Jardí vora el mar; Mercé Rodoreda

Literatura contemporánea. Novela catalana. Jardín cerca del mar. # Argument. Estructura. Personatges. Temps. Espai. Estil

  • Enviado por: Gina
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 11 páginas
publicidad
cursos destacados
El Fascismo.Teoría e Interpretación
UNED
El objetivo de este curso es profundizar en el conocimiento de lo que algunos historiadores han considerado el invento...
Solicita InformaciÓn

El patrimonio Etnográfico en la Isla de La Palma
UNED
El curso trata de poner en valor el patrimonio material e inmaterial de la isla de La Palma y repasar el estado actual...
Solicita InformaciÓn

publicidad

Treball sobre:

“JARDÍ VORA EL MAR”

1r batxillerat C

Curs: 2005/07

Tercera avaluació

Llengua catalana

ÍNDEX

Autor/a.........................................................................pàg. 2

Tema i subtemes..........................................................pàg. 3

Argument.................................................................... pàg. 3

Estructura....................................................................pàg. 3

Punt de vista narratiu.................................................. pàg. 4

Personatges................................................................ pàg. 4

Temps......................................................................... pàg. 7

Espai............................................................................pàg. 8

Estil............................................................................. pàg. 8

Opinió personal........................................................... pàg. 9

Autora

(biografia i obra)

L'escriptora d'aquesta novel·la és Mercè Rodoreda, nascuda a Barcelona el 1908. Era filla única d'un matrimoni amant de les lletres, i la seva infància va estar marcada per la influència del seu avi matern, Pere Gurguí, que va vincular-la amb un sentiment catalanista que l'acompanyaria tota la vida, i també amb una intensa atracció per les flors, temàtica que l'acompanyarà en molts llibres. El 1928 es va casar amb el seu oncle i va tenir un fill, el Jordi. Llavors va començar a col·laborar amb diverses publicacions com La veu de Catalunya, La Publicitat o Mirador. També va escriure quatre novel·les, que anys més tard va refusar, ja que les considerava fruit de la seva inexperiència. Només en va salvar Aloma (1937) que posteriorment la va reescriure (1969) convertint-la en una obra molt diferent.

Quan, el 1936, va esclatar la Guerra Civil Espanyola, Rodoreda va col·laborar amb el comissariat de propaganda de la Generalitat, i el 1937 es va separar del seu marit.

El 1939, es va exiliar a França, deixant el seu fill a Barcelona, i es va instal·lar a París, d'on va haver de fugir quan va esclatar la Segona Guerra Mundial. Finalment, va arribar fins a Ginebra amb el seu company sentimental (Joan Prat, un crític literari). A aquesta ciutat va escriure la seva obra més important, La plaça del diamant (1962), considerada la novel·la més important de la narrativa catalana de la postguerra. A Suïssa també a escriure El carrer de les camèlies (1966) i el recull La meva Cristina i altres contes(1967).

Al 1972 va tornar a Catalunya, després de la mort de Joan Prats a Viena, i s'instal·là a Romanyà de la Selva (Baix Empordà). Allà va completar la seva novel·la més ambiciosa, mirall trencat (1974) i el recull de contes Viatges i Flors (1980). La seva darrera novel·la Quanta, quanta guerra...es va publicar l'any 1980, any en que va rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.

El 1983, mercè Rodoreda va morir a Girona víctima d'un càncer.

L'obra de Mercè Rodoreda ha estat comparada, pel que fa al seu estil i la seva capacitat de descripció, amb la de l'escriptora Virgínia Woolf, la qual la catalana admirava. Algunes de les característiques recurrents dins l'obra de Rodoreda són una temàtica bàsicament femenina, amb una dona com a protagonista, així com un estil narratiu poètic molt simbòlic.

Les protagonistes de les seves obres són dones fràgils però que al mateix temps demostren una gran força interior. En són dues mostres clares la Natàlia de La plaça del diamant o la Cecília d'El carrer de les camèlies. Rodoreda va saber descriure molt bé la societat catalana del segle XX i els canvis que aquesta va patir. El seu estil literari tan personal ha deixat empremta en molts escriptors posteriors.

Tema i subtemes

El tema general entorn que gira tota la història és la vida de la família i del seu jardiner, durant els sis anys que es descriuen al llibre.

També hi hauria alguns subtemes, com ara l'amor, l'enveja, la xafarderia, la diversió, la pena per la pèrdua d'un ésser estimat, l'amistat, la soledat...

Argument

Aquest llibre explica la història de la familia Bohigues, que passen els estius a una casa d'estiueig de la costa. La Rosamaria i el Francesc (amos de la casa) passaven els estius amb uns amics, l'Eulàlia i el Sebastià (que festejarà amb la Miranda, una de les cambreres de la casa). La Rosamaria es queda embarassada, però perd el fill. Un tal senyor Bellom compra el terreny veí a la casa i s'en construeix una, i posteriorment va a passar-hi també els estius. Un dia, els pares de l'Eugeni (un antic nòvio, amic i veí de la Rosamaria), la van a verure perquè no saben res del seu fill des de fa molt de temps, però no arriben a parlar amb ella i se'n van. Al final, resulta que la Maribel (una filla del Bellom, que s'instal·la a viure amb ell) es casa amb l'Eugeni, que acaba morint a la platja. L'hivern següent, la Rosamaria casi no surt de casa, a causa de la mort de l'Eugeni, i decideixen vendre la casa d'estiueig per no haver-hi de tornar. El Bellom s'acaba casant amb la Miranda.

Estructura

Aquest llibre té una estructura lineal, ja que no fa bots al temps, segueix un ordre lògic. El llibre està dividit en els sis anys (cada un a un capítol diferent) que explica el jardiner, i consta d'un plantejament (el primer capítol, on es presenten tots els personatges i s'explica qui són, i es situa l'acció, el poble, la casa...) d'un desenvolupament (del segon al cinquè capítol o any, on ocorren totes les accions. Poc a poc es va desenvolupant tota la història) i un desenllaç (el darrer capítol o any, on les històries poc a poc es van tancant, encara que se n'obrin també d'altres)

Durant el llibre hi ha moments en que els personatges expliquen els seus records, però sense trencar la cronologia de la història, ja que els personatges, mentrestant, van fent comentaris i l'acció continua. En podem trobar un bon exemple a les pàgines 24-27.

El final del llibre és obert, ja que la història no s'acaba allà, continua per moltes bandes. Pel que fa al jardiner, sembla que la seva vida comenci una segona etapa, molt diferent a la viscuda fins ara. I pel que fa als altres personatges, a tots els hi ha canviat molt la vida aquests sis anys, i a partir d'ara viuran altres històries a altres llocs. El senyor Bellom s'ha casat amb la Miranda i a partir d'ara viatjarà molt més a Brasil; els senyorets venen la casa del mar i van a viure a Barcelona (símbol bastant important, ja que la casa d'estiueig, i les coses que hi han passat, és la base de tota la història d'aquests sis anys). L'Eulàlia s'està fent una important pintora i cada vegada va agafant més protagonisme. Comença a ser coneguda mundialment per les seves pintures, sort molt diferent a la del Feliu, que al final del llibre ja no pinta.

En conseqüència de tots aquests fets, crec que el final del llibre és obert, ja que deixa la història tancada pel que fa a les diferents històries començades al principi del llibre, però totalment oberta pel que fa la vida dels personatges, que a partir d'ara en viuran una de molt diferent.

Punt de vista narratiu

El llibre està explicat en primera persona narrativa. El narrador és el protagonista de la història, és al voltant de qui s'escriu la història: el jardiner de la casa d'estiueig. No és un narrador omniscient, ja que no sap què pensen, què volen, què senten...els altres personatges, ell tan sols n'és un més. Podem trobar exemples de la primera persona narrativa durant tot el llibre, però en puc citar un on es vegi clar: pàg. 98 (...Ningú no deia res. Ningú no en sabia res. Feien la vida de sempre, però anaven menys al mar.../ En Toni feia olor de vi, i sempre estava malhumorat).

Personatges

Principals

Jardiner: és el narrador i qui enllaça tots els personatges de l'obra. És una persona sociable, sincera i senzilla, que no es complica la vida. Li agrada que li expliquin les coses clares, sense anar-se'n per les branques. No confia de les xafarderies que li expliquen, i no li agrada sentir-les, encara que ell sap escoltar molt bé a la gent. Crec que és una persona una mica reservada i solitària, i entregada a la vida de jardiner. És un amant de les flors, els arbres, el paisatge...Cuida el jardí amb molt d'amor. Li agrada molt passejar-s'hi de nit. Quan tenia trenta-cinc anys es va enamorar de la Cecília, que només en tenia setze. Va arribar a ser la seva dona, però va morir molt jove. Des d'això, ha estat amb altres dones, però mai amb cap tan especial com la Cecília, que la recorda i l'enyora. Amb ella no va arribar a tenir-hi fills. Li agraden molt els focs artificials, i no li agrada demanar que li regalin o que li donin alguna cosa, li fa molta vergonya. No li agrada anar al cementiri, i després de la mort del Sebastià, hi ha dies que recorda les xerrades que feien ells dos a les nits i ho enyora. Mai li ha caigut bé la Maragda, però en canvi sempre ha tingut simpatia per la Mariona. Ajuda sempre que pot, i ell mateix considera que té molta paciència.

Francesc: és el marit de la Rosamaria, i el senyoret de la història. És una persona una mica nerviosa, i fins i tot hi ha un moment que li agafa un atac de ràbia. Té molt geni, i quan l'Eugeni va a viure amb el Bellom, ell sembla que es posa una mica gelós d'aquest nou veí, ja que sap que la Rosamaria se'l va estimar molt, i que ell encara l'estimava. Al fons, es bona persona. Li agrada fumar puros. Sempre s'ha portat molt bé amb el jardiner.

Rosamaria: és la dona del Francesc, la senyoreta de la casa i l'amor platònic de l'Eugeni. Al principi del llibre es queda embarassada, però perd el fill. És una persona una mica susceptible, i les coses li afecten molt. Sembla una persona senzilla, que no dona mai gaires complicacions. La mort de l'Eugeni l'enfonsa totalment, i la fa transformar casi en una altre persona. Està trista, no vol sortir de casa, i serà a causa d'això que decideixin vendre la casa d'estiueig.

Eugeni: és el marit de la Maribel, una filla del senyor Bellom. Quan era petit era el veí de la Rosamaria, i sempre n'ha estat enamorat. A la seva habitació hi tenia escrit per les parets el nom de Rosamaria, i sempre va creure que era un error que ella es casés amb el Francesc. És una persona oberta i simpàtica. Quan s'instal·la a viure amb la seva dona a casa el seu sogre, es fa ràpidament amic del jardiner. No beu alcohol, però fuma. És alt i prim, sense panxa, amb les cames molt llargues i està una mica corbat. Té les mans també molt primes, amb els dits ossuts i llargs. Quan era més jove va anar a fer feina a les plantacions que el Bellom tenia a Cuba. Cap al final del llibre, mor ofegat a la platja, fet que causa una gran tristesa i trauma a la Rosamaria, cosa que desencadenarà a la venta de la casa d'estiueig i a la fi de la història.

Sebastià: té trenta-cinc anys. És el marit de l'Eulàlia, i un amic de la familia que també passa els estius amb ells. És un home molt dinàmic i sembla interessant. Viatja molt sovint a l'Àfrica i en un dels seus viatges mor. És ros i amb els ulls una mica grisos. Està molt prim i té una arruga molt forta a la cara.

Bellom: és el veí de la casa de la familia Bohigues (la casa d'estiueig). Té molts diners i es compra el terreny veí de la casa, i s'hi construeix una torre. És un senyor de mitjana edat que quan era jove va anar a fer fortuna a Amèrica (a Argentina exactament), i ho va aconseguir. A Cuba es va casar amb la Zoila, que va morir al part. La seva filla és la Maribel. Creu que amb els diners pot arreglar moltes coses. És bona persona, i molt xerradora. Sembla que a vegades es senti una mica sol, sobretot després de la mort de l'Eugeni, que l'afecta molt .S'engata cada tarda i ho passa molt malament, fins que es recupera i s'acaba casant amb la Miranda.

Feliu Roca: és pintor, però casi bé només del mar. Els seus quadres canvien depenent del seu estat d'ànim. Ha fet alguna exposició a París i a Barcelona. Al final de l'obra ja no pinta, perquè sembla que es senti com a superat i cohibit per l'Eulàlia, que ha tingut molt més èxit com a pintora que ell, amb molta menys experiència. És una mica idealista (hi ha un moment en que explica que vol pintar un darrer quadre de sis metres, cosa que finalment no fa).

Eulàlia: amiga de la familia que també passa els estius a la casa, amb el seu marit, el Sebastià (que mor). També pinta, com el Feliu, però ella té un estil més abstracte. Té molt èxit i acaba exposant a Estat Units, i poc a poc va agafant importancia i protagonisme dins el món de l'art.

Secundaris

Cecília: és la dona del jardiner, que va morir molt jove. El va conèixer quan ella només tenia setze anys, i ell trenta-cinc. Estaven molt enamorats. Ella sempre duia vestits liles. Teia els ulls verdosos, menuts, una mica enfonsats i molt lluents, i els cabells llargs i rossos. Sembla una persona senzilla que buscava també una vida senzilla al costat de la persona que estimava. Els dies de pluja, li agradava asseure's al balancí de casa seva per mirar per a finestra.

Mariona: és una cambrera de la casa. És jove i li agrada anar a veure el jardiner i parlar amb ell. La Maragda li ensenya a cosir, i s'acaba fent la roba ella mateixa. Al final , es casa amb el Mingo, el paleta, que se l'estima molt. Al principi estava una mica preocupada pel fet de que ell no era gaire ric, però finalment decideix deixar els diners al marge i casar-se per amor. La trobo una persona prou autèntica. És molt xerradora, i si li dones corda, no sap parar de parlar.

Miranda: és una cambrera de la casa. És del Brasil i té la pell de color. Se la veu una noia divertida, jove, desvergonyida i una mica enyorada del seu país. Li agrada més banyar-se al riu que al mar. Es deixa festejar per el Sebastià. A la Miranda li agraden molt els homes, i la Quima sempre diu, que encara que ella és molt bona persona, quan veu un home es trona boja. Els diumenges es posa un vestit verd i surt. Té un germà que porta una mona a la casa (la Tití). No té traça per cosir. Al final del llibre es casa amb el senyor Bellom.

Maragda: és la modista de la casa, i l'antiga mestressa de la Rosamaria. Li agrada una mica el Francesc. No li cau gaire bé al jardiner.

Quima: és la cuinera de la casa. És molt xafardera i una mica pesada, sempre es creu el que li expliquen i ella va a explicar-ho als demés. Li agrada que la gent disfruti menjant el seu menjar.

Maribel: és la filla del senyor Bellom, i la dona del `Eugeni. És molt menuda i li agrada montar a cavall sense sella. Quan es casa va a viure amb el seu pare a la casa d'estiu.

Toni: és el cuidador dels cavalls de la cada de la família Bohigues. Viu a l'estable. És una persona una mica pesada i tossuda, malhumorada i que veu vi massa sovint. Té un fill que li porta molts problemes. Al final del llibre es compra un pis a Barcelona per anar-hi amb el noi. Li agrada parlar amb el jardiner.

Ambientals

Mingo: és un dels paletes de casa del senyor Bellom. S'aconsegueix casar amb la Mariona. És un home molt honrat i senzill, sembla bona persona.

Andreu: és el pare de l'Eugeni, i es preocupa molt per ell. Viu a Sant Gervasi amb la seva dona. És ja un home gran, senzill i que intenta trobar el seu fill.

Paulina: és la mare de l'Eugeni, i viu amb l'Andreu, el seu marit. Té una mica de problemes de cap, i a vegades es fa embolics, i no entén les coses. És molt caparruda. Li agrada molt fer mitja, i la fa molt aviat. Contínuament, li fa robes per al seu fill.

Josep: és el jardiner del senyor Bellom, que viu a casa seva amb la seva dona i el seu fill, que també l'ajuda.

Fill del Toni: és un noi molt complicat i amb molts problemes. S'escapa d'allà on està intern i el troben mig mort a Montjuic. Decideixen que ha d'anar a viure amb el seu pare, convivència que es fa una mica difícil.

Maurici: és un amic dels pares de l'Eugeni, sap fer màgia.

Home dels patins: és un home que ve casi cada estiu a la casa d'estiueig, i els ensenya a la familia a patinar per sobre l'aigua, remolcats per una barca.

Humbert: és un amic del Feliu que fa pel·lícules. va a rodar algunes coses a la casa de la familia Bohigues, i també hi a fotos, a la casa i al personal.

Tití: és una mona que durant una època es converteix en la mascota de la casa. És molt trapella i juganera, i la porta el germà de la Miranda. Li agrada molt menjar cacahuets, i acaba inundant la casa, tacant de pintura el jardí, i també la casa. Al final desapareix.

Berguadans: és el cambrer i l'amo de l'hostal de can Bergadans. És una persona gran i xerraire, una mica amiga de tothom.

Temps

Temps extern: l'única referència que he trobat al llibre de l'època en que està ambientada la història, és que el senyor Bellom explica que quan era jove va anar a fer fortuna a Amèrica. Per tan, arribo a la conclusió de que l'època en que es desenvolupa l'acció deu ser de principis i mitjans del segle XX. No crec que es desenvolupi al temps en que va ser escrit, ja que en aquell moment a Espanya hi havia la dictadura franquista, i suposo que en algun moment se n'hagués fet referència.

Temps intern: el temps total en què s'explica la història és de sis anys, prestant molta més atenció als estius que als hiverns.

Temps d'escriptura: aquest llibre es va escriure el 1967, any en que l'autora estava exiliada a Ginebra.

Espai

Considero que l'espai protagonista de la història és la casa d'estiueig i el seu jardí. La història es desenvolupa durant els sis estius, a una localitat de la costa. Aquesta, té un cinema , l'Excelsior, que apareix varies vegades al llibre. També es parla d'una barberia i de l'hostal “Can Bergadans”, on transcorren algunes accions (els pares de l'Eugeni hi van a descansar quan venen a veure la Rosamaria, el senyor Bellom, cap al final del llibre, és on va a engatar-se, i moltes de les xafarderies que s'expliquen al llibre hi sorgeixen), d'una església, un cementiri i una estació de tren.

La casa d'estiueig és molt gran, i té la cuina a sota de la casa, de manera que les finestres d'aquesta queden a dalt de tot del sostre, arran de terra. A la cuina hi ha una ràdio blanca que al jardiner li agrada molt. A la sala d'estar hi tenen uns grans finestrals.

El jardí també sembla que sigui molt gran, i envolta tota la casa. Hi ha plantats eucaliptus, magnolieres, hortènsies blaves, pitospòrums, xeringuilles, baldirons, moreres, pensaments morats, roses...El jardí té vistes al mar, i un mirador on van a trobar-se els amants, a on van a pensar alguns personatges, o a parlar els amics. Hi ha unes escales que baixen fins a la platja. Al jardí hi ha un passeig d'eucaliptus molt anomenat al llibre.

Al jardí hi ha la caseta del jardiner, que sembla que és bastant petita. Al final del llibre, el jardiner decideix folrar la cuina amb un paper que té dibuixos de gira-sols. A la sala d'estar hi té un balancí que li recorda molt a la Cecília, la seva dona, que va morir.

Prop de la casa del jardiner, hi ha el que ell anomena la “casa de vidre”, que serveix per poder-hi guardar les plantes i flors més petites durant l'hivern.

Al jardí, també hi tenen un estable amb cavalls, que té un altell per poder-hi viure.

A la història moltes vegades es fa referència al jardí i a la casa de Bellom, el veí, que a principi del llibre compra el terreny, i poc a poc s'hi va construint una torre. Al jardí hi ha plantats seixanta xiprers de cara al mar, llessamins valencians de flor grossa, pebrers, llorers, mimoses...També hi té ruixadors i una piscina amb trampolí. A dins la casa hi té pintures de Miró. Algunes de les habitacions tenen el terra de marbre negre i altres de blanc, en un futur, Bellom vol fer que una paret de la sala d'estar sigui una gran peixera. A fora, hi ha també un estable. (pàg. 42, 86-89)

Estil

En aquest llibre hi ha molta narració, ja que va explicant una història contínuament. El jardiner va narrant les històries dels personatges i d'ell mateix.

També hi ha molta descripció, com podem trobar a la pàg. 108 (...Quan va sortir va dir que era un cementiri amb molta vista. Amb el mar endavant. I ple de sargantanes i formigues. A l'Excelsior hi havia els anuncis d'una pel·lícula de revòlvers i cavalls, d'aquelles airejades, amb arbres i rius i patacada seca...).

També hi té una part important el diàleg, amb pàgines seguides on contínuament hi predomina. (Pàg. 139-149)

Crec que aquesta obra també té una part poètica, ja que a vegades utilitza figures retòriques, com per exemple pàg. 17, que hi ha una comparació -...A les deu va sortir el sol com un príncep i tot el mares va fer blau-. Moltes altres vegades, per narrar la història o el que veu utilitza també un llenguatge poètic, com per exemple el primer paràgraf de la pàg.63, (fins a la sexta línia). O a la darrera frase de la pàg. 53 (La pluja enfortia l'olor de podrit de les fulles mortes).

Opinió personal

En general, no m'ha agradat gaire llegir aquest llibre. Trobo que és una narració bastant lenta, i que tota l'estona passa el mateix, sembla que la història no evolucioni. Crec que és un llibre avorrit i una mica pesat de llegir, m'ha costat bastant posar'm-hi. Per altre banda, trobo que el llibre està ben escrit, i suposo que el ritme del llibre, a l'època en que va escriure's no devia ser tan lent com ara, que estem acostumats a l'acció continua per tot arreu, des de molts llibres de l'actualitat, fins a la televisió o el cinema. La escriptora utilitza un llenguatge una mica diferent al que utilitzaríem actualment, i m'ha agradat trobar noves paraules de vocabulari que no coneixia, o que tan sols les havia sentit unes quantes vegades, a la meva àvia o coneguts més grans que jo. M'agrada molt com Mercè Rodoreda utilitza el llenguatge en algunes ocasions puntuals, les que he assenyalat com a poètiques. Trobo que expressa i explica molt bé el que sent o pot sentir en un moment concret un personatge, i que aconsegueix que a vegades puguem sentir el vent, les onades o veure les flors o el mar que ens explica. M'agrada que depenent de la situació, del moment o de l'ànim, utilitzi certes paraules o expressions que remarquen aquell sentiment, com per exemple, la frase “I la pluja enfortia l'olor de podrit de les fulles mortes”, la trobo fantàstica. Remata tot el paràgraf anterior. Et deixa amb un sentiment a dintre que sembla que entenguis com sent el jardiner a l'hivern, sol a casa seva, i amb fred. També m'agrada molt la frase de la pàg. 69, que diu: Els peus, els tenia blancs; vells i morts. Crec que de la mateixa manera que la frase anterior, ens fa pensar i imaginar què sent el jardiner quan veu aquella gent tan gran, que ha perdut el seu fill . Em sembla com un símbol del sentiment i ànim que envolta l'ambient a l'escena.

Crec que el personatges estan ben aconseguits, diferenciats tots ells, i crec que l'autora ha aconseguit el que volia pel que fa a aquest tema. Els personatges estan bastant caracteritzats per certs sentiments i idees, que fan que al final del llibre et quedin bastant clares les diferències de fer, de pensar i de viure les coses dels diferents personatges. Per altre banda, trobo que tots aquests personatges estan ja bastant vistos i coneguts de moltes altres novel·les, pel·lícules...La manera de ser d'ells i les coses que els passen, són una mica típiques i molt sentides, suposo que això va ser també un al·licient a que el llibre se'm fes encara més pesat i avorrit.

Pel que fa a Mercè Rodoreda com a persona, crec que té molt de mèrit haver nascut abans de la dictadura franquista, haver-la viscuda a l'exili, i haver aconseguit ser una escriptora de tan important renom. A pesar de que a l'època franquista el català va ser censurat totalment, Rodoreda va seguir escrivint en la seva llengua, fet que considero que és una manera més de lluita i de resistència contra aquell sistema. A més a més, estic segura que a l'època de Rodoreda, era molt més difícil que ara escriure llibres i que te'ls volguessin publicar, tan sols pel fet de ser dona. Tot i així, ella ho va aconseguir en moltes ocasions. Crec que devia ser una persona forta i lluitadora pels seus ideals.