Jacint Verdaguer

Literatura española contemporánea del siglo XIX. Escritores españoles. Obra. Biografías

  • Enviado por: Lombri
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 18 páginas
publicidad

Jacint Verdaguer

Introducció

Jacint Verdaguer és un dels escriptors més destacats del segle XIX i el més representatiu de la Renaixença literària catalana. Les seves obres són cultes i ambicioses, a més a més, Verdaguer va escriure sobre temes populars per transmetre les seves idees del catlanisme conservador i del catolicisme de la seva època. Va tornar a la llengua catalana el prestigi perdut d'un idioma de cultura, tot i els seus desequilibris, va dur a terme una obra amb ideals de fe i pàtria. L'escriptor ha estat utilitzat des de postures ideològiques oposades i sobretot considerat com a símbol de catalanitat. Gràcies a la seva expressivitat i el ressò social que va tindre la seva obra va rebre una estima popular més personal que literària. La seva figura, és, encara avui un tema de debat i la seva obra ha adquirit la consideració de clásica.

Biografia

1845-1876. Infantesa i joventut. Inicis de carrera literaria i eclesiástica

Jacint Verdaguer i Santaló va néixer a Folgueroles (Osona), aprop de Vic, el 17 de maig de 1845, en una família pagesa i modesta però amb un cert nivell cultural. Al 1855, amb tan sols deu anys va ingresar al seminari i feia diàriament a peu els cinc quilòmetres que separen Folgueroles de Vic on va estudiar religió. Va viure amb la familia fins als disset anys, en què es va traslladar a la residència de Can Tona, una casa de pagès més aprop de Vic, on feia classes als infants de la familia i col·laborava esporàdicament en les tasques agrícoles. Al mateix temps continuava estudiant al Seminari de Vic, on va començar els seus estudis de Teologia. Aquell mateix any, el 1863, va escriure Amors d'en Jordi i na Guideta.

Va ser cap als quinze anys quan se li despertà la vocació literaria i va començar a compondre els primers versos. En aquests anys escriu sobretot poesia d'amor, però també religioses i satíriques. Va començar ben aviat algunes obre se més envergadura, de caràcter èpic, com ara Dos màrtirs de ma pàtria (publicat el 1865), o Colom, poema inacabat del qual va nèixer L'Atlàntida. El 1865 i 1866 va guanyar diversos premis en els Jocs Florals de Barcelona, cosa que va refermanr la seva vocació literaria i el va posar en contacte amb les personalitats més rellevants del movimet de la Renaixença (Marià Aguiló, Milà i Fontanals, Llorens i Barba..) que el van orientar i ajudar.

El 24 de septembre del 1870 fou ordenat de sacerdot, i va celebrar la seva la primera missa a la capella de Sant Jordi de Puigseslloses. Uns mesos més tard, a l'any 1871 va ser destinat com a vicari a la petita parroquia de Vinyoles d'Orís; en el mateix any en que va morir la seva mare, Josepa Santaló i Planas. Dedicat de ple a les activitats sacerdotals, va dedicar-se també a la literatura en una triple direcció: poesia de caire popular, de caire mística i la continuació del poema èpic Colom. Aviat se li va manifestar una estranya malaltia que li produïa unes fortíssimes cefalàgies i que l'obligà el 1873 a deixar el servei parroquial tot cercant remei per als seus mals. Part del 1873 i el 1874 els va passar a Barcelona consultant metges i vivint de manera molt precaria. Gràcies als seus amics acosegueix la feina de capella de vaixell de la Companyia Transatlántica. S'embarcà a finals de 1874 i durant dos anys va realitzar nou viatges a la península de Cuba i Puerto Rico. En aquest periòde va recobrar la salut, va acabar pràcticament L'Atlàntida i va entrar en contacte amb la família López, propietaria de la Companyia Transatlántica i la primera fortuna d'Espanya en aquell moment. Protegit per Antonio López, primer marquès de Comillas, es va convertir en el capellà familiar. Així Verdaguer va aconseguir establir-se a Barcelona i solucionar la seva situació com eclesiàstic i com a escriptor. Al 1876 mor el seu pare, Josep Verdaguer i Ordeix.

1877-1887. Plenitud

El 1877 L'Atlàntida va ser premiada als Jocs Florals de Barcelona i obté un ampli ressò nacional i internacional. Verdaguer es consolida així com la gran figura de la Renaixença. Gràcies al mecenatge dels marquesos de Comillas pot dedicar-se plenament a la tasca literària. A més, realitza, normalment acompanyat els seus protectors, viatges per la península, pel centre i nord d'Europa, per la costa del Magrib, per les Balears, per Italia i per Terra Santa. Als estius gaudeix de llargs períodes de vacances que aprofita per conèixer a fons la geografia catalana i, molt especialment, la serralada pirinenca, que recorre d'un extrem a l'altre. El període de 1877 a 1887 és el més producctiu de la seva carrera: Idil·lis i cants místics (1879), Llegenda de Montserrat i es anomenat Mestre en Gai Saber (1880), fascicles de col·lecions de Càntics (1882), triomf als Jocs Florals amb l'oda A Barcelona(1883), Caritat (1885), publica el Canigó (1886), Lo somni de Sant Joan i Excursions i viatges (1887).

Verdaguer, que ha assolit un enorme prestigi, participa en nombroses empreses religioses, patriòtiques i literàries. Així, col·labora en diversos sectors eclesiàstics en la gran tasca en què l'Esglèsia d'aleshores es troba inmersa: la de recuperar part del prestigi perdut i la de recristianització del poble. Alhora participa a les activitats catalanistes en auge, sense entrar, però, directament en política. Tot i l'ambient en què vivia, el poeta no es va deixar portar mai per ambicions econòmiques, de poder o d'ostentació social, i fins va renunciar a una capellania reial.

Cap a 1886, arran d'un viatge a Palestina, Verdaguer comença a sofrir una crisi interior i espiritual que es va manifestar en un canvi de vida que el va portar a mig abandonar l'activitat literària i dedicar-se a la recerca d'un camí de santificació. Intensifica l'oració, el dejuni, la confessió i l'almoïna. Precisament com a capella domèstic del marquès de Comillas una de les seves obligacions era repartir caritats del senyor i quan aquestes no arribaven per satisfer les múltiples necessitats que veia, les completava de la seva butxaca.

1888-1897. Crisi i conflicte

Al 1888 publica Pàtria i Dietari d'un pelegrí a Terra Santa. Al 1889 publica la Col·lecció de càntics religiosos per al poble. Al 1890 va posar-se en contacte amb una mena de secta que afirmava que rebia revelacions sobrenaturals i que practicava els exorcismes sense autorització eclesiástica. Verdaguer va quedar totalment seduït per aquest grup i va adoptar una sèrie d'actituds que va provocar el disgust del seu mecenes, Claudi López, segon marqués de Comillas. Aquest, ja no podia tolerar la situació en què les practiques poc ortodoxes de Verdaguer el col·locaven, l'any 1893, d'acord amb els bisbes de Barcelona i de Vic, van aconseguir allunyar el poeta de la ciutat comtal amb l'excusa que li convenia una temporada de repòs. El bisbe Morgades de Vic, de qui depenia jurídicament Verdaguer, el va instal·lar al santuari de La Gleva, a vuit quilòmetres de la capital vigatana. Aquí repèn en part les activitats literàries. A poc a poc s'adona que ha perdut el favor del marquès i que el bisbe de Vic no l'autoritza a deixar la residència en el santuari. Verdaguer, mentrestant havia quedat sense recursos econòmics i no podia subvenir les despeses financeres dels crèdits que havia demanat per comprar una finca a Vallcarca, aleshores a les afores de Barcelona, anomenada “Els penitents”, on actuava el seu grup d'amics d'exorcistes, amb els quals no havia perdut el contacte. El bisbe i el marqués intenten, per via de l'ofec econòmic, que Verdaguer canvï d'actitud, però aquest, després de dos anys de desterrament a La Gleva, desobeeix el seu superior i s'instal·la a Barcelona, a casa de Deseada Martínez, vídua Duran, una filla de la qual, Empar, tenia revelacions. Aquesta familia, a qui el poeta havia protegit uns anys abans, va augmentar encara els seus problemes. La reacció del bisbe Morgades va ser contundent: la suspensió a divinis i , doncs, la prohibició de celebrar missa.

La resposta de Verdaguer va consistir en la publicació a la premsa de dues sèries de artícles, Un sacerdot calumniat (1895) i Un sacerdot perseguit (1897), aplegats després amb el títol En defensa propia, en què conta la seva versió dels fets, denuncia la persecució de què era objecte i dóna el nom d'aquells a qui en considerava culpables: el bisbe Morgades, el marquès de Comillas, el canonge Jaume Collell -fins aleshores el seu amic més íntim-, els jesuites i alguns dels seus familiars, en especial el polític Narcís Verdaguer i Callís. L'escàndol que es va desfermar era molt considerable i va obtenir un gran ressò nacional i internacional. L'opinió pública es va dividir en dos bàndols: els partidiaris del poeta i els seus detractors. Vaser tractat públicament de boig -i la seva intigritat moral, a causa de la seva convivència amb la família Duran, posada en qüestió. La majoria dels seus amics sacerdots i bona part del catalanisme literari el van abandonar: Verdaguer va quedar reduït a la misèria econòmica i va ser marginat de la vida literària, social i eclesiástica. El conflicte amb el bisbe, tot i les nombroses gestions fetes des de molts sectors, no es va resoldre fàcilment. Verdaguer, home d'una fe robusta, convençut que de res no era culpable i que era perseguit injustament, no volia sotmetre's al bisbe. Aquest, que d'altra banda va tenir un paper destacat dins l'Església catalana i dins el catalanisme conservador, volia la submissió completa de l'escriptor i no cedia. Finalment, el Escorial, que va aconseguir, a finals de 1897, una reconciliació pactada sense vencedors ni vençuts: Verdguer signava un document, que es va publicar, en què reconeixia l'autoritat de Morgades, i es disculpava del mal que hagués pogut fer a l'Esglèsia; el bisbe, al seu torn li retornava el permís per dir missa i aceptaba que el poeta passés a dependre de la jurisdicció del bisbe de Barcelona.

1898-1902. Darrers anys

Una vegada rehabilitat, Verdaguer va ser destinat a l'esglèsia de Betlem, a la Rambla, davant, irònicament, del palau Moja, residència dels marquesos de Comillas, els quals, però ara vivien sempre a Madrid. El sou com a capella, era tanmateix, tan migrat que no li arribava pre cobrir ni una petita part de les deves necessitats -l'època del conflicte li havia produït molt deutes, tenia precessos judicials en marxa i fins i tot li havien embargat els drets d'autor -i l'havia de completar acompanyat enterraments i amb altres serveis eclesiàstics extraòrdinaris. Va rependre amb nou vigor les activitats literàries-va escriure revistes- i va fer una certa vida social -va ser president de diversos certàmens literaris, per exemple. Però no va aconseguir recuperar del tot ni les amistats anteriors ni el paper rellevant que havia tinguit dins de la literatura catalana. Va pendre contacte ara sobretot amb grups d'escriptors joves, especialment amb els modernistes, que veien en ell la figura de l'artista incomprès i maltractat per la societat burguesa (Santiago Rusiñol s'hi va inspirar per escriure el drama El místic, 1904, com uns anys abans, segons sembla, s'hi havia inspirat Benito Perez Galdós en l'obra Nazarín).

Prematurament envellit a causa de les penalitats passades i amb la salut molt malmesa, el mes de març de 1902 va caure molt malalt, sembla que de tuberculosi, i va ser traslladat a Vil·la Joana, a Vallvidirera, on va morir el 10 de juny. Encara les darreres setmanes de vida les va haver de passar engoixat per les intrigues dels grups quel'envoltaven a l'espera de ser-ne els hereus materials i espirituals. Va rebre sepultura al cementir de Montjuic, després d'un enterrament el qual van asistir unes tres-centes mil persones -el més multitudinari que mai hi ha hagut a Barcelona-, que reconeixen així el seu paper de poeta nacional i la seva inmensa popularitat.

L'ATLÀNTIDA

Amb aquesta epopeia va ser amb la que el van premiar l'any 1877 en els Jocs Florals. Ja de ben jove, Verdaguer havia volgut compodre una obra d'aquest tipus. Es tracta d'un poema èpic de 2637 versos el quals, gairabé tots són alexandrins i està estructurat en deu cants de temática mitológica que narren l'enfonsament de l'antic continent de l'Atlàntida. És un cant a la glòria i el destí de l'Espanya Imperial. El poema no complia els objectius nacionals i li mancava catalanitat.

Aquest és l'argument:

Introducció:

Davant de les costes de Cadis, al mar Atlàntic s'esdevé una lluita entre un vaixell genovès i un venecià. Tots dos acaben enfonsant-se i únicament aconsegueix salvar-se un mariner genovès, que arriba a una platja on un vell li explica la història d'aquelles aigües.

Cants:

I. Gerió persegueix a Pirene, amb la inteció de deixar-la aïllada incendia els Pirineus. Hèrcules salva Pirene, que es troba greument ferida i acaba morint.

Hèrcules enterra el seu cos i forma la tomba amb les roques que arriben fins la mar, és a dir, la part oriental dels Pirineus. Després, aquest s'embarca cap a Montjuïc, on promet que fundarà una ciutat, i va en persecució de Gerió.

II. Verdaquer ens descriu la Mediterrània. Gerió vol desfer-se d'Hèrcules, per això li explica la història de la reina Hesperis de l'Atlàntida, que es podrà casar amb ella si li porta un brot del taronger d'or. Hèrcules aconsegueix el brot del taronger. Aquest fet és una premonició de que la fi de l'Atlàntida s'acosta.

III. Els atlants, fills d'Hesperis, davant dels mals presagis sobre el seu futur, persegueixen Hèrcules.

IV. Hèrcules es desfà dels seus enemics i obre, donant cops amb una massa, la muntanya de Calpe, que uneix Europa i Àfrica. L'Àngel Exterminador que ha condemnat l'Atlàntida a desaparèixer, és el que guia a l'heroi.

V. Les aigües van inundant el continent de l'Altlàntida metre Hèrcules busca Hesperis.

VI. Hèrcules troba Hesperis i se l'emporta a Gades (Cadis). Mentrestant els atlants es pujen a les muntanyes per tal de salvar-se.

VII. Aquest cant forma un incís dintre de l'acció principal. Es narra com en buidar-se la Mediterrània sorgeixen noves terres (les illes gregues).

VIII. De nou aparèix Gerió amb les males intencions de raptar la reina i matar Hèrcules, però aquest acaba amb Gerió i, a més, s'enfronta amb les Harpies i les Gorgones.

IX. Els atlants volen escalar el cel amb una gran torre, que malauradament s'enfonsa. L'Àngel Exterminador obre l'Atlàntic, que inunda el vell continent. Del sepulcre dels atlants brota el Teide. Marxa l'Àngel de l'Atlàntida i en el seu lloc baixa l'Àngel d'Espanya que porta la corona de reina del món.

X. Hesperis somia un reialme nou en el que viuran les seves filles, amb tarongers d'or, però abans de veure acomplert els seus desitjos, mor, i es converteix en Hesper, l'astre de la tarda, a la constel·lació de les Hespèrides. Acaba el cant amb una visió de les terres d'Ibèria; amb Hèrcules que reconeix un sol Déu i li construeix un temple a Gades i, tal com havia promès, funda Barcelona.

Conclusió:

El genovès, en escoltar la història del vell, somia un nou món. Gènova, Venècia i Portugal rebutjen els seus oferiments però la reina Isabel d'Espanya, que ha tingut un somni premonitori, li dóna les seves joies perquè compri les naus necessàries i realitzi el viatge cap el lloc dels seus somnis.El vell veu Colom emprén la més gran de les empreses i pressenteix la grandesa de la pàtria.

Comentari:

Verdaguer fa una barreja entre mitología i història, per explicar un dels fets més importants de l'història, tal com és el descobriment d'Amèrica. Amb aquesta barreja, el poeta li dòna un caire cristià al poema, ja que l'heroï només és un instrument de Déu que el fa servir per complir les seves accións.

CANIGÓ “Llegenda pirenàica del temps de la Reconquesta”

En aquesta obra Verdaguer canta els orígens de la Catalunya cristiana en la seva obra més representativa. L'any 1880 el poeta va anar a Vallespir en una de les excursions pel Pirineu. Va pujar al Canigó i va quedar maravellat de la seva belleza, això li va donar l'inspiració per escriure. Es va preparar d'urant cinc anys i va fer un extens treball de recerca que va acabar a finals del 1885 però no el va voler publicar fins al començament del 1886 per una superstició que diu que dona mala sort publicar un llibre a finals d'any.

Personatges:

Hi ha alguns personatges que són reals, és a dir, que van existir; i d'altres que sorgueixen de l'imaginació de l'autor.

  • Històrics:

Guifré el Pilós -marit de Guisla i pare de Gentil

Tallaferro -germà de Guifrè

Abat Oliba -fundador del monestir de Ripio

Monjos

Griselda??? - no se sap amb certesa si va existir o no

Sarraïns -arabs

  • Inventats:

Floerdeneu -reina de les fades

Ghedur -El gegant que posiblement representa el cap dels sarraïns

I les demés fades

Aquest poema consta de dotze cants i l'argument és el següent:

Cants:

I. L'Aplec: Al Rosselló s'està celebrant una festa on la gent estava ballant. Gentil es fixa en la noia més guapa, Griselda, que es treu la corona i se la posa a en Gentil en senyal de mutu sentiment.De sobte arriben notícies que els àrabs estant envaint el territori i inmediatament tothom es posa en moviment per defensar la terra.

II. Flordeneu: Al Canigó, Gentil es troba sol vigilant per si el serraïns ataquen.A Gentil se li apareéis Flordeneu per la qual és encisat perquè es fa passar per Griselda.

III.L'encís: Gentíl queda enamorat per la falsa Griselda, que no és altre que Flordeneu i se'n va al darrere seu.

IV. Lo Pirineu: Gentil i Flordeneu emprenen un viatge pels Pirineus que culmina a Maleïda, to això és un somni de Gentil.

V.Tallaferro: Els sarraïns segueixen les gestes de Tallaferro, que acaba presoner i després s'escapa i plora la suposada mort del seu fill perquè pensa que l'han matat però Gufrè s'anadona que Gentil no havia estat vigilant i per això havien segrestata a Tallaferro.

Els cants VI i VII són els cants d'exaltació de la terra de les fades de les diferents comarques pirinenques durant el casament de Gentil i Flordeneu.

VI.Nuviatge: Guifré troba Gentil cobert de flors i encara encisat.

VII.Desencantament: Gentil comença a ser consient del que ha fet.

VIII.La fossa del Gegant: Gifré llença aGentil de dalt a baix del Canigó pensant que ha

abandonat la lluita contra els àrabs sense motiu. Apareéis el gegant Ghedur (que simbolitza el cap dels sarraïns, un poble lluitador) i Gentil i Tallaferro el vencen. Tallaferro s'enfada perquè Gifrè va matar a Gentil, i aquest pren conciencia del que va fer.

IX. L'enterro: Van a buscar el cos de Gentil i Guifré vol expiar el seu crim i funda, sota la direcció de l'abat Oliba, un monestir benedictí sobre la tomba de Gentil.

X.Guisla: Quan Guisla s'asaventa de la mort de Gentil li agafa tal tristesa i desconsòl que es mor de pena. Guiselda embogeix i també mor perquè pensa que Gentil la va abandonar per una altra dona.

XI. Oliba: Oliba és una persona molt religiosa i aquest abat es troba amb Guifré que està desesperat per la mort de la seva dona i el seu fill. L'abat li recomana fer-se monjo del monestir de Ripoll.

XII.La creu del Canigó: En aquest cant, el poema es torna al·legòric, Gifré demana a l'abat Oliba de plantar una creu al cim del Canigó, amb l'ajuda dels monjos. Es troben a les fades a mig camí però aconsegueixen pujar fins a dalt. Això representa el triomf del cristianisme sobre les forces paganes i el naixement de la pàtria catalana.

ELS DOS CAMPANARS

De bon començament era un poema sol, pero ara es pubica com a epíleg del Canigó. Els dos campanars és una elegía als morts i a la destrucció d'aquests campanars en un sentit metafòric i al·legòric a la patria. El poema fà referència ,al final amb un diàleg entre els campanars dels monestirs de Sant Miquel de Cuixà i Sant Martí del Canigó.

Métrica:

Està distribuit en vint-i-un quintets. Aquests estan agrupats segons el que expliquen:

  • I - V: Comença parlant de tots els monestirs que han estat destruits i es pregunta que se-n'ha fet dels monjos i de tots aquelles coses relacionades amb l'esglèsia que ja no hi són a causa de la destrucció d'aquests.

  • VI - VII: En aquestes estrofes comenta que en queden dos campanars en peu, que precisament són els de Sant Miquel de Cuixà i Sant Martí i com els monjos fan l'ultima mirada cap a els enderrocs d'aquests mentre es van allunyant. També explica que semblen sentinelles y que són molt grans.

  • VIII - XVIII: En aquestes explica la conversa que tenen el dos campanars. S'expliquen les seves penes i es consolen l'un a l'altre. Es diuen que cauran junts i que mai ningú s'enrecordarà d'on van estar els monestirs de Sant Miquel i Sant Martí.

  • XIX - XXI: Aquestes ultimes estrofes són un epifonema, és a dir, com una moral que fa referència al Canigó i els campanars, que per finalitzar, vol reflexar l'importància d'aquests.

Els versos són decasíl·labs i es divideixen en dues parts per la cesura, entre les quatre primeres sil·labes i les alres sis restants. És un poema d'art major perquè la rima és consonant.

Figures retòriques:

En el poema aparèixen una sèrie de figures retòriques que es poden agrupar segons la seva categoría:

-Fonètica:

Aliteració: Consisteix en la repetició d'un so per donar una certa sensació: per tocar a morts pels monjos les vodria/per tocar a morts pels monjos i per mi! (estrofa IX, versos 44 i 45)

Onomatopeia: Consisteix en l'imitació d'un so: Ai! Ell ventà les cendres venerables (estrofa XIII, vers 61)

-Estructura:

Encavalcament: Pasa quan el final d'un vers s'ajunta amb el principi del següent: caigueren les imatges d'alabastre/ i s'apagà sà llantia, com un astre (estrofa V, versos 23 i 24)

Hipèrbaton: Canvi d'ordre sintàctic: Dels romàntics altars no en queda rastre ( estrofa V, vers 21)

Polisíndenton: Exés de nexos en una enumeració: i ossos i gloríes i ercords se'ns ven (estrofa XII, vers 60)

Asíndenton: Una enumeració sense nexos.

-Semàntica:

Comparació: Buscar una semblança entre dues coses: Com dos gegants d'una legió sagrada/ sols encara hi ha drets dos campanars (estrofa VI, versos 26 i 27)

Metáfora: Buscar una semblança entre dues coses però sense utilitzar nexes: Són dues formidables sentinelles/que en lo Conflent posà l'eternitat (estrofa VII, versos 31 i 32)

-Lógica:

Personificació: Atribuir qualitats humanes a coses o animals: Són dues formidables sentinelles (estrofa VII, vers 31)

Prosopopeia: Atribuir qualitats humanes a coses o animals utilitzant el diàleg: - Campanes ja no tinc -li responia/lo ferreny campanar de Sant Martí (estrofa IX, versos 41 i 42)

Iterrogació retòrica: Preguntes sense respostes

Epifonema: Comentari final amb una moral

Al·legoria: És l'extensió d'una metáfora

Tópics literaris:

Els tòpics literaris es van posar de moda en el Renaixement ja que hi havia un retorn a l'antiguetat, i precisament, quests tòpics són precedents d'bres gregues i romanes.

Carpe diem: Viu el moment

Tempus fugit: El pas del temps

Ubi sunt?: Pregunta per òn son aquelles coses que ja no hi son (estrofa I)

1845-1876 Infantesa i joventud. Inicis de la carrera literària

En la primera època de Verdaguer predomina la temática amorosa, ja que és el gènere literari preferit de l'autor.Una de les obres més representatives d'aquesta època és un recull de poesies inspirades en el cançoner popular, anomenar Jovenívoles, publicat al 1925. Conté un total de 33 poesies que van ser compostes aproximadament entre els anys 1863-65. Aquestes poesies són uns romaços de caire narratiu, narrats en tercera persona.

1877-1887 Plenitud

D'aquesta segona etàpa destaca l'oda a Barcelona. Va ser amb aquest poema amb el que va guanyar els Jocs Florals a l'any 1883. És un poema de 185 versos, decasil·labs i la seva cesura esta just al mig del vers. La seva rima és asonant i el ritme és A-B-A-B.

En aquest poema, Verdaqguer es dirigeix directament a la ciutat de Barcelona, explicant-li la seva història i la descriu de cap a peus molt minuciosament, nombrant els seus rius, el mar, escriptor. Parla de tot una mica, que tingui res a veure amb Barcelona, fent-li com un homenatge a aquesta ciutat. El llenguatge que Verdaguer utilitza en aquest poema, és molt difícil i cult.

1888-1897.Crisi i conflicte.

En aquesta etapa de pobresa i de malestar a la vida de Verdaguer, va sorgir un poema anomenar Pobresa, en el qual l'autor reflexa clarament la situació en la que es trovaba. El poema està agrupat en tre estroefes de quatre versos cadascuna. La rima es consonant i rimen de la següent manera: A-B-A-B, i alterna un vers de deu sil·labes amb un de nou.

Pobresa

Tot ho he perdut, lo nom i la riquesa

les corones de llor que he somniat:

me diu germà la rònega pobresa,

s'avergonyeix de mi la vanitat.

Tirí per la finestra ma fortuna

veient millor fortuna esdevenir:

quan llançava les coses d'una a una,

les ales me sentia alleugerir.

Me vingué amb la pobresa la bonança;

perdent los béns, també en perdia el jou;

si de res jo sentia la recança,

me deia Déu: "De mi no en tindràs prou?"

1898-1902 Darrers anys

La Seu és un poema dedicat a la catedral de Barcelona. Al começament explica la construcció de l'edifici, que va ser durant els ultims anys del segle XIII, mentre rengaba Jaume II el Just i durant l'episcopat de Bernat pelegrí.

Aquesta nova catedral gótica va substitur la catedral romànica, que va ser construida al temps de Ramon Berenguer. El text de Verdaguer ens defineix el simbolisme de l'estructura de la catedral, gràcies a versos com aquests: “ La nostra Seu/ té la figura de Jesús en la creu/ En lo creuer estesos/ té sempre amples braços

PORT-SAID, 9 d'abril del 1886

Aquest text és un article que Verdaguer va escriure en el seu viatge per la mediterrània. Descriu les situacions socials i polítiques de les terres a les qual va visitar. Es una minusiosa descripció del terreny que va visitar, explica qui viu, la llengua q es parla, les cultures que passegen, els costums, les cases, els habitants, les vestimentes,etc. Es poden diferènciar clarament tres aspectes principals, en aquest text. Primer, l'interès que Verdaguer mostra en la cultura tradicional d'altres pobles. Aquest fet es pot comparar amb el seu catalanisme i patriotisme. La comparació que es fa entre la població visitada i la seva pròpia, dona pas a una valoració de la fe catòlica; i referent a la personalitat de Verdaguer, una enyorança de la pàtria llunyana.

BETLEM

Aquest text va ser escrit en el viatge que Verdaguer va fer a Terra Santa en el any 1886.En realitat és un petit fragment del Dietari d'un peregrí a Terra Santa que explica quin tipus de roba porten les persones a Betlem per anar a celebrar la misa d'un diumenge. Fa una detallada descripció de les robes que es solen portar i les difèrencia per persones; els homes, els nois, les dones i les noies. També explica la costum que els nois tenen de besar la mà als sacerdots, i que quan neix un noi a Betlem els pares, siguin cristians o musulmans, el tenen vuit dies en un bressol de palla imitant al bressol de Jesús.

Aquest text té un vocabulari molt ric i cult, a més denota l'interès per part de Verdaguer, al explicar algunes de les tradicions de Betlem, que tenia per la religió.

 

A LA GLEVA

Aquest text va ser escrit quan van enviar a Verdaguer a La Gleva, al 1893. Ell escriu un text redactant la seva pròpia experiència detalladament. Es feu reflexat també, que ell no no estava gens conforme anant allà i com el van enganyar per portar-lo fins La Gleva. Aquesta prosa esta escrita en rebuig a les injustes acusacions que Verdaguer va haver de soportar, fetes pel seu propi poble. Amb aquesta indignació, va anar a viure fora i deixa constància del seu propi punt de vista; doncs els seus enemics el rebuigen i la seva defensa, encara és més rebutjada. Verdaguer se sent molt ofès.

 SORTIDA DE PALAU

“Sortida de Palau”, és una prosa que Verdaguer escriu en els seus darrers dies al palau de Vic explicant com el van fer fora a propòsit i molt injustament, els marquesos de Comillas.

El registre literari de Verdaguer

Verdaguer utilitza un registre literari constant en tot la seva obra. Aquest registre té unes característiques molt determinades i es pot identificar fàcilment.

-Hi ha una gran elaboració d'estil, normalment es dona en canal escrit.

-L'objectiu de l'autor és trasmetre els seus sentiments cridant l'atenció del lector amb la bellesa del missatge.

-Els temes que tracta són bàsicament els tres que proposen en els Jocs Florals; pàtria,fe i amor. Aquests temes sempre es veuen amb una intenció subjectiva.

-Totes les obres estan plenes de paraules amb un significat denotatiu i polisèmic. Utilitza un ventall lèxic molt extens i d'una gran varietat. Una característica molt significativa és que utilitza un gran nombre d'arcaismes i paraules i expressions que actualment serien incorrectes, ja que quan Verdaguer va escriure la seva obra encara no s'havia publicat un recull de normes gramaticals. També utilitza bastant sovint alguns cultismes.

-Hi ha un gran nombre de figures retòriques i recursos literàris, tant semàntics com ara personificació, la metáfora, la metonímia..com semàntics, hipèrbaton, o fonètics, per exemple l'al·literació.

Opinió personal

Durant la confecció d'aquest treball he aprés coses de Verdaguer de les quals encara desconeixia, contant que a classe haviem parlat, i vist molt aspectes sobre la seva vida i obra. Però no és el mateix estar a classe escoltant que creant un treball i fer una petita recerca, per això s'ha d'èsser autodidàctic. El que pretenc dir és que Jacint Verdaguer és un autor molt important en la literatura catalana i es pot aprendre moltíssimes coses sobre ell, i creec que és molt interessant conèixer uns quants aspectes , doncs per disfrutar d'alguna cosa s'ha de tenir una petita ideia i saber en que consisteix. Passa el mateix en la lectura, i sobretot amb Verdaguer, ja que no estem acostumats ha llegir el cátala en el que ell escrivía.

Jacint Verdaguer