Historia social y política contemporánea

Relaciones laborales. Crisis del Antiguo Régimen. Revolución industrial. Restauración. Industrialización. Sociedad contemporánea. Organización. Liberalismo. Siglo XIX. Socialismo. Sindicalismo

  • Enviado por: Mercè
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 76 páginas

publicidad

TEMA 1.- LA CRISI DE L'ANTIC REGIM: REVOLUCIÓ I RESTAURACIÓ.

1.1.- Introducció. Què era l'antic règim?.

L'antic règim era un model social, econòmic i polític completament diferent a la societat actual (societat liberal)

Per què antic règim? Per diferenciar-lo del règim liberal que venia a substituir a aquesta societat.

Quin període avarca l'antic règim?

  • Per alguns historiadors l'última etapa de la societat feudal, per això també es diu societat tardo feudal.

  • L'antic règim és una societat en ella mateixa que prové del feudal però que prové del període feudal.

  • L'antic règim comença la seva davallada a Anglaterra a 1640-1688 (revolució parlamentaries) però sobretot entra en crisi en les revolucions atlàntiques que són:

  • Revolució nord-americana, 1776.

  • Revolució francesa, 1789. Després de la revolució francesa no s'acaba l'antic règim perquè s'instaura a 1812 la restauració que vol instaurar l'antic règim.

  • A la major part d'Europa occidental finalitza després de tres onades revolucionades.

  • Revolucions liberals (1820 i 1830)

  • Revolució democràtica (1848)

  • Al 1833 comença a finalitzar l'antic règim amb les guerres carlines, quan cau l'antic règim la nova societat liberal, que no és com l'actual, entre l'antic règim i la societat liberal hi ha un trencament.

    Antic règim: Sistema social, econòmic, polític i institucional que tenia com a eix vertebrador una estructura socio-econòmica de caire vertical i estamental.

    1.1.- L'estructura social de l'antic règim.

    La societat de l'antic règim era una societat inminentment agrària (la principal activitat era el sector primari), era una societat rural, havia poc comerç, a les ciutats trobem els gremis, que són els artesans que produeixen béns manufacturats (sabates, roba...) però els gremis impedien la lliures competència, l'estructura dels gremis seguien l'estructura social de l'antic règim.

    Com funcionaven?: Les poques ciutats que existien tenien un determinat número de gremis que tenia un limitat número de mestres, que tenia uns quants oficials que havien estat aprenents, l'aprenent no guanyava res però vivia a casa del mestre, una vegada havia après l'ofici passa a ser oficial, cobra i viu on pot. A la mort d'un mestre, l'oficial fa una oposició per cobrir la seva plaça.

    El mestre tenia una producció il·limitada i preu fix en relació a altres mestres, d'aquesta manera s'evitava la competència.

    La societat era una societat estamental, no una societat de classes socials, una societat on la riquesa és secundària, on allò important són els orígens socials. L'estamental provenia del període feudal on la societat estava dividida per funcions:

    Funcions:

    • Belatores: La noblesa

    • Oratores: Clergat

    • Laboratore: Els camperols

    Els camperols treballaven per mantenir els belatores i la noblesa.

    Aquesta estructura estamental es complica amb el pas dels segles. En un primer moment el monarca era un primus-interparis, amb l'absolutisme el monarca ja no és primus-interparis, passa a ser per la gràcia de Déu. A l'antic règim les monarquies són absolutes ("L'estat sóc jo" va dir Lluís XIV) perquè és tots els poders.

    Trobem absolutisme i absolutisme il·lustrat: Frederich de Rusia, Carles III ("Tot pel poble però sense el poble").

    No tots el belatores eren iguals i trobem una divisió entre:

    • Alta Noblesa

    • Petita Noblesa (Quijote): Els nobles no treballaven perquè si ho fessin perdrien el títol nobiliari.

    Per sota de la noblesa trobem el clergat, l'església i trobem:

    • Alt clergat: Tenien gran poder perquè tenien terres que donaven rendes (Bisbe, Abat)

    • Baix clergat: Vivien bé però sense luxes (Frares, capellans).

    Tercer estat, amb molts grups socials. Al principi gairebé tots eren camperols, fins a final del segle XVIII 80%-90% de la població eren camperols i trobem:

    • Camperols lliures:

    • Camperols no lliures: Serfs que estaven vinculats a la terra, a la terra en que naixien morien. Si un senyor es venia la seva senyoria, venia amb ella els serfs.

    Diferencia entre serfs i esclaus: Un esclau és igual que una vaca o un cavall, i per tant se'ls ha d'alimentar, mentre que el serfs conrea terres, paga unes rendes i si havia un mal any de collites es moria i prou.

    A Europa occidental cap S. XV la major part dels serfs aconsegueixen la llibertat i paguen rendes econòmiques als seus senyors, això és un fet que farà que es potenciï el comerç.

    Amb el comerç i la indústria neix la burgesia. Trobem dos tipus de burgesia:

    • Burgesia rendista: Era aquella que per diferents mitjans s'havia enriquit i era propietària de terres i cases que li proporcionava rendes sense treballar. El màxim objectiu era aconseguir ennoblir-se, estaven integrats en el sistema.

    • Burgesia que es dedicava al comerç i a les manufactures, treballava i no podia aspirar a ennoblir-se tot i que tenien recursos econòmics. No encaixaven en el sistema.

    Els artesans i menestrals: Vinculats als gremis. No eren pagesos però tampoc burgesos.

    Els errants no tenien res i els esclaus servien per l'ús domèstic.

    L'Antic règim es dividia en: Noblesa ð Clergat ð Tercer estat. A la seva vegada es dividien en ð Privilegiats ð Noblesa

    ð Clergat

    ð No privilegiats ð Tercer estat.

    Tipus de privilegis:

    • Privilegis econòmics: Els que més tenien no pagaven impostos, els impostos els pagaven el tercer estat.

    • Privilegis jurídics: A l'antic règim els no homes no eren iguals davant la llei. Només són jutjats si fan alguna cosa a algú que estigui al seu nivell.

    • Privilegis polítics: Els càrrecs polítics, militars i oficials.

    • Privilegis socio-culturals: Qualsevol membre tenia preferència en qualsevol acte públic (a les esglésies havia un lloc reservat pels nobles). La cultura estava limitada als privilegiats per això la gran majoria de la societat no sabia llegir ni escriure el llatí. La cultura estava sota el control de l'església que tenia un paper fonamental perquè era el pillar que justificava aquesta societat.

    Quan es creen nuclis de burgesos amb diners per pagar estudis als seus fills, aquests posaran en dubte allò que fins aleshores estava acceptat, començaran els problemes pels privilegiats que controlaven la cultura.

    A la societat de l'antic règim el sistema de propietat era diferent de l'actual, a l'antic règim per una banda existien:

    • Comunals: Terres que eren propietat del poble i servien per a que els més pobres poguessin subsistir. Eren boscos i prats (finalitza amb l'estat lliberal)

    • Propietats de domini útil i de domini eminent: Una mateixa terra podia tenir dos propietaris, un senyor tenia el domini eminent i un pagès, lliure, que tenia el domini útil.

    La societat de l'antic règim era mol diferent a la societat de classes.

    Diferencia entre societat estamental i societat de castes (Índia): Entre les diferents castes no hi ha una opció de canvi però a la societat estamental existeix la possibilitat de canviar d'estament.

    Havien dues maneres d'ennoblir-se:

  • Comprant un càrrec que s'heretava de pares a fills

  • Matrimoni d'un noble amb algú del tercer estat, ja que no tant sols s'ennobleix el conyuge, s'ennobleixen tots els membres de la família. Ennoblir-se d'aquesta manera era molt difícil.

  • 1.2.1.- La situació dels diferents grups socials des d'un punt de vista econòmic.

    Els grups socials des d'un punt de vista econòmic eren:

  • Rendistes: Els que vivien de rendes.

  • No rendistes: Els que pagaven les rendes.

  • Tipus de rendes:

  • Impostos a l'estat: Les dues coses imprescindibles per crear l'estat modern són els soldats i els funcionaris i per mantenir-los es necessiten diners. A l'antic règim el tercer estat paga però no tenen diners.

  • La pressió fiscal augmenta pels no privilegiats que són els que tenen menys recursos.

  • Impostos que es paguen a l'església: Els impostos que cobrava l'església s'anomenen delme i consisteix en donar 1/10 part de la collita a l'església.

  • Impostos que es paguen els senyors: Els que viuen dins de la senyoria (lliures o no) paguen per viure a les terres. Els senyors tenien monopolis, si en una senyoria havien tres molins tots eren dels senyors, els havien de fer servir perquè no en tenien d'altres i havien de pagar.

  • Els camperols tenien el domini útil però havien de pagar pel domini imminent al senyor, si els camperols no tenien diners els demanaven als jueus.

    Els jueus tenien prohibit ser camperols i vivien tots junts al call (nom que es donava només a Catalunya). Es dedicaven al comerç i amb els diners que guanyaven feien préstecs. Es dedicaven a la banca perquè el rei els obligava.

    El principal prestamista de l'antic règim, però, era l'església, tot i que la mala fama la tenien els jueus.

    Remences: Serfs que vivien a Catalunya al S. XV. Les lleis que regulaven la servitud a Catalunya són les mateixes que la de la resta de l'estat, lleis dures que provenien del dret consuetudinari (dret que provenia del costum, dret germànic). D'aquí sorgeixen els mal usos.

    Mal usos:

  • Rementia: Establia que un pagès estava vinculat a un determinat territori i havia de pagar al seu senyor amb treball personal i amb part dels productes que cultivava als seus terrenys.

  • Inestia: Si un remence moria sense testament el senyor es quedava amb una part dels béns.

  • Exorquia: Establia que els remences que no tinguessin fills havien d'indemnitzar els seu senyor.

  • Cugutia: Establia que el remence la dona del qual fos trobada cometent adulteri, havia de pagar una indemnització.

  • Firma d'espoli: Si un remence es veia obligat a hipotecar els pocs béns que tingués havia de pagar una indemnització.

  • Arsina: Si un incendi destruïa els béns del pagès havia de pagar una indemnització.

  • Consuetuds iniqües:

  • Ius maletractandi: Dret a maltractar. El senyor tenia dret a maltractar els seus serfs. Era el fonament de les consuetuds iniqües.

  • Dret a didatge: establia que si el senyor tenia un fill podia buscar entre els seus serfs una dida (dona que el criés) per poder donar-li el pit, era obligada a deixar el seu.

  • Ius primae Noctis: Qualsevol serf que es casés podia passar pel tràngol que el seu senyor passés la primera nit amb la seva dona (Braveheart S. XVIII).

  • 1.4.- Els primers atacs contra l'estructura social, política i econòmica de l'antic règim.

    L'aplicació d'una normativa feia que els serfs es revelessin a Catalunya S. XV i a gran part d'Europa occidental va desaparèixer la servitud, a Europa oriental la servitud es mantindrà fins la segona meitat del S. XIX.

    Una vegada els serfs aconseguien la seva llibertat s'establien les relacions de propietat on el senyor tenia el domini imminent i el camperol el domini útil de la terra. Aquest sistema perdurarà fins el triomf de l'esta liberal.

    Els orígens de l'estat liberal els trobem a Anglaterra, però el liberalisme no s'imposarà fins a la meitat del S. XIX i no a tots els estats.

    L'Antic règim comença a entrar en crisi per una sèrie de sotragades revolucionaries.

    1.4.1.- La Gran Bretanya i les revolucions de 1640 i 1688

    Gran Bretanya tenia una llarga tradició parlamentaria, parlamentarisme de l'antic règim que estava format per corps estamentals. Eren els representants del clergat, la noblesa i el tercer estat, però aquests corps estamentals es reunien quan els convocava el monarca, i aquests no estaven interessat en convocar-los.

    Els monarques no convocaven mai corts ni parlaments si no els obligaven a fer-ho. A gran Bretanya mentre les finances de la monarquia estaven en fallida augmentava el pes de la Gentry.

    Gentry: Expressió anglesa que engloba a diferents grups socials (nobles, antics càrrecs administratius, homes de negocis rics que compraven grans propietats agràries per retirar-se a viure). A Anglaterra la gentry no tindrà cap problema per cercar el màxim rendiment possible a les seves terres alhora que volien que Anglaterra seguís una política econòmica mercantilista, fonamentada en el comerç.

    Aquests van obligar el monarca a tornar a convocar el parlament 1640 amb la intenció de limitar el poder del rei, semblava que no ho aconseguirien, però una part de la noblesa i l'exèrcit donava suport a Carles I.

    Arriba un moment que els dos bàndols trenquen les relacions i comença una guerra civil 1642-1645.

    En un primer moment l'exèrcit monàrquic guanya totes les batalles però al final perden la guerra, en gran part per la intervenció d'Oliver Cronwell (polític 1599-1648).

    Oliver Cromwell: No era anglicà sinó purità. Els puritans eren molt crítics amb l'església anglicana i els acusaven de voler imitar l'església romana. Els puritans respectaven l'evangeli, eren partidaris de l'austeritat i volien viure com els primers cristians. Els primers colons anglesos que ocupaven americana eren puritans.

    El purità noble i ric veu que els parlamentaris no poden guanyar a un exèrcit professional perquè no estan preparats. Per compte propi comencen a preparar un exèrcit que defuig el combat perquè s'estan preparant, eren coneguts per l'exèrcit del Sants.

    Quan entren en combat guanyen i el parlament veu que aquella és la via per guanyar la guerra. A partir d'aquest moment es crea el New Model Army, comandat per Cronwell i que aconsegueix guanyar la guerra.

    Dintre de l'exèrcit sorgirà un moviment democràtic, els Levelers (nivetlladors) però Cronwell no era un leveler, ell volia un monarca que acceptés el predomini del parlament. Carles I després de la derrota sembla que accepta el predomini del parlament, en realitat conspira per reimposar el sistema absolutista. A Carles I li fan un judici, el rei es nega a defensar-se però Cronwell esta a l'acusació i l'acusa de traïció, tirania i d'assassinat. Cronwell vol que el tanquin per mai més però pe una petita diferencia ( de 135 jutges 37 voten per la pena capital de morir a cop de destral) i Carles I mor de cop de destral.

    Comença el període republicà a Anglaterra conegut com Commonwelth 1649-1653.

    Predomini del parlament però el polític que controla el parlament es Cronwell que proposa política exterior molt agressiva. Conquereixen Escòcia, Irlanda i comencen a introduir-se a l'índia perquè el règim polític anglès representa els interessos polítics de la gentry. Anglaterra es converteix en l'estat més lliure del món amb poder de propietaris i homes de negocis.

    Levelers són esclafats i 1653 Cromwell i el seu fill establiran una dictadura personal. Durant aquest període Cromwell impulsarà el govern britànic amb lleis com l'acte de navegació de 1651, aquesta llei estableix que totes les colònies britàniques únicament podien comerciar amb Anglaterra. Al 1654 els anglesos entraves en guerra amb les províncies unides (Holanda), coneguda com a República comercial perquè dedicaven la seva política exterior a potenciar el comerç fins a 1654.

    A la mort de Cromwell hi ha un intent de successió per part del seu fill, però aquest intent fracassà. Una part de la Gentry decideix restaurar la monarquia en la persona de Carles III.

    Carles III promet respectar el govern i les conquestes revolucionaries, però a l'Índia busca i penja els jutges que van enfonsar el seu pare. El fill instaura la monarquia absoluta però a 1688 el reporten a Europa.

    Després del triomf dels parlamentaris Hill afirma que mai abans del període de Cromwell els homes de negocis havien tingut tant de poder polític. Cromwell impulsà una política exterior expansiva, durant aquests anys els anglesos disseccionen Irlanda i Escòcia. Cromwell també impulsa una política exterior mercantilista, intenta controlar el major nombre de mercats possibles pels productes anglesos. Impulsa les actes de navegació que estipulaven que les colònies angleses únicament podien comercialitzar amb les illes britàniques. Aquesta política mercantilista té com a conseqüència la guerra amb Holanda, perquè en aquells moments controlaven la major part de les rutes marítimes. La política exterior anglesa també s'enfronta amb els espanyols (per augmentar la seva influència a Amèrica) i amb el francesos (per controlar l'Índia).

    En aquest període els anglesos controlen Jamaica i les illes del Carib. Els Britànics comencen a introduir-se a les Antilles, i aquestes es converteixen en un niu de pirates perquè a la segona meitat del segle XVII els anglesos comencen a transformar-se en la primera potencia mundial i fonamenten el seu poder en la seva marina de guerra. Aquest control del mar, els impulsarà cap els negocis de pirateria i el negoci de la tracta (comerç d'esclaus).

    Mort Cromwell, que des de 1653 actuava com un dictador, es restaura la monarquia. En un primer moment la restauració del fill de Carles I, Carles II (1660), no havia d'implicar canvis polítics, Carles II es comprometia a governar amb el parlament però les intencions de Carles II no eren aquestes. Cap al final del seu regnat va tornar a governar com un monarca absolutista, i per aquest motiu, quan mor Carles II la noblesa anglesa, la Gentry, decideix fer fora a la dinastia dels Stuart i substituir-los per un príncep d'orígens holandesos, Guillem d'Orange, qui es compromet a governar amb el parlament (1688), a partir d'aquest moment Anglaterra és la societat més lliure d'Europa, però aquesta llibertat queda limitada a els més rics amb la noblesa.

    Els pobres van adonar-se poc dels canvis polítics, però a Anglaterra durant tot el segle XIX i XX no va haver cap revolució política, a diferencia del continent, perquè el sistema polític anglès ha evolucionat sense ruptures fins els nostres dies. El parlament del segle XVII era molt diferent a el parlament actual anglès. Anglaterra és l'estat amb la constitució més antiga del món, tot i que no ha estat mai escrita, es considera moral.

    D'aquest procés revolucionari va sorgir un parlament dividit en dos cambres, la cambra dels comuns que aplegava els diputat de la Gentry perquè el dret de votar era censitari (els homes poden votar a partir d'un determinat grau de riquesa), aquest sofragi donava la possibilitat de votar a poca gent, es va ampliar al segle XIX. La cambra dels Lords que estava reservada a els grans nobles anglesos que no eren triats per ningú, els lords neixen.

    Les eleccions no abarcaven el conjunt de tot l'estat, es realitzaven per circumscripcions, un territori determinat escollia els seus diputats al parlament, un parlament que tenia el poder legislatiu, per tant Anglaterra ja no era des del segle XVII un estat absolutista però tampoc lliberal.

    Els canvis polítics tenen com a conseqüència, canvis econòmics, en aquest període els interessos dels grans propietaris agraris s'imposen sobre la tradició comunalista perquè en aquest moment a Anglaterra s'aprovarà una llei d'enclosures. Els propietaris de terres havien de enreixar els seus camps i dins d'aquests podien fer el que volguessin, però el s pagesos pobres havien de vendre les terres i un cop venudes anaven a les ciutats on treballaven a la indústria, aquest pagesos eren ma d'obra barata.

    A Anglaterra les finances reben un gran impuls i, a finals del segle XVII, es crea el Banc d'Anglaterra. Té un gran increment al Borsa de Londres que es converteix en la principal borsa del món. Els grans canvis ens ajuden a entendre que Anglaterra és el primer estat a industrialitzar-se. Els anglesos havien aconseguit l'hegemonia política i estaven a punt d'aconseguir l'hegemonia política a la resta dels estats europeus.

    Aquests fets expliquen que sigui a Anglaterra on sorgirà l'escola de pensament econòmic escocès, els primers pensadors lliberals . La llibertat de la societat anglesa queda reflectida a la producció cultural i científica (el poeta Milton, el filòsof Locke i el científic Newton).

    Anglaterra tenia un règim amb moltes més llibertats que qualsevol altre estat europeu, en aquest període Anglaterra era un estat de propietaris, que eren els que tenien diners i dret i podia participar en política, els més pobres (la major part de la societat) quedaven marginats.

    1.4.2.- La Revolució Americana

    A Amèrica de fet no s'havia consolidat l'estructura de l'antic règim, els orígens dels Estats Units d'Amèrica eren diverses colònies independents entre si. Les primeres colònies nord americanes van ser fundades per puritans, que marxaven d'Anglaterra davant la dificultat d'aconseguir terres i també per motius religiosos, a Americana tenien cartes de poblament que els donaven moltes llibertats, l'estructura de l'antic règim no arribà a consolidar-se mai a les colònies angleses a Amèrica.

    Les colònies angleses van créixer molt al segle XVIII així entre 1700-1775 la població de les colònies angleses a Amèrica es van multiplicar per deu. A les 13 colònies va començar a desenvolupar-se una economia pròpia i diferent a la del nord, es dedicaven al comerç i a la construcció de vaixells, al sud l'economia estava fonamentada en grans plantacions, sobretot de cotó, conreades amb ma d'obra esclava.

    Les 13 colònies van començar a construir les primeres ciutats dels Estats Units (Filadèlfia o Nova York) malgrat que no ho podien fer, mantenien comerç regular amb els seus veïns, es desenvolupà una xarxa de ciutats amb economia pròpia.

    Com comencen els problemes entre les colònies i Anglaterra? Després d'una victòria. L'imperi espanyol en el segle XVIII estava en davallada però havien dues potencies que s'enfrontaven per l'hegemonia política, els anglesos i els francesos volien ocupar els mateixos territoris, els francesos volien el Far-west i l'Índia, Anglaterra volia el Far-west i ja ocupava l'Índia.

    Davant aquest problema va començar la guerra dels 7 anys, 1757-1763, guerra que van guanyar els anglesos. Aquesta guerra no afectà Europa, ja que tota la lluita va ser a Amèrica i a l'Índia.

    Els anglesos obtenen Canadà i la Louisiana (conca del riu Saint Louis) i amb la possibilitat d'ocupar l'Índia. aquesta victòria dona peu al procés que acaba amb la independència els Estats Units.

    La guerra va ésser llarg i costosa, la major part de les despeses les havia pagat la metròpoli, el govern anglès volia recuperar les despeses que li havia costat l'enfrontament amb França a través d'un augment de la pressió fiscal, sobre les colons de Nord Amèrica, que fins aleshores havia estat nul·la i limitant la possibilitat d'ocupar més terres gratuïtament, establiran la línia dels Apalatxes que estipulava que tots els territoris que es poguessin conquerir al Far-West no serien dels colons sinó que eren terrenys de la corona, aquí comencen els conflictes.

    Anglaterra comença a imposar petits impostos a els colons, impostos sobre el paper, el vidre, el plom i el té. Els impostos no generaven un gran valor però els colons es negaven a pagar-los, el problema no era econòmic, ells no volien pagar, era un problema polític perquè el que en realitat es discutia era qui tenia capacitat per posar els impostos.

    Davant la pressió, el govern anglès retira tots els impostos menys el que recau sobre el té.

    Aquest impost generarà el primer incident que portarà a l'inici de la revolució americana, això passarà a Boston, quan un dels vaixells anglesos que portaven té. Un dels vaixells anglesos portaven té que havia pagat l'impost, els contraris a aquest impost el llançaren a la mar i el govern va reaccionar castigant a Boston amb el tancament del seu port

    En un primer moment els dirigents dels colons no defensaven posicionaments independentistes, pretenien retornar a la situació prèvia el 1763, no volien pagar impostos i no volien que els limitessin la possibilitat d'ocupar territori indi. Caps dels dos bàndols volia cedir, els colons perquè havien viscut d'aquella manera i el govern anglès perquè estava convençut de tenir raó, per la guerra tan costosa que havien mantingut per expulsar els francesos de Nord Amèrica, i que guanyarien quan 1775 comencen els enfrontaments, on els dos contingents no són equiparables. Els colons era una població de tres milions d'habitants, però d'aquests una part eren fidels a la corona anglesa, els colons no tenien exèrcit regular, ni armament, ni direcció centralitzada s'enfrontaven contra l'exèrcit més poderós, reforçat amb mercenaris alemanys i algunes tribus indígenes. Per tant, a priori, no semblava probable que les colons poguessin guanyar la guerra, però la van guanyar.

    1775 els posicionment dels dos bàndols es radicalitzen, els colons no es conformen en tornar a la situació de 1763, volen la independència de les 13 colònies.

    El 4 de juliol de 1775, Jefferson redacta la declaració d'independència de les 13 colònies Angleses, a la Declaració d'independència de Nord Amèrica expliquen perquè es volen independitzar.

    Trobem la primera declaració dels drets de l'home i del ciutadà i destaquem:

    • Tots els ciutadans tenen dret a la vida.

    • Tots els ciutadans tenen dret a la llibertat.

    • Tots els ciutadans tenen dret a cercar la seva llibertat.

    Les 13 colònies, cada una per la seva banda, comencen a redactar les seves pròpies constitucions. Jefferson redacta la constitució de Virgínia que es convertirà en el model, en totes les constitucions trobem tres punts comuns:

    • La sobirania és del poble.

    • Adopten la divisió de poders del marques de Montesquieu.

    • Garanteixen la llibertat de cultes.

    Els rebels s'han organitzat i constitueixen diferents exèrcits que lluiten a les 13 colònies i tenen un comandament unificat en la figura de George Washington, a més els independentistes reben el suport de França i Espanya per intentar debilitar a Anglaterra.

    Amb l'ajuda de França i Espanya, els rebels comencen a guanyar batalles i a 1783 es signa a París el tractat de Pau entre les colònies i Anglaterra.

    Aquest tractat comporta:

    • Independència de les 13 colònies que eren els 13 estats independents, tot i que Anglaterra conserva Canadà, ha de fer petites concessions, cosa que provoca una petita crisi al imperi anglès.

    • Anglaterra perd les 13 colònies i es veia obligada a compensar els aliats dels rebels. França obté territoris a Àfrica i alguna illa a les Antilles. Espanya recupera Menorca, Florida i Hondures, també recupera l'estatus de potència internacional.

    Però els vencedors havien tingut despeses de guerra, havien perdut 70.000 homes i veien com els partidaris del govern britànic emigraven a Canadà cosa que feia pensar quines relacions havien d'establir entre els 13 estats independents.

    Havien dos problemes que impulsaven a les 13 colònies a vincular-se en confederació o federació, la primera d'elles, era que el deute de guerra afectava a tots i, la segona, possible expansió cap al Far West.

    La guerra va afectar a França que v veure com augmentava el seu deute intern perquè els francesos havien proporcionat diners i armes, quan la hisenda francesa era deficitària i la revolució francesa comença perquè la hisenda fa fallida.

    En aquesta guerra havia lluitat un important cos de voluntaris francesos comandat pel marqués Lafayette, els voluntaris tornen amb un ideari lliberal que ajudarà a consolidar el moviment revolucionaria a França on la revolució comença 1789.

    Espanya torna a ser una potència importen, a finals del segle XVIII ocupava gran part d'Amèrica. Amb la independència comencen a difondre's tesis independentistes per tot el territori espanyol i quan les colònies tenen l'oportunitat d'independitzar-se, 1808, les tropes franceses invaeixen Espanya.

    Trobem diferents tendències polítiques, els que estaven a favor de la independència i els que volien un únic estat centralitzat.

    Els 13 estats buscaven la manera d'unir-se, però tenien dos problemes fonamentals:

    • Pagament del deute de guerra: Estaven endeutats i no tots tenien la mateixa extensió, població i capacitat econòmica.

    • Expansió cap al Far West: Els diferents estats havien de lluitar per la conquesta, si lluitaven uns contra les altres acabarien barallant-se, per aquest motiu a la convenció de Filadèlfia (1787) es van reunir per redactar una constitució que aplegués els 13 estats en una Federació.

    Una part dels impulsors de la independència dels Estats Units (Washington, Hamilton i Adams) volien un estat fort, però d'altres polítics (Jefferson) eren partidaris de donar amplies competències als estats i limitar el poder del govern. A aquesta convenció es va aprovar la primera constitució, la primera constitució liberal i escrita del món. La constitució nord-americana és de 1787 però entra en vigor a 1789 perquè alguns estats de la nova Federació no acaben d'estar d'acord amb el text constitucional. 1789 els 13 estats accepten la constitució i neixen els Estats Units d'Amèrica, que en un primer moment eren 13 i avui dia són 51. Avui dia la constitució encara és vigent.

    La constitució es fomenta en una divisió de poders molt clara, els Estats Units ho aplica d'una manera més fidedigna els diferents poders:

    • Poder executiu: Concentra les atribucions de l'executiu en una persona que és el president, és cap d'estat i primer ministre (cap de govern).

    • Poder executiu: No depèn del parlament, és independent. El parlament és indissoluble i la seva funció és legislar dins de les competències del govern federal.

    • Poder Legislatiu: Esta dividit en dues cambres

    • Cambra de representants: Aplega la representació dels ciutadans.

    • Senat: Té en les seves mans la representació territorial.

    • Poder judicial: Independent dels altres poders. Cada estat té el seu propi poder judicial, perquè cada estat té les seves pròpies lleis (en alguns estats hi ha pena de mort i en altres no).

    Els Estats Units són una federació, és una divisió de la sobirania (S. XIX) i divisió de competències (S. XX) estan molt delimitades les competències, així el govern s'encarrega de la defensa, assumptes exteriors de la hisenda i de les infrastructures que afecten a més d'un estat. Més tard van crear una policia estatal, FBI.

    Són competències dels estats, les comunicacions, la justícia, la seguretat interior (policia) i les infrastructures, i per tant els ciutadans dels Estats Units, en el seu

    passaport, tenen que són ciutadans de l'estat i de les federacions.

    Els tres poders es controlen entre ells. El sistema polític volia garantir la llibertat individual dels seus ciutadans i de fet els Estats Units és un dels estats on els seus ciutadans gaudeixen de més llibertat (S. XVIII).

    1.4.3.- La Revolució Francesa

    La Revolució francesa ha estat vista sobretot fa uns anys com el model de revolució lliberal, ara això es posa en dubte.

    França a les vigílies de la revolució.

    França a finals del S. XVIII era un dels estats més poblats d'Europa (23.000.000 habitants) d'aquests 2.5% (515.000) eren nobles, 2% (460.000) eren clergues i 95% (22.000) eren del 3r estat.

    De 22 milions, la major part eren camperols i analfabets però dels camperols havia una petita part que eren propietaris de les seves terres i gran part que treballaven per un noble com a jornalers o com a enfiteutes (llogaters).

    A les ciutats havia un artesanat regulat, més o menys, pels gremis que començaven a estar en crisis i finalment havia burgesia que començava a tenir importància. Burgesia que tenia capacitat econòmica, que podia ilustrar els seus fills però que no tenia possibilitat d'ascens social.

    A França havia el problema afegit de la hisenda. L'absolutisme francès s'havia caracteritzat per tenir una despesa pública excessiva, el govern gastava més del que recaptava. L'estat s'havia endeutat molt per la seva política exterior agressiva (guerres) i per tenir una cort que vivia en l'opulència, però com que era un estat de l'antic règim, els que pagaven els impostos eren els membres del tercer estat. Arribà un moment que la pressió fiscal s'apropava al 70% i augmentar la pressió fiscal no és possible, llavors només restava una solució, posar impostos als estaments privilegiats que no volien pagar impostos.

    Els més crítics amb l'absolutisme era la ilustració (enciclopedistes), els més destacats eren Montesquieu, Rosseau, Diderot, Voltaire, D'alambert. No posaven en dubte l'absolutisme però Diderot i D'alambert cercaven la veritat del fenòmens físics i de la realitat i van començar a posar en dubte moltes de les explicacions que sostenien per criteri d'autoritat.

    Els il·lustrats defensaran l'empirisme i aplicaran a l política allò que aplicaran a la ciència. Els il·lustrats eren molt crítics amb els costulars de l'església, també s'oposaven a l'absolutisme bona part de la noblesa perquè volien intentar aprofitar la debilitat del monarca per recuperar el poder polític i els nobles volien que el monarca convoqués el parlament estamental, un parlament en el que cada grup social tenia un vot, la majoria de vots estaven en mans dels estaments privilegiats. Volien aprofitar la majoria per recuperar els privilegis perduts.

    Burgesia: Una part veia que tenien poder econòmic però no tenien poder polític. Pretenien que aquest sistema polític evolucionés i tendís cap un model inspirat en el parlamentarisme britànic.

    Lluís XVI, rei des de 1774, des que assumeix la corona es troba amb el problema de la hisenda, per aquest motiu tendeix a confiar en ministres d'hisenda lliberals, com Turgot o Necker, que pretenien solucionar el dèficit fent pagar els que més tenien, volien modificar el sistema econòmic però no el polític.

    Els estaments privilegiats no estaven disposats a renunciar als seus privilegis, per tant van provocar la destitució de Turgot (1775) i es substituït per Necker.

    Necker es va trobar que havia de pagar les despeses generades per la intervenció de França a la guerra d'independència americana. Necker demanà més préstecs i el deute es va fer més gros. Necker sap que l'única manera de reduir el dèficit és augmentant els impostos i per aconseguir-ho havien de pagar els estaments privilegiats. Per fer pressió, Necker publica els pressupostos de l'estat, i aquests demostren que la cort gastava el 10% del pressupost de l'estat francès, mostraven el volum del deute i com una part molt important dels ingressos es destinaven a pagar el deute. La resposta dels privilegiats fa que caigui Necker.

    1783 les coses empitjoren per a la monarquia, perquè el problema amb la hisenda no es soluciona i els soldats que havien combatut s'organitzen en el partit patriota, aquest volia transformar la monarquia absolutista en monarquia parlamentaria.

    La constitució d'un partit polític d'oposició a l'antic règim, partit impulsat pels homes que havien lluitat a la guerra d'independència americana juntament Lafayette. A aquest havien monarques (Felip d'Orleans), burgesos (Mirebau), clergues (Tayllerand) i abats (Sieyes).

    Tayllerand era el primer gran polític contemporani (va saber nedar i guardar la roba) essent un dels principals precursors de la revolució francesa, va ésser ministre de Lluís XVIII.

    El govern, que continuava amb els seus problemes hisendístics, va cometre l'error econòmic de signar un tractat comercial amb Anglaterra (1786). Aquest tractat comercial permetia que els productes francesos i anglesos es poguessin vendre lliurement en les dos països sense pagar aranzels, la indústria anglesa era la més desenvolupada del període, per tant, al desaparèixer els aranzels, els seus productes industrials van desplaçar els francesos, la indústria francesa va entrar en crisi i els ingressos de la hisenda van disminuir perquè no entraven diners pels aranzels i perquè deixaven de pagar els productors industrials.

    1788 va ser un any de mala collita, i com a conseqüència va haver de una crisi de subsistència, aquesta crisi va fer que hi haguessin motins, la situació de l'estat francès en el període previ era molt estable.

    L'estat es va decretar en fallida perquè va arribar un moment en que els interessos del deute eren superiors als ingressos de la hisenda, en aquesta situació de fallida el monarca torna a confiar en Necker però la noblesa i els privilegiats no volen pagar impostos i obliguen al monarca a convocar els estats generals (parlament de l'antic règim francès) que feia més d'un segle que no s'havia convocat.

    S'inicia una mena de procés electoral i tots els francesos tenien dret a presentar, per escrit, les seves queixes perquè les discutís el parlament, són els Quaderns de queixes. Les queixes podien ser de tot tipus (crítiques a l'antic règim ...) però durant la "campanya electoral" el partit patriota desenvolupa una intensa activitat propagandística i abat Sieyes publica un opuscle que es titula "Què és el tercet estat?" i reivindica pel tercer estat drets polítics, en un primer moment reivindicaven aquests drets sense posar en dubte la monarquia, el seu model a seguir era l'anglès.

    L'activitat del partit patriota que comptava amb el suport de Necker va aconseguir un petit canvi, que es doblés el numero de representants del tercer estat, que els representants del parlament fossin del tercer estat, de la noblesa i del clergat. Aquesta modificació no interessava els privilegiats.

    El parlament es reunia en una ciutat (Versalles) i el funcionament normal era que els representants dels tres estaments només estiguessin junts el primer dia i discutien els problemes per separat, finalment es juntaven a votar.

    Va haver un canvi important pel partit patriota perquè els representants del tercer estat no estaven disposats a acceptar el funcionament tradicional dels estats generals i una vegada reunits van exigir que les discussions fossin comunes i que les votacions fossin nominals (no un vot per estament si no un vot per representant).

    A partir d'aquest moment els fets i el procés revolucionari s'accelera.

    Els estats generals van ser convocats el 5 de maig de 1879, després, a la primera reunió, els membres del tercer estat exposen les seves exigències però els dos altres estaments no les accepten i tenim un problema, els representants de la noblesa i el clergat se'n van, el monarca ordena tancar l'edifici on es reunien el 17 de juny de 1879.

    Els representants del tercer estat se'n van al gimnàs (joc pilota) i allà juren que no es dissoldran, que no marxaran fins que França tingui una constitució.

    Els estats generals es transformen en assemblea general. Al joc pilota només es reuneixen els representants del tercer estat i tot això genera mobilitzacions populars.

    Davant la possibilitat de insurrecció popular, el monarca decideix que els representants de la noblesa i el clergat acceptin les condicions del tercer estat el 9 de juliol de 1789. L'assemblea nacional es transforma en assemblea constituent, tots els representants estan d'acord que la funció del parlament es donar una constitució a l'estat francès, el monarca cedeix a la pressió però, per altra banda, prepara un exèrcit per esclafar el parlament.

    A París hi ha un debat polític i davant la possibilitat que els monàrquics intentessin acabar amb el parlament, els tradicionals el 14 de juliol de 1879 prenen l'assalt de la Bastilla. La bastilla era una presó política de l'estat Francés, símbol de l'arbitrarietat de l'antic règim, tancaven a persones per delictes d'opinió, aquestes persones estaven a la bastilla fins que el monarca volgués o el reu morís.

    Davant els rumors, a París, un grup de joves revolucionaris van a la bastilla per aconseguir armes i alliberar els presos. Els guàrdies, en veure la multitud, obren foc (aquest fou el seu gran error), maten molts revolucionaris, però els assaltants entren i no deixen cap guàrdia viu. La revolució ha començat.

    A França comença, segons G. Lefebure, tres revolucions simultànies, la revolució del parlament, la revolució a la ciutat de París i la revolució del camperols. Cada revolució actua per diferents motius.

    Al camp hi han insurreccions de camperols motivades per temor a una possible reacció dels nobles, circula el rumor que els nobles es preparen per re-instaurar la seva autoritat, molt durament.

    Davant d'això, molts camperols es rebel·len i van cap a les cases dels senyors, cremen tots els papers que troben, si no hi han papers no es podia demostrar la propietat d'una terra i el propietari seria qui treballés la terra.

    A les ciutats els ajuntaments francesos s'organitzaven en comunes, ajuntaments revolucionaris, s'auto-atorgaven capacitat legislativa i a París armen un exèrcit format pels més radicals.

    Aquests canvis als camps i a les ciutats van radicalitzar l'actuació de l'assemblea constituent a l'agost s'aproven dues lleis fonamentals: A principis d'agost la llei d'abolició del règim feudal i a finals d'agost la primera declaració dels dret de l'home i el ciutadans d'on sorgirà el lema de la revolució francesa, llibertat (personal), igualtat (jurídica), fraternitat (resistència a l'opressió). Perquè aquestes lleis fossin vigents faltava que les signés el monarca i suposaven la fi de l'antic règim i el monarca no volia signar-les. Els més radicals fan una manifestació al palau del monarca, al capdavant hi van les dones i els nens i li fan saber el monarca que podia dir que signava les lleis, aleshores no passava res, o que no les signava. Per por a un assalt, el monarca, a l'octubre de 1789, les signa i legalment l'antic règim quedava abolit a l'estat francès.

    Els membres del braç reial troben una solució per acabar amb el seu problema, nacionalitzar els béns de l'església, propietària de gran part de les terres. Aquesta decisió no agrada al vaticà.

    Després d'octubre de 1789 la situació es va calmar, la nacionalització dels béns de l'església genera un problema perquè els eclesiàstics han de viure, l'assemblea constituent elabora un codi civil del clergat al juliol de 1790. Aquest codi civil del clergat convertia els eclesiàstics francesos en una mena de "funcionaris de l'estat". Aprovada la constitució obligaven a jurar-la a tot el clergat francès però el Vaticà va establir que tots els clergues que la juressin quedaven ex-comulgats, i això és un nou problema. Gran part del clergat va donar suport als partidaris de l'absolutisme, una part dels camperols, els més vinculats als eclesiàstics també donaven suport als absolutistes amb representació a l'assemblea constituent que emigren i preparen una rebel·lió per re-instaurar l'absolutisme.

    Hi ha una rebel·lió a l'interior de França (Vendée) i buscaven el suport dels estats absolutistes que voltaven França (Regne d'Espanya, Imperi Austríac, Regne Prussià i el imperi Rus).

    L'assemblea constituent estava controlada pels parlamentaris constitucionals, els antics membres del partir patriota, que volien transformar l'estat francès en una monarquia parlamentaria igual que l'anglesa. Impulsen i elaboren la primera constitució liberal francesa, a l'assemblea constituent havien liberals de diferents tendències, els més radicals eren Marat, Danton i Hebert, però els liberals moderats tenien un problema, havien elaborat una constitució on el monarca tenia molt de pes polític, el monarca i el parlament compartien la sobirania, però Lluís XVII era un problema. El monarca havia estat educat com a monarca absolut designat per Déu, que no s'equivocava mai, i alguns parlamentarismes pretenen limitar el seu poder.

    El monarca comet l'error de, quan estava a punt de fer la constitució, intentar fugir de França amb la seva família, quan està a la frontera amb Suïssa es descobert i obligat a tornar a París, on s'apropava la primera constitució lliberal.

    Una constitució que transforma l'estat francès en monarca parlamentarista fonamentada en la divisió de poders però on un dels poders és més important. El principal poder era el poder legislatiu (parlament), el poder executiu (govern) era dèbil i depenia del parlament. La nova constitució establia que el monarca era el cap de l'estat, el designava el govern, s'encarregava de les relacions exteriors i tenia dret a vet (vetar és que si una llei no li agradava no l'aprovava).

    El poder de la monarquia era considerable, el problema era que els revolucionaris no podien confiar en un monarca que havia intentat fugir per impulsar la contrarevolució a l'exterior, però una vegada aprovada la constitució, 1791, l'assemblea constituent deixa de tenir sentit i passen a l'assemblea legislativa.

    A aquest període comencen els problemes amb els revolucionaris, la situació a França era complicada perquè des de la revolució no havia una autoritat clara, havia inestabilitat absolutista a l'estat francès.

    Amb aquesta conjuntura els francesos inicien una guerra amb els seus veïns, el més fort amb Àustria. Les potencies absolutistes porten la iniciativa de guerra i sembla que conqueriran Paris molt fàcilment. El cap dels exercits absolutistes que al juliol de 1792 estava a punt de conquerir París (fins el punt que publicà un manifest on amenaça París) afirma que si la família reial pateix cap mal el poble pagarà les conseqüències. Els revolucionaris davant les amenaces assalten les presons per matar els absolutistes i la comuna revolucionaria de París comença a prendre la iniciativa. Els absolutistes comencen a perdre les batalles perquè els seus soldats anaven a la guerra per cobrar un sou, mentre que els soldats revolucionaris francesos anaven a defensar els seus ideals.

    L'assemblea legislativa destitueix el monarca i l'empresona, després d'això convoquen eleccions per sofragi universal masculí.

    S'inicia un nou període polític, el període de convenció (període constituent).

    França necessita una nova constitució, en un primer moment la convenció esta controlada pels girondins, liberals i partidaris del lliure mercat, tenien llibertats polítiques i civil però no volien que l'estat intervingués en l'economia, eren partidaris de descentralitzar l'estat francès.

    Durant el seu predomini polític jutgen al monarca, Lluís XVII, en aquest ca el jutja la convenció i per un vot de diferència, decideixen executar-lo, el condemnen pels delictes de tirania i traïció. La pena que li imposen és la guillotina. La guillotina era molt aplicada a tots els contrarevolucionaris, a més era un espectacle públic (a París havien dos guillotines).

    Els opositors dels girondins eren els jacobins (també coneguts com cordeliers o muntanyesos). Les seves reunions les feien a l'antic monestir de St. Jacob. Els jacobins eren liberals, més radicals que els girondins i partidaris de la democràcia. La seva funció era social de la propietat i intervenció de l'estat a l'economia, els jacobins eren partidaris de la centralització i uniformització igualadora de la societat, volien que tots els francesos tinguessin els mateixos drets i els mateixos deures.

    Com arriben els jacobins al poder? Els girondins (1793-1794) que controlen el parlament, havien evitat que els absolutistes entressin a París, però no havien pogut solucionar la crisi econòmica que afectava a l'estat francès en general i a París en particular. L'ajuntament de París estava controlat pel jacobins i aquests tenien un petit exèrcit integrat pels més pobres (Saint-culotte) que volien que el poder limités els preus i subvencionés els productes de primera necessitat, per tant es va decidir que els jacobins eren els més apropiats per dirigit l'estat; van suggerir un canvi de govern envoltant el parlament francès amb armes i dient que expulsaven els girondins.

    Els girondins cauen i arriben al poder els jacobins, els principals dirigents eren Marat, Danton i Robespierre.

    Marat era el teòric i redactà una nova constitució democràtica, però no la va poder acabar perquè patia una malaltia terminal i mor apunyalat a la banyera per una monja.

    Danton era el millor orador i el polític més popular però era una mica corrupte i aprofità això Roberspierre per fer que el condemnessin a mort. Marat mor a la guillotina.

    Roberspierre aprofita que els jacobins tenen una tendència radical i els condemna a mort. A 1793 Roberspierre, "el Pur", després del cop d'estat mor a la guillotina.

    Els jacobins amb la lleva obligatòria inventen el servei militar obligatori, creen la lleva obligatòria per mobilitzar un gran exercit que començà a obtenir victòries importants però els jacobins, demòcrates, per aconseguir la cohesió interior a França van suspendre les garanties constitucionals i de fet comença el període del gran terror.

    Per evitar problemes interns establiren un tribuna de salut publica (tribunal sumaríssim), un tribunal que normalment acostumen a utilitzar militars en el període de guerra, la condemna és la de pena de mort que s'aplica al instant, no hi ha apelació.

    Suspenen la constitució, els drets individuals i la divisió de poders, però pacifiquen l'estat francès i aconsegueixen imposar-se a les potències veïnes.

    A nivell intern, Roberspierre aconsegueix suprimir els seus enemics dins del partit dels jacobins i es pensa que podrà iniciar un període de dictadura personal però s'equivoca perquè després del període de terror, que va afectar a tothom, pensava que podria imposar la constitució de Marat, però els seus rivals polítics que només s'havien d'enfrontar a Roberspierre van ordenar la seva detenció, va ser jutjat i condemnat a mort.

    A partir d'aquest moment els liberals moderats controlen el procés revolucionari amb la convenció termidoriana i després amb el dictori, el sistema polític que va substituir a la convenció. Directori perquè el poder executiu no estava en mans d'una persona, estava en un directori integrat per cinc persones.

    França evoluciona cap a un liberalisme molt moderat on estaven prohibides les associacions d'obrers i els sofragi era censitari. Els jacobins són perseguits per les autoritats.

    Destaca un jove general, Napoleó Bonaparte, a 1795 esclafa una insurrecció d'absolutistes, a 1798 esclafa l'últim intent d'insurrecció dels radicals encapçalats per Babeuf que era cap d'un grup que eren coneguts com els iguals, perquè volien imposar un model social on tota la població fos igual. Babeuf i els seus partidaris acaben a la guillotina.

    Napoleó va veure que podia aspirar a seguir la carrera política, a 1799 va encapçalar un cop d'estat que acabava amb el directori i s'inicia l'etapa del consolat.

    Sieyes va redactar la nova constitució del període consolat. El poder executiu estava en mans de tres consols però d'aquests només un tenia plens poders, el altres dos només l'assessoraven. El primer consol era Napoleó.

    Durant el consolat la societat francesa s'estabilitza. Napoleó acaba amb la inseguretat econòmica a través de les conquestes militars, acaba amb el desordre administratiu i consolida les tesis defensades pel liberalisme més moderat. Napoléo gradualment va acabant amb les conquestes revolucionaries i es va comportant com un monarca més.

    La tasca legislativa és molt important pel codi civil napoleònic (1804), és el primer codi civil que es redacta a Europa. És garanteix la llibertat individual, es respecta la propietat privada, es regula el matrimoni civil i el divorci.

    Napoleó volia ser emperador i el 1804 s'autoproclama emperador, en un primer moment havia d'ésser un bisbe qui el proclamés emperador, però ho va fer ell.

    A França s'ha acabat la revolució perquè Napoleó es va comportar com un monarca més però entre 1804 i 1813 els exèrcits imperials francesos arriben a conquerir gairebé tota Europa (de Cadis a Moscou). Napoleó aplicà la contrarevolució a l'estat i estendrà les idees lliberals a tots els estats que conquerien els exèrcits napoleònics.

    El moment de màxim esplendor del imperi francès va ser el 1812 quan tenia 150 departament en els que vivien 50 milions d'europeus (a Europa vivien 175 milions d'habitants).

    Napoleó a nivell militar va trobar-se amb dos problemes: El primer va ser la forma de fer la guerra de l'Estat Espanyol (guerrilla). José Bonaparte regna a l'Estat Espanyol i el seu germà Napoleó li demana Catalunya. El segon, va ser Rússia, ja que els seus exercits mai havien estat derrotats. El 1812 Napoleó va atacar Rússia amb un exercit impressionant integrat per soldats d'arreu d'Europa, tenien l'objectiu de conquerir Moscou. Van aconseguir fer-se amb Moscou però són derrotats perquè els russos van aplicar una tàctica de guerra molt efectiva. No buscaven una batalla, s'anaven retirant deixant al seu pas terra cremada, aconseguint un front més gran i una divisió en l'exèrcit enemic, d'aquesta manera l'exèrcit rus va poder atacar. També sel's va afegir la climatologia, era hivern i tot i que l'exèrcit rus estava acostumat al fre, el francès no.

    Els francesos van haver de retrocedir i trobem el final del imperi britànic.

    1813 a Leipzig, després de la batalla, Napoleó es veia obligat a abdicar i les potències guanyadores l'empresonen a Elba

    1.5.- L'Europa de la Restauració. El congrés de Viena (1814-1815)

    El congrés de Viena havia d'establir les bases per restaurar l'antic règim a Europa. Les principals potències volien presentar el període revolucionari 1879-1813 com un període excepcional per retornar a la normalitat de l'antic règim. Convoquen un congrés a Viena on els estats europeus envien representants per discutir el futur d'Europa, però resultà un engany perquè tots els estats estaven representants i les decisions les prenien Àustria, Prussia, Rússia i Anglaterra.

    Aquest congrés es va suspendre temporalment perquè Napoleó al març de 1815 decideix voltar per Europa, torna a França, recupera el poder polític, reorganitza el seu exèrcit i protagonitza la batalla de Waterloo (Bèlgica). Napoleó es derrotat i perquè no torni el tanquen a l'illa de Sta. Elena (Àfrica). Napoleó mor al poc temps d'estar empresonat (es diu que va morir enverinat perquè quan el van desenterrar el cadàver estava intacte).

    Finalitzades les temptatives de Napoleó es reuneix el congrés de Viena (per segona vegada) i el representant de Lluís XVIII, Tallerand, aconseguí que les 4 potències incloguessin a França en els comitès que discutien com serien les bases de l'Europa que sortia de les guerres napoleòniques.

    Al congrés s'havia de reestructurar el mapa d'Europa. Havien problemes territorials com que fer amb els estats alemanys, italians, Polònia o Suïssa. Les cinc potencies (les quatre anteriors més França) s'anaven canviant territoris. El zar proposa la creació d'un organisme que garantís la pau a Europa, aquest organisme passa a anomenar-se Sta. Aliança i tenia la missió de preservar l'antic règim. A la Sta. Aliança només entren: Rússia, Àustria, Prussia i França. Anglaterra no entra perquè era un estat parlamentari i les potències europees cercaven la manera d'evitar que es repetís un període d'inestabilitat nacional com el que havia caracteritzat a l'anterior etapa. Aconsegueixen una estabilitat perquè després de les guerrers napoleòniques hi han poques guerres entre les estats europeus, intenten preservar l'antic règim.

    1815 tots els liberals es veuen obligats a agrupar-se clandestinament o emigrar cap a Anglaterra fins que unes onades revolucionaries acaben amb l'antic règim (revolucions 1820-1830-1848).

    Després de 1848 els estats europeus són més o menys lliberals.

    TEMA 2.- LA REVOLUCIÓ INDUSTRIAL I EL PROCÉS D'INDUSTRIALITZACIÓ.

    La revolució industrial genera la fi de la societat agrària tradicional, després de la revolució industrial els països desenvolupats seran països industrials i urbans.

    La societat agrària tradicional (SAT). Ens referim al fet que el sector econòmic tradicional a l'antic règim era una agricultura conreada amb mètodes tradicionals, parlem d'una agricultura que ha de dedicar amplies extensions a la subsistència dels habitants de la zona. La major part de la població és camperola i ha d'obtenir els aliments del camp i també ha d'obtenir guanys, per pagar els impostos amb aquesta SAT es caracteritzava per una gran oscil·lació de la producció, motivada per diferents fets, alguns imprevisibles, com el clima, i d'altres més previsibles, com la guerra. L'exèrcit sistemàticament saquejava tot el que trobava, la capacitat tècnica era molt minsa.

    Els instruments que utilitzaven els camperols era l'arada, gairebé totes les eines eren de fusta el que comporta que el nivell tècnic sigues molt precari. Els adobs eren orgànics i tot plegat explica que els rendiments (fil ratio) fossin baixos.

    La major part dels estats europeus es trobaven amb el problema afegit de tenir un mercat molt poc cohesionat i mercats exteriors on era molt difícil arribar (un producte que podia fer-se mal bé, s'havia de portar en vaixell i no sortia a compte).

    Trobem un problema afegit, el del sistema polític de l'antic règim. Els impostos de l'estat i l'església el pagava el tercer estat i entre el 80 i 90% dels membres del tercer estat eren camperols que si havien de pagar impostos es quedaven sense capital per millorar les explotacions agràries.

    Trobem una disfunció entre agricultura i ramaderia perquè en contades ocasions ramaderia i agricultura eren extensives i el problema és que la ramaderia intensiva i l'agricultura extensiva no es complementen perquè els ramats es quedaven passejant i es menjaven els camps de blat.

    A alguns punts d'Europa comença a desaparèixer la societat SAT, en alguns casos es parla de revolució agrícola, aquesta comportarà especialització (no per subsistir si no per obtenir guanys).

    Comença al segle XVII a Flandes i Bravant (entre Bèlgica i Holanda). En aquestes zones europees es busquen mitjans tècnics per produir més perquè s'havia desenvolupat un comerç molt desenvolupat.

    A aquesta zona havien ciutats molt importants, la gent que habitava necessitava aliments i els camperols que l' envoltaven tenien una gran demanda de productes alimentaris. Per aquest motiu es va començar a desenvolupar una sèrie de tècniques per produir un augment a la producció agrària per vendre a les ciutats.

    La revolució agrària comença a Anglaterra perquè els anglesos van aplicar les innovacions tècniques iniciades a Flandes i Bravant a zones on havia més població, es genera un excedent que es pot comercialitzar. L'excedent genera beneficis per impulsar nous canvis tècnics que generessin més producció, més beneficis, a més capitals.

    Si aquest fet l'unim a que Anglaterra des d' el segle XVII era un estat parlamentari on la població estava al servei dels homes de negocis, comença a fer-se comprensible que sigui aquí on s'inicia la revolució industrial.

    A Anglaterra a les revolucions dels segle XVII es produeix un concentració de propietats en poques mans, en mans de la Gentry, les propietats són enclosures (camps tancats) on els propietaris podien fer el que volguessin perquè les llibertats econòmiques parteixen de la idea que ningú no rebrà un rendiment més alt que el seu mateix propietari.

    Amb les revolucions del segle XVII els grans propietaris comencen a aplicar innovacions a les finques. Entre elles, les primeres màquines agràries, segadores, a els Estats Units, amb la primera màquina agrària hi ha una demanda de ferro i un augment de la demanda industrial.

    La disfunció entre ramaderia i agricultura desapareix perquè es comença a practicar la ramaderia estabulada (d'estable). Un dels principals impulsors d'aquesta ramaderia era Robert Bakewell, ell millorà els seus guanys mantenint els seus ramats en estables per poder controlar-los més i poder engreixar-los més ràpidament. R. Bakewell impulsarà la recerca dels millors animals per la producció que es buscava a través de creuaments (millors vaques per produir millor llet).

    Havien grans propietaris que buscaran la manera perquè les seves finques rendeixin el màxim possible. El Vescomte de Townsend tenia l'obsessió d'acabar amb el guaret (barbecho). En el guaret el tros que no es conrea no és productiu, en els països del nord es podia aplicar una rotació a tres fulles. A una podien conrear cereals d'hivern, a l'altra de primavera i l'última deixar-la en guaret, d'aquesta manera 1/3 part del camp no era productiu.

    Townsend va experimentar fins a trobar un sistema, va plantar cereals d'hivern (blat) i cereals de primavera (ordi) i plantes lleguminoses (naps i trèvols), aquesta producció servia per a la ramaderia estabulada.

    Els camps produïen més i els excedents permetien augmentar la ramaderia estabulada.

    Els camps comencen a mecanitzar-se i comencen a introduir-se nous adobs, tot plegat és un objectiu dels anglesos per augmentar la producció i poder vendre-ho al mercat.

    El canvi no va beneficiar a tothom, va permetre un augment de la producció i que els grans propietaris s'enriquissin però també va haver part de la població que no van treure beneficis, aquests eren els petits camperols.

    Els petits camperols no van obtenir cap guany del tancament dels camps i de la desaparició dels camps, ja que per sobreviure necessitaven dels comunals, terra de tots, sobretot el boscos, per la llenya, la caça i aliments, i prats, per portar el bèstia. Quan els comunals desapareixen els compren grans terratinents, que poden fer amb ells el que vulguin i els petits camperols han d'anar a les ciutats a treballar a les fàbriques, on cobren pocs diners, no tenen mesures higièniques, ningú es preocupa per la seva seguretat ni per la seva educació. Tenen unes condicions de vida fatals.

    Aquesta ma d'obra barata servirà per impulsar el inici de la revolució industrial a Anglaterra, en la resta de llocs no va ser igual.

    A França, amb la revolució francesa la terra queda repartida hi ha un creixement de la indústria francesa considerable on els camperols francesos no van tenir una situació tan critica com la dels anglesos.

    Es dona molta importància a la protoindustria, la indústria que havia abans de la industrialització, parlem de la producció industrial que es realitzava a algunes àrees rurals durant el període previ a la industrialització cal al segle XVIII, trobem àrees de protoindústria a diferents zones d'Anglaterra, Alemanya i a Catalunya.

    El fet que existís una zona protoindustrialitzada, no tenia perquè implicar que aquesta zona posteriorment s'industrialitzés perquè unes ho van fer i d'altres no. A les ciutats la producció industrial estava controlada pels gremis, aquests no permetien que els seus integrants competissin entre ells, no hi havia un mercat lliure.

    La protoindustria comença a estudiar-se els anys 70 sobretot a partir els estudis de Mendels (holandès), Kriedte, Medick i Schumbohm (alemany). Els tres últims afirmen que les zones protoindustrials tenen en comú les següents característiques:

  • No parlem mai d'una localitat o persona sinó de comarques naturals amb un o més d'una ciutat de relativa importància on els camperols a les seves cases es dediquen a produir teixits, a filar o a fer petits objectes de metall. Però aquesta producció era per vendre al mercat interior, o als mercats exteriors, no per dins de la comarca.

  • Els camperols treballen per empresaris externs o comerciants. Aquests últims no tenien fabriques ni telers, ni un compromís estable amb els seus treballadors, per tant, podien sortir del negoci quan volguessin per dedicar els seus capitals a una activitat que donés més rendiment. Això es pot mirar des d'una altra perspectiva, els treballador protoindustrials eren propietaris dels mitjans de producció, si el que els oferia el comerciant no els hi anava bé, se'n podien buscar un altre o convertir-se ell mateix en empresari.

  • Les zones on es desenvolupa una protoindustria important són les zones amb una agricultura poble i poc especialitzada, que generi un important atur estacional. Hi han conreus que durant uns mesos no requereixen conreu del pagesos, com els cereals (Igualada, Anoia, Berguedà). Els pagesos estaven disposts a treballar a casa seva a canvi d'un sou, relativament baix o molt baix, i escapant del control dels gremis. Per tant el cost d'oportunitat, el que costava fer un producte tèxtil a aquestes zones era molt baix i per tant aquests productes eren competitius.

  • Que una comarca fos protoindustria facilitava que les comarques que l'envoltaven s'especialitzessin en productes agraris, impulsaven l'especialització agrària a les comarques que l'envoltaven perquè a mesura que els pagesos feien feines com filar i teixir anaven abandonant cada cop més la seva activitat agrària i per tant havien de comprar el necessari per viure. Això explica que les comarques dels voltants intentessin augmentar més la seva producció agrària perquè havia un mercat per vendre productes.

  • Les ciutats que es trobaven a les zones protoindustrials, podien transformar-se en importants centres comercials perquè un empresari podia tenir a centenars de pagesos que treballaven per ell, uns podien filar i els altres teixir, però havia un moment en el que s'havia de recollir el producte, acabar-lo i emmagatzemar-lo, aquests processos es feien a les ciutats. Aquestes ciutats van créixer i de fet la protoindustria, a algunes zones va arribar a conviure amb el procés, pròpiament, d'indústria, perquè la protoindustria va generar a les comarques protoindustrialitzades canvis importants. Un d'ells va ser el comportament demogràfic, en la SAT els camperols es casaven quan podien mantenir una família, hi havien períodes (de guerra, males collites) en que la natalitat era molt baixa, la millor manera per mantenir una natalitat alta, era controlant l'edat de casar-se (quan més grans es casessin menys fills podrien tenir). En canvi a les zones protoindustrialitzades els pagesos estaven interessats a tenir fills perquè a la protoindustria treballava la unitat familiar, tenir més fills volia dir tenir més mà d'obra i més possibilitats de tenir ingressos. Aquest fet explica l'augment demogràfic a aquestes zones.

  • La protoindustrialització a moltes zones va precedir el procés d'industrialització (Flandes i Catalunya) però a altres que també havien estat protoindustrialitzats, la protoindustrialització no va anar seguida d'un procés d'industrialització.

    Aquesta protoindustrialització tenia uns límits, arribà un moment que aquestes zones si volien continuant augmentant la producció i no podien limitar-la al treballador de diferents pagesos que treballaven a casa seva amb les seves famílies. De fet, la protoindustrialització facilitava una posterior industrialització perquè els comerciants podien utilitzar els capitals obtinguts amb la protoindustrialització i la seva experiència com comerciants per transformar-se en empresaris industrials, els treballadors protoindustrials tenien una certa experiència laboral i podien transformar-se en ma d'obra qualificada. Per tant a algunes d'aquestes zones protoindustrialitzades arribà un moment en que el comerciant decideix aplegar les màquines, unes màquines que ja no són del treballador, són de l'empresari. El concentrar màquines en un sol punt fa que es puguin aplicar noves tècniques, com màquines de vapor, i d'aquesta manera augmentar la producció. Concentrar la producció en un sol punt va beneficiar l'empresari perquè aquest podia controlar tot el procés de producció, controlant el procés podia evitar que una part del producte es perdés durant el procés d'elaboració.

    El tayorisme, o treball en cadena, busca el control de la producció i el treball, una de les característiques és que cap dels treballadors de la cadena és un treballador qualificat, per tant se'l pot pagar un salari baix.

    Les innovacions tecnològiques genera un augment de la producció però en molts dels casos també genera atur, disminució dels sous i empitjorament de les condicions de vida dels treballadors. Això explica que a moltes zones d'Anglaterra es donessin actes ludites (destrucció de les màquines). El període d'industrialització ha canviat en els països occidentals.

    Es comencen a obtenir millores a través dels moviments d'obrers, reivindicacions sindicals i el mateix mercat. Perquè una economia funcioni no hi ha prou amb que es produeixi molt, els productes s'han de poder vendre i es necessita un sou i amb més sou més coses es podran adquirir. Si es fa molta despesa es dóna un procés d'inflació i si es fa molt lent es produeix un estancament.

    Hi han partits polítics que admeten com necessàries aquestes reformes, partits polítics que, normalment, són de tendència progressista.

    2.2.- La revolució industrial: “La via anglesa”

    Amb la revolució anglesa comença a consolidar-se el capitalisme econòmic, capitalisme econòmic que es fonamenta en les tesis lliberals, el primer que defensa el liberalisme econòmic és Adam Smith, el seu principal llibre “La riquesa de les nacions”.

    L'A. Smith defensarà que la millor manera que té l'economia per progressar és la llibertat del mercat i que el mercat s'ha d'autoregular per la llei de l'oferta i la demanda. Molta demanda d'un producte i poca oferta, fa que el producte sigui car, si hi ha molta oferta i poca demanda, fa que el producte sigui molt barat.

    La llei de l'oferta i la demanda existeix però si no es regula, les clatellades són dures. Si no hi ha una autoregulació del mercat, les crisis econòmiques poden ser molt greus, com la crisi que va haver a finals del S. XIX que va acabar amb la colonització d'Àfrica, i la crisi del 29 (caiguda espectacular de la borsa nord-americana). A. Smith tenia raó.

    Per què comença la revolució industrial a Anglaterra? Per diferents motius econòmics, les revolucions de 1640 i 1688 havien transformat Anglaterra en monarquia parlamentaria i estat de propietaris. L'esta anglès guia la seva política exterior seguint els seus interessos comercials, els canvis polítics porten canvis socials.

    Anglaterra comptava amb un important mercat internacional, perquè els anglesos comptaven amb molt bones comunicacions: els primers canals navegables i més tard els ferrocarrils feien que els productes poguessin anar molt ràpidament de les zones on es produïa a les zones on es consumia.

    Anglaterra també tenia un mercat exterior de gran importància, l'imperi colonial anglès era el imperi més gran del món i des de 1640 havia una llei per la qual les colònies britàniques només podien mantenir relacions comercials amb la metròpoli.

    Serà a Anglaterra on trobem la primera revolució demogràfica.

    A Anglaterra trobem una revolució del consum perquè creix la demanda de productes industrials i aquest augment de la demanda impulsarà el procés d'industrialització.

    Trobem dues etapes:

    • Primer etapa va de la segona meitat del segle XVIII fins les primeres dècades del segle XIX: La indústria anglesa tindria com a motor el sector tèxtil i per tant seria una indústria fonamentada en els béns de consum. El sector líder serà la roba, un tèxtil vinculat al cotó.

    • Segona etapa: Els béns de consum són substituïts pels béns d'equip on el sector líder de l'economia és la siderúrgia. La principal innovació tècnica, és l'aplicació de màquines de vapor a vaixells i a la construcció de la xarxa dels ferrocarrils.

    Al segle XIX, Anglaterra era l'únic estat industrialitzat del món i la producció industrial de tot el món provenia d'Anglaterra, a finals del segle XIX la indústria anglesa entra en crisi perquè la major part dels estats occidentals comencen a industrialitzar-se i per tant deixen de comprar el productes anglesos.

    En aquest període, que coincideix amb la crisis de finals del segle XIX, Anglaterra deixa de ser el “taller del món” però durant gran part del segle XX Londres continuarà sent “el banc del món”, la borsa més important a finals del segle XIX, i principis del segle XX, era la de Londres.

    Les innovacions tècniques, primer la maquina de vapor i posteriorment els ferrocarrils i la siderúrgia, van fer possible el procés d'industrialització anglès, per tant les innovacions tècniques haurien fet possible la revolució industrial anglesa, perquè amb les innovacions tècniques s'hauria incrementat l'oferta de productes, amb l'augment de l'oferta hauria augmentat la demanda i el procés d'industrialització.

    Avui dia alguns historiadors d'economia defensen que no és la tècnica el que va generar l'impuls que va portar el procés d'industrialització anglès, si no que van ser els mateixos canvis socials anglesos que van provocar un augment de la demanda, i amb un augment de la demanda una sèrie d'innovacions tècniques que porta a consolidar un procés d'industrialització que s'havia iniciat molt abans amb la protoindustrialització.

    Qui defensa que la tècnica és el fonament de la indústria són optimistes perquè confien que el progrés econòmic no s'aturarà mai, sempre hauran innovacions tècniques que faran que visquem millor. Després de la segona guerra mundial s'afirmava que amb l'electricitat barata i amb les noves màquines el treball seria més fàcil, cada cop s'hauria de treballar menys hores i es cobraria més. Hauria una evolució cap a la societat de l'oci, perquè segons ells, el problema de la humanitat és què fer amb el temps d'oci. En tot cas sembla que la realitat va cap a una altra direcció, en economia predominen els defensors del neoliberalisme que defensen el que deia A. Smith, defensen la llibertat de mercat. Defensen una cosa relativament perillosa.

    Tot això està tret d'un llibre de M. Berg “L'era de les manufactures”, que afirma que el que va impulsar la revolució industrial anglesa va ser la revolució del consum, una revolució del consum vinculada a dos factors: l'especialització i la comercialització. Amb aquests dos factors, a les àrees protoindustrialitzades, s'iniciarà un increment de l'oferta i la consolidació d'un mercat. Diu que l'especialització implica polarització.

    Tots els processos d'industrialització impliquen polarització, la indústria es concentra a unes zones molt concretes i per tant, unes zones es desenvolupen i industrialitzen, mentre que altres no aconsegueixen un desenvolupament equivalent a les anteriors. Com més s'industrialitza un país, més s'especialitza i amb l'especialització arriba el treball en cadena, que no és nou. Diderot ja ho descrivia a l'enciclopèdia i explicava que per fer una agulla calien 21 operacions diferents fetes per 21 operaris.

    A la revolució industrial les fabriques i el treball en cadena és mecanitzat i amb les màquines encara s'aconsegueix més especialització. En un primer moment pel treball en cadena no calia que la ma d'obra fos especialitzada, a més aquesta ma d'obra estava mal pagada.

    El nivell de vida dels treballador era dolent.

    La industrialització implicarà la desaparició de la protoindustria però apareix el treball a domicili, origen del treball submergit d'avui dia, però amb algunes diferencies. El treball es realitzava a les ciutats perquè les màquines no eren propietat dels treballadors, era un treball pagat a bestreta (a tant per peça) que feien dones i nens, estava molt mal pagat, eren treballs en els que no havia autoconsum i el productor no podia establir relacions directes amb el mercat.

    L'especialització i la comercialització del primers productors industrials implica un gran creixement de la demanda de teixits però també un augment de la producció, té molta importància la producció d'objectes per la llar i a final del segle XVIII s'inventa el marketing.

    Un anglès s'adona que no és important el valor real del producte, s'ha de crear la necessitat de comprar el producte a través de la moda i sobretot en dos vies:

    • Wedwood era un ceramista i va ser el primer que no ven qualitat, ven disseny.

    • 1771 a Anglaterra s'iniciarà un dels motors de la indústria tèxtil occidental, es publica la revista de les senyores ( és la primera revista de modes) i amb la moda femenina, arriba la necessitat de canviar de vestuari, un augment de la demanda de vestits, un augment de teixits i més producció de béns de consum i més industrialització.

    L'augment del consum que impulsarà la necessitat de millorar les comunicacions interiors dina d'Anglaterra i per tant la construcció de canals navegables i després una xarxa de ferrocarrils, quan es construeix la xarxa de ferrocarrils es necessità molt ferro i creix la siderúrgia i els béns d'equip a l'economia anglesa.

    A partir de la segona meitat del segle XIX Anglaterra és un país industrialitzat. Les primeres fabriques no van implicar un augment de la producció industrial, el que possibilitaven les primeres fabriques era l'augment del control sobre el productes perque les primeres fabriques tèxtils requerien una inversió petita però a mesura que la indústria es vagi consolidant, les fabriques seran més grosses, les maquines més cares i serà més difícil ser propietari industrial.

    La revolució industrial es consolida a Anglaterra.

    2.2.5.- El debat sobre el nivell de vida

    Hi ha un debat amb dues tendències: Els pessimistes i els optimistes.

    • Pessimistes: Afirmen que la revolució industrial havia empitjorat la qualitat de vida dels treballadors perquè perdien alçada i l'esperança de dels treballadors industrials. Els primers que impulsen les tesis pessimistes estaven vinculats ideològicament a la defensa de les tesis socialistes.

    • Optimistes: Afirmaven que la revolució industrial havia permès que els anglesos poguessin comprar més productes. Afirmaven que a Anglaterra la població creixia molt ràpidament i el procés d'industrialització havia implicat una millora de la societat anglesa i ideològicament els optimistes estaven d'acord amb les tesis lliberals.

    Per tant era un debat de difícil solució, comença a finals del segle XIX fins avui perquè el que els diferenciava eren motivacions ideològiques.

    És innegable que en un primer moment la revolució industrial va perjudicar els treballadors perquè les jornades laborals eren llargues (de 12 a 16 hores), treballaven 6 dies a la setmana, no tenien seguretat social, no tenien mesures laborals, no tenien mesures higièniques, les ciutats no tenien criteri urbanístic.

    Després de la primera etapa industrial, quan es consolida, el nivell de vida dels obrers anglesos millora molt, obtenen una legislació laboral on es prohibeixen els treballs dels nens, es protegeix el treball de les dones, milloren les ciutats industrials, els treballadors viuen més anys que els pagesos.

    Tots, pessimistes i optimistes, tenen raó, però cap dels dos la té tota.

    La revolució industrial va augmentar les desigualtats socials?. Les desigualtats socials augmenten durant la primera etapa del nou procés d'industrialització perquè augmenten les diferències entre treballadors especialitzats i treballadors no especialitzats, augmenta la diferencia entre homes i dones perquè a la societat agrària tota la família treballa al camp, a la indústria, per contra, el principal sou el portarà l'home.

    El creixement de les ciutats industrials porta problemes urbanístics, a mesura que es desenvolupen les ciutats els serveis que oferia l'estat (estat social), les reformes les han propiciat els partits polítics reformistes de totes les tendències, hi ha una polarització del moviment obrer i una lluita sindical. Tot això ha portat a Europa a la constitució de l'estat social i de dret igualitari, a la societat del benestar.

    2.3.- Les industrialitzacions

    2.3.1.- Els “first comers”

    Després de 1830 els estats comencen a industrialitzar-se i es crea el sistema capitalista, un sistema capitalista que normalment està associat a estats parlamentaris-liberals però amb l'excepció de Prussia que impulsarà la unificació d'Alemanya.

    Els primers estats que s'industrialitzen són els Firts Comers i dins d'aquests països trobem França, Bèlgica, Alemanya (no unificada) i els Estats Units. Després d'aquest grup trobem una segona onada de països que comencen a industrialitzar-se, cap a 1880, i aquests són Suècia, Japó, Rússia, Itàlia i Canadà i, finalment, trobem els Late Comers que s'industrialitzen molt més tard, trobem gran part d'Europa de l'Est, Portugal (que econòmicament era una colònia anglesa) i l'Estat Espanyol (amb l'excepció que Catalunya (Barcelona) i el País Basc (Bilbao) ja estaven industrialitzats des de el segle XVIII una i a la segona meitat del segle XIX els altres).

    De fet els First Comers atrapen a Anglaterra amb capacitat productiva cap a 1850-1870, just en el moment que s'inicia la crisi finisecular. A finals del segle XIX, Anglaterra deixa de ser l'estat més industrialitzat però tot i aquest fet continuen sent els que tenien un sistema financer més sòlid, la principal borsa és la borsa de Londres i la principal moneda la lliura esterlina que serà substituïda pel dòlar entre la primera i la segona guerra mundial.

    França: La indústria francesa s'assembla molt a la indústria anglesa, tant França com Anglaterra eren estats liberals amb un imperi considerable, el seu sistema financer estava desenvolupat i la seva indústria estava molt lligada a la Belga, perquè els francesos eren deficitaris en carbó i es veien obligats a comprar-lo a Bèlgica i Anglaterra.

    Bèlgica era un estat liberal i tot i que és petit fou un estat desenvolupat i amb un gran imperi colonial.

    Procés d'industrialització d'Alemanya.

    Política

    A Alemanya la política i econòmica estan molt unides. Alemanya no existia abans de 1870, només existia una sèrie d'estats alemanys on cada un tenia el seu propi aparell estatal (més o menys 30 estats). Uns estats que s'autoidentificaven com germànics però que no estaven unificats polèmicament, de fet els estats alemanys havien estat des del segle XIV gairebé sempre en guerra els uns contra els altres, principalment per motius religiosos ja que Prussia era l'estat més poderós dels partidaris del protestantisme, i els protestants s'enfrontaven amb els catòlics alemanys d'Àustria. Els prussians i els austríacs volien unificar Alemanya, però cap dels dos volia supeditar-se.

    La major part de les guerres napoleòniques van ser a Alemanya i els estats alemanys estaven destrossats, però a Alemanya, vinculat al romanticisme, va sorgir, al segle XIX, un moviment nacionalista que volia integrar a tots els pobles germànics, el problema era que havien tres projectes per unificar Alemanya:

    • Projecte dels demòcrates: Aquests somiaven amb un estat Alemany que aplegués a tots els pobles germànics de Suïssa als Bàltics i dels Bàltics a Holanda. Volien que els pobles germànics visquessin a un estat federal, republicà i amb institucions democràtiques.

    • Prussians: Volien una Alemanya controlada per Prússia, governada pel seu rei i on quedessin fora els austríacs.

    • Austríacs: Volien una nova Alemanya que no quedés limitada als pobles germànics, ja que una part substancial de l'imperi austríac, estava habitat per pobles que no eren d'origen germànic.

    Amb la revolució de 1848 sembla que els demòcrates aconseguiran el seu projecte: crear una república alemanya i demòcrata però aconsegueixen que Prussia i Àustria s'aliïn per esclafar-los. Després de 1849 només queden dos projectes d'unificació.

    Economia

    Els prussians van utilitzar la seva economia per imposar el seu projecte polític a través d'una organització econòmica, el Zollverein.

    El Zollverein, creat a 1834 per iniciativa de Prussia, era un mercat comú dels estats alemanys (eren 50 estats), de tots els estats el que tenia una economia més forta era Prussia. El 90% del carbó que es produïa al territori del Zollverein sortia de les mines prussianes, el 50% de la indústria tèxtil al Zollverein era prussiana, el 66% de les màquines de vapor del Zollverein eren prussianes. Al Zollverein només s'utilitzava la moneda prussiana.

    Els austríacs no entren al Zollverein perquè la seva indústria no hagués pogut competir alb la prussiana, als austríacs no els interessava que els productes industrials de Prussia entressin al seu imperi sense pagar aranzels. A la resta d'estats els beneficiava el Zollverein perquè eren estats més petits i les seves indústries podien desenvolupar-se.

    Prússia tenia el seu propi parlament i el seu cap de govern era Otto V. Bismarck (1870), el govern de Prussia tenia un cap de govern triat pel seu cap de cap d'estat, el govern depenia del monarca i per tant la sobirania no era del poble, era del monarca.

    El Zollverein va transformar els estats alemanys que estaven integrats per 25 estats on havien 25 milions d'europeus, dels 25 estats el més important era Prussia. L'estat de Prússia controla l'economia del Zollverein, gràcies al Zollverein la seva moneda es converteix en la moneda d'ús dels estats. 1834 una part molt considerable de la població amb un mercat inferior fort, on es desenvolupa una xarxa de ferrocarrils, els productes d'un estat a altre podien circular molt ràpidament, això impulsava el consum i, com a conseqüència, es generava més producció industrial.

    El Zollverein integra econòmicament els 25 estats que cada vegada depenien més de Prussia, els controlava econòmicament però no politicament. Per tenir el control polític, havien de desfer-se d'Àustria, perquè volien encapçalar una Alemanya unificada, i de França perquè havia el segon imperi francès encapçalat per lluís Napoleó III. a França no li interessava una Alemanya unificada. Dels 25 estats la major part no podien veure els prussians, amb la qual cosa el procés d'unificació Alemany es presentava molt complicat. Bismarck va utilitzar la gran indústria pesada de Prússia per organitzar un gran exèrcit dirigit per Moltke. Quan l'exèrcit va estar preparat Bismarck, amb una guerra ràpida, on es va utilitzar el tren per aconseguir objectius militars, els prussians vencen els austríacs, i els prussians volen expulsar els austríacs de l'Alemanya que volien crear. Fins aquell moment Anglaterra era la principal potència del món i França la principal d'Europa continental, però els francesos temien que una Alemanya unificada, industrialment més poderosa que ella, acabés amb el continent.

    Els errors de Lluís Napoleó III van ser:

    • Creia que el seu exèrcit era el més poderós, però no era així, el més poderós era el prussià.

    • Pensava que els 24 estats del Zollverein mai anirien a la guerra contra França. Els alemanys tenien molt d'odi als francesos, ja que tenien presents les guerres napoleòniques.

    • En lloc de deixar tranquil el Zollverein, Lluís Napoleó III exigeix territoris alemanys i li posa molt difícil a Bismaarck que per aconseguir el suport dels 24 estats necessitava que els francesos fossin els agressors, aprofità un accident diplomàtic per fer que França declarà la guerra a Prussia. Aquest va se l'últim i definitiu error dels francesos.

    L'exèrcit francès volia derrotar a l'exèrcit en una batalla, la batalla de Sedan, on la victòria dels prussians és tan aclaparadora que Lluís Napoleó III es rendeix a Bismarck no té amb qui negociar la pau. Els alemanys entre 1870 i 1871 ocupen el nord de França. Els prussians aprofiten l'eufòria nacionalista per coronar al rei de Prussia, emperador d'Alemanya, el coronen a Versalles (Saló dels miralls).

    Els estats alemanys desapareixen i Alemanya es transforma en “monarquia federal” amb un parlament i un govern, la major part dels parlamentaris i del govern estaven en mans de Prussia.

    El imperi alemany al 1970 és una Prussia gran, muntada sobre el Zollverein, el procés d'industrialització prussià està al servei d'un projecte polític, la política estava en mans dels Junkers (antiga monarquia prussiana).

    2.3.2.- Industrialització de l'Europa Oriental i mediterrània

    El procés d'industrialització espanyol

    La industrialització espanyola s'inicia molt d'hora, en el moment dels first comers. Hi ha un llibre clàssic de Jordi Nadal, que es titula “El fracaso de la revolución industrial española” on diu que la industrialització espanyola fracassà.

    L'economia espanyola no es va desenvolupar tan ràpidament com la francesa, la belga o la italiana, tot i que demogràficament la població va créixer molt ràpid (al 1808 havien 11 milions d'habitants; 1857, 15.5 milions d'habitants; 1900, 8.5 milions d'habitants; 1935, 24 milions d'habitants i avui dia som 39 milions d'habitants). També creixen les diferencies entre les zones rurals:

    • Amb agricultura tradicional i economia miserrima (les Lourdes).

    • Les zones rurals amb economia desenvolupada (horta valenciana o les zones de conreu de vinya).

    • Zones industrials (A Catalunya, Barcelona al segle XVIII i el País Basc, Bilbao a la segona meitat del segle XIX).

    Trobem problemes amb la repartició de terres, a Galícia trobem minifundis, al sud trobem latifundis (extensions de terreny molt amplies en mans d'un únic propietari) i a Catalunya una gran part de la terra estava en emfiteusi (lloguers d'àmplia durada) que van ajudar a la indústria catalana. El problema era que els pagesos tenien contractes de rabasses, conreaven la terra i pagaven un lloguer per les terres que havien conreat sempre, volien ser propietaris de les terres.

    A més el mercat espanyol estava plenament integrat. Les comunicacions eren molt dolentes i lentes, moltes de les zones estaven tan enrederides que no podia establir-se un comerç perquè no tenien diners per comprar.

    L'estat espanyol perd el seu imperi colonial entre 1820 i 1833 amb les excepcions de Cuba, Puerto Rico, Filipines i les Carolines.

    De les illes la més productiva era Cuba, era una de les zones més desenvolupades de l'estat espanyol. El primer tren es construeix a Cuba, la primera màquina de vapor que es construeix a l'estat espanyol, es construeix a Cuba. A Cuba tenen una producció massiva de canya de sucre que es destinava a l'exportació, donava alts rendiments però aquesta canya de sucre es destinava a l'exportació, donava alts rendiments però aquesta canya de sucre era conreada pels esclaus negres.

    a Espanya al 1880 s'aboleix l'esclavitud. Entre els industrials cubans lluiten molt descendents d'esclaus i al bàndol espanyol trobem els negrers de la illa.

    Els cubans volen la independència perquè el moviment industrial cubà en un primer moment volia l'autonomia de la illa perquè pagaven molts impostos, estaven governats per administradors corruptes i no obtenien res a canvi, per tant van sol·licitar l'autonomia, però l'estat espanyol en comptes de parlar, envia l'exèrcit i aconsegueixen que els cubans ara vulguin la independència.

    Santiago Ramón y Cajal va a la guerra que durà 7 anys, de 1868 a 1875, a fer de metge, descriu els oficials espanyols molt malament i diu que els cubans tenen raó de no voler que aquesta colla de rucs els governés. Trobem que la primera causa de mort era la malària.

    L'estat espanyol era un estat liberal des de 1833 però el liberalisme era molt moderat i així les desamortitzacions, els processos de nacionalització i venda de les terres de l'església no va canviar, excessivament, l'estructura de la propietat perquè les terres de l'església les van comprar nobles i rics, això fa que no es creï una classe mitja de camperols.

    A l'estat espanyol no acaba de configurar-se un mercat estatal tot i que des de 1848 es comença a construir una xarxa de ferrocarrils i l'estat tenia el capital real i financer necessari per impulsar el procés de nacionalització, la realitat és que de fet l'activitat industrial a l'estat espanyol, l'explotació de mines i els serveis públics van quedar en mans de capital estranger per una manca d'esperit d'empresa.

    Però el que no fa un ho fa un altre i si els que tenien capital per convertir-se en empresaris no ho feien, es constituïen empreses amb capital forani que venia per fer negocis, la major part de les mines de l'estat espanyol (al segle XIX era el major exportador de minerals del món) eren explotades per empreses amb capital anglès. A aquestes empreses els treballadors eren locals però els quadres directius venien de fora.

    Va ser un negoci rendible perquè mentre van ser rendibles les van explotar però quan ho van deixar de ser:

    • Les van vendre a borsa

    • Van vendre les empreses a l'estat espanyol

    Els francesos van invertir a la construcció de la xarxa de ferrocarrils. Els ferrocarrils no eren públics, eren concessions (com les autopistes d'avui dia) i les línies estaven gestionades per diferents companyies privades, però com que ren concessionàries, quan ja tenien la concessió demanaven una subvenció, a l'estat espanyol, a fons perdut, amb la subvenció van començar a construir el ferrocarril, amb ferro de la província basca o comprant-lo a l'exterior. Una vegada ja havien construït la línia, l'empresa que l'havia construït podia vendre accions, amb les accions recuperaven el capital que havien invertit i es quedaven amb la gestió.

    El mercat espanyol es va transformar en perifèria dels països industrialitzats, anglesos i francesos veien el mercat espanyol supeditat els seus interesso industrials.

    A l'estat espanyol havia poca capacitat tècnica (el 54% dels homes i el 74% de les dones eren analfabets) i a finals del segle XIX era un estat en crisis on havien tres zones desenvolupades:

    • Barcelona: On havia indústria lleugera, indústria vinculada al tèxtil però on a més havia agricultura especialitzada i tradició comercial. La seva situació era diferent a la de la resta de l'estat.

    • Bilbao: Havia siderúrgia, en un primer moment vinculada al comerç de ferro amb Anglaterra.

    • Cuba

    Cuba

    Era l'última colònia productiva de l'estat espanyol. L'economia cubana estava molt vinculada a l'activitat agrària però amb una agricultura capitalista perquè a Cuba es produïa canya de sucre, conreada amb ma d'obra esclava, per vendre-la a un mercat interior.

    Guerra de Cuba (1648-1875)

    Cuba generava rendes importants però la burocràcia espanyola es caracteritzava per una mala administració i els cubans demanen la independència però el govern no els vol donar l'autonomia i ho solucionen via militar.

    Els insurrectes tenien el suport popular però era molt difícil vèncer l'exèrcit de la metròpoli. No tots els cubans estaven a favor de la independència.

    A 1875, després de 7 anys de guerra, el govern arriba a un acord amb els sublevats i els promet l'autonomia de l'illa a canvi de la finalització de la lluita armada.

    els Estats units donava suport als cubans i als 1873 van estar a punt d'entrar en guerra amb l'estat espanyol, però al final no ho van fer. Els pactes amb Cuba van se paper mullat perquè no es va concedir l'autonomia, però al cap de 5 anys, els esclaus aconseguien l'abolició de l'esclavitud, a la pràctica s'establien contractes que duraven entre cinc i deu anys i establien un alt sou, la garantia de manutenció i un lloc per dormir.

    Al no complir-se el pacte va tornar a esclatar la insurrecció a l'illa on els espanyols tenien dos-cents mil soldats, dels quals molts no van tornar. Les baixes es van donar per malalties, sobretot per malària.

    Els Estats Units començaven a impulsar una política imperialista, el nacionalisme americà es fonamenta en Monroe i des de la perspectiva del govern americà, Cuba hauria d'estar sota el controls dels Estats Units, per aquest motiu donaven suport econòmic i militar. Els rebels que no podien acabar de vèncer a un gran exèrcit, els soldats espanyols provenien de qualsevol extracció social, la gran part eren pobres. El sistema de quintes de l'estat espanyol no era universal, el govern cada any establia un contingent, però els que podien pagar dos mil pessetes era considerat per l'exèrcit com deslliurat de l'exèrcit.

    El conflicte cubà és la primera guerra on la premsa intervé. A Estats Units, en aquest període, havien dos grans propietaris de diaris, Pullitzer i Hearst, que controlaven els dos diaris més importants de New York.

    A Estats units la guerra era coneguda com la guerra Hearst perquè defensava la necessitat de la intervenció americana a l'illa, Hearst tenia diferents reporters que enviaven noticies de la guerra.

    La premsa sensacionalista necessitava alguna cosa que justifiqués la intervenció americana a Cuba, la justificació va ser l'esclat de l'acorassat Maine, la premsa sensacionalista ja tenia el seu incident i culpen al govern espanyol de l'esclat en la Maine. Espanya es defensa dient que va esclatar la sala de màquines i que per aquest motiu no tenen res a veure amb l'explosió.

    A abril de 1898 els Estats Units declara la guerra als espanyols. Els seu president, Mac Kinley, fa un comunicat on diu que intervenen a l'illa de Cuba, però que no reconeixien la República Cubana independent.

    El 1 de maig de 1898 la flota americana es troba amb la flota espanyola a Filipines, s'enfonsen tots els vaixells espanyols i cap americà. Aquesta és la primera sotragada pel govern de Sagasta que la juny suspèn, temporalment, les reunions del congrés i espera els resultats de l'última batalla a Santiago de Cuba, on s'havien de trobar les flotes americanes amb els espanyoles. S'enfonsa tota la flota espanyola amb un balanç de 300 morts i 1300 presoners, al bàndol americà només 2 ferits.

    A 1898 l'exèrcit tenia 80.000 soldats, per cada 3 soldats havia un oficial, per cada 160 homes un general, a la marina havien 142 almiralls per dos vaixells de guerra. A finals de 1898 van començar a arribar els soldats que havien estat a Cuba, molts d'aquests soldats van arribar malalts de malària.

    S'acaba la guerra de Cuba i per signar la pau es va negociar la capitulació amb el govern americà, tot i que els Estats Units van guanyar la guerra, ofereixen els espanyols 10 milions de dòlars per la sobirania de Cuba, Puerto Rico, Filipines i Guan. Més tard Cuba i Filipines s'independitzen policament dels Estats units i, encara avui dia, Puerto Rico segueix sent una colònia associada a Estats Units.

    L'estat espanyol es queda sense imperi colonial quan els estats europeus més desenvolupats es reparteixen Àfrica.

    Industrialització catalana

    El desenvolupament de l'economia catalana el trobem al segle XVIII, trobem que l'agricultura catalana es modernitza, s'amplia la terra conreada, es redueixen les zones de guaret i la població catalana creix.

    El creixement de l'agricultura es dóna a la costa vinculat a la vinya, augmenta la producció d'aiguardent perquè és més fàcil de fabricar, conservar i transportar. Trobem una agricultura moderna, especialitzada i per un mercat internacional.

    A les zones menys industrialitzades trobem protoindustrialització (Igualada).

    Es comença a desenvolupar una important activitat comercial fonamentada en dos pilars: les botigues i els representants. Al segle XVIII els catalans obren botigues per tot l'estat espanyol, amb l'existència d'agricultura moderna, les zones protoindustrialitzades i el comerç implicarà un desenvolupament. La industrialització catalana és força primerenca.

    Al final del segle XVIII i principi del segle XIX són anys de crisi per les guerres napoleòniques que frenen temporalment el desenvolupament de l'economia de Catalunya, però més tard es dóna una reactivació de l'economia vinculada al tèxtil i al comerç.

    A la segona meitat del segle XIX, Barcelona és la zona més industrialitzada de l'estat espanyol amb diferencia i més tard la indústria basca (Bilbao) que es centrarà en la siderúrgia.

    2.3.3. La revolució Industrial fora d'Europa: els Estats Units

    Hi han dos fets que va que hi hagi industrialització a els Estats Units: L'expansió agrària i la conquesta de Far West.

    L'expansió agrària és important perquè havien moltes terres barates que s'havien d'explotar amb poca ma d'obra, necessitaven màquines de ferro, aquesta necessitat de màquines de ferro potencia la siderúrgia, amb la siderúrgia els béns d'equip i amb els béns d'equip la indústria.

    Amb la conquesta de Far West per connectar els diferents estats, necessiten el ferrocarril, amb el ferrocarril hi ha una demanda de ferro, amb la demanda de ferro la siderúrgia, amb la siderúrgia els béns d'equip i amb els béns d'equip la indústria.

    TEMA 3.- L'ORGANITZACIÓ DE LA SOCIETAT CONTEMPORÀNIA: EL LIBERALISME DEL SEGLE XIX

    Hi han tres fets essencials que contribueixen al sorgiment de la societat actual:

    • La revolució industrial i els processos d'industrialització.

    • Les revolucions de tipus liberals com la revolució americana de 1776, la francesa de 1789, les liberals de 1820 ...

    • La transició de demogràfica de l'antic règim a la demografia actual.

    3.1.- La transició demogràfica de l'antic règim al nou règim

    La demografia de l'antic règim es caracteritzava per grans oscil·lacions a curt termini i un creixement moderat a llarg termini. Grans oscil·lacions motivades per la guerra i les epidèmies.

    Les epidèmies generaven que haguessin pocs aliments, perquè havia fam i era un període de crisi de subsistència.

    Malgrat les oscil·lacions observem un creixement moderat a llarg termini. La característica principal de l'antic règim és la mortalitat infantil (en les països subdesenvolupats és d'un 73%, en els desenvolupats és del 3% i a l'antic règim era de 250-400%) de cada 10 nens morien 3 o 4. La mortalitat infantil és un element fonamental perquè era molt alta i anava acompanyada d'una mortalitat als parts també molt alta, aproximadament del 10% de les dones morien al part o immediatament després.

    La mortalitat infantil engloba el primer any de vida però si agafem des de els primer any fins els 15 anys, trobem que el 50% dels nens morien, i aquest fet fa que l'esperança de vida fos molt baixa, tot i que si es superaven els 15 anys es podia arribar als 50 o 60 anys.

    A les noves societats industrials trobem un creixement demogràfic espectacular, però aquest creixement demogràfic no es produeix al mateix lloc i al mateix temps amb igual intensitat. el primer lloc és Anglaterra. A la demografia de l'antic règim trobem una taxa de natalitat alta, una taxa de mortalitat alta el que fa que el creixement sigui moderat. A 1850 la demografia a Anglaterra fa que la taxa de natalitat sigui alta, la taxa de mortalitat baixa i el creixement alt i Anglaterra al 1950 té una taxa de natalitat baixa, una taxa de mortalitat baixa i un creixement moderat.

    Entre els motius que expliquen la davallada de la taxa de mortalitat trobem la manca d'higiene i els problemes que comportava el part.

    Quan el part era difícil havia moltes possibilitats que en el mateix part morís la mare i el nen perquè a Europa Occidental rarament s'aplicava la cessaria. El cristianisme va prohibir la cessaria perquè implicava la mort segura de la mare i per tant si el metge feia l'operació sabent que mataria a la mare, en certa forma estava cometent un assassinat. També prohibien enterrar una dona embarassada, abans d'enterrar-la havien de treure-li el nen i enterrar-los tots dos junts.

    A partir del segle XVI comencen a trobar-se llibres que parlen de cessaria però com ho descriuen és impossible que la mare sobrevisqués.

    La primera cessaria a Europa Occidental es va realitzar a 1875 però deixà a la dona estèril, les cessaries modernes es comencen a aplicar al 1909.

    La higiene personal fins el segle XX ha estat inexistent, als nadons no se'ls rentava sota cap concepte perquè tenien la creença que l'aigua era dolenta. Per aquest motiu la brutícia afectava la mortalitat infantil.

    Tenien costums que facilitaven o impulsaven la mortalitat infantil però en aquest cas afectaven els nens de les famílies riques. Havia el costum que les mares no donessin la llet als seus fills perquè quan es donava el pit estava mal vist tenir relacions sexuals, tampoc donaven als nens llet d'animals perquè es pensava que adquiria les característiques dels animals del que treien la llet. Davant aquest panorama la gent llogaven dides per hores i aquest és un dels motius que els nens es morissin de gana.

    Les principals causes de mortalitat en el segle XVIII eren:

    • Mortalitat infantil, entre 25-40%

    • Tuberculosi, 13%

    • Febres diverses, 17%

    • Verola un 8%

    Si es sobrevivia a tot això era molt probable arribar a vell, però el que no era tan probable era passar dels 60.

    Esquema

    La població augmenta, també augmenta la superfície conreada i havien de començar a conrear les terres menys fèrtils, haurà la possibilitat d'augmentar els rendiments decreixents, quan hi han males collites durant uns anys augmenta la mortalitat i disminueix la producció, aleshores augmenta els interessos i disminueix l'edat de casament i augmenta la natalitat i com a conseqüència augmenta la població.

    Per què baixa la taxa de mortalitat? Per les regles d'higiene i pel clavegueram.

    S'adopten polítiques higienistes (no hi ha higiene personal fins després de la segona guerra mundial) i mesures urbanístiques com:

    • Fer clavegueres perquè els excrements es barregen amb l'aigua potable i si hi ha una epidèmia s'escampa més ràpid.

    • Fer conduccions de l'aigua per evitar que a través d'ella es transmetin malalties com la còlera

    • Potabilitzar l'aigua.

    • Fer els carrers més amplis, si els carrers són més amplis es dificulten les transmissions de malalties.

    Té molta importància l'establiment de governs forts que puguin impulsar aquestes mesures d'higiene urbanística. Els governs forts no han de ser governs centralitzats, França tenia un govern centralitzat però Anglaterra no.

    Governs forts per impulsar mesures higienistiques i que progressivament promulgaven una legislació social, la primera legislació social és a Alemanya per Bismarck, aquesta és als orígens del que ara coneixem com estat social de dret.

    La revolució agrària significava produir més, hi ha una millora en l'alimentació. La revolució agrària i la introducció de nous aliments permet que augmenti la producció. S'introdueixen nous aliments com la patata, el blat de moro, el tomàquet, tots d'origen americà, van començar a arribar a Europa a partir del segle XVI, veiem que també el comerç té molta importància perquè el transport és més ràpid. La millora en el transport implicarà una millora amb l'aprofitament dels recursos, zones abans * ara podran comunicar-se i comerciar. Hi ha una millora en el transport, el transport és més ràpid cosa que fa que millorin els recursos i hi ha una millora en la capacitat d'emmagatzemar productes i en conservar-los.

    També hi ha una millora en la medicina, però una millora molt precària ja que l'única epidèmia que s'ha pogut eradicar és la verola, que avui dia encara dura, la resta d'epidèmies com el còlera, la tuberculosi, la malària i la pesta bubònica encara existeixen.

    La malària és epidèmia que mata més persones al món (3 milions). es sap com eradicar-la perquè hi han medicaments i mesures per matar els mosquits, el problema és que esta situada als llocs més pobres de la terra. L'última gran epidèmia del segle és la SIDA, aquesta no mata, només et deixa sense defenses inmunologiques. La grip de 1918 va matar a moltes persones.

    3.2.- La ciutat com agent de modernització

    Observem que a la primera fase de l'explosió demogràfica la taxa de mortalitat baixa i es manté alta la natalitat.

    Quan hi ha una explosió demogràfica sorgeix l'anàlisi de Thomas Malthus, aquest deia “la població creix geometricament (per multiplicacions) mentre que els aliments creixen a un ritme aritmètic (per sumes). T. Malthus deia que si hi ha més població que aliments haurà crisi de subsistència i proposa que a finals del segle XVIII i a principis del XIX es controlés la natalitat a través de la natalitat, qui no tingués prou diners no hauria de tenir fills i la única manera de no tenir fills era l'abstinència. Els seus seguidors veien que per mantenir el país s'havia de controlar la natalitat.

    Actualment al planeta hi han sis mil milions d'habitants, al 1990 havien mil set-cents milions de persones (gràfica pàgina 5).

    A la societat industrial i urbana d'avui dia es consumeix molt i les recursos de la terra poden arribar a esgotar-se. Trobem dos posicions:

    • Optimistes: Afirmen que els recursos de la terra no s'esgotaran mai perquè sempre que hagi una necessitat haurà una innovació que permetrà solucionar el problema.

    • Pessimistes: Diuen que els recursos són finits, que es poden acabar i si es malgasten algun dia s'acaben haurà una crisi de subsistència.

    Demogràficament parlant, hi han dues realitats diferents: La dels països desenvolupats i la dels països no desenvolupats.

    La taxa de natalitat al 2050 disminuirà i la de mortalitat es mantindrà. El creixement del planeta decreixerà. Als països rics la taxa de natalitat baixa i la de mortalitat creix perquè la societat esta envellida i mor, el creixement és molt baix. En els països desenvolupats trobem que el creixement és molt ràpid.

    L'esclat demogràfic genera crisi perquè no hi han prou existències per tothom, per sortir de la crisi s'ha d'intentar controlar la natalitat, als països rics no cal controlar-la, però als pobles es pot controlar amb planificació familiar i també per vies autoritàries. A Xina per llei només es pot tenir un fill per parella, si una parella no vol més fills els maten (infanticidis)o els donen a orfenats (on la mortalitat és molt alta). Els xinesos no volen nenes perquè la tradició, l'estirp, la segueixen els homes.

    La via autoritària no sempre funciona, a l'Índia es va aplicar un sistema autoritari força expeditiu, van posar en marxa un programa de castració amb “el consentiment dels habitants”, o això deien, en principi ho feien a canvi d'una ràdio. Aquest sistema va estar impulsat pel fill gran de la Sra. Gandhi i tot i que els mitjans per controlar la natalitat són expeditius, a l'índia continua creixent la natalitat, s'espera que al 2050 sigui el país més poblat de la terra.

    La millor manera de controlar la natalitat es el desenvolupament econòmic, però no es pot esperar que aquest desenvolupament freni la natalitat de tot el planeta, són necessàries polítiques de planificació de la natalitat perquè si en els països en vies de desenvolupament no es limita la natalitat, difícilment podran desenvolupar-se. A Brasil han fet estudis i si és la dona l'encarregada de controlar els recursos de la família, els fills viuen tres vegades més que si els controlen els seus marits.

    La piràmide de població ens mostra:

    • Quan la base sigui ample és que hi ha molta població jove,.

    • Que es faci estreta a mesura que puja vol dir que no hi ha gaire esperança de vida.

    Es va determinar la jubilació als 65 anys quan l'esperança de vida era de 63 anys. En un futur, no gaire llunyà, l'Estat haurà de mantenir a un pensionista uns 13 anys amb una salut precària i administrant-li medicaments, per tant, l'Estat hauria d'incentivar a la gent per tenir fills perquè la població no és tan gran com per poder mantenir els vells amb els seus impostos.

    L'explosió demogràfica durant el procés d'industrialització va implicar una gran transformació de la societat industrial, abans, a l'antic règim, ens trobàvem amb una societat agrària i rural, ara ens trobem amb una societat industrial i urbana, per tant, el creixement de les ciutats va permetre la modernització.

    Les grans ciutats i el procés d'urbanització s'accelera durant el segle XIX, però de fet durant aquest segle sorgeixen diferents tipus de ciutats:

    • Ciutats industrials (Manchester, Liverpool)

    • Ciutats dedicades al comerç

    • Ciutats dedicades als serveis especialment les capitals dels estats (Madrid)

    • Ciutats amb un gran influx rural (Burgos, Salamanca, Valladolid)

    Seran les ciutats on començarà a sorgir la societat moderna on els governs forts podran imposar mesures higièniques, desenvolupar un sistema assistèncial i les institucions, es caracteritzen per ser societats liberals.

    També serà a les ciutats on naixeran els grans mitjans de comunicació i amb ells l'opinió pública. Al segle XIX el principal mitjà de comunicació era la premsa i durant el segle XX ha anat canviant, la premsa ha estat substituïda per la ràdio i aquesta, a la seva vegada, per la televisió.

    El pes d'una societat rural a una urbana en alguns casos va ser un procés de trencament, però en la major part dels casos va ser un procés evolutiu, on els camps es van buidar i les ciutats es van engrandir.

    3.3.- Les noves societats industrials liberals. Característiques principals

    Característiques principals de les noves societats liberals, quan comencen les societats liberals, amb la industrialització a l'economia però politicament quan finalitza l'antic règim. Això dependrà de cada estat.

    Però les noves societats liberals comencen majoritàriament amb els canvis polítics impulsats per les revolucions liberals, com la nord-americana 1776 i la francesa 1789, les dues onades de 1820 i 1830 a la revolució democràtica 1848. Entre 1830 i 1848 gairebé tots els estats europeus occidentals han deixat de ser absolutistes per ser parlamentaris i liberals.

    El liberalisme doctrinari són els drets civils per tothom però drets polítics només per uns quants, els drets polítics es determinava pels diners, per la riquesa, era un sofragi censitari.

    Karl Marx en el seu llibre més important, Capital, afirma que la societat esta dividida en classes socials que estan enfrontades entre elles pels seus interessos politico-economics.

    Karl Marx parla, fonamentalment, de tres classes socials:

  • Burgesia: Obtenien les seves rendes del rendiment del capital

  • Terratinents: Obtenien les seves rendes de la possessió de les terres

  • Proletariat: Només tenien una font d'ingressos, la venda del seu treball.

  • Karl Marx deia que: “La historia de la societat és la historia de la lluita de classes”. La societat comença a canviar i els marxistes i no marxistes deixen de parlar dels terratinents i els anomenen petita burgesia, és una gent que té prou diners, el proletariat es transforma en obrers qualificats (especialistes), obrers no qualificats i lumpen (aquells que no tenen res). Els obrers qualificats i la petita burgesia s'unifiquen com a classe mitjana.

    Avui dia els sociòlegs no parlen de classes socials, parlen de grups socials.

    De les teories de Karl Marx han sorgit diferents escoles:

    • Estructuralisme: va ser molt important. Buscaven l'estructura objectiva de la societat perquè una cosa són els ingressos i altra el que es pensa individualment.

    • E.P. Thompson defensava que les classes socials s'expliquen dins d'un context històric determinat i les classes socials i els seus conflictes evolucionen amb la historia. E.P. Thompson diu que no es pot parlar de lluita de classes sense classes.

    Diferència entre la societat estamental i la societat de classes: a la Societat estamental la mobilitat de classes era difícil però a les societats de classes la mobilitat és més senzilla perquè el factor que determina l'èxit social és la riquesa que es pot obtenir per meritocràcia (per mèrit). La meritocracia parteix de la idea que els que tenen capacitat, talent i ganes de treballar en el que sigui, acabaran tenint èxit, un èxit que es traduirà en diners, aquests diners farà que augmenti el seu prestigi social. Els que venien de l'aristocràcia o havien estat terratinents, tenien avantatge.

    Els estats europeus occidentals es transformen en estats liberals on s'imposa el liberalisme doctrinari. Quan la lluita era entre partidaris del liberalisme i partidaris de l'Antic Règim, els liberals treien el suport social del tercer estat (burgesia, menestrals, camperols i serfs) que lluitaven contra l'absolutisme.

    Quan cau l'absolutisme, els grups socials no tenen els mateixos interessos perquè les èlits polítiques volen imposar el liberalisme. Els liberals volien acabar amb la tradició comunal per substituir-la per la iniciativa privada que s'havia de potenciar en un mercat lliure, el mercat lliure implica la supressió dels gremis i que els liberals no estiguessin disposats a acceptar l'agrupació dels obrers en sindicats perquè els sindicats volien controlar el mercat.

    La política europea es complica perquè els partidaris de l'Antic Règim (absolutistes) perden terreny i són substituïts per estats liberals que es fonamenten en el Liberalisme Doctrinari, que no són democràcies (els dos estats que eren demòcrates eren els Estats Units i la Confederació Elbetica) eren poblacions dividides en:

    • Ciutadans: Tenien drets polítics i drets civils però eren una part molt reduïda de la població.

    • Habitants: Tenien drets civils però no drets polítics.

    Els partidaris de la democràcia acostumen a ésser republicans i des de 1848 trobem que els partidaris del socialisme comencen a organitzar-se.

    Al segle XIX s'observa que s'amplia el sofragi censitari (a 1840 els estats on més gent votava eren Espanya on votava el 3.5%, Bèlgica 1% i França 0.6%).

    En el segle XIX els liberals doctrinaris i els demòcrates discutien per el número d'homes que podien votar però els dos bàndols tenien clar que la política era cosa d'homes, les dones no podien votar fossin de la de la classe social que fossin.

    El liberalisme doctrinari tenia diferents mecanismes per controlar les eleccions:

    • Limitar en nombre d'electors

    • Limitar el nombre elegibles

    • Establint mecanismes per controlar el parlament.

    Era molt freqüent, a més, fer frau electoral amb:

    • La pasteta: Canviar el nombre de vots

    • Bloco: Canviar en bloc tots els vots

    • Actes en blanc

    • Lázaros: Els morts sortien de les tombes per anar a votar

    • Cop d'Estat.

    Historia política de l'Estat espanyol

    L'Estat espanyol és un Estat Liberal des de 1833. De 1833 a 1841 hi ha una guerra civil entre partidaris del liberalisme i els partidaris de l'absolutisme, aquesta guerra és la guerra carlina.

    De 1833 a 1868 els principals dirigents polítics espanyols són capitans generals i són: Narvaez, O'Donell, Espartero, Prim i Serrano. Durant aquest període hi han molts processos electorals i el govern mai perdia les eleccions, així que de 1833 a 1923 el govern es canvia a cops d'estat.

    De 1868 a 1874 hi ha una constitució democràtica, sobre el paper no a la pràctica.

    A la Restauració (1875-1923-1931). Entre 1875 i 1923 es tornen pacíficament en el poder el partit conservador i el partit liberal. L'estat que tenia l'estat parlamentarista més antic era Anglaterra i Cánovas del Castillo va copiar el sistema, amb dos partits, conservador i liberal, que s'anaven sustituint en el govern.

    Entre 1875 i 1932 hi han 32 eleccions general que guanyen el govern perquè els sistema polític era corrupte i corruptor, semblava parlamentari però no ho era perquè a Anglaterra (model d'estat parlamentari) qui guanyava les eleccions governava, però a l'estat espanyol qui governava guanyava els eleccions.

    El primer en denunciar el funcionament del sistema fou V. Almirall al 1876. Escriu un llibre, "Espanya tal com és", escrit en francès i publicat a França.

    En aquest llibre fa una critica molt dura del sistema polític de la Restauració i afirma que l'estat espanyol sembla modern i eficient però la modernitat és una façana perquè es falsa. Això ho afirma quan l'esta espanyol encara es considerat una potència. Al 1898 quan tota la flota espanyola es enfonsada va ser evident, per tot el món, que l'estat espanyol estava en decadència.

    V.Almirall fa un estudi sociològic i polític de la societat del seu temps, utilitza un estil àcid, en certa manera utilitzarà la deformació per explicar els problemes de l'estat espanyol.

    Ens explica que a l'estat espanyol hi han dues realitats diferents, hauria l'Espanya oficial, moderna i eficaç, i l'Espanya real, tradicional i en regressió.

    Diu en el seu llibre, que els dirigents espanyols tenien la característica comú de la ineptitud que portava a l'acceptació de la corrupció generalitzada que era acceptada per la major part de la societat.

    També ens explica que l'exèrcit espanyol és l'exèrcit amb més oficials del món, la major part dels partits polítics que no cobren estan a la direcció de les empreses de ferro, la xarxa de ferro és molt lenta, diu Almirall, diu que l'Espanya oficial no s'assembla gens a la real i que l'estat de dret és fictici perquè els primers que no respecten les lleis eren la policia i les jutges.

    L'administració pública a Barcelona funciona, segons V.Almirall, fraudulentament perquè els governadors civils eren corruptes, la corrupció era acceptable per tota la societat espanyola.

    Si a les ciutats havia poca llibertat al camp havia menys, és el primer estudi que explica que part del camp Espanyol controlat pel cacic. Descriu els cacics com "els amos absoluts del lloc", a la seva localitat podien fer el que volguessin només havien de fer dos coses: garantir la pau social i garantir que es votaria per qui manés el governador civil.

    Les eleccions a l'estat espanyol segons V.Almirall: reconeix que la corrupció era una característica de tots els estats europeus i els partits polítics estaven finançats il·lícitament però a l'estat espanyol quan havien eleccions es feien totes les trampes possibles.

    El parlamentarisme espanyol no és real i no és gens equiparable al britànic.

    3.5.- Control de les classes perilloses.

    El concepte de classes perilloses sorgeix a l'estat francès i fa referència als més pobres.

    En aquest període canvia la visió de la pobresa.

    A l'edat mitja la pobresa era positiva, quan algú volia purificar-se renunciava a les seves fortunes (com Sant Francesc d'Asis). Existia la idea que tothom havia d'ajudar els pobres, la caritat de particulars i ordres religioses permetia subsistir els més pobres. Quan es consolida el liberalisme la visió de la pobresa canvia, es veu com una cosa negativa i els pobres passen a ser un perill contra la propietat o contra el sistema político-institucional, en aquest context els més pobres s'anomenaven a França classes perilloses i els estats liberal intervenien per controlar els més pobres.

    A l'estat espanyol se'ls enrolava a la marina, a França se'ls tancava a hospitals públics, a Holanda posaven anuncis on se'ls buscava feina i a Anglaterra havien "poor laws" que s'endureixen al 1834 i diran: només poden rebre assistència pública els invàlids i els orfes, la resta ingressaven en "work house" on es separaven els homes i dones i s'establia una dura jornada laboral amb feines dures (picar pedra), tot això a canvi d'un llit i menjar. Eren tan dures perquè ningú que tingues treball volia anar a parar a una "work house".

    Sorgeixen mecanismes per controlar les classes perilloses:

    • Educació

    • Creació d'un sistema assistencial

    • Creació d'un sistema repressiu (policia, presons i codi penal)

    • Nou servei militar.

    Quan es produeixen els canvis (mitjans segle XIX) augmenta el nombre de presons, hi han més judicis i hi han més delictes contra la propietat però abans havien menys judicis perquè no havia policia, havia menys gent a les presons perquè no havien presons i augmenten els delictes contra la propietat però disminueix el nombre d'assassinats.

    Educació

    A l'estat liberal comença a difondre's la idea que l'educació ha de ser per a tothom, això és positiu. Ha de ser per tothom l'educació primaria que era llegir, escriure, sumar ... L'educació superior estava restringida a qui podia pagar els estudis.

    A Catalunya només havia una universitat i tots els estudiants cabien a l'edifici de la Plaça Universitat. Les carreres amb més matriculats eren dret i medicina i les promocions eren de 20 a 40 persones.

    L'estat de 1830, l'estat amb el millor sistema educatiu del món era els Estats Units, tenia escolaritzat al 15% de la seva població. Els estudis primaris al Segle XIX gairebé arriba a tot arreu.

    Els mètodes pedagògics eren diferents, la pedagogia es fonamentava en els càstigs físics. En els estats catòlics l'educació estava controlada pel l'ordre religiosa. Als estats catòlics l'educació estava controlada per l'ordre religiosa. L'estat establia allò que s'havia d'estudiar però els mestres cobraven dels municipis o les diputacions.

    A Europa es volia ensenyar els valors correctes, a l'estat espanyol era la moral catòlica, respecte a la propietat hi ha un cert conformisme social.

    Sistema assistencial

    Comencen a sorgir els sistemes assistencials moderns.

    A l'antic règim l'assistència estava en mans de les ordres religioses i de la iniciativa privada però en el procés d'industrialització sorgeixen nous problemes i progressivament serà l'estat qui s'encarregarà del problema de la pobresa per la regressió o per l'assistència.

    En el segle XIX quan els diferents estats europeus promulgaran una legislació laboral que primer volia defensar els més desvalguts (dones i nens) i més tard milloraran les condicions laborals dels obrers. També es promulga una legislació de Sanitat Pública que millorarà les condicions de treball a les fabriques, amb el temps portarà als orígens de l'estat social, que l'estat s'encarregui de garantir una sanitat pública i gratuïta i un sistema de pensions universal.

    Els primers sindicats tindran una funció assistencial amb l'organització de mútues.

    Formes de repressió

    Els estats liberals gastaven una part del seu pressupost en policia. La primera policia moderna la funda Napoleó Bonaparte (principis del segle XIX) i entre principis del segle XIX i fins a finals a tota Europa es crearan cossos de policia, a Espanya es funda, a 1844, la policia Civil).

    La policia compleix una doble funció:

    • Mantenir l'ordre i perseguir els delinqüents

    • Reprimir delictes contra la propietat i els delictes polítics.

    En el pas de l'antic règim a la societat liberal la funció de la llei i de les presons canvia. A l'antic règim la justícia era arbitraria, el mateix delicte no implicava la mateixa pena, i exemplificadora, agafaven pocs delinqüents però els que agafaven pagaven per tots perquè no havia codi penal i poques presons. La majoria de les sentències era la deportació, ingressar a l'exercit, humiliació pública, càstigs físics i sobretot en gran mesura exemplificadora era la pena de mort. Qualsevol delicte podia ser penat amb la pena de mort.

    Durant molt de temps la pena de mort i la seva execució era un acte festiu. Al 1906 les execucions públiques eren típiques.

    A la societat liberal desapareixerà l'exemplificació i l'arbitrarisme, tots els homes són iguals davant la lli i per tant l'arbitrarietat judicial començarà a desaparèixer i el primer penalista modern, Beccaria (mitjans del segle XVIII) en el seu llibre “Del delicte, de les penes” defensa que un delicte ha de tenir una pena i que la condemna ha de ser igual per a tothom, també defensa que a les presons les condemnes han de ser de caire educatiu i regenerador.

    L'anglès J.Betham afirmarà, a principis del segle XIX, que la justícia ha de tenir com objectiu assegurar la felicitat al major número de persones, per tant els nous estats liberals començaran a desenvolupar codis penals on es regularan tots els delictes per tant si a l'antic règim no havien presons perquè tots els càstigs eren físics a la societat liberal es construiran presons que estaran controlades per funcionaris públics.

    J. Bethram defensa el panoptico que era un punt central on es trobaven els cel·ladors, al voltant una sèrie de galeries on es trobaven les cel·les. L'estructura radial permet que des del centre es controlin totes les galeries. Recomanava que les presons es construïssin prop de les ciutats (com la presó model) per tenir una funció exemplificadora.

    Les presons es construeixen el model de Filadèlfia, defensava l'aïllament dels presos, i el model Aupburn, defensava mantenir tots els presos en cel·les comunitàries.

    En el segle XIX es creia que el treball físic educava i per tant moltes de les condemnes eren a treballs forçats com: Fer grava, que es feia picant pedra, la roda, roda amb pales que eren agafades pels presos que caminaven de sol a sol, cosa que portava al pres a embogir. A Europa, avui dia, no hi ha cap estat que mantingui els treballs forçats, a USA si que s'apliquen.

    Servei militar obligatori

    El servei militar obligatori no ha existit sempre, sorgeix amb la revolució francesa, abans els exercits eren professionals i el problema era que els soldats volien cobrar però no volien morir. A la historia moderna són freqüents els saquejos en les guerres. Els francesos es van veure obligats, durant el període revolucionari, a fer grans lleves.

    Una lleva és obligar a tots els joves en edat militar a enrolar-se a l'exèrcit, les lleves només es feien quan havia una guerra fins que el directori va decidir establir el servei militar obligatori. Un servei militar obligatori que durava cinc anys però que proporcionava a l'estat francès un gran exèrcit permanent que Napoleó Bonaparte va utilitzar per impulsar el seu projecte imperial. Els èxits de l'exèrcit napoleònic van fer que gairebé tots els estats europeus establissin el servei militar obligatori i l'estat espanyol també, tot i que les quintes de l'estat espanyol permetien la redempció, pagant una quantitat un quintat podia evitar ingressar a l'exèrcit.

    3.6.- Implicacions exteriors del triomf del liberalisme europeu: L'auge del fonament de l'esclavitud

    L'esclavisme en el període contemporani

    En el període de la revolució industrial i les revolucions liberals quan començaven a formular-se les teories dels ilustrats l'esclavitud tenia més força.

    L'esclavitud no afectava a Europa, afectava a un comerç triangular, poc ètic però lucratiu: El comerç partia d'Europa d'on sortien vaixells carregats de quincalla, armes, alcohol i roba direcció a Àfrica. Quan arribaven a la costa africana els negrers canviaven la mercaderia per esclaus que eren capturats per tribus africanes de la costa. Quan ja tenien comprats els esclaus partien cap a Amèrica on anaven a tres mercats principals, en primer lloc, a Brasil (4 milions d'esclaus), a el Carib que comptava amb el imperi espanyol (2 milions i mig d'esclaus), francesos, anglesos i holandesos, i per últim anaven als estats del sud dels USA que eren venuts per treballar a les plantacions on es produïen criteris capitalistes per un mercat mundial.

    Els europeus canviaven esclaus per matèries primeres com eren el sucre, el on, el cafè, el cotó o cacau i tornaven cap a Europa.

    Trobem un comerç intercontinental que es feia en el marc de l'oceà atlàntic.

    La trata, comerç d'esclaus, comença a prohibir-se a partir de 1914 però no implica l'abolició de l'esclavitud.

    La trata es prohibeix per:

  • Amb els contractes de patronatge es podia fer el mateix que amb els esclaus.

  • Un excés d'esclaus podia ser perjudicial per la salut dels plantadors, com es va posar de manifest a Haití perquè havien molts esclaus i pocs plantadors. Coincidint amb la revolució francesa els esclaus es van sublevar i van prendre el poder, van matar a tos els blancs d'Haití. Tots els estats amb colònies a la zona aïllen Haití amb un bloqueig que no permetia que res entrés o sortís, com resultat Haití és un dels estats més pobres del món i gairebé tota la població és negra.

  • Hugh Thomas estudia l'esclavitud des dels seus orígens dient que entre els segle XVII i XIX és el seu moment més gran.

    Tots els estats europeus amb costa a l'atlàntic es van dedicar al comerç d'esclaus, ni la religió ni els partidaris amb idees racionalistes no es van oposar a l'esclavitud.

    Ginès de Sepúlveda era un religiós catòlic que afirmava (en el segle XVI) que els indis no eren humans, deia que havia tanta diferencia entre un espanyol i un indi com entre un humà i un mico.

    L'anglicà tompson no tenia cap problema en defensar l'esclavitud, fins i tot un pastor protestant (segle XIX) escriu una defensa de l'esclavitud fomentada en al Bíblia.

    Els ilustrats no s'oposen a la trata i fins i tot Montesquieu defensava la idea com a concepte però afirmava que no resultava concebible que en un cos negre hagués una ànima bona perquè en la cultura europea el color negre s'associa a la maldat, els negres no podien ser igual que els blancs perquè a la Bíblia es diu que els homes són semblants a Déu. Montesquieu diu que sense l'esclavitud el sucre seria molt car.

    Els estats europeus es beneficien de la trata i els que es dediquen amb més intensitat són: Portugal, Anglaterra, França i Espanya. Els esclaus que van arribar a els Estats Units entre 1492 i 1820 van ser, aproximadament, 11 milions que van ser venuts al mercat americà, per 11 milions que arribaven vius, tenim que altres 11 milions morien en ser capturats, però el que els capturaven eren tribus esclavistes africanes. En el viatge morien el 10%.

    Un dels comerciants d'esclaus, J. Zuleta, per evitar que es morissin tants esclaus els vacunava abans de pujar al vaixell.

    L'esclavitud va beneficiar els europeus perquè en aquest comerç obtenien capital i matèries primeres que van ajudar al procés d'industrialització.

    Va beneficiar els americans perquè proporcionava mà d'obra jove per treballar a las plantacions, sobretot a les de sucre, cafè, cacau i cotó. Una part dels esclaus s'utilitzaven per a usos domèstics, com a criats, i una altra part van treballar a la construcció. Entre 1492 i 1820 per cada blanc que va emigrar als Estats Units van enviar 5 esclaus, però a partir de 1820 molts europeus emigren a l'estat americà.

    La trata (comerç d'esclaus) va ser il·legal cap 1814 i es va reflectir en el preu dels esclaus que cada vegada eren més cars i resultaven menys rendibles. L'experiència d'Haití va demostrar que un excessiu nombre d'esclaus podia ser perillós pels plantadors. Al 1789 els esclaus faran la seva particular revolució, guanyen i maten a tots els blancs d'Haití, tot i que el període era conflictiu les potències internacionals fan un bloqueig contra Haití. S'adonen que la trata és perillosa i més quan veuen que poden aconseguir xinesos que signaven contractes de patronatge, aquestes contractes comporta que treballessin de 8 10 anys a canvi del viatge als Estats Units i la manutenció.

    Que es prohibís la trata no vol dir que es prohibís l'esclavitud que als Estats Units es vigent fins 1863, a Cuba 1880 i a Brasil, més o menys, 1880. La integració dels antics esclaus va ser més traumàtica a els Estats Units que no pas a Amèrica del Sud.

    L'esclavitud va ser el motiu que va fer que els estats del nord s'enfrontessin als estats del sud. Entre 1860 i 1863 són els anys de la guerra civil nord-americana, guerra en la que han mort més nord-americans en combat. Lincoln va aconseguir l'abolició de l'esclavitud però ha va pagar amb la seva vida a 1863 en mans d'un partidari de l'esclavitud.

    Al 1863, legalment, finalitza una paradoxa: que els Estats Units era el segon estat del món amb més esclaus. Després de la guerra civil els esclaus són alliberats però es converteixen en ciutadans de segona i al sud sorgirà l'organització de KKK (Kus Kus Klan)que entre 1865 i 1965 va ser responsable d'uns 9000 assassinats, sobretot als estats d'Amèrica del sud, al 1920 (amb Mussolini i Hitler) el KKK tenia 4 milions d'afiliats i fins 1960 els ciutadans de color nord-americans que vivien al sud estaven discriminats. Als Estats Units havia vagons de trens per blancs i vagons de tren per a negres, això també es donava als autobusos i les escoles públiques, ja que els negres no anaven a la universitat. M. L. King al 1960 inicia una revolta fonamentada en la desobediència civil, explicava que la no violència i la desobediència civil, si una llei era injusta no s'havia de complir aquesta llei.

    Malcon X era partidari del poder negre (Black Power), eren racistes perquè associaven als blancs amb els problemes de la comunitat de color. Al 1967 la població de color nord-americana aconsegueix el reconeixement de la igualtat de tots els ciutadans en els seus drets civils, ho aconsegueixen després de 4 anys d'incidents, manifestacions i moltes morts. M. L. King i Malcon X moren en el procés, l'assassí de Malcon X va ser un seguidor del Black Power.

    Avui dia l'esclavitud esta prohibida pel dret internacional i gairebé no queden esclaus, hi han estats com Sudan i els Emirats Àrabs on perdura, a petita escala, la compra i venda d'esclaus. Al sud-oest asiàtic hi han pares que venen les seves filles per pagar els deutes.

    Resum del tema 1 al 3

    Hem parlat de transició de l'antic règim a la nova societat liberal.

    La societat de l'antic règim era agrària, el principal sector de l'economia era el primari, la societat liberal era urbana on la principal activitat econòmica era el sector secundari, per tant hem vist com es passava de societat rural a societat urbana, també hem vist com l'agricultura era moderna i s'especialitzava.

    A l'antic règim havia poca activitat comercial i a la nova societat liberal es consolida una economia de mercat i un mercat que sorgia de les revolucions liberals, canvi demogràfic, revolució industrial i el que aquesta implica, una revolució del consum i la revolució dels transports.

    La societat de l'antic règim era estamental on l'estament venia determinat pel naixement, a la nova societat liberal parlem de classes socials i el que és fonamental és la propietat (més en el segle XIX), era la propietat el que determinava qui tenia drets polítics i qui no.

    Als estats liberals del segle XIX predominava el liberalisme doctrinari que dividia els habitants d'un país en ciutadans (amb drets civil i drets polítics) i habitants (només amb drets civils).

    A l'antic règim els estaments privilegiats, que eren la noblesa i el clergat, tenien privilegis econòmics (els que tenien no pagaven), jurídics (els homes no són tots iguals davant la llei), político-administratiu-militars (els principals càrrecs eren per ells) i culturals (la cultura estava en mans de l'església).

    A la societat liberal tots són iguals davant la llei.

    L'estat liberal crea 4 mecanismes de control: Sistema educatiu, sistema assistencial, sistema repressiu i un nou servei militar obligatori.

    La societat a l'antic règim era una societat amb mecanismes de solidaritat comunal i a la societat liberal s'imposa el individualisme.

    El govern de l'antic règim era absolutista però a la societat liberal el govern era parlamentari liberal i estava regulat per la Constitució, no eren governs democràtics i menys a l'estat espanyol.

    A l'antic règim ens trobem amb la servitud però a la societat liberal ens trobem amb l'esclavitud.

    TEMA 4.- EL PRIMER SOCIALISME I EL SINDICALISME

    1.- Orígens del sindicalisme

    Naixement del moviment obrer: el cas anglès.

    El moviment obrer anglès, com després passarà a altres llocs d'Europa, sorgeix vinculat a associacions d'ideologia democràtica i republicana però progressivament els obreristes abandonaran el discurs dels radicals.

    En el cas del moviment obrer anglès, els seus orígens estan lligats a quatres moviments socials: El luddisme, les Trade Unions (sindicats locals i d'ofici), el cooperativisme (vinculat a les Trade Unions) i el moviment radical cartista.

    • El luddisme

    És la destrucció de màquines que es donava en el període de la revolució industrial, però el moviment luddista va ser fort i organitzat de 1811 a 1817.

    Un dels principals pensadors liberals D. Ricardo (no era luddista, era un multimilionari anglès) reconeixia que la mateixa causa que podia elevar la riquesa d'un país podia també originar un increment de la població i un increment de la pobresa.

    Amb la industrialització, Anglaterra s'enriquia però una part molt important de la població s'empobria.

    Utilitzaven el luddisme contra els empresaris o obrers que no respectaven les regles de la competència.

    Aquest moviment tindrà molta importància entre 1811-1812 i 1816-1817.

    En aquests dos períodes els luddites actuaven de manera organitzada a les ciutats més industrials d'Anglaterra, com a Nottinghamshire, Lancantershire o Yorkshire.

    El actes dels luddistes eren atribuïts a Ned Ludd, personatge que probablement mai va existir (semblant a Robin Hood). En aquests dos períodes el govern va donar molta importància als aldarulls i va enviar un contingent de 12.000 soldats a les zones angleses on es produïen els aldarulls.

    Quan detenien a un luddita, aquest pagava amb la pena capital.

    Era un moviment social primitiu perquè els luddistes descarregaven la seva ràbia contra les maquines. Estudis recents afirmen que el luddisme era un intent de controlar el mercat laboral i una forma de solidaritat. Era un intent de controlar el mercat laboral perquè en aquests anys les Trade unions estaven il·legalitzades, no havien mecanismes de negociació entre obrers i empresaris.

    Trade Unions

    Són els primers sindicats que coneixem, aquests eren locals i d'ofici, era d'un localitat (Londres) i d'un ofici (teixidors, fusters).

    A finals del segle XVIII comencen a formar-se, estan impulsades per obrers qualificats i feien fusions de mútua. Aquests sindicats estaven vinculats als gremis.

    Van ser il·legalitzades al 1799 pel govern anglès, al 1824 es van tornar a legalitzar. Les van il·legalitzar per motius polítics, al 1799 Anglaterra estava en guerra amb la França revolucionaria, però quan finalitza la guerra el govern britànic no legalitza les Trade Unions i comença reorganitzar-se el moviment obrer anglès. A 1818 es publica el primer diari obrerista “El diari de les Trade Unions”. Entre 1815 i 1819 hi han grans mobilitzacions que intentaven aconseguir que el govern torni a legalitzar les Trade Unions.

    Les grans concentracions finalitzen de manera traumàtica a 1819, quan els obrers anglesos es van concentrar a St. Peter i el govern va enviar l'exèrcit i el va reforçar amb civils armats i una carrega de cavalleria que va ocasionar 10 morts i 700 ferits. Aquest enfrontament va ser conegut com Peterloo. El govern anglès no va legalitzar els sindicats, però aquests es van organitzar en Trade Unions d'ofici però estatal. En aquest període les Trade Unions i el cooperativisme comencen a confluir a partir de la tasca de Robert Owen.

    Cooperativisme

    A Anglaterra el cooperativisme era molt important.

    Coneixem per cooperativa la fabrica o comerç on els treballadors tenen tot el capital.

    En el segle XIX havien més de 500 cooperatives i el principal impulsor del moviment cooperativista va ser R. Owen.

    R. Owen (1771-1858)

    Era un cooperativista utòpic, era fill d'una família modesta, Owen es va enriquir per casar-se amb la filla del propietari d'una fabrica. Va ser gerent de la fabrica del seu sogre, a la fabrica va millorar les condicions treball i d'higiene amb molts bons resultats.

    Arriba a la conclusió que les cooperatives podien arribar a substituir el sistema capitalista sense necessitat de revolucions.

    R. Owen pensava que si els obrers s'unien podrien fundar cooperatives de distribució (comerços) i cooperatives de productes (fabriques).

    Owen volia que entre les cooperativistes es suprimís el capital, per tant proposava que els productes de les cooperatives s'intercanviessin per hores de treball. El problema que genera aquest canvi es que es comptabilitzen més hores de treball, no tenim criteris objectius per comptabilitzar les hores de treball, les hores de treball només es poden canviar pels productes que havien a les cooperatives. Trobem que aquest model és un cooperativisme utòpic.

    Al 1834 semblava que Owen fundà un gran sindicat que era el gran-nacional-consolidat sindicat que aplegava gairebé totes les Trade unions però només va durar 6 mesos perquè va “morir d'èxit”. Per primera vegada un sindicat anglès tenia mig milió d'afiliats encapçalats per Owen i volien impulsar el seu model cooperativista i inicien vagues que no van poder mantenir i van generar la reacció del govern i dels empresaris britànics, al mig any el gran sindicat s'enfonsa.

    Després del fracàs Owen abandona l'activitat sindical i es dedicarà a escriure llibres en defensa del seu model de cooperativisme, en aquests anys Owen criticarà els tres pilars bàsics de la societat liberal: La família, la propietat i la religió. Proposava substituir aquests pilars per la filantropia, la confiança en el cooperativisme i la fe en la ciència. Aquest cooperativisme va fracassar, però el cooperativisme que es va impulsar a Rochdale va sobreviure.

    Les diferencies que havien entre el cooperativisme de Owen i el cooperativisme de Rochdale, era que aquest últim no volia destruir el sistema capitalista, accepten canvis en diners i el seu principal objectiu és que els seus cooperativistes visquin de la millor manera possible.

    Moviment radical-cartista

    Després del fracàs de Owen alguns dels seus principals col·laboradors, principalment Lovett, Hetterington i Place, van fundar l'Associació dels Homes Treballadors de Londres.

    Aquesta associació forma un comunicat en forma de carta al poble que tenia sis reivindicacions:

  • Sofragi universal masculí

  • Que l'escrutini sigui secret

  • Que les eleccions al parlament es celebressin cada any

  • Que els diputats cobressin

  • Igualtat entre les circumscripcions

  • Que desaparegués el liberalisme doctrinari i fos substituït per un sistema democràtic. Trobem demòcrates, sindicalistes i defensors del socialisme a Anglaterra.

  • Els cartistes recollien signatures per presentar les seves reivindicacions al govern anglès. Al 1839 va ser la primera vegada que les presenten, això estava recolzat per 1.250.000 signatures, tot i això el parlament anglès es nega.

    F O'Connor organitza l'Associació Nacional que és el primer partit obrerista anglès. Reorganitzats a 1842 entreguen, una altra vegada, la carta al parlament, aquesta vegada recolzat per 3.3000.000 signatures, el parlament anglès diu no. Al 1848 presenten la tercera carta recolzada per 2.000.000 de signatures, el parlament anglès es nega, un altre cop, a modificar res. Finalment a 1867 s'amplia el sofragi censitari.

    El moviment obrer a França (1815-1851)

    El moviment obrer francès era diferent al moviment obrer anglès. A Anglaterra era l'estat amb un moviment obrer més nombrós, però a França trobem el bressol de les primeres teories socialistes, sorgiran dos de les revolucions més importants del segle XIX (la revolució liberal 1830 i la revolució democràtica 1848).

    Estava fonamentat en quatre moviments:

    1.- Herència de la Revolució Francesa

    En el sorgiment i la consolidació del moviment obrer francès juga un paper molt important l'herència de la revolució francesa que es traduïa en:

    • Jacobinisme: Són partidaris de la democràcia però també defensaven un sistema centralista.

    • Republicanisme.

    • Insurreccionisme: Tenen tendència a la rebel·lió.

    2.- “Socialistes utòpics”

    Pensadors socialistes que es coneixen com socialistes “utòpics” perquè el que tenien en comú era que intentaven elaborar un model social alternatiu a la nova societat liberal.

    Amb “utòpics” els va batejar F. Hengels perquè diferenciava entre els pensadors socialistes abans de Marx i després de Marx.

    Són utòpics perquè els seus plantejaments resultarien irrealitzables a diferencia del socialisme científic, marxisme, que des de la perspectiva de Hengels era realitzable i viable.

    Tant uns com els altres pretenen formular una alternativa a la societat liberal

    3.- Tradició mutualista

    Els obrers qualificats estaven relacionats a mútues que cobrien les necessitats assitencials dels obrers.

    4.- Compagnonnage

    Aquesta associació era orígens medievals però que es veu reactivada per la societat liberal perquè els primers estats liberals francesos no reconeixien el dret d'associació dels obrers perquè pensaven que els sindicats limitarien la llei de llibertat de mercat.

    Havien dos modalitats els Gavots, que eren laics, i els deborans, confessió.

    Aquesta associació intentava controlar el mercat liberal francès en activitats concretes, s'ingressava a través d'un ritus d'iniciació que a l'època es coneixia com “tour de França”. Els joves que volien ser compagnion anaven a Lyon on algú els donava un nom i una adreça, ells anaven i allí els ensenyaven un ofici, quan ja el dominaven anaven a un altre lloc. Quan acabaven el Tour ja eren obrers especialitzats i compagnion. Aquesta associació durà fins que es poden legalitzar els sindicats, a l'estat modern.

    Troben els dos esclats revolucionaris més importants del segle XIX.

    Revolució de 1830

    La revolució de 1830 va implicar la derogació definitiva de l'antic règim. Després de la revolució de 1830 la dinastia dels Borbons cau de la corona de l'estat francès però després de la revolució de 1830 els Borbons són substituïts pels Orleans, coneguts com reis de la burgesia perquè van consolidar un estat liberal fonamentat en el liberalisme doctrinari. Es consolida un moviment sindicalista que reivindica que es garantís el dret d'associació perquè sense aquest dret no és possible un sindicalisme fort. Era un sindicalisme possibilista, volia millorar les condicions de vida dels obrers. Reivindicava una jornada laboral de 10 hores/dia, 6 dies a la setmana, l'abolició del treball a bestreta (o a preu fet, o tant per peça), la regulació dels contractes, una legislació que protegís els treballadors, que l'estat ajudés a les mútues i tot això ho volien per viure millor.

    Revolució de 1848

    Amb la revolució de 1830 es consolida, a França, el liberalisme doctrinari fins que esclata la revolució de 1848 “Revolució democràtica”.

    Aquesta revolució tenia l'objectiu de transformar l'estat francès en democràcia i per primera vegada al govern provisional havien dos representants de tendència socialista. Aquests eren L. Blanc i A. M. Albert.

    Després de la revolució de 1848 el govern provisional revolucionari va crear els Tallers Nacional que podrien ser vistos com els orígens de la indústria pública, aquests es van crear per donar feina els aturats i els ministres de tendència socialista s'encarregaven de les relacions entre els obrers i els empresaris, però es van celebrar eleccions per sofragi universal masculí on va guanyar els partits de tendència conservadora, a excepció de París.

    El nou govern va decidir retornar a la normalitat i una de les mesures que va prendre va ser dissoldre els Tallers Nacionals, on treballaven 100.000 aturats de París i rodalies. Aquesta decisió no va agradar ales treballadors dels Tallers Nacionals que es van revoltar. El general Cavaignac es va encarregar de la repressió que va acabar amb 4000 morts (fusellats) i 15000 detinguts.

    En aquest punt acaba la democràcia.

    Socialistes utòpics

    Saint Simon (1760-1825)

    El seu veritable nom era C. H. De Rouvroy, comte de Saint Simon.

    Aquest home s'oblida que és noble i es canvia el nom pel de Bonhomme.

    Va aprofitar la revolució per integrar-se a la comuna revolucionaria francesa, també era un membre influent a la comuna de París. Va utilitzar la seva influència per enriquir-se i un cop acabada la revolució recupera el seu títol nobiliari i es dedica a teoritzar.

    Saint Simon no creia en els masses, només creia a l'èlit, va difondre les seves idees entre l'èlit. Saint Simon defensava una teoria que volia que dos cosmopolita, es fonamentava en la confiança a la ciència i en l'industrialisme. Saint Simon veia la societat com una gran fabrica, per tant afirmava que la democràcia no tenia sentit perquè a les fabriques no hi ha democràcia, han de governar els més capacitats, d'aquesta manera de pensar se'n diu tecnocràcia. No s'entenia amb cap socialista utòpic que estigués a favor de la igualtat. Va ser important perquè va influir a alguns personatges importants, A. Comte, pare del positivisme i el que desenvoluparà la sociologia, en F. Lesseps, que va obrir el canal de Suez, també va influir a un nucli obrerista encapçalat per P. Bazard, aquests últims a la mort de Saint Simon van transformar les seves idees en una religió.

    Saint Simon defensava la importància de les dones a la societat industrial i l'amor lliure. Els seus seguidors van iniciar a París una comuna on es van organitzar els primers grups feministes a França, aquesta comuna durà poc perquè les autoritats els van detenir per escàndol públic.

    Saint Simon creia en la lluita de classes però aquesta lluita es divideix en productius i no productius, per Saint Simon el problema fonamental de la societat no seria la propietat, seria la productivitat.

    Saint Simon era un cientifista elitista.

    Charles Fourier (1772-1837)

    Fill de comerciants i comerciant, tot i que aquest ofici no el motivava pas gaire.

    Va desenvolupar una teoria que pensava que ho explicava tot, des de el moviment de les estrelles fins a la força de la gravetat. La teoria es diu "Llei de l'atracció", aplicant aquesta llei a la societat es va desenvolupar el seu projecte de societat ideal que es fonamenta en falansteris que serien grans edificis, que recorden un convent, on la principal activitat seria l'agrària, també trobem petites manufactures. Afirmava que el treball deixaria de ser pesat perquè tothom faria la feina que li agradés. Dintre del falansteri quedarien abolides les diferencies de sexe i raça, també queda abolida la família perquè es practica l'amor lliure, els fills són educats per la comunitat. En els falansteri ja no seria necessari l'existència d'un poder polític.

    A Charles Fourier només li motiven els prostíbuls, les seves teories les va escriure a un prostíbul de Lyon.

    Va morir de vell i les seves teories van tenir un cert ressò en el segle XIX i XX (després del maig de 1968) perquè era vist com una alternativa al sistema capitalista i marxista.

    Louie Blanc (1811-1882)

    Blanc és el menys utòpic de tots els socialistes.

    Louie Blanc es va avançar al seu temps ja que aquest polític francès va formular les seves teories en un llibre "L'organització del treball" (1839).

    Louie Blanc defensava, al seu llibre, la intervenció de l'estat per evitar l'atur i deia que si la iniciativa privada no podia donar plena ocupació a tots els treballadors francesos, l'estat havia de suplir a la iniciativa privada creant Tallers Socials que poden ser vistos com els orígens de l'empresa pública.

    Era partidari de les institucions democràtiques i volia impulsar l'abolició definitiva de l'esclavitud.

    Louis A. Blanqui (1805-1881)

    Blanqui era el revolucionari més conegut de l'estat francès.

    Louis Blanqui era un teòric del insurreccionisme i va dedicar la seva vida a conspirar contra els governs francesos, aquests van premiar la seva activitat amb la presó.

    Entre 1848 i 1870 va estar empresonat i tants anus a la presó el van trastocar, en el seu darrer llibre, afirma que la història es repeteix eternament.

    Comunistes utòpic

    N. Babeuf

    Jacobí i dins d'aquests encapçalava l'associació dels iguals.

    La seva ideologia: arribar al govern a través d'un cop d'estat per establir la dictadura, una dictadura que serviria per anivellar, per igualar, a tots els ciutadans francesos però B. Babeuf i els seus partidaris van ser detinguts per Napoleó Bonaparte, van ser jutjats, comdemnats a morts i executats, tots menys un italià, Mario Buanarroti, que al 1821 publica un llibre "La conspiració de les igualtats" que en evidència de l'existència real de Babeuf.

    Etienne Cabet (1788-1856)

    Cabet volia, al igual que Babeuf, una societat igualitària però no creia en la violència, era pacifista i pensava que es podia arribar a una societat igualitària a través de la propaganda, per aquest motiu quan explica com era la seva societat ideal ho fa amb una novel·la "Viatge a Icaria" (1840). Icaria és el nom que dóna a la seva societat ideal on totes les cases són iguals, amb aigua calenta, calefacció i el treball és obligatori.

    Etienne Cabet pensava que la família havia de ser el nucli de la seva societat.