Independència policromada d'Haití

Arte. Pintura # Simbolisme dels colors. Cuestió haitiana. Esclaus

  • Enviado por: Fernando Mestre Borràs
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 5 páginas
publicidad
publicidad

Negre voraç, blanc opressor, roig sagnant:

La independència policromada d'Haití

Els colors simbolitzen situacions, consciències o processos que s'identifiquen amb u o amb un conjunt de colors. Els pobles recullen a les seves manifestacions culturals la policromia del seu orige. Amalgames de colors amaguen antigues reivindicacions que, en els seus dies van ser la base d'una consciència de poble juntament amb les diverses circumstàncies que fan particular i única la història de cada país.

Haití no és excepció i la trilogia formada pel negre, el roig i el blanc, marca el camí de la independència. El color negre es presenta amb un caràcter mobilitzador, violent i fèrtil. El roig es mostra com a color dominant en les lluites sagnants dels esclaus haitians i fa a la revolució paradigma de la lluita per la llibertat i contra l'opressió. El blanc, a banda, es metàfora de repressió i crueltat i està destinat a tots aquells que intentaren perllongar el sistema plantacionista.

D'entre els tres colors, el que posseïx major càrrega simbòlica és el negre. La revolució haitiana de 1791, va ser un procés tan particular com el significat que li he donat al color negre per a aquest cas en concret. Este tret tan significatiu ve produït per un conjunt de raons analitzable tot ell. Negre va ser el color de la procedència dels qui habitaven el Saint Domingue francés, la cultura i la religió afroamericana inspiradora dels aixecaments va ser també negra, i, ja a títol de casualitat, negre és el color del producte més rentable per a Saint Domingue abans de la independència, el café. A una societat tant polaritzada com la plantacionista, el contrallum format pels blancs i negres del quadre donà com a resultat un roig de sang i sacrificis, esgarrifós i cruel.

* * *

Saint Domingue, al segle XVIII, constituïa la colònia més rentable de França. Primer productor mundial de café, alt grau de diversificació econòmica, situació demogràfica idònia per a afavorir al sistema plantacionista (10 esclaus negres per cada blanc lliure), i solidesa del sistema esclavista, entre altres raons, feien de l'Haití al segle XVIII la colònia més rentable de França. La gran base d'aquesta situació era el sistema esclavista.

La independència va venir donada per un context extern favorable,i per un d'intern que va obrir camí a les lluites per les reivindicacions esclaves. La Revolució Francesa i el context de lluites internacionals pels territoris colonials del Carib són l'eix d'esta contextualització externa. La Revolució francesa, per una part, va aportar els principis d'igualtat, llibertat i fraternitat. Innovacions a un Saint Domingue dominat per les distintes oligarquies de plantadors (la sacarocràcia com a una de les més importants) tancat en l'elitisme i el conservadorisme del poder polític que el representava. Aquests principis foren reclamats, de bona gana, pels esclaus des d'un primer moment i suficients per a adherir-se al sentiment d'opressió creat i comprimit per la força del fuet. Tot plegat va desencadenar l'aixecament massiu d'una majoria esclava negra amb ànsies de revenja. Coincidència és que la religió massiva entre els esclaus, el vudú, tenia set déus, un d'ells específic per a la revenja (déu Eshu). Esta simbolització religiosa fou utilitzada pels líders religiosos que clamaren contra els blancs amb declaracions que donaren més simbolisme a les reivindicacions que defensaven. Les lluites internacionals, per altra banda, van fer que els grans estats colonialistes europeus, sobre tot Espanya i Anglaterra, capgiraren la seva atenció cap a l'illa caribenya. Les primeres sublevacions mestisses donaren peu a una situació d'inestabilitat interior que afavoria els intents d'invasió per part de les grans potencies marítimes europees. Així fou que, encara després de les sublevacions de 1791, els dirigents d'orige esclau del país hagueren de fer front a quatre anys d'invasió britànica, i diversos intents d'invasió espanyola. Haití era una colònia amb uns recursos econòmics de primera fila i en conseqüència era una temptació per a les ànsies expansionistes de les grans nacions europees.

Al sí de la societat haitiana hi existien diversos factors que feien possible un canvi tan substancial com el produït pels aixecaments esclaus de 1791. Un dels més importants fou, la manca d'intuïció dels plantadors blancs, més concentrats en lluites internes per a accedir al poder que en parar un procés que ja iniciat tenia l'èxit assegurat. Altre factor intern destacable, fou l'existència d'una nombrosa i activa classe mestissa lliure capaç d'aixecar-se també a causa del bandejament del poder polític i econòmic que patia. Però el factor més important, sens dubte, va ser la conformació d'una consciència de comunitat dels esclaus. Motor bàsic de les rebel·lions que van donar com a fruit la desaparició del Saint Domingue francés i l'aparició a l'escena mundial de l'Haití.

La consciència comuna dels esclaus estava cohesionada per diversos factors, de diversa importància. Els esclaus que se sublevaren el 1791, eren d'orige, cultura, llengua, religió, i convicció negra. Un sentiment representat per un color. L'orige més comú d'este esclaus era la zona guineana, la sudanesa i la Bantu (Congo i Angola principalment) de l'Àfrica. La cultura afroamericana, en les seves diverses manifestacions, vertebrava les comunitats esclaves en les seves relacions socials, internes i jurídiques. El culte vudú d'orige dahomeià de la tribu dels fon, va donar forma al recull de l'amalgama de cultes i manifestacions religioses que presentaven els esclaus només arribar a Haití. La llengua comuna que es creà per la conjunció d'africanismes i la llengua blanca coneguda fou el “creol”. Així tots els esclaus de l'Haití es plegaren sota la mateixa llengua, que després va ser reconeguda com a llengua oficial a les diverses constitucions de l'Haití independent. I sobre tot, la conscienciació sobre l'opressió que patien per part de la població blanca va fer que la població esclava d'Haití fou reivindicadora de llibertat i, a la fi, sobirania per al seu territori i la seva gent.

Però, els esclaus que posaven peu a Haití es trobaven un paisatge descoratjador. L'esclavitud els esperava amb fuets, setze hores de treball i tota mena de tortures que la corona francesa no pogué evitar malgrat la posada en pràctica del Codi Negre, legislació per la qual es regien les relacions amb els esclaus a Saint Domingue.

La qüestió social haitiana paga la pena revisar-la de forma un poc més minuciosa.

Eren trenta mil blancs purs, francesos en la seva majoria i formaven la sacarocràcia. Conduïen el projecte econòmic i social que abraçava el desenvolupament de les idees il·lustrades tendents a l'autogovern i al destí de 500.000 esclaus negres. Molts d'ells residien en París, delegant així els seus negocis en compatriotes de menor nivell coneguts com els menuts blancs, que conformaven la capa mitjana de l'illa. Per la seva part, trenta mil mestissos lliures evidenciaven l'amalgama social que caracteritzava a la colònia signada per la falta de dones blanques. Malgrat ser lliures patien la discriminació pel color de la pell.

Resentiment, ofensa i dolor son sinònims que ens ajuden a comprendre les relacions de classe i les característiques d'un ferment social que -per cert-, no podia deixar de costat el negre. Els factors econòmics, feren de l'esclavitud l'eix central del sistema productiu. El tracte discriminatori cap a este col·lectiu arribà a extremismes que feren reaccionar al contingent negre. La revolució d'Haití va ser de color negre.

El procés d'independència començà amb l'oportunitat que la Revolució Francesa va donar als mestissos lliures, al ser acceptats a l'Assemblea general de París en 1791. Així sorgí la figura d'Ogné que va ser el primer mulat convençut del bandejament dels blancs per a la prosperitat de la classe mestissa. Però la resposta blanca no es va fer esperar, fou capturat i assassinat.

Per altra banda, els esclaus del nord s'avalotaren sota les ordres de Boukman, però la falta d'organització va fer fracassar la revolta.

El quadre revolucionari començava amb unes primeres pinzellades ja de color negre. Els components d'este quadre foren líders negres com Georges Bissau, o Toussaint-Louverture.

La rebel·lió s'havia estés pel sud i per l'oest i fruit d'açò fou la invasió de Le-Cap per part de tres mil negres. L'abolició de l'esclavitut per part de la França revolucionària feu que Toussaint romangués fidel a França. Va lluitar per la part britànica de l'illa i la va aconseguir i també va aconseguir sufocar una rebel·lió mestissa comandada per Rigaud.

Amb tot el poder, Toussaint va posar en marxa un pla econòmic destinat a recuperar a l'illa i es va proclamar governador vitalici. Este fet suposà un enfrontament amb Napoleó que va enviar el seu cunyat Leclerc a enviar Haití i a restablir l'esclavitud. Leclerc va fer pres Toussaint, les paraules del qual serviren perquè Jean Jacques Dessalines s'abanderara com al seu successor. A l'hora, França pagava les conseqüències de la guerra i es veia obligada a renunciar al somni colonial de l'illa i ven les terres de Louisiana als EUA.

L'1 de gener de 1804 la independència fou declarada, i contràriament Jean Jacques Dessalines fou proclamat com emperador, amb el nom de Jacques I.

El precedent ja estava creat i ara només calia esperar l'esdevenir lògic. L'abolició de l'esclavitud ja tenia jurisprudència en el cas haitià.

* * *

El quadre de la independència d'Haití és plé de contrallums. El blanc i el negre s'alternen d'una forma virulenta, social, i sagnant en tots els seus aspectes. El negre haitià és un color lleial, viu i voraç, ferm en les conviccions que representa. El color blanc és elitista i repressor. Quan es relacionen ambdós sorgix un sentiment d'angoixa, d'intensitat altíssima, d'un fenomen magnífic quan pensem en les reivindicacions i en les conseqüències de la lluita. Però, sobretot, per la unió del blanc i el negre es configura un color roig particular, tintat de la sang de la batalla, de la passió que enlluerna els combats i les ànsies de llibertat. El caràcter tricolor donà un impuls inèdit al corrent d'una brisa abolicionista que repetirà esta policromia amb la proclama d'una llibertat abstracta però tangent i desitjable.

Va ploure sang a Haití, el sol i el cel van crear un arc de Sant Martí tricolor. El roig encoratjador mostrà la derrota de la teranyina blanca al ritme del batec d'un cor negre. La llibertat i la humanitat ja tenien un altre d'eixos moments per a lloança i goig de tots nosaltres.

NOTES:

5

Vídeos relacionados