Història del Teatre

Grècia. Ditirambes. Comédia. Tragedia. Sofocles. Esquil. Eurípides. Teatre romá. Colosseu. Plaute. Edat Mitjana. Shakespeare. Sègle de l'or. Lope de Vega. Calderón de la Barca. Valle Inclán. Els Joglars

  • Enviado por: Goyti
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 43 páginas
publicidad
publicidad

ELS ORÍGENS DEL TEATRE: GRÈCIA

Introducció:

A l'Antic Egipte ja és representaven drames sobre la mort i resurrecció d'Osiris. Tanmateix, les arrels del teatre és troben a Grècia, a les cerimònies celebrades en honor a Dionís. Hi ha una teoria que afirma que els orígens del teatre sempre han estat religiosos. “Drama” és una paraula grega que té dos significats: acció i representació.

Les arrels del drama grec es troben en els ritus òrfics i en els “Ditiritambes”, cerimònies celebrades per honrar a Dionís, on es portaven a terme les escenificacions de la vida dels déus acompanyades de danses i cants. Es té constància d'aquestes danses des del segle VII a.C. El Ditiritambe, que és una dansa en honor a Dionís, és l'antecedent més directe del teatre grec, ja que en aquest trobem gent que mira i gent que actua ( significa "lloc on és mira" o bé "alló que és mira", ja que és tracta d'un sustantiu creat a partir del verb : veure, mirar, contemplar, observar). Els Ditiritambes no eren festes moderades, ja que la gent bebia molt alcohol en honor al déu del vi, Dionís. A finals del segle VII a.C., les representacions del ditirambe s'havien difós des de Sición, al Peloponés, on s'haurien originat, fins als voltants de Corint. Molt aviat, s'havien estès fins a Tebes i fins a les illes de Paros i Naxos. El “Ditiritambe” i els ritus són de caràcter primitiu, però amb el temps evolucionaran en el teatre grec.

El teatre grec

Al setembre els camperols adoraven al déu del vi, Dionís, cantant al voltant del Timele (una mena d'altar) i fent una rotllana. Amb el pas del temps es van situar a la vall d'un pujol i, des d'aquest lloc, la gent observava el ritual. Desprès es van construïr les càveas (grades) perquè el públic estiguès més còmode. A poc a poc es va crear un protagonista (el corifeu) que establia un diàleg amb el cor. De mica en mica van anar sorgint més actors i això va crear la necessitat d'un escenari.

No obstant això, el pas més important encara estava per donar-se. El simple cant de lloança o de petició a un déu poc tenia a veure amb el teatre, encara que si amb la teatralitat. Feia falta que es "cantés" a un home i no a un déu. El ritus religiós tenia que retirar-se de l'escena per deixar pas a l'home. Aquest pas es va donar a Grècia. Dionís era meitat home (les divinitats greges eren antropomòrfiques), i Grècia s'anava convertint en la primera cultura antropocèntrica de la història. L'home es va convertir en la figura central del teatre.

La principal teoria del pas del ditirambe al teatre és que la monotonia de les danses i dels cants dugués als homes grecs a introduir nous elements en els rituals; per exemple, que algun integrant del cor sortis d'ell per exclamar unes paraules (és el corifeu) i el cor li respongués (el ritornello). Al principi, un "primer actor" va sortir del cor per disfressar-se de Dionís, més tard es representarien escenes de la vida del déu, i després, finalment, dels homes. S'afirma que el primer en separar-se del cor va ser Tespis, el primer home de teatre que es coneix. Tespis va nèixer a Icaria el 540 a.C. Aquest home viatjava de poble en poble amb un carro representant als ditiritambes. A ell se li atribueix, a més de la separació de l'actor del cor, l'invent de la màscara i el pròleg.

Els ditiritambes anteriors a Tespis eren lascius i obscens. En canvi, Tespis era un poeta líric i un narrador de ditiritambes, no un personatge. Tespis parlava i intercalava amb el cor. Tanmateix, a Tespis li faltava el principal dels elements del teatre: el diàleg. El següent pas fonamental serà la incorporació al ditirambe del diàleg, l'aparició d'un segon actor. Si Tespis era el protagonista que dialogava amb el cor, el pas següent seria una altre persona que dialogués amb Tespis.

Amb la necessitat d'un diàleg dramàtic, sorgeix la tragèdia. La tragèdia va rebre l'aprovació oficial a l'any 538 a. C., quan el tirà Pisístrato va decretar la primera competència atenesa de tragèdies. El teatre d'Atenes va ser una institució molt coordinada, la funció de la qual era exaltar la cultura atenesa, ensenyar moralitats i proporcionar a la ciutadania un sentit d'identitat. Al Segle de Pèricles, aquesta institució va assolir la màxima perfecció artística.

Durant segles, la major part del que sabem sobre el teatre d'Atenes ens ha arribat per mitjà de la “Poètica” d'Aristòtil. Tot i que va ser escrita a l'any 344 a. C. -vuitantacinc anys després de la mort de Pèricles- és la crònica més completa del teatre grec. La paraula tragèdia, del grec tragos (cabra) i odé (cançó), ens retrotrau literalment als ditirambes dels petits poblats, en els quals els seus interprets vestien pells de mascle cabró i imitaven a aquests animals. Molt sovint, un cabrit era el premi a la millor representació i algunes vegades és sacrificaven cabres en honor a Dionís. La paraula comèdia deriva de Komazein (passejar pels pobles) el que suggereix que els interprets -a causa de la seva rudesa i obscenitat- els estava prohibit actuar en les ciutats. Hi ha una altre teoria que creu que “comèdia” prové del terme "comos", que és un tipus de "crit" llançat pels dansaires dionisíacs, una miqueta "pujats de to" durant aquestes celebracions.

Sovint, la tragèdia atenesa retia homenatge al passat mític del govern de la ciutat, presentant aspectes d'història que ja eren ben conegudes pels espectadors. Al fer-lo, els antics dramaturgs grecs observaven un ordre invariable de presentació, imposant regles de composició per als futurs autors i oferint una estructura familiar per la qual cosa la ciutadania podia jutjar l'excel·lència dels seus treballs i la seva representació. L'ordre d'interpretació d'una tragèdia requeria de l'existència d'un pròleg, en el qual l'autor informava als espectadors sobre el mite i les circumstàncies particulars que ell havia triat per a presentar-lo. Després seguia el párodos, durant el qual el cor ocupa l'orquestra, interposant-se entre el públic i l'acció. Després es presentaven els episodis de l'acció, cadascun dels quals estava lligat a l'altre per les intervencions líriques del cor, anomenades stásima. L'obra acabava amb l'èxode, durant el qual el cor abandona la seva àrea d'interpretació. La significació històrica i social del cor -sovint ignorada en les reelaboraciones de la tragèdia grega- és una clau per a comprendre la funció del teatre en l'antiga Atenes. El cor que és històricament l'element més antic de la tragèdia representada, és la veu conservadora de la comunitat que jutja les accions individuals dels personatges. El cor expresava els seus comentaris, aprovant o desaprovant les accions dels personatges, i advertia als espectadors entre l'un i l'altre episodi, fixant d'aquesta manera l'acció de l'obra.

El públic atenès estava format per espectadors que arribaven al teatre quan sortia el sol i que generalment veien tres obres del mateix autor sobre el mateix argument mític. Després seguia una quarta obra, anomenada drama de sàtirs, en la qual el mateix mite que acabava de ser interpretat amb solemnitat era ridiculitzat. Les quatre obres duraven fins al migdia perquè el sol de tarda era molt fort i dificultaria la visió dels espectadors. Ja que el dejuni no era un costum grec, les nous, cigrons i faves que solien mastegar mentre romanien asseguts no resultaven un menjar molt agradable. Així doncs, els espectadors abandonaven la zona sense ombra quan acabava el drama de sàtirs per a prendre el seu menjar principal. Després dormien una migdiada fins al capvespre, moment en que tornaven al teatre per presenciar una única comèdia abans de que és fes de nit.

El mecenatge també existia en el teatre. Cal insistir en que el patrocinador era, en aquella època, un protector de'l art. Era una persona benestant que pagava els màscares i els vestits del cor; també s'encarregava de pagar a cada integrant de l'obra el qual estava fixat en el contracte. En el teatre grec estava mal vist actuar sense una màscara.

L'atracció que el teatre generava en els grecs va obligar als governants a construir nous teatres. La construcció del teatre de Dionís va ser iniciada sota el govern de Pèricles cap al 435 a. C. i acabada setanta-cinc anys més tard sota el govern de Licurgo. Encara que aquesta estructura va ser reemplaçada amb posterioritat, va fixar les relacions espacials entre l'orquestra circular, on actuava el cor, la skene, que era el domini dels actors, i el theatrai, on s'asseia el públic.

Després que Tespis va crear la primitiva estructura de la tragèdia separant a un membre del cor dels restants, el teatre va assolir el seu total desenvolupament en menys d'un segle. Els anys de la seva major grandesa es corresponen estretament amb les vides d'Èsquil, Sófocles i Eurípides, els dramaturgs mestres de l'edat d'or del teatre grec. Dels centenars de tragèdies escrites per aquests tres autors i els seus contemporanis, tan sols ens han quedat trenta-dos. Set d'elles són atribuïdes a Èsquil i set a Sófocles; de les divuit restants, disset són, sens dubte, obres de Eurípides. Aquestes trenta-dues obres ens demostra de manera dramàtica l'evolució de la tragèdia d'una forma teatral autoritària i altament disciplinada fins a una forma de celebració d'allò individual.

El teatre d'Epidaure va ser un dels edificis més innovadors i importants de la història del teatre. Fou construit per Policlet el Jove a finals del s. IV a.C. La ciutat d'Epidaure obté un gran reconeixement i importància gràcies a la medicina, i aviat es convertiria en un centre de pelegrinatge (ja que a Epidaure es podia trobar el temple dedicat a Asclepi, el déu de la medicina, i els pelegrins volien guarir les seves malalties) i comercial. El teatre es va adaptar a la forma del pujol. El Kolion o càvea és el que es coneix com les grades. L'Orchestra és l´espai circular situat al centre del teatre, i era el lloc on es situava el cor i on, per necessitats del diàleg, també es podien situar els actors. Amb el pas del temps, els rituals del teatre van deixar pas a les obres d'Èsquilo, Sòfocles i Eurípides, els grans dramaturgs d'aquella època, i d'Aristòtil, el gran autor de comèdies. Aquestes obres adoctrinaven al poble, ensenyant-los a diferenciar entre el bé i el mal.

No és coneix amb certesa la data de naixement d'Esquilo. A excepció de Los Persas, que és la única tragedia grega basada en un tema contemporani, totes les obres d'Esquilo tracten temes mitològics. És creu que va escriure noranta obres, però només se'n conserven set: La trilogía de la orestíada, Los persas, Las suplicantes, Los siete contra Tebas y Prometeo encadenado. Sembla que Esquilo va ser qui va fixar l'ordre del pròleg, el cor, l'informe del missatger i el lament final de les víctimes, encara que hi ha una altra teoria que afirma que aquestes regles ja estaven establertes i que ell només va agregar dos actors més. L'estil líric d'Èsquilo té trets homèrics. Tenim que destacar d'aquest autor els models de llenguatge, les imatges, metàfores, símils i camps semàntics determinats, que són elaborats fins als detalls més mínims. Una altra característica peculiar són els acurats elements decoratius i escènics; per exemple, el contrast entre el vestit de la reina persa quan entra a la seva carrossa i Jerjes, vestit amb troços de roba; la caòtica entrada del cor en Els set contra Tebas i Les Danaides d'aspecte africà, vestides exòticament.

El sofriment humà és el tema principal en el teatre d'Esquilo, un sofriment que duu al personatge al coneixement (recordar la màxima del pathei mathos, el coneixement a través del sofriment) i que no està renyit amb una forta creença en la justícia final dels déus. En les seves obres el sofriment humà és causa directa o indirecta en una acció malvada que condueix a la desgràcia dels protagonistes.

Breu fragment de Los Persas d'Esquilo:

“La noche adelantaba, pero la armada de los griegos no realizaba en parte alguna una salida oculta, mas cuando sin embargo, el día con sus corceles blancos ocupó la tierra toda, esplendente de ver, primero un grito resonó con clamor, como un canto, del lado de los griegos y, al tiempo, un eco agudo contestó desde la roca isleña: un terror invadió a todos los bárbaros al fallar en su cálculo; (...). Al punto, al acordado embate del remo resonante golpearon las hondas aguas al compás de los jefes de remeros y pronto todos estuvieron visibles a los ojos. La división de la derecha marchaba con buen orden la primera, con disciplina, y luego seguía toda la flota y se podía oír al tiempo un gran clamor: "Oh hijos de los griegos; id, liberad a la patria, liberad a vuestros hijos, mujeres, los templos de los dioses ancestrales, los sepulcros de los mayores; es la lucha por todo".

Sòfocles va ser un continuador d'Esquilo, amb qui va viure el segle de Pèricles, una època de molt esplendor. És un autor que va compondre al voltant d'un centenar de tragèdies, de les quals només se'n conserven set tragèdies: Ayax, Antígona, Èdip Rei, Les Traquinias, Electra, Filoctetes i Èdip en Colona. Tracta temes semblants als del seu antecessor, però ell centra la seva atenció en les relacions entre l'home i els déus. Va dur a la seva maduresa el gènere tràgic tractant amb habilitat extraordinària la psicologia dels personatges. Amb ell, el teatre es va apropar a la vida quotidiana dels grecs.

Podem veure la gran habilitat tècnica de Sòfocles amb el enigma que surt a Edipo rey. Ales portes de la ciutat de Tebes Edip és troba amb una Esfinx devoradora d'homes, la qual proposava a tots els caminants una endevinalla o enigma. Ja que ningú sabia donar la resposta adequada a aquest enigma, l'Esfinx devorava a l'ignorant. La pregunta era: "Quin és l'animal que al matí camina amb quatre peus, al migdia amb dos i a la nit amb tres?". L'Esfinx va fer aquesta pregunta a Edipo, qui va encertar l'enigma i va dir: "Aquest animal és l'home; al matí, o sigui, en la infància, camina amb quatre potes; al migdia, a la plenitud de la seva vida, camina sobre dos peus; i a la nit, és a dir, en la vellesa, ha d'ajudar-se amb un bastó, amb el que camina sobre tres peus". L'Esfinx, vençuda, va morir immediatament. Davant aquesta feta, Èdip és rebut com un heroi, sent nomenat rei de Tebas.

Eurípides (Salamina 480 a.C. - Pella 406 a.C.) va ser el tercer dramaturg i el més representat actualment, ja que les seves obres s'acosten a la preocupació moderna sobre l'home. Els especialistes li atribuyesen noranta obres, però actualment només se'n conserven 17, entre les quals destaquem "Medea", "Electra", "Hipólito" i "Las Troyanas". L'element comú d'aquestes obres és la desil·lusió de l'heroi, presentada mitjançant recursos psicològics i naturalistes, alterant la mitologia d'obres anteriors. Eurípides es centra en la vida quotidiana i la gent, sent considerat el precursor del drama burgès.

Breu fragment de “Las Troyanas”, d'Eurípides. En aquest fragment podem veure la funció del cor, que s'assembla a una veu de la conscència:

“Casandra: ¡Oh matrimonio! Feliz esposo y feliz yo, que entre los argivos celebraré nupcias reales. Ya que tú, ¡Oh madre! lloras y suspiras por mi difunto padre, por mi patria amada, yo, en mis bodas, enciendo antorchas en honor tuyo, para que brilles. Baila madre, alza tu pie, que mi amor es grande. Celebren el matrimonio de la virgen con alegres cantos y sonoros vítores. Vamos, vírgenes frigias de bellos mantos; canten al esposo destinado fatalmente acompañarme en el lecho, después que se celebren nuestras bodas.

Cor: No detendrás, ¡oh reina!, a esta doncella delirante, que no se precipite en su carrera en medio del ejército?”

Els quatre grans mestres de la comèdia antiga van ser Crates, Cratino, Eupolis i Aristófanes; aquest últim és qui va tenir major relevància còmica i el més intel·ligent i audaç de tots. Les seves observacions eren tan agudes que cap figura pública va escapar a la seva censura. Tot i el seu amor per la sàtira, els atenesos detestaven la ridiculització píblica quan era desmesurada, de manera que en algunes ocasions Aristófanes va pagar cara la seva excessiva franquesa. Molt després que la tragèdia grega declinés, la comèdia encara continuava regnant en forma suprema però després de la mort de Aristófanes tan sols un autor, anomenat Menandro, es va destacar com un dramaturg intel.liget. Les seves obres eren completament diferents de les sàtires polítiques d'Aristófanes i tendien a ser obres divertides i sovint impúdiques. Menandro va inventar el personatge de l'esclau murri i intel·ligent, que hauria de convertir-se en una figura de repertori de la futura literatura teatral europea.

EL TEATRE ROMÀ

Al començament, els teatres van ser construits amb fusta, però a l'any 52 a.C. Pompei va construir a Roma el primer teatre fet amb pedra.

Els romans, grans admiradors dels grecs, van establir els seus propis "jocs oficials" des de l'any 364 a. C. Però la l'evolució i significació cultural del teatre atenès no va tenir lloc a Roma. Els romans van veure en el teatre un aspecte pragmàtic i polític que no haurien comprès els atenesos. Per als romans el teatre era un lloc de reunió convenient per a l'entrenament i l'ostentació. En conseqüència, les primitives estructures de fusta modelades en el segle V a. C. pels grecs van ser aviat reemplaçats per edificis de pedra, grans i imponents, erigits com monuments a la República. Els romans també van fer ús d'escenografies pintades en forma realista; en veritat, el tractat escenogràfic més antic que existeix va ser escrit pel romà Vitruvio al voltant de l'any 100 a. C. Aquests nous edificis teatrals eren llocs excel·lents per a reunir al poble i les autoritats romanes aviat van advertir les seves possibilitats polítiques, decretant que totes les ciutats de l'Imperi havien d'incloure un teatre en el seu projecte urbanístic. Amb la creació d'aquestes cadenes de teatre, els actors romans van veure una bona manera de guanyar-se la vida si decidien fer gires per les províncies i en efecte molts ho van fer. Els dramaturgs romans Tito Plaute (254-184 a. C.) i Publio Terenci (mort en 159 a. C.) no van assolir l'excel·lència de les obres dels seus predecessors grecs (Sófocles, Eurípides, etc) però van assolir reflectir a les seves obres la vida del poble romà.

Podem observar que el teatre romà pateix canvis en la seva arquitectura i no només en la concepció de teatre. Els llocs de la representació del teatre eren provisionals fins que en l'any 55 a. C. es va construir el primer teatre de pedra, el teatre de Pompeyo, amb una capacitat de 20.000 espectadors. Generalment segueix el model grec, d'un semicercle tancat en el seu diàmetre per la scaena i el frons scaenae. La orchestra no és circular com en els teatres grecs, sinó només semicircular. Els romans van utilitzar menys que els grecs els desnivells del terreny, ja que utilitzaven l'opus caementicum (calç, fang i pedres) i empreaven arcs, voltes i galeries semicirculars per a comunicar totes les localitats.

Les primeres comèdies llatines inspirades en el seu precedent hel·lènic, es coneixen amb el nom de comèdia palliata, per a distingir-les de les quals versen sobre temes romans o comèdies togata.

Les comèdies de Plaute són versions més o menys lliures de comèdies gregues. Els personatges d'aquestes obres són malvats, joves ociosos enamorats (fills de pares acomodats), soldats fanfarrons i amb abundants diners que s'enamoren, paràsits ociosos, avars, etc.

El teatre de Plaute va assolir una gran popularitat que ha arribat fins als temps moderns. "El Avaro", de Molière, és una adaptació de la Aulularia o Comèdia de l'olla, on l'avar guardava els seus diners en una olla, símbol de la avarícia. L'obra més famosa de Plaute és Aulularia; en aquesta obra un personatge, Euclión, descobreix una olla plena d'or que havia deixat el seu avi i que ell desconeixia. El pobre home estava angoixat per perdre-la i decideix protegir-la; paral·lelament Megadoro, el seu veí, decideix demanar la mà de la filla de Euclión anomenada Fedria. No obstant, aquesta està embarassada del nebot de Megadoro, que encara que està enamorat d'ella té por de demanar-li la mà, fins que no arriba el dia de les noces de Megadoro i Fedria. Mentre un dels cuiners troba l'olla repleta d'or, i l'amaga perquè ningú la robi, s'inicia una comèdia de la qual no tenim un final, ja que només ens va arribar una part.

La comèdia va tenir més èxit a l'antiga roma que la tragèdia. El llenguatge que Plaute utilitza a les seves obres és un llenguatge molt ric. A més, usa amb freqüència aliteracions i figures etimològiques. Va ser Plaute qui va escriure el famós aforisme: “Homo homini lupus” (l'home és un llop per l'home).

Les obres de Plaute començen amb un “prolugus” (próleg). És pensa que Plaute va escriure les seves obres a partir de històries i llegendes de l'antiga grècia.

Terenci manca del caràcter popular que té Plaute. No obstant, és l'autor teatral que servirà de model als dramaturgs de l'Edat d'Or castellana. Han arribat a nosaltres sis comèdies de Terenci: Andria o la mujer de Andros, Hecyra o la suegra, Heautontimorúmenos o El atormentado de sí mismo, Eunuchos o El eunuco, Phornio o Formión y Adelphi o Los hermanos. Plaute es va inspirar en els autors de la Comèdia nova grega, principalment Menandro.

Junt amb Plaute y Terenci, hi van haver altres autors importants. Són Marco Pacuvio, Cecilio Estacio i Quinto Ennio, autor de comèdies, de tragèdias i poemas. El primer en cultivar la tragèdia va ser Lucio Accio. El més gran autor de Roma va ser Lucio Aneneo Séneca. Els temes de les seves tragèdies són sempre grecs: Hércules furioso, Las troyanas, Medea, Fedra, Edipo, Agamenón, Tiestes y Hercules Eteo. També se li atribueix una comèdia, Octavia, la protagonista de la qual és la primera dona de Nerón. De Séneca s'ha dit que el seu teatre és més per ser llegit que per ser representat.

El Colosseu serveix per entretenir al públic. Aquest espai lúdic estava dedicat a activitats sanguinàries, com ho eren les lluites de gladiadors i feres, drames mitològics i naumàquies (batalles navals). Un altre tret del Colosseu és la de voler glorificar a la dinastia Flavia. Per la inaguració, es van donar 100 dies de festa, com ja he esmentat amb anterioritat. El Colosseu fou construït sota les ordres de Vespecià (68 - 79 d.C.), el primer emperador de la dinastia Flàvia, durant l'època imperial i, més concretament, durant l'Alt Imperi. Malgrat tot, el Colosseu reb el nom d'Amfiteatre Flavi perque tots els emperadors d'aquesta dinastia posaren el seu granet de sorra: Vespecià el va manar construïr, el seu fill, Tit (79-81 d.C.), el va inagurar donant 100 dies de festa amb 3 funcions diàries i gratuïtes al Colosseu, i Domicià (81 - 96 d.C.), germà de Tit, va ampliar-lo afegint-hi el quart i últim pis.

El Colosseu mostra la diferència entre la concepció del teatre pels grecs i la concepció del teatre pels romans. En el teatre romà la idea era interpretar fets històrics o batalles a l'arena del colosseu, de manera que el públic que vivia a la ciutat pogués presenciar-les. Quan els fets històrics eren representats al Colosseu, es glorificaven i s'exaltaven les qualitats del poble romà. Es van fer populars els combats d'èssers humans, anomenats gladiadors, amb animals.

Breu fragment de “Aulularia”, de Plaute.

“Que nadie se pregunte quién soy: voy a decirlo en pocas palabras. Soy el Lar doméstico de esta casa de donde me habéis visto salir. Hace ya muchos años que habito en medio de estas paredes y que las poseo; desde los tiempos del abuelo y del padre del que, en la actua­lidad, aquí reside. Pero resulta que su abuelo me confió, con el mayor secreto, una buena cantidad de oro y, a escondidas de todos, la enterró en medio del hogar y me suplicó que se la guardara. El hombre murió y, ved su avaricia: nunca quiso revelar el secreto ni a su propio hijo. Prefirió dejarle sin recursos ¡a su propio hijo! antes que indicarle el escondrijo del tesoro. Le dejó un pequeño pedazo de tierra para que viviera, no sin sufrimientos y con toda clase de privaciones. Des­pués que hubo muerto el que me confió el oro, comencé a observar si el hijo me trataría con mayor considera­ción que su padre. Pero, por lo que a él se refiere, la cosa anduvo todavía peor; cada día se preocupaba me­nos de mí y de rendirme culto. En respuesta, yo hice lo mismo con él: murió tal como había vivido. Dejó un hijo, éste que vive aquí ahora, que tiene el modo de ser igual al de su padre y su abuelo. Tiene una hija única, que cada día me hace ofrendas de incienso, de vino o de cualquier otra cosa; me obsequia con coronas. En atención a ella, hice que Euclión, su padre, encontrara el tesoro con el fin de poder darla en matrimonio más fácilmente, si la joven quería. Pues ella ha sido deshonrada por un joven que goza de muy buena posi­ción. Este joven no ignora quién es la doncella a la cual deshonró. Ella, en cambio, lo desconoce, y también que su hija haya sido violada. Hoy voy a hacer que el viejo vecino de al lado (señalando la casa de Megadoro) la pida en matrimonio, y voy a hacerlo para que el joven que la deshonró pueda, con facilidad, casarse con ella. Precisamente, el viejo que va a pedirla en matrimonio es tío del joven que la violó, de noche, en la víspera de las fiestas de Ceres. Pero ved ahora al viejo, ahí dentro, dando gritos, como acostumbra siempre. Echa fuera de la casa a su vieja esclava para que no logre saber el secreto. Y pienso que quiere inspeccionar su oro, no vaya a suceder que se lo roben.”

Al voltant del segle II d.C. el teatre romà ja havia entrat en decadència. L'Esglèsia cristiana va atacar el teatre romà perquè els autors eren gent molt lliure i en ocasions satiritzaven als cristians. Amb la caiguda de l'Imperi romà, el teatre es va enfonsar a Occident. Més tard, els trobadors i juglars s'encarregarien de proporcionar un nexe a l'activitat teatral.

EL TEATRE MEDIEVAL

Introducció

Hi ha una teoria que afirma que els orígens del teatre sempre han estat religiosos. Per exemple, els orígens del teatre grec són les festes en honor a Dionís. La religió és la primera manifestació cultural i ética dels pobles, i les religions amb mitologies o llibres sagrats son una mina de literatura i fantasía que acaben interpretant-se des del punt de vista literari o teatral.

El teatre medieval espanyol, com l'europeu, sorgeix del culte religiós. La missa, celebració de la religió cristiana, és en si mateixa un `drama'. Seran els clergues els quals, en el seu afany didàctic per explicar la Bíblia als fidels majoritàriament incults i analfabets, escriuen els primers diàlegs teatrals. No es donaven en aquest teatre els components del teatre actual. Ni els autors tenien una intencionalitat teatral, ni es donava una clara delimitació amb altres gèneres.

El teatre medieval espanyol té testimonis escassos i confusos. Es conserven molt pocs documents escrits i menys obres teatrals. La mostra més antiga de teatre castellà és “El Auto de los reyes magos” de finals del segle XII, que está dintre del teatre religiós.

El context històric: l'Edat Mitjana

L'Edat Mitjana és el període que transcorre des de la caiguda de Roma en poder dels Bàrbars (Any 476 d. de C.) fins a la caiguda de Constantinoble en poder dels Turcs (Any 1453 d. C.). Són els segles que es produeix el llarg trànsit entre el Món antic i modern, caracteritzat pel creixement del Cristianisme. Aquest període és caracteritza per la visió teocéntrica del món (l'home medieval és un home sotmès a déu) i una organització social estratificada: Nobles feudals, el cap dels quals és el Rei, els Vassalls i el Clergat. En aquesta etapa, la filosofia i la teologia van conformar la escolástica, un pensament orientat a unir fe i raó. Qui millor va representar aquest pensament va ser Sant Tomás de Aquino, que va desenvolupar cinc tesi que permetien demostrar, racionalment, l'existència de Déu. El saber es conreava en els monestirs i, més tard, en les universitats. En aquestes últimes, la teologia era una disciplina fonamental, però al costat d'ella, també s'impartien classes d'aritmètica, astronomia, gramàtica, música i altres. En el plànol musical es van destacar el cant gregorià i la polifonia, ambdós de caràcter religiós.

A l'edat mitjana hi va haver molta literatura, oral i escrita, i hi han dues etapes.

Mester de Juglaría: Una de les més importants manifestacions de la literatura medieval és la poesia èpica, fruit de l'ambient guerrer que es desenvolupa a l'Edat Mitjana. L'expressió més típica són els cantars de gesta, recitats pels juglars. El conjunt d'aquests cants és conegut sota el nom de “Mester de juglaría.” És conserva un fragment del Cantar de Roncesvalles i, per descomptat, el Cantar de Mio Cid, copiat a principis del segle XIII per un tal Per Abbat.

Mester de Clerecía: En el segle XIII, els clergues prenen el relleu dels juglars en la composició de grans poemes, però amb uns propòsits bastant diferents. Ja no es tracta d'exaltar les fetes dels grans herois nacionals, sinó de divulgar la cultura guardada fins a llavors en els monestirs. Aquests poemes reben el nom de "mester de clerecía". Alguns autors destacats van ser: Gonzalo de Berceo, Juan Ruiz Arcipreste de Hita i El Canceller Ayala.

El teatre medieval espanyol

El teatre medieval va sorgir de l'intenció dels clergues d'adoctrinar al poble mitjançant representacions, anomendades “autos”. Com hem dit a l'introducció, aquest teatre en un principi no tenia una finalitat teatral, sinó de transmetre al públic els valors de la Bíblia. Els “Autos” són representacions teatrals sobre els episodis de la Bíblia, fetes pels clergues, i que es dirigien a un públic analfabet.

D'una banda, es podia trobar un teatre religiós, de les esglésies, fet pels clergues. D'altra banda, existia alhora un teatre més popular, que no tenia fins especials a part d'entretenir. Aquest últim és el més semblant al teatre d'avui.

El teatre religiós va nèixer dintre de les esglésies. Amb el pas del temps, es van anar afegint elements profans i còmics a aquestes representacions i van acabar per abandonar les esglésies i van començar a realitzar-se en llocs públics: en els pòrtics i atris de les esglésies o en carros de juglars ambulants. Aquest teatre va esdevenir popular.

En el desenvolupament de les obres del teatre medieval popular, s'utilitzaven pintures escenogràfiques disposades una a continuació de l'altra, que ajudaven a representar les accions que es portaven a terme en diferents llocs. Tot i que algunes obres eren repetitives i massa extenses, interpolaven música i acció i explotaven les possibilitats còmiques en molts dels papers associats als vicis i al dimoni per a crear una fórmula dramàtica popular menys aclaparadora.

Algunes lleis d'Alfons X el Savi o normes de “sínodos eclesiásticos” apunten a manifestacions dramàtiques imprecises, realitzades per juglars de diversa formació, de les quals no és té constància però que ens fa imaginar que l'activitat teatral era important a Espanya.

Al segle XV apareixen les Moralitats. S'han perdut, creiem, molts dels “Autos” que s'hagueren representat al llarg del segle XV. Un còdex de la segona meitat del segle XVI, al que anomenem “Còdex d'Actuacions Velles” conserva nombroses obres religioses i algunes profanes, representades en molt diversos llocs de la Península. D'un convent franciscà conservem “El Auto” de la fugida a Egipte, datat entre 1446 i 1512 i anònim. Tracta sobre la volta de la Sagrada família a Egipte. San Juan bautista, ermità, converteix a un pelegrí a la Fe de Crist.

Tanmateix, no va ser fins el segle XVI quan neix l'autèntic teatre de la mà de Lope de Rueda.

Nota: el teatre medieval és un teatre del qual tenim menys constància que del teatre grec, que és més antic. Els testimonis són tan escassos i confusos que fins i tot alguns especialistes han dubtat sobre la seva existència fins el segle XV. Tot i això, les escasses obres conservades ens ajuden a entendre la mentalitat de l'edat mitjana. Els juglars féien actuacions teatrals, però no s'en conserva cap obra.

Tipus de representacions del teatre medieval:

Misteris i Moralitats: durant els festivals religiosos, que assíduament se celebraven en tota Europa medieval, era infaltable la representació dels misteris, petites peces didàctiques basades en l'evolució de la humanitat segons els principis cristians (des de la creació fins al judici final) i en les populars vides dels sants. Escrits per religiosos i interpretats pels veïns, comunament en l'interior o en l'atri de les esglésies o sobre grans carros construïts per a tal fi, els misteris eren tan suntuosos en la seva posada en escena com l'hi podia permetre cada comunitat. El pes de la realització va anar recaient en els gremis d'artesans, pel que se suposa que el nom misteris prové del francès métier (treball o ofici) encara que no va trigar a derivar a la concepció més religiosa. Una mica més tard, en el s. XV, van fer la seva aparició les moralitats, que no eren altra cosa que sermons representats. Van tenir una gran popularitat, sobretot a Anglaterra, on van destacar títols com “El castell de la perseverança”. L'objectiu de les moralitats era representar la lluita contra el pecat i el procés que permet a l'home comú arribar a la salvació de la seva ànima.

Les al·legories: van ser un subgènere provinent de les moralitats. En elles els personatges representaven qualitats abstractes com per exemple els set pecats capitals. Aquest gènere es desenvoluparà al llarg dels següents segles. Entre les seves obres es troben títols destacats com ho són La reina de les fades de Edmund Spencer i El viatge del pelegrí de John Bunya. La tradició de representar al·legories va sorgir a partir del Romanç de la rosa, la qual era una obra molt important.

Els tropos: eren melodies ampliades fins crear escenes dialogades com el Quem quaeritis llatí, en el qual els apòstols visiten el sepulcre de Crist resucitat. Els tropos s'enriqueixen amb ludi i altres cerimònies, fins a desembocar en el drama litúrgic, petita representació d'un episodi de la vida de Crist adaptada al curs de la Missa. Les seves variants més elaborades eren el drama sacro o el drama escolar, sobre vides de sants i redactades per estudiants. Fins a aquí s'escriu en llatí i es conserven escassos testimoniatges d'aquests textos.

“Los Autos”: representacions teatrals sobre els episodis de la Bíblia, fetes pels clergues, i que es dirigien a un públic analfabet al qual es volia adoctrinar.

“El Auto de los Reyes Magos”:

És la primera obra de teatre escrita en castellà. Es va escriure sobre el 1150 per un autor desconegut. És coneix amb el nom de “El Auto de los Reyes Magos”. Està incomplet i es va trobar a la Catedral de Toledo. La llengua del fragment desconcerta i apunta a una possible font francesa. Consta de 147 versos irregulars.

L'obra tracta sobre els Reis Mags i el nen Jesús. Els Reis Mags pensen com distingir que el Nen Jesús és Déu. Si tria l'encens enfront de l'or i la mirra, mostrarà la seva naturalesa divina. Pregunten a Herodes, que, alarmat, demana consell als seus savis.

Breu fragment de “El Auto de los Reyes Magos”:

“MELCHOR: Señores, ¿a cuál tierra queredes andar?

¿Queredes ir conmigo al Criador rogar?

¿Habedes lo veído? Yo lo voy [a] adorar.

GASPAR: Nos imos otrosí, si le podremos fallar.

Andemos tras la estrella, veremos el lugar.

MELCHOR: ¿Cómo podremos probar si es hombre mortal

o si es rey de tierra o si celestial?

BALTASAR: ¿Queredes bien saber cómo lo sabremos?

Oro, mirra, incienso a él ofreceremos;

si fuere rey de tierra, el oro querrá;

si fuere hombre mortal, la mirra tomará;

si rey celestial, estos dos dejará,

tomará el incienso quel' pertenecerá.”

EL TEATRE ANGLÈS DEL SEGLE XVII

Encara que va ser un autor contemporani de Miguel de Cervantes, crec que no és correcte analitzar-lo dinte del teatre del segle de l'or, ja que és un autor anglès. No obstant, Europa, i per tant Anglaterra, vivia un esplendor literari. Era el moment de l'edat moderna, quan la filosofia posa en dubte el pensament aristotèlic.

William Shakespeare

Autor teatral anglés, considerat el millor dramaturg de la història del teatre universal. Desgraciadament, és impossible saver molta cosa sobre la seva vida. Se sap que  William Shakespeare va néixer el 23 d'abril de 1564 i va morir el 23 d'abril de 1616. Va ser un dramaturg, poeta i actor anglès.

Va ser el primer fill baró d'un comerciant benestant, al si d'una família catòlica  Va estudiar a la escola de la seva localitat i, com a fill primogènit, estava destinat a heretar el negoci del seu pare. no obstant, segons alguns testimonis, el jove Shakespeare va començar a  treballar com aprenent de carnisser degut a la difícil situació econòmica que travessava el seu pare. Altres testimonis afirmen que es va convertir en mestre d'escola. És evident que a la seva adolescència va ser un gran lector, ja que posseïa una gran cultura. Al 1582 es va casar amb Anne Hathaway, filla d'un camperol, amb la que va tenir una filla, Susanna, al 1583, y dos bessons al 1558 —un nen, que va morir als 11 anys, i una nena. Sembla ser que va tindre que abandonar Stratford al ser trobat caçant a les propietats de sir Thomas Lucy, jutge de pau de la ciutat. És suposa que va arribar a Londres al 1588, i quatre anys més tard havia assolit l'èxit com a dramaturg. Va aconseguir el mecenatge de Henry Wriothesley, tercer compte de Southampton. La publicació de dos poemes eròtics, Venus y Adonis (1593) y La violación de Lucrecia (1594), y dels seus Sonetos li van donar una gran reputació. De fet, Shakespeare va escriure 38 obres teatrals que han passat a la història de la literatura universal. Les seves obres es representaven al teatre de El Globo. En aquell moment era prohibit que les dones actuessin i els personatges femenins eren interpretats per homes. Les seves obres van arribar a ser representades a la Cort de la reina Isabel I y del rei Jacobo I. Va morir el 23 d'abril de 1616 i va ser enterrat a la església de Stratford. Shakespeare va ser un contemporani de Miguel de Cervantes, qui va morir només deu dies abans que el literat.
La seva carrera literària és divideix en quatre períodes: 1) abans de 1594; 2) entre 1594 i 1600; 3) entre 1600 i 1608; i 4) des de 1608. les seves primeres obres van ser drames que tractaven sobre els enfrontaments civils a l'Anglaterra del segle XV. Aquestes obres, Enrique VI (1592) i Ricardo III (1593), tracten de les terribles conseqüències que va patir el país per la falta d'un govern i un projecte nacional fort, en part degut a l'egoisme dels polítics de l'època. Comèdies com La comedia de los equívocos (1592), una divertida farsa que, imitant l'estil de la comèdia clàssica romana, basa el seu interès en els errors de la identitat que provoquen dos parelles de bessons i els equívocs que es produeixen amb respecte a l'amor i la guerra; La doma de la bravía (1593), Los dos hidalgos de Verona (1594) y Trabajos de amor perdidos (1594). El segon període està marcat per la profunditat en la seva persona com autor teatral; de fet, en aquest període va escriure algunes obres, les més importants, que tracten sobre la història d'Anglaterra i les anomenades comèdies alegres, així dos de les seves millors tragèdies: Ricardo II (1595) i Enrique IV (1597). Tanmateix, les comèdies d'aquest període també son molt importants: Sueño de una noche de verano (1595), El mercader de Venecia (1596), Mucho ruido y pocas nueces (1599), Como gustéis (1600), Noche de Epifanía (1600) i Las alegres casadas de Windsor (1599). Dues grans tragèdies, de temàtica molt diferent, indiquen el final d'aquest període: Romeo y Julieta (1595) i Julio César (1599). Al tercer període Shakespeare va escriure grans tragèdies, a més de les anomenades comèdies fosques o agres. Hamlet (1601), que va ser la seva obra més universal, Otelo, el moro de Venecia (1604), El rey Lear (1605), Antonio y Cleopatra (1606), Macbeth (1606), Troilo y Cressida (1602), Coriolano (1608) i Timón de Atenas (1608). I les dues comèdies, A buen fin no hay mal principio (1602) i Medida por medida (1604), que es caracteritzen per qüestionar la moral oficial. Finalment, el quart període està marcat per tragicomèdies romàntiques, Pericles, príncipe de Tiro (1608), Cimbelino (1610), El cuento de invierno (1610), La tempestad (1611), el drama histórico Enrique VIII (1613) i Los dos nobles caballeros (1613).

Fins el segle XVIII, Shakespeare va ser considerat un autor difícil. Des del segle XIX, les seves obres han assolit el reconeixement del món sencer. Les seves obres mostren un profund i incomparable coneixement de la naturalesa humana i els grans dilemes. Totes les seves obres es continuen representant i es pot dir que ha creat un immens repertori de personatges de complicada psicologia. Podem afirmar que William Shalespeare és el millor dramaturg de la història de la humanitat.


Breu fragment de Hamlet, de William Shakespeare. És una part del famós dilema de Hamlet, príncep de Dinamarca, que s'inicia amb: Ser o no ser, aquest és el dilema.

"Morir…, dormir; no más! ¡Y pensar que con un sueño damos fin al pesar del corazón y a los mil naturales conflictos que constituyen la herencia de la carne! ¡He aquí un término devotamente apetecible! ¡Morir…, dormir! ¡Dormir!… ¡Tal vez soñar! ¡Sí, ahí está el obstáculo! ¡Porque es forzoso que nos detenga el considerar qué sueños pueden sobrevenir en aquel sueño de la muerte, cuando nos hayamos librado del torbellino de la vida! ¡He aquí la reflexión que da existencia tan larga al infortunio! Porque ¿quién aguantaría los ultrajes y desdenes del mundo, la injuria del opresor, la afrenta del soberbio, las congojas del amor desairado, las tardanzas de la justicia, las insolencias del poder y las vejaciones que el paciente mérito recibe del hombre indigno, cuando uno mismo podría procurar su reposo con un simple estilete? ¿Quién querría llevar tan duras cargas, gemir y sudar bajo el peso de una vida afanosa, si no fuera por el temor de un algo, después de la muerte, esa ignorada región cuyos confines no vuelve a traspasar viajero alguno, temor que confunde nuestra voluntad y nos impulsa a soportar aquellos males que nos afligen, antes que lanzarnos a otros que desconocemos? .”


Breu fragment de Macbeth, de William Shakespeare.


"Me pareció oír una voz que gritaba: «¡No dormirás más!… ¡Macbeth ha asesinado el sueño!» ¡El inocente sueño, el sueño, que entreteje la enmarañada seda floja de los cuidados!… ¡El sueño, muerte de la vida de cada día, baño reparador del duro trabajo, bálsamo de las almas heridas, segundo servicio en la mesa de la gran Naturaleza, principal alimento del festín de la vida! .”


Breu fragment de El rey lear, de William Shalespeare.


¡He aquí la excelente estupidez del mundo; que, cuando nos hallamos a mal con la Fortuna, lo cual acontece con frecuencia por nuestra propia falta, hacemos culpables de nuestras desgracias al sol, a la luna y a las estrellas; como si fuésemos villanos por necesidad, locos por compulsión celeste; pícaros, ladrones y traidores por el predominio de las esferas; beodos, embusteros y adúlteros por la obediencia forzosa al influjo planetario, y como si siempre que somos malvados fuese por empeño de la voluntad divina! ¡Admirable subterfugio del hombre putañero, cargar a cuenta de un astro su caprina condición! Mi padre se unió con mi madre bajo la cola del Dragón y la Osa Mayor presidió mi nacimiento; de lo que se sigue que yo sea taimado y lujurioso. ¡Bah! Hubiera sido lo que soy, aunque la estrella más virginal hubiese parpadeado en el firmamento cuando me bastardearon. "

EL TEATRE DEL SEGLE XVI I EL SEGLE DE L'OR

El context històric:

Per Segle d'Or s'entén l'època clàssica o d'apogeu de la cultura espanyola, essencialment el Renaixement del segle XVI i el Barroc del segle XVII, per a ser més clar en realitat dos segles escassos des de la publicació de la Gramàtica castellana d'Antonio de Nebrija (1492) fins a la mort de Calderón (1681). El resultat d'aquest apogeu es troba en l'obra de Miguel de Cervantes i Lope de Vega, encara que els signes de decadència comencen a mostrar-se en 1580; tot el segle XVII és ja un període de declinació econòmica, social i cultural.

Els autors del segle de l'or tenien un important bagatge cultural d'autors clàsics i literatura d'herència medieval, la qual cosa va influir en el llenguatge, els tópics i les figures retòriques, entre altres coses. Els autors van desenvolupar un llenguatge que es distingeix entre conceptisme i culteranisme. El conceptisme consisteix en utilitzar moltes idees amb el menor nombre possible de paraules. Els conceptistes usen associacions enginyoses de paraules, com paradoxes, antitesis, acudits i jocs palabras. El seu major representant va ser Quevedo. En canvi, el culteranisme busca la bellessa formal sense importar el contingut sinó la forma. Utilitza recursos expressius com l'hipèrbaton, la perífrasi i la metàfora. És un art de minories pel seu llenguatge fosc; el seu major representant va ser Góngora.

L'elecció de 1492 no és casual: en aquest any acaba el poder polític musulmà en la Península amb la conquesta del Regne de Granada, encara que una minoria morisca seguirà sent tolerada a Castella, Aragó i Andalusia fins al regnat de Felip III; per altra banda s'expulsa als jueus que no es cristianitzen i aquests funden colònies hispanes per tota Europa, Àsia i Nord d'Àfrica, on segueixen conreant la seva llengua i escrivint literatura en castellà i produint figures notables, com l'economista i escriptor José Penso de la Vega.

El Segle d'Or abasta dos períodes estètics, que corresponen al Renaixement durant el segle XVI, durant el regnat de Fernando el Catòlic, Carlos I i Felipe II, i al Barroc durant el segle XVII i els regnats de Felipe III, Felipe IV i Carlos II. L'eix d'aquestes dues èpoques o fases pot posar-se en el Concili de Trent i la reacció contrareformista. El Segle d'Or espanyol va tenir transcendència europea i va aportar novetats formals i obres mestres en literatura, música i pintura. Durant aquesta mateixa època, es produïa a Espanya un lent declivi en els aspectes econòmics, socials, militars i polítics.

El teatre del segle XVI i del segle de l'or:

Lope de Rueda, amb el seu teatre ambulant, va contribuir a la instalació de companyies de teatre a Espanya durant el segle XVI. De 1575 a 1587 es produeix una arribada masiva de companyies de teatre italianes. Aquest fet contribuirà al pas d'un teatre itinerant a un teatre urbà fixe. Durant aquests segles també proliferen els anomenats corrals de comèdies, que son teatres construits amb fusta i molt decorats.

Lope de Rueda:

Lope de Rueda és un autor dramàtic, poeta i comediant espanyol anomenat “el terenci sevillà” (“terenci” perqué en aquella època, que ja es pot considerar renaixement, es va recuperar la cultura clàsica i molts autors es van inspirar en escriptors de Grècia i Roma) i considerat com el fundador del teatre espanyol. Natural de Sevilla, neix en els primers anys del Segle XVI, en 1510 i mor a finals de 1565 o principis de 1566. D'ofici batihoja, va estar casat amb la còmica Mariana. Va introduir millores en la manera de representar els espectacles escènics, i atret per la bullanga i la faràndula, va entrar en una Companyia de teatre de comediants ambulant (Còmics de la Llengua) i va recórrer moltes ciutats espanyoles. El seu senzill i eficaç teatre va recórrer tots els camins de la península, i congregava als rústics espectadors. Per això, va ser el primer que va representar a Espanya obres teatrals davant un públic popular, en carrers i plazoletas assolint que el teatre es posés en contacte amb el poble.

Inventor de “Los Pasos”, breus entremesos plens de gràcia i senzillesa, pels quals desfilaven personatges populars com el rufián, el babau o la negra. Aquests posseïen vestimenta, posats i maneres d'expressió verbal típics de cada lloc i província d'Espanya. Eren obres curtes que precedien a les de més importància, i la seva fi era fer riure al senzill públic de la vida quotidiana, fent intervenir en ells personatges vius, reals (gairebé sempre humils), que parlaven un llenguatge rústic i graciós pel que la seva força còmica residia en la paraula més que en les situacions. Les seves obres van ser publicades al 1567 per Juan de Timoneda. Les més interessants eren precisament els passos, especialment el de Les Olives (1548). Altres títols: La carátula (1545), El Convidado (1546), La Tierra de Jauja (1547), El Rufián Cobarde, La Generosa, Paliza, Los Criados, Cornudos y Contentos, Los Lacayos, Ladrones, Pagar y no pagar.

Pedro de Urdemalas i Miguel de Cervantes:

Pedro de Urdemalas és el títol d'una de les comèdies famoses de Cervantes. Aquest escriptor acull al personatge en el seu univers literari, mostrant una vegada més la seva atracció pel folklore. No obstant això, Pedro de Urdemalas és un nom que té història. La referència més antiga, registrada en un document aragonès exhumat per Ubieto, ens remunta al segle XII fins a un lloc anomenat "campus de Pedro de Urdemalas." La primera referència literària apareix, segons José M. Blecua, en el Libro del paso honroso, de Suero de Quiñones, escrit cap a 1439-40. A partir d'aquesta aparició, el personatge transmigra per textos de Juan de l'Alzina, Lucas Fernández, Lope de Rueda, Timoneda i Francisco Delicado; realitza el Viatge de Turquia i acompanya a Perico dels Palotes i Pateta. Surt "La visita de los chistes" o "Sueño de la muerte" de Quevedo, i facilita el transvestiment de Laura en la comèdia suposadament lopesca Pedro de Urdemalas (1596--1606?). També protagonitza la novel·la inacabada “El sutil cordovés Pedro de Urdemalas, de Sales Barbadillo, i reapareix gairebé a fins de 1600 servint de disfressa a Laura, en la comèdia igualment titulada, escrita per Juan Bautista Diamante.

Aquest fragment és "de Pedro de Urdemalas, de Miguel de Cervantes. La seva lectura ens permet endevinar la virtut amb que Cervantes ambienta les seves obres en el folklore. L'obra està formada per molts personatges (llauradors, entre els quals destaquem noms com Lagartija o Hornachuelos; cavallers, entre els quals destaquem a Marcelo; un mossén anomenat Pascual; el rei i els seus regidors; el alguacil i dos farsants). Els personatges que componen l'obra ens permeten endevinar que és una obra típicament medieval i que mostra les classes socials i la figura del mal, encarnada pels farsants. És també una obra moral ja que, entre moltes coses, el rei és jutjat per la seva avarícia.

Breu fragment del primer acte de “Pedro de Urdemalas”, de Miguel de Cervantes; es sitúa en un moment de la obra en la que Clemencia i Clemente es disposen a casar-se i Pedro de Urdemalas felicita a Clemente:

“PEDRO: Nuestro amo, habéis de saber

que es merced particular

la que el cielo quiere hacer

cuando se dispone a dar

al hombre buena mujer;

y corre el mismo partido

ella, si le da marido

que sea en todo varón,

afable de condición,

más que arrojado, sufrido.

De Clemencia y de Clemente

se hará un junta dichosa,

que os alegre y os contente,

y quien lleve vuestra honrosa

estirpe de gente en gente,

y esta noche de San Juan

las bodas celebrarán,

con el suyo y vuestro gusto.

[CRESPO]: Señales de hombre muy justo

todas tus cosas me dan;

pero la boda otro día

se hará: que es noche ocupada

de general alegría

aquésta.

CLEMENTE: No importa nada,

siendo ya Clemencia mía:

que el gusto del corazón

consiste en la posesión

mucho más que en la esperanza.

PEDRO: ¡Oh, cuántas cosas alcanza

la industria y sagacidad!”

La Numancia i Miguel de Cervantes:

La Numància és una tragèdia en quatre jornades o actes escrita en vers. Va Ser composta a Madrid entre els anys 1581 i 1583, i impresa en l'any 1784. La seva trama gira entorn de la destrucció de la ciutat celtibera per Escipión Emiliano en l'any 133 a. C. La font d'inspiració de Cervantes és la descripció feta en la continuació de la Crònica de camp, publicada per l'historiador Ambrosio de Morales. Amb la finalitat de plantar cara a la ciutat rebel, el Senat envia Escipión que, juntament amb el seu germà Cinquè Fabio, Cayo Mario i Yugurta, es prepara per a prendre la ciutat. Es produeixen una sèrie de problemes, com la debilitat dels soldats romans. Escipión rebutjarà una ambaixada de numantins que volien una rendició honrosa.

Aquesta tragedia, amb la seva impetuosidad y dramatisme, no va pasar inadvertida pels crítics del teatre contemporani i els escriptors romàntics (Shelley, Humboldt, Goethe, Schopenhauer y altres).

Breu fragment del primer acte de “La Numància”, de Miguel de Cervantes:

“Entra ESCIPIÓN, YUGURTA, MARIO, y QUINTO

FABIO, hermano de Escipión, romanos

ESCIPIÓN: Esta difícil y pesada carga

que el senado romano me ha encargado

tanto me aprieta, me fatiga y carga

que ya sale de quicio mi cuidado.

De guerra y curso tan extraña y larga

y que tantos romanos ha costado,

¿quién no estará suspenso al acaballa?

¡Ah! ¿Quién no temerá de renovalla?

YUGURTA: ¡Quién, Cipión? Quien tiene la ventura,

el valor nunca visto que en ti encierras,

pues con ella y con él está segura

la victoria y el triunfo de estas guerras.

ESCIPIÓN: El esfuerzo regido con cordura

allana al suelo las más altas sierras,

y la fuerza feroz de loca mano

áspero vuelve lo que está más llano;

mas no hay que reprimir, a lo que veo,

la fuerza del ejército presente,

que, olvidado de gloria y de trofeo,

ya embebido en la lascivia ardiente;

y esto sólo pretendo, esto deseo;

volver a nuevo trato nuestra gente,

que, enmendando primero al que es amigo,

sujetaré más presto al enemigo.

¡Mario!

MARIO: ¿Señor?

ESCIPIÓN: Haz que a noticia venga

de todo nuestro ejército, en un punto,

que, sin que estorbo alguno le detenga,

parezca en este sitio todo junto,

porque una breve plática de arenga

les quiero hacer.

MARIO: Harélo en este punto.

ESCIPIÓN: Camina, porque es bien que sepan todos

mis nuevas trazas y sus viejos modos.”

Lope de Vega:

Félix Lope de Vega i Carpio (Madrid, 25 de novembre 1562-27 d'agost 1635), escriptor espanyol, considerat un dels més importants poetes i dramaturgs del Segle d'Or. Anomenat el Fénix dels enginys per alguns i el Monstre de la Naturalesa per Miguel de Cervantes, va crear la "fórmula" del teatre clàssic espanyol del Barroc, i en l'actualitat les seves obres continuen representant-se en festivals de teatre clàssic. És també un dels grans lírics de la llengua castellana i la seva petjada en la cultura espanyola continua viva. Va ser autor de 3.000 sonetos, 3 novel·les, 4 novel·les curtes, 9 epopeies, 3 poemes didàctics, i diversos centenars de comèdies; va conrear tots els gèneres literaris, llevat de la novel·la picarescca. La vida i obra de Lope de Vega van anar d'una exuberancia extrema. Va ser amic de Quevedo i enemic d'Alarcón, Cervantes i Góngora. En els seus últims anys de vida Lope de Vega es va enamorar de Marta de Nevares, un fet que pot considerar-se "sacrilegi" donada la seva condició de sacerdot; era una dona molt bella i d'ulls verds, com declara Lope en els poemes que li va compondre anomenant-la "Amarilis" o "Marcia Leonarda", com en les Novel·les que li va destinar. En aquesta època de la seva vida va conrear especialment la poesia còmica i filosòfica i va meditar serenament sobre la vellesa i la seva eixelebrada joventut en romanços com les famoses "barquillas".

En Lope de Vega va influir en dramaturgs posteriors, com Ruiz de Alarcón i Guillén de Castro y Bellvís. En els segles XVI i XVII va tenir molta importància l'Escola de teatre de Valencia. Valencia va ser un centre de la comedia en expansió, i els considerats millors dramaturgs valencians van ser Ruiz de Alarcón i Guillén de Castro y Bellvís.

De fet va ser Lope de Vega qui va crear el teatre clàssic espanyol del segle d'or amb una innovadora fòrmula dramàtica. En aquesta fòrmula barrejaba tragèdia i comèdia, trencant així amb les tres unitats de l'escola poètica italiana (Ludovico Castelvetro, Francesco Robortello). Tanmateix, les obres de Lope reben una important influència italiana.

Lope de Vega va escriure Arte nuevo de hacer comedias, renovant la comèdia espanyola. Aquesta obra és vital per entendre el teatre del segle de l'or.

En quant a l'acció, les comèdies de Lope utilitzen el anomenat “embrollo italiano” (explicar dues històries a la vegada en la mateixa obra, en general una principal i l'altre secundària, o una protagonitzada per nobles y un altra per vasalls). Els tres principals temes del teatre de Lope són l'amor, la fe i l'honor. Escriu Lope: “estos sentimientos mueven con fuerza a toda gente”).

Breu fragment del tercer acte de “Fuenteovejuna”, de Lope de Vega. El tema principal és l'aixecament d'un poble contra l'abús de poder del Comendador. Es planteja un conflicte social entre el senyor feudal i els seus vassalls. La unitat de tot poble és la base del triomf.

Aquest tercer i últim acte comença amb la reunió del poble amb l'objectiu d'analitzar el comportament del Comendador i si aquest és en realitat mereixedor de càstig, i en aquest cas com es podria aplicar. El Comendador és un personatge real que en aquella època s'encarregava de recaptar els tributs dels camperols:

“MENGO: También vengo yo a hallarme en esta junta.

ESTEBAN: Un hombre cuyas canas baña el llanto,

labradores honrados, os pregunta,

¿qué obsequias debe hacer toda esa gente

a su patria sin honra, ya perdida?

Y si se llaman honras justamente,

¿cómo se harán, si no hay entre nosotros

hombre a quien este bárbaro no afrente?

Respondedme: ¿Hay alguno de vosotros

que no esté lastimado en honra y vida?

¿No os lamentáis los unos de los otros?

Pues si ya la tenéis todos perdida,

¿a qué aguardáis? ¿Qué desventura es ésta?

JUAN ROJO: La mayor que en el mundo fue sufrida.

Mas pues ya se publica y manifiesta

que en paz tienen los reyes a Castilla

y su venida a Córdoba se apresta,

vayan dos regidores a la villa

y echándose a sus pies pidan remedio.

BARRILDO: En tanto que Fernando, aquél que humilla

a tantos enemigos, otro medio

será mejor, pues no podrá, ocupado

hacernos bien, con tanta guerra en medio.

REGIDOR: Si mi voto de vos fuera escuchado,

desamparar la villa doy por voto.

JUAN ROJO: ¿Cómo es posible en tiempo limitado?

MENGO: A la fe, que si entiende el alboroto,

que ha de costar la junta alguna vida.

REGIDOR: Ya, todo el árbol de paciencia roto,

corre la nave de temor perdida.

La hija quitan con tan gran fiereza

a un hombre honrado, de quien es regida

la patria en que vivís, y en la cabeza

la vara quiebran tan injustamente.

¿Qué esclavo se trató con más bajeza?

JUAN ROJO: ¿Qué es lo que quieres tú que el pueblo intente?

REGIDOR: Morir, o dar la muerte a los tiranos,

pues somos muchos, y ellos poca gente.

BARRILDO: ¡Contra el señor las armas en las manos!

ESTEBAN: El rey sólo es señor después del cielo,

y no bárbaros hombres inhumanos.

Si Dios ayuda nuestro justo celo,

¿qué nos ha de costar?”

Tirso de Molina:

Tirso de Molina és el següent autor important després de Lope de Vega. De fet, Tirso de Molina va ser deixeble de Lope de Vega, a qui va conèixer quan era estudiant a Alcalá de Henares. El 4 de novembre de 1600 ingressa a l'Ordre de la Mercè, ordenant-se mossém el 21 de gener de 1601 en el monestir de San Antolín de Guadalajara. A Toledo va estudiar Arts i Teologia i va començar a escriure; aquesta va ser la ciutat on va viure més temps. Al 1612 va escriure tres comèdies, i es creu que ja havia escrit abans una primera versió del "El vergonzoso en Palacio"; de 1611 és "La villana de La Sagra, de cap a 1613 El càstig del del penseque" i la trilogia de "La santa Juana", i de 1615 "Don Gil de les calzes verdes"; encara que aquest any va estrenar en el Corpus toledano l'acte "Los hermanos semejantes". Ja en aquells dies, si bé va conrear també temes religiosos, les seves sàtires i comèdies li havien donat problemes amb les autoritats religioses, un fet que el va dur a retirar-se entre 1614 i 1615 al monestir de Estercuel, a Aragó.

Entre 1616 i 1618 va estar a Santo Domingo, on va ser professor de teologia durant tres anys en la universitat i va intervenir en assumptes del seu Ordre. Això li permetrà conèixer nombroses històries de la Conquesta que usarà més tard en les seves obres. De tornada ja al 1618, s'instal·la a Madrid, on entre 1624 i 1633 apareixen les cinc Parts de les seves comèdies; aquestes "profanes comèdies" li va costar un gran escàndol i el rebutjament a Sevilla; al 1622 participa en el certamen poètic amb motiu de la canonización de San Isidre; al 1625 la Junta de Reformación creada a instàncies del Conde-duque de Olivares amb la reclusió al monestir de Cuenca per escriure comèdies profanes "i de dolents incentius i exemples", i demana el seu rebutjament i excomunió major si reincideix. Però Tirso de Molina va seguir escrivint i no es van prendre mesures majors contra ell al desinflarse les mesures moralitzadores del Conde-duque de Olivares. Va morir a Almazán el 1648.

Els especialistes afirmen que va ser Tirso de Molina qui va escriure El burlador de Sevilla y convidado de piedra (altres afirmen que va ser Andrés de Claramonte).

La seva obra ha influit la literatura posterior, en especial l'orígen del mite del Don Juan, “El burlador de Sevilla.” Va ser un dels dramaturgs més prolífics del segle de l'or. Va destacar en la comèdia en obres com Marta la Piadosa, Por el sótano y el torno, Don Gil de las calzas verdes i La villana de Vallecas. També va cultivar obres religioses com El colmenero divino, Los hermanos parecidos, No le arriendo la ganancia, Santo y sastre, la trilogía La santa Juana, La mejor espigadora, La vida y muerte de Herodes o La venganza de Tamar i El condenado por desconfiado.

L'estil de les seves obres és obertament conceptista, però les seves últimes obres tenen trets culterans. No obstant això, tenim que considerar a Tirso de molina un autor conceptista.

Argument de l'obra El burlador de Sevilla y convidado de piedra:

Un jove espanyol anomenat Don Juan Tenorio sedueix a Nàpols a la duquessa Isabela, fent-se passar pel seu nuvi, el duc Octavio. Aconsegueix escapar després de ser descobert. Viatja a Espanya i naugrafa a Tarragona, on torna a seduir a una donzella, aquesta vegada una pescadora el nom de la qual és Tisbea. Don Juan la deixà i va regressar a Sevilla. La història arriba a orelles del rei que busca arreglar la situació i compromet a Don Juan amb Isabela. Mentre, Don Joan es troba amb el seu conegut, el marquès de la Mota, el qual li parla sobre la seva estimada, donya Ana de Ulloa. Llavors, el jove va i enganya a la dama, però és descobert pel pare d'aquesta, Don Gonzalo de Ulloa, i s'enfronten en combat. Don Juan mata a Don Gonzalo i fuig. Mentre es troba lluny de Sevilla, realitza altres enganys. Després regressa a Sevilla. Es troba amb la tomba de Don Gonzalo i es burla del difunt, i el convida a sopar. No obstant això, l'estàtua d'aquest arriba a la cita (El convidado de pedra). Després, el mateix Don Gonzalo convida a Don Juan a sopar a la seva capella. El Burlador acudeix, i allí el Convidado Don Gonzalo es venja i mata a Don Juan Tenorio.

Breu fragment del primer acte de El burlador de Sevilla y convidado de piedra”. Diàleg d'amor entre tisbea, la pescadora, i Juan Tenorio, un truà:

“TISBEA: El rato que sin ti estoy

estoy ajena de mí.

JUAN: Por lo que finges ansí,

ningún crédito te doy.

TISBEA: ¿Por qué?

JUAN: Porque si me amaras

mi alma favorecieras.

TISBEA: Tuya soy.

JUAN: Pues, di, ¿qué esperas?

¿O en qué, señora, reparas?

TISBEA: Reparo en que fue castigo

de Amor el que he hallado en ti.

JUAN: Si vivo, mi bien, en ti,

a cualquier cosa me obligo.

Aunque yo sepa perder

en tu servicio la vida,

la diera por bien perdida,

y te prometo de ser

tu esposo.

TISBEA: Soy desigual a tu ser.

JUAN: Amor es rey

que iguala con justa ley

la seda con el sayal.

TISBEA: Casi te quiero creer,

mas sois los hombres traidores.

JUAN: ¿Posible es, mi bien, que ignores

mi amoroso proceder?

Hoy prendes con tus cabellos

mi alma.

TISBEA: Ya a ti me allano,

bajo la palabra y mano

de esposo.

JUAN: Juro, ojos bellos,

que mirando me matáis,

de ser vuestro esposo.

TISBEA: Advierte,

mi bien, que hay Dios y que hay muerte.

JUAN: ¡Qué largo me lo fiáis!

Ojos bellos, mientras viva

yo vuestro esclavo seré,

ésta es mi mano y mi fe.”

Calderón de la Barca:

Calerón de la Barca representa la culminació del desenvolupament del teatre barroc espanyol. Aquest dramaturg va introduir canvis al teatre comparables amb Lope de Vega.

El pare va voler que s'ordenés sacerdot perqué pogués cobrar una herència. No obstant, al 1620 Pedro Calderón de la Barca va canviar els seus estudis religiosos per la carrera militar, guanyant-se el rebutjament del seu pare. Calderón reflexa a les seves obres els conflictes entre pares i fills.

Segons el recompte que ell mateix va fer l'any de la seva mort, la seva producció dramàtica consta de cent deu comèdies i vuitanta actuacions sacramentals, lloes, entremesos i altres obres menors, com el poema Psale et sile (canta i calla) i obres més ocasionals. Encara que és menys prolífic que el seu model, el genial Lope de Vega, Calderón de la barca és tècnicament millor que Lope de Vega i de fet duu a la seva perfecció la fórmula dramàtica lopesca, reduint el nombre d'escenes d'aquesta i depurant-la d'elements lírics i poc funcionals. Amb ell, l'obra teatral va convertint-se en un espectacle barroc amb una acurada escenografia. Calderón també dóna importància a la música dintre d'una obra teatral.

Els personatges femenins de Calderón són excessivament masculins, no posseïxen la feminitat i encant natural de les dones de Lope. En l'apartat masculí, Calderón posseïx un repertori de personatges inoblidables com Don Lope de Figueroa, Pedro Crespo, el Príncipe Constante o un dels personatges més freqüentats per Calderón, el marit embogit de gelosia que representa Don Gutierre de El médico de su honra.

Calderón utilitza freqüentment símbols en les seves comèdies: la caiguda del cavall, que representa la deshonra; a més, usa algunes tècniques dramàtiques com la profecia o l'horòscop inicial en l'obra, que crea expectatives enganyoses per al públic. Calderón s'adona que de vegades la fórmula dramàtica barroca es artificial i mecànica i per això es permet de vegades fer jocs o bromes metateatrals, permetent als seus actors fer comentaris sobre els tòpics teatrals que els surten al pas. Amb Calderón de la Barca va adquirir plena rellevància en la comèdia barroca l'escenografia.

Calderón depura l'anterior teatre, de Lope de Vega, i en funda un nou, en el qual elimina les escenes inútils i fa que la trama giri entorn a un personatge. Calderón usa elements que siguin teatrals, i no solament lírics. Podem dividir l'obra de Calderón en dos registres.

En el primer registre trobem un grup d'obres on Calderón renova el teatre de Lope i estilitza el realisme costumbrista, però el teatre de Calderón és més cortesà que costumbrista. A totes les obres apareixen els tres temes del teatre barroc espanyol: l'amor, la religió y l'honor. Destaquen obres com El alcalde de Zalamea, en que sorgeix un conflicte entre l'honor individual (vist com la dignitat humana) d'un camperol ric, Pedro Crespo, la filla del qual ha sigut violada per un aristócrata anomenat don Lope de Figueroa. Calderón aprofundeix a les passions amoroses i com aquestes cegen l'ànima.

En el segon registre Calderón inventa, més enllà del seu anterior repertori, una forma poètica i simbòlica de fer teatre que uneix un teatre essencialment líric amb uns personatges que ascendeixen cap alló simbòlic i espiritual. Escriu llavors dramas fonamentalment filosòfics o teològics i comèdies mitològiques.

Destaquen obres amb autors atormentats per la passió tràgica, com El príncipe constante, El mágico prodigioso o La devoción de la cruz. El seu personatge més conegut és l'atormentat Segismundo de Polonia de La vida es sueño, considerada com l'obra més important del teatre de Calerón de la Barca. Aquesta època recull les qüestions més importants de la seva època: la llibertat o el poder de la voluntat, la precarietat de l'existència, considerada com un somni, i la consoladora idea de que en els somnis encara és possible fer el bé.

Breu fragment del primer acte de la vida es sueño, de Calderón de la Barca.Rosaura, disfressada d'home i acompanyada de Clarín, el seu escuder, es dirigeix a la cort de Polònia per venjar-se del seu promès Astolfo, que la va abandonar; porta una espasa que era del pare que no va conèixer. Arribant a Polònia, al vespre, sofreix un accident, albira una llum i arriba a la torre en la qual està tancat des del seu naixement Segismundo. En aquest punt es dóna el famós monòleg de Segismundo "Ai! misero del mi, ai, infelice", que s'estén per set desenes i el tema del qual és la llibertat. Segismundo es pregunta perquè no pot ser lliure si són lliures les aus, els animals, els peixos i fins i tot els rierols:

Descúbrese SEGISMUNDO con una cadena y la luz vestido de pieles.

“SEGISMUNDO:¡Ay mísero de mí, y ay infelice!

Apurar, cielos, pretendo,

ya que me tratáis así,

qué delito cometí

contra vosotros naciendo.

Aunque si nací, ya entiendo

qué delito he cometido;

bastante causa ha tenido

vuestra justicia y rigor,

pues el delito mayor

del hombre es haber nacido.

Sólo quisiera saber

para apurar mis desvelos

--dejando a una parte, cielos,

el delito del nacer-,

¿qué más os pude ofender,

para castigarme más?

¿No nacieron los demás?

Pues si los demás nacieron,

¿qué privilegios tuvieron

que no yo gocé jamás?

Nace el ave, y con las galas

que le dan belleza suma,

apenas es flor de pluma,

o ramillete con alas,

cuando las etéreas salas

corta con velocidad,

negándose a la piedad

del nido que dejan en calma;

¿y teniendo yo más alma,

tengo menos libertad?

Nace el bruto, y con la piel

que dibujan manchas bellas,

apenas signo es de estrellas

-gracias al docto pincel-,

cuando, atrevido y crüel,

la humana necesidad

le enseña a tener crueldad,

monstruo de su laberinto;

¿y yo, con mejor instinto,

tengo menos libertad?

Nace el pez, que no respira,

aborto de ovas y lamas,

y apenas bajel de escamas

sobre las ondas se mira,

cuando a todas partes gira,

midiendo la inmensidad

de tanta capacidad

como le da el centro frío;

¿y yo, con más albedrío,

tengo menos libertad?

Nace el arroyo, culebra

que entre flores se desata,

y apenas sierpe de plata,

entre las flores se quiebra,

cuando músico celebra

de las flores la piedad

que le dan la majestad

del campo abierto a su huída;

¿y teniendo yo más vida,

tengo menos libertad?

En llegando a esta pasión,

un volcán, un Etna hecho,

quisiera sacar del pecho

pedazos del corazón.

¿Qué ley, justicia o razón

negar a los hombres sabe

privilegios tan süave

excepción tan principal,

que Dios le ha dado a un cristal,

a un pez, a un bruto y a un ave?”

EL TEATRE DEL SEGLE XIX

El romanticisme

Va sorgir a finals del segle XVIII a Alemanya i Anglaterra. Al segle XIX, aquest moviment es va difondre per Europa, i es trobava ja en regressió. Va sorgir com un moviment revolucionari fins que es va convertir en postures més conservadores.

Es va adaptar a cada pais i a les seues característiques. La situació va fer possible que hi haguera diferents tipus de literatura romántica. Hi han dos tipus: historicista i costumista.

Els historicistes van manifestarse en contra del mon real amb la fugida a altres époques més espirituals, relacionades amb la natura. El seu públic era minoritari, encara que culte i elitista. Utilitzaven un llenguatge molt culte.

Els costumistes van posar de model els estils de vida rurals i els personatges, oficis i ambients populars. Van intentar convertir la llengua popular en llengua literària.

El romanticisme va afavorir la visió esterotipada de cada país. Imposava la revolució industrial el perill de desaparició davant del canvis vertiginosos.

La fantasía popular del romàntics va contribuir amb cançons i rondaies que reivindicaven la nostra história antiga, i va propiciar una exaltació “regionalista” que va esdevenir la Renaixença.

La Renaixença

Es lo contrari de la Decadència. Un periode on la nostra llengua va tornar als usos literaris cultes, que va anar íntimament lligat a un procés que acabà pero polititzar-se a finals del S.XIX i principis del S.XX.

Causes:

-La recuperació económica de finals del S.XVIII.

-Lafany investigadors dels ilustrats. La recerca arqueológica del nostre passar despertà l'interés per la llengua, les lleis i les institucions antigues.

-L'ús oficial del català durant la guerra del francés, que tenia com a objectiu atraure les simpatíes del catalans per la causa francesa. Durant la resisténcia a la invasió francesa, autors populars van difondre molta literatura antifrancesa.

-La difusió del Romanticisme. La seua reivindicació de la llibertat individual va ser el detonant d'una incipient consciéncia lingüística que es va reflectir en la Renaixença.

El teatre del segle XIX

Paral·lelament a l'aparició del teatre, va aparèixer a Europa un nou gènere literari, conegut com melodrama.

Apart, va aparèixer el teatre burgès, ja que la major part del públic que anava al teatre pertanyia a una classe benestant i intel·lectual, la burgesia. La burgesia havia assolit un immens poder econòmic durant el segle XIX, i llavors la classe baixa o pobre era l'anomenat proletariat. El teatre burgès recreava la vida a casa. L'espectador tenia la impressió d'assistir a un fet real; es va crear amb l'objectiu d'apropar el teatre a aquesta classe un escenari de tres parets: el públic ho observava a través d'una imaginaria quarta paret.

Apareix el naturalisme i la crítica social. A mitjans del segle XIX hi ha un creixent interès per el realisme, les motivacions psicològiques dels personatges, la preocupació pels problemes socials (que va conduir al naturalisme. Els dramaturgs es van plantejar que l'objectiu de l'art tenia que ser el mateix de la ciencia: millorar les vides de les persones. Això és el naturalisme: quan els directors de teatre és posen a observar la vida real i a retratarla.

El naturalisme és el responsable de l'aparició de la figura del director teatral modern. Tot i que totes les obres teatrals van ser organitzades per un autor, la idea de un director que interpreta el text, crea un estil d'actuació, suggereix els decorats i el vestuari sorgeix en aquest moment. La figura del director teatral és moderna.

El tret més important d'aquest teatre és la preocupació per problemes socials com la malaltia genètica, l'absurd del matrimoni com institució religiosa i vital i els drets de les dones.

En el teatre de França destaquem a Alexandre Dumas, i “La dama de las camelias”. En el teatre d'Anglaterra destaquem a George Byron, autor de Manfredo (1816). George Byron és el responsable d'una de les cites més famoses: “Jamás mueren en vano los que mueren por una causa grande.” Oscar Wilde és l'altre gran dramaturg i escriptor. El seu nom complet era Oscar Fingal O'Flahertie Wills Wilde. Escriptor i dramaturg anglo-irlandès, nascut el 16 d'Octubre a Dublín, Irlanda de 1854 i mort el 30 de Novembre de 1900 a París, França. Va tenir forts problemes legals a causa de la seva homosexualitat, que el van dur a la presó durant una temporada. Destaca per les seves obres, sobretot en teatre, on retrata la vertadera cara de la societat noble de la seva època. Demostra en cadascuna de les seves obres ser un gran coneixedor del comportament i pensament humà, i en les seves millor obres, fa ús de l'humor més anglès i més pur per descriure el món tal com ell el veia. La seva obra de teatre més importan és “La importancia de llamarse Ernesto” (1895).

Breu fragment de "La importancia de llamarse Ernesto”, d'Oscar Wilde. En aquest fragment els personatges critiquen a una familiar d'Archibaldo, que és noble. La literatura de Wilde està marcada per la crítica a la noblesa.

“GRESFORD- ¡Oh, con Susana va como la seda! Su madre es absolutamente insoportable. En mi vida he encontrado una gorgona semejante, no sé como son las gorgonas; pero no me cabe duda de que lady Bracknell es una. Por lo menos es un monstruo, sin ser un mito. ¡Dispensa, chico, no me acordaba que era tu tía!

ARCHIBALDO- No, si a mí me encanta oír hablar mal de mis parientes. Es lo único que me ayuda a soportarlos. Los parientes son un hatajo de gente absurda, que no tiene la más remota idea de cómo se debe vivir, ni el más leve instinto de cuando deben morirse.”

En el teatre espanyol destaquem “Don Juan Tenorio”, de José Zorrilla. És una adaptació de “Don Juan Tenorio y el convidado de piedra”, atribuït a Tirso de Molina. A Catalunya, destaquem a Àngel Guimerà, que és un dels autors més importants de la història del teatre. La seva obra més universal és “Terra baixa”.

Àngel Guimerà i Jorge va néixer a Santa Cruz de Tenerife el 6 de maig del 1845. Dramaturg, poeta i eminent orador polític. El seu pare, Agustí Guimerà, fill d'una antiga família del Vendrell (Baix Penedès), va anar a les illes Canàries per ajudar a un oncle seu que hi tenia establert, un negoci de vins. Al cap d'uns anys d'estada a Santa Cruz, es va casar amb Margarita Jorge, filla d'una família canària. Quan Guimerà no havia complert encara els set anys, el seu pare va decidir liquidar el negoci i traslladar-se amb la família a Catalunya.

Del 1859 al 1862, va estudiar al Col.legi de Sant Antoni, dels pares Escolapis, a Barcelona, on va aprendre la tècnica de versificar en castellà. De retorn al Vendrell, els germans Ramon i Vidales li van encomanar el seu fervor per la Renaixença i, gràcies a ells, es vincula al moviment literari català. Es reunien a la rebotiga d'una farmàcia de la plaça del Pi, amb joves intel.lectuals (Francesc Matheu, Francesc Ubach i Pere Aldavert, amb qui enceta una amistat de per vida).

El 1870, la família es trasllada a Barcelona i Guimerà va entrar en relació amb l'agrupació "La Jove Catalunya" i va publicar la primera poesia El rei i el conseller, a la revista "La Gramalla". Aquest mateix any, va assistir per primera vegada a la festa dels Jocs Florals.

El 1871 va ser un dels fundadors del setmanari «La Renaixensa», que posteriorment, ja convertit en diari, va dirigir fins al 1874.

El 1875 va obtenir un accèssit als Jocs Florals amb Indíbil i Mandoni, i l'any següent va guanyar la Flor Natural, amb Cleopatra; el 1877 va guanyar alhora la Flor Natural, l'Englantina i la Viola, per L'any mil, El darrer plany d'en Claris i Romiatge, respectivament i va ser proclamat Mestre en Gai Saber. Bona part de la seva producció poètica va ser recollida en un volum el 1887, amb pròleg de Josep Yxart i dibuixos de Josep Lluís Pellicer i Antoni Fabrés. El 1920 va publicar el Segon llibre de poesies amb pròleg de Lluís Via.

Atret pel teatre, el 1879 va estrenar la seva primera tragèdia en vers, Gala Placídia, seguida, el 1883, de Judith de Welp , obres que se situen dins la tradició del romanticisme històric.

El 1884, va a viure amb la família del seu amic Pere Aldavert, amb la qual conviurà fins a la mort.

El 1886, va estrenar El fill del rei , que el consagra com a autor teatral i li va obrir les portes dels escenaris estatals. Dos anys després, Mar i cel , que va obtenir un èxit sense precedents, va ser traduïda a vuit idiomes, va iniciar la projecció internacional de l'autor. Aquesta obra va iniciar l'etapa de plenitud de Guimerà, que es va estendre fins al 1900, i en la qual va estrenar les seves obres més representatives: Maria Rosa (1894) i Terra baixa (1897), i La filla del mar (1900), repetidament portades al cinema, i que recullen amb trets realistes els homes i els conflictes de la Catalunya coetània. Les tendències romàntiques s'hi mostren més matisades i hi ha constància de les seves inquietuds socials.

Manelic, el protagonista de Terra baixa, encarna les virtuts de l'home que ha crescut enmig de la natura i s'enfronta amb una societat egoista i corrumpuda. Dins una òptica conservadora, va tractar ja aquest tema a La festa del blat (1896), en la qual un anarquista deixa els seus ideals en entrar en contacte amb un món rural i arcaic.

El 1889 va presidir els Jocs Florals de Barcelona i va ser elegit president de la Lliga de Catalunya. El seu catalanisme és explícit en dos monòlegs, Mestre Oleguer(1892) i Mort d'en Jaume d'Urgell (1896), recreació de dos episodis històrics amb inquietuds contemporànies.

Unes altres obres escrites durant aquests anys, d'una qualitat desigual, són Rei i monjo (1890), La boja (1890), L'ànima morta (1892), Jesús de Natzaret (1894), Les monges de Sant Aimant (1895) i Mossèn Janot (1898).

A partir del 1900 va intentar connectar amb els nous corrents sense tenir en compte, com diu Carme Arnau, que "amb el seu esforç, ha assolit una personalitat i una universalitat indiscutibles". En aquesta nova etapa escriu drames realistes i cosmopolites, d'escassa autenticitat, que va assenyalar una ràpida davallada en la seva producció: Arran de terra (1901), La pecadora (1902), Aigua que corre (1902), La Miralta (1905), entre d'altres.

Va produir encara obres de qualitat, com Sol, solet (1905), amb què va retornar al drama realista de temàtica rural, i L'aranya (1906), d'arrel naturalista.

Els gustos modernistes s'evidencien en La Santa Espina (1907), La reina vella (1908), Titaina (1910), Sainet trist (1910) i La reina jove (1911).

Després d'uns quants anys de silenci, va reprendre la seva activitat amb Jesús que torna (1917), condemna no argumentada de la guerra, i Indíbil i Mandoni (1917) que recupera la temàtica dels anys de joventut.

Els darrers anys del segle XIX, Guimerà havia assolit el cim del seu prestigi. Va tenir un paper important en la política del moment: va ser portador del Memorial de Greuges a Madrid, va intervenir en l'Assemblea de la Unió Catalanista de Manresa (26 de marc del 1892); va ser elegit el 1894 president d'aquella entitat i va presidir també l'Assemblea de Balaguer. Com a president dels Jocs Florals, el 1892, va començar el seu discurs amb "Catalunya no ha mort", que va ser àmpliament comentat per la premsa de 'època i va tenir un fort ressò popular. Va ser elegit president de l'Ateneu Barcelonès (1895), on va pronunciar en català, fet insòlit a l'època, el seu discurs inaugural. Els seus discursos polítics, pronunciats arreu de Catalunya, van ser recollits en el volum Cants a la pàtria , publicat el 1906, i dedicat al seu amic Pere Aldavert.

El 1909, en rebre un homenatge de la multitud, la seva figura era ja més representativa que combativa. Àngel Guimerà va estar acompanyat a la tribuna pels senadors, pels diputats a Corts i pels directors dels diaris de tot Catalunya.

Va ser membre numerari (1911) de l'Institut d'Estudis Catalans.

Del 23 de febrer al 3 de març del 1924, l'actor Enric Borràs va fer una curta tanda de funcions per acomiadar-se del públic català abans d'embarcar cap a Amèrica. Es van representar, entre d'altres, Terra baixa, Mar i Cel i Mossèn Janot. Aquestes van ser les darreres vegades que Guimerà va sortir a l'escenari reclamat pels aplaudiments entusiàstics del públic.

Va morir a Barcelona, al seu domicili del carrer Petritxol, el 18 de juliol del 1924.

Àngel Guimerà va reflectir a les seves obres el seu estat d'ànim. Ell va ser fill d'una parella que no s'havia casat, i va ser rebutjat socialment. Els seus pares no el podien reconèixer com a fill per aquest motiu. A les seves obres explica l'existència d'una societat amb prejudicis i molt opressora, que és la societat catalana de l'època, i podem veure a Terra baixa com imagina un món ideal, sense homes, simbolitzat per la terra alta, la muntanya, on viu en Manelic.

Ja que Guimerà va viure una infantesa on va ser rebutjat a les seves obres apareix sempre un personatge fosc, del qual no es sap el seu origen. Aquest personatge reflecteix l'estat d'ànim i les creences de Guimerà.

Aquest escriptor només es va enamorar un cop, i va ser de Rosa Rubió. Però aquest amor no va ser possible. Blanca Rubió pertanyia a una classe social inferior, i no va ser acceptada pels pares de Guimerà. Apart, els pares de Blanca Rubió tampoc acceptaren a Guimerà perquè el consideraven un home poc estable i massa enamorat de la literatura. Aquest fet el va reflectir a l'obra Maria Rosa, on explica la vida de Blanca Rubió.

Ja que Guimerà és un romàntic, va ser un escriptor catalanista. El romanticisme proclama, entre altres coses, la recuperació de la cultura pròpia, que en aquest cas en la catalana. Per exemple, un dels máxims escriptors d'Alemanya, on en aquell moment estava naixent un sentiment romàntic i nacionalista, va ser Goethe. Guimerà és un escriptor que vol defensar Catalunya i utilitza el català per escriure. En aquell moment molts escriptors van recuperar l'antiga cultura catalana, les tradicions i els escriptors que la fundaren, com Ramon Llull, creador del català literari. Guimerà és anterior a la primera gramàtica catalana de Pompeu Fabra, i el seu català no coneix les normes. Més endavant, entraria al Institut d'Estudis Catalans. És impossible entendre l'obra de Guimerà si no és coneixen els seus trets nacionalistes i romàntics i la seva tasca vers el català, a més del seu amor per les tradicions i la cultura. Guimerà va ser un esperit català.

EL TEATRE DEL SEGLE XX

Introducció: Del teatre del segle XIX al teatre del segle XX

De fet, no podem parlar de transició d'un segle a un altre o d'una cultura a una altre, ja que el trajecte del teatre segueix el seu curs i els canvis que pateix es produeixen per noves idees, pensaments. No obstant, a finals del segle XIX s'inicia al si del teatre una recerca del realisme, vers un teatre romàntic i idealitzat. Els comencaments del segle XX estàn marcats per la bohèmia, que influeix molt en l'art. Durant aquest segle una sèrie de formes teatrals innovadores apareixaràn a l'escena.

A principis del segle XX, a Catalunya, en ple moviment modernista, hi ha una distinció entre la bohèmia daurada i la bohèmia negre. La bohèmia daurada era el teatre de la burgesia, i la temàtica teatral era de tragèdies, històries d'amor, etc. La bohèmia negra estava formada per artistes de classe inferior, i les obres tractaven sobre temes de crítica social. Cal dir que a Espanya influeix molt una generació, la generació del 98 (Valle-inclán, Unamuno, etc).

Així, podem dir que a principis del segle XX hi ha una revolució dintre del món del teatre. Aquest canvi es degut, entre altres factors, al creixement demogràfic, el proletariat (que era una classe nombrosa i demanava millores), etc.

El teatre de principis del segle XX

Des del segle XIX als principis del segle XX, hi van haver quatre autors essencials en la renovació del teatre espanyol; van ser Unamuno, que la va iniciar, i Azorín, Valle-Inclán i, finalment, Federico García Lorca (que ja pertanyia a la generació del 27, no com els tres anteriors, que formen part de la generació del 98).

Ramón del Valle-Inclán y de la Peña va nèixer a Villanueva de Arosa, Pontevedra, 28 d'octubre de 1866 i va morir a Santiago de Compostela el 5 de gener de 1936), va ser un dramaturg, poeta i novelista espanyol que va formar de la Generació del 98, i està considerat un dels autors més importants de la literatura espanyola del segle XX.

“Luces de bohemia” tracta de l'última nit de Max Estrella, un poeta miserable i cec. De fet, l'autor es va inspirar en el novelista Alejandro Sawa. A partir d'aquesta figura real Valle-Inclán crea una obra sobre la tràgica mort d'un escriptor mediocre, al mateix temps que fa un retrat de la impossibilitat de viure en un país opressiu, injust i tancat.

Breu fragment de “Luces de bohemia”, de Ramon de Valle-Inclán. En aquest moment de l'acció, Max Estrella parla a un bar amb un borraxo i el amo del local. En aquesta obra, Max parla de la seva mediocritat sense por, al mateix temps que critica la societat de l'època. També podem observar en el text el canvi radical que pateix el teatre de principis del segle XX.

“EL BORRACHO: ¡Cráneo previlegiado!
MAX: Yo nunca tuve talento. ¡He vivido siempre de un modo absurdo!
DON LATINO: No has tenido el talento de saber vivir.
MAX: Mañana me muero, y mi mujer y mi hija se quedan haciendo cruces en la boca.

Tosió cavernoso, con las barbas estremecidas, y en los ojos ciegos un vidriado triste, de alcohol y de fiebre.

DON LATINO: No has debido quedarte sin capa.

LA PISA BIEN: Y ese trasto ya no parece. Siquiera, convide usted, Don Max.
MAX: Tome usted lo que guste, Marquesa.
LA PISA BIEN: Una copa de Rute.
DON LATINO: Es la bebida elegante.
LA PISA BIEN: ¡Ay! Don Latino, por algo es una la morganática del Rey de Portugal. Don Max, no puedo detenerme, que mi esposo me hace señas desde la acera.
MAX: Invítale a pasar.

Un golfo largo y astroso, que vende periódicos, rie asomado a la puerta, y como perro que se espulga, se sacude con jaleo de hombros, la cara en una gran risa de viruelas. Es el REY DE PORTUGAL, que hace las bellaquerías con Enriqueta LA PISA BIEN, Marquesa del Tango.

LA PISA BIEN: ¡Pasa, Manolo!
EL REY DE PORTUGAL: Sal tú fuera.
LA PISA BIEN: ¿Es que temes perder la corona? ¡Entra de incógnito, so pelma!
EL REY DE PORTUGAL: Enriqueta, a ver si te despeino.
LA PISA BIEN: ¡Filfa!
EL REY DE PORTUGAL: ¡Consideren ustedes que me llama Rey de Portugal para significar que no valgo un chavo! Argumentos de esta golfa desde que fue a Lisboa, y se ha enterado del valor de la moneda. Yo, para servir a ustedes, soy Gorito, y no está medio bien que mi morganática me señale por el alias.”

Finalment, l'últim gran renovador del teatre va ser Federico García Lorca, poeta i dramaturg. La seva obra pateix moltes innovacions en el llenguatge i en la manera d'organitzar les escenes, que no s'anomenen escenes, sinó quadres (un nom més poètic).

Federico García Lorca fou un poeta espanyol nascut a Fuentevaqueros (Granada), el 1898. Va dedicar la seua vida a la literatura, especialment a la poesia amb llibres com "Cante Jondo", "Romancero Gitano", emmarcats a la seva Andalusia natal i amb temes de la cultura popular, escrits entre 1921 i 1932. Posteriorment se trasllada als Estats Units on escriu "Poeta en Nueva York", una obra més avantguardista. Torna després a Espanya, on continua al món de les arts, fins i tot es dedica a la pintura. Es dedica també al teatre, escrivint obres cabdals de la literatura espanyola com "La casa de bernarda Alba". Poeta avantguardista, va morir assassinat a mans d'elements franquistes durant la Guerra civil espanyola, quan només tenia 38 anys.

“Bodas de sangre”, de Federico García Lorca, és una producció poètica i teatral que gira entorn a un sentiment tràgic. Està englobat en un paisatge andalús tràgic i universal. El tema principal que se tracta en aquest drama és la vida i la mort. Pero d'una manera única, en la qual figuren mites i llegendes que sorprenen al lector o espectador; és un món fosc de amors i desamors, que deriven en gelosia, persecucions i com a tràgic final, la mort. L'autor reflexa que l'amor és l'únic sentiment que pot vèncer la mateixa mort. És donen a conèixer mites i costums que en aquella època existien i que encara avui perduren a les comunitats gitanes.


Breu fragment de “Bodas de sangre”, de Federico García Lorca. En aquest moment de l'acció, que es situa al segon quadre (Lorca divideix les accions per quadres), els familiars s'adonen de que la núvia ha fugit, possiblement amb el seu estimat, Leonardo.

“Novio: (Saliendo) No está.

Madre: (Inquieta) ¿No?

Padre: ¿Y adónde puede haber ido?

Criada: (Entrando) Y la niña. ¿donde está?

Madre: (Seria) No lo sabemos.

(Sale el novio. Entran tres invitados.)

Padre: (Dramático) Pero ¿no está en el baile?

Criada: En el baile no está.

Padre: (Con arranque) Hay mucha gente. ¡Mirad!

Criada: ¡Ya he mirado!

Padre: (Trágico) ¿Pues dónde está?

Novio: (Entrando) Nada. En ningún sitio.

Madre: (Al padre) ¿Qué es esto? ¿Dónde está tu hija?

(Entra la mujer de Leonardo.)

Mujer: ¡Han huido! ¡Han huido! Ella y Leonardo. En el caballo. Van abrazados, como una exhalación.

Padre: ¡No es verdad! ¡Mi hija. no!

Madre: ¡Tu hija, sí! Planta de mala madre, y él, él también, él. Pero ¡ya es la mujer de mi hijo!

Novio: (Entrando) ¡Vamos detrás! ¿Quién tiene un caballo?
Madre: ¿Quién tiene un caballo ahora mismo, quién tiene un caballo? Que le daré todo lo que tengo, mis ojos y hasta mi lengua...”.

Paral.lelament al teatre espanyol, sorgeix a Nordamèrica una forma teatral que assolirà molt èxit durant el segle XX, sobretot a teatres de Broadway, a Nova York, i més endavant a Hollywood, el paradís del cinema que es troba a Los Angeles. En la dècada de 1920 els musicals van sorgir a partir d'una lliure associació en forma d'una sèrie de cançons, danses, peces curtes còmiques basades en altres històries, que algunes vegades eren serioses, i es contaven a través del diàleg, la cançó i la dansa. Un grup a càrrec de Richard Rodgers i Oscar Hammerstein II va perfeccionar aquesta forma en la dècada de 1940. Ja durant la dècada de 1960 gran part de l'espectacle havia deixat el musical per a convertir-se en una mica més seriós, fins i tot ombrívol. A la fi de la dècada següent, no obstant això, possiblement com resultat de creixents problemes polítics i econòmics (dels quals el públic desitjava escapar), van tornar els musicals (molts d'ells reposicions) sota un signe de desmesura i luxe, posant-se l'accent en la cançó, el ball i la comèdia fàcil.

El teatre durant la segona guerra mundial, la guerra civil espanyola i postguerra

Avans de analitzar aquesta etapa, cal esmentar noves formes teatrals que apareixen al panorama europeu i americà. Les innovadores formes teatrals son les següents:

Teatre simbolista


Los simbolistes van fer l'anomenada “desteatralització”. Van despullar el teatre de paràmetres tecnològics y escènics del segle XIX, i el van substituir per l'espiritualitat pròpia del teatre, que tenia que estar carregat de simbologia. El ritme del teatre era lent i semblant a un somni.


El teatre expressionista


El moviment expressionista va tenir el seu apogeu a les primeres dècades del segle XX, principalment a Alemania. Els expressionistes exploren els aspectes més violents de la ment humana, creant un món de malsons a l'escenari.



Teatre del absurd


A la 2 Guerra Mundial va nèixer el teatre del absurd, després d'una guerra que va deixar un món desil·lusionat i trist. L'absurd manca de lògica i no es pot relacionar amb u n context teatral o un text dramàtic. És un teatre sense acció conseqüent, ja que la vida dels mateixos personatges manca de sentit.

Aparició de grups teatrals


Es possible que es degui a Antonin Artaud la aparició d'una sèrie de grups teatrals. Citem el Teatre Laboratori de Jerzy Grotowski y el Teatre de la Crueltat de Peter Brook.

La guerra civil espanyola i el teatre

Al 1936 explota a Espanya la guerra civil, que enfronta als espanyols durant molts anys. Les conseqüències del conflicte va ser molt greu: es va trencar el lligam amb la cultura anterior i molts escriptors es van exiliar.

Quan va acabar la Segona Guerra Mundial, la majoria dels països imposen un fort bloqueig polític i econòmic al règim de Franco. Espanya es troba aïllada de la resta del món. En 1950, Estats Units aixeca el bloqueig diplomàtic i Espanya és admesa com membre de l'ONU. El país, a poc a poc es va desenvolupant, arribant a un nivell econòmic i industrial bastant important en els anys setanta. La censura, imposada després de la Guerra Civil, va fer que molts escriptors haguessin d'ajustar les seves obres a la llei. Uns altres van preferir anar-se d'Espanya o publicar les seves obres en altres països. Lluny d'Espanya, els exiliats escriuen obres de gran interès. Al 1975, després de la mort de Franco i la coronació del rei Juan Carlos I, les llibertats democràtiques eliminen la censura i molts escriptors tornen a Espanya.

Aquestes son les tres grans etapes de la literatura a Espanya

1 Els primers anys que segueixen a la Guerra Civil es caracteritzen per l'escassa producció literària. Els escriptors es mantenen al marge de qualsevol influència política i ideològica. La seva temàtica se centra en els temes humans.

2 Un grup d'escriptors partidaris del nou règim polític, veuen amb optimisme el futur d'Espanya. La seva literatura conta amb el suport del poder i els seus temes solen ser tradicionals i religiosos.

3 En la tercera etapa es troben els escriptors que intenten reflectir la realitat espanyola. Unes vegades denuncien la situació social, la fam, la injustícia i la misèria amb un llenguatge agre i dur. Altres vegades tracten d'expressar el desemparament de l'home i la seva destinació tràgica. A aquesta etapa la hi nomena realisme social.

El teatre de postguerra

Teatre de evasió o humor.

Busca distraure a un públic que vol riure i fugir dels problemes de la guerra.

Miguel Mihura

Va néixer a Madrid en 1905. El seu pare era actor, autor i empresari teatral. Va estudiar batxillerat, idiomes, dibuix, pintura i música. En 1942 va fundar La codorniz, que va dirigir fins a 1946. Va morir a Madrid al 1977. En 1932 va publicar la seva comèdia més important:: Tres sombreros de copa, però ningú es va atrevir a estrenar l'obra perquè trencava amb els esquemes tradicionals. Va escriure guions de cine, com el de la pel·lícula Bienvenido, Mister Marshall y comèdies com “Tres sombreros de copa.”

Breu fragment de “Tres sombreros de copa”, de Miguel Mihura. L'acció de l'obra es desarrolla a una habitació d'un hotel de províncies, on Dionisio, el protagonista, passa la seva última nit de solter. Es té que casar a l'endemà amb una noia que pertany a una família tradicional de províncies. En el mateix hotel s'allotja una companyia d'artistes de varietats. Dionisio s'enamora d'una ballarina encantadora i innocent anomenadada Paula. Junts somien emocionants i poètiques aventures, que son impossibles per les noces de l'endemà. Es posa al descobert la rigidesa la falsedat i l'absurd dels convencionalismes que regeixen la societat. Paula i Dionisio pensen que poden ser feliços junts; però l'ordre establert és més fort que el seu amor i els seus somnis.

“DIONISIO-(La besa nuevamente.) ¡Paula! ¡Yo no me quiero casar! ¡Es una tontería! ¡Ya nunca sería feliz! Unas horas solamente todo me lo han cambiado... Pensé salir de aquí hacia el camino de la felicidad y voy a salir hacia el camino de la ñoñería y de la hiperclorhidria...

PAULA.- ¿Qué es la hiperclorhidria?

DIONISIO.- No sé, pero debe de ser algo imponente... ¡Vamos a marcharnos juntos...! ¡Dime que me quieres, Paula!

PAULA.- ¡Déjame dormir ahora! ¡Estamos tan bien así...!

(Pausa. Los dos, con las cabezas juntas, tienen cerrados los ojos. Cada vez hay más luz en el balcón. De pronto se oye el ruido de una trompeta que toca a diana y que va acercándose más cada vez. Luego se oyen unos golpes en la puerta del foro.)

DON ROSARIO.- (Dentro) ¡Son las siete, don Dionisio! ¡Ya es hora de que se arregle! ¡El coche no tardará! ¡Son las siete, don Dionisio!

(Él queda desconcertado. Hay un silencio y ella bosteza y dice.)

PAULA.- Son ya las siete, Dionisio. Ya te tienes que vestir.

DIONISIO.- No.

PAULA.- (Levantándose y tirando la manta al suelo.) ¡Vamos! ¿Es que eres tonto? ¡Ya es hora de que te marches...!

DIONISIO.- No quiero. Estoy muy ocupado ahora...

PAULA.- (Haciendo lo que dice.) Yo te prepararé todo... Verás... El agua... Toallas... Anda. ¡A lavarte, Dionisio...!”

Enrique Jardiel Poncela

Com ja he esmentat anteriorment, Enrique Jardiel Poncela va estar influït pel mite de Don Juan Tenorio. Per això, la seva obra té trets misògins. Va nèixer al 1901 y va morir al 1952. Va destacar com dramaturg pel seu llenguatge àcid i irònic. Va escriure, entre altres obres “Las siete vidas del gato” i “El sexo débil ha hecho gimnasia.”

El teatre social

A la dècada dels cinquanta va aparèixer el teatre de denúncia, la temàtica del qual és l'injustícia i les pobres condicions de vida de l'ésser humà. En aquest moment destaca el millor dramaturg espanyol del segle XX, Antonio Buero Vallejo.

Va néixer a Guadalajara en 1916. Va començar a estudiar pintura; la guerra va interrompre els seus estudis que no va tornar a reprendre. A partir de 1946 es va dedicar a escriure teatre. Al 1949 va obtenir el Premio Lope de Vega amb la seva obra "Historia d'una escala", que es va estrenar amb gran èxit. Va aconseguir diverses vegades el Premi Nacional de Teatre i al 1986, el Premi Cervantes, màxim guardó de les lletres espanyoles.

Les seves obres més importants son: Historia de una escalera, El concierto de San Ovidio( on planteja el tema de la explotació de l'home i la seva lluita per la llibertat), Un soñador para un pueblo; Hoy es fiesta; Las Meninas; Palabras en la arena; En la ardiente oscuridad; Aventura en lo gris; La Tejedora de sueños; Casi un cuento de hadas; La señal que se espera; Irene o el tesoro; Madrugada; Las cartas boca abajo.

Breu fragment de “Un soñador para un pueblo” de Buero Vallejo. On s'explica la història del Marqués de Esquilache, ministre de Carles III. Les seves reformes, que busquen millorar la vida del poble espanyol, son criticades per alguns sectors. Esquilache és acusat de progressista i reformador.

“ESQUILACHE.-(Ríe levemente.) ¿Me acusa de hipócrita? (Se levanta y pasea.) Pues bien è vero. Pero ¿qué es un hipócrita? Pues un desdichado que sólo acierta a tener dos caras. En el fondo, un ser que disimula mal, a quien insultan con ese epíteto los que disimulan bien. El hipócrita Esquilache tiene que mentir, pero miente mal y es detestado. No es uno de esos hombres encantadores que tienen una cara para cada persona: él sólo tiene dos y se le transparenta siempre la verdadera... (Grave.) La verdadera es la de un hombre austero que, si entra en el juego de las dádivas y de los halagos, nada quiere para sí. La de un hombre capaz de enemistarse con toda la nobleza española si tiene que defender cualquier medida que pueda aliviar la postración de un país que agonizaba.

VILLASANTA.- Y que tiene que afrancesarse para revivir, ¿no?

ESQUILACHE.- Por desgracia, es verdad. ¿Cree que soy enemigo de lo español? He aprendido a amar a esta tierra y a sus cosas. Pero no es culpa nuestra si sus señorías, los que se creen genuinos representantes del alma española, no son ya capaces de añadir nueva gloria a tantas glorias muertas...

VILLASANTA.- ¿Muertas?

ESQUILACHE.- Créame, duque: no hay cosa peor que estar muerto y no advertirlo. Sus señorías lamentan que sus principales ministros sean extranjeros, pero el rey nos trajo consigo de Italia porque el país nos necesitaba para levantarse. Las naciones tienen que cambiar si no quieren morir definitivamente.

VILLASANTA.- ¿Hacia dónde? ¿Hacia la Enciclopedia? ¿Hacia la "Ilustración"? ¿Hacia todo eso que sus señorías llaman "las luces"? Nosotros lo llamamos, simplemente, herejía.

ESQUILACHE.- (Se estremece.) No hay hombre más piadoso que el rey Carlos y usía sabe que no toleraría a su lado a quien no fuese un ferviente católico.

VILLASANTA.- Sin duda por eso han apagado sus señorías las hogueras del Santo Oficio.

ESQUILACHE.- (Después de un momento.) Hemos apagado (Recalca.) cristianamente las hogueras del Santo Oficio porque nuestra época nos ha enseñado que es monstruoso quemar vivo a un ser humano, aunque sea un hereje. El infierno es un misterio de Dios, duque: no lo encendamos en la tierra.

VILLASANTA.- Blanduras, marqués. Blanduras tras las que se agazapan la incredulidad, y que nos traerán lo peor si no lo cortamos a tiempo.

ESQUILACHE.- ¿Lo peor?

VILLASANTA.- (Se levanta.) La desaparición en España de nuestra Santa Religión.

ESQUILACHE.- (Ríe.) Mal confía en ella si cree que puede desaparecer tan fácilmente. Le aseguro que dentro de uno o dos siglos, a los más intransigentes católicos no se les ocurrirá ni pensar en quemar por hereje a un ser humano. Y no por eso la religión habrá desaparecido. Puede que esos católicos se crean sucesores directos de sus señorías; pero en realidad serán nuestros sucesores. Y ése es todo el secreto: nosotros marchamos hacia adelante y sus señorías no quieren moverse. Pero la Historia se mueve.

VILLASANTA.- Es fácil hablar del futuro sin conocerlo.

ESQUILACHE.- El que no quiera cambiar con los cambios del país se quedará solo.

VILLASANTA.- (Ríe.) No será otro acto de hipocresía, marqués...

ESQUILACHE.- ¿Por qué iba a serlo?

VILLASANTA.- Vamos, señor ministro. Supongo que no ignora que el pueblo está arrancando los bandos de capas y sombreros. No parece que quiera cambiar mucho...

ESQUILACHE.- (Después de un momento.) El pueblo sabe aún muy poco... Y quizá es ahora fácil presa de perturbadores sin ocupación... Tal vez de protegidos sin trabajo. (Se miran fijamente. Esquilache agita dos veces la campanilla y dice secamente.) Siento no poder atender a su petición, duque. No sería honesto.”

“Un soñador para un pueblo” és una gran obra de teatre i està plena d'un llenguatge acurat. Vallejo aconsegueix una ambientació molt bona en l'època del Marqués d'Esquilache. Aquest dramaturg traca sempre el tema de la llibertat de l'home, i per aquest motiu fa obres històriques de l'època de la Guerra del francès. La Guerra del francès i la dictadura franquista tenen molta semblança en quan a la repressió i al desig de llibertat de les persones. Vallejo també tracta el tema de la dignitat a “En la ardiente oscuridad”, on un cec és internat a una escola per cecs amb trets sectaris. Aquesta escola intenta transmetre que els cecs poden ser persones normals, i és una gran mentida. El nou alumne és nega a assumir el que ensenyen en aquesta escol.la. Ell només busca assumir el seu problema i viure amb la impossibilitat de veure. És una gran obra sobre la dignitat de l'home i les grans mentides en que viu.

EL TEATRE A LA ACTUALITAT

Teatre català reconegut

ELS JOGLARS


Albert Boadella i Carlota Soldevila funden Els Joglars com una part de l'Agrupació Dramàtica de Barcelona (ADB) que llavors figurava com una secció del Cercle Artístic de Sant Lluc.

Primera representació pública de dos "mimodrames" al Palau de les Nacions de Montjuïc dins del Primer Saló de la Imatge de Barcelona. L'espectacle aplegava dos mimodrames d'uns quinze minuts de durada cadascun, on es presentaven els personatges més característics del cinema dels anys vint: el seductor, el galant, la ingènua, la vampiressa i d'altres tipus secundaris. La representació es va fer damunt d'una tarima, a l'alçada de la pantalla, com si fos realment una projecció. A l'estil del cinema mut, un pianista (Joan Pineda) acompanyava la representació.
Sinopsis de “Laetius”, obra dirigida per Albert Boadella que ens pot ajudar a entendre el particular estil de “Els joglars.”


“LAETIUS”. ESPECTACLE-REPORTATGE SOBRE UN RESIDU DE VIDA POST-NUCLEAR

"Laetius" en llatí vol dir aproximadament “més que la vida i més que la mort.”

Sinopsis argumental


L'autodestrucció de la humanitat és donada per segur. La terra és un petit planeta destinat dins l'immens ordre còsmic a produir cicles de vida i autodestruir-la.
La sofisticació dels enginys nuclears que ens envolten, fan pensar amb tota seguretat que travessem els últims moments del nostre cicle, ja que posseïm tot el que cal per provocar-ne el final. Dins l'ordre social els símptomes són semblants també als finals d'altres cicles passats: Diluvis, Sodoma, etc.; podem afirmar, per tant, que ens trobem en una immillorable actitud per accionar el commutador.

Després del cataclisme nuclear una nova forma de vida relativament similar a l'home (almenys exteriorment) reneix. Lentament, malgrat trobar-se en una terra estèril i desèrtica, LAETIUS, que és el nom d'aquesta curiosa criatura, anirà creant una nova manera de viure i de relacionar-se amb els seus iguals. Progressivament evolucionarà al mateix ritme que ho farà el seu entorn terrestre.

LAETIUS serà el protagonista del nou cicle, un ser amb algunes mutacions respecte al seu avantpassat home, però sobretot amb grans avantatges derivats de la seva íntima relació amb la terra i especialment de la magnífica adaptació al medi ambient.



Els actors s'estimen profundament el ser que han creat, senten per ell un autèntic respecte i veneració, que augmenta a mesura que el van coneixent més. Potser ens trobem de nou amb aquesta tendresa experimentada en altres casos per creadors de sers vius (Jekyl i Hyde, Pygmalió, Frankenstein).

Paral·lelament doncs, a l'evolució de LAETIUS i en forma de reportatge anirem seguint, a més dels detalls fonamentals d'aquesta evolució, els profunds sentiments que mouen els actors a l'hora de donar vida a aquest nou ésser.

- 1 -