Introducció a l'economia

Economía. Economía política. Comercio internacional. Proteccionismo. Capitalismo. Producción. Distribución. Hacienda pública. Inflación

  • Enviado por: Beth
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 54 páginas
publicidad

INTRODUCCIÓ A L'ECONOMIA

PRIMERA PART. INTRODUCCIÓ

L'economia és una ciència la qual ve formada per la contrastació empírica.

La realitat no és el que sembla.

Es pot contrastar per criteris de demarcació:

  • Verificació: cal afirmar la hipòtesis. Ens indica quan una proposició està suficientment contrastada. Ens podem passar anys estudiant.

  • Falsificació: no hem de verificar les hipòtesis, sinó falsar-la. Només cal buscar un fet que contradigui la hipòtesi. Així, només sabem allò que és fals. Si intentem falsar una hipòtesi, i no podem, provisionalment el podrem considerar cert pel criteri de verificació.

L'ECONOMIA COM A CIÈNCIA

Ciències dures les reals.

Ciències toves es pot opinar, no són reals (ciències socials, ...) “les més dures”.

Aquesta distinció ve d'una mala percepció. És simple treballar amb ciències dures (física, química,...) i és fàcil trobar resultats.

Les ciències toves no es poden experimentar. Tot i que el factor humà, el qual té infinites variables, apareixen en totes dues, a les ciències dures, aquestes variables estan determinades. Problemes del factor humà:

  • Quan tenim infinites variables, les hem de tenir totes en compte, però no podem i utilitzem el caeteris paribus, la qual es fa servir per utilitzar les variables que necessita, i la resta continuen igual (congelades). És el cas d'un funció matemàtica.

  • Treballem amb persones irracionals, però els models econòmics són suposadament agents racionals.

  • Subjectivitat en ciències socials parlem de nosaltres. Apareixen els prejudicis.

Tot això dificulta les ciències econòmiques. Els resultats de les ciències socials no són exitoses, en canvi les dures si. Així, les dures són les bones.

Hem adoptat, un complex d'inferioritat que ha porta problemes a l'economia.

  • Matematització on no cal Fem que tota l'economia es matematitzi per tal de sentir-nos superiors, impressiona més. Dona prestigi.

  • Ús d'obstacles epistemològics (coneixement). És col·loca un coneixement que no entén ningú per fer que en pensin que saps molt.

Aquesta distinció de ciències, cada dia és menys rellevant. Les ciències dures s'han acostat a les ciències toves. A les ciències dures comencen a aparèixer les variables infinites.

L'economia és una ciència social i una ciència dura, perquè s'aplica a l'ésser (social), i al cosmos sencer (dura).

Ex: el gira-sol necessita sol per viure decisió econòmica: moure's cap al cantó on és el sol.

Economia política

No es pot ser apolític. Facis el que facis, contribueixes a una política. La ciència no et diu que has de fer políticament, però has de prendre la decisió política quan se t'acaba la ciència. Cal esgotar la via científica abans d'aplicar la decisió política.

La política, és l'art de viure a la polis.

La ciència és neutra coma coneixement científic, però no és neutre perquè cal aplicar aquest coneixement amb política.

Ex: Si vull anar a Girona m'he de moure (coneixement científic)

Aniré a Girona amb cotxe per la carretera (coneixement polític).

Per definició, les mesures polítiques sempre són discutibles, però el coneixement científic no. Podem fer anàlisi científica d'on s'alliberen conclusions. D'aquestes conclusions es poden deduir decisions polítiques. Els alts tenen el cervell més gran (científic), els nans que no votin (política).

Els prejudicis condicionen l'anàlisi econòmica, creant una nova dificultat, que hom dona per suposat. Aquests prejudicis són institucionalitzats (constituïts socialment) i que formen part del món, taken for granted.

Els éssers humans no tenim instints, per això hem creat institucions, per poder actuar.

No tot en els animals és instint, també aprenen coses, i entre els humans, també hi ha instints (però pocs).

Els animals es mouen per instints, els humans per institucions.

Una institució és una realitat objectiva, però no és pot trencar. El món en que vivim, està institucionalitzat, es construeix socialment i es modifica constantment. Aquest procés de canvi no el podem controlar, però tots hi contribuïm.

Cada individu veu una part que l'interessa d'una mateixa realitat. Allò que és definit com a real és real en les seves conseqüències. La realitat no és el que sembla. La sociologia desemmascara la realitat. (Pel·lícula: La rialla que salva)

SEGONA PART. COMERÇ INTERNACIONAL

L'ESCOLA MERCANTILISTA

S. XVII i S. XVIII a Anglaterra.

  • Sir James Stewart (1712·1780) Investigació dels principis de política econòmica (1712)

Aquesta escola és molt important durant aquests dos segles.

  • David Hume (1711·1776).

Abans de l'escola mercantilista hi havia un ordenament diví (Déu), ets pobre/ric per la voluntat de Déu. Es planteja un problema de Teodicea, que és el que Déu diu. L'església responia davant les desgràcies “Déu t'està posant a prova”. Però el món es canviant, comença l'obertura mercantil, per això apareix l'escola mercantilista, com a conseqüència de l'increment del comerç ultramarí del s.XVII i s.XVIII.

L'ordenament diví xoca amb la revolució científica d'aquests segles. Mort Déu, perd presència social i algú ha de fer aquest paper: la ciència.

Però aquesta mort de Déu no es tan mort.

Aquesta obertura de mercats d'ultramar, es produeix arreu del món (principi de globalització), llavors perquè apareix a Anglaterra? Perquè els anglesos comerciaven amb les seves colònies, les altres potències, només expoliaven.

Jordi Bilbeny Descobreix Amèrica

Els mercantilistes estaven preocupats pel dèficit comercial (imp.>exp.). Genera una sortida d'or (l'or  riquesa). El diner no és riquesa.

Entre tots els béns se'n trien uns perquè els intercanvis siguin més fàcils. Els béns pràctics i duradors, a més de ser divisibles.

Ha de ser reutilitzable. Té un valor per ell mateix.

Quan incrementa el volum del comerç, l'or deixa de ser pràctic, per això fas una lletra (pagaré) bitllet.

Riquesa s'ha de tenir fe.

L'or té riquesa en la mesura que és un bé. L'or només tindrà valor si hi tenim fe. Té un valor d'utilitat.

Ex: Quan entra un hippie a una botiga i agafa un producte per valor de 100 000€ pensem que no ho podrà pagar. Component de confiança.

Creu de Marshall (és una foto). És un sol producte en un moment determinat.

En relació al patró or consisteix en que per cada paper que entra en circulació El Banc Central d'un país es veia obligat a tenir un determinat nombre de metall per cada paper que es posava en circulació. L'últim en deixar aquest patró or fou els EUA als anys 50.

Adam Smith es reia dels mercantilistes perquè es pensava que creien que l'or era diferent a riquesa. Però els mercantilistes ho tenien ben clar que era diferent.

DEMANDA EFECTIVA

El dèficit comercial comporta una baixa en la Demanda Efectiva (DE) = problema.

Els mercantilistes, tot i no conèixer aquest concepte, es comencen a preocupar per ell. Demanda efectiva, no és la demanda d'un producte, ni la suma de totes les demandes. Inclou el factor temps, per tant, mai està quieta.

Quan  DE, el multiplicador K provoca encadenaments successius. Depèn de l'optimisme i el pessimisme.

No podem dominar aquesta DE ni l'atur. Ex. Gent contenta DE.

Cal ser optimistes per aconseguir DE al futur. El problema de la DE és si serà suficient per absorbir l'oferta. Hi ha previsions pel demà.

Ex. Fàbrica de cotxes preveu per l'any següent una venda de cotxes igual a aquest any.

Per tant, els treballadors que no ha absorbit la DE van a l'atur. Atur =  DE

Si deixem que aquesta tendència continuï, cada cop serà pitjor. Cal que algú digui que TOT VA BÉ per tal de canviar aquesta situació.

Les importacions són oferta sense demanda addicional que la compensi. Els sous pagats per aquesta més oferta són sous estrangers.

Els mercantilistes miraven el seu dèficit comercial en relació al món. Per això la DE a un indret (UK) = DE de la resta del món.

Nosaltres hem afegit el Balanç de Transferències i el d'Invisibles, perquè el Balanç de Pagaments sempre sigui equilibrat.

PROTECCIONISME I LLIURECANVISME

Proteccionisme mesures per reduir la importació i incrementar l'explotació.

Utilitzar pels mercantilistes, encara que era tota una equivocació perquè aquests eren mes competitius en l'obertura de mercats.

Limita el comerç per, egoistament, sortir-ne beneficiat en contraposició amb el lliurecanvisme americans (comerç apte per a tots).

Diferents mesures del proteccionisme:

  • Posar un impost a la importació, el problema és que si nosaltres posem un impost, els altres també ho faran, per tant, no t'estalvies; el dèficit comercial es quedarà igual.

  • Els cupos de productes

  • Barreres diverses (duanes, sobretot a França, Japó i Xina)

  • La variació del tipus de canvi de les monedes, depèn de la confiança que generin les economies que hi ha darrere..

Una moneda forta  dèficit comercial (per tant baixa la DE).

Tipus de canvi depèn de la confiança en l'economia.

Un país té una quantitat M de diners, depenent del Banc Central. Aquest té un valor i/r: és el preu del diner.

Quan més gran sigui M més petit serà el tipus d'interès.

M depèn del Banc Central, és la quantitat de diners que posa en circulació.

El tipus de canvi pot variar modificant el i.

Si i € la gent de fora col·locarà els seus diners aquí (vénen $ i compren €). Per tant augmenta la cotització de l'€, i es devaluarà $.

El tipus de canvi, depèn de la confiança de les economies que hi ha darrera, per això ho podem variar.

Si devaluem la pts. s'encareixen les importacions però s'abarateixen les exportacions, per tant  exp. +  imp. =  Dèficit comercial

1FF = 25 pts 30 pts. Quan l'economia espanyola començà a anar bé, es va

1FF = 25 pts 20 pts. pujar el tipus d'interès provoca més importacions i menys exportacions (ve menys gent, es produeix menys, però més gent marxa i compren més productes. Es crea molt d'atur.

Manipulació del valor d'una moneda més enllà del seu valor real (confiança).

Big Mac (1€ i 1$) Llavors 1€ = 1$ D'aquesta manera podem veure si una moneda està sobrevaloritzada.

El tipus de canvi tant sols depèn de la confiança.

Fortalesa moneda  cotització.

Una moneda forta fa incrementar el dèficit comercial =  DE

Dificulta exportacions i facilita les importacions

Ha de baixar el i per tal de fer créixer l'economia del país.

Arguments del proteccionisme

  • Cal protecció per poder industrialitzar un país, però... cal industrialitzar-lo? Hi ha una visió nacional, això distorsiona la realitat. No sortiria a compte més a compte buscar nous mercats? És a dir, comprar els cotxes fóra i viure del turisme aquí? Potser és ridícul industrialitzar aquest país, per això, des de quin punt de vista es desitja industrialitzar-lo?

Les mesures proteccionistes beneficien els sentiments nacionalistes (l'amo). Es vol industrialitzar per tal de competir amb els altres països.

  • L'especialització que provoca el lliurecanvisme ( proteccionisme) és perillosa perquè els Ingressos d'aquest territori depenen d'un sol bé o servei, si la demanda d'aquest  = Ingressos.

Però aquesta especialització permet la divisió del treball. L'especialització és una característica de la humanitat.

Aquests dos arguments es poden desmuntar. El del lliurecanvisme no. A favor del lliurecanvisme hi ha els guanys de comerç com a argument, és sòlid.

Argumentació a favor del lliurecanvisme

Guanys de comerç. Ex: ens cal 1 pa + 1vi per la subsistència.

PA

VI

JOSEP

100

200

JOAN

150

150

Mesurat en hores de treball per fabricar 1 u de pa i/o vi.

Josep 300h = 1u. pa + 1u. vi

Joan 300h = 1u. pa + 1u. vi

Apliquem el comerç, si es poden especialitzar, en Josep podria fabricar pa més barat que en Joan, i en Joan podria fabricar vi més barat.

Josep treballaria 300h fabricant pa = 3 u. pa (1 per ell) sobren 2.

Joan treballaria 300h fabricant vi = 2 u. vi (1 per ell) sobra 1.

Si comercialitzem amb la producció excedent (2pans i 1 vi) podrem sobreviure, però a quin preu o farem?

En Josep tindrà 1 pa + 1 vi + 0,5 pa 2 pa = 1 vi No interessa a en Josep.

En Joan tindrà 1 pa + 1 vi + 0,5 pa 1,5 pa = 1 vi

Tots 2 guanyen un pa 1 pa = 1 vi No interessa a en Joan.

Amb la comercialització tot guanyem. El comerç no genera desigualtat i genera riquesa.

Hi ha guanys de comerç perquè cada individu és diferent (habilitats diferents).

La riquesa i la pobresa no té explicació en el comerç, però aquesta desigualtat de la riquesa té una base genètica perquè som desiguals.

Si clonéssim també i hauria guanys de comerç, perquè els agents naturals poden ajudar a la producció d'un bé. El món també és diferent.

Amb aquest model pressuposem que el comerç és lliure. És a dir, comercialitzen perquè volen.

Obtenim més riquesa a canvi el perill que provoca l'especialització.

James Sttewart diu que la despesa pública crearà treball, fins i tot amb una despesa estúpida.

Keynes (20's) no parla d'Steward. Reprèn aquesta teoria amb el crack'29.

No vol dir que la despesa pública creï treball per ella mateixa, sinó davant de determinat casos com DE. Això és el que crea treball

Probablement

Perquè es mantinguin els llocs de treball, aquestes treballadors han de crear un determinat numero de béns de subsistència.

Si la societat es pessimista pel futur, estalviarà més, per tant, - DE = + atur

Quan succeeix al contrari, més DE. Però si hi ha gent que no vol gastar, el govern l'expropia per gastar-lo ell (declaració de la renda).

Qualsevol mesura que faci DE a tot el món, ho fa dient que es genera treball fent despeses absurdes (cavar forats a terra per tornar-los a tapar).

Keynes deia que cal fer i tapar forats per tal d' DE, si és que no som capaços de crear béns útils.


Qn de diners

Variable que controla el Banc central

Tipus d'interès

Demanda de diners

Hi ha dos tipus de L:

  • Per a transaccions funciona en relació a la Tª Quantitativa dels diners

M = Quantitat de diner

V = Velocitat de circulació del diner

" = identitat (així per definició)

P = Preu promig de les transaccions

T = Volum de transaccions

- No sol dependre d'i

- V = nombre d'intercanvis que es produeix per moneda i unitat de temps

[nº intercanvis/unitat de temps]

Si es redueix M haurem d'augmentar la velocitat

Tenim diners estancats. No cal moure'l ràpid, perquè hi ha monedes de sobres.

La sortida d'or "DE es produeix per la trampa de la liquiditat.

Pel fet que hi hagi més diners (moneda) a l'economia no significa que siguem més rics però si que ens ho pensem. M = ens sentim rics però no ho som.

La sortida d'or fa que "DE perquè psicològicament ens sentim pobres encara que no ho siguem, l'estat d'ànim baix "DE.

Aquesta baixa s'afegeix a la "DE del dèficit comercial. Per tant MV " PT, si baixa M ha d'augmentar V per mantenir PT, ja que el volum de PT sol ser el mateix. Solem mantenir el nivell de transaccions.

El Banc Central ha de proporcionar M necessari i no intentar manipular MV"PT, per això cal adequar el i (tipus d'interès)

  • Dipòsit de valors quantitat de diners M que volem guardar (per si de cas). Ens dóna seguretat, però si el i és alt, envers de guardar-ho a casa, el portem al banc. Depèn d'i:

Per refredar l'economia, generem atur

Baixen les inversions perquè els benefici esperat és menor (baix)

Si baixa la inversió, baixa el volum d'ingressos

La liquiditat depèn molt per la preferència de la gent L.

El i té poca importància al volum d'inversions, l'únic que aquesta marcar el límit.

Ex: i = 2% Bº esperat 10% farem la inversió fins que el tipus i com a molt sigui del 10%.

Els ingressos també depenen de la Propensió al Consum (comportament de la societat). Ningú pot controlar el funcionament social de l'economia. Amb la manipulació d'M es poden esdevenir diferent accions depèn de la societat.

Dèficit comercial I > E Als països rics es pot mantenir un dèficit comercial perquè té or per contrarestar.

Globalització comprem al 3r Món (on és el problema?)

Importacions Oferta sense Demanda addicional que la compensi, per això es crea el Dèficit comercial. Si regalem mercaderies al 3er Món tindran Oferta però sense Demanda. Seria millor que ells mateixos tapessin el seu forat demanant demanda addicional.

En canvi, nosaltres tindrem demanda addicional sense oferta, per tant baixarà l'atur. Podem invertir perquè genera treball al 3r Món, però són perilloses i es connota maldat. Ex: Nike dolents per explotació, però donen treball.

Dèficit fiscal M que pagues en impostos i que no retornen mai. Ex: Dèficit català.

1998

5 194 milions d'€

1999

8 032 milions d'€

2000

10 035 milions d'€

2001

10 764 milons d'€

2002

14 730 milions d'€

FUNCAS Federació Espanyola de Caixes

www.desequilibri.org Ministre d'Economia Català.

www.nasdebarraca.org

El dèficit fiscal ha tingut repercussions en el PIB català.

PIB ( x càpita)

1997

2001

Catalunya

100

101.2

Madrid

101

112.3

País Basc

94

103.6

Navarra

97

106.2

Població Riquesa

16 % Catalunya 21 %

11 % País Valencià 15 % Tenim un PIB = PIB Suècia

2 % Illes Balears 4 %

Disposem del 29 % de població amb el 40 % del PIB. Si els països catalans ens separéssim d'Espanya, aquesta tindria un PIB equivalent al de Grècia.

L'Ave ha tingut un cost de 400 000 milions d'€, una despesa exagerada si tenim en compte que no l'utilitza ni la ¼ part dels viatgers, i comparant amb la despesa de construcció de les Twin Towers = 500 000 milions d'€.

A aquesta despesa podem sumar la despesa feta per l'inici d'obres del transvasament de l'Ebre, començat això si, pel sud d'Espanya (cantó contrari on es troba el riu), la qual ha estat inútil, ja que no es portarà a terme el transvasament.

Una política econòmica errònia, com la del PP, a un país com Grècia, hagués portat a una crisi important, a Espanya, només ha esdevingut un increment en recaptació d'impostos de Catalunya, ja que el País Basc i Navarra, tenen un sistema de recaptació autonòmica i no pateixen les polítiques econòmiques del Govern Central.

TERCERA PART. PRODUCCIÓ I DISTRIBUCIÓ

ELS FISIÒCRATES

Physis natura

El primer model govern de la natura. Consideren que la natura és l'única font de producció neta. S. XVIII a França (1760·1780). Apareix amb l'estructura econòmica feudal.

Escola que es posa de moda, té un únic pensador François Quesnay (1694·1774). Era metge de la cort de Lluí XV i conseller de Mme. Pompadour.

Fan el primer model econòmic: Le tableaux económie i presenten el mecanisme d'una economia en termes del seu sistema de classe social. És un esquema abstracte que il·lustra els fluxos de mercaderies en el procés de producció i consum. Richard Cantillon (1680·1734) va ser el seu propulsor.

Només es parlen de classes socials al tableaux. Aquest model té tres classes socials:

  • Terratinents propietari de la terra, que és la única font de producció neta. Es queden amb la producció neta. Una part la destinen al consum, i l'altre a comprar artesania.

  • Camperols qui treballa la terra. Es queden una part de la producció.

  • Artesans reben la collita per part dels terratinents a canvi de producció artesanal. Aquesta és una classe estèril.

A partir d'una llavor collita

Pretenen no posar impostos als camperols perquè redueixen el seu consum moren baixa la collita l'any vinent. Per això:

  • Cal afavorir els camperols per mantenir la producció.

  • Cal millorar els mètodes de cultiu, més riquesa del sistema.

Error la base és metafísica. La terra produeix, però no vol dir que sigui del terratinent. No és gràcies a ningú que la terra produeixi. La terra no és la única font de producció néta..

Metafísica s'aplica a un tipus de llenguatge que no aporta cap informació objectiva, no descriu cap relació lògica, però està calculat per influir en la conducta.

ELS CLÀSSICS

La creixent importància de la producció manufacturera fa que els fisiòcrates quedin rellevats pels clàssics.

Adam Smith (1723·1790) La riquesa de les nacions 1776. Figura explosiva

Darrera d'ell ve David Ricardo (1772·1823). Agafa el pensament revolucionari d'Adam Smith i el sistematitza. Amics d'aquest: James Mill (1773·1836), Thomas R.Malthus (1766·1834) i Jean B. Say (1767·1832). Fan aportacions però poques.

Aquests desenvolupen les idees revolucionàries d'Adam Smith.

Tercera generació: John Stuart Mill (1806·1873) No aporta res, però poleix l'obra.

Idees dels clàssics

1. ANÀLISI DE CLASSES

  • LES CLASSES NO EXISTEIXEN. Són una eina teòrica per l'anàlisi, però no es pot buscar aquesta a la realitat.

És un anàlisi del tipus ideal, és a dir, conèixer qui és l'ideal de classe alta/baixa, i a partir d'aquí classificar-los, però després això ho podem traslladar a la realitat. Adam Smith proposà tres classes:

    • obrers treballa per un altre (capitalista) per un salari de subsistència que consumeix totalment.

    • Capitalistes es dedica a l'acumulació de la plusvàlua i per tant, acumula K

    • Terratinents propietari de les terres que viu de renda. Lloga les terres al capitalista. Consumeix íntegrament la seva renda.

EL CAPITALISTA consumeix un salari de subsistència equivalent al primer i es dediquen a l'acumulació sistemàtica i sense lucre. El seu esperit es basa en l'esperit del capitalisme.

Els capitalistes es comporten d'acord amb l'esperit del capitalisme. Weber el descriu com El temps són diners.

No porten una vida fructuosa. Acumula diners, consumeix salari de subsistència. Essencial al capitalisme.

Luther, tradueix la Bíblia a l'alemany. Abans d'aquest hi havia:

  • l'ascetisme extramundà conducta adreçada a un objectiu.

  • Abans de Luther, l'ascetisme religiós es feia als monestirs, lluny del món. Però Luther tradueix vocació per Beruf (vocació/professió) quan la vocació sempre havia estat ascètica. Llavors l'ascetisme extramundà es transforma en intramundà. Ens realitzem professionalment. Què seràs? - Professor. La professió compta.

  • Doctrina de la predestinació (món protestant) abans de la creació, Déu va fer una llista de 100 000 persones que aniran al cel.

  • God blesseth his trade Déu beneeix els seus afers.

    Dins l'ètica protestant (la qual genera l'esperit del capitalisme), ens trobem aquest comportament que te semblança amb el comportament dels capitalistes. Es donarà amb el temps la mort de Déu i continua el comportament. Allò cal fer-ho, però no per Déu.

    L'ètica protestant - Déu = esperit del capitalisme

    Això es deu per la traducció de Luther de vocació Beruf i a la doctrina de la predestinació.

    Hipòtesi Déu ha escollit les 100 000 persones abans de la creació de la Terra, això és inamovible.

    Tenien l'obligació d'enriquir-se, però estava prohibit que es gastessin aquest benefici, sinó anaven a l'infern.

    Els mammons són contraris al capitalisme

    Weber posà en ridícul les principals religions del món:

    • Marxistes

    • Protestants

    • Catòlics

    • Jueus són els únics que poden controlar la banca perquè ells no ho tenien prohibit.

    Marxisme

    La infrastructura (món material) supera la superestructura (món de les idees).

    Weber pensa que la superestructura (ètica protestant) supera la infrastructura (ètica capitalisme). El supera per dalt.

    Infrastructura Superestructura

    Hi ha capitalisme quan el territori té esperit de capitalisme. Si volem que sigui capitalisme han de passar un procés de culturació.

    2 CAPITAL COM ANTICIP

    L'organització del procés de producció, necessita anticips en compte de salaris.

    L'escola clàssica considera que només el treball produeix valor (és la seva metafísica =error).

    Si només el treball produeix valor, el K = fons de salaris.

    Cap empresa pot iniciar-se sense K, ja que el rendiment apareix al futur. Aquest capital es necessari perquè cal pagar als treballadors i màquines = fons de salari (màquines: les fabrica la gent, per tant, paguem el salari de la gent que les ha construït). Al final del procés tot es dedueix en fons de salari.

    Els errors de les escoles s'esdevenen per les idees metafísiques.

    PLUSVÀLUA

    És el volum de mercaderies que excedeix de les necessàries per a mantenir els obrers que les produeixen.

    Tota l'escola clàssica hi està d'acord. Aquest és un concepte és una realitat empírica.

    Feber -> Salaris

    Plusvàlua

    Collita

    Salaris obrers

    Mala fama de la plusvàlua

    Es deu a que en l'època els obrers cobraven una salari de supervivència:

    W = Plusvàlua

    Però realment no es així, perquè una cosa és el cost de mercaderies per produir un producte, i un altre la distribució de la renda.

    Realitat empírica Distribució

    (econòmica) (política)

    A més W, menys ", però només baixa la plusvàlua, les mercaderies necessàries sempre seran les mateixes, diferent de la distribució que es faci del salari.

    Cal que hi hagi plusvàlua, sinó seriem una societat primitiva.

    3. ANÀLISI DINÁMICA

    Al llarg del temps el món canvia. Per pensar així cal una concepció lineal, hi ha un inici i un final (idea judeo-cristiana), la resta de cultures, tenen una concepció cíclica del dia.

    En aquesta concepció lineal pot esdevenir-se el progrés, el canvi. Progressem. El mite del progrés realitat canvia a millor.

    En termes socials, es produeixen diferències.

  • GUANYS DE COMERÇ

  • Els clàssics consideraven que la societat tendeix cap a una situació estacionària, a una plena realització de la riquesa.

    Igual que els cristians, que pensen que el paradís el trobarem un cop morts, després d'haver patit tots els canvis. Mort = situació estacionària.

    TEIXIT

    VI

    ANGLA

    TERRA

    100

    100

    200

    120

    PORTU

    GAL

    150

    90

    150

    80

    Situació d'Adam Smith. No hi ha avantatge absolut recíproc, i per tant, tampoc guanys de comerç.

    Però Ricardo diu que malgrat no haver avantatge absolut recíproc, si que hi ha guanys de comerç.

    Si en portuguès fa en 90h --> x=1.125 u. de vi, ja que: 80h - 1vi

    90h - x

    Si aquestes 1.125 u de vi les portem a Anglaterra, ens pagaran a 120 cada u. de vi, per tant, podrem comprar una peça de teixit. Al portuguès li donen 135h per la u. de vi, les quals podrà canviar per 1.35 u de teixit. Guanys de comerç: 35%

    Si Anglaterra = vi/teixit = 1.2

    A Portugal = vi/teixit = 0.8

    No cal que hi hagi avantatge absolut recíproc, només cal que dins del mateix país hi hagi un productes més barat que l'altre, i al país amb el que comercialitzem sigui al revés.

    A --> -T +V

    P --> +T -V

  • LA TEORIA RICARDIANA DE LA DISTRIBUCIÓ

  • Correspon a l'economia de l'agricultura del s.XVII a UK. És molt important.

    Terratinent propietari de la terra que llega al capitalista. La lloga per una renda (R).

    Capitalista lloguen la terra al terratinent i contracta a obrers perquè la treballin i per tant obtindré beneficis anomenat (S).

    Obrers treballen a canvi d'un salari de subsistència.

    Per iniciar el procés necessitem la llavor (input) i els jornals, per tant necessitem un capital (C). Considerarem:

    Llavor (c) capital constant

    Jornals (v) capital variable

    Com que els clàssic creuen que el treball és l'únic generador de valor, l'anomenem variable.

    En aquest context definim el benefici del capitalista (s) com la producció (=collita) menys el capital i la Renta.

    S= Producció - Capital - Renda

    La producció depèn de (c). Contra més llavors plantem, més producció, però també, haurem de tenir més (v), per tant, contra més C, + c i + v = S

    Això comporta un increment dels llocs de treball.

    Tbc taxa de benefici sobre el capital

    És fonamental. Hi ha una tbc a l'economia que és uniforme (el mateix per a tothom), però no constant (varia en el temps).

    Competència perfecta la trobem quan hi ha un nombre prou gran d'agents a l'economia perquè cap prevalgui sobre els altres.

    És l'ideal, si no hi ha, i hi ha una altre forma, llavors, segur que és dolenta.

    Quan arriba el monopoli = molt dolenta.

    La riquesa es crea invertint capital, i després cal distribuir-la. Si ho fem per competència perfecta, obtindrem guany, si és per un altre, malament.

    Aquesta distribució és un factor polític.

    L'acumulació de capital fa que es conreïn terres menys fèrtils.

    

    Com que la terra és menys fèrtil = producció

    Com que hi ha més demanda d'arrendar terres =R

    Ricardo pensa que la tbc sobre l'agricultura determina les altres tbc, perquè la primera és la de la supervivència.

    Si aquesta tbc = problema (s.XVIII Anglaterra). Ricardo proposa mesures polítiques:

    Combatre la corn law Aquesta llei impedia la importació de blat barat d'Europa. Això produïa que la gent consumís a Anglaterra i per tant es produïa aquest problema de conrear en terres poc fèrtils.

    En abolir aquestes lleis, el cost en blat es reduiria, ja que les terres poc fèrtils no es cultivarien ja que no produirien benefici.

    Aquest només afavoriria al terratinent.

    Deixaríem de produir blat per produir manufactures.

    Si comprem blat de fora, venem manufactures (les manufactures són més barates a UK que a d'altres països, i agricultura més barata als països forans).

    La Corn Law permet al terratinent no tenir competència.

    Ricardo volia demostrar que la (R) del terratinent era una rèmora per l'acumulació.


    Rendiments a escala

    Creixents fp =  producte

    Decreixents fp = producte

    Constants fp = producte

    Rendes decreixents

    Es donen a qualsevol d'aquests rendiments a escala


    Clàssics = Rendiments a escala sempre constants

    Els rendiments a escala creixents i decreixents no els trobem a la realitat.

    Més tard trobem les altres possibilitats lògiques, però no es donen a l'economia. Ex. Rendiments a escala creixent evacuació d'un tub. Doblem el radi del cub = Quadrupliquem la quantitat d'evacuació del tub.

    Objecció de Malthus (defensa els terratinents).

    La gent no viu només del blat, però el model només utilitza un producte perquè així no necessitem una unitat d'intercanvis del mercat. El que passa és que els preu depenen de la tbc.

    Ricardo va provar de fer el mateix model amb més d'un producte, però no s'adonà que S= f( ..., ..., ..., s, ...). El benefici va en funció de moltes variables, entre elles el benefici.

    Sraffa al s.XX aconsegueix aquest model.

  • MERCADERIES ESCASSES I PRODUÏDES

  • Adam Smith fa una relació entre treball i preu. Treball = Preu.

    Aquesta teoria del valor seria efectiva si el producte només depengués del treball. Però també cal C (c+v), R, ...

    En una economia evolucionada, això no passa (ja que no depèn del treball). El capitalista no voldria invertir sense un benefici.

    Les coses no tenen un valor, nosaltres li posem.

    Ricardo, sense arribar a resoldre el problema dels preu, fa una aportació: la distinció entre les mercaderies escasses i produïdes (tipus ideal):

      • Mercaderies escasses depenen de l'escassetat, no del tbc (no les pots fabricar). Ex: peix, marisc, ... Són mercaderies el valor de les quals es determina per l'escassetat. Mercaderies d'oferta fixa o per la seva producció necessiten recursos d'oferta fixa.

      • Mercaderies produïdes no tenen límit en l'oferta. Depenen del tbc (efectes produïts, fabricats. Economies evolucionades).

    Tot té un cost i cal pagar-lo (el preu real de les coses)

    Això no vol dir que tot es compri i tot es vengui.

    Primer va aparèixer el preu, i després (amb els guanys de comerç) el mercat.

    Des del punt de vista general, el preu i el cost és el mateix.

    Hem de conèixer aquest preu real, podem diferir, tot i que sempre pagarem el real. Encara que no hi hagués mercat, hi hauria preus, perquè tot té un cost. La societat s'ha d'enfrontar als preus reals de les coses. S'hi pot fer front, sobreviurà.

    Perquè hem de pagar el preu real de les coses?

    • Per consumir en funció del preu real (consum sostenible)

    El preu real de les coses depèn de les ganes de consumir.

    A l'URSS, s'inventen el preus i fa que el consum no sigui sostenible. Es generen cues si el producte és més barat del seu preu real. Desapareix ràpid, i a més, a l'individu ha d'assumir el cost de la cua. Les cues generen retrasos ineficiència.

    Quan el mercat no ajusta bé, calen mesures polítiques. Ex: l'aigua. El preu real canvia contínuament. Si el pou està ple, en consumim en excés, en canvi, si està mig ple, només consumirem per beure.

    Quan hi ha excés el preu real és mínim.

    No pagar el preu real genera ineficiència, i per tant, desaparició de la societat.

    ROSSEAU

    Considera que l'home és bó per naturalesa, i que és la societat qui el corrompeix. Model que es basa en aquesta filosofia, el marxisme.

    • Requisits perquè funcionin els models del marxistes =gent bona.

    Només pot funcionar en comunitats reduïdes, on tots s'estimen. Podem comptar amb la bona voluntat de les persones. A les societats grans no podem, seria incontrolable. No és una alternativa real, perquè tothom mai serà bo.

    HOBBES

    L'home és dolent per naturalesa.

    Models: Adam Smith, Ricardo, ... aquests funcionen.

    Aquests models triomfen perquè no depenen de la bona voluntat de ningú. Segons Adam Smith, no és la voluntat del carnisser de qui has d'esperar menjar carn cada dia, sinó del seu afany de guanyar beneficis.

    Ex. Carnisseria Jesucrist: ven a un preu no real (per sota) i fa que desaparegui la carnisseria Lucifer, i amb el temps, que desaparegui la seva pròpia, ja que ven per sota del preu real (no cobreix els costos de producció).

    En canvi, si hagués una carnisseria amb un marge de benefici superior al preu real, apareixeria una altre al seu costat, que vendria a un preu inferior. La primera hauria de baixar el preu correlativament, i així totes dues acabarien arribant a un benefici determinat per la tbc.

    Sempre acabarem amb el marge de benefici determinat pel tbc.

    Com podem incorporar els costos de pol·lució per trobar els preus reals?

    Els americans, per determinar quina quantitat de contaminació pot acceptar, cedeixen permisos per contaminar per subhasta. Això fa que com la demanda és major a l'oferta, per poder contaminar, produirà que la resta d'empresaris decideixin comprar maquinaria nova per deixar de contaminar.

    Objectiu complert: Contaminació controlada.

    Les empreses amb el permís, Preu real, i la resta =tb Preu real, perquè han de comprar màquines noves. Per tant, acabem pagant el preu real de les coses.

    LAU Llei d'arrendaments urbans.

    Franco imposa una congelació del lloguer perquè mancaven pisos. Avui dia, el lloguer d'un pis al centre de la ciutat és de 100€, el que provoca que el llogater no vulgui invertir perquè no es seu, i el propietari tampoc perquè té pocs guanys. Això provoca que els pisos estiguin mig derruïts.

    Resum: Cal pagar el preu real de les coses. Si no és fa en un principi, s'acabarà pagant per una altre banda.

    Ricardo és el cost de producció el que ha de regular en darrer terme el preu de les mercaderies, i no com hom a dit sovint la proporció de l'oferta i la demanda.

    Say el valor de totes les mercaderies  sempre en forma proporcional a la demanda i inversament proporcional a l'oferta.

    Error de Say valorava totes les mercaderies com escasses; en una societat desenvolupada, la majoria són produïdes.

    La majoria del preu no ve determinat per l'escassetat, sinó pel cost de producció. Hi ha un cost de producció (CP) per a cada nivell de demanda (escala de producció).

    El preu real d'un producte ho determina el CP + Bº

    Dir que les mercaderies són escasses, és el mateix que dir que són monopolitzades.

    VIDEO

    Àfrica, el continent adormit (1997)

    El seu empobriment es deu a la corrupció, mandra i trivialitats dels polítics.

    Triguen en fer les coses, són mandrosos, no treballen.

    El recursos és per profit dels polítics.

    46 anys per aconseguir un telèfon, i el seu cost és de 6000$, mentre que arreu del món és d'uns 1500$

    UPAT a Boswana manté una situació ineficient; des de fa 5 anys no tenen telèfon.

    Hi ha tecnologia, però no funciona perquè no hi ha hagut manteniment. Totes les ajudes exteriors, es deterioren. El govern vol treure partit de tot el benefici empresarial.

    Al 1989 hi havien 90 empreses britàniques i una inversió de l'11% dels països desenvolupats. Al 1994, només quedaven 64 empreses i una inversió del 8%.

    Africans Joves volen deixar de demanar a Occident, han estudiat a l'exterior i saben que la responsabilitat és seva.

    Des de la seva independència hi ha hagut com a mínim 15 guerres civils, que han destruït tot allò invertit.

    El 50% de l'energia hidroelèctrica està a l'Àfrica, 1800 torres per portar l'electricitat han estat derruïdes, distribuint només 1% del total.

    Somàlia al 1994 ONU envia ajuda. Volen arribar al poder per quedar-se amb les ajudes internacionals.

    Libèria, no rep ajuda.

    Acabada la Guerra Civil, els inversors només inverteixen si esperen benefici.

    Zaire Tot es pot pagar perquè els funcionaris no reben el seu sou. Les terres són molt fèrtil, podria ser un país ric. Els anys 70 van començar les donacions benèfiques, i tot i així es moren de gana.

    Etiòpia 1984 Gana. 1000 milions d'Africans desnutrits que es veurà  en els pròxims anys.

    Zaire males infrastructures, no permeten que arribi el menjar, i baixa la densitat de població.

    El 40% de les ajudes internacionals les rep Àfrica, on són?

    Eritrea va néixer fa 4 anys, després d'una Guerra Civil. Reconstrueixen amb els seus propis recursos. Té futur.

  • TEORIA MALTHUSIANA DE LES PLÈTORES

  • Objeccions de Malthus:

      • La gent no viu només del blat.

      • L'increment continu de l'acumulació del capital provoca una Plètora general (excés de producció = falta de demanda efectiva)

    MALTHUS

    Pensa que mantenint la R del terratinent solucionaria el problema de les plètores. Vol destruir el motiu per acumular: anàlisi anticapitalista.

  • LA LLEI DE SAY

  • Ricardo respon invocant la llei de Say:

    Això no vol dir que l'oferta de plàtan creï la demanda de plàtans. S'aplica a l'oferta en conjunt. No s'aplica a cap mercaderia en concret, ni vol dir que hi hagi d'haver plena ocupació. Per tant, aquesta llei s'aplica a totes les mercaderies en general.

    Ex: quan creem l'oferta de plàtans, potser no ens compra ningú, i la única demanda que es crea és la dels sous dels treballadors.

    Say considera que la demanda és infinita.

    J. Stuart dóna suport a Ricardo formulant la Llei de Say amb altres arguments:

    • Les mercaderies es canvien per mercaderies i no per diners.

    • Estalviar és gastar.

    La moneda és un vel que ens tapa la realitat. Després canvia i diu que no, perquè la moneda pot fer que no gastis, perquè es pot conservar. La moneda s'ha de considera una mercaderia, per tant, no pot haver-hi un excés de mercaderies i moneda.

    Malthus contraataca amb la Teoria de les Plètores

    Considera que l' de la capacitat productiva =  població.

    Malthus considerava que la població creixia en excés, i trasllada aquest argument amb l' capacitat productiva.

    Llavors, segons Malthus, és gràcies als treballadors improductius que cobren un salari qui equilibren l'S i la D.

    Aquesta situació es donava abans de l'aparició del capitalisme.

    Ricardo: si no hi ha d'haver D no es produirà estímul per produir i per tant, no es produirà l'excés de S.

    Els treballadors improductius dedicats a la producció de béns d'inversió, també gasten els seus salaris en béns que no produeixen.

    Mentre convertim S en D, cap problema.

    Podem guardar la moneda perquè és duradora. Si la guardem, fem que l'excés de S s'incrementi, si no gastem = crisi = S.

    El problema ve a partir de les expectatives. Lo difícil es transformar l'estalvi en despesa, ja que l'estalvi ve sol.

    Cal transformar l'estalvi en inversió (principi capitalista) que tota l'S sigui consumida, però això depèn de les expectatives.

    Marx està d'acord amb la Tº Ricardiana de la Distribució, però en desacord amb Say.

    L'origen de la plusvàlua no es donava per les relacions tecnològiques només. El capitalisme només es pot comprendre amb l'anàlisi de l'origen de la plusvàlua.

    El caràcter distintiu de la plusvàlua...?

    Hi ha plusvàlua a totes les societats. A la societat capitalista, la plusvàlua és pel capitalista, però queda amagat pel contracte lliure entre capitalista i treballador.

    L'esclau estava ben cuidat perquè durés molts anys i rendís molt.

    Aquests contractes lliures de la societat capitalista no són gaire diferents als dels esclaus.

    Origen del benefici

    Els treballadors són explotats pels capitalistes perquè els capitalistes s'apropien d'una part del valor produït pel treball (Marx).

  • VALOR DE TREBALL I VALOR PRODUÏT PEL TREBALL

  • Conceptes definits per Marx.

    • Valor produït pel treball

    • Treballadors explotats

    Només el treball produeix valor (escola clàssica). No vol dir que les mercaderies surtin només del treball, cal capital fix i variable.

    Nil posse creare de nihilo (res surt del no res).

    Valor del treball = valor del producte

    Producte nét valor agregat pel treball al capital constant.

    El treballador té dret al valor total que produeix (Marxisme, socialistes utòpics).

    • Valor del treball (vt)

    • Valor produït pel treball (vpt)

    VALOR DEL TREBALL

    Mercaderia força de treball, s'ha d'intercanviar pel seu valor de treball.

    El treball és l'única mercaderia que produeix més que el seu propi valor.

    Valor de treball (vt) < valor produït pel treball (vpt)

    Al treballador se li ha de pagar un salari de subsistència. Marx afegeix a l'esquema dels clàssics la taxa d'explotació (te).

    La plusvàlua és igual al benefici del capitalista , per tant, p=S

    te Relació entre l'excés de treball realitzat per obres i el treball incorporat als seus salaris.

    Marx la vol reduir perquè la considera excessiva, i ho fa reduint les hores de treball. El salari de subsistència es manté.

    És el treball el que genera valor, per tant reduirem l'excés de treball (te excessiu) reduint les hores de treball.

    S'ha de mantenir un determinat benefici perquè el capitalista torni a invertir.

    Problemes

    Quan reduïm les hores de treball i reduïm el S:

    • El pastís és més petit.

    • Salari de subsistència es manté

    • Al reduir-se la plusvàlua, tercers es veuran influïts. El capitalista consumirà menys si li reduïm S.

    VALOR I PREUS

    La plusvàlua són mercaderies. Com es transforma en preus?

    Marx, a diferència de Ricardo pren el temps de treball com a mesura de valor (només el treball produeix valor) i la tbc com uniforme, lo qual, no crea contradiccions a Ricardo.

    Els autors anterior no havien desenvolupat el concepte del valor de treball.

    Si és cert que p(vt) = tbc (tbc constant per totes les mercaderies produïdes)

    Condició

    c/v = ha de ser constant (taxa composició orgànica del capital)

    Així, si és cert que p ha de ser proporcional al valor del treball, la tbc ha de ser constant, i això només es pot donar si la tbc també fos constant, però això no és possible.

    Però si acceptés que s/c+v = constant + p(vt) = c/v constant

    Per tant, si d'això en resulta algo impossible, és perquè alguna proposició no és certa.

    Valor del treball temps de treball necessari per produir una mercaderia.

    El valor de la mercaderia s'ha de transformar en el preu.

    Com que això no es pot donar, ja que alguna proporció no és certa, Marx ha de rebutjar les dues.

    c = no és constant (problema de la metafísica)

    Hi ha diverses composicions orgàniques del capital.

    Nissan té molt c

    Botiga de pernils, té poc c

    Llavors Marx inventa el patró de preus de producció

  • PATRÓ DE PREUS DE LA PRODUCCIÓ

  • Marx considera que els preus són majors o menors en proporció al treball en funció si c/v és major o menor a la mitja de l'economia.

    p(vt)=no, però és relacionen de forma sistemàtica. No són, però tampoc podem dir que no ho siguin.

    Error dels clàssics: provenen de la metafísica.

    Hem de renunciar a que s/v

    La taxa d'explotació es volia que fos una eina útil perquè tothom pogués veure en quina mesura l'explota.

    Ex: En una empresa pot haver-hi c/v i s/v i no voler dir que els treballadors siguin explotats, perquè han de pagar més c.

    Em de reformular s/v perquè presa individual no té sentit. La s/v és global, el S es reparteix en forma global. La s/v l'hem de prendre pel conjunt de l'economia.

    La s/v no pot ser 0 perquè sinó c/v=0 no hi hauria benefici.

    Marx només volia reduir l'explotació perquè la considerava excessiva. Essència del capitalisme és la forma com s'extreu la plusvàlua.

    La moneda no és un vel, dóna poder.

    El poder del capitalista prové de la moneda.

    L'acumulació del capital, és un fi per si mateix.

    El diner no és només una mercaderia de transició.

    La producció i venda de mercaderies és només un vehicle per l'acumulació.

    El capitalista ha d'incrementar el capital si no vol ser eliminat per la competència. Si tens capital, tens persistència en el futur.

    Demanda efectiva és la necessitat dels capitalistes de realitzar mitjançant la venda, els beneficis extrets de la producció.

    A partir d'aquest anàlisi, Marx fa una previsió. Considera que:

    s/v

    Polarització social: els rics cada cop són més rics i menys nombrosos, i els pobres cada vegada més pobres i més nombrosos.

    Si això fos cert, acabarem amb una revolta del proletariat, per tant, falla. On?

    L'increment del K si que s'ha produït, però la polarització social no, perquè sinó s'hagués esdevingut una revolta del proletariat, i aquesta no s'ha produït (la preveu a UK).

    Si hi ha polarització social, hauria una revolta social (no hi ha dubte).

    Perquè hi hagi un K cal que hi hagi un s/v.

    El problema no és Mar, sinó el marxisme. La població és marxista, els partits polítics no. Metafísica.

    Composició orgànica del K. Depèn d'aquesta taxa d'explotació.

    El marxisme:

    No és una teoria sociocientífica, és una religió, per això, la falsedat d'aquesta proposició no suposa l'eliminació del marxisme.

    Religió les seves previsions no es falsen, és reinterpreten. A les teories sociocientífiques, es falsen.

    Ex. Parusia cristiana. Jesús havia de tornar amb els seus deixebles, però no ve reinterpretació, no es deixa que els fets canviï les seves teories.

    Tipus de reinterpretació del marxisme:

    • Economies marxistes no es parla de misèria, sinó de desigualtat.

    • Nova esquerra, el capitalisme és alienant i deshumanitzador.

    • Els països rics exploten als pobres La Ministra de l'Imperialisme de Lenin, a partir dels 60's es transforma en la Teoria de la Independència

    Marx creu que l'explotació és entre els individus (classes), però les classes no existeixen, l'explotació es transforma en explotació entre països (tot i que no és veritat, cola).

    Reinterpretació

    Si això fos cert, els països pobres no tindrien cap possibilitat de progrés.

  • MARX, MARXISME I TEORIES DE LA DEPENDÈNCIA

  • Polarització social revolta del proletariat (això últim no ha passat)

    En canvi, l' de l'acumulació si, per tant, l'acumulació no porta la polarització.

    s/v= taxa d'explotació acumulació polarització revolta proletariat.

    Tothom dóna per fet la polarització.

    Marxisme: ho reinterpreta

    • No parlem de misèria, sinó de desigualtat. El món és desigual, els guanys de comerç equilibra (que ell faci pa, em permet fer blat).

    • El capitalisme és deshumanitzador

    • La reinterpretació stalinista. Els països rics explotem als països pobres.

    L'explotació és d'un individu a un altre. Fer-ho passar de país a país es un ERROR.

    La reinterpretació religiosa impedeix que el 3r Món es desenvolupi.

    • Cal no confondre modernitat amb desenvolupament.

    • Problema de percepció problema d'anàlisi

    Plantejaments possibles.

    • Els països rics són rics, perquè els països pobres, són pobres.

    • Els països rics són rics, malgrat que els països pobres, són pobres

    • Sobren mammons, falten capitalistes al 3r Món (esperit de capitalisme)

    TEORIES DE LA DEPENDÈNCIA

    Oblidem que la riquesa es crea, hi ha la riquesa que hi ha, per tant, jo més tu menys

    Recuperem la Teodicea El capitalisme i els EUA tenen la culpa de tot.

    De capital al 3r.Món, ja n'hi ha, però cal l'esperit del capitalisme.

    El ris és el mammon, no el capitalista (aquest ho té tot invertit, no s'ho pot patejar)

    Si volem consumir molt, hem de produir molt Teoria de les Plètores / Llei de Say.

    Solucions

    Cal adoptar un model econòmic que doni plusvàlua molt gran. El model més potent és el capitalisme de mercat.

    El creixement demogràfic suposa una càrrega molt gran.

  • TEORIA DE LA HISENDA PÚBLICA

  • inv  tbs

    L'estat espanyol reté el 50% dels impostos.

    Vatreballador 200 000 IRPF 20% 100 000

    - IVA - 13 793

    86 207

    Sou 125 000

    SS 48 825

    Cost.emp 173 825

    26.75

    87 618 (terratinent)

    86 207

    DISTRIBUCIÓ DEL PODER