Jacint Verdaguer

Literaturatura española contemporánea del siglo XX. Poesía y lírica catalana romántica # Composicions poètiques. Figures retòriques. Poemes. Métrica

  • Enviado por: Garsa
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 4 páginas
publicidad

Jacint Verdaguer, en les seves composicions poètiques, segueix un mateix estil, o si més no, utilitza una mètrica semblant en totes elles.

És un bon exemple la utilització habitual d'algunes figures retòriques. Les més destacades són les següents:

- Al.literació: repetició d'un mateix so vocàlic o consonàntic.

Puja'm amunt, de branca en branca

Des d'on lo món com arbre arranca.

En aquest cas hi ha una repetició del so consonàntic r per donar una certa força al poema, o si més no, al vers.

- Anàfora: repetició de paraules al inici de versos.

A mon pit donau coratge,

a mon braç força i braó, [...]

Aquests versos comencen igual (a mon...) i això dóna un ritme pausat a l'estrofa.

- Asíndeton: omissió de conjuncions.

me diuen cantaire,

mes no canto gaire,

mes no canto, no.

En aquest seguit de versos no hi ha cap conjunció. Aquesta figura s'utilitza per donar un ritme al poema.

- Encavallament: trencament sintàctic d'una oració.

Quan a Olot jo l'aprenia

mon ofici dava pler,

cada poble a on floria

me semblava un claveller

Podem observar dues frases partides en dos per aconseguir una bona mètrica i una bona rima.

- Hipèrbaton: alteració de l'ordre lògic de la frase

té muntanyes per barana

on com mare aguaita el sol;

En aquests dos versos hi ha un desordre pel que fa a l'estructura de la frase. Normalment, en comptes de fer servir aquest ordre, es diria: on el sol aguaita com mare.

- Paral.lelisme: Repetició d'una mateixa estructura sintàctica.

Ja es cobreix de fina malla,

ja se'n calça els esperons

Aquí es veu una repetició de formes sintàctiques, ja que en els dos versos hi ha un adverbi temporal al principi de l'oració, després el verb i finalment els complements. També en totes dos el subjecte no hi apareix escrit.

- Polisíndeton: Repetició de conjuncions.

i la tempesta i el torb, l'odi i la guerra

Aquí es pot veure una clara repetició de la conjunció i.

- Apòstrofe: invocació d'un ésser real o imaginari

Amor, amor on me pujares?

Invoca l'amor. En aquest cas podria ser que es referís a un sentiment o bé a una persona, la seva amada.

- Epítet: adjectiu que expressa una qualitat pròpia del substantiu que acompanya.

Per lo cel blau

En aquest cas l'adjectiu blau és una qualitat pròpia del cel, encara que a vegades pot adoptar atres colors, el blau és el principal.

- Hipèrbole: deformar la realitat utilitzant una exageració.

Lo cor de l'home és una mar,

Tot l'univers no l'ompliria

És una clara exageració, doncs realment un cor té un tamany relativament petit i el mar l'ompliria molt ràpid.

- Interrogació retòrica: presentar una afirmació en forma de pregunta que no espera resposta.

on sou amics? on sou, mos pares?

L'autor presenta una incertesa mitjançant preguntes per saber on són els seus amics i els seus pares.

- Perífrasi: s'expressa una idea amb diverses paraules quan es podria dir amb una.

I jo plorava amb ells i encara ploro

Utilitza aquest vers per dir simplement que està plorant.

- Personificació: atribució de qualitats humanes a éssers irracionals o objectes.

Mes, com nos mira el sol naixent

El sol no té la capacitat de néixer per molt que aquesta frase s'utilitzi freqüentment.

- Comparació: relació entre dos termes, un de figurat i un de real.

Lo cor de l'home és com el mar

Està comparant un múscul del cos humà amb el mar.

- Metàfora: identificació de dos objectes diferents. Pot ser pur o impur.

Digue-m'ho tu, Griselda bella,

ma hermosa estrella

Fa una comparació entre elements donant una certaidealització.

- Símbol: quan un signe lingüístic ens remet a un altre.

Mostra'm la cara

del Criador

En aquest exemple utilitza la paraula de Criador per referir-se a Déu.

Les figures retòriques que utilitza Verdaguer són practicament per donar ritme i bellesa al poema.