Invasió vikinga

Historia universal. Cultura vikinga # Pobles escandinaus. Vikings. Incursions vikinges. Domini danés. Moviment d'expansió

  • Enviado por: El remitente no desea revelar su nombre
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 9 páginas
publicidad
publicidad

Introducció:

La paraula víking, va apareixer en les llengues escandinaves i en anglés antic, pareix derivar de l´arrel vik, “bahia”. El tèrmin significa “pirata”, i es posible que es relacionara als homens que habitaven les bahies amb aquells que es dedicaven a la pirateria. Però la paraula tenia un matis despictiu, i no és apropiada per a les empreses colonitzadors o estatals. Per al procés de les expedicions orientals, més continents o fluvials que maritimes, és més apropiat el tèrmin “varec”, que designava als comerciants, i que després va extendre el seu significat als soldats aventurers.en els regnes cristians medievals es coneixien també cam normands, que significa homes del nord.

Els pobles d´Escandinàvia abans de la migració:

Abans de que començara la gran emigració, els víkings eren un poble rural, dominat per un estament aristrocàtic rural i militar, sense que existira la noció d´Estat, si bé hi havia una sèrie de dinasties reals en certes regions. El regionalisme era molt poderós. Es tenia la idea de que existien tres grans nacionalitats escandinaves. Dinamarca va naixer de la unió dels “jutos” de la península i els danesos de les illes i de la regió d´Escània. En Suècia es va produir la fusió, al voltant del centre econòmic i religiós de Mälar, dels pobles dels Svear, al nord, i els Götar, al sud. Finalment, l´anomenat

“camí del nord” (Nordhvegr) va donar origen a Noruega, on el poblament era molt dispers.

La clase aristocràtica dirigent estava composta per grans propietaris rurals, caps del seu llinatge i del seu cantó, que presidien tant l´assamblea com la guerra. Aquests caos no reconeixien als reis més que una preeminència solemne, sense ninguna autoritat pràctica.

En cas de guerra naval, el cap i els seus homes fidels es reunien per a construir i equipar una o més naus. Les assamblees regionals de els caps i els seus vasalls, que es celebraven al aire lliure eren l´única autoritat i normalment anaven acompanyades de festivitats religioses. De les assamblees emanava llei, que conserbaven de foma oral alguns notables. La independència dels grups locals i dels seus caps era quasi total, especialment en Noruega.

L´economia dels pobles víkings abans de l´emigració era agrícola. En Dinamaca els cereals ocupaven el primer lloc de la producció, mentre que en Noruega era la cria de bestiar lleter semitranshumant la principal activitat econòmica. Fins al segle IX no hi havia ciutats, encara que algunes poblacions estaven en certa medida especialitzades en el comerç. L´aparició dels primers nuclis urbans fundats per comerciants extrangers, sobre tot frisons, coincideix en el temps amb les primeres incursions vikinges.

L´activitat comercial dels pobles d´escandinavia en aquesta época era molt limitada. Es practicava el canvi i a la producció i no es coneixia la moneda. Els primers centres de comerç en Suècia (Birka) i Noruega (Skiringssal) estaven baix la vigilància dels reis.En Dinamarca, el principal centre de tràfic, Hedeby, situat en la frontera, va ser

disputat pels doberans danesos i alemans, i finalment es va sometre per un cap suec. En aquestos centres escomerciava amb les primeres riqueses obtingudes en les expedicions ultramarines, però l´impuls inicial del comerç d´escandinavia no es coneix.

Respecte a la vida cultural dels pobles d´Escandinàvia, es coneix molt poc d´ella avans de l´era dels víkings. La tradició rúnica és al menys del segle III, però les principals inscripcions són dels segles X i XI. Els poemes més antics són de la segona meitat del segle IX, época del pare de la tradició literaria escàldica, Bragi el vell. Al contrari, pareix que aquestos pobles contaven amb una tradició literaria prolongada i de gran refinament, però la seua major glòria va ser després de la migració vikinga, al entrar en la cultura escandinava en relació amb altres cultures que la van enriqueixer. La literatura escàldica va ser, per contra, és una extrema originalitat i complexitat. Els Edda són un conjunt de poemes mitològics i épics transcrits en Islàndia cap l´any 1270, conservats en un sol manuscrit, el Codex Regius de Copenhage. El seu estudi ha demostrat que molts dells es van composar en époques més antigues i que es varen anant transmetrint oralment per Noruega fins a Islàndia. Van ser influits per les tradicions poétiques celtes i per el cristianisme. No es va construir ninguna font fiable per al coneixement de la història escandinava.

La religió dels pobles estava dividida en diversos grups nacionals, que es donaven en alguns grans temples, com el de Upsala, amb ritus en els que participaven els soberans i en els que en el seu transcurs pareix que es practicaven sacrificis humans.

Existien nombrosos grups regionals i locals, dirigits per l´aristrocàcia rural, i grups familiars, probablement els més extensos, que es pacticaven en banquets campestres, amb sacrificis animals. El panteó era format per un petit nombre de grans divinitats: Odín, deu de la guerra i de la sabiduria; Tor, el deu de la tormente, que va ocupar un lloc privilegiat des del segle IX; Freyr, deu de la fecunditat, i la seua conpanyera Freyja, que eren les figures més populars i les úniques de les que s´han trobat representacions figurades. Altre com Baldur, deu de la juventut; Loki, un deu malégnic, o Heidmall, el vigilant de les portes del cel, eren més personatges mítics que deus als que es declarava una autèntica divinitat. Hi havia ademés molts personatges semidivins: trolls, valquiries, elfs...

L´inici de l´invasió vikinga:

Durant el segle VII es va produir un llarg periode de pau en les regions escandinaves que va fer posible l´aument de la població, especialment en Noruega. Els contactes comercials amb altres pobles d´occident van portar a aquestes regions a l´us de la navegació a vela. Però amés es va produir una gran efervensciència inventina: en la costrucció de vaixells, s van anyadir les bordes sobreposades, va apareixer la quilla i l´ús del remó-timó, es va avançar en l´astronomia naútica i en l´estructura rúnica, que en esta época va acusar una renovació. Va ser una fase molt dinàmica que va marcar l´inici de l´era dels víkings.

L´expansió dels pobles escandinavis va tenir formes molt diverses al llarg dels segles VIII i IX. La major part de les vegades va ser un moviment agresiu i de caràcter individualista, del qual el objectiu era la conseguició del botí. Però també va ser un moviment agrícola i ramader, que va buscar el cultiu de les terres d´Ecandinàvia i de ultramar. Al final del periode, va adquirir la forma d´empresa política, de prevenció, represàlia o conquista, portada a terme per ejércits organitzats i dirigits pes prínceps. A vegades va ser un moviment comercial, però pareix que aquesta opció va tenir menys importància que l´aventurera.

El món escandinavi es va manifestar, des de principis del segle VIII, les primeres tendències a una expansió en dues direccions. Els suecs varen fundar factories en la costa oriental del Bàltic, mentre que els agricultors noruegs van iniciar la colonització dels archipèlags del nrd d´Escòcia. Però sols a finals del segle VIII es va establir el contacte, a vegades violent, entre els escandinavis i altres pobles que coneixien l´escritura. Entre 786 i 796, Anglaterra va sofrir atacs escandinavis en les seues costes nordest i sudoest. Cap al 795 va ser atacada tanbé Irlanda i, des de 799, la Gàl·lia va ser objecte de les incursions vikinges. Pareix que aquestes primeres expedicions procedien del àmbit norueg. Uns anys deprés, els danesos van iniciar en el territori Slesvig la seua expansió a expenses dels francs instalats en Sajonia. Aquestes excursions daneses varen ser en principi terrestres, i soles cap al 810 es van convertir en marítimes. Cap al 839, els suecs havien ja atravessat les estepes ruses i es dirigien cap al territori bizantí. Aquesta primera onada es va prolongar fins al 930.

Primera onada i fundació dels estats vikings:

Els distints pobles escandinavis varen desenvolupar formes característiques d´expansió, si be mai varen ser exclusives. Els noruegs operaven en petits grups i es varen consagrar a dues activitats: el pillatge i la búsqueda de terres de colonització agropecuària.La seua ruta era des de la regió de Bergen, dirigintse a l´oest, cap al les illes Shetland. Des d´allí es partia: una part bordejava la costa oriental d´Escòcia i d´Anglaterra, mentre que la oart principal es dirigia per les Orcades i les Hébrides cap a Irlanda i després cap a la Gàl·lia occidental, Espanya i inclús l´estret de Gibraltar. En el segle IX es va donar entre els boruegs un nou fluix cap al nrdest des de Shetland, que arribava fins a les illes Feroes, i d´allí fins a Islàndia. En el segle X, van alcanzar Grenlàndia i les costes de la part est del Canadà, la qual varen anomenar Vinland. Els danesos, més organitzats, a menut dirigits per un príncep de llinatge reial, van buscar també botí i terres, però en forma de grans concecions més que establiments individuals. En les seues conquistes occidentals es van comportar com senyors més que com campesins. Les seues expedicions varen tenir a menut un caràcter polític i van ser cuidadosament preparades. La seua ruta principal eixia de Slesving, recorria la costa sud del mar del Nord, i des d´allí es bifurcava, amb una part cap a l´est d´Anglaterra i l´atra cap al canal de la Mancha i la costa atlàntica de la Gàl·lia. Era aquesta en bona medida la mateixa ruta dels comerciants frisons. Al igual que aquestos, els danesos remontaven els rius cap on podien navegar amb les seues embarcacions, per a després penetrar i dedicar-se al pillatge.

Entre els varegs suecs va tenir menys importància la colonització agrícola que entre la resta dels pobles escandinavis. Els varegs es dedicaven principalment al comerç i al servici militar com mercenaris, així com al pilatge, encara que de forma menys agresiva que els danesos. Es varen establir en la vora oriental del mar Bàltic, des de Vístula al golf de Finlàndia, i van tratar de traficar. Penetraren en el continent per el llit del rius. Els seus primers itineraris es dirigien al nord i a l´est. Des del Dvina i el Voljov, van arrivar a la conca del Volga, que remonteren fins al mar Caspi. A mitjans del segle IX es van convertir en rutes en les seues rutes més importants les occidentals del Voljov, el Dvina o del Vístula al Dinièper. Cap al 860 van arrivar al Bósfor. Els varegs tenien una major organització i encuadrament que els danesos i noruegs, gracies als quals van imposar la seua dominació en les estepes ruses i varen formar colònies militars en les seus principals ciutats.

La resistència occidental a les incursions vikinges:

Va ser la Europa occidental la que va sofrir més violentamen l´expansió vikinga. Els víkings actuaven per sorpressa i atemoritzaven a la població amb la seua ferositat. El seu domini del mar els permitia efrontar-se als pobles amb una evident superioritat tàctica. L´actitud dels caps locals era comprar tregues als víkings, que per norma general els víkings no repetaven.

En Anglaterra, Alfredo el gran (871-899) va aconseguir preservarel seu regne a cambi de donar la mitat nordest de l´illa al cap danés Guthrum en 878 (territori que es convertiria en l´anomenat Danelaw, “pais de la llei danesa”). Aquest va ser l´únic rei que va organitzar una resistència eficaç contra els víkings. Va empendre la construcció d´una flota que va rivalitzar amb els danesos en la mar, va reorganitzar el reclutament del seu ejèrcit i va costruir una xarxa de punts fortificats al llarg i ample del seu regne que va evitar l´avanç dels danesos des de Danelaw. En el segle X, el regne anglés va empendre la reconquesta dels territoris danesos i es va arrivar a una monarquia binacional anglodanesa.

En el continent, sols Germània va aconseguir amb certa eficàcia rebutjar els envits vikings debut a la major organització de la seua autaritat reial. Els danesos varen ocasionar grans devastacions en els ports, com en el de Hambug en 845, però no van aconseguir penetrar profundament en el interior.

En la Gàl·lia, en canvi, els normands varen tenir una enorme llibertad d´acció. Carlemany va intentar crear una flota de defensa costera per a defensar-se dels atacs del nord. El seu succesor, Carles el calb, va tratar de tancar els rius mitjançant ponts fortificats, però l´indiferència dels grans senyors francs va impedir que es posara en pràctica aquesta medida. El 15 d´agost del 856, una flota danesa va remontar el riu Sena, va saquejar Ruan i va establir el seu campament fortificat en una illa propera a Nantes, Jeufosse. Des d´aquest enclavament, en gener del 857, van arassar París i demanaren el rescat de Saint-Denis. En juny de 858, Carles el calb va aconseguir bloquejar-los en l´illa de Jefousse, però va tenir que retirarse mesos deprés davant latac del seu germà Lluis. En 859 els danesos van arassar Noyon, asasinant al seu bisbe; més tard varen fer el mateix amb Beauvais. En el 860 Carles el calb va voler contratar com a mercenaris als víkings del Somme per a lluitar contra els del Sena, però no va aconseguir dines suficients. L´any seguent, Carles va conseguir per 5000 lires que el grup viking del Somme posara lloc a les illes Jeufosse i mitjançant 6000lires el rei va obtindre la promesa de la retirada des víkings. Però els víkings no es van retirar. Carles va tratar entonces de fer una emboscada reedificant el pont de Trilbardou, però va ser incapaç d´aniquilar-los. Va tenir que pactar amb ells el replegament cap a Gran Bretanya. Mentres tant, nombrosos grups vikings van realitzar incursions pel riu Rin, el Somme, el Loira, el Garona i fins i tot el Ròdano.

Els resultats de l´expansió nouega:

El moviment d´expansió dels noruegs va tenir un caràcter molt més aventurerque sistemàtic. Poques vegades van profunditzar en la colonització i normalment ebandonaven territoris en el que havien obtingut el control recientment. Organitza-

Ven temporalment, mentre durava la batalla de conquesta, petits principats militars. Cuan es acabava la guerra amb perill miliar, aquests principats es disolvien en l´anarquia aristrocàtica.

La colonització de les illes Shetland i de les Orcades durant el segle VIII, després de la conquesta del “pais del sud” (Sutherland, el nord d´Escòcia), va ser obra de petites bandes que varen eleminar amb facilitat als pobladors pictes o els asimilaren. Cap al 860 els noruegs van organitzar un principat que tenia les Orcades com a centre, reinat per un llinatge de jarls de Noruega occidental. Aquest principat va ser nucli de un vigorós renaixement cultural. Des d´así, els noruegs varen anar cap al sudest, dirigintse a les Hébrides i les illes de Man. En aquestes regions la civilització celta era masa fort com per a ser eliminada i va sorgir una cultura míxta, amb art de gran originalitat. Man va ser densament colonitzada i es va convertir en centre dun petit regne noueg que tenia baix el seu domoni a les Hébrides. Así, la dinastia fundada per Godred Crovan en 1079 va aguantar fins al 1266.

Posteriorment van arrivar a Irlanda. Les primeres incursions varen ser actes de pillatge i van tenir com a objectiu els monasteris de la costa irlandesa. A mitjans del segle IX pareix que els noruegs van començar a desenvolupar una ambiciosa política de conquesta. Van establir enclavaments costers d´ajuda. Van ocupar Dublín en 836, ciutat que es apresuraren a fortificar, i Limerick, situada en la desembocadura del riu Shannon, que va ser la seua principal via de penetració cap al interior. Cap al 843 un cap norueg anomenat Thorgestr volia dominar tota l´illa i instaurar un peganisme violent. Posteriorment van decaure aquetos proyectes i després de la mort de Thorgestr es va establir la convivència pacífica entre noruegs i irlandesos. A mitjans del segle IX les cròniques irlandeses parlaven per primera vegada de l´existència de un grup de bilingües, els Gall Gaidil, “irlandesos extranjers”. Des del 872, els noruegs es varen contentar amb establir ciutats-estats al llarg de la costa, sens conexió amb el territori interior ni entre elles. A esta red perteneixen les ciutats principals irlandeses: Dublín, Wexford, Waterford, Cork i Limerick. Els noruegs van abandonar la colonització sistemàtica del interior del regne , però va haver alguns enclavaments agrícoles i 0ramaders noruegs en Lancashire. Es varen produir enfrentaments continus entre els reis irlandesos i els regnes noruegs de la costa, encara que en realitat no es va tratar de guerres de nacionalitats, ja que irlandesos i noruegs estaven units a vegades per el forestatge i l´adopció, i els mercenaris noruegs formaven els dos ejercits.

De aquesta época són alguns dels herois de les tradicions tant irlandeses com norueges, com Brian Borama, que la seua mort en la batalla de Clontarf de 1014 va ser el final de l´esplendor del regne norueg de Dublín.

En el continent, les incursions dels víkings noruegs varen ser empreses de pirateria que no van deixar rastres de colonització en les regions a les que varen afectar: el Loira, el Garona i el golf de Gadascunya. En 844 els noruegs van protagonitzar una gran expedició remontant el Guadalquivir fins a sevilla, que va ser saquejada. Entre 859 i 862 van penetrar en la costa marroquí, en el Ròdan i en Itàlia, i en 1013-1015 el rei Olaf va dirigir expedicions en les costes de Galicia i Aquitania.

Al nord de les illes Shetland, les expedicionsnorueges no van tenir caràcter militar. Les Feroes van ser colonitzades a principis del segle IX. Una tempestad va portar als primers pobladors noruegs a Islàndia, cap al 860, i la seua colonització va començar una década després. A Islàndia van emigrar llinatges de aristrocrates noruegs amenatzats per la unificació monàrquiques de Noruega. Al llarg del segle X, aquestos llinatges, amb els seus clients i els seus esclaus, es van dedicar a l´explotació ramadera de l´illa i van edificar una societat peculiar amb un govern republicà. El llibre de la colonització (Landnamabok), que va replegar a finals del segle XII les tradicions relatives a aquestos primers colonitzadors, permiteix supondre que varen ser uns 20.000 els colonitzadors arrivats a Islàndia des de Noruega. Islàndia es va convertir en un centre cultural de primera magnitut i la seua literatura és la més important de l´occident medieval.

La movilitat dels colons noruegs entre tots els punts de l´esfera d´expansió noruega va ser enorme i els intercanvis continus. Es van donar profundes influències entre noruegs i irlandesos, per ejemple en la poesia. Encara que, els intercanvis econòmics van ser menys forts. Les diverses colònies norueges tendien al autoabastiment i sols Islàndia, deficitària en gra i fusta, va sostindre relacions comercials més fluides.

L´expansió dels varegs suecs:

Els resultats del moviment expansió dels suecs durant la primera onada és poc coneguda. Els punts de eixida de les expedicions van ser els establiments mercantils de Curlàndia. Els primers contactes dels varegs amb els bizantins es va produir en 836, en el mar de Avoz i, cap al 864-884, varen contactar amb els musulmans en els musulmans en la regió de Tabaristan. Es desconeix en quines condicions van atravessar els dominis de les poblacions ugrofineses de la regió del Ladoga i els territoris eslaus de Rúsia mitja i turcs del baix Volga. Es desconeix com van conseguir ocupar les ciutats que van convertir en núclis del seu comerç.

Es probable que els suecs es van convertir en caps polítics a arrel del seu contacte amb les institucions de pobles turcs com els jàzaros. Pot deducir-se també que es van introduir en les ciutas eslaves com mercenaris que, posteriorment, es van fer al poder, fundant dinasties en cada gran ciutat. Una delles, Kíev, situada en la ruta principal entre el mar Negre i Bizantí, va adquirir l´hegonomia i va unificar progresivament en les ciutats varegues. Els suecs no van formar en ningún montent poblacions compactes, però van influir enormement en l´exercits i el comerç.

Els varegs es van introduir així mateix en Bizancia com mercenaris i van formar una “guardia varega” que va servir al emperador grec durant els segles X i XI i que va prestar els seus servicis en atres territoris, com Sicilia o Apulia. Els varegs es van dirigit també cap a Bagdad com comerciants o com pirates, però les seus expedicionaris no van passar de la ribera sud del Caspi i Uzbekistàn.

Pareix que els contactes culturals entre suecs i eslaus van ser molt escasos.

El domini danés:

Les incursions daneses van desarrollar una estructura que presenta tres fases: una primera de pillatje, amb el establiment de bases en la costa, a partir de les cuals es realitzaven expedicions remontant el curs dels rius cap a l´interior, i que concluia amb grans expedicion molt allunyades de la costa, que exigien invernar en un refugi fortificat. La segona fase es iniciava cuan els danesos xovaven amb estats organitzades. En aquestes utilitzaven la violència per a amedretar a la població i obtindre substànciosos tributs (danegelelds). Però l´explotació excesiva de les poblacions indígines i les devastacions vikinges portaven als països a un límit d´agotament a partir del qual resultava imposible obtindre més tributs o rescats. Entonces comenzava la tercera frase, con l´explotació directa dels territoris. Els ejèrcits víkings conquistaven el país , l´encuadernaven i fundaven un Estat. Intentaven obtenir la legitimació del dret públic local, que va ser acordada amb el soberà indígena, que la seua condició a menut va ser el bautisme, que els danesos acceptaven sense entusiasme. A vegades es donaven també condicions polítiques: acceptació del règim feudal o colaboració militar contra la incursió de atres bandes vikingues. Aquesta tercera fase es va donar amb cronologies diferents en les diferents regions. Per ejemple, en la regió del Sena les primeres incursions daneses es van produir cap al 810, el cobrament dels tributs va començar en 845 i el tractat de Saint-Clair-sur Epte, que va concedir Normàndia al víking Rollón, en 911. En anglaterra, en canvi, la fase de fundació d´estats normands es va iniciar al 876.

L´estableiment dels estats danesos va tenir consequències positives per a la Europa occidental, si es exclueixen les devastacions que van causar durant la primera fase de rapinya; així, els víkings van replegar l´erència política anglesa i carolíngia i la van perfeccionar fins a crear les formes més acabades de l´Etat medieval. Per atra part, van revivificar el comerç i van expandir els seus límits, el que va produir la posta en circulació dels metals preciosos atesorats durant l´Edat Mitjana.

Aquest procés va ser , per contra, lent. Els exércits vikings sols estaven lligats al seu cap temporalment per l´anomenada “llei de l´exércit”, que els sometia un cap electiu, el “rei del mar”. Les bases jurídiques per a la fundació de un Estat estable es van pendre de les tradicions dels pobles conquerits. La major part dels estats creats per els danesos no van superar aquesta evolució. Sols el ducat de Normandia el conseguiria, gràcies a l´adaptació de les institucions franques.

La segona onada vikinga i el final del moviment d´expansió:

Cap al 930, la primera expansió vikinga pareixia agotada tant en Occident com en Orient. Va haver encara algunes incursions de rapinya aïllades, però va acabar la fundació de colònies, van desapareixer numerosos establiments i la major part dels que van quedar varen perdre la seua autonomia. Va ser aquesta l´época de major avanç de la cristianització entre els víkings dels distints àmbits i, amb això, de asimilació a les poblacions locals.

Però cap al 980-990 es va produir una nova irrupció vikinga que va iniciar la segona gran onada migratòria. Va ser un procés molt més breu que l´anterior, que es va agotar cap al 1030 i amb un àmbit també més reduït: sols va afectar al nordest i al sudest d´Europa. Les causes d´aquest moviment son incertes. Sols l´expansió dels danesos té un origen clar en el seu estableiment durant la primera meitat del segle X de una reialesa hereditària que va crear un poderós exercit de organització molt estricta i que va reportar als danesos una gran superioritat bèlica. Però no es va produir canvis demogràfics o naútics rellevants.

L´imperi danés:

Els danesos es varen llançar contra Anglaterra en 980, cuan els pirates vikings varen reapareixer en les costes angleses. Londres va ser presa en 994. En principi, els reis anglesos es varen avinir a pagar tributs, però en 1002 unes grans morts de danesos ordenada pel rei Etelred II va suposar l´inici d´una cruel guerra. El rei danés Sven va empendre una conquesta sistemàtica d´Anglaterra, que va continuar el seu fill Canuto el Gran des de 1016. Així es va fundar un gran imperi danés, que va dominar tot el mar nord, incluides Noruega i el sud de Suècia. Canuto el gran va pendre de l´esglèsia anglosajona l´ideal polític necesari per al encuadrament del seu imperi. Encara que la conquesta d´Anglaterra va ser precedida per 10 anys de guerra sangrienta, Canuto va ser acceptat per la majoria dels anglesos com a rei. La nova monarquia va respetar persones i bens; no va desarrollar colonització rural i sols varen acudir a Anglaterra uns pocs danesos que van formar la guardia reial i la cúria regia. La major part de les tropes que hi havia pres part en la conquesta varen ser totnades a Dinamarca. El rei residia en Londres o en Winchester, i el antic territori del Danelaw no va gotzar de privilegis especials.

Per contra Canuto va morir jove /1035) i els seus fills no van aconseguir mantindre el regne anglés. En 1042, Eduardo, fill del rei Etelredo, va pujar al tro restaurant així la dinastia anglosajona.

La segona expansió noruega:

El moviment norueg va ser molt dispers. Els noruegs van atacar Irlanda des de 980 fins al 1014; en la Gàl·lia, es van produir incursions des de l´any 1000 per el Loira i el Garona. L´expansió noruega va afectar en major part a la Península Ibèrica, on es registraven nombroses incursions de importància: contra Santiago de Compostela en 986...

Però el moviment norueg va tenir major importància en l´àmbit nordoccidental. En 981 van descubrir Grenlàndia, que va ser colonitzada des de 985 per l´islandés Erik el Roj. L´explotació ramadera de la zona costera habitable de aquesta gran onada de fret va asolar les seues poblacions, que va desapareixer definitivament en el segle XV.

Cap a l´any 1000, els noruegs-irlandesos van alcanzar el continent americà per una regió, probablement en el Canadà actual, l´anomenada Vinland. Per contra, una tentativa de poblar aquest territori va fracasar i es va perdre el record d´aquestes terres occidentals.

La segona expansió sueca:

Els suecs van tornar a dirigir-se cap a orient en les primeres décades del segle XI. Cap al 1040 una gran expedició del rei Ingvar va penetrar en les estepes ruses cap a l´Àsia musulmana. Aquesta expedició va ser fallida i, encara va haver atres cap a Kíev o Bizanco, les incursions sueques del segle XI van ser menys tímides que les del periode anterior, cesant en l´últim terce del segle XI.

Els últims esterots de la segona onada vikinga no varen acavar fins al començ del segle XII. Danesos i Noruegs van perdre en aquest procés el seu dinamisme béltic, el seu prestigi i ajudes en Occident. Els víkings van cambiar els seus hàbits de forts pirates pel de enforvorecits peregrins, participant activament en la Creuada. Baix el signe de la fe cristiana, danesos i suecs es varen llabçar també a la conquista dels pobles del Bàltic, cap a Pomerània, Estònia i Finlàndia. Però la més important de aquesta etapa va ser l´edificació de Estats monarqiics normands firmement apoyada per l´esglèsia, tant en Escandinavia com en els països colonitzats per la diàspora normanda, com Sicilia, culminant així el procés d´incorporació dels antics pirates vikings a la civilització cristiana-occidental.

Vídeos relacionados