Ius maltractandi

Historia del Derecho Catalán # Catalunya feudal. Feudalització. Institucions de pau i treva. Memorial de greuges

  • Enviado por: El remitente no desea revelar su nombre
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 4 páginas
publicidad

La feudalització de la societat comporta un increment substancial de les violències contra els pagesos i dins de la pròpia noblesa. Durant la Baixa Edat Mitjana, els senyors catalans reclamen el dret de maltractar amb impunitat alguns dels seus pagesos tinents. Aquest ius maltractandi

era un privilegi senyorial característic de la zona nord de Catalunya, la Catalunya Vella, on la pagesia estava cada vegada més lligada a ala terra i subjecta al sever i arbitrari règim de tinença. Així s´afermà la vinculació del pagès a la terra. L´objectiu senyorial era evitat que els pagesos abandonessin les terres atrets per les llibertats urbanes o per les possibilitats de la repoblació. L´adscripció i la consolidació dels mals usos (imposicions arbitràries) convertien el pagès, principalment el de la Catalunya Vella, gairabé en un serf. Aquest camperol, si volia abandonar el mas, havia de pagar la remença (o sigui, redimir-se per poder marxar) y els anomentas mals usos si es trobava en una de les situacions següents:

*Si moria sense fer testament (intestia)

*Si no tenial fills que el poguessin succeir en el mas (eixorquia)

*Si la seva muller cometia adulteri, consentit o no (cuqucia)

*Si el mas es cremava per qualsevol motiu, fet que sempre s´imputava al pagès (àrsia)

*I si havia d´hipotecar el mas com a garantia del dot de la seva muller (ferma d´espoli)

En definitiva un agreujament de les càrregues feudals.

Tos sistema social desigual, basat en modalitats d´explotació del treball, conté dosis de violència. Els clergues però van intentar establir una frontera entre càrregues heretades del sistema antic, per bé que distorsionades i a vegades potser incrementades i càrregues noves i arbitràries que van considerar i qualificar de mals costums. Implícitament distinguies entre una violència o coerció acceptable i una d´inacceptable.Un exemple del pot ésser algunes d´aqueste càrregues noves el trobem en el document de l´any 1157 en relació de queixes contra les violències fetes pel castlà de castellví de Rosanes:<<(...)fa també que els homes donin uns pernils que abans no tenien costum de donar i els reclama altres usatges que gairabé els té reduïts a la pobresa(...)i ha pres també als homes sengles punyeres de civada, cosa que el seu pare mai no havia fet(...)>>

Van aparèixer institucions, anomenades de pau i treva que pretenien protegir a les persones desarmades i llocs sagrats d´aquest tipus de violència gratuïta. Aqueste institucions van iniciar-se a França a la darreria del segle X i a Catalunya van ésser introduides cap al final del segle XI per l´Abat Olibe. Bisbe de Vic. Seguim amb el mateix document, podem observar en aquest exemple que no sempre funcionava aquest sistema de protecció <<(...)Es queixa sobre el monestir de Sant Genís on aquell no té res, perquè es possessió dominical del senyor: hi trencà la treva de Déu, en tragué un home, se l´endugué captiu i un a la roca i li prengué toto el que tenia>>

Com que el pagès s´hi resistia aquest tipus de violència, i de vegades fins hi tot estava disposat a marxar cap a altres senyories menys explotadores, els senyors també convertien el llei la violència d´adscriure el pagès a la terra, restringir la llibertat de successió en el mas, posar límits a le siniciatives matrimonias de la pagesia, i sobretot, maltractar impunement, de manera legal, els pagesos de la pròpia senyoria, constitució bàrbara que cap assemblea del món cristià, llevat de les Corts de Cervera (1202)no va gosar aprovar. Així doncs, el dret senyorial als maltrctes es basava en la interpretació d´una acta de les Corts de cervera. Aquesta es considerava la base del ius maltrctandi. Posteriorment alguns estudiosos van remarcar que la llei de fet no aprovaba els mals tractes, més aviat el que feia era prohibir la intervenció reial i perdonava total o parcialment el que es considerava un abús dels privilegis senyorials.

Que els senyors fessin mal o robessin als seus pagesos no era pas nou del segle XIII (Corts de Cervera), tanmateix la imposició del Règim Senyorial el segle XI comportà també una càrrega de violències de gran varietat arbitrària, com bé queda palès en un altre exemple del mateix document esmentat abans: <<(..) es queixa el senyor Guillem Ramon contra el seu castlà que prengué una dona pròpia, que la tancà en una tàvega (..); a una altra dona, li tallà el nas, després prengué u home seu, (...) i sense corda ni escala el feu llençar en una tàvega, a conseqüència d´això, morí a l cap de pocs temps (...)>>. Aquesta es un aforma habitual de repressió per part del senyor, en un principi la presó medieval no es un cástig, és un lloc on el reu espera el judici, però com ja em vist de vegades la gent perdia la vida allà dins. Auest document és un memorial de greuges (querimonia), un text dirigit a una autoritat i qu econté queixes o querrelles. D´aquest document es dedueix que els pagesos foren obigats indegudament a satisfer toltes, forcies, questias, operas, tragines i talles i que patiren tota mena de pillatges i violència. Es conserven moltes d´aquestes relacions de greuges que incloïen formes d´opressió que més endavant la legislació acceptaria i establiria com a drets practicables. Els pagesos, molt sovint denunciaven la confiscació o el robatori de les collites, de bestiar i de béns mobles. També es queixaven d´abusiva violència física, que incloïa violacions, amputacions, flagel.lacions i assassinat. Moltes vegades (com hem vist) apareixen queixes per l´empresonament o qualsevol altre tipus de captivitat. Els documents 1.6 i 1.7 de la pràctica estàn replets d´aquests exemples. Citarem alguns.... document 1.6 de l´any 1182, queixes presentades davant del bisbe d´Urgell pels pagesoso de Sant Pere de Graudescales (Solsonès) per les violències rebudes en el context de bandositats senyorials. Els pagesos es queixen l´església de Sant Pere ha estat robada i cremada, també han empenyorat el mas de la Sala d´Ora, pignorat els molins de La Corriu. Queixes també per expropiacions d´un pagès << i es van quedar els seus porcs,els seus bous i oto el que van trobar(...)>> a més parlen de violència física <<(...)van agafar un jove que es deia Joan de Santcliment, va oposar resistència, el van agafar pels collons, que quasi el maten, i el van tenir pres(..)>>. I així continua amb tot un seguit més de queixes.

El que fa diferent al ius maltractandi i el posa en un lloc a part era que s´otorgava el rpivilegi de poder maltractar els pagesos sense cap causa justificada i que s´establia la prohibició de poder recòrrer a la intervenció reial. Però con ja deiem abans van sorgir institucions que anaven contra auquestes mostres de violència. Una (ja ho em dit) van ser les institucions de pau i treva. Una altra va ser quan el poder comtal organitzà un nou codi jurídic que regulava les relacions socials. Són els anomentats Usatges de Barcelona, que tenen el seu nucli original en temps de Ramon berenguer (1035-1076) però que es desenvolupen plenament en el segle XII. Les querimonies eren també un métode amb les quals els pagesos podien expresar el seu descontent pel règim establert. S´admeté també que el ius maltractandi havia estat sancionat per una llei humana, però que no estava en harmonia amb la llei divina. Es considerava, en general, irreconciliable amb la tradició legal, be fos romana, catalana o divina. A més violava els Usatges i era incompatible amb els manaments bíblics.

Tomas Mieres (en el 1438) va ser un dels que va comdenar el ius maltractandi al seu Apparatus sobre les Constitucions de Catalunya. Invoca la llei divina com un obstacle contra aquesta forma de violència. El pagès no és un esclau, ens diu Mieres, i té un dret d´usdefruit, la confiscació de les seves terres no es res més que una mena de robatori que viola el que estipula la Bíblia i els drets canònics i romà.

La irresolució respecte al ius maltractandi es prolongà més de dos-cents anys després de la seva instauració. Es trobà però una solució no legal de l´opressió senyorial. Consistia en una llengenda històrica que justificava els mals usos tot i explicant que era el càstig d una generació primerenca de pagesos que s´havien negat a ajudar a Carlemany i les seves tropes alliberadores. Així alguns juristes justificaven tot i anant en contre de les lleis divines costums pernicioses com el ius maltractandi.

A partir del primer terç del segle XIV la situació econòmica canvia arreu d´Europa i també de Catalunya. Els cronistes del principat parlen del 1333 com <<lo mal any primer>> per indicar l´inici d´una etapa de fams i mortaldat. Un període de dificultats agràries, especialment males collites, són el senyal d´un desequilibri entre recursos alimentaris i població al llarg dels anys vint i trenta del segle XIV. Però no serà fins el 1348, amb l´arribada de la Pesta Negra que provenia d´Àsia i que a través del comerç marítim va arribar a la Mediterrània Occidental, quan té lloc un daltabaix extraordinari en la demografia catalana. Les estimacions parlen de mortalitas que podien arribar fins a un terç o més de la població segons les àrees. Però la dificultat fonamental per a la demografia en Catalunya no fou tant l ímpacte de la Pesta Negra com la repetició al llarg dels segles XIV i XV de fenòmens epidèmics que impediren una i altra vegada la recuperació demogràfica. Aquesta periodicitat de fams i epidèmies pot explicar-se per la persistència de les dificultats agrícoles.

La conseqüència principal d´aquest fenomen serà un fort despoblament de les àrees ruarls. Al camp, el despoblament juga a favor dels pagesos i en contra dels senyors, que veuen disminuir dràsticament els seus ingressos. Perà la reacció senyorial no es va fer esperar i aviat s´incrementares les coaccions tendents a mantenir en el camp la mà d´obra pagesa i a garantir la percepció de les rendes. El resultat és l´aparició d´un greu conflicte social en el camp català (el problema de La remença) que tot i que es va iniciar durant la segona meitat del segle XIV no es va resoldre fins a la sentència de Guadalupe de 1468, ja en temps de ferran II i que abolí els mals usos i el ius maltractandi.