L'hostal de la gloria; Josep Maria de Sagarra

Literatura española contemporánea del siglo XX. Narrativa (novela) catalana. Traición. Contexto histórico. Espacio. Argumento. Personajes # Espai. Argument. Personatges

  • Enviado por: El remitente no desea revelar su nombre
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 10 páginas
publicidad

L'HOSTAL DE LA GLORIA

Josep Maria de Sagarra

1.-Introducció

- Autor

Josep Maria de Sagarra i de Castellarnau, va néixer el 5 de març de 1894, en el si d'una família de senyors rurals que, datada del segle XVI ençà, es traslladà tres segles després a la ciutat comtal. De fet, la infància i l'adolescència de Segarra en aquella casa on “el clima d'unes existències remotes continuava present en les olors, en els objectes i fins en els costums” van estar impregnades d'una mentalitat del segle divuit que presidia la vida familiar i que féu que en la seva descoberta de la realitat exterior -els carrers i la gent, l'escola i els companys -, allò que era la vida barcelonina de cada dia, adquirís caire d'insòlit i de meravellós per efectes de contrast. Les estades estiuenques, per altre costat, a la finca familiar de Santa Coloma de Gramanet constitueixen una altra contrapartida en la formació cultural del nen Segarra tant pel que significaren de descoberta de la realitat de la naturalesa -“aquella Arca de Noè”-, com de referent immediat dels seus primers esborranys literaris.

Durant els últims anys de batxillerat, que estudià en el col·legi dels jesuïtes del carrer de Casp de Barcelona, Segarra mostrà ja el seu decantament per determinades manifestacions culturals: enlluernament davant de L'alegria que passa, de Rusiñol, i de les interpretacions que Ermete Zacconi féu de Shakespeare, o davant de Chantecler, de Rostand; lectures de Joan Maragall, a qui conegué poc abans que morís, gràcies a Josep Carner, “el joveníssim capità d'un moviment que nosaltres pressentíem que també seria el nostre”, lectures de la Biblioteca Ribardeneyra... Manifestacions contrapuntejades amb la publicació dels seus primers escrits.

Acabat el batxillerat, inicià la carrera de Dret, durant la qual contactà, entre altres, amb Estanislau i Eudald Duran i Reynals, Carles Riba, Elias Rogent, Lluís Valeri: un cercle “íntim” que l'acostà a les grans figures del moment cultural i literari que es vivia a començaments dels anys deu. Ben aviat, Segarra començà a encarrilar una vocació literària que s'havia ja manifestat en l'adolescència. Tot i no participar de l'orientació murciana -“no tinc candela ni reclinatori en la seva arbitrària capelleta”-, sovintejà la redacció de “La Veu de Catalunya”, els locals de l'Institut d'estudis Catalans i formà part de les Joventuts Nacionalistes de la Lliga Regionalista. Es féu, a més, soci de l'Ateneu Barcelonès, el 1910, apadrinat per Lluís Valeri i Quim Borralleres.

L'any 1912 Segarra fou premiat amb el tercer accèssit a la Viola dels Jocs Florals de Barcelona i, un any després, aconseguí l'Englantina d'or, amb el seu poema Joan de l'Ós. Amb la publicació, el 1914, de Primer llibre de poemes, Segarra inicià oficialment una carrera literària fulgurant i productiva que, allunyada de la poètica dominant, en l'espai de pocs anys es diversificà en el conreu de tots els gèneres i que només la guerra civil espanyola hagué d'interrompre bruscament.

L'octubre de 1916 començà els ensenyaments corresponents de “ L' Institut Diplomàtic i Consular” de Madrid; l'estada a la Villa y Corte li permeté, més que no interessar-se pel seu hipotètic futur com a diplomàtic, relacionar-se amb alguns dels noms destacats d'aquell moment intel·lectual: Enrique de Mesa, Ramón Pérez de Ayala, Enrique Díez Canedo, Pedro Salinas, Juan Ramón Jiménez, per exemple.

En un dels seus viatges en tren a Barcelona, el 1917, Segarra coincidí amb Pere Coromines i Ignasi Iglésias, que li proposaren d'estrenar una obra per a la propent temporada finançada per l'empresari reusenc Evarist Fabregas; així sorgí la primera obra dramàtica, Rondalla d'esparvers, que Segarra estrenà al Teatre Romea el gener de 1918. Mesos després, el 28 de maig, confessà al seu amic Carles Riba “ (...); la meva vida sofreix una metamorfosi extraordinària, no sé on aniré a parar ben bé del tot. L'únic que puc dir-te és que penso casar-me aviat, aviat no vol dir quan, perquè no ho sé. La meva literatura va endavant, he fet algun vers, pocs o molts pocs. Tinc acabat un poema dramàtic, del qual n'estic una mica satisfet, bastant més que de la Rondalla d'esparvers, i tinc un drama començat. Malgrat el negar-me bel·ligerància teatral, a mi cada dia m'interessa més el teatre . El meu poema es diu Dijous Sant; tinc ganes de representar-lo aquí a Madrid, l'any que ve si és possible, i em sembla que en ...ho acolliria amb gust o potser la Xirgu; no sé tampoc si la traducció s'ha de fer en vers on en prosa. Estic esverat de la vida, però em sento optimista. No seré cònsol”. El futur, doncs, de Josep Maria de Segarra estava triat: viure exclusivament del seu treball com a escriptor: dramaturg, poeta, novel·lista... I, com per a tants altres, el periodisme esdevingué la base de la seva professionalització: Josep Ortega y Gasset li proposà la corresponsalia de Berlín per a “El Sol”, que Segarra acceptà i desenvolupà entre 1919 i 1921. En tornar d'alemanya, Josep Pla li descobrí la costa catalana i, més concretament, Calella de Palafrugell i Port de la Selva, font d'inspiració d'alguns dels seus reculls poètics.

Al llarg dels anys vint i dels anys trenta Segarra es convertí progressivament en el primer autor teatral en popularitat del país, en l'autor de dues novel·les prou polèmiques i en un poeta en l'obra del qual es precisen les característiques de la seva producció primicera. Encara més: en un periodista de primera fila a les pàgines de: “La Publicitat”, on durant uns anys exercí la crítica teatral; o mitjançant els “aperitius” de “Mirador” (1929-1936) i les mostres de poesia satírica a “El Be Negre”. En el conjunt d'aquesta producció posà a prova la seva facilitat i la capacitat d'improvisació gràcies a un extraordinari domini de la llengua. Val a dir, però, que Segarra era prou conscient de les seves condicions i més d'un cop reconegué haver-se'n refiat excessivament i haver estat, fins i tot, irresponsable. La intensitat amb què s'havia dedicat a escriure començà a fer-lo sentir cansat poc abans, però, de complir quaranta anys: “Jo sóc de les poques persones que a Catalunya m'he convertit en un exclusiu professional de la poesia. Gràcies a tocar totes les tecles literàries, he pogut viure fins ara del meu treball d'escriptor. Confesso que això em comença a cansar una mica. El meu desig fora poder respirar. Poder descansar d'escriure comèdies i escriure articles i tenir lleure i diners per a donar la volta al món i conversar amb les ànimes de tots els climes. Això començo a veure que és un mer somni, perquè a Catalunya ja sabeu que el treball literari dóna molt poc, i inclòs un èxit de públic només serveix per a posar uns quants pedaços i prou”.

El “mer somni” s'esdevingué tanmateix, i per circumstàncies del tot imprevistes, pocs anys després: l'esclat de la guerra civil i de la revolució modificà brutalment el paisatge barceloní que lligava el seu passat amb el present agitat que li havia tocat de viure. Amenaçat, amb l'ajut de Ventura Gassol fugí a Perpinyà, poc després a París, on a final d'any es casà amb la seva promesa, Mercè Devesa. Tots dos marxaren cap a Tahití; de tornada de la Polinèsia, el juliol de 1937, s'instal·laren de nou a la capital de França. Un cop acabada la guerra civil, el breu exili el dugué a Prada i finalment, a Banyuls, des d'on tornà a Barcelona el 30 d'agost de 1940.

Segarra, però, com tants d'altres, hagué d'adaptar-se a un entorn molt diferent que afectà la seva vida professional i, en conseqüència, la seva integració en un context cultural i polític determinat. D'una banda, Segarra, que havia arribat a ser una peça que funcionava perfectament dins l'engranatge de l'edició i del teatre, cosa que li havia permès de viure amb tranquil·litat, es veié obligat a convertir en habitual una pràctica d'excepció que havia comanat quan el 1935 el senyor Francesc Cambó decidí finançar la traducció de La Divina Comèdia. El mecenatge que l'havia mantingut a l'exili s'hauria ara de perllongar amb altres empreses.

D'altra banda, el món cultural de la postguerra -tertúlies, penyes, periodisme, publicacions...- s'havia esfondrat irreparablement; el contacte directe amb el públic era impossible, de moment; l'estela de popularitat i la vida noctàmbula havien creat d'ell una imatge que ara era inviable: el seu paisatge barceloní havia desaparegut.

Durant uns anys, Segarra intervingué en activitats clandestines diverses: féu lectures i actuà en representacions teatrals en cases particulars, féu d'intermediari - informador dels aliats... Les angoixes de dependre econòmicament d'una realitat tant aleatòria com les vendes d'edicions clandestines i de bibliòfil -com aparegueren aleshores els seus llibres- el dugueren, tant aviat com fou possible, a tornar al teatre el 1946. La sort fou, però,força desigual: des de fracassos de crítica i de públic estrepitosos-

Galatea- fins a èxits de relleu -L'Hereu i la forastera- i àdhuc espectaculars -La ferida lluminosa-. El món ampli de relacions que Segarra havia sabut crear en els anys de la seva joventut, l'acostà a alguns personatges que es movien en els cercles oficials i, a poc a poc, es distancià dels grups resistents. Fou nomenat conseller de la Societat General dels Autors d' Espanya, sovintejà les estades a Madrid i, des de 1951, tornà al periodisme, ara òbviament en castellà, a “Destino”, i des de 1957 a “La Vanguardia Española”. Les Memòries, publicades el 1954, significaren el seu retorn a un món irremissiblement perdut: el que acabà amb la Gran Guerra, Incòmode amb la seva situació personal i amb l'entorn, en el moment de morir intentava aconseguir el finançament per instal·lar-se a Roma una temporada llarga i escriure una obra sobre aquella ciutat. Morí a Barcelona el 27 de setembre de 1961, convertit en una figura polèmica.

- Època

La primera dècada del segle XX va significar l'entrada del catalanisme polític a les institucions amb la creació l'any 1906 de la Solidaritat Catalana que va aconseguir dur Enric Prat de la Riba a la presidència de la Diputació de Barcelona.

Els poetes més rellevants del noucentisme són Jaume Bofill i Mates “Guerau de Liost”, home d'escriptura precisa i continguda i autor de llibres tan bells com La muntanya d'ametistes o Somnis, Josep Maria López Picó, autor d'una poesia de plantejaments simbolistes en què destaca el llibre Innovació secular i, d'una manera especial, Carles Riba i Josep Carner, dues de les millors veus poètiques de la literatura catalana del segle xx.

Dins la segona generació noucentista cal situar Josep M de Sagarra i Ventura Gassol. Josep M Sagarra va ser un excel·lent traductor i un escriptor complet, amb un domini de la poesia, de l'escriptura teatral i de la narrativa. Com a poeta la seva obra reflecteix un coneixement aprofundit de la tècnica i de la tradició. Entre altres aspectes s'interessà pels temes llegendaris, per la cançó popular, per la descripció paissatgísitica i per la reflexió sobre la relació amorosa. De la seva obra poètica destaquen El mal caçador, Cançons de rem i vela i El comte Arnau.

Durant la primera meitat del segle xx es consolida l'Escola Mallorquina. Els autors mes destacats cal esmentar Miquel Ferrà i Maria Antònia Salvà. Paral·lelament a València es configura la generació definida per publicacions com Taula de Lletres Valencianes. Pel que fa a la Catalunya Nord s'ha de fer esment especial de Josep-Sebastià Pons i la seva germana Simona Gay.

La guerra civil va comportar una ruptura radical de la vida política, econòmica, social i cultural. Un seguit de poetes, avui ja desapareguts, esdevingueren el model i la referència per a les generacions més joves. Es tracta d' Agustí Bartra, autor de Màrsias i Adila o Quetzalcòatl. Joan Oliver (Pere Quart) autor de Les decapitacions, Terra de naufragis o Vacances pagades. De Joan Vinyoli destaquen Vent d'aram i Passeig d'aniversari. Joan Teixidor autor de El príncep i Fluvià. Gabriel Ferrater autor Les dones i els dies. Salvador Espriu és una figura excepcional dins del panorama literari català de la postguerra, autor de El caminant i el mur, La pell de brau i Final del laberint. Altres poetes de la mateixa generació nascuts a Catalunya són Rosa Leveroni, Joan Llacuna i Josep Romeu. Uns altres poetes de la Catalunya Nord nascuts als anys vint d'un notable interès són Francesc Català, la seva obra queda recollida a Poesia Completa, i Renada-Laura Portet de qui destaquen Joc de convit i Una obra anomenada oblit.

Les illes Balears han aportat a la literatura catalana Marià Villadomínguez de qui destaca Obres Completes. Poesia, Els béns incompartibles i Declarat amb el vent; Josep M. Llompart amb Poemes de Mondragó, Mandràgola i Spiritual. De Blai Bonet destaca Entre el coral i l'espiga, Cant espiritual i Nova York. Jaume Vidal i Alcover, autor d'una extensa i important obra poètica, narrativa, teatral i com a traductor literari, en la seva poesia trobem certa evocació elegíaca d'un mon tradicional i que tendeix a l'estil barroc, destaca Dos viatges per mar i Terra negra.

La figura gegantina de Vicent Andrés Estellés domina de forma clara el panorama de la poesia valenciana de postguerra; és autor de Lletres de canvi, Llibre de meravelles i Les pedres de l'àmfora. A la ciutat es parla la llengua catalana des de mitjan segle XIV. Com a poetes del XX destacats són Antoni Ciuffo, Rafael Sari, Francesc Manunta autor de Llavors de llum, Miques de mirall i Transparències.

La poesia avantguardista te la seva continuïtat amb Josep Palau i Fabre autor de Poemes de l'alquimista; Joan Brossa autor de Poesia escènica, Vint-i-set sextines i un sonet i Poesia rasa i Guillem Viladot autor de Poesia T/47 i Amor físic.

El General Franco i dos generals més van planejar fer un cop d'estat. El ministeri de l'interior

2.- TEMA

El tema d'aquesta gran obra es la traïció d'una germana. Queda demostrat que la infidelitat del marit, les mentides i l'enveja, com al final la Gloria acaba superant-ho tot gràcies a la seva paciència i valentia.

3.- ARGUMENT

A Ripoll hi ha un Hostal on hi treballa la Gloria. L'hostal el comparteix amb el seu marit Andreu, però ell no hi col·labora gens per a mantenir-lo. La Roser, la germana de la Gloria, vivia al mas amb els seus pares, i va arribar a L'hostal per trobar marit a Ripoll.

La Roser té una aventura amb l' Andreu que no te fi, ya que fa trontollar la debilitat de l' Andreu i L'ambició de la Roser. Els dos pateixen per no ser descoberts. La Roser vol prendre el marit a la seva germana i sempre L'acusa a ell de la seva debilitat davant la Gloria.

La Gloria es una dona que té a tots els homes enamorats, per que es una dona meravellosa i es impossible de resistir-se'n. Però això al seu home no ho compren. Apareixen a L'hostal tot d'homes que no paren de valorar-la i apreciar-la. Després arriba en Rupit, l' Angeleta i la Gloria, com son pobres, els hi dona menjar. Aleshores apareix en Forcadell, el nou jutge, ric i gallard. El qual, després d' estar parlant amb la Gloria, també s'enamora d' ella.

El Ventós i la Flora són hostes a L'hostal, i donen versemblança de tota la història. Es vol fer introduir en aquests dos personatges, les males llengües del poble. El marit, ric i vell, marxa amb una jove perquè no suporta més a la seva dona. Ella al quedar-se sola, comença maquillar-se i a vestir-se de tots colors. Gertrudis, una dona gran, es dona conta de tot el que passa a L'hostal, però a la seva manera, perquè mai sap les coses del tot cert, només el que escolta darrera les parets. Com la Roser no troba marit, la Gloria li troba un i pacten un matrimoni. Per el prometatge L'home li regala joies, ja que així creia que li podria fer gràcia uns quants detalls de valor. Un dia el promès arriba a L'hostal i la Gloria no hi es. La Roser no el vol veure i surt l' Andreu. Els dos homes parlen, l' Andreu li diu que la Roser esta malalta i que ell en el seu lloc, no es casaria amb ella. El promès insisteix en saber el que l' Andreu amaga. L' Andreu li diu que la Roser te historia, que no es gens innocent, ni tampoc virginal.

Al cap d'una estona apareix la Gloria i l' Andreu marxa. El promès comenta a la Gloria que després d'haver parlat amb el seu marit, ja no es vol casar amb la Roser i la Gloria després d'això comença sospitar. La Roser i l' Andreu en la següent escena parlen de marxar plegats i deixar-ho tot. La Gloria que se n'adona d'alguna cosa parla amb la seva germana, com ja comença a comprendre el que passa li demana a la Roser que ho deixi estar, perquè lo que fa no estava gens bé i no tenia cap sentit. La Roser li dona la culpa de tot el que esta passant a la Gloria ja que no s'atreveix a explicar-li de tot lo que està passant amb el seu marit.

La Gertrudis li fa una reflexió a l' Andreu sobre tot el que està passant, aleshores arriba el jutge, que esta enamorat de la Gloria, que es vol allotjar a l' hostal, però justament a l' habitació de la Gloria, ella no entén que la vol a ella també en aquella habitació. Els dos pugen a veure l' habitació. L' Andreu aleshores reacciona al pensar que pot perdre a la Gloria, l' enveja el fa reaccionar. També es dona comte de que no estima a la Roser, i de qui realment esta enamorat es de la Gloria. L' Andreu fa fora el jutge del Hostal.

La Roser ja preparada per marxar comenta a la Gloria que ha guanyat, perquè l' Andreu l' ha triada a ella. La Gloria els perdona perquè sap que l' Andreu sempre ha estat enamorat d' ella. La Roser marxa al mas amb els seus pares.

5.- ESTRUCTURA NARRATIVA

- Introducció: Presentació dels personatges i de la situació.

- Nus: Apareix el jutge, el promès de la Roser i el descobriment de la

mentida

- Desenllaç: L' Andreu es dona comte de que estima a la Gloria i la Roser

Marxa amb els seus pares.

6.- PERSONATGES

Un personatge principal es aquell que mou l' acció, ja que canvia de caràcter en el transcurs de la historia.

- Personatges Principals:

Gloria: Es la protagonista de la obra. Pacient, forta, treballadora, bona i de caràcter transparent. Físicament es com qualsevol dona, no es caracteritza per la seva bellesa, sinó per la seva bellesa interior i alegria, té a tots els homes enamorats.

Andreu:Es un home molt feble que no li agrada treballar i es deixa

dominar per la seva dona, a la qual no dubta en trair, ambla gelosia.

Físicament es ben plantat però sense seguir i li agrada anar

sempre ben col·locat.

Roser: Es una dona molt infantil. Te molta gelosia de la seva germana, ho vol tot per ella, es orgullosa i despòtica, ho tracta tot malament i li pren l' home a la seva germana. Físicament es molt maca.

Els personatges secundaris son aquells que no mouen l' acció, ja que no tenen una evolució psicològica al llarg de la obra.

- Personatges Secundaris:

Sr. Jutge: Es un home poderós, que vol aconseguir el que es proposa i està enamorat de la Gloria, per això vol aconseguir sigui com sigui que deixi l' Andreu i s' en vagi amb ell. Es prepotent, educat, amb molts estudis i molt exigent. Físicament es ben plantat i ben vestit.

Gertrudis: Es una dona molt tafanera, fa reaccionar l' Andreu perquè senti enveja. Es una dona vella i sempre va vestida de negre.

Ventós i Flora: La dona es molt pesada i vol manar sobre el seu

marit, el qual es cansa d' ella i s' en va amb una noia molt més jove que ell. Però com estima la seva dona, torna amb ella.

Promès de la Roser: De caràcter feble e innocent, econòmicament molt ric. Va a consultar sempre a la Gloria. Físicament poc atractiu i madur.

Rupit i Angeleta: Dos nois pobres a qui la Gloria sol donar de

menjar. El Rupit s'enamora de la Gloria com molts altres també.

Amics de l' Andreu: Van cada tarda a l' hostal per veure a la Gloria i

També a beure una mica de vi.

8.- ESPAI

L' acció es desplaça en l' Hostal de la Gloria, un espai tancat, es a dir, un espai propici per a situacions límit. Aquest lloc, transmet una atmosfera sufocant, atès a les discussions contínues de l' Andreu, la Gloria i la Roser.

9.- LLENGUATGE

Es pot observar clarament la grandesa del diàleg, que es caracteritza per la seva fluïdesa i la intensitat. Predominant les rèpliques curtes i ràpidesa. S'uneixen la realitat i la poesia.

El llenguatge té un intens sabor popular català de la època. Es tracta de teatre. Tot escrit en vers però amb llenguatge molt entenedor. Hi ha varietats dialectals: "viure a pagès", "un altre música",típic de Ripoll. Parlen en present en tot moment.

La major part de les oracions són llargues (subordinades).

També s'ha de mencionar la dimensió poètica del diàleg, omplert de simbolisme. Amb això es crea una atmosfera dramàtica i s'aconsegueix una individualització dels personatges.

10.- CONCLUSIÓ

L' Hostal de la Gloria es una obra amb una gran quantitat de símbols literaris, ja que es pot establir una relació immediata respecte a lo que en realitat signifiquen. Això es possible al que el estil global es entenedor, ja que al ser una peça teatral, té que ser clar no només per al lector, sinó també pel espectador. L'obra ens vol criticar els vicis humans, els quals ha repartit entre tots els personatges. I veure'ls

contrastats amb la Gloria, una dona que no en te cap.

Crec que fer la realització d'aquest treball de literatura, m'ha servit per aclarir, com era la vida d'un gran poeta català, un gegant de les lletres catalanes i el retrat d'un personatge de vida apassionant, una figura, a la vegada tendra i humaníssima.

Me'n he adonat de com és viure sent poeta, escrivint, vivint per la literatura, viure aquestes sensacions. La realitat, una cosa diferent, que per saber ben bé com és, s'ha de ser poeta i viure-ho.

En definitiva, aquest treball, és un petit record d'un gran poeta, Josep Maria de Sagarra, el qual sempre quedarà en el fons del cor dels catalans.

11.- BIBLIOGRAFIA

  • “L' Hostal De La Gloria” De Josep Maria De Sagarra.

  • Aldava, Llengua Catalana, Editorial Barcanova, 2002, 2nd Cicle.

  • www.google.es

  • www.agntv.com

  • www.epdlp.com

  • www.xtec.net

INDEX

1.- Localització……………………………………………………………………………………Pàg.2,3,4,5

2.- Tema………………………………………………………………………………………….…Pàg.6

3.- Argument………………………………………………………………………..………....Pàg.6

4.- Estructura Narrativa………………………………………………………………….…Pàg.7

5.- Personatges………………………………………………………………………………….Pàg.7,8

6.- Espai…………………………………………………………………………………………....Pàg.8

8.- Llenguatge……………………………………………………………………………………Pàg.8

9.- Conclusió……………………………………………………………………………………..Pàg.9

10.- Bibliografia………………………………………………………………………….......Pàg.10