Jacint Verdaguer i Santaló

Escritores catalanes siglo XX. Poesía y lírica del Romanticismo catalán # Literatura catalana romàntica

  • Enviado por: Laura Guillén
  • Idioma: castellano
  • País: España España
  • 1 páginas
publicidad
publicidad

JACINT VERDAGUER I SANTALÓ

(Folgueroles 1845 — Vallvidrera 1902) Poeta i escriptor romàntic. Fill d'uns pagesos modests, entrà el 1855 al seminari de Vic, i ja, a vint anys, guanyà els primers premis als jocs florals. El 1870 rebé els ordes sagrats, i fou destinat de vicari a una petita parròquia rural, Vinyoles d'Orís (Osona), on compongué un gran nombre de poemes d'aire popular i d'apologètica religiosa i on, sobretot, treballà en L'Atlàntida. Malalt de gravetat, deixà Vinyoles per Barcelona i el 1874 entrà de capellà a la Companyia Transatlàntica. Per a Verdaguer, els anys 1877-93 foren els més fecunds i brillants. Residí al palau dels marquesos de Comillas de Barcelona, propietaris de la Transatlàntica, com a capellà de la família i, des del 1883, com a almoiner. El 1884 féu un viatge per França, Alemanya i Rússia; el 1886 en féu un altre fins a Terra Santa. A quaranta anys, però, sofrí un profund trasbalsament espiritual. El marquès de Comillas i les autoritats eclesiàstiques, amb un diagnòstic de follia, l'allunyaren de Barcelona. A la Gleva (Osona), on el mig confinaren, passà dos anys dedicat a escriure, a trampejar els deutes que l'acorralaven i a burlar una vigilància que, cada cop, era més obsessiva, fins que, a mitjans 1895, decidí de trencar tota llei d'obediència i fugí a Barcelona, on li foren suspeses les llicències de dir missa. Es retractà i fou rehabilitat, el 1898, i els seus darrers anys de beneficiat de l'església de Betlem, de Barcelona, i d'escriptor acabat i sense alè són d'una gran tristesa. En conjunt, la seva obra neix de dues fonts, l'enyorança i el somni, però la realitza a través d'unes trames argumentals més o menys articulades i de materials trets directament de la vida del camp. Entre les seves obres cal citar: Montserrat (1880), l'oda A Barcelona (1883), Lo somni de Sant Joan (1887), Natzaret (1890), Betlem (1891), La fugida a Egipte (1893), Sant Francesc (1895), Flors del Calvari (1896), Aires del Montseny (1901), Al cel (1903), Eucarístiques (1904), Rondalles (1905), la versió Càntic dels càntics (1907), Jovenívoles (1925), Amors d'en Jordi i na Guideta (1928), etc. Les seves obres principals, però són els dos poemes èpics l'Atlàntida (1877) i Canigó (1886). Verdaguer publicà també alguns llibres en prosa: Excursions i viatges (1887), Dietari d'un pelegrí a Terra Santa (1889). Els darrers anys de vida dirigí algunes revistes literàries de tema religiós: ``L'Atlàntida'', ``La Creu del Montseny'' i ``Lo Pensament Català''.