Jesús de Nazareth

Teología # Palestina. L'existència. Món romà y jueu. Paràboles, miracles i discursos. Govern i grups socials. Situació econòmica

  • Enviado por: Tavi
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 18 páginas
publicidad

Facultat

de Psicologia

i Ciències

de l'Educació

Blanquerna

JESÚS DE NATZARET

fonts de la seva existència

situació POLÍTICA/física de palestina

documents treballats a classe

Sociologia i Història

del Fet Religiós

17 d'abril de 2001

ÍNDEX

TEMES PÀG.

1. Proves de l'existència de Jesús de Natzaret 3

(Documents cristians i no cristians)

2. Situació Física de Palestina 5

3. Situació Política de Palestina 6

3.1 El món romà 6

3.2 El món jueu 7

4. Govern i grups socials 9

5. Situació econòmica 12

6. Geografia humana 12

7. Paràboles, miracles i discursos 13

(Introducció)

Treballs comentats a classe 13

8. Comentari Pare Nostre 16

Bibliografia 181. PROVES DE L'EXISTÈNCIA DE JESÚS DE NATZARET

La qüestió de l'existència de Jesús no es planteja de forma seria fins a finals del segle XVIII. Jesús de Natzaret no és un mite, va existir de veritat i la seva història es pot localitzar i datar.

Per situar a Jesucrist, s'utilitzen tota classe de documents: historiadors romans i jueus, arqueologia, escrits religiosos jueus i evidentment, els evangelis i cartes dels primers cristians. En resum, fonts cristianes i fonts no cristianes. Comencem, doncs per les fonts cristianes: El primer que trobem són els evangelis. Els primers passatges evangèlics que ens donen alguna dada cronològica de Jesús són: Lc 1, 5, on es parla dels temps d'Herodes, moment en el que va néixer Jesús; Mt 2, 2, que ens parla de l'anunciació; Lc 2, 1-7, que ens explica l'edicte de Cèsar August i del cens que es fa per aquelles dades; Lc 3, 1-3, passatge corresponent a la predicació de Joan Baptista; Lc 3, 23, que ens parla de l'edat de Jesús; Lc 23, 54, dia de la preparació per a la mort i passió en creu. Prova també cristiana de l'existència de Jesús de Natzaret són les declaracions de St. Justí, que diu que en temps de Ponç Pilat va haver una crucifixió d'un tal Jesús de Natzaret.

De fonts no cristianes trobem bàsicament: El testimoni escrit de Suetoni, que l'any 120 escriu sobre esdeveniments de l'any 51 i diu que l'emperador Claudi va expulsar de Roma als jueus perquè, per la influència de “Crist”, van arribar a ser causa permanent de desordre.

Tàcit, el gran historiador romà, a un text de l'any 117, escriu a propòsit de l'incendi de Roma de l'any 64, atribuït a Neró. Neró per negar-ho va acusar els cristians, anomenats així per Crist, que havia estat entregat al suplici pel procurador Ponç Pilat durant el principat de Tiberi.

Trobem també el testimoni de Plini el Jove que escriu consultant a Trajà, l'any 110 aproximadament, sobre un gran problema socioeconòmic que tenien a causa d'una secta, els Cristians, que un cop per setmana, anaven a pregar i cantaven un himne al seu Déu, Jesús de Natzaret que fou condemnat a mort en temps de Ponç Pilat. La carta deia que es reunien i menjaven carn humana. El problema socioeconòmic venia donat, perquè ja no compraven animals per sacrificar-los.

Flavi Josep, l'únic historiador jueu de l'època del que conservem els seus escrits ens parla de Joan Baptista i en dues ocasions de Jesús, que en temps de Ponç Pilat era molt popular i que havia fet molt bé, però que pel contrari se saltava les lleis. Malgrat tot, el reconeix com un gran profeta encara que no com a Fill de Déu.

Com podem veure són diverses les proves que trobem sobre l'existència de Jesús. Si no bé totes reconeixent-lo com a Fill de Déu, si com a profeta o bé com a persona que va existir.

2. SITUACIÓ FÍSICA DE PALESTINA.

GEOGRAFIA FÍSICA:

Israel en temps de Jesús, estava formada per vuit regions: Fenícia, Galilea, Samària, Judea, Idumea, Perea, Decàpolis i Traconítide. Aquest país és travessat pel Mar Mort al Sud, al centre el Riu Jordà i el Llac de Tiberiades. Tota la costa Oest estava banyada pel Mar Mediterrani.

El riu Jordà, l'únic caudal de la regió, flueix cap al Sud a través del llac de Tiberiades (l'únic llac d'aigua dolça d'aquesta zona) fins al Mar Mort (amb un alt índex de salinitat).

3. SITUACIÓ POLÍTICA.

3.1 El món romà.

La primera província romana va ser Sicília (241 i 211 a.C.). Durant el segle següent, Roma va anar conquerint, de manera progressiva, Macedònia, l'Àsia Menor i el Nord d'Àfrica, organitzant-les en províncies (133 a.C.). L'any 63 li va tocar el torn a la província de Síria, conquerida per Pompeu; l'any 31, va ser conquerit Egipte. Degut a les llargues guerres de conquesta de la Gàlia, d'Espanya i d'Orient, es va anar creant progressivament un exèrcit compost de militars que feien de la milícia una professió. Així, el poder va anar passant lentament de l'aristocràcia a mans de la creixent classe mitjana i dels militars, que defensaven les fronteres de l'imperi i competien per adquirir cada cop més poder al centre.

Certs països, lligats a Roma per un tractat d'amistat, tenien una relativa autonomia interna; aquest era el cas del regne d'Herodes el Gran i dels seus hereus.

Egipte era considerat com a propietat personal de l'emperador. Els altres territoris eren béns del poble romà, conquerit amb armes. Per això els seus habitants havien de pagar tribut.

Les províncies es dividien en dos categories:

Les conquerides antigament, en temps de la república, eren anomenades “províncies senatorials”; depenien oficialment del senat; el seu governador, anomenat “procònsol”, era de rang senatorial; aquestes províncies eren els territoris més tranquils i per això no solien estacionar-se en elles les legions romanes.

La resta de províncies eren “províncies imperials”; s'estacionaven en elles les legions romanes i depenien directament de l''emperador, que com a tal, estava al front de l'' exèrcit; eren governades per senadors, nomenats per l'emperador i destituïts al seu gust; els governadors estaven assistits per generals i per diversos procuradors; algunes províncies imperials secundàries eren governades per prefectes i per procuradors, que disposaven de tropes auxiliars i tenien un poder limitat; se'ls va privar del dret de jutjar als ciutadans romans fins a l'època dels Severs. El desenvolupament inicial del cristianisme va tenir lloc en la província imperial de Síria, a la que també pertanyia la prefectura de Judea.

A l'Orient, el rei era considerat com l'encarnació de la divinitat i se li atribuïen honors divins. El culte imperial, que va anar-se estenent per l'imperi romà, també tenia intencions polítiques; intentava donar una major unitat ideològica-religiosa a l'imperi. Solament els jueus estaven dispensats del culte imperial, substituït pel sacrifici en honor de l'emperador en el temple de Jerusalem. Els cristians, quan van començar a distingir-se dels jueus de la sinagoga, van perdre els privilegis polítics, entre els quals es trobava el de l'exempció del culte imperial.

Els habitants de l'imperi es dividien en tres categories: Els ciutadans romans, els homes lliures de les províncies i els esclaus. Al començament, sols els homes lliures residents a Roma gaudien dels privilegis dels ciutadans romans: participació en l'elecció dels magistrats, lliures d'impostos, no sotmesos a tribunals romans, no podien ser torturats ni condemnats a penes com la creu.

La ciutadania romana va anar-se estenent a tota Itàlia i a algunes ciutats de les províncies. Hem de distingir entre el dret de ciutadania amb que es pertanyia a una ciutat i el dret de ciutadania romana, que suposava privilegis econòmics i jurídics.

3.2 El món Jueu.

Dins l'imperi romà, la societat jueva va tenir un aspecte característic tal i com observem en cada pàgina de l'evangeli. Les múltiples relacions entre religió i política i el dinamisme dels moviments religiosos i dels grups polítics, la feien rica en aspectes i matisos particulars.

En el país de Jesús governaven els homes. Quan naixia un nen tots estaven contents, però quan ho feia una nena era com una decepció. Tant els nens com les nenes eren portats al Temple, on s'oferien per ells una quantitat (pel nen s'oferia el doble que per una nena).

Els nens eren majors d'edat als 12 anys (l'índex de mortalitat era alt i l'esperança de vida d'uns 40 anys). Entre els 13 i els 15 es casaven. En el moment de néixer, el pare busca al seu fill una parella amb qui casar-lo. El nuvi compra a la seva futura dona. Això podia fer-ho de diverses maneres:

Donant diners al pare de la noia. Això no era molt freqüent, degut a que no tothom tenia molts diners.

Donant al pare de la noia terres o animals. Posseir terres i animals era econòmicament rentable.

Treballant pel pare un temps determinat (cas de Jacob, que va treballar per Laban per casar-se amb les seves filles Raquel i Lia).

Una boda durava entre tres i set dies i tot el poble estava convidat; si la família dels nuvis no tenia diners suficients per a la celebració havia d'aconseguir-los en forma de préstec. El vi vermell era símbol de vida i alegria.

Els homes podien tenir varies dones, ja que es consideraven superiors a elles. El nombre de dones depenia de la riquesa que posseïa el marit per mantenir-les. La desigualtat era tan gran que un pare de família podia vendre a la seva filla com a esclava en cas de necessitat. Tenia dret a acomiadar a la seva dona per moltes raons legals: adulteri, pèrdua de la bellesa, un menjar cremat...

Si quan naixia una nena els pares ni podien cuidar-la ni vendre-la, les portaven a les afores de la ciutat, perquè fossin recollides per les caravanes de comerciants que passaven. Aquests les criaven per després vendre-les com esclaves.

Quan una dona es quedava vídua i sense fills, un parent del marit havia de prendre-la com esposa, en cas que aquest no volgués fer-ho, havia de renunciar públicament perquè un altre home pogués casar-se amb ella.

En la societat cada persona tenia un lloc determinat; en el Temple de Jerusalem, les dones i els nens ocupaven l'últim lloc. Després els barons, a continuació els sacerdots i els levites i per sobre d'ells, el Sumo Sacerdot.

La dóna és l'última en menjar, en cas que el menja sigui escàs, primer menja l'home, després els vells, els nens i finalment la dona.

Cada 50 anys, totes les persones que posseïen terres les retornaven a l'Estat. Els esclaus quedaven lliures i l'Estat repartia les terres d'acord amb el nombre de membres que tenia cada família. Això era anomenat Any de Gràcia o Jubileu.

Les festes més importants eren la Pasqua, el Yon Kipur o la Festa del Perdó i la festa de les tendes o recol·lecta de fruites.

Hi havia una llei que indicava que el dissabte (sàbat), ningú podia treballar, ni tan sols a casa seva. Jesús sempre va dir que les lleis haurien d'estar fetes pel be de les persones i que el primer era la persona, després la llei.

4. GOVERN I GRUPS SOCIALS

El Sanedrí:

Paraula grega que significa “seure junts”, era la institució més important de la societat jueva (era com una mena de parlament amb poder legislatiu, executiu i judicial, només limitat en les seves funcions pels ocupants romans). Estava compost per 71 membres: ancians (representants de la classe alta, rica i amb poder), sacerdots (saduceus) i alguns escrives (fariseus).

L'any 70, amb la destrucció del Temple, va deixar d'existir com a poder polític. Com a poder religiós va néixer en Yamnia després de l'any 70.

El Sumo Sacerdot:

Era l'autoritat suprema de Palestina i la diàspora i representant del poble davant els romans. Pertanyien a les quatre famílies sacerdotals més influents, sent nomenats i, eventualment disposats, pel procurador romà, que també conservava les vestidures solemnes necessàries per a la investidura i les litúrgies en la fortalesa Antonia.

La situació directora del Sumo Sacerdot, era deguda al caràcter cultural del seu càrrec, a “l'eterna santedat” que li conferia la seva funció i el capacitava per a realitzar l'expiació per la comunitat en qualitat de representant de Déu.

Un indici clar del caràcter cultural que tenia aquest càrrec, el constituïa el fet que la seva mort posseïa virtut expiatòria. Quan moria un Sumo Sacerdot, aquell mateix dia, tots els homicides que per por a la venjança de la sang, havien fugit a les ciutats refugi, quedaven lliures i podien tornar a les seves cases.

El privilegi més important consistia en què era l'únic mortal que podia entrar en el “Sancta Sanctorum” un dia de l'any. La menor falta en les normes litúrgiques hauria portat un judici de Déu, per això realitzava amb tremolor les seves obligacions en el sacrosant lloc, obscur, vuit i silenciós, que es trobava darrera del doble vel.

També podia participar, sempre que ho desitgés, en l'ofrena d'un sacrifici. Presidia el Sanedrí (suprema autoritat administrativa i judicial dels jueus). Havia de seguir unes prescripcions per tal de guardar la seva puresa i el seu càrrec era hereditari (per preservar la descendència pura). Un cop destituït conservava gran part del seu prestigi i del poder que tenia.

NOBLESA LAICA:

Els vells:

Patriarques de les tribus i famílies més importants que, ja possiblement a l'exili i amb la desaparició de la monarquia, varen posar-se al front del poble. Formaven part de les famílies de terratinents. El procurador romà escollia entre els vells del Sanedrí i els altres de la resta de les famílies importants, els funcionaris dels impostos (havien de distribuir entre els ciutadans sotmesos a impostos el tribut exigit a Judea pels romans.). Gran part eren saduceus.

Saduceus:

Aquest grup estava format per sacerdots i vells i la noblesa sacerdotal i laica. Les famílies patriarques es troben a la noblesa sacerdotal, amb la mateixa relació que els fariseus amb els escrives. Els laics formaven, en els dos casos, la gran massa dels partidaris; no creien en la resurrecció.

Formaven un grup organitzat i s'atenien estrictament al text de la Tora. Estaven en oberta oposició amb els fariseus. Degut a les seves relacions amb la noblesa sacerdotal més poderosa, les famílies patriarques rics representaven un factor molt influent en la vida de la nació. No eren tan apreciats com els fariseus.

Els escrives:

L'únic factor de poder d'aquest grup estava en el saber, ja que eren els que coneixien a la perfecció la llei de Moisès. Qui desitjava ser admès en la corporació dels escrives per l'ordenació, havia de recórrer un regular cicle d'estudis de diversos anys.

Tenia el dret de ser anomenat Rabí, que era un títol que utilitzaven els escrives del temple de Jesús. Jesús mateix va anomenar-los mestres de la llei o Rabins.

Els fariseus:

El seu nom vol dir “separats”. La gran part era gent del poble sense formació d'escrives, però com tenien una relació tant estreta amb ells, difícilment podem separar-los amb seguretat. Seguien la llei al peu de la lletra i eren membres de les associacions religioses que perseguien aquesta finalitat. Creien en la resurrecció dels morts.

Moltes de les comunitats farisees de Jerusalem tenien regles concretes per a la seva admissió, tret que demostra el seu caràcter de comunitats particulars. Abans de l'admissió d'un nou membre, hi havia un període de prova d'un mes a un any de duració. Un cop finalitzat aquest període, el candidat es comprometia a observar els reglaments de la comunitat.

Aquest grup va sorgir com a oposició al moviment saduceu. Constituïen el partit del poble; representaven a la massa social en front de l'aristocràcia tant des del punt de vista religiós com social. El poble els seguia de forma incondicional, cosa que sorprèn, perquè els fariseus, com que es consideraven els justs, el veritable Israel, dibuixaven una clara separació entre ells i la gran massa, que no respectava com ells la llei. Eren el model a seguir pel poble. Jesús va dir d'ells que eren com sepulcres blanquejats, per fora semblaven una cosa i per dintre una altra.

Els esenis:

Conjunt d'homes i dones als que no els hi agradava la societat del seu temps, i per això es retiraven al desert i vivien en les coves que existien en les roques. Tenien una vida molt organitzada. Tenien un cap que marcava l'horari dels menjars, les pregaries i els treballs diaris. Sembla ser que Joan Baptista va pertànyer, en la seva joventut, a aquest grup.

Els homes i les dones habitaven en espais separats i només es casaven alguns d'ells per poder tenir descendència i continuar així el llinatge.

En molts aspectes podríem dir que es trobaven prop dels saduceus. Procedien del mateix grup original i practicaven el rigorisme tant en l'observació del dissabte com en la puresa cultural. També ells passaven en el centre de la seva religió el Temple i la Tora, encara que, sorprenentment, rebutjaven el culte en el temple actual per estar profanat per uns sacerdots il·legítims, de llinatge no sadocità. Per això no tenien més remei que practicar un culte espiritual. La seva preocupació per la puresa cultural els portava a practicar el celibat, cosa singular en l'ambient jueu.

Els celotes:

Grup radical nacionalista. Aconseguien els seus objectius sense importar la manera com ho aconseguien, fins i tot la mort. Portaven un punyal curt a la cintura.

Aprofitaven les revoltes per assassinar als romans i aquests es venjaven fent crucificar a un nombre determinat d'israelites. Judes Iscariot sembla que va pertànyer a aquest grup.

Els samaritans:

Des que els samaritans van separar-se de la comunitat jueva i van construir el seu propi temple sobre el Garizin, van sorgir, segurament, fortes tensions entre jueus i samaritans.

Donaven una gran importància al fet de descendir dels patriarques jueus. Se'ls va negar aquesta pretensió: eren descendents de colons medo-perses estranys al poble. Eren rebutjats pel poble, ni se'ls parlava.

5. SITUACIÓ ECONÒMICA

Treball: La ramaderia, la pesca, el conreu i el comerç eren les principals activitats econòmiques d'aquella època, sobretot la ramaderia, per això, a mesura que creixia les possessions ramaderes de la família, aquesta augmentava el seu nombre per tal que els fills poguessin ocupar-se de portar els animals a pasturar.

Menjar: L'aliment es prenia bàsicament en dos dinars; el més important era el de la nit, quan es reunien tota la família.

Abans de dinar es rentaven les mans, no només per higiene, sinó com a ritu de purificació religiosa. Un cop asseguts, el cap de família pronunciava una benedicció sobre el menja.

Consumien tot tipus d'aliment, sobre tot fruïts secs. La religió jueva prohibia menjar carn de porc.

Moneda: S'utilitzaven diverses monedes, unes d'origen grec i unes altres d'origen romà.

Entre les d'origen grec, en els evangelis s'anomenen el talent i el dracma. El talent (Mt. 18, 24) era la major unitat grega, equivalent a 6.000 dracmes. El dracma (Le 15,8) era una moneda de plata que equivalia més o menys a un denari romà.

Entre les monedes romanes, trobem el denari, moneda de plata que representava el preu d'una jornada de treball d'un jornaler (Mt 20, 2-13) i constituïa la moneda habitual en què es donava el preu de les mercaderies.

6. GEOGRAFIA HUMANA

Vivendes: Les cases senzilles dels pobles de Palestina eren d'adob, una barreja de fang i palla. Les de la ciutat, estaven construïdes amb maons i pedres. Generalment, tenien un aspecte de gran capsa quadrada amb un pati central. Amb molta freqüència, tenien una terrassa feta amb bigues entrecreuades que es cobrien amb branques i fang trepitjat. En les de millor qualitat, especialment a les ciutats, hi havia una sala gran en la part superior de la construcció, on es reunia la família.

També trobem cases excavades en les roques, ja que d'aquesta manera les terres s'utilitzaven per a cultivar productes que desprès es venien al mercat.

7. PARÀBOLES, MIRACLES I DISCURSOS

Per explicar l'arribada del Regne de Déu, Jesús utilitza les Paràboles, els Miracles i els Discursos.

Una Paràbola, és una història breu, real o imaginària, que parteix d'un fet concret de la vida, que Jesús fa servir per a facilitar que la gent humil entengués bé el missatge que Ell volia transmetre. Sempre inclouen personatges i escenes de la vida diària.

La intenció de Jesús quan explicava les paràboles era que les persones que les sentien reflexionessin sobre els fets viscuts pels protagonistes i n'extraguessin un ensenyament útil per a la seva vida.

Les paràboles de Jesús van ser escoltades per molta gent, però el seu missatge només va ser entès per uns quants.

Durant la seva vida pública, Jesús va fer molts Miracles, fets extraordinaris que no es poden explicar mitjançant les lleis de la natura. Quan algú demanava algun miracle a Jesús, Ell a canvi només demanava fe. És per això, que Jesús els deia: “La teva fe t'ha salvat”.

A part de paràboles i miracles, com hem dit abans, Jesús també transmetia el seu missatge mitjançant discursos. Foren un total de cinc els que va fer al llarg de la seva vida.

Jesús s'adonava de l'odi que portava la seva presència als caps religiosos. Aquests esperaven que el Messies complís la Llei de Moisès i Jesús no ho feia, si més no, com ells volien. Ell no va buscar la mort, aquesta li va venir imposada des de fora i ell es va limitar a acceptar-la com a expressió de la llibertat i la felicitat a la causa de Déu i dels homes. S'acostuma a dir que a la condemna de Jesús van intervenir dos factors, un polític i un religiós. Jesús, primerament és condemnat com a blasfem per presentar un Déu diferent del predicat fins el moment pels caps religiosos. Jesús va desemmascarar la hipocresia religiosa que hi havia. Jesús predicava un altre Déu. Per altra banda, les autoritats polítiques romanes el van condemnar per rebel.

Pels que veien a Jesús com un rebel i líder de rebel·lió, la seva mort només significava la mort d'un malfactor. Pel grup de gent que vivia al seu voltant en un primer moment van pensar que Déu l'havia abandonat, va ser després de la resurrecció que van veure el sentit de la seva vida i inclús el de la seva mort.

Treballs comentats a classe:

Naixement de Jesús.

Part històrica: - Va haver-hi un cens a l'imperi romà.

- Les famílies havien d'empadronar-se en la seva població d'origen.

- Jesús va néixer a Betlem.

- Els pastors.

Part simbòlica: L'Àngel, la Llum i els cants anuncien una noticia BOMBA, alegre, universal i senzilla.

Coses que saben del naixement, però que no surten en els relats de la Bíblia:

- Van picant a les portes de les cases però ningú no els deixa passar, perquè eren pobres. Només van trobar lloc en un estable amb un bou i una mula.

- L'establia o la cova (Betlem és un poble molt petit amb grans coves naturals, aprofitades pels pastors com a establies.

- Els pastors van portar presents al nen Jesús.

Paràbola del bon samarità (Lc. 10, 30-37).

Exemple prou clar, no fa falta simplificar-ho més.

Història o relat: Un home és atacat per uns lladres queda malferit al camí. Van passant pel seu costat unes persones catalogades com a pures, justes (un Sacerdot i un Levita), però és un samarità (persona impura a la qual ni se'l parlava) qui el guareix i el porta a una fonda perquè descansi.

Missatge: No podem discriminar a les persones pel que semblen. Si algú necessita ajuda, no miris qui és i AJUDA'L. Jesús, un cop explicada aquesta història va preguntar qui estava més pròxim a l'altre i, és clar, van respondre que el samarità. (Un altre exemple que Jesús buscava exemples que “punxaven”, ja que dir que els justs no ajuden a l'home ferit i que és un samarità qui ho fa, UN HOME IMPUR!!!! Té valor!. (Pels nens va molt bé siguin ells mateixos els que se'n adonin de les coses).

Miracle del paralític a la piscina (Jn. 5, 1-18).

Tipus de miracle: Miracle de curació.

Malaltia: Paralític des dels 38 anys, sense poder valer-se per sí mateix.

Jesús el veu assegut i, saben que feia molt de temps que estava malalt, li pregunta si es vol curar i, es clar, li diu que si.

La curació és instantània, i l'home es posa a caminar.

Reacció: Els jueus ataquen a Jesús perquè no respectava el descans del dissabte (com hem anomenat anteriorment, Jesús deia que primer estaven les persones i després la llei). Aquest va ser un dels motius de la seva mort, ja que per a ells, a més de no respectar la Llei del dissabte, afirmava que Déu era el seu pare, i això era fer-se igual a Déu.

9. Comentari del Pare nostre.

Pare nostre que esteu en el Cel.

Pare de tots nosaltres que esteu allà dalt, al Regne dels Cels, on no pot arribar l'home.

Sigui santificat el vostre nom.

Glorifiquem el vostre nom.

Vingui a nosaltres el vostre regne.

Que el Regne del Cel “vingui” a la Terra, que puguem viure a la Terra en la Pau i harmonia, com en el Regne de Déu.

Faci's la vostra voluntat, així a la terra com es fa en el Cel.

Amb la mateixa idea que en la frase anterior, que visquem en la Terra igual que es viu en el Cel.

El nostre pa de cada dia,

Doneu-nos Senyor, el dia d'avui.

Que no ens falti mai el menja, li casa... que tinguem el suficient per viure cada dia.

I perdoneu les nostres culpes,

així com nosaltres perdonem els nostres deutors.

Demanem ser perdonats, però perquè també nosaltres perdonem als nostres germans, a qui ens “molesta”, ens “empipa”.

I no permeteu que nosaltres caiguem en la temptació.

Ajuda'ns cada dia a ser forts, a lluitar per allò en el que creiem, per un món millor, sense caure en la desil·lusió, en la comoditat.

Ans deslliureu-nos de qualsevol mal.

Ajuda'ns, perquè no ens passi res de mal, protegeix-nos (encara que mantenint la llibertat de l'home).

BIBLIOGRAFIA

  • Nicholas de Lange. “El pueblo judío. Odisea a través de los siglos”. Atlas culturales del mundo. Circulo de lectores 1989.

  • Teodor Suau. “De Cafarnaüm a Jerusalem”. Club de Butxaca 1992.

  • Charpentier, E. “Para leer el Nuevo Testamento”. Verbo Divino. Estella 1981.

  • Enciclopedia Interactiva “Encarta 2000”. Microsoft.

  • “Biblia de Jerusalen”. Desclee de Brouwer. Bilbao 1975.

1

5