Investigación en ciencias sociales

Sociología. Criminología. Método científico. Características. Etapas. Técnicas cualitativas. Experimentos. Entrevista. Observación. Análisis del discurso # Recerca. Ciences socials. Tècniques i instruments. Entrevistes. Observació. Grups de disscusió

  • Enviado por: Nika
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 27 páginas
publicidad

RECERCA EN LES

CIÈNCIES SOCIALS

MÈTODES PER A LA RECERCA EN CRIMINOLOGIA 27/ 9/ 01

CAPÍTOL INTRODUCTORI: La ciència: definició, funcions, classificació i objectius de les ciències socials i humanes. Ciències naturals i socials: el cas concret de la sociologia.

TEMA 1- El mètode científic i les seves característiques. Mètodes i tècniques d'investigació social. Investigació social: noció, dificultats, peculiaritats, tipus. Objectius i hipòtesis. Descripció i explicació. Experiments i experimentació. Variables i correlacions. Certesa i fiabilitat.

GIDDENS ja parla de mètodes, tècniques d'investigació social.

Es tracten temes interdisciplinaris.

S'ha d'arribar a la fase de diagnòstic, però el sociòleg arriba a la fase d'intervenció, trobant respostes.

ROCHER: fa un intent de conèixer la realitat social (d'una manera parcial, puntual, en un determinat context)

Són estudis extrapolats. Es tracta de respostes a situacions puntuals. El coneixement científic és acumulatiu. Hi ha la necesitat de respostes empíriques.

Analitza rigurosament situacions socials, les coses que es controlen i es constaten.

Evidències factuals: el convenciment de l'observador que els processos són com els observem, analitzem i comuniquem.

La interpretació dels resultats ha de ser reconeguda. Es necesiten procediments, metodologia i tècniques.

Els mètodes són estratègies o instruments que permeten conèixer les situacions i processos socials. Implica analitzar factors que intervenen: indicatius, variables.

Primer s'ha de fer un plantejament de recerca, un objectiu, és a dir, què volem fer? Després li segueix el procediment, una estratègia o una tàctica: és l'acció de conduir grups humans. En recerca la tàctica és tot el mecanisme per resoldre el plantejament inicial.

Observació- enquesta.

S'han de buscar tècniques globals. S'ha de concretar com assolir o aconseguir els objectius.

El mètode o la metodologia van més allà de les tècniques, són camins o possibilitats per arribar a l'objectiu.

2/ 10/ 01

És important no confondre mètodes i tècniques.

Metodologia és referirse a procediments situats a nivells diferents segons una visió molt teòrica.

Mètode respon a operacions de caràcter conceptual, intel.lectual.

Es busquen mètodes per assolir coneixements i realitats i demostrar-ho. Es busca una lògica entre lo conceptual i el coneixement experimental.

Cada disciplina té la seva lògica per adecuar els conceptes. La manera de vehicular el nivell conceptual amb l'empíric.

El mètode comporta una actitut d'estar davant dels subjectes. El que ens obliga es a observar realitats socials tractantles com a coses, una actitut observadora, diferent davant altres persones. Porta a que contantment fem una relació entre teoria i empiria, una teoria porta a l'empiria.

Investigar és un procés, una mena de coneixement en espiral que parteix d'un tipus d'interès inicial.

Per investigar s'ha d'entrar en un procès seriòs de recollida, anàlisi, comprensió i fòrmules.

Mètode és referirse a canvis concrets, plantejarse temàtiques concretes, que requereixen una visió diferent. Sovint, les raons no són les mateixes. Amb els diferents resultats les raons són unes altres.

Parlar de tècniques és parlar de formes, tàctiques d'operar, tractar la realitat de caràcter definit per aconseguir un resultat. Ténen rigurositat. Han de ser transmisibles. Succeptibles de ser utilitzades per altres. Escollim unes tècniques per estar vinculades a l'objecte que volem escollir. El primer pas és triar qué es vol fer. Les tècniques no s'han d'escollir abans d'escollir un mètode, una estratègia. Són un “com”.

Mètode és coordinar, estratègia, qué es vol fer.

Per a Tierno Galván, el mètode és el conjunt de suposicions, observacions i tècniques que permeten fer accesibles, explicables i controlables alguns fets socials.

Hi ha principis, normes per poder comprendre alguns aspectes. Observar i interpretar. Anar més enllà del que es veu, del que es manifesta.

Buscar, comprovar, classificar, reelaborar dades, crear variables per arribar a uns principis, unes hipòtesis. El camí, l'estratègia és la metodologia.

Hi ha diferents mètodes en la sociologia:

(a més del mètode científic: relació causa- efecte)

  • Mètode històric: nocions de fil.liació, generació. Successió històrica que incideix sobre els processos a estudiar (seqüència, successió).

  • Mètode caràcter descriptiu : per a poder comparar. Observar, observat, observable.

  • Mètode experimental: costa d'encaixar a la sociologia. Observem realitats dinàmiques. Apostem molt fort per l'empirisme.

  • És el mètode científic contra el mètode filosòfic del coneixement.

Ramon Llull (segles XII- XIII), fa un recull de ciències (en una de les seves obres) com a disciplines les somet a “l'arbre de la filosofia”. Prioritza el coneixement inhibit.

El coneixement filosòfic destaca per sobre d'altres coneixements, el científic és la forma reivindicada per altres disciplines, es contraposa amb el filosòfic, amb una lògica diferent.

El mètode científic s'imposa cada vegada més, per conèixer realitats les comparem: metodologia comparativa, s'estudien processos.

També es pot distingir entre sistemes deductius (de dalt cap a baix) i intuitius (viceversa).

Els deductius vanvan de lo general a lo particular, en canvi en els intuitius es parteix de fets concrets i es va a processos més generals (“interpretació”) per induir principis i lleis.Destacarien les ciències naturals. Poden existir fenòmens que no derivin d'una sola causa. No descriuen excessivament, no és descriptiva.

Metodologia analítica: sempre que analitzem s'ha de mirar l'objecte desde varies ves. S'ha d'anar del tot cap a les parts. Veure la totalitat.

Aproximació fenomenológica: són observacions. Els fenòmens són idees.és una situació nova. Sistemes de coneixement científic, adquirit per l'observació, l'intuició, d'algun tipus de sentiment (com les pors). L'intuició ajuda, és com una “llum”, una posta en marxa.

Parlar de fenomenologia és una mena de primer pas en el coneixement, que posteriorment s'”alimentarà” d'altres metodologies (per exemple la comparativa).

Els mètodes no són excloents. Les metodologies es van encadenant, poden ser successives.

També destaquem metodologia cualitativa i cuantitativa.

En el primer cas, dir que surt dels discursos, cartes i històries de vida, quan es creen s'ha de saber els pros i els contres.

La cuantitativa, domina en un primer període. Es considera que els processos socials han de ser objectius (per això es fa ús de tables o gràfics) el més possible de les nostres realitats socials.

S'ha de descriure per cualificar les realitats socials de forma que les parts siguin més entenedores. Que pugui ser verificat per altres persones, ja que les particularitats són presents o absents segons el fenòmen.

S'ha de verificar si una particularitat es produeix o no, és una forma de descriure; que nomès hi hagi un sol observador; que hi hagi unes lleis, uns principis. És posar en relació diferents descripcions, previament comprovades, que permetin donar raó als altres d'un mateix element. Ho hem deduit o induit de processos. La descripció ens porta a “les peces del cotxe”, a posar en relació coses diferents.

A mesura que describim realitats socials, les expliquem, entrem en un procés cumulatiu.

4/ 10/ 01

Hi ha enfocaments metodològics diferents per descriure des de diferents postures, això porta a un procediment final de descripció.

Recerca, treball pilot, assajos, investigacions exploratòries.

S'ha de conèixer el fenòmen de coneixement social, però hi ha límits.

Com es coneix? S'ha d'observar les característiques del objecte a conèixer.

Qué hi ha per conèixer de les societats, per exemple els minúsvalids passaran a ser coneguts com discapacitats. Hi ha un col.lectiu per definir, denominar i per legitimar.

És pot conèixer mitjançant monogràfics o estratègies.

Hi ha una parcela que la seva patologia amb un tractament motivador es contribueix a la seva millora.

Per exemple:

Minúsvalid ---- discapacitat

Fracassat escolar---- inadaptat escolar

Maricas ---- gais/ lesbianes

Hi ha una forma causal, un procediment causa- efecte.

A qué respon la recerca? No hi ha una recerca utilitaria. El tema de la funcionalitat, s'ha de dir que és una metodologia única.

La metodologia científica està per sobre de les altres. S'ha d'intentar validar que els coneixements són fruit d'aplicar el mètode científic:

Hi ha un procès, els interrogants ens els plantegem. És un procès inicial pel que pretenem conèixer, interpretar realitats o relacions socials de tot tipus des d'una perspectiva científica.

El mecanisme global del coneixement científic consisteix en formular enunciats o interrogants i anarlos posant a prova de un en un, per parts, en etapes.

Les variables a resoldre són importants de saber.

  • Els enunciats han de ser molt concrets.

  • Imaginar factors posibles, causes posibles,… Això porta a un segon terme: anar donant respostes provisionals, més o menys bones, d'acord amb el que ja sabem.

  • Contrastar, verificar. Hi ha consecuencies empíriques associades amb les qüestions.

  • Posar a punt tècniques adequades per verificar les qüestions o les nostres induccions.

  • S'han de posar a prova.

  • Veure si els models s'adecuen o no a les hipòtesis, contratar hipòtesis.

  • Avaluar en quin àmbit d'espai i per quin temps són aplicables les nostres conclusions.

Els resultats: s'han de buscar situacions de difusió. S'ha d'aconseguir que siguin coneguts, s'ha de tornar al destinatari. S'ha d'avaluar tot el procès, com funciona.

El mètode científic apareix com una mena de disciplina determinada que utilitza estratègies i tàctiques cientíques per finalment, a partir de casos concrets, descobrir lleis, principis, regularitats.

Les conclusions o pautes d'intervenció ens diuen qué podem fer per millorar la situació.

Falten apunts 9/ 10/ 01.

11/ 10/ 01

Metodologies comparatives per reduir les possibiliats.

Hi ha fonts primàries, secundàries i es vol construir una realitat mixta, una tercera realitat.

La recerca és el resultat final d'una investigació, aquesta investigació es pot dur a terme mitjançant qüestionaris, enquestes,…

El temps lliure forma part de l'estructura, de la vida social organitzada.

La religió és una forma de relació social.

Hi ha problemes estructurals com són: l'edat, el món publicitari, la desviació, la sociologia de l'home o de la dona.

El medi o camp d'observació, determina el mode d'observar.

També es fan sondatges per la recerca. S'ha de veure qué es tracta, per veure qué es pot verificar sobre el tema a tractar, quins són els comportaments que s'observen.

Per qualsevolrecerca tenim una sèrie de criteris per descriure tot allò que abarca aquella recerca. S'ha de veure quin tipus de recerca fem.

El plantejament té un procés observador.

El treball de recerca té el següent procés:

  • La investigació preten conèixer coses a nivell teòric, pràctic sobre un tema a tractar.

  • S'observen realitats, processos que vivim i es busca conèixer millor aquestes realitats i processos.

  • Síntesis d'un sistema social, d'anàlisis crítica del sistema social determinat.

  • És un exercici acadèmic (projectes finals de carrera, comprovar instruments).

  • És aportar pautes d'intervenció de política social, econòmica, cultural.

Hem de valorar processos i realitats de les intervencions que es facin.

S'ha de veure:

¿Qué es pretén en la recerca?

¿Quan?

Plantejar un calendari d'avaluació de propostes, i seguir-lo.

¿Com s'ha de fer la recerca?

Recursos, mitjans personals, econòmics,…

Com s'ha elaborat el procés i el cost.

Hem de programar i de respondre de forma eficaç segons els temes,…

Expresar els límits.

S'intenta recollir un màxim de dades i per després tractarles el millor possible.

S'han de veure quines són les fites del treball de recerca.

16/ 10/ 01

ESQUEMA GENERAL DEL PROCÉS DE RECERCA

  • Descobrir el problema a investigar.

  • Documentar, definir aquest problema.

  • Imaginar-li una resposta probable- hipòtesi.

  • Imaginar, decidir conseqüències de les hipòtesis o subhipòtesis.

  • Dissenyar la verificació de les hipòtesis, el procediment concret a seguir.

  • Contrastar hipòtesi- realitat- hipòtesi mitjançant conseqüències o subhiòtesis empíriques.

  • Establir les conclusions- realitats de la recerca.

  • Fer extensius i difondre els resultats.

  • Alguns autors agrupen els pasos:

    Bourdieu observa tres perspectives:

    ETAPES GENERALS DEL PROCÉS DE RECERCA

  • Ruptura (trenquem amb les pors inicials):

  • Primera etapa- pregunta inicial

    Segona etapa: l'exploració. Lectures: duen a conviccions exploratòries.

    Tercera etapa: la problemàtica.

  • Estructuració

  • Cuarta etapa: estructura del model d'anàlisi.

  • Comprovació:

  • Cinquena etapa: l'observació

    Sisena etapa: anàlisi de la informació

    Setena etapa: conclusions.

    CIÈNCIA

    “Scire”/ “Isemi”

    Sorgeix quan coneixem un conjunt d'experiències. Per tant, l'observació és un factor important.

    Pearson: explica què fa la ciència, diu que la seva funció és la de classificar fets, reconèixer les conseqüències (veure la seva magnitud), buscar-ne les causes i el seu significat.

    Això facilita un judici més objectiu sobre les objectivitats.

    És un conjunt ordenat de coneixements verdaders o falsos.

    Se'ns exigeix que plantegem una estratègia.

    Les paraules expresen la realitat, però costa dir qué volem o qué no volem.

    Matemàtiques o metafísica: ciències que es basen en el raciocini, es raona per desenvolupar el coneixement.

    Es contrasta amb les ciències de la Natura, el món s'entèn com a matèria inanimada, sense cap nivell de vida.

    Física, Química y Biologia.

    Ciències de les Humanitats: disciplines que estudien realitats referides a les creacions dels èssers humans (art, literatura,…)

    Altres ciències estudien a l'individu com a ser vivent: biologia, psicologia (estudien a l'individu en cos i ànima o esperit).

    A les ciències socials s'estudia el grup d'individus, l'individu com a ser social, no individual. També s'estudien comportaments com l'anomia.

    Volen explicar el comportament dels èssers humans, dels individus.

    Fan normatives, intenten planificar, intervenir en l'acció futura, als nostres comportaments, als nostres entorns.

    Consideren disciplines: ética, moral, polítiques econòmiques, teories polítiques.

    Historia, geografia humana.

    GUIES:

    S'han de fer per tenir una forma per operar sobre la recerca social.

    S'han de veure diferents sistemes perque ja no hi ha especulació ni abstracció.

    Primera fase: període de temps limitat.

    Pre- projecte: primeres pàgines on es fan uns plantejaments.

    Segona fase: preparar el projecte del que serà la recerca.

    Calendari, recursos, saber d'on es parteix.

    Programar per: evitar la pèrdida del temps, per racionalitzar, per posar en ordre el procès de recerca.

    Hi ha varies preguntes:

    • Qué es vol fer, qué es vol conèixer al projecte en qüestió.

    • Quan s'ha d'acabar.

    • Com cal fer-ho. Metodologia, estratègia, procediment.

    • Quins mitjans tenim: personals, materials, tecnològics.

    S'han de buscar sistemes per l'avaluació de cada fase, és fer balanç.

    • Índex (l'esquelet), és el procediment final.

    S'ha de revisar i de contrastar, també s'ha de poder prioritzar.

    Flexibilitat i saber qui farà qué en cada moment, assignar les tasques a cadascú.

    Veure quines són activitats dependents i quines independents, comporta indicar els recursos. Cada recurs té un cost i un benefici determinat, per tant, s'han de determinar els períodes de control.

    S'ha de programar per obtenir recursos, sol ser difícil la recollida d'informació (es sol fer mitjançant enquestes).

    Problemes.

    Procés de formulació.

    Com es concreta la demanda: saber qué es vol, quan es vol.

    És important disposar de tots els recursos que siguin necessaris en el procés de la recerca.

    Es vol que es faci una cosa. Definició de l'objectiu (ha de ser concret, asumible, legal), s'ha de buscar un objectiu general.

    18/ 10/ 01

    PLANTEJAMENT GLOBAL DE LA RECERCA

    • Programas per què?

    • Estudi o plantejament de la demanda.

    • Definició. Objectius: determinar continguts i variables.

    • Elegir la metodologia, tècniques i instruments.

    • Elaborar el pla d'actuació: activitats, normes o protocols, funcions o tasques.

    S'ha de veure el comportament dels objectes.

    S'ha d'incentivar la demanda (¿Qué es vol i per què?), però primer s'ha de conèixer aquesta demanda.

    Buscar indicadors.

    Que sigui factible i asumible, l'objectiu ha d'estar molt ben definit.

    Instruments: les possibilitats (el seu mercat) són molt àmplies, hi ha una gran diversitat de tècniques i d'instruments.

    Weber destaca que no hi ha mètodes bons o dolents sino difernts.

    S'han de buscar criteris que depenguin de l'eficàcia de les tècniques que tinguin el nivell de rigor que precisa aquest treball de recerca.

    Efectivitat: deriva dels costos i dels esforços, però és necessari un equilibri econòmic.

    Que les coses no siguin factibles per l'objecte en sí o pels instruments dels que es fa ús per tractar l'objecte.

    Adecuació: elaborar el pla d'actuació (projecte, determinar les activitats, protocols,…)

    Per l'actuació s'ha d'insistir en l'esqueme del projecte, donar-li forma escrita, buscar els antecedents, la situació de la temàtica a tractar, buscar les possibles causes i conseqüències.

    Sectors o àmbits a tractar: variables.

    Veure quines són les fonts, les institucions o grups implicats a la recerca.

    Parlar de recerca és parlar d'un pla d'operacions (ordenant cada element que intervé en el treball.

    23/ 10/ 01

    La participació en el projecte (en grup, intervenen experts,assessors) es distingeix de la recerca individual.

    S'ha de conseguir que cada participant conegui els objectius de la recerca, quina és la parcela que haurà d'asumir.

    Hi ha una sèrie de tasques tècniques (elaboració d'informes, elaborar, qüestionaris, pensar el tipus de gràfics, seguir el projecte i treure els informes finals).

    Qui fa qué, quan es fa, veure les responsabilitats. S'han de fer per disminuir els temps morts, saber com s'ha d'anar facilitant la informació. Facilita que una informació sigui més àgil, facilita la gestió en la presa de decisions.

    Programm Evaluation, review technique (PERT) quan es programa la recerca establir un calendari per saber qué es vol fer i quan ha d'estar acabat. Ens permet seqüenciar i sincronitzar la feina. Quins són els processos, temporalitzem i veiem qué es pot der de forma autònoma.

    Això és el Cronograma de Gant ( calendari temporal per organitzar la feina).

    • Pressupost:

    S'ha de basar en el realisme. S'ha de tenir disponibilitat econòmica.

    És una forma de control, s'han de preveure ajustaments per imprevistos econòmics.

    Anar-ho revisant a mesura que les tasques de la recerca es duen a terme.

    És important disposar de recursos econòmics però quan es necessiten.

    • Col.laboradors:

    En qualsevol treball de recerca és necessària la contribució de persones externes (contratació temporal d'expertes, subcontractes; però la responsabilitat és de l'equip que porta la recerca).

    Quan més llarga és la recerca menys manejable és. Exigeix que els que participin entenguin els objectius i comprenguin de quina manera es vol fer el projecte.

    Els participants han de sentir com a propi el projecte.

    • Selecció personal.

    Al treball de camp cal fer les proves pilot necessàries de forma immediata per poder supervisar-les i així hi haurà menys errors.

    • Enquestador: no ha de fer més de 40 o 50 questionaris iguals, perquè serà

    més difícil trobar informació.

    • Telefonia: requereix una atenció més important.

    • Paper de l'anàlisi estadística:

    Prioritzar les tasques per prioritzar costos, necessitats econòmiques, recursos.

    Un bon presupost és el que té un coneixement de tot el procès.

    Desajustaments, a mesura que es produeixen: (regla d'or) no s'han de reduir les despeses del projecte, s'ha d'elaborar d'una forma millor el projecte,la forma de conseguir el resultat sense tenir gaires gastos.

    Hem de revisar constantment el procès de coneixement.

    Programació, planificació, evolució és un tot interrelacionat. Les preguntes són qué es vol avaluar, conèixer, quan, com, qui ho ha de fer. Interpretar-ho.

    Requereix preveure el procès.

    QUIVY

    Recerca social: objectius i activitats bàsiques de la recerca social. Ens duu a comprendre el significat d'un fet o d'un comportament.

    S'han de recollir dades i interpretar-les. Porta a concretar el complexe que pugui ser un sistema.

    La recerca porta a captar la lògica del funcionament d'un procès. La investigació social porta a reflexionar sobre les implicacions d'una decisió (que pot ser ideològica). Com viuen les realitats els altres. Per tant, porta a aclarir alguns pros i contres de perquè els altres pensen diferentment.

    Cal precisar els objectes.

    Tres processos:

    • Llegir: non multa sed multum.

    Val més llegir menys i conèixer més, aprofundir.

    No emmagatzemar, comprendre. Ser metòdic ajuda a tenir el màxim de dades.

    • Atzucac: existeixen hipòtesis amb poc sentit que s'hauràn de contrastar. Cal definir molt bé el projecte. L'aplicabilitat del marc social està en el treball.

    • Ènfasi que enterboleix. Deixar-se portar per la dada. Ser realistes. Definir molt els mots amb que es treballa és un imperatiu. Ser metòdic.

    Pregunta inicial: qué es vol fer?

    Hi ha elements o condicions molt importants.

    Una bona pregunta ha de ser precisa, concisa, unívoca i així se'ns portarà a la claredat de l'objectiu. Ha de ser plurirealista.

    S'han de reunir les qualitats de la pertinença, que s'adecui als plantejaments: les preguntes inicials no han de ser d'ordre filosòfic, ni moralitzador. Ha de tenir un propòsit de comprensió i explicació. Han de ser preguntes obertes, comporta diversitat de respostes. Han de ser preguntes específiques.

    Fonamentar el canvi de processos en el propi funcionament. Es respondrà lògicament a tot el procès.

    Respostes: si les cose funcionen o no, sistemes de relacions (conflictes, …), enginy, imaginació, difusió, integració cultural.

    Dosificar la informació.

    Actituts a observar davant la primera presa de contacte: evitat el xàfec de preguntes, facilitar el diàleg.

    L'etapa bàsicaés la de ser concrets, buscar alternatives i jugar amb la part teòrica.

    És una forma de construir un mètode d'anàlisis. Si no hi ha explicitat, hi ha complicacions, confusions.

    25/ 10/ 01

    • Observació: és una metodologia, veure, precisar.

    S'ha d'observar perque s'ha de respondre. Les dades han de ser observades.

    Pot haver impertinença al tipus d'algunes preguntes.

    S'ha de limitar al màxim el camp d'estudi.

    Elaboració de la informació:

    Preparar les dades, relacionarles, comparar resultats.

    Ciències socials: experimenten el seu objecte. Hi ha una sèrie de valors que cal reconèixer.

    30/ 10/ 01

    COM ESTUDIEM LA VIDA SOCIAL:

    Hi ha tres formes, fonts sobre la nostra vida social (com estudiar-la, com recollir la informació).

    EXPERIMENTAL: provoquem situacions, processos d'intervenció. Introduïm millores. Analitzem resultats obtinguts i els analitzem.

    ENTREVISTES: en sentit ampli, SONDETJOS: instruments per recollir informació. Es recullen dades actuals. Obtenim actituts, opinions, activitats.

    OBSERVACIÓ: veure el que s'està produint i mirar coses d'una forma sistemàtica, metòdica.

    Aquestes fonts, parteixen d'un fet, d'una premisa: la capacitat d'observar les coses com a realitats.

    És una activitat usual de la vida cotidiana. Som observadors i observats, actors i pacients, tan si participem activament o no en el procés d'observació. Sorgeix de la necessitat de conèixer el nostre entorn inmediat, justificar les nostres actuacions.

    L'observació, obliga a establir sistemes de relació i comunicació verbal o no entre els processos o grups socials observats i l'observador.

    Hi ha dues propostes: la més analista (amb més gent, més superficial) i la més particularista. Evita crear instruments artificials per recollir la informació, observar directament els fets.

    També evita encaixonar-nos.

    L'avantatge està en no interferir en els dos processos habituals. La forma de manipular, sotmetre la realitat (observació indirecta), amb la directa es prioritza la actuació natural dels homes.Si es fan entrevistes es pot distorsionar la realitat, és un acte de parla.

    És important que no es modifiqui el comportament de l'entrevistador o de l'entrevistat. Existeixen avantatges i inconvenients, se'ns pot permetre registrar la informació que ens dóna l'entrevistat.

    Veure estratègies que fa servir l'entrevistador, com es crea un clima per la transferència comunicativa, com quan no es dóna informació prendre les precaucions.

    Informació que l'informant no té: buscar formes per veure si la informació s'amaga o no la té: PRECISIÓ.

    La informació s'ha de poder comprendre, capacitat de construcció social, de conceptualització.

    La pregunta s'ha de poder pensar bé per veure si pot tenir resposta.

    Com es lliga la informació per arribar a la veracitat.

    L'informant “construex” el discurs.

    Fets latents: que no suren, no hi ha indicis.

    El control de variables és important.

    També la participació de l'observador.

    BALES: 12 pases que proposa per observar un grup.

    PRIMERA FASE: ACTITUT PERSONAL

  • Mostrar disposició, sociabilitat, solidaritat amb els altres.

  • Ajut, agraïment. No entrar en conflicte amb l'estatus.

  • Mostrar-se relaxat. Té com indicadors el somriure. Mostrar-se còmode, satisfet.

  • Acceptar els altres, no qüestionar les dinàmiques dels altres. Ser actor pacient allà on es vagi.

  • SEGONA FASE:

  • Organitzacions socials. Es demanen orientacions respectant els espais dels altres, la seva llibertat. Si es poden demanar explicacions en dosis.

  • Suggeriments. Se'ns demana l'opinió.

  • Posteriorment, s'orienta, es transmeten altres punts de vista, s'aparten coses. S'analitza, es mostren sentiments sense que impliqui forzar a l'altre a que ens mostri la seva visió. Limitació i repressió.

  • TERCERA FASE: PRESA DE CONTACTE.

  • Es demana que es posicioni d'una part o d'una altra.

  • Avaluar, expressió de sentiments i desitjos. Termes en sistemes de relació, poc conflictius. Els gustos són manifestacions dels valors.

  • Es demanen formes d'acció, doncs ja s'ha fet un procès.

  • CUARTA FASE:

  • El grup ja tolera els desacords. Se'ns integra o se'ns refusa (sobre tot guanyar-se el respecte). Entrar en relació de seducció (quan hi ha relacions entre iguals). Respectar la formalitat, normes que imposa el grup.

  • Mostrar tensió, desacord, defensar els diferents punts de vista. Hi ha cert conflicte.

  • Antagonisme. S'està més a la defensiva. Egoísme, individualitat. Els grups comencen a rebaixar l'estatus de l'altre, es perden el respecte.

  • Això es fa a efectes d'observació i anàlisis. Es veu i es participa i es rebrà l'opinió dels altres.

    Al cas dels antropòlegs es parla de les llargues estades a tribus on es tractaran sistemes de cultures diferents (hi ha diferents treballs de camp).

    Les dotze fases estan pensades per aplicar a grups amplis.

    6/ 11/ 01

    (És important Ignasi Ponts per l'examen.).

    REQUISITS PER UNA BONA INFORMACIÓ:

    • Art de la conversa: reproduir l'espontaneïtat, trobar-nos còmodes parlant, capacitat intercomunicativa.

    • Establir contacte directe amb actors i medis socials que hi ha. Contacte el més directe posible amb qualsevol actor social. Aquest contacte porta a uns nivells de convivència, amistat, intimitat.

    • Conèixer l'entorn perque no es falsegin les dades. El contacte facilita la transparència, recòrrer a la fenomenologia.

    • Mesurar les formes adecuades a cada persona. Una gran arma és la curiositat.

    S'ha d'aconseguir que la nostra presència modifiqui al mínim la situació o posició social de l'altre.

    Evitar els intrusismes. Les dinàmiques socials poden establir dificultats.

    L'entrevistador recull informacions.

    Tota relació és un joc (que es perd quan entra un àrbitre que es carrega la magia de la comunicació), obre les portes a la comunicació.

    És important la capacitat de relació.

    Necessitem mecanismes per a poder interpretar.

    Existeixen fases temporals:

    • Contacte amb l'entrevistat i el seu medi.

    • Justificar el seu paper.

    • Altres actors que volen legitimar el seu paper.

    • La conversa és una sol.lució.

    • Tota relació social és un procès, també ho és l'entrevista.

    A l'entorn: les dades s'han de justificar per no vulnerar-les.

    Els humans tenim quatre espais: íntim, familiar (existeix prou confiança), social i polític.

    Cadascú coneix les seves capacitats.

    S'ha de veure la imatge, projecte, objectius i ubicar-ho socialment.

    Són importants els indicadors en el procès d'observació.

    És important també la cuestió de legitimitat.

    Es passarà de ser un estrany a un conegut, algú amb qui conversar.

    Cada cop hi ha menys temes conflictius.

    S'ha de mantenir una via de comunicació, si no hi haurà una relació trencada, però s'ha de vigilar amb passar-se amb els formalismes, s'ha de mesurar per no arribar al descrèdit.

    Entrar en escena, som actors socials, no en domini de l'escena sino posicionant-nos.

    Respectant uns mínims de convivència, per ser un bon entrevistador. S'ha de ser capaç de contactar amb el més gran nombre de danys socials, és una bidireccional.

    L'adjectivació és un mal instrument de la comunicació.

    S'ha de conseguir que les situacions estranyes siguin naturals, normals.

    El ritme ha de ser ràpid.

    L'etapa més productiva és quan es deixa de ser un intrús.

    20/ 11/ 01

    LA COMUNICACIÓ NO VERBAL.

    Es tractaran les teories sobre comunicació no verbal, com afecten a la selecció de personal.

    S'estudia per la cinèsia (`70-'80), estudia el moviment (ocular, de les mans, de l'àrea bucal, de tota forma d'expressió).

    La primera visió és globalitzadora.

    Els cossos comuniquen por, adversió, …, són formes d'expressió.

    La presència física és important.

    El cos comunica.

    Existeixen moviments i postures ambivalents.

    També és important la gestualitat. Hi ha comunicació verbal en contacte amb una altra persona, però és més important la comunicació corporal.

    EL GEST: té una funció reguladora del diàleg. S'estableix una diferència entre homes i dones: en el mirar hi ha passió, poder, intent de dominar a l'altre. Gestiona la passió per l'amor i l'odi.

    Olor i tacte: són els indicadors més clars de reconeixement d'uns i d'altres.

    El cos comunica identitat, forma de ser.

    Els perfums distorsionen l'olfacte, la forma d'identitat es distorsiona.

    La mirada es gestiona segons l'espai:

    Espais de Hall: curt (per apreciarnos o odiarnos), familiar, social (de franquesa), públic (superior a dos metres).

    És un model funcional.

    Els ulls (mirades i els seus tipus) i els llavis són indicadors de la conducta.

    També ho són les posicions: saludar.

    L'àrea del front n'és un altre: moviments de celles, tensió, concentració, distensió.

    Segons el tipus de recerca es busquen casos crítics, informadors que coneguin les dates. Qualsevol entrevistat, s'ha d'aconseguir que es sàpiga comunicar amb els entrevistadors.

    Que els informants sàpiguen comunicar amb els entrevistadors (compartir, sintonitzar).

    30% base lingüística

    70% comunicació no verbal (visual, distància, tacte)

    Saber intercanviar amb confianza, amb sintonia.

    Hem de saber relacionarnos. El cos comunica o incomunica.

    Per exemple, la via telefònica no ajuda a una bona relació, no es veu a l'altra persona.

    S'han de saber cotejar les pors dels observants. Juga el sentiment de seguretat o no de l'entrevistador, no cal sentir-se expert. És necessària una climatologia adecuada entre l'entrevistador i l'entrevistat.

    Depèn molt de la situació (entorns, moral, medi).

    Les entrevistes molt organitzades són negatives.

    La relació es interpersoanl i simétrica, tampoc s'ha de presionar.

    S'ha de sintonitzar amb el llenguatge i amb les aspiracions.

    Quan es planteja una entrevista, l'entrevistador ha d'adaptar-se a la forma de ser de l'informador.

    Atribuim comportaments dels individus a grups socials.

    L'informant és com un client. A nivell temàtic s'ha de gestionar l'espai per començar una entrevista.

    Compartir uns temes i uns interessos, però hi ha temes que no es poden tocar directament, es busquen temes per arribar al nucli de la qüestió.

    S'ha d'intentar no cualificar fets o criticarlos.

    Quan més participativa és una observació, millor serà la integració en l'espai dels altres. No fingir, adequar-se. No s'ha de fer una recollida d'informació maratoniana.

    27/ 11/ 01

    Allan Peace:”El lenguaje del cuerpo”.

    '79: Birdwhistell, Ray: “El lenguaje de la expresión corporal”.

    '82:Danzinger, Kurt: “Comunicació interpersonal”.

    '87: Gordon: “Aprende tú sólo el lenguaje del cuerpo

    `70: Fasti Julius:”El lenguaje del cuerpo”

    '80: Fasti Juilius: “Hablando entre líneas. Cómo significamos más de lo que decimos”.

    '84: Fast Julius & Bernstein: “La química sexual”

    '85: David, Flora: “La comunicación no verbal”

    Knapp: “La comunicación no verbal: el cuerpo y el entorno (territorialitat)”.

    Ricci- Bitti: “Comportamiento no verbal y comunicación”

    Ricci- Bitti: “Elementos no verbales del comportamiento interpersonal”

    Süskind

    César Vázquez (tesi doctoral): “Comunicación no verbal”.

    • Forma, observació i metodologia a una posible entrevista.

    • El cos comunica en totes les postures, moviments de tot el cos. Tot són fonts de comunicació.

    • Tacte: necessitat de tocar-se.

    Difuminar-se o amagar-se: barba, ulleres de sol, perfums, pentinats, maquillatges. Això duu a la taetralització, a la representació social que hi ha rere els rols que defensem, llenguatge postural, silenciòs, gestual.

    • Dificultat del llenguatge per via telefònica: no es pot veure a l'altra persona, la seva actuació. Es modula la veu segons la forma de comunicació: to irònic, autoritari,…

    Postura en conversa, en facilitar o dificultar que altres formin part de la conversa: mirada, situació de les mans,…

    MIRADES:

    Gestionades a una desigualtat de gent.

    • Impersonal: més o menys fixa, de carácter global.

    • Personal: ens adonem de la presència d'algú.

    • És important quanta estona s'està mirant a una persona: captació (enamorament) contra difuminació (guerra, enfrontament).

    • Des del punt de vista de més o menys fixació o atenció. Pot ser molt o poc interesada.

    Mirada dels ulls semidormits: es comprimeix, com una tensió ocular. Mirades seductores, de televisió, cinema.

    Manifestació orgànica de les pors i dels diversos sentiments. Subjectes a les formes de relacionarnos, del gènere.

    '71: Cook i Argyle, plantegen classificar senyals, gestos.

    COOK: dos criteris: aspectes estàtics i dinàmics.

    Estàtics: la cara és molt significativa (front, llavis, galtes: més o menys tensió), la configuració física. La veu també ho és (més o menys tensió).

    Dinàmics: fixarse en l'orientació.

    Aspectes de la distància, postura en moviment, direcció i profunditat de la mirada (intensitat, fixació de la mirada), to de la veu, ritme o velocitat del discurs (facilita o no la presa d'apunts.

    Argyle: fa una referència als gestos emblemàtics (senyal de saludar, d'apropament).

    També dels gestos ilustratius: dels polítics per a poder convèncer (arengació): mirada, movime.

    Indicadors de l'estat d'ànim: mà oberta- puny tancat.

    Moviments i gestos per regular la comprensió del qui parla i del qui escolta.

    Gestos amb el cap: afirmem, neguem, expressem l'atenció, també la tensió o distensió (s'oprimeixen les celles, per exemple).

    Analitzar les fotografies és una forma d'exercici de comunicació no verbal, per a poder analitzar tots aquests fenòmens: rabia, felicitat, tristesa, por, tensió, inseguretat (al tancar els ulls), sorpresa o interès (ulls ben oberts).

    Es respon a tres tipus de personalitat (captem amb la corporeitat de l'altre): extrovertits, introvertits, apàtics.

    29/ 11/ 01

    OBSERVACIÓ DOCUMENTAL I ANÀLISI DEL DISCURS

    És important observar tot el procès d'observació, com es diuen les coses.

    Observarem els documents: docere: es demostra que en un context hi ha una certa cosa. Mostra que “allò” ha ocorregut. S'ha de poder observar tot el que passa a una acció social.

    Es mostra un fet social, idees, el tema dels protagonistes (¿qui ho ha fet?).

    Consecuències: el sociòleg s'enfronta a diferents textos y documents. El mateix succeeix en altres ciències.

    Diversitat documental: escrits, dibuixos (grafia).

    Diaris personals diferents dels socials (registres del que va passant).

    Documents a nivell: compres-vendes, testaments, temes hipotecaris.

    (Van Gennep).

    Nivell oficial: inventaris, B.O.E. , relacions de tipus dels pobles.

    “Verba volant, scripta manent”.

    No generem textos, ens els trobem (l'investigador).

    Els escrits són fets, existeixen. Però es poden destruir (incendis, destruccions accidentals, provocades (guerres).

    Els fets són diferents a les denúncies (als documents).

    Existeixen estils, formes documentals: com la prensa (on juga un paper important l'audiència), font d'informació.

    4/ 12/ 01

    CRITERIS DE FIABILITAT DELS TEXTOS:

    Els textos solen recollir fets, processos socials.

    DIVERGER: els textos es poden sotmetre a una anàlisi interna: és a dir, desmontar el text (substantius, adjectius, verbs,…) S'ha de mirar quin és el missatge, objectius, principis i valors.

    També a una anàlisi externa: contingut i forma: aspectes més formals del llenguatge i estil.

    Els registres, nivells de llenguatge.

    Anàlisi psicològic: fixar-se en la personalitai social de l'autor (si és introvertit o extrovertit,: actituts i opinions.

    Si desprèn optimisme,… estat d'ànim de qui escriu.

    Anàlisi sociològic: veure qui parla, estructura, dinàmica social. En nom de quina posició en l'estructura social s'està fent. Si és públic o privat.

    Característiques socials. Rol social que es juga.

    Qué diu i quin impacte pot tenir el que es diu.

    Com es transmet el missatge, énfasi.

    Veure els resultats.

    Si un text és coherent o incoherent.

    Analitzar el context. Qualsevol text exigeix desmontar-ho, fixar-se en els seus elements.

    Si és un discurs, un text al diari,…, una factura o una nota.

    Nivell simbòlic: forma de suggerir les idees o d'insinuar-les.

    Esquema bàsic de com triar un text.

    TEXT CRITERIS

    Forma: literària o gràfica (dibuixos, fotografies).

    Discurs estructura: externa o interna.

    Contingut:

    Paraules (polisèmiques, ambigües), temes, silencis, contradiccions.

    PARAULES:

    La paraula és poder. La seva funció és la de dir coses de la realitat, sobre tot els verbs (paraules que diuen més coses: es fan oracions). També es tracten els substantius, adjectius i adverbis.

    Té un camp semàntic: significats i significants.

    S'han de veure els valors, els sentits, qué significa.

    Per paraules divinitzem, sacralitzem, es dóna importància a uns fets o uns altres.

    Per paraules es tradueix: “Això és blanc”: traducció i adecuació. S'ha de traduir sense tradicionar les coses (el llenguatge). Les paraules no són nomès un instrument de comunicació, es transmet una visió d les coses. S'ha d'aconseguir ser el més fidel possible al traduir.

    Permet cuantificar.

    TEMES:

    Poden ser molts, estar vinculats. Tenen un context.

    SILENCIS:

    En els punts suspensius és com es representen aquests silencis.

    Hi ha silencis de coses que no es volen tractar (temes tabús).

    Com a ocultació (coses que no es volen dir per la raó que sigui), la ocultació pot ser conscient o inconscient.

    CONTRADICCIONS.

    EMISSOR:

    Funcions lingüístiques.

    Situacions en que es comuniquen: l'espai, el temps (diacronia de la successió dels fets), obeir a discursos explícits.

    Accions: de suport i finalitat i objectius del discurs.

    RECEPTOR:

    Situació concreta: perspectiva social: edad, gènere, ideologia, situació socio-econòmica i camp semàntic: tot això condiciona les formes.

    Primer s'ha de veure a un mateix (de manera analista), mirar els textos de maneres diferents.

    Finalment, s'han de veure els vincles (forma com ens imposa l'emissor).

    S'ha de despullar el text en base al contingut, l'emissor i el receptor.

    11/ 12/ 01

    ESQUEMA PANORÀMIC DEL PROCÈS DE RECOLLIDA D'INFORMACIÓ

  • Determinar l'objecte o el tema d'anàlisi.

  • Determinar el sistema de categories: han de ser exclusives, són totes rellevants.

  • Codificació prèvia: si hi ha contradiccions, ambigüitat, significats no previstos que precissin categories noves. Si es requereix més precissió. Si és necessari o no reformar el text del tot.

  • Revisar el codi i les seves formes de codificació: precissió, consistència, estabilitat, reproductibilitat, validesa aparent i convergent.

  • Tornar sempre que calgui al punt 3. Recodificar constantment.

  • Codificar tot el text.

  • Comprovar-ne la fiabilitat definitiva. Tot el text ha d'haver-se codificat d'acord al mateix criteri.

  • ESTILS:

    Es pot fer un anàlisis quantitativa i també una estilística.

    Hi ha estils històrics, la vessant documental, textos narratius. Periodisme: que informa, valora o critica, sensacionalista.

    Científic-acadèmic.

    Gènere autobiogràfic.

    Literatura: novela, drama, comèdia, poesia.

    Biografia: diari (caire personal, confidencial).

    Espionatge/ semiespionatge.

    De negocis.

    Al missatge es poden veure sis funcions diferents. El missatge és la part bàsica dels processos de comunicació. Les funcions són:

    • Expressiva: o emotiva. S'intenta captar l'actitut de l'emissor respecte a l'informació que admet. Atenció als xiscles. És comunicació verbal.

    • Referencial: ens referim a realitats. Es posa la realitat en relació amb el missatge.

    • Fàtica: el missatge serveix per establir o interrompre la comunicació per verificar si el canal de comunicació funciona. Converses que mantenim per fer temps, per no desconectar. Temes “comodí”. Acudits no comprometedors.

    • Conativa: es fa servir el recurs dels imperatius, infinitius, vocatius o formes exclamatives. Típic de campanyes nadalenques. Es covidar. Publicitat.

    • Metalingüística: es jugar amb les paraules. “Icones”. També es juga amb els dialectes.

    • Poètica: prové del grec: “crear”. El llenguatge crea realitats. La funció poètica del llenguatge és la més important. Conceptual i estèticament.

    CATEGORIES:

    És la descoberta dels temes i subtemes i de les variables asociades a les categories.

    `70- '80: Es fa referència a l'existència de un sistema de categories prefabricat.

    El primer criteri que es segueix: idea de classificar textos varis. Es parteix d'identificar el text, l'emissor i el receptor, posteriorment s'haurà de presenta.

    Idea de presa en contacte amb el text (si és un article, un testament,…) Fixar-se en la data, font, contingut,…

    De qué se'ns parla.

    El segon criteri: es el referncial al que fa referència Bales.

    De qué tracta el text.

    Tenir present si és un text socioemocional positiu: solidari, compartit.

    Visió de realitat.

    Si existeixen opinions, orientacions: nivell d'implicació del text respecte del destinatari.

    (Dels nivells i els programes no destaca gairebé res).

    18/ 12/ 01

    ENTREVISTA:

    Avantatges:

    • S'espera més informació i millor.

    • Aprofundir sobre perspectives no previstes.

    • Diferents punts de vista.

    • Ofereix el contrapunt, resultats qualitatius.

    • Contrastar significats, visions de persones.

    Limitacions:

    • Requereixen molt de temps.

    • Problemes de prestació.

    • Dificultats de transcripció.

    Tècniques de l'entrevistador en les entrevistes en profunditat.

    • Silencis.

    • Animació: gestos,…

    • Reafirmar i repetir.

    • Recapitulació.

    • Aclarir el que s'ha dit.

    • Canviar de tema.

    Tot depèn del calendari, també del pressupost.

    És important l'objectiu.

    S'ha de poder comprovar i contrastar l'informació.

    20/ 12/ 01

    ENTREVISTES A GRUPS I GRUPS DE DISCUSSIÓ

    L'experiència social és diferent.

    Hi ha entrevistes enfocades.

    Tècniques de recollida d'informació que s'utilitzen a entrevistes a experts.

    Els grups de discussió es caracteritzen per ser simulats i manipulables perquè abans de la discussió no existien a la vida social. Cada un dels seus membres ha acceptat de participar en l'experiència.

    El que uneix als seus participants: un fil conductor (el tema) i el discurs, dispersió de dades, d'actituts.

    En comú: són persones que crearan un grup de discussió.

    És manipulable perquè el perceptor que el crea idea la tècnica de discussió per tenir opcions diferents.

    L'instrument és el qüestionari, per obtenir informació.

    Depèn de l'objecte i de la heterogeneïtat del grup. Es fan propostes: dia i hora, regles del joc , els temes.

    Altres mecanismes: quanta gent hauria de pertànyer.

    S'entrarà al joc que 2- 3 persones són poques, s'ha d'anar reequilibrant el nombre de persones del grup:5- 10 membres.

    Tendència a la facilitat, es virtualitza, es creen posicions diferents.

    Gestió del temps: depèn de la duració i la disponibilitat.

    És un tema d'organització.

    Composició del grup: depèn del tema, a quins sectors atany el tema o situació (edad, gènere, societat global).

    És un tema estructural.

    L'heterogeneïtat consegueixi neutralitzar els conflictes de les situacions més contraposades.

    S'ha d'aconseguir que contribueixi a formalitzar el discurs, l'anàlisi.

    S'ha d'anar en compte amb la qüestió dels rols socials, s'han de superar els estereotips.

    S'ha de poder debatir des de diferents posicions de la realitat social , per arribar al debat social.

    S'ha de crear un espai social: l'escenari per acomodar al grup (l'individu del grup farà d'actor social). Espai biològic- estructural: comoditat amb la seva nova situació representacional, per facilitar els sistemes de relació social i el diàleg. Crear un caliu propici.

    També es pot tractar un grup homogeni (inicialment es portaran o actuaran de forma similar). La variable social és la més forta.

    És important l'espai, qui ocupa qué (espai simbòlic).

    Per últim, considerar si es déu grabar o no. La resposta és que s'ha de grabar i pel mitjà de la filmació, d'aquesta manera es podrà observar la comunicació no verbal.