Jazz

Música contemporánea del siglo XX. Origen. Intérpretes. Caracterísiticas

  • Enviado por: Manite
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 3 páginas
publicidad

EL JAZZ

Desde els seus orígens el jazz s'ha ramificat en molt sub-estils. I és difícil classificar-los fiablement. No obstant, es poden fer algunes generalitzacions, tenint en compte que en tots els casos hi ha excepcions.

Els seus orígens i els del seu nom són obscurs i cal atribuir-los a la intervenció en diverses proporcions d'elements del folclore africà, música religiosa, música de Ball de tavernes i bordells, música militar i elements clàssics europeus ( sobretot pel que fa als intruments emprats) i , d'una manera directa , als seus antecedents, el ministrel show, el ragtime i sobretot, el blues.

Entre les característiques africanes es troben el estils vocals, que destaquen per una gran llibertat de coloració vocal; la tradició de la improvització, las pautes de pregunta y resposta, i la complexitat rítmica, tant en la sincopa de línies melòdiques individuals com en els ritmes complexes que toquen els diferents membres de un conjunt.

Era interpretada principalment per negres, bé que als primers temps sovint per blancs ( alguns cops disfressatas de negres). La instrumentació era variable, i la improvització com ja he dit abans molt freqüent. Cal situar aquesta etapa de formació i evolució instrumental entre el 1900 i 1917, i té com a fugures prominents Buddy Bolden i Scott Joplin. Entre 1914-1917 el grup The Original Dixieland Jazz Band liderats per Nick la Rocca enregistrà els primers discs. Aquests, juntament amb la rpadio, contrubuiren poderosament al progrés del Jazz i la seva expansió pels EUA i aviat per Europa. A 1922 els New Orleans Rhythm Kings (grup de blancs) i a 1923 la Creole Jazz Band ( grup de negres), aquesta última liderada per el cornestista King Oliver, van ser dos grups molt influents en el panorama jazzístic d'aleshores.

La serie de gravacions realitzades per el gup de Oliver son els registres més significatius del estil de Nova Orleans. Altres destacats música de Nova Orleans van ser els trompetistes Bunk Johnson Y Freddie Keppard, el saxofonista soprano Sidney Bechet, el percussionista Warren “Baby” Dodds, i el pianista i compositor Jelly Roll Morton. No obstant , el músic més influent del estil de Nova Orleans va ser el segon trompeta de King Oliver, Louis Amstrong.

De Chicago sorgí cap a l'any 1920 principalment per influència de Louis Amstrong, l'anomenat hot jazz, de ritme més pronunciat i melodies menys cantables. Al finals de la dècada dels anys 20 Duke Ellington creà un nou estil, de ritme molt acurat i d'interpretació rigorosa.

També durant la dècada dels anys 20 hi van haver grups de jazz que van començar a tocar seguint el model de les bandes de balls de societat, formant les que es van fer anomenar Big-Bands. Van ser tan populars en les dècades de 1930 i 1940 que aquest període es coneix com la era del swing. Un de els aspectes més importants en el naixement de la era del swing va ser un canvi en el ritme que suavitzava els compassos en dos temps del estil de Nova Orleans utilitzant un compàs més fluid, de quatre temps. Els músics també van desenvolupar l'ús de estructures melòdiques curtes anomenades riffs, amb pautes de pregunta i resposta.

Durant el tercer quart de segle s'han creat noves tendències en el jazz. La dècada de 1960 rivalitza amb el final de els anys vint i finals dels quaranta com un de els períodes més fèrtils de la historia del jazz.

Un altre producte de la experimentació de finals de els anys 50 va ser l'intent del compositor Gunther Schuller, juntament amb el pianista Jhon Lewis i el seu Modern Jazz Quartet, de fusionar el jazz i la música clàssica en una tercera corrent, unint músics de ambdos móns de un repertori que es nutría amb tècniques de aquests tipus de música.

El 1955 Miles Davis va organitzar un quintet que contava en les seves files amb el saxofonista Jhon Coltrane, que la seva forma de enfocar contrastava vivament amb les línies melòdiques de serenes sonoritats y expresives de Davis. Al 1959 va apareixer en un àlbum llegendari de Miles Davis, Kind of Blue. Juntament amb el pianista Bill Evans, Davis va composar per aquest àlbum u grup de peçes que pertanyen totes a la mateixa tonalitat, amb un mateix acord i modalitat mantinguts durant 16 compassos cada vegada el que va justificar el nom de Jazz Modal, que va suposar una gran llibertat per el improvisador.

Mentrestant la corrent principal del jazz, o mainstream, tot i que incorporava moltes de les idees melòdiques de Coltrane i inclús algunes peçes de Jazz Modal, va continuar construint les seves improvitzacions sobre les progressions de acords de les cançons populars. Les cançons brasilenyes, en especial les del estil de la bossa nova, van aconseguir incorporar-se al repertori de principis de la dècada dels 60. Els seus ritmes llatins i les seves refrescants progressions d'acords van cridar la antenció de els músics de jazz de diverses generacions.

A mitjans de la dècada de 1980 els artistes de jazz utilitzaven novament una gran varietat de estils per pública diversos i diferents audiències, i hi havía un renovat interés per el jazz serio (per oposició al jazz de orientació pop).

A Espanya ha destacat sobre tot el pianista i compositor Català Tete Montoliu, i el saxo tenor i compositor Pedro Iturralde.

Al països Catalans el Jazz fou introduït d'una lmaner definitiva pel Hot Club de Barcelona, bé que ja era ben conegut per actuacions d'artistes estrangers. Des de 1966 hom celebra anualment un Festival Internacional de Jazz a Barcelona.