Ibers i celtibers

Protohistòria. Història d'Espanya i la Península ibèrica. Indígens pre-romans. Imperi romà. Etapa cristiana. Tractament historiogràfic del indígens peninsulars durant el franquisme

  • Enviado por: Cristiano Casá
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 29 páginas
publicidad
publicidad

1.- INTRODUCCIÓ.

Amb l'ascensió al poder de Mussolini el 1922 s'inaugura un etapa de la història europea caracteritzada, entre d'atres, pels totalitarismes conservadors.

La majoria d'aquets règims totalitaris que impregnen l'Europa del segle XX, faran ús, en menor o major grau, de l'arqueologia i de la història d'acord amb uns interessos polítics i nacionals.

En el cas d'Espanya, la primera dictadura fou la de Primo de Rivera i tingué vigència des del 1923 al 1930. Tan sols nou anys més tard i després de passar per una terrible guerra civil, s'instaurà la dictadura franquista fins al 1975, data de la mort del General Franco.

Seguint la tònica general, en ambdós dictadures es feu un ús polític d'història i arqueologia. L'interès especial va recaure en l'època moderna, coincidint aquesta amb el regnat dels reis catòlics que significà la unió territorial i amb el descobriment d'Amèrica que marcà l'inici de la creació de l' imperi atlàntic espanyol. No obstant això, l'època protohistòrica peninsular i coneqüentment l'arqueologia, també se'n feren ressó, doncs representava l'etapa que reunia una sèrie d'esdeveniments que ja anunciaven “les futures glòries nacional” i on ja “es podia rastrejat l'esperit i la identitat nacional espanyola”.

Així, en aquest treball em centraré en particular en els usos i abusos que la dictadura franquista realitzà del període protohistòric peninsular que inclou bàsicament celtes i ibers fins a la dominació romana.

Cal especificar que el treball s'enfoca com un anàlisi crític d'aquests usos interessats de l'arqueologia i la història. És a dir, s'intentarà veure el tractament que el règim realitza d'aquests primers pobladors peninsulars des del punt de vista historiogràfic, centrant-me en aquells punts que denoten un ús partidista del relat. Pel que fa als possibles errors de contingut que siguin deguts a un menor coneixement d'aquest període respecte les investigacions actuals, s'han obviat totalment. Cal tenir en compte, que en els últims anys el coneixement sobre aquest període ha experimentat un avenç notable per la proliferació massiva d'investigacions i actuacions arquològiques a nivell global de la Península.

Podríem dir, doncs, que el treball es centra en els erros historiogràfics voluntaris i premeditats i no amb els que són involuntaris i s'expliquen per la manca d'informació.

El treball s'estructura amb dos nivells d'anàlisi. En primer lloc, obres representatives de caràcter científic que arriben a un públic minoritari i especialitzat (menor difusió i búsqueda de rigor científic). En segon lloc, en obres representatives de divulgació popular ( enciclopèdies i llibres escolars) que serveixen per instruir directament al poble (ampla difusió, simplificació per la búsqueda del didactisme, instruments d'instrucció popular).

Abans d'intrduir-me, però, en l'anàlisi d'aquestes obres, he cregut conevenient introduir uns apartats generals que permitin situar el lector amb el tema. En questa línia, he realitzat una breu síntesi de l'estat atual de les investigacions respece el període objecte d'estudi: protohistòria. I, per l'altra banda, una breu panoràmica del funcionament de l'arqueologia durant l'època franquista.

Per últim voldria agrair la gentilesa i amabilitat de la gran quantitat de persones del poble de Masdenverge que han hagut de remenar calaixos i treure pols, per facilitar-me els llibres de text i les enciclopèdies d'època franquista que he utilitzat per fer aquest treball. I també els meus sincers agraïments a Samuel Sardà, a qui dedico aquest treball.

2.- BREU SÍNTESI DE LA PROTOHISTÒRIA PENINSULAR: una aproximació a les tesis actuals sobre els indígens pre-romans.

S'entén per cultura o poble protohistòric aquell que es troba a mig camí entre la prehistòria i la història ja que si bé no disposa de documents escrits i consciència històrica pròpia es conserven referències del mateix, escrites per altres pobles.

La protohistòria de la Península ibèrica coincideix essencialment amb l'últim mil·lenni aC integrant, per tant, el final de l'edat del bronze (s. XI-VIII aC), la primera edat del ferro (s. VII-VI aC) i l'època ibèrica (s. V-II aC).

Es tracta de l'etapa prèvia a la romanització del territori; un període durant el qual s'assisteix a un desenvolupament socio-econòmic molt important, atès que totes les comunitats humanes de la Península evolucionen, seguint els seus respectius ritmes i dinàmiques, des de models socials igualitaris (organització de tipus clànic) a societats estatalitzades i jerarquitzades marcades per l'aparició dels cabdillatges (organització de tipus polític).

Sobre tots aquests processos de canvi intern que tenen lloc a la Península, hi actua de forma més o menys intensa l'estímul exògen indoeropeu per una banda i mediterrani per l'altra. Pel que fa al primer es tractaria del que es coneix com a component celta, les influències del qual arriben a la Península per difusió o expansió en successives onades. Quant a l'estímul mediterrani. podem dir que ve representat pels diversos pobles mediterranis ( fenicis, grecs, cartaginesos i romans) que bàsicament per interessos comercials però també per explotació dels recursos autòctons arriben a la Península.

En aquests moments la Península està formada per un conglomerat de pobles independents però amb relacions fluïdes entre pròxims. Tot i així, els investigadors han establert una diferenciació teòrica en vàries regions geogràfiques equivalents a gran àrees culturals dins de les quals es troben diferents ètnies i cultures amb característiques relativament pròximes.

Una d'aquestes i la més coneguda i estudiada en l'actualitat és la cultura ibèrica. Aquesta ocupa tota la zona costanera mediterrània des del Llenguadoc francès fins a Andalusia. Tot i que durant molt de temps es creia que procedia d'Àfrica, el cert és que en l'actualitat hi ha total consens a l'hora d'explicar la seva aparició com a fruit d'unes dinàmiques internes de desenvolupament dels pobles del bronze final autòctons estimulades per les aportacions exògenes que hem comentat anteriorment. (procès d'aculturació).

La cultura ibèrica està constituïda per una gran quantitat de tribus citades per les fonts clàssiques (turdetans, cossetans, ilercavons, ilergetes, oretans etc) que mantenen uns llaços de similitud pel que fa a la cultura material, representacions artístiques, religió sistema polític i econòmic i escriptura. ( utilitzada molt residualment i no desxifrada).

Són societats urbanes, jerarquitzades i estatalitzades que mantindran intensos contactes comercials amb les pobles de la mediterrània.

Malgrat que aquesta regió també va rebre influències de caire indoeuropeu sobretot representades pels coneguts com Camps d'Urnes (Urnenfelder culture), és la resta de la Península la que rep un major impacte del component celta. Es tracta d'un procés complex que es coneix com a celtització. Malgrat les dificultats per explicar-lo, en l'actualitat es sosté la teoria que el substrat indígena es desenvolupà internament per la influència de pre-celtes i celtes de procedència extrapirinaica; donant lloc a la cultura celtibèrica. Aquesta tingué el seu nucli original a les terres de la Cordillera Ibèrica i zones limítrofs de la Messeta però s'estengué per la resta de la Península en major o menor incidència. Tot i aquest component uniformador es parla de diferents tribus ( vacceos,asturs, galaics, lusitans,etc).

Es tracta de societats amb una important èlit guerrera i amb la ramaderia com a eix fonamental de l'economia.

Pel que fa a la irrupció de pobles mediterranis a la Península (que afectà, bàsicament, les zones costaneres ibèriques) tenim en primer lloc el comerç fenici. En aquest sentit, la regió que va actuar com a focus d'atenció primordial fou la costa andalusa, doncs reunia una sèrie de condicions especials (situació geoestratègica i riquesa minero-metal·lúrgica) que la convertiren des del s.VIII aC en una regió amb d'interès especial per instal·lar factories i colonies.

Però cal tenir present que, al marge d'Andalusia, la colonització fenícia també va afectar d'altres regions de la Península Ibèrica com Alacant (on sabem que al s.VIII aC es funda la colònia de La Fonteta (Guardamar del Segura) i Ebusus (Eivissa), illa que no fou ocupada de forma permanent fins a l'arribada dels fenicis, els quals s'hi instal·len des de mitjans del s. VII aC amb la fundació de la colònia de Sa Caleta, una fundació de la que ens informa Diodor de Sicília i que situa al 654 aC.

D'altra banda, des de mitjans del s.VII aC el comerç fenici amplia les seves àrees d'influència i intervé en noves rutes comercials com la de l'Atlàntic sud (fundació de Mogador) i la de la Mediterrània Nord-occidental (comerç al curs inferior de l'Ebre i al Golf de Lleó), a més de les fundacions de Rachgoun, Mersa Madakh o Les Andalouses, a l'Argèlia Occidental, i d'Abul, a l'interior de Portugal.

Pel que fa a la importància del factor grec, el cert és que tot i les mencions dels autors clàssics que fan referència a la fundació de diverses colònies gregues a la costa oriental de la Península, arqueològicament només s'ha constatat la fundació d'Empúries pels volts del 600 aC, una empresa realitzada per part dels grecs foceus procedents de Massalia. No obstant, a partir de la seva fundació, el paper i la influència d'Empúries serà clau en els circuïts comercials de la Mediterrània Occidental, atès que es converteix ben aviat en un centre d'intercanvi molt important des del qual es vehiculen molts dels productes grecs que es distribueixen per tota la Península Ibèrica a partir del s. V aC.

D'altra banda, cal valorar també la incidència del factor cartaginès, atès que els territoris de la costa andalusa restaren sempre sota influència semita, degut a l'existència d'importants nuclis púnics com Gadir i Malaka. Precisament en aquesta regió meridional és on a partir del s. III aC, durant l'etapa de govern dels Bàrquides, els cartaginesos iniciaran una política d'annexió de territoris que els pemetrà controlar bona part de territori peninsular des Gadir fins a Cartago Nova (Cartagena).

Aquesta dinàmica expansionista dels Bàrquides, és justament el motiu que explica la irrupció dels interessos de Roma a la Península Ibèrica a partir del 218 aC. De fet, a partir d'aquest moment, la Península Ibèrica entra ja a la història, doncs els autors llatins comencen a escriure de forma explícita sobre els territoris peninsulars, ja que la península es converteix en l'escenari de l'important conflicte bèl·lic que representarà la II Guerra Púnica. Un dels pretexts de l'inici d'aquesta fou la presa de Sagunt (aliada romana) per part d'Annibal. La victòria romana de la mateixa propiciarà l'inici de la conquesta i romanització peninsular que, en uns primers moments, va estar marcada per les mostres d'hostilitat dels autòctons plasmades amb episodis com l'aixecament dels ilegets Indíbil i Mandoni, del lusità Viriat o les guerres celtibèriques. Aquests episodis junt amb el de la presa de Sagunt han estat àmplament mitificats per la historiografia espanyola i utilitzats amb uns interessos nacionalistes específics. Actualment arqueòlegs i historiadors lluiten per l'eliminació d'aquestes idees profundament arrelades i per la desmitificació d'aquests episodis explicant-los des del punt de vista del context i d'uns necessitats i interessos específis totalment deslligats del nacionalisme. Per citar un exemple, avui dia sabem que, contràriament a la tradició, la ciutat de Sagunt mai fou totalment destruïda per Aníbal; que els seus habitants no van morir en la seva defensa perquè està documentat que la majoria d'aquests van ser entregats als soldats per a vendre'ls com a esclaus i que no es van cremar tots els recursos i objectes de valor de a ciutat perquè els cartaginesos n'estragueren un botí important.

3.- BREU APROXIMACIÓ A L'ARQUEOLOGIA DURANT L'ÈPOCA FRANQUISTA.

La historiografia sobre el món protohistòric peninsular que es produeix durant el franquisme, és una mostra clara de què, en el cas de l'Estat espanyol, els estudis sobre arqueologia i història toparen amb els límits constants que imposava la política cultural uniformadora pròpia del règim.

En el cas de l'arqueologia, la instauració de la dictadura franquista va suposar una sèrie de canvis institucionals i personals en la línia d'aconseguir un control i una centralització total d'aquesta per part del règim.

El mateix 1939 Franco va abolir la Secció d'Arqueologia de la Junta del Tresor Artístic del 1934 i va crear la Comissaria General d'Excavacions Arqueológiques (CGEA) que depenia totalment de la Jefatura Nacional de Belles Arts i que es subdividí en una sèrie de comissaris provincials, seleccionats pel règim i sense formació acadèmica d'arqueologia, que controlaven la investigació arqueològica a nivell regional. Julio Martínez Santo-Olalla, membre actiu del partit falangista, fou nombrat Comissari General i, passà a controlar institucions que fins aleshores havien estat claus en el desenvolupament de la prehistòria i s'encarregà de repartir les subvencions arqueològiques entre els diferents comissaris provincials. A la pràctica, es repartien els diners sense haver de retre comptes de les investigacions dutes a terme amb ells, fet que propicià que aquests fossin utilitzats en fins personals més que científics. El propi Santa- Olalla es va reservar una quinta part de les subvencions per als seus “projectes”.

En el cas de Catalunya aquesta voluntat controladora dels principals càrrecs en el camp de l'arqueologia es traduí amb la destitució i posterior exili polític a Mèxic del director del Museu Arqueològic de Barcelona, Pere Bosch Gimpera i el nomenament de Martin Almagro Basch per ocupar el càrrec. Aquest mateix el 1962 va passar a ocupar el càrrec de Comissari General d'Excavacions arqueològiques, en detreniment del propi Martínez-Santos que havia caigut en el descrèdit..

La quantitat d'excavacions arqueològiques que es dugueren a terme durant aquest període s'expliquen en part, per la vinculació d'aquestes amb els “fondos de la Lucha contra el Paro”, de tal manera que aquestes es plantejaven com una sortida laboral per a persones en atur. Aquestes portaven per nom “Excavacions del Caudillo”.

Pel que fa a les universitats trobem un impuls dels estudis de prehistòria, plasmat en un augment significatiu de càtedres que contrastava amb l'estancament general que sofrí la universitat espanyola, sobretot en els primers anys del règim.

D'altra banda, s'observa un impuls dels museus arqueològics que Margarita Diaz Andreu interpreta “bajo la perspectiva de su utilización como vehículo de propaganda

Pel que fa a les interpretacions arqueològiques en l'àmbit de la pre i protohistòria peninsulars, tal i com veurem al llarg del treball, van estar caracteritzades per un impuls del component celta europeu en detreniment de l'ibèric i per les freqüents al·lusions a una unitat nacional espanyola protohistòrica.

.

En els treballs analitzats dominen unes línies d'actuació restrictives que obligaven a convergir, per sobre de tot, en la idea de la unitat nacional. En aquest sentit, cal destacar el retràs científic fonamental que va suposar la manca de programes arqueològics independents vinculats a la recerca que es realitza des de la universitat. En contrapartida, el paper central que va jugar un personatge amb clara afinitat al règim com Martín Almagro-Basch, director del Museu Arqueològic de Barcelona i catedràtic de la Universitat de Santiago, després de la de Barcelona i finalment de la de Madrid, denoten una clara voluntat controladora dels càrrecs més influents. De fet, M. Almagro va ser també el responsable de la represa d'intervencions arqueològiques a Empúries, un fet que s'ha d'entendre com una mostra clara del caràcter “oficial” que va adquirir el món de la investigació. D'altra banda, la presència de Pere Bosch Gimpera, exiliat a Mèxic, denota la clara voluntat política de trencar amb les línies d'investigació desenvolupades durant el primer terç del s.XX pels especialistes més importants del país.

4.-EL TRACTAMENT HISTORIOGRÀFIC DELS INDÍGENS PENINSULARS PRE-ROMANS (IBERS I CELTES) DURANT EL FRANQUISME.

4.1.- Obres científiques

4.1.1.- Adam i la prehistoria. M. Gómez-Moreno.

a) Fitxa bibliogràfica

FORMAT: Llibre

IDIOMa: Castellà

TÍTOL: Adam y la prehistoria. Historia primitiva del hombre

AUTOR: Manuel Gómez -Moreno

Nº D'EDICIÓ: Primera edició

EDITORIAL: Editorial Tecnos, S.a.

LLOC D'EDICIÓ: Madrid

DATA EDICIÓ: 1958

Nº PÀGINES: 174 pàg.

b) Aproximació a l'autor

c) Anàlisi de crítica historiogràfica de l'obra.

En Adam y la Prehistòria, Gómez-Moreno realitza un recorregut per la prehistòria i protohistòria, que comença amb la creació de la terra, l'aparició dels pre-humans i l'aparició del primer humà i continua amb la seva expansió i constitució en societats i civilitzacions. L'obra s'estructura en 9 capítols: Lo humano, La vida, Los preadamitas, los adamitas, La sociedad:sedentarismo, La civilización: Los imperios; El guerreador:los nórdicos; La invasión europea, Colonizadores y célticos y Síntesi histórica.

Nosaltres ens centrarem únicament en el tractament que realitza de la cultura ibérica i celtibérica, inserides dins la protohistòria peninsular.

El primer capítol de l'obra “Lo humano”, esdevé una declaració de la metodologia i dels enfocs de l'obra, que ens dóna les primeres pistes sobre la perspectiva de l'autor.

La primera idea important que trobem en aquest és la pròpia concepcíó de la història.

Historia es repasar cuanto de memorable ha realizado el hombre a través de los tiempos, con miras a descubrir lo que cae fuera de su alcance directo, de su experiencia, en plan de enriquecerla para un mejor ejercicio de la vida”

Per tant, per a Gómez- Moreno la història té com objecte l'home en el temps, però tan sols remarca aquells aspectes “memorables” d'aquest, entroncant directament amb la tradició historiogràfica, ja superada en aquells moments, centrada en les grans gestes humanes.

Un punt important que ens indica un factor que tindrà molta importància en l'obra és la creació d'un apartat especial on ens parla de la religió. Per a Gómez l'home, en les seves ànsies de saber, sempre topa en quelcom que no és capaç de copsar i explicar en la seva totalitat: l'essència de les coses i la llei que va més enllà de la natural.

Esta ley tiene una raiz, para el sector humano más depurado, en la creencia en Dios, eterno creador, providente y juez; velado en sus designios pero vivo en sus conciencias”

Per a Gómez, no tenen cap sentit les propostes agnòstiques que pretenen deixar de banda tot allò que no és experimentable. L'home sabi és el que és capaç d'integrar i combinar la història amb la religió. En aquesta línia, adaptarà, al llarg de l'obra “la Antropología y la Prehistoria al relato bíblico, que es “ la historia de Adam i Eva con toda su descendencia” “no parece temerario confiar en que la tradición bíblica oriente hacia una reconstitución de la humanidad, cuando ciencia y prehistoria resulten insuficientes para explicarla en su esencia y en sus vicisitudes primordiales.

El propi títol de l'obra és il·lustratiu al respecte així com les terminologies “adamites” i “preadamites” que utilitzarà per designar a l'homa primitiu. La història d'Adam i Eva i la seva descendència és la peça clau a través de la qual articula tota l'obra. I, en aquesta línia, el recurs Bíblic i en especial el Génesis, resulten fonamentals.

El seguiment del Gènesis el portarà, inevitablement, en el transcurs dels tres capítols següents “La vida” (creació del món i dels éssers vius), “Los preadamites” (paleolític inferior; prehumans) i “Los adamites” (paleolític superior o paleòtic; humans), a defensar la Creació del món desde l'òptica d'aquest llibre i a sostenir que l'homo sapiens no descendeix del mono.

es imposible la derivación, porque en ninguno de los primates concurren los carácters humanos sino parcialmente”

Segons Gómez- Moreno, el primer Homo Sapiens és Adam i està creat per Déu. “luego, apareció Eva, hecha misteriosamente a su lado, hubo de interponerse un cato creador (barah), infundiendo sobre la vida física el soplo que había de exaltar, en categoría de hijos de Dios conscientes, a los humanos”. Seguidament es produí la dispersió de la descendència adàmica.

En el capítol V “La sociedad: sedentarismo”, Gómez-Moreno ens introdueix breument en el món ibèric. Per aquest els ibers són el primer poble procedent de l'exterior, que va ocupar la franja llevantina de la Península i fins a Segura del Ródano. Identifica a aquests pobladors com “un agente neótico (neolític) venido desde Oriente por Àfrica, revelándose en Egipto i Líbia y llegado acá” i per tant, la llengua ibèrica no desxifrada podria pertànyer a la família camita.

Per a Gómez-Moreno i d'acord amb el Génesi, déu va enviar un diluvi per castigar a la família de Set, un dels fills d'Adam. D'aquest només va salvar Noé i la seva família entre els que figuraven els seus fills Sem , Jafet i Cam. La construcció de la Torre de Babel i el càstig diví que l'acompanyà, va propiciar la dispersió de les famílies dels noemites. Els fills de Sem (semites) es van quedar a la zona de Mesopotàmia fins a la costa occiedental mediterrània dividinit-se en fenicis, àrabs, hebreus,etc. Els fills de Cam (camites) amb el nom de cananeus i filisteus van expandir-se per Creta i Egipte i des d'allí per tot el nord d'Àfrica fins a penetrar a la Península Ibèrica. Els fills de Jafet (jaféticos) també es van expandir per la mediterrània fins a la Península (Tartesssos) i per Europa formant els jonis, aqueus, doris, italians, celtes, ligurs,etc. Aquests constituiran el que es coneix com a raça aria.

Així, per a l'autor, els ibers són descendents dels camites, procedents de Noé, que arribaren a la Península Ibèrica després de la dispersió de l'home arran del càstig diví per la construcció de la Torre de Babel. Els orígens dels ibers queden explicats, doncs, a partir del Gènesi.

Els ibers es van imposar sobre els pobles caçadors nómades que habitaven la regió i van aportar el sedentarisme

D'altra banda, resulta interessant remarcar que introdueix el tema de la raça ibèrica.

En el capítol IX “Colonizadores célticos”, ens parlarà de la celtibèria. L'autor diu que els celtes (descendents de Jafet ) arriben a la Península pels Pirineus procedents d'Europa. Es sobreposen als ibers costaners i després penetren cap a l'interior i s'instal·len a la celtibèria que ocuparà la pràctica totalitat de la Península. De la mateixa manera que els ibers, els celtes procedeixen de descendents de Noé.

L'autor destacarà la originalitat, amplitud, perfecció de la cultura celtibérica respecte a les tribus celtes franceses. Calificarà el període coma de: “resorgiment espanyol”.

d) Conclusions.

En conclusió, podem veure com al llarg de l'obra l'autor atorga al factor celtibèric una importància especial per damunt de l'ibèric al que tan sols hi dedica unes línies. El període celtíberic és superior, és més original, és una època d'esplandor de l'espanyol. La utilització d'aquest últim terme és significativa, doncs aquest ens remet a una certa unitat nacional que en cap cas es correspon a una realitat marcada per l'existència d'un conglomerat de tribus amb característiques i trets específics. Aquest ús sens dubte inadequat i desituat en el temps, és utilitzat per apelar a una suposada unitat nacional celta en temps prehistòrics i protohistòrics. En aquesta línia, esdevenen significatives dues qüestions que figuren en les últtimes frases de l'obra. D'una banda, ens parla de forma, això si súbtil, de nacionalisme “ se fundieron en un crisol de actividades propias, algo así como nacionalismo” D'altra banda, parla d'aquesta època com la última independent, doncs, l'arribada de púnics, fenicis i romans suposa la pèrdua d'aquesta.

“Pero el mundo fue achicándose para el hombre; sobrevino el ciclo de las conquistas ,mediante colonias primero en función de paz, que determinaron nuestra cultura hispánica, última fase de la independencia; por fin, púnicos y romanos señoreando a su modo.”

Un altra conclusió important que extraiem de l'obra és la importància del fet bíblic, doncs, aquest és la guia per explicar la prehistòria i la protohistòria. Tant ibers com celtes procedeixen de dues famílies diferents de fills de Noé. Els ibers provenen dels camites i arriben per Àfrica. Els celtes provenen dels jafétics i penetren a la PenínSula des d'Europa. La importància dels celtes sobre els ibers que, com hem dit, s'observa en l'obra, ve determinada precisament per aquests orígens. Segons la Bíblia, Cam va ser maleït pel seu pare Noé i, amb ell, la seva estirp, mentre que el germà Jafet i la seva família foren els que s'imposaren. Després d'aquesta explicació diu:

“ Así se cumplió a través de la historia antigua; y hasta hoy quedan humillados los coptos, etiopes y berberiscos (camites), mientras los árabes y judíos prevalecen (semites); pero son los arios quienes señorean por todo el mundo (jafètics)”

L'autor no solament utilitza un fet religiós extret de la Biblia per explicar la història sinó que, a més, li serveix per justificar la “superioritat” d'alguns pobles sobre els altres ja no tan sols en època antiga sinó que també a la contemporaneitat. De fet, la l'apologia de la raça Ària i la búsqueda d'explicacions per justificar la superioritat d'aquesta, no és un fet aïllat en l'espai I en l'època en què escriu l'autor.

4.1.2.- Esquema Paletnológico de la Península Hispánica de J. Martínez Santa-Olalla.

a) Fitxa bibliografica.

FORMAT: Llibre

IDIOMA: Castellà

TÍTOL: Esquema Paletnológico de la Península Hispànica

AUTOR: Julio Martínez Santa-Olalla

Nº D'EDICIÓ: II edició

EDITORIAL: Publicaciones del Seminario de Historia primitiva del hombre..

LLOC D'EDICIÓ: Madrid

DATA i nº D'EDICIÓ: 1946 II edició

PRIMERA EDICIÓ: 1941

Nº PÀGINES: 156 pàg.

b) Breu aproximació a l'autor.

J.Martínez Santa-Olalla fou professor ajudant de la Facultat de Filosofía y Letras de la Universidad de Madrid. .

Entre el 1927-1932 va exercir com a lector d'espanyol a la Universitat de Bonn.

El 1940, tal i com hem comentat anteriorement, fou nombrat Comissari General de La Comisaría General de las Excavaciones Arqueológicas, contibuïnt en gran mesura a la difusió de l'arqueología a nivell nacional entre les intitucions polítiques i entre els particulars a través de la creació de museus, excavacions arqueològiques, restauracions, publicacions i la creació d'una biblioteca itinerant.

El 1943 va passar a ocupar la càtedra de Historia Pimitiva del Hombre sense dotació económica i el 1955 accedí a la càtedra d'Historia del Arte de la Universidad de Zaragoza. El 1959 ingressà coma professor a la Universitat de València i entre 1965-1972 ocupà la càtedra de Història de l' art a Madrid.

La ideologia de l'autor es va caracteritzar per una clara opció per l'europeisme per definir “lo español” i per l'unitarisme en clara vinculació amb els postulats de Falange. I és que les seves idees polítiques van anar sempre lligades a aquest partit i, de fet, la seva supervivència com a investigador va dependre d'això.

L'obra “Esquema Paletnológico” datada a Burgos en el tercer any triomfal, es va presentar com la visió de la Prehistòria que havia de sostenir “l' España dels vencedors”.

c) Anàlisi de crítica historiogràfica de l'obra.

L'obra Esquema Paletnológico de la Península Hispánica es constitueix com un anàlisi, a nivell científic de l'epoca prehistòrica i protohistòrica peninsular des del paleolític inferior fins a la romanització.

En la introducció de l'obra, Martinez Santa-Olalla realitza una declaració dels quatre grans objectius de l'obra:

- Revisió de les cronologies absolutes de l'esmentat període.

- Trencar amb el mite d'Àfrica que li otorgava un paper creador i difusor dels pobles primtius.

-Revalorització del component europeu.

- Revalorització del component cèltic i púnic destacant la imporància d'aquests últims com a mediadors de l'hel·lenisme.

L'estil de l'obra es caracteritza per una clar caràcter científic i, en aquesta línia, l'obra denota un important treball de síntesi, anàlisi i interpretació. Més enllà de les cronologies, les descripcions culturals, de materials arqueològics etc, podem descubrir una sèrie d'expressions, termes i teories que poden ser objecte de crítica historiográfica.

En els apartats VIII-XII es desenvolupen els períodes peninsulars en què es centra el present treball.

Santos-Olalla parla d'una “dualitad espanyola” durant el I Ferro, d'una banda el ferro I cèltic i d'altra banda el ferro iberitzant. Durant la primera d'aquetes etapes, torna a fer servir el terme Espanya aquesta vegada per parlar de les “influencias espanyoles” en algunes regions perifèriques peninsulars. De fet afirma que el celtisme “hispá”es propaga per tot l'àmbit peninsular, també per Mallorca i fins i tot per França i les Illes Britàniques.

Malgrat la distinció en “dos espanyes” la realitat és que per a Santos-Olalla tota la Península es caracteritza per la presència estesa dels celtes. La diferència del Ferro I iberitzant és que la franja mediterrània rep els contactes de cultures orientals (grecs i púnics).

“La característica de este hierro I que llamamos ibérico, o mejor, iberizante, es el que en un ambiente fundamentalmente céltico, y en nada básico distinto del hierro I céltico de la resta del país, actúan de forma cada vez más intensa elementos mediterráneos orientales

Això suposa una negació de la realitat diferencial ibèrica del nord-est peninsular en favor d'un celtisme impregandor de tota la Península. Així, de forma més o meys indirecta ja ens remet a una unitat cultural en l'edat del ferro, eliminant per mig de la utilització del terme iberitzant les diferències entre celta i ibèric. A la pàg. 88 ho deixa ben clar: “en manera alguna se puede hablar con rigor de cultura ibérica dentro del Hierro I; hay sí una tendencia iberizante, entendiendo por tal aquella que responde al procesi clasicizador del hierro céltico

Al “hierro II español” es quan sembla que diferencia en dues cultures: celta i ibérica. Malgrat aquesta afirmació inicial sobta la contradicció que podem trobar tan sols unes línies més endavant en el que nega la cultura ibèrica com a tal.

“ El hierro ibérico todo, tanto el I iberizante como el II pelnamente ibérico, no tiene una base racial diferenciada, ya que esos llamados iberos (el prescendir de los textos es deliberado, no existen como raza ni como cultura. Lo que históricamente llamamos iberos y arqueológicamente cultura ibérica, ni es raza ni es cultura, puesto que se trata de la misme étnia hispánica en que todo lo más habrá que reconocer una mayor proporción de elementos prearios, con las débiles aportaciones mediterraneas lógicas”

L'inexistència de la cultura ibèrica es basa en què segons els postulats clàssics aquesta provendria d'Àfrica i en aquells moments aquesta estava immersa en el neolític desencaixant amb l'Europa del Ferro.

Per a Santos-Olalla, el període Ferro I ibèric no es altra cosa que la romanització de la ètnia cèltica hispànica. “la cultura ibérica no es otra cosa que la reacción del genio español personalísimo bajo el influjo clásico”

Per últim afirma que la conquesta romana significa un renaixement de la cultura celta; la cultura que caracteritzarà tota la història espanyola. És significatiu ressaltar que l'autor se les ingenia per a què les últimes paraules de l'obra siguin: “nos permite dar un paso mas en la investigación y reconstrucción de una historia que hace dos mil años cuajó en Europa en esa unidad que es España.

d) Conclusions.

A través de tot plegat podem arribem a dues conclusions molt clares que van estrictament relacionades. En primer lloc, podem observar una clara voluntat de Martínez Santos-Olalla de negar l'existència dels ibers com a culltura. L'embarrussament de la teoria el porta a caure en un dels pitjors errors que pot cometre l'historiador: la contradicció. I és que, tal i com hem vist, si bé en un primer moment diferència entre cultura celta i cultura ibèrica línies més tard assegura que la íbera mai fou tal. En determinats moments la teoria és tan confusa que resulta difícil interpretar realment quin paper té l'ibèric. En segon lloc, aquesta de negació d'una cultura porta ímplicita l'exaltació de la celta. La voluntat de l'autor de tot plegat sembla òbvia; pretén ressaltar “la unitat cultural i ètnica d'Espanya” (en les seves paraules) durant l'edat del ferro i per aquesta fi ho explica tot a partir de la cultura que ha arribat a la Península a través d'Europa en detreniment de la que suposadament hauria d'haver arribat des d'Àfrica. Això enllaça, alhora, amb els objectius que en un primer moment s'havia plantejat de revalorització europea i cèltica.

Així doncs, l'autor utilitza el relat històric amb unes voluntats polítiques i nacionals que portades fins a l'extrem, el condueixen a l'error de la contradicció i de la creació d'una teoria i d'un relat que resulta confús per al lector.

La fi de l'obra condensa els dos grans interessos que impulsen la mateixa: Europa i unitat espanyola.

També cla dir que introduix, de la mateixa manera Gómez Moreno, els conceptes de raça i superioritat de la raça ària.

En definitiva, Esquema Paletnológico de la Península Hispánica ( l'adjectiu hispànica ja esdevé un preludi de la idea fonamental que s'amaga a l'obra) tot i la seva voluntat de rigor científic i la innegable tasca de recopliació i síntesi d'informació que implica, inclou una sèrie d'idees que la vinculen clarament com a fruit de la ideologia a la que serveix l'autor: la falangista.

4.2.- Obres de divulgació (enciclopèdies i llibres de text escolars.)

4.2.1.- Historia de España. Edada antigua y media de J. Repollés Aguilar.

a) Fitxa bibliogràfica

FORMAT: Llibre

IDIOMA: Castellà

TÍTOL: Historia de España.

AUTOR: José Repollés Aguilar

VOLUM: I Edad Antigua y Media

Nº D'EDICIÓ: Primera edició

EDITORIAL: Ediciones Petronio S.A.

LLOC D'EDICIÓ: Barcelona

DATA EDICIÓ: 1973

ISBN: 84-7250-198-1

Nº PÀGINES: 368 pàg.

b) Anàlisi de crítica historiogràfica de l'obra.

És en el primer capítol, “Edad Antigua”, de l'obra on Repollés ens parla d'ibers i celtibers, del colonialisme cartaginès i grec i de la conquesta romana..

Pel que fa als ibers, afirma novament que procedeixen d'Àfrica i els considera “agrarios, urbanos, blandos y poco consistentes”. Aquests dos últims adjectius denoten un cert tractament despectiu sobre aquesta cultura que es reforça amb frases següents en les que parla de la celebritat de la cultura d' El Argar d'Almeria i de la “superior civilización, que invadió y ocupó la España del Sudeste” Així doncs, podem observar novament, que es parla de cultures superiors per referir-se al grau de desenvolupament i refinament cultural de les mateixes.

Repollés compara les preteses successives onades de tribus africanes que constituiran la cultura ibèrica “al modo que se sucedieron siglos más tarde las invasiones de tribus africanas en tiempos de la dominació àrab”.

Els celtes, en canvi, van penetrar des d'Europa i pertanyien a la raça aria en contraposició a la raça ibèrica. Els presenta com a “rudos y rústicos”i com a propagadors de cultura i de la metal·lúrgia del ferro.

L'autor afirma que en aquells moments la Península Ibèrica estava submergida en un “cantonalisme” doncs, els diferents pobles que la constituïen eren independents i no tenien cap tipus de vincle de solidaritat mútua entre ells en cas de perill. L'expressió cantonalisme és una paraula d'ús i creació contemporània que implica una espècie de sistema federal impensable en una època on cada tribu tenia una personalitat pròpia i totalment independent.

Un altra idea que ens crida l'atenció és la insistència en la duresa i valentia dels guerrers hispans, fama que es va propagar per tota la mediterrània. Això, ens remet de forma més o menys indirecta al típic mite i exaltació de la bravesa del guerrer pre-hispà que marcarà part de la historiografia peninsular.

És ressaltable, d'altra banda, el tractament que realitza de la Dama d'Elche a la que dedica un amplia apartat i a la que califica de “Monna Lisa española”. L'autor fa pal·lesa de forma molt clara la seva indignació pels anys que la Dama va estar al Louvre i diu, entre d'altres que la Dama “ fue devuelta a España de donde nunca debió salir. Actualmente se guarda celosamente en el Museo Arqueológico Nacional de Madrid” De fet, aquesta denúncia i indignació lliga perfectament en la ideologia que en els moments de postguerra franquista es va llençar al respecte. Segons álvaro Martínez- Novillo la recuperació de la Dama d'Elche va sobrepassar la pròpia dimensió cultural per esdevenir un un símbol palapable de la recuperació de les “essències de la pàtria”per part del “Caudillo”.

Resulta igual de significativa la idea que Repollés recull a la pàgina 40 on afirma que els fenicis són els que encunyen el nom d'Espanya. Així, segons l'autor, a partir de l'arribada dels fenicis a la Península Ibèrica, el XaC aproximadament, es comença a emprar el terme Espanya. La colonització grega de la Península li serveix de punt de partida per introduir els diferents noms que ha tingut “Espanya” durant el temps: Sheparat, al-Andalus i “cuando descubrimos i conquistamos el nuevo mundo se condideró éste como Nueva España”. L'autor, continua, fent apologia de la nostra raça i del “nostre carácter nacional” enmig de l'explicació de la colonització grega. Cito textualment les paraules de l'autor:

“Lo que resulta indudable es que a medida que los invasores llegan a nuestra patria, también nuestras venas se van llenando con sangre de las ditintas razas. Y nuestro carácter macional, formando por tan múltiples elementos y tan variado espíritu (...) acaba por resultar mixto y complejo en alto grado, con cualidades diversas y atributos contradictorios. Tal vez por eso somos una raza sintética capaz de adaptar-se, como ninguna otra, a todos los climas y a todas las costumbres, y de asimilarse todas las ideas”

Podem observar en els dos fragments citats anteriorment, dos trets que caracteritzen la narració de l'autor. En primer lloc, l'us de la primera persona del plural (descubrimos, conquistamos) molt impròpia de la disciplina històrica i que porta intrínseca un cert component nacionalista. En segon lloc, l'utilització de “nuestra patria” “nuestras venas” amb les mateixes connotacions nacionalistes.

. Referent a la dominació cartaginesa parla de què imposaren molts tributs als indígenes peninsulars quan sabem que els púnics es limitaren a fundar colònies al sud d'Espanya amb objectius comercials.

En el marc de l'explicació de la II Guerra Púnica, on conflueixen cartaginesos i romans a la Península, trobem la primera mostra d'exaltació de personatges que defensen la pàtria enfront invasors. Es tracta de Indortes i Istolacio dos prínceps celtíbers que van lluitar contra els cartaginesos. “Eran Indortes e Istolacio, cuyos nombres abren el glorioso registro de los mártires de la independencia española

En aquesta frase podem veure reflexada clarament una tendència, que es dóna sovint en la historiografia i que busca heroitzar o convirtir en màrtirs d'una nació personatges que lluiten envers qualsevol intent de domini de la nació. Es tracta d'un ús polític clar de la història, doncs esdevé una exaltació nacionalista que es veu reforçada per la utilització de paraules com “glorioso” o “independencia espanyola”. Es converteix en una exageració totalment manipulada de la realitat històrica ja que en aquells moments aquests prínceps tan sols s'oposaren a la dominació forànea per defensar la seva pròpia tribu i no amb una idea de salvar la Península. En definitiva, es tracta de personatges que lluiten impulsats pel propi instint innat de supervivència, lluny de la defensa nacional.

Però la llista “d'heroes hispanos” no acaba aquí. El següent, segons Repollés, és Orisón, que es feu passar per cartaginès per matar a Amílcar Barca. Al respecte afirma que “la conducta no es justificable ante la severa moral; pero algo atenúa su delito la consideración de haberlo cometido por amor a la patria, contra un invasor

En aquesta frase és clara la utilització del component moralitzador en el relat històric; l'adopció d'una posició de jutge del passat, per part de l'historiador. Però, a mes, la sentència que emet respecte el personatge històric, es llegeix com que qualsevol fet serà bo si és pel bé a la patria. L'autor està donant una lliçó de “moral nacional” al lector. Novament el discurs es tinyeix d'un fort component nacionalista, esdevé un “todo por la patria” incubert en el discurs històric.

Seguidament l'autor explica que Orión per matar a Almícar va utilitzar la incomprensible estratègia de llençar sobre ell una gran quantitat de bous amb llenya encesa sobre els seus cuernos. I, aquesta gesta explicaria l'actual tradició hispànica dels bous amb foc. En aquest cas ens trobem en l'intent d'explicar, justificar i legitimar una tradició contemporània remonant-la a èpoques molt antigues i a una gesta en favor de “la patria”.

En el següent apartat se'ns parla de la “heroica Sagunto” que va preferir morir abans de caure en mans dels cartaginesos. El propi autor afirma que aquesta ciutat s'ha presentat com a “índice del amor a la independencia y símbolo del heroismo hispánico”. Ens trobem doncs davant d'una nova heroització en aquest cas d'una ciutat sencera que es presenta com a paradigma de la defensa nacional alhora que es remarca el caràcter heroic dels hispans en una nova exaltació de la “raça”.

Després d'explicar les campanyes d'Annibal a Itàlia introdueix un tema amb un títol que parla per sí sol: “El primer paso de la unidad nacional”. Aquest representa que fou la conquesta per part dels cartaginesos de gran part de la Península. En el marc de la II Guerra Púnica, van buscar-se com aliats alguns pobles, però en cap cas hi va haver una dominació organitzada i premeditada.

Repollés està situant els orígens de la unitat en un període que no li correspon. Sembla obvi l'interès polític i impregnat de connotacions nacionalistes, per donar al que és actualment Espanya, unes cronologies molt antigues amb la voluntata expressa de legitimar. Lliga perfectament amb la necessitat nacionalista de buscar arrels profundes a la nació.

L'explicació de la romanització de la Península es basa, també, en destacar l'heroïcitat dels autòctons que lluiten per la Patria i que mostra la valentia i amor a la pàtria que caracteritzarà el poble espanyol des de sempre.

d) Conclusions.

En conclusió, la narració històrica de Repollés pel que respecta al període que estem estudiant, es caracteritza per un fort component d'exaltació nacionalista basat en la figura d'una sèrie d'herois que lluiten per una nació, i per una voluntat de remuntar la unitat d'Espanya i fins i tot les seves tradicions a temps antics. Resulta força il·lustratiu al respecte l'ús de paraules anacròniques com Espanya, cantonalisme o unitat i de frases com “independencia , glorioso heroismo hispanico o nuestra sangre alhora que també la utilització de la primera persona del plural (descubrimos, referint-se als espanyols).

D'altra banda, també realitza una exaltació de la “raça”, paraula que utilitza amb freqüència. En aquesta línia i tal i com hem vist en altres autors, donarà una especial rellevància al component cèltic en detreniment de l'ibèric i parlarà de la superioritat de races.

Per últim, cal destacar el fet que emeti judicis de valor sobre determinarts personatges i que aquests, un cop més s'utilitzen o s'encaminen a interessos nacionalistes.

4.2.2.- Enciclopedia Intuitiva, Síntética y Práctica de A. Alvarez Perez

a) Fitxa bibliogràfica.

FORMAT: Llibre

IDIOMA: Castellà

TÍTOL: Enciclopedia intuitiva, sintética y práctica.

AUTOR: Antonio Alvárez Perez

Nº D'EDICIÓ: 72

ANY PRIMERA EDICIÓ: 1954

EDITORIAL: Ediciones Miñon S.A.

LLOC D'EDICIÓ: Valladolid

DATA EDICIÓ: 1962

Nº PÀGINES: 635 pàg.

b) Anàlisi de crítica historiográfica de l'obra.

La lliçó sobre el tema que ens ocupa comença amb un exercici de memorització d'un poema que porta per títol “Patria” i continua amb una lectura sobre “El carácter, la vida y costumbres de los iberos y celtas”. En aquest text parla dels ibers i celtes com a “races diferents” encara que ambdós es caracteritzen per l' amor al cap a la independència, a l'honor, lleialtat la justícia per als que cometien ofenses i per la bravesa i ferocitat en la guerra. La família era la base social i les dones es casaven amb els guerrers més valents.

Tot aquesta sèrie de trets que se'ls atorga semblen més una traslació dels ideals i valors que defensava el règim franquista que no pas la relació de les característiques pròpies d'aquestes dues cultures.

Després del text es realitza una descripció curta de celtes, celtibers, ibers i tartessos fent especial émfasi en tots, en el caràcter guerrer i heroic dels mateixos.

Un altra qüestió destacable es que parla de colonització grega i fenícia i no pas de dominació encara que fa un especial émfasi en els grecs “com el poble més culte de l'antiguetat que va perfeccionar la vida i les costums de los españoles primitivos

A diferència dels grecs, els fenicis van ser expulsats de la Península per la seva mala relació amb els autòctons.

Observem utilització de paraules típiques com “nuestra patria, “espanyoles primitivos “cultura superior”.

Pel que fa als fets de la IIGuerra púnica, es destaca la resistència de Sagunt de forma exagerada i reiterativa. Hi trobem una lectura sobre el “heroisme de Sagunt” a méS d'un exercici de redacció sobre aquest tema i un altre de copiar caligràficament la paraula Sagunt.

Pel que fa al text, destaca la frase final on es fica en evidència clarament que es tracta d'una història al servei dels interessos del règim. “No cabe duda que el heroísmo de los saguntinos fue bárbaro y pagano pero en el tenemos que buscar la medida de ese otro valor indomable que, civilizado y cristiano, asombró en el mundo en la epopeya de la conquista de América, en la Guerra de la Independencia y en la Guerra de Liberación Nacional”.

Malgrat que la gesta dels saguntins fou pagana i cristiana en ella es troba els germen dels valors que després portaran al “triomf espanyol” en l'àmbit americà, en la guerra del francès i en el pròpi triomf de Franco.

La romanització de la Península s'explica a partir d'herois: la ciutat de Numància , el pastor lusità Viriat i Indíbil i Mandoni. En el cas d'aquests dos últims se'ls presenta com a els “dos primeros caudillos de nuestra independencia

d) Conclusions

En conclusió, a la primera pàgina del llibre-enciclopèdia escolar s'explicita que l'obra està ajustada al qüestionari oficial i, de fet, realment podem obsevar que es tracta d'una història escrita sota els paràmetres de la ideologia oficial del moment: la franquista. En aquesta línia, observem l'aplicació en la història que es narra, d'uns valors i sentiments que són propis del règim i que a aquest li interessa que es difonguin i que es repeteixin. Seguint amb l'ús dels paral·lismes entre època franquista-protohistòria peninsular, es parla dels primers “caudillos” per la independència que es podria interpretar com un símil del triomf de Franco “ el Caudillo” sobre la República. En aquest fet podem observar una voluntat de justificació de la pròpia figura de Franco, basant-se en gestes que ells interpretarien com “similars” de fets pretèrits i col·locant la seva figura al mateix nivell que els “herois” Indíbil i Mandoni.

D'altra banda, observem el típic recurs de l'explicació històrica basada amb el manipulat i exagerat valor d'uns persoantges i ciutats que lluiten en contra de l'opressió forànea. Entre línies, ho podem llegir com una apologia de la resistència i heroricitat espanyola, de l'amor a la independència i del “nunca esclavo puede ser, el pueblo que sabe morir” (referència a Numància i Sagunt), qüestions típiques de la ideologia franquista.

Esdevé, per tant, un llibre d'ensenyament escolar de la història basada en la repetició i memorització d'una sèrie d'episodis en què es mostra els autòctons com a defensors de la Patria

4.2.3. Recull d'altres aspectes subjectes a l'anàlisi historiogràfic de diferents llibres de text.

La majoria dels llibres escolars consultats segeixen les mateixes pautes que hem explicat en l'apartat anterior. Ara bé, he realitazat una selecció d'alguns passatges de llibres que m'han semblat significatius i molt il·lustratius del tractament dels ibers i celtes en l' ensenyament franquista:

-Resum d'un capítol dels romans a la Península Ibèrica.

“Los romanos vencedors de los cartagineses, ocuparon España. Indíbil i Mandoni iniciaron la lucha conta los invasores romanos. El pastor Viriato logró señaladas victorias sobre los romanos y, no pudiend vencrle, sobornaron de sus emisarios para que le asesinaran.

La ciudad de Numancia se inmortalizó resistiendo un prolongado sitio de las tropas romanas”.

Tal i com podem observar en aquest resum, la història dels romans a la Península Ibèrica es limita a la enumeració de les diferents mostres d'hostilitat dels indígens peninsulars enfront de la conquesta, altament magnificades i amb un clar interès simbòlic.

- Una imatge val més que mil paraules: representació de la “unitat nacional” en temps protohistòrics de la mà dels celtíbers (unió de celtes i ibers).

-Comentari insertat dins de la lliçó de “dominació cartaginesa”. S'hi reuneixen gran part dels trets característcis de l'ensenyament franquista de la protohistòria peninsular: apologia nacional, unitat espanyola durant aquesta època, anacronismes, lluita per la independència i per l' amor a la “Pàtria”, exaltació de l'heroisme i valentia de l'espanyol, legitimacions i apel·lacions divines.

Tan sólo se inicia el relato de la Historia Patria que ya destacan dos cualidades fonamentales de los españoles: el heroismo y el indómito amor a la independencia. En el transcurso de las lecciones siguientes, hallaremos chísims hechos históricos que demuestran este heroismo, la valentía, el sentid del honor y de sacrifcio peculiar del pueblo español, y estas sublimes cualidades las pone siemre, este gran pueblo al servicio de la más noble causa: la libertad dl hombre y la libertad de la patria. El anhelo por la libertad del hombre se funda en e espítitu católico de nuestro pueblo; si Dios ha dejado el hombre en libertad, incluso para desobedecerle, no puede negrse al ser humano la libertad que su dueño y señor le confiere. En justa corespondencia, los españoles han luchado reiteradamente contra los enemigos de Dios, porque sólo el Supremo Hacedor, asegura esa libertad natural. La lbertad individual va ligada a aesa liberts de esa colectividad que está unida por un destino común en la Historia que es la Patria. Jamás el español ha consenido que su Patria no sea libre y que pueda quedar bajo el yugo extranjero.

He aquí porque la mayor gloria que puede adquirir un español es haer uchad y si ha sido preciso, caído, por Dios y por la Patria.” .

7.-CONCLUSIONS.

  • connotacions religioses

  • raça superior

  • vocabulari contemporani adaptat a realitats molt antigues : cantonalisme

-servir a uns interessos polítics olalla

-legitimar la unitat nacional

- EL Propi Olalla diu : «  como lo demustra el hecho de que nuestra investigación arqueológica quedava rezagada (...) de este retraso y falta de actualidad son responables en partes desiaguales, causas de índole política y causas puramente profesionales de miopía en la investigación que vive de espaldas en general i que cifra todo su afán en la exhumación desarticulada de restos arqueológicos. Pàg 19-20

-avenç del 2001 hi ha una queixa d'historiadors a la manipulació actual de la història d'Espanya.

6.-BIBLIOGRAFIA

- A.A.V.V. Antigüedad y franquismo (1936-1975). Centro de ediciones de la Diputación de Màlaga. Màlaga, 2003. Actes consultades:

-DÍAZ-ANDREU, Margarita. Arqueología y dictaduras; Italia, Alemanya y España. Pàg. 33-73

A.A.V.V. Historia de España. Grado Elemental. Ediciones S.M. Madrid, 1961.

- A.A.V.V. Julio Martínez Santa-Olalla. Vinculación y contribución a los organismos e instituciones arqueológocas españolas de la posguerra. En A.A.V.V. La cristalización del pasado: génesis y desarrollo del marco institucional de la arqueología en España. Servicio de Publicaciones de la Universidad de Málaga. Málaga 1997. Pàg. 573-580.

- A.A.V.V. Perfeccionamiento (libro cuarto). Labor escolar. Serie de Texto Graduados para la Enseñanza Primari desarrollados según los Cesionarios Nacionale, Editorial Dalmau. Gerona, 1954.

: A.A.V.V. Protohistoria de la Península Ibérica. Ariel Prehistoria. Barcelona 2001

- ALVÁREZ PEREZ, A. Enciclopedia intuitiva, sintética y práctica. Ediciones Miñon, S.A. Valladolid, 1962.

- CARLES PLA, DALMAU. Enciclopedia escolar Estudio. Libro Azul correspondiente al ciclo de perfecconamiento. Editorial Dalmau Carles Pla, S.A. Gerona 1962.

- GÓMEZ-MORENO,M. Adam y la prehistoria. Historia primitiva del hombre. Editorial Tecnos S.A. Madrid, 1958.

- MARTÍNEZ-NOVILLO. A. Algunas aportaciones sobre el uso y abuso de símbolos arqueológicos en el siglo XX. A: A.A.V.V. La Dama de Elche. Lecturas desde la diversidad. Agepasa. Colección Lynx. Madrid, 1997.

- MARTÍNEZ SANTA-OLALLA, J. Esquema paletnológico de la Península Ibérica. Publicaciones del Seminario de Historia primitiva del hombre. II edició. Madrid, 1946.

- REPOLLÉS AGUILAR, J. Historia de España. Ediciones Petronio S.A. Barcelona, 1973

La informació d'aquests apartats ha estat extreta de: A.A.V.V. Protohistoria de la Península Ibérica. Ariel Prehistoria. Barcelona 2001

La informació d'aquest aparta ha estat extreta en la seva totalitat de: DÍAZ-ANDREU, Margarita. Arqueología y dictaduras; Italia, Alemanya y España. A: A.A.V.V. Antigüedad y franquismo (1936-1975). Centro de ediciones de la Diputación de Màlaga. Màlaga, 2003. Pàg. 33-73

Durant l'epoca franquista, tot i l'excepció d'alguns autors, el terme prehistòria engloba també el que avui dia coneixem com a protohistoria.

Ibid. MARTÍNEZ. Pàg. 53

GÓMEZ-MORENO, M. Adam y la prehistoria. Historia primitiva del hombre. Madrid. Editorial Tecnos. S.A. Madrid, 1958. pàg. 11

Ibid. GÓMEZ-MORENO.pàg 12

Ibid. GÓMEZ-MORENO.pàg 13

Ibid. GÓMEZ-MORENO. Pàg. 40-41

Ibid. GÓMEZ-MORENO. Pàg. 54

Ibid.GÓMEZ-MORENO. Pàg. 90

IBID.GÓMEZ-MORENO.Pàg. 154

IBID.GÓMEZ-MORENO. Pàg. 174

IBID. GÓMEZ-MORENO. Pàg. 174

IBID.GÓMEZ-MORENO.Pàg. 81

Les dades bibliogràfiques d'aquest apartat han estat extretes de: A.A.V.V. Julio Martínez Santa-Olalla. Vinculación y contribución a los organismos e instituciones arqueológocas españolas de la posguerra. En A.A.V.V. La cristalización del pasado: génesis y desarrollo del marco institucional de la arqueología en España. Servicio de Publicaciones de la Universidad de Málaga. Málaga 1997. Pàg. 573-580

MARTÍNEZ SANTA-OLALLA, J. Esquema paletnológico de la Península Ibérica. Publicaciones del Seminario de Historia primitiva del hombre. II edició. Madrid, 1946. Pàg. 79

Ibid. MARTÍNEZ. Pàg. 87

Ibid. MARTÍNEZ. Pàg. 88

Ibid. MARTÍNEZ. Pàg. 97

Ibid. MARTÍNEZ. Pàg. 98

Ibid. MARTÍNEZ. Pàg. 111.

IBID.REPOLLÉS.Pàg. 27 Es refereix a Tartessos.

IBID.REPOLLÉS.Pàg. 27

IBID.REPOLLÉS.Pàg. 28

IBID.REPOLLÉS.Pàg. 28

IBID.REPOLLÉS.Pàg. 30

IBID.REPOLLÉS.Pàg. 33

IBID.REPOLLÉS. Pàg. 24

MARTÍNEZ-NOVILLO. A. Algunas aportaciones sobre el uso y abuso de símbolos arqueológicos en el siglo XX. A: A.A.V.V. La Dama de Elche. Lecturas desde la diversidad. Agepasa. Colección Lynx. Madrid, 1997. Pàg: 218-221

IBID.REPOLLÉS.Pàg. 43

Ibid. REPOLLÉS. Pàg. 44

Ibid. REPOLLÉS. Pàg. 45

Ibid. REPOLLÉS. Pàg.45

Ibid. REPOLLÉS. Pàg. 47

Ibid.REPOLLÉS. Pàg. 49

ALVÁREZ PEREZ, A. Enciclopedia intuitiva, sintética y práctica. Ediciones Miñon, S.A. Valladolid, 1962. Pàg. 418

Ibid. ALVÁREZ. Pàg. 422

Ibid. ALVAREZ.Pàg. 423

Ibid.MARTÍNEZ. Pàg. 428

Ibid. MARTÍNEZ. Pàg. 425

A.A.V.V. Perfeccionamiento (libro cuarto). Labor escolar. Serie de Texto Graduados para la Enseñanza Primaria desarrollados según los Cesionarios Nacionale, Editorial Dalmau. Gerona, 1954. Pàg. 464

A.A.V.V. Historia de España. Grado Elemental. Ediciones S.M. Madrid, 1961. Pàg. 24

CARLES PLA, DALMAU. Enciclopedia escolar Estudio. Libro Azul correspondiente al ciclo de perfecconamiento. Editorial Dalmau Carles Pla, S.A. Gerona 1962. Pàg. 647-648

1

Vídeos relacionados