caixa buida de Coca-Cola perquè es massa baixet i no arriba a la banqueta. La crescuda la faria més tard. Es bon estudiant. Obté el premi extraordinari de l'any 1964. Estima el que fa. A Tarragona hi viatja amb una guitarra i unes ganas d'expressar coses a través de cançons. " Me la van regalar/quan em voltaven/somnis dels meus setze anys encara adolescents/entre les meves mans que tremolaven/jo vaig prende ben fort aquell juguet", en una cançò parla de aquesta guitarra. El 1964 comença a escriure les primeres coses, més tard amb la influencia de las cançons de Charles Aznavour i Gilbert Bécaudi finalment per Jacques Brel i Georges Brassens. Però tambe vaig tenir altres influencies com "Conchita Piquer, Quintero-León -Quiroga i la música de la America llatina influinciat per el seu pare autèntic fanàtic del Tango." Amb aquestes primeres cançons es dirigeix a Salvador Escamilla, que li permet de cantar-les al programa "Radioscope" i li dona els primers ànims . L'Escamilla el recomana a Edigsa. En Miquel Portet i Moix, dels Setze Jutges, se l'escolta. I cop i volta es trova trepitjant escenaris i gravant el seu primer disc. Es converteix en el jutge número 13. La primera actuació es pel maig del 1965 a Esplugues del Llobregat, amb Joan Ramón Bonet i Remei Margarit. Forma part de la Nova Cançó, fa recitals cobrant vuit-centes o mil pessetes per recital. Li toca fer la mili. Ja que tambe estudia per enginyer agrònom, fa milicias i arriba a ser alferes. Un cop enllestit el servei i, sobretot a partir d'aquel primer d'abril de l'any 1967 en que fa al Palau, comença a treballar de forma més professional en el camp de la cançó, que es va perfilant ja com el seu ofici definitiu. La gran aceptació que tenen las seves cançons l'acaben de decidir a dedicar-se a aquesta feina. Arriva Eurovisón i vol cantar el "La, la, la " en catala el any 1968, aqui ja començan alguns problemes, les reaccions: vetos, prohibicions, insults...Però ell no camvia d'actitud. O l'exili que es veu forçat a suportar l'any 1975 i 1976 arran d'unes declaracions antifranquistes.

Ara que tinc vint anys

Ara que tinc vint anys,
ara que encara tinc força,
que no tinc l'ànima morta,
i em sento bullir la sang.

Ara que em sento capaç
de cantar si un altre canta.
Avui que encara tinc veu
i encara puc creure en déus (Déu)...

Vull cantar a les pedres, la terra, l'aigua,
al blat i al camí, que vaig trepitjant.
A la nit, al cel, a aquest mar tan nostre,
i al vent que al matí ve a besar-me el rostre.

Vull alçar la veu, per una tempesta,
per un raig de sol,
o pel rossinyol
que ha de cantar al vespre.

Ara que tinc vint anys,
ara que encara tinc força,
que no tinc l'ànima morta,
i em sento bullir la sang.

Ara que tinc vint anys,
avui que el cor se m'embala,
per un moment d'estimar,
o en veure un infant plorar...

Vull cantar a l'amor. Al primer. Al darrer.
Al que et fa patir. Al que vius un dia.
Vull plorar amb aquells que es troben tots sols,
sense cap amor van passant pel món.

Vull alçar la veu, per cantar als homes
que han nascut dempeus,
que viuen dempeus,
i que dempeus moren.

Vull i vull i vull cantar.
Avui que encara tinc veu.
Qui sap si podré demà.

Però avui només tinc vint anys.
Avui encara tinc força,
i no tinc l'ànima morta,
i em sento bullir la sang...

Joan Manuel Serrat