Holocaust nazi

Nazisme. Camps de concentració. Primo Levi. Victor Frankl. Extermini

  • Enviado por: Anna
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 20 páginas
publicidad
publicidad

Treball sobre Primo Levi i Viktor E. Frankl

Com els Nazis robaven la identitat als deportats en els seus camps

Índex del treball

Primera part:

  • Introducció.

  • Biografia de Primo Levi i de Viktor E. Frankl.

  • 3. Com els nazis anul·laren com a homes als deportats en els camps.

    Segona part: Notes i citacions

  • Citacions textuals de l'obra de Levi i comentaris per ubicar-les en la lectura.

  • 4.1 Citacions textuals de l'obra de Frankl i comentaris pertinents.

    5. Fonts de les quals he tret la informació.

    5.1 Definicions bàsiques.

    1-. Introducció:

    L'holocaust nazi. Una gran tragèdia per a la humanitat, però en especial per a la gent que la va patir. Els seus testimonis freds. Les seves paraules aparentment buides però alhora plenes de sentit. Uns records que ens posen la pell de gallina als simples lectors que per sort no vam patir l'horrible extermini.

    En aquest treball queden plasmats dos testimonis directes i en primera persona de dos homes que van entrar al Lager i per sort o per desgràcia en van sortir vius. Un temps més tard van decidir deixar constància de les seves vivències i dels seus patiments i pensaments dintre del camp, escrivint així, la seva esgarrifosa experiència.

    Mitjançant les seves obres he extret citacions que fan encara més, si és pot, directe, dura i propera la gran barbàrie duta a terme pels alemanys. Aquests dos autors han estat presoners en aquests camps de concentració, els dos n'han sortit amb vida (evident però si més no important) i els dos, com ja he dit, n'han escrit la seva experiència. Els “ex deportats” a qui em refereixo són Primo Levi i la seva obra “Si això és un home” i Viktor E. Frankl. i el seu llibre “El home en busca de sentido”. He triat Frankl com a autor a l'hora de comparar-lo amb Levi degut a que, en un principi, pot semblar que dues persones completament diferents, com eren ells dos, poden tenir visions molt diverses o allunyades sobre una mateixa experiència (Dues mirades sobre una mateixa experiència, d'aquí ve el títol del meu treball) però a mida que avances en la intrigant lectura de les seves obres, te'n adones que els seus punts de vista s'assemblen moltíssim, personalment crec que això es deu a que el dolor, el sofriment atroç que van patir, no te fronteres de cap mena, ni racials, ni socials, ni geogràfiques ni econòmiques, etc.

    Els dos registres tracten els mateixos temes, com per exemple la fam, els somnis, els tripijocs entre deportats, la higiene, el treball, les dures nits, les relacions socials que hi havia, si és que n'hi havia... Però jo m'he centrat en les citacions que fan referència a com els alemanys, els nazis els ho robaven tot, no em refereixo només a les seves pertinences, sinó que parlo de “robar” en sentit físic i psíquic, fins al punt de no ser considerats persones. De no sentir-se homes, éssers humans, sinó animals de treball, ànimes en pena, morts en vida, espectres apàtics sense sentiments i gairebé sense records del seu passat llunyà com a homes, i no només com a homes, sinó el que encara s'enyora més, com a homes lliures.

    Però les similituds entre els dos autors no acaben aquí. Puc afirmar, havent-me llegit les dues obres, que no només el contingut és força similar sinó que a més, també tenen una estructura gairebé igual. Estan dividides en una sèrie apartats. Levi fa aquesta separació de la seva obra mitjançant capítols d'unes deu pàgines aproximadament, i Frankl ho fa en grans blocs que contenen capítols de dos o tres folis.

    Per posar un exemple: el llibre “Si això és un home” comença amb tres capítols que es titulen: El viatge, Al fons i Iniciació; en l'obra “El home en busca de sentido” trobem que dintre del primer gran bloc (hi ha tres blocs) que divideix el llibre, els capítols que el formen són: L'arribava a Auschwitz, La primera selecció (que inclou un seguit de capítols sobre el mateix tema) i al començar el segon bloc del llibre que es titula: La vida al camp. En tots aquests capítols ambdós autors tracten primerament l'arribada a Auschwitz , després la primera selecció, la tria entre els encara homes, i seguidament la iniciació de la dura vida al camp.

    Ja per finalitzar he de dir que estic escrivint aquesta introducció un cop llegides les dues obres, i a priori penso que a nivell personal fent aquest treball experimentaré sentiments contradictoris, ja que per una part jo adoro la història, i més aquest tema concret, m'apassiona. Però per altre part he seleccionat cites molt dures, que costen de pair en moltes ocasions i que inclouré en la segona part d'aquest treball. Però així va succeir i per molt dolorós que sigui recordar-ho, el meu objectiu és mostrar com se sentia la gent quan estava atrapada en aquella mena de gàbia de fusta precintada per una “filferrada” elèctrica. I sens dubte la millor manera de fer-ho és mitjançant testimonis reals.

    2-. Biografies dels autors:

    Primo Levi:

    Primo Levi va néixer a Torí al 1919, va morir al 1987 a l'edat de seixanta-vuit anys. Va iniciar la seva tràgica experiència sota el domini dels nazis al 1943, i més concretament el dia tretze de desembre (curiosament d'aquí dos dies) quan la milícia feixista el va capturar. Aleshores Primo Levi tan sols comptava amb vint-i-quatre anys.

    El llibre que em serveix com a font principal del treball el va escriure a Torí des del desembre del 1945 fins al gener del 1947. Dos anys d'escriure per a resumir l'infern que va patir. Per sort o per desgràcia ell va ser un dels pocs supervivents dels camps d'extermini dels alemanys. Els fets de la segon Guerra Mundial el van marcar profundament com és lògic. El van marcar fins al punt, que, malgrat ser químic abans d'ingressar al camp, es va “atrevir” a escriure diversos llibres sobre les seves vivències. Tot i que també cal dir que ja en tenia escrits un parell sobre química, com per exemple “El sistema periòdic”.

    El llibre “Si això és un home” que jo he fet servir per a fer el treball, forma part d'una trilogia, la Trilogia d'Auschwitz composta pel llibre que acabo d'esmentar i per dos més: “La treva” i “Els enfonsats i els salvats”, al qual en el llibre Si això és un home, li fa un petit homenatge ja que hi ha un capítol que es titula igual.

    Viktor E. Frankl:

    Va néixer a Viena el vint-i-sis de març del 1905, i va morir el dos de setembre del 1997 a l'edat de 92 anys. Els seus pares eren jueus i per tant l'eduquen sota la ideologia del judaisme. Al setembre del 1942 és deportat amb tota la seva família al camp de concentració de Telessin a les afores de Praga. S'inicia així el que ell mateix denomina com: "L'experimentum Crucis pel presoner número 119,104". Té una sèrie de vivències duríssimes, la seva mare mor a la cambra de gas d'Auschwitz, el seu germà a una mina de carbó del mateix camp, i el seu pare havia mort temps enrera al camp de Telessin. La seva esposa embarassada és obligada a avortar pels nazis .

    Viktor Frankl és catedràtic de neurologia i també és el fundador de la logoterapia. Ha publicat 28 llibres que han estat traduïts a 18 idiomes arreu del món. La primera de les seves obres (Internationale Zeitschrift für Psychoanalyse) és de 1924, i va ser recomanada per Sigmund Freud. Tres universitats l'han distingit amb el títol de “doctor honoris causa”.

    3-. Com els nazis anul·len com a homes als deportats en els camps

    Hi ha ocasions en la vida de les persones en què el patiment psíquic pot arribar a superar al patiment físic. Un bon exemple per verificar aquesta afirmació, són els camps de concentració dels alemanys.

    Allà, en aquells indrets infernals el dolor és tan fort que els cops ja no fan mal. Quan els deportats estan en un lloc on l'únic que fan és treballar de sol a sol, sense casi menjar i sense ni un segon de descans, el cansament físic i el dolor de totes i cadascuna de les parts dels seus cossos és enorme fins al punt de no sentir-se dintre seu, del seu propi cos entumit, esprimatxat, esquelètic i dèbil que tot i ser així, continua treballant sota les ordres irrevocables dels nazis. Els seus amos.

    Les vivències de Levi i Frankl són paral·leles, ben bé iguals. A partir dels testimonis escrits d'ambdós autors podem entreveure el lent, però eficaç, procés de deshumanització que els alemanys van maquinar, a esquenes de la resta del món. Hi ha citacions que fan referència al mateix tema i són dures, molt dures. Però les he considerat imprescindibles i són les que formen l'annex, la segona part del treball.

    Des del primer moment en que el moviment nazi atempta als diferents indrets i s'escampa com la pitjor de les plagues al llarg del planeta, ja s'inicia el moviment de deshumanització de la població. Allà on arribaven els agents nazis la gent passava a ser jutjada simplement per la seva raça. Primera discriminació. Acte seguit els embotien en grans camions direcció no se sap on, o amb una mica de sort, direcció cap a l'estació. Parada? Qui sap on. La població era avisada de que havien de marxar de les seves cases agafant només les pertinences bàsiques, d'una manera (com és pot suposar) violenta i estricte. En l'ambient hi havien crits, cops, grans aglomeracions, gent que corria sense sentit, pànic per part d'alguns i confiança per part d'altres. Però ni el més espantat podia suposar quin seria el seu destí. Ningú al món ho podia suposar, només ells, els nazis.

    Un cop tots ficats en els vagons del tren sense fer cap mena de separació per sexes ni edats, passaven uns quinze o vint dies de trajecte a les fosques, nit i dia sense poder menjar i sense aigua. Estaven a pressió, cos contra cos, i la calor es feia insuportable. Pocs cops el tren parava, aleshores l'únic contacte amb l'exterior eren una sèrie de veus estrangeres que ningú no comprenia. El terror envaïa cada cop més cadascun dels vagons d'aquella locomotora que els duia directes a la mort. Un cop arribaven a l'estació adient, la parada que es corresponia amb el camp, la seva “nova llar”, els feien baixar del tren ràpid i àgilment. En aquell moment i durant el trajecte havien anat perdent poc a poc les facultats que comporta el ser humà. El contacte amb els companys de vagó, era mínim, s'acomiadaven els uns als altres intuïtivament, com si la mort fos a prop sense cap motiu aparent ja que fins al dia anterior havien fet vida normal. Un cop els feien baixar com a animals en grans ramats, començava la part principal del procés, el primer contacte amb els alemanys estant en el seu terreny, estant on ells volien que estiguessin. Primera selecció.

    - Quants anys? Sa o malalt? Aquesta era la benvinguda que els esperava. Digne d'un home? No, en absolut. En menys de deu minuts les dones, els vells, els malalts, els mutilats i els nens havien desaparegut, la nit els havia engolit. Quan un ésser humà viu aquesta experiència i perd tot el que té, la casa, la família, fins i tot el mínim equipatge que portava, no li queda res. Ja ha perdut la vida, la que un bon dia va ser la seva vida. Se sent sol en multitud i desorientat completament.

    Arribat aquest punt els alemanys havien creat l'home perfecte per viure en el camp. Obedient, reprimit, trist, sol, mig foll en alguns casos però això si, intrigat. Calia corregir-ho. Al principi els deportats fan moltes preguntes sobre on estan, o que n'ha sigut dels seus familiars i amics. El silenci és la pitjor resposta, però amb el temps s'hi habituaven. Les preguntes per tant quedaven suprimides, ara si. Ara tenien els esclaus amansits que havien planejat.

    Un altre tram que tant Levi com Frankl classifiquen com al més deshumanitzador i cal dir, que jo comparteixo la seva opinió; és l'arribada als barracons on els feien dormir de dos en dos en lliteres d'una persona, on no podien estar drets a terra per falta d'espai ja que a cada barracó hi havia unes tres-centes persones. Els treien la roba i els donaven aquelles ridícules bates de ratlles, aquelles gorres grotesques i els rapaven el cap al zero. Sense cabell i despullats, en grup, els uns pudorosos davant dels altres. Això amb el temps va canviant, la vergonya desapareix ja que tots tenen el mateix aspecte famèlic i deformat que els provoca la fam. El que abans era vergonya va esdevenint fam, cansament i fatiga psicològica. Del que abans era un sentiment humà, ara ja no en queda rastre. Ja no són homes, són espectres. No tenen res, no poden fer res, si parlen no els escolten i si els escoltessin ni els entendrien. Les pallisses són diàries, igual que els insults. Es creen grups de treball i amb sort podien fer amistat amb algun altre Häflting com ells.

    Des de l'entrada al camp, ja no eren homes, eren Häftlings. Els robaven fins i tot el nom per passar a ser un simple número que variava segons la categoria racial de l'individu. Levi tenia un número alt que significava baixa categoria, era un jueu italià, era d'esperar que el número no el beneficiés.

    Dels que abans d'entrar al camp d'extermini havien sigut homes, ja no en quedava res. Dintre del Lager no hi havia cap mostra de vida ni de relació humana de cap mena, només ànimes en pena vagant amb carretons damunt la neu.

    L'única escapatòria per intentar fer ressorgir aquesta identitat perduda era la força de voluntat, la única facultat que no havien de perdre era la de no donar el seu consentiment personal i interior davant d'aquesta animalització de l'home. Rentar-se cada dia encara que al cap d'una hora estiguessin bruts igual, intentar que darrera del seu nom real quedés alguna cosa de com eren abans, tenir converses comunes sobre el seu passat, sobre la família, sobre el país... no deixar-se vèncer. Això en ocasions era impossible, aleshores arribaven a la següent fase mental, l'apatia. Davant de tot, indiferència. Si no morien avui, moririen demà, calma, passivitat vers la mort que es podia olorar de molt a prop cada dia més, ja que les forces ja els fallaven. Potser seria treballant enmig de la neu, o mentre dormien, o a la infermeria potser, o a la cambra de gas, o una mort pública... ningú coneixia la manera amb exactitud, però sabien que havia d'arribar tard o d'hora, així que el sentiment que tenien els impulsava simplement a esperar-la pacient i apàticament.

    A estones aquesta indiferència desapareixia i ressorgien les ganes de tornar a viure, de tornar a ser homes, amb el més simple dels gestos, un somriure o el fet de compartir un bocí de pa. L'últim dia al camp, els del barracó de Primo Levi varen compartir el pa, segons ell afirma, aquest va ser l'únic gest humà que havia vist dintre del lager, això volia dir que el lager havia mort.

    Cap home que sigui home, no només en aparença física sinó que es senti i sigui tractat com a home, pot aguantar la vida en un camp de concentració. Les normes dels nazis, les hores de treball insuportable i sense descans, les malalties contagioses, la fam, els horaris establerts, les normes inútils només per desacreditar, els maltractaments i els insults, o simplement el fet de dormir amb un cadàver (que havia estat el teu company) cada nit són pensaments o situacions que no caben en el cap de ningú que dugui una vida normal. Doncs bé, ells ho van patir mentre no eren homes, quan tot això els havia anul·lat per complet, però per sort o per desgràcia, i, a pesar dels durs records d'aquella època, van poder tornar a sentir-se homes, i encara més, homes en llibertat; i el gust que deurien experimentar és tan gran que no es pot explicar.

    I havent llegit els llibres, i després de llegit aquest text que acabo d'escriure basant-me en ells, com a reflexió personal i ja per anar concloent, me'n adono del que realment ens fa ser homes. No ens fa homes una raça, ni un sexe, ni una edat, ni una classe social ,ni una cara bonica, ni un bon físic, ni un bon treball, ni una bona situació econòmica... ens fa ser homes el que portem dintre, el nostre jo. La nostra personalitat i les nostres ganes de viure, la vitalitat interior de cadascú. La dignitat, el respecte mutu a les persones, el fet de compartir de somriure, cadascun dels petits moments en companyia de la teva gent, , la convivència, la fe que tinguis en els altres, en definitiva, els valors humans que en la des del meu punt de vista, no només són inculcats durant el llarg trajecte de la vida, sinó que també tenen una part innata que ja tenim quan arribem a aquest planeta imperfecte com s'ha demostrat en fases de la història com l'holocaust. Per acabar copio textualment el poema inicial del llibre “Si això és un home” de Primo Levi, ja que trobo que en ell queda clarament plasmat que Levi ha tingut dues vides, com a home i com a “no home”. La seva experiència d'anys resumida en les paraules més simples i belles.

    Els que viviu segurs

    A les vostres cases escalfades

    Els que trobeu en tornar al vespre

    El sopar calent i cares amigues;

    Considereu si això és un home,

    Qui treballa en el fang

    Qui no coneix la pau

    Qui lluita per un tros de pa

    Qui mor per un si o per un no.

    Considereu si això és una dona,

    Sense cabells i sense nom

    Sense forces per recordar

    Els ulls buits i el ventre fred

    Com una granota a l'hivern.

    Penseu que això ha passat:

    Us confio, aquests paraules.

    Graveu-les al vostre cor

    Quan sigueu a casa o aneu pel carrer,

    Quan us fiqueu al llit o us lleveu;

    Repetiu-les als vostres infants.

    O que se us ensorri la casa,

    La malaltia us impossibiliti,

    Els vostres fills us girin la cara.

    4-. Citacions de l'obra de Levi “ Si això és un home”

    Capítol 1 El viatge

  • La citació que esta sota aquestes línies, és extreta de l'inici del llibre, és el primer dia que estan al camp. Aquí veuen que des d'un inici el fet de que la gent mori ja no té valor, així que més els valia obeir als nazis.

      • “ Calia preparar-se per a quinze dies de viatge. Per cada un que faltés a l'ordre de presentar-se se n'afusellarien deu.” Pàg. 23

  • La citació que ve a continuació expressa la certesa que tenien els deportats de que moririen tots malgrat que ni tan sols portaven una setmana al camp. A l'inici el sentiment de que has de morir és constant, amb el temps aquest sentiment esdevé apatia.

      • “I va arribar la nit, i va ser una nit tal, que vam saber que no hi havia ulls humans que poguessin veure-ho i sobreviure-hi. Tothom va sentir això: cap dels guardians, ni italians ni alemanys, va tenir l'ànim de venir a veure què fan els homes quan saben que han de morir.” Pàg. 24

  • Primo Levi fa referència a un tros del trajecte en tren fins al cap, és un testimoni molt dur que ens mostra com s'esfuma la por a la mort quan tu mateix ja no et consideres en vida. Quan dintre teu no et sents persona, sinó una mena de mort vivent, tota la resta ja no et fa por, ja no té sentit.

      • Al costat meu, premuda com jo entre un cos i un altre, hi havia hagut durant tot el viatge una dona. Feia molts anys que ens coneixíem, i la dissort ens havia colpit plegats, però poc sabíem l'un de l'altra. Ens vam dir aleshores, a l'hora de la decisió, coses que no es diuen entre els vius. Ens vam acomiadar, i va ser breu; cadascú va acomiadar en l'altre la vida. Ja no teníem por.” Pàg. 29

  • Després de la primera selecció que Levi va passar, al arribar al camp el primer que va veure va ser un grup de deportats que ja duien un temps al camp. En la citació vegem com els descriu inicialment, i sobretot com sap que acabarà sent com ells. Els descriu ja no com a éssers humans, ja no com a persones sinó com a “coses” una mena d'ànimes en pena que caminaven en silenci al seu voltant.

      • “...dues quadrilles d'individus estranys. Caminaven formats, de tres en tres, amb un curiós pas insegur, el cap penjant endavant i els braços rígids. Al cap duien una gorra grotesca, anaven vestits amb una mena de bata llarga de ratlles que fins i tot de nit i de lluny s'endevinava bruta i esparracada..... Aquesta era la metamorfosi que ens esperava. L'endemà també nosaltres ens hauríem convertit en una cosa així. Pàg.32

    Capítol 2 Al fons

  • En aquest capítol i com el títol indica, Levi se'n adona totalment de que ja no són res, ja no són persones. Ja han tocat fons, no es pot anar més avall.

      • “Aleshores, per primera vegada ens hem adonat que la nostra llengua no té paraules per expressar aquesta ofensa, la destrucció d'un home. En un instant, amb intuïció gairebé profètica, ens ha estat revelada la realitat: hem arribat al fons. Més avall ja no es pot anar: no existeix, no es pot imaginar condició humana més miserable.” Pàg. 41

  • Aquesta citació va lligada a l'anterior, se senten així degut a que els nazis els han despersonalitzat per complet, els han tret totes les seves pertinences, ja no els queda res, ja no són res. Al final de la cita, podem veure que parla d'ells en passat: tal com érem diu.

      • “Res ja no és nostre: ens han tret la roba, les sabates, fins els cabells; si parlem no ens escoltaran, i si ens escoltessin no ens entendrien. Ens trauran també el nom: i si el volem conservar, haurem de trobar en nosaltres la força per fer-ho, de fer per manera que darrere del nom quedi alguna cosa de nosaltres, de nosaltres tal com érem. Pàg. 41

    7. Les afirmacions que venen a continuació, són per mi, les més dures del llibre, aquesta citació no l'anava a incloure al treball degut a que em sembla molt fort i em costa escriure-ho i recordar-ho de nou, ja que des del dia que la vaig llegir se'm va quedar gravada al cervell. Però tracta del tema del meu treball i la he de posar:

    • “Quinze dies després de l'entrada ja tinc la fam reglamentària, la fam crònica desconeguda dels homes lliures, que fa somniar a la nit que s'escampa per tots els membres dels nostres cossos.... El meu cos ja no és meu: tinc el ventre inflat i els membres esprimatxats, la cara entumida al matí i enfonsada a la nit; alguns de nosaltres tenen la pell groga, d'altres grisa: quan no ens veiem durant tres o quatre dies ens costa reconèixer-nos els uns als altres.” Pàg. 55

    Capítol 3 Iniciació

  • En aquest fragment del llibre Primo Levi ens explica que ell ja no hi veia el sentit a res dintre del camp, ni tan sols a rentar-se, era inútil ja que al cap d'uns minuts tornaria a estar igual de brut que abans. Però un company de barracó, Steinlauf li dóna un gran consell que trobo molt cert i positiu, però difícil de duu a terme en les seves condicions tan físiques com sobretot psíquiques.

      • “...que precisament perquè el Lager és una gran màquina per convertir-nos en animals, nosaltres no hem de convertir-nos en animals; que fins en aquest lloc es pot sobreviure, i per això s'ha de voler sobreviure, per explicar-ho, per donar-ne testimoni... Que som esclaus, estem privats de tots els drets, exposats a totes les ofenses, destinats a una mort gairebé segura, però que una facultat ens ha quedat i l'hem de defensar amb tota l'energia: la facultat de negar el nostre consentiment” Pàg. 61

    Capítol 4 Ka-be

  • El ka-be es la infermeria, allà Levi es troba amb un “home” que sembla no ser-ho, primerament, perquè com tots els que estan al camp, no té ni nom.

      • “...les tres últimes xifres del número de registre: com si tothom, s'hagués adonat que només un home és digne de tenir un nom, i que Null Achtzehn ja no és un home. Crec que ell mateix ha oblidat el seu nom, i és ben cert que es comporta com si fos així. Quan parla, quan mira, fa la impressió d'estar buit per dintre, de no ser més que un embolcall, com les despulles d'insectes que es troben al marge dels bassals, enganxades amb un fil a les pedres, i el vent les sacseja.” Pàg. 64

  • Referent als somnis, ell diu que la pitjor part de somniar és quan et despertes, quan ets conscient que ja no ets home i que tot era fantasia, quan veus que no ets més que un animal cansat.

      • “ Pobre del que somnia: el moment de la consciència que acompanya al despertar és el pitjor sofriment de tots. Però no ens passa sovint, i no són somnis llargs: nosaltres no som més que animals cansats.” Pàg. 66

  • Fa referència al que ell realment creu que és la finalitat que té el Lager, ho fa,

  • parlant de les cançons alemanyes que no paraven de sonar en tot el dia.

    • “ Les tenim gravades en els nostres caps, seran l'última cosa del Lager que oblidarem: són la veu del Lager, l'expressió sensible de la seva follia geomètrica, de la determinació aliena d'anul·lar-nos primer com a homes per després matar-nos lentament.” Pàg. 75

    Capítol 5 Les nostres nits

  • Levi relata la vivència per la qual han de passar els homes quan surten del ka-

  • be, és, com totes les vivències del camp, humiliant i molt dura. No digne de que un ésser humà la pateixi.

    • “Però l'home que surt del ka-be, nu i gairebé sempre insuficientment restablert, se sent projectat a la fosca i a la fredor de l'espai sideral. Els pantalons li cauen, les sabates li fan mal, la camisa no té botons. Busca contacte humà i no troba més que esquenes girades. És inerme i vulnerable com un nadó, i així i tot al matí haurà d'anar a treballar.“ Pàg. 84

    Capítol 6 El treball No he seleccionat cap cita d'aquest capítol.

    Capítol 7 Un bon dia

  • La fam és la principal preocupació al camp, més que la pròpia vida. Ells són fam

    • “ Però com es podria pensar que no tenim gana? El Lager és gana: nosaltres mateixos som gana, una gana vivent.” Pàg. 108

    Capítol 8 Més ençà del bé i del mal

  • Aquest fragment que ve a continuació s'ubica dintre dels intercanvis al camp per tal d' aconseguir roba, menjar, coberts o sabates. Però al cap i a la fi tot els dels alemanys, tot.

    • “.Tots els tripijocs assenyalats fins ara es basen en el contraban de material pertanyent al Lager. Per això els SS són tan rigorosos a l'hora de reprimir-lo: el mateix or de les nostres dents és propietat seva, ja que, arrencat de les mandíbules dels vius o dels morts, tot acaba tard o d'hora a les seves mans. Per tant és natural que e les enginyin perquè l'or no surti del camp.” Pàg. 121

    Capítol 9 Els enfonsats i els salvats

  • Aquest capítol cal dir que està replet de referències al tema que jo tracto, per tant no les agafaré totes per qüestions d'espai, em quedaré amb les més importants. La primera, ens mostra exactament el que signifiquen les paraules camp de concentració. També defineix als homes deportats als camps com una mena d'animal-home.

    • Tanqui's entre filats espinosos milers d'individus diferents per edat, condició, origen, llengua, cultura i costums, i sotmeti-se'ls a un règim de vida constant, controlable, idèntic per a tots i per sota de totes les necessitats: és el més rigorós que un investigador hauria pogut crear per establir què és essencial i què és adquirit en el comportament de l'animal-home enfront de la lluita per la vida.” Pàg. 126

  • Levi parla del futur que els espera a tots els homes que estan dins del camp. Com portem veient al llarg del treball, ja no són persones, queden reduïts a coses com un grapat de cendres, o encara pitjor, un simple numero escrit en un paper.

    • “ I, finalment, se sap que son aquí de passada, i que d'aquí algunes setmanes només en quedarà un grapat de cendres en algun camp llunyà, i en un llibre de registre un numero d'inscripció ratllat. Encara que són englobats i arrossegats sense treva per la multitud innombrable dels seus consemblants, sofreixen i s'arrosseguen o desapareixen, sense deixar rastre en la memòria de ningú.” Pàg. 129

  • Al camp, segons Levi, hi ha dos grups d'homes, els salvats que encara lluiten per viure, i els enfonsats que són els que descriu amplia i seguidament aquí:

    • “La seva vida és breu però el seu nombre és immens, són ells, els enfonsats, la força del camp; ells, la massa anònima, contínuament renovada i sempre inèdita, dels no-homes que caminen i trenquen el silenci, apagada en ells l'espurna divina, massa buits per sofrir veritablement. Es dubta a anomenar-los vius: es dubta a anomenar mort la seva mort, davant de la qual no temen res perquè estan massa cansats per comprendre-la....” Pàg. 130

    • “Un home escardalenc, amb el cap cop i les espatlles encorbades, en la cara i en els ulls del qual no es pugui llegir cap rastre de pensament...” Pàg.131

  • La citació que ve a continuació són els efectes que el camp provoca en els qui hi habiten. Els objectius dels nazis, transformar a les persones en bèsties.

    • “ Ofegar tot rastre de dignitat i apagar tot besllum de consciència, baixar a l'arena com a bèsties contra altres bèsties, deixar-se dur per les insospitades forces subterrànies que mantenen els estrips i els individus en els temps cruels.” Pàg. 133

    Capítol 10 Examen de química

  • Levi en aquests fragments parla d'ells mateixos, d'ell i dels seus companys del kommando de químics, i es fa una sèrie de preguntes sobre l'actitud dels alemanys mentre afirma que ells mateixos ja no són vius.

    • “ Amb aquestes cares nostres buides ,amb aquests cranis pelats, amb aquesta roba de vergonya, fer un examen de química. ...Tenen, doncs, els alemanys tanta necessitat de químics? O és un nou truc, una nova maquinació “ pour faire chier les fuifs”? S'adonen de la prova grotesca i absurda que exigeixen als que ja no som vius, als que ja som mig dements de la penosa espera del no-res? Pàg. 148- 149

    Capítol 11 El cant d'Ulisses No he seleccionat cap cita d'aquest capítol

    Capítol 12 Els fets de l'estiu

  • En la frase següent fa referència a l'apatia que pateixen els que ja no són homes vers a un nou perill.

    • “ Però la majoria va suportat aquest nou perill i les noves incomoditats amb la mateixa indiferència: no era resignació conscient, sinó l'apatia opaca de les bèsties amansides a cops, a les quals ja no els fan mal els cops” Pàg. 170

  • Per finalitzar amb aquest capítol he escollit dues cites que fan referència com totes les altres a la despersonalització dels homes, la primera, ens narra la imatge que Levi creu que els nazis tenen d'ells, dels deportats. La segona cita és una frase simple i clara que no cal que expliqui.

    • “Ens senten parlar en moltes llengües diferents que ells no entenen i que els sonen grotesques com veus d'animals; ens veuen innoblement sotmesos, sense cabells, sense honor i sense nom, apallissats cada dia, més abjectes cada dia, i mai descobreixen en els nostres ulls uns espurna de rebel·lió, o de pau, o de fe. Ens consideren lladres i deslleials, enfangats, esparracats i afamats, i, confonent l'efecte amb la causa, ens jutgen dignes de la nostra abjecció. Qui podria distingir les nostres cares?” Pàg. 173

    • “ Els personatges d'aquestes pàgines no són homes. La seva humanitat està enterrada, o ells mateixos l'han enterrada, sota l'ofensa soferta o infligida a altres.” Pàg. 174

    Capítol 13 Octubre de 1944 En aquest capítol hi ha varies coses que m'han

    impactat bastant, però cap està relacionada amb el tema central del treball així que

    no les he seleccionat.

    Capítol 14 Kraus No he seleccionat cap citació.

    Capítol 15 Die drei leute vom labor

  • Levi torna a fer una auto descripció seva, i també dels seus companys de laboratori, se sent ridícul i fastigós davant de les noies que també estan allà. És una descripció dura i llarga.

    • “Davant de les noies del laboratori, nosaltres tres ens sentim defallir de vergonya i de cohibició. Sabem quin és el nostre aspecte: ens veiem els uns als altres, i de vegades quedem reflectits en un vidres impol·lut. Som ridículs i repugnants. El nostre crani està calb el dilluns i cobert d'una curta floridura negrosa el dissabte. Tenim la cara inflada i groga, marcada sempre pels talls del barber apressat i sovint per contusions i llargues tòrpides; tenim el coll llarg i nuós com pollastres desplomats. La nostra roba està increïblement bruta, taca de fang, sang i greixum; les calces de Kandel li arriben a la meitat dels tous de les cames i deixen al descobert els turmells ossuts i peluts; la meva jaqueta em penja de les espatlles com d'un penja-robes de fusta. Estem plens de puces, i sovint ens gratem descaradament... I, a més, a la nostra olor nosaltres hi estem acostumats però les noies no, i no perden ocasió de manifestar-nos-ho.” Pàg. 201

    Capítol 16 L'últim

  • Jo trobo que aquesta és la conclusió final del llibre, i també del tema del qual tracta el meu treball. És una mena de “citació final” quan ja tot està a punt d'acabar. Quan la mort s'ha apoderat totalment dels seus cossos sense vida. Quan el cansament, la fam i el dolor augmenten fins a un grau en que ja tot és igual, res no importa. Ni la vida, ni la mort.

    • “Destruir l'home és difícil, gairebé tant com crear-lo: no ha estat senzill, no ha estat ràpid, però ho heu aconseguit, alemanys. Heu-nos aquí dòcils davant de les vostres mirades: per part nostre ja no heu de témer res: ni actes de revolta, ni paraules de desafiament, ni tan sols una mirada inculpatòria.” Pàg. 211

    Capítol 17 Història de deu dies

    Aquest capítol es correspon amb el final del llibre i també amb el final de l'estança de Levi en el camp. He triat tres citacions (tot hi que n'hi havia un parell més sobre el tema) com a conclusions.

  • La llei del Lager deia: “Menja el teu pa, i si pots, el del teu veí.” Doncs bé, estaven Levi i els seus companys de barracó a l'hora del sopar i es va repartir el pa entre tots, per als malalts i en especial per a ell i el seu company i amic Alberto. Sobre aquesta acció de compartir, Levi escriu:

    • “ Allò vola dir, doncs, que el Lager havia mort. Aquell va ser el primer gest humà que hi va haver entre nosaltres. Crec que es podria fixar en aquell moment l'inici del procés pel qual els que no vam morir, de Häftlinge que érem, vam anar convertint-nos lentament en homes.” Pàg.224

    • “ El camp estava en silenci. Altres espectres afamats vagarejaven explorant com nosaltres: barbes llargues, ulls enfonsats, membres esquelètics i groguencs entre els parracs. Amb les cames insegures, entraven i sortien dels barracons deserts, i se n'emportaven els objectes més diversos...” Pàg. 227

    • “26 de gener. Subsistíem en un món de morts i d'espectres. L'últim rastre de civilització havia desaparegut al voltant i dintre nostre. L'obra d'animalització empresa pels alemanys triomfants havia estat acomplerta pels alemanys derrotats.

    És home qui mata, és home qui fa o pateix injustícies; no és home qui, havent perdut tot mirament, comparteix el llit amb un cadàver. Qui ha esperat que el seu veí acabés de morir per treure-li un quart de pa està, encara que no sigui culpa seva, més lluny del model de l'home pensant, que el pigmeu mes rude i el sàdic més cruel.” Pàg. 241-242

    3.1 -. Citacions de l'obra de Frankl “El hombre en busca de sentido”

  • En la primera fase del llibre, Frankl escriu un capítol titulat: Nuestra única posesión: la existencia desnuda. D'aquest capítol he extret la primera citació:

    • “Mientras esperábamos a ducharnos, nuestra desnudez se nos hizo patente: nada teníamos ya salvo nuestros cuerpos mondos y lirondos incluso sin pelo; literalmente hablando, lo único que poseíamos era nuestra existencia desnuda. ¿ Qué otra cosa nos quedaba que pudiera ser un nexo material con nuestra existencia anterior?” Pág. 25

  • Aquest fragment és extret del capítol: Las primeras reacciones, la primera ducha al arribar al camp, els sentiments que provoca:

    • “...entonces muchos de nosotros nos sentimos embargados por un humor macabro. Supimos que nada teníamos que perder como no fueran nuestras vidas tan ridículamente desnudas.” Pág. 27

  • La següent citació pertany al capítol titulat: ¿Lanzarse contra la alambrada? Aquest capítol qüestiona el tema del suïcidi, i aquesta citació és el què els hi va dir el cap sanitari de les SS a alguns deportats, entre ells, Viktor Frankl.

    • “¿Sabéis a quién llamamos “musulmán”? Al que tiene un aspecto miserable , por dentro y por fuera, enfermo y demacrado y es incapaz de realizar trabajos duros por más tiempo: ése es un “musulmán”. Más pronto o más tarde, por regla general más pronto, el “musulmán” acaba en la cámara de gas. Así que recordad: debéis afeitaros, andar derechos, caminar con gracia, y no tendréis por qué temer al gas. Todos los que estáis aquí, aun cuando sólo haga 24 horas, no tenéis que temer al gas, excepto quizás tú. Y entonces señalando hacia mí, dijo: “Espero que no te importe que hable con franqueza.”...Y yo sonreí.” Pág. 29

  • De la segona fase del llibre que porta per nom: La vida en el campo, he extret la següent frase que ens parla de l'apatia ( el títol del capítol també) i de la mort dels sentiments:

    • “Las reacciones comenzaron a cambiar en pocos días. El prisionero pasaba de la primera a la segunda fase, una fase de apatía relativa en la que llegaba a una especie de muerte emocional.” Pág. 31

  • La següent cita que jo personalment trobo bastant forta, correspon al capítol Lo

  • que hace daño, i ens mostra la violència que hi havia al camp. Als pocs dies

    d'arribar, els deportats en cap moment eren tractats com a persones, ni tan sols

    els metges les tractaven amb dignitat.

    • “...se le habían congelado los dedos de los pies y el médico le arrancaba los negros muñones gangrenados con tenazas, uno por uno. Asco, piedad y horror eran las emociones que nuestro espectador no podía sentir ya” Pág. 32

  • Les següents afirmacions que fa Frankl en el seu llibre, las he “agafat” del capítol titulat : Hambre. Com podem veure, són molt similars a les que fa Levi quan mira el seu propi cos.

    • “...y cuando en el curso de nuestra diaria búsqueda de piojos, veíamos nuestros propios cuerpos desnudos, llegada la noche, pensábamos algo así: Este cuerpo, mi cuerpo, es ya un cadáver, ¿qué a sido de mí? No soy más que una pequeña parte de una gran masa de carne humana...de una masa encerrada tras la alambrada de espinas, agolpada en unos cuantos barracones de tierra. Una masa de la cual día tras día va descomponiéndose un porcentaje porque ya no tiene vida.” Pág. 40

  • Aquesta citació és del capítol: Un logodrama i també l'he pres com a conclusió

    • ¿Tienen todo este sufrimiento, estas muertes en torno mío, algún sentido? Porque si no, definitivamente, la supervivencia no tiene sentido, pues la vida cuyo significado depende de una casualidad -ya se sobreviva o se escape de ella- en último término no merece ser vivida”

    5-. Fonts de les quals he extret la informació:

    * Per a les citacions òbviament els dos llibres següents:

    • LEVI, P. Si això és un home. Barcelona: Edicions 62, 2001.

    ISBN 84-297-4902-0

    • FRANKL,V. El Hombre en busca de sentido. Barcelona: Herder, 1990. ISBN 84-254-1101-7

    * Per a cercar les biografies he usat vàries fonts:

    • Las contraportades dels dos llibres

    • Http://www.google.com

    • http://www.epdlp.com/levi.html

    • www.laberintos.com.mx/mwinocur.html

    • El País, Divendres 19 de juny del 1998 - Nº 777 Homenatge a Viktor Frankl i al seu llibre El hombre en busca de sentido”

    * Per a cercar les definicions he usat les següents fonts:

    • http://www.diccionarios.com que hem remet a:

    • El diccionario general de la llengua espanyola Vox.

    • Diccionari de la llengua catalana Albertí.

    5.1-. Definicions bàsiques:

    Persona Individu de l'espècia humana; en certes expressions, també el cos humà.

    Despersonalitzar Tractar a algú sense considerar la seva individualitat. Fer impersonal. Perdre la individualitat o el caràcter personal.

    Holocaust Sacrifici en que la víctima era cremada. En el cas dels nazis, matança racial de masses.

    Nazisme Nacionalsocialisme. Moviment que pretenia exterminar totes les races menys la raça ària. Moviment promogut per Hitler. Nazi Partidari o favorable al moviment.

    Lager Camp de concentració alemany. Camp d'extermini nazi.

    8