Infància en Medi Residencial

Teoria Gestalt. Marc Teòric. Història. Protecció infantil. Centres de justícia juvenil, acollida. Motius, vies d ingrès # Psicología. Siglo XIX, XX. Protección. Centros de justicia, acogida. Motivos, vías de ingreso

  • Enviado por: Noraa
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 53 páginas
publicidad
publicidad

i. Índex

I . Índex .......................................................................1

II . Introducció ............................................................2

2. 1. Justificació...........................................................2

2. 2. Metodologia del treball.......................................3

III . Àmbit ..................................................................5

3. 1. Marc teòric..........................................................5

3. 2. Història................................................................6

3. 3. Història dels centres.............................................11

3. 4. Evolució de la protecció infantil...........................15

3. 5. Marc legal............................................................19

IV . Usuaris ..............................................................23

4. 1. Motius d´Ingrès..................................................... 23

4.2 Vies d´ingrès...........................................................27

4. 3. Característiques dels usuaris .................................32

V . Recursos ............................................................40

5. 1. Centres de justícia juvenil......................................40

5. 2. Centres d´acollida................................................44

5. 3. Centres residencial ...............................................49

VI . Conclusió ..........................................................52

VII . Bibliografia .......................................................55

VIII . Annex ...............................................................57

II . Introducció

2. 1. Justificació del treball

2. 1. 1. Presentació del treball

L´espai del seminari del primer quatrimestre del segon curs, es basa exclusivament en objectius procedimentals que es centren concretament en l´aprenentatge de la recerca en grup.

Les eines de recerca serien cadascun del àmbits d´intervenció.

En aquest punt destacaríem la corresponsabilitat, de tots els membres que integren el Seminari, a l´hora de definir i posar en pràctica els diferents continguts de Seminari.

En aquest primer quatrimestre els alumnes es divideixen en Seminaris segons el criteri de preferència d´ àmbit que tingui cada alumne, tot i treballant el que implica fer un procés de recerca grupal i iniciar uns coneixements bàsics d´aquell àmbit triat.

2. 1. 2. Objectius

1. L´objectiu primordial seria aprendre a fer una recerca en grup.

Consensuar opinions,informacions, etc, entre 15 persones no

és gens fàcil, doncs cadascú té un ordre jeràrquic de preferències i,

per tant, ens haurem de posar tots d´acord.

2. La corresponsabilitat s´hauria de potenciar a l´hora de preparar i

aportar eines estratègiques per a la discussió i l´anàlisi dels diferents

continguts del programa. Si cada membre del grup assumeix una

responsabilitat en l´el.laboració del treball, la

feina serà més fàcil i al mateix temps, més enriquidora.

Lligat amb aquest punt, trobem que la fomentació d´actituts com el respecte, la tolerància i la cooperació, ajuden a desenvolupar habilitats per treballar en equip.

3. Un cop haguem vist la teoria, la posada en pràctica es tractaria de

conèixer els diferents criteris existents a l´hora

d´analitzar críticament les realitats educatives.

Això, ens portarà a una reflexió entorn la persona de l´Educador Social en els dos eixos que emmarquen la seva praxi educativa amb una actitud crítica i realista respecte a la seva tasca quotidiana.

2. 2. Metodologia del treball

El Seminari d´Infància en Medi Residencial es divideix, en un principi, en petits grups, per tal de facilitar la feina cadascun dels membres que l´integren.

La divisió es fa per afinats i interès en el tema més interessant de cada persona. Un cop s´ha establert els temes que més predominen, es descarten aquells minoritaris, i per tant, impossibles de treballar per una minoria ( 1 ó 2 persones )

Cal doncs, començar la feina i portar informació.

La primera posada en comú de tots els petits grups es fa a l´aula del Seminari nº 21, el nostre. La gent exposa tot allò que ha trobat convenient, sense deixar de banda un cert subjectivisme en el tema.

En aquest present dia, gairebé tothom, dóna fitxes de localització als companys per tal de facilitar la feina a l´hora de voler buscar més informació.

La segona posada en comú seria la resolució definitiva del petit grup, on molts membres es queden al mateix grup format anteriorment. Aquesta segona trobada tractaria de refer el guió definitiu, i de distribuir-nos tot el primer punt: marc legal, història i ressò social, entre els 4 grups constituïts, per tal, d´abreujar el màxim possible, ja que és l´únic punt que cap persona vol fer de bon gust.

La tercera trobada estaria inclosa les exposicions corresponents a cadascun dels subgrups del Bloc I del guió definitiu.

I per finalitzar, a les següents exposicions s´inclourien els Blocs II i III.

iii. identificació del àmbit

3. 1. MARC TEÒRIC

A l´hora de definir el concepte d´infància cal centrar-nos en el marc històric, doncs aquests terme comporta diferents etimologies donades al transcurs dels segles.

Evidentment, en aquesta definició cal tenir en compte la cultura.

A l´època grega i romana, el nen era considerat com una propietat pels pares, on la prova del poder dels pares als fills era la generació com a màxima autoritat. d´altre banda, i com a conseqüència d´aquesta propietat vindria la dominació denominada govern paternal.

Les supersticions, els infanticidis i la resta de desviacions cap a l´infància era la normalitat quotidiana que vivia aquella gent.

A mesura que avancem en la història aquest concepte de domini i propietat varia de forma gradual.

Es comença a distingir entre guarda, patria potestat i tutela, on sorgeix la possibilitat que cap d´aquestes es dirigeixi directament als pares biològics.

La llei de “ protecció de menors “ pot treure el dret a tots els pares que no facin una funció benèvola pel nen. En aquest punt parlaríem d´abandó, maltractaments, tema que es desenvoluparà posteriorment.

3. 2. història

3. 2. 1. Pobles antics

Si es llegeix l´Antic Testament ens podem trobar l´exigència de la mort del progenitor : El ángel que detiene la mano de Abraham para evitar el sacrificio de su hijo que maniatado y colocado en una pira esperaba el acuchillamiento.

Segons Fontana, és en aquests casos on la intervenció divina salva al nen.

Moltes vegades, en d´altres ocasions, els primogènits eren sacrificats pel fet que la seva mort aportava sort i així poder vèncer en el camp de batalla.

Así procedió Saúl, que trató de sacrificar a su hijo Jonathan, pero sus tropas le convencieron para que les perdonara la vida.

Quan un rei tenia coneixement d´un presunt rival profetitzat, l´infanticidi es generalitzava a la població infantil d´una determinada edat. Qui no coneix el cas d´Herodes que ordena matar a todos los neonatos hasta los menores de dos años.

La majoria del nens eran sacrificats amb l´espasa, el foc incloent- hi les pallisses: aquesta era una forma usual per donar prosperitat a la ciutat. Els enterraments venen confirmats per la troballa d´ossos de neonats trobats a les portes de les cases dels cananites.

Lògicament, els casos d´assesinats de nens en els mites dels pobles antics són molt nombrosos.

Així ho va descriure Frazaer en l´obra de Rascovsky on el rey sueco Aun cometió el acto criminal para prolongar su vida.Éste iba sacrificando cada nueve años a sus hijos y cuando no podía valerse por sí mismo debido a su vejez extrema quiso sacrificar a su décimo y último, Odín, pero los suecos no se lo permitieron, a consecuencia de lo cual murió.

3. 2. 2. Grècia i Roma

A les grans civilitzacions antigues, l´assesinat d´infants era un mitjà per eliminar a tots els neonats amb defectes físics. En la Assemblea de Ancianos si se juzgaba inútil, era enviado al monte Taigeto y abandonado para alimento de las bestias.

A l´antiga Grècia hi havien vivendes en les quals era costum sacrificar al primogènit quan la vida del rei estava sota amenaça, conseguin amb aquesta immolació calmar les ires dels deus

Incloent- hi les grans personalitats del món grec consentien l´abús sexual :

Platón, por ejemplo, era partidario de abandonar a los minusválidos y a los deficientes al estilo espartano, y Aristóteles apoyaba el aborto como una necesidad para regular la población.

També els nens van ser utilitzats per demostrar la pietat dels seus pares als mites grecs.

Ifigenia estuvo a punto de ser sacrificada por Agamenón a la hora de zarpar la flota hacia Troya, pero en el último momento fue salvada por la diosa Diana.

L´Antiga Roma els neonats no només eren sacrificats als altars, també eran projectats contra les parets o abandonats despullats a la intempèrie.

Un dels autors que va estudià la infància desde un punt de vista històric, de Mause (1974), va afirmar que quan més retrocedim a l´història universal més gran és el percentatge de nens violats, apallissats, abandonats i assassinats.

3. 2. 3. Segle XIX

A mesura que passaven els segles, la protecció cap el menor va augmentar, fet que els pares o tutors intentaven amagar les violències físiques quan els portaven a les consultes mèdiques i , gràcies a això, les pallisses han sigut estudiades amb profunditat. Al augmentar aquest control social, es començà a generalitzar una costum molt antiga : l´abandó.

El primer que estudià la problemàtica va ser Ambroise Tardieu ( 1860 ), professor de medicina legal a París, que va publicar un estudi sobre 32 nens menors de cinc anys contrastant els descobriments clínics i les justificacions que donaven els pares. Cal destacar que això no va obtenir un gran ressò entre el camp de la medicina fins 69 anys després, quan la freqüència del maltractament infantil es va conèixer a partir d´un cas que va fer reflexionar a l´opinió pública.

Marcovich (1981 )“ Una niña de cuatro años que, viviendo con sus padres en N.Y. recibía constantes apaleamientos y se pasaba la mayor parte del día atada a la pata de su cama con cadenas; ante estas evidencies, los Vicens denunciaron el caso. Sin embargo, como el maltrato infantil no era considerado un acto delictivo, se presentó el suceso a la Sociedad Protectora de Animales, insinuándose con ironía que esta criatura pertenecía a este grado de la escala zoológica. La niña fue separada de sus padres.”

A arrel d´això es va fundar a N.Y. la Society for Prevention for Cruelty to Children (Sociedad para la prevención de la violencia hacia el niño ), i amb el transcurs dels anys es començaren a sorgir noves societats a la resta d´Estats Units. Va ser a partir d´aquí que es promulgaren un seguit de mesures legislatives d´incidència progressivament més amplia.

En d´altres països a més a més d´existir el maltractament infantil a l´ambient familiar, aparegué el maltractament laboral on sel´s dona i cops de tot tipus per que s´esforcecin més, com el que es donava durant la Revolució Industrial a Gran Bretanya durant el segle XIX: els nens, degut a la desnutrició tenien un baix rendiment i sel´s castigava amb bofetades per que s´esforçecin més.

Durant els darrers anys del segle XIX, els pares els portaven als hospitals on explicaven estranys accidents per poder explicar les ferides i fractures que marcaven el cos dels seus fills. El fet que els metges es qüestionessin l´autenticitat del relat,

ja que no era gaire creïble que els pares puguessin produir-lis aquestes lesions als propis fills, va afavorir l´aparició de la radiografia com a mètode per realitzar el diagnòstic.

3. 2. 4. El nostre segle

Aquesta situació va perdurar fins el 1929 quan amb el motiu del XVI Congrés de Medicina Legal a París, els doctors Parisot i Caussade ( en Strauss i Girodet ), van publicar un informe sobre les pallisses als nens, que va quedar també oblidat durant un període de 6 anys.

Al 1935, Snedecor, Knapp i Wilson, van difondre un treball que, després d´examinar una gran multitud de radiografies de neonats, els cridà l´atenció l´ engrandiment cortical i les fragmentacions metafisaries que van suposar traumàtiques. Però van haver de passar quatre anys més fins que Ingraham, al 1939, sigues el primer en afirmar l´origen traumàtic de la majoria dels hematomes subdurals del nen al pit,originades per els pares intencionadament. Malgrat tot, aquesta hipòtesis de brutalitat voluntària no va ser acceptada per l´opinió especialitzada.

Efectivament al 1946, Caffey publicà una investigació en la que estudià un síndrome que presentava hematoma subdural i fractures múltiples en els ossos llargs, en ocasions amb lesions epifisaries existents en sis lactants i nens petits. A partir d´aquí els radiòlegs començaren a notar els símptomes descrits per Caffey a les radiografies, on s´apreciaven clarament, aquelles lesions que anteriorment no havien sigut tractades.

Al mateix any, Astley es manifestà en desacord amb aquesta hipòtesi de que les fractures siguessin efecte del maltractament familiar, indicant l´existència d´una fragilitat óssea com a responsable d´aquestes.

Al 1955, Woolley i Evans, citant per primera vegada l´importància de l´entorn del nen

com a desencadenant de crisis de violència. També afirmen que quan els nens són separats dels pares, les lesions es curen ràpidament i no tornen a aparèixer més.

Al 1960, Altman i Smith fan referència per primer cop a la prevenció i control del nen apallissat, considerant-lo com un dels aspectes més importants del problema.

Però no s´ha d´oblidar el més gran avanç que es donar al 1961 quan Henry Kempe a una taula rodona de la reunió anual de la Academia Americana de Pediatria, va utilitzar l´expressió Battered Child ( niño golpeado o apaleado ). A l´any següent va publicar junt els seus col.laboradors un article on es definia en una plana el nom de The Battered-child Syndrome com :

<<.. un cuadro clínico que se manifiesta en niños pequeños que han recibido unos malos tratos severos, que pueden ser causa de lesiones permanentes e incluso de muerte. El síndrome debe ser considerado en cualquier niño que muestre fracturas, hematoma subdural, transtornos del crecimiento, malnutrición, higiene deficient, hinchazón en tejidos blandos, contusiones, y en cualquier niño que fallece repentinamente o bien en los casos en que existen diferencias entre los hallazgos clínicos y los datos aportados por los padres...>>.

Al 1963, Fontana, introdueix la denominació niño maltratado, concepte més ampli que el de Kempe, ja que abarca tot tipus de violència exercida sobre el nen, remarcant l´emocional, que comença a ser considerada com una agressió molt important.

A partir del 1965 sorgeix un canvi a les expressions que tracten aquest tema i els termes <<síndrome del niño golpeado>> i << síndrome del niño maltratado >> apareixen amb el nom de Child Abuse ( niño abusado ). Aquesta nova aportació que fa Kempe és important perquè inclou també els maltractaments emocionals, abandó, dèficit nutricional o abús sexual.

Al 1969, Gil, publicà una investigació que posa de manifest que el maltractament infantil no només es dóna a causa del ambient familiar, sinó que pot ser també generat per determinades institucions o per la mateixa societat.

Al 1972, Silverman, proposa l´expressió de << síndrome de Tardieu>> en comptes del << síndrome del niño maltratado >>. A més d´utilitzar-se també les ja conegudes denominacions, es poden trobar també per les qualificacions de síndrome de Caffey o síndrome de Kempe.

EN GENERAL podem dir :

En aquest apartat ens dedicarem a parlar exclusivament de la provinença i, sobretot de l´inici de la legalització dels centres destinants als menors que podien partir de diferents itineraris.

Amb el canvi i la conscienciació del concepte d´infant, es comencen a crear els dos tipus de centres destinats als menors en risc : centres d´Acollida i centres Residencials d´Acció Educativa.

3. 3. HISTORIA DELS CENTRES

Article de CASAS I AZNAR, Ferrán ( 1988 ) : “ Las Instituciones residenciales para la atención de chicos/as en dificultades socio-familiares : apuntes para una discusión.” Menores. Dirección General de Asuntos Exteriores. Dirección General de Protección Jurídica al Menor. Nº 10. Pag. 37-41.

El text s ´inicia amb una breu introducció històrica on situa l´aparició d´aquestes institucions a l´ època romana i grega. Aquestes van ser construïdes amb la finalitat de cobrir las necessitats socials dels nens.

“ Trajano introdujo en Roma las Instituciones Alimentarias para niños, especie de fundación que se nutría de los prestamos estatales para comprar fincas rústicas. En dichas instituciones se recogían a los niños hasta 16 años, edad en que se les imponía la togas viril y se les alistaba en la legión. “

Els criteris d´existència i el valor que li donaven depenia de la ideologia i la representació del paper de la figura del nen. “ En algunos periodos los niños fueron acogidos todos juntos en las mismas instituciones que los adultos. En cambio, en otros, se ha instaurado diferentes criterios y en consecuencia, separado a los chicos según su problema, edad y sexo...”

La diferenciació més clara la podem trobar al parlar de la diferència entre l´ època liberal i les més autoritàries :

“ En los periodos más autoritarios los niños han sido acogidos en instituciones con disciplinas férreas, separando los más difíciles a instituciones como correccionales mientras que en periodos más s liberales se ha hecho más hincapié en que los niños reciban el mismo trato”.

Durant la meitat del segle XX va aumentar la necesitat de control social,fet que va reforçar el criteri de concentració dels acollits en macroinstitucions separades de la col.lectivitat per impedir el contacte amb el món exterior i a la vegada perque el món exterior no es donés compte del que succedia a l´altre costat de les parets.

Aquesta organització servia per tot tipus de persones amb dificultats: vells, malats, nens, disminuïts...

Al 1945 es va començar a plantejar si aquesta organització era adequada per els nens. Provocan així un gran “ ressó social “.

“A si pues, A.SPITZ describió por primera vez el síndrome de hospitalismo como cuadro clínico que presentaban los niños pequeños abandonados, internados en instituciones donde no recibían una atención afectiva suficiente.

La primera recopilació ampliada va arribar a mans del psiquiatra Jhon Bowlby qui va ressaltar dos aspectes especials durant la vida del nen :

a) Les seves privacions familiars, parcials o totals.

b) Els efectes de la seva estàtica a institucions d´acollida.

A partir d´ aquí va realitzar l´estudi sobre les conseqüències que podien tenir aquests dos factors al nen durant els primers 5 anys de vida.

“ El resumen de varios capítulos venía a decir que era necesario evitare el sistema de internamiento en todos los niños menores de 6 años y para los que estaban entre 6 y 12 sólo se podía considerar adecuado si se trataba de breves periodos o si el niño necesitaba atenciones psiquiátricas especiales.

También hace reseña de las condiciones deseables que debería tener las instituciones de acogida de niños en régimen de internamiento.. Estos precisan servicios diferentes del internamiento para conseguir su correcta atención. Y en segundo lugar las necesidades que más podrían cubrir las instituciones residenciales a menudo resultaban las peor satisfechas, lo que hacían realmente era agravar los factores que inciden negativamente en la salud mental del niño.”

Com a solució proposava centres amb atencions de professionals especialitzats : psicopedagocs especialitzats, educadors especials, psicòlegs... Aquests buscant altres alternatives que no impliqui l´ internament: les famílies acollidores que en un futur puguin adoptarlos, encara que a vegades per diverses raons, no era gaire adequat pel nen i s´havia de quedar al centre.

“ BOWLBY, dio por terminado su estudio cuando quedaron los hechos demostrados: la atención de los niños en grandes grupos o macroinstituciones había de ser totalmente abolida,mientras que las pequeñas instituciones especializadas podían ser de gran valor para atender determinadas problemáticas, si reunían un conjunto de requisitos...

Encara que l´aportació més gran va venir a mans del sociòleg Goffman a l´estudi publicat amb el nom d´ Internados, on definí les institucions totals com aquellas que hacen innecesario o incluso impiden al acogido tener relación con la sociedad circundante. Goffman va voler posar l´atenció sobre les repercussions que té la vida asilar sobre el jo intern, tot dient: la barrera que las instituciones totales alzan entre el interno y el mundo exterior marca la primera mutilación del yo.”

A la plana 41 del mateix article es citant uns exemples bastant curiosos on queda reflectit les afirmacions del estudi de Goffman.( 1 )

veure Annex nº 1

3. 4. Evolució protecció infants.

3. 4. 1. Finals dels 80 ( 1987 )

Els 4 Fenòments que projectant l´ aparició del maltractament :

1.- Connexió de professionals espanyols amb membres de l´ associació internacional

per la prevenció del maltractament infantil. ( ISPCAN ).

2.- Aparició de les primeres associacions per la prevenció del maltractament infantil a

España.

3.- Publicació de la denominada llei 21/ 87 , que va produir un gran impacte a la

política de protecció infantil.

4.- Aparició dels primers treballs centrats a l ´àmbit del maltractament infantil. La

Universitat s´ incorpora a l´ estudi del maltractament infantil.

Tardor de 1989 es celebra a Barcelona el Primer Congrés estatal sobre infància maltractada.

VEURE ANNEX Nº 2

3. 4. 2. EVOLUCIÓ DE LA PROTECCIÓ INFANTIL A PARTIR DEL 1987

Transparència de competències de l´ Estat a les comunitats autònomes que va permetre una ràpida evolució i desenvolupament dels diferents recursos de la Protecció Infantil.

1.- Implantació de programes de ajuda a famílies: principi inspirador de la llei 21/87.

Mantenir al nen a la família biològica.

2.- Desenvolupament de l´acolliment familiar temporal .

3.- Modificació i especialització dels recursos d´ acolliment residencial : centres on es

garantitza una atenció més individualitzada del menor. Adequant els recursos a les

seves necessitats.

4.- Revisió i millora del sistema de recepció, derivació i valoració dels casos.

5.- Globalització del sistema de recursos de protecció infantil: per un costat la llei

21/87 va fer més complexa el sistema de recursos però aquests formen part d´un

conjunt i adquireixen sentit únicament desde l´ autoritat. L´ acolliment familiar o

residencial d´ un menor pot ser les dos fases succesives del procediment de

separació mentre aquesta, es implicada en un procediment de rehabilitació.

3. 4. 3. RESUM DE L´EVOLUCIÓ HISTÒRICA

Finalment podríem parlar de les sis tendències principals que han fet possible aquests avenços a la política social i relacionada amb el maltractament d´infants :

1.- La societat i els professionals són cada cop més conscients que hi han molts infants

que són agredits a casa, fins i tot quan el nivell d´atenció física és aparentment bo.

2.- Els professionals de totes les branques comprenen cada cop més les necessitats

d´una intervenció adequada per protegir els infants maltractats, la qual cosa

contrasta amb l´anterior tendència a ignorar l´existència del maltractament infantil.

3.- Cada vegada s´accepta més la necessitat que hi hagi comunicació entre les entitats,

i els professionals són més conscients que els fracassos anteriors en alguns casos

concrets s´han produït, en part, perquè no es van valorar bé els riscs i es va deixar

els infants sense protecció.

4.- S ´ha ampliat la definició del maltractament infantil i ara inclou la lesió física,

l´abandó, i l´abús sexual i emocional en els menors de setze anys ( o més grans ).

5.- La societat està interesada en la prevenció del maltractament infantil, però es

pregunta si és ètic passar pel sedàs tantes famílies quan encara no s´han trobat

criteris predictius vàlids.

6.- Hi ha una tendència social i jurídica a reconèixer els infants com a éssers

independents dels seus pares amb els seus propis drets com a ciutadans.

3. 4. 4. ACLARACIONS SOBRE LES DIFERENTS ETAPES PRESENTS A

LA HISTÒRIA DE LA INFÀNCIA.

1. - ETAPA REPRESSIVA:

S´actua sobre els comportaments de les persones, no les causes que ho provocan.

Interessa controlar

2. - ETAPA DE BENEFICÈNCIA:

Es cobreixen les necessitats bàsiques. Hi ha una actitud d´ ajuda per evitar que cronifiquen més els comportaments inadaptats.

Protagonista: els recursos.

3. - ETAPA TERAPÈUTICA:

Utilitzen la ciència com explicació del comportament humà ( psicologia y psiquiatra ). El comportament es pot canviar i pronosticar. Es busca el tractament individualitzat. Es treballa la prevenció. Utilització de tècniques que ajuden a modificar els comportaments.

Protagonista : el professional .

4. - ETAPA CRÍTICA

No només té en compte l´ individu sinó també l´ entorn. La persona és responsable de les seves accions però no responsable de les seves circumstàncies. Busca les causes de la conducta per poder intervenir. Implicació de la societat.

Protagonista: tota la societat.

3. 4. 5. REPTES DE FUTUR DE LA PROTECCIÓ INFANTIL A ESPANYA.

VEURE ANNEX Nº 3

3. 5. MARC LEGAL.

LLEI 11/1985. SOBRE PROTECCIÓ DE MENORS.

La llei, desenvolupen les tres competències que comprenen el terme " protección de menores ". Que comprenen:

1.- El tractament a la delinqüència infantil i juvenil.

Aquesta llei introdueix per primera vegada, la definició de " tractament ",

diferenciant l´ Institucional o en medi obert.

Pel tractament institucional, garantitza al menor el respecte a la seva identitat i a

una variada classificació de centres.

Pel tractament en medi obert, inclou per primera vegada, el delegat d´assistència al

menor i especifica les seves funcions.

2.- La prevenció de la delinqüència infantil y juvenil.

Intervenció amb un tractament adequat en el cas de menors que presentin un elevat

risc de realitzar infraccions penals.

La finalitat, reduir l´àmbit de la prevenció, a la actuació individualitzada sobre

aquells menors que presenten problemes de conflicte social.

3.- La tutela dels menors per defecte o inadequació de l´ exercici de la patria potestat

o del dret de guarda i educació.

Aquesta consisteix en l´ atenció i tractament dels menors abandonats o víctimes de

actuacions des pares o guardadors, quan l´autoritat judicial acorda intervenir en el

exercici de les seves competències.

LLEI 37/1991. SOBRE MESURES DE PROTECCIÓ DELS MENORS DESEMPARATS I DE L´ADOPCIÓ.

Aquesta llei regula totes les qüestions relatives a la protecció del menor desde que es produeix la intervenció de l´organisme competent que ho declara desemparat, fins, si correspon es procedeix a la proposta.

1.- Disposicions Generals: quan es considera que el menor està desemparat.

Resolució del desemparament i Asunció de les funcions tutelars.Mesures a

adoptar...

2.- De l´ acolliment simple en família o en institució: Obligacions de les persones que

rebin a un menor en acolliment simple. Duració del acolliment.Com han de ser las

institucions de acolliment.

3.- Del acolliment a la preadopció: Quan s´ha d´adoptar la mesura d´acolliment

preadoptiu com pas previ a l´ adopció. Obligacions de las persones que agafen a un

menor preadoptivament.

4.- En relació a quan acaben las mesures de protecció.

5.- Regulació a tot lo relatiu a adopció. Requisits para adoptar. Constitució de la

adopció.Efectes de la adopció. Extinció de la adopció.

Aquesta llei queda anul·lada el títol VI de la llei 11/ 1985, sobre protecció a menors.

En aquest títol es parlava de la tutela dels menors per defecte o per exercici inadequada de la patria potestat o del dret de guarda i educació.

LLEI 39/ 1991. SOBRE LA TUTELA I INSTITUCIONS TUTELARS.

Aquesta llei, regula de manera autònoma, integra la tutela i les institucions tutelars i completa la normativa sobre regles de protecció.

LLEI 27/ 1995. SOBRE PROTECCIÓ DE MENORS i ADOPCIÓ.

Aquesta llei fa referència a l´ aplicació en l àmbit territorial sobre protecció. Els drets dels nens i adolescents. Criança i formació. El nen i l´ adolescent en l´ àmbit de salut, social, assistencial i de foment. Infraccions i sancions en relació als subjectes responsables.

Existeixen en aquesta llei, modificacions de determinats articles de la llei 37/1991 i addició de nous articles. Els quals són:

1.- Subapartat segon de l´ apartat 1 de l´ article 5. (Acolliment Simple).

2.- Apartat 1 i 3 de l´ article 10. (menor desemparat - acolliment dels germans).)

3.- Apartat 2 del article 19 (quan pot ser adoptat aquest menor)

4.- Apartat 1 de l´ article 22 (Expedient de l´adopció)

5.- S´ addiciona al cap. 2, amb el títol "adopción internacional".

6.- S´ adicciona un nou cap. 4 (Infraccions tipificades i sancionades).

7.- S´ adicciona una nova disposició final tercera. (Disposició final, disposició

derogativa, disposicions finals).

DECRET 2/ 1997. EL QUAL APROVA EL REGLAMENT DE PROTECCIÓ DELS MENORS DESEMPARATS i DE L´ADOPCIÓ.

Aquest reglament podem dir que s´ estructura en quatre títols:

1.- Establiment del procediment per l´ assumpció de funcions tutelars, l´ exercici de la

tutela i la guarda administrativa.

2.- Classificació de centres de acolliment i centres residencials d´ acció educativa ,

propis o col.laboradors

3.- Inclou l´ acolliment simple i el preadoptiu en famílies i procés de selecció

d´aquesta.

4.- Dedicat a l´ adopció Internacional.

DECRET 127/1997. QUE MODIFICA PARCIALMENT EL DECRET 2/1997, D´

APROVACIÓ DEL REGLAMENT DE PROTECCIÓ DELS MENORS DESEMPARATS I DE L´ ADOPCIÓ.

Aquest decret, modifica parcialment els títols III i IV, del decret 2/1997.

Està integrat per tres capítols:

1.- Acolliment simple en família i l´adopció .

2.- Acolliment preadoptiu i l´adopció.

3- Disposicions comuns en l´acolliment simple en família i l´acolliment preadoptiu

l´adopció.

iv. USUARIS

4. 1. Motius d´ingrés

Aquest apartat s'ha treballat , a partir de l'esquema següent :

- Concepte de desemparament.

- Definició d'infants maltractats o en situació de risc.

- Maltractaments actius/passius.

4. 1. 1. Centres d´acollida i residencial.

Concepte de desemparament:

Un dels motius claus que porta l'ingrés d'un nen a un centre són les tres causes que vam veure alhora de definir el concepte de desemparament:

1.- Quan manquen les persones a les quals correspon per llei d'exercir les funcions de

guarda, o quan aquestes persones estan impossibilitades per exercir-les amb perill

per el menor.

2.- Quan s'aprecia qualsevol forma d'incompliment o d'exercici inadequat dels deures

de protecció, establerts per la llei per a la guarda dels menors, o quan manquin a

aquests els elements bàsics per al desenvolupament integral de llur personalitat.

3.- Quan el menor presenta signes de maltractaments físics o psíquics, d'abusos

sexuals, d'explotació o d'altres de naturalesa anàloga.

En general, ens trobem amb una situació de desemparament el menor que es troba en una situació que li manquen els elements bàsics per al desenvolupament integral de la seva personalitat (ART 2, Llei 37/1991).

Infants maltractats o en situació de risc:

Un dels motius més important pel qual es fa l'ingrés dels nens en aquests centres es que “l'objecte” de treball de les residències infantils i els centres d'acollida, són infants o adolescents que tenen habitualment les característiques comunes d'haver estat maltractats o d'haver estat en situació de risc.

Per això, no es podrà parlar de societat normalitzada quan òbviament, la societat ha hagut de crear recursos per a l'atenció i la protecció dels infants que són maltractats, negligits o que es troben en situació de ser-ho.

Un dels primers i el més greu dels maltractaments a infants és dels més clarament integrats en la “normalitat” social quotidiana, que és el sentit de propietat, que encara tenen alguns pares/mares respecte els seus fills (apartat d'història: Un xic del concepte d'infància).

Que qualsevol individu consideri que és “propietari” d'un altre ésser humà, significa que aquest darrer queda molt lluny de poder gaudir de la seva llibertat i, per tant, dels seus drets fonamentals. Així doncs, no es d'estranyar que qualsevol persona que es considerada com a propietat pugui ser maltractada de qualsevol manera.

Les psicopatologies que pugui patir un maltractador o les malalties circumstancials poden comportar episodis de maltractaments.

Tots aquests maltractaments ens porta a fer algunes consideracions sobre la prevenció pròpiament dita, que hem d'entendre imprescindible sempre i, per tant, també en parlar d'infància maltractada.

Per això cal donar unes solucions preventives i intervencions preventives, s'haurà de tenir present que l'efecte més important que pot comportar el patiment d'un episodi de maltractaments per a un infant és precisament que aquest, ja adult reprodueixi els comportaments apresos o que la seva personalitat quedi configurada amb trastorns importants que el converteixin, també, en un maltractador.

Maltractaments actius/passius:

1.- Actius:

- Causar dolor o lesions físiques.

- Abusos sexuals.

- Accions de rebuig.

- Terroritzar.

- Aïllar.

- Degradar.

- Narcotitzar.

- Explotar.

- Corrompre.

- Abandonar.

2.- Passius:

- Privació de la socialització.

- Privació de les respostes emocionals.

- Negligències.

- Omissions.

4. 1. 2. Centres de justícia juvenil

Els motius d'ingrés en els centres de justícia juvenil són els nens/adolescents que en la seva vida han delinquit algun cop. Potser això s'ha de tenir en compte en les circumstàncies i causes anteriors, per això el quadre “Psico-bio-social” (facilitat l'any passat) serà molt important alhora de fer una intervenció.

Aquest punt queda millor reflectit i més detallat al punt següent: joves infractors.

La població que atén el Servei de Centres està formada, fonamentalment, per aquells joves menors de 16 anys, infractors del codi Penal que li són derivats per via judicial.

El Servei de Centres es fa càrrec d'aquells menors delinqüents per els quals es dicta judicialment la mesura d'internament.

Segons l'article 65 del codi Penal, es poden assumir els joves entre 16 y 18 anys, que el jutge decideix que compleixin la mesura d'internament en centre de menors.

Els centres de justícia juvenil poden atendre en règim obert aquells joves infractors sotmesos a d'altres mesures que no siguin l'internament, perquè puguin beneficiar-se dels recursos formatius dels centres.

El servei de centres també dóna suport a programes adreçats a prevenir les conductes delictives de la població infantil i juvenil, oferint residències d'atenció i recursos a menors entre 12 i els 18 anys, provinents de la Direcció d'Atenció a la Infància (DGAI).

ARTICLE 65, Codi Penal :

1. Les circumstàncies agravants o atenuants que consisteixin en la disposició

moral del delinqüent, en les seves relacions particulars amb l´ofés o en d´altra

causa personal, serviran per agreujar o atenuar la responsabilitat només aquells

amb qui passi.

2. Les que consisteixin en l´execució material del fet o en els mitjans utilitzats

per realizar-la, serviran únicament per agreujar o atenuar la responsabilitat

dels que hagin tingut coneixement d´ elles en el moment de l´ acción o de su

la seva cooperació pel delicte.

4. 2. Vies d´ingrés

4. 2. 1. Centres d´acollida :

En aquest apartat es tracta de conèixer els circuits habituals pels quals un infant accedirà a l'ingrés en un centre d'acolliment.

Aquests procediments varia en funció de l'evolució del concepte d'infància i a les estructures polítiques, administratives i tècniques en particular.

El fet que actualment sigui la Generalitat de Catalunya qui ostenti les competències en protecció de menors, fa que sigui l'òrgan competent, Direcció General d'Atenció a l'Infància (DGAI) la que tingui la clau d'entrada als centres d'acolliment per els infants en primera instància.

En conseqüència les vies establertes d'ingrés a Catalunya poden ser:

1.- Per indicació de la DGAI, quan aquesta institució ha constatat el desemparament

d'un menor. En alguns casos, es pot donar la circumstància que ingressi un menor

del qual no s'ha assumit la tutela administrativa però sí que els familiars n'han

cedit la guarda temporalment.

2.- Per ordre judicial, quan es tracti d'un cas d'urgència absoluta. Des d'un punt de

vista legal, qualsevol ingrés suposa que es procedeix a l'acolliment simple

del menor en centre, a partir d'una resolució en la qual es consta el

desemparament, i d'una

manera automàtica, l'administrativa n'assumeix la tutela. N'hem d'exceptuar les

anomenades “guardes administratives”, que suposen precisament això, que la

administració assumeix la guarda d'un menor, a instàncies dels seus propis

familiars que circumstancialment es veuen incapaços de tenir-ne cura, però que, al

mateix temps, no hi ha raons per constatar-ne el desemparament, i per tant, la tutela

segueix en mans dels progenitors.

4. 2. 2. Centres residencials

Els canals habituals que es poden donar a l'hora d'efectuar l'ingrés d'un menor en una residència, poden ser:

1.- Situacions d'ingressos fets directament des del carrer: l'infant no procedeix de cap

institució. Amb tota probabilitat, la gestió de l'ingrés s'ha efectuat a partir de la

intervenció dels Serveis Socials (generalistes o bé especialistes: UBASP, EAIA,

etc

ubicats en el barri de procedència del menor. Una altra possibilitat és l'ingrés per

intervenció directa de l'òrgan administratiu competent en qüestions d'atenció i

protecció a la infància (DGAI, en el cas de Catalunya).

2.- Ingressos efectuats per mitjà de la derivació d'un centre d'acollida: hem d'entendre

que en la majoria d'aquestes situacions l'ingrés en el centre ha estat provocat per

una situació de maltractament, d'abandó o de perill important que ha aconsellat

una actuació urgent de protecció del menor.

El centre d'acollida ha efectuat un primer estudi i diagnòstic del cas. I això ens ha de

suggerir dues situacions: la primera, que és indispensable que es produeix un intercanvi com més exhaustiu millor de les dades recollides sobre l'usuari que ens

poden servir per a la seva atenció; i la segona, que cal recollir fidelment el fruit del

treball engegat pel centre d'acolliment (estudi/diagnòstic) per tal de continuar la tasca

amb màxima coherència possible a l'hora d'acordar un pla de treball amb els usuaris.

3.- Ingressos efectuats per la derivació d'altres centres residencials: la darrera situació

d'ingrés que es produeix amb certa freqüència és la derivació des d'altres centres.

Cal insistir encara més, si es possible, que no s'inicia un treball d'assistència en el

moment de l'ingrés, sinó que s'ha de procurar assegurar la millor continuïtat ,

d'acord amb l'atenció ja iniciada en la residència anterior.

VEURE ANNEX Nº 4 i 5

Seguiment: Veure Annex 6

4. 2. 3. Centres de justícia juvenil.

Les vies d'ingrés del centre de justícia juvenil serà l'esquema o circuit d'intervenció judicial i mesures aplicables a menors de 16 anys.

L'explicació és la següent:

Trobem els joves menors de 16 anys als quals els han fet una denúncia (veïns, botiguer, etc.) a través d'aquesta els menors passen directament a les forces de seguretat i al jutjat d'instrucció, on un cop veure la gravetat del cas concret els destinen als jutjats de menors, Ministeri fiscal, i aquest demanarà una mesura o un altres en funció de la gravetat:

1.- Sobreseïment: si el menor té menys de 12 anys i el delicte no té gaire importància,

es seguirà el cas però no hi haurà cap internament per part del menor.

2.- Petició d'informes:

2. a.- Diagnòstic: informe de les 48 hores segones després de la detenció.

2. b- Mediació: document que descriu el tipus de delicte i la mesura que cal emprar

per poder reparar-ho.

3.- Mesura cautelar:

3. a- Llibertat vigilada provisional. DAM.

3. b- Internament provisional.

4.- Vista oral, acord definitiu:

4. a.- Absolució.

4. b- Amonestació.

5.- Llibertat vigilada.

6.- Internament en centre.

7.- Custòdia.

1. En el primer cas, l'infant no procedeix de cap institució. Amb tota probabilitat, la

gestió de l'ingrés s'ha efectuat a partir de la intervenció dels serveis socials

( generalistes o bé especialitzats: UBASP, EAIA, etc.) ubicats en el barri de

procedència del menor. Una altra possibilitat és l'ingrés per intervenció directa de

l'òrgan administratiu competent en qüestions d'atenció i protecció a la infància

(DGAI, en el cas de Catalunya).

2. En el cas dels ingressos produïts per una derivació d'un centre d'acollida, hem

d'entendre que en la majoria d'aquestes situacions l'ingrés en el centre ha estat

provocat per una situació de maltractament, d'abandó o de perill important que ha

aconsellat una actuació urgent de protecció del menor.

El centre d'acollida ha efectuat un primer estudi i diagnòstic del cas. I això ens

ha de suggerir dues situacions: la primera, que és indispensable que es produeixi

un intercanvi com més exhaustiu millor de les dades recollides sobre l'usuari que

ens poden servir per a la seva atenció; i la segona, que cal recollir fidelment el fruit

del treball engegat pel centre d'acolliment (estudi/diagnòstic) per tal de continuar

la tasca amb la màxima coherència possible a l'hora d'acordar un pla de treball

amb els usuaris.

3. La darrera situació d'ingrés que es produeix amb certa freqüència és la derivació

des d'altres centres.

Cal insistir encara més, si es possible, que no s'inicia un treball d'assistència en el

moment de l'ingrés, sinó que s'ha de procurar assegura la millor continuïtat,

d'acord amb l'atenció ja iniciada en la residència anterior.

VEURE ANNEX Nº 7

Seguiment: VEURE ANNEX 8

4. 3. Característiques usuaris

Abans de començar hem cregut convenient fer unes definicions de maltractament:

“ Un nen serà maltractat quan és objecte de violència física, psicològica o sexual,

també si pateix manca d´atenció per part dels pares o les institucions de les quals

depèn el seu desenvolupament”. Grup d´Infància Maltractada de la Societat

Catalana de Pediatria ( 1985 ). “

“ Es parla de maltractament en aquells casos on hi han lesions físiques psicològiques

o no accidentals ocasionades per els responsables del desenvolupament del nen.

Aquestes lesions són conseqüència d´accions físiques o emocionals o sexuals, d´acció

o omissió i que amenacen el desenvolupament del nen”. Martínez Roig i De Paul.

A part de les lesions físiques ( cremades, hematomes trencament...) es poden trobar

manifestacions en les quals ens basarem per definir aquest usuaris, com ara l´alimentació, vestimenta, la higiene i atenció medica, supervisió i vigilància perc part dels referents, seguretat a la llar i educació entre d´altres.

Nosaltres ens hem centrat en el maltractament per negligència o per abandó ja que creiem que potser és el que més influeix en el desenvolupament del nen.

En si maltractament per negligència i abandó són “aquelles situacions en les quals les necessitats bàsiques de l´infant no són ateses de manera temporal o permanent per cap dels membres amb qui viu.”

4. 3. 1 Característiques dels joves infractors

La criminalitat de joves i menors és un tema que suscita actituds i emocions trobades. Té una gran complexitat per :

1.- La personalitat del seu protagonista- context subjectiu de l´infractor simbòlic, sutil

i moltes vegades enigmàtic per el món del adults.

2.- Repercussions socials d´una criminalitat que podem denominar expressiva o

simbòlica amb missatge, provocadora a diferència de la criminalitat instrumental i

utilitària pròpia del món adult.

3.- La criminalitat del menor té una importància capital perquè reflecteix els valors

oficials i subterranis del món adult. En bona mesura, els reinterpreta i tradueix

perquè el jove és un imitador que escenifica i repeteix allò que veu, allò que li

ensenyen i allò que aprèn.

Precisament per això, la criminalitat de joves i menors constitueix el “ Let it motiv “ i una excel.lent “ piedra de toque “ de tots els models teòrics explicatius de la delinqüència.

Característiques psico-bio-socials del joves infractors ( ens centrem en la figura de l´adolescent ).

1.- Etapa de la pubertat: psicosocialment característiques sexuals secundàries

d´ambdós sexes es converteix en signes socials de rellevància.

Canvis físic.

2.- Adquisició del pensament abstracte.

3.- El procés de socialització de l´adolescent presenta notes diferencials:

- Fragilitat perquè es troba tutelat i molt condicionat per els seus grups

primaris.

- Aprenentatge observacional o vicarial són mes freqüents i efectius en el món

de l´adolescent. És una forma d´aprendre abreviada.

4.- Més que mai acusa l´adolescència el conflicte propi de tot organisme

biològicament madur, que en canvi depèn de l´ajuda familiar.

VEURE ANNEX Nº 9

L´adolescent ha de negociar per ser adult decisiu establiment del rol d´identitat:

1.- DEPENDÈNCIA - INDEPENDÈNCIA

2.- PERMISIVITAT - CONTROL

3.- GRUP FAMILIAR - GRUP DE COMPANYS

( pot ser un substitut del grup familiar.)

4.- NORMALITZACIÓ - PRIVACITAT:

Normalitzadora de la comunitat, es vol trobar amb si mateix

Privacitat: vol trobar amb si mateix

5.- IDEALITZACIÓ - DEVALUACIÓ

Idealitza o devalua als adults a mesura que

normalitza la seva experència construeix ideals del ego.

6.- IDENTITAT, ROL CARÀCTER.

Identitat sexual, el rol en la comunitat i el sentit del jo són

subestructures que formen part del concepte d´identitat i així permetrà

l´evolució de l´adolescent.

7.- SEXUALITAT

Identitat rol i company. Establiment de la pròpia identitat

del nucli sexual amb el rol sexual i a l´elecció del objecte sexual.

8.- RECONSTRUCCIÓ DE LES DEFENSES

Tendència a la negació i la projecció del jovent,

el món exterior i no els seus DESITJOS són la raó de la seva conducta.

4. 3. 2. Usuaris no infractors

Abans de tot es fa referència a la petita diferència que hi ha entre el Centre d´Acollida com a recurs per donar resposta immediata o intervencions urgents i quan perilla la intervenció física o/i psicològica del nen.

Es realitza un diagnòstic per poder intervenir posteriorment d´una forma determinada. En teoria el menor no hauria d´ estar més de tres mesos.

4. 3. 2. 1. Manifestacions físiques del comportament negligent del infant

- Manca de vacunació i/o control del calendari vacunal.

- Poca supervisió i vigilància. Això origina que els nens no sàpiguen distingir allò

que és perillós del que no és. Pares: poca vigilància abans dels tres anys.

- Manca de dedicació i atenció en relació a les necessitats afectives i educatives

mínimes i manca de disciplina correctora positiva.

( ex. Compensació de bens materials per la poca relació personal, promiscuïtat,

tracte molt fred, derivació de la funció educadora als germans o persones

no adequades...)

- Retard pondo estatural en forma d´hipotròfia per ABANDONAMENT. Quadre

on es destaca aprimament progressiu i desnutrició, posterior alentiment de la talla,

retard en l´edat ossia i dentària i manteniment del perímetre cranial.

Els factors que condicionen el bon creixement i desenvolupament són la nutrició

correcta, uns factors emocionals positius i un ambient estimulant.

El quadre es manifesta de forma clara en els infants per sota de l´any i mig, edat en

què depenen totalment de l´entorn pel que fa a les seves necessitats alimentàries i

d´estimulació.

La gran millora que es pot observar en aquests infants tant pel que fa al pes com pel

que fa a la conducta, quan se´ls posa en un ambient en condicions normalitzades

centre d´acollida, hospitalització ) és una prova a la vegada diagnòstica i terapèutica .

- Manca d´higiene personal en forma de :

. Eritema dels bolquers per manteniment d´una situació de manca d´higiene durant

molts dies, es a dir, els casos en que és evident la deixadesa o d´aquells infants que

no es curen ja que no han rebut el tractament que s´ha indicat.

. Cabells i ungles llargs, bruts, amb paràsits i lesions de gratat i/o sobreinfecció.

. En les visites programades als centres sanitaris, l´infant pot acudir en unes condicions

relativament dignes que poden no ser les habituals. La visita al domicili és una

excel.lent ocasió per avaluar millor les condicions de vida.

- Lesions per exposició inadequada a situacions climàtiques externes i a l´ ús de

roba inapropiada al clima ( congelació d´extremitats, cremades solars )

- Transtorns relacionats amb la manca d´alimentació, que poden afectar tant

l´aspecte quantitatiu ( desnutrició ) com el qualitatiu ( escorbut, raquitisme, pel.lagra,

hipovitaminosi A )

- Càries dental extensa per manca de vigilància mèdica i d´higiene i/o inclompiment

de les mesures de prevenció indicades.

- Placiocefàlia ( crani aplanat ) i/o alopècia localitzada a la zona occipital. La seva

troballa ens ha de fer pensar en l´abandonament de l´infant durant hores i més hores

en la mateixa posició de decúbit supí.

- Cansament que no és habitual tenint en compte les característiques d l´infant.

- Infant que ha estat abandonat.

4. 3. 2. 2. Manifestacions conductuals del comportament negligent de l´infant.

Aquests es poden produir a causa de l´entorn poc o gens estimulatiu i que poden tenir diferents manifestacions com :

- Actitud indiferent, apatia amb mirades perdudes, indiferents al joc o a l´entorn.

Nens que no ploren quan se´ls administren les vacunes...

- Trastorns d´alimentació, com ara vòmits, refús a l´aliment...

- Actituds agressives a l´entorn, autoagresió o autoestimulació.

Són clares per exemple, les conductes de desobediència i agressivitat per cridar

l´atenció buscant la relació amb l´adult encara que sigui com a càstig o malhumor.

4. 2 2. 3. Manifestacions conductuals en el comportament negligent de l´infant

- Retard psico-motor,que pot afectar a un o diversos apartats :

. personal/social

. llenguatge

. motricitat global

. motricitat fina.

En tots aquest apartats, cal tenir en compte l´existència de una alteració genètica.

- Transtorn del comportament, a causa de l´ entorn poc o gens estimulant i que

poden tenir diferents manisfestacions com :

. Actitud d´indiferència, amb mirada perduda, indiferència al joc o al entorn amb

apatia.

Cal tenir en compte també aquells infants que no reaccionen com és habitual, per

exemple, nens que no ploren quan se´ls administra les vacunes...

. Trastorns d´alimentació ( com vòmits repetits, rumiació...)

. Actituds agressives a l´entorn, d´autoagressió i/o autoestimulació. Són clars per

exemple les conductes de desobediència i agressivitat per cridar l´atenció i rebre

alguna relació amb els adults, ni que sigui amb càstigs o malhumor.

- Trastorn a l´àmbit escolars

. Somnolència habitual.

. Inassistència freqüent sense cap justificació per part del PARES

. Retard habituals a l´entrada i recollides ràpides sense possibilitat d´intercanvi

d´impressions amb els pares o tutors.

. Seguiment dels progressos educatius i escolars pobre o nul.

. Desmotivació desprès d´una evolució positiva.

* SITUACIONS QUE PODEN AFECTAR GREUMENT L´INFANT DURANT

LA SEVA ETAPA DE DESENVOLUPAMENT

VEURE ANNEX Nº 10

V.- RECURSOS.

5. 1 . CENTRES DE JUSTÍCIA JUVENIL

5. 1. 1. Recurs.

Un cop el jutge han considerat necessari separa un menor del seu mitjà familiar i social, l´equip multidisciplinar del centre analitzar las carcterístiques específiques de menor en concret, avaluant el seu estadi físic, afectiu, social, escolar i familiar. Després, l´equip ha de presentar al jutge un informe amb les propostes educatives que haurien de tenir en compte per determinar les mesures.

Objectius i finalitats.

- L'observació del menor.

- Actuacions socioeducatives i de control.

- Suport als processos de reinserció del menor.

Metodologia.

El centre ha d´establir unes línies programàtiques i un marc organitzatiu que garantit la qualitat educativa.

Així com el.laborar un projecte educatiu individual que tingui en compte l´edat, les característiques i la personalitat de cada menor d´acord amb les mesures judicials adoptades.

Ha de diversificar les formes d´intervenció educativa per oferir el tipus de recurs més adequat a les dificultats i a l´entorn del menor, i implicar en allò que es consideri

oportú, la família, i l´entorn comunitari.

També ha de desenvolupar programes específics per potenciar la realització personal i social, intentant així afavorir els processos d´inserció de joves de 16-17 anys amb greus conflictes amb la societat.

5. 1. 2. Professionals i personal

Dins del organigrama de un centre de justícia de menors, podem trobar :

1.- Personal directiu:

- Director

- Subdirector

- Administrador

- Coordinador

2.- Personal administratiu i de serveis :

3.- Personal sanitari :

- Metge

- ATS

- Assistent social

- Personal directament relacionat amb el procés educatiu del menor:

- Psicòleg

- Pedagog

- Educador

- Tècnic auxiliar educatiu

- Mestre de taller.

4.- Personal directament relacionat amb el procés educatiu del menor:

- Psicòleg

- Pedagog

- Educador

- Tècnic auxiliar educatiu

- Mestre de taller.

La funció del personal directiu, administratiu, de serveis sanitari, assistents socials no es diferencia excessivament les funcions que desenvoluparien en d´altres centres, sempre tenint en compte les especifilitats a un centre de Justícia Juvenil de Menors ( una d´elles són dependències de la Direcció General de Justícia Juvenil ).

Dins del equip educatiu, destacar la presencia d´un mestre de taller, unes figures inexistents en els Centres residencials i de Acollida.

5. 1. 2. 1. Paper i funcions de l´educador :

Dins d´un Centre de Justícia el paper de l´educador està relacionat amb l´encarrec que realitza el jutge, pot permetre l´educador delegar la responsabilitat en últimes instàncies al jutge. Així com també el menor pot derivar la responsabilitat de l´educador al jutge.

De manera que encara pot sembla contradictori, dins un Centre de Justícia de Menors d´un educador és, en principi, menor que el que es produeix en un o Residencial.

Les normatives són més rígides i això baixa l´ansietat del menor. Existeixen diverses eines de contenció del menor, no només la intervenció directa de l´educador.

Les normatives són més rígides i això baixa l´ansietat del menor. Existeixen diverses eines de contenció del menor, no només la intervenció directa de l´educador.

Es imprescindible dins d´un Centre de Justícia Juvenil, que l´educador tingui una gran capacitat específica respecta els joves o menors. Especialment en el cas de joves delinqüents de 16-17 anys, el jove ha d´assumir el projecte técnic i el reglament de regim intern del Centre, com també el programa educatiu, i perquè aquesta acceptació es realitzi adequadament és més important la relació entre el jove i l´educador.

Un altre funció fundamental serà la de potenciador. potenciador del procés evolutiu del menor. Tractant de conseguir que superi les dificultats personals.

Aquesta funcions de potenciadors és especialment important quaqn parlem de menors en règim de privació de llibertat.

En general les altres funcions no es diferencien de les expressades en els apartats del treball dedicat als centres residencials.

5. 1. 3. Tipologies de Centres

Existeixen a Catalunya 3 centres de Justícia Juvenil en Regim tancat, tot aquests de caràcter oficial.

VEURE ANNEX Nº 11

5. 1. 4 Derivació

En el moment de finalitzar les mesures judicials que ha establert l´ingrés del menor en un centre de Justícia Juvenil, els propis menors poden sol·licitar la continuació del seu procés formatiu en medi obert o en centres per consolidar un aprenentatge que no s´ha adquirit durant el temps que han complert la seva mesura judicial i que són necessaris per la inserció socio-laboral.

Els Centres de Justícia, tracten temporalment de substituir a la família i a l´entorn comunitari del menor, portant així una intervenció educativa individualitzada del menor, destinada a la seva reinserció sociolaboral. Per tant, aquesta inserció a la societat seria la derivació ideal. De totes formes l´evolució està sempre determinada per la decisió final del jutge.

La mesura juvenil d´internament comporta un control i una limitació de llibertat del

menor, que varia segons el règim al que es sotmetre:

Règim tancat, semiobert, obert. Nosaltres ens referim als centres en règim tancat.

Són centres previstos per els menors que han comés un delicte greu i presenten importants trastorns de comportament que impedeix atendre´ls en d´altres tipus d´institucions.

S´ofereix tota la intervenció educativa en el mateix centre, que disposa dels medis necessaris per garantitzar la formació escolar i prelaboral necessària.

L´internament de joves de 16 i 17 anys.

La legislació vigent preveu la possibilitat que els jutges puguin imposar als joves delinqüents de 16 i 17 anys, en determinades circumstàncies, mesures previstes per els menors de edat penal. La Direcció General de Justícia Juvenil, posa a disposició dels òrgans jurisdiccionals penals en els centres educatius, , dotats d´equips interprofessionals i amb recursos formatius adequats com una alternativa a la presó per aquells joves disposats a assumir el projecte tècnic i el reglament de règim intern del centre, com també el programa educatiu que es considera necessari per afavorir el seu procés de reinserció social.

Per veure la intervenció judicial i les mesures aplicables a menors de 16 anys i amb menors de 16 i 17 anys.

5. 2. CENTRES D´ACOLLIDA

5. 2. 1. Recurs.

Els Centres d' Acollida, donen resposta immediata als casos que precisen una intervenció d´urgència, quan es detecta que existeix un greu risc per la integritat física i/o psíquica del nen, o quan la complexitat del cas, dificulta o impedeix que sigui avaluat de forma ambulatòria en el seu territori.

(Direcció General d´Atenció a l´ Infància i Adolescència).

Objectius i finalitats.

- Donar resposta immediata i protecció a qualsevol menor que estigui en situació de alt

risc social.

- Fer un estudi i emetre un diagnòstic de la situació i de les necessitats del menor

acollit amb la corresponent proposta de mesura: retorn a la família biològica,

acolliment familiar simple o preadoptiu o centre residencial.

- Exercir la funció substitutòria temporal de la família.

- Acollir als nens en un àmbit d´afecte, comprensió, seguretat moral i material.

- El centre, haurà de satisfer les necessitats del nen i de la seva educació integral.

Per a complir aquesta finalitat, el centre, haurà de disposar de tots els mitjans

humans i materials necessaris.

5. 2. 2. Professionals i personal.

1.- Director : Ostenta per la delegació de la D.G.A.I, la tutela dels nens ingressats en

el centre. Direcció i control de les diferents activitats que es duen

a terme el Centre.

2.- Personal administratiu: Duen a terme, les tasques, en funció de la seva categoria

professional. Tant els professionals que estan en la recepció

com el personal de la neteja, tindran contacte amb la família

i amb els nens, per tant hauran de disposar d´ uns mínims de

informació sobre el cas, garantitzant el dret a la intimita del

nen.

3.- Equip tècnic interdisciplinari: Té com a funció, recollir tota la informació del cas,

examinar explorar i valorar les circumstàncies, situació

i necessitats del nen, per emetre un diagnòstic

interdisciplinari que possibiliti l´ el.laboració de la proposta

de mesura més adient.

Està format per:

- Treballador Social : Anàlisi de la problemàtica social i familiar que envolta al menor.

Coordinació amb altres professionals que intervinguin en el

seguiment del cas ( equips de base, D.G.A.I...). Realitzar un

seguiment , informar, orientar a les famílies i detectar possibilitats

de les famílies de millorar la seva situació.

Elaborar un informe social, constatant les dades obtingudes per

a l´exploració del diagnòstic social i la proposta amb les pautes

d´intervenció sòcio-familiar.

- Metge: És el professional responsable de la salut física del menor.

Realitzar una exploració médico-sanitària del menor, completa i sistemàtica,

realitzant un diagnòstic i establint un tractament en cas necessari.

- A.T.S : Es la responsable dintre de l´àmbit de la salut física de vigilar y mantenir un

estat físic adequat.

Col.laborar amb el metge aportant dades sobre el menor.

- Psicòleg : És el professional responsable de la salut mental del menor.

Realitza el psicodiagnóstic exploració de l´estat intern del menor.

Coordinació i orientació al tutor-educador.Realització d´informes

psicològics.

- Equip educatiu: Les seves funciones són:

Observar les manifestacions dels menors, recollir aquesta informació i

intercanviar-la amb la resta de l´ equip educatiu. Educar i incidir sobre

el menor per que desenvolupi les seves capacitats, coneixements i

interessos...mantenint una atenció constant de la seva situació,

evolució manifestacions.

- El tutor: És l´ educador que actua de figura referencial del nen al llarg de la seva

estància en el Centre. És responsable del projecte d´ observació i del treball

individualitzat.

El tutor es coordina i forma part tant de l´ equip educatiu ( en relació als

menors en general) com de l´ equip tècnic ( en relació a les tutories que

porta).

5. 2. 3. 4. Paper i funcions de l´ educador.

Detecció i anàlisi de les mancances i problemes dels menors.

Intenció educativa en funció de les situacions de risc i dels recursos existents.

Treballa les mancances afectives, fomenta de forma positiva el temps lliure....

Derivació dels casos on sigui necessària la intervenció d´altres professionals, ex. el psicòleg.

5. 2. 3.-Tipologies de centres i llistat del centres

- Col·laboradors o Propis.

- Segons la seva titularitat, trobem que els Centres d´ Acollida poden ser propis o

privats.

Propis: La direcció i gestió d´aquests centres corresponen a la D.G.A.I.

Col·laboradors: Pertanyen a d´altres entitats públiques o privades sense afany de

lucre.

- Classificació dels centres per franges de edat:

Centres d´ Acollida d´ adolescents de 12 a 18 anys ( amb flexibilitat en casos de

grups de germans). Aquests no són sempre mixtos.

Centres d´ Acollida de nens petits de O a 12 anys ( amb flexibilitat en casos de grups

germans).

Centres d´ Acollida verticals que acullen a menors de diferents franges de edats.

- Segons l´ àmbit geogràfic, també trobem Centres d´ Acollida amb criteri de

territorialitat

.

VEURE ANNEX Nº 11

5. 2. 4. Derivació.

El diagnòstic del cas d´un menor ingressat en un Centre d´Acollida i de la seva família, s´ estructura a partir de les actuacions dels diferents especialistes i de les aportacions i intervencions dels tècnics.

La traducció pràctica d´un diagnòstic és la proposta. Aquestes poden ser:

- Retorn a la família biològica: El seguiment no es farà desde el Centre d´ Acollida, sinó desde l´ E.A.I.A i/o U.B.A.S.P. El Centre només s´encarregarà de la preparació del menor pel retorn a la família.

- L´ Acolliment familiar i l´ adopció. S´ ha de detallar quines modalitats d´ acolliment

són:

. Acolliment simple en famílies extenses del menor.

. Acolliment simple en famílies no extenses.

. Acolliment preadoptiu.

- La residència. Quan un menor, per diverses raons no pot tornar amb els seus pares ni

és possible que sigui acollit o adoptat, per tant la derivació serà cap a una residència.

En totes les modalitats anteriorment citades, haurà de preparar al menor, garantint-li

un procés d´ adaptació a la seva nova situació.

5. 3. CENTRES RESIDENCIALS.

5. 3. 1. Recurs.

Un centre residencial seria aquella institució que rep i accepta un encàrreg social per efectuar de forma temporal la suplència dels familiars com institució educativa fonamental.En la seva funció bàsica,els Centres Residencials es dirigeixen a menors que es troben en una situació de alt risc social.

Finalitats i objectius.

Donar resposta, els components, emocionals, físics i socials del nen per cercar la seva autonomia.

Exercí el paper susbtitutòri de la família de origen.

Treballar des de la pròpia família d'origen el possible retorn del nen.

La finalitat del centre serà acollir als nens en un ambient d´afecte seguretat moral i material. El centre vetllarà per la relació del nen amb la seva família i el seu ambient natural, menys en aquells casos que es vegin totalment negatius per ell.

5. 3. 2. Professionals i personal.

1.- El treballador Social: en un primer moment no entrarà actuar directament amb el

menor, si que serà interessant que realitzi una observació a

distància. Respecte a la família el primer moment de

l´acollida serà molt important per l´evolució de la labor

del treballador social, ja que es tracta de l´inici d´una

relació, que serà amb tota probabilitat, el vincle bàsic

dels família amb la institució.

2.- El psicòleg: En el moment de rebuda i l´acolliment d´un menor a un centre es

poden revelar elements d´observació i anàlisi del comportament i

manifestacions del nen d´extrem valor, pel treball posterior

del psicòleg.

Aquest ha de realitzar una tasca d´observació sistematitzada. Respecte

la família el psicòleg ha d´oferir la seva ajuda, realitza també una

observació sistemàtica d´elles i de la relació amb el menor.

3.- Personal sanitari: Realitzarà un control i reconeixement del menor per identificar

els seus dèficits, risc i necessitats, així com també els riscs

per la comunitat. Respecte la família ha d´obtenir informació

del seu interès, per l´atenció del menor. Ha d´oferir un total

disponibilitat.

4.- Personal subaltern: Destacar que en moltes vegades entre el personal domina amb molta fluïdesa aspectes concrets dels aspectes quotidians, més enllà

en algunes ocasions de les possibilitats del personal

tecnico-educatiu.

5. 3. 2. 1 Paper i funcions de l' educador.

Prenen com a base les funcions genèriques d´un educador, i la naturalesa dels centres educatius no escolars, es pot realitzar una síntesi funcional de l´educador, en qualsevol centre educatiu no escolar aquesta síntesi en un marc referencial sobre el que és pot establir les funcions complertes de l´educador d´un centre residencial o de justícia de menors.

Així podem establir dins d´aquestes síntesi les següents funcions:

Detecció i anàlisi dels problemes social i les seves causes.

Orientació i relació institucional.

Funció de relació i diàleg amb els educadors.

Capacitat per reeducar

Capacitat animar al grup

Funció formativa, informativa i orientativa

Funció econòmica laboral.

Respecte el menor l´educador haurà de situar-lo en un marc referencial. Haurà de ser el receptor dels sentiments i emocions que el menor tingui necessitat d´expressar.

Respecte la família l´educador haurà de garantitzar el cuidado i les atencions del menor en tots els aspectes. Haurà d´oferir una total disponibilitat per en tot moment informar i assessorar sobre la vida del menor al centre.

Haurà de realitzar una observació sistemàtica.

5. 3. 3. Tipologia i llistat de centres

Amb la qualificació genèrica de centres residencials, trobem diversos tipus de centres definits per la problemàtiques comuns de la població què atén.

- Centres d´atenció a menors amb deficiències físiques

- Centres d´atenció a menors amb deficiències psíquiques

- Centres d´atenció de menors amb enfermetats mentals.

VEURE ANNEX Nº 11

VI. CONCLUSIÓ

La primera conclusió que ens va permetre extreure el treball seria la de deixar de creure que existeix un model d´infant en risc. Un model que relacionaria aquests infants amb un ambient marginal,maltractador i amb famílies amb una situació econòmica dolenta i una classe social baixa.

En tot cas sembla clar, que les persones que obtenen més recursos no necessiten utilitzar la xarxa d´atenció social, però això no vol dir que aquestes famílies no visquin situacions que es puguin definir com a situació de risc social.

Així doncs no és que els pobres siguin maltractadors si no que els més ben situats en l´escala social estan més ben protegits i tenen una més gran quantitat de recursos en tots els sentits.

També hem arribat a la conclusió de que el problema de l´infant com a tal no ha rebut el tractament adequat fins a mitjans del nostre segle i que en qualsevol cas encara és necessària molta més informació i coneixements, especialment dins del nostre país.

Dintre dels centres la tasca dels educadors té dificultats diferents però podem destacar les següents :

En els centres d´Acollida el problema més greu és l´establiment d´uns vincles amb el nadó, per desprès tenir-los que trencar. En els Centres de Justícia, contràriament al que creiem la tasca de l´ educador no suposa un desgast tant gran com els altres centres, per la influència del jutge com a figura referent del menor.

Tant en els centres de Justícia com els Residencials és molt important la capacitat potenciadora de l´educador, perquè estem parlant de menors privats de llibertat en uns casos o en d´altres que porten molt de temps en un centre. Per tant és molt fàcil prejutjar-los i no crear expectatives de futur o de millora envers ells.

La noció de l´educador com a adult referencial de l´infant ens planteja la gran dificultat per establir els límits del nostre futur treball, així com la dificultat derivada de la seva pròpia naturalesa ( creiem que mai s´ha de perdre la perspectiva que treballarem amb persones.

En relació a la protecció infantil i adolescent, els centres residencials han sigut el recurs principal per cobrir, no sempre de manera coherent, els problemes que els menors pugessin presentar ja foren víctimes o agressores. Valdria la pena destacar que també és el més criticat.

Actualment es dóna prioritat a l´adopció i a l´ acolliment familiar com recursos més normalitzats. Ens trobem també, diferents recursos disponibles dins l´ entorn del nen-adolescent, on es treballa desde una forma més preventiva.

La cobertura de recursos ha produït un descens de menors en Centres residencials però els problemes que presenten són més greus.

L´ atenció residencial en els darrers anys ha avançat notablement però, no per això garantitza i cobreix, en general, les necessitats dels menors.

- Podem també trobar que l´ Atenció Residencial es converteix en el darrer recurs

disponible on ha d´ afrontar les conseqüències que li hagin produït el fracàs de

recursos anteriors en l´usuari.

- El maltractament Institucional és un risc a considerar en tota intervenció amb

aquests usuaris (especialment quan suposa la sortida del domicili habitual ).

Quan ens referim al maltractament Institucional, induïm no només el maltractament

físic, abús sexual...sinó també, no proporcionar la protecció adequada al nen o no

posar l´atenció suficient a les seves necessitats.

- Altre tema de reflexió serà de quina manera es podria tractar la QUALITAT de

l´atenció que es dóna als nens-adolescents dins l´ Atenció Residencial.

De quina manera garantitzar els drets d´aquests a través d´ intervencions amb èxit,

es a dir actuacions, que donin solució a les seves necessitats de la manera més

satisfactòria possible.

VII. BIBLIOGRAFIA

- AAVV ( 1987 ): Els maltractaments de l´infant. Prevenció i atenció al problema. “

Frontissa “ 1era edició. Barcelona. Pòrtic S.A.

- Lloret, Antoni ( 1993 ): Infant Maltractat. Una guia per la reflexió. “ L´univers de

l´índex “ Barcelona.

- Quilis, Ramón ( 1990 ): Etiologia i factors de risc. “ Rosalba “. 1era edició.

Barcelona. Amarantos.

- Gallardo, J.A. ( 1988 ): Malos tratos a los niños. “ Padres “. Madrid. Narcea.

- Casas Anar, Ferrán ( 1988 ) : Las Instituciones Residenciales atenció de chicos y

chicas en dificultades socio- familiares.“ Menores. Ministerio de Asuntos Exteriores.

Dirección General de Protección Juríca del Menor “.

- Aldo Agazzi ( 1974 ). Juan Pablo Richter, pedagogia romántica. Editorial Marfíl.

- AAVV ( 1983 ): Normativa de les llars d´infants “ Generalitat de Catalunya

Departament de Sanitat i Seguretat Social ” .1er edició.

- Thomas Hobbes ( 1987 ). Del ciudadano y Leviatán. Estudi Preliminar d´Enrique

Tierno Galván. Editorial Tecnos.

- De Mause, Lloyd ( 1982 ): Història de la infància. “ Alianza Universidad “. Madrid.

- AAVV ( 1996 ): Manual de protección infantil. “ Masson “ Barcelona

- Toro, Victoria ( 1987 ): “ Los hijos de la ira “. Quo. Nº 26. Pag 28-29.

- Luc Montagnier (1993 ): SIDA. Els fets i l´esperança. “ Departament de Sanitat de

Generalitat i Institut Mundial de la Salut.” Ajuntament de Barcelona. Fundació la

Caixa.

- Lloret, Toni i Montejano, Albert ( 1996 ): Centres d´acolliment i residencials per a

infants. Barcelona: Diputació Barcelona.

- MARTÍNEZ, A y OCHOTORENA, J ( 1993 ). Maltrato y abandono en la infancia.

Martínez Roca. Barcelona.

ANNEXOS

ABREVIATURES UTILITZADES

U.B.A.S.P : Unitat Bàsica d´Assistència Primària.

S. S. A. P : Serveis Socials d´Assistència Primària.

E. A. I. A : Equip d´Atenció a la Infància i Adolescència.

D. G. A. I : Direcció General d´Assitència a la Infant.

D. A. M : Delegat d´Assistència al Menor.

E. S : Educador Social.

( 1 ) Goffman, Erwing ( 1961 ) : Internados. ” Amorrortu editores “. S. A Buenos Aires.