L'home en la recerca de sentido; Viktor Frankl

Psicología. Psicoterapeuta. Campo de concentración. Prisioneros. Internamiento. Supervivencia. Sentido de la vida. Shock

  • Enviado por: Neguema
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 9 páginas
publicidad

L' home en la recerca de sentit

Treball realitzat per:

Introducció

Aquest llibre és la autobiografia d'un psicòleg que va estar en un camp de concentració, com ell mateix diu al principi de la obra, no és un relat dels fets, sinó que és un anàlisis de les reaccions dels presos en els camps de concentració i la resposta a algunes preguntes sobre el sentit de la vida.

La vida en el camp de concentració, és dividida en tres fases: l'internament al camp ( que ens mostra diversos sentiments que amb el pas dels dies es van anul·lant fins arribar al punt en que res no té importància, només la supervivència), la vida al camp ( que ens parlar sobre la necessitat de trobar-li algun sentit a la vida per tal de no enfonsar-se i seguir endavant) i per últim, després de ser alliberats (que ens parla sobre les conseqüències del camp un cop fora).

A continuació, he detallat els aspectes més importants que ens podem trobar a la obra, no tant els esdeveniments que en ella es descriuen, sinó donant més importància, els sentiments i els aspectes psicològics que en aquesta es descriuen.

Resum

Primera fase: L'internament al camp

Comença explicant el xoc que els suposa saber que van en direcció d'un camp de concentració, i el que els suposa el primer contacte amb aquell lloc; la visió del camp, els primers crits ofegats i la selecció que els portarà a la mort directe i física o a la “mort” lenta i psicològica.

Comenta també l'existència d'un estat d'ànim anomenat “il·lusió de l'indult”, que els portava a pensar que viure allà no seria tan dolent, ja que veien alguns presos que no tenien mal aspecte i pensaven que potser ells també podrien aconseguir la mateixa situació.

Després de la selecció, els que han quedat en vida, els porten a l'anomenada “desinfecció”, on s'hauran de desfer de totes les seves possessions, on seran rapats i afaitats i passaran, en poc temps, de persones a “objectes”.

Ens mostra també, que el perfil dels que sobrevivien en els camps de concentració, eren les persones més fortes i útils per treballar, i que a les altres, com ja he dit abans, les mataven, fent així, que es desenvolupi una lluita per la supervivència, una rivalitat entre tots ells per no ser el que li toqui anar a la cambra de gas.

Cal esmentar, la part on diu que si algú cometia un error realitzant un treball en equip, estava arriscant a la resta a patir les conseqüències, ja que això per una cantó, era una motivació per no ensorrar-te i no fer pagar els altres les teves debilitats; però alhora, tenien la pressió que si cometien un error la seva vida no era la única que estava amb joc.

En aquest apartat del llibre, Viktor ens vol fer veure el refredament de les emocions, de com el que el principi veien com una desgràcia, es torna una cosa quotidiana, i d'alguna manera com s'acostumen al patiment. Com per exemple, al principi quan patien al veure la mort d'algun, i després, al llarg del temps van aprendre a fer de la mort una cosa del dia a dia, ajudant-se de la indiferència per defensar-se tant físicament com mentalment d'aquest dolor.

Segona fase: la vida al camp

En aquesta fase, es donen compte que el que estan vivint és real i que no saben quan acabarà.

És una etapa on intenten per tots els mitjans trobar-li un sentit a la vida, un sentit al patiment, que molts cops, era més pel desgast psicològic, la impotència i la indignació que no pas per tots els cops que els oferien. Es desarrolla un gran conflicte intern, un conflicte entre donar-se per vençut o tractar de tirar endavant i sobreviure.

Dona molta importància a les il·lusions, com és el cas de guardar-se un tros de pa, per alimentar l'esperança de que més endavant seguiran vius i tindran gana. De com les vivències passades i el pensament en el futur poden ajudar-te en el present, com és el cas quan diu, que el que els motivava a seguir lluitant eren les persones estimades o algun treball començat en el passat que volien acabar-ho, fent que pensessin que aquest malson acabaria i podrien tornar a viure amb felicitat.

En un altre moment, fa constància de lo poc que necessitaven per valorar la grandesa d'aquest món, com una posta sol, els podia omplir de tal manera que podien tirar endavant un dia més.

Parla també, de com es perdia la “individualitat”, de com al perdre el nom, de perdre el que et fa diferent de les altres persones, et converteix només en un objecte, i que és llavors quan has d'aferrar-te i lluitar per la teva persona, per ser un individu i no només un més del “pelotón”.

Cal dir, que malgrat les circumstàncies que vivien, utilitzaven l'art o inclús el humor per fer la seva amargura més passatgera, per fer en alguns moments, per curts que fossin, un somriure. L'humor era una arma de l'ànima en la seva lluita per la conservació de la vida.

Cal destacar, el moment en que en un viatge, veu els carrers de la seva ciutat, i expressa que era com si ja fos mort, i el seu fantasma mirés la ciutat. Una altre exemple de la sensació d'estar mort i de l'afany a sobreviure, és el desig sexual, era un desig inhibit, els desapareixia ja que el organisme col·locava l'aliment en primer lloc.

L'autor explica com els presos enyoraven la soledat, ja que no tenien ni un minut d'intimitat, i necessitaven el plaer de estar sols i pensar en les seves coses.

Un altre aspecte que menciona és la irritabilitat dels presos, com els presos mitjos es sentien desgraciats i deshonrats al veure els presos anomenats kapos com eren tractats pels generals, però també menciona la brutalitat com aquests els tractaven a ells.

L'autor, en un moment donat, comenta com el dolor el va fer imaginar-se que estava donant una conferència sobre la psicologia en els camps de concentració per poder eludir-lo, i expressa que la ment pot fer evadir el patiment.

També cal destacar, com la taxa de mortalitat augmentava per l'època de Nadal, ja que els presos havien format una esperança de tornar per aquestes dates a casa, i al veure que no s'havia complert, la seva ment es rendia i l'organisme deixava de defensar-se fent que la malaltia o el suïcidi els portés al descans absolut, es a dir, a la mort.

Cal mencionar, la situació de quan un pres roba uns quilos de patates d'una barraca i es descobreix el delicte, però com no saben qui ha estat, amenacen que o diuen qui ha estat o es quedaran tots sense menjar. En el moment en que ningú culpa al lladre i es queden tots sense menjar, ens mostren com d'units estaven per no delatar-se els uns els altres.

En aquell moment de dejú, quan tots estan deprimits en la barraca, s'improvisa un petit discurs, una petita teràpia, per seguir lluitant per sobreviure, mitjançant el record de tots els que han mort per perdre l'esperança. Això ho fa dient-los que han de mirar cap al futur, tenir metes per seguir endavant, per lluitar i aguantar.

Al final d'aquesta fase, es destaca el perfil psicològic dels guàrdies del camp, com alguns són escollits pel seu caràcter sàdic, com altres s'havien tornat completament insensibles al ser testimonis de totes les pràctiques sàdiques que es portaven a terme en el camp i uns altres, pocs però existents, que intentaven ajudar els presos. Com per exemple, un que va comprar medicaments de la seva pròpia butxaca per als malalts, ja que com explica Viktor, quan ell estava en el camp dels malalts de tifus tenia de repartir les poques pastilles que tenia entre els que creia que podien sortir-se'n, i deixar els més greus sense medicació.

Tercera fase: després de ser alliberats del camp

La primera reacció al veure que ja són lliures i que s'havia acabat la guerra, és la d'incredulitat, més que re, a causa de la por de crear-se falses il·lusions, el no saber diferenciar si vertaderament era real o no. El fet de que la llibertat hagués estat tant esperada i somiada, al convertir-se en una cosa real, aquesta es desintegrava, com si no pogués ser cert que aquesta hagués arribat.

La llibertat que tant havien ansiat, no els va fer contents, ja que feia tant de temps que no tenien aquest sentiment que l'havien oblidat, i només el pas del temps els tornaria a ensenyar que és sentir-se així, i els tornaria a convertir amb ésser humans.

Amb aquest alliberament d'una pressió psíquica tant sobtada, la salut mental resulta danyada, igual que un submarinista que es desprèn bruscament de l'equip d'immersió, li danyarà la salut física.

Aquesta llibertat adquirida, després de tant temps patint injustícies sense precedents, serà utilitzada per alguns per sentir-se amb el dret d'actuar injustament, d'utilitzar-la sense regles, sense normes.

Aquests supervivents, a vegades es trobaven amb la desil·lusió, amb l'amargor i la decepció de que tot el que havien somiat i imaginat quan eren presos no era com la realitat. Tot el que havien idealitzat no era real, imaginaven tornar amb la seva família i es donaven compte de que havien mort o de que ja no era com abans. Aquella esperança que els havia fet sobreviure en el camp es desmoronava, i això feia que el que havien cregut que era tocar fons i no poder estar pitjor, es tornés en contra seva i s'enfonsessin encara més.

Cal destacar la necessitat que tenien tots per expressar el que havien viscut, el que havien patit i el que havien passat durant tot aquell temps i també, el fet de que l'organisme es refaci més ràpidament que la ment.

Opinió Personal

La obra de Viktor fa reflexionar sobre la força de l'ésser humà per superar situacions desbordants.

La veritat, és que la obra no m'ha agradat, penso que es centre massa en els aspectes psicològics, sense donar importància a les accions que van passar en el camp, sé que és un llibre escrit des del punt de la psicologia, però crec que no deixa que el lector interioritzi aquests aspectes ja que no sap mostrar el patiment que es vivia allà, potser, ha intentat tant no semblar morbós en segons quins aspectes, que això la fet que en molts moments no sabés transmetre el patiment que allà es patia, amb això no vull dir que ha de detallar les escenes sagnants ni detallar-ho tot d'una manera violenta, només dic que no ha sabut trobar un punt mig.

Sé que no hauria de comparar perquè són dos llibres totalment diferents, i un mostra més l'aspecte psicològic i l'altre els moments passats en un centre de concentració, però “ Si això és un home” de Primo Levi, crec que em va impactar més i alhora em va fer reflexionar més que aquest.

L'home en la recerca de sentit, és un llibre que m'ha fet reflexionar molt, però sento que ha estat perquè ja havia llegit el llibre anteriorment citat, i aquell m'havia fet tenir una visió molt detinguda de la vida en un camp, i he pogut tenir una referència per entendre els sentiments i els aspectes psicològics que en l'obra de Frankl es treballen.

També he trobat algun aspecte que m'ha sorprès molt, com per exemple el tros que parla dels números dels interns, on diu:

A cap dels vigilants li passaria pel cap demanar el nom a un pres en el moment de registrar-lo - la majoria de les vegades per una qüestió de ganduleria.

Penso que dir, que no ho feien només per ganduleria, és una manera denigrant per les persones que van estar en un camp de concentració, i em sorprèn que digui això una persona que ho ha viscut.

Posar números en comptes de noms, no era per vagància, era per rebaixar a les persones i fer-les sentir com objectes i no com a essers humans, ho feien per a que no es poguessin ni agafar el seu propi nom, els ho treien tot, inclús el nom, que és una cosa imprescindible per sentir que ets algú, que ets un individu i és el que et diferència dels altres, fent així, que s'igualessin tots i els poguessin explotar i exterminar amb més facilitat.