Història Econòmica Mundial

Economía # Base agrària. Cicles pre-industrials. Implicacions històriques. L'expansió comercial. Dualitat Europea

  • Enviado por: El remitente no desea revelar su nombre
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 132 páginas
publicidad
publicidad

ÍNDEX

Introducció: Història Econòmica mundial. 3

Tema 1: Economia de base agrària. 5

Introducció; Concepte de Sistema; Formació dels sistemes a partir de

l'excedent; Formació del sistema occidental o medieval; Organització

dels pobles.

Tema2: Mecanismes dels cicles pre-industrials 10

Introducció; Característiques de la Fase A; Característiques de la Fase B.

Tema 3: Les implicacions històriques dels cicles pre-industrials 14

Introducció; S.XIII Fase A; Impactes de la demografia; Els comerdiants;

Finances al s.XIII; S.XIV Fase B; El comerç al s.XIV; Impacte del s.XIV:

Efecte sobre la formació dels Estats (Poders).

Tema 4: L'expansió comercial de l'Edat Moderna 23

Situació econòmica abans de l'arribada massiva dels metalls; Fenòmen:

“La traició de la burgesia”; S:XVI: Descobriment d'Amèrica (12 d'octubre

de 1492); Impacte de l'arribada massiva dels metalls; Impacte de la descoberta

a Europa; Holanda; Desenvolupament financer; El mercantimisme.

Tema 5: Dualitat Europea del S.XVII: El Sud 33

Introducció; La Corona de Castella.

Tema 6: Dualitat Europea del S.XVII: El Nord 36

Introducció; Hegemonia holandesa; Gran Bretanya.

Tema 7: El Camí de la Industrialitazció 40

Introducció; Teoria del valor (Adam Smith); La crisi de l'Antic Règim.

Tema 8: Les industrialitzacions del segle XIX 44

Introducció; Tipus o casos d'industrialitzacions; Requisits d'industrialització;

França; Alemanya; Rússia; EEUU;

ÍNDEX

Tema 9: L'Era de l'hegemonia britànica: expansió. 60

Introducció; El Club de Londres; Els cicles industrials: Mecanisme i periodificació;

Ordre econòmic internacional (1848-1873): La Pax britànica (increment de les t

ransaccions, DIT, Lliure circulació de mercaderies, lliure circulació dels factors

de producció i creació del SMI); Proteccionisme i lliurecanvisme al s.XIX; Crisi

del 1873 : 1ª crisi de sobreproducció;

Tema 10: L'Era de l'hegemonia britànica: reestructuració. 72

Introducció; Ambient de pre-guerra a partir del 1873; Model de renovació

tecnològica i energètica; L'Imperialisme colonial; Decliu britànic; Situació

dels països a les portes de la IGM: França Alemanya, EEUU.

Tema 11: Expansió i desequilibri internacional: 1917-1929. 88

Introducció; Impactes de la IGM sobre Europa; LA creació de la URSS i la

revolució russa; La situació europea; Situació dels EEUU a la dècada dels 20.

Tema 12: Enfonsament de l'hegemonia britànica. 104

Introducció;

Examens 124

Programa i bibliografia 140

INTRODUCCIÓ A LA HISTÒRIA ECONÒMICA MUNDIAL

L'objecte d'estudi de la història és la duració, transformació i canvi en quant a l'ésser humà. Respecte a la duració hi ha dos formes d'aproximar-s'hi:

1) Sincrònica: Ens situem en una etapa determinada i l'estudiem sense tenir present el moviment de la mateixa.

2) Diacrònica: Concebeix les etapes en moviment. Inclou els conceptes d'evolució i transformació.

A la història tot està implicat en una cadena de causa-efecte. La història és una explicació de conceptes que són un feix de relacions.

La història econòmica és la part de la història que s'ocupa d'explicar en l'espai i el temps de quina manera s'organitzen els homes, a partir d'uns recursos inicials a causa de les seves necessitats que són històriques i que depenen de l'estatus, el temps, l'espai,... Les extemporalitats que es donen a la història són bàsicament una: creure que totes les èpoques humanes han tingut un sentit economista igual que l'actual, des del p.v. històric.

També la història econòmica pot ser abordada d'una manera diacrònica i sincrònica. En la sincrònica hem de tenir presents els conceptes de:

Cojuntura: descripció de les diferents vriables relacionades amb l'organització econòmica en un espai i temps determinats com p.e. la situació econòmica de França al 1749.

Estructura: mecanisme que articula les diferents variables conòmiques que no entren en contradicció en una etapa llarga de la història.

Sistema: ens referim a un mecamisne econòmic junt amb els aspectes socials, polítics, ideològics...

I dins de la sincrònica hem de distingir un concepte: Cicle: Hi ha cicles pre-industrials, determinats per la terra i la demografia i la conexió entre ambdues. Duren 1 segle i són de duració secular. Hi ha cicles industrials que són diversos i de llarga durada (oferta i demanda) i duren de 25 a 50 anys i els de curta durada (estocs i inversió) duren 5 anys.

Abans de l'agricultura existeixen grups que no s'administraven econòmicament, des del punt de vista històric. L'únic que feien era adaptar-se al medi. Són societats que tenen greus problemes quan el seu ecosistema es destrueix. L'economia és característica de la cultura. Per tal que una societat sigui important des del p.v. històric, es necessita una producció conscient, intervenció i transformació del medi. A aquesta producció no li pot anomenar oferta fins més endavant, fins que l'oferta passi al mercat.

Fins al S.XIII no parlarem d'oferta ni de consum, que serà demanda. Tots aquests elements es comencen a veure quan l'home comença a conrear i domesticar, apareixen tècniques de conreu,...Si el grau de tècnica es petit ens trobarem amb societats migratòries. Si el grau de tècnica és més complex ens trobarem amb societats sedentàries, que tenen comerç perque els hi queda un excedent, i apareixerà la divisió del treball.

TEMA 1: ECONOMIA DE BASE AGRÀRIA

  • INTRODUCCIÓ

  • Des del 7000 ac fins al S.XIII la població viu de la terra. Menjar és una necessitat bàsica. Es comercialitzen pocs cereals i el comerç no és una activitat important.

    Les conseqüències d'aquesta forma de vida fan que les ciutats tinguin escassa importància, que els sectors econòmics no estiguin conectats (si l'agricultura va bé no té pq anar bé el comerç de luxe), la terra no serveix només per conrear sinó que és signe de poder, i les estructures de base agrària són lentes, això és pq hi ha poca tecnologia i qui domina la terra no la treballa per la qual cosa no té necessitat de tecnologia.

    Existeixen algunes tècniques d'agricultura com són:

  • ROZA: serveix per cremar la vegetació per fer d'adob. (semi-nòmades)

  • GAURET: Agiten la terra i la deixen descansar i ja es pot tornar a utilitzar. No es pot tenir molt bestiar pq necessita menjar i el guaret necessita molta terra disponible.

  • ARADA DE VERTEDERA: per zones humides. Aireja la terra.

  • DALLA: fa un tall que deixa molt tall a la terra, serà per menjar els animals.

  • FERRADURA: calcen als cavalls i els allarguen la vida.

  • MOLINS D'AIGUA I VENT

  • PAS DE GUARET A CONREU CONTINU: a la part que abans es deixava sense conrear ara es farà llegums (va bé per la dieta) o trèbol (pot servir de menjar pel bestiar). Amb les lleguminoses i el tèbol la terra es fertilitza sola.

  • En la base agrària la mà d'obra és vital: es precisa una alta natalitat.

    2. CONCEPTE DE SITEMA:

    Les civilitazacions són diferents encara que depenguin del cicles agrícoles. L'ordenament global d'una societat , les interrelacions, més la metalitat més la cosmovisió depèn de qui genera l'excedent i de com circula.

    Però què és l'excedent? És la part de la collita que li queda al camperol un cop s'ha alimentat ell i la família i un cop ha reservat la llavor per l'any següent (fons de subsistència i fons de reposició). L'excedent no té pq vendre's. Així un 20% serà el fons de subsistència, un 30% el fons de reposició i el 50% restant serà l'excedent. Com hem vist l'excedent agrari del cicle pre-industrial era d'un 50%.

    L'excedent serà el que permetrà que el camperol es quedi fixe en un lloc. Així, el sedentarisme depèn de l'excedent. General la possibilitat que no tothom es dediqui al mateix i apareixerà la divisió del treball. També apareixerà l'escriptura i els números per comptabilitzar i donar testimoni de l'excedent.

    3. FORMACIÓ DELS SISTEMES A PARTIR DE L'EXCEDENT:

    A partir de l'excedent es formen tres sistemes: l'Asiàtic o Sumeri, l'Europeu i l'Occidental.

    SISTEMA ASIÀTIC O SUMERI: En llocs plegats d'inundacions o que necessiten estructures de regadiu perque és difícil conrear-hi, es necessiten grans obres estructurals. Per aconseguir aquestes obres es necessita la unió camperola, algú que coordini les terres i les collites, es necessiten homes,... Com que tot això li toca a la unió camerola l'únic que poden fer és sobreviure ja que no tenen incentius per millorar, pensar i relacionar-se. Només se li otorga un miserable fons de subsistència ja que tot va als Magatzems Reals que alimenta a les Corts, a les Castes Sacerdotals, als Animals de Guerra,...

    En definitiva, el que queda després del fons de subsistència no es comercialitza. La conseqüència d'això és que són civilitzacions que duren segles igualment i que al final s'extingeixen, doncs com hem vist no evolucionen perque no tenen incentius.

    SISTEMA EUROPEU: El trobem en zones on existeixen millors condicions, en zones on sigui possible l'abordatge de la terra i no es necessitin infraestructures. D'aquí es deriva la propietat privada en la que la unitat familiar té un incentiu per variar la seva situació. És possible la igualtat, encara que no es troba fins al S.XVIII amb la democràcia.

    SISTEMA OCCIDENTAL: És un sistema mixte. Neix al S.V a.c., i participa del model asiàtic i europeu.

    4. FORMACIÓ DEL SISTEMA OCCIDENTAL O MEDIEVAL:

    Entre el S. I i V d.c. els pobles gòtics i pre-gòtics (estopes russes) es desplacen cap a Europa. Aquests pobles tenen una organització llànica en clans, tribus, respecte i jerarquia socials pel parentiu, són força igualitaris, i cadascún té la seva funció:

    Consell d'ancians: veu de l'experiència, transmissió oral de la història, manen per l'edat.

    Dones: conreen la terra

    Homes: Tots són igual. Es medeixen per la quantitat de ramats que són capaços de saquejar als altres clans, agafar dones, però el ramat no és un bé econòmic per comercialitzar sinó que el destinen a la propia alimentació.

    La religió d'aquests pobles és politeísta.

    Els bàrbars estaven enlluernats pel luxe romà, per això van comercialitzar, per portar el luxe damunt i que vegessin que tenien poder, era una prova més de la seva força. S'havien de desplaçar periòdicamente ja que l'únic que coneixien era la raça. Quan es mouen la societat canvïa, agafa una altra forma social. Els guerrers s'estratifiquen, trien un d'ells per a que els guïi i els protegeix el resposable. El poble és un seguici.

    Entre el S.V i VI ens trobem L'Imperi Romà. Aquest imperi s'enfonsa per la manca d'atenció a la reproducció econòmica. Hi entren els bàrbars. Ells no poden conrear tranquilament (l'imperi romà estava brut per les pestes). Els clans rivals van arribant contínuament a l'ex - imperi romà. Aquests pobles ja no tornen al sistema clànic, només queden les terres comunals. Al necessitar protecció s'assenten com a seguici on tothom deu respecte a un cap guerrer i els seus guerrers que tenen aquesta funció de lleialtat al cap i protecció al seguici.

    Al S.IX comencen a entrar pobles vikings. Són estranys a la cultura germànica, com els mussulmans (s. VIII). Tenen mètodes contundents de rapinya, robar els botins, saquejar. Els pobles vikings no conreen. El poc esplendor que quedava al litoral s'acaba ja que tenien poc dels vikings.

    5. ORGANITZACIÓ DEL POBLES:

    El Rei és l'hereditari. Té el domini de tot el territori ample que es pretengui organitzar. El Rei té el reconeixement simbòlic (domini eminent) de pertanyer al mateix clan (poble), però no té cap dret econòmic, no pot cobrar impostos ni rendes. Existeixen uns altres tipus de pagament entre els vassalls, cavallers i èlit. Li deuen fidelitat al rei. El rei es queda una part de terra, on treu rendes i impostos. No tot és territori global. El que fa el Rei amb el Domini Eminent és infeudar (ducs), els hi dona terres per a que d'elles en treguin les rendes i a la vegada aquests vassalls infeuden als comptes i aquests infeuden als barons. Tots aquests vassalls no paguen. Els ducs tenen dret jurisdiccional sobre tot el territori originari.

    El Dret Jurisdiccional és la última font de justícia, i té dret a cobrar el peatge de la gent que entra i surt del seu feu (duanes internes) per on anàven els comerciants. La part que es queda cadascu és el Domini Indirecte que és d'on es treuen els recursos econòmics. Li dóna dret a cobrar les rendes dels seus serfs (camperols), dóna dret sobre collites, terres i persones. I el camperol té el Domini Útil o "Usdefruit" de la terra, però aquesta terra no és de la seva propietat. Són dominis, no té propietat privada (món contemporani). Però un esclau romà és diferent a un serf medieval ja que el serf medieval és reconegut per l'esglèsia com a humà amb dignitat.

    Hi ha tres tipus de Domini Directe és a dir, 3 tipus de terra que són cèl.lules aïllades:

    TERRES INDOMINICATES: Terres de castell, agricultura, per alimentar als criats del castell, seguici, cavalls i senyor.

    TERRES COMUNALS: el bosc.

    MANSOS: unitats de serfs, parcel.les útils. Són els que paguen rendes com a reconeixement incial. A més han de fer prestacions de treball al senyor de les Terres Indominicates, Gratis. És on es produeix l'excedent.

    Com ja hem vist abans, la collita es repartia així: 30% fons de reposició, 20% fons de subsistència i 50% excedent i aquest 50% es reparteix així:

    30% Renda pel senyor, pagament.

    10% Renda pel delme, és a dir pagaments per a l'esglèsia.

    10% Es queda en mans del camperol.

    D'aquests tres conceptes anteriors apareixeran en un futur els seguents termes:

    Renda: (capitalista) no existeix aquest concepte en aquest temps. Renda feudal, ja que el camperol no ho fa per les condicions de mercat, és fixa, no varia encara que vagi malament la collita. És un pagament simbòlic.

    Salari: No existeix aquest concepte. Els assalariats no existeixen, el treball no ha de ser remunerat encara que hi hagi escassetat de mà d'obra. Han de ser prestacions que fan al senyor. El treball no té cap valor.

    Benefici: No existeix aquest concepte perque no hi ha mercats. El 10% l'utilitza per menjar millor, tenir animals, fer un petit bescanvi. No se li acudeix pq no existeixen canals de distribució.

    En termes generals, els nobles i l'esglèsia no comercien amb les rendes, li donen de menjar millor als cavalls, s'alimenten millor (encara no hi ha molta població).

    El comerç és mediterrani (Catalunya, Sicília). Segueix les antigues rutes, està en mans de patriciats urbans, jueus (comerciants del sud) que continuen una tradició. Aquests productes de luxe van a parar la noblesa i a l'esglèsia que paga amb l'economia de rapinya o de botí.

    Els ingressos per pagar això provenen d'activitats guerreres, no de la base agrària (activitat econòmica). El botí el treuen de bizanci (tothom els mira enlluernats). Una altra part la treuen de la part oriental de l'imperi romà: sedes, dorats, mosaics (només es fixaven en l'èlit), Valoraven molt l'or i l'argent que té Bizanci, que no val res dels germànics. Van veure que Bizanci estava plè d'or i va ser invaït pels turcs, per això van fer creuades amb cap a Jerusalem on van fer molts de botins i amb aquest pagaven als mercaders.

    A més el Papa tenia el poder d'infeudar, és a dir, d'otorgar als cavallers les terres que conquerien els infidels a les creuades.

    TEMA 2: MECANISMES DELS CICLES PRE-INDUSTRIALS

    1. INTRODUCCIÓ.

    El cicles pre-industrial es basa en dos factors elementals: terra i nombre d'homes i estaran presents en tot el cicle pre-industrial. Hi ha d'altres factors que provenen d'altres activitats però ni vertebren l'economia ni són constants.

    Hem de diferenciar l'època pre-industrial de l'època industrial. En l'època pre-industrial el factor que s'ajusta és la demografia ja que quan falta demografia la gent mor fins que no s'equilibra amb els productes agrícoles. En l'època industrial el factor que s'ajusta és la terra i això és degut a la tècnica accelerada.

    Tot el cicle està format d'una sèrie de fases que són de tendència secular fins que arribem al S.XVIII. Les fases de bonança duren un segle i les fases crítiques també. En tota fase d'alça (Fase A) trobarem nous elements econòmics i en tota fase de baixa (Fase B) trobarem la restructuració d'aquests elements.

    Com hem vist demografia i terra van molt lligades. Així, ens trobem amb dues fases: la Fase A en que la demografia creix i la Fase B en que la demografia es veu dalmada.

    Demografia fa referencia a natalitat, a la mortalitat. La natalitat depèn de factors controlables com la salut dels progenitors i la higiene en els parts i de factors controlables com l'abort i el nivell de vida. La mortalitat depèn de la fam (lligada a l'agricultura), la peste (lligada a la fam, i a l'epidèmia generalitzada) i de la guerra (lligada a la fam i a la peste).

    A Europa la natalitat és més elevada a la ciutat que al camp ja que la gent de la ciutat no necessita heredar una terra per començar o fer una nova família ni una nova vida. A més, les ciutats estàn més evagelitzades, són ciutats episcopals. El camp és més pagà i els eclesiàstics estan més lluny. Amamantar una criatura és més complicat ja que quan una dona amamanta una criatura no es pot tornar a quedar en estat.

    En definitiva, el cicle pre-industrial es caracteritza per una esperança de vida de 20 anys, té una mortalitat molt elevada i no hi haurà cap explosió demogràfica.

    2. CARACTERÍSTIQUES DE LA FASE A:

    En una Fase A localitzarem un increment de demografia com a conseqüència de l'efecte de la fase B, de la fase anterior.

    Aquest increment farà que la tendència del preu del cereal, allò de que depèn la terra, augmenti.

    També augmenta el nombre d'hectàrees conreades. Així, estem davant d'una societat en la que el camperol pot comprar productes manufacturats. Estimula la manufactura. A l'hora, al llarg de la fase, disminueix la productivitat i disminueix el nivell de vida o poder d'adquisició i això ens presenta una etapa de bloqueig que coincideix amb l'últim terç de la fase. Aquest bloqueig es produeix perque el camp no té una tècnica acurada per cultivar més productes, sinó que augmenten l'extensió del terreny que cada cop és menys fèrtil i així ens acostem al bloqueig. La terra està entrant en la Llei de Rendiments decreixents (es posen en relació hectàrees i mà d'obra).

    La població presiona sobre els recursos i l'augment de mà d'obra no suposa un augment proporcional d'aliments i aixó suposa Pèrdua de Poder Adquisitiu.

    Resumint: La collita s'estanca en relació a la població que augmenta per inèrcia de l'etapa anterior, el preu dels cereals més consumits es disparen, la població comença a consumir uns cereals més baixos com el sègol i la civada i els preus d'aquests també es disparen. La gran part dels ingressos d'una família es destinen al menjar i això suposa una baixada en la demanda del productes manufacturats i artesantals. El camperol no està comercialitzant la collita sinó que paga al senyor feudal al que està adscrit (Renta Feudal) en forma d'impostos en forma de renda. Aquestes rendes com que són fixes, no proporcionals a la collita obtinguda redueixen els ingressos, el camperol comença a passar gana. La població està mal alimentada i els cossos s'afebleixen donant lloc a enfermetats com la grip. La gent menja tot allò que pot (bolets, rates,...) i es troba una intoxicació. Llavors, la gent que no té expectatives marxa. Sorgeix el bandolerisme, fenòmen social que dóna a entendre que s'acosta el bloqueig.

    En un moment determinat la collita manca, literalment, i succeeixen un, dos, tres i quatre anys de males collites. Situació: 1/3 de la població europea mor de fam, 2/3 moren d'epidèmies. Entrem doncs en la Fase B.

    3. CARACTERÍSTIQUES DE LA FASE B:

    Comença a disminuir la demografia, la tendència dels preus dels cereals a la baixa disminueix, s'adoben les terres perque la mà d'obra no és suficient per poder-les conrear. S'incrementa la productivitat i s'incrementa el poder adquisitiu.

    L'element que realment mou aquestes dues fases és la demografia, la qual forma una estructura pròpia i aquesta obeeix a l'estructura econòmica, a la qual està molt lligada. En l'etapa pre-industrial hi estem fins al S.XVIII que es caracteritza per una elevada natalitat, una elevada mortalitat sobretot a l'infantesa, un creixement vegetatiu molt baix i una esperança de vida molt curta. En conseqüència, al llarg de l'etapa pre-industrial no trobarem explossions demogràfiques perque el creixement és fluctuant. No hi ha creixement sostingut. Veurem la població que s'ajusta a la natalitat i a la mortalitat.

    ESQUEMA DE FONTANA:

    -

    - R.I. +

    - +

    R.I.

    Relació +

    Indirecta

    Aquest esquema es pot adaptar als llocs on no es conreen les terres d'una forma racional i on els pagesos estan fortament adscrits a la terra.

    En termes generals, natalitat molt més elevada en l'àmbit urbà i molt més elevada també la mortalitat. Des del camp s'alimentaran les ciutats, per la via gremial d'altres i per les vies de migracions. La gent de la ciutat participa del cristianisme d'una manera molt més clara i per això augmenta la natalitat. En canvi, els camperols tenen valors pagans, no cristians. Els precaris mitjans al camp són els que es conexien. La forma de vida de la ciutat fa que molts dels nens que neixen vagin als hospicis (fills il.legítims). La mortalitat és molt més elevada perque a la ciutat hi ha una aglomeració sanitàriament indeficient i amb condicions sanitàries dolentes i això produeix un augment de les intoxicacions i enfermetats i això augmenta la mortalitat.

    Trobem una diferenciació en l'espai, segons l'agricultura. Amb l'agricultura fèrtil i mobilitat física del camperol ens trobarem societats amb la flexibilitat adequada per tal de superar una crisi amb la natalitat. Si ens trobem amb zones amb agricultura fèrtil i amb lligams socials del camperol l'única sortida d'aquesta societat és la mort. (adaptada a la mort).

    Quant més ens allunyem en el temps, més veiem que la gent s'adapta a la via de la mort. La demografia depèn de l'economia perque és una estructura depenent de la mateixa.

    TEMA 3: LES IMPLICACIONES HISTÒRIQUES DELS

    CICLES PRE-INDUSTRIALS

    1. INTRODUCCIÓ.

    Aquest tema tractarà del segle XIII, però primer farem una petita introducció situant-nos al s.XIII i arribarem al s.XV. Al segle XIII començarà a l'estabilització l'Europa i la revolució urbana. Europa es configurarà des del p.v. feudal.

    2. S.XIII FASE A:

    Durant aquest segle la població creix, des dels 8.000.000 fins als 20.000.000 d'habitants a Europa, des del riu Rin fins l'Oest. La població es triplica. Les taxes de creixement són d'un 0'5 anual. Així, augmenta l'èlit, el camperol i els artesants. Aquest augment de població es deu a tres tipus de factors des del p.v. dels historiadors:

  • D'una banda les causes exògones a l'economia europea: la gent mor menys pq hi ha menys guerres , l'estabilitat dispara el dispositiu de natalitat. La població s'estabilitza de forma natural.

  • Causes endògenes: venen donades per la capacitat d'un nombre poc nombrós de pobles, conrear terres molt fèrtils, que les poden triar i això explica la millora de les collites. En general hi ha uns segles de bonança en que la gent està millor alimentada encara que la tècnica del conreu és la mateixa.

  • Causes biològiques o genètiques: capacitat reproductora dels humans. Tenen una construcció més forta que abans per soportar el cicle pre-industrial amb la qual cosa han pogut aguantar molt més les coses sobre les quals han de passar.

  • Europa ja no és un formiguer d'invasions, és un formiguer de gent. És el sistema feudal, mentre hi ha poca població funciona bé però quan augmenta la població en el bloc continental hi hauran continues infeudacions de pares a fills que tenen més possibilitats de viure i així es limiten les possibilitats dels feudes.

    Tradicionalment els nobles del nord posen en marxa la transmissió patrimonial a un sol fill i en canvi un noble del sud ha de tenir terra i no pot intervenir en negocis pq sinó perd el títol nobiliari. Els del nord no el perden encara que intervinguin en activitats urbanes. Hi haurà una sèrie de barreges de jurisdiccions, cosa de la que s'aprofitaran els comerciants per pactar o intervenir. A partir del segle XIII es farà la repartició del patrimoni a un únic fill en la part del sud pq així es garantitza l'estabilitat de la terra.

    3. IMPACTE DE LA DEMOGRAFIA:

    1) A LA TERRA: A l'estimular la multiplicació dels mansos (hi ha més serfs, més renda, més prestacions personals). El Senyor veu que no necessita tanta gent per conrear la terra indominicata, es destorben entre ells. Ell decideix que com ja té molts cereals per les rendes cultivarà una altra cosa o tindrà ramaderia, pensen que pot ser més rentable cultivar una altra cosa.

    El senyor fa pagar un plus als mansos pq ja no fan cap prestació de treball al senyor, un escreix, els fa pagar en espècies (blat). Hi ha uns serfs que tenen prestacions i uns altres que no.

    El senyor pot comercialitzar pq com que les capes de les ciutats creixen la gent no conrea i necessiten menjar. Arriben al punt que ja no es pot conrear més ja que van a peu. El senyor els dóna permís per crear viles. Parlarem de vila nova si la sóna el senyor feudal i si la dóna el Rei parlarem de vila franca i no fa pagar rendes per aquest permís. Primer hauran de construir la vila i poden continuar conreant la terra. Però el senyor no perd mai, no disminueix les seves rendes a canvi de res. Sap que per crear una nova vila necessiten ajuda i el que fa és aportar la llevor dels seus magatzems o ajudar amb bous i a canvi els hi demana la meitat de la collita. No perd però ajuda als camperols cosa que no s'havia fet mai fins ara. El camperol com que estarà molt lluny de la terra indominicata ja no farà prestacions de treball.

    Així les relacions entre serfs i senyor seran més conòmiques. Els camperols de les viles noves estan més distanciats del senyor (propi del nord d'Europa) i per cobrar les rendes aquest enviarà als camperols un cobrador de rendes. Aquest cobrador serà un serf en llibertat de moviment que anomenarem Ministerial i participarà de les rendes. El ministerial va a cavall però no és guerrer, té mentalitat de viatger, té una mirada econòmica, bones terres, bons artesants ja que saben on trobar-ho. Els ministerials serán l'origen de la burgesia que no ha tingut contacte amb la tradició del comerç de les sedes dels romans. El ministerial sap on es necessiten més collites o ramaderia.

    2) A LA CIUTAT: Aquell camperolat que treballava la terra i a més feia manufactura es dóna compte que si només es dedica a una feina tindrà més beneficis i amb això ja podrà comprar la manufactura i sorgirà la diversificació del treball. No hi ha problemes de comunicació. Això fa que es diferencïin sectors: agricultors o pertanyents al gremi.

    La capa urbana baixa serà la població que pertany als gremis. Els gremis es formen per protegir-se dels patriciats urans. Són camperols que han anat a la ciutat encara que tenen festes agràries. Es volen allunyar de la idea de mercat dels patriciats, no volen que hi hagi competència, que algú s'arruïni. Està estructurat en 3 persones: aprenent, oficial i mestre. La diferència és de saber, no de guanys ni de prestigi.

    En quant al tipus de manufactura que hi ha són panys d'alta qualitat (fets a Milà, Florència,i Bruixes), ferro per fer espases, coraces, l'arada vertedera, la dalla i la ferradura. El ferro és molt important per la defensa i les innovacions.

    4. ELS COMERCIANTS:

  • COMERCIANT DEL NORD O COMERCIANT DE LA HANSA: És una persona que trafica amb productes endògens (blat, fusta, tèxtil) i és d'origen ministerial. No hi ha comerç de luxe pq desemboca al mar Bàltic, Bèlgica, Holanda, Alemanya i les seves costes. Aquesta és la seva ruta. Ells només compensen escassetats regionals amb els seus vaixells. Com hi ha comerç normalment, el noble sap que el comerciant està interessat en els seus productes. Els nobles i els comerciants depenien entre ells. Noblesa i burgesia són semblants, per això hi hauran revolucions. La noblesa allí està ben vist que comercïi.

  • COMERCIANT DEL SUD O PATRICIAT URBÀ: És el comerciant de luxe, va marítim amunt cap a l'Índia (porcellanes). Tampoc fa rutes regulars de blat, cereals, encara que els interessa. El senyor no té oportunitats regulars de vendre la collita, viu de les rendes no del comerç. Cau en degradació. És el senyor que guerreja i va a les creuades, per agafar botí. Al Sud els patriciats s'organitzen per poder facilitar els seus negocis: Primer monta les Associacions de comerciants, paguen la matrícula i el Consolat que és una entitat de prestigi els hi otorga poder municipal. Després cada cop necessiten més capital i per això es formen negocis financers i es funden companyies. Una companyia està integrada per socis que aporten el seu saber, vaixells, diners (socis capitalistes). També apareix la figura de la Fraterna Companyia que consisteix en ajuntar el capital total de la família i el negoci tindrà llarga durada.També tenim la Comenda que afavoria la transferència de diners als comerciants. És una estratègia per encubrir el pagament amb interès. Formaven companyies per obtenir diners.

  • L'esglèsia abans castigava per cobrar interessos per un prèstec. Això tenia la seva llògica al s.XIII ja que no volia que prenguessin més diners als pobres, era caritativa. Prestar diners amb interès era caure en mans d'usurers i per tant ho prohibien. Per altra banda també li molestava que es lucressin els jueus o capes no catòliques que eren els qui prestaven. No hi ha motius per prestar amb interès pq la persona que presta no perd res pq no es pot rendibilitzar, és a dir, o els gasta o els guarda sota la rajola. En cas particular es podia deixar de cobrar interès. Al s.XVIII això serà un arquerisme. El que pretèn l'europeu es traslladar els diners físicament pq hi ha un fenòmen sociològic molt extès que és el bandolerisme, propi de les societats amb riqueses polaritzades. Està per tot arreu a totes les èpoques i augmenta a la Fase B i disminueix a la Fase A on la riquesa està més repartida. S'idea el Contracte de bescanvi que està pensat per no desplaçar monedes (pacte entre dos canvistes).

    5. FINANCES AL S.XIII:

    1) CANVISTES:

    És un joier, són els mestres artesants que treballen metalls preciosos. Té una consideració social molt alta. Trafiquen amb ells, els coneixen bé i tenen caixes fortes i escoltes pq necessiten protecció. S'encarrega de les equivalències monetàries a Europa, va amb una balança medint la quantitat d'or i de plata. La gent que té diners els hi porta a ell per a que els hi guardi i se li paguen diners per aquest servei. Ell pot utilitzar-los mentre no els perdi. El contracte que lliga els dos canvistes molt distanciats en l'espai, encara que entre ells tots es coneixen pq en són pocs, es basa en un contracte de confiança ja que tenen molt d'honor i no traeixen ni enganyen. Apareix l'anomenat Contracte de canvi, pacte que els obliga a portar la comptabilitat. Cada canvista se'n carrega dels creditors i deutors de la seva plaça. Ex:

    Una vegada a l'any els dos canvistes es troben (amb escoltes), contrasten les seves comptabilitats i arriben a un acord. Això anirà bé en places que hi hagi la mateixa quantitat de creditors que deutors (equilibri) pq si no es posen d'acord no pot ser que A compri tot a B si B no té res.

    Apareix la Lletra de canvi medieval: no importa que hi hagi un préstec, però de vegades sí interessos, es pot obrir el camp. És nominal, no es pot negociar, no té més valor que aquella operació concreta i unes persones concretes.

    2) MONEDA MEDIEVAL:

    És moneda mercaderia, metall generalment pobre, béns que no es fan malbé, or o argent. La moneda val el que val el metall. El mateix metall sense encunyar val el mateix. El valor de la moneda no varia de la demanda del consumidor (no hi ha bancs centrals), val més si hi ha més quantitat d'or en la moneda. La moneda no reflecteix l'estat econòmic. La producció europea és nula (cereal), tot està fora.

    Acaba la Fase A del segle XIII i comença la Fase B del segle XIV.

    6. SEGLE XIV FASE B:

    Tornem a la roda: fam, guerra, malalties molt fortes i peste bugònica (malaltia procedent d'Àsia). Moren 2/3 de la població en alguns llocs, desapareixen el 20% dels pobles ja que la malaltia ataca a tothom, sigui ric o pobre i no es coneix cap tipus de remei.

    Zones que reaccionen diferent davant la crisi:

    La divisó està al riu Rin:

    1) EST DEL RIN: Txecoslovàquia, Iugoslàvia, Bulgària, Rumania, Polònia, Rússia. Tornen al feudalisme, refeudalització. El senyor al veure que disminueix la renda i la mà d'obra pressiona molt. Només ho pot fer pq hi ha moltes invasions encara d'eslaus. El seu creixement demogràfic en fase A (s.XIII) no ha estat molt gran, no ha generat grans ciutats ni burgesia. La funció de la noblesa guerrera era defendre'ls. No va haver redistribució de rendes ni una mentalitat urbana. Zona amb molta dificultat per crear estats.

    2) OEST DEL RIN (NORD I SUD): Nerviosisme de la noblesa pq disminueix la renda, la gent i els mansos. La primera estratègia és lluitar contra altres senyors per tenir més domini, més mansos i renda. La segona estratègia són les pressions als camperols.

    A) NORD D'EUROPA: Anglaterra, Bèlgica, Alemanya, Normandia, Holanda i Dinamarca. Les capes altes de la societat estan estratificades així: Monarquia, Rei, Noblesa i Burgesia. Segueixen tenint una relació de dependència de les seves funcions. Tenen funcions interdependents. El senyor té una mentalitat més oberta al mercat, reacció econòmica davant la crisi, totes les vinyes (producte de luxe), com no depèn del nivell de població els cereals són els que disminueixen el preu (plena fase B), no hi ha gent. En canvi el producte que compren els rics no varia (p.e. el vi) i això farà desencadenar la Guerra dels 100 anys.

    El senyor es dedica a la vinya o al ramat fonamentalment pq necessita poca mà d'obra. El senyor es racionalitza i això dóna lloc a una relació diferent entre el senyor i el camperol.

    Contracte d'arrendament vitalici: règim de tinença de la terra específic. El camperol pot conrear tota la vida aquella terra a canvi de pagar la renda que és fixe mentre es viu. No hi ha cap tipus d'heredació de la terra i el senyor pot arrendar a qui vulgui, a més té el dret d'expulsar-lo. El senyor anava al rei a demanar-li si podia fer aquesta nova llei, contracte i amb el seu poder eminent otorgar-li'l. A la llarga hem vist que aquest sistema dóna molt bons resultats encara que no ho vegessin així en aquella època.

    B) SUD D'EUROPA: França, Espanya, Portugal i Itàlia. El senyor i la burgesia estan enfrontats. No té diners per pagar-li els productes de luxe a la burgesia. El rei està al costat de la burgesia ja que l'estan finançant i els nobles no tenen diners. El senyor del Sud tmb intenta la refeudalització però a Occident s'ha viscut la Fase A plenament: burgesia consolidada, augment del nivell de vida, revolució eclesiàstica i millors condicions. Llavors surgeixen revoltes camperoles contra el senyor pq ningú vol tornar enrera i el rei va en contra la noblesa per afeblir-la. Solució: un nou tipus de contracte anomenat Emfiteusi que per designació reial estableix que durant 20 anys pot conrear la terra amb una renda fixa. Té una lliure disposició de que vol conrear. Estan contents pq finalment no els expulsen fora.

    7. EL COMERÇ AL SEGLE XIV:

    Fort afebliment de l'Hansa. Són productes en funció de la població. Quasi no hi ha cap pobre i els cereals disminueixen al igual que el blat i la fusta. Mínimament es salva per l'incorporació a la lliga del Rin en que les ciutats alemanyes costaneres extreuen l'or i l'argent de les mines explotades ja des del temps dels romans i cada cop estan més esgotades. Tota la tradició es manté però tmb s'enfonsa a causa de la Guerra dels 100 anys (entre França i Anglaterra) en que bloquegen les ciutats de la Hansa els anglesos pq no es facin proveïdors de França. El comerç de luxe continua amb eufòria fins i tot més que abans. Amb la peste ningú sap quan morirà, mata indiscriminadament i la gent vol viure al dia pq es pensa que moriran aviat i fan orgies, volen més luxe... Queden menys senyors i s'acumulen més riqueses. La noblesa s'està quedant sense rendes. El límit arribarà quan s'acabi l'èlit del Nord que no comercïa i la del Sud que no té rendes.

    Amb l'aparició de la guerra dels 100 anys desapareixerà la Fira del Champany era el principal centre internacional de liquidació del canvistes que durava 6 mesos. Desapareix pels impostos, la guerra, la peste,... La peste la van portar els jueus, que eren els únics que prestaven amb interessos , eren els enemics. Però això era una economia regional, no internacional. Va ser el desmantellament de la xarxa econòmica.

    En aquella època estava existia hostilitat entre el nord i el sud, tot a favor del Sud, a més hi ha el Papa. A la zona nord-sud hi havia desequilibris ja que tots els diners del luxe van del nord cap al sud, hi ha un fort desenvolupament de la marina mediterrànea i a més el Papa té el domini eminent de la cristiandat, domini per infeudar i per enviar a la gent a les creuades. Té el dret de rebre tots els reialmes de la cristiandat per contribuir a la Santa Creuada, els capellans solen ser els notaris i el que cobren és per al papat (esglèsies).

    Amb tot això el Nord (Anglaterra) pensa que el sud és un paràsit i que en moments de crisi estan forrats. Com a mesura al Nord els reis estableixen les primeres lleis que prohibeixen la compra de béns de luxe al Sud. És la primera mesura de la història. Per altra banda, apareix un moviment de les esglèsies nacionals contra el Papat, qüestionant l'infabilitat del Papa (l'esperit l'il.lumina i tot s'ha d'obeïr). Estan farts de donar tots els ingressos als arquebisbes ja que aquests recaptaven les rendes... Tot això serà l'origen de la reforma protestant portada a terme per les capes més altes als països del Nord (pagaven al Papa del Sud).

    Tot això ens ho explica la TEORIA DE MAX WEBER. Considera que hi ha una relació entre l'adopció de la Reforma Protestant i les possibilitats de desenvolupament capitalista. Els països que adoptin la reforma com a valor de cohesió social, tenen un marc més adient per a que es desenvolupin les activitats capitalistes i el que anomenarem Capitalisme. Aquesta reforma serà un Fenòmen del Renaixement.

    La religió protestant considera que l'educació ha de ser obligatòria, lligada a la necessitat de saber llegir la Biblia en la llengua bernàcula (diferent del llatí). Des del Renaixement al Nord s'escriuen en la propia llengua per apropar-se a Déu. Així, les poblaciones del Nord seran alfabelitzades mentre que les del Sud no.

    La religió protestant també creu que la gent es salva per la fe, mentre que el catolicisme es base en els pobres i desprèn amb fe. El Sud no entèn el que ha de fer pq està en llatí, i la del Nord es salva per la relació més unida a Déu. Tenen més marge de maniobra, un comportament diferent. El protestantisme permet coses prohibides pel catolicisme: defensa les activitats urbanes, considera la riquesa com un do diví signe de que déu ha premiat amb una gràcia a aquell qui la té (més capitalisme), accepta el préstec amb interès encara que no per sobreviure sinó per a realitzar transacciones econòmiques i es salven per la fe no pels actes. La Reforma Protestant flexibilitza la religió.

    Amb tots aquests canvis el Sud reaccionarà amb un moviment de Contra-reforma i anirà contra els països heretges.

    8. IMPACTE DEL S. XIV: EFECTE SOBRE LA FORMACIÓ DELS ESTATS (PODERS):

    Hi ha revoltes camperoles que no tenen respecte al noble, aquest ja no té funció social. El sistema feudal ja no garanteix les relaciones entre èlits, relacions socials. El sistema no s'estabilitza, no aconsegueix la pau a Europa. En el sistema d'infeudació es barregen les jurisdiccions i els dominis directes per casoris i guerres entre cases, fills, nobles... El vasall ja no sap a qui li deu fidelitat militar i no ho veurà clar fins que arribi la GUERRA DELS 100 ANYS (S. XIV-XV). A causa de la baixada dels ingressos els senyors voldran conquerir més terres per augmentar els seus ingressos. La guerra ja no està caracteritzada per l'honor. Amb la Guerra dels 100 anys s'iniciarà la reestructuració d'Europa, que afecta sobretot a França i Anglaterra. L'origen en qüestió de tota la restructuració és que el rei britànic (Duc de Normandia) és vasall del rei de França, el qual reivindica el territori de Anglaterra. El rei d'Anglaterra té més terreny que el rei de França i al final ja no saben si Anglaterra era de França o si el ducat de Normandia tenia que ser d'Anglaterra. Així Guillem d'Orange (rei britànic) reivindica la zona occidental de França. La lluita “estatal” entre els 2 “països” esdevé guerra civil, en blocs, partides de nobles. Aquesta guerra conseguirà desmantellar l'Europa que coneixiem. El rei veu que el seu territori és més petit que el d'alguns nobles i veu que no hi ha fidelitat. Contracta mercenaris amb els diners de la burgesia, les millors armes...

    La Guerra dels 100 anys portarà una sèrie de conseqüències: El monarca té el domini eminent (té la força de les armes). És l'àrbitre entre els nobles, dona permís pels contractes, comencen amb goteigs els ENCLOUSURES (S. XVIII esplendor), pel tancament de terres grans. El domini és diferent a la propietat. Al Nord els camps eren oberts, no hi ha res tancat i els camperols aprofiten per cultivar en els marges i camins. Només pot tancar el rei i els convenia pel ramat cosa que perjudica als camperols. El rei apaigava les revoltes de les ciutats ja que l'ajuntament li paga la seva funció. Estabilitza el país (alternativa a les jurisdiccions feudals).

    Tots els Estats que es formen al s.XV és per aquestes raons militars (lluita d'èlits) del s.XIV. Els Estats es poden consolidar o no durant l'Edat Moderna. És l'unió de tots els territoris feudals. És important que passi de ser un conjunt militar a ser un centre polític més potent econòmicament ja que l'estat crea interdependències econòmiques i ha de fer dependre a la resta d'ell.

    L'últim impacte serà el mental, el SISTEMA DE VALORS. Al segle XIV arriba la peste que veuen com un càstig de Déu. La peste es torna arbitrària pq mata a tothom i veuen la reforma com si Déu castigués l'esglèsia. Amb el Renaixement el centre és l'home.

    TEMA 4: L'EXPANSIÓ COMERCIAL A L'EDAT

    MODERNA

    1. SITUACIÓ ECONÒMICA ABANS DE L'ARRIBADA MASSIVA DELS METALLS:

    Tornem a estar en Fase A. Al segle XV hi ha la compensació de la demografia i la producció. Aquest segle es mou pels paràmetres del segle XIII però hem de tenir en compte que el noble ja no és el que era.

    Hi ha 2 trets importants al s.XV:

  • Les possibilitats de l'agricultura que poden ser acceptades per les figures anteriors del s.XIII.

  • Domini absolut del comerciant sobre quasevol sector.

  • L'agricultura és molt important i el comerciant està controlant la resta de sectors. En aquesta època la Burgesia Comercial és una capa molt minoritària, però molt poderosa ja que és la que acumula capital a l'Edat Moderna. Això li permetrà el finançament de la Revolució Industrial. Aquest comerç ben aviat estarà centrat en monopolis colonials, en productes colonials (drogues, cacau, cafè, tabac, opi...). El gran port del s.XV és Anvers. Aquest té una diferència important del de Bruixes i és que té com a missió última treure impostos de les mercaderies. És un port franc. Això permet vendre la mercaderia més barata. En el temps els dos ports decauran (s.XVI) i els motius són:

  • la rebel.lió que els Països Baixos demostren contra la Corona Espanyola i hi haurà la divisió entre els territoris que volen pertanyer a la Corona i els que no. Tot això farà dividir entre Bèlgica i Holanda.

  • L'arribada del metall a Europa des d'Amèrica, que ja no és tan bo com el que hi havia.

  • Una decantació de la burgesia cap al préstec a la Corona espanyola.

  • El comerciant comercialitza tot tipus de producte, però prefereix el producte de luxe, sigui de manera directa o amb importacions. El comerciant serà també el qui controlarà les explotaciones mineres ja que té el suficient per fer-ho. L'explotació de mines no estarà subjecta a reglamentacions feudals ni gremials. Apareix la figura del capataç o gestor. Les mines donen lloc a l'aparició de les Societats per accions que funcionen amb accions nominals. Aquesta és una capa dinàmica, renaixentista i amb nous valors.

    La burgesia comercial no és diferent de la medieval ja que no trenca amb els ministerials ni els patriciats urbans, hereda dels d'abans. Com ja hem dit està molt lligada als estats ja que la consolidació dels estats és gràcies a ella. Actua fonamentalment aprofitant-se de les diferències de preus entre uns llocs i uns altres i amb els monopolis de l'Estat. L'Estat li concedeix l'exclussiva de determinades explotacions o distribució de productes. Els concedeix amb subhasta per veure qui aporta més diners ja que l'estat participa dels beneficis del monopoli.

    2. FENÒMEN: “LA TRAICIÓ DE LA BURGESIA”

    La burgesia arriba un moment que abandona els valors de mercat i el seu objectiu ja no és el benefici sinó que prefereix altres valors com el poder. Es dedica a comprar títols per pertànyer a l'aristocràcia i tenir un prestigi social. La burgesia era la que podia fer que es realitzés l'industrialització, però no en serà la protagonista. Controla la producció eurepea:

  • MANUFACTURA: Pot tenir interès per la comercialització de panys, cuir,etc. Com no es pot dedicar a anar taller per taller pq en un taller d'un gremi hi ha poca producció intenta controlar via financera els nuclis dels gremis del seu voltant doncs cada com necessita més manufactura i a un ritme ràpid. Copia la idea de monopoli i la tenda del gremi sols la ven als del poble. Això també ho fa als municipis. Concedeix la producció i distribució d'un producte als mestres dels gremis que més paguin en subhasta per entrar aquesta primera matèria al municipi i treure'l. Després li tenen que donar una part del beneficis. Els mestres volen productes acabats però no tenen suficient matèria primera i se'ls hi paga per adelantat per a que la comprin i produeixin. Els mestres venen al majorista.

  • XARXES DE DOMESTIC SYSTEM: És el treball del camperol a la manufactura com a complement del treball del camp. La dona fa teixits. En els pròxims segles prendrà molta importància. A ell se li paga per fer un producte que després li dóna al comerciant i aquest el vendrà a un preu més alt. Abans això es feia per subsistència i ara per abastir-se ells mateixos. És una estratègia de la burgesia per vendre determinats productes més cars si tenen més qualitat o més barat si tenen menys qualitat i així es pot vendre també a la gent pobre. Aquestes xarxes estan a prop del mar i les ciutats, són una estratègia d'abaratiment de costos. No hi ha llibertat ja que tot ho controla la burgesia.

  • MINES D'ARGENT: A partir del segle XV tornen a ser productives ja que hi ha noves tècniques. Són produccions que necessiten molt més capital (homes, material,...) i es formen les companyies per participacions (les S.A. d'avui).

  • ZONES DE CONREU: Hi ha tres tipus de zones:

  • Zones de refeudació: amb estructura molt feudal on els senyors depenen dels interessos que tinguin els comerciants occidentals que són els que compren (única sortida comercial). La burgesia occidental hi està molt interessada pq és molt barata ja que la mà d'obra servil només es queda amb el fons de subsistència. És la zona de l'est del Rin ja que el senyor encara té funció amb les invasions dels eslaus i per això pressiona més al serf, no evolucionen.

  • Zones d'arrendaments vitalicis: zones on l'esperança de vida no és molt alta i hi ha una renovació de renda. A la fase A la terra té més valor ja que no s'hereda i el senyor el pot expulsar. Resisteixen els que tenen més terres per conrear. El noble té la mentalitat oberta al mercat, és racionalista. Els nobles i els burgesos estan molt interrelacionats. És la zona del nord d'Europa, els comerciants de l'Hansa, el comerç interior. És un model que a la llarga funciona encara que els camperols ho passen fatal.

  • Zones d'enfiteusi: zones que es troben en fase A en que el camperol es beneficia molt: s'estabilitza, està protegit, la renda no es renova, la collita es revaloritza, època molt pròspera. La burgesia s'apropa molt al camperol per comprar-li la collita que li sobra. Segueix mantenint relacions amb els nobles. Enfiteusi significa que el senyor no el pot expulsar, no pot augmentar la renda pq és fixa durant 90 anys. Són zones del Sud d'Europa, comerciants patriciat urbà, comerç exterior de luxe.

  • 3. S.XVI: DESCOBRIMENT D'AMÈRICA (12 D'OCTUBRE DE 1492).

    A la zona Nord hi ha un augment de la població i es revitalitza l'activitat econòmica. Els productes més destacats són el peix salat (molt important pq és un aliment fàcil de transportar a grans distàncies i que no necessita temperatures fredes ni es caduca), la fusta (imprescindible per la navegació). El centre més important continua sent el port d'Anvers (Holanda) ja que lliga el fluvial i el marítim i és zona franca.

    A la Zona Sud es fabriquen sedes ja que no n'hi ha. Tampoc hi ha espècies. La sortida que té el Sud és buscar una ruta que eviti els turcs ja que aquests tanquen el mercat i no deixen anar cap a la Xina ni Jerusalem, estan a Grècia i Turquia.

    Qui va cap a Amèrica?

  • Ciutats italianes que no són estats pq no tenen militars ni diners. No ho intenten però després financïen carabel.les cap a Amèrica.

  • Portugal: és un estat, un petit país fàcil de tenir-lo unit i que es troba en un moment esplèndit. Navega pel litoral per comerciar. Anirà per l'Àfrica per arribar a l'Índia. Pel camí es va trobar or i productes colonials (Mite del Dorado: reialme cristià plè d'or a l'Àfrica). No troben les principals mines però és pioner en obertura de rutes. Passen d'anar a Amèrica pq diuen que els mapes de Colon no estan bé.

  • Espanya: recent estat format per la Corona de Castella i Aragó. Té una bona capacitat d'homes, centre polític i religió, capacitat de movilització i recursos (terres i diners). A la Corona la noblesa encara té funció (guerrera, honor, valor, defensa contra els musulmans, infeudació papal). Està acabant la reconquesta d'Amèrica i vol més terres. El primer viatge el fan pressoners pq així no es perd la noblesa. Es descobreix Amèrica i cal gestionar-la. Així es crea la Casa de Contractació de Sevilla que es considera com una agència comercial de la Corona. Aquesta esdevé un organisme de control que cobra drets d'entrada i sortida i que té el monopoli de distribució des de les Amèriques. Aporta la 5ª part de metalls per l'Estat.

  • La gestió territorial d'Amèrica es fa a través del sistema d'encomiendas, una forma feudal d'obtenir territori. El rei infeuda i dóna el domini sobre determinats territoris, les collites i la gent ja que el papa tmb li ha donat permís pel Tractat de Tordesillas. Amèrica es divideix entre Espanya i Portugal (Brasil). El encomendero no té la propietat, no pot amopliar-la. És el representant del rei en aquelles terres, però ell es considera com els senyors feudals. Des de Carles V s'intenta frenar-los ja que tenen massa poder i per això intentaran repartir al marge dels encomiendas. Mesures que es prenen:

    • Terres de Resguardo: reserves per als originaris d'Amèrica, tenen que pagar un tribut al rei, no pot ser incorporat pel encomendero.

    • Otorgar noves encomiendas als nobles que no surtin mai de Castella. Es pot dir que la guerra de la Independència d'Amèrica comença així al s.XVI ja que els criollos (descendents d'encomenderos) volen més poder.

    • Haciendas: són propietats ja que la compren al rei. És la típica plantació de productes colonials con el sucre, el cacau, cafè, etc.

    • Estància: són propietats que el rei ha regalat al criollo, però de poca qualitat, poc útils pel conreu, s'utilitzen pel ramat. Totes les espècies d'animals de ramat es reprodueixen vertiginosament.

    La gestió comercial la fa l'Estanco tenia el monopoli d'explotació i distribució de la Corona Castellana. Però passarà a fer-se a través d'assiento. Això es farà pq no pot suportar fer tantes despeses o inversions. L'Assiento és un monopoli d'explotació i distribució que ha estat donat a una compania determinada per donar més diners a l'estat (subhasta pública). Ho pot comprar qualsevol persona de l'Imperi Castellà. Tots els països de la metropoli, de l'Imperi poden comprar assientos excepte França, Anglaterra i Itàlia.

    Amèrica s'especialitza en 3 productes o zones encara que el més important és el metall i serà explotat per assientos, haciendas y comendas:

  • MÈXIC: s'enfronten a civilitzacions natives i veuen que hi ha molts metalls i tresors. Els hi prenen els tressors i exploten les mines ja que està colonitzat i estable i és la zona més important i vigilada. També hi ha manufactures tèxtils de bona qualitat, ramat, explotacions colonials de conreu. A la zona modular estan fent vaixells, la Fira de Veracruz i s'encunya moneda pròpia (piastra) que és d'or.

  • PLANTACIONS DE LES ANTILLES: Són plantacions de sucre. El punt estratègic vigilat per la pirateria és la zona del Carib. És on hi ha més esclaus. Els indígenes s'extingiren per 3 causes: els maltractaments, les malalties europees com la peste negra i la brusca variació de la forma de vida al arribar els europeus.

  • TIERRA FIRME (PERÚ I COLOMBIA): Franja on hi ha més metall. La Corona hi pressiona molt. S'utilitza mà d'obra indígena en condicions servils.

  • 4. IMPACTE DE L'ARRIBADA MASSIVA DELS METALLS

    Amb l'entrada del metall es produirà un augment de preus , hi ha una revolució de preus, una inflació desmesurada. Els preus es multipliquen per 10 cosa que contradiu la Fase A en que la pujada de preus és més lenta. Això per l'arribada massiva de metall que no ve pagant mercaderia sinó simplement per tenir colònies. L'Estoc de metall perd valor ja que ho comparem amb altres mercaderies quan hi ha algo que perd valor. Les persones que tenen metalls augmenten els ingressos de forma ràpida i arriben a consumir molt més que els nobles i burgesos, augmenta la demanda i els preus.

    El primer augment de preus es produirà a Amèrica i es trasllada a la Casa de Contractació de Sevilla. Allí no hi ha xarxa de comerç, només conqueridors. Necessiten de tot: armes, menjar, mobles, etc. Les naus tenien poca capacitat. Els conqueridors han trobar or però els falta tot el demés i ho volen al preu que sigui, ho paguen a preus molt alts. Al conqueridor no li costa res i no valoren en termes econòmics. Tothom vol desmostrar que ha tingut sort a Amèrica ja que a Espanya no poden ascendre pq no tenen reconeixement. Paguen més que el que demanen (si en demanen 5 paguen 6), típic dels emigrants. Els criollos arribaven a Sevilla i ho compraven tot. En conseqüència d'això el rei tanca les fronteres econòmiques a fora pq no els hi donin més barat que a Sevilla. És superproteccionista . No prenen mesures adicionals. Però va haver un doble fenòmen: disminueixen les collites i augmenten els preus dels cereals.

    El preu de les manufactures tmb augmenta ja que la matèria prima era cara i fa augmentar el cost de la producció (no per la mà d'obra). Davant aquest exagerat augment de preus els arbitristes que són funcionaris que pensen en qüestions econòmiques diuen que hi ha dos explicacions a la pujada de preus i aconsella unes mesures:

  • la teoria quantitativa de la moneda: diu que hi ha molt metall i que s'ha de fer un tresor de guerra, que l'Estat ha d'intervenir retirant metall del mercat, però aquest no fa cas pq no vol restringir el consum.

  • El tancament de les fronteres econòmiques: el que s'ha de fer és obrir les fronteres i això si que li agrada a la Corona i així ho fa.

  • També a banda d'obrir fronteres la Corona posa unes prohibicions: prohibeix que les companyies exportin a Europa i per altra banda permet les importacions. El metall no pot sortir com a mercaderia però sí com a moneda. Al final Espanya té manca d'or, els europeus s'han enriquit i no ha augmentat de cap manera el benestar social del país.

    Les vies de sortida del metall eren:

  • Per pagar mercaderies

  • Frau i contraband: part picaresca, frau tòpic (es feien canons d'or per no declarar-ho a la Casa de Contractació) i frau sofisticat (els negociants francesos volien posar cases de mercaderies a Sevilla i com que el rei no ho permet agafen testaferros o companyies fantasma en que el testaferro s'enporta un salari o part del benefici i la resta era pels francesos).

  • Pirateria: els vaixells no arriben mai a Espanya sinó que eren piratejats pels anglesos abans d'arribar-hi. Es signa el Concili de Trento establint unes normes que van contra la reforma protestant i a més a partir d'aquest moment tots els vaixells surten i arriben junts escoltats per canons per combatir el pirateig.

  • Per finançar les continues guerres amb tots els països protestants ja que Espanya és el braç dret del papat.

  • Per pagar els interessos dels prestamistes europeus que han concedit crèdits a la Corona.

  • També van sorgir els assientos financers que eren monopolis de distribució de metall. Els canvistes podien sortir fora de la metropoli amb el metall. Però finalment amb aquest mètode surt massa metall incontroladament (fraus, crèdits...) i cedeix a permetre-ho a través de les Lleis de Saca i els reis es queden amb el 8% de tot lo que venen com a mercaderia d'or.

    A la primera meitat del s. XVI Castella viu una etapa esplendòrica, dominant un territori immens, terra amb molt de metall, temida per tothom i es dedica a crear ciutats precioses tals com Salamanca i Càceres. Però econòmicament és feble ja que no té una projecció a llarg termini. És una societat molt polaritzada on hi ha o gent amb un altíssim nivell de vida o gent molt pobre que perd nivell de vida pq el metall no surt de la producció de la gent. Això genera la picaresca com a eina de vida ja que els diners no estan ben repartits i les capes que en tenen no els inverteixen. De fet era un ambient incert per invertir, hi ha molta especulació així que l'èlit de diner es dedica a fer de testaferros de França, al negoci de construcció i de vegades fins i tot fan de prestamistes. Però com és que no es desenvolupen bancs havent tan de metall? doncs pq només els “usurers” presten diners pq hi ha molt de risc. La gent vol invertir i vol interessos baixos. Tot això no permet un aparell financer fort.

    A la segona meitat de segle les coses comencen a cambiar, hi ha problemes de competitivitat. L'Estat està endeutat i emet títols de deute que anomenen juros en que es tornen els diners més uns interessos passat el termini fixat. Però al termini l'Estat no va bé econòmicament i la solució és convertir els deutes en nous juros amb interessos més alts i amortització a llarg termini. Passat el termini l'Estat continua igual o pitjor i els converteix en juros vitalicis amb un 5% d'interessos a l'any. S'inestabilitza tot l'estat per deutes que no pot pagar. L'Estat depèn dels creditors. Mesures a la situació:

  • Donatiu: obliga als vaixells carregats de metall a pagar tot l'argent a canvi de juros. La conseqüència d'això serà que el frau s'accentua i ja no arriba metall sinó que va tot cap a França.

  • Cedeix estancos en subhasta pública a qui dóna més i desprès segueix donant beneficis. Es cedeixen com a estancos mines i salines.

  • Convertiment contínu de deute cada cop amb interessos més alts que arruina als anveresos.

  • 5. IMPACTE DE LA DESCOBERTA A EUROPA

    El metall arriba a tota Europa (França, Bèlgica, Holanda, Suècia i Anglaterra). Hi ha molts mitjans de pagament i per tant molta liquiditat. La inflació de la Fase A juntament amb la inflació de la demanda espanyola estimula molts sectors europeus tals com:

  • Sector tèxtil: lli de Normandia i Holanda (confeccionen veles, lones, sacs,...), panys d'Holanda (acaben els panys semi-acabats d'Anglaterra comprant la llana espanyola), i seda d'Itàlia (augmenta el consum de l'èlit europea).

  • Manufactura de paper a França lligada a la imprempta (bíblies en llengua bernàcula per la reforma) i material d'evagelització per Amèrica (catòlics).

  • Manufactura del ferro i mineria del ferro per armes, claus...

  • Mineria del coure a Suècia per qüestions monetàries (aleacions de coure amb or i plata).

  • Sector fusta per Holanda, Espanya i Anglaterra (hegemonia naval).

  • Tots aquests estímuls tindran una sèrie de conseqüències i resultats:

  • Creixent importància de les ciutats i la seva jerarquització destacant les ciutats portuàries amb molt bones infraestructures on es posen les oficines d'administració. Es jerarquitza pq on hi ha acumulació de capital atreu més capital.

  • Progressiu trasllat del curs de les manufactures al Nord: centres de manufactures protestants, tolerants, de tipus baixos d'interès, líquides. Tothom qui té mentalitat econòmica tira cap al Nord ja que veu més possibilitats de comerç.

  • Desenvolupament de la marina

  • 6. HOLANDA:

    La via marítima és molt important pq és el mitjà de transport més segur, ràpid i barat pel transport de mercaderies (els productes de luxe es fan via terrestre), pq arriba a tot arreu (països i colònies) i és el sector de primitiva proletarització (qüestió estructura. Holanda té molt d'èxit en quant al comerç mitjançant la navegació. De fet ja per tradició és un territori amb forta comercialització (Hansa). Holanda introdueix a la navegació europea un vaixell més petit que requereix menys tripulació, amb càrrega molt diversificada i que maniobra molt millor que els altres. A més són més barats.

    Tenen una balança comercial positiva. Després de la seva independència van anar a colonitzar possessions portugueses. Holanda controla les assegurances marítimes i el comerç ultraoceànic. Té un model colonial diferent a l'espanyol. La relació amb les seves colònies és de drenatge. Holanda porta el metall a la part d'Àsia i carrega allò que pot vendre a Europa com seda, teixits i espècies. Holanda serà l'enllaç marítim entre Japó i Corea del nord pq voldrà quedar-se amb diners dels metalls que porta a la zona asiàtica. Es crearà una companyia anomenada Comapanyia Holandesa de les Índies Orientals que funcionarà per accions (s.XVII) que serà la primera societat anònima.

    7. DESENVOLUPAMENT FINANCER

    • L'especialització professional financera és el canvista. Destaquen les companyies per participacions (S.A.): les participacions poden ser accions (socis amb benefici) o obligacions (renda fixa). Ja funcionen abans de l'aparició de les borses. Si tenen necessitat de capital augmenten les accions però no amplien socis. En aquestes societats participen els canvistes.

    • Un altra tema important és que l'Estat té l'estanc de la moneda, només la pot encunyar ell.

    • La primera companyia significativa que apareix és el Banc d'Amsterdam (1604) que garanteix la liquidesa amb bona moneda en les companyies d'Índies que estan comerciant internacionalment. S'ha de garantir que la moneda sigui fiable. Està creada en l'afany de lucre, només poden afavorir les transaccions internacionals i regular la puresa de la moneda. Aquest banc és un banc de dipòsit però no concedeix crèdits excepte de les companyies d'indies.

    • Més tard apareix el Banc d'Anglaterra (última dècada del s.XVII) lligat a un negoci i comença a aplicar una política monetària per afavorir els interessos de Gran Bretanya.

    • De la relació entre bancs i Estat neix el bitllet. El bitllet no estava obligat a utilitzar-lo la gent ja que desconfiaven d'un paper. Es podia canviar per or si la gent ho demanava. Es detecta algo semblant al tipus de canvi i creació del mercat de la moneda segons l'oferta i la demanda, però mai anava a la baixa.

    • Apareix el talero, moneda holandesa que val molt més que l'or i és fiable ja que no fluctua la seva al.leació. És pura, té valor segur. Darrera té un banc que la garanteix.

    • Hi ha gent que necessita diners però només els hi concedeixen els usurers i és perillós. Així, apareixen institucions o figures per ajudar-los encara que hi ha un risc. Com a institució d'aquesta mena destaquen els anomenats Monts de Pietat, institucions municipals o depedents de l'Esglèsia qu presten diners a la gent normal i a l'Esglèsia sense interessos però s'ha de tenir un aval, necessiten algo que garanteixi que tornaran els diners. Destaquen també els anomenats Censals, préstecs per a camperols enfiteutes, on l'aval és el juro vitalici en versió camperola. Hi ha camperols que tornen interessos, renda fixa amb espècies de per vida, però no tornen diners. Així hi ha gent que viurà de rendes i als altres els hi faciliten la vida de moment

    8. EL MERCANTILISME:

    El Mercantilisme és la pràctica econòmica portada a terme pels estats durant tota l'Edat Moderna (S.XVI-XVIII). No és una teoria ja que no prevue els fets econòmics. El primer autor que recull totes les coses que fan sobre economia és ADAM SMITH.

    Com característica podem dir que és un pràctica econòmica portada a terme pels estats i sotmesa a les necessitats d'aquests. Estats absolutistes, arbitraris, molt preocupats per ingressos de les arques públiques (no pels ciutadans). Són les normals en tot Europa, són fastuoses i expansives per això volen agilitzar entrades de diner a les arques del rei. El mercantilista somet l'economia al prestigi polític. Estats gloriosos que desfan la seva xarxa econòmica.

    Dins del Mercantilisme destaca un doble àmbit: l'exterior (hostilitat, política exterior) i l'interior (aliança, política interior). L'Àmbit exterior concep la riquesa que té el mercantilista, que l'economia està estancada. L'Àmbit interior és l'aliança entre Estat i burgesia comercial monopolista.

    Diem que és mercantilista aquella persona que considera que la riquesa del país es valora per la quantitat de metall que té. La Teoria quantitativa de la moneda diu que els països amb més metalls tenen els preus més alts als seus mercats. També cal a dir que els mitjants de pagament influeixen en el preu. La Llei de Brescam diu que preu per quantitat és igual a moneda per velocitat del diner. El metall equival a riquesa, per tant l'Estat seguirà el sistema de política econòmica anomenat bullisme durant tota l'època del Mercantilisme.

    Han de trobar més metall. El mercantilisme diu que per tenir la balança comercial positiva hem de tenir més metall. Les mesures que es prendran serà vendre tot el que es pugui a l'exterior amb excepcions fiscals (sense impostos). No es pot comprar a l'exterior a través de polítiques proteccionistes.

    MERCANTILISME FRANCÈS: Substitueix importacions. Fabricació interna del que abans importava. Crea empreses estatals, taller de productes de luxe ja que són els més cars de comprar fora però acaba sent un fracàs. Si tots els països volen vendre i ningú vol comprar anirem a vendre a les colònies (política expansionista).

    MERCANTILISME BRITÀNIC: Es donen compte que a part de les mercaderies els transports tmb proporcionen ingressos i per això protegeixen el seu transport. Les lleis de navegació prohibeixen atracar als vaixells holandesos.

    TEMA 5: DUALITAT EUROPEA DEL X. XVII: EL SUD

    1. INTRODUCCIÓ.

    Al S.XVII comença una nova Fase B, és un altre moment crític. Hi ha dos països que obren una altra possibilitat de no generar a Europa. Hem de diferenciar entre crisi i recessió ja que és possible que existeixi crisi però recessió generalitzada. El concepte de crisi pot incloure puntualment una expansió.

    El màxim exponent de la crisi del XVII és el Nord. L'esplendor d'Holanda confirma la crisi pq l'hegemonia s'assenta i es basa en el desastre general. La crisi estructural de la base agrària té lloc al segle XVII, comencen el camí de l'Il.lustració. L'estratègia de producció i conexió econòmiques s'estan consolidant durant el segle i es viu la revolució liberal (Gloriosa britànica). Occident està en crisi pq el mercat està saturat ja que segueixen amb l'estratègia de reduir costos. La riquesa està mal repartida.

    El Sud repeteix la història del s.XIV i es torna a patir de la mateixa manera (fase B), en els mateixos llocs i amb els mateixos fets.

    En l'aspecte demogràfic la població devolla al sud però no és tan brutal com al segle anterior ja que Europa té canals de comercialització més desenvolupats. Els de l'interior estan incomunicats i moren per subalimentació. Les malalties, concretament la peste, continuen sent mortals però no és tan important pq es desenvolupa alguna inmunitat entre aquests segles (estan acostumats a la malaltia); es torna una malaltia social que afecta a les capes més baixes, als col.lectius. Però el que provoca més mortalitat és la guerra que va cremar recursos de l'enemic, a matar. On no hi ha idees d'honor feudal molts camperols són movilitzats. Els efectes es donen a la zona d'Alemanya (guerra catòlics-protestants). Es dóna la possibilitat d'adaptació per la via de la natalitat (devallada de població).

    En quant a l'agricultura baixen les rendes del senyor notablement però s'incrementa la pressió respecte als impostos. Els senyors reaccionen i no permeten la baixada de rendes i llavors tornen les revoltes. La desconfiança de l'Estat respecte al senyor fa fer que a França la monarquia defensi al camperolat. A França es permet que el camperol pugui redimir-se, si té els diners suficients que l'Estat demana llavors se li confirma l'ús de fruit com a propietari. Hi ha llocs que obliga a ampliar la base contributiva de l'Estat.

    Les adaptacions del Sud són les mateixes. No vencen productes bàsics pq la població va a la davallada. Tenim llana i pinya, però la llana serà molt difícil de col.locar a Europa pq és molt apreciada i consideren que s'ha de protegir, la consideren vital. Hi ha barreres proteccionistes per l'entrada de llanes.

    Tant al Nord com al Sud s'introdueix el blat de moro i la patata d'origen americà pq són conreus que creixen ràpidament, amb rendibilitat sense necessitat de tècniques (a zones humides). Però el consum de blat baixa pq en fase B tmb hi ha menys població. El graner d'Europa va ser la zona Bàltica ja que són països tradicionalment agrícoles, amb l'agricultura com a base de subsistència.

    La manufactura de seda es centra a Itàlia, que passarà a ser el principal nucli del Sud en aquest tema. Itàlia, amb la disminució de la població viu un encariment de costos a causa de l'escassetat de mà d'obra. A Itàlia tmb se li fa escàs el metall. La burgesia de luxe es fossilitza i amb els diners obtinguts fan la Renaixença.

    Els burgesos van marxar a Lyon on hi havia xarxa de seda de luxe, no a Holanda per una diferència de mentalitat (risc, competènciea).

    Dos fenòmens destaquen: la forta contradicció de l'estat amb la societat i la crisi del model colonial del sud.

    Crisi del model Colonial propi dels models de sud: són imperis que només s'han fixat en el metall (Corona de Castella i Portugal) i no tenen en compte les possibilitats com a punt de compra i transportar-los cap a Europa ni la possibilitat com a mercat de les colònies ja que no han creat xarxa regular amb les seves colònies ni són bons compradors i venedors. Duran el s.XVII escasseja el metall per límit tècnic i ja no arriba tanta quantitat a Europa pq Amèrica tmb l'absorveix.

    Un model econòmic basat en el metall, les colònies no li compren ni li venen. Les colònies estan venent a Europa: Holanda per tràfic il.legal. A la metropoli únicament li queda un metall que escasseja.

    2. LA CORONA DE CASTELLA

    La situació és desesperant. Es viu un moment de decadència i gran empenta cultural, és el “Segle d'Or” castellà, empenta que la contrareforma permet.

    L'Agricultura és deficient, la peste té uns efectes demoledors, el nivell de vida és baix i la mortalitat elevada.

    Pel que fa als deutes de l'Estat aquest comença a intervenir la moneda d'una forma arbitrària (està fent frau, manipula la moneda de forma acceptable). Les monedes són marcades amb “el sellado”, porten una creu si val més la moneda i una rodona si val menys la moneda (moneda devaluada). Quan arriba l'or a Castella la moneda creu es revaloritza arbitràriament. Això produeix inestabilitat a l'exterior i l'interior. “La Prima” és conferida per decret més capacitat de compra d'una moneda que a un altra. Equivalència monetària:

    1ducado (or, no circula) = 1 ral (argent) = blana o vellón (argent-coure)

    Si paga en rals només haurà de donar la meitat ja que premia el ral en un 50% (es fa quan l'estat ha de rebre diners pq els interessa que arribi bona moneda, el ral, per decret de llei).

    La situació arriba a la crisi del vellón o de la blanca doncs si el ducado havia desaparegut el ral estava desapareixent per necessitats interiors (s'utilitzava el vellòn). Com a conseqüència hi ha un augment de la demanda de coure i s'incrementa el seu valor i al final acaba valent més que la blanca. Solució: retirar-la del mercat i encunyar-la només de coure, cosa que accentua més la baixada de preus (crisi fase B).

    Contradicció entre estat i població: es refereix a la necessitat de reestructurar. L'estat mercantilista només apareix en moments d'expansió. Un estat mercantilista necessita unes fonts de finançament, gent i fer la guerra per recolzar a la burgesia. Al s.XVII de fase B l'economia està pel terra, la població devalla i l'estat entra en contradicció amb la població per les seves expansions: necessiten gent que no té i la seva solució és incorporar caperols a la guerra. Llavors l'agricultura disminueix, la població davalla, necessiten recursos per la guerra i no en tenen, i continua empitjorant la fase B i l'estat encara cobra tarifes mes altes. És un peix que es mossega la cua, una bola cada cop més grossa. Curiosament hi ha una situació contradictòria i és que en fase A hi ha més població i menys pressió fiscal i aquí està passant al revés.

    TEMA 6: DUALITAT EUROPEA DEL S.XVII: EL NORD

  • INTRODUCCIÓ.

  • A finals del S.XVII arriba el Segle d'Or a Holanda, prenent el relleu a Anglaterra. Durant aquest segle encara es basa en Base Agrària. També hi ha industrialització però amb una estratègia diferent a les màquines.

    Holanda és un territori per tradició amb forta comercialització (Hansa). No poden fer altra cosa per compensar escassetat i crear riquesa. A més la Reforma els ajuda al igual que l'experiència com a navegants. Compren fusta, panys semi-acabats, llana i venen pesca salada, panys de luxe i exporten exòtics (font d'ingrés principal).

  • HEGEMONIA HOLANDESA:

  • En un moment de màxima hegemonia de Castella i quan comença a decaure Holanda la substitueix pq és més competitiva la seva marina, és comerciant, i té monopolis i colònies.

    L'Agricultura i la ramaderia: s'incia l'expanxió territorial colonial, en les colònies portugueses. Són imperis per comprar productes de luxe (model grec) que després exportarà. Holanda té una sèrie d'avantatges que li ho faciliten: és petita i té tot el territori molt unificat i això fa que s'espabili dedicant-se a altra cosa que no sigui l'agricultura ja que té poca terra per conrear i d'escassa qualitat (terres salinoses) i per altra banda és un país amb tradició bàrbara o germànica que sempre ha estat conquistada per altres potències. Perviuen molt les tradicions de les terres comunals.

    A Holanda el camperol representa una tercera part de la població activa i la terra és la seva propietat, són lliures. Els senyors no poden viure de la terra i la forma de tenir prestigi i diners és el comerç. Cada cop hi ha menys gent que es dediqui a l'agricultura. Mentre que als altres estats s'hi dediquen un 50% a Holanda hi ha una tercera part.

    Els holandesos no conreen el mateix que a Europa. El cereal el compra molt barant a Orient (Rússia) però al ser una fase B els preus agrícoles baixen molt (a Orient és molt barat pq encara tenen un sistema feudal). Amb la fusta passa el mateix al conrear per la manufactura, lli, etc. No tenen ovelles pq el país és massa petit i són més especialitzarts en ramat boví, en vaques sedentàries. Conreen productes que serveixen per la manufactura tals com el lli i el lúpul. El lli desgasta molta terra, però fan rotacions trianuals, sense guaret, el tercer conreu és el trèvol per fertilitzar la terra i alimentar el boví. Però a més fertilitzen la terra amb fems i brosses orgàniques. Com la manufactura va molt bé (els assalariats estan tan ben pagats com els tripulants de vaixells) l'agricultura també té forts beneficis ja que els proveeix. El camperol pot efectuar a la terra totes les inversions que vulgui ja que li paguen bé i sap que cada any els comerciants li compraran la collita.

    Així fa inversions com els dics per retenir el mar, desalinar les terres i comprar adobs com per exemple fems de vaques (no els compra), margues (aluvions de mar desalinats, argila) i deixalles de la ciutat (brossa orgànica, aliments).

    Com en general els sous són bons els holandesos es poden permetre el consum de béns de luxe com la llet, la mantega i el formatge i hi ha un augment de la demanda.

    La manufactura: es venen panys de qualitat de lli als rics de tota Europa, llana d'alta qualitat (el producte més important). Per obtenir energia utilitzen molins de vent.

    El Comerç: La marina permet que la llana arribi més barata a tot arreu pq la navegació és més barata i més competitva. La fusta i les assegurances tmb són més barates. La font principal de capital holandesa és la venda d'exòtics de les seves colònies. Tenim la Companyia holandesa de les Índies Orientals que uneix tots els comerciants d'Àsia i monopolitza tot el mercat. Aquesta companyia és il.legal, corsaria. Aquestes companyies són amb participacions on els accionistes o obligacionistes són els canvistes al igual que comerciants que estan en tots els sectors

    Holanda està fent un drenatge de metall d'Europa a l'Àsia, però les colònies no li compraven res. Si els mercats estan internacionalitzats hi ha disminució de preu influeix a tot arreu., però a l'Àsia el comportament és diferent. Aleshores qui perd metall és Europa però no Holanda. Llavors queda menys metall i per això es polaritza encara més que la fase B a Europa. Holanda es dóna compte i intenta que entri més diner d'Àsia transportant d'un país a un altre d'Àsia, fins i tot al tancat Japó.

    Al vendre Holanda rep moneda dolenta ja que els canvistes sempre donen la dolenta o raspada i es guarden la més pura i de més qualitat. L'Estat afavoreix que sorgeixin aquestes companyies privades que gestionen deutes, lletres, etc. I neix així el primer banc oficial, el Banc d'Amsterdam (1604). Aquest pren el paper canvista i de les fires. Tothom obre comptes allí (tot Europa) i tots els comptes són saldats amb taleros. Tothom gira les lletres contra el banc .

    Decadència: L'últim terç de segle Holanda decau, s'enfonsa i al segle XVIII serà Anglaterra la nova potència hegemònica.

    Com a conseqüència del Mercantilisme tots els països europeus han creat una marina pròpia, l'única comparable amb Holanda és Anglaterra. Holanda al veure que la seva marina ja no és la clau de l'hegemonia veu que la flota és massa moderna, els costos de producció massa elevats i que tot és massa avançat. La seva producció manufacturera és molt cara i Anglaterra al tenir més gent i ser més gran no té aquest problema doncs és més arcaic, té bones terres, més agricultura i tmb té tradició naval (pirates) i té la fusta dels boscos. Encara no es planteja que la colònia pot ser un mercat de venta i Europa es tanca de manera que el mercat d'Holanda es tancarà.

    Anglaterra i França volen que Holanda s'afebleixi i provoquen 3 guerres que encara enfonsaran més a Holanda. Holanda perd les guerres i se li desfan els canals comercials amb la qual cosa començarà a desconfiar dels altres països. Ara la manufactura ja no té tanta sortida i les inversions al camp no li donen suficient rendiment.

    La matèria primera (la llana) i els panys de llana s'encareixen causa en part pel proteccionisme (mesures de defensa del mercantilisme). Els britànics prohibeixen l'exportació de llana i dels panys pre-elaborats als holandesos (bé estratègic), però sí permet exportar a altres països mentre quedi llana suficient. Implícitament tots els països van contra Holanda. Les Lleis de navegació britànica són el primer exemple d'aquest mercantilisme.

    En general augmenten els costos de producció pq les primeres matèries augmenten el preu i a més els salaris són elevats, hi ha problemes per mantenir el nivell dels salaris.

    Holanda està enfonsada. Espanya i Itàlia no li compren pq de fet mai han tingut costum de fer-ho, Anglaterra prohibeix comprar-lis, Portugal és aliat d'Anglaterra i França no li compra ja que està en una etapa en que la guillotina obliga al mercantilisme dur industrial. Lluís XIV i Golbert (primer ministre) prohibeix l'entrada de productes holandesos. Ens apropem a la Fase A en la que augmenta el cereal, no els productes de luxe.

    El segle XVIII ja no serà tan lucratiu pq al ser Fase A tothom s'en va a buscar productes de luxe a Àsia, Amèrica... Saturen el mercat. Les burgesies comercials decauen i desvien les seves activitats cap a activitats industrial. Són productes més normals, baixen els preus i els beneficis. Ja no hi ha monopoli. L'acumulació de capital serveix per començar la industrialització.

  • GRAN BRETANYA

  • Quan parlem d'Anglaterra ens referim a Gran Bretanya i Escòcia. Aquí la industrialització comença al segle XVII. Ara l'estratègia és l'abaratiment de costos de producció i demandes ampliables, vendre molt i barat. És l'últim esglaó que perdura fins avui. A l'Edat Mitjana se separa el productor del consumidor (abans amb la subsistència eren una mateixa persona) i separen els sectors de manufactura i agricultura. A l'Edat Moderna el qui té els factors de producció és diferent del qui treballa, volen cada cop més qüota de mercat, hi ha monopolis de companyies (mercantilisme) i Holanda transporta amb eficàcia.

    Característiques d'Anglaterra: És un estat que es preocupa molt per tenir una bona marina (té molta tradició). Finalment té la marina més potent d'Europa (guanya a Holanda en totes les guerres). Extreu la fusta dels seus boscos. La fusta és la seva primera matèria i serveix com a llenya, ús domèstic, marina i forges per fabricar ferro. Per a no esgotar la fusta que és la 1ª matèria de navegació la substitueixen per carbó vegetal, prenent exemple de Castella que ja els hi ha passat. Així comença l'explotació de mines de carbó a qui ningú els donava valor i aquestes seran un centre d'absorció de treballadors que no és propietat de l'estat.

    Com Anglaterra té una bona marina es comença a expandir i formar colònies (mercantilisme) a costa dels holandesos ja que els hi van guanyar les guerres .

    Surgeix una nova ideologia anomenada "La Gloriosa" conseqüència de la contradicció estat-societat. L'Estat impedeix el benestar de la societat. Es produeix una "revolució liberal" per la propietat privada . L'Estat ha de reconèixer la lliure propietat privada, acabar amb els dominis agrícoles i algunes coses de comerç. Amb aquestes reformes ja no es conrea als camins, es poden fer contractes d'ús de fruit de la durada que es vulgui. La burgesia aconsegueix organitzar la producció i s'aboleixen els gremis.

    L'Agricultura: es centra en la llana i el cereal des del s.XIV. És autosuficient. El model de llana i cereal és el típic model d'Europa. Al s.XVII que es troba en Fase B baixen els preus del cereals.

    Els camperols tenen contractes d'arrendament vitalici (enfiteusi) amb rendes fixes Els terratinents tenen una gran concentració de terres ordenades en latifundis conreats. . Si no paguen la renda l'expulsen. Això provoca revoltes camperoles. Aquestes revoltes són diferents a les del Sud. Hi ha un efecte de proletarització: quan expulsen a la gent del camp comença a treballar en altres sectors com tasques de reestructuració agràries, fer tancats, fer camins, mines de carbó, marina (draçanes, tripulació..). No guanyen gaires diners. S'arpopen a la fase A: augment de població pobre, augment de productes barats. El mercat intern és un mercat regular, trasvassament de la mà d'obra.

    Ara al camp hi ha menys gent que controla la terra, disminueixen els camperols i això significa que per proveir el mercat hi ha gent dedicada a l'agricultura. Hi ha més demanda, venen molt més. Hi ha producció agrària abundant i barata al mercat.

    Manufactura: A la segona meitat del segle XVII Gran Bretanya prohibeix exportar llana si no es cobreix primer el mercat intern. Des del s.XVI arriben Flamencs que coneixen 2 tipus de tèniques de pany: panys primorosos i pany nou i llana barrejada amb altres fibres (lli i cotó) d'inferior qualitat però axí als holandesos no els hi surt a compte comercialitzar. Anglaterra no pot competir amb Holanda en panys primorosos pel tema del transport així que decideix elaborar panys nous que seran la clau de la potència britànica. Després de cobrir la demanda interna exporten la resta. Els panys nous són demandats per la classe proletaritzada (assalariada), les seves colònies i les colònies de Castella i Portugal (és el vestit que tenen els esclaus). Anglaterra té la producció més barata pq ella té llana i de qualitat, també tenen lli, el cotó és barat.

    Anglaterra és capaç de montar per primer cop en la història europea un comerç triangular: la metropoli té punts de càrrega i descàrrega, de compra i venda, els vaixells sempre van carregats. Les colònies estan conectades entre elles. Això implica que a Anglaterra no se li drena metall, és el país que internacionalitza, les colònies depenen d'ella per satisfer les seves necessitats. Compren a tot arreu ja que tenen molt de consum. Tenen un colonialisme pacífic, imperialisme informal (britànic).

    Per arribar a la industrialització s'ha d'estar en fase A, els salaris augmenten, els terratinents poden innovar pq li compraran millor els conreus, augmenten molt la tecnologia (telers i fusos hidràulics). Al 1830 s'inventa la primera màquina de vapor que implica molt esforços científics.

    TEMA 7: EL CAMÍ DE LA INDUSTRIALITZACIÓ.

  • INTRODUCCIÓ.

  • És un segle de Fase A per tant s'activen els mecanismes propis de la fase. El s. XVIII és un pont entre l'economia de base agrària i la industrialitazació. La industrialització no és un fenòmen britànic sinó del sistema en general i ve donat per una nova mentalitat, un canvi jurídic,... La Guerra de les espècies donarà lloc a qüestionar-se si comerciar amb productes exòtics és la principal font de lucre i finalment els burgesos es decantaran a invertir en sectors productius. Juntament amb Gran Bretanya també s'industrialitzaran Bèlgica, Holanda, Normandia, París, Catalunya... Cap país europeu considera que el fenòmen britànic sigui algo extraordinari sinó que ho veuen comprensible.

    Aquest serà un segle tolerant i qüestionador (típic de les fases A). És un segle de moviment de pensament, moviment intel.lectual en que es configura la nostra forma de pensar. És el Segle de les Llums. Les noves idees que sorgeixen durant aquest segle recullen l'ambient que es respira en la societat d'aquest temps. Les figures importants són ben vistes, participen a les corts, diuen coses que no sorprenen a ningú. No són revolucionaris, no parlen d'anacronismes ni utopies. Sorgeixen paral.lelament 2 escoles o corrents de pensament que acceleren els canvis:

  • L'Escola Escocesa a Gran Bretanya amb Adam Smith, Hebbes i Malthus al capdavant.

  • L'escola de la Il.lustració a França que s'extendrà per tot el continent. Aquí destaquen Voltaire, Rousseau, Montesquieu i Diderot. Diu que la'agricultura és la base de tot.

  • Aquests dos corrents acaben tenint moltes conexions. Les dues escoles arriben a conclusions molt semblants i això demostra que reflecteixen un mateix ambient. Arriben a uns arguments totalment contraris al mercantilisme que encara és vigent fins al 1840 aproximadament. Hi ha uns punts comuns entre les dues escoles:

  • Introdueixen la idea de progrés com a últim pas del racionalisme. És la primera vegada que es pren conciència de que hi ha progrés i això significa que fan aferrar el futur, que converteixen el futur en algo objectivable.

  • També s'universalitza el concepte d'home. Es pensa en termes de dret natural. Home no definit per la seva cultura, religió,... sinó que ha d'haver una definició d'home universal.

  • Apareix la idea de pacte social. Es comença a considerar l'home com la última font de qualsevol poder pq el poder no és més que una transferència de poders (Hobbes). Tot poder polític es per a evitar el caos a la societat però la única legitimació és que els individus cedeixen part de les seves llibertats i drets. Cap institució política està legitimada per ella mateixa des de dalt pq no és més que una convenció dels individus per poder-se organitzar socialment i per tant han de transferir a aquesta institució les seves llibertats i els seus drets i això es fa voluntàriament ja que ningú hi obliga. Això comportarà que els poders polítics tenen una responsabilitat moral davant dels ciutadans a qui han de rendir comptes de les seves despeses. També es començarà a considerar intolerable la mort social, tots morim però no ha de ser de fam, malaltia, guerres,... si són evitables és responsabilitat de l'Estat.

  • Consideren que l'economia té capacitat il.limitada per generar riquesa i les dues escoles pensen que tots els mètodes defesisus del mercantilisme són contraproductius pel progrés econòmic.Aboguen el lliure comerç (lliure-canvistes). El mercantilisme pensa el contrari, la considerava estàtica.

  • Tenen preocupació per la interrelació de sectors i per la redistribució de la renda. Aquest últim és un concepte liberal, no comunista, no és moral sinó que permet que l'estructura industrial pugui perdurar (asegurar el consum i la demanda). Cal dir que creixement no implica desenvolupament, pots créixer sectorialment sense que existeixi desenvolupament.

  • 2. TEORIA DEL VALOR (ADAM SMITH):

    Diu que els productes tenen un valor afegit abans que entrin al mercat i es planteja com s'ha de remunerar aquest valor afegit. La conclussió és que la unitat de mesura és el treball no com a mà d'obra sinó com a producte implicat en treball, capital i mà d'obra.

    Les dues escoles, però tindran un punt clau de diferència que marca la trajectòria de les illes respecte el continent: la concepció de l'estadi.

    L'escola escocesa (liberalisme clàssic) considera que l'estat ha de ser-ho només mentre sigui possible econòmicament, no ha d'intervenir. Gran Bretanya considera que són els individus els protagonistes de l'economia. L'interès individual suposa l'interès general. Pensa que la societat és la suma dels individus (Spencer). El liberalisme exalta l'individu per sobre de tot. Pensa així pq és el país hegemònic.

    L'Il.lustració arranca de les teories mercantilistes franceses, mentre que l'anterior ho feia de les angleses. Considera que l'estat té alguna missió en economia, que té el paper fonamental en la dinamització de l'agricultura. Fisocràcia creu que l'agricultura és l'únic sector que crea riquesa i el que ha de fer és racionalitzar-la. Si es racionalitza és la clau que explica l'èxit d'un país. D'aquesta escola sorgiran dos branques:

  • Liberalisme econòmic financer: escola que accepta plenament com a marc de referència la lliure circulació de mercaderia i factors de producció. (escola britànica).

  • Escola alemanya d'economia i de mitjans: serà la branca que triomfa. Destaca la figura de l'estat com a institució que ha d'intervenir en economia. Ha d'accelerar el procés d'industrialització, si convé sent ell mateix l'empresari (això és pq Alemanya està molt endarrerida respecte Gran Bretanya). Estan en contra del proteccionisme p.t. han de conseguir la lliure circulació de mercaderies per tenir la igualtat de condicions ja que sinó tornem al proteccionisme. El proteccionisme té paralel.lament conseqüències en discurs polític i social. L'escola alemanya dóna lloc als discursos organicistes, considera que la societat no és la suma dels individus sinó que la societat conforma la individualitat (Durkheim): l'1 és la societat i els individus són parts de l'1(=el tot). Els individus són parts amb funcions diferenciades (Darwin, analogia orgànica).

  • Gran Bretanya pensa que la riquesa individual porta a la riquesa col.lectiva i Alemanya diu que és la riquesa col.lectiva la que porta a la individual. D'aquí surten els discursos nacionalistes, font de l'escola alemanya.

    3. LA CRISI DE L'ANTIC RÈGIM

    És un fenòmen de llarga durada que té el primer episodi vistós amb la Revolució Gloriosa (s.XVII). És el moment en que els diferents països passen de la base agrària i l'ordre estamental a la estructura individual i l'ordre liberal. La segona onada significativa arriba amb la Revolució francesa i la guerra del francès a Espanya. La tercera onada serà als anys 30 del s.XIX i la quarta al 48 del mateix segle.

    A finals del segle XVIII es dóna la segona onada convulsiva de crisi de l'Antic Règim. La fase A es bloqueja, hi ha malestar i descontent. Comença a ser difícil alimentar-se, torna la fam, el producte s'estanca i els preus es disparen. Responsabilitzen moralment les autoritats de la mort social L'últim terç de segle torna la guerra: Europa torna a ser belicista. Comencen les guerres napoleòniques. Hi ha enfrontaments de França i Gran Bretanya contra Espanya pq volen quedar-se amb les seves colònies per quedar-se amb el pastís americà.

    Hi ha necessitat de variar l'ordre jurídic. S'apunta contra els pilars de l'Antic Règim. Cal afavorir als productors, jurídicament. Cal abaratir els costos de producció. A tot Europa hi haurà una variació de l'ordre jurídic per afavorir els negocis industrials, però això no vol dir que ens tornem liberals políticament sinó que tots els governs fan lleis sobre negocis econòmics, no significa que varïi l'economia en lo polític i lo social.

    La nova èlit (burgesia industrial) utilitza l'argument de necessitat de canvi per lluitar contra l'antiga èlit (nobles i burgesia comercial) recolzada pel poble.Però quines necessitats té la burgesia per poder operar còmodament? Quins canvis necessita de l'Antic Règim pel negoci industrial? Necessitat de proletarització, necessitat de demanda forçosa, necessitat de proletariat massiu i si pot ser que se'ls pugui mal pagar. Fins a l'aparició de la màquina de vapor hi havia una llarga jornada laboral i subcontractació (aqta maq va augmentar el bº). Per totes aquestes raons cal ensorrar el règim senyorial. Al s.XIX s'aboleix en tots els països europeus pq propiciava que la mà d'obra no sortís del camp. Llavors s'introdueix el concepte liberal de propietat privada. Cal abolir els gremis ja que impedeixen la lliure competència i protegeix la mà d'obra.

    El productor necessita que per començar dins del mercat interior hi hagi una lliure circulació de mercaderia i de factors de producció (treball i capital) i després al mercat internacional. S'aboleixen les duanes internes existents per les antigues jurisdiccions. S'intenta homogeneitzar l'economia establint regles de joc comunes en mercats interns per tots els territoris i unes condicions de producció iguals. S'intenta conseguir la unificació dels pesos i mesures, la unificació monetària en el mercat intern i la unificació fiscal. El liberalisme inicial és centralització pq la burgesia industrial no vol que les polítiques siguin privilegis, volen objectivar tan sols les regles de joc i les vol conèixer i tenir per escrit, saber què es pot fer o què no es pot fer i que passa si no compleixen la llei. La burgesia industrial crea i vol mitjans per garantir l'estabilitat i l'ordre ja que són enemics del caos.

    TEMA 8 : LES INDUSTRIALIZTACIONS DEL

    SEGLE XIX.

  • INTRODUCCIÓ

  • El tema de la industrialització al continent europeu s'aborda d'una forma solidària. L'Europa continental segueix a Gran Bretanya en la forma de produir. La industrialització es caracteritza per la transformació i substitució de les estructures polítiques, socials i econòmiques de l'Antic Règim, per unes noves, però no serà una ruptura brusca sinó una evolució ràpida.

    És un procés de creixement continu i autosostingut en el que intervenen les innovacions tècniques, el capital i les transformacions agrícoles fruit de les necesitats creades per la societat de l'època (no són pròpiament causes de la Revolució Industrial) que faciliten el desenvolupament econòmic.

    La industrialització es caracteritzarà doncs per la reestructuració sòcio-professional i pel % de població activa. Es reduirà el sector primari i augmentarà el sector secundari, ja que aquest té capacitat per diversificar la producció servint d'enllaç (complementarietats), és a dir, que té capacitat d'arrossegar auxiliars cosa que el sector primari no (a l'estructura de base agrària l'agricultura genera però no fa d'enllaç). És un motor d'arrossegament que crea també nous productes. És el sector que crea més ocupació i això retroalimenta la seva pròpia demanda ja que crea el consum de les unitats domèstiques. A la vegada aquest consum fa que augmentin les rendes (creixement sostingut).

    GB ja està industrialitzada i això tindrà una sèrie de conseqüències:

  • Els països continentals amb tèxtil han de buscar una especialització diferent al cotó per poder competir en comerç internacional. Eviten enfrontar-se amb GB en aquest sector ja que ella porta 50 anys innovant. L'Aranzel serà una avantatge competitiva. L'Europa continental serà més defensiva ja que està més endarrerida. En molts casos aconseguirà la unificació del seu mercat intern, condició pendent de industrialització.

  • El motor d'arrossegament al continent serà la siderometal.lúrgia, és a dir, el ferrocarril com a via d'expansió. Però que sigui aquest el motor vol dir que l'estrucutra econòmica industrial és diferent de la britànica. Hi ha molts matissos diferents. Trobem una economia amb empreses molt més grans que les de GB, algunes amb intervenció estatal, amb més tendència a la concentració, més dirigida a la banca pq necessiten més capital que el taller de tèxtil de GB, una organització interna dels negocis molt més burocratizada, estandaritzada o professional. A l'Europa continental es troba el pas de la fàbrica (pròpia de GB) a l'empresa així que a finals del s.XIX GB comença a decaure per la manca d'empreses. En quantitat d'empreses haurem de destacar Alemanya.

  • Les escoles econòmiques seran més proteccionistes que l'escola liberal clàssica al igual que l'actitut dels governs dels països continentals. L'escola successora de l'Il.lustració serà l'escola alemanya

  • TIPUS O CASOS D'INDUSTRIALITZACONS:

  • Primer és important que diferenciem dos termes:

  • Països d' industrialització fluïda: països amb una bona estructura endògena, que arriben a la industrialització de forma molt fàcil. És l'anomenada industrialització evolutiva o progressiva. Exemple : França, Escandinàvia, GB, EUA.

  • Països amb industrialització des de dalt o forçada: són països més endarrerits que no compleixen les condicions necessaries per la industrialització. Són països amb antigues tradicions, on aquestes tenen un pes important i la industrialització serà forçada. Forcen el progrés. Hi hauran països com Alemanya i Japó que sortiran exitosos i països que fracassaran, com ara Rússia. Segueixen aquest tipus d'industrialització Alemanya, Japó, Rússia i la franja llatina.

  • Tenim diferents casos d'industrialització:

    1. Gran Bretanya. (tema 7)

    2. França: Passa a l'època contemporània d'una forma evolutiva encara que no tant com a G.B. És un país amb un procés dual. Serà la 2ª potència mundial durant tot el s. XIX, tant en poder polític com econòmic.

    3. Alemanya: No es constitueix com a estat al 1871. Industrialització forçada des de dalt ja que la modernització no és fruit d'una evolució endògena. La roda econòmica gira molt ràpid però la resta d'aspectes no. És un país molt endarrerit, molt feudal. Té influències eslaves i és molt elitista. És una societat molt tancada. Té un concepte de societat diferent al d'Occident. L'Estat força el progrés i pren mesures per afavorir les formes s'associació econòmiques : les empreses, però això tindrà un preu.

    4. Rùssia: Té el pròposit d'entrar a la modernització però el seu resultat és un fracàs. Encara és un país que no ha passat per la Crisi de l'Antic Règim. Industrialització forçada des de dalt, que fracassa. És molt més endarrerida que Alemanya. És un país eslavista. Queda sotmès a l'Antic Règim. Té un règim comunista.

    5. E.E.U.U: Procés evolutiu. Són les colònies britàniques que s'independitzen. No pateix la crisi de l'Antic Règim perque ja neix alliberat. La seva societat no té races històriques. Serà una hegemonia que substitueix GB: després de la IIGM serà el referent internacional.

    • REQUISITS D'INDUSTRIALITZACIÓ:

    Són diversos factors els que propicïen la industrialització i apareixen a Anglaterra a la 2ª. Meitat del s.XVIII i s'estenen al llarg del s.XIX a la resta d'Europa i a Estats Units.

    Els requisits o factors que potencïen la Industrialització poden tenir una trajectòria diferent depenent de la trajectoria històrica de cada país. Aquests REQUISITS són:

  • Augment demogràfic: Durant el s.XIX hi ha una elevada natalitat, però també hi ha un descens important de la mortalitat. Per tant, augmenta el creixement vegetatiu i l'esperança de vida. La natalitat es manté elevada durant el s.XIX i part del s. XX. Això és perquè amb l'estructura industrial, el tenir molts fills, implica garantir els ingressos de la família (les criatures treballaven a la mina); per altra banda el proletari ja no ha de senyir-se als controls de la terra. La mortalitat baixa: per les mesures il·lustrades tenen un bon efecte higiènic (es fa clavegueram, ús de roba interior, sabó, aigua potable...), per la desaparició de la peste negra a Europa i pp la Il.lustració és la mare dels avenços mèdics (vacuna contra la verola).

  • 2. Racionalització agrícola: Des del punt de vista econòmic la terra funciona bé. Les agricultures ja no entren en crisi de subsistència, les males collites ja no es noten tant, ja no hi ha tant d'aïllament. I gràcies a l'augment demogràfic es permet la proletarització massiva i s'aconsegueixen uns sous baixos que era el que es buscava (1er.tram de la industrialització). La capa obrera redueix el seu nivell de vida i no experimenta la tendència a augmentar la seva renda fins 30 o 40 anys després de l'arrancada.

    Amb la industrialització hi ha una transformació de la Base Agrària, ja que la terra experimenta un augment fort de productivitat, gràcies a la innovació tècnica i amb menys mà d'obra. Així aquesta mà d'obra sobrant anirà cap als sectors industrials (èxode rural, alliberament de mà d'obra). L'elevada productivitat de la terra permet abaratir el producte agrari (aliment, matèria primera...). Ara la mà d'obra alliberada (proletariat) pot consumir altres productes a banda dels alimentaris, ja que disposa de suficients recursos per consumir. Si els aliments són barats permetrà que els proletaris puguin consumir altres tipus de productes com el tèxtil.

    3. Articulació del Mercat intern: Des del punt de vista econòmic aquesta és una tasca de l'Estat (encara té l'influència de les idees mercantilistes amb aranzels i el proteccionisme). Primer haurem de tenir capacitat d'innovar, especialització per formar el mercat intern (farà que s'estableixin les complementarietats internes) i el següent pas serà l'internacionalització. La producció cada cop és més competitiva dins del mercat intern (es buscarà produir més barat) i aquest mercat intern farà de matalàs al mercat internacional (pas posterior, 2on pas). La construcció del ferrocarril construcció serà un pas decisiu per articular el mercat intern.

    Totes les industrialitzacions comencen amb la base d'un mercat intern articulat. Això significa que al llarg de l'edat Moderna han establert complementarietats internes o que s'han establert centres i perifèries. Són zones que tenen avantatges competitius per poder-se dedicar a béns industrials. El centre compra abundantment a la perifèria, de manera que la perifèria depèn del centre pels seus ingressos. Diguem, que el centre és el consumidor net de la perifèria. El centre obté el capital del mercat exterior. Si el centre i la perifèria d'un mercat intern estan ben articulats, la tendència és la convergència de rendes entre els dos. I entre els dos tendiran a variar la gent que es trasllada de la perifèria als centres industrials.

    Tot això és un element de competitivitat externa ja que tenim un mercat intern on les diferents zones han trobat el tipus de producció en què produir: cada zona ha observat en quin tipus de matèries és més competitiva. Si el mercat no estés articulat llavors veuríem que cada àrea té de tot molt i poca qüota de mercat. Aquesta innovació permet que siguem més comptetitius i el mercat és entès com advers al risc. Els mercats interns s'evaluen segons els valors dels fluxes, segons nivell de renda i segons la taxa de transports.

    Situats a començaments de s.XIX a Europa el ferrocarril és l'aposta per forçar l'articulació. Tots els països europeus, inclosa la GB, al comerç del s.XIX són molt proteccioniestes i prohibeixen la difusió de patents.

    4 La innovació tecnològica: Amb l'aparició de la màquina de vapor, s'adonen que la tecnologia es la 1ª eina de competitivitat. És la més important per vendre molt i barat i a més dóna capacitat per diversificar la producció (propi del sector secundari). Hi hauran 3 booms tecnològics d'innovació:

    a) Dècada dels 30 del s.XIX: El vapor com a font d'energia i el motor d'arrosegament per la siderúrgia (carbó i ferro). Aquí destacaran GB i França.

    b) Dècada dels 80 del s.XIX: El motor d'arrosegament està lligat a la química i l'energia elèctrica. Es comença amb derivats del petroli. Serà el moment d'Alemanya que es col.locarà com a 2ª potència del món ja que domina als dos sectors.

    c) Dècada dels 50 del s.XX: Serà protagonitzada per EUA. Va molt lligat al petroli. Destaquen l'aeronàutica i els electrodomèstics, els automòvils.

    5 Tenir recursos de bona qualitat i abundància com el carbó i el ferro. És important disposar de recursos com el carbó i el ferro pel ferrocarril, ja que sinó es pot endeutar el país (haurà d'importat sense tenir activitat econòmica pròpiament dita). El carbó és or al s.XIX. Al Nord hi ha més carbó i de més bona qüalitat que al Sud per qüestions geològiques. Per aquest tema es dividirà Europa.

    Hi ha dos motius per a que el carbó i el ferro siguin el pas qualitatiu de l'estructura industrial: el primer motiu és que es tracta de matèries inorgàniques no sotmeses a cicles de la terra. Són posibilitats il·limitades pq no depenen de la terra com MP tèxtil (el cotó) i el carbó vegetal que sí ho estaven. El segon motiu és que són recursos focalitzats. Les conques rendibles de carbó i ferro estan en zones molt concretes (necessitat de transportar en quantitats massives i a llarga distància) i això donarà lloc a la revolució dels transports: construcció viable dels ferrocarrils (necesitat).

    El carbó és el responsable que l'escola clàssica sigui tant optimista respecte a les capacitats il.limitades de produir riquesa. El carbó no cau en rendiments decreixents. Per primer cop un bé de vital importància no s'esgota. Hi ha autors que consideren el carbó com el responsable de la Revolució dels Transports i creuen que sinó no s'hauria construit el ferrocarril: cal una distribució massiva d'un producte que és amortitzable.

    6 L'estat té la funció d'accerelar la industrialització per això serà necesari crear unes xarxes d'educació primaria. Els valors comencen la seva trajectòria a l'escola. Fa l'ensenyament obligatori per crear l'infraestructura de culturització, d'introducció dels valors del nou ordre. Aquesta serà una carta força necessària per l'Europa continental, no pas per GB on no hi haurà gaire iniciativa d'educació pública.

    Hi hagin bones cartes o no, Europa ha d'enfrontar-se a que ja hi ha països industrialitzats com GB que en serà el referent. GB va 50 anys avançada i això té uns efectes sobre l'Europa continental El continent europeu mantindrà condicions més proteccionistes que GB i té tendència a mantenir unes tarifes molt més altes de protecció que GB. Això provoca un estancament en els sectors tradicionals (ex. Gran protecció del cotó). Es produirà una obsolescència de l'indústria tèxtil respecte a GB. Els països continentals amb tèxtil hauran de buscar una especialització diferent a la del cotó per poder competir internacionalment comerciant i evitar enfrontar-se a Gran Bretanya, ja que aquesta porta 50 anys innovant. A més l'Europa continental està més endarrerida ja que no ha aconseguit unificar el seu mercat intern.

    • FRANÇA

    Sofreix un procés evolutiu, força dual. És la 2ª potència en termes econòmics i polítics. És el 2on. en discòrdia des de la guerra dels 100 anys. Juntament amb Anglaterra desvanquen a Holanda en la seva hegemonia des del s.XVII. França gaudia de bones cartes per l'industrialització però no va ocupar el primer lloc (GB):

  • Perque és relativament gran: té zones amplíssimes de vinya i elaboració de bons vins, ramats bovins, mantega, llet, carn...(similar a Holanda)

  • Té una notable tradició tèxtil (producte de luxe). És el 1er productor de seda.

  • Mercantilisme francès industrial: es preocupa molt pel sector industrial. Afavoreix el sector secundari.

  • Però no va aconseguir prendre el lloc de 1ª potència a GB ja que també tenia cartes dolentes o contradictòries:

  • França té una extensió força gran com a país europeu i és molt més gran que G.B i amb moltes més cultures i tradicions diferents que GB. Ha d'unificar aquestes zones econòmicament (a G.B no li fa falta pa és més petit) ja que la riquesa francesa està molt diversificada per zones. GB només té dos zones (Escòcia i Gales) i com les dues són pobres no li caldrà aquesta unificació. A més com que França no s'aboca tant al mar pq no té tradició marinera perdrà la carrera de les marines a l'Edat Contemporània. S'ha de gastar moltes energies en articular el seu mercat intern per vies terrestres i llavors no destina tant a la via marítima. No té una marina potent a l'Edat Moderna i per tant la seva expansió colonial és més pobre que la dels altres.

  • Alguns autors diuen que la vinya, producte francès de més sortida, va tenir un efecte de desindustrialització. Això s'explica pq França era bona en manufactura i al veure la sortida de la vinya va deixar de intertir capital en manufactura per destinar-lo a aquest producte. Així que quan parlem de desindustrialització ens referim al procés de pèrdua de teixit industrial. França es torna perifèria del centre europeu en aquest sentit.

  • Encara és un país molt mercantilista, més que G.B. Són molt ostentosos, no els preocupa la despesa pública ni els ingressos públics. França és un estat molt més car que GB.

  • França té seda i llana, però no pot apofitar aquests sectors de “relatiu luxe” i no poden aprofitar l'etapa del luxe perque tenen poca marina i per passar a l'estructura industrial hauran de fer-ho amb altres béns de consum, no amb els de luxe.

  • L'industrialització francesa s'inicia el primer terç del s.XIX, al 1830 concretament.

    El primer pas cap al liberalisme va ser la Revolució liberal. França va ensorrar els mecanismes i institucions que impedien la lliure competitivitat i el comerç. La noblesa, la burgesia comercial i l'Estat anaven contra la nova burgesia industrial, ja que creien que aquesta capa enfonsava l'Estat i que no tenia prestigi. A més l'Estat estava identificat amb les capes de l'Antic Règim. (A GB són les pròpies èlits les que ensorren l'estat, per això GB segueix un procés evolutiu). En el model de Revolució industrial francés la burgesia industrial necessitarà de les capes populars. A França la burgesia industrial aprofita la por de l'estat per atraure les capes populars.

    La industrialització, però necessita l'ajut del camperolat, però estan massa endarrerits per seguir les regles del joc i està en contra de la revolució industrial. Els revolucionaris hauran d'acontentar al camperolat que està de part de l'esglèsia i la noblesa, i els hi prometen abolir el règim senyorial i la confirmació del domini útil. Aquest factor influirà negativament en l'industrialització ja que el camperol enfitèutic al aconseguir el domini útil de la seva terra (propietari) no vol deixar-la i mancarà mà d'obra per la industria i que a més va cara. Per altra banda França té un augment demogràfic relentit (la mortalitat es redueix però la natalitat també és baixa), també cal dir que hi ha més naixements a la ciutat que al camp per a que treballin a les fàbriques o a les mines.

    Així, fins a finals del s.XIX un 50% de la població es dedicarà a l'agricultura i no s'efectuarà l'èxode rural cap a la ciutat. La M.O. no s'allibera cap al sector secundari (primera premisa d'industrialització). Com veiem una de les raons més importants per les quals França està per sota de G.B és la manca de mà d'obra.

    El tema que ara li queda pendent és la manca de m.o. que soluciona pagant en $ el Domestic System (xarxa de treball rural), integrat per camperols arrelats però que no tenen massa rendes i així els permet sortir de la subsistència. Allà on hi ha mà d'obra assalariada els sous són relativament alts, dins d'un mercat molt protegit. Aquests salaris alts repercuteixen en el nivell de demanda interna i poden tenir una forta repercusió negativa en el grau de competitivitat de l'exportació.

    El model francès serà més democràtic, més un cos civil. França és 2ª potència amb una societat més participativa que no pas la societat de GB (elitista). Per altra banda el mercantilisme industrial o de tall francés té una idea clara de mercat intern (també està menys mercantilitzada que GB) però no saben com fer-ho per articular-ho i finalment l'Estat estableix uns sectors i crea uns mapes de distribució. Per això es necessitarà molts funcionaris, molta inspecció i sortirà molt car, per lo que resultarà ser una carta dolenta.

    L'economia francesa serà una economia dual o esquizofrènica i començarà a funcionar al s.XIX gràcies al ferrocarril i les xarxes de transport. El problema és la manca de carbó dins del seu territori. A partir de 1830 França torna a ternir Alsàcia i Lorena a les seves mans i podrà gaudir de tot el carbó i ferro necessaris (no són territoris estables de França). i construirà el 1er ferrocarril. Amb el ferrocarril els mapes elaborats per l'Estat ja tenen sentit i es començarà a formar el mercat intern.

    Nota: Lorena i Alsàcia: 1830: passen a mans de França

    1871: passen a mans d'Alemanya

    Finals IGM: tornen a França

    Inici IIGM: tornen a Alemanya

    Finals IIGM: Tornen definitivament a França.

    Però França continua exportant productes de luxe (sedes, modes, qualitat, bon gust....) que soporten costos elevats en els preus. El segon producte que exporta és el vi, que al s.XIX tindrà denominació d'origen (alta qualitat) amb taxes elevades. Així, a finals del s.XIX França està molt menys mecanitzada que GB.

    Una altra avantatge de França és que és el 2on país europeu ja que no arriba al grau d'especialització productiu al que arriba l'hegemonia. Quan hi ha molts canvis en l'aparell productiu és més fàcil adaptar-se: a finals del s.XIX es trobarà en condicions més fàcils d'adaptar-se al nou model.

    Resumint, es formarà un mercat intern i complementarietat. França serà el 1er exportador i principal de sedes i productes de merceria (puntilles,...), (no exporta cotó, sinó que és important dins del propi país) i el vi ( producte de Base Agrària). Tot aixó fins al 1870 on començarem a parlar d'industrialització.

    5 ALEMANYA

    La industrialització alemanya és una industrialització molt qüestionada en diferents aspectes com pot ser el pangermanisme, com la voluntat del poble de serf que arranca com a reacció a l'Il.lustració. Aquest pangermanisme no serà la causa de la industrialització.

    Alemanya encara no existeix com a estat. Està dividida en 4 blocs o principats hereus de la tradició medieval. És una zona força endarrerida. S'unificarà al 1871 (finals de segle XIX). Els 4 “principats” són :

  • la part oriental o Est: és la part més feudal. Ha sofert una refeudalització i té estructura i tradició eslava. Hi ha servitut vigent i junkers (elitistes, propietaris alemanys). És la part típica exportadora de blat perquè és agrària. (Part disputada per Rússia).

  • La part occidental o Oest : Són les ciutats que havien format part de la lliga del Rin al s.XIV i que controlen tot el metall. És la part que té molta proto-industrialització. (Part disputada per França).

  • La part del nord : els hereus de la lliga del Rin amb tradició comercial i urbana.

  • La part del sud( part disputada per Àustria)

  • Prússia és el 60% de l'actual Alemanya. En principi es dóna una reestructuració agrària des de dalt a Prússia. Aquest Estat serà el motor d'industrialització, el motor d'unificació més potent. Prússia no és un principat medieval, sinó un estat. S'ha expansionat de forma molt recent al s.XVIII. És un estat molt militarista amb afany expansiu, mentalitat d'Antic Règim.

    Però aquesta expansió tant recent de Prússia presenta un problema i es que és un Estat desarticulat internament (han trigat 3 segles per tenir una frontera política, desarticulat pq s'ha format fa 50 anys). La desarticulació queda resumida en els 4 principats que hem vist. Prússia s'adona que el primer que ha de fer per expansionar-se és la cohesió interna i per aconseguir-la pren unes mesures o condicions necessaries d'expansió , que son les 4 següents:

  • Legislació sociològica per agafar cos civil, és a dir, aconseguir que les 4 zones vagin totes a una. Ensorraran les bareres. Es permet el matrimoni i transaccions entre les diferents zones (est i oest). Es barregen les èlits de la zona oriental i la zona occidental.

  • Aboleixen les aduanes internes a Prússia per afavorir la lliure circulació de les mercaderies.

  • Aparició de L'Escola Nacional Alemanya: els sociòlegs alemanys reflecteixen una situació, intenten respondre a les inquietuts de Prússia en un procés d'unificació real. Sorgeixen idees organicistes apostant per la idea de societat: la societat fa l'individu (amb l'Il.lustració es deia que l'individu fa la societat). Amb això apareix el discurs l'Occident i permetrà que neixi la sociologia i la filosofia Hegeliana (permet usar conceptes de sistema, estructura...). La societat no és la suma d'individus sinó una interacció entre ells. Aquetes idees pretenen donar una argumentació per la unificació de Prússia, per cohesionar aquesta societat. Surt la idea de “Ànima del poble” que intenta dir que hi ha una essència que els identifica. Aquesta escola estableix els trets d'identificació col·lectiva i el tret pincipal serà la llengua, ja que és la única cosa que tenen els 4 en comú. Una altra vessant més política serà el Pangermanisme, que té un afany expansionista en el sentit que diu que Prússia ha de protegir qualsevol zona alemanya i integrar totes les zones a la llengua alemanya.

  • El Pangermanisme dóna peu a dir que qualsevol territori que parli alemany és Alemanya (discurs de cohesió, d'identificació col.lectiva) i així Àustria i Txecoslovàquia entre d'altres diuen que són alemanyes. Han de donar suport als croats i també incorporen Polònia. És un discurs força anti-occident.

  • Reforma agrària de Prússia: va iniciar-se al 1816 (s.XIX) consistent en eliminar el règim senyorial i aleshores l'Estat està disposat a reconèixer el serf com a propietari de la terra (zona refeudalitzada) sempre que tingui al menys un parell de bous o mules, però 1/3 part de les terres que conreava el serf ha de passar al seu senyor. Els que no tenen bous són expulsats de la terra. A més sols es considerava propietari si conreava una extensió mitjana-gran també els dels minifundis són expulsats.

  • Quan Prússia fa la seva unificació podem parlar de la industrialització destacant o diferenciant dos etapes:

    A) 1840-70:

    Estat autocràtic sense burgesia ni tecnologia immers en el feudalisme. Hi ha una referència agrària i un mercat comú alemanys. Aposta per la siderometal·lúrgia arrosegada pel motor del ferrocarril i moderen els aranzels. Es construeix a Prússia la xarxa pels ferrocarrils que serà responsabilitat dels diferents estats. S'importa ferro i carbó de Bèlgica, fonamentalment per tradició.. Es manté una política de tarifes moderada cara a l'exterior per tal d'aconseguir que l'entrada de maquinària sigui barata. Hi ha una forta intervenció estrangera en el carbó i el ferro. Aquesta construcció s'accelera a partir dels anys 50 (s. XIX) i hi hauran sugeriments estatals de que siguin els alemanys els qui controlin les mines de carbó en les conques del Rin.

    La Banca Universal és un tipus de societat que es dedicarà a operacions de tot tipus i no és alemanya però es concretarà allí. En el cas alemany és una banca que amotina força capital i adopta forma de comandita que serveix per encubrir la real forma de S.A.. A partir del 50 es pujaran les tarifes quan a la resta d'Europa s'estan flexibilitzant esl aranzels. Es torna cap al proteccionisme.

    B) 1870-1914:

    Tota la mentalitat tècnica de formació de Trusts i Càrtels, la intervenció per poder afavorir la competència, la consolidació de tot allò que significa la reestructuració respecte les formes de fer al s.XIX. Alemanya està aritculant noves òrbites, augmentant mercat. També col·loca mercaderies als països potents. Tot el cicle recessiu a partir del 73 Alemanya no el patirà gaire fort i no tindrà gaires conseqüències greus. Alemanya no patirà la crisi.

    Cal recordar que Alemanya té una educació diferent, menys elitista per formar una mà d'obra qualificada, que dedica un pressupost anual a investigació (en universitats). L'educació és obligatòria i està pensada per homogenietzar totes les capes socials. A les capes de menys renda hi ha una planificació laboral (escoles d'art i oficis). Aquesta educació li permet formar capes mitjanes que són les que estabilitzen la societat (són indicadors que es distribueixen la renda de forma igual i té com a conseqüència la figura del tecnòcrata, polític, economista i empresari que tenen capacitat de dividir les empreses en departaments).

    No tenen burgesia industrial que és senyal d'una evolució progressiva (tenen evolució forçada). A finals s.XIX ja tenen els 9 sectors tecnològics i la figura de l'empresari reconeguts. Pel caràcter del negoci alemany les seves empreses són molt més grans que les britàniques, molt lligades als bancs i molt novedoses en termes de finançament. La banca està molt concentrada, treballa amb sucrusals (a Europa la banca és local) i més inversora. A la resta d'Europa la banca és més comercial, presta a les fàbriques.

    L'Estat intervé absolutament en l'economia del país. El seu motor d'arrosegament serà la siderometal·lúrgia.

    6 RÚSSIA

    Rússia arriba tard a la industrialització. Serà una industria intervinguda, és forçada de de dalt però diferent d'Alemanya perque Rússia fracasa. És similiar a Prússia en el sentit que és un imperi molt extens. Té el mercat intern desarticulat. A més té unes diferències ètniques considerables i unes condicions metereològiques adverses (glaçades) i poques aigües navegables.

    Econòmicament és un imperi molt feble. És el graner d'Europa (proveïdor de blat) amb una agricultura refeudalitzada i servil. No té manufactura ni tèxtil pq tampoc té xarxa de distribució. No està monetaritzat, utilitza el bescanvi al món rural. Els tallers estatals treballen amb servitut (ferro lligat a les armes). Les mines de ferro són de l'estat i ell mateix les explota. És un règim de subsistència.

    Té una economia feble (80% de la població es dedica a l'agricultura), però al començar el s.XIX és un país prestigiós políticament. Occident li té respecte perque derrota a Napoleó amb els durs hiverns russos. És el gran valuard del Congrés de Viena (nou mapa europeu que limita les iniciatives revolucionaries de qualsevol país). És un país respectat i a més està tant preocupat amb l'expansió cap a Orient (expansió cap al Japó i conflictes amb aquest i Xina) i que de moment no mira cap a Occident encara que no tardarà massa en fer-ho.

    El problema per la industrialització és que Rússia no és un imperi clarament occidental i es queda despenjada tan en la vessant política com pel que fa als seus ideòlegs que són anti-occident.

    Políticament la Rússia dels Tzars no és un estat absolutista en ple al s.XIX perquè això significaria estar retrassat dins del sistema. És una monarquia senyorial, és a dir, que el rei medieval té domini eminent i obté drets econòmics sobre aquest domini. Això a Occident no passa ja a l'Edat Moderna. Aquell poder simbòlic d'Occident a Rússia significa poder econòmic. El Tsar rus té el domini directe. Al camperolat li cobra renda tant el senyor com l'Estat (el Tsar). La revolució russa no va canviar aquesta situació perque les coses ja eren així: domini monopolístic del tsar (1er) i PCC (2on).

    Ideològicament és molt diferent a Occident perquè majoritàriament la corrent que hi ha és el PANESLAVISME : moviment o ideologia defensiva contra la Il.lustració (Discurs explícit envers/contra Occident). L'argument bàsic és que qualsevol incorporació de valors occidentals al sistema suposa una traició al Poble Rus. Rússia defensa els valors rurals, comunitaris, la monarquia senyorial. El Paneslavisme és “reserva espiritual”. Tindrà incidència a Europa perque diu que s'ha de protegir de tot allò eslau no integrat a les fronteres russes. Econòmicament això fa posar nerviós a Occident perque comença a integrar-se en l'imperi turc (l'antic bizanci, Grècia) que s'està desfent i dins d'aquest imperi està Sèrbia, república eslava pel que fa a ètnia, cultura i religió.

    ***Nota: I G.M : Àustria declara la guerra a Sèrbia.

    Alemanya està amb ÀustriaPangermanisme (xec en blanc).

    Rússia està amb Sèrbia Paneslavisme.

    Rússia tindrà periòdiques guerres de Crimea amb Turquia per la sortida mediterrània. Són dos països endarrerits. Les èlits russes creuen que per industrialitzar-se és necessari guanyar les guerres, no pas per aungmentar el nivell de vida ni per redistribuir la riquesa. De fet, només vol industrialitzar-se pel sector militar de les armes. L'Estat rus necessita diners per fer front a la guerra i aquesta necessitat de diners condueix al Tzar a fer la reforma agrària del 1861 (s.XIX) per finançar el sector de les armes i les guerres. Aquesta reforma agrària és diferent a les reformes d'Occident ja que no serveix per fer evolucionar l'agricultura russa.

    Aquesta reforma consisteix en abolir la servitut: el camperol està obligat a ser lliure però ha de redimir-se (=pagar) (no és una declaració de principis de L'estat). Per això el camperol ha de pagar una qüota de redempció a l'estat (llibertat obligada i pagant). Així s'estableix una figura de redempció comunista que és el mir (aldea): possibilitat de que tots els camperols junts puguin redimir la terra (com és una quantitat fixa no importa el nº de camperols que hi ha a l'aldea). El mir pagarà els impostos i la redempció que es paguen en espècie. El camperol està obligat a no moure's del seu mir (semblant a ciutat), cosa que significa mobilitat camperola nul·la. L'Estat obté més blat que abans i de forma indirecta amb aquesta financia la industrialització emetent deute públic i incorporant teconologia estrangera, ja que no tenen tècniques pròpies per la siderometal·lúrgia.

    Llavors, l'estat emet títols de deute amb interessos atractius pels inversors estrangers (principalment de GB, França i Alemanya). Això és per no perdre el control sobre les principals industries de siderometal·lúrgia del país. A banda de l'estat també hi ha empresa privada però no en els sectors més bàsics i estratègics, ja que d'això se n'ocupa l'estat. El deute que emet té com a garantia el cereal que l'Estat exporta.

    Rússia engega amb la construcció del ferrocarril, però no ho conceb igual que Occident, no com a motor d'arrosegament de la industria ni com a eina per articular un mercat intern que té desarticulat. Únicament el volen com a ràpid transport de tropes. Farà una línia econòmicament irracional: no uneix centre amb perifèries, solament passa per zones deshabitades. Rússia industrialitza a costa del mercat intern i perjudicant al camperolat. Acaba de desarticular el mercat. El ferrocarril és finançat pels camperols servils. Es disminueix poder d'adquisició i el camperol ja no pot ni consumir productes bàsics. En el cas rus trobem una societat molt poc consumista i unes iniciatives estatals molt poc tendents a aungmentar el consum de béns bàsics. Així al s.XX els russos miren Occident amb admiració. En conclussió, Rússia s'industrialitza a costa del mercat intern.

    És un país que en aquest moment ja està en mans de l'Estat.

    7 E.E.U.U

    A EEUU passarà tot el contrari que a Rússia. Serà el patró que adoptarà tot el món. I és el protagonista de l'Edat Moderna. Partirà els valors contemporanis com a tals i sense contradiccions amb el passat. La seva industrialització no és evolutiva perque els EEUU no cal que evolucionin ja que neixen lliberals (1776 independència dels EEUU).

    Aquest país no ha conegut cap mena de fase de pre-industrialització. A més no té cap èlit que coneixi el feudalisme. Neix com a confederació. Es doten d'eines jurídiques pròpies del món lliberal. Pertany absolutament al sistema occidental des del seu origen. Té tots els elements lliberals del s.XVIII. El problema d'EEUU, que tan sols és un petit problema és el haver estat colònia i tenir tot el territori desarticulat entre la zona nord i la zona sud. L'avantatge és que és molt lluny d'Europa i que no te cap país rival a prop. Això li dóna tranquilitat i independència dels interessos europeus. EEUU s'expandeix cap a l'oest (California-or) ja que no estava tot colonitzat.

    La seva activitat econòmica bàsica és l'agricultura, tant al nord com al sud. Al nord predomina el cereal i també hi ha algun nucli tèxtil i explotació forestal. Al sud predomina la plantació de cotó i l'esclavitut. És la zona més rica i on s'acumula més capital i a més, està més lligada a la metropoli. Hi ha una èlit més conservadora.

    La població del nord són els “ianquis” són bàsicament blancs, anglosaxons i protestants. Són disidents respecte a Europa i procedeixen bàsicament de GB. Tenen una mentalitat molt dinàmica, són renovadors i per això tenen problemes amb GB ja que allí són més conservadors. Al nord tenen una ideologia molt lliberal. Donen molta importància a la iniciativa individual. La població del sud és molt diferent. Tenen plantacions de cotó treballant amb mà d'obra esclava. Estan econòmicament molt units a la metròpoli (GB). Es senten orgullosos de pertànyer al sud. Es consideren més refinats i més cultes que l'èlit ianqui. Té molta influència de GB, estan més lligats a la metròpoli. No s'independitzen, no acaben de trencar els lligams amb GB. A més el sud proveeix de cotó a GB i no proveeix al nord. El sud també compra molt a GB.

    EEUU ha d'intentar integrar els territoris i articular el mercat intern i té unes vies per aconseguir-ho:

  • El Transport: el nord s'uneix amb el sud parofitant les aigües del Mississipi, amb la construcció dels canals. És una relació fluvial. La via d'integració amb l'oest és el ferrocarril que travessa el mississipi i finalment integrarà tot el territori.

  • La “Guerra de Secessió” (anys 60 s. XIX) guerra en teoria contra l'esclavitut ( el nord és més democràtic), guerra abolicionista. El discurs del nord contra el sud diu que s'ha de lluitar pels valors lligats a la dignitat humana. Però el tracte del nord ianqui cap a la població negra serà després la discriminació total (apartheid) la qual arriba fins l'actualitat. En realitat el mòvil de la guerra era un altre, eren causes més econòmiques i més materialistes.

  • En realitat el nord no veu amb bons ulls al sud i la GB. El sud proveeix a GB quan el nord té tèxtil i a més el sud no li compra tèxtil al nord, sinó a GB. L'Oest està disconforme amb la mà d'obra esclava perque no és bo per l'economia, ja que els hi costa més barat al sud. Una de les carències d'EEUU és la mà d'obra per això han d'utilitzar maquinària. A més el nord té una altra raó estructural i es que la mà d'obra esclava no fa augmentar la qüota de mercat ja que com els esclaus no cobren tampoc consumeixen. No augmenta la demanda industrial. La guerra de Secessió és guanyada pel nord i llavors EEUU ja és un país articulat encara que hi continuin havent diferències internes :

    Nord Zona potent intensiva en capital. Centre industrial i financer. Té focus industrials tèxtils, drassanes, agriltura de qualitat.

    Oest Zona intensiva en terra: grans extensions de blat, cotó (zona conreu), rica en or, negoci del ferrocarril, ferro,...

    Sud S'empobreix al perdre la guerra. La població passa d'esclava a lliure i marxen cap al Nord. Els antics amos de les plantacions ja no són competitius (cotó) amb la mecanització del treball. El seu avantatge era la mà d'obra esclava que ha desaparescut. La sortida será el turisme: estiueig ja que és el primer fenòmen del s.XIX i ja trobem distribució de rendes generalitzades.

    EEUU és potent en tot tipus de recursos (or, argent, ferro, coure, petroli, carbó...) i intensius en terra. A més de l'articulació del mercat intern i els transports, hi ha uns trets específics de l'industrialització a EEUU :

  • El caràcter del seu Estat federal: liberalisme més ortodoxe. Estat més liberal, menys interventor. El govern no intervé en economia perque no li preocupa ja que és un país dinàmic, però ho acabarà pagant.

  • El primer banc central es crea al 1913. És un estat molt sanejat, sense pressió fiscal (molt baixa) i amb despeses estatals quasi nul.les. No té deute i pot cumplir una finança benefactora que pot ser i serà una clau de progrés. L'Estat declara que totes les terres que queden per colonitzar es cedeixen gratuitament a qui les conrei (patrimoni estatal) ja que no té necesitat de diner. Això ho fa amb totes les terres de l'oest. Dóna via lliure al dinamisme.

    Aquest estat és paradoxalment molt defensiu cara l'exterior, pràcticament durant tot el s. XIX. És fortament proteccionista i no participa gaire en el comerç internacional, ja que la seva expansió cap a l'oest ja li fa de comerç internacional, ja que són terres amb molts recursos, sobretot metalls preciosos. És proteccionista però no per por econòmica sinó perque “l'aillacionisme” forma part del seu discurs “Doctrina Monroe” (anys 30 del s.XIX). L'aïllacionisme diu “Amèrica pels americans” (al futur serà igual tot el continent pels EEUU). Ajudaran amb diner a altres països americans a alliberar-se d'Europa, a independitzar-se (etapa d'insurrecció colonial). No volen saber res dels europeus i a Europa tampoc li preocupa ni els molesta els EEUU, perque no tenen afany expansionista. Quan trenquin amb l'aïllacionisme entraran a la IGM. Aquest aïllament tindrà grans conseqüències als anys 30, quan GB s'enfonsa i els EEUU no la volen ajudar. No tenen conciència de lo important que serà el seu paper en la IIGM i més endavant.

  • Quantitat massiva d'immigrans que reben en el s.XIX. La major part de població són conjunts de minories. La població que arrriba és fonamentalment europea. L'americà autèntic és el WASP (blanc, anglosaxó i potestant).

  • Caràcter de la seva banca: la banca reflecteix el dinamisme de la societat però és feble en estructura. És una banca molt dispersa perque no treballa amb sucursals. Té capacitat de canalitzar l'estalvi general per projectes locals. A finals de segle tindrà 8500 bancs i tots ells autònoms. A EEUU la banca és principalment comercial, encara no hi ha banc central. Respon a una mentalitat diferent a la europea. No coneixen les crisis i no hi ha pobresa.

  • És una banca molt dispersa i molt depenent de la confiança del públic: pot fer fallida amb molta facilitat si hi ha un atac de pànic dels clients. No hi ha cap dispositiu de control sobre la banca i és l'únic que no té fins al s.XIX un Banc Central (la reserva federal no es crea fins al 1913), com una associació de les 6-7 millors entitats, que prenen mesures sobre política monetària.

  • Les grans empreses insinuen una forma diferent d'organitzar els negocis : hi ha un doble front:

    • les relacions entre patronals i obrers són molt més anònimes, més funcionals que a Europa. A Europa són unes relacions més paternalistes, més de taller i a EEUU actuen com a conjunt. No treballen en cadena.

    • A les empreses d'EEUU hi ha més tendència a professionalitzar les diferents fonts de gestió de l'empresa ( a Europa l'amo ensenya al fill i li fa conèixer els proveidors i clients de sempre).

    TEMA 9: L'ERA DE L'HEGEMONIA BRITÀNICA: EXPANSIÓ.

  • INTRODUCCIÓ

  • En aquesta època s'internacionalitza l'economia mundial, es tracta el rodatge de l'internacionalització del comerç. Hi ha una etapa daurada (1848-1873) de cicle alcista, un moment d'eufòria on el comerç substitueix les guerres. Hi ha un procés de continua expansió. El mercat en expansió afavoreix la divisió internacional del treball i aquests efectes es generalitzen en tot el món. A més hi ha més finançament i tothom pot industrialitzar-se. Hi ha una creixent mobilitat dels factors de producció, és a dir, una lliure mobilitat de mà d'obra i de capital i una creixent lliberalització respecte a les mercaderies. És l'etapa més lliberal. Cap a l'any 1830 i amb la IGM hi haurà un augment de les transaccions i el valor de la mercaderia es multiplicarà per 20.

    GB viu el seu moment de màxim esplendor que és el que anomem PAX britànica (1848-1873). És un símil de la Pax romana. Significa ordre econòmic internacional amb domini britànic. És una aproximació al primer ordre econòmic internacional que trobem a la història. És la primera vegada que parlem de ordre econòmic internacional, però amb pocs països industrialitzats.

    La Pax de GB abarca del 1848 fins al 1932 en que començarà a decaure. El 1848 tindrem una crisi mixta que tendeix a la legalització de mercats. És una data convencional en la que hi ha prous economies internacionals funcionant per fer arracar un 1er cicle industrial. Es perceb una 1ª estructura cíclica industrial. El 1932 és el moment en que GB ha de fer una declaració que acaba amb la visió econòmica del s.XIX. La lliura que abans era el referent de l'economia ha sortit del SMI. GB es veu obligada a sortir del sistema monetari internacional. Es reclou al “Commonwealth”. Entre el 1932 i el 1939 tenim l'inici d'un estadi intermig que vindrà presidit per el “tot val”, ja no hi ha regles de joc econòmiques. Els EEUU no es veu com a relleu , com a nova hegemonia (lligat amb crisis dels 30). Aquesta etapa inclou: nazisme, els Plans quincenals estalinistes i la 2ª Guerra mundial.

    1848-1873 Fase alcista Pax GB (expansió)

    1873-1892 Fase recesiva Pax GB (reestructuració fins al 1914)

    1892-1929 Fase alcista Pax GB (I G.M.).

    1929-1945 Fase recesiva Decadència GB (1914-1932)

    1945-1973 Fase expansivaDecadència GB

    1973 Crisi sobreproducció preu petroli.

    El sistema occidental ha perdut el seu horitzó, la confiança en la capacitat de produir riquesa. També als anys 30 s'extèn pel sistema dos corrents que s'autopresenten com alternativa al capitalisme que seran el feixisme (s'enfrenta a una crisi de valors de la població) i el comunisme de la 3ª internacional (comunisme pro-soviètic, contrarresposta a la crisi occidental). Ens centrarem però en el periode 1848-1873 on situem la primera crisi de sobreproducció económica mundial i a partir d'aquí veurem que aquest referent (GB) està molt desgastat. Per altra banda, és l'únic moment de la història contemporània en que sembla que hi ha plenes raons d'optimisme: semblava que les rendes de tot el planeta tendien a convergir. Les escoles imperants són molt optimistes

    Trobarem dues escoles: el Club de Londres o Escola econòmica clàssica(s.XIX) i l'escola Escocesa (Àdam Smith, s.XVIII). La primera posa l'accent en la Oferta mentre que la segona el posa en la Demanda.

  • EL CLUB DE LONDRES

  • El màxim exponent d'aquesta època serà David Ricardo (s.XIX), representant del Club de Londres. Aquesta escola econòmica explica el creixement econòmic a través de l'oferta, mentre que l'escola escocesa ho farà per la via de la demanda (al igual que keynes creu que l'ha d'afavorir). David Ricardo diu que cal afavorir les empreses, la reducció de costos de producció posant l'accent en l'oferta, en la producció i això serà el que anomenarem Neoliberalisme. En definitiva aquests són els interessos de GB i dels empresaris del seu país. Aquest Club reflecteix una situació d'optimisme, hegemonia,... Sembla que el progrés de la terra és possible.

    Club de Londres (C.L) abandona tota línia filosòfica. A diferència de l'escola escocesa és una branca d'economistes que abandonen els pensaments filosòfics. És un corrent d'economistes. Ha d'intentar objectivitzar la ciència econòmica. Abandona ràpid la Teoria de Valors. No els importa el valor del treball ni el valor d'una mercaderia abans d'entrar en el mercat.

    Al s. XVIII Smith deia que el que dóna valor al producte és el treball que incorpora: l'obrer (la mà d'obra), el terratinent (la terra) i la burgesia (el capital). En resum, es personalitzaven els components de la producció i s'obtenia el valor del producte abans que entrés al mercat. (semblant a la Tª de redistribució de la venta del s. XVIII). Ricardo inaugura una Tªeconòmica pensada des de la banda de l'oferta cosa que Adam Smith ho feia des de la demanda.

    En canvi, al Club de Londres no li interessa el valor en essència d'un producte sinó solament el valor de mercat. Convé objectivar (establir categories funcionals), universalitzar... és el racionalisme propi de l'època. Fan aparèixer els factors de producció: terra, L, K i cal renumerar-los, però ja no són persones ni capes socials com feia Smith. El que renumera la terra és la productivitat (perque no importa qui es el propietari) , la renda diferencial (llei de rendiments decreixents, terres marginals).

    Ricardo diu que s'ha de renumerar en funció de la productivitat de la terra, renumerar la m.o. pel salari, considera que el w ha de ser baix encara que no insuficient, perque és un cost per l'empresa (expliquen economia via oferta). Renumerar el capital per el benefici. A més apareix el concepte de risc.

    El Club de Londres hereda de l'escola Ecosesa la idea de que l'Estat no ha d'intervenir en l'economia: la pressió fiscal ha de ser dèbil, la despesa pública baixa i el pressupost ha de ser equilibrat El que sí ha de fer és mantenir l'ordre públic i social, és a dir, que el màxim que ha de fer l'estat és fer-se càrrec d'algunes infraestructures de necessitat pública i garantir la pau i no es preveu cap funció correctora de l'estat. L'estat britànic accepta plenament aquestes idees. Com l'estat no entra en res, la seva despesa és mínima i no cal pressió fiscal. L'Escola clàssica diu que el pressupost de l'estat ha d'estar equilibrat i que és negatiu el dèficit públic.

    Un altre punt defensat pel CL es dir que la moneda és neutra, no depèn del procés procés econòmic. Estava augmentant la DT i per tant l'igualtat de rendes.

    El CL té molta por a l'acceleració de la inflació pq la comparen amb un augment de costos de producció i per ells és la senyal de crisi per sobreproducció.

    Però la gran aportació de Ricardo serà la Tª de l'Aventatge comparatiu: per qualsevol país hi haurà algun producte que tingui un VC. Hi haurà competència i p.t. haurem d'especialitzar-nos en allò en que som més competitius i comprar allò en que som menys eficients. Apareixerà així un mercat intern a nivell internacional. Ricardo arriba a afirmar que el comerç ha substituit la guerra.

    Postula que a la fi les rendes del planeta tendiran a la convergència de rendes. Diuen la frase de “El comerç a la fi ha vingut a substituir la guerra” i això marca una distància amb el mercantilisme. Fins a finals del s.XIX vuene que l'economia té capacitat il.limitada de produir riquesa. L'optimisme coincideix amb una 1ª fase expansiva del cicle llarga durada industrial que dura fins a la crisi del petroli de 1973.

  • ELS CICLES INDUSTRIALS: MECANISME I PERIODIFICACIÓ

  • Funcionament:

    Ja no parlem de fase A com en els sistemes de base agrària, ara parlem de cicles industrials de llarga durada que són els cicles econòmics moderns. Aquests funcionaran fins que arribem a la crisi del petroli del 1973. Ens trobem amb un cicle d'expansió. El cicle llarg industrial es caracteritza per tenir una durada d'uns 30-50 anys, que inclouen la fase d'alça i la de recessió. Entre un cicle i un altre trobem una crisi de sobreproducció (no de subsistència). A partir del 1973 comencen els cicles de curta durada.

    L'increment de la demanda implica una tendència de preus a l'alça i estimula la incentivació de la inversió (que retroalimenta la demanda). La inversió implica un increment de l'ocupació i un increment del volum salarial que per la via d'unitats domèstiques incentiva la demanda.

    ALÇA:  Dda augment preu  oferta i  inversió  ocupació mentre el cicle funciona bé.

    Problema:  preu =  ! atur.

    ocupació! W (sous reals)

    Així que si  inversió (via unitats industrials) i  sous monetaris (via unitats domèstiques)!retroalimentació Demanda

    PUNT D'INFLEXIÓ: Crisi de sobreproducció o d'acumulació d'estocs. Es dóna quan els elements implicats en el procés econòmic comencen a fer-se més escassos ! costos producció  preu producte. La primera tendència de l'empresa es traslladar el encariment al preu del producte. Però es diferent que augmenti el preu per l'augment de la Demanda. Però aquesta pujada de preu no es per l'increment de la demanda. La conseqüència es que es redueix el sou real i es redueix el nivell de vida, estancant la demanda (1er. eslabó del cicle alcista) i tot seguit es produirà una acumulació d'estocs, es paralitza la inversió, es tanquen plantes i augmenta l'atur. Es produeix la crisi de sobreproducció devallada.

    Així al 1873 ens trobem amb un augment de preus que redueix la ocupació. Arriba un moment en que la inflació no és efecte de la demanda sinó de la producció (inflació de costos). El liberal clàssic té por a la inflació. Al principi l'empresari li és possible traslladar l'encariment dels cosotos als preus finals del producte. Això té impacte sobre la demanda (baixa) i s'acumulen estocs, que implica el tancament de plantes i acomiadaments. S'inverteix el volum salarial i el de demanda i entrem en recessió.

  • ORDRE ECONÒMIC INTERNACIONAL: 1848-1873: LA PAX BRITÀNICA

  • Així aquest periode es caracteritzarà per:

    1. Fort increment de les transaccions.

    2. Divisió internacional del treball.

    3. Lliberalització del trànsit de mercaderies.

    4. Lliure circulació dels factors de producció : capital i treball.

    5. Creació del SMI vigent fins el 1932.

    1) Fort increment de les transaccions:

    Des del s.XVIII el creixement del comerç ha estat espectacular: s'ha multiplicat per 20. Els motius d'aquesta expansió són :

  • El desenvolupament de l'estructura industrial: innovació, diversificació, necesitat MP...

  • L'increment de població a Occident: l'entrada de l'estructura industrial suposa entrar al cicle demogràfic modern. La població té un creixement autosostingut i per primera vegada trobem booms demogràfics (trobem pobresa i malviure però no la mort). Aquest comporta un augment Dda. molt important per exemple en la quantitat d'aliments consumits a Europa. Això genera una més correcta redistribució de les rendes i una capa consumidora que augmenta per nombre i per renda. El que necessiten són aliments, cada cop més diversificats. Aquest increment de població provoca un encariment de la terra a Europa i dels productes agraris (és una dificultat amb solució). És una oportunitat per a que altres zones de la terra puguin oferir els seus productes de forma competitiva.

  • L'acceleració i desenvolupament dels transports com el ferrocarril i la navegació amb vapor (innovació en la decada dels 60). Els dos actuen com a motors d'arrosegament.

  • El ferrocarril obre expectatives molt importants en molts àmbits i crea complementarietats amb els mercats interns. No entra en competència amb el transport terrestre (tracció animal) sinó que encara els estimula ja que el ferrocarril no arriba a tot arreu i cal fer arribar les mercaderies a tots els mercats. Per on passen les vies posen en explotació conques mineres de carbó que sense el ferrocarril no serien rendibles. Per una banda el ferrocarril amplia la qüota de mercat dels béns peribles. També s'estimula el sector de l'orfebreria, es modifica el paisatge i es crea la necessitat d'extensions per repostar (amb profesionals, aliments, etc) i fins i tot s'arriben a crear nous nuclis de població. Permet també que l'Europa continental comenci a articular-se com a mercat intern.

    La navegació estimula fortament la siderometalúrgia (per fer calderes). Aporta rapidesa sense tenir en compte els corrents marins (amb criteris més econòmics). S'obre el Canal de Suez (1860) pretext pel qual Egipte passa a mans britàniques. Aquest canal és vital pq permet a Europa contactar amb les seves colònies sense haver de passar per l'hemisferi Sud (obertura del Mediterrani cap al Mitjà i llunyà Orient).

    Tot sembla indicar que la situació era inmillorable: augmenten les transaccions, augmenta la població i apareix el ferrocarril i millora la navegació. Permet reduir els costos de transport i fa que determinats territoris siguin més comptetitius. Gràcies a aquesta acceleració en el tema dels transports apareixerà la Divisió Internacional del Treball (la DIT).

    2) La Divisió Internacional del Treball: LA DIT

    La DIT és un fenòmen pel qual determinades zones del planeta s'especialitzen proveïnt al mercat internacional d'aquells productes on tenen avantatges. Estimula als països a comprar aquells productes que els resulta més car produir i que són avantatjosos per altres zones.

    A partir del 1873 la DIT farà que les rendes s'equilibrin entre les diferents zones i en funció de si s'equilibren o no (dualitat) parlarem d'estructura industrial o estructura sudesenvolupada.

    Del 48 al 73 la DIT realment existeix i fa que les rendes de les diferents regions econòmiques tendeixin a convergir. S'eleva el nivell de vida a nivell de territoris, pq la relació d'intercanvi dels productes agrícoles és més favorable. És un període excepcional, l'únic de la història en que la relació real d'intercanvi és favorable a l'agricultura. La tendència de preus a l'alça agrícoles és superior a l'alça dels preus industrials, però especialitzar-se en productes primaris no és un desavantatge per l'industria. Molts països es financien així, per ejemple Canadà (exporta fusta), Australia (exporta llana), Argentina (exporta llana, cereal i carn), Xile, Suecia (exporta mineral de ferro). Aquest arriba a ser model de Societat (sobretot a la dècada dels 60-70). Tots aquests països finançaran la industrialització amb productes primaris (llibre de Foreman-Peck).

    El llibre de Foreman-Peck estudia aquesta etapa i conclueix que aquesta DIT té a veure amb 5 blocs d'avantatges comparatius, uns intensius en K i altres en M.O.:

  • GB: Té l'avantatge de ser la pionera, és una innovadora privilegiada. També té avantatges per les inmenses conques de carbó que poseeix i el que fa és exportar carbó i importar el que necessita.

  • Europa Continental : Avantatge: té carbó, formació de K humà, és referent de bon gust, referent d'èlits internacionals, consum de prestigi... referent cultural”.

  • Franja Tropical de la Terra : Avantatge: el clima pq encara no hi ha molta tecnologia i determinats productes sols es poden conrear allí (cotó, sucre, cafè... productes colonials). Només trobem fibres tèxtils aquí, al igual que adobs orgànics (altament requerit a Europa) i funcionarà fins l'arribada dels adobs artificials. L'avatatge del clima desapareixerà amb les innovacions (hivernacles).

  • Zona templada de la Terra no europea: (Canadà, Argentina, Xile i Austràlia) Avantatge: terra molt fèrtil amb a un clima que permet el conreu de productes exòtics demandats per Europa, poca demografia, no cal innovacions i hi ha molta m.o.

  • EEUU: Tenen de tot. Fan servir l'expansió cap a l'oest com a comerç internacional. Tenen totes les franjes de clima. Tenen carbó, ferro, terra, or, petroli, argent,... son un “micro-món”. Tenen tots els recursos. Són un sistema occidental, intensius en K i formació de K humà.

  • Dins el sistema els països intentaven especialitzar-se en productes diferents entre ells i diferents al cotó britànic (per no entrar en competència).

    3) Lliure circulació de mercaderies.

    No s'arriva mai al lliure-canvisme plè encara que entre 1860-73 es rebaixen sistemàticament els arancels. Cal obrir fronteres econòmiques, és el procés d'obertura arancelaria de l'època. Al 1860 els dos protagonistes en tema d'arancels seran GB i França.

    A principis del s.XIX tot Europa era Mercantilista (política econòmia defensiva i proteccionista) com per exemple GB que a principis de segle encara manté vigents (fins al 60) les lleis de blat (protecció agrària). GB considera (fins al 1841) com més temps pugui impedir que la seva tecnologia arribi als altres països serà competitiva durant més temps. Estava prohibit exportar enginys. Només podia haver espionatge industrial (no legalitzat).

    Però la 1ª meitat del s.XIX GB pren conciència de que aquesta postura tan defensiva estrangula les seves posibilitats ja que només importa i té dèficit a la seva BC (només importa). No li convé tanta protecció. GB està madura per disminuir els arancels pq des dels anys 20 ó 30 té superhàbit en BP. A més si exporta els seus invents es convertiran en ingressos per patents. Malgrat tot, hi ha dubtes per aquesta decisió ja que si disminueix la protecció en agricultura disminueixen els preus agrícoles. Per exemple l'any 1845 trobem fenòmen o “Crisi de la patata irlandesa”. GB no obre fronteres, no redueix arancels i Irlanda incorporada a GB des de 1801 (país industrial) passa fam (és una crisi de subsistència com a B.A. però enlloc del blat, és la patata). El govern deixa que els irlandesos es morin de fam i aquest fet fa que s'acabi despresigiant a GB per inhumanitat.

    França és la segona protagonista pq combina 2 elements:

  • element econòmic. França ha trobat la seva especialització (vi i seda). Dins el tèxtil el predominant és la llana però no està amenaçada per la producció de GB. França incorpora carbó, ja que no l'interessa tancar-se massa (en aquest sentit competeix amb GB que també proveeix a Europa).

  • element polític. Als anys 50 (s. XIX) etapa de Napoleó III representa una involució en liberalisme. França és com una restauració. Hi ha 5 repúbliques i restauracions monàrquiques i napoleòniques. Napoleó fa un cop d'estat. Té necesitat d'afalagar a la GB, necesitat política, perque necessita el reconeixement del seu govern (per a que no s'ailles a França). Llavors, es presta a signar el Tractat franco-britànic del 1860 (comercial i arancelari). Incorpora la clàusula de “Nació més afavorida”, que permet la rebaixa sistemàtica del salari a Europa. Aquesta clàusula és el compromís entre dos països de otorgar-se sempre la tàrifa (arancelària) més barata/baixa de totes les que negocien emb tercers. Sols que un país implicat faci una tarifa menor a un altra país, llavors automàticament baixa i no cal renegociar. Però aquesta llei de un model a imitar a tots els països europeus. D'això es deriva la rebaixa arancelaria generalitzada.

  • Aquesta clàusula està en vigor fins el 1873 (dura només 13 anys). A partir del 73 els arancels ja no portaran aquesta clàusula sinó que seran arancels de doble columna (guerra econòmica). Aquesta clàusula de nació més afavorida no es recupera fins al GATT, però no automàticament sinó a través de les rondes col·lectives de negociació.

    Els arancels fins al 73, són un avanç (tot i el proteccionisme) respecte al mercantilisme pq es suprimeix el dret a la prohibició i als contingents. No es pot establir grups d'entrada ni prohibir (encara que posteriorment a aquesta època tornaran).

    4) Lliure circulació de factors de producció: mà d'obra i capital.

    La mà d'obra i el capital seran la base de la lliure circulació i donarà lloc al S.M.I. Entre el 1848 i 1873 llevat d'algun país qualsevol ciutadà pot sortir del seu país i entrar a qualsevol país receptor. No hi ha fronteres tancades per la m.o., però tractant-se d'una m.o. molt concreta i selecta (són gent que es poden pagar el bitllet). Es produeix una emigració europea (es tracta de marxar del centre a la perifèria d'Europa).

    Així van emigrar 15M de persones i en iniciar la crisi del 73 es convertiren en 30M (IGM). D'aquests 15M fonamentalment eren de procedència irlandesa (crisi de la patata) i alemanya (reforma agrària quan encara no hi havia centres industrials que absorvissin la mà d'obra). En la segona etapa migratòria (30M) es tracta dels irlandesos i els llatins (perifèria mediterrània, desintegració de l'imperi turc, Balcans,...). Tots fugien cap als EUA, Argentina, Xile, Australia i Canadà, a les franges templades del planeta. La mà d'obra que surt és principalment camperola i les expectatives que tenen és seguir sent mà d'obra camperola (això succeirà arreu excepte als EUA on la m.o. s'acabarà incorporant a l'industria). A les zones templades troben agricultura i ramaderia que són un estímul per la forta demanda europea d'aliments. En aquestes terres es pot ser propietari de la terra.

    Conseqüències de la lliure circulació o movilitat de la mà d'obra:

  • Acaba definitivament amb l'esclavitut que fins llavors encara era legal. Es declararà ilegal al final d'aquesta etapa, ja que la mà d'obra salarial genera més indústria (és consumista) i l'esclavitut no. No canvia pas pq prenguin conciència de la situació dels esclaus.

  • Efecte positiu d'occident: s'extenen els gustos europeus i s'amplien les quotes de mercat dels productes europeus.

  • Pel cas sicilià : les emigracions permeten transferències de capital cap al país d'origen. Ex: De EUA va capital cap a Sicilia.

  • Evitar el conflicte a Europa ja que està començant l'estructura industrial, i Europa no té capacitat d'absorbir el contingent de l'exode rural. Existeix un exedent humà.

  • El Capital també circula lliurement:

    -Capital destinat a pagaments internacionals.

    -Tmb oportunitats a través del deute extern (cas rus).

    -Construcció dels ferrocarrils en economies perifèriques (inversió directe en altres països).

    A més tenim l'avantatge que en aquesta època no hi ha legislació que limiti la lliure circulació de capital i qualsevol empresa pot posar una filial en qualsevol país i a més repatriar els beneficis cap al seu país d'origen. Qualsevol banc pot posar una sucursal a qualsevol país. Qualsevol valor pot cotitzar a qualsevol borsa de qualsevol país. NO HI HA CONTROL. La cotització en borsa no està ben regulada (més endavant es pagarà).

    Durant l'etapa comença de forma fàctica a respectar-se unes regles de joc per la relació entre divises, com establir les equivalències entre les monedes. S'arriba a la pràctica amb un consens.

    5. PROTECCIONISME I LIURECANVISME AL S.XIX: FORMACIÓ DEL S.M.I.

    Al 1848 es comença a modelar un sistema monetari amb relació a la lliura esterlina que serà el SMI del s.XIX. i es finiquitarà al 1932. Tota la circulació monetària en bitllets ha d'estar referida a una reserva física que pot ser d'or i/o argent. Hi ha en circulació moneda acunyada en qualsevol dels 2 metalls. L'or i l'argent guarden relació estable en les transaccions que afecten als bancs i qualsevol dels metalls és acceptat com a mitjà de pagament: 1 unitat d'or = 15 unitats d'argent.

    Els bitllets són convertibles i qualsevol ciutadà sense cap requisit previ pot anar al banc central del seu país i requerir el seu valor en metall. Els bitllets no són de curs forçós, no estan obligats a acceptar-los com a mitjà de pagament.

    Existeix una condició difícil de complir: qualsevol moneda que entri al sistema es compromet a no variar la paritat (relació amb la lliura), no es pot ni revaloritzar ni devaluar. El problema és que en etapes de recessió és un sistema que no permet reactivar l'economia.

    Les economies internes estan sacrificades a la paritat. Si el país va bé guanya reserva ja que si no fa res la seva moneda es revaloritza (pq té més metall i bitllets) però com pertany al sistema no pot revaloritzar-se, llavors genera més moneda i més bitllets i això pot causar inflació. Excès de bitllet pq no ho genera la producció sinó per la paritat. Si un país té defícit perd reserva, la seva moneda automàticament s'està devaluant. Com no ho pot fer ha de retirar bitllets del mercat i això encara augmenta més la crisi, disminueix liquiditat, augmenta el tipus d'interès i llavors disminueix la inversió.

    Aquest sistema funciona pq la Dit possibilita la igualtat de rendes (l'economia no fluctua = moneda neutra) i pq la relació fixa dels metalls als bancs centrals és igual que al mercat de metalls (no és possible l'especulació). És un sistema que és assaig-error, no està pensat per època de crisi, funciona bé amb la DIT pq no hi ha països que perdien reserva i pq l'equivalència d'or i argent als bancs és la mateixa que al mercat de metall. Quan ja no hi hagi DIT i no hi hagi aquesta equivalència aquest sistema fallarà.

    6. CRISI DEL 1873: 1ª CRISI DE SOBREPRODUCCIÓ.

    En un moment determinat entorn l'any 73 tot allò favorable començarà a entrar en crisi, hi haurà un punt d'inflexió a partir del qual les coses canvien: Crisi finisecular. A partir d'aquesta depressió (1873-1892) al 1873 comença l' “Era de les vaques flaques”, la primera crisis de sobreproducció del cicle industrial, que dóna pas a una fase de recessió que arriba fins al 1892. No és sol recesió, sinó tb crisis. La crisi afectarà al front agrícola, al tèxtil i al ferrocarril.

    En el Comerç agrícola internacional comencen a caure en picat els preus (fins al 1892) a nivell internacional i per sempre hi haurà una relació desfavorable de l'agricultura. Té a veure amb l'aprofitament d'una avantatge competitiu del que parla Ricardo: aprofitar per obtenir beneficis amb la concurrència del món agrari (sobreoferta de productes agraris). Tendeixen a la baixa durant tota l'època recessiva, a causa de l'excès d'oferta i es satura el mercat internacional ja que hi ha massa països amb grans extensions de terra dedicades a l'agricultura i el mercat no ho absorbeix.

    Amb tot això s'acaben les funcions del ferrocarril com a motor d'arrosegament de la metalúrgia. Coincidint amb l'inici de la 2ªrevolució industrial. Només a un país manca el ferrocarril: Rússia. Existeix una paralització del sector i auxiliars, repercuteix en l'atur (augmenta), el salari (disminueix),...

    Amb la recessió hi haurà una acumulació d'stocks en el tèxtil, ja que si disminueix l'ocupació i els salaris l'efecte sobre els béns de consum com el tèxtil (cotó) és major. S'inverteix la tendència i això te unes conseqüències importants.

    Conseqüències de la crisi:

    Aquesta crisi del 73 posa en evidència que: les agricultures tal i com estan plantejades no tenen posibilitats, tant a nivell internacional com en l'àmbit de la resposta. Porta a a les economies centrals una reestructuració agrària (excepte a GB). Torna a representar una concentració de propietat, una reducció de població activa que es dedica a l'agricultura i un fort èxode rural que les economies industrials no estan en condicions d'absorvir. Ja no es té en compte que la terra sigui un factor, ara són agricultures de qualitat. L'agricultura està molt enfocada a la industria agropecuària.

    Ens trobem davant de la segona reestructuració agrària de la història (la primera fou l'antic règim). Ara es passa a una nova concentració de propietaris amb els mateixos paràmetres que en la primera reestructuració: més privatització i menys percentatge de producció activa en agricultura. Les economies centrals intenten aprofitar que són fortes en capital per portar a terme activitats molt capitalitzades, és a dir, que poden especialitzar-se en agricultura amb molt valor afegit al mercat (boví, mantega, horta, conserves vegetals, de peix...industria agropecuària), Agricultura que necesita capital i inversions, però de més valor afegit.

    Desestabilització de la DIT:

    Ara la DIT ja té matissos perque ja no hi ha una tendència a la igualació de rendes. Ara hi ha dualitat: estructura-industria subdesenvolupada.

    Presa de conciència d'Europa (sist.occidental) de que el millor mercat pels seus productes és ell mateix ja que els països més endarrerits no són bons consumidors. El mercat que han de potenciar és el del mercat occidental perquè té el creixement autosostingut. L'elaboració última d'això és la lògica de les multinacinals: produir als llocs més barats però per colocar el producte al primer món, no allí on produeix (però no a l'època). Es veu que les perifèries no consumeixen, llavors ho faran a la força i apareixerà l'Imperialisme, però Imperialisme sense matissos que es referix en història al repartiment d'Àfrica (després d'aquesta crisi de sobreproducció del 73). Cal ampliar a la força la qüota de mercat.

    Desestabilització del SMI

    Tot això, és a dir, la crisi del 73, desestabilitza el SMI perque el SMI funciona en expansió, no en crisi. No és cert que la DIT tendeixi a igualar les rendes. A més no és cert que la relació metall sigui estable.

    Molts països perden reserva, llavors o es suïciden o surten del sistema. Totes les economies perifèriques deixen aquest sistema per les raons que ja van veure, però el sistema pateix a més un accident: la descoberta de mines d'argent a EEUU que augmenta els seus stocks d'argent (mines d'argent molt productives). El SMI desfà la segona condició (metall = equivalència en valor al mercat del metall). Es deprecia l'argent i ja no és acceptat com a mitjà de pagament internacional.

    Si un país tenia molta reserva d'argent i poca d'or el país ha de sortir del SMI. Això simultàniament amb l'anterior. Queden al SMI molt pocs països (per això es dirà que el primer sistema mundial serà el derivat dels Bretton-Woods). Tots els països no són or purs, són bimetàlics. No va haver especulació pq l'or va deixar de ser acceptat i s'instaura el sistema patró-or. Es permet dir que el sistema patró-or coix que permet que la circulació monetària pugui estar avalada per l'or o argent no intervenguts i per lliures (convertibles en or).

    TEMA 10: L'ERA DE L'HEGEMONIA BRITÀNICA:

    REESTRUCTURACIÓ

    • INTRODUCCIÓ.

    Al 1873 en trobem amb la crisi de sobreproducció. De 1873-1914 parlem d'etapa recessiva. És la primera fase recessiva del cicle de llarga durada. S'ha patit també la IGM. Podem estructurar aquest periode en dues etapes:

    1873-1892 Fase recessiva

    1892-1914 Fase expanssiva o alcista

    Trobem dues postures o punts de vista per enfocar el periode que depenen de si l'escola és econòmica (dades quantitatives, recessió) o històrica (dades qualitatives, crisi):

  • Des del punt de vista econòmic es considera que globalment de 1873 a 1914 és un periode positiu i explendorós. Argumenten que globalment augmenten les transaccions de forma important en termes quantitatius. Es tracta d'un moment de grans possibilitats pel sistema occidental. Es parla d'una segona revolució industrial. Diuen que la presència d'Europa en el món és total, que la supremacia europea és inqüestionable i és influent. Es considera una etapa molt prolífica en innovacions, es tracta d'un boom tecnològic als 80 (s.XIX): milloren les comunicacions, electricitat, química, petroli... Però la 1ªGuerra Mundial ho desfà tot, és la causa de l'enfonsament. Diuen que és un accident polític que acaba amb la bonança econòmica i no creuen que sigui una crisi, en tot cas es tracta de recessió. L'economia entra en un cicle de distorsió.

  • Des del punt de vista històric que es basa en els aspectes qualitatius. Consideren que aquest és el principi del final de la forma de produir i de fer les coses del s.XIX. És un periode d'una forta reestructuració. Consideren que sí trobem una 2ª revolució industrial, però considera que és una època d'invents ja que, excepte a Alemanya i EEUU, no es produeix una renovació efectiva de les formes de fer fins després de la IIGM. Encara que es produeix un augment de transaccions a nivell mundial, no augmenta el valor dels productes i es perd xarxa industrial. Les taxes de creixement industrial disminueixen. S'està polaritzant la riquesa dins els mercats interns com a exponent d'una incorrecta redistribució de la renda. Qüestiona que la preminència europea s'ha de medir per la seva expansió física: quan un territori necessita força per mantenir les seves posicions vol dir que li fallen les relacions de mercat. Considera que la IGM és l'efecte del desajust comercial. La IGM és l'efecte d'una internacionalització precària dels mercats, amb moltes dificultats.

  • Per estudiar aquesta etapa seguirem una sèrie de punts:

  • Ambient de pre-guerra-vessant econòmica: arancel de doble columna.

  • Connotacions del model de renovació tecnològia i energètica: és l'equivalent a la 2ª revolució industrial, és tota la innovació tecnològica. Aquest model el trobem focalitzat en 2 països: Alemanya i EEUU

  • L'Imperialisme (neomercantilisme): fa referència al repartiment d'Àfrica, l'imperi turc i el xinès. L'Imperialisme serà protagonitzat principalment per França i GB que justament són els 2 països més desgastats. Serà un expansionisme anacrònic i mercantilista.

  • Declivi britànic (decadència): GB està desgastada estructuralment. Té l'hegemonia gràcies al seu caràcter financer, però se li escapa pel seu sistema productiu.

  • Situació del països protagonistes a les portes de la IGM: com participen, quins països els hi fan de proveïdors, de compradors, de creditors....

  • 2 AMBIENT DE PRE-GUERRA A PARTIR DEL 1873

    Ens situem a la dècada dels 70. A nivell polític la crisi del 73 es té com a efecte un fenòmen novedós: confluència d'interessos entre burgesia i terratinents (món industrial i agrari). Per primera vegada estan d'acord en que han de protegir-se (política proteccionista). Aquest pretext el van utilitzar els partits conservadors d'Europa (no us fieu de l'ordre europeu) que contradeien el que consideraven les postures més socials que eren els liberals.

    Serà la postura conservadora la que triomfi al llarg de la dècada dels 70. Europa seguirà el model britànic de la Revolució gloriosa. Estan d'acord en reclamar al govern protecció pels seus mercats interns i abandonen la clàusula de la nació més afavorida introduint una nova eina arancelària: l'ARANCEL DE DOBLE COLUMNA. Però GB no l'aplicarà mai, sinó que es mantindrà lliurecanvista (serà la única). Tota la resta de països aplicaran el nou arancel encara que no tots alhora. Els primers en aplicar-lo són els països més potents, exactament la primera serà Alemanya. (Espanya de fet no el va aplicar fins al 1891. Al 1914 estarà instaurat a tota la resta).

    És una nova eina de guerra econòmica: reflexa clarament l'ambient de pre-guerra (real) que s'està vivint a l'Europa del moment. Aquest arancel consta de 2 llistats de mercaderies. Al primer llistat o columna contempla tots aquells productes que poden entrar al país i al costat s'especifiquen els gravàmens d'entrada que són tarifes expressament desorbitades (150-200%) que impossibiliten l'entrada dels productes. Al segon llistat apareixen les mateixes mercaderies o una part d'elles, on apareix a seu costat el marge de rebaixa (25-50%) permès per poder negociar als tractats. No hi ha mecanisme de renovació automàtica, es negocia any per any i país per país. S'intenta acabar signant un tractat per saber que 2 països es faran rebaixes mútuament. Si el tractat no es signa inmediatament s'aplica la tarifa de la primera columna amb la qual cosa deixen de comerciar pq se li tanca el mercat.

    A un país fort això no l'espanta ja que com són poderosos tenen més marge de maniobra que els països febles i es poden permetre l'aplicació de la primera columna. Tenen poder de negociació. Però al país feble això li acaba tancant el mercat ja que no pot pagar les tarifes de la 1ª columna. El país feble d'aquesta manera es veurà obligat al lliurecanvisme fins que li arrivarà la devaluació de la moneda. Espanya aguantarà així 20 anys ja que era un país feble que proveeix de béns primaris i agrícoles.

    El conflicte polític d'arancels més sonat va ser entre Itàlia i França ja que es van negar a signar-lo per un conflicte fronterer que venia des de la unificació italiana (França té pretensions sobre territoris dels Alps per ajudar als liberals en la unificació).

    També crida l'atenció els arguments novedosos que justifiquen la tornada al proteccionisme. Fins ara l'argument havia estat el que deia l'escola alemanya que era liberal i considerava que el lliurecanvisme era lo propi d'una estructura industrial desenvolupada. Ara els nous arguments no provenen de les escoles econòmiques sinó ideològiques i polítiques que s'adrecen a la ciutadania. Cal ser proteccionista i cal tendir a l'autosuficiència (no és un discurs liberal sinó de guerra) ja que això dóna prestigi polític (mercantilisme pur) i està lligat a l'orgull nacional.

    El governants que ho posen en marxa i els col.lectius que hi estan d'acord no donen raons econòmiques, es donen raons d'autosuficiència (contrari a l'estructura industrial).Va lligat a l'orgull nacional. Ho mesuraven per l'escassa dependència de l'exterior.

    Els ingressos van a parar als estats que s'estan preparant per la guerra i els arancels elevats són una bona font d'ingrés per finançar-la. Aquest proteccionisme reflexa problemes que es poden resumir en una màxima tibantor per l'internacionalització dels mercats europeus en temps de crisi que no acaba de quadrar bé. Es van internacionalizar però no hi ha cap organisme internacional que pugui resoldre els conflictes. Europa sap que la zona és un polvorí i que en qualsevol moment pot esclatar un conflicte important, però no s'esperaven que tingués les dimensions que va tenir. Hi ha un tàndem equilibrador entre França i GB pq Alemanya fica cullerada a Rússia, Turquia... Alemanya és un país que no comptava i ara s'està desestructurant. Hi ha desajustos en l'internacionalització però a Europa encara no existeix cap constitució de diàleg polític i diplomàtic per evitar la guerra (després de la IGM apareix la Soc. de Nacions que acabarà fracassant i després de la IIGM la ONU). S'ha de negociar país per país i això dóna lloc al sistema d'aliances d'abans de la IGM (es defineix per la política del mal menor). Excepte França i GB els països europeus no poden veure's entre ells. Les aliances militars són inestables pq no hi ha uns interessos comuns sinó solament enemics comuns, aliances per oposició a un tercer. França i GB comencen a cohesionar-se força per primera vegada a la història per mútua defensa ja que es veuen desequilibrades per la potència alemanya (Bismark, belicista).

    Aquestes tibantors es tradueixen normalment en aliances militars, bilaterals que arrosseguen a altres països. La tornada al proteccionisme (Arancel de doble columna) confirma la crisi. L'ambient de pre-guerra es basa en el sistema d'aliances per enemics comuns i aquestes aliances queden definitivament com ara veurem:

    D'una banda tenim a Alemanya i Àustria. Els motius ja els coneixem. Cal recordar que Alemanya és el 3er. en discòrdia i a més és arrossegada a la guerra, no és pas qui la desencadena. La causant de la guerra és Àustria. Àustria posa els ulls sobre els Balcans (imperi turc desintegrat i sobre qui té el domini fàctic del territori) i sobretot es centra en Croàcia (pq és germànica). A la vegada, Àustria és enemiga d'Itàlia pq volia la sortida al mar i es disputa amb aquesta els territoris. Itàlia tampoc pot veure ni a Àustria ni a França pels mateixos motius. França està interessada en la zona del Piemont. França no pot veure a Alemanya ja que des de la unificació alemanya que va tenir lloc a partir de la guerra franco-prussiana (1871) va perdre França. França es quedarà sense Alsàcia i Lorena que a la IGM són alemanyes.

    Com França és enemiga d'Alemanya això fa que signi un tractat d'Aliança amb Rússia, però França i Rússia no tenen res en comú, la única cosa comú és l'enemistat amb Alemanya pq les dues són fronterisses amb ella.

    Tot comença quan l'arxiduc d'Àustria visita Sèrbia (zona dels Balcans) que és la zona rebel i és assessinat a Sarajevo. Llavors, Àustria declara la guerra a Sèrbia. Serà quan actui el xec en blanc (Prúsia i Àustria pacten: chec en blanc: Àustria renuncia els estats petits, i a canvi Prúsia es compromet a ajudar Àustria en qualsevol conflicte.)i Alemanya es movilitzi a favor d'Àustria. Sèrbia és eslava i en nom del Paneslavisme Rússia defensa Sèrbia i Alemanya també li declara la guerra a Rússia. Rússia arrossega a França a la guerra (pacte d'ajut militar). França té una aliança bilateral amb la GB però que no implica l'entrada incondicional a la guerra així que aquesta està dubtosa durant uns dies pq no veu que s'hi juga en aquesta guerra. Itàlia comença al costat d'Àustria pq té més por a la potència francesa (2ª del tàndem) que a Àustria. Al 1915 passen a l'altre bàndol pq França promet no intervenir en el seu territori i li promet una part d'Àfrica.

    Tornant a 1873, continuem amb l'apartat dels recels, les manques d'acord polític, arguments nous pel proteccionisme.... L'ambient de pre-guerra és reflectit per les escoles econòmiques del moment. Expressen dubtes que tenen sobre l'optimisme de Ricardo. És un liberalisme més cautelós i més prudent.

    Entre finals del s.XIX i principis del s.XX destaca:

  • El Club de Londres: la figura de l'etapa és Stuart Mill i és una escola de tendència liberal. Stuart Mill fa una profunda reflexió sobre el sentit de la ciència econòmica i considera que aquesta no és exacta. Té mèrit pq venim d'una etapa on tot intentava ser exacte i positivista i on tota ciència vol ser com la física i la química (tmb l'economia i la història).

  • Stuart Mill diu que la ciència econòmica és una ciència social, no exacta ja que no preveu el futur i té lleis bàsiques i matissables. S'apropa a la realitat. No és legítim considerar les qüestions de redistribucions de la renda com una cosa objectiva pq les qüestions de redistribució depenen de les relacions de poder, de la situació social,... L'aportació de Stuart Mill és bàsicament la noció de relació real d'intercanvi. Comença a finalitzar l'optimisme del Club de Londres. Aquesta noció surgeix just en un moment de crisi.

  • El marginalisme de Walras: El Marginalisme és una tendència que es dóna a partir de la crisi de sobreproducció i considera que és veritat que la teoria econòmica que s'ha fet peca de massa modernització, però no és impossible que la ciència arribi a ser perfecta, exacta, objectiva... sol cal incorporar els models matemàtics. La ciència econòmica és exacta si es basa en les matemàtiques. Introdueixen la idea de que els recursos són limitats (diferència amb l'economia clàssica ortodoxa). Considera que cal optimitzar o maximitzar per obtenir el resultat més racional: maximitzar el benefici amb menys recursos o factors possibles. La idea bàsica d'aquesta escola és l'escassetat i maximitzar els benefcis.

  • 3 MODEL DE RENOVACIÓ TECNOLÒGICA I ENERGÈTICA

    Partim de la idea anterior d'augment de l'autosuficiència. És l'equivalent a la 2ª revolució industrial (s'estèn després de la IIGM). Aquest model és una 1ª via per poder aconseguir que augmenti l'autosuficiència i el 2º el repartiment d'Àfrica. EEUU continua la seva política aïllacionista i en aquest sentit estem evolucionant. Alemanya té el seu orgull nacional.

    Alguns trets d'aquest model ho trobem en altres països. Fins ara aquests dos no havien pintat res (Alemanya i EEUU). Això crea distorsions allí on hi ha poder. Es caracteritza per:

  • SECTOR QUÍMIC: Factor que per excel.lència respon a l'autosuficiència. La química com a sector és capaç de reproduir artificialment recursos que de forma natural no es disposa. La química en aquesta època serà més potent a Alemanya que no pas als EUA (tenen de tot) ja que Alemanya té ferro i carbó i poc més. La química arrastra també altres sectors. Es desenvolupa en pasïsos que destinen molt a investigació. Trobem:

    • Comença a tocar el sector del cotó: comencen a treballar amb nilon i ryon. Són artificials i el ryon és considerat inferior, però que entra en competència amb les formes més baixes del cotó podent-se vendre a capes més baixes.

    • Tintures: saben fer colors per tenyir els teixits (per pintar) (toquen la coxinilla).

    • Adobs: saben fabricar adobs artificials (excrements ocells).

    • Oli d'oliva: la química sap extreure i fer lubricants artificials (petroli, carburant). Ho exporten (oliva) com oli industrial a Europa, per la seva densitat.

    La química tindrà també una sèrie de repercussions: atreu matèria primera, treballa amb petroli, mercuri i coure; fa que la DIT no tingui èxit, posa en dificultats l'oli del sud (lubricant més natural); les noves fibres desplacen el cotó; perjudica a la perfumeria i la farmàcia que són dos sectors artesanals i passaran a formar-se sectors industrials. El sector a més extreu minerals que no es feien servir abans per ser no fèrrics (coure, mercuri...). A banda ens portarà la difusió i aplicació real del cinema, telègraf, telèfon,...ja que aquests per a funcionar també necessiten de la química.

  • ENERGIA: Encara que s'utilitza el vapor, l'energia principal passa a ser l'elèctrica (hidràulica). Així, trobem centrals hidràuliques (EUA) i centrals tèrmiques (Alemanya, a partir del carbó). L'electricitat és una energia nova i de grans avantatges. Permet l'abaratiment increible dels costos energètics i a més pot aplicar-se a qualsevol tipus de producció.És una gran oportunitat pels països deficitaris de carbó. A part de més barata és més fàcil de transvassar-la. Té l'avantatge d'estalvi de cara a les màquines ja que es poden parar i engegar automàticament de forma espontània. També és més extensible a tot tipus de negoci i pot dinamitzar molts més sectors que les calderes.

  • SIDEROMETALÚRGIA-ACER: Els alts forns poden transformar i fer acer. Fins ara es feia a través del convertidor Bassemer a GB però tenia el problema que només era capaç de treballar amb mineral fèrric molt pur. Ara hi ha el convertidor Thomas-Siemens (tecnologia punta alemanya): es capaç de treballar amb qualsevol tipus de ferro. Alemanya introdueix maneres d'aprofitar i reciclar els olis industrials i el vapor i s'introdueix el concepte de productivitat del sector i racionalitat econòmica.

  • TÈXTIL: Les innovacions s'efectuen a EEUU. És un país amb un cert nivell de vida elevat i amb un sector de consum molt evolucionat. El salt qualitatiu el dóna USA no Alemanya. Utilitza fibres artificials i sintètiques i inaugura el sector industrial de confecció (patent de les màquines de cosir). El ciutadans no tenien cap problema en que la seva roba fos estàndar. A Europa volen ser únics en el vestir ja que això marca diferències entre capes socials.

  • A banda d'aquests aspectes hi ha 2 novedosos que seran el motor d'arrossegament:

  • APARELL ELÈCTRICS d'ús industrial que seran el precedent dels electrodomèstics (ex. El taladro).

  • SECTOR AUTOMOCIÓ: A Alemanya estarà molt lligat als vehicles de guerra militars, en canvi a EEUU serà un sector utilitari, d'ús general, no només en disposen els rics com passa a Europa. Seran béns de consum a l'abast de les capes mitges-baixes en endavant. És un sector associat a tasques agrícoles on destaca Ford i els seus utilitaris (tots del mateix moldel i negres) i no tenen cap problema en que sigui així. Europa no tolera que sigui igual. El nivell de renda no és tan elevat i és un efecte de posició. Els cotxes del moment si no són militars són de luxe: Roll-Roice, moldels individualitzats per marcar diferència d'èlits.

  • Nivell d'organització:

    Aquest model de renovació tecnològica i energètica indica una nova gestió o percepció del negocis. Aspectes organitzatius variaran. Trobem la figura de l'empresa i l'empresari a Alemanya i a EUA (als altres llocs no). Hi ha una progressiva tendència a la concentració amb tensions monopolistes, una progressiva monopolització del mercat intern però de forma diferent a Alemanya que als EUA.

    A Alemanya es tradueix en un càrtel de producció: concentració horitzontal d'empreses iguals, no necessàriament amb relació jurídica entre elles que controlen tot el mercat de forma bruta on pacten les quotes de mercat i els preus. També es pot fer dumping: vendre sota preu de cost. La legislació alemanya no té cap tipus de problema amb aquest tipus d'intervenció de mercat. No són liberals d'origen. Expressió màxima és la política econòmica nazi que és pro-cartel i obliga a totes les empreses a formar part d'un ram de producció.

    A EEUU ja tenen lleis antimonopoli que intenten evitar la concentració de mercat. Encara així trobem concentracions verticals (Trust): negocis matriu que integra en les mateixes mans sectors o empreses afins o complementàries. Pot donar lloc a empreses molt grans. És difícilment perseguible pq no se sap on comença i acaba la intervenció en el mercat. També trobem el cas de cadenes comercials com l'Spar que integren botigues, benzineres i tallers. El negoci és privat però els preus de la botiga que distribueix són molt barats i fan campanyes de publicitat conjuntes.

    El Fordisme:

    Apareix també el Fordisme una nova forma de treballar: en cadena. És una novetat en l'organització del treball. Com a teoria ja s'havia postulat. Consisteix en convertir l'obrer en una màquina. L'eficiència i productivitat de l'obrer es troba en una feina repetitiva sense cervell. Això fa perdre poc temps i incentiva al conjunt de treballadors de la cadena per fer les coses cada cop amb menys temps i que ells mateixos castiguin a aquells que fan relentir la cadena.

    Bona part del s.XX es pensava que organitzar mà d'obra així era la manera d'adoptar allò més novedós de l'organització del treball.

    Però a Occident (ara ja no es fa així) es creu que l'obrer té cervell i que la qualitat influeix en la seva creativitat i que pot posar al servei de l'empresa que necessita una grau alt de qualificació.

    Aquest sistema només s'utilitza a Alemanya i EEUU. Apareix el concepte d'empresa i empresari respecte de la fàbrica (unitat de producció punta del s.XIX) i de la burgesia industrial. GB no té empresaris fins a finals del s.XIX.

    Empresari versus burgesia industrial:

    Respecte de la burgesia industrial l'empresari és un agent econòmic que treballa a mig termini no a curt. És el propietari, en conjunt, del negoci amb una gran capacitat de delegar funcions a persones formades en universitats. Divideix l'empresa en departaments. Acostuma a tenir característiques de grans empreses i està fortament capitalitzat. No hi ha persones sinó funcions. Les relacions estan objectivades.

    Empresari és diferent de burgesia industrial ja que aquesta és una burgesia romàntica per comparació amb l'empresari, perque és una capa que efectivament s'estima la seva fàbrica, l'enfoca con si fos un fill de la família i per això no delega mai funcions i mai se li acudirà contractar a algú que vingui de la universitat ja que creu amb l'experiència. La fàbrica es transmet via parentiu com la terra. El fill que s'ha d'encarregar de la fàbrica des de ben petit entra a treballar-hi i la coneix des de baix. La fàbrica pot arribar a perdre diners per guardar amistats o per ajudar a un proveïdor en dificultats. Allí les relacions són molt més personalitzades (coneixen el nom de tothom, hi ha una tendència paternalista), encara que pot haver-hi ostilitat, basat en aquests coneixements personals.

    4 L'IMPERIALISME COLONIAL

    És la colonització per part dels europeus a finals del s.XIX. És el darrer repartiment físic del món (a partir del 1875). És protagonitzat per França i GB. Alemanya, Itàlia i Espanya tenen algun petit territori. Tenen una visó neo-mercantilista (tornada a l'arancel) i està relacionat amb la nova idea d'escassetat provocada per la crisi del 1873. Es reparteixen el món que abans estava cohesionat i que el seu organigrama polític està en franca descomposició: les despulles de l'Imperi turc (Balcans i franja del Nord d'Àfrica), el persa (Iran, Irak) i el xinés (Hong Kong i el repartiment no físic, de potències presents en territori que només miren pels seus interessos), l'Àfrica negra. Alemanya i EUA no estan interessats en cap país.

    GB es queda amb la part oriental de l'imperi turc (Irak, Iran, Síria i mig Líban), França es queda l'imperi turc excepte Egipte i Turquia, i l'imperi xinès quedarà repartit entre França i GB però bàsicament tot el domini serà francès. El Japó també té pretensions sobre l'imperi xinès.

    Causes reals:

    A diferència de les raons que es donaven per justificar les accions en realitat eren les següents:

  • Es tracta de ser autosuficient. Volen controlar suficient àrea mundial que els permeti obtenir aquells recursos que no tenen. Volen tenir un avantatge competitiu, d'obtenir-la per la forma natural.

  • Extendre les regles de joc occidental al conjunt del món, bàsicament per garantir que el capital invertit o prestat a zones no europees serà tornat amb interessos sense cap entrebanc.

  • Garantir la regularitat de les rutes marítimes mercantils sense entrebancs, per a que els enclaus pugin repostar en llocs fixes i controlats.

  • Donar sortida a l'excés de població europeu. Les capes són encaminades als nous territoris: és una forma d'afluixar la pressió a Europa. Expulsen mà d'obra pq l'aparell productiu no la pot absorvir tota. Van cap a EUA i a les colònies recentment repartides.

  • Donar sortida a la creixent agressivitat militar que hi havia a Europa: els exèrcits s'estan preparant però no tenen on invertir i comencen a immiscuir-se en accions civils. Van retrobant el seu estil, el respecte de la ciutadania en aquesta expansió física, obre altres territoris.

  • Prestigi polític internacional: intentava tenir més territoris, moltes vegades no interessats per ells mateixos, però que no volien que acabés en mans d'un altre. Fins al s.XIX el prestigi polític es medeix per les hectàrees de colònies sota el seu domini i per poder mantenir la seva moneda dins del SMI (en acabar l'època només hi queden GB, França, Alemanya i EUA).

  • Formes de penetració als nous territoris:

    La forma de penetrar dins d'un territori depèn de si es tracta de colonitzar territoris o societats complexes o si es tracta de territoris amb cultures primitives. Les societats amb cultures complexes (orientals i mussulmans) o cohesionades tenen unes formes complexes de poder i l'idea de pertànyer a una gran projecte via religió. Europa té cura amb aquestes societats ja que no es pot permetre evangelitzar-les. Estem parlant de zones que tenen una cultura mil.lenària que pot implicar una forta cohesió social respecte a un estranger i que tenen una cultura peculiar. Tenen una jerarquització social, uns valors de cohesió diferents als occidentals. Llavors l'expansió adopta forma de protectorat o tutelatge (apliquen únicament regles econòmiques occidentals).

    Per implantar un protectorat es pot fer de varies formes. La primera forma es que si un territori deu $ a un país occidental i no li pot pagar el país deutor pot ser tutelat pel país creditor (Ex. Turquia i Panamà). La segona forma és aprofitant les rivalitats internes. Aquesta serà la via utilitzada pels EUA al Japó o per França a Argèlia i el Marroc. La tercera via d'implantació del protectorat serà creant grans infraestructures en zones endarrerides a les quals no seran útils pq no les demanesn i tampoc estan preparats per mantenir-es (ex. Canal de Suez ). Amb aquestes tres vies aconsegueixen una expansió evitant la guerra directa.

    En el cas de cultures primitives com l'Àfrica Sud-Sahariana i l'Àfrica negra els territoris es poden repartir de forma més tranquila. Són zones de cultura molt poc complexa, poc cohesionada. A la conferència de Berlín dissenyen sobre el mapa les fronteres totalment artificials. Barregen ètnies, religions... separen col.lectius sencers. Com a conseqüència tenim la situació actual. Per a la repartició es van fer servir una sèrie de pretextes com les religions (evangelització cristiana) i científics (voluntat de disciplines acadèmiques de conèixer la geografia, antropologia...). Es produeixen moltes expedicions geogràfiques finançades per organismes econòmics i polítics però són elements utilitzats per atribuir els territoris al seu país.

    Tots aquest repartiments i l'expansió en sí ho justifiquen amb arguments d'historicisme (l'utilitzen Espanya, França Itàlia i Portugal), amb arguments d'evolucionisme (GB diu que la humanitat té dret a pujar graons i evolucionar) i l'organicisme (Alemanya diu que és una forma de demostrar la seva vitalitat a la societat).

    5 DECLIU BRITÀNIC

    A finals del s.XIX comença el s.XX pensant que GB mai ha tingut tant bona situació: l'època daurada. En estructura GB està hipotecant el seu futur, s'està afirmant en el model que representa, el del s.XIX. S'allunyen cada cop més del model de renovació tecnològic i cientifíc. Tenim dos punts de vista: estructural i punt de vista de motius no estructural o elements de comportament.

    • Punt de vista estructural:

    GB és l'únic país potent que després de la crisi del 1873 es manté lliurecanvista pq l'estructura industrial britànica ho necessita ja que no ha variat la seva concepció cap a l'exterior. És molt depenent de l'exterior (necessita importar quasi tot menys energia que és la única cosa que té) i no pot deprendre del alts gravàmens d'entrada dels productes: té una balança de pagaments força dificitària.

    GB té 2 problemes o impactes negatius:

  • Al ser lliurecanvista GB dóna un pas enrera en la seva reestructuració agrària. És tot lo contrari a la 2ª reestructuració de la terra. Detectem que és l'únic país potent de reestructuració agrària. Com es manté lliurecanvista no aïlla la seva agricultura del colapse internacional (reducció dels preus agrícoles des del 1873 al 1892). El producte agrari no dóna els beneficis d'altres moments i el valor de la terra baixa en picat. El terratinent s'espanta i comença a considerar la terra un sector on el seu capital està perdent oportunitats i es precipita a la venda de la terra. És un moment de dificultats. Aquesta mateixa terra que és una pèrdua d'oportunitats però és un mitjà de supervivència per les capes mitjanes: autosupervivència.

  • En comptes de concentrar-se la terra de nou el que fa és esmicolar-se passant a mans de nous propietaris que no tenen una mentalitat económica. La població activa dedicada a l'agricultura tendeix lleugerament a augmentar i a més perd productivitat amb lo que s'accentua la dependència exterior britànica de productes agraris.

  • El lliurecanvisme: mantenint-se oberta a l'exterior era difícil que poguessin donar grans tendències a la concentració, sobretot en els sectors punta de renovació tecnològica i energètica. Li prenen el lloc els que són més competitius. Desfavoreix la creació de nous actors i la tendència a la concentració pròpia. Li surt més a compte adquirir certs productes a l'exterior (importar) fins i tot amb els gravàmens d'entrada que produir-los ella maeixa (li era més barat). No hi ha incentius per arriscar-se amb el model tecnològic.

  • Com podia mantenir la seva hegemonia a finals del s.XIX- principis del XX?

    GB es veu atrapada en el seu paper de referent. Per mantenir-se homogènica ha d'especialitzar-se en activitats que no tenen futur a llarga durada (activitats pròpies del s.XIX). Té una balança comercial deficiària que és l'exponent de la seva gran capacitat de consum. La balança de pagaments té un gran superàvit que és la que permet en el sistema de referència monetari: guanya reserva.

    Té 4 raons/activitats que compensen la balança comercial negativa. Aquest superàvit de la balança de pagaments depèn:

  • del seu poder de transportista mundial ja que al llarg del s.XIX té la marina mès potent d'Europa. Arriba a fer els cabotatges de diferents països perifèrics: les rutes nacionals d'altres països.

  • De les seves reexportacions: per ser qui transporta més barat i més a llarga distància.

  • Pq la lliura és el referent del SMI i la resta de països necessiten la lliura pel comerç internacional pq les seves monedes no funcionen amb la paritat (ja no queden països dins el SMI).

  • Pels beneficis o interesoss que recapta de les seves inversions exteriors (inversions directes i prestació de diners).

  • Cada cop més els seus ingressos són financers i no comercials.

    Protegeixen les pròpies marines, defensen el transport. La marina francesa en aquest periode és molt important, igual que la nortamericana. La britànica ja no és la única i perd pes. Això té un impacte sobre la metalúrgia ja que el relentiment d'aquesta activitat (transport) fa disminuir la metalúrgia i disminueix força el paper de les seves reexportacions. Només li queden les inversions exteriors i les comissions per fer d'intermediari financer.

    La GB de finals del s.XIX no decideix invertir però vol continuar garantint la fiabilitat de la lliura. En aquests moments compleixen la seva missió però no pot ser el bastó del futur.

    És un tipus d'inversió que té data de caducitat, només servia pel moment. Fins la IGM aquestes inversions serveixen per a que la lliura sigui forta i eficient. Inverteix bàsicament fora d'Europa (només un 9%), inverteix a Europa i en la construcció del ferrocarril o bé en prestar diners a tercers estats. La construcció del ferrocarril en països del tercer món no és rendible. L'únic que és rendible és construir-los i un cop acabat tenim construida la xarxa, s'acaba el negoci.

    Perd la industria tèxtil. A finals de segle trobem un 5% de la població britànica que té a les seves mans un 45% de la renda. La GB compra títols de deute que emeten altres països amb uns tipus d'interès molt elevats. Tenen data de venciment. El país que inaugura el “lligam del deute”: afegir el finançament de l'estat receptor queda compromès a comprar tot el que necessiti en el país que ho rep (EEUU). Quan GB presta a Argentina, xile,... estava finançant les compres que aquests països feien als rivals.

    GB manté la seva hegemonia pel paper financer, ja no l'aguanta pas per la producció. A més és ineficient en la redistribució de la renda i la riquesa s'està polaritzant (símptoma d'economia desajustada).

    • Punt de vista del elements de comportament:

    Seran les actituts dels britànics el que accentuarà el declivi del país: els components més subjectius, mentals, socials, qualitatius.

  • Caràcter de la seva educació: té un aparell educatiu que està pensat per marcar estatus i que tendia molt poc a una qualificació de la mà d'obra. Alfabetitzar les capes que han de cobrir la mà d'obra és un sistema que desincentiva la formació de les capes mitjes. Pràcticament totes les entitats d'ensenyament són privades i terriblement elitistes. N'exiteixen de gratuites però per la via de la beneficència o la religió. Existeix la idea explícita de que cada capa social ha de tenir un tipus d'educació diferent. Pensen que l'educació és un efecte-demostració i l'èlit la necessita per ostentar. La mà d'obra solament necessita alfabetització (llegir i escriure). És un enfocament molt diferent a l'alemany. Tot això és el responsable del anacronisme de la GB pq dificulta la renovació tecnològica i energètica.

  • Elitisme: és l'arquetipus de societat. No es barregen les classes socials : viuen a llocs diferents, tenen expectatives diferents, van a llocs d'oci diferents,... Funciona l'efecte demostració horitzontal i això també dificulta l'entrada al model tecnològic i energètic.

  • És la potència imperialista per excel.lència. És la que té més colònies i permet a les capes d'èlit la possibilitat d'adquirir més riquesa i prestigi formant part dels cossos de control (embaixadors, cònsuls, exèrcits) d'aquestes colònies. Està donant possibilitats a les èlits per la via democràtica i funcional d'anar a les colònies i explotar-les i gestionar-les pq moltes són protectorats.

  • decadència de la burgesia industrial en 3ªgeneració. Pèrdua de valors que van tenir els patriciats urbans. La 3ª generació és una capa molt més ostentosa. És una burgesia en mans d'amics i aquests només es preocupen d'ampliar-se les butxaques i ho descuiden. Feien curses de cavalls, obres d'art, la caça de la guineu... són persones que ho han tingut tot molt fàcil i ho deixen córrer pq no ho valoren.

  • La GB té una burgesia industrial, però ara no és temps de burgesia sinó d'empresaris. Aplicat el desgastament del pioner és molt difícil prendre decisions de renovar quan el negoci que té aquesta persona a les seves mans encara és rendible.

    Des de que GB perd com a transportista mundial passa de tenir a les seves mans el 65% en etapa expansiva a tenir el 40% a les immediacions de la IGM. El comerç passa del 32% al 19% encara que continua exportant els productes tradicionals de sempre (tèxtil, cotó). De les seves 50 principals empreses 37 es dediquen a béns de consum tradicional i només 13 es dediquen a béns de consum capital.

    Aquesta pèrdua de pes que té explica la única aliança lògica que és la que estableix amb França. Sempre havia pensat que els assumptes europeus no eren assumptes seus, però amb l'aliança veuen que podran aguantar el seus assumptes socials. Això implica que els dos països s'ajuden en cas de guerra però no necessàriament en assumptes militars, però sí que hi ha un compromís d'ajud mutu en els interessos. La marina francesa és compromet a ajudar als EEUU en la mediterrània. La marina britànica denfensa els interessos francesos a l'Àsia.

    6. SITUACIÓ DELS PAÏSOS A LES PORTES DE LA IGM

    • 1) FRANÇA

    Està passant grans dificultats. En estructura és més sòlida que GB, justament abans de la IGM. Al 1871 s'unifica Alemanya i ho fa incorporant Alsàcia i Lorena (guerra franco-prussiana). És una guerra que provoca un gran malestar dins i fora de França. França perd la guerra i també Alsàcia i Lorena que tornen a Alemanya. Aquestes ciutats tenen la gran producció del carbó i ferro francès i la seva indústria sidermetalúrgica perd un 80%.

    La guerra té impacte al tractat de pau on s'inclou la clàusula de reparacions de guerra: imposició al país perdedor que ha de pagar la reconstrucció als guanyadors. França reconstrueix Alemanya.

    Per altra banda es troba amb el problema que la fil.loxera afecta a la vinya i no existeixen sulfats per salvar-la. Afecta a la fulla de la vinya. Van haver de plantar vinyes dels EEUU que eren les úniques en aquell moment. França es veu molt afectada ja que era la 2ª productora de vi.

    Dos d'aquests greus problemes li donen una solidesa futura: La fil.loxera dóna lloc a una potent reestructuració agrària que a GB se li va escapar. Fort procés de producció ja que plantar ceps americans vol dir tenir capital previ per poder comprar i temps per tornar a fer el seu nom la denominació d'origen. Va disminuir la gent que es dedicava a l'agricultura i marxen a les ciutats. Amb la pèrdua d'Alsàcia i Lorena es troben sense carbó i ferro i això va empenyer a la investigació per buscar una alternativa i trobaren l'electricitat aplicada a través de l'aigua aprofitant la força hidràulica i turbines elèctriques. Van inventar la Turbina. L'electricitat és molt més barata i més rendible que el vapor. Fins després de la IGM no se sap com traslladar a llarga distància l'electricitat. Perd pes en la seva producció que representa el 9% de la mundial en etapa expansiva i la plaga ho disminueix fins al 6%.

    Al contrari que GB França concentrarà terres i es replantegen els conreus. Es redueix el terreny destinat a la vinya. Hi haurà un èxode rural o alliberament de mà d'obra cap a la industria. La Turbina i la reestructuracióa agrària són aspectes positius posteriors que ens ajudaran a comprendre pq França reacciona abans que GB en la IGM.

    Però abans de la IGM França exporta sedes i vins (70% de l'exportació). Al igual que GB s'aboca al mercat internacional amb productes molt tradionals i perd pes. Únicament se salva per ser el centre cultural, no per l'aspecte econòmic sinó per l'aspecte de prestigi.

    2) ALEMANYA

    Acaba d'unificar-se (1871). També la seva moneda i gràcies al resultat de la guerra amb França. Recupera Alsàcia i Lorena que la posiciona com a país productor de carbó. A finals de segle tots els seus sectors estan fortament consolidats i la banca està molt controlada. Té 3 grans bancs del panorama financer resultat de la fusió de bancs petits. La banca no és comercial, tendeix a la inversió. Rep or francès que li permet entrar al SMI.

    A nivell industrial es cartelitza i té 4 grans càrtels: acer, ciment, paper i carbó. Té la zona del Rin per poder establir complementarietats. Incrementa l'extracció de carbó en un 55% lligat a la seva siderometalúrgia i a les seves centrals tèrmiques, participa en el comerç mundial amb un 35% al contrari que França i Gb i triomfa amb els seus productes: colorants (derivats de la química) i aparells electrodomèstics que representa un 35% de la producció mundial, i està exportant el doble que GB i EEUU junts. També té tintures. És la capdavantera en el sector farmacèutic i aparells de precisió.

    Formen part del model de renovació energètica. És capaç de comprar a escales importants fora de les seves fronteres. És una bona compradora a l'exterior, una bona clienta de Rússia, Bèlgica, Itàlia, Turquia i Àustria que són aliats seus a la IGM, excepte Rússia.

  • EEUU

  • Entren a la IGM el 1917 i fins llavors s'enriqueixen a costa d'Europa. No coneixen la crisi finisecular. País que ha vist crèixer al llarg de la seva història de forma abrumadora la població. En el seu cas també hi ha una tendència forta a la concentració en petroli, vagons de ferrocarril o tabac. En general tots els sectors estan representats pel tamany de les grans empreses i el caràcter de negoci (tema 6: els tèxtils...). Ja estan aplicant conceptes d'economia d'escala. Existeixen lleis anti-monopoli i llavors en lloc d'existir càrtels existeixen els trusts.

    Gran protagonista: fàbriques cotxes (Ford, General Motors). Multiplica la seva producció en un 6'5%. Protagonitza la seva compra imperalista. Ocupen i tenen un paper al conjunt mundial. Ja no és un control de territoris físics sinó que busquen enclaus militars on volen incrementar el seu interland en les seves inversions.

    Augmenten la seva presència fora de les seves fronteres però no en comerç internacional. Inicien la seva peculiar carrera expansionista. A través d'inversions exteriors dominen tota l'Amèrica llatina (no se la reparteixen). A través d'una visió estratègica-militar no entren en guerra però volen enclaus específics al Pacífic. Tenen una projecció cap a l'Àsia.

    En resum: tenen enclams militars a Hawai o pobles d'Amèrica llatina de territori espanyol que li queden (Cuba, Puerto Rico i Filipines que acaben sent d'EEUU). Des de l'any 1895 esdevé guerra a Cuba i Filipines. Problema: en la missió de l'època es tenien dificultats per tenir colònies i Filipines se la queda els EEUU pq li compren a Espanya. Enclau important: Canal de Panamà que el construeixen ells i el guadeixen. Enclau vital pq unia el Pacífic amb l'Atlàntic.

    TEMA 11: EXPANSIÓ I DESEQUILIBRI

    INTERNACIONAL 1917-1929

    1 INTRODUCCIÓ

    Comença una nova etapa d'expansió, continua una fase alcista del cicle de llarga durada, però amb matissos (desequilibris). El sentit d'estudiar aquesta època és comprovar com les formes de fer del s.XIX són cada cop més inoperatives. És una dècada amb inèrcia respecte al s.XIX del que es copien les pautes. És la oportunitat per poder crear un ordre econòmic diferent però no se n'adonen i això ens portarà a la IIGM ja que no es busca una forma de diàleg internacional, no engloba a tots els països perdedors.

    L'únic que varia al acabar la IGM és la posició dels EEUU, país netament creditor envers Europa. És l'amo d'Europa però amb un problema: no s'adona que és vital. És el referent.

    Amb el Crack del 29 s'ensorren les formes de fer del s.XIX. Veurem totes les torpeses que va tenir Europa en aquest periode. (alimenten un cercle d'endeutament finançant Alemanya). La decadència de GB serà la decadència de la vella Europa.

    Ens hem de situar a l'etapa que abarca de l'any 1917, finals de la IGM, caracteritzat per la formació de la Unió Soviètica fins a l'any 1929, final de l'etapa expansiva caracteritzat per l'anomenat Crack del 29.

    El final de la IGM com ja hem dit va ser una oportunitat perduda de crear un nou ordre econòmic europeu. Calia reestructurar-lo i això passava per tenir en compte i reconèixer la potència alemanya. No podien deixar-la de banda (contradien segles d'hegemonia francesa i anglesa).

    El Tractat de Versalles va tenir una única missió: enfonsar o desmantellar Alemanya donant-li tota la culpa a ella quan no va ser qui va iniciar la guerra. Europa per primer cop està en mans d'EEUU que canvia de forma clara la seva posició mundial. Europa està desfeta i molt endeutada respecte als EEUU. Als EEUU els hi va costar molt sortir de la seva trajectòria aïllacionista a la dècada dels 20: tenen Europa a les seves mans i no saben que fer-ne. EEUU no entra en guerra fins al 1917.

    2 IMPACTES DE LA IGM SOBRE EUROPA

    Conseqüències o efectes principalment sobre Europa:

  • PÈRDUES HUMANES

  • Dimensions desconegudes en qualsevol guerra anterior, tan en quantitat com en qualitat: 8MM tan en terreny de guerra com reraguerra i 50MM de buit generacional (pèrdua de naixements). Se li dóna nom de Gran Guerra ja que és la 1ª gran guerra on no només moren els que estan al front sinó també a la reraguerra ja que és la 1ª vegada que fan servir aviació i això té molt d'impacte mental ja que trenca amb l'Antic Règim entrant en la modernitat, entrant a l'Edat Contemporània. Aquestes pèrdues humanes, per altra banda seran positives per Europa ja que permet tecnologia sense xocar amb la mà d'obra.

  • PÈRDUES DE CAPITAL

  • Pèrdua del tàndem equilibrador (França i GB), d'Alemanya i dels més febles. No esperaven que els efectes devastadors d'aquesta guerra duressin tants anys pel que parlen de guerra de desgastament. Són pèrdues en sentit ampli: instal.lacions, infraestructures, productivitat agrària i Europa no recuperará els seus índex de producció industrials (als de pre-guerra) fins la dècada dels 20. Li costa molt remontar.

    Pels països implicats també va significar perdre el capital líquid ja que encara que tothom pensava que hi hauria guerra no esperaven aquesta magnitut. Tots els països es van veure obligats a vendre els seus actius exteriors (interessos en els països creditors, sobretot EEUU). Quan amb això no se'n surten paguen directament amb or fins al màxim raonable (per no quedar-se sense) i finalment s'endeuten. Fonamentalment són els països que van guanyar la guerra. S'endeuten de forma encadenada: Itàlia, França, GB, EEUU (s'endeuta amb). El montant del deute va pujant conforme avança la cadena i equival al deute mundial acumulat de tot el s.XIX per sis: 26.000.000.000$.

    Els perdedors tenen un greu problema. El Tractat de Versalles incorpora la clàuslula de reparacions de guerra dels perdedors als guanyadors (igual que a la guerra franco-prussiana). El montant de reparacions, en or, és superior al del deute. Alemanya com s'està desmantellant no és capaç de fer front a les reparacions. Durant la IGM es van susprendre les regles del sistema monetari (patró-or). En acabar la guerra i davant de l'espectacularitat de l'endeutament els països intervenen fent front al problema amb mètodes poc ortodoxos: desequilibren pressupostos públics, emissió massa elevada de bitllets, endeutament amb tercers països. Produeix una molt elevada inflació i devaluacions molt dures de les monedes.

  • EVIDENTS SOBRECAPACITATS EN ELS SECTORS que estan més implicats en la guerra: siderometal.lúrgia i derivats.

  • Els sectors lligats a la guerra (ferro, armes...) quan han produit en temps de guerra a una velocitat accelerada en temps de pau rebaixen la producció ja que no té la demanda que tenien, però encara així afegim que s'està paralitzant per sobreproducció: acumulació stock i no caldrà que produeixin durant una dècada pq existeix sobreoferta. Cal recordar que això també és un problema ja que la siderúrgia és un motor d'arrossegament.

  • INICI DE LA SOCIETAT REALMENT DEL S.XX.

  • Això arrodoneix que en termes globals no es considera que l'Antic Règim (crisi) acabi fins finals de la IGM. La Guerra provoca un canvi de valors, va trencar els valors molt arrelats en el s.XIX: el tema de la llibertat de la dona i el tema de les capes altes.

    Qüestiona fortament el paper tradicional de la dona (elimina diferències entre gèneres). No és només una qüestió de justícia sinó de desenvolupament contemporani que fins ara Europa era reproductora, explotada a la feina, mal pagada. El vestit era d'absoluta discreció i ara supleixen els homes en les feines de fàbrica: es posen monos de treball. Acabada la guerra, volen que les dones formin una casa (contentes de fer-ho), però no es pot tornar a la situació moral de crítica cap a elles. Tindran una consideració diferent. Es veu reflectit en la manera de vestir: deixen la collita, tallen la faldilla, forma de vestir còmoda, àmplia... Comencen a entrar al món.

    Pel que fa al tema de les capes altes, per primer cop, sense excepció, els rics van a la guerra. Fins ara pagaven per no anar-hi: redempció de qüota. Ha de ser el primer cop que això no va ser possible, haurien d'anar tots els ciutadans a files. A les trinxeres es van trobar membres de totes les capes socials ja que fins ara la societat no es barrejava, no hi havia contacte. Entre ells creien que les capes altes eren “monstres”. En tornar, tot i que no s'ajunten, canvia la concepció moral de “les capes febles” (sufragi universal). Aquesta guerra té un efecte democratitzador de cos civil.

    L'europeu de les potències implicades a la guerra s'acostuma a la idea de pagar impostos com a resultat de la immovilització de recursos. Fins ara els rendiments no estaven gravats pels impostos. Es paguen extraordinaris de guerra: semblant al IRPF. No és que els agradi però està concienciat.

  • DISLOCACIONS GEOPOLÍTIQUES

  • Té a veure amb els guanyadors i perdedors, els canvis de fronteres com a conseqüència de la guerra. Es creen 7 nous països com a resultat de prendre territori als perdedors: Estònia, Letònia, Lituània, Hongria, Txecoslovàquia, Polònia i Iugoslàvia.

    • Alsàcia i Lorena tornen a França

    • Rússia que és perdedora, a l'any 1918 es converteix en la URSS i es retira de la guerra.

    • Es separen Finlàndia i les repúbliques bàltiques (Estònia, Letònia i Lituània) es separen.

    • A Àustria se li separa Hongria i Txecoslovàquia: Viena tenia els teixits i Bohèmia els filats i ara queda en dos països separats.

    • Alemanya perd els territoris orientals de Prússia que passen a Polònia.

    • Sobre el problema dels Balcans, el Tractat de Versalles dóna la independència a la zona. Es crea com a estat independent i integra totes les repúbliques petites per tal d'evitar possibles invasions. (antiga Iugoslàvia).

    De la IGM neix el nou mapa europeu. S'integren molta diversitat de territoris europeus sota l'òrbita d'una altra cultura. Ara tenim nous països, noves monedes,... tot això també porta a la creació de la URSS.

  • DISTORSIÓ EN LES RELACIONS COMERCIALS D'ABANS DE LA IGM: ara els països canvien de proveïdors o intenten substituir importacions. Han d'orientar-se de nou a sectors primaris i paralitzar la renovació tecnològica i energètica. Trenquen les complamentarietats d'abans de la IGM.

  • 3 LA CREACIÓ DE LA URSS I LA REVOLUCIÓ RUSSA

    La creació de la URSS s'enfoca com un intent de:

  • Una concentració de la teoria marxista a la història:

  • La creació de la URSS no és solament efecte de la IGM, la història ja venia d'abans. La Revolució Soviètica esclata al 1917 i es divideix en dues fases. La revolució és important pq ens permetrà explicar el cúmul de capital després de la IIGM. Sinó existís aquest bloc no es podria explicar la Guerra Freda.

    La visió tradicional és una mica mitòmana i poc seriosa. Es considerava que la Revolució Soviètica (comunisme) era l'inici d'un sistema alternatiu al capitalisme i que era un món més just. Com a sistema comporta una forma diferent d'enfocar l'economia i també unes pautes diferents de convivència.

    Els defensors de la causa consideraven que era la concreció històrica de les teories marxistes i que era la darrera etapa d'evolució humana (Marx pensava que el comunisme es donaria a GB, no a Rússia que era un país encara d'antic règim, un país endarrerit. El detractors ho veien com un sistema alternatiu que comporta una economia diferent però entre ells era barbàrie ja que l'individu perdia la seva llibertat.

    Aquests judicis de valor serveixen per delimitar un ambient.

    Però com va ser la revolució soviètica? Com hem d'interpretar aquest fenòmen?

    La Revolució Soviètica des del punt de vista intern no és més que una etapa en la seva crisi d'Antic Règim pq Rússia al 1917 és un país no desenvolupat que solament creix en el sector d'armament i té autocràcia i el 80% de la població és servitut.

    Des del punt de vista extern és un tall de mànigues a Occident, en la mesura que ni Rússia ni Alemanya es consideren occidentals. És una protesta per la inviabilitat de desenvolupar-se amb els mecanismes lliberals occidentals. Critica a Occident pq no ofereix sortida als països no desenvolupats. Consideraven Occident una amenaça per la seva existència. És un país que vol industrialitzar-se en segons què, però que no vol fer front a les conseqüències de passar a l'Edat Contemporània. Paga el preu de la coexistència poc pacífica del que és vell i nou dins del territori.

  • Elements implicats a la revolució soviètica: camperolat, paneslavisme, descontentament i efectes de la IGM:

  • Camperolat: Ambient mental (en quant a la seva mentalitat va més lenta a la història) entre el camperolat: el de tenir un gran dessig de comprar una terra que sigui seva (el camperolat rus no és marxista). És existencialment utòpic, no articulat ideològicament. Allí on els obrers són més pobres guanya l'anarquisme, no el marxisme. El 80% de la població, que és camperola, no entèn que vol dir la revolució, no és el que ells creien.

  • Paneslavisme: (Lenin) matriu de pensament de qualsevol ideòleg rus (anti-occidental). Matriu de pensament que aposta per valors anti-occidentals. Defensa l'accés comunitari a la terra ja que diu que les arrels russes són agràries. El Paneslavisme és el substracte de les diferents ideologies, és la font de filosofia comú. Quan parlem de leninisme parlem de paneslavisme aplicat al marxisme.

  • Fort descontent generalitzat: Propi de qualsevol crisi d'Antic Règim. Abasta a totes les capes: èlit, capes baixes.. Es concreta però en el moviment obrer rus i no només pels problemes laborals com el salari baix sinó pq qualsevol queixa laboral és un atac contra l'autoritat. Qualsevol reivindicació obrera és un problema d'ordre públic. Per altra banda, a Rússia estan acostumats als serfs no als obrers. Els obrers són rebels contra l'autoritat i això representa un element al.liè a la dinàmica russa (és una figura recent i minoritària) així que la solució de l'autoritat és la repressió per l'obrer, no el dret laboral.

  • També existeix descontent amb els ideòlegs, amb el tsarisme (no ha evolucionat ni política ni socialment). Qualsevol discurs de l'autocràcia del tsar no té llibertat d'expressió.

    També hi ha descontent dels partits polítics que saben que mai poden incidir en l'aparell polític de la democràcia. Hi ha dos partits que destaquen i que volen expressar-se:

    • Partit Kadete: Partit liberal del país. És un partit pro-occidental amb idees de la revolució francesa en el context de Rússia. Tenen idees d'evolució.

    • Partit socialista-obrer rus: neix abans dels anys 60 amb l'escola de Frankfurt. Té dos corrents internes: els menxevics (línia moderada) i els bolxevics (línia dura, d'acció directa i revolucionària que serà la que triomfa en la revolució d'octubre).

  • Impacte/efectes de la IGM.

  • Aquesta guerra desborda a tothom però sobretot a Rússia ja que va prendre molt a la lleugera la decisió d'entrar en guerra amb el Paneslavisme. Al vèncer a Napoleó va guanyar prestigi i després al 1905 perd la guerra contra el Japó i perd prestigi altre cop. Ara vol recuperar-lo i no està preparada per cap guerra.

    Rússia no té possibilitats en la IGM ja que no té recursos i encara distorsiona més el país. És un país de base agrària i no té mà d'obra qualificada i amb tècnica. Perd productivitat. Passen gana al camp i a la ciutat. Pateixen continuats talls energètics pq el sector industrial també pateix improductivitat. La única indústria que funciona és la de les armes. Durant la guerra hi ha un augment de circulació monetària. Quan se'ls acaben els recursos solament tenen or que guarden per compromisos. Així que emeten més bitllets. En resum tenen problemes: Decrement de la producció agrícola, no hi ha mercat articulat (passen ganar), no tenen suministres energètics constants pq no tenen vies regulars de transport, inflació molt elevada (emeten bitllets sense tenir reserves així que de 1914-1917 es tripliquen els preus).

    Entre el febrer i octubre de 1917 els problemes es doblen: el rublo perd valor i comencen a viure una etapa de bescanvis. Tot això propicïa una situació de descontent generalitzat i es solucionarà amb un canvi radical.

  • Dos fases a la revolució:

  • La primera fase és al febrer de 1917 en que amb el poder liberal (Kadete) intenten assimilar Rússia a un país democràtic com els occidentals. L'estat de descomposició s'està accentuant.

    La segona fase comença a l'octubre de 1917 i és la revolució del corrent bolxevic. La organització de sòviets són els comités, són cèl.lules d'acció o combat integrades per soldats, camperols i obrers. L'exèrcit rus està al front exterior així que els sòviets fan un cop d'estat contra l'ordre liberal i creen la URSS (tindran un govern amb continuïtat). Els russos estan molt acostumats a que l'estat ho controli tot així que un cop els soviètics pugen al poder es prenen decisions que acabaran sent molt problemàtiques i les podem centrar en tres declaracions:

    • Declaració de drets del poble treballador i explotat: és la vessant simbòlica, postura anti-occidental pq es contraposa a la declaració de drets de l'home i del ciutadà de la revolució francesa (=explicitació del món liberal de l'Era Contemporània). Declara els principis de la superació d'Occident, superació del capitalisme.

    • Abolició de la propietat privada: quan al 1917 l'estat soviètic diu aixó és una declaració simbòlica equivalen a quan Occident deia que s'abolia la servitut. És simbòlic pq no diuen com ho faran i de qui serà.

    • Declaració de pau a Europa (surt de la IGM): aquesta és la declaració més important i menys simbòlica. La URSS abandona la guerra unilateralment per això rep el tracte de perdedor i repudia els deutes que els tsars tenien amb Occident. Es neguen a pagar també les despeses del tsar. Això és el que fa reaccionar a Europa pq no ho poden permetre ja que els consideren traidora i responsable de la guerra. Això serà el primer punt que provoca el posicionament anti-soviètic a Europa.

    La sortida de la IGM és el pretext d'entrada a la guerra dels EEUU, no com a relació causa-efecte sinó que EEUU entra per interessos econòmics (motiu real). El fet que la Rússia tsarista es retiri permet dir que el bàndol aliat lluita per la llibertat (GB, França,... motiu oficial).

    Hi ha una moguda de rebuig que acaba infiltrant-se a la mateixa URSS: impacte dins del seu territori: la facilitat d'abordar les institucions no vol dir que el país hi estigui d'acord. Per defensar l'estat Trotski crea l'exèrcit roig i durant 3 anys hi ha enfrentaments amb l'exèrcit blanc. Surt ganyador l'exèrcit roig.

  • Dos etapes a la URSS a la Dècada dels 20:

  • La primera etapa abarca el temps de la guerra civil 1917-1920 (en història econòmica s'anomena Comunisme de Guerra). Tenim l'exèrcit roig que són els revolucionaris i l'exèrcit blanc que són els membres resistents. Serà l'etapa leninista. Els governants confiaven en allò que ells deien de l'autodisciplina voluntària: tots els integrants dels sòviets eren marxistes i suposaven que tots acollirien “la causa” com a mentalitat.

    La realitat era que cada persona tenia una visió diferent de la revolució. El camperolat pensava que un cop triomfessin els sòviets es repartirien la terra per la pròpia subsistència (encara es troben en base agrària) i no estan per seguir directives.

    A les ciutats, els obrers assalten les fàbriques pq creuen que ara seran ells qui marxaran i una capa obrera que no sap res sobre gestió d'empresa vol fer-se càrrec l'algo que no coneix en nom de la igualtat i l'autogestió. Repercuteix en un decrement de la producció (sobretot influeix a l'armamentística). El sòviet suprem vol reconduir la situació i pren un parell de mesures de control o regles de joc (Comunisme de guerra):

  • Creació de les “txeques”: tribunal popular que s'encarrega de jutjar els delictes de sabotatge, no s'atenen a drets i no hi ha garanties legals. En realitat és un acte d'arbitrarietat. Les garanties de tot detingut no són respectades. Fan passar per sabotatge tot allò siguin discrepàncies. Fomenten una societat de “chivatos” i de la denúncia anònima (no comprovada): és la política de la por.

  • Nacionalitzacions en massa: excepte en casos puntuals tot el que és important passa a mans de l'estat: terra, banca, comerç, exportació i empreses amb més de 5 treballadors. Només queden empreses de menys de 5 treballadors ja que són les que es dediquen al consum. Com el mercat està desarticular comencen a postular substitució del mercat per un mercat natural (supressió dels diners): a les ciutats es racionen, els salaris són en espècies (cartilles de racionament), i al camperolat li requisen la collita. Com el camperolat representa un 80% de la població aquests comencen a mostrar clarament la seva disconformitat amb la revolució, reaccionen amb l'ocultació de la collita fins al punt que el darrer any de guerra l'Estat va tenir problemes per abastir les ciutats. Un cop acabada la guerra, Lenin és conscient que de seguir així la revolució no pot continuar. Si no s'apropen al camperolat no podran seguir endavant i això fa sorgir la N.E.P. que incentiva o demostra als camperols que hi ha un canvi substancial entre els tsars i la revolució.

  • Però de que els ha servit la Revolució? S'ha acabat la guerra i Lenin considera que cal reorientar la política econòmica de la URSS i que ja no pot seguir el mercat natural i crea la NEP. Acaba la guerra.

    La segona etapa de la URSS serà la de la constitució de la N.E.P., nova política econòmica (1920-1929)(Leninisme). Diu que les seves decisions necessiten com a mínim donar-se aquest temps. És molt discutible i es posa en entredit des del 1925. Quan més endarrerit és un país més importància tenen en el seu sí les decisions polítiques i els elements qualitatius. Es prenen una sèrie de mesures:

  • Per incentivar al camperolat i sense renunciar a la terra de l'Estat, tracta als camperols com si fossin arrendataris i li reclamen una renda en espècie. Tot el que sobri com a excedent ho poden comercialitzar lliurement però el camperol de base agrària no és consumista. Volien que amb això tinguessin un incentiu però no ho aconseguiren.

  • Rehabilitar als antics directius de les empreses per tal que es posin al front de les fàbriques per intentar recuperar la productivitat. Com ho intenten? Ens trobem amb un camperolat de base agrària però no és suficient que li deixin el lliure comerç de l'excedent i no sabien que fer. Necessitaven garantir que aprop del camperol hi arribessin béns de consum bàsic per millorar el seu nivell de vida. Calia desenvolupar sectors que articulessin un mercat per a tot això.

  • També tenien el greu problema de la circulació monetària: dins del país havia augmentat 32.000 vegades (la emissió de bitllets no estava respatllada per les reserves reals) cosa que provoca que el rublo no valgui res. Si el rublo no val res com vol incentivar al camperol a comercialitzar?

    S'intenta crear indústries de béns de consum per a que siguin una xarxa però no ho aconsegueixen. S'intenta estabilitzar la problemàtica monetària aïllant-se de l'exterior declarant el rublo no convertible en moneda exterior. Un cop aïllada deixa de circular el rublo i es manté com a moneda de compte. Emet el “chernovet”, un bitllet que equival a 10 rublos i no és convertible.

    La NEP dura fins al 1929 però al 1925 ja està qüestionada. No agrada a l'èlit russa pq aposta a ll/t pel comerç, pel mercat,... cal articular primer un mercat intern però l'estat s'estava desviant del seu objectiu. Veuen que si un camperol comercialitza pot començar-se a enriquir més que la resta. Això contradiu la igualtat que esperaven de la NEP.

    Al 1925 es fa el Congrés del Partit Comunista Rus (PCUS), comunisme prosoviètic de 3ª internacional. Quasi be és obligatori pertànyer al partit. A aquest partit li comença a molestar tot allò que implica la NEP ja que les seves activitats no donaran cap lliçó de modals a Occident. No semblaven una oposició sinó una potència altervativa d'Occident.

    Al PCUS li molesta la N.E.P. pq diu que dóna imatge de feblesa i que els que es coneixen com a “homes de la NEP” són una disconformitat social amb un subsector format per aquells individus que es poden dedicar a diferents activitats i que formen les màfies de la societat. És una capa petita (capa mitjana) que dóna malestar en contra d'aquesta capa ja que trenca la pretesa igualtat.

    Pensen que el que cal és cremar etapes acceleradament, potencïen el sector químic, ser autosufients en la mesura que sigui possible i tot això a través d'una planificació inflexible de l'activitat econòmica. Aquesta planificació són els anomenats Plans Quinquenals (estalinistes) que es posen en marxa al 1929 i duren fins al 1953. Després trobaren els Plans Septenals (7 anys).

    4 LA SITUACIÓ A EUROPA

    Al 1918 els cohetanis tenien una visió del que acabava de passar ja que pensaven que va ser un accident, un infortuni temporal però que des del moment que hi ha pau esclata el més gran optimisme. Esperaven que tot es desenvolupés de la millor manera possible ara que hi havia pau. Creien que les regles del 19 eren encara vàlides (la no intervenció de l'estat, moneda neutra, el sistema monetari de 19...). Aquesta visió era un error. Es fan coses que no són les més adients per solucionar problemes: perspectives no massa vàlides per la situació de la dècada dels 20.

    Internament cada país tenia una estratègia militar i econòmica, es van dotar d'unes potestats que no podien tenir. Es van començar a reconstruir internament els països sense estructura. No hi ha visió de conjunt de la reconstrucció.

    Internacionalment el consens entre països tampoc va tenir visió de conjunt. Es crea la Societat de Nacions (pre-ONU) sense la presència dels països perdedors i en allò que calia discutir entre els guanyadors no va haver consens. Primaven els interessos particulars per sobre dels comuns i en un futur el preu d'això serà la IIGM.

    • 1918-1920

    Es diria que les visions més optimistes tenien raó: són 2 anys aparents d'expansió i tot semblava indicar que seria el resultat de l'augment de demanda incentivada ja que durant la guerra les necessitats bàsiques estaven estancades.

    En realitat la tendència de preus és alta i no es produïa tant per la demanda real com per l'efecte de la producció (s'encareix la matèria primera, talls de les comunicacions, maquinària obsoleta, talls energètics...)

    La Societat de Nacions:

    La societat de Nacions és el precedent de l'ONU. És un fòrum de debat internacional per arribar a acords i evitar conflictes. És una organització supranacional, una via simbòlica de diàleg. Es crea a instància dels EEUU, sobretot pel president Wilson (demòcrata). Redacten 14 punts que seran la base.

    La primera dificultat important heretada del s.XIX és que exclou explícitament als perdedors de la guerra: Alemanya, Àustria, Unió Soviètica.

    La Societat de Nacions tampoc és capaç d'arbitrar conflictes entre els que la integren. No té poder de decisió, no té forces militars, no pot imposar decisions sinó únicament fer sugeriments sobre l'ètica de guerra. Però no se li fa cas . No hi ha voluntat política. No existeix visió d'ordre econòmic mundial.

    Primer hi ha una tendència moderada d'augment de preus pq torna a augmentar la demanda després de la guerra. Sembla que torna la confiança i puja el consum.

    • 1921: crisi de sobreproducció.

    Aquesta realitat té la seva concreció al 1921 en que l'economia es paralitza i a partir d'aquí és el principi del descontrol. Trobem una crisi puntual a Europa (no a EEUU) i a més inesperada. És una crisi de sobreproducció. Sorprèn que la tendència d'augment de preus al principi sí era per l'augment de demanda però en realitat l'augment era per un augment de costos: matèria prima, dislocacions energètiques, inflació que no és de demanda sinó inflació d'oferta. Tot això provoca una pèrdua de poder adquisitiu i això ens porta a una sobrecapacitat en els sector d'arrossegament (siderúrgia) (lo que va ser la causa de la IGM ara es torna a donar). Estem davant de la Crisi del 1921. Tenim una etapa de descontrol econòmic i social.

    A Europa no hi ha expansió els anys 20 encara que normalment es diu que sí. Entre els anys 20 i finals de la IIGM el lliberalisme econòmic perd confiança en la seva capacitat de generar riquesa:

    • 1848-1873: esplendor, lliberalisme clàssic.

    • 1874-1914: augmenta el proteccionisme, recel, qüestionament, però encara hi ha confiança en el sistema lliberal

    • 1914-1918 IGM

    • 1919-1945: es perd la confiança en el sistema lliberal. Comencen les idees keynesianes.

    Elements implicats en el descontrol dels anys 20:

  • Absència d'un programa de reconstrucció europea per part dels EEUU: Errors importants en la forma que EEUU té d'ajudar a Europa : als perdedors no els hi donen res i als guanyadors li donaven gratuitament alimentació. És un moment de reconstrucció i es necessita capital, sense implicar un augment del deute. Tampoc van veure que la reconstrucció d'Europa li beneficiava ja que era reconstrucció del seu propi mercat. No va ajudar gaire, només va ajudar en el tema que no hi hagués fam. La rectificació d'aquest error és el Pla Masrshall (després de la IIGM).

  • El 1921 és l'any que EEUU decideix que els seus aliats li comencin a pagar els deutes de guerra. Això provoca una reunió de les Societats de Nacions per veure com fer-hi front. Hi ha un parell de propostes de les que cap és acceptada:

    • Reprogramar el deute: avaluar el total del deute i la potència productiva de cada país pq cada país pagui en funció de la seva capacitat. Aquesta via és boicotejada per França pq aquesta ja era conscient que el seu poder productiu era més potent que el de GB. França té avantatges, té bona paritat, l'estat és més intervencionista. Té por de fer-se càrrec dels deutes que no eren seus, sinó de GB. No hi ha voluntat política d'enfocar-ho com a ordre mundial.

    • Els deutors proposen als EEUU que cobri directament d'Alemanya els diners que ells li deuen, que accepti l'endossament de reparacions que Alemanya els hi ha de pagar als països guanyadors. Els EEUU es neguen a acceptar res d'Alemanya pq no hi confien. La vertadera raó però no és aquesta sinó que EEUU vol desfer-se de la Societat de Nacions.

    Els aliats s'adrecen a Alemanya i als perdedors per exigir-lis ràpidament les reparacions pactades al Tractat de Versalles en diner, en or (fins llavors sols s'havia pagat en espècie). Es comença a montar una cadena amb dos extrems: Alemanya i EEUU i tot l'equilibri dependrà d'una Alemanya desmantellada.

    El primer efecte d'aquesta cadena és la devaluació/depreciació de les monedes en cadena, excepte el dòllar ja que la situació fa que el $ es revaloritzi un 40%, cosa que encara fa més difícil el pagament. Comencen retroalimentacions negatives pq les monedes són més febles. Juntament amb això cada país emet bitllets sense control i provoca violentes inflacions i amb això empitjora el nivell de vida, hi ha més convulsió social.,... Etapa de descontrol econòmic i social.

    Els lliberals del moment es donen compte que les monedes no són neutres i es tornen a reunir per buscar solucions. Mesures que incorporen:

  • Pla Dowes: compromís d'EEUU a finançar a Alemanya per que es pugui pagar les reparacions per tal que els aliats puguin pagar a EEUU. Això va significar per Alemanya entrades i sortides de capital sense manteniment. Al principi sembla que baixa la pressió però és una bomba de rellotgeria . Alemanya no té possibilitats ni internes ni externes per fer servir el crèdit concedit per EEUU i recuperar-se. La única cosa que aconsegueix el crèdit és suavitzar els problemes europeus. El Crack del 29 acaba amb el pla.

  • Consideren que les violentes inflacions són per no seguir el patró-or. Intenten tornar a restaurar el sistema monetari del s.XIX. Es preveu que començarà a funcionar el 1925. Entre el 1922-25 tenen temps per adequar cada país la seva economia. Amb tot això volen garantir una reserva d'or consistent l'any 25, ja que els països que volen tornar a formar el sistema monetari són països que volen entrar amb la mateixa paritat que al s.XIX i no pas per raons econòmiques.

  • Trobarem així:

    • polítiques de restricció de crèdits a l'exterior

    • pujada dels tipus d'interès a tots els països (redueixen la inversió)

    • polítiques en conjunt deflaccionistes

    • convertibilitat interna

    • polítiques exteriors paralitzades

    • volen ajustar de nou la circulació a la reserva (no emissió de bitllets entre sí)

    • equilibrar pressupostos públics (augmenten impostos).

    Conseqüències d'això:

    D'una banda la tornada al sistema patró-or coix va comportar una perillosa piramització: abús de garantia en la conversió de la moneda en or. Es fan servir lliures convertibles en or. Això provoca que la lliura pugi de valor al mercat lliure de divises (és en aquest moment una moneda fiable). Hi ha moltes reserves que tenen gran quantitat de lliures per garantir la seva moneda. GB entra amb igual paritat que al s.XIX, però la seva economia està afeblida: la lliura està massa revaloritzada. La capacitat de compra de la lliura en aquell moment no es va aprofitar per renovacions.

    L'economia té problemes per mantenir reserves ja que les perd. El Banc Central de GB està perdent el control: les lliures no tornen a casa, estan en mans extrangeres ja que la resta de bancs centrals avalen la reserva amb or o amb lliures (que és el referent, convertible en or).

    L'any 1932 la fallida de la banca austríaca fa que converteixin en or les seves lliures per poder fer front a la fallida. Les demés banques centrals europees fan el mateix per desconfiança amb la lliura per la qual cosa perd valor. Com a conseqüència d'això GB declara la lliura no convertible. El $ sí entra al SMI.

    Corol.laris:

  • Amb la restricció de crèdits a l'exterior augmenta el tipus d'interès i es deix sense capital la perifèria europea. No té possibilitats en la dècada dels 20 i tendeix a l'aïllament (Mussolini, Primo de Rivera...). És el mateix error que tenen els EEUU quan no veuen que el seu principal consumidor és Europa. Això enfonsa les independències europees que engeguen el seu propi mercat.

  • Piramidació perillosa contra la lliura (patró or-coix) i el dòllar que es veu agreujada pel tercer corol.lari.

  • Prestigi mesurat en intentar entrar amb les paritats del s.XIX. Intenten que al 1925 la paritat sigui semblant a la del segle anterior i es fa respecte al dòllar de 1918 (abans de la revalorització del 40%).

  • Això és molt perillós per la GB (lliura referent del sistema) entra amb una paritat sobrevalorada respecte la seva economia real. Entra amb la paritat del s.XIX pq ara el seu aparell productiu té menys potència. No està en les mateixes condicions d'abans de la guerra. GB no té capacitat exportadora i la sobrevaloració encara li dificulta més i com internament també és dèbil aquesta sobrevaloració no la porta a importar més.

    El problema del sistema és sacrificar l'economia nacional al prestigi de la paritat. GB comença a tenir moltes dificultats per controlar la seva divisa. No pot fer tornar les lliures a casa pq tots els BC la tenen en reserva per garantir la seva moneda. La BP de GB està deficitària pq ha perdut el control de la lliura i aquesta és convertible. Si s'adonen de la manca de fiabilitat de GB tots els BC demanaran la conversió per això GB necessita una gran reserva d'or i GB perd la reserva d'or.

    La lliura està revaloritzada pq hi ha gran demanda d'aquesta moneda al mercat de divises i encara és fa més forta, però GB es fa més feble. El gran problema vindrà, com ja hem dit, quan la resta de països es donin compte i demanin la conversió.

    També es demanen dòllars i això fa que la crisi sigui en cadena. Al anys 30 GB patirà una difícil situació.

    5 SITUACIÓ DELS EEUU A LA DÈCADA DELS 20

    Fins nova ordre, EEUU a la dècada dels 20 és l'altra cara de la moneda. És una etapa eufòrica on es consoliden els seus termes d'identitat. Els indicadors econòmics són positius. És l'únic país potent al que se li pot aplicar l'expressió de “feliços anys 20”. Surt totalment beneficiada de la IGM.

    Als anys 20 neixen els tòpics americans: l'antisovietisme, anti-germanisme (no té explicació històrica però no volen res amb els nazis), i lo del somni americà. Creuen en que els americans viuen en un món millor on es pot fer el que volen (coses que altres països no ho permeten), que tenen més poder adquisitiu, que és el país d'oportunitats. Tot això s'exagera més quan són el referent internacional (1946) i els hi durarà fins al 1975 (fi de la guerra del Vietnam).

    Això té una traducció, no com a causa-efecte, però a la dècada dels 20 els governants a EEUU eren republicans. És un país que creu que el creixement és il.limitat i no té costos socials. Això ho pensen pq mai han patit una crisi ni un atur massiu. Creuen que els negocis funcionen per sí sols i que l'estat no ha d'intervenir en res i aquesta serà una de les causes responsables del Crack del 29.

    La seva productivitat augmenta durant els 20 en un 45% que respon bàsicament a l'increment d'uns sectors específics de béns de consum duraders: el sector de l'automòvil i el sector d'electrodomèstics (adreçats a demandes generalitzades de radios, neveres,... duplicant la seva producció).

    Aquesta forma de viure introdueix a la societarat nord-americana la cultura de l'oci: el nord-americà mitjà estiueja i existeixen les cases d'estiu (a Europa només l'èlit selecta). Això dinamitza molt la construcció de carreteres, xarxes benzineres, línies telefòniques, de comunicacions ...

    Tot es fa amb una gran i progressiva productivitat (augmenta un 60%), té a veure amb una majoritària mecanització de tots els sectors industrials: competeix amb la mà d'obra i es produeix un estancament dels salaris fins i tot amb tendència a la baixa, amb sindicats quasi inexistents.

    Paral.lelament, no s'està donant inflació degut a la productivitat que és dóna. Ens trobem amb preus moderats als anys 20. Això és el que despista l'Escola de Harvard (la que assessora al Govern) i no es va adonar del que estava passant ja que els preus no van augmentar (que és el que fa pensar en un afebliment de l'economia): indicatiu que indueix a l'error.

    A més de tot això trobem crèdits a interès molt baix. El nord-americà està molt acostumat a demanar diners i recórrer als bancs per les compres dels cotxes, radios, neveres,... A més tenen llum elèctrica a les cases particulars

    Des de l'any 1925 l'economia real nord-americana ja no té aquesta eufòria: problemes en tots els àmbits per sobrecapacitats. Encara que el nord-americà mig pensa que el país funciona bé això no és així.

    • Àmbit agrícola:

    És massa productiu, massa mecanitzat, d'una gran eficàcia. Al mercat intern trobem els preus a la baixa. Hi ha àmplies extensions agrícoles. Aquesta sobrecapacitat explica millor que el fet de donar aliments a Europa no és cap problema ni sacrifici. Els governs són absentistes i el sector està desassitit.

    El mercat agrícola està saturant el mercat nord-americà. Els camperols demanen al govern algun tipus d'intervenció o correcció, per poder sostenir els preus, però no els escolten. No es fa res pel camperolat pq és una minoria i els polítics només miren pel nº de vots possibles. A més estan al costat de l'Escola de Harvard.

    • Àmbit industrial:

    Des de 1925 no funciona bé. Té una capacitat molt superior a la demanda. Es produeix en excés i es satura el mercat per excès d'oferta. S'acumulen estocs a les fàbriques. Forta productivitat i mecanització que competeix amb la mà d'obra. Provoca descens dels salaris reals sense que hi hagi inflació. No trobem encara importància a la sindicació americana.

    La capacitat de consum cada cop és més difícil a partir del 1926. Trobem més que un consum de masses un subconsum (de 2ª mà: radios, cotxes...). Economia real on s'acumulen estocs.

    El govern passa de tot. L'escola econòmica clàssica no s'inquieta amb tot el que està passant. No detecten problemes que els fagin pensar que alguna cosa va malament i ningú esperava que EEUU patís una crisi. Creien que no és el millor moment per produir, una opció més rendible era destinar els diners a la borsa. No van ser només les grans empreses que van considerar que era la forma de fer beneficis. A la borsa de Nova York l'any 1928 van arribar diners de totes les capes socials. Només Ford, General Motors i la Banca Morgan van veure que podia passar alguna cosa.

    Trobem poca regulació a la borsa: no hi ha auditories, no hi ha reglamentacions, totes les S.A. podien cotitzar i tothom podia comprar i vendre directament. Els crèdits eren barats en aquell moment, es podien comprar accions a termini, garantides amb els guanys futurs. La banca americana té responsabilitat amb tot això ja que és el “fato d'Aquiles”.

    Un altre element lligat al crack és la miopia de la reserva federal (bancs miops, govern absent...). La reserva federal comet l'error de mantenir els tipus d'interès baixos. Els valors de renda fixa no són atractius en aquell moment. Quan la reserva federal reacciona (finals 1928) qui no reacciona és el nord-americà. La Reserva Federal s'adona que passa algo i decideix augmentar el tipus d'interès però la gent segueix comprant accions, més a llarg termini i amb la garantia dels guanys futurs.

    L'empresariat és una mica inconscient, bastant poc conscient amb les seves activitats. Simulaven fusions o ampliacions per poder crear noves accions encara que no fossin reals (és un pretext). La bombolla es va fer tant grossa que el valor de les accions era tan elevat que va superar 16 vegades el valor de la producció real.

    L'any 29 una empresa britànica va voler fer líquides les seves accions. Intentava formar un trust, una concentració vertical en siderometalúrgia, comença a fer inversions (com es veu amb uns deutes molt elevats necessita líquid). Quan va voler desfer-se de les accions va haver una por generalitzada per la venda del gran volum. Hi ha un efecte psicològic de pànic que provocarà una davallada dels valors. Com els valors anaven pujant la gent espera per vendre'ls cosa que va provocar que quan un conjunt d'accions va baixar totes van baixar. El Crack del 29 posa fi a aquesta etapa d'expansió.

    TEMA 12: ENFONSAMENT DE L'HEGEMONIA

    BRITÀNICA.

  • INTRODUCCIÓ

  • Hem de situar l'enfonsament de l'hegemonia britànica entre 1929-1945, és a dir, entre el Crack de 1929 i la IIGM (la dècada dels 30). En general és una etapa caòtica, el sistema lliberal perd la confiança en ell mateix. La realitat és que succeeixen molts esdeveniments molt caòtics. És una etapa de confusió.

    Farem unes aproximacions, en grans trets. Dividim en 3 subperíodes per veure els eixos.

    -De 1929 fins el 1933 La Gran depressió (com a concepte): és el moment més baix de tota la dècada dels 30. El moment que es toca fons. Intenten encara mantenir les regles de joc del sistema econòmic del s.XIX. Afecta sobretot als EUA. Tots els països potents intenten mantenir-se en el SMI (volen fer perdurar les regles del s.XIX).

    -De 1933 fins el 1937: s'inicïa un període de guerra econòmica on tot es vàlid, en tots els termes de la convivència, en aquest cas en economia. És el període pre-bèlic. Contradiuen el lliberalisme clàssic per poder passar el millor possible la recessió. És el moment d'assaig de les vies alternatives: política econòmica nazi (intent feixista de solucionar la greu crisi), Plans Quinquenals de Stalin (discurs de la 3ª internacional). S'estan deixant les regles del s.XIX. Es segueix la màxima de "sálvese quien pueda". No hi ha cap regla objectiva. Molta confusió. És una etapa molt moguda en termes polítics.

    Al 1937 els països estimulen l'economia a través del sector armamentístic. La IIGM és provocada. És la sortida natural de les economies de guerra. La guerra és necessària per crear producció i continuar produint. (1939-45 IIGM).

    -De 1937 fins el 1945: tots els països entren en una economia de guerra. És l'última guerra en que les economies centrals es barallen entre elles. Després de la 2ª guerra mundial continuen tenint economies de guerra.

    Economia de guerra: els estocs es gastaran en la 2ª guerra mundial.

    La crema d'estocs no es donarà fins ara entre països centrals (potents).

  • Període de 1929 fins 1933.

  • Als EEUU per primera vegada, els indicadors econòmics se li presenten com a deteriorats. És la primera vegada que viuen una crisi. S'ha aturat tota aquella eufòria de la dècada dels 20. Les seves produccions industrials disminueixen un 50%, baixen tots els interessos, es redueix el PIB un 27%. Els més marcats i aturats són els béns de consum durader (automòvils i ràdio) i la indústria pesant que són els que van arrastrar l'economia abans. Això afecta a les infraestructures, als béns de capital i al consum de masses. Els béns de consum primari o tradicionals s'aguanten una mica més per la seva inèrcia i pq ben aviat trobarem una política econòmica nova que farà que els salaris estiguin a l'alça. Els béns de consum tradicional s'aguanten perquè la gent continua menjant.

    Els EEUU arrel del crack pateixen un fort daltabaix en el seu sistema financer ja que la pròpia banca s'havia embarcat en l'aventura bursàtil, cotitza ella mateixa (ella comprava accions) i a més són els principals prestamistes amb la garantia dels guanys futurs i estava molt poc concentrada i amb una perspectiva econòmica del petit o mitjà inversionista (mitjanera en la compra dels béns de consum durader). Es van fer inversions en borsa no massa prudents. No hi havia cap control sobre la banca. La banca nord-americana és molt vulnerable i provoca un pànic general. El públic va perdre la confiança i va intentar retirar massivament els seus estalvis ja que no hi ha cap dispositiu per garantitzar els dipòsits. Van ser 2.500 entitats les que fan fallida arrel d'aquest crack. Arrel d'això es prendran les primeres mesures per regular això. Es produeix l'ensorrament de l'aparell financer nord-americà.

    L'atur es fa present com a problema als EEUU, es farà molt portentós als anys 30. Serà molt brusc i sense precedents. Hi havia un atur de mig mil.lió però passarà a ser de 14 mil.lions (dades no ponderades, aproximacions). Els americans culpabilitzen al govern. És una problemàtica social. (Roosevelt, a la dècada dels 30 farà una nova política econòmica).

    És molt dura la situació, els EEUU torna a la seva posició aïllacionista. S'aferren a un nacionalisme radical i es defensen absolutament del sistema: augmenten el proteccionisme (pugen els arancels), redueixen les compres a Europa, retiren les seves inversions exteriors, retira els crèdits a Alemanya (Pla Dowes) que eren els que sostenien la cadena a Europa. No vol ajudar a cap país (GB en aquest cas) perquè considera que té prous problemes. EEUU es retira del patró-or i no concedeix més crèdits. Europa viu això amb forta preocupació. Als països que guanyen la guerra l'anul.lació del patró-or (entrada de reparacions) es viu amb preocupació. Vol mantenir-se amb el sistema del s.XIX. Ara veuen que han de fer front als seus deutes, volen seguir la disciplina del patró-or.(s.XIX).

    Seguir el patró-or implica seguir polítiques deflacionistes. No podien rellançar el cicle econòmic, agreuja encara més la crisi econòmica. Europa està molt preocupada pq es queda sense ingrés de capital i no els condonaran el deute. Ara EEUU l'exigeix insistentment.

    Europa pensa que el que ha de fer és mantenir-se al sistema (SMI), mantenir la paritat per tal que tot aquest deute no augmenti, que no es devaluin les monedes. Al 1932 creuen encara en les regles del segle passat. Posen en marxa mesures deflaccionistes que són les pitjors en moments de recessió i sacrifiquen l'economia nacional per la paritat. Simultàniament, es posa de manifest un altre fenòmen: les economies perifèriques (europees o no) abandonen per sempre la pretensió d'entrar al SMI i llavors usen la devaluació per estimular les seves exportacions (això ho fan pq els mercats estan saturats). Això afectarà molt a la GB que pateix la manca de desconfiança general enfront la lliura. Això provoca la demanda de conversió general de lliures per part dels bancs centrals europeus. Al juliol la GB també decideix sortir del SMI. Al 1932 es dóna pràcticament finiquitat el SMI i la GB es reclou a la Commonwealth. Quan el sistema cau és quan comença l'etapa del tot és vàlid. El SMI queda sense referent. Això és la gran alegria de França ja que la seva divisa quedava devaluada (afavoreix les exportacions). França ho veu com una situació de fortalesa i segueix en el SMI durant 4 anys.

  • Període de 1933 fins el 1937.

  • S'abandonen les regles del joc de manera absoluta. Es posen en marxa tècniques pràctiques i contradiuen el sistema del s.XIX, l'abandonament del sistema i la pretenció d'entrar-hi. S'acaba la forma d'entendre la moneda del s.XIX. Repudien els deutes i les reparacions (els deutes amb EEUU mai no van ser pagats).

    Una de les eines és l'abandonament de l'aranzel com a eina jurídica, regular, sistemàtica per regular el comerç exterior. Es torna als contingents (establir la quantitat de determinats béns que poden entrar en un país que fa el govern avaluant any rera any la situació del país) que són “cupos” (vales) d'importacions. És mercantilisme pur. S'arriba fins i tot a la prohibició. S'intenta per tots els mitjans no utilitzar diner líquid, creen els sistemes de compensacions, són bilaterals, portats a terme per cambres anexes a bancs centrals. Avaluen les relacions econòmiques entre els països (exportacions-importacions) perquè el saldo sigui lo més proper a zero, i així no cal usar diner líquid. Fer un gran bescanvi en espècies, sense moure diner líquid (or). És una política per sobreviure, no facilita el creixement.

    Una altra eina serà el sistema de compensació. No es bo implicar excessivament la divisa i ni que el comerç internacional es deixi molt de banda es segueix necessitant d'algunes compres i vendes. Comença a fer-se bruta la tècnica del bescanvi i per això es creen organismes competents, que en endavant són els únics autoritzats a actuar amb divisa, organismes que s'encarreguen del control de la divisa anexes als bancs centrals. Estan dotats d'or i divisa per sostenir la cotització de la moneda del país. Quan la moneda tendeix a devaluar-se el propi país la compra pq no es devalui. Això és una intervenció bruta. Aquests organismes arriben a veritables actituts interventores i tenen facultats per bloquejar el canvi o la divisa si els interessa. A mesura que això és així augmenta l'arbitrarietat en comerç, tant nacional com internacional per lo que s'opta pel sistema de compensació (sistema de permuta sense implicar la moneda). Són les cambres de compensació (oficials) a tots els països. La seva missió és negociar bilateralment el valor de les importacions i exportacions respectives intentant que el valor de les 2 partides sigui equivalent: bescanvi internacional. Intervenir el mercat de divises en el s.XIX es considera de poc prestigi, de poc honor.

    Una altra solució pel tema dels deutes i reparacions de guerra és que tots els països els repudïin (guanyadors de la IGM i perdedors).

    Cadascú intenta salvar-se com pot i s'intenten buscar solucions a la gran crisi global. Dins del colapse, detectem als anys 30, tres sortides:

    • El New Deal de Roosevelt: A partir del 1933 s'aplicarà per iniciativa del president demòcrata Roosevelt. És un programa polític que és intuitivament keynesià, és la prefigura de com el lliberalisme entendrà les regles de joc després de la IIGM. Té una filosofia històrica important però fracasarà als EUA en aquell moment.

    • La política econòmica nazi: visió feixista de la situació que s'està vivint. Feixisme (corrent que s'està extenent per tota Europa com a alternativa a un lliberalisme dels anys 30 que creuen els europeus que està agonitzant). El món lliberal no troba la seva via (des del futur sabem que la va trobar, però a l'època no es veia sortida, estava finalitzat), per tant, com alternativa al capitalisme surt el nacionalisme, el feixisme que té ample base social. Es declarà esplícitament anti-capitalista. No és un fenomen alemany. Hi ha partits feixistes a tota Europa, fins i tot a França i Gran Bretanya.

    • Comunisme pro-soviètic, Plans Quinquenals de Stalin: Es presenta com alternativa al lliberalisme que està agonitzant. Es presenten partits a tota Europa de 3ª internacional (pro-soviètics). No és un fenòmen que aparegui com un bolet. Es donen compte de que alguna cosa està fallant al lliberalisme.

    El Totalitarisme (feixisme i comunisme) aporta al lliberalisme l'idea de correcció social (redistribució de renda) i l'actitut interventora de l'Estat en economia (estat corrector) que abans no intervenia (no corregia) i era absentista. També donarà una xarxa en educació i sanitat (assistència primària) real al conjunt d'Occident (amb més o menys escala, depenent de la incidència que tinguin). Posteriorment, el lliberalisme ho incorpora, no còpia res, però respondrà a unes necessitats.

  • El New Deal (1ª sortida).

  • Tal i com hem vist la primera sortida que es troba és New Deal de Rooosevelt, que es posa en marxa després de la IIGM. Sorgeix de la demanda social que hi havia. Tota la dècada dels 20 va estar governada per republicans i el nord-americà tenia confiança en el seu país, creença d'un creixement del país il.limitat i sense costos. Però quan arriben les vaques flaques i es convoquen noves eleccions (1931) guanya el Partit Demòcrata. No és un partit d'esquerres però té una pinzellada social. No guanya per ideologia, sinó pq representa el canvi. És un NO a allò que ha passat. Roosevelt, va utilitzar la ràdio, mitjançant això va tocar les emocions, va presentar-se com a “pare del poble”. Guanya amb majoria absoluta. Rooselvert conecta amb un estat d'ànim. El seu programa en termes econòmics és el New Deal.

    Reflecteix un futur i una possible sortida. Se li reconeix la flexibilització del lliberalisme per evitar convulsions revolucionaries i evitar la mort del sistema lliberal. Presenta una sortida, una reestructuració, passa per la redistribució de la renda, correcció social i intervenció estatal en economia. El New Deal és important per la seva funció històrica de cara al sistema però no va ser important per als EUA pq comet errors. Encara així aconseguirà reconciliar al ciutadà d'EUA amb les seves institucions (Estat) i el somni americà continuarà vigent.

    Per aconseguir tot això va utilitzar 4 de mesures: psicològiques, financeres, agràries i industrials.

  • Mesures psicològiques

  • El primer que fa és intentar que el nord-americà torni a tenir confiança en el seu país, pq en definitiva el sistema econòmic també es basa en la confiança. Són mesures psicològiques, (també tenen la seva importància en el conjunt). Inaugura "les xarrades vora el foc" espai radiofònic. S'utilitza la ràdio per convèncer al ciutadà de què les coses canviaran.

    També hi ha una efervescent activitat legislativa que va encaminada a que la població pensi que el govern està canviant les coses. Estableixen un subsidi d'atur i un servei mínim d'assistència sanitària que no hi havia el segle passat. Hi ha imatges de protecció a les capes més desfavorides de la societat.

    També promet al nord-americà arreglar la qüestió de la banca. Fa tancar les portes del banc durant una setmana, després d'obrir diu que tot estarà arreglat, i per tant ja podran posar els seus diners als bancs. Al cap d'una setmana la gent s'en refia.

    Tan el feixisme com el comunisme de III internacional estan "apuntant" la intervenció de l'Estat en economia. Els dos moviments tenen un caràcter socialitzant, un afany corrector. El New Deal americà també introdueix l'Estat en l'economia. El mèrit del New Deal és que va evitar la convulsió interna. El New Deal incorpora desde la democràcia la correcció, la socialització, per tant no té convulsions, cosa que les altres dos sistemes són extrems (no democràcia) i al intervenir l'Estat en l'economia utilitza mètodes extranys que produeixen convulsions.

    Amb el New Deal no canvia la forma d'entendre la política. A EEUU existeix el Partit Demòcrata que no té contacte amb l'internacional, ni el comunisme. Es permet el luxe de no actuar amb les regles del s.XIX. no tenen cap ideologia d'origen revolucionari, no tenen cap contacte amb els partits, ni els moviments europeus. Legitima davant del poble occidental la possibilitat de la intervenció de l'Estat en l'economia amb democràcia (és l'evolució del lliberalisme). El New Deal, pels EEUU, provoca no tenir ensurts i pels occidentals un canvi (el New Deal no parteix de cap teoria, per això no serà exitòs).

  • Mesures financeres

  • Hi ha un nou estil en tot. És intuitivament keynesià, i comet l'error en no voler endeutar-se, per tant pren mesures que es contradiuen. Per exemple si augmenta la pressió fiscal i augmenta els tipus d'interès perquè no vol endeutar-se? (la II República Espanyola fracassa pel mateix). Respon a una situació sense tenir mesures teòriques, no és capaç de reactivar el cicle econòmic. Tot el que l'Estat ingressava s'ho gastava pq volia equilibrar els pressupostos (no arriba a ser del tot keynesià). Hi ha dues vies per ingressar més: (per equilibrar els pressupostos)

    -augmentar els tipus d'interès (deute atractiu)

    -augmentar la pressió fiscal

    Amb el New Deal, per primer cop es faculta al president dels EUA per crear molta inflació que era el monstre temut per l'escola clàssica. I això vol dir que s'autoritza a devaluar el dòllar fins a un 50% del seu valor-or. Abans no es feia pq el govern era absentista i a més era de poc honor fer-ho. La forma de crear inflació és l'emissió de bitllets sense contrapartida en or (l'emissió té un límit). Fins ara qui feia aquestes actuacions era caos o totalitarisme. També contradiu l'ètica lliberal anterior. Es prohibeix l'exportació d'or. (Bertran Bush no és tan diferent, és metal.lista). També s'aferren al proteccionisme augmentant els aranzels.

    El New Deal va donar un cop d'ull al Crack del 29, va intentar analitzar el que va passar i va intentar corregir-ho i solventar alguna de les coses que van passar. Intenta prevenir l'impacte d'una catàstrofe d'aquestes dimensions i ho fa així:

    • Es crea el fons de garantia de dipòsits: les qüotes que ha d'aportar la reserva federal i els bancs privats per poder cobrir forats o futures crisis financeres, per assolir eventuals fallides de caràcter financer. És una mesura que tendeix a controlar el sistema financer.

    • Creen el coeficient de caixa: percentatge de líquid que un banc ha de tenir respecte als seus actius totals per evitar onades de pànic.

    • Es prohibeix comprar accions amb la garantia dels guanys futurs: El partit d'aquest país contradiu l'ortodoxia clàssica.

  • Mesures agràries.

  • L'agricultura nord-americana té un problema endèmic de sobreproducció. El camperol ja no era massa important respecte la població i les seves peticions no van ser mai escoltades. Rooselvert considera que cal preocupar-se per la seva situació i per millorar la situació de sobresaturació del mercat. Ara l'Estat decideix intervenir en aquest sentit: es compromet a comprar l'excedent de collita (la collita que no té demanda en el mercat) a preus mínims i retirar-la del mercat (emmagatzemar-lo). D'aquesta manera aconsegueixen estabilitzar els preus, però és una despesa pel país. Llavors decideix donar subvencions als camperols que deixin de conrear part de les seves terres pq així reduiran la quantitat de producte que sobra al mercat. També subvencionen les exportacions. És una política molt cara i no canvia l'estructura agrària del país.

    El New Deal és com una xarxa de beneficència, no estan ben conectats els sectors, no té teoria. Transitoriament és capaç de sostenir la renda individual del camperol, per tant recolzarà a què els béns de consum es vagin aguantant. La tendència d'aquests béns serà menys ensorrada que la resta de productes. Sosté el nivell de vida del camperol. És una innovació.

  • Mesures industrials.

  • El que intenten és pactar, amb intervenció de l'Estat, les condicions de producció i treball. Es creen els codis de producció que és una barreja entre càrtel i conveni col.lectiu (però varia en que aquí intervé l'Estat) que afecta a cadascun del ram. Els codis de producció estan integrats per la patronal del sector o ram de producció (empresaris), una representació dels obrers i l'Estat. Les tres forces el que fan és pactar els preus de la mercaderia, la quantitat de producte que ha de sortir al mercat, els salaris (amb tendència a l'alça) i la jornada laboral. Sorgeix el fort sindicalisme nord-americà. Estableix una regularització de costos (en el fons afavoreixen les empreses monopolistes o grans empreses que tenen marge de maniobra per aguantar). Tot això descontenta al petit empresari. Tots els sectors estan codificats.

    L'estat intervé els salaris a l'alça i potència jurídicament la sindicalització obrera. Els sindicats controlen la mà d'obra (un sector) amb mètodes fàctils. L'obrer ha de ser interlocutor de l'Estat i la patronal. Aquesta mesura va ser molt impopular. Es va contribuir a una carterització en detriment de la petita empresa.

    Un altre eix d'actuació de l'Estat és que intenta desenvolupar regionalment el país amb correctors socials i nacionals. L'Estat força la redistribució de la renda i la corregeix regionalment (subsidi d'atur...) amb l'objectiu d'estimular zones desamparades. Corregeix la pobresa de les capes baixes i evita convulsions. En un país hi ha zones riques i zones pobres i per això l'Estat intenta desenvolupar les zones més pobres (subdesenvolupades) d'un país amb la redistribució de la renda. Intenta plans de desenvolupaments territorials (després de la 2ª G.M molts països segueixen aquestes mesures).

    Una zona on va intentar fer això va ser la vall del "Tenessi" on va montar una central elèctrica (aquí veiem un estat que té empreses, això no és habitual al s.XIX). Es fixen en una conca i a través d'envassaments per fer regadius, una central hidràulica i l'estat monta una fàbrica d'explosius que utilitza aquest tipus de tecnologia. Davant d'aquesta infraestructura espera que el capital privat inverteixi en la zona. Problema: una central elèctrica és el negoci menys útil per fer de motor de motivació d'una zona. No té efectes acumuladors ja que no utilitza matèria prima i no atreu més indústria, no crea infraestructura i generar energia elèctrica no incentiva res. Els agents ecònomics nord-americans van tenir recel, ho veien com molt comunista i els inversors es van inhibir davant d'aquests projectes. No va solucionar els problemes nord-americans (el que ho fa és la IIGM).

    Totes aquestes mesures creaven un deute que espantava. El New Deal és un assaig-error que serveix de precedent. Si fem el balanç de les mesures aplicades veiem que el New Deal no va aconseguir reactivar el cicle econòmic. Va ser l'economia de guerra la que ho va aconseguir.

    5 L'Alemanya nazi (2ª sortida):

    A la dècada dels 30 es presenten com alternativa a un sistema lliberal que era percebut com a moribund. Provocava distorsions pq pretenia actuar com al segle anterior. Es viuen moments de convulsió.

    La història comença quan acaba la IGM (Hitler és conbatent d'aquesta guerra). A la llarga el Nazisme és un estadi en la crisi de l'Antic Règim alemany (igual que el comunisme a Rússia). El Nazisme és també un tall de mànigues, un discurs a Occident (antio-ccidental). L'any 1918, fi de la IGM, sabem moltes coses del tracte que se li dóna a Alemanya (es pacta el tractat de Versalles). La situació en la que queda el país és una mena d'imitació dels sòviets. Es crea el consell d'obrers i soldats contra l'aparell guillermí (prusià), contra la monarquia que hi havia (autocràcia). Alemanya no sap el que és tenir un règim democràtic, les llibertats més formalment garantides.

    Això té les mateixes connotacions del dissabte sangnant a Rússia. És la II República Espanyola en versió alemanya. No hi ha respostes vàlides des del govern, al desconcert general. No s'acaba fent la revolució però sí que acaba la monarquia prussiana (l'autocràcia). Al 1919 s'inaugura el 1er. règim democràtic a Alemanya (té per primera vegada un règim occidental). És un assaig liberal. És el que coneixem com la República de Weimar (1919-1933), fins que Hitler puja al poder al 1933 i se la carrega.

    Passa el mateix que a l'espanyola (després de la II República Espanyola ve la guerra civil i Franco). Es diu d'aquesta República que és un República sense republicans. Es donen missatges a una població civil que no està formada. És com a molt de sobte. Cap dels poders d'Alemanya era fàctible a la república: ni l'exèrcit ni la banca. Tot aquell que tenia poder a Alemanya es malfiava de la República. Estaven acostumats tots a un règim no democràtic, per tant no estaven preparats per a certes llibertats. No la volen. A la base tampoc no són republicans. S'instaura com a alternativa al que hi ha. És un país nou occidental (en termes socials, polítics no està vertebrat en termes contemporanis).

    A les capes socials els hi va semblar un canvi molt poc profund, cosa que a l'èlit sí. Són Repúbliques molt febles. Realment lliberals republicans eren els que estaven al poder. No tenia la mentalitat, ni la massa, ni el poder al darrera. La massa es pensava que era moderat pq pensaven en la revolució. Les repúbliques són règims molt sobtats, febles, tant a Espanya com a Alemanya.

    En aquesta època veiem a Hitler inscriure's en el Partit Obrer Alemany (1919) es fa amb ell amb facilitat i el refundà amb el nom de Partit Nacional Socialista, fins l'any 1923. Aquest partit té dos corrents internes claus i aparentment contradictòries ja que estem davant d'un feixisme:

    -Tenim un corrent anti-capitalista, que està maleïnt la banca alemanya, culpa dels problemes que té aAlemanya, maleeix als jueus.

    -El segon corrent és anti-bolxevic (anti-comunista), aquest de moment està callat. En principi no és la imatge que dóna el partit.

    La imatge anti-banca atrau a una certa part dels votants que sinó d'una altra manera votaria al Partit Social Demòcrata. Els funcionaris,..., maleeixen els temps que viuen i no volen revolució, els atrau aquest missatge. Són nacionalistes. El Partit Social Demòcrata els hi sembla diferent, massa novedós. Alemanya està molt revolta, assatjada per grups paramilitars diversos (nazis, III AIT, comunistes, nacionalistes...) i estan a "tiro limpio" pels carrers (ja existeix la SS). Hi ha batalles campals pels carrers.

    Entrem a l'any 1923 i es dóna un cop d'estat en aquesta república, en el qual participa Hitler (no és l'instigador). Aquest cop d'estat té la quiescència de la població del Rur. Hi ha un ambient de descomposició prèvia. L'emoció guanya i el que té carisma guanya (el feixisme és anti tot). Comença movilitzant les emocions. Es fa el cop d'estat, pq l'any 1923 els francesos han invaït la Conca del Rur (els territoris més potents en ferro i carbó d'Alemanya). Alemanya no ha pogut pagar les reparacions i França les invaeix pq les cobra en espècies.

    El Discurs Nacionalista: "Nosaltres pararem als francesos perquè la república no sap" discurs de Hitler.

    La gent del Rur que ha vist la invasió dels francesos i no ha pogut fer res tenen simpatia amb Hitler. La oligarquia ha tingut por de finançar a un home que s'està manifestant en contra dels diners. Els poders fàctils són els que malfien de Hitler (més que la gent) són els que eviten el cop d'estat. Hitler és empresonat en aquest cop d'estat i a la presó escriu el seu ideari de programa polític "La meva lluita". Hi ha dos grups, els humiliats per la guerra i els que perden poder adquisitiu però no volen la revolució.

    El que Hitler escriu al llibre està al carrer. Té una estratègia al carrer. Escriu sobre el que els nazis pretenen, el llibre té una 2ª part molt inteligent, però molt maquiabèlica de com manipular les masses. Diu : "la massa és manipulable i se li ha de donar carnaça". Tot el que diu no és nou, però ho explica molt bé, reculleix l'estat d'ànim de l'Alemanya del moment. Unes premises que poden conectar amb la població, una població molt diversa. El llibre conecta amb el pangermanista (ja té adeptes previs), el que fa és que explicita el que abans era ambient. Pangermanista: idea de que Alemanya ha estat greument humiliada i que té el dret a recuperar les seves posicions de les de la guerra.

    Exemple: abans de la 1ª G.M hi havia 50.000 associats a la lliga Pangermanista.

    Després de la guerra hi havia 2.000.000 d'associats.

    La lliga pangermanista no és ideològica.

    El llibre conecta amb moviments intelectuals alemanys (Hitler era intel.lecto). No té pq ser nazi, n'hi havia que hi estaven en contra però estan massa decebuts del seu present. En el present hi ha manca de confiança. Abans hi havia honor i els intelectuals (Thomas Marx per ex.), pensen que el triomf del diner no és l'únic, anyoren un món ideal. Creuen en l'honor, són els científics els que haurien de governar els països i no els que tenen diners, és com un lament. Creuen que el món és mediocre.

    Alemanya no té l'imperialisme de Gran Bretanya, ni l'invasionisme de França, es troba amb la mediocritat d'Occident. L'intel.lectual és melancòlic. Els ideològics eren escoltats. Tenien prestigi social. El llibre recull l'anti-semitisme (antijueus). No és un fenòmen alemany, és europeu, desde l'Edat Mitjana. El jueu és una figura proscrita desde l'ordre feudal cristià. El jueu representa el creditor dels cristians a l'Edat Mitja i en molts casos els jueus tenen una connotació curiosa, són un poble que mai no són capes pobres de la societat i Alemanya és molt pobre en aquell moment. El poble alemany és botiguer, tenen petites fàbriques, no són banquers ni tenen grans empreses. Estan afectats per la crisi. Els jueus aparentment estan superant millor la crisi, pq es dediquen a un tipus d'activitats que afavoreixen això.

    Per tant desde el punt de vista alemany eren els culpables. Els jueus acostumaven a autoidentificar-se, acostumen a viure en els seus barris. Per tant trobem que Alemanya té dos enemics:

    -enemic extern: els que guanyen la guerra.

    -enemic intern: els jueus.

    Pensaven que era una alternativa millor per la crisi i que tot pot valdre, i en això es van equivocar “de bona fer” i per ignorància.

    Nota:

    Regeneracionisme = moment en que es comença a parlar en contra dels aparells polítics.

    Nazi = nacionalista

    El program bàsic del Partit Nacional Socialista.

  • Repudia pràcticament totes les expressions del Tractat de Versalles i el considera una eina d'humil.liació que ha trobat Occident per desmantellar Alemanya. Considera que Alemanya té dret a recuperar els seus límits d'abans de la IGM i entre ells Alsàcia i Lorena.

  • El Tractat de Versalles fa pagar reparacions, per tant ha de repudiar-les, considera que no ha de pagar-les. El Tractat també els treu territoris, per tant pretèn recuperar-los. Hitler, a l'any 1923 escriu el que ha de fer, 1933 comença a actuar i al 1938 es passa de les línies que havia dit que actuaria. Preten agafar més territoris. En principi ho fa amb complacència britànica. Gran Bretanya no juga les cartes que ha de jugar (en els moments anteriors a la guerra). Actua en el moment que toquen Polònia. Tenen tot el dret i així ho van fer de rearmar-se. És un discurs anti-occidental, Hitler treu a Alemanya de la Societat de Nacions quan puja al poder.

  • Contempla diversos punts de caràcter social, connotacions populistes, sensibilitat paternal desde dalt. Hitler parla de fer una reforma agrària per millorar les condicions del camperolat. El feixisme no especifica el “com” s'han de fer les coses. Vol fer-les, diu que s'han de fer, però no diu com (ja veurem més endavant com va fer la reforma).

  • Participació dels obrers en els beneficis de l'empresa. Això és una mesura de populisme, demagògia.

  • Contempla una xarxa d'assistència primària i tot el suport de beneficència per la pobresa (una cosa és el que diu que fa i altra el que fa realment).

  • Considera que les llibertats constitucionals només han de ser reservades pels àris. Són els únics que no faran malbé l'esperit alemany. Considera que s'ha de lluitar obertament. Cal represaliar a qualsevol corrent jueu-materialista. El més perillós és el jueu.

  • Jueu-materialista => els no àris, totes les internacionals, extrema esquerra,jueus...

  • Considera que les religions establertes no són alemanyes: el cristianisme i protestantisme, tot i què té més complacència amb els protestants (època de Luter en aquest territori amb la contrareforma). No soporta als catòlics, són una expressió d'Occident. El catolicisme, el Vaticà, va fer la vista grossa en moltes coses, davant de tot el que succeïa. Tenim que el protestantisme és més tolerat, però la realitat de Hitler i els seus aliats és més esotèrica. Està lligada a la natura, als déus de la guerra, primen tots aquests pensaments. Hi ha un seguit d'expedicions en busca dels móns perduts. Finançament a l'Antàrtida buscant aquests móns (tenen com una dèria). La parafernàlia esotèrica és pròpia d'aquest temps.

  • Pregonitza una organització fortament centralitzada i coorporativa de l'imperi hitlerià. Tot regulat i dirigit per l'estat.

  • 1923-1933 : Hitler al poder.

    • 1923-1929.

    Feixistes i comunistes no tenen gaire presència al govern. Per comparació interna és una etapa de relativa estabilitat, on funciona el Pla Dawes. No està tant clar que Alemanya no se'n pugui sortir. Alemanya mira a Occident:

    -1926 entra a la Societat de Nacions: acceptat per les nacions occidentals.

    -Reconeix la pèrdua d'Alsàcia i Lorena.

    Peculiaritat: en el sinus de la Societat de Nacions es nega sistemàticament a interposar mesures contra l'URSS: no està disposada a fer res contra els interessos soviètics. L'any 26 existeix fins i tot un pacte de no-agressió amb l'URSS. Publica a més que la tecnologia alemanya està construint els avions soviètics, però amb la condició que reservin una part dels mateixos per Alemanya, ja que ells no poden tenir exèrcit.

    • 1929-1933.

    Els feixistes i comunistes són dos grups molt amunt en el poder. Planteja el Crack del 29: una de les primeres conseqüències és la retirada del Pla Dawes, i en el seu lloc es col.loca el Pla Young, consistent en no finançar Alemanya, però sí rebaixar-li les reparacions. Des del punt de vista alemany, és humiliant.

    Arrel del Crack, Alemanya té 44 % de la població activa aturada. Estaven acostumats a que els seus estudiants universitaris trobessin feina només acabar la carrera, cosa que ara no passa. Tots formarien la nova classe mitja. ("Las juventudes hitlerianas": es tenen integrades per por, molts universitaris). El govern intentarà complir amb les reparacions de guerra, treient les mesures socials.

    • 1933

    A les eleccions, els partits feixistes, confirmen que acataran la constitució, que només volen una revolució espiritual i afirmen explícitament que no importa el programa, sinó l'esperit de lluita. Això arrela molt en un poble que està decebut.

    Hitler treu un 40% dels vots. No aconsegueix majoria però no triga en demanar plens poders. Per aquells moments ja no hi ha partits contraris i al referèndum el 92% de la població accepta Hitler al poder: el 3º Reich.

    Política econòmica

    El govern veu que el país és plè de monopolis que no treballen mai pel futur sinó pel present, i en aquests moments l'economia està en recessió. El govern fa tot un seguit de comandes estatals per paliar l'atur i activar l'economia, planifica obres públiques (bàsicament autopistes). Amb això aconsegueix que en un any l'atur disminueixi del 44 al 14 % (sense tenir en compte els salaris) i el poble es veu animat. Amb això Hitler dóna per conclosa la revolució espiritual (en termes socials).

    El partit de Hitler no és uniforme: té dues tendències:

  • La SA: Primer grup paramilitar, grup d'assalt, força de xoc. Són les dipositàries del corrent anticapitalista del partit (idees feixistes pures).

  • La SS: Esdevé un grup més ampli, adscrit a la figura de Hitler. Pren molta força el que en principi era la guàrdia personal de hitler.

  • La SA considera que la revolució encara no està acabada i que ha arribat l'hora d'atacar els interessos bancaris dels monopolis, i considera que les SA convenientment formades han de formar el nou exèrcit del país.

    L'oligoarquia alemanya no està d'acord i "convida" a fer un cop d'estat dins del propi país. Hitler ordena a la SS a liquidar als integrants de SA. El pretext que posa és que la SA estava plegada d'homosexuals i que calia regenerar el mateix partit. Fa que l'oposició interna s'esvaeixi.

    • 1934

    A partir d'aquí, l'economia hitleriana és economia de guerra (arrossegada pels sectors militars). Ha d'aconseguir els seus objectius teòricament en 2 plans quatrienals on es fixen uns objectius a complir i al finalitzar-los Alemanya començarà la conquesta del seu espai vital. Hitler ja està pensant en la recuperació de les anteriors fronteres Alemanyes.

    Tots les sectors de l'economia estan enquadrats en corporacions econòmiques (per rams) d'associació forsosa, integrades per productors, amb representació de l'Estat, sense obrers ni jornalers. El que sí feien era dictar les seves condicions de treball (jornada, salaris interprofessional a la baixa,...). Pel que fa a les corporacions de l'agricultura estableixen que tots els jornalers del camp conrein una finca que serà del seu ús, cedida pel propietari. A banda d'això treballaven pel propietari, cobraven en espècie i no podien marxar. A més les coorporacions alimentàries estaven obligades a fer lliuraments a l'Estat de part de la producció agrària que l'Estat cobrarà a preus mínims i ho emmagatzemaven per la guerra o es repartia a les indústries de transformació.

    Hitler a més declara els sectors lligats a la guerra com a sectors preferents i tindran:

    -lliures línies de crèdit.

    -Matèries primeres assegurades en la seva distribució.

    -Rebaixes fiscals.

    -Col.locació garantida de la producció (estatals).

    La despesa pública nazi s'accentua en aquests moments i la partida més accentuada és la indústria de guerra. El que faran és finançar-la amb interessos, privatitzant sectors que inicialment estaven a mans de l'Estat. Tot això és dissenyat per traspassar recursos dels sectors de consum als de guerra. Llavors el que faran els sectors de consum serà:

    -restringir crèdit.

    -Augmentar els impostos.

    -Establir cupos restringits d'accès a matèries primeres.(discrecionalitat: sense criteris).

    -Accentuar la càrrega fiscal.

    Pel que fa el consum de les unitats domèstiques, aquestes es frenen a causa de la disminució de salaris i l'augment dels impostos, de forma que els diners es canalitzen cap a altres sectors. El consum de les unitats domèstiques cau del 20 % en 5 anys.

    Alemanya es relaciona econòmicament molt poc amb l'exterior (està adreçat cap al seu interland) i amb els països que li donen suport durant la guerra, a través dels sistemes de compensacions. El saldo líquid és sempre a favor seu i no s'endeuta en aquest procés.

    • 1938

    Problema: la despesa que cal que faci és de manteniment ja que no podia continuar amb els plans, per tant s'adelanta i comença a fer l'expanció.

    • El comunisme (URSS) (3ª sotida).

    Plans quinquenals:

    Reacció exasperada davant la dècada de crisi total del model del s.XIX. La NEP és substituida pels Plans Quinquenals estalinistes: 1929-1953. Es tracta d'intervenir i dirigir l'economia del país conforme a una planificació o directrius estipulades per l'estat (i no sempre ben articulades) i de caràcter obligatori. Les empreses que no compleixin els objectius finals marcats seran represaliades. Es pretèn industrialitzar acceleradament i sobre tot els sectors lligats a la guerra. Ens trobem davant una economia de guerra on la prioritat és la indústria pesada i la química.

    Dins els plans també es contempla la necessitat d'estimular el desenvolupament de les regions soviètiques endarrerides (corregir les diferències a nivell de renda), a travès d'una intervenció o corrector estatal. Es copien els models del New Deal: els mateixos tècnics que fan el desenvolupament de la Vall del Tenesse ho fan a la Vall d'un riu de la zona. Creen una central elèctrica, una fàbrica d'armes i a més degut a les circunstàncies de la zona també es crea una indústria sidometalúrgica. També vol desenvolupar el sector de l'automoció amb patents americanes (models Ford), al servei de l'exèrcit, vehicles per ús militar i agrícola. Les comandes són estatals.

    El mètode intern de finançament és l'emissió de tants diners com calgui. La política monetària russa està aïllada de l'exterior i es poden permetre el luxe de fer-ho. De cara a l'exterior utilitzen els sistemes de compensació. Tenen per comerciar el blat (producte agrari) i amb un camperolat totalment descontent de la revolució i en un concepte on encara creu vigents els plans de la NEP. L'Estat necessita controlar el producte agrari pel sistema de compensacions. No volen que el camperol continui amagant la collita. Ho fan encara que sigui per força: deportació massiva dels camperols i la seva família a Sibèria (molts d'ells eren els homes de la NEP ja què eren els que presentaven una oposició més gran).

    Tenen dues formes d'abordar els conreus de la terra:

    1) Kojos: cooperatives agràries, unitats de producció que s'autogestionen. Mentre compleixi els objectius finals no importa com ho faci.

    2) Sovjos: col.lectivitzacions de l'estat, explotacions de l'Estat on tots els que treballen són jornalers, treballadors de l'estat.

    Realment són la mateixa cosa. Els preus estan totalment intervinguts.

    Pel que fa a nivell industrial s'imposa l'stajanovisme (podem traduri-ho com treballar a “destajo") enfront del fordisme. És una forma de produir més. El teball està militaritzat: els treballadors tenen el tracte de la tropa i li poden canviar els horaris i desplegar-los igual que als soldats. És una època on no existeix quasi especialització. Qualsevol directiu econòmic no pot oposar-se en absolut al pla. No hi ha concessió a les iniciatives individuals i si fracassen hi ha represàlies.

    La valoració dels plans és molt negativa. El propi Stalin era conscient i per això va crear els Plans Septenals. El principal defecte és la irracionalitat econòmica: aconseguir la fita dessitjada, pel camí més llarg possible, perquè des del punt de vista del comunisme de 3ª internacional parlar de recursos escassos o economitzar energia era capitalista, no podien parlar de costos. Evaluaven la producció i no la productivitat. No tenen en compte les qüestions d'eficiència.

    Als anys 50, URSS va començar a creure que cada cop la distància tecnològica amb Occident era més gran. Consideren que cal revisar els plans, la forma d'entendre el creixement de l'URRS. Al 1953 es substituexen els plans quinquenals pels septenals que ja no seran obligatoris. Són plans indicatius, copiats de la planificació de l'Europa Occidental. Són sugeriments de directius que diuen el que seria aconsellable aconseguir. Dins dels plans es continuen primant els mateixos sectors, però es comencen a tenir en compte béns de consum. S'alliberen els preus, sobretot els agrícoles. Les primes i premis de les economies ja no seran en funció de la producció sinó dels beneficis. Es comença a estimular els directius per a que tinguin en compte els costos. S'obliga a les economies a que en part financïin les seves economies.

    7 Aspectes econòmics de la II GM.

    La IIGM esclata l'any 1939 fruit de que Hitler invaeix Polònia al setembre d'aquest mateix any (es desencadena el conflicte) (És similar al tret de Saragevo). Les causes de la IIGM són una IGM mal resolta. El lliberalisme perd la noció d'ell mateix. Es plantegen opcions molt perilloses.

    Ens situem a l'any 1933 (Hitler puja al poder), origen concret del conflicte. Al 1933 Hitler repudia el Tractat de Versalles, repudia les reparacions (no se'n fa càrrec) i comença a rearmar Alemanya. En aquest moment a França li surten totes les dents. França és més anti-alemanya que anti-nazi. França té una trajectòria als anys 30 que li fa semblant a Espanya (poderoses corrents feixistes). Tenim Itàlia l'any 1933-34, també es sent indignat pel repudi de les reparacions (també és guanyadora de la IGM). A Itàlia ja fa 11 anys que ja està Mussolini. No li paguen els diners corresponents, per això són contraris a Hitler.

    França vol capitanejar un moviment per parar-li els peus a Alemanya. Vol reaccionar contra Alemanya. França proposa fer una aliança anti-alemanya, en la qual està Polònia, França, Unió Soviètica i Itàlia. El que vol França és fer un disposotiu de seguretat entrant a Alemanya, perquè no paga. Aquesta aliança però, no fructifica, no es portarà a terme, i en aquest cas tot el que no funciona és un esvolotanament de Hitler. Mai no es concreta aquesta aliança per dues raons:

    -Gran Bretanya no va voler secundar aquesta iniciativa (no va recolzar). No considerava que s'hagués de castigar a Alemanya. A GB hi ha un ambient pro-nazi a l'època dels 30. A França hi ha un feixisme més organitzat que a GB, que aquí està naixent.

    -Polònia s'hi nega a fer l'aliança. Polònia té un poder feixista en aquell any, 1934, (Hongria també). Sense Polònia a l'aliança, aquesta no té sentit, perquè és fronterera. Polònia li té més por a la Unió Soviètica que no pas a Alemanya. (Polònia és un país que apareix i desapareix perquè al llarg de la història la Unió Soviètica se'l menja). Polònia ve de territori rus i prussià.

    Al 1934 Polònia i Alemanya signen un pacte de no-agressió. El resusltat de "l'aliança", és un pacte entre aquests dos països. (Al 1939 Polònia es invaïda per Alemanya). L'any 1935 Mussolini que té problemes a Itàlia intenta desviar els problemes de la inviabilitat de la seva economia. Emprèn la guerra d'Abisínia (Etiopia). És un pretext d'armonia interna (buscar un enemic exterior). Rep el rebuig exterior excepte de Hitler. Dóna suport diplomàtic a aquesta iniciativa italiana. Per tant Mussolini es veu sol, només amb el suport de Hitler. A partir del 1935 formarà part de l'Eix.

    L'Eix: bàndol de països que perden la IIGM.

    Aliats: bàndol de països que guanyen la IIGM.

    Àustria està encaixonada entre dos poders feixista.

    Al 1935, també la GB ( té la flota més important al Bàltic), li permet a Alemanya ampliar la seva flota militar al Bàltic, és a dir, accepta el repudi del Tractat de Versalles (ja què suposa que Alemanya no pot rearmar-se i GB li autoritza). Al 1936 Alemanya signa un tractat d'amistat amb japó. Hitler considera als japonesos com els àris asiàtics.

    D'altra banda Alemanya i Itàlia (l'eix) decideixen que ja no volen participar en el comité de no-intervenció que es forma arrel de la 1ª Guerra Civil Espanyola. És a dir, a l'any 1936 esclata la Guerra Civil Espanyola, s'enfronten la 2ª Republica i el bàndol indulgent de Franco. L'europa democràtica decideix que no és assumpte seu el que passi això. El comité de no-intervenció diu que no prestarà suport a cap dels dos bàndols. Alemanya i Itàlia no segueixen aquest comité i decideixen donar suport al bàndol de Franco, donen suport efectiu. Al 1939 acaba la Guerra Civil Espanyola i comença la IIGM. S'estan afiançant posicions. Hitler està aconseguint "assatjar" l'Europa de Carle Magne.

    Al 1938 Alemanya s'anexiona amb Àustria. És una incorporació "pacífica", és una anexió (diem pacífica pq no és una guerra convencional encara que és cruenta). Aquesta és una anexió dels dos partits nazis dels dos països i amb suport de l'Esglèsia Catòlica. No va haver reacció per part d'Europa pq considerava que era cosa d'Alemanya, que era una anexió "pacífica". Àustria és incorporada i ningú obre la boca. Al 1938 comença la moguda amb Txecoslovàquia. És un dels països que Hitler tenia en el cap per recompondre les fronteres alemanyes. Dins de Txecoslovàquia hi ha tota una cultura nazi (part més germànica) són els sudets (feixistes contra els eslaus en Txecoslovàquia). Són instigats a la repressió. Els sudets contra el poder de Txecoslovàquia Són castigats i Alemanya intervé en nom dels pangermanistes.

    Alemanya , fàcticament no troba represàlia i diplomàticament no troba problemes. Per tant, invaeix Polònia i aquí Europa sí que intervé. Polònia té una funció específica, estratègica, que és, contenir a la unió soviètica. És un estat de por, de retruc també per contenir Alemanya.(Polònia reapareix a base de, part russa i part prussiana). La part que Alemanya reabsorveix és prusiana.

    8 Elements favorables per l'expansió hitleriana.

    Es declara la IIGM amb la invasió de Polònia. Qui ajuda a Alemanya? D'una banda va ser afavorida pel fet d'expandir-se en principi per territoris recents, territoris petits que depenen d'ella, sobre els quals no n'hi havia pretencions

    Un altre element és que Hitler coneix la data del conflicte , ho està planificant, ho està dient. El rearmament alemany és accelerat en la dècada dels 30. La despesa militar alemanya superava la despesa que pugués tenir França. Alemanya accelera molt el procés de rearmament però parteix de ben poc, perquè no tenia res. França i GB tenien millors infrastructures. D'altra banda, la capacitat de canalitzar recursos de l'Eix és més a les braves que la dels Aliats (quan la guerra està fent desgast, els aliats ho suporten millor).

    EEUU i GB junts, representen el 60% de la producció mundial, L'Eix representa el 17%. Alemanya té signat amb Stalin un pacte de no-agressió. Alemanya intenta invair la Unió Soviètica, per tant contradiu el pacte. Es parla del maltractament que Alemanya va fer a tots els païssos colonitzats. Va suposar (no tant com volen fer veure) que hi hagués una activa resistència. Aquests territoris ho feien amb tota la resistència que podien. Crea un ambient de 5ª columna. Hitler pensa: Si volem que la vaca doni llet cal que la vaca visqui, així fa amb el que colonitza.

    EXAMEN FEBRER 2002

  • ACTIVITATS URBANES DEL S.XIII-S.XVI

  • Durant els segles XIII i SIV ens trobem als cicles pre-industrials. Tot el cicle pre-industrial està format per una sèrie de fases que són de tendència secular i arriben fins al s.XVIII. Les fases de bonança (Fase A)duren un segle al igual que les fases crítiques (Fase B). En tota fase A trobarem nous elements econòmics i en tota fase B la restructuració d'aquests elements.

    El s. S.XIII és un segle de bonança que es caracteritza pq hi ha molta població. Hi ha molta gent i el senyor s'adona que no necessita tanta gent per conrear la terra. Dóna permís per crear viles (vila nova si la dona el senyor i vila franca si la dóna el rei). Així les relacions entre serfs i senyor seran més conòmiques. Els camperols de les viles noves estan més distanciats del senyor (propi del nord d'Europa) i per cobrar les rendes aquest enviarà als camperols un cobrador de rendes que serà un serf en llibertat de moviment que anomenarem Ministerial (participarà de les rendes i té una mirada econòmica)i serán l'origen de la burgesia.

    Aquell camperolat que treballava la terra i a més feia manufactura es dóna compte que si només es dedica a una feina tindrà més beneficis i amb això ja podrà comprar la manufactura i sorgirà la diversificació del treball. No hi ha problemes de comunicació. Sorgeixen els gremis formats per la capa urbana baixa de la població.i pretenen per protegir-se dels patriciats urbans i que no hi hagi competència, que algú s'arruini.

    Durant el S.XIII a la ciutat trobem diferents activitats: manufactura, comerç, finances. Pel que fa a la manufactura es fabrique panys d'alta qualitat (fets a Milà, Florència,i Bruixes), ferro per fer espases, coraces, l'arada vertedera, la dalla i la ferradura. El ferro és molt important per la defensa i les innovacions.

    Pel que fa al comerç funciona diferent al nord que al sud. Tenim el comerciant del nord o comerciant de l'Hansa, que és d'origen ministerial i trafica amb productes endògens com el blat, la fusta o el tèxtil. No treballa amb productes del luxe pq desemboca al mar Bàltic, Bèlgica, Holanda, Alemanya i les seves costes. Aquesta és la seva ruta. Compensa escassetats regionals amb els seus vaisells. En el cas del Nord el senyor pot dedicar-se al comerç.

    En canvi el comerciant del sud o patriciat urbà es centrarà en productes de luxe. Va marítim amunt cap a l'Índia d'on porta porcellanes. No fa rutes regulars de blat, cereals, encara que els interessa. El senyor no té oportunitats regulars de vendre la collita, viu de les rendes no del comerç.

    Al Sud els patriciats s'organitzen per poder facilitar els seus negocis: Primer monta les Associacions de comerciants, paguen la matrícula i el Consolat que és una entitat de prestigi els hi otorga poder municipal.Com cada cop necessiten més capital comencen a formar negocis financers i es funden companyies integrada per socis que aporten el seu saber, vaixells, diners (socis capitalistes). Apareix la figura de la Fraterna companyia que consisteix en ajuntar el capital total de la família i el negoci tindrà llarga durada. Com estava prohibit demanar préstecs amb interès sorgeix la Comenda, estratègia per encubrir el pagament amb interès. Formàven companyies per obtenir diners.

    El que pretèn l'europeu es traslladar els diners físicament pq hi ha un fenòmen sociològic molt extès que és el bandolerisme, propi de les societats amb riqueses polaritzades. Està per tot arreu a totes les èpoque i augmenta a la Fase B i disminueix a la Fase A on la riquesa està més repartida. S'idea el Contracte de vescanvi que està pensat per no desplaçar monedes (pacte entre dos canvistes).

    Pel que fa a les finances tenim els canvistes. Són els mestres artesants que treballen metalls preciosos. Té una consideració social molt alta.. S'encarrega de les equivalències monetàries a Europa, va amb una balança medint la quantitat d'or i de plata. La gent que té diners els hi porta a ell per a que els hi guardi i se li paguen diners per aquest servei. Ell pot utilitzar-los mentre no els perdi. El contracte que lliga els dos canvistes molt distanciats en l'espai, es basa en un contracte de confiança ja que tenen molt d'honor. Apareix l'anomenat Cotracte de canvi, pacte que els obliga a portar la comptabilitat. També, apareix la Lletra de canvi . Apareix la moneda encara que és moneda mercaderia, d'or o argent. i val el que val el metall

    Al S.XIV ens trobem en Fase B: fam, guerra, malalties molt fortes i peste bugònica. Amb tot això disminueix la demografia repercutint molt en l'agricultura. Els cereals disminueixen al igual que el blat i la fusta i el senyor del nord ja no pot comerciar com al segle passat. Fort afebliment de l'Hansa. Amb l'aparició de la Guerra dels 100 anys desaprareix la Fira del campany, principal centre internacional de liquidació dels canvistes i amb això es desmantella la xarxa econòmica.. El Nord es salva mínimament per l'incorporació a la lliga del Rin en que le ciutats alemanyes costaneres exteuen l'or i l'argent de les mines explotades ja des del temps dels romans i cada cop est El comerç de luxe continua amb eufòria i fins i tot més que abans ja que la gent no sap quan morirà.i es crea certa hostilitat entre el nord i el sud: el Nord (Anglaterra) pensa que el sud és un paràsit i que en moments de crisi estan forrats ja que tots els diners del béns de luxe van a parar del nord al sud i així el Nord estableix la primera mesura econòmica de la història: prohibeix la compra de béns al sud. Per altra banda apareix un moviment de les esglèsies contra el papat questionant l'infabilitat del Papa. És l'origen de la reforma protestant. La religió protestant serà l'origen del Capitalisme ja que defensa les activitats urbanes i considera la riquesa com un bé diví, accepta el préstec amb interès per realitzar transaccions econòmiques. A més la religió protestant considera que l'educació ha de ser obligatòria, lligada a la necessitat de saber llegir la Biblia en la llengua bernàcula (diferent del llatí) per apropar-se a Déu. Així, les poblaciones del Nord seran alfabelitzades mentre que les del Sud no.

  • Gestió de les Amèriques

  • Ens trobem al S.XVI, en Fase A. Es van descobrir les Amèriques el 12 d'octubre de 1492. Per gestionar-la Espanya (Corona de Castella i aragó), crea la Casa de contractació de Sevilla, considerada com una agència comercial. És l'Organisme de control que cobra drets d'entrada i de sortida i té tot el monopoli de distribució des de les Amèriques. Aporta la 5ª part de metalls per l'Estat.

    Parlarem de la gestió de les Amèriques des del pv territorial, comercial i financer.

    La gestió territorial d'Amèrica es fa a través del sistema d'encomiendas, una forma feudal d'obtenir territori. El rei infeuda amb el permís que li ha donat el Papa pel Tractat de Tordesillas i dóna el domini sobre determinats territoris, les collites i la gent. Amèrica es divideix entre Espanya i Portugal (Brasil). El encomendero no té la propietat, no pot ampliar-la. És el representant del rei en aquelles terres, però ell es considera com els senyors feudals. S'intenta frenar-los ja que tenen massa. Mesures que es prenen:

    • Terres de Resguardo: reserves per als originaris d'Amèrica que tenen l'ús de fruit a canvi de pagar un tribut al rei

    • Otorgar noves encomiendas als nobles o companyies que no sortirien mai de Castella. Es pot dir que la guerra de la Independència d'Amèrica comença així al s. XVI ja que els criollos (descendents de comenderos) volen més poder.

    • Haciendas: terres que l'èlit criolla compra al rei per plantar productes colonials con el sucre, el cacau, cafè, etc.

    • Estància: terres de poca qüalitat pel conreu que el rei regala al criolloi que utilitzaran pel ramat. Totes les espècies d'animals de ramat es reprodueixen vertiginosament.

    La gestió comercial la fa l'Estanco (funciona com una duana). Tenia el monopoli d'explotació i distribució de la Corona castellana. Posteriorment passarà a fer-se a través d'assentament: concedeisx el monopoli d'explotació i distribució a través de subhasta pública, així l'Estat no té tanta despesa/inversió.

    Amèrica s'especialitza en 3 zones, explotades per assentaments, haciendas y comendas:

  • MÈXIC o LA NUEVA ESPAÑA: s'enfronten a civilitzacions natives i veuen que hi ha molts metalls i tresors. Els hi prenen els tressors i exploten les mines ja que està colonitzat i estable i és la zona més important i vigilada. També hi ha manufactures tèxtils de bona qualitat, ramat, explotacions colonials de conreu. A la zona modular estan fent vaixells, la Fira de Veracruz i s'encunya moneda pròpia (piastra) que és d'or.

  • PLANTACIONS DE LES ANTILLES, ILLES DEL CARIB (CUBA EN LA SEVA TRAJECTÒRIA: Són plantacions de sucre. El punt estratègic vigilat per la pirateria és la zona del Carib. És on hi ha més esclaus. Els indígenes s'extingiren per 3 causes: els maltractaments, les malalties europees com la peste negra i la brusca variació de la forma de vida al arribar els europeus.

  • TIERRA FIRME (PERÚ I COLOMBIA): Franja on hi ha més metall. La Corona hi pressiona molt. S'utilitza mà d'obra indígena en condicions servils.

  • Pel que fa a la gestió financera aquesta es farà a través d'assentaments financers que seran els monopolis del metall. Seran els canvistes que poden sortir fora de la metropoli, però amb el temps es veu que amb aquest sistema surt massa metall incontroladament produïnt fraus i sortiran les lleis de Saca mitjançant les quals els reis es queden amb el 8% de tot lo que venen com a mercaderia d'or.

  • La crisi del S. XVIII: Sud.

  • Al S.XVII comença una nova Fase B, és un altre moment crític. El màxim exponent de la crisi del XVII és el Nord. L'esplendor d'Holanda confirma la crisi pq l'hegemonia s'assenta i es basa en el desastre general. La crisi estructural de la base agrària té lloc al segle XVII, comencen el camí de l'Il.lustració. L'estratègia de producció i conexió econòmiques s'estan consolidant durant el segle i es viu la revolució liberal (gloriosa britànica). Occident està en crisi pq el mercat està saturat ja que segueixen amb l'estratègia de reduir costos. La riquesa està mal repartida.

    El Sud repeteix l'història del s.XIV i es torna a patir de la mateixa manera (fase B), en els mateixos llocs i amb els mateixos fets. En l'aspecte demogràfic la població devalla al sud però no és tan brutal com al segle anterior ja que Europa té canals de comercialització més desenvolupats, les ciutats estan més ben comunicades. La guerra és un element important de mortalitat, és més destructiva (ex. La Guerra dels 30 anys entre catòlics i protestants) Les malalties, concretament la peste, continuen sent mortals però no és tan important pq es desenvolupa alguna inmunitat entre aquests segles (estan acostumats a la malaltia); es torna una malaltia social que afecta a les capes més baixes, als col.lectius. La natalitat també disminueix.

    En quant a l'agricultura baixen les rendes del senyor notablement però s'incrementa la pressió respecte als impostos. Els senyors reaccionen i no permeten la baixada de rendes i llavors tornen les revoltes. La desconfiança de l'Estat respecte al senyor fa fer que a França la monarquia defensi al camperolat. A França es permetque el camperol pugui redimir-se, si té els diners suficients que l'Estat demana llavors se lli confirma l'ús de fruit com a propietari. Hi ha llocs que obliga a ampliar la base contributiva de l'Estat.

    Les adaptacions del Sud són les mateixes. No vencen productes bàsics pq la població va a la davallada. Tenim llana i pinya, però la llana serà molt difícil de col.locar a Europa pq és molt apreciada i consideren que s'ha de protegir, la consideren vital. Hi ha barreres proteccionistes per l'entrada de llanes. Tant al Nord com al Sud s'introdueix el blat de moro i la patata d'origen americà pq són conreus que creixen ràpidament, amb rendibilitat sense necessitat de tècniques (a zones humides). Però el consum de blat baixa pq en fase B tmb hi ha menys població. El graner d'Europa va ser la zona Bàltica ja que són països tradicionalment agrícoles, amb l'agricultura com a base de subsistència.

    La manufactura de seda es centra a Itàlia, que passarà a ser el principal nucli del Sud en aquest tema. Itàlia, amb la disminució de la poblacióviu un encariment de costos a causa de l'escassetat de mà d'obra. A Itàlia tmb se li fa escàs el metall. La burgesia de luxe es fossilitza i amb els diners obtinguts fan la Renaixença. Els burgesos van marxar a Lyon on hi havia xarxa de seda de luxe, no a Holanda per una diferència de mentalitat (risc, competènciea).

    Dos fenòmens destaque: la forta contradicció de l'estat amb la societat i la crisi del model colonial del sud.Crisi del model Colonial propi dels models de sud: són imperis que només s'han fixat en el metall (Corona de Castella i Portugal) i no tenen en compte les possibilitats com a punt de compra i transportar-los cap a Europa ni la possibilitat com a mercat de les colonies ja que no han creat xarxa regular amb les seves colonies ni són bons compradors i venedors. Duran el s. XVII escasseja el metall per límit tècnic i ja no arriba tant quantitat a Europa pq Amèrica tmb l'absorveix.

    Un model econòmic basat en el metall, les colonies no li compren ni li venen. Les colonies estan venent a Europa: Holanda per tràfic il.legal. A la metropoli únicament li queda un metall que escasseja.

    La situació de Castella és desesperant. Es viu un moment de decadència i gran empenta cultura, és el “Segle d'Or” castellà, empenta que la contrareforma permet. L'Agricultura és deficient, la peste té uns efectes demoledors, el nivell de vida és baix i la mortalitat elevada. Pel que fa als deutes de l'Estat aquest comença a intervenir la moneda d'una forma arbitrària (està fent frau, manipula la moneda de forma acceptable). Les monedes són marcades amb “el sellado”, porten una creu si val més la moneda i una rodona si val menys la moneda (moneda devaluada). Quan arriba l'or a Castella la moneda creu es revaloritza arbitrariament. Això produeix inestabilitat a l'exterior i l'interior. “La Prima” és conferida per decret més capacitat de compra d'una moneda que a un altra. Equivalència monetària:

    1ducado (or, no circula) = 1 ral (argent) = blana o vellón (argent-coure)

    Si paga en rals només haurà de donar la meitat ja que premia el ral en un 50% (es fa quan l'estat ha de rebre diners pq els interessa que arribi bona moneda, el ral, per decret de llei).

    La situació arriba a la crisi del vellón o de la blanca doncs si el ducado havia desaparegut el ral estava desapareixent per necessitats interiors (s'utilitzava el vellòn). Com a conseqüència hi ha un augment de la demanda de coure i s'incrementa el seu valor i al final acaba valent més que la blanca. Solució: retirar-la del mercat i encunyar-la només de coure, cosa que accentua més la baixada de preus (crisi fase B).

    Contradicció entre estat i població: es refereix a la necessitat de reestructurar. L'estat mercantilista només apareix en moments d'expansió. Un estat mercantilista necessita unes fonts de finançament, gent i fer la guerra per recolzar a la burgesia. Al s. XVII de fase B l'economia està pel terra, la població devalla i l'estat entra en contradicció amb la població per les seves expansions : necessiten gent que no té i la seva solució és incorporar caperols a la guerra. Llavors l'agricultura disminueix, la població davalla, necessiten recursos per la guerra i no en tenen, i continua empitjorant la fase B. i l'estat encara cobra tarifes mes altes. Es un peix que es mossega la cua, una bola cada cop més grossa. Curiosament hi ha una situació contradictòria i és que en fase A hi ha més població i menys pressió fiscal i aquí està passant al revés.

  • Hegemonia Holandesa

  • A finals del S.XVII arriba el Segle d'Or a Holanda, prenent el relleu a Anglaterra. Holanda en plena hegemonia, únic país no mercantilista, no vol protecció pq viu de la distribució, ni preserva el metal pq la seva balança de pagaments és positiva i tot el que surt és inversió per a més entrada. Holanda és competitiva per la seva marina, comerç, monopolis i colonies. Compren panys semi-acabats i llana i venen pesca salada, panys de luxe i exòtics (principal font d'ingressos).

    Pel que fa a la terra, Holanda no havia viscut mai del cereal i continua sense fer-ho ja que el compra a Orient (Rússia) on el compra molt barat pq encara tenen un sistema feudal. Dedica el seu territori a conreus industrials que serveixen per la manufactura: lli, colorants, lúpul i cànem, base d'una manufactura tèxtil molt especialitzada.No tenen ovelles pq el seu territori és petit i són més especialitzats en ramat boví, en vaques sedentàries. El lli p.e. desgasta molta terra i en lloc d'utilitzar el garet utilitzen rotacions trianuals i el tercer conreu és trèvol per fertilitzar la terra i alimentar el boví.. Aquest tipus d'agricultura necessita inversions continues, no només en drenatges (desalinar les terres) i dics per fer front al mar, sinó adobs que permetin un nivell adient de collita. Com adobs fa servir els fems de vaca, margues (aluvions de mar desalinats i argila) i deixalles de la ciutat. Només un terç de la població activa es dedica a l'agricultura mentre que en altres estats és un 50%. Com la manufactura va molt bé l'agricultura tmb té forts beneficis. Els sous són bons en general i els holandesos es poden permetre el consum de béns de luxe com la llet, la mantega i el formatge. Pel que fa als senyors es dediquen al comerç, cosa que els hi dona diners i prestigi.

    A més d'una agricultura especialitzada, capitalitzada i flexible, Holanda és un centre manufacturer de primera magnitut. Va rebre immigrants de tot arreu, generalment amb un potencial econòmic: jueus, portugueses i flamecs a més tothom amb una clara visió económica anava cap al nord. Seran ells els que impulsaran el tèxtil de lli i llana. Els flamencs rebien llana bruta o semi-elaborada de castellans i britànics, a través del port d'Anvers, Ho transformaran en panys d'alta qüalitat i en panys nous. Es feren els amos d'Europa en quant a distribució de panys, encara que s'acabaren especialitzant en els d'alta qüalitat ja que tenien millor sortida en fase B.

    Holanda també innovà i prevalgúe altres sectors: totxanes, cervesa, ceràmica, refinat de sal i sucre utilitzant energia turba i molins de vent. Era la cimera d'un món, i no pas el salt qualitatiu que representen el carbó enfront de la turba, el FC entront dels canals i la màquina de vapor enfront dels molins de vent.

    L'eficiencia agrària i industrial esdevingué eficiència comercial gràcies a la seva forta competitivitat en el transport (forta tradició marítima) i tenia zona franca. A més monopolitzava les reexportacions d'exòtics controlada per una poderosa companyia per accions: L'Holandesa de les Indies Orientals (espècies, sedes i pebre). Creà tmb la Cia de les Indies Occidentals (cacao i sucre). Cal esmentar que majoritàriament era un comerç il.legal. Quan anava cap a l'Àsia li suposava drenatge de metall. Sempre tractava de portar els vaixells plens en totes direncions. A Holanda entrava gran quantitat de metall així que sorgí la necessitat de controlar-lo ja que arribava moneda dolenta. Es funda el rpimer banc: el “Banc D'Amsterdam” (1604), lligat a la Companyia de les Indies Orientals i té una funció reguladora. Accepta dipòsits de metall que converteix en moneda internacional i molt fiable, tant fiable que aconsegueix crèdits als més baixos tipus d'interès d'Europa. Gira lletres, però no practica el descompte. Es converteix en un centre internacional on tothom obre comptes.

    A finals del S.XVII a Holanda li surt competència pel que fa al transport: Anglaterra. Començarà a enfonsar-se. A més Anglaterra i França volen que Holanda s'afebleixi i provoquen 3 guerres que encara enfonsaran més a Holanda. Holanda perd les guerres i se li desfan els canals comercial amb la qual cosa començarà a desconfiar dels altres països. Ara la manufactura ja no té tanta sortida i les inversions al camp no li donen suficient rendiment. La matèria primera (la llana) i els panys de llana s'encareixen causa en part pel proteccionisme (mesures de defensa del mercantilisme). Els britànics prohibeixen l'exportació de llana i dels panys pre-elaborats als holandesos (bé estratègic). Tot això repercutirà en l'agricultura. Els sous holandesos ja no són els mateixo. Holanda s'enfonsa totalment.

  • Necessitats del nou pensament liberal

  • Éns situem al S.XVIII, un segle de fase A on s'activen per tant els mecanismes propis de la fase. És un segle pont entre l'economia de fase agrària i la industrialització. És el segle de les Llums, és un segle de moviment de pensament. Hi hauran dues escoles (l'escoscesa i la de l'Il.lustració) que introdurian noves idees i arguments contraris al mercantilisme. Els punts comuns de les dues escoles són idea de progrés, s'universalitza el concepte d'home, apareix la idea de pacte social, es considerarà l'economia amb capacitat il.limitada de generar riquesa i hi haurà preocupació per la interrelació de sectors i la redistribució de la renda.

    Aquestes idees que sorgeixen es recullen de l'ambient que es respira en la societat. La societat demana un canvi i serà el que anomenem com Crisi de l'Antic Règim. És un fenòmen de llarga durada que té el primer episodi vistós en la Revolució Gloriosa (s.XVII) a Anglaterra, seguit de la Revolució francesa i la guerra del francès a Espanya. A finals del S.XVII la fase A es bloqueja, hi ha malestar i torna la fam, el producte s'estanca i els preus es disparen. Tots els països prenen conciència de que cal un canvi i que cal obrir el pas a la industrialització, però no a la democràcia ni a les llibertats. Cal afavorir el negoci industrial. Cal canviar l'ordre jurídic i aEs duran a terme una sèrie de reformes:

  • proletarització per produir amb eficàcia

  • mà d'obra abundant i barata.

  • Abolició del règim senyorial

  • Abolició dels gremis

  • Lliure circulació de la mercaderia i de factors de producció (capital i treball).

  • Abolició de les duanes internes: unificació de pesos, mesures, unificació monetària, unificació fiscal, es marca per escrit els dures i drets de la ciutadania, codis de comerç. El ciutadà vol les regles clares. S'estableixen les normes del mercat intern.

  • S'introdueix el concepte liberal de propietat privada.

  • El liberalisme inicial és centralització pq la burgesia industrial no vol que les polítiques siguin privilegis. Vol garantir l'estabilitat i l'ordre ja que són enemics del caos. Ara la societat dins del camí de la industrialització estarà estratificada en gran burgesia, capes mitges i obrers. La burgesia es caracteritzarà d'estalviadora (permetrà la industrialització), conservadora, té molt de poder, no coneixen les capes més baixes i transmet el negoci a l'hereu a qui li ensenya l'ofici. Les capes mitges són els anomenats treballadors de coll blanc: són l'indicador de l'avançament de la societat, si n'hi ha molts el país avança i si n'hi ha pocs s'endarereix (professors, comptables, funcionaris...). Els obrers volen que els seus drets i deures siguin reconeguts jurídicament. Pel que fa a l'esglèsia aquesta condemna els valors liberals. El camperolat continuarà sent una capa social difícil.

    HISTÒRIA ECONÒMICA MUNDIAL 2002

    2

    S. V d.c.: Imperi Bizantí (imperi romà oriental), pobles gòtics i pregòtics: estragots.

    S. VI d.c.: Invasió dels pobles germànics.

    S. VIII d.c.: Invasió de l'Islam.

    S. IX i X: Invasió dels Vikings, pobles normands.

    S. X i XIII: pobles eslaus i magians.

    EDAT NUPCIAL

    INGRESSOS

    PER

    HABITANT

    NATALITAT

    POBLACIÓ

    SUPERFICIE

    CONREADA

    MORTALITAT

    IRREGULARITATS

    COLLITA

    S. XIII Fase A

    S. XIV Fase B

    S. XV Fase A

    S. XVI Fase B

    S. XVII Fase A

    S. XVIII Fase B

    S. XIII: EL CICLE PRE-INDUSTRIAL

  • Existeix organització política i economia europea feudal.

  • La societat està jerarquitzada.

  • Tot gira en torn al senyor, la terra i l'eclesiàstica.

  • No hi ha articulació vertical del territori en sentit econòmic, és a dir, que no hi ha propietats.

  • El Domini Directe dóna els RR al senyor (no hi ha movilitat).

  • La manufactura està al camp, el serf té obligacions, es fan panys, sabates i ferros.

  • El serf treballa les terres indominicates.

  • No hi ha mercat pre-establert per comerciar el grà.

  • S. XV: EDAT MODERNA

  • Camperol i senyor cada cop tenen més relacions econòmiques: un domina la terra i l'altre la conrea, però no per fidelitat ni per protecció.

  • La renda es mou segons el mercat, no és fixa. La terra es valora, existeixen contractes a llarg termini.

  • Hi ha oasis, zones on es comercialitza el grà i els cereals tot l'any.

  • La ciutat dóna un pas important, ja no és tan sols un hàbitat sinó que hi ha activitats urbanes.

  • La burgesia es converteix en una poderosa capa comercial. És diferent al pariciat urbà. És prestigiosa i té monopolis que li permeten acumular capital.

  • L'Economia està més monetaritzada. La gent té diners pel bescanvi. Arribada massiva de metalls. Augment dels preus pq són més cars l'argent i l'or amb que es paga. Agilització de les finances.

  • Els estats tenen una configuració política com a resultat europeu, típicament occidental: figura dels impostos i finançament de l'Estat (deute públic i bitllet).

  • Hi ha una mentalitat renaixentista, espertit crític i humanisme.

  • VENDES

    A=Barcelona

    B=Lion

    Ven als

    creditors

    Deutors

    Rep els diners del canvista de la plaça A.

    Dóna els diners al canvista A pq els porti a B.