Indonesia

Asia. Localización. Economía. Agricultura. Minería. Industria. Población. Comercio. Historia

  • Enviado por: Pau Vidal
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 6 páginas
publicidad
cursos destacados
Formación Superior en Dirección y Gestión de Alojamientos Turísticos
EducaciOnline
Haz tu curso a distancia de Formación Superior en Dirección y Gestión de Alojamientos Turísticos y Hoteles....
Solicita InformaciÓn

Calidad total en Empresas Turísticas
Gesforem
Hazte Experto en calidad y mejora de empresas turísticas con este curso en cualquier modalidad ya sea presencial, a...
Solicita InformaciÓn

publicidad

Indonèsia

[NOM OFICIAL: bahasa indonesia: Republik Indonesia]

Estat de l'Àsia sud-oriental (1 914 406 km2; 188 216 000 h [est 1993]). Situat entre l'oceà Índic, el Pacífic i la mar de la Xina meridional, està format per les grans illes de la Sonda (Sumatra, Java, Cèlebes i la part sud de Borneo), les petites de la Sonda (Bali, Lombok, Sumbawa, Sumba, Flores, Timor Occidental, etc), Irian Occidental, l'arxipèlag de les Moluques i un gran nombre d'illes i arxipèlags menors. La capital és Jakarta.

Indonèsia La geografia física

La geografia física

Indonèsia és una perllongació del continent asiàtic, al qual és unida per la plataforma de la Sonda, que arriba fins a Sumatra, Java i Borneo, i hi afloren nombroses illes a causa de l'activitat volcànica. Al S de la plataforma, Indonèsia forma garlandes d'illes muntanyoses que s'estenen a 4 500 km, conseqüència de la unió del sistema alpí i el geosinclinal circumpacífic. Indonèsia és enquadrada per profundes fosses marines: la mar de Cèlebes (8 547 m) al N, la mar de Banda (7 360 m), a l'E i la fossa de Java (7 450 m) al S. El clima hi és equatorial, càlid i humit. El factor climàtic més important són els vents alisis del Pacífic, que predominen de juny a setembre, i el monsó de l'Índic, de novembre a maig. Els rius són curts, per la configuració de les illes, i cabalosos; alguns són navegables en una part de llur curs. La selva cobreix tota la terra no conreada; hi predomina el bosc de dipterocarpàcies, sota el qual les falgueres arriben als 10 m d'alçada. El manglar és freqüent al litoral.

Indonèsia La geografia econòmica i l'economia

La geografia econòmica i l'economia

L'agricultura

L'agricultura ocupa un 12% de la superfície total i més de la meitat de la població activa. El conreu principal és l'arròs (tercer productor mundial), fonamental per a l'alimentació, juntament amb el blat de moro, mandioca, batata, soia, cacauets, llegums, patates, fruita i hortalisses. Al costat dels conreus alimentaris hi ha una agricultura comercial, de la qual subsisteixen dos tipus: les grans plantacions estatals i les petites plantacions camperoles, amb conreus de canya de sucre, te (especialment a l'W de Java), cafè (tercer productor mundial), a l'E de Java, tabac, a Java i Sumatra, cotó, espècies, cacau, palmes de cocos i d'oli, cautxú, amb plantacions a l'W i el centre de Java i al N de Sumatra (segon lloc en la producció mundial). El bosc (60% de la superfície) proporciona tec, banús, sàndal, resines i bambú. És el setè productor de fusta del món i el primer exportador de contraplacats. La ramaderia hi té una importància escassa. Només el cabal boví i el bufalí tenen certa importància. En canvi, la pesca, de febles beneficis, és molt important per a l'alimentació. A l'interior de Java hom es dedica a la carpicultura en estanys i arrossars. La pesca d'aigua dolça representa cap a un quart de la total i la de l'oceà Pacífic, més dels dos terços.

Indonèsia La geografia econòmica i l'economia

La geografia econòmica i l'economia

La mineria

El subsòl proporciona abundants recursos miners: estany (primer productor mundial de concentrat), petroli a Java i, sobretot, a Sumatra i a Borneo (desè productor mundial), amb refineries a Balikpapan (Borneo), Sungaigerung, Palembang, Pangkalanberandan, Dumai (Sumatra) i Wonokromo (Java). També té importants jaciments de gas natural, bauxita, carbó, coure, ferro, manganès, níquel, fosfats, sal, diamants, or i argent. La mineria aportà, el 1991, el 14% del PIB.

Indonèsia La geografia econòmica i l'economia

La geografia econòmica i l'economia

La indústria

La indústria, poc desenvolupada, és principalment petroleoquímica, metal·lúrgica, de transformació de productes agrícoles (sucre, farina de blat, oli de palma, copra, carn, cervesa, cigarretes), tèxtil (filats de cotó, teixits de cotó i de tèxtils sintètics, confecció), de ciment, pneumàtics, productes químics i farmacèutics, vidre, adobs nitrogenats, de la fusta i el paper, llumins, construcció naval i muntatge d'automòbils i d'aparells de ràdio i televisió. Ha estat notable la col·laboració, a més de capitals, de tècnics estrangers, sobretot sud-coreans.

Indonèsia La geografia econòmica i l'economia

La geografia econòmica i l'economia

Les comunicacions

Les comunicacions són un dels problemes més greus d'Indonèsia, donada la seva fragmentació insular (13 700 illes, en bona part poblades); hom ha fet grans inversions per a millorar el sistema de transports marítims i aeris, amb ports importants com el de Dumai, a Sumatra, i el de Surabaya, a Java; l'aeroport principal és a Jakarta, però hi ha només vies fèrries a les illes de Java, Madura i Sumatra.

Indonèsia La geografia econòmica i l'economia

La geografia econòmica i l'economia

El comerç exterior

La seva balança comercial (1991) és favorable gràcies a què les seves importacions de maquinària i equipaments de transport, productes químics i combustibles minerals (Japó, EUA i Alemanya) no superen les exportacions de petroli, gas natural, fusta contraplacada i peces de vestir (Japó, EUA i Singapur).

Indonèsia La geografia humana i la societat

La geografia humana i la societat

La població és predominantment d'origen malai o indonesi, amb grups melanesis i papús a l'interior de quasi totes les illes. La població indonèsia ha experimentat durant el s XX un gran creixement demogràfic, gràcies a l'alta taxa de natalitat. A partir del 1970, com a conseqüència de les campanyes governamentals de planificació familiar s'ha produït una notable reducció de la natalitat i, per tant, del creixement natural. La distribució de la població és molt irregular. Indonèsia posseeix grans ciutats, sobretot a Java; a més de Jakarta, es destaquen Surabaya, Medan, Bandung i Semarang (més d'un milió d'habitants) i 25 ciutats de més de 100 000 h. El bahasa indonesia és l'idioma oficial, però també són parlats uns 25 idiomes locals (principalment el javanès) i més de 250 dialectes. El 87% de la població és musulmana, i el 9% catòlica (1990). Indonèsia és una república unitària de tipus presidencial. D'acord amb la constitució del 1945, els òrgans suprems de l'estat són el president de la república i el congrés del poble, el qual es renova cada cinc anys, elegeix, també cada cinc anys, el president de la república. Indonèsia és membre de l'ONU, de l'ASEAN i de l'OPEP.

Indonèsia La història

La història

Indonèsia presenta testimoniatges humans des de les èpoques més remotes: moltes restes de l'Homo erectus (Pithecanthropus erectus, l'home de Java) han estat descobertes en aquesta illa. Als primers segles de l'era cristiana, arribaren influències de l'Índia; durant aquest període anomenat indi aparegueren dos grans imperis indonesis: el Sr§vijaya, amb centre a Sumatra i amb el control de l'estret de Malacca (ss VIII-XII), i el Majapahit, estat javanès que, a partir del 1292, dominà un segle i mig la major part de l'arxipèlag. El seu moment culminant fou el regnat de Hajan Wuruk (1350-89). Els estats indonesis del període indi no foren colònies de l'Índia ni dependències polítiques; la influència fou merament cultural. Els monuments més remarcables d'aquesta etapa són els temples budistes de Borobudur i de Prambanan,

a la Java central. A l'illa de Bali aquesta civilització d'influència índia no fou totalment absorbida per la islàmica i ha sobreviscut fins avui. L'expansió cultural islàmica s'inicià al s XIII, partint dels primers reialmes islàmics cretas a Malacca, a Atjeh i Demak; els estats musulmans hi assoliren llur moment culminant al s XVII, especialment el de Matarâm i el d'Atjeh.

Indonèsia La història

La història

L'edat moderna.

La caiguda de Malacca a mans dels portuguesos (1511) marca un tombant radical en la història d'Indonèsia. Els portuguesos s'esforçaren a obtenir el control del comerç amb les illes de les espècies (les Moluques) i hi establiren bases comercials, però toparen aviat amb els castellans, amb els holandesos i amb els anglesos. Els mercaders holandesos hi establiren el 1602 la Companyia Holandesa de les Índies Orientals, organització comercial armada, amb drets de sobirania, que a l'últim s'imposà als competidors. El 1798 el govern holandès s'apropià de la Companyia i la substituí per l'organització estatal. Els anglesos s'establiren a Indonèsia (1811-16) aprofitant l'annexió d'Holanda per Napoleó. En tornar-hi els holandesos, ocuparen la totalitat de l'illa de Java i l'explotaren. Entre el 1870 i el 1910 la totalitat d'Indonèsia passà sota control efectiu del govern holandès. El conjunt fou denominat Índies Orientals Holandeses. Un moviment nacionalista anà enfortint-se els primers decennis del s XX. El sector progressista holandès forçà el govern a concedir la creació d'un d'un o consell popular mixt holandès i indonesi (1918), que no satisféu els nacionalistes. El 1926 el partit comunista indonesi intentà un cop d'estat, el qual fou durament reprimit. El 1928 hom organitzà el Congrés de la Joventut Indonèsia, com a resultat del qual la llengua malaia (bahasa indonesia) fou adoptada com a única llengua oficial de la futura nació. L'ocupació japonesa, durant la Segona Guerra Mundial (1942-45), produí al poble indonesi el xoc psicològic de la sobtada desaparició del règim colonial; tot i que els japonesos no els afavoriren, es prepararen per a la independència, que Sukarno proclamà el 17 d'agost de 1945, aprofitant el col·lapse de l'ocupació japonesa. La independència no fou reconeguda per Holanda, que reprengué el control del país i intentà d'encoratjar la formació d'un nombre d'estats autònoms sota el seu control. Finalment, pressionat pels EUA, el govern holandès reconegué la sobirania de l'Estat Federal d'Indonèsia (27 de desembre de 1949).

Indonèsia La història

La història

La independència.

L'1 d'agost de 1950 es formà la República Unida d'Indonèsia, presidida per Sukarno, que fou admesa a l'ONU. Entre el 1950 i el 1958 Indonèsia sofrí conflictes interns, com l'intent secessionista de les Moluques. La unió amb Holanda fou dissolta el 1954, i els béns holandesos passaren sota control del govern indonesi (1957) per la negativa d'Holanda a cedir a Indonèsia la Nova Guinea Occidental. El 1962, pressionada, Holanda en cedí el control a l'ONU, i el 1963 fou incorporada a Indonèsia amb el nom d'Irian Occidental. Després de nou anys d'inestabilitat en el govern, Sukarno alterà la constitució (1959) i assumí poders dictatorials, emprenent atacs de guerrilles contra Malàisia, i Indonèsia es retirà de les Nacions Unides. El 30 de setembre de 1965 un intent de cop d'estat comportà l'assassinat de sis generals. Quan el general Suharto prengué el poder (1966), bandejà el partit comunista d'Indonèsia, després d'un extermini en massa de militants i simpatitzants, i l'any 1968 fou fet president. El 1973 el règim militar de Suharto obligà els restants partits polítics legals a agrupar-se en dues formacions: el Partit d'unitat del desenvolupament, constituït pels grups musulmans, i el Partit democràtic indonesi. També imposà una federació única d'obrers i una de pagesos. El 1975 Indonèsia ocupà el Timor oriental i l'any següent se l'annexà; en l'operació es creu que les forces armades assassinaren 200 000 persones. Suharto ha menat una política internacional de no-alineament, si bé el país manté estretes relacions amb els països occidentals. El 1984 Suharto intentà d'imposar a totes les organitzacions polítiques, socials i religioses l'anomenada Pancasila, un conjunt de normes i filosofia oficials, la qual cosa suscità una forta resistència per part de l'àmplia minoria musulmana. L'exèrcit indonesi ha continuat sufocant els moviments d'autodeterminació de Timor i Nova Guinea on, a més, Suharto ha dut a terme una política d'assimilació de la població autòctona melanèsia amb l'establiment massiu de colònies d'indonesis. Vers la fi dels anys vuitanta Suharto inicià una tímida liberalització econòmica i política. Tanmateix, sorgiren manifestacions (Jakarta, juny del 1989) d'estudiants que reclamaven l'acabament del règim i la clarificació del sistema de

successió del president. A Atjeh començà a actuar al començament del 1990 una guerrilla separatista d'inspiració musulmana, cosa que comportà una duríssima repressió de l'exèrcit. A les eleccions generals del 1992 el partit governamental Golkar retingué el poder amb una lleugera reducció de la majoria. El novembre del 1992 fou detingut Xanana Gusmao, el comandant de l'independentista FRETILIN (Frente Revolucionária do Timor Leste Independente), i fou condemnat a vint anys de presó. El març del 1993 Suharto fou confirmat en el càrrec de president.

Java

Illa de l'arxipèlag de la Sonda, pertanyent a la República d'Indonèsia (129 018 km2; 107 581 306 h [1990]). Situada entre Sumatra i les illes de la Sonda, té una forma allargassada en sentit paral·lel. El S és ocupat per un sistema muntanyós ple de cons volcànics, més de 120 a tota l'illa, 32 dels quals són actius (Semeru, 3 876 m). El N és constituït d'al·luvions moderns, terrasses antigues i baixos altiplans calcaris. El clima és equatorial; la vegetació és de bosc equatorial. La població, que representa el 64% del total de l'estat, és eminentment rural. Hi ha algunes grans ciutats, com Jakarta, la capital, Surabaya, Bandung, Semarang i Yogyakarta. L'elevada densitat ha produït profundes transformacions del paisatge. L'agricultura es basa en plantacions de canya de sucre, de cafè i de tabac i d'arrossars. De l'explotació forestal cal destacar el te i el cautxú. Té importants recursos miners: petroli, manganès i or. El 85% de la indústria és sucrera. Durant els ss I-IV Java rebé la influència hindú; al s XV, però, es convertí a l'islam. Fou visitada pels portuguesos (s XVI) i pels holandesos (s XVII), que reeixiren a sotmetre els antics imperis de Mataram (1755) i Bantam (1808). Anglesa del 1811 al 1816, el 1922 fou incorporada a Holanda com a part de les Índies Orientals. Del 1942 al 1945 la dominaren els japonesos. El 1949 l'illa s'integrà a la novella república lliure dels Estats Units d'Indonèsia, els quals, el 1950, es constituïren República Unitària.

Borneo

[malai: Kalimantan]

Illa de l'arxipèlag malai, la tercera del món per la seva extensió (743 385 km2; 11 558 722 h [est 1989]). La seva superfície és repartida entre diversos estats: Indonèsia, Malàisia i Brunei. Hom hi distingeix dos sectors: la part central i septentrional, accidentada per muntanyes d'altura mitjana, que en el pic Kinabalu arriben a 4 101 m, i l'orla litoral, en la qual abunden els aiguamolls. El clima és equatorial. Les serralades que travessen l'illa (Penambu, Iran, Müller, Schwaner) constitueixen la partició d'aigües. La vegetació és predominantment formada pel bosc tropical. Els principals ports són Pontianak, Bandjarmasin, Balikpapan i Tarakan, al Borneo indonesi; Kuching, a Sarawak; Sandakan, a Sabah, i Brunei. L'interior és poc poblat, i els seus habitants són anomenats daiak, tribus primitives dominades pels malais; cal distingir, a més, l'existència de grups estrangers, principalment xinesos. Els recursos econòmics són l'agricultura, l'explotació forestal, la pesca, el treball de la fusta i, sobretot, la mineria. Habitada primer per negroides, la cultura de l'Índia anà penetrant a l'illa, i el 400 Borneo era completament hinduïtzat. Al s VII aparegué a Sumatra l'imperi marítim de Shr§vijaya, que dominà totes les costes de Borneo fins a ésser substituït pel regne de Madjapahit (mitjan s XIV), la debilitat del qual afavorí la penetració de l'islam (s XV). Els primers europeus que hi desembarcaren foren els portuguesos (1511), els quals s'establiren a la costa sud. Tot el s XVII i el XVIII es caracteritzaren per la lluita entre la Companyia Holandesa de les Índies Orientals i els anglesos per tal aconseguir el domini sobre l'illa. A l'inici de la Segona Guerra Mundial, l'illa fou ocupada pels japonesos el 1941 i hi restaren fins el 1945. El 1949 el Borneo holandès fou transferit als Estats Units d'Indonèsia, que l'any següent esdevingué República d'Indonèsia. El Borneo Septentrional, Sabah i Sarawak, fou inclòs a la nova nació de Malàisia (1963). Brunei romangué com a soldanat autònom sota protectorat britànic.

Madura

Illa d'Indonèsia, al NE de Java (4 481 km2; 2 150 000 h [est 1981]). Hi ha bones collites de blat de moro i cria de bestiar boví. La ciutat principal és Pamekasan. La població és de llengua maduresa.

Sumatra

Illa, la més occidental de l'arxipèlag de la Sonda, pertanyent a Indonèsia (473 606 km²; 28 016 160 h [1981]) (1 750 km de longitud i una amplada màxima de 400). L'estret de Malacca la separa de la península de Malacca. El costat oest és recorregut per un sistema muntanyós on destaquen els monts Barisan (3 800 m al Kerinci), que té una forta activitat volcànica (90 pics volcànics, 12 dels quals són actius) i activitats secundàries: solfatares, fonts termals. Els vessants són coberts de bosc espès. Rius curts i ràpids, costes regulars i pobres en ports naturals. L'est és pla, solcat per nombrosos rius, els deltes i estuaris dels quals fan les costes sinuoses, baixes i amb bons ports, però els pantans i el manglar cobreixen alguns trams. Travessada per l'equador, té altes temperatures, i influïda pels monsons, rep pluges abundants (4 400 mm). Illa poc poblada (59 h/km² [1980]), les principals ciutats són: Medan, Palembang, Padang i Telukbetung. Els sòls, volcànics i al·luvials, són molt fèrtils, però encara vastes àrees interiors depenen d'arrels, tubercles i fruits per a l'alimentació. L'arròs és conreat a la plana nord i a les valls baixes. L'agricultura de plantació (majoritàriament en mans de camperols) produeix cafè, hevees, palmera d'oli, te (als vessants fins als 1 000 m), sisal i pebre (al S). Subsòl ric en minerals: carbó (Ombilin i Palembang), petroli al centre i al N, amb refineries a Palembang, Sungaigerong i Pangkalanberandan; bauxita (Bintan), manganès, níquel, diamants, or i argent. La indústria comprèn alumini, pneumàtics, fertilitzants, tèxtil, calçat i muntatge d'automòbils. La població, formada fonamentalment per malais (4 000 000), inclou, sobretot als altiplans de l'interior i a les illes occidentals, altres tribus molt arcaiques: els bataks, al llac Toba, i els menangkabau a la planura de Padang.

Sumatra La història

La història

Al començament de l'era cristiana, Sumatra rebé una forta influència hindú. Al s VII s'hi desenvolupà el reialme budista de Sr§vijaya, que esdevingué un poderós imperi marítim i mercantil, que absorbí els estats veïns. La seva capital, Palembang, fou un gran centre budista. Al s XIII començà a rebre la influència musulmana, de la qual es féu ressò Marco Polo, que visità l'illa el 1291. Cap al 1377 caigué sota la dominació de l'imperi Majapahit, establert a Java. Al s XVI els portuguesos establiren relacions comercials amb el soldanat d'Aceh, al N de l'illa, que arribà a la seva màxima esplendor amb Iskandar Muda (1607-36), que controlava la major part de l'illa. Al s XVII els portuguesos foren expulsats pels holandesos, que, en pugna amb els anglesos, anaren dominant gradualment tota l'illa, fins a sotmetre el soldanat d'Aceh (1905), després d'una guerra que durà trenta anys. Ocupada pels japonesos en el curs de la Segona Guerra Mundial (1942-45), s'integrà a la República d'Indonèsia (1945). El 1958 hi esclatà una revolta anticomunista i separatista, dominada pel govern central de Jakarta.

Jakarta

Capital d'Indonèsia, forma un districte urbà propi (590 km2; 8 259 266 h [1990]). És situada a l'W de l'illa de Java, prop de l'embocadura del riu Tjiliwung. Fundada el 1619 pels holandesos amb el nom de Batàvia, prengué el nom actual el 1945, i és capital des del 1950. S'estén uns 15 km al S del vell port i barri comercial de Jakarta Raya, construït el 1808 en ésser destruïda la ciutat vella. És el centre comercial de l'estat gràcies al modern i actiu port de Tanjungpriok. Té indústria alimentària (oli, mantega), del sabó, arts gràfiques, tèxtil, de plàstics, de blanqueria, serradores, naval, metal·lúrgica, de l'alumini i un gran nombre d'indústries lleugeres. Fou fundada el 1619 per Jan Pieterzoon Coen. Hom hi establí l'oficina central de la Companyia Holandesa de les Índies Orientals i el govern d'Holanda a Insulíndia. El 1949, en ésser proclamada la independència de la república d'Indonèsia, fou escenari de les lluites nacionalistes.

Cèlebes, illes

Arxipèlag d'Indonèsia, que s'estén entre l'estret de Macassar a l'W, la mar de les Cèlebes al N, la mar de les Moluques i la mar de Banda a l'E, i la mar de Flores al S. És constituït per una gran illa, Cèlebes (Sulawesi), i unes altres de més petites, entre les quals es destaquen les de Butung, Peleng, Muna, Kabia i Banggai. El clima és equatorial, i en constitueix la vegetació el bosc tropical. La població és formada per diversos pobles i tribus. La majoria dels nadius són agricultors. El principal port i centre comercial de l'illa és Ujung Pandang (l'antiga Macassar). Al s XIV s'hi establiren, al sector meridional, soldats musulmans. El 1512 hi arribaren els portuguesos. Al començament del s XVII els neerlandesos començaren a penetrar a les illes de l'arxipèlag i aconseguiren l'establiment d'una factoria, en perjudici del comerç portuguès. El 1667, pel tractat de Banggai, el soldà de Macassar acceptà el protectorat neerlandès en una part de l'arxipèlag. El 1949 passà a formar part de la República Indonèsia.

Moluques, les

(O illes Moluques)

Arxipèlag d'Indonèsia, situat a l'oceà Pacífic, entre les illes Cèlebes, a l'W, Nova Guinea, a l'E, i Timor, al SW (74 505 km2; 1 857 790 h [1990]). Constitueix una província, amb capital a Ambon. És constituït al N per les petites illes volcàniques de Morotai, Bacan i Obi i l'illa Halmahera, la més gran; al centre, les illes de Buru i Seram; i en direcció SE el grup de les illes Tanimbar. El clima és càlid, i reben la influència del monsó. La vegetació és de bosc i de sabana. Durant molt de temps han estat els principals productors mundials de nou moscada i de clavell d'espècia; té també producció cocotera i conreus d'arròs i copra a la costa. Islamitzades al s XV, foren disputades per portuguesos i castellans i repartides pel tractat de Tordesillas (1494). Anys després (1529) Carles V vengué a Portugal els seus drets sobre les illes. El 1641 els holandesos annexaren l'arxipèlag a llurs colònies indonèsies, fins que, al s XVIII, la baixa del preu de les espècies i la resistència dels habitants en féu minvar l'interès. Ocupades pels anglesos entre el 1796 i el 1814, i pels japonesos entre el 1942 i el 1945, aquestes illes constituïren el 1949 la república de les Moluques del Sud, que fou ocupada pels indonesis. Això provocà una resistència contra l'annexió, que continua encara actualment.