RESUM TEMA 13 – Història del Món Contemporani

13. UN MÓN DIVIDIT EN BLOCS (1945-1991)

Entre l’any 1945 i el 1991, els Estats Units es varen consolidar com la primera potència econòmica i militar del món occidental capitalista i varen exercir un lideratge indiscutible. El model de vida americà, basat en el consum elevat que permetia la prosperitat i en un sistema polític liberal democràtic, va ser emulat per tots els països capitalistes. L’Europa occidental va experimentar un creixement econòmic important i una democratització de la vida política, i el Japó, devastat el 1945, es va convertir en una gran potència econòmica. L’etap d’expansió es va veure frenada el 1973, quan l’augment dels preus del petroli va originar una crisi profunda i prolongada.

D’altra banda, l’URSS també va experimentar un creixement extraordinari i es va convertir en el gran rival dels Estats Units. El sistema comunist es va imposar a tota l’Europa de l’Est i després es va expandir per Àsia, per Àfrica i, fins i tot, per Amèrica, i va assolir la màxima extensió i influència durant els anys setanta.

A mitjan dècada del 1980, un sèrie de problemes al bloc soviètic, sota la presidència del Gorbatxov, varen comprotar l’inici de reformes profundes que varen provocar la crisi del sistema, la desaparició del socialisme a l’Europa de l’Est i l’enfonsament de l’URSS. Al començament de la dècada del 1990, es va posar fi a la política de blocs, sorgida de la Segona Guerra Mundial, i el món va entrar en una nova etapa històrica.

1. EL MÓN CAPITALISTA: L’HEGEMONIA DELS ESTATS UNITS

Al final de la Segona Guerra Mundial, la supremacia dels Estats Units al món occidental era indiscutible. Sota la seva hegemonia, els països industrialitzats d’economia capitalista –l’Europa occidental, el Japó, el Canadà, Austràlia, etc.- va conèixer, entre el 1945 i el 1973, una època de prosperitat i d’estabilitat política.

La potència econòmica dels Estats Units es basava en diversos factors. Primer, una quantitat notable de recursos naturals i un control de les principals matèries primeres al món, com el petroli. Segon, un sistema científic i tecnològic que assegurava una innovació constant. Tercer, una gran modernitat de l’empresa capitalista, que va afavorir la creació d’empreses multinacionals, és a dir, les que s’estenien per tot el món s’adaptaven a cada país. Aquest desenvolupament estava potenciat per una capacitat financera extraordinària. La banca nord-americana era la més gran, la més dinàmica i ña que tenia un volum més gran de negocis internaionals. El dòlar, convertible en or fins al 1971, es va consolidar com la moneda mundialdereferència,i el valor de les mercaderies més importants es fixava en aquesta moneda. La primacia del dòlar va arrencar dels Acords de Bretton Woods el 1944, que van portar a la creació del Fons Monetari Internaciona (FMI) i del Banc Mundial.

La prosperitat de les dècades del 1950 i del 1960 va comportar un gran augment de la demanda de productes i del consum entre la població. Els Estats Units va assolir el nivell de vida més alt de la seva història i van construir un model de societat extremament pròsper i dinàmica: el de més població activa, el que donava més facilitats per canviar de feina i ascendir en l’escala social mitjançant l’enriquiment, el que mostrava una llibertat d’empresa més gran i el que tenia un sistema financer que facilitava en major grau l’obtenció de crèdits i préstecs.

La prosperitat no va suposar la desaparició de les desigualtats. Cap al 1960 , entre el 20% i el 25% de les famílies eren de raça negra. A causa de l’absència de sistemes generalitzats de protecció social, entre la població pobra hi havia una gran marginació social. A més, la concentració de grups marginals en uns barris urbans determinats, junt amb la delinqüència, la droga i la facilitat d’accés a les armes de foc, va derivar en una taxa de violència més alta que en altres societats occidentals.

Les desigualtats socials van propiciar, durant la dècada del 1970, una gran contestció social. La lluita per la igualtat de drets dels negres va tenir com a màxim exponent Martin Luther King, defensor de la no-violència i de la integració social de la minoria negra. L’aparició de nous líders (Malcom X) i d’organitzacions (Panteres Negres) van radicalitzar el moviment. La protesta juvenil es materialitzà en el naixement del moviment hippy, que defensava la no-violència, la llibertat sexual i la vida comunitària, i que renegava del consumisme nord-americà, alhora que introduïa hàbits trencadors (cabells llargs, nova indumentària...). D’antra banda, els moviements feministes, Women’s Lib, va denunciar el sexisme de la societat i van reclamar la igualtat de drets i d’oportunitats.

El sistema polític nord-americà es va convertir en model de la democràcia capitalista. Es basat en la constitució del 1787, que ha estat modificada per nombroses esmenes com la que suprimeix l’esclavitud (1868) o la que reconeix el dret a votar de la dona (1929). Garanteix el sufragi universal, la llibertat de partits polítics i un ampli conjunt de drets públics i individuals. Estableix una estructura d’Estat federal, que agrupava estats que mantenen el seu propi govern (amb lleis pròpies, tribiunals propis i un gran nombre d’atribucions i competències), però que alhora reconeix l’autoritat d’institucions i lleis comunes al conjunt del país. Estableix un sistema presidencialista, el qual el president és elegit directament per la població i deté la part essencial del poder executiu (govern). Les cambres legislatives són el Senat i la Cambra de Representants.

El complicat mecanisme lectoral i la necessitat de recursos econòmics importants per a les campanyes fan que el sistema polític americà sigui essencialment bipartidista, amb dues grans formacions. D’una banda, el Partit Republicà, que representa els interessos més conservadors i té el suport dels grans industrials, comerciants i agricultors. De l’altra , el Partit Demòcrata, que té el suport dels sindicats i de les minories (població negra de les grans ciutats, catòlics, jueus, etc.) i presenta un programa de caràcter més social.

Els governs de la postguerra va estar en mans del demòcrata Harry Truman (1945-1952) i del republicà Dwight D. Eisenhower (1952-1960). Es va caracteritzar pel desenvolupament d’una política profundament anticomunista (“caça de bruixes”) i d’un fort conservadorisme, fer que va fer ajornar tota una sèrie de lleis de caràcter social (drets civils per als negres, extensió de la Seguretat Social...). L’onada conservadora va començar a retrocedir durant el segon mandat d’Eisenhower, quan es va apartar del govern els elements ultraconservadors.

L’elecció del demòcrata John F. Kennedy (1960-1963) va inaugurar una nova etapa en la política interior americana. Kennedy va impulsar un programa, la Nova Forntera, amb tres eixos d’actuació preferencial: la lluita contra la pobresa i la segregació racial; el fenomen del progrés científic i tencològic per guanyar la cursa espacial (arribada del primer home a la Lluna el 1969) i, finalment, el foment de la pau. L’administració demòcrata va desenvolupar un programa per posar fi a la segregació racial de la població negra (llei sobre els drets civils i lleis no discriminatòries) i per ajudar els menus afavorits (programa de pensions, subvenció federal a les escoles...). Després de l’assassinat de Kennedy, aquesta política va ser, en part, contunuada pel seu successor Lindon B. Johnson (1963-1968).

Els moviments de protesta social de la dècada del 1960 van influir en l’electorat més conservador, que el 1968 va inclinar la balança de l’elecció presidencial a favor del republicà Richard Nixon, que va ser substituït arran de l’afer d’espionatge anomenat Watergate (1974). Els republicans van tornar al poder amb els mandat de Ronald Reagan (1980-1988) i de George H. W. Bush (1988-1992). En general, van fer una política altament liberal que implicava el suport a les grans empreses, la reducció dels programes d’ajuda social i un augment de la despesa militar.

La situació europea era ben diferent de la nord-americana. La guerra s’havia desenevolupat principalment a Europa i, davant la magnitud de la devastació, el més urgent era la reconstrucció econòmica. Tot i que va ser fonamental l’ajuda dels Estats Units a través del Programa de Recontrucció Europa (Pla Marshall), la recuperació econòmica també va ser deguda a la capacitat de les societats europees per assimiliar ràpidament les noves tecnologies i els mètodes empresarials importats dels Estats Units. Van tenir una rellevància especial els plans d’integració econòmica, que es van concretar en la creació de l’OECE (Organització Europea de Cooperació Econòmica) i en el Mercat Comú, antecedent de l’actual Unió Europea. La recuperació econòmica va anar acompanyada en un primer moment d’un fort creixement de la població, l’anomenat baby boom. A la dècada del 1955-1965, l’Europa occidental va assolir una taxa de natlitat del 20%°.

Així, a partir del 1950 va tenir lloc el conjunt de l’Europa occidental un llarg període de prosperitat. La Gran Bretanya, França, Alemanya, Itàlia, els Països Baixos i els països nòrdics es van situar una altra vegada al capdavant de l’economia mundia. Europa va augmentar la potència en la seva indústria i l’agricultura va començar a tenir menys importància en el producte nacional brut dels països desenvolupats (llevat de França). La poblaciço va començar a emigrar a les ciutats, per la qual cosa va disminuir la població activa en el sector primari i va augmentar considerablement en la indústria i en els serveis.

Les transformacions socials també van ser ràpides i profundes. La modernització de les societats europees va quedar reflectida en la incorporació de la dona a la vida econòmica, l’extensió del laïcisme a la societat i, especialment, en el desenvolupament important dels sistemes de protecció social , que van generar el que coneixem com a Estat del benestar.

Després del conflicte mundial, la majoria dels països occidentals van consolidar sistemes polítics democràtics. Només en alguns països en mantenien règims dicatorials. A Portugal, la dictadura de Salazar, iniciada el 1928, es va mantenir fine el 1974. A Grècia, la dictadura dels coronels instaurada després d’un cop d’Estat el 1967 va durar fins el 1974. I a Espanya, la dictadura del general Franco, sorgida de la Guerra Civil (1939), es va mantenir com un règim profundament repressiu i antidemocràtic fins la mort del dictador, el 1975.

A les democràcies europees, el poder executiu és exercit per uns governs responsables davant d’un Parlament elegit per sufragi universal, hi ha una pluralitat de partits, hi ha constitucions parlamentaristes i s’hi defensen els drets individuals i els col·lectius. A diferència del model bipartidista americà, en l’espectre polític d’Europa hi ha una diversita més gran de partits que es presenten a les eleccions i que es reparteixen els escons parlamentaris de manera proporcional.

Les forces que dominen el panorama polític europeu des de la postguerra es poden dividir en tres grans tendències:

- Els partits conservadors i democratacristians. Proposen un model de societat inspirat en els valors cristians. Sovint s’anomenen populars i han evolucionat des de posicions molt conservadores i anticomunistes cap a actituds de reforme social. Van ocupar en molts estats després de la Segona Guerra Mundial i van ipulsar el creixement econòmic.

- Els partits socialistes o laboristes. Són una força amb una gran tradició a Europa i, sols o amb coalicions, van ser els grans protagonistes de les transformacions entre els anys cincuanta i seixanta. Han abandonat les referències explícites al marxisme i presenten un programa reformista (socialdemòcrata) amb un paper destacat del sector públic en benefici de les classes menys afavorides, la qual cosa els ha convertit en els grans artífex de l’Estat del benestar.

- Elscomunistes. Van tenir una influència important en la conjuntura de la Guerra Freda (a França, Itàlia...), però la caiguda del mur de Berlín va significar, pràcticament, la seva desaparició. Més tard, es van iniciar processos de reconversió i de coalició amb altres forces alternatives.

Els règims polítics instal·lats a l’Europa occidental a partir de l’any 1945 es van caracteritzar per una alternança en el poder entre les grans famílies polítiques, fonamentalment conservadores i socialdemòcrates, i perl consens en la creació d’un Estat social. A la dècada del 1950, la majoria dels governs van tenir un marcat caràcter anticomunista i un predomini conservador. Van ser els anys de la Itàlia democratacristiana de De Gasperi, de la França de De Gaulle, de l’Alemanya d’Adenauer i de la Gran Bretanya de Churchill i de Macmillan.

Els anys setanta van conèixer un cert gir a l’esquerra, afavorit per la distensió de la Guerra Freda, la consolidació democràtica i el creixement econòmica. Els partits socialistes van accedir a molts governs europeus i van desenvolupar polítiques que tendien a un repartiment més equitatiu de la riquesa. Els socialdemòcrates s’han mantingut al poder gairebé sense interrupció als països nòrdics (Suècia i Noruega) i han protagonitzat etapes de transformacions socials a la Gran Bretanya (1945-1951), a Alemanya (1969-1982) i , en coalició, a Bèlgica, Holanda i Itàlia.

Malgrat aquests progressos, a Europa van osrgir nombrosos i importans moviments de protesta social. Les revoltes van ser protagonitzades majoritàriament per joves que, desencantats de la societat del benestar, massa conformista, no se sentien representats pels partits politics convencionals i defensaven la necessitat de canviar el sistema. Van destacar els moviments estudiantils a Amèrica i a Europa, que van culminar en la revolta a França del mai del 1968, que va plantejar noves demandes i valors alternatius: llibertat sexual, nou model de família, anticonsumisme, defensa del medi ambient, etc.

Després de la Segona Guerra Mundial el Japó va quedar arruïnat del tot, però es va refer d’una manera espectcular. Entre el 1955 i el 1973 va tenir el ritme de creixement econòmic més elevat del conjunt dels països de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) i es va convertir en la segona potència econòmica mundial. La producció industrial es va triplicar i la taxa anual de creixement gairbé va duplicar la dels països de l’Europa occidental. L’espectacular recontrucció durant la postguerra va ser recolzada tèncicament i financerament pels Estats Units, que volien tenir un aliat a Àsia per tal de contrarestar la influència de l’URSS i de la Xina.

En aquest “miracle” japonès, l’Estat hi va tenir un paper molt important. El sector públic va fomentar el creixement de la indústria pesant (acer, construcció naval, química...), va elaborar un règim fiscal que afavoria l’estalvi privat i la inversió, i va iniciar una planificació eficaç. L’economia es va especialitzar en productes de consum d’alta tecnologia (electrònica, informàtica i robòtica) i va aconseguir un percentatge important dels mercats mundials, gràcies, en part, a la baixa cotització del ien, que va augmentar la competitivitat internacional dels productes japonesos.

A més, cal tenir en compte les condicions del mercat laboral japonès, molt diferents de les dels altres països capitalistes. La tradició imposava un respecte a la jerarquia i una disciplina de treball molt rigorosa, factros que repercutien en una productivitat elevada i un salaris inferiors. A canvi, la majoria dels treballadors mantenien una gran estabilitat a la feina, i això afavoria la lleialtat a l’empresa i la reducció de la comflictivitat. També cal destacar la flexibilitat de l’estructura empresarial, on coexistiexen grans companyies dedicades a l’exportació, amb petites empreses dedicardes a activitats tradicionals.

A causa del creixement del nivel de renda i de la influència occidental, el Japó va començar a adoptar les pautes de la societat de consum i hi va aumentar la venda d’electrodomèstics, automòbils i altres béns. La industrialització també va originar un increment vertiginós de la població urbana i industrial enfront de la pagesia. Això explica que el Japó presenti una de les densitats urbanes més altres del planeta i un índex elevat de contaminació ambiental. La concentració de la població a les grans ciutats va provocar, des de mitjan dècada del 1970, una intesa especulació del sòl i lencariment del preu dels habitatges, la major part dels quale eren de dimensions reduïdes. D’altra banda, la degradació del medi ambient ha estat un dels problemes del seu creixement, resultat d’una administració més preocupada per garantir l’èxit de les empreses que per preservar l’entorn.

En l’àmbit polític, després de la Segona Guerra Mundial hi va haver un període d’ocupacioó nord-americana, es va aprovar una COnstitució (1946) i es va instaurar un sistema liberal parlamentari, amb l’emperador com a monarca constitucional, sufragi universal, drets individuals i col·lectius, i llibertat de partits. El govern ha estat monopolitzar, des del 1955, pel Partit Liberal Demòcrata, de caràcter molt conservador i que agrupa els grans empresaris.

2. CRISI I TRANSFORMACIÓ DEL CAPITALISME A OCCIDENT

Coincidint amb la divisió bipolar del món, es va desenvolupar una època de creixement econòmic sense precedents. No obstant això, una profunda crisi al començament de la dècada del 1970 va comportar l’última gran transformació del capitalisme.

Després de la Segona GuerraMundial, l’economia basada en el capitalisme va gaudir d’un llarg període de prosperitat anomenat el dels trenta anys gloriosos (1945-1973). El creixement es va basar en el desenvolupament extraordinari de tot tipus d’indústries, en l’augment de la productivitat a causa de l’aplicació de noves tecnologies i en l’alt consum de fons d’energia.

En aquest període, les taxes de creixement anual de la producció mundial van superar el 5% i, en algun moment, van arribar al 8%. El creixement del Japó encara va ser més gran, i va arribar a taxes superiors al 10% anual. El conjunt de la producció mundial en tots el sectors (agricultura, mineriai indústria) va triplicar el seu valor i les exportacions mundials es van multiplicar per set. A més, als països industrialitzats s’hi van imcorporar països emergents: a Amèrica, el Brasil i l’Argentina; a Europa, Espanya; Àsia, Corea del Sud, Taiwan, Hong Kong, Singapur i Malàsia, coneguts com els “dragons del Pacífic”, i a Àfrica, la Unió Sud-americana.

No obstant això, aquest desenvolupament tenia elements negatius i costos socialsforts. Un dels seus suports era la compra de matèries primeres (minerals, tèxtils i energètiques) a països menys desenvolupats, sotmesos al sistema capitalista, a preus molt avantatjoso. El creixement, per tant, es va concentrar al món capitalista desenvolupat i als països socialistes, amb l’URSS al capdavant, mentre que a altres regions del plantea es va accentuar encara més les diferències amb els països rics.

Aquest creixement econòmics trepidants es va aturar d’una manera brusca al començament de la dècada del 1970. El model de creixement econòmica basat en els baixos costos de les matèries primeres, l’expansió de les empreses multinacionals i la venda a preus alts de nous productes tecnològics va entrar en crisi. Amb l’augment dels preus de les matèries primeres, a causa de la gran demanda, es van produir augments generalitzats de preus i inflació a molts països.

D’altrra banda, els Estats Units, potència clau en el creixement econòmic mundial, va patir una desacceleració econòmica. L’agudització de la guerra del Vietnam va fer augmentar expectcularment les despeses militar, i això va provocar un dèficit pressupostari. La disminució de les reserver d’or van empitjorar la situació. Davant de les dificultas, sota la presidència de Richard Nixon (1971), els Estats Units van suspendre la convertivilitat en or del dòlar, i el 1973 es va decretar la fluctuació d’aquesta moneda segons l’oferta i la demanda. Aquesta desició va alterar els intercanvis internacionals i va provocar una crisi de confiança financera internacional.

El 1973 es va produir l’anomenada crisi del petroli. En el context de la guerra araboisraeliana, i com a aarma política, els països àrabs productors de petroli, organitzats en l’OPEP (Organització de Països Exportadors de Petroli), van quadruplicar el preu del barril. El petroli va deixar de seru una energia barat i això va implicar una alteració enorme de la base del sistema productiu d’Occident. L’augment del preu del petroli va repercutir en l’alça dels preus de tots els productes, la inflació, els governs van apujar els tipus d’interès del diner, fet que va encarir la inversió privada i, com a conseqüència, es van agreujar els efectes negatius sobre la producció i l’ocupació.

L’impacte de la crisi sobre cada país va ser diferent, segons l’ús d’energia i la dependència de les importacions de petroli. Però com que el preu del cru estava establert en dòlars i aquesta moneda pujava perquè creixia la demanda, els països que depenien del petroli van augmentar els dèficits comercials i la balança de pagaments. A més, davat les dificultats, les economies més desenvolupades van disminuir les improtacions i el comerç internacional van minvar considerablement. Tot això va traslladar la crisi als països en procés de desenvolupament: les exportacions van disminuir dràsticament, i les taxes d’inflació i d’atur van crèixer. Aquesta situació va originar una recessió econòmica important que feia témer que es repetís la crisi de la dècada del 1930. A diferència de llavors, els governs van intervenir en l’economia. Malgrat que la recessió semblava que estava controlada, el 1979 es va produir una altra alça de preus. Es van triplicar les taxes d’atur i d’inflació, i no es va poder controlar la crisi amb els mitjanr habituals de forta inversió i intervenció de l’Estat en l’economia.

Al començament de la dècada del 1980 la crisi va desencadenar grans canvis en el sistema capitalista. En primer lloc hi va haver una revolució tecnològica amb la generalització dels sistemes informàtics. També van canviar els mètodes de producció i l’estructura de les empreses. Es va lluitar per augmentar la liberalització del comerç i es va permetre que el mercat actués sense regulacions. Finalment, l’Estat del benestar va començar a devilitar-se perquè els estats no el podien mantenir i es va imposar un nou model d’economia mundial, globalitzada, que ha perdurat en l’essencial fins avui dia.

3. EL MÓN SOCIALISTA: L’HEGEMONIA SOVIÈTICA

Després de la Segona Guerra Mundial, el bloc socialista estava format per l’URSS i els països europeus sota la seva influència. El 1949 s’hi va afegir la Xina i, al llarg dels anys setanta, els règims socialistes van experimentar una expansió considerable a diversos continents.

La victòria de la Unió Soviètica a la Segona Guerra Mundial va fer augmentar extraordinàriament el seu prestigi i el del seu poderós líder, Josif Stalin. Amb ell va començar la gran expansió del comunisme i l’URSS es va convertir en una superpotència econòmica i militar capaç de disputar el domini mundial als Estats Units, país amb el qual va mantenir una cursa armamentistia frenètica.

El sistema socialsita soviètic es continuava basant en l’existència d’un sol partit, el PCUS, del qual procedien tots els governants, i el màxim òrgan legislatiu continuava sent el Presídium del Soviet Suprem. El sistema unia estretament el partit i l’Estat, no se’n permetia la dissidència i hi havia una ideologia oficial i única: el socialisme leninista. L’Estat soviètic estava regit per una contitució que tenia un caràcter molt diferent de les constitucions del món occidental, perquè tot s’orientava cap al manteniment del socialisme, amb una limitació absoluta d’altres opcions polítiques i dels llibertats públiques.

La política econòmica es basava en la planificació centralitzada: domini complet de l’economia per la direcció estatal, inexistència del mercat, però no de la moneda, propietat estatal, inexistència del mercat, però no del la moneda, propietat estatal o col·lectivitzada del mercat, però no de la moneda, propietat estatal o col·lectivitzada de tots els béns i, teòricament, igualtat absoluta de tots els ciutadans. No obstant això, el sistema va anar generant un estrat de governants a diversos nivells, que van acabar constituint una nova classe privilegiada coneguda com la nomenklatura.

Després de la mort de Stalin, el 1953, es va començar a posar en dubte l’obra del dictador i se’n van criticar els mètodes, que tantes víctimes havia costat. Nikita Khruixov, que va governar l’URSS durant pràcticament una dècada (1953-1964), va posar en marxa un nou estil de govern que comprenia la desestalinització, és a dir, la lluita contra el culta a la personalitat que havia acompanyat Stalin. Fou cèlebre l’Informa Secret, que va presentar al XX Congrés del Partit Comunista de la Unió Soviètica, celebrada el 1956, en el qual va denunciar els crims de Stalin.

Khruixov va ser subtituït el 1964 per Leonid Breixnev a la Secretaria del PCUS i al cap de poc també com a cap d’Estat. El govern de Breixnev, que va durar fins a la seva mort, el 1982, va ser un dels més llargs de la història de l’URSS. El va succeir dos mandats breus: el de Jurij Andropov, del 1982 al 1984, i el de Konstantin Txernenko, el 1985. Malgrat que hi va haver intenció de posar en marxa un pla de reformes els mandats d’aquests dirigents soviètics van significar més aviat un període de transició fins que, a mitjana dècada del 1980, es van començar a produir realment moviments de reforma importants.

L’URSS va sortir profundament malparada de la Segona Guerra Mundial. Les pèrdues demogràfiques van ser molt superiors a les de qualsevol altre país i les infraestructures es van resultar extremament afectades. La recuperaciño de l’URSS i el seu creixement expectacular va ser el resultat d’un gran esforç dels ciutadans soviètics, tenints en compte que, a diferència dels països occidentals, no van tenir cap tipus d’ajuda. En un primer moment es va donar prioritat absoluta a la indústria pesant i als transports , que van comencentrar el 80% de la inversió. Al començament de la dècada del 1950, l’aparell industrial s’havia recuperat i, fins i tot, havia millorat.

L’abastament agrícola i els béns de consum, que encara escassejaven, van presentar més problemes. L’economia va progressar d’una manera notable els anys després de la mort de Stalin i es van produir una millora de les condicions de vida. La política soviètica va augmentar l’eficiència en l’agricultura i va aconseguir l’autoabastament en productes alimentaris. Segons les estadístiques soviètiques, que no sempre son fiables, entre el 1950 i el 1969 va augmentar la producció de blat (un 50%), de llet (un 69%) i de carn(un 87%).

Durant els anys setanta es va viure el millor moment de l’economia planificada i el punt màxim del seu desenvolupament, tot i que la producció inductrial sempre va estar orientada cap a la gran indústria pesant, necessàriament per al manteniment de la potència militar, i encara era poc eficient en la producció de béns de consum.

Tots els indicadors socials mostraven progressos. Va augmentar el consum de la població i es van universalitzar els grans serveis (educació, sanitat, habitatge i transport), que l’Estat proporcionava de manera gratuïta. Igualment, el nombre d’estudiants a les universitats va passar de 2,4 5,2 milinos, i l’esperança de vida de la població va assolir els mateixos índex que als països desenvolupats d’Occident. L’any 1957, la tecnologia soviètica va ser capaç d’enviar un primer satèl·lit artificial a l’espai, el Sputnik1, i el 1961 hi va enviar, la primera nau tripulada.

Durant els anys setant, escriptors, polítics i mitjans de propaganda va difondre la idea que la societaat soviètica havia entrat en la fase del socialisme desenvolupat, que significava que una societat sense classes, sense apropiació privada de la riquesa i igualitària, hauria obtingut un grau alt de benestar. El comunisme arribaria a continuació, amb la desaparició de l’Estat, i la societat seria governada per organismes col·lectius elegit lliurement per dirigir l’economia.

Ara bé, malgrat que és cert que en el socialisme desenvolupat els grans serveis públics s’oferien de manera generalitzada a tota la població, aquests serveis no van assolir un grau de qualitat adequat. A més a més, el model estatitzat d’economia, que no donava incentius a l’esforç o a la creativitat personal, va comportar nivells baixos de productivitat i un estacament dels béns de consum; l’oferta, la varietat i la qualitat d’aquests productes deicaven molt a desitjar. L’anomenat socialisme desenvolupat va donar lloc a una societat amb les necessitats bàsiques benc cobertes, pero lluny del desenvolupament d’Occident. Per últim, l’enfrontament constat amb el món capitalista va fer empobrir l’URSS, que destinava grans esforços econòmics en les despeses militars o en l’ajuda a països del Tercer Món, els quals mantenia en el seu enfrontament amb Occident, especialment amb els Estats Units.

El desenvolupament i el final victoriós de l’URSS a la Segona Guerra Mundial va donar lloc a l’estensió dels règims comunistes a l’Europa oriental i central mitjançant la creació de les democràcies populars. A la postguerra, l’URSS va propiciar i dirigir l’establiment en aquesta zona de règims afins, i va exercir-hi una influència directa que els va convertir en els anomenats països satèl·lit de l’URSS. Es basaven en el model del règim soviètic i ere dirigits des de Moscou amb un control ferri que no admetia la dissidència. La creació de les democràcies populars a partir del 1947 va començar amb la pujada al poder dels partits comunistes, sempre amb el suport de l’URSS, sol o en aliança amb els altres partits.

A Romania es Partit Comunista va col·laborar primer amb la dreta i després es va unir amb el Partit Socialista per treure els conservadors del poder. A Hongria els comunistes van participar en governs de coalició amb el Partit dels Propietaris Rurals (o Partit Camperol) des del 1945. A Polònia el procés va ser més complicat, perquè aquest país havia mantingut un govern a l’exili a Londres des del començament de l’ocupació nazi, però els comunistes van acabar aconseguint el poder en coalició amv altres partits. A la RDA, al territori d’Alemanya que havia correspost als soviètics, s’hi va establir un règim comunista amb capital a Pankow, un suburbi de la ciutat de Berlín. El 1948, Txecoslovàquia va ser l’últim país on es va establir un règim comunista, a causa de la lluita entre els comunistes i la resta de partits.

En les democràcies populars va tenir un impacte notable el procés de desestalinització. A alguns països es van produir moviements de revoltes i intents de democratització real dels seus règims, com les d’Hongria (1956) i Txecoslovàquia (1968), que van ser durament reprimits. Durant els anys setanta i vuitanta es van produir moviments a Alemanya i sobretot a Polònia, on es van crear sindicats lliures.

A partir del 1948, a tots els països satèl·lit de l’URSS varen començar els processos de socialització de la propietat i de la producció econòmica. La gran indústria va ser nacionalitzada i va passar a control estatasl, malgrat que la propietat privada es va conservar en petits sectors industrials o rurals. L’augment de la producció es va promoure a través de plans quinquennals similars als soviètics i imposats des de l’Estat. La política d’industrialització massiva va incrementar el nombre d’obrers industrials a tots els països de l’Est i va produir una forta emigració del camp cap a la ciutat. Polònia va experimentar un dels majors increments i va multiplicar per quatre el nombre d’obrers industrials que tenia quan va començar la Segona Guerra Mundial. La incorporació de la dona al mercat de treball també es va fer de manera massiva a tots aquests països.

Quan Stalin es va negar que els països sota la seva influència acceptessin l’ajuda econòmica del Pla Marshall proposat pels Estats Units, es varen haver de facilitar els fons per potenciar-ne el desenvolupament econòmic, que va ser desigual a causa de la notable diferència de partida entre els països que a penes havien conegut la industrialització (Bulgària i Romania) i els que tenien una indústria consolidada (Alemanya, Txecoslovàquia i, en grau menor, Polònia). Igualment, la col·lectivització de la terra va seguir ritmes diferents segons els estats. A Polònia, a Alemanya, a Hongria i a Romania no va superar el 20% del total, però a Txecoslovàquia va ser del 33% i, a Bulgària, del 61%. En l’agricultura col·lectivitzada hi havia un sector de granges de l’Estat i un altre del tipus kolkhoz segons el model soviètic. Sempre va substituir un sector agrícola privat, que va ser molt extens en alguns països com ara Polònia. El nivell de vida a les democràcies populars va crèixer en termes generals respecte als anys anteriors a la Segona Guerra Mundial, però sense assolir els nivell d’Occident. A la RDA, la diferència amb la part occidental, tan pròxima, feia més evident la distància de benestar entre els dos blocs.

En definitiva, el model econòmica a seguir va ser sempre el soviètic amb més o manco fidelitat i profunditat en la col·lectivització. A més, l’URSS i els països satèl·lit varen pretendre formar un veritable bloc econòmic mitjançant organismes com el CAME, Consell d’Ajuda Mútua Econòmica, i el COMECON o mercat comú de l’Est.

A partir de la dècada del 1960, els sistema socialista va adquirir la màxima expansió mundial. En gran part va estar lligada a les lluites per la independència dels antics països colonials. La primera gran expansió fora d’Europa va ser a Àsia. El 1949, la revolució comunista va triomfar a la Xina i va inaugurara una nova era en la seva història. Més tard es va implantar a Corea del Nord, al Vietnam, a Laos, a Cambodja i , durant un temps, hi va haver una forta influència comunista a Indonèsia sota el mandat de Sukarno. L’extensió del comunisme va arrivar després a l’Afganistan.

Els sistemes socialistes també varen tenir un ambpli reflex a Àfrica, on es varen establir amb el suport de l’URSS uns quants règims inspirats en el socialisme, tal com va passar a les antigues colònies portugueses d’Angola i Moçambic. També es varen establir règims comunistes a Etiòpia i, durant un temps a Somàlia. La influència comunista va ser important en processos de descolonització com els d’Algèria, amb el Front d’Alliberament Nacional, i les idees anticolonialistes d’inspiració marxista arribaren a països com Ghana, el Senegal i el Sudan. A partir del 1959, l’exemple cubà va influir en l’àrea americana i varen aparèixer guerrilles d’inspiració comunista, amb el suport de Cuba, que es varen estendre per països de l’Amèrica Llatina, com Bolívia, el Perú, Colòmbia, etc.

El 1961, una conferència va reunir 81 partits comuniestes a Moscou. El 1989, quan la crisi final amenaçava una nova conferència, es va reunir 98. No obstant això, amb la desaparició de l’URSS, la influència del comunisme a escala mundial va disminuir dràsticament i molts d’aquests règims varen ser substituït o varen envolucionar profundament.

4.LA DESAPARICIÓ DE L’URSS I LA FI DEL MÓN BIPOLAR

Des de la darreria dels anys setanta es va fer evident que el model soviètic, desenvolupat a l’URSS i imposat als països de l’Est, estrava en crisi. L’enfonsament final del bloc liderat per l’URSS va obrir una nova etapa en la història mundial.

4.1. Immobilisme i crisi del sistema soviètic

L’encarcarament del model polític i la falta de llibertats generaven crítiques, des de feia temps, tant a l’URSS com als països de l’Est, sobretot per part dels joves, que demanaven reformes i llibertat d’opinió. D’altra banda, aquest clima de descontentament es va fer més agut i perillós per al sistema a causa dels problemes econòmics. Al començament de la dècada del 1970, el creixement econòmic i la indubtable millora del nivell de vida de la dècada anterior s’havien estancat. La defensa del sistema socialista tenia un cost immens per a la població, ja que havien d’atendre prioritàriament la defensa militar del bloc socialista enfront dels Estats Units, i es privilegiava el manteniment de l’aparell militar i la indústria d’armament. Com a conseqüència els nivells d’oferta de productes, la innovació de béns de consum i en el confort de la població no aconseguien augmentar.

La situació es va agreujar amb la recessió econòmica mundial iniciada el 1973. L’enfonsament del comerç internacional va reduir les exportacions dels països del bloc de l’Est i va dificultar les importacions de productes bàsics (cereals), necessàriament per alimentar la població. A més, durant els anys seixanta, en l’època de la coexistència pacífica, s’havien establert relacions financeres amb Occident i les dificultats per tornar els préstecs eren més grans a causa de la revaloració del dòlar. Quan al començament de la dècada del 1980 el capitalisme va iniciar una reconversió tecnològica i empresarial profunda, el especialistes econòmics i els dirigents polítics soviètics van ser conscients que els països occidentals, i especialment els Estats Units, estaven avantatjats en el terreny econòmic, científic i tecnològic.

4.2. Les reformes de Gorbatxov

Els canvis en l’aparell econòmic i polític de l’URSS semblaven inevitables i urgents. Aquesta tasca ve ser empresa pel nou líder soviètic Mikhail Gorbatxov, que va accedir al poder el 1985. Les reformes iniciades pel nou equip dirigent van ser qualificades amb dues paraules que van servir de guia i de reclam propagandístic:perestroikai glasnost, és a dir, reestructuració i transperència. Es tractava de fer una reforma dels sistema amb coneixement i participació del poble. Els problemes principals que s’havien de resoldre eren tres:

- En el terreny econòmic, el creixement estava pràcticament paralitzat, la indústria no s’havia renovat i l’agricultura estav estancada. Es va intentar augmentar la producció i estimular les empreses col·lectives, cooperatives o estatals, introduint incentius personals i facilitat certes formes de mercat lliure per als productes.

- En el terreny polític, es va tendir a suavitzar el monopoli del PCUS, mantenint el sistema socialista. Es va promoure la participació política de la població fora del partit es va permetre que els mitjans de comunicació difonguessin notícies que abans estaven prohibides. Es va proposar l’elaboració d’una nova Constitució i uns nous estatuts del PCUS, i es va emprendre la lluita contra qualsevol forma de corrupció. Es pretenia que els vells soviets o assembless i molt més protagonisme, així com els sindicats.

- El tercer gran problemes, i no menys important, era el de la cohesió de les repúbliques, que representaven nacionals molt diverses, en un Estat federal. Es va intentar reestructurar la relació entres les diverses nacions i repúbliques que componien l’URSS, per a la qual cosa es va iniciar l’elaboració d’un nou Tractat de la Unió que establia una relació més equilibrada i equitativa entre les diverses repúbliques nacionals, amb més perticipació de cadascuna de les decisions comunes.

Gorbatxov també va emprendre una nova política internacional que tenia com a objectius l’entesa amb OCcident i el final del control ferri sobre els països satèl·lit. Es va proposar instaurar una nova era de bones relacions amb els Estats Units, presidits llavors pel republicà Ronald Reagan, reprendre les converses sobre reducció d’armament i reorganitzar el control de l’URSS sobre els països socialistes d’Eurpà. Aquest últim propòsit incloïa posar fi a la presència de l’exèrcit soviètic a l’Alemanya de l’Est. Aquesta política va comportar la dissolució del Pacte de Varsòvia, el pacte defensiu entre els països socialistes que equivalia a l’OTAN a Occident. A canvi la retirada soviètica de la RDA, Gorbatxov no va exigir cap compensació.

4.3. La caiguda del mur de Berlín i l’enfonsament de les democràcies populars

La política soviètica de reformes va obrir noves prespectives a l’Europa de l’Est. La garantia de no-intervenció va fer possible una sèrie de canvis interns que, amb una rapidesa extraordinària, van provocar la fi del domini dels partits comunistes i l’inici de reformes. El procés reformista es va orientar, en el terreny polítics, a aconseguir formes de govern parlamentàries i democràtiques, i, en l’econòmic, a introduir un sistema de propietat individual i de relacions de mercat.

L’inici d’aquests canvis, sense precedents des de la fi de la Segona Guerra Mudnail, va tenir lloc a Polònia. L’oposició al règim comunista, organitzada al voltant del sindicat Solidaritat (Solidarność) i del seu líder, Lech Walesa, va aprofitar la nova conjuntura per forçar el govern comunista a introduir un conjunt de noves mesures polítiques i econòmiques com l’amnistia política (1986), l’autorització per instal·lar empreses privades (1988) i la legalització del sindicat (1989). L’abril del 1989 es van convocar eleccions lliures i el resultat va ser totalment favorable a Solidaritat (80% dels vots). Els contactes amb els països capitalistes van mostrar ràpidament el desig del nou gover d’aproximar-se políticament i econòmicament al model occindental.

Els canvis més espectaculars es van produir a la República Democràtica d’Alemanya, on el govern comunista d’Erich Honecher es resistia a les reformes. Les manifestacions d’oposició augmentaven cada dia, i els ciutadans que es refugiaven en ambaixades per fugir del país es comptaven per milers. Davant d’aquesta pressió popular, una part del Partit Comunista es va enfondrar a Honecker, en va forçar la destrucció i el 9 de novembre del 1898 es va prendre la hitòrica decisió d’obrir el mur de Berlín i permetre el lliure trànsit de ciutadans. Honecker s’havia compromès a celebrar unes eleccions lliures, que van tenir lloc el 1990. Els resultats electorals van donar la victòria de les forces conservadores vinculades al canceller Helmut Kohl, que defensaven la reunificació ràpida de les dues Alemanyes. La reunificació es va fer efectiva el 3 d’octubre del 1990, data en la qual la República Democràtica d’Alemanya va deixar d’existir.

A Hongria un nou secretari general del Partit Comunista, el tarannà més reformista, va afavorir una sèrie de lleis de legalitzaven els partits polítics independents i reconeixien els drets d’expressió i de manifestació (gener del 1989). A Txecoslovàquia els canvis es van iniciar també el 1989 i els dirigents van pactar un procés de reformes amb l’oposició, encapçalada per Václav Havel, que va ser nomenat primer ministre. Es van convocar eleccions lliures i es va reestructurar el sistema polític. En poc temps es va consolidar la divisió del país, provocada per les forces nacionalistes eslovaques, i que va donar com a resultat la creació de la República Txeca i de la República Eslovaca.

Els casos de Romania i Bulgària ven ser més complexos. A Romania, una insurrecció popular va fer caure el líder comunista Nicolaie Ceausescu, que va ser jutjat juntament amb la seva dona, condemnat a mort i executat el desembre de 1989. El nou govern del Front Nacional, sorgit de les eleccions, es va haver d’enfrontar a un panorama polític complex i a una economia totalment arruïnada. A Bulgària, els dirigents més immobilistes van ser destruïts i es van convocar eleccions que van donar lloc a l’establiment d’un nou govern democràtic. La dècada de 1990 també va veure la fi de règims socialistes independents de l’URSS, com el de Iugoslàvia i el d’Albània.

Els problemes dels països de l’Est d’Europa per efectuar una transició real del règim socialista al liberal parlamentari i de l’economia planificada a la de mercat van ser, durant molt temps, de gran envergadura. No obstant això, al començament del segle XXI, els països europeus de l’antic bloc socialista ja havien adoptat règims liberals capitalista i havien apostat per la integració a la Unió Europea.

4.4. La dissolució de l’URSS

El conjunt de les reformes empreses per Gorbatxov era extremament arriscat i va acabar desencadenant un procés que va desbordar completament les previsions inicials. L’Europa de l’Est s’ensorrava, però, a més, les reformes no donaven a l’URSS els resultats previstos. Els canvis que s’havien de produir per passar d’una economia tan centralitzada a una economia de mercat eren enormes i van desembocar en una caiguda de la productivitat i en l’empitjorament del nivell de vida de la població.

Als problemes econòmics s’hi van sumar les rreivindicacions nacionalistes que van esclatar amb una forç ainusitada a les repúbliques bàltiques, a Armènia, a l’Azerbaidjan, a Ucraïna, etc., on les revoltes es van multiplicar. Quan es va obrir el debat polític a la vida soviètica, es va fer evindet la dificultat de mantenir la unió de diferents nacions, ètnies i religions que configuraven l’URSS, un Estat plurinacional que s’havia mantingut unit gràcies a una política centraista i molt autoritària.

El juliol del 1990, les primeres eleccions convocades lliurement van donar la presidència de la Federació Russa a Boris Ieltsin, membre del Partit Comunista, enfrontat a Gorbatxov i que proposava el desmantellament ràpid de tot el sistema comunista. Mikhail Gorbatxov, des de la presidència de l’URSS, va intentar controlar un procés evident de desintegració territorial, política i econòmica. El 1991 va proposar un nou Tractat de la Unió que subsistuís el sistema federatiu soviètic i que donès una resposta eficaç a les demandes de sobirania de les diverses repúbliques. Però ja era massa tard.

A l’interior de la Unió Soviètica es va produir un enfrontament greu entre els que volien conservar el sistema (la “vella guàrdia” comunista) i els que volien portar les reformes molt més enllà. La tensió va esclatar en l’intents de cop d’Estat a Moscou, l’agost del 1991, amb el suport dels sectors més antireformistes del vell PCUS. Gorbatxov era de vacanves, lluny de Moscou, i va ser aïllat perl colpistes. El gran heroi de la resistència al cop de ser Boris Ieltsin, president de la Federació Russa, l’acció decidida del qual va frenar el cop d’Estat.

Després de l’ntents del com d’Estat del 1991, el projecte d’una gran reforma dins del socialisme va quedar ferit de mort i es va precipitar cap al fracàs. L’autèntica hereva del poder de l’URSS va ser, sens dubte, la nova República de Rússia, més extensa, poblada i rica de totes. En pocs mesos, els seu president, Boris Ieltsin, va iniciar un procés que tenia com a objectiu la supressió del comunisme: es va dissoldre el Partit Comunista i els seus béns van ser confiscats. Les repúbliques d’Ucraïna, Bielorússia, Uzbekistan, Geòrgia, Estònia, letònia i Lituània es van declarar independènts i, el desembre de 1991, l’URSS va deixar d’existir.

Gorbatxov, president d’un cop d’Estat que ja no existia (l’URSS), va intentar crear una Comunitat d’Estats Independents (CEI), ja que l’elaboració del nou Tractat de la Unió havia estat interrompuda pel cop. Però ni lres repúbliques bàltiques (Estònia, Letònia i Lituània) ni Geòrgia ni s’hi van voler integrar, i aquesta Comunitat va quedar condemnada al fracàs. El desembre d’aquell mateix any, Mikhail Gorbatxov va dimitir i l’antiga URSS es va fragmentar en setze repúbliques independents. Llavors va començar l’ascens polític del nou dirigent rus, Boris Ieltsin. Els esdeveniments posteriors van demostrar que la creació d’un sistema polític democràtic a l’estil d’Occident i, encara més, la reconducció de tota l’economia des de la planificació central cap al lliure mercat no eren tasques fàcils de resoldre.