Hitòria de la Llengua Catalana

Catalán # Català. Llengües romàniques. Sigle XV. Esdeveniments polítics i socials. Marc cultural. Usos literaris. Impremta

  • Enviado por: Lídia Torrent Llorente
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 25 páginas
publicidad
publicidad

TEMA 4. DEL COMPROMÍS DE CASP A LA REVOLTA DE LES GERMANIES (1412-1459)

7/gen./04

1. Esdeveniments polítics i socials

  • El Compromís de Casp

  • Després de la mort de Martí l'Humà (1410) sense successor directe, fins 1412 no va ser nomenat el successor. Hi havia diferents candidats i el 1412 hi hagué una reunió de compromissaris de la Corona d'Aragó que es reuneixen per triar els successors, finalment triomfen els interessos de Castella amb el nomenament de Ferran d'Antequera. Amb aquest rei s'introdueix a la corona una dinastia forastera per primera vegada. Castella en aquell moment vivia un moment d'expansió i açò significà també una pèrdua del protagonisme de Catalunya. Els Trastàmara van afavorir la presència cortesana del castellà, ja que la seua llengua materna era el castellà, també la dels seus successors: Alfons el Magnànim, Joan II i Ferran el Catòlic.

    1.2 La conquesta de Nàpols i la política italiana

    Va tindre lloc el 1442, Alfons del Magnànim va traslladar la seua cort a Nàpols i ja no va tornar a la Península Ibèrica. Aquest és el màxim moment d'expansió d ela Corona d'Aragó.

    1.3. La crisi social del Principat. La guerra civil de Catalunya (1462-1472)

    Aquesta és una època convulsa a Catalunya, molt inestable. Hi havia un enfrontament entre l'alta burgesia i nobles d'una banda (partit de la Biga) i d'altra banda el partit de la Busca i petits comerciants.

    Aquest conflicte esclatà en guerra civil durant el regnat de Joan II. A Mallorca hi hagué a mitjan s.XV la revolta dels forans (camperols) que demanen més privilegis.

    Al s.XV el Regne de València visqué molt estable.

    Catalunya és fuetejada per la pesta, també Mallorca, açò suposà una minva demogràfica, cal afegir la competència comercial estrangera.

  • L'expansió valenciana

  • Aquesta crisi arribà a la prosperitat i expansió de València que conegué una gran expansió demogràfica per una forta emigració de mà d'obra i de capital.

    Barcelona a finals de segle tenia 20.000 habitants i València 50.000; a nivell general el País Valencià en tenia 32.000, Catalunya 316.000 i a les Illes Balears 51.000.

    L'auge de València es deu d'una altra banda a la base camperola que hi havia, amb condicions d'esclavitud.

    València es convertí en la capital financera de la monarquia hispànica, que finançà els viatges de descobriments.

    1.5. La unió de els corones de Castella i Aragó (1479). L'hegemonia de Castella

    Ferran i Isabel amb el seu matrimoni afavoreixen la unió dels dos regnes. Una unió en pla d'igualtat (en teoria) però en la pràctica l'hegemonia era de Castella, amb una major població, a més, la cort on anaven els diners anaven a Castella.

    Ferran el Catòlic establí des d'un principi una política centralitzadora i implantà a la Corona d'Aragó unes institucions noves que no tenien tradició: el Consell Suprem d'Aragó (1494) estava format per funcionaris naturals d ela Corona d'Aragó que vivien a Castella i la Cancelleria Reial es vinculà a aquesta institució, per tant, es desubicà del seu territori.

    També crea la Reial Audiència: tribunal jurídic i assessor del rei, així com el Tribunal del Sant Ofici (la Inquisició), la figura del virrei que era el representant del rei en cada territori ( A València, Barcelona, Mallorca) que era sempre d'origen i llengua castellana. Aquest fou un element important de castellanització on la cort tenia molta importància.

    1.6. La introducció de la Inquisició castellana (1483). La desfeta del poder de la burgesia autòctona. El moviment de les Germanies, 1519-1522

    Ferran el Catòlic introduí la Inquisició castellana a la Corona d'Aragó com un mitjà polític per imposar-se per damunt dels furs. La Inquisició perseguia sobretot els conversos, jueus que eren acusats de pràctiques judaiques, etc. Els qui es neguen més perseguits, estaven les classes mitjanes urbanes: mercaders, metges, artesans. La Inquisició provocà la davallada dels estaments mercantils i productors que eren els qui mostraven una gran fidelitat al català, així s'afavorí el procés de castellanització cultural perseguint aquestes classes.

    Al s. XVI (1519) té lloc el moviment de les Germanies, a València i també Mallorca.

    Les classes més perseguides per la Inquisició es revolten contra els nobles, els quals guanyen amb el recolzament del rei i tingué lloc una forta repressió contra els agermanats que perderen posicions respecte als interessos de la noblesa.

    A partir d'ací s'inicia la decadència de la indústria, el camp, etc.

    2. El marc cultural

    2.1. Del primer Humanisme al Renaixement. Les relacions amb Itàlia

    Aquest primer Humanisme català no tingué una continuïtat interna per les circumstàncies polítiques i no madura en un Renaixement català. El Renaixement és un moviment elitista que necessita el recolzament d ela cort i açò a la Corona d'Aragó ja no era possible.

    Hem de comptar amb la cort napolitana d'Alfons el Magnànim (1416-1458) allí creà una cort on s'envolta d'escriptors italians humanistes; llatinitzats, també estaven els funcionaris catalans que entren en contacte amb aquest món. També hi havia escriptors castellans com Juan de Mena.

    Es convertí en un centre de cultura plurilingüe: castellà, català, italià i també llatí.

    La influència d'aquesta cort en la cultura catalana és pràcticament nul·la, no hi ha cap obra de la literatura catalana produïda gràcies a aquesta influència.

    El paper del català es limitava a Nàpols a l'àmbit administratiu, a banda de la presència oral dels funcionaris.

    Els Trastàmara en l'administratiu continuaren usant el català, també a Nàpols fins a prop del 1480 (principi del regnat de Ferran el Catòlic) que després fou substituït pel castellà.

    Quan mor Alfons el Magnànim el regne passa al fill bastard, Ferran I, i es separa de la Corona d'Aragó, després es reincorpora en l'època de Ferran el Catòlic, està en mans d'Espanya fins el 1707.

    També hi havia relacions amb Sicília, Roma amb dos papes valencians: Calixt III i Alexandre VI des de 1455 a 1503 i la llengua habitual del Vaticà era el català.

    12/gen/04

    Hi havia també relacions amb la ciutat de Bologna.

    Un altre contacte va ser a través d'obres literàries traduïdes: La Divina Comèdia de Dant, traduïda per Andreu Febrer en 1429, va ser una traducció en vers per tal de respectar l'original, això fa que apareguen italianismes, tenia voluntat de respectar escrupolosament el text de Dant. És una traducció medieval (mot a mot). Una altra traducció no és literal, és una interpretació-reacció. És més moderna. El traductor també adaptà personatges i situacions a Catalunya i dades ambientals. Introdueix comentaris personals. Traducció que s'allunya de les formes medievals. Hi hagueren escriptors catalans que escrigueren en italià com Romeu Llull, Narcís Vinyoles, Lupo de Specchio i Benet Gairet (il Cariteo).

    Llull i Vinyoles escrigueren en català, castellà i italià. Spechio i Gairet es traslladaren a Itàlia, Specchio se'n anà amb Alfons el Magnànim a Nàpols (era d'Oriola) i Gairet anà a la cort de Ferran I de Nàpols, cort on l'italià havia substituït el català.

    2.2. Relació català-castellà

    Pel Compromís de Casp vingué la dinastia dels Trastàmara, casa castellana però el català va continuar com a llengua oficial. Al regnat dels quatre primers trastàmares va ser el català la llengua oficial de la Cancelleria. El castellà amb els Trastàmara va ser la llengua de la cort, però això l'aristocràcia anà familiaritzant-se amb el castellà. Els Trastàmara s'envoltaven de servidors castellans. Als castellans encomanaren les empreses militars més complicades, com a premi els donaven part dels territoris valencians vinculats amb el patrimoni reial. El 1455-1483/ 1460 Isabel Suaris va mantindre una tertúlia a sa casa, era bilingüe, acudiren castellans i catalans. Ha estat estudiar per Antoni Ferrando, “Un precedent del bilingüisme català...”. Altres poetes amb producció bilingüe van ser Romeu Llull (cat., cast., it.) va escriure 6 poesies en castellà i 6 en italià. Les castellanes són típiques de “cançoners”, usa el castellà perquè el gènere de poesia de cancionero s'escriu en castellà (poemes molt artificiosos).

    Pere Torrella, escriptor bilingüe, va estar a la cort de Joan II on usaven el castellà. La seua poesia és artificiosa i gens realista. Al llarg del s. XVI-XVIII el català es dóna en la poesia més realista i el castellà en la literatura artificiosa. Francesc Moner quan escriu una poesia més realista, més sincera, fa servir el català.

    Al s.XV, al menys fins la primera meitat s'introdueix el castellà als Països Catalans a través de la cort per nobles i aristòcrates castellans i a través d'alguns escriptors bilingües. L'ús dels castellà en els escriptors bilingües és un fenomen literari.

    La situació canvia a partir de Ferran el Catòlic amb la unió de Castella i Aragó. La presència del castellà a Aragó era molt feble però amb a unió dels regnats es castellanitzà la noblesa catalana i valenciana. Per tant elements que afavoriren el castellà van ser: absència de la cort, aparició de virreis castellans, reforma de les ordres religioses, la inquisició i la difusió de la impremta. La castellanització de la noblesa catalana es dóna per tres raons:

    • Trastàmara: monarques castellans.

    • Des de Ferran el Catòlic desapareix la Cort d'Aragó i per això emigren a la cort a Castella.

    • Les grans famílies de la noblesa catalanes i valencianes s'emparenten amb la noblesa castellana.

    A Aragó no hi havia cort però si virreis i algunes famílies d ela noblesa que funcionaven com una mena de cort.

    A València tenim el cercle cortesà del comte d'Oliva Serafí de Centelles (1480-1536), era fill d'una aragonesa. La seua llengua materna era el castellà. El seu entorn va suposar la producció literària de finals del s.XV i principis del XVI. Un del seu entorn va ser Hernando del Castillo, autor del Cancioero General, imprés en el 1511. Allí figuren autors catalans però escrivia en castellà.

    Els funcionaris reials de la Cancelleria també sofrien la pressió del castellà, sobretot amb Ferran el Catòlic. A finals del regnat de Ferran el Catòlic el castellà desplaça al català. La Cancelleria reial estava a Castella.

    Àmbit eclesiàstic

    S'introduïren bisbes, abats i superiors castellans. Els bisbes eren imposats per designació reial. Als convents la cort va fer les reformes que estaven fetes en castellà per abats que venien de Castella.

    Inquisició

    La llengua dels seus funcionaris era el castellà. Per això els que anaven a beatificar ho feien en castellà. Va perseguir la classe burgesa que parlava en català.

    Professions liberals:

    1485-1494 > 76'46% (índex lectura)

    1495-1505 > 33'33%

    Perseguien els llibres en català. Va descendir molt l'índex de lectura.

    Impremta

    Eina de penetració social del castellà per motius econòmics, ho feien en castellà per tindre més públic.

    Suma de todas las crónicas del mundo,(1510), primer llibre publicat en castellà a València en el qual apareix una frase de Vinyoles del perquè ha escrit en castellà. Anomena el castellà com llengua elegant enfront d'altres llengües bàrbares com el català. Desconfien de els possibilitats de la llengua pròpia.

    Editats a València:

    Llibres en català Llibres en castellà

    1473-89 8 0

    1490-96 21 1

    1497-1506 19 4

    1510-20 24 34

    14/gen./04

    2.3. Relació català-llatí

    Es produeix l'afermament definitiu d eles llengües romàniques o vulgars, és a dir, entre els humanistes es va afermant més la possibilitat de la dignificació literària de les llengües vulgars. La seua voluntat era que les llengües romàniques que fins a aquell moment havien estat en un paper secundari, tingueren un paper il·lustre.

    Açò ho aconsegueixen amb l'estudi de les llengües romàniques, amb el seu conreu literari i la vigilància de que tot açò es duguera a terme (correcció).

    Els humanistes pensaven que en aquest període de dignificació/il·lustració/perfeccionament de les llengües la literatura tenia un paper molt important.

    Aquestes idees van aparéixer en els humanistes italians.

    Per tant, es crea la consciència de què les llengües romàniques eren igual d'il·lustre que el llatí (que es prenia com a model).

    Açò a final del s.XV va ser un problema central: creació de llengües nacionals escrites i la perfecció de les llengües vulgars.

    Eren també conscients de què el llatí era una altra cosa, una altra llengua diferent als vulgars = alteritat del llatí en relació amb el vulgar; i també de la igualabilitat, és a dir, que aquests poden ser tan perfectes com ho havia estat el llatí.

    Àmbits: el català ja s'havia establert fortament en la literatura, la vida civil, és a dir, en la societat, en l'administració, en els usos pràctics, en la vida eclesiàstica. Arriba pràcticament a tots els àmbits de la vida, però el llatí encara no ha desaparegut del tot, és a dir, encara té un àmbit de prestigi que es mantenen, com és l'ensenyament universitari i la major part de l'activitat eclesiàstica. Tanmateix el català era utilitzat ja en molts moments eclesiàstics, com per exemple els sermons (que depén del lloc on es pronuncie i també de l'auditori).

    Al s.XV també trobem l'existència de textos literaris híbrids, sobretot poemes on es barregen el català i el llatí.

    Traduccions:

    HI ha traduccions del llatí ja des d'època medieval. Ara la novetat fa referència al mètode de traducció. El mètode que prefereixen els humanistes és un mètode que mantinga la personalitat de la llengua romànica. És a dir, sense renunciar a la fidelitat de l'original llatí que respecten la diferent personalitat de les dues llengües = clara consciència de l'alteritat.

    Contraposicions de traduccions del s.XIV amb les del s.XV:

    Moltes de les traduccions del s.XIV eren de les de traduir mot per mot (verbum verbo) i ho feien perquè estaven convençuts de la superioritat del llatí. Aquesta traducció la trobem per exemple, en l'autor Ferrer Sayol, s.XIV, De re rustica de Pal·ladi. Aquest tipus de traduccions anaven normalment acompanyades de glossaris on aparixien equivalents en català d'alguns mots.

    Una altra traducció és la d' Arnau Estanyol, s.XIV, De regimine principum, on al final fa una descripció de determinats mots obscurs que no són usuals en el nostre llenguatge.

    Aranu d'Alfarnàs fa una traducció diferent de les anteriors, 1457, Regla de Sant Benet. Diu: “Dir el llatí en so del romanç… sens profit… metent un vocable per altre… no feien interpretar sino ofuscar”. La traducció que fa ell es basa més en la intenció que no en la forma i seguint l'estil del català ( veure Nadal i Prats).

    3. Els usos literaris

    Entre els diversos aspectes literaris que ofereix el s. XV podem destacar els següents:

  • Desoccitanització de la poesia lírica, consumada per Ausiàs March.

  • El s. XV s'inicia amb l'ús de l'occità com a llengua de la poesia lírica però aquest llenguatge occità era cada vegada més artificiós/arbitrari i anava degradant-se/catalanitzant-se poc a poc. Arribats al s.XV, al regnat d'Alfons el Magnànim i Joan II, serà quan es trenque amb la tradició lingüística de la nostra lírica catalana. Aquest trencament té un caràcter col·lectiu és a dir, no és un únic poeta qui ho fa, sinó una generació poètica. Era una poesia (la trobadoresca) que representava també uns continguts que anaven quedant envellits. Tot açò va fer que a poc a poc anara abandonant-se l'occità en la poesia. Apareixen nous gèneres poètics (unit al canvi de llengua).

    Exemple, el Cançoner de Masdovelles, de Joan Berenguer de Masdovelles, 1438-1467. En aquest cançoner apareixen ja escrits en català. Aquella poesia del cançoner que més s'aparta dels tòpics trobadorescos és escrita en català, per exemple la poesia política (Nadal i Prats).

    Hi ha un testimoni molt clar del distanciament que hi havia ja entre el català i l'occità. Aquest feu una traducció al catlà d'una poesia que havia escrit el seu oncle Guillem de Madsovelles que l'havia fet en occità.

    Ausiàs March cal situar-lo dins aquest context generacional perquè trenca amb la tradició de la llengua poètica. Però allò més sorprenent és la seua radicalitat en l'opció lingüística (fa la seua poesia tota en català).

    I també per la seua opció poètica, és a dir, el tipus de poesia que fa Ausiàs March no té res a veure amb la trobadoresca. Es desvincula de tots els convencionalismes de la poesia trobadoresca.

    Els crítics han citat com a característic d'Ausiàs March la seua sinceritat, l'afany de veritat, tracta d'expressar sinceritats íntimes, sentiments autèntics. També s'ha citat que és una poesia amb afany de moralitzar i didactisme. Tot açò afavoreix l'ús del català.

    Bibliografia: Sanchis Guarner, “La lengua de Ausiàs March”, Revista Valenciana de Filología.

  • Aparició d'una rica narrativa cavalleresca. Curial e Güelfa. Continuïtat de la prosa humanística catalana en autors com Felip de Maia, Ferran Valentí i Joan Roís de Corella.

  • Ací el que més s'ha debatut és l'autoria i la procedència de l'obra.

    Pel que fa a l'autor, el seu origen és desconegut però alguns historiadors d ela llengua i la literatura diuen que pot ser obra d'un autor valencià però no tothom està d'acord.

    Entre els autors que suggereixen una autoria valenciana tenim a Joan Coromines (però té vacil·lacions), J. Veny, Germà Colom, Sanchis Guarner, Antoni Ferrando.

    Bibliografia: Colom, Germà, 1987, Problemes de la llengua a València i als seus voltants, Universitat de València. Tracta el problema de l'autoria.

    Germà Colom troba que el Curial ofereix alguns mots i solucions lèxiques de tipus valencià, per exemple “alqueria, asoles, ausades, lleus, cullereta, marjal, pegar, plegar, sancer, etc”.

    Diu que el lèxic és una part allenegadisa (“resbaladiza”) i que cal anar amb compte per no esbarar, perquè aquestes paraules ara sabem que són valencianes però al s.XV eren cultismes i, per tant, utilitzats en altres dialectes o altres àrees geogràfiques. Encara que en aquesta llista no hi haguera una paraula, cal tenir en compte la prova numèrica, és a dir, el fet que totes aquestes paraules les trobem en valencià mentre que en altres dialectes no les trobem totes. I també diu que en el Curial tot el que apareix és valencià.

    Bibliografia: Ferrando, Antoni, “Consciència idiomàtica i nacional dels valencians”.

    Antoni Ferrando postula també un hipotètic autor, el ciutadà valencià de la Cancelleria napolitana d'Alfons el Magnànim, Joan Olzina. Aquesta idea ja la va formular R. Miquel i Planes.

    Hi ha també qui diu que el Curial va ser una falsificació que va fer Miquel i Fontanals. Açò no és cert.

    Nadal i Prats, sobre els registres lingüístics del Curial diu que en podem trobar dos: el que apareix en els passatges narratius (eficaç, fluid),i un altre que apareix en els passatges expositius (pròlegs). En conjunt, segons diu Lola Badia la prosa del Curial és austera, concisa, continguda, d'una gran economia, és a dir, que contrasta per exemple amb la de Roís de corella (valenciana prosa). És a dir, una prosa molt pròxima a la prosa cavalleresca.

  • Reflex escrit d'alguns trets dialectals sempre dins d'una llengua culta unitària (Espill de Jaume Roig, El Tirant lo blanch).

  • Tirant lo Blanch, llibre profà més llegit a l'Europa del s.XV. Ofereix un dualisme entre la retòrica cultista, llatinitzant i una part més col·loquial i popular.

    Bibliografia: Casanova, Emili, Llengua popular i ...

    La llengua del Tirant. Els mots es poden agrupar en 3 components lèxics:

    - cancelleresc (vocabulari administratiu, vocabulari literari, vocabulari tècnic)

    - cultista (vocabulari llatí, sistema retòric).

    - popular: mots patrimonials tradicionals, mots col·loquials emergents.

    El component popular apareix generalment en els diàlegs i les converses de to més col·loquial. És majoritari, amb tot, el component cultista. Dels 6000 mots diferents del Tirant n'hi ha 300 que pertanyien al component popular. Aquests popularismes són de to mitjà, és a dir, que no són vulgarismes, són paraules que podien acceptar-se per exemple per la noblesa. No utilitza mai vulgarismes.

    Una part d'aquest component popular són dialectalismes valencians. Com ha estudiar A. Ferrando: “el Tirant i l'Espill són les obres on per primera vegada en les nostres lletres es dóna un trencament conscient amb la koiné cancelleresca. Amb el propòsit d'acostar-se a la parla viva els seus autores incorporen a les seues obres particularismes fonètics, morfositàctics i lexicals que permeten situar-los en un lloc i un moment concret de les terres valencianes”.

    Així, paraules de l'àmbit gal·loromànic són substituïdes pel llatí amb altres llengües hispàniques. Açò ho ha estudiat també Germà Colom.

    Bibliografia: Germà Colom, 1993, “Hispanització i cronologia”, dins El lèxic català dins la Romània, VIII, València.(DOSSIER).

  • Desenvolupament al Regne de València d'una rica literatura burgesa`, de caire profà (poesia satírica de Bernat Fenollar) i de vegades també de caire religiós (com és la poesia de certament).

  • 19/gen./04

    3.4. Retòrica cultista llatinitzant: Joan Roís de Corella

    Durant la segona meitat del s.XV es desenvolupa una prosa llatinitzant ampul·losa (recarregada). La van utilitzar escriptors valencians i catalans. Van destacar els escriptors valencians (prosa arcaïtzada). Va destacar Joan Roís de Corella. És una llengua exuberant, molt perfecta, es pot considerar com la culminació del procés de llatinització de la prosa literària.

    També podem citar a Miquel Peres, Francesc Alegre i Bernardí Vallmanya.

    Va arribar a la prosa de la Cancelleria i van posar a les seues obres que estaven escrites en valenciana prosa, açò fa que els historiadors (Martí de Riquer), Fuster, Nadal i Prats) entenguen aquest nom com un estil. Seria com un estil determinar, propi, d'escriptors valencians però no tots estan d'acord. Per exemple, Sanchis Guarner, Germà Colom, A. Ferrando, Rubió i Balaguer pensen que la valenciana prosa no és un estil literari sinó que és equivalent a prosa valenciana (manera d'anomenar la llengua).

    Els escriptors de Catalunya no l'anomenaren mai valenciana prosa. La Cancelleria tampoc parlava de valenciana prosa.

    Bibliografia: Antoni Ferrando, “Sobre una etiqueta historiogràfica de la literatura catalana: la valenciana prosa”.

    Ha fet veure que aquest sintagma en els mateixos escriptors que l'utilitzen, utilitzen també llengua valenciana, romanç. Hi ha altres escriptors valencians que no utilitzen aquest terme.

    Alguns recursos lingüístics i estilístics de Roís de Corella i de la valenciana prosa són:

    • Amplificacions: utilitza acumulacions d'adjectius, substantius o verbs; abundància de perífrasis sobretot verbals; les traduccions molt més recargolades que l'original llatí; alítotes, que consisteix a negar el contrari.

    • Llatinismes

    • Verbs: tendència a col·locar el verb al final de l'oració; utilitza molt l'infinitiu depenent d'un altre verb; participis de present en comte d'oracions de relatiu; utilització abundant del gerundi.

    • Supressió de la conjunció que copulativa.

    • Ritme: tendència a evitar els finals de paràgrafs en mots aguts per imitació del llatí.

    3.5. L'Espill de Jaume Roig i l'Escola satírica valenciana

    Jaume Roig utilitza una llengua més popular, s'adreçava a un públic burgés, mentre que Corella s'adreçava a la noblesa. Es produeix un trencament amb la koiné i per tant hi ha una introducció de dialectalismes. Voluntat de contrast amb l'estil cultista. Tenim una llengua popular amb algun castellanisme (perro) i dialectalismes, però també utilitza cultismes. Està escrit en noves rimades, açò fa que la llengua es veja afectada.

    Nadal i Prats interpretava L'Espill com una sàtira contra uns determinats models literaris i lingüístics.

    4. L'interés per la llengua

    4.1. La preocupació per l'estudi: ennobliment i codificació de la llengua catalana (La Brama dels llauradors de Jaume Gassull i el Bandeig de Bernat Fenollar)

    Al s.XV les llengües romàniques que es consoliden definitivament. Coincideix amb la nova Europa dels estats nació que s'oposa a la vella Europa imperial. El llatí era la llengua de tot l'Occident cristià. Amb l'humanisme es produeix una reacció contra els elements abstractes i ultraterrencs del món medieval. Cada volta es presta més atenció a la raó, a l'home, es presta més atenció pels fets nacionals vius i concrets. Això explica l'interés dels humanistes per les llengües vulgars. Afirmació de l'individualisme. Ara preval la cultura laica.

    A finals del s. XV la quarta part de les llengües romàniques inicien un procés de codificació i d'il·lustració:

    • Nebrija: gramàtica castellana

    • Pietro Benibo: gramàtica italiana (1525)

    • F. De Oliveira: gramàtica portuguesa (1536)

    • Du Belay: gramàtica francesa (1549)

    També hi havia estudis de reflexió sobre la llengua catalana. Es pretenia fer una gramàtica i un diccionari, açò calia per reconvertir-se en llegües il·lustrades. Es tractava d'elaborar una manera de parlar i escriure culta, calia també la formació d'una varietat estàndard.

    21(gen./04

    La missió dels humanistes era construir uns diccionaris, una gramàtica, és a dir, una forma de transcripció escrita. Així es construeix un model de llengua correcta, una correcció gramatical. Equipar així la gramàtica llatina amb la resta de llengües.

    A més, l'altra intenció era la correcció de la llengua i també la formació d'una varietat estàndard comuna que fóra il·lustre, elegant i que permetera superar la variació o diversitat dialectal (diatòpica i diastràtica).

    En aquesta època, s. XV, el català no havia quedat al marge de les reflexions lingüístiques. Només hem de recordar l'ortografia catalana medieval, segons diu Mila Segarra en la seua Història de l'ortografia catalana, “fou la més unificada de totes les ortografies romàniques” (recordem el paper de la Cancelleria Reial en la literatura i en l'administració).

    Algunes altres reflexions, als finals del s.XV:

    Bernat Fenollar, 1459 i 1490, Bandeig. Dos bandejos de mots, formes que aquest considerava que s'havien d'editar.

    Jaume Gassull, 1446, Brama dels llauradors de l'Horta Valenciana. Text sobre reflexió lingüística.

    Bernat Fenollar i Jeroni Pau, 1490, Les regles d'esquivar vocables o mots grossers o pagesívols.

    A banda d'aquestes reflexions hem de fer referència també als manuals d'estil. Circulaven també entre els notaris i els escrivans llistes de correccions lingüístiques. Igualment els poetes de certament que procuraven fer un ús correcte d ela llengua, recorrien també a llistes de paraules. Per tant, si que hi havia al s.XV un interés per conrear una llengua catalana correcta.

    També hi havia preocupacions sobre la forma elegant de paralar. Pe exemple es critica (Jaume Gassull i Pere Miquel Carbonell) una moda lingüística que s'havia posat de moda, és a dir, utilitzar la tercera persona en compte de la primera.

    Per tant, hi havia unes preocupacions puristes sobre el bon ús del català.

    Brama dels llauradors de l'Horta Valenciana, de Jaume Gassull. Rèplica que fa al Bandeig que Fenollar. Sembla que Fenollar havia rebutjat algunes paraules rústiques dels llauradors i aleshores Gassull el que fa és replicar contra aquest bandeig.

    Fenollar rebutja aquests noms en nom d'una llengua moderna i general, és a dir, una llengau comuna il·lustre, elegant, la qual supere la diversitat dialectal. Gassull admet que aquests mots siguen utilitzats però sempre i quan ho facen en el context adequat (en el grup).

    Tant l'un com l'altre estan a favor d'una varietat depurada, estàndard.

    4.2. Les Regles d'esquivar vocables o mots grossers o pagesívols.

    Les regles d'esquivar vocables o mots grossers o pagesívols. Veure article d'Antoni Ferrando (dossier).

    Es pensa que va ser un text iniciat per Fenollar i continuat per Jeroni Pau, com així consta en el text (“amb l'ajut d'altres lletraferits”).

    Pere Miquel Carbonell, també s'ha posat en relació amb aquest text; és qui va compilar/ reunir les regles en un únic manuscrit i potser va fer algun canvi.

    Badia Margarit, 1999, Les regles d'esquivar vocables i la qüestió de la llengua. Aquest diu que l'autor és Carbonell.

    A l'article de Ferrando el que trobem són arguments en contra de la teoria de Badia sobre l'autoria de Carbonell i ho fa a favor de Fenollar i Pau.

    Eren un conjunt de notes manuscrites però que no arribaren a tenir una repercussió pública, és a dir, no es van publicar/ imprimir, ja que les condicions polítiques no ho van fer possible.

    Per tant, va quedar com un document intern de lletraferits catalans. Tenien una funció correctiva, construir una llengua correcta i també de formació d'una varietat estàndard i il·lustre. Abasten diferents àmbits de la gramàtica: l'ortologia, l'ortografia, la gramàtica i el lèxic.

    • L'ortologia: qui vol parlar correctament la llengua catalana no ha de dir “aulor” sinó “olor”, no s'han de fer monoftongacions (“coresma” sinó “quaresma”), també es condemna el lleisme (“tayar” sinó “tallar”), elisions d'alguns fonemes (“nosatres” sinó “nosaltres”), assimilacions (“onclo” sinó “oncle”), dissimilacions (“pelegrí” sinó “peregrí”), metàtesis (“ganivet” sinó “ganivet”), simplificacions (“Ana” sinó “Anna”).

    • L'ortografia: confusió entre a i e. Es tracta d'un àmbit més proper al valencià. Diferència entre o i u (no “porgatori” sinó “purgatori”). Per tant, eren conscients de la llengua com a un conjunt de registres i de varietats. Diuen que hi ha diferents parlars, el de dona rústica, un de molt inepte, un de minyons... = varietats diastràtiques.

    En conclusió, les regles rebutgen els vulgarismes, els arcaismes i els dialectalismes entenent dialectalismes tant en l'aspecte diatòpic com diastràtic. Unificació lingüística.

    4.3. El paper de la impremta.

    Bibliografia: Antoni Ferrando, 1999, “El paper dels primers editors”, Caplletra 27.

    La impremta fins ara va ser un dels elements que va afavorir la castellanització (màxim mercat el donava un públic en castellà). Però a pesar d'això aquells que s'editaven en català tingueren una influència positiva per a la llengua catalana perquè fins ara els llibres s'editaven manuscrits (dispersió lingüística).

    A través de la impremta es produeix un procés de simplificació, regularització i modernització lingüística.

    Gràcies als impressors i els editors de finals del XV i principis del XVI, aquests textos presentaven una notable regularitat gràfica i gramatical i també una voluntat de modernització lèxica.

    A mesura que avancem en el s. XVI, observem en els textos impresos la luita entre dues forces antagòniques: d'una banda tenim la tendència a la regularització i modernització lingüística (camí de l'Humanisme) i de l'altra tenim la tendència a la dialectalització. Sobretot açò passarà en les obres de caràcter pràctic Ex. Bernat Fenollar i altres, 1493, Istòria de la passió de Jesucrist. Ací l'editor el que fa és abans d'imprimir-la la revisa i introdueix canvis; al costat de les formes que apareixen en el manuscrit, doncs ell canvia algunes coses.

    Després de contrastar edicions diverses es veu que els editors van intervenir en els textos per tal d emodernitzar i simplificar.

    En arribar els ss. XVI-XVII on s'intensifica la castellanització, el català va poder conservar un nivell correcte gràcies a la continuïtat del català com a llengua impresa.

    4.4. La lexicografia

    La del s.XV és una lexicografia que va destinada bàsicament a l'estudi del llatí. El que van fer els humanistes va ser criticar duríssimament les obres medievals d `ensenyament del llatí.

    Els humanistes van proposar canvis en l'ensenyament del llatí, i en aquest sentit de renovació a la PI destaca l'obra gramatical i lexicogràfica d'Antonio de Nebrija. Aquest va tindre una gran repercussió a Catalunya també a València. Obres que ens interessen a nosaltres:

    • Introductione latinae, 1481.

    • Lexicon ex sermone latino in hispaniense, 1492.

    • Dictionarium ex hispniensi in latinum sermonen, 1494-95.

    Aquestes obres es van traduir en català. Ho va fer Gabriel Buja el 1507, es va adaptar al català.

    El 1501 a Barcelona les Introductione latinae portaven unes equivalències interlineals en català. Des de l'edició de 1505 portaven un vocabulari català-llatí al final.

    El 1508 les autoritats de Barcelona van ordenar que al Universitat la gramàtica llatina s'ensenyara a partir de Nebrija.

    Altra obra lexicogràfica: Joan Esteve, 1489, Liber elegantiarum. És un vocabulari català-llatí destinar també a l'ensenyament del llatí.

    Bibliografia: tesi de Lluís Polanco.

    EXAMEN 6 PREGUNTES PER TRIAR-NE 5

    5 PREGUTNES PER TRIAR-NE 4