L'illa de les tres taronges; Jaume Fuster

Literatura española contemporánea. Narrativa (novela) catalana de ficción mitológica # Argument. Personatges

  • Enviado por: Xavier Garriga
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 5 páginas
publicidad

BREU BIOGRAFIA DE L'AUTOR

Jaume Fuster nasqué a Barcelona l'any 1945 ha publicat: Breu història del teatre català, Abans del foc, De mica en mica s'omple la pica, Tarda, sessió contínua, 3.15, El congrés de cultura catalana, La corona valenciana, L'illa de les tres taronges, Les cartes d'Hercule Poirot, Les claus de vidre, L'anell de ferro, La matèria dels somnis, Sota el signe de sagitari, Per quan vingui un altre juny, Quan traslladeu el meu fèretre, Vida de gos i altres claus de vidre, Tirant lo blanc, Havanera i El jardí de les palmeres.


RESUM DE L'ARGUMENT

Un misteriós viatger intenta persuadir a Roger d'Adià, soldat de fortuna, perquè participi a la guerra que hi ha a l'Illa de les Tres taronges. Misteriós Viatger no ho aconsegueix, i al final se'ls emporta per la força. Accidentalment el poeta Guiamón també entra en la companyia. Una vegada embarcats en el vaixell Falaguer, Misteriós viatger els explica la dramàtica situació de l'illa, i el perquè de la seva vinguda, obeint una llegenda. Durant una tempesta, se'ls apareix una "dona-peix" que li explica el seu fat a Roger, i com alliberarà a l'Illa. Una vegada arribats, i després de caminar una jornada, arriben a un hostal, on troben un home que els explica la situació de l'Illa, i el setge del monestir dels Rogets. Quan arriben al monestir dels Rogets, Roger, amb un intervenció heroica, decanta el setge del cantó dels del monestir, i la llegenda de Roger, soldat de fortuna comença a pendre forma. Durant aquells moments el Misteriós Viatger desapareix. Recuperats de la batalla, parteix una expedició a cercar l'Home Savi. Se n'assabenten de que el Misteriós Viatger és en realitat Ferruç, el germà del rei Flocart. Després de creuar-se amb uns bandolers i de travessar un bosc tenebrós, la companyia arriba al puig del Gegant, on dins d'una cabana Roger troba un manyoc de parracs i una espasa rovellada. L'Home savi els diu que Roger ha de forjar de nou l'Eina de Pau, l'espasa de l'antic rei Nolàs. Mentre viatgen a On acaba la Terra per forjar de nou l'espasa els arriben notícies del setge de Montcarrà. Finalment Roger forja Eina de Pau Allà on acaba la Terra. Una vegada renovada l'espasa, es dirigeixen cap al setge de Montcarrà, on s'uneixen als assetjants. Roger captura la filla del rei, la princesa Garidaina, i la utilitza per entrar dins de palau. Una vegada dins la ciutat de Montcarrà son rebuts per Ferruç, el Misteriós Viatger. Durant la festa del Rei, reben la visita de Bajac, cap dels Corsaris, que repta a la princesa Garidaina que guanya amb Eina de Pau. Aquella mateixa nit, Eina de pau és robada pel Genet Negre, cap dels bandolers, i l'endemà al matí, el rei Flocart, després de sentir la veu, tanca a Roger, Poncet, Guiamón, Guiós i finalment Garidaina a les masmorres. Ferruç els ajuda a sortir i els condueix cap a les coves subterrànies de sota el castell. Roger desapareix misteriosament i la companyia troba a la Bèstia enmig d'un mar de fems. Garidaina forma part de la llegenda matant el drac i alliberant els seus companys. L'endemà són guarits pels Grans de l'abisme, i quan tornen a la superfície només troben a Ferruç al castell amb les males notícies de què als aliats havien posat setge al Monestir dels Rogets, on eren els agermanats. Roger i Garidaina són traïts per Ferruç en un hostal, però Guiamón, Guiós i Poncet els alliberen quan els porten a una cabana del setge, durant la batalla. Roger recupera l'Eina de Pau de mans del Genet negre, que resultava ésser Ferruç, Misteriós Viatger, i que també era la veu que confonia el rei Flocart, accidentalment mort per Roger amb Eina de Pau. Una vegada acabada la guerra, la història acaba amb la construcció de Ciutat Nova, i com Roger i Garidaina no accepten el regnat de l'Illa de les Tres Taronges.

OPINIÓ PERSONAL

Començant amb un to distès aquesta opinió, diré que cap persona humana podria resistir la munió de traumatismes cranials que pateix el pobre Guiamón. Ja començava a ser còmic el fet de que al narrador se li posés un tel vermell als ulls i caigués desplomat i sense sentits. De la mateixa manera que Poncet és eternament ferit i dessagnat pel terra. També crec que és molt curiosa la manera que tenen de guanyar els duels els protagonistes. Sempre són en inferioritat, i podem veure com un poeta que no té ni idea de com fer servir un espasa, un monjo que de caminar molt però de lluitar res, i un criat que només pensa en menjar acaben amb deu mercenaris en un obrir i tancar d'ulls. D'acord que es tracta d'una novel·la d'aventures, que no existeixen dracs, ni rius subterranis de fems, ni "dones-peix" (o sí?), ni espases màgiques; però considero que aquí l'autor es passa considerablement de la ratlla. És evident i senzilla la comparança que es pot fer entre aquest llibre i els llibres de JRR Tolkien. Podria dir, sense por a equivocar-me, que l'autor era un fan incondicional de l'escriptor anglès. Potser amb l'única diferència del factor amor (totalment inexistent en els llibres de Tolkien) la trilogia de Fuster és un calc a la catalana de les fantasies de Tolkien. Són freqüents els beuratges miraculosos, les descripcions de paisatges i de persones de la manera de Tolkien (només fixant-se en quelcom particular del seu aspecte extern), els genets misteriosos...

M'agradaria comentar també la influència que té sobre el llibre la llegenda, el fat. En aquest punt em recorda substancialment a l'obra Macbeth, de Shakespeare. En ella, com en aquesta, els personatges no poden fugir del seu destí (en aquell cas fatalista) i els fats i els oracles s'acaben complint passi el que passi.