Jesús de Nazaret

Teología. Cristianismo. Religión. Iglesía # Fonts cristianes. Investigació. Génesis. Itmages no Cristianes. Art. Paleocristiá. Romànic. Gòtic. Barroc. Ambient. Missatge. Regne de Deu. Mort. Resurrecció

  • Enviado por: Maxina
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 46 páginas
publicidad
publicidad

1.- CONEIXEMENT HISTÒRIC DE JESÚS

1.2.- FONTS CRISTIANES : ELS EVANGELIS

A.- ¿ ÉS POSSIBLE ESCRIURE UNA VIDA DE JESÚS?

Història de la investigació de la vida de Jesús:

Fins al segle XVIII es va creure a l'Església tot allò que estava escrit als Evangelis mereixia tota credibilitat històrica, havia succeït tal i com estava escrit, eren documents històrics creïbles amb els quals es podia escriure una biografia de Jesús.

Al s XVIII va sorgir una pregunta “revolucionaria” on dubte que afirma el que es el Jesús Històric ( real ,veritable...) i el Crist de la Fe, com si fossin dues realitat diferents. Hi ha aquesta diferència la va afirmar Reimarus (va néixer 1694 / va morir 1798) era professor de llengües orientals). Quan va morir els familiars van entregar els manuscrits que havia fet Reimarus, els van entregar i els van donar al bibliotecari Lessilly perquè el publiqués.

Va publicar 7 fragments de forma anònima, autor desconegut encara que sabia qui ho havia fet. L'últim fragment parla del que pretenia Jesús i els seus deixebles. Perquè ho va publicar de manera anònima? Al veure el contingut, va veure que era molt escandalós i va preveure que provocaria problemes a la família de Reimarus que deia (el propi Reimarus) que una cosa era el que pretenia Jesús i una altra el que pretenia els seus deixebles.

Jesús va ser un Messies purament polític que volia alliberar Israel dels romans que ocupaven Palestina ?

Els deixebles van amagar el cadàver de Jesús i havien dit que va ressuscitar i que ell era un messies espiritual. Els deixebles van detomar la imatge de Jesús.

A partir d'aquest temps, hi ha un autor que va agafar totes les vides que havien escrit i va demostrar que totes elles eren falses.

A partir d'aquest moment s'origina el moviment de la història de la vida de Jesús, es comencen a escriure biografies de Jesús.

Al final d'aquest

Va publicar 7 fragments i els va publicar de forma anònima, autor desconegut encara que sabia que ho havia fet. L'últim fragment parla del que pretenia Jesús i els seus deixebles. Perquè ho va publicar de manera anònima? Al veure el contingut, va veure que era molt escandalós i va preveure que provocaria problemes a la família de Reimarus que deia (El propi Reimarus) que una cosa era el que pretenia els seus deixebles.

Jesús va ser un messies purament polític que volia alliberar Israel dels romans que ocupaven Palestina?

Els deixebles van amagar el cadàver de Jesús i havien dit que va ressuscitar i que ell era un messies espiritual. Els deixebles van detomar la imatge de Jesús.

A partir d'aquest moment s'origina el moviment de la història de la vida de Jesús , es comencen a escriure biografies de Jesús.

Al final d'aquest temps, hi ha un autor que va agafar totes les vides que havien escrit i va demostrar que totes elles eren falses.

Al final va escriure “història de la investigació de la vida de Jesús” totes les vides estan influenciades per la manera de pensar subjectiva de qui les ha escrit. Els racionalistes descriuen a Jesús com un pecador d'una llei moral. Els idealistes descriuen a Jesús com la perfecció de l'Humanisme. Els literaris descriuen a Jesús com un poeta, artista,... La imatge de Jesús segons els marxistes és la que fa entendre que Jesús és amic dels pobres,...

Totes aquestes vides han anat canviant i depèn de la subjectivitat de qui ho ha escrit, no de la realitat, estan condicionades pels valors, mentalitats,... de cada cultura.

No és possible escriure una vida de Jesús, per una sèrie de raons les fonts evangèliques no descriuen el decurs total de la vida de Jesús. De la seva instància no en sabem res. De la joventut i de l'adolescència tampoc. Apareix ja adult, predicant. Si agafem els tres evangelis sinòptics, veiem que Jesús puja únicament una vegada a Jerusalem per celebrar la festa de Pasqua, vol dir que el que sabem de la seva vida només dura 1 any. En canvi a l'Evangeli de Sant Joan, veiem que puja 3 vegades. L'activitat pública de Jesús no sabem si va durar 1 o 3 anys.

Els deixebles no estaven interessats ni en la cronologia (en quin temps va succeir els fets) ni en la topologia (a quin lloc va passar). No estaven interessats en l'evolució interna dels personatges. No se'ns diu res del seu caràcter, de la seva vida interior.

Després d'això s'arriba a la conclusió de que aquestes biografies no tenen tots els elements per escriure una vida de Jesús.

B.- EL GÈNESIS (origen) DELS EVANGELIS

Jesús no va escriure res. Tot allò que sabem d'ell, ho sabem a partir de testimonis, d'aquells que el van acompanyar.

Procés de tradició oral que dura 70 anys, s'anava conservant el que es deia. Això va ser escrit després de 50 anys, per Marc. Amb els anys hi ha coses que canvien, que prescindeixen d'elles. Des d'aquest punt de vista també hi ha dubte, no hi ha una total credibilitat. Cada deixeble va descriure una imatge diferent de Jesús.

Els 4 evangelis no són una crònica històrica sinó un escrit KERIGMÀTIC.

C.- ESCRITS KERIGMÀTICS

Són escrits per persones que creien que Jesús era el Messies, el fill de Déu. Aquestes persones eren creients, i amb aquests textos pretenien que qui els llegís també es tornés creient.

Això, però ofereix una problemàtica per considerar aquests textos com a històrics i objectius.

Un autor protestant va escriure que el caràcter dels evangelis era: NARRANT UNA HISTÒRIA DEL PASSAT ENS VOLEN DIR QUI ÉS JESÚS ARA, NO QUI ERA ABANS. Vol dir que aquell que llegeix actualment els evangelis amb fe veu com és Jesús ara, no com era abans.

Tornem a veure com NO és possible escriure una vida de Jesús amb les criteris de rigor històric que això suposa. De tota manera ,tota aquesta creació de diferents obres va servir per conèixer més a fons els evangelis; a més són relats on l'essència dels quals és CRISTIANA.

D.- MÈTODE HISTÒRICO - CRÍTIC (aquest punt no el vam fer)

EN RESUM:

Una actitud que es pot adoptar respecte a les fonts dels evangelis s'anomena ACTITUD ACRÍTICA, DOGMÀTICA, INGÈNUA. És l'actitud que es va tenir fins al segle XVIII, on els autors deien que tot el que està escrit és històric i va succeir com està narrat. Tenien aquesta actitud perquè els creients consideraven els escrits com la paraula de Déu, on no hi ha cap error.

També hi ha l'ACTITUD HIPERCRÍTICA: és contrària a l'anterior. No hi ha res en els evangelis que algú pugui considerar fidedigne. No té certesa de la credibilitat històrica; allò que està escrit és el que creien les petites comunitats cristianes.

Finalment, hi ha una ACTITUD MODERADA o INTERMITJA. Amb això, es creu que hi ha una quantitat de coses molt importants que mereixen credibilitat històrica. A partir d'aquí es poden saber les característiques de Jesús, el seu missatge, què va ensenyar, la seva vida...

2.- LES IMATGES NO CRISTIANES DE JESÚS

I.- IMATGE HEBREA (hebrea = jueva)

- Al principi, els jueus no tenien una bona imatge de Jesús. El consideraven una persona que li agrada menjar molt, beure molt, estar amb dones de mala vida, era un impostor...

A partir del segle II, quan l'enemistat entre jueus i cristians era més forta, van circular uns relats difamatoris sobre Jesús. Deien, per exemple, que havia nascut de forma il·legítima de Maria i un soldat anomenat Pantera. A partir del segle XX s'han escrit a Jerusalem més llibres de Jesús que ens els 18 segles anteriors. L'opinió general d'aquests autors diu que allò que està escrit als evangelis mereix credibilitat, i creuen que és un dels personatges que Jesús és el fill pròdig: se'n va anar del judaisme, va anar al cristianisme i, després, va tornar amb els jueus. Representa que els cristians li han desfigurat el rostre i que ell era jueu i la seva religió era jueva.

No creuen que sigui full de Déu, ni el Messies. És un gran mestre de la llei i li correspon un lloc important.

* Schalom Ben Chorin: (s.XX)

Va escriure el llibre “El germà Jesús”. Diu que Jesús és un dels mestres d'Israel, ja que el seu mèrit va ser radicalitzar i interioritzar els preceptes i les obligacions de la llei. Jesús creia que si un home complia la llei de forma externa no tenia cap valor; en canvi, si l'home creia de cor les seves actuacions, seguis la llei pel bon camí.

2 - 03 - 04

Jesús el considerava com una mà humana. “La Fe DE Jesús ens uneix; i la Fe EN Jesús ens separa i divideix entre cristians i jueus” diu Schalom.

La fe de Jesús el situen en hebreu, déu únic i veritable, la llei de Moisès. En canvi, la fe en Jesús es basa en creure en la mateixa persona, la de Jesús. Una diferència essencial és que pels cristians és un ésser diví (realitat de la divinitat) i pels jueus és una persona (únic Déu, Javhé).

Cal destacar que Jesús era jueu. El cristianisme té fe en Jesús, creuen, l'adoren i el veneren. I el judaisme no, encara que reconeixen que és una persona excepcional, un mestre. EL jueu mai afirmarà que Jesús és fill de Déu.

Pe tant, els cristians fan un pas més endavant. Schalom no creu en la resurrecció, ni en el Messies, ja que és una interpretació que han fet els cristians. Els últims responsables de la crucificació de Jesús són els jueus, que l'envien als romans perquè aquests el matin. Això provoca una discussió.

II.- IMATGE HUMANISTA

Humanista no és el cristià; valoren l'home; accepten la realitat de Déu; reconeixen a Jesús com a una personalitat extraordinària i excepcional amb un missatge sublim; una personalitat que s'hauria de restituir a tots els homes després d'haver-lo despullat dels vestuaris que han fet la fe cristiana o suprimir tot el que li ha afegit la fe cristiana.

* Karl Jaspers: (psiquiatre alemany i filòsof; 1883 - 1963).

La seva filosofia és existencialista. Va escriure “Els grans filòsofs”. En aquesta obra diu que en la història humana han existit quatre homes que són normatius (homes que ells mateixos i la seva personalitat s'han convertit en norma de milions d'éssers humans; la norma es refereix a d'on venim i proveïm l'home, quin és el sentit de la vida, del bé i del mal, si existeix Déu): Sócrates (grec), Buda (fundador del Budisme), Confucio (xinès) i Jesús. Els tres primers van viure al s. V abans de Crist. Després els han convertit norma de la seva vida pels éssers humans.

Jesús, Buda i Sócrates no varen escriure res, hi van tenir cap poder. És un fet sorprenent, ja que ara són personalitats excepcionals per ser qui eren, únicament per la seva personalitat.

Fluxos o trets dels quatre homes:

  • es deriven d'ells forces purificadores (fan créixer l'home amb dignitat) i forces espirituals.

  • Tenen tots ells un Amor Universal que no coneix cap mena de barrera (limitació).

  • Tenen una llibertat absoluta respecte el món (no estan condicionats per res).

  • No tenen cap mena de por al sofriment ni a la mort.

  • Per ells, ni Jesús és el Messies, ni el fill de Déu.

Jesús no va pretendre mai que el convertissin en una divinitat.

5 - 03 - 04

III.- IMATGE MARXISTA

- Es distingeixen dins del marxisme unes metàfores que utilitzen per definit la religió, entre les quals “l'opi del poble” (una droga).

Marx deia que no era necessari oposar-se a la RELIGIÓ (qualsevol) el que s'havia de procurar era anar contra la causa, suprimir les causes de la religió, s'ha de d'anar a l'arrel, a les causes: explotació, misèria, pobresa, opressió i així desapareixia la religió.

Consideren a Jesús Coherent que en ell no hi ha la separació entre el que diu i fa. Ex: “Benaventurats els pobles(...)”, després té una actitud propera als pobres, està al seu costat.

El seu missatge segons ell té un gran potencial revolucionari. Model de llibertat.

*Milan Machovec: professor de filosofia a Praga (antiga Txecoslovà-

quia),als anys 60 - 70 va intervenir en el diàleg entre cristians i marxistes. Va escriure un llibre “Jesús per ateus” destinat als ateus gent que no creu en res. Destinat als ateus com ell i per subratllar uns valors. Diu que el cristià i el cristianisme és rebutjat, en canvi un marxista mai rebutjarà el que és la causa de Jesús.

El cristianisme és nociu però la causa l'accepta. Què entén un marxista per una causa de Jesús? La dedicació total al pròxim, als que pateixen, als explotats, marginats, exclosos, miserables de la societat del seu temps. Aquesta causa és la que defensa el marxisme. El que pretenia Jesús és el marxisme: lluita pels oprimits, marginats,...

IV.- IMATGE POLÍTICA

* Brandon: va escriure un llibre “El procés de Jesús” no va ser res més que Messies Polític que lluita en contra els romans de la Palestina (Regne polític i social). No religiós.

La mort de Jesús la veu també com un fet polític. Brandon és un historiador anglès que basa la seva imatge ell Jesús com a Messies polític.

* Abans Schalom: SEPARACIÓ CRISTIANS - JUEUS.

“La fe de Jesús ens uneix, en canvi la fe en Jesús ens desuneix”.

  • Primer tros de la frase “la fe en Jesús”: és tot el que creiem els jueus de l'època ( Jesús com un jueu més que segueix la religió de Déu, de Javhé).

  • Segon tros de la frase “la fe en Jesús: els cristians el veuen com un quelcom diví, en canvi els jueus el veuen com una humà més, no és el Messies, no ha ressuscitat.

Ells no veneren un home, això és considerat una idolatria. Els últims responsables de clavar Jesús a la creu de la mort de Jesús són els jueus, que el van entregar als romans als romans perquè executessin la sentència de mort, ja que els jueus no podien executar sentències.

3.- LES IMATGES DE JESÚS EN L'ART

A.- ART PALEOCRISTIÀ

Representa a Jesús per mitjà de símbols, anagrames, al·legories (ex: alfabet grec com alfa i mega, la paloma, el peix, el lleó, l'àncora...)

Al principi no es troba cap imatge de la persona de Jesús. Només hi ha lletres, símbols,... Això és perquè els primers cristians proveïen del judaisme, i els jueus tenien prohibit plasmar i pintar figures humanes per motius religiosos. La raó de perquè estava prohibit era pel perill d'idolatria.

+ Al segle III apareixen les primeres imatges de Jesús. Hi ha tres imatges diferents:

1.- Representa a Hellios (divinitat grega del sol). Imatge que es va trobar en un cementiri romà, a la bòbeda d'una tomba.

2.- Figura del bon pastor Hermes (divinitat grega; Déu antic).

3.- Imatge de Jesús mestre (assentat a la càtedra amb un llibre i actitud d'ensenyar).

Així doncs, l'art grega és la que dóna les pautes per pintar la imatge de Jesús.

Al segle V apareix el Sant Crist, la creu nua. Simbòlicament al peu de la creu hi ha l'anyell (be, xai) que representa el sacrifici per motiu dels pecats comesos.

B.- EDAT MITJANA I ROMÀNIC

En aquesta època la política ha canviat radicalment. És una societat nova on el cristianisme es converteix en la religió oficial de l'Imperi Romà. L'emperador Constantí en una batalla decisiva va veure una creu. Aquí apareix l'art romànic. En l'art romànic trobem dues figures del Crist:

1.- El Crist en majestat (apareix com a Déu, com a rei i com a jutge; porta la creu com a objecte de glòria, no com a sofriment).

2.- El pantocràtor, Déu tot poderós (caracteritza a Crist com a Déu, amb actitud solemne, immutable e imperial). Es troba al pòrtic (entrada) o dins de l'església.

(Motiu de perquè es troba al pòrtic: la salvació únicament es troba dins. I si vols la salvació has d'entrar).

C.- L'ART GÒTIC

Canvi d'imatge respecte l'art romànic. Les escultures i les pintures representen a un Déu amb rostre somrient i amb una actitud de beneir (aproximació humana). També manifesta la seva humanitat. Sempre es descriu com a mestre a segui i com a model a imitar.

D.- RENAIXAMENT

L'home es converteix en ideal de la cultura. Pinten a Jesús en la seva dimensió humana, Jesús humanitzat.

E.- BARROC

Canvi molt profund. Art que tracta d'expressar i convèncer a partir dels sentiments i emocions, que no pas de la raó. Les imatges són en cert moviment i, representen la passió, sofriment, patiment, angoixa, alegria,... d'una manera realista.

La pietat és la imatge més freqüent (La Verge Maria amb Jesús a la falda).

F.- ROCOCÓ

Crist afeminat: una actitud dolça, cabells llargs,...

G.- NEOCLÀSSIC

Art acadèmic i molt perfecte, però amb un gran defecte: art fred, que no diu res (no troba cap sentiment plasmat).

H.- SEGLE XIX

Sorgeix la devolució del Sagrat Cor, on Jesús té el cor obert o a la mà, com a símbol de l'amor universal de Jesús. Imatges amb poc valor.

I.- SEGLE XX

Pluralitat d'imatges de Jesús que representen les tragèdies i sofriments que ha passat l'home en el segle XX. La inculturació de l'art fa que la imatge de Jesús es pinti segons la visió que tenen de l'home.

4.- JESÚS EN EL SEU AMBIENT

A.- SITUACIÓ ECONÒMICA

Era una país que vivia de l'agricultura, ramaderia, artesania (fusters, paletes...) i els funcionaris. L'artesania floreixia en les ciutats (Jerusalem). A Galilea hi havia indústria de la pesca (llac de Natzarè).

El temple de Jerusalem era un centre comercial i financer molt important (tenien molts diners que provenien de: impostos personals; ofrenes dels peregrins, de tota la Palestina i pobles de l'entorn; donacions votives exemple: sala de Montserrat on pots portar ofrenes que vulguis; dipòsits bancaris particulars). Els impostos eren una càrrega insuportable per la gent del poble, i la diferència entre rics i pobres era clara.

B.- SITUACIÓ SOCIAL

Situació de discriminació entre:

1.- Homes i dones

2.- Nens i adults

3.- Jueus i samaritans

4.- Honrats i pecadors

5.- Jueus i pagans (no jueu)

6.- Culta i ignorant

7.- Esclaus i amos.

1.- DISCRIMINACIÓ DE LA DONA

La dona era considerada inferior i subordinada a l'home. Si era soltera estava sota poder del pare, i si estava casada al marit.

Això també es manifestava la temple:

1

2

3

4

1.- Només podien entrar els pagans i aquests no podien anar al pati 2.

2.- pati de dones jueves i nens, i aquests no podien anar al pati 3.

3.- Pati dels homes.

4.- Pati dels sacerdots.

A la sinagoga també es separaven entre homes i dones. L'acte litúrgic només començava quan hi havia més de 7 homes, encara que hi haguessin moltes dones.

El testimoni de la dona no era vàlid. I la dona tampoc es podia divorciar, sinó que la última paraula la tenia l'home.

2.- ELS SAMARITANTS

Palestina estava dividida en: Judea (Jerusalem), Galilea i Samaria (els habitants eren els samaritans). Els samaritans no van voler reconèixer mai com a germans els jueus, perquè pel seu mestissatge (barreja de sang amb els invasors, la fe no pura, creences religioses) els consideraven bastards i sismàtics.

Aquesta divisió es va accentuar sobretot quan els samaritans van construir el seu propi temple, en la muntanya “Garizin”. Malgrat tot això, tots tenien la mateixa raça i provenien del mateix lloc d'origen. Els samaritans admetien el Pentateuco (cinc llibres).

3.- L'ESCLAVITUD

En temps de Jesús existia a la Palestina l'esclavitud, així consta a la literatura ravínica, en el Calmut...

La situació dels esclaus a la Palestina, al món grec i al món romà era diferent.

Al món grec i al romà, l'esclau era un objecte sota poder de l'amo. En el judaisme era una situació més humana. Un jueu baró podia ser fet esclau per 3 motius:

a.- Quan esta endeutat i no podia pagar els sues deutes, era portat als tribunals. Així el tribunal el podia considerar esclau d'aquell deutor. Una noia abans dels 12 anys poder ser esclava i als 12 anys (ja es podia casar) quedava lliure.

b.- Aquell que era un lladre; a ser esclau d'aquell a qui havia robat.

c.- Un que lliurement i involuntàriament es moria de gana i volia ser esclau d'algú perquè el mantingués.

Hi havia una consideració humana de l'esclau (menjava amb la família, no el despullaven), Dins del judaisme hi havia una institució: L'ANY SAVÀTIC I L'ANY JUBILAR.

L'ANY SAVÀTIC (descans): la terra no es cultivava, ni sembrava; i l'any següent les collites eren més abundants. Es feia cada 7 anys, i llavors els esclaus jueus quedaven completament lliures.

L'ANY JUBILAR: es feia cada 50 anys. Totes les famílies que tenien alguna necessitat greu familiar (venien el que tenien), i al cap de 50 anys tot tornava a ser possessió seva. Des del punt de vista religiós, tot era professió de Déu (la terra). No queda clar sí es va realitzar cada 50 anys, però sí que es va fer algun cop.

4.- ELS PUBLICANS

Eren els funcionaris que cobraven els impostos. El fet dramàtic era que ells cobraven els impostos en nom dels romans, i per un jueu pagar un impost pels qui consideraven ateus era nefast.

Tots els jueus els consideraven traïdors del poble, expulsats de la sinagoga,...

5.-ELS PAGANS

Aquells que no eren jueus. Els jueus els despreciaven. Un jueu no podia entrar en contacte amb ningú que no fos jueu, ja que quedava impurificat.

C.- SITUACIÓ POLÍTICA

1.- OCUPACIÓ ROMANA

La palestina estava ocupada pels romans des de l'any 63 abans de Crist. Els romans tenien tot el poder, i van tenir una gran habilitat: s'acomodaven a tots els pobles.

Els romans havien de tenir en compte per no tenir conflictes amb els jueus:

1.- Els jueus eren molt nacionalistes.

2.- La seva religió.

Els romans van permetre el culte del temple i a la seva religió; van respectar l'autoritat del sacerdot i dels sanedrí (espècia de senat); es van reservar a executar; van dispensar als jueus del servei militar ( de fer de soldats); van dispensar de donar culta a la imatge de l'emperador romà.

També van prohibir que els mateixos romans poguessin entrar al temple, ja que només es permetien d'entrar al pati dels pagans.

També van prohibir que els romans entressin a les ciutats amb l'estàndard de la cara de l'emperador. Quan els interessava, els romans canviaven el Gran Sacerdot, tot i que eren molt diplomàtics.

2.- SANEDRÍ

Era l gran consell de la Judea (el Senat). Estava format per uns 70 membres: l'autoritat suprema (el Gran Sacerdot, que presidia el Sanedrí), la noblesa laica (ancians, poder financer), els escrives (interpretació de la llei, advocats).

Atribucions del sanedrí:

a.- poder legislatiu (lleis)

b.- poder judicial (jutjar)

c.- part administrativa (governar)

Actualment tot està separat.

4.- GRAN SACERDOT

Els sacerdots com a col·lectiu, havien sigut banamèrits perquè després de l'exili de Babilònia (any 538) tornen a reconstruir-ho tot. Però, en temps de Jesús, la classe alta era aburgesada, que havia perdut el seu prestigi. Constituïen una classe aristocràtica, enriquida i tancada.

Baixant la jerarquia hi havia els sacerdots. En temps de Jesús eren uns 7000. Estaven encarregats de portar a terme els sacrificis dels temples. Estaven dividits en 24 grups, i únicament una setmana a l'any es dirigien a Jerusalem perquè durant aquella setmana executaven aquells sacrificis. Vivien de: les pells dels animals que sacrificaven, dels animals sacrificats. També necessitaven exercir un ofici per subsistit (fusters, agricultors,...) ja que eren una classe pobre. En el poble jueu, el sacerdoci era hereditari (mare d'una dona jueva).

Baixant la jerarquia, hi havia els més pobres “levites”, que eren els subproletaris del temple. En temps de Jesús hi havia uns 24.000, també dividits en grups. Servien al temple en diferents temps. Les seves obligacions eren: s'encarregaven de la neteja del temple (fer de municipals) i acompanyar als sacrificis dels animals fent el cant (com músics).

D.- CORRENTS RELIGIOSES I POLÍTIQUES

SADUDEUS:

Grup integrat perquè els grans sacerdots, per la burgesia rica, les famílies laiques i aristocràtiques (classes altes de la societat d'aquest temps).

* Doctrines religioses: únicament admetien el Pentateuco (cinc primers llibres de l'Antic Testament). Rebutjaven totes les idees religioses que havien sorgit posteriorment; no creien en la resurrecció dels morts no en la immortalitat de l'ànima no hi creien perquè això no es troba al Pentateuco. Tampoc creien ni admetien la tradició oral. El conflicte que sorgeix és el següent: si no hi ha una vida després de la mort, com s'explica la justícia divina? on és la justícia de Déu? Tot això va evolucionar i tota la societat va optar per entendre la immortalitat de l'ànima.

* Influència religiosa: es limitava únicament a les 4 parets del temple. Per això, quan l'any 70 es van sublevar jueus i romans (els romans van derrotar de llarg els saduceus), van derrombar-se el temple i la seva influència va desaparèixer.

FARISEUS:

Etimologia: segregat, marginat.

Social i religiosament era el partit del poble.

* Doctrines religioses: compliment estricte i rigorós de la tradició oral i de la llei. Estaven en contra de l'obertura a la cultura grega i romana. Compliment estricte del precepte sabàtic i de la puresa ritual.

* Idees polítiques: buscaven la independència nacional per construir un estat TEOCRÀTIC (com havien tingut abans). No afavorien la violència, ja que creien que Déu ja els ho donaria; és un estat resignat.

ZELOTES:

Etimologia: ZEL (aquell que busca).

Grup nacionalista radical i violent; utilitzaven les armes per defensar-se. Eren integristes respecte la religió; un integrista és aquest que no tolera no la més mínima variació i pot ser violent.

Els romans els anomenaven SICARIS, perquè aquells romans que renegaven de la seva fe eren assassinats (moltes vegades crucificats) per els sicaris. L'origen d'aquest grup prové de la primera vegada que es va fer un cens per controlar els impostos.

ESSENIS

Moviment espiritualista; normalment vivien segregats, en pobles... L'any 1947 es va descobrir el Gumran, un ambient fabulós, on es va veure una “tinaja”, la va obrir, era una caixa, la van obrir i eren pergamins. Després d'això, van registrar la zona i van trobar més “tinajas” .

Els essenis van agafar la biblioteca (el material de) i van anar col·locant els docs a la llibreta. Un temps després van descobrir que el material es va posar a les vivendes. Va ser gràcies a aquest descobriment que es coneix més la cultura dels essenis.

Els essenis eren com una comunitat de monjos i duien una vida conjunta. Havien de ser obedients al superior, se'ls feia complir el vot de pobresa i havien de complir el celibat.

5.- ACTITUDS DE JESÚS

______________________________________________________________RELACIÓ DE JESÚS AMB ELS DIVERSOS GRUPS DEL SEU TEMPS:

SADUCEUS

En termes actuals, els saduceus eren la classe alta (burgesa) del seu temps. No es troba la lluita amb aquestes classes, només al final de la vida de Jesús els responsables de la condemna de Jesús és el grup dels saduceus. Quan es va escriure l'evangeli de Marc (més o menys any 70), aquest grup ja no existia en la societat jueva: els romans els havien aniquilat, per això, les crítiques de Jesús només són contra els fariseus. Si quan es va crucificar Jesús va ser l'any 33 i quan es van escriure els evangelis havien passat 40 anys, es veu que aquest grup ja havia desaparegut.

FARISEUS

Jesús va menjar amb ells sempre que el convidaven. A més, van ser els que el van avisar que Herodes el volia matar. Els fariseus intentaven viure religiosament, complint amb la societat i la llei jueva.

Hi ha una crítica molt dura que fa Jesús als Fariseus: suposava que quan es van escriure els evangelis, els fariseus eren el grup que perseguia als cristians, i aquests van posar en llavis de Jesús paraules que ell no havia dit. Jesús els considerava una secta.

ESSENIS

Quan es va fer el descobriment important d'escrits del NOU TESTAMENT, hi van haver historiadors que es van pensar que podrien descobrir com havia sorgit Jesús i com havia sorgit la religió cristiana. Hi havia, però un enigma: quins eren els orígens? Va sortir la suposició que Jesús havia esta d'alguna part de la comunitat dels essenis. El fet curiós és que res d'això apareix als Evangelis.

La pregunta és en que es basen els historiadors per establir aquesta relació. Això és per diferents elements:

  • Baptisme abans es feia baptisme per immersió (tot el cos) però ara no.

  • Exigien la conversió del cor (conversió interior).

  • La gran majoria dels essenis no estaven casats; observaven el precepte del CELIBAT: A les esglésies cristianes també es va anar introduint aquest costum

  • Esperaven l'arribada del Regne de Déu.

DIFERÈNCIES ENTRE L'ESTIL DE VIDA DE JESÚS AMB ELS ESSENIS:

1.- Els essenis vivien en comunitats segregades e la gent; en canvi, Jesús vivia enmig del poble, amb la gent.

2.- Els essenis tenien una visió dicotòmica (doble) de la realitat: dividien els homes entre els fills de la llum i els fills de la tenebra. Els fills de la llum (bons) eren ells i s'havien d'estimar mútuament; en canvi, els fills de la tenebra s'havien d'odiar, i eren aquests que no formaven part dels essenis. D'altra banda, Jesús era tot el contrari: tots els homes són bons i iguals davant de Déu. El Qumran deia que els fills de la tenebra havien de ser castigats en algun moment; en canvi, Jesús creia en el perdó, la misericòrdia, etc.

3.- La mentalitat dels essenis s'encaminava a seguir amb tota rigurositat la llei, fins i tot amb exageració. Jesús no té aquesta actitud; ell creu que el dissabte està fet per a l'home i no l'home per al dissabte.

4.- SENTIT DE PENITÈNCIA: els essenis practicaven el sentit de penitència o mortificació; no es casaven (mantenien el celibat), menjaven el mínim, els monjos tenien l'obligació de vetllar 1/3 de la nit (pregant, etc.) En Jesús això no es troba; en cap moment ells practica la penitència per la penitència. A més Jesús no creu en el dejuri i tampoc obliga a ningú a mantenir el celibat ni a renunciar als seus béns materials...

5.- ORDRE JERÀRQUIC: els essenis tenien un ordre jeràrquic molt rígid: sacerdots, levites, laics, novicis. El sacerdot era el que presidia les assemblees; els novicis tenien obligació d'atendre tots els preceptes que els imposessin les classes superior. Aquest ordre o sentiment jeràrquic tampoc el veiem en Jesús, sinó que ell deia que aquell que volgués ser el primer és posés l'últim. Jesús critica els essenis pel fet de voler ser els primers al Temple.

6.- Jesús no va establir cap regla de caràcter monàstic (pregàries, hora que s'havien de llevar, etc.)

La conclusió que traiem de tot això és que la hipòtesi que Jesús podia haver format part de la comunitat del Qumran o de les comunitats essènies és falsa, errònia.

ZELOTES

També s'ha de negar rotundament que Jesús pogués haver format part dels zelotes.

El regne de Déu, tal i com l'entén Jesús, no té una sentit polític de restaurar el regne de David, cosa que sí que pretenien els zelotes. Per a Jesús, el regne de Déu és un regne universal que s'estén a tots els homes.

Els apel·latius que es donen a Jesús són: el messies, el logos, el bon pastor... Aquest títols que es podrien interpretar des d'un punt de vista polític Jesús els evita sempre. Exactament aquests: “Jesús, fill de David...” “Messies...” Això és perquè són actituds de caràcter polític. A més predica el pacifisme radial, cosa totalment contrària als zelotes. D'altra banda, de les 3 temptacions que Jesús té al desert, n'hagués pogut acceptar una claudicant amb un messianisme de caràcter polític.

El comentari de “Déu, fill de David” és d'origen jueu. Per això, els romans el van assassinar, ja que creien que era un radical zelota. De tota manera, si se l'haguessin cregut del tot, no l'haurien matat només a ell, sinó que haurien perseguit a tots els revolucionaris que seguien Jesús.

6.- EL MISSATGE DE JESÚS:

El Regne de Déu

L'evangelista Marc resumeix el missatge de Jesús amb les paraules: “El temps s'ha complert, el Regne de Déu és a prop, convertiu-vos i creieu en l'Evangeli”.

En canvi, S. Mateu, en comptes de parlar de Regne de Déu, parla del Regne dels cels. Ara bé, aquest evangeli anava dirigit a la comunitat jueva, que no pronunciava mai a Déu. És el mateix..

No hi ha cap mena de dubte de què la predicació de Jesús era sobre el Regne de Déu. En cap moment s'atura a explicar com serà aquest Regne. Només l'anuncia, parla d'ell, però no inclina quin és ni com serà.

Aquells a qui Jesús dirigia les seves paraules, sabien del que parlava, respecte el contingut d'aquest regne de Déu.

QUÈ ENTENIEN PER REGNE DE DÉU ELS DIFERENTS GRUPS DE LA SOCIETAT JUEVA?

- FARISEUS El Regne era el compliment perfecte de la llei. Es faria realitat quan tothom complís perfectament les prescripcions de la llei.

- ZELOTES Per ells, el Regne de Déu era la instauració de la monarquia teocràtica que havien tingut en el passat.

- APOCALÍPTICS Aquell grup que creu en una revelació, que prové que en èpoques de crisi profunda, en el que des del punt de vista social, va ser un moment de gran desesperança; van sorgir una sèrie d'escrits als que figurava com si un personatge important de la història, se li atribuïen revelacions que li deia que succeiria en un futur pròxim. Com que el mal havia envaït tots els àmbits de la societat, arribaria un moment que hi hauria un canvi, un trencament a on començaria un nou món, una nova terra, un nou cel. El mal s'acaba, Déu intervé i únicament se salvaran els que s'han mantingut fidels a la fe d'Israel.

Donaven una mena de detalls per determinar el moment que succeiria. Quan parlaven del Regne de Déu, entenien que començaria un nou món, un nou cel i una nova terra, a on la pau, la concòrdia i el bé serien una realitat en el nostre món.

- ESSENIS I QUMRÁN Per ells, el Regne seria un judici de càstig, a on castigaria els perversos, els dolents i judici favorable als bons, perfectes, que naturalment eren ells.

EVOLUCIÓ D'AQUESTA IDEA AL CRISTIANISME

Als primers segles de la història del cristianisme es va interpretar que el Regne de Déu era el mateix que l'Església cristiana. No és admissible, però aquesta idea.

El Regne de Déu abasta molt més. Hi ha moltes persones que no hi pertanyen a l'Església que no s'han d'excloure del Regne de Déu. L'Església és la que dóna testimoni del Regne i s'esforcen en viure les exigències d'aquest Regne.

Després, s'ha interpretat el Regne com la realització al món del bé suprem, dels bens espirituals, dels valors humans i espirituals. Últimament, la teologia de l'alliberament, ho veu com la fraternitat universal, quan tots els homes i pobles s'extenguin i es tractin com a germans, això és el Regne de Déu (utopia).

QUÈ SIGNIFICA ARA EL REGNE DE DÉU?

La nostra situació, ara, després de 20 segles (Hemenéutica interpretació)

Representa l'esperança de tota la humanitat d'un món en pau, fraternitat, solidaritat entre tots els homes... Aquest regne no el podem aconseguir només amb les forces humanes, amb el seu esforç i lluita. Per això, espera i anhela que es faci realitat amb la intervenció de Déu.

EVOLUCIÓ DE LA FE EN EL REGNE DE DÉU AL JUDAISME BÍBLIC

(CARÀCTER ESCATOLÒGIC DEL REGNE DE DÉU)

  • Escatologia estudi sobre la fi dels temps, realitats últimes, final del món, final de la història.

En trobem quatre fases:

1.- Experiències històrica del poble d'Israel quan estava esclau a Egipte

2.- Universalitat

3.- Experiència negativa

4.- El món del Apocalipsis

1.- Experiències històrica del poble d'Israel quan estava esclau a Egipte

Allà va créixer com a poble, els egipcis van tenir por i els van esclavitzar. Van pregar i Déu es va manifestar escoltant la seva veu. Va fer cas del clam dels oprimits, que els guia i els allibera de la esclavitud d'Egipte, fa un pacte amb ells i per tant és la seva primera experiència històrica com a poble, un Déu que té poder.

2.- Universalitat

Una vegada ja s'han establert, entren en contacte amb els grans imperis d'aquell temps: essenis, babilònics... La pregunta que es feien és si aquell Déu (Yavhé) que van experimentar que tenia poder sobre el poble egipci, únicament té poder amb ells o té poder universal; és un rei universal. Aquí neix la seva experiència religiosa en què el Regne de Déu no és només sobre el poble d'Israel sinó que és universal. Sobre tots els reialmes i els imperis.

3.- Experiència negativa

La dificultat que se'ls hi presenta és que si Déu regna i domina a tots els pobles, llavors com s'explica el mal que hi ha en el món, les guerres, les invasions, les matances, quin sentit té parlar de Déu que regna i domina? Això fa que es projecti aquest Regne del present al futur, no és sinó que es farà realitat en un futur. Serà al final de la història.

4.- El món del Apocalipsis

Quan ja és al final d'aquesta evolució, molt a prop del naixement de Jesús. EON (paraula grega que significa temps, aquell en el que succeïa o havia succeït algun fet important, temps qualificat nova època, nova era...)

Parlen de dos eon arribarà un moment en què el temps material (de corrupció, de guerres...) acabarà d'una manera abrupta, instantània, i començarà un nou temps, de pau, de concòrdia, de germans... entre un i l'altre hi ha un trencament complert, bestial.. i comença més enllà del món, de la història, un nou temps, una nova realitat.

Dintre d'aquesta evolució, sembla ser que el pensament de Jesús sobre el Regne de Déu, s'acosta a la manera apocalíptica de veure'l. Ell és el primer que diu que el Regne de Déu és a prop, és aquí... s'està fent realitat, quant tots els profetes han parlat com a una realitat futura.

PARÀBOLES DEL REGNE DE DÉU

Totes comencen amb les paraules: “ El Regne de Déu és semblant...”

1.- Gra de mostassa

2.- Llevat

Parla de Jesús, un desconegut, sense cap autoritat, sense poder. En aquell moment, insignificant. És el que ha passat.

3.- Tresor amagat

4.- Mercader perles fines

El seguiment del valor suprem, del Regne de Déu l'actitud que ha de tenir l'home enfront del Regne de Déu.

5.- Blat, cizacia al camp

6.- Pescador que treien peixos bons i dolents

Problema dels bons i dels dolents, els que accepten el Regne i els que li donen l'esquena.

7.- Convit de noces del fill del rei

Qui ni està preparat, no pot estar al convit. Primers convidats, el poble d'Israel, que no va voler anar; després convida a tothom, però dintre d'aquest, s'ha d'anar preparat, “vestit de noces”....

PRESENT O FUTUR DEL REGNE DE DÉU

Quan Jesús parla del Regne, hi ha moments que parla en present i d'altres en futur.

Interpretacions:

PSICOLÒGICA: Jesús sabia perfectament que era pròxim però que no havia arribat, però en la seva eufòria el veia com si ja estigués present. Per ell no hi ha distància, tot és una sola realitat.

D'altres que Jesús havia tingut oscil·lacions, moments de depressió, en que ho veia com a futur, i moments d'eufòria, que el veia com a present.

BIOGRÀFICA: corresponien a dos moments diferents a la vida de Jesús. Quan el comencen a anunciar, al principi, el contempla com a realitat futura, però a mida que va passant el temps, el contempla com a una realitat present.

ESCATOLOGIA CONSEQÜENT: Albert Schweitzer i Weiss creuen que només són autèntiques les afirmacions que fan referència al futur, que Jesús parlava sempre d'una realitat futura. Les afirmacions del present no corresponien a Jesús se les han atribuït, però no les va dir ell, no són autèntiques.

ESCATOLOGIA REALITZADA: Defensada per (exegeta anglès) que se'n va a l'extrem oposat. El Regne era únicament el present, tal i com l'entenia Jesús. Les afirmacions de futur corresponen a la primera comunitat cristiana que participava de la mentalitat apocalíptica i van posar en llavis de Jesús aquestes paràboles, que no són autèntiques.

ESCATOLOGIA QUE ES VA REALITZANT: la més correcta. Ja, però encara no. El Regne ja està present però encara no arribat a la seva perfecció.

Hi ha moments que es parla del Regne de Crist i Regne de Déu. El Regne de Crist seria aquell regne que existeix en la fase històrica, mentre dura la història del món; i en canvi el Regne de Déu seria al final del temps, al final de la història, quan arriba a la perfecció definitiva, la confirmació:

“Déu ho sigui tot en tots” (Sant Pau als Corintis)

7.- LA IMATGE DE DÉU DE JESÚS

La seva imatge de Déu és de Déu com a Pare, i no podem dir que és un tret original de Jesús, ja que és el títol més comú a les religions antigues i mítiques (a la grega, Zeus és el pare de tots els déus, com Júpiter a la romana). La filosofia estoica tenia la idea de Déu com a pare de tot el cosmos i de tots els homes.

DÉU PARE EN L'ANTIC TESTAMENT I EN EL JUDAISME

A l'A.T i el judaisme, Déu és pare de tots els homes, creador del món. Però la paternitat està centrada en el poble d'Israel fill primogènit de Déu, i prové de l'elecció, escollit pel mateix Déu com a poble de l'Aliança, i aquest fet de ser poble escollit fonamenta el títol de fill de Déu. Déu és pare d'Israel. També el rei d'Israel és considerat fill de Déu, i en una època molt posterior, també el fidel que compleix els preceptes és anomenat fill de Déu (democratització del terme).

Hi ha una gran diferència, però entre la manera d'entendre la filiació divina entre grecs i romans, i jueus. Els greco-romans podien dir que aquell que rebia el títol de fill de Déu era de la mateixa naturalesa de Déu. En canvi, per un jueu, la diferència que hi ha entre Déu i l'home és tan gran que únicament es pot parlar de fill adoptiu de Déu, considerat “com si fos fill”; no és de naturalesa divina, sinó humana.

Jesús en el Nou Testament, considera, parla sempre de Déu com a Pare. Diferències a tenir en compte:

  • Jesús mai parla de la relació amb Déu Pare fill de tot el poble d'Israel, aplicada a tota la col·lectivitat. És sempre l'individu, la persona individual, no tot el poble. Sempre parla referint-se a la persona concreta, d'Ell mateix.

  • El seu fill de Déu no és un privilegi reservat únicament a les persones religioses, que són bones, pietoses i complidores de les seves obligacions. Déu és pare universal, de tots, bons i dolents, de tota la humanitat.

  • És un Pare sol·lícit, que preocupa dels seus fills, que està al seu costat.

  • És un Pare compassiu i misericordiós, Pare que persona a aquell que l'ha ofès, Pare condescendent.

Jesús sempre que es dirigia a Déu a les seves oracions i pregàries sempre es dirigia a Ell com a Pare. I no únicament feia servir la paraula Pare, sinó que feia servir Abbà, paraula aramea (llengua materna de Jesús) que significa papa.

DÉU PARE EN EL MISSATGE DE JESÚS

L'EXPERIÈNCIA DE DÉU DE JESÚS COM A “ABBA”

Dues coses sorprenents que sempre es dirigeix a Déu com a pare, i com a papà.

A tot l'Antic Testament no hi ha cap moment que l'israelita es dirigeixi a Déu amb la paraula Pare en els seves oracions, en al seva pregària. I molt menys, mai no havia fet amb la d'Abbà. El jueu es dirigeix sempre a Déu com a Senyor de l'Univers, del món, de la història, Déu de plenitud, Creador del món, però mai l'expressió de Pare.

A les frases o proposicions enunciatives, en les que declaren, enunciem una cosa, el jueu parlava de Déu com a Pare dels israelites. Però és diferent a les invocacions; quan el poble d'Israel es dirigeix a Déu, pregant, invocant-ho, mai fa servir la paraula Pare, fan servir paraules molt més grandioses i amb molt més respecte, i mai, ningú, cap jueu, amb la paraula, abbà.

La primera vegada que un jueu es dirigeix a Déu amb la paraula Abbà és a l'Edat Mitjana, a la Itàlia.

Per què no la fa servir un jueu?

Abbà era la primera paraula que feia servir el nen petit quan començava a parlar, paraules doncs infantil. El jueu, que tenia un respecte i reverència tan destacada envers Déu, i quan es dirigia a Ell ho feia tan solemnement, parlar així amb Déu era com una falta de respecte enorme, una falta greu de sensibilitat. Era poc solemne, massa senzilla, infantil.

Jesús sempre es va dirigir a Déu com a pare amb la paraula Abbà.

Aquest fet, innegable, significa que Jesús tenia una intimitat, una proximitat tan entranyable i pròxima a Déu, que la forma d'expressar-se i dirigir-se a Ell era amb aquesta paraula d'Abbà.

A més a més, en el moment que els deixebles demanen a Jesús que els ensenyi a pregar els hi ensenya el Parenostre. La primera paraula d'aquesta pregària, Pare, és abbà, papà, perquè volia que els seus deixebles invoquessin a Déu com ell ho feia, amb la paraula d'abbà,

8.- ELS MIRACLES

HISTORICITAT

Com a judici general, s'ha de dir que la crítica històrica i bíblica reconeix que hi ha un nucli històric sòlid en relació a la credibilitat.

Raons:

1.- Pertanyen a l'estat més antic de la tradició evangèlica.

2.- Ocupen un espai molt important dintre de la narració dels quatre Evangelis.

3,. Segons als anàlisis dels Evangelis, els miracles no els van poder negar ni aquells que eren adversaris de Jesús. Aquests fets miraculosos, els seus adversaris només van poder atribuir-los al poder de l'esperit del mal, no pas negar-los.

4.- Hi ha una sèrie d'indicis a favor de la seva historicitat. Una cosa són proves i una altra un indici. Aquests indicis són de molt valor.

a.- La serietat amb que estan narrats.

b.- La modèstia i la falta d'ostentació o teatralitat.

c.- El context en el qual estan situats és de gran serietat moral i religiosa.

d.- La negativa de Jesús a realitzar un miracle per pura curiositat o per tenir un cert èxit públic.

e.- Tot miracle és per posar fi a un patiment, a una necessitat.

JUDICI CRÍTIC

Els miracles no es poden jutjar acríticament, com si fossin narracions al peu de la lletra, escrits per cronistes i com si fossin relats. No es poden interpretar d'una manera literal, com si fos una crònica. Això és evident perquè analitzant la manera com estan escrits hi ha una tendència l'amplificació (es veu comparant un dels miracles a través dels quatre Evangelis). Aquesta tendència també existia a la tradició oral fins que es van escriure.

Un altre aspecte és que, comparant les històries dels miracles dels Evangelis amb històries de miracles de savis jueus i literatura grega o hel·lenística, hi ha una sèrie de semblances i similituds tan notables que poden fer pensar que eren normals entre les cultures jueva i grega i llavors, perquè els dels Evangelis, són certs i els altres no?

Hi ha alguns EXEGETES (persona que estudia el contingut, la interpretació dels Evangelis) que diuen que alguns dels miracles dels Evangelis (per exemple, caminar sobre les aigües, calmar la tempesta, la pesca miraculosa...) serien experiències o vivències de després de la Resurrecció, aparicions concretes que les haurien posat en vida de Jesús.

Al temps antic, hi havia malalties que eren atribuïdes a possessions diabòliques, com ara l'epilèpsia.

Quan Jesús fa un miracles, no hi ha gesticulació no fórmules màgiques, no ritus estranys. El fa únicament amb la virtut i força de la seva paraula. A d'altres narracions jueves o gregues, el que fa el miracle demana, impetra a Déu, fa de intercessor. Jesús ho fa amb el poder de la seva paraula, amb la seva pròpia autoritat.

DIVISIONS

  • (Si) Narracions

  • (no) miracles sobre la naturalesa (més dubtosos, potser experiències post-pasquals, traslladades a la vida de Jesús).

  • (no) resurreccions de morts (filla de Jairo, fill de la vídua de Naimi, Llàtzer).

Mereixen credibilitat els primers, les curacions, segons el judici més crític. En canvi, els de sobre la naturalesa, es considera que són llegendaris i que no van succeir, igual que les resurreccions.

El dir que molt probablement no van succeir tal i com estan escrits, no vol dir que no sigui important la intenció que tenien els que hi van escriure així (que pensaven, que creien d'ell, com el viuen....) fe de la primera comunitat cristiana.

SENTIT DELS MIRACLES

Presentaven o confirmaven que el Regne de Déu estava arribant, eren senyals del Regne, indicis de que s'estava fent realitat. Per això, la terminologia que es fa servir al Nou Testament, no parla mai de miracles, en canvi fa servir la paraula senyal, manifestacions portentoses, fets extraordinaris, i una senyal, un signe de que aquest Regne s'està fent realitat.

Signe realitat doble, visiblement una acció de Déu que actua entenem el seu significat.

Significació la realitat de Déu, el poder de Déu es fa visible al nostre món.

El poder del maligne va retrocedint perquè el Regne s'està implantant. La realitat visible del signe no es pot negar; el que sí es pot negar és el significat, la causa, l'origen d'aquest poder que havia donat la vista al cec. Únicament aquells que creien en Jesús (fe) veien lo extern i lo intern, un signe de la presència de Déu, el significat religiós d'aquells fets.

RELACIÓ ENTRE FE I MIRACLE

És una relació íntima i constant, en el moment que no es dóna cap miracle sinó a aquell que ja creu que Jesús pot fer el miracle.

Ex: - Centurió de Cafarnaún

- Ciutat de Sir - mare sinfenícia amb filla possessionada.

(no és just donar el pa dels fills als gossos)

- Després de la transfiguració del Tabor.

(crec però ajuda'm a tenir més fe)

Quan no hi ha fe, Jesús no vol fer cap miracle (cap profeta ho és a la seva terra). Sempre acaba amb: “Ves-te'n, la teva fe t'ha salvat”

LA FE TÉ NECESSITAT DE MIRACLE?

Una persona incrèdula, davant d'un miracle, no creurà automàticament, Buscarà d'altres resposta a aquella situació o esdeveniment inexplicable. Això sí, li pot ajudar a obrir-se a la fe.

La fe no és únicament creure en alguna cosa inexplicable. És, sobretot, una actitud que implica afecte, confiança, entrega confiada.

Un no és fa creient quan vol, et fan creient, és un altre, l'Esperit de Déu que t'obre els ulls de la fe. És necessària, però, la fe, per reconèixer en el signe un miracle.

9.- LA MORT DE JESÚS

MARC HISTÒRIC

És un fet totalment cert que Jesús va morir a la creu. Aquesta era la manera com els romans executaven a aquells que sentenciaven a mort. Els jueus en canvi mataven amb pedregada. La pena de mort estava reservada als esclaus i als que se sublimaven als romans. Els romans eren decapitats si se'ls sentenciava a mort. La mort en creu era molt més dolorosa i humiliant, per tant, no per un ciutadà romà.

A Jesús el van condemnar per “rebel polític” a l'estil dels zelotes independentistes. Creien que estava en contra de l'ocupació romana. Dalt de la creu indica el motiu de la condemna: “Jesús de Natzareth, rei dels jueus”. Els romans desconfiaven d'aquells més independentistes i revolucionaris. Els jueus el van fer passar per revolucionari.

Va haver dos processos:

  • el religiós, a l'hort de les oliveres, pels jueus.

  • el polític, davant de Pilat, pels romans.

Quan agafen a Jesús, el porten al Sanedrí. Les acusacions que li fan són:

1.- Falsos testimonis diuen que volia destruir el Temple de Jerusalem i construir-ne un altre les diferents acusacions no són acordes, són força contradictòries, no coincideixen.

2.- Se li pregunta solemnement si ell és el Messies i Ell, molt tranquil, respon que sí.

Se l'acusa, llavors de fals profeta i de blasfemar, i la pena per aquests delictes és la pena de mort. Després de sentenciar-lo, li van tapar els ulls i li van pegar, preguntant-li que a veure si encertava qui havia estat.

Els romans, en la seva ocupació de la Palestina, van respectar moltes lleis, però es van reservar el dret de dur a terme ells mateixos les execucions. Per això, els jueus van dus a Jesús, als romans per a que aquests confirmessin la pena i l'executessin. Van presentar a Jesús amb els següents càrrecs: el van mostrar com a un revolucionar, per sublevador, per independentista.

No podia dir que per fals profeta. Pilat se'n va adonar va veure que l'havien entregat per enveja, per odi, i no pas per ser el que deien. Pilat va voler salvar a Jesús. Va fer sortir a Barrabàs i a Jesús i va demanar que el poble escollís. Però el poble va lliurar a l'assassí, i a Pilat el van amenaçar dient que si deixava lliure a algú que se subleva contra els romans, ells estava traint a Cèsar. Pilat acceptà la condemnació. Els soldats i romans agafen a Jesús, el vesteixen de manera solemne, li posen una corona d'espines i li poden el pal a l'esquena. Li donen cops i l'humilien. Es burlen d'ell com a fals rei”.

COM S'INTERPRETA LA MORT DE JESÚS

Hi ha diverses interpretacions:

  • Jesús va morir perquè era un zelote que buscava la independència de Palestina de l'ocupació romana.

  • Jesús era un idealista de bona fe que buscava la renovació religiosa i social, i per això va fer unes normes. Però els manaments no el van voler perquè anava en contra de les noves lleis.

“la comunitat cristiana”: “la mort és la crucifixió de Jesús és una acció salvadora.

COM VA ENTENDRE JESÚS LA SEVA MORT

Als tres Evangelis sinípitics anuncia la seva mort. Avisa als seus deixebles i als seguidors, com serà la seva mort.

  • Cal que el Fill de l'home pateixi, ha de ser mort, i als tres dies ha de ressuscitar.

  • El Fill de l'home ha de ser entregat pels homes, mort i ressuscitat.

  • Ara, pugem a Jerusalem, i el Fill de l'home serà entregat als sacerdots.

Els exegetes acostumen a opinar que aquests tres avisos de Jesús no es poden considerar autèntics, sinó que li han estat atribuïts posteriorment per la comunitat cristiana. Les seves raons i arguments són dos.

1.- Si fos real, probablement no l'haurien abandonat ni deixat sol tal i com van fer.

2.- La incredulitat que mostren quan aquells primers als quals se'ls apareix ressuscitat. No s'ho acaben de creure, hi ha una gran incredulitat inicial. Si ja havia avisat, com és que dubteu tant?

Els quatre relats de la passió de Jesús son molt unitaris. HI ha una gran concordança. Les diferències que hi ha no tenen una transcendència important. Hi ha uns detalls o discrepàncies que fan difícil la concordança entre les diferents aparicions de Jesús, això no passa a la Passió. Això demostra que la narració mereix una gran credibilitat històrica.

No hi ha cap manera de saber com interpretava Ell mateix la seva mort. Ell però, si podia veure que la seva vida no acabaria d'una manera normal, sinó d'una manera violenta. Hi ha uns detalls que deixen deduir aquest fet (sempre se'l va acusar de blasfemar, també d'estar aliat amb el diable i de practicar la màgia, també de no complir amb el precepte del dissabte, se l'esperava per poder-lo acusar, se li feien preguntes capcioses, Joan Baptista morí decapitat, paràbola dels ).

PARAULES DE JESÚS A L'EXPIRAR

A l'evangeli de Marc, les últimes paraules són: “Déu meu, Déu meu, perquè m'heu abandonat”. Són unes paraules que sobten molt. A l'evangeli de Lluc les paraules són: “Pare, a les teves mans encomano el meu esperit”. I a l'últim Evangeli, el de Joan, és diu: “Tot s'ha complert”.

Pels primers cristians no era comprensible pensar que Jesús es sentia abandonat. Per això, els evangelis hi van canviant. Però en realitat són les paraules d'un salun dels jueus. És probable que volgués resar al salun, i aquestes paraules formen part del salun. En aquest salun, la persona pateix, al final es dóna les gràcies a Déu per tot, per no abandonar-lo, per ajudar-lo.

10.- LA RESURRECCIÓ DE JESÚS

La mort de Jesús va ser per tots els que el seguien l'enfonsament total de totes les esperances que havien posat en ell com a Messies.

Es compren que inicialment aquest grup s'hagués anat separant. I el que passa és completament diferent. Sorgeix un moviment, el cristianisme, que s'anirà propagant de mica en mica per tot el món, quan ningú podia esperar-ho. Enigma històric: com és possible que d'aquest fracàs, pugui sorgir un moviment que en qüestió d'una generació es va estendre tant? Per tota la Palestina i per les ciutats més grans de l'Imperi Romà? L'explicació és la Resurrecció. Sense aquest testimoni, el cristianisme no existiria.

TESTIMONI DE LA RESURRECCIÓ

1.- És un testimoni m a tots els llibres i textos del Nou Testament. Això vol dir que no hi ha cap llibre en que aquest testimoni no aparegui.

2.- És el testimoni central i nuclear del Nou Testament, és d'una importància capital. Si no fos per aquest testimoni, podríem dir que el cristianisme no existiria.

3.- Aquesta fe no s'hi va arribar fàcilment; al creure que Jesús va ressuscitar, no s'hi va arribar fàcilment. Eren tan ingenus, tan incrèduls, que es van convèncer fàcilment no, això no es pot dir. Hi ha haver una incredulitat inicial. Certa resignació als dos deixebles d'Emaús (creiem però cua...) A les primeres aparicions hi ha por, hi ha temor. Al final, en canvi, s'arriba a aquesta manimitat d'aquesta fe en la resurrecció de Jesús.

Ara bé, hi ha un dificultat aparent Si comparem la narració de la Passió de Jesús i les comparem amb els relats de la Resurrecció, s'aprecia una gran diferència: els primers tenen una gran unitat i concordança, unanimitat; als segons hi ha una discapacitat diferències tal que resulta bastant difícil d'harmonitzar-les.

Resulta molt difícil escriure la seqüència del que va passar.

A.- KERIGME PASCUAL

Kerigma vol dir anunci, prevaluació de la bona nova, professió de fe... Per tant, anunci, proclamació de la Resurrecció de Jesús.

Solen ser fórmules de fe, frases molt curtes, breus, molt concises, professions de fe d'aquell que les pronuncia o escriu o diu, expressió de la seva fe.

“Veritablement, Jesús ha ressuscitat”

I és també al mateix temps una professió litúrgica que es feia servir a les seves celebracions (eucaristies)

Aquestes frases es poden desenganxar, aïllar, d'allà a on estan col·locades. Tenen una valor molt important, perquè dius del text a on s'ha col·locat, indica que aquesta fórmula es feia servir a les comunitats antigues, una frase que s'anava repetint abans que s'escrivís la carta o relat. Per tant, molt més valor històric, un valor molt més gran, com els de la Passió i vida.

Eren formes fixes, tots els cristians la sabien i era la seva professió de fe.

La més definitiva, la més antiga, la trobem a la segona carta dels corints, cap. 15, 3 -5, de Sant Pau.

És el testimoni més antic, ja que aquesta carta la va escriure Sant Pau a l'any 50 i parla de la primera vegada que va ser-hi ell a Corint predicant, per tant, cap a l'any 38 - 40 d.C.

Eren escrits de manera fàcils per memoritzar-lo. Sembla que estigui inclòs al text de la carta.

B.- HISTÒRIES O NARRACIONS PASCUALS

Són les narracions d'aparicions concretes de Jesús, o també les del sepulcre buit. Gran discapacitat, per tant, difícils d'harmonitzar. S'han interpretat (algunes) si són narracions que tenen un contingut llegendari i que no corresponguin a la realitat tal i com van succeir.

Nucli històric revestits, que fa que no es puguin creure al peu de la lletra (??)

No hi ha cap coincidència a les narracions del sepulcre buit i les primeres aparicions als 4 evangelis.

Quan es tracta, llavors d'estudiar i jutjar aquestes aparicions de Jesús, la credibilitat que mereixen és inferir a la que mereix el testimoni, la del Kerigme Pasqual.

ESQUEMES QUE EXPLIQUEN LES APARICIONS

(maneres d'interpretar-les del enegetes)

1.- TRADICIONAL el que interpreta els textos d'una manera literal, allò tal o com està escrit a l'Evangeli.

- Les dones van al sepulcre i està buit. El cadàver no hi és.

- Anunci de l'àngel, a dins del sepulcre que Jesús ha ressuscitat.

- Aparicions de Jesús, ressuscitat, se'ls dóna a conèixer.

2.- Considera que les narracions de les aparicions de Jesús i del sepulcre buit són secundàries respecte el kerigme pasqual, són relatives. Perseguien, buscaven, quan van ser redactades, una finalitat apologètica, demostrar que la resurrecció de Jesús era un fet autèntic i fer-ho creure. No hauria succeït tal i com estan narrades. Mereix credibilitat, això sí, l'afirmació durant tot el Nou Testament de que Jesús a ressuscitat. Hi ha un sentit de fer veure que era un fet real, per poder fer veure que és veritat, que es pot palpar, una visió molt material de la resurrecció, per fer-ho creure als demés.

Es veu llavors que no tenen la importància històrica com el Kerigme. No mereixen la mateixa credibilitat.

SEPULCRE BUIT

El fet de que les dones troben el sepulcre buit no és un testimoni, es pensen que han robat el cadàver. No és cap prova de la resurrecció; en tot cas, és un indici.

Totes les narracions, això sí, coincideixen en lo fonamental i bàsic:

  • Que Jesús es va aparèixer als seus deixebles desprès de la seva mort, es va manifestar viu, i va ser anunciat com aquell que havia ressuscitat d'entre els morts.

  • Totes les narracions giren al voltant d'aquest nucli, siguin de la tradició que siguin.

  • No hi ha cap que narri el moment precís en que Jesús ressuscità. No hi ha cap testimoni presencial. Aquest es troba únicament als evangelis apòcrifs.

GÈNESI DE LA FE DELS DEIXEBLES EN LA RESURRECCIÓ

Hipòtesis:

  • No van arribar a la fe per la constatació de que el sepulcre estava buit (no admissible)

  • No va sorgir de la glorificació de Jesús per part de Déu. Això suposa que no hi va haver cap aparició que únicament els deixebles, creditant la vida de Jesús i la seva mort arriben a la conclusió de que efectivament Jesús, havia ressuscitat i estava glorificat a la dreta de Déu, que era el Messies, el Fill de Déu. (tampoc és admissible).

- Va sorgir d'autèntiques trobades amb Jesús ressuscitat. Hem de partir de que Jesús és va manifestar als seus deixebles, viu i ressuscitat. Realment van existir aparicions i contactes amb Jesús ressuscitat. Hi ha una experiència després de mort que Jesús manifesta als deixebles glorificant, ple de glòria i majestat. És la hipòtesis més acceptable per la interpretació fidel al Nou Testament. No parla ni de reflexions i meditacions, sinó de que d'una manera inesperada, la fe perduda a la Passió revifa amb les aparicions. També la resurrecció de Jesús explica l'enigma històric de l'origen del cristianisme. Com és possible que després del fracàs rotund de Jesús a la Creu, després que es desfà el grup, pugui sorgir en tan poc temps un moviment religiós amb tant força i vitalitat com és el cristianisme (als seus inicis). Des del punt de vista històric és impensable i increïble. Com s'explica que un mestre de falsedat, un profeta de mentides, fou proclamat com a Messies, com Salvador del món, enviat de Déu, després de la mort? L'única explicació és el contacte amb Jesús ressuscitat.

Això explica també el canvi de punt de vista de la imatge de la creu, el patíbul, una , una humiliació, com a objecte de veneració.

No se'l venera únicament com a mestre d'una doctrina nova, sinó com aquell que està present, continua existint.

Aquest enigma històric, d'una manera coherent, únicament s'explica si admetem la resurrecció de Jesús.

LAURA

2.3.04

IMATGE HUMANISTA

  • Humanista: que valoren i beneren l'home, no són cristians. Són filòsofs, científics, literats...

Reconeixen a Jesús com una personalitat extraordinària amb un missatge sublim. Diuen que és una personalitat que s'hauria de reconstruir a tots els homes de treure-li tot allò que amb els anys s'ha afegit a la seva imatge per mitjà de la fe cristiana i q no es correspon amb la realitat.

Jesús és un HOME però extraordinari.

KARL JASPERS

Filòsof i psiquiatra alemany que va néixer al 1883 i va morir el 1969. La filosofia segueix la línia existencialista. Va escriure “Els grans filòsofs”, on diu que han existit 4 homes que són normatius (que donen normes):

  • Sócrates (filòsof grec)

  • Buda (fundador de la religió Buda)

  • Confuci (fundador de la religió xinesa)

  • Jesús

Perquè se'ls anomena homes normatius? Doncs perquè la personalitat d'aquests homes s'ha convertit en norma de milions d'éssers humans. No norma teòrica, sinó que creuen i actuen segons el que han dit aquestes persones. Han tingut una influència enorme, però no han deixat res escrit. La norma de la seva vida és present a la vida de moltes persones actualment.

-Caracterísitiques dels homes normatius:

- D'aquestes persones es desprenen forces purificadores que feien créixer l'home en dignitat.

- Tots aquests homes tenen un amor universal que no coneix cap barrera.

- També tenen una llibertat absoluta i total.

- Tampoc tenen cap mena de por ni al sofriment ni a la mort.

- La única cosa que es diu es que Jesús mai hagués tolerat que l'haguessin divinitzat.

4. Les imatges de Jesús en l'art

  • ART PALEOCRISTIÀ: representa a Jesús per mitjà de símbols, anagrames, alegories, com per exemple: lletres de l'abecedari grec, la imatge del peix, el lleó de l'àncora, etc.

Al principi no es troba cap imatge de la figura de Jesús, només trobem símbols.

La primera representació de la figura de Jesús no és la figura humana sinó símbols. Això era perquè els primers cristians provenien del judaisme. Els jueus tenien prohibit pintar figures de l'home. Això explica que facin aquests símbols, no descrivien la imatge de Jesús. Estava prohibit pel perill d'idolatria.

Al segle III, apareixen les primeres imatges de Jesús. Hi ha 3 imatges diferents.

1 - Representa Helios: divinitat del Sol. Es va trobar en un cementiri romà que es troba a la basílica de Roma. En una tomba hi havia pintat al Crist, estava pintat com si fos el déu del sol (Helios).

2- Bon pastor de Jesús: Jesús amb les ovelles a l'espatlla. Representa al diós antic Hermes (divinitat grega).

3- Jesús mestre assegut a la catedra amb un llibre a la mà, amb actitud d'ensenyar.

Això està influït per la cultura grega i romana. Per tan es pinta a Jesús agafant de model els grecs.

Al segle V apareix la “creu”. Però és una creu nua i al peu de la creu, hi ha simbòlicament representat la crucificació, hi ha unes imatges que ho representa (un anyell). Nua vol dir sense la figura de Jesús.

Posteriorment, a l'Edat Mitjana hi ha l'ART ROMÀNIC. Aquí la situació política ha canviat molt, l'església que abans eren perseguits, s'ha convertit en la religió de l'imperi romà. Però Constantí, en una batalla va tenir una visió en la qual va veure una creu, va sentir una veu que li deia amb aquest símbol conseguiras la victòria. Llavors el cristianisme es va convertir en la religió oficial de l'imperi romà, era l'única que es permetia.

A l'art romànic trobem figures del Crist:

1- Crist en majestat: està representat com a Déu, rei i jutge.

Porta la creu, però aquesta no és de tortura sinó de glòria.

Representa el cristianisme gloriós.

2- El pantocratos (tot poderós, tot creador). Se'l pinta amb una actitud imperial, solemne. Se'l pinta com a Déu.

Es troba fora de l'església o bé a dins. Volia dir que la salvació només es troba dins de l'església cristiana, si vols aconseguir la salvació has d'entrar a l'església.

  • ART GÒTIC:

Hi ha un canvi d'imatge. Les escultures, pintures representen el déu benedor, amb una actitud de beneir. Està representat amb un somriure, com un Déu humà. Podem dir que la representació és més humana, representa més la seva humanitat.

Sempre se'l representa com a mestre i com a model a seguir.

  • RENAIXEMENT:

L'home és l'ideal de la cultura. Pinten a Jesús en la seva dimensió humana (exemple, Capella Sixtina). El pinten com un home que imposa.

  • BARROC:

Sorgeix a l'ordre dels jesuïtes.

Expressa i convenç a partir dels sentiments no pas per la raó. Les imatges representen la passió, el sentiment, l'angoixa de les persones d'una manera realista.

Representa el Crist a la falda de la mare, desclavat de la creu.

  • ROCOCÓ:

Hi ha una afemització de la figura de Jesús. Té un perfil afeminat, cabells llargs, cara prima, dolça.

  • NEOCLASSIC

Les imatges de Jesús, les imatges de l'art acadèmic. És un art acadèmicament molt perfecte, però és molt fred (no ens diu res, no ens aporta cap sentiment).

  • s. XIX

Sorgeix la devoció al sagrat cor (té el cor obert o té un cor a la mà). El cor és el símbol de l'amor universal que ha tingut crist.

Són imatges que tenen molt poc valor des del punt de vista artístic.

  • s. XX

Hi ha una pluralitat de les imatges de Jesús que volen representar les tragèdies, les problemàtiques que ha patit l'home.

Una altra característica és la inculturalització de l'art. La imatge s'incultura a les diferents cultures.

Pinten a Jesús donen els seus trets físics propis de la seva cultura. Trets de la pròpia anatomia i fisiologia.

4. Jesús en l'ambient

  • Situació econòmica

  • La situació de la Palestina quan vivia Jesús, era un país que vivia de l'agricultura. També hi havia ramaderia, artesania i funcionaris. L'artesania estava a les grans ciutats.

    A Galilea havia la indústria de la pesca, venien el producte que pescaven.

    El temple de Jesús era un lloc financer i comercial. Tenia una gran riquesa, un gran poder financer, provenia això:

    • impostos dels ciutadans.

    • Ofrenes dels pelegrins.

    • Donacions votives (a canvi de diners per rebre l'ajuda de la divinitat (ex: si jo em curo d'aquesta malaltia faré la promesa...).

    • Dipòsits bancaris de particulars (la gent rica el deixava en dipòsit en el temple).

    Aquests diners servien per pagar els romans els impostos. Aquests van anar augmentant fins un punt que eren una càrrega molt gran, que feia que hi hagués una diferència molt gran entre rics i pobres.

  • Situació social

  • Era plena de discriminacions entre homes i dones, entre gent adulta i nens, entre jueus i samaritans, entre practicants i pecadors, entre jeus i pagants, la gent culta i la gent ignorant, els esclaus i els lliures.

  • Discriminació de la dona: la dona era inferior a l'home, estava subordinada a aquest. Si era soltera estava sota l'autoritat del pare i una vegada casada subordinada a l'autoritat del marit.

  • Aquesta es mostrava:

    • Havien d'estar en una sala diferent a la dels homes.

    • A la sinagoga també estaven separades dels homes.

    • El dissabte per començar els oficis religiosos, l'acte litúrgic, havien d'haver 7 homes, sinó no es començava.

    • Davant d'un jutjat el testimoni de la dona no tenia cap valor.

    • No es podia divorciar.

    • Havien de portar vel.

    • Era propietat del marit.

    16.3.04

    Els samaritans:

    La Palestina estava dividida per províncies:

    • Judea (judeus)

    • Galilea (galileus)

    • Samaria (samaritans) - Entre mig de Judea i Galilea hi havia Samaria.

    Els jueus mai van voler reconèixer els samaritans com a germans, a causa del seu mestisatge i per tant, els consideraven bastards (que trencaven amb la religió) i “cismáticos”.

    Quan els samaritans van construir el seu propi temple va créixer l'enemistat que aquests tenien amb els jueus. Els samaritans van construir el temple a la muntanya de “Garizim”, la més alta de Samaria. Això va suposar la separació amb els jueus.

    Malgrat que els jueus i els samaritans tenien els mateixos orígens i la creença dels 5 llibres primers de l'Antic Testament anomenats “Pentateuco”, estaven enemistats entre ells.

    L'esclavitud:

    En temps de Jesús existia a la Palestina l'esclavitud. Així consta a la literatura rabina, al Talmud, etc.

    La situació dels esclaus a la Palestina i els esclaus del món grec i romà era una situació diferent.

    En el judaisme la situació era més humana, estaven més ben considerats.

    Un jueu baró (mai una dona) podia ser esclau per 3 raons:

  • Quan una persona estava endeutada i no podia pagar els seus deutes, llavors el portaven al Tribunal i aquest el podia condemnar a ser esclau de la persona a qui li devia els diners. Llavors una noia, abans dels 12 anys, també podia ser esclava. Després dels 12 anys ja es podia casar i, per tant, deixava de ser esclava.

  • Aquell que era lladre i no podia pagar era condemnat a ser esclau d'aquell a qui havia robat.

  • Aquell que s'oferia voluntariament i lliurement perquè es moria de gana i necessitava algú que el mantingués.

  • Hi havia una institució dins del judaisme que era “l'any sabàtic” i “l'any jubilar”.

    • Any sabàtic: durant l'any sabàtic no es podia cultivar res. Era un any de descans de la terra. Cada 7 anys, hi havia un any de descans (com la setmana = 7 dies i un és de descans). Durant l'any sabàtic els esclaus jueus, fos per la causa que fos, quedaven lliures.

    • Any jubilar: es feia cada 50 anys. La gent que havia hagut de vendre les terres i la casa, recuperaven aquestes propietats al cap de 50 anys. Les coses tornaven al seus propietaris originals. No queda clar si aquesta llei es va acabar aplicant cada 50 anys.

    Els publicans:

    Eren els publicans que es dedicaven a cobrar els impostos. Cobraven els impostos en nom dels romans, que era la potència que ocupa la Palestina. Moltes vegades abusaven i cobraven més del què era. Els jueus consideraven els romans com a traïdors de Palestina, excomulgats, etc.

    Els pagans són aquells que no són jueus. Els jueus despreciaven els pagans.

    Un jueu no podia entrar en contacte amb un altre que no fos jueu, pq quedava impurificat, ja que no coneixia el Déu veritable, ni pertanyien a Israel (el poble escollit), etc.

    SITUACIÓ POLÍTICA

    La Palestina estava ocupada pels romans. A partir de l'any 63aC qui tenia el poder eren els romans.

    Van tenir una gran habilitat. Els romans acomodaven la seva manera de fer als pobles que ocupaven.

    • Coses que van respectar els romans als jueus:

    -Els romans sabien que els jueus tenien un esperit nacionalista molt fort i també que la seva religió era un element preponderant.

    Els romans van tenir en compte aquestes dues coses.

    -També van respectar el Sanderí (Senat). Els romans donaven el vist i plau per executar les sentències.

    -Van dispensar els jueus del servei militar, no era necessari fer-ho. També van dispensar donar culte a l'Emperador romà.

    -Pel que fa a entrar al temple, únicament es podia entrar al primer pati, perquè la resta era pels jueus. Això per tant, també ho van respectar els romans.

    -Els romans també van prohibir que entressin a la ciutat de Jerusalem amb efigies de l'Emperador.

    El Sanadrí era el gran consell de la Judea (el Senat) i formaven part uns 70 membres. El Gran Sacerdot era qui tenia l'autoritat suprema, qui ho presidia. També hi havia la noblesa laica (poder financer, terratinents, etc). També els escribas, els que coneixien les lleis “advocats”, etc.

    El Sanadrí tenia 1 triple poder:

    • poder legislatiu: fer lleis

    • poder judicial: fer de jutge

    • poder administratiu: administrar.

    Els sacerdots, com a col·lectiu, havien estat molt importants perquè després de l'exili tornen els jueus a la seva ciutat i han de reconstruir-ho tot. Els sacerdots van ajudar en aquesta reconstrucció del poble jueu (perquè estava tot destruït). Aquesta classe dels grans sacerdots havien perdut el prestigi, però finalment es converteixen en una classe burocràtica.

    Baixant de jerarquia, hi havia els sacerdots que compraven animals i feien els sacrificis al temple. Una setmana a l'any, executaven aquests sacrificis a Jerusalem. Es quedaven amb les pells dels animals i amb una part dels animals. Això era el seu sou. Tot i així, per subsistir la resta de l'any, eren fusters, agricultors, teixidors, etc. Era una classe pobre, amb pocs recursos.

    El sacerdosi era hereditari, la mare havia de ser jueva, sinó no podia ser.

    Després dels sacerdots, baixant de jerarquia, els més pobres eren els levitas. Els levitas eren el proletariat més pobre. Estaven dividits en diferents grups, com els sacerdots i servien al temple en diferents anys. S'encarregaven de la neteja del temple, de la policia del temple, etc. Una altra part dels levitas eren cantors dels sacrificis dels animals. Amb els seus cants acompanyaven la cerimònia religiosa.

    D) Corrents religioses i polítiques: saduceus, fariseus, zelotes i essenis

    SADUCEUS

    Partit integrat pels grans sacerdots i per la burgesia rica laica. Tenien un gran poder econòmic.

  • Quines eren les doctrines religioses d'aquest grup?

  • Només admetien el Pentateuco (5 primers llibres de l'Antic Testament). Rebutjaven les idees religioses que havien sorgit després d'aquests llibres.

    No creien en la ressurecció de la carn, ni la immortalitat de l'ànima. No hi creiem perquè aquesta veritat de la ressurecció de la carn no apareix en el Pentateuco, no en parla.

    No admeten la tradició oral.

    Una benedicció de Déu era que un saduceu visqués molts anys per ser una bona persona.

  • Quines eren les seves idees polítiques?

  • Col·laboraven amb els romans i mantenien bones relacions amb ells.

    Estaven oberts i admetien la cultura greco - romana.

  • Quina era la seva influència relgiosa?

  • No tenien més influència que en el temple. Més enllà del temple no tenien influència. Quan s'enderroca el temple, desapareix l'autoritat dels saduceus.

    FARISEUS

    Fariseu (vol dir sagregat del poble, de la gent).

    Tenien un gran influxe entre les classes populars. Religiosament i socialment era el grup del poble, estaven molt integrats.

  • Característiques religioses:

  • -Cumpliment estricte i rigorós de la llei i les tradicions orals que no estaven escrites.

    -Estaven en contra de l'obertura a una cultura grega i romana. Negats a una cultura estranya.

    -Mantenien tots els rituals, les lleis externes i superficials com per exemple, no entrar a casa d'un pagà, rentar-se les mans abans de menjar, etc.

  • Característiques polítiques:

  • -Buscaven la independència nacional. Volien construir un estat teocràtic, és a dir, les lleis són les lleis de l'Alcorà, vénen de Déu.

    No desitjaven la violència i creien que Déu els hi donaria la independència. Confiaven en Déu, era un grup resignat amb molta paciència.

    Van conservar i transmetre l'herència del judaisme. Va ser l'únic grup que la van conservar, els altres grup van desaparèixer.

    ZELOTES

    Zelote (vol dir “tenir zel”).

    Eren uns nacionalistes radicals i violents. Feien servir les armes per aconseguir la independència dels romans. Eren integristes, no es podien desviar ni interpretar les lleis, la religió, etc d'una altra manera.

    Els romans els anomenaven “sicaris” (sicar=punyal) perquè els que havien renegat de la seva fe o que col·laboraven amb els romans, els eliminaven apunyalant-los.

    Els zelotes van sorgir quan els romans van organitzar un cens i al fer aquest cens els que es van rebel·lar en contra dels romans van ser els zelotes que no volien pagar els impostos que deia el cens.

    ESSENIS

    Moviment espiritualista. Eren com monjos. Vivien segregats, aïllats. Eren comunitats tancades en petits pobles i ciutats.

    Tot i que molts autors ja havien parlat d'aquest grup, va ser gràcies a un descobriment que es va fer fa uns anys que podem saber més d'aquest grup.

    Era un grup monàstic que portaven una vida comunitària:

  • Havien d'obeir a un superior

  • Havien d'entregar tots els seus béns, possessions abans d'entrar a la comunitat (vot de pobresa).

  • Havien de complir amb el selibat (no estar casat).

  • Aquest estil de vida és el que s'ha mantingut a les nostres comunitats monàstiques cristianes.

    23.3.04

    5. ACTITUDS DE JESÚS

    La llei era el centre de la seva religiositat.

    Un home era religiós si complia la llei.

    Jesús critica una pràctica de la llei externa i superficial que no arriba a transformar el cor de la persona humana.

    Tenir ira amb un germà és d'on sorgeixen els crims, els robatoris, etc. Tot ve de dins de l'home. El que fa pur un home no és una cosa que ve de fora (per exemple, menjar porc era impur) sinó que la maldat de l'home prové del seu propi cor, on hi ha la maldat. Per això, el més important és la conversió del cor, és a dir, canviar d'actitud, que deixi de ser egoista, lladre, etc ser una altra persona agafant lo bo i deixant allò dolent.

    Els rituals (per exemple, rentar-se les mans abans de dinar, etc) i les lleis externes no tenen importància per Jesús, no té cap valor. No per rentar-se les mans una persona deixa de ser dolenta. El que fa que una persona sigui bona o dolenta depèn de l'interior, del propi cor, no té a veure amb prescripcions externes (si menjaves tocino volia dir que menjaves una cosa impura i la persona quedava impurificada). Això no té res a veure amb la moralitat i immoralitat, sinó amb la higiene. Les lleis higièniques no fan dolenta una persona.

    Déu és a tot arreu. No cal anar a un temple per tenir fe. Déu s'ha d'adorar en Esperit i veritat.

    Dissabte era el descans sabàtic, el jueu no podia caminar 10 km, havien de cuinar el dia abans, no es podia treballar al camp, etc. S'havien arribat a grans extrems. Déu deia que el precepte del dissabte era per l'home i no al revés, l'home pel precepte del dissabte. Déu creu que l'home és més important, és el principal. El descans de dissabte s'ha fet per l'home, però l'home no ha de ser esclau del precepte.

    Déu critica als fariseus quan diu que han deixat sense vigència el manament d'assistir i ajudar als pares, ja que amb les seves tradicions els fills deixen totes les seves propietats i béns al temple i per tant, deixen d'ajudar als seus pares. S'anomena “corban” totes les propietats i béns que es dediquen al temple.

    Jesús critica la pràctica de la llei jueva.

    • Relació de Jesús amb els saduceus:

    Grup de saduceus: era la burgesia laica i dels grans sacerdots.

    En els evangelis no hi ha una confrontació entre Jesús i els saduceus. Tan sols quan condemnen a Jesús i el volen portar a la creu, donen la culpa als saduceus.

    Perquè al llarg de tots els evangelis no hi ha cap disputa entre Jesús i els saduceus?

    Perquè quan s'escriuen els evangelis, el grup dels saduceus ja no existia a la societat jueva, els romans els havien aniquilat. Per això les crítiques de Jesús són en contra dels fariseus.

    Jesús fa una crítica molt dura al grup de fariseus. És una crítica que sobta perquè entre Jesús i els fariseus hi havia molts punts de contacte. Els fariseus van ser qui van avisar a Jesús que Herodes el volia matar.

    Els fariseus intentaven viure complint amb la llei i la religió jueva. Però llavors, perquè aquesta crítica tan dura de Jesús contra els fariseus? Se suposa que quan es van escriure els Evangelis era l'únic grup que perseguia als cristians, i per tant van posar en llavis de Jesús coses que ell potser no havia dit.

    -Relació de Jesús amb els essenis:

    Quan es va fer el gran descobriment arqueològic de la comunitat escènica on es van trobar molts llibres, llavors va haver una sèrie d'investigadors i historiadors que van pensar que es podria resoldre el misteri, enigma de com havia sorgit Jesús i la religió cristiana. Alguns suposen que Jesús va ser membre de les comunitats escèniques i que d'aquesta comunitat va sorgir el cristianisme. Però en aquests llibres que van trobar no apareix la paraula de Jesús. En que es basen per dir que Jesús ve d'aquesta comunitat? Es basen en:

    • El baptisme: es pensaven que hi havia relació entre la submersió total del cos que practicaven els essenis i l'aigua que s'utilitza per fer el baptisme cristià.

    • La conversió del cor que parlaven els essenis.

    • Els essenis seguien la pràctica del celibat (no estaven casats).

    • Els essenis esperaven l'arribada del regne de Déu. Jesús, en el seu missatge, també parlava d'aquesta arribada.

    Per aquestes raons es creien que Jesús i els essenis tenien relació.

    26.3.04

    DIFERÈNCIES D'ESTIL DE VIDA DELS ESSENIS I JESÚS

  • Els essenis vivien en comunitats segregades de la gent, en canvi, Jesús vivia enmig del poble amb la gent.

  • Els essenis tenien una dicotomia de la realitat i dividien els homes en els fills de la llum (els bons) i els fills de la tenebra (els dolents). Els fills de la llum s'havien d'estimar mútuament, en canvi, els fills de la tenebra s'havien d'odiar, ja que no pertanyien a les comunitats d'essenis.

  • En canvi, davant de Déu tots els homes són iguals, no hi ha divisió d'homes dolents i homes bons. Jesús tampoc té pensaments de vengança sinó que parla del perdó i la misericordia.

  • Exigència en el compliment de la llei. Els essenis la complien de manera rígida i rigorosa. El dissabte no es podia cuinar, per exemple, perquè era el que deia el precepte del dissabte.

  • Sentit de penitència. Els essenis practicaven l'esperit de penitencia, de mortificació. Rebutjaven el matrimoni. Renunciaven a tots els béns, menjaven el mínim per subsistir. Durant un terç de la nit havien de vetllar (pregant, estudiant, ...).

  • A Jesús en canvi, això no hi és, no hi ha penitencia, és a dir, no hi ha el fet de mortificar-se per mortificar-se. Hi ha un moment en que Jesús inclús renya als deixebles perquè estan desjunant. Jesús tampoc va obligar ningú a renunciar al matrimoni, ja que és una opció personal.

    Tampoc va exigir que ningú abandonés els seus béns per seguir-lo a ell, com feien els essenis.

  • Jerarquia:

  • Sacerdots (presidien les assemblees), levites, laics i novicis.

    Els novicis són els que volien entrar a formar part de la comunitat essènica. Els novicis tenien l'obligació d'atendre els preceptes imposats per les classes superiors.