Homenatge a Catalunya; George Orwell

Literatura española contemporánea. Siglo XX. Catalán # Guerra Civil espanyola. Front d'Aragó. Fets de Maig

  • Enviado por: Laia
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 5 páginas
publicidad

Fitxa bibliogràfica

Autor: George Orwell

Títol : Homenatge a Catalunya

Edicions: Ariel, 1969 ( primera edició 1938, Homege to Catalonia )

George Orwell va nàixer el 25 de juny de 1903 a la ciutat de Motihari ( Índia ), fill de Ida Mabel Limouzin Balir una noia d´ ascendència birmana i de Richard Walmesley, el qual treballava com administrador del departament d´ opi del govern hindú.

Als dos anys es va traslladar amb la seva mare i la seva germana gran a Anglaterra. Va estudiar a l´ escola St. Cyprians per preparar-se per entrar a servir al 1922 a la Policia Imperial de l´ Índia a Birmània. Al 1927 va deixar el cos i va tornar a Anglaterra on va decidir dedicar-se a ser escriptor i periodista.

Va viatjar a París amb unes condicions míseres, vivint pràcticament al llindar de la pobresa. Va començar a col·laborar en la “ New Adelphy “ i va publicar el seu primer llibre al 1933 “ Sense ni cinc a París i Londres” on explicava les condicions en que va viure a les dos capitals europees. En aquest primer treball adoptaria per primer cop el pseudònim de George Orwell

Va aconseguir feina com a mestre i el 1934 va presentar “Dies a Birmània”, fou la seva primera novel·la, en la que explicaria la seves vivències al país asiàtic de forma crítica amb l´ imperialisme.

Un altre títol important d´ aquesta etapa fou “ El camí a Wigan Pief” escrit el 1937 i on narra la vida dels obrers britànics al atur.

Treballant de periodista va decidir anar a Catalunya a escriure sobre la Guerra Civil espanyola i va acabar allistant-se al bàndol republicà on va plasmar les seves experiències a “Homenatge a Catalunya”(1938). La participació activa a la Guerra Civil va accentuar el seu posicionament socialista, sempre dins d´ un individualisme ideològic, el compromís amb la societat del seu temps i el seu enèrgic rebuig als totalitarismes ja siguin feixistes o comunistes.

Després d´ abandonar Catalunya, el 1939 es va casar amb Eileen O´ Shaughnessy i al 1941 va començar a col·laborar a la BBC, empresa que abandonaria al 1943 per començar a escriure al “ Tribune”.

El 1945 moria Eileen i 4 anys després es casaria amb Sonia Brownell. George Orwell moria el 21 de gener de 1950 a causa d´ una tuberculosi als 46 anys.

La seva literatura principalment es basa en comentaris i preocupacions sociopolítiques, en que les dos altres obres fonamentals d´ Orwell són, “ Rebel·lió a la Granja” on fa una forta però acertada crítica al règim stalinista i a les seves purgues i “ 1984” una obra en clau futurista on tothom està controlat pel “ Gran Germà” i on fa una sàtira en contra dels règims totalitaris.

Resum literari

El relat que Orwell ens mostra sobre la seva experiència durant la guerra civil, crec sense cap mena de dubte que es una de les millors obres per entendre un conflicte que fou un preludi del que seria la Segona Guerra Mundial, la seva objectivitat a l´ hora d´ explicar els “ Fets de Maig” es inqüestionable, tot i que va acabar sent un fervent defensor de la causa poumista ell va arribar a Barcelona ignorant les tensions que existien i desitjant allistar-se a la columna comunista per anar a lluitar al front de Madrid.

George Orwell arriba a Barcelona a finals de 1936. Va arribar inicialment per escriure articles sobre la guerra; però com ell descriu, després de veure l´ ambient revolucionari que regnava a Barcelona es va allistar ràpidament per anar a lluitar contra el feixisme.

Barcelona va causar un fort impacte a Orwell; la classe obrera tenia el control absolut de la ciutat, l´ esperit revolucionari estava per tot arreu, era la culminació d´ un somni per qualsevol que s´ hagués iniciat en les tesis socialistes.

Orwell narra amb molta claredat les seves sensacions al arribar a Barcelona: “ Era la primera vegada que em trobava en una ciutat on manava la classe obrera. Pràcticament tots els edificis importants havien estat ocupats pels treballadors i apareixien decorats amb banderes vermelles o amb la bandera vermella i negra dels anarquistes; les parets eren plenes de dibuixos amb la falç i el martell i de les inicials dels partits revolucionaris”

En aquest fragment, Orwell relata molt bé l´ ambient que es respirava a Barcelona, una ciutat revolucionaria on pràcticament les classes riques havien deixat d´ existir. Com diu el autor a part de algunes dones i estrangers ningú anava mudat, tothom portava roba de feina o granota. Aquesta ambient va resultar fortament commovedor a Orwell, i ràpidament es va veure amb l´ obligatorietat moral d´ allistar-se per anar a lluitar al front.

Orwell s´ allistà a la caserna Lenin, controlada pel POUM, però no es va allistar a les milícies del POUM per que la seva ideologia fos seguidora de les tesis poumistes, ell pertanyia a la ILP anglesa i el POUM era el partit que més s´ atansava a la idea de socialisme que tenia aquest partit britànic.

A fora de Catalunya, tant a Espanya com a l´ estranger, el POUM passava per un partit trotskista. Però en realitat no ho era, si que s´ havia unit al petit partit trotskista, però fou per contrarestar les determinades polítiques del partit comunista dominant. Les preferències d´ Orwell al arribar a Catalunya foren les d´ allistar-se a les milícies comunistes, però no tardaria a allunyar-se d´ aquesta línia al veure les vertaderes intencions del Partit Comunista.

Orwell narra amb claredat la seva estància a la caserna i la seva posterior instrucció. Va veure des de bon començament el caràcter que tindria la guerra, la majoria de reclutes eren nens que no passaven dels setze anys, joves reclutes que tenien un fort esperit revolucionari però que mai havien agafat un fusell. La disciplina era inexistent, qualsevol podia contradir una ordre a un oficial i discutir-la amb ells. Els tinents que els instruïen insistien en la completa igualtat social de tots els graus, no hi havia superiors ni subordinats, tots eren camarades.

La visió que li va quedar a Orwell dels primers dies a Barcelona fou que va veure un exercit de milicians molt limitat, però la il·lusió que va veure en la gent fou suficient per adonar-se que aquest guerra valia la pena lluitar-la. Orwell va romandre a Barcelona integrant-se en les costums catalanes fins que fou l´ hora d´ anar al front.

Orwell va emprendre el seu viatge cap al Front d´ Aragó impregnat per un fort sentiment revolucionari però amb una manca clara d´ equipament per anar a la guerra.

Al començament del segon capítol, Orwell narra la misèria que observa en les terres aragoneses mentre va avançant amb el tren; descriu la zona com una terra seca plena de cases fetes de fang i on la boira i el fred del mes de desembre encara feia més trista la seva visita en terres aragoneses.

Els inicis d´ estar a Aragó els descriu com un període de tranquil·litat en que l´ activitat a la línia de foc era molt escassa i on el més divertit que passava era l´ arribada de desertors feixistes.

Orwell destaca la falta d´ armament que tenien les seves tropes i la poca semblança que tenia la seva milícia amb la formació d´ un exercit decent. “ Era terrible de pensar que els defensors de la República havien de ser aquella colla de criatures esparracades, armades amb fusells tronats que ni tant sols sabien fer servir”.

Els primers dies al front, Orwell es va quedar molt disgustat, ja que es van passar moltes setmanes aguantant el fred i el mal temps, la falta d´ armament i l´ inexistent contacte amb l´ enemic.

L´ autor ben aviat va agafar afecte al sistema de milícies que imperava, les descriu com la implantació d´ un model vivent d´ una societat sense classes. Era sabut que calia obeir ordres, però quan es donaven ordres es feien de camarada a camarada i no de superior a inferior. Orwell es va quedar gratament sorprès de la igualtat que imperava en el sistema de milícies, especialment en temps de guerra.

A començaments de 1937 fou creat l´ Exercit Popular; en teoria un exercit “ apolític”, al contrari del sistema de milícies, que cada una d´ elles eren controlades per un partit al darrera. Però fou el sistema de milícies el que continuà imperant fins al més de juny en que el gruix del Exercit Popular va arribar al Front d´ Aragó.

El sistema de milícies fou criticat durament per la manca de jerarquia i el sistema igualitari que s´ implantava, però Orwell fascinat per aquest sistema igualitari i de camaraderia fou un fervent defensor d´ aquest sistema de milícies.

Orwell estava immers en una guerra que no deixava de sorprendre i en la seva obra explica la diferència de visió que tenien els espanyols i els anglesos alhora de fer la guerra. Orwell s´ esperava una guerra amb més de contacte amb l´ enemic i una crueltat més gran. En les milícies dels partits la propaganda a crits per fer davallar la moral enemiga havia arribat a esdevenir una tècnica regular i quan les línies de foc eren ben a prop els discursos socialistes per intentar convèncer a les tropes feixistes eren constants. Orwell pensava que ha manca d´ armament si es podien causar baixes a l´ enemic induint-los a la deserció, millor que millor.

L´ opinió dels pagesos del lloc va deixar meravellat a Orwell, malgrat la seva hostilitat en vers les tropes, es mostraven especialment amables amb les milícies republicanes. Els camperols van veure que la seva lluita era la que impedia el retorn dels grans terratinents i del sistema agrari d´ abans de la República.

En una de les poques incursions que van fer dins dels refugis feixistes; els milicians van veure, malgrat la propaganda que els arribava que l´ exercit enemic també estava lluitant en unes condicions precàries.

Les milícies des de el Front d´ Aragó estaven totalment aïllades del que passava a la reraguarda, ignoraven que l´ arribada del Exercit Popular no eren més que una maniobra política per fer minvar poc a poc el paper dels milicians dins del conflicte. L´ ajuda que la URSS anava a donar al govern de la República estava condicionada al seguiment incondicional de la seva línia comunista ortodoxa. Les milícies obreres, basades en els sindicats i compostes per persones que compartien les mateixes opinions polítiques sobre la revolució no agradaven massa a la línia del governamental.

En el capítol VIII del llibre, Orwell fa una descripció molt detallada de l´ ambient que es vivia dintre del sistema de milícies i defineix aquella atmosfera que vivia com l´ avançada d´ un tast del socialisme.

Com a resultat de l´ experiència en les milícies, Orwell relata que en sortí amb el fort desig de veure implantat el socialisme.

Orwell i els seus homes van rebre la noticia que podien retirar-se del Front, que els venien a rellevar. L´ idea d´ una dutxa calenta, un bon àpat i poder dormir en un llit no li va desagradar gens, i així van començar a retirar-se cap a Barcelona.

L´arribada d´ Orwell a Barcelona fou un cop demolidor, l´ atmosfera revolucionaria que va veure a la seva arribada a Barcelona en el mes de desembre s´ havia esvaït. Orwell la defineix com una ciutat normal, una mica colpida per la guerra però sense cap senyal exterior de predomini obrer.

El reclutament de milicians per anar al front havia deixat d´ existir i ara la gent ingressava en l´ Escola de Guerra per entrar a formar part del Exercit Popular. La burocratització en tots els àmbits estava a l´ ordre del dia.

Orwell assenyala dos fets clau en la baixada d´ aquest esperit revolucionari que va veure al desembre del 36; la població civil havia perdut bona part del interès per la guerra i que la divisió de la societat entre rics i pobres, classe alta i classe baixa s´ havia tornat a establir. En part Orwell ho veia normal degut a que Barcelona estava molt lluny de la línia de foc. Ningú no volia perdre la guerra, però la majoria de la població volia veure-la acabada. Les persones políticament conscients vivien més intensament les lluites internes entre comunistes i anarquistes que la lluita contra Franco.

L´ exercit popular va començar una propaganda incendiaria contra el sistema de milícies; amb la pèrdua ja evident del control obrer sobre Barcelona, els odis polítics i les rivalitats dins del bàndol republicà eren ja una evidència

En l´ ambient es notava l´ aire de tensions polítiques que s´ havia escampat per Barcelona i la gent no parava de dir “ No trigarà a haver-hi soroll”.

S´ havia creat un fort antagonisme entre els que volien que la revolució prosperés i els que volien frenar-la o evitar-la, o sigui els anarquistes i els comunistes.

La tensió entre els dos bàndols era tant evident, que la celebració del 1 de Maig va ser cancel·lada. Barcelona que era la ciutat revolucionaria per excel·lència, era probablement l´ única ciutat de l´ Europa no feixista on no es va celebrar la diada.

Després que el Govern ordenés el lliurament d´ armes, el polvorí no tardà massa a esclatar. Els Guàrdies d´ assalt del govern van començar a ocupar els llocs clau de la ciutat encara controlats pels anarquistes. L´ intent d´ ocupació del edifici de telefònica es considerat com el punt d´ inflexió que feu esclatar el conflicte. Per tot Barcelona es va començar a muntar les barricades, els obrers de la CNT i el POUM van sortir al carrer en la defensa dels punts estratègics de la ciutat contra les forces del PSUC i la Guàrdia del govern.

Orwell es va veure enmig d´ un conflicte que ben be no entenia, però no tardà gaire en posicionar-se: “ No sento cap amor especial per l´ obrer idealitzat, tal com apareix en la mentalitat comunista burgesa, però quan veig un obrer de carn i ossos en conflicte amb el seu enemic natural, el policia, no m´ haig de preguntar mai a favor de qui vaig”

Els dirigents del POUM havien donat l´ ordre de defensar els seus edificis, però la lluita era defensiva per ambdues bandes. Els combatents no es movien dels seus edificis o de darrera de les barricades i simplement disparaven contra els que tenien davant. Era evident que els obrers de les dos bandes veien aquella lluita com una lluita inútil i que tot es corresponia amb unes tensions polítiques que tard o d´ hora havien d´ esclatar. L´ opinió de la població era: “ Això no es més que una escaramussa entre anarquistes i la policia; no te cap importància”. Des de els dos cantons es veia que allò era una lluita sense sentit i que s´ havia d´ acabar com més aviat millor, ja que l´ únic que s´ estava aconseguint era donar forces i més moral al exèrcit franquista.

Orwell que va participar activament al costat dels obrers del POUM, li va arribar el rumor que el Govern volia declarar il·legal el POUM i ja va veure clarament que un cop acabada la lluita, tota la culpa seria atribuïda al POUM ja que era el partit més dèbil i el cap de turc ideal d´ aquella disputa.

Com diu Orwell, els Fets de Maig foren l´ excusa ideal perquè al govern republicà instal·lat a València envies guàrdies d´ assalt i prengués el control sobre Catalunya. L´ objectiu era dissoldre les milícies obreres i incorporar-les en l´ Exèrcit Popular.

La versió oficial que es va donar dels Fets de Maig fou la d´ una aixecament de “ la cinquena columna feixista” maquinat exclusivament pel POUM.

Les barricades es van començar a dissoldre i els obrers es van retirar. Orwell va quedar molt marcat per aquesta lluita dins de Barcelona. Havia tornat del front havent lluitat contra els feixistes i ara es trobava en un situació en que ell era acusat de feixista i conspirador contra la República.

Orwell quedà molt desil·lusionat d´ aquella guerra tant poc ortodoxa en que participava, i ja veia que el final de la guerra acabaria amb l´ imposició d´ una dictadura, però com diu en el capítol X: “ Fossin quins fossin els defectes del govern de post-guerra, era segur que el règim de Franco havia de ser pitjor” El seu esperit anti- feixista l´ animà a continuar la seva lluita contra els franquistes. “ Des de 1930, els feixistes havien guanyat totes les batalles; ja era hora de que rebessin una pallissa. Encara que Espanya n´ emergís amb una dictadura asfixiant i amb els seus millors homes a la presó. Però per això sol ja hauria valgut la pena de guanyar la guerra”

Acabats ja els “ Fets de Maig” Orwell no trigà en tornar al front, un cop allí les noticies de detencions d´ amics seus que havien lluitat a les files del POUM van començar a ser constants. L´ excusa principal que donaven fou la possessió d´ armes, però les detencions eren exclusivament per motius polítics. El Govern no volia que ningú que sortís fora d´ Espanya pogués contradir la versió oficial dels Fets de Maig.

L´ aventura que Orwell havia iniciat contra el feixisme donaria de cop i volta un gir inesperat, quan feia deu dies que havia tornat al front una bala disparada per un feixista el ferí al coll. Al capítol X Orwell fa una narració molt detallada de les sensacions que va tenir al veure que estava tant a prop de la mort. Ràpidament va pujar a un comboi i fou traslladat cap a Lleida on si passà una setmana en un hospital abans d´ anar cap a Barcelona.

Els Fets de Maig també van tenir una transcendència política important a nivell estatal, el govern de la rama més socialista de Largo Caballero va caure i va pujar al poder el Govern més moderat de Negrín. Els Fets de Maig li van sobrepassar a Largo Caballero que va dimitir i els comunistes van assolir la plenitud del poder.

La situació que Orwell es va trobar a Barcelona aquest cop era totalment antagònica a la que va viure a la seva arribada a Catalunya al desembre del 36.Corrien rumors que el Govern Negrín planejava arribar a un acord amb els franquistes, que avançaven amb gran velocitat sobre Bilbao i el govern no feia res per impedir-ho. Orwell creia que una forta ofensiva al front d´ Aragó, hauria fet recular el avenç franquista sobre Euskadi.

A la reraguarda catalana es vivia en un estat de por i angoixa constant. Les patrulles policials anaven per tot Barcelona recomisant armes i practicant detencions als sospitosos de col·laborar amb els feixistes.

El nombre de detencions dels brigades internacionals també va anar creixent, generalment eren detinguts acusats de desertors. La idea de les milícies voluntàries havia deixat de ser vàlida; el govern havia canviat d´ idea, ara els milicians eren soldats regulars i eren considerats desertors si intentaven tornar a casa.

Molts dels edificis del PSUC encara eren protegits amb barricades i els guàrdies d´ assalt continuaven ocupant cafès i punts estratègics, tots els carrers eren constantment vigilats i a tothom se li demanava documentació.

Orwell aviat va veure que si ensenyava el seu carnet d´ afiliació al POUM corria un cert perill de ser detingut sota qualsevol excusa absurda.

Es va iniciar una gran persecució i una gran depuració de tot el que tingués relació amb el POUM, per exemple als milicians del POUM se'ls posava obstacles per poder cobrar la paga. Els diaris oficials del POUM i la CNT, “ la Batalla” i la “Solidaritat” encara existien, però la forta censura va fer que estiguessin apunt de desaparèixer.

Orwell ho descriu com una atmosfera de malson la que estava vivint a Barcelona; la forta inquietud pels rumors que canviaven cada dia, la presència d´ homes armats i la censura dels diaris va fer que les ganes de tornar a Anglaterra anessin creixent cada cop més. Aquest ambient de rancúnia i de persecució política el veia impossible en l´ Anglaterra d´ aquell moment.

A Barcelona els stalinistes tenien el control absolut de la ciutat i per tant qualsevol que pogués ser considerat trotskista estava en perill. Orwell, amb una ferida que l´ impediria tornar a lluitar en mesos, va decidir amb la seva dona que el millor que podien fer era sortir de Catalunya com més aviat millor i tornar a Anglaterra.

El que tothom esperava des de feia dies es va fer realitat, el POUM havia estat suprimit, els seus edificis ocupats, els seus militants empresonats i molts d´ ells afusellats. Orwell es va veure atrapat en una ciutat que l´ havia acollit com un lluitador antifeixista i ara el buscava i l´ acusava de col·laborar amb l´ enemic.

El 15 de juny Andreu Nin va ser detingut per la policia soviètica i poc després seria assassinat per la seva ideologia antistalinista. Orwell no donava crèdit a tot allò que estava passant, estava violant la llei per haver anat a lluitar contra els feixistes al costat d´ una milícia antifeixista. Els diaris de València publicaven diàriament la conjura feixista del POUM, en que els acusaven de mantenir comunicacions radiofòniques amb l´ enemic, documents signats amb tinta invisible, etc.. A Barcelona cap diari fos de la tendència que fos no publicava res d´ aquesta conjura feixista i Orwell i els seus companys es van assabentar de les acusacions a que se'ls sotmetia pels diaris anglesos que arribaven a Barcelona.

A Lleida, principal fortalesa del POUM i a només 150 km de Barcelona, no es sabia res del que estava passant.

Orwell ho defineix no com una cacera de criminals, sinó com un imperi del terror, en que el sol fet d´ haver servit a les milícies del POUM eren motius suficients per dur-lo a la presó. La supressió del POUM havia estat contemplada com una possibilitat pels seus dirigents, però mai s´ havien pensat que estarien sotmesos a una persecució general i pràcticament no es van poder ni organitzar en la clandestinitat.

Tots els milicians del POUM que tornaven a Barcelona sense saber que havia passat, havien de triar entre amagar-se o anar a la presó, no era una rebuda gaire agradable per algú que havia estat lluitant quatre mesos al front.

Com narra en el capítol XII, molts companys seus que havien lluitat al seu costat eren empresonats i assassinats per la policia stalinista al igual que havia passat amb Nin, Orwell destaca la mort de Smillie un company seu escocès en mans dels comunistes. Un jove que havia deixat els estudis a mitges a Glasgow per venir a lluitar contra el feixisme i que va acabar morint acusat de feixista.

A Barcelona les detencions, incursions i escorcolls continuaven sense pausa, tots els companys d´ Orwell que no estaven al front estaven a la presó. La policia envaïa els vaixells francesos que periòdicament s´ emportaven refugiats i en detenia tots els sospitosos de trotskisme, com si no hi hagués feina a lluitar contra el feixisme

Finalment Orwell deia adéu a la Guerra Civil Espanyola, una experiència que el marcaria per tota la vida i que l´ acompanyaria en les seves obres posteriors en la seva visió crítica contra els totalitarismes. Marxava cansat de les persecucions polítiques, de dormir i menjar malament, cansat d´ estar en mig d´ un conflicte sense poder intervenir a causa de la ferida que patia. Però sense cap rancúnia cap als pobles català i espanyol, i convençut que les condicions en que es va veure immersa la reraguarda durant el maig de 1937 va ser una conjura política o un cop d´ estat perpetrat pels comunistes seguint la línia soviètica per aconseguir el poder.

Orwell ho descriu així: “ Es indubtable que tenen una generositat, una espècie de noblesa, que no són pròpies del s. XX. Això es el que permet d´ esperar que a Espanya fins i tot el feixisme pugui adoptar una forma relativament àmplia i tolerable. Pocs espanyols posseeixen la maleïda eficiència i consistència que un estat totalitari modern necessita.”

Quan Orwell sortí de Catalunya, una sensació de nostàlgia s´ apoderà d´ ell i la seva dona. Les vegades que havien desitjat estar lluny d´ aquell conflicte i poder-se relaxar i descansar una temporada; malgrat tot, els dos es morien de ganes de tornar.

Orwell anà a lluitar a la guerra civil espanyola per fer front al feixisme i atret per l´ ambient revolucionari que es vivia a la zona republicana a finals del 36.Però fou una eufòria revolucionaria que no havia intentat entendre-la. La quantitat de partits polítics i faccions polítiques que hi havia a Barcelona l´ exasperaven. Orwell sabia que servia a una cosa que es deia POUM, però no sabia que les diferencies polítiques entre els partits que defensaven la causa republicana fossin tant serioses.

La revolució fou una solució que als primers mesos de la guerra fou la única que es va veure factible. Des de el 18 de Juliol es van distribuir armes, a les ciutats del est d´ Espanya els feixistes havien estat derrotats per un enorme esforç, principalment de la classe obrera i ajudada per les forces armades que havien restat lleials. Fou un esforç que probablement només podia realitzar-se per una gent que lluitava amb una intenció revolucionaria.

Però avançada la guerra i estabilitzats els fronts, la revolució va passar de ser una solució per derrotar el feixisme a ser un destorb per a les intencions comunistes de fer-se amb el poder i restablir la República burgesa d´ abans de la guerra i també per les potències mundials en que la revolució espanyola era un fre important per les seves aspiracions capitalistes. Excepte els petits grups revolucionaris que existien a tots els països, el món en pes estava decidit a impedir la revolució a Espanya. En particular el Partit Comunista amb la Unió Soviètica al darrera. La tesi comunista era, que en aquells moments la revolució a Espanya seria fatal i el que calia aspirar era a una democràcia burgesa i no pas al control obrer de la societat. Si la república burgesa prevalia, les inversions estrangeres no corrien perill i des de la premsa estrangera s´ insistia en fer veure que a Espanya no hi havia hagut cap revolució. Com diu Orwell : “ Fora d´ Espanya, ben pocs s´ adonaren que hi havia una revolució; al interior d´ Espanya no en dubtava ningú.”

Fora de Rússia i Mèxic cap país del món no va acudir a ajudar el govern republicà i l´ ajuda de la URSS va estar especialment condicionada, o evitaven la revolució o no hi hauria armes.

La URSS s´ assegurà el triomf del Partit Comunista; foren els principals instigadors contra el POUM, també contra els anarquistes i després contra la secció socialista de Largo Caballero.

Les armes soviètiques que arribaven a Espanya eren repartides mitjançant el Partit Comunista, el qual s´ assegurava que els seus oponents polítics no en rebessin en quantitat i el fet que prediquessin una política no revolucionaria van aconseguir que els que tenien por dels extremistes veiessin amb més bons ulls al Partit Comunista.

Als dos apèndix que Orwell escriu al final del llibre, fa una forta denuncia a la manipulació informativa que des de fora s´ està donant a la guerra. Com diu l´ autor, tota la premsa bèl·lica està escrita per persones que no prenen part de la lluita i destaca que els articles publicats no eren solament inexactes amb els fets, sinó intencionadament desorientadors.

El conflicte de Barcelona fou simplement el resultat del ordre que el govern va donar als anarquistes de lliurar les seves armes. Mentre milers de comunistes estrangers que arribaven a Espanya mostraven obertament les seves intencions d´ acabar amb els anarquistes un cop acabada la guerra. Així difícilment es podia esperar que els anarquistes acceptessin el tracte de lliurar les seves armes. L´ ocupació de la telefònica fou simplement el llumí que feu esclatar una bomba que ja existia.

Els periodistes estrangers que cobrien la guerra a Espanya, estaven irremissiblement lligats al ministeri de propaganda i la versió informativa que arribava als països de fora estava clarament manipulada perquè la versió del govern fos la més creïble. Una versió mancada totalment de sentit, ja que tots els líders del POUM tenien un passat clarament revolucionari i antifeixista. Alguns d´ ells havien pres part en la revolta de 1934 i la majoria havien estat empresonats per les seves idees socialistes sota el govern de Lerroux o la monarquia

Comentari personal

Aquest llibre d´ Orwell es clarament una de les millors obres escrites sobre el conflicte espanyol de finals dels anys trenta. Una obra que desvela la magnitud de la Guerra Civil.

Orwell fa una narració molt clara en tot moment de les sensacions que va vivint al llarg de la guerra, detalla pas per pas les seves experiències i fa que el lector s´ introdueixi molt profundament en els esdeveniments que va detallant.

La manera en que Orwell narra els fets de Maig es pot interpretar com una manera subjectiva d´ analitzar els fets i no s´ estaria del tot equivocat, ja que Orwell no li toca cap més remei que decantar-se cap a les postures del POUM, però la manipulació que es va fer per part del Govern Negrín i la eliminació del POUM i els seus dirigents polítics amb l´ ajuda clara de la policia soviètica estava més que provada.

Una obra que mostra clarament com Espanya es va convertir als inicis de la guerra en la pàtria dels antifeixistes i revolucionaris, es podria dir que va ser l´ última guerra romàntica de la història on el feixisme i l´ antifeixisme van ser els protagonistes d´ un xoc que va ser l´ antesala del que seria la Segona Guerra Mundial.