Joan Fuster

Literatura española contemporánea. Narrativa y poesía catalana y valenciana de la Renaixença # Sucursalisme. Jocs Florals. Poetes de guant

  • Enviado por: Ricardo Añón
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 6 páginas
publicidad

CONSIDERACIONS SOBRE LA RENAIXENÇA

1. Resumeix el text i extrau les idees principals. Fes la divisió per parts.

El text de Joan Fuster parla de les causes profundes de la renaixença i podem dividir-lo en tres parts: Introducció, que va des de la línia 1 fins la 17, i ens diu que la renaixença valenciana fou un fracàs i va fer que València s'acostara més cap al castellà mentre que el romanticisme retornaria a l'idioma vernacle. La renaixença valenciana comença quan apareixen T. Llorente i V. W. Querol, però abans, un grup de precursors, que s'inicia a València, ompli la primera meitat del segle XIX, encara que no va ser massa important.

La segona part del text, que és la més àmplia, és el nus i va des de la línia 18 fins la 56. Aquesta part ens explica el perquè del fracàs. D'una banda la renaixença valenciana no va atraure a la societat. Les classes benestants van decidir-se per una literatura més en castellà. La nostra llengua no fou l'únic idioma. La renaixença catalana fou bilingüe, però, al Principat per unes raons més objectives i a València per un acatament centripetista. Els jocs florals eren bilingües i a l'adopció de les dues llengües va provocar un repartiment dels gèneres literaris entre elles: el català s'usava par a fer versos i el castellà per a la prosa.

D'altra banda la poesia tampoc va arribar massa a la gent, ja que o els repetien els tòpics de la pàtria, la fe i l'amor o s'usava un altre tòpic reduït a la visió local. En València no es feia prosa catalana, sinó que era una poesia insípida i enutjosa.

Al principat la literatura era més definida i resoluda: El català era l'única llengua, no s'empraven tòpics rurals, sinó la pruïja europeïtzant. La situació valenciana era estancada i regressiva.

La darrera part del text és la conclusió i va des de la línia 57 fins el final i ens diu que en la Renaixença valenciana tan sols un home, Constantí Llombart, coneixia el problemes i les seues solucions. Al costat d'ell van aparèixer una sèrie de poetes de classe mitjana, anomenats d'espardenya, que van calar poc en el poble i que estaven distanciats del de guant, que no captaven la burgesia.

2-3. Renaixença valenciana (Per què fracassa) vs Renaixença catalana.

La renaixença va triomfar de manera desigual a les diferents zones de domini lingüístic.

La renaixença valenciana fou un fracàs i no va triomfar. Les classes altes es castellanitzaven i la nostra llengua ja no era l'idioma exclusiu.

En València, sense industrialització i amb una burgesia agrària que i rendista que mirava cap a Madrid, l'ús culte de la llengua es va convertir en una recreació arqueològica de quatre senyorets de ciutat; i això només en la poesia romàntica, ja que els altres gèneres cultes i la literatura que representava la modernitat foren conreats en castellà. D'altra banda, els sectors valencians més progressistes conrearen els gèneres populistes (poesia satírica i política vinculada a la premsa satírica i sainets) amb intenció d'influir políticament en les classes populars. En aquest sentit, la situació literària no havia canviat respecte als usos lingüístics de la Decadència. En conseqüència, la diglòssia literària va continuar enquistada als àmbits literaris valencians. En aquestes condicions qualsevol plantejament de normalització lingüística semblava inviable. Tant és així, que Manuel Sanchis Guarner afirmava que a les acaballes del segle XX, els valencians vivim en plena Renaixença, ja que com a moviment reivindicador de la llengua i del país, encara no havia acabat, puix encara no s'havien superat els objectius.

En canvi, la Renaixença catalana si que va a triomfar. Aquesta Renaixença fou bilingüe. Ací el bilingüisme dels renaixentistes era conseqüència només d'una inèrcia i d'unes condicions socials objectives, mentre que a València era un acatament centripetista.

Al principat, els renaixentistes van saber-la desbaratar en poc de temps. El conjunt del literats tenien una intenció mes definida i resoluda: El català era l'única llengua, no s'empraven tòpics rurals, com els que s'empraven a València (pàtria, amor i fe) sinó la pruïja europeïtzant.

A més a més, la revolució industrial i les necessitats de la nova burgesia sorgida d'aquesta industrialització van fer que els objectius de la Renaixença es polititzaren, cosa que donà lloc al catalanisme polític. En aquestes condicions, la dignificació de la llengua no es va quedar en una moda literària sinó que va anar més enllà: normativització i lluita per la oficialització de la llengua.

4. Què vol dir J. Fuster quan parla de “Sucursalisme”?

El sucursalisme és un tret intrínsec de tota situació “provinciana”. La província mai no serà el centre, i viu moralment d'allò que el centre li envia.

Un centre tan deplorable com el que sustentava l'Estat liberal no era precisament un gran negoci: ésser provincians a Espanya del segle XIX resultava un destí més aviat trist.

Si un centre estava construït per papagais parlamentaris i poetes desnodrits era, ja en si, un espectacle poc decorós, les seues “sucursals” provincianes encara no havien d'ésser més.La província se salva en tant que es rebel·la contra la seua situació de província.

Des de Cabrera fins a Blasco, passant per Llorente, si res “digne” a produït València del Vuit-cents ha estat fet malgrat el propi “provincianisme”.

5. Busca informació sobre “els Jocs Florals”. Quan se celebraren els primers i en què consistien aquests certàmens.

Els jocs florals foren la plataforma clau per a la recuperació de la llengua literària. La llengua d'ús era el català i açò va afavorir la conscienciació d'establir una norma lingüística única per a tot el territori. Als certàmens jocfloralescos cada any es presentaves més treballs i de major qualitat, els Jocs Florals aconsegueixen l'objectiu quan els guanya Jacint Verdaguer amb una gran obra, L'Atlàntida”, que va fondre des de el punt de vista lingüístic les dues polèmiques al voltant de la norma, però aquest model verdaguerià no va cristal·litzar en una norma comuna, perquè cap dels escriptors veia encara en la nostra llengua un futur normalitzant.

Les gestions dels primers Jocs Florals foren dutes a terme en els primers mesos de 1859, però el projecte de tenir la festa medieval per model en un certamen poètic modern s'havia anat obrint camí en el decennis anteriors gràcies a la mitificació romàntica del trobador i del seu món. Gràcies a això va haver certes iniciatives intencionades, lligades al progrés de la Renaixença.

Per als autors literaris, i per als poetes en especial, els Jocs Florals esdevingueren una plataforma imprescindible, l'única d'abast i ressò social amplis i continuats; per això el nombre de composicions de concurs augmentà ràpidament de la quarentena escassa del primer al centenar del segon, fins a passar de les quatre-centes els anys setanta, i per això hi concorregueren autors que alhora hi denunciaven un anacronisme arcaïtzant i una direcció ideològica que volien fer rectificar

6. Consulta al llibre de text i aporta nova informació sobre els anomenats “poetes de guant” i els “poetes d'espardenya”.

Els poetes de guant són una corrent literària encapçalada per Teodor Llorente i que representava a les classes socials burgeses i benestants, d'idees conservadores, de sòlida formació cultural i amb un públic lector selecte. Solien utilitzar, a més, un llenguatge culte, pretesament correcte que defugia els vulgarismes i castellanismes per a distingir-se del parlar del poble i per això acudiren a paraules, girs i expressions dels clàssics medievals, moltes d'elles eren formes mortes, oblidades i en desús pel poble ( des de feia 400 anys), constituïen al remat un nucli tancat perquè les sues inquietuds no coincidiren en les del públic; inclús abandonaven el valencià per a tractar uns altres temes que foren els propis del romanticisme.

Tot el contrari va passar en els poetes d'espardenya, també coneguts com a populistes, que tenien una tendència progressista, d'idees liberals i republicanes. Eren autors de les classes mitjanes que crearen poesies de caràcter satíric amb intencionalitat política destinades al gran públic. Aquestes poesies apareixien a la premsa satírica que tanta importància tingué a les terres valencianes durant el segle XIX. Moltes d'aquestes publicacions foren fundades per aquests poetes, o bé hi col·laboren. Les més importants foren El Mole, La donsayna, El tabalet, La traca, El Cresol, El Tio Cuc i El Bou entre d'altres. El llenguatge usat per aquests autors era el mateix que es parlava col·loquialment, el valencià popular, carregat amb tota mena de castellanismes (al igual que en el poetes de guant), vulgarismes i grafies castellanitzants. Tant els romàntics com els satírics coincidiren en son valencianisme encara que vist de diferent manera. Entre els autora més importants cal destacar Josep Mª Bonilla, Manuel Gimeno, Eduard Escalante, Josep Bernat i Baldoví, Pasqual Pérez i Constantí Llombart.

Biografia

“Història de la literatura catalana”.

Riquer, Comas, Molas

Volum 7. Pàgs. 123-151

“Nosaltres, els valencians”.

Joan Fuster

Pàg. 206

Llibre de text de batxillerat “Valencià: llengua i literatura”. Ed: Anaya

Francesc Josep Cabrera, Jeroni Soler, Vicent Berenguer.

Pàgs. 191, 208-209 i 216.

http://www.google.com/

http://www.altavista.com/