Invasió subtil i altres contes; Pere Calders

Literatura española contemporánea del siglo XX. Narrativa catalana surrealista. Novela de postguerra # Argument. Societat

  • Enviado por: Pauverda
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 6 páginas
publicidad

RESUM D'INVASIÓ SUBTIL I ALTRES CONTES

Pere Calders

invasió subtil

A l'Hostal PUnta Marina de Tossa hi ha el protagonista de la història (el propi narrador). Aquest, es passa l'estona intentant convence's que un home totalment català és un japonès simplement perquè té la fòbia que els immigrants ens invadiran. Acaba amb la conclusió que si tots invadeixen com aquell "japonès" del restaurant serà difícil evitar-ho.

un trau a l'infinit

En Ramires -Guardunha i Coscolla (fill de portuguès i catalana) ha descobert la quarta dimensió i l'ha construit en una maqueta de tubs i ampolles de plàstic. En un principi tots els seus amics es mostren escèptics a la fectibilitat de l'invent però quan en Ramires -aconsellat pel narrador i protagonista- ha venut l'invent, el seu amic científic es planteja que pot ser fins i tot veritat. Quan se'n adona ja és massa tard, una model que es fotografiava amb la maqueta per una campanya publicitària desaparegué del mapa per art de màgia. Decideixen eliminar la maqueta per prevenció i la cremen. Per altra banda però, en Ramires té remordiments per haver "eliminat" aquella noia i decideix casar-se (per mantenir la seva pobre família) amb la seva germana petita que es una mica aturada. Per sort, es casa amb una dona que li va bé, li deixa fer molt la seva i es molt calladeta però va ser molt ingenu d'anar-se'n a viure amb ella sense ni coneixer-la. I a més, al cap d'un temps, en Ramires confesa que ha tornat a construir la maqueta, i en Comajustans (l'amic físic) se'n interessa més que no pas se'n preocupa pels seus efectes criminals.

El millor amic

Es un boletaire que per casualitat xoca amb un extraterrestre mentre busca bolets pel mig del bosc. Aquest encuriosit no s'espanta i manté el posat. Comença a parlar amb aquell ésser estrany que es fa dir "sexòfor" i li confessa que no té cara i que no és només un, sinó que són molts que han adoptat aquella forma humana dins la carcassa metàl.lica. A més, un té un estri molt útil que és un traductor de llengua instantani que li permet parlar el català sense cap tipus de dificultat. Al cap d'una estona de mantenir conversa es presenta un pagès amb un gos i una escopeta de dos canons sota l'aixella. L'extraterrestre es va espantar davant el gos, li repel.lia! (el pagès marxà) De sobte se sentí un xiulet en senyal que era hora que marxés el seu company sexòfor. El protagonista li demanà alguna cosa a l'ésser estrany per poder provar que l'havia conegut, i aquest molestat per les preguntes estúpides d'aquell ésser humà li digué: <<vigileu-vos la demografia! Deixeu-vos d'ortodòxies i de floritures morals. Ara estue preocupats per la flata d'estatges i us afeixuga la recerca de pis. Però no sabeu el que és buscar planeta!>> Al final es revela que , el que està explicant la història li explica a un funcionari que ho escriu en una declaració de la policia. Però pel protagonista, el més important de tota aquella història és que va descobrir un gran secret dels extraterrestres o sexòfors: els hi feien por els gossos!

Nosaltres dos

Aquest home es passa els caps de setmana pensant en ell. Fent una divisió entre el seu cos i la seva ment com si fóssin dues parts separades però alhora totalment indivisibles. Durant el transcurs del conte a l'home li molesta la consciència, una veu que el parla constantment i li empipa amb comentaris inapropiats. Però alhora sap, que cada concell que la consciència li dona és el que realment ell vol fer (evidentment, perquè ell a part de ser el seu cos també és la seva pròpia cosciència). Dibuixant una porta amb un guix màgic que es veu que obrint-la dóna a un altre món (que ja havia vist a fer per un nen davant del Museu Marítim i que ell no havia aconseguit obrir) intenta desfer-se de la seva pròpica consciència i l'enganya. La fa passar primer, i quan és dins, tanca la porta. Però llavors se'n adona que té un buit dins i s'espanta, però de sobte torna a sentir la veu característica dient-li << Ja t'ho dèia que no anirires gaire lluny! [...]>> i així fa la reflecció que , tot i que el molesti, necessita el lligam entre la seva consciència i el seu propi cos. I llavors diuen com és que no s'avorreix als caps de setmana...

NO S'ADMETEN CORONES

Un noi (que venia cintes de vellut) era més que conegut però no arribava amic del protagonista, el que narra la història. Aquest noi decideix que, amb els calers que guanya del seu negoci construir la seva pròpia tomba, un gran edifici ple dels equipaments necessaris per quan es mori (com les dels faraons diu ell). El noi, li diu a el protagonista que vol que ell i el seu cosí l'enterrin allí encara que les autoritats no ho permetéssin. A més, deixà un telèfon amb línea per trucar en el cas que tingués problemes a l'hora de "pujar al cel". I si, si, al cap de poc aquell morí i el protagonista i el cosí de Terrassa van fer tot el que havien de fer i llavors sellàren la porta amb materials preparats i d'acord amb les instruccions rebudes. Però al cap de poc, el protagonsita rebé una trucada del seu amic mort que preocupat, es quexava que al cel no li deixaven portar el tocadiscos. EL protagonista li digué que era normal, perquè allí ja hi devia haver de tot i que el que havia de fer era mantenir-se quiet i aguantar la respiració (perquè pugués pujar cap al cel) i es penjà el telf. de cop. El protagonista encara pensa que potser al seu amic, n'hi va passar alguna de grossa.

EL TESTAMENT DE LA HIENA

A "el hiena" li havien delegat assassinar a un funcionari. Però per burro , es va deixar ensabonar per les paraules enganyoses i de confiança d'aquell i el van acabar tancant a la presó. Allí dins fa una reflecció sobre el seu nom : <<la hiena>>. Li va costar molt aconseguir el privilegi de posseïr-lo, dels tres va ser qui era el més adequat per quedar-se'l. Llavors pensa, que el que seria millor potser, seria donar el nom a una altra persona lliure perquè aquella el pogués aprofitar, que un nom com aquell no podia restar desconegut entre les barres de la presó. I així el ressò del nom <<la hiena>> serà present inmortalment!

ZERO A MALTHUS

Els japonesos havien inventat el sèrum: una substància que manté a una persona totalment sana "eternament" però no pot evitar que s'envelleixi.

En la societat de la Barcelona del 1995, el serum l'utilitzava tothom. Això causà que les autoritats prenguéssin mesures perquè no hi hagués un sobreexcés de persones al món. Van decidir que, qualsevol avi de 75 anys que no fos ni hagués estat de gran importància per la història de la humanitat ser li aplicaria una mena d'eutanàsia.

L'oncle valentí era un d'aquells vells. Busca raons que justifiquin que ell es suficientment important per tenir una pròrroga i restar més temps viu. Però al final, se'n adona que no pot fer-hi re. Els de "l'última companyia" (els paius que preparen psicologicament als que s'han de morir) convence'n amb una gran promesa a l'oncle Valentí que al final es resigna a ser "assassinat". Ni el protagonista ni la seva dona, ni es pregunten perquè la societat condemna amb aquella crueltat la seva pròpia població ni si realment és just el "judici final"...

TOT ESPERIT

A un paiu li diuen que és fantasma, que tot el sentit de la seva existència és inútil (la seva família sobretot) i que ha de començar a adaptar-se al seu nou estat civíl. I fins i tot li diuen que pot donar gràcies de no ser un vampir que això causa problemes a la família i ser fantasma no.

VINC PER DONAR FE

La cosina Amèlia era mot propença a agafar malalties. Després de saber que al poble hi voltava un vampir la van tenir molt protegida, però a causa de la seva tossudesa a portar galetes als veïns va ser atacada per ell i la va matar. L'alcalde donava tota la responsabilitat a la família per evitar que aquella també es convertís en vampira i no deixava que l'enterréssin. Els fills del protagonista aconsellaren que li clavéssin una estaca al cor i li talléssin el cap. Van decidir fer un acte, i el distribuidor de gas del poble i la minyona de baix serien els testimonis (així no acusarien a qui ho fes d'assassí) Però qui fèia aquell acte tan macabra? S'anaven donant responsabilitats, fins i tot ho proposen als nens, i al final decideix fer-ho al protagonista que només acaba clavant l'estaca. Sabent com ho havien fet tot , i amb l'acta, l'alcalde els deixà enterrar a la cosina Amèlia. Sort que no se sent culpable d'haver fet aquella barbaritat..

LA BATALLA DEL CINC DE MAIG

Al poble de Santa Rita cada cinc de Maig s'hi celebrava una festa molt important (la derrota dels francesos davant l'exèrcit mexicà). HO fèien allà perquè es veu que la muntanya d'aprop tenia la mateixa silueta i gairebé la mateixa alçària i el mateix nom (el puig de guadalupe de Puebla) on es va produir la batalla. La gent del poble col.laborava a reconstruir aquells moments, però cada any s'hi destacava un fet molt peculiar que va remarcar més que mai durant aquella vegada: Els que volien fer de francesos necessitaven calers pel "traje" i els que feien de mexicans podien anar "pengim, penjam" sense haver-se de gastar ni un duro. El problema va ser que, els que anaven ben alimentats eren els que feien de francesos i els morts de gana eren els que feien de mexicans. Aquell any, el sr. Laurencez (Amador) havia robat la nòvia al gral.Zaragoza (Nicanor Andere). Com que tots dos estaven molt enfadats, es barallaren de veritat i guanyaren els francesos (gran contradicció, i ara, què diria a l'alcalde al periodista America Arakelian??) El gral.Zaragoza, que quedà bastant ferit (sobretot del nas) estava ingressat a l'hospital. L'alcalde i el periodista Americà l'anaren a veure i el veieren amb l'Adela , la promesa d'Amador Garcia. Ella digué que el que havia fet Amador era imperdonable i que l'havia canviat per en Nicanor. Això va fer que l'alcalde es pogués defensar sobre aquella gran contradicció històrica i digués que, tot i que a la batalla els francesos guanyaren, qui guanyà de veritat fou el Gral. Mexicà que aconseguí la dona que estimava.

LA REBEL.LIÓ DE LES COSES

Un dia, de cop i volta les coses comencen a fer la seva. Ja no fan les tasques que tenien assignades i comencen a fer figa tot el que estava construit a base d'elles. Els electrodomèstics ja no funcionen , les plomes estilogràfiques aboquen la tinta tota de cop, els botons ja no fèien tampoc la feina d'aguantar camises... i els claus ja no mantenien fermes les estructures i menys el ciment...tot es va convertir en un caos i una por tan terribles que tothom va fugir cap a la natura perquè sabien que allí no hi havia cap invent artificial que els pogués fer alguna "putada". Allí , deixaren estar totes les seves lleis morals i legals. Amb l'excusa de que hi hauria molta gent que es moriria, van començar a <<reproduir-se >> amb tothom, pensant que algun dia ja tornarien a sorgir les antigues normes. Al final, es cita la història d'un noi que intentà ,fins que no va poder dominar la seva màquina descriure, explicar aquella gran rebel.lió de les coses.

ESPORT I CIUTADANIA

(Aquest no l'he entès massa)

Representa que un equip de futbol nacional juga contra uns atres que els estan apalliçant 2 a 0. Als últims sis minuts del partit, entra un jugador blanc estranger i marca tres gols per l'equip nacional i acaba guanyant el partit. Parla sobre el contracte de futbolistes estrangers i que els partits que estan recolsats per l'estat sempre guanyen i que per tant seria millor dir guanyador a aquell que no ha obtingut la victòria.

LA LLUNA A CASA

En Joan un dia va tenir una gran idea: volia portar la lluna a la seva habitació i fer que l'adornés amb la seva llum. l'invent més apropiat va ser el de transportar-la amb miralls (feren una campanya de recollida i n'aconseguiren suficients). I construí el reocrregut de la imatge de la lluna fins a una palangana que tenia sobre la calaixera de l'habitació. l principi semblà que al seu pare no li agradava gaire, però llavors el Joanet el convencé, l'hi va fer veure que era important i molt maco poder veure cada dia la lluna reflectida en aquell bol ple d'aigua. El seu pare el comprengúé, recuperaren la cordialitat i la comprensió entre els dos. Al final, fins i tot el pare li acaba aconsellant que li canvii l'aigua cada dia (com si fos un peix!)

L'ARCA DE NOÈ

Els nois de batxillerat elemental sempre s'esforçaven per formar penyes que els interrelacionéssin entre ells. Un grup de quatre , ofesos pels insults que rebien a causa dels seus cognoms peculiars ( Esteve Passarell, Joan Conill, Pere Colom i Emili Roqueta) decidiren unir-se i formar un grup. Al principi semblava que eren uns arreplegats i tenien el nivell d'exigència de cognoms molt elevat. Però a mida que el grup es va anar fent gran i tenia més adeptes que se'n volien fer socis van començar a acceptar tothom fins que només tres no ho eren , i per evitar que llavors aquells fóssin importants es disolgué el grup de "l'Arca de Noè"

FILOMENA USTRELL (1916-1962)

Va néixer a Berga. De molt petita es va quedar orfe de pare perquè aquell, després d'haver-se arruinat al negoci es va matar amb el vici. La seva mare aguantà viva fins que es casà. La Filomena es casà amb un home reservat sense cap tipus de vici dolenta aparent. Al cap de poc se li morí la mare, i al cap de tres mesos el propi marit.Però havia quedat encinta, així que va tenir un fill que l'educà tant bé i li va donar tot el que va poder. Aquell però , era petit i esquifit i sempre rebia pallisses dels seus companys de classe. Perquè es defensés, la seva mare el va entrenar de valent fent-lo xutar a un sac penjat d'un cirerer. Va aconseguir després, ser un dels nois més temibles de tota l'escola. Llavors s'aficionà al futbol i arribà a ser un gran futbolista amb el nom de : (tot i voler-se dir Sánchez que quedava més <<internacional>> li dèien Felipó-la-Barrera o el Barrera. Ell sempre va reconèixer que tots els mèrits de ser on fos éren gràcies a la seva mare.

REFINAMENTS D'ULTRAMAR

El shilayo (camina dret, neda en posició hortizontal i medeix uns 50 cm, ah i té cinc dits a les mans) es menja cru en pocs minuts perquè sinó llavors es torna agre. S'ha de pescar un dia abans de menjar-se'l i normalment s'utilitza per cuinar quan hi ha convidats. El ritual per cuinar-lo és molt treballat: qui en menja se situa dins duna sala. Llavors, engeguen el shilayo i les minyones el persegueixen fins que queda estabornit. Llavors el passen per les brases i quan saltra cremant-se els convidats el piquen amb unes raquetes especials i el tornen a llençar a les brases. Llavors, quan encara està mig viu i està sofrint com un condemnat, se'l parteix pel mig i se l'assaboreix no amb rapidesa però tampoc amb lentitud perquè al cap d'uns minuts es torna inmenjable. Al no tenir una època de zel, els mascles alliberen unes pudors que fan que els consumidors es tapin amb unes estretes bandes de tela amb vetes a cada punta que els tapen el nas i es lliguen al clatell. El conjunt de cerimònies i accessoris és encantador, i segons el narrador , aquest tipus de tradicions casi extingides no poden desaparèixer perquè és una important manifestació de l'art popular de l'hemisferi occidental.

LA SOCIETAT CONSUMIDA

En la societat occidental s'ha posat tant de moda portar una anella al nas que casi se'n pot dir obligatori, perquè qui no la porta pateix uns desvantatges força importants per la seva economia domèstica. El problema és que , com que hi ha tanta demanda, molta gent se'l trobne espatllat o no aconsegueixen comprar-ne i llavors paguen les multes que s'han de pagar per no portar-los. Al final, l'oncle Oleguer aconsegueix que es puguin fabricar ells mateixos les anelles per evitar colapse al mercat i mala qualitat del producte (que pot ser d'acer inoxidable, platí, plata i or) . I fa una reflecció final: << Si un dia fos prescrita una gàbia per persona, es veureien moltes gàbies d'or, o almenys xapades, amb abeurador-banyera, trapezis i accessoris de molta qualitat per adornar i divertir>> però és que en el fons, continuarien essent gàbies.