Historia


Història del Cinema

          0

CRONOLOGIA

s.XIX Nicéphore Niepce inventa la fotografia i Eitenne Jules Marey inventa el

fusell cinematogràfic.

  • Primera sessió dels cinematògrafs dels germans Lumière.

  • La primera pel·lícula espanyola és “ Salida de misa a las doce del Pila de Zaragoza”, d'E. Jimeno.

  • G. Méliès realitza “ Viaje a la Luna “.

  • Primer western, “ Asalto y robo a un tren ”, d'E. S. Porter.

  • D. W. Griffith realitza “ El nacimiento de una nación ”.

  • Amb “ El Gabinete del doctor Caligari “, de R. Wiene, comença a Alemanya l'escola expressionista.

  • “ El cuirassar Potemkim “, de S. M. Einstein. “ La quimera del oro ” de Charles Chaplin.

  • “ Don Juan ”, primer film sonor.

  • “ El cantor de jazz ”, d'A. Crosland, és la primera pel·lícula parlada i cantada. Es crea l'Acadèmia d'Arts i Ciències Cinematogràfiques de Hollywood, que otorga cada any els premis Oscar.

  • Lluis Buñuel filma “ Un perro andaluz ”.

  • “ La feria de la vanidad ”, és el primer film en color.

    • 1.937 Primer llargmetratge de dibuixos animats: “ Blancaneus i els set nans “, de Walt Disney.

  • V. Fleming dirigeix “ Lo que el viento se llevó “.

  • “ Ciutadà Kane “, obra d' O. Welles.

  • “ Casablanca “, de M. Curtiz.

  • “ Lladre de bicicletes “, de V. de Sica.

  • “ Eva al desnudo “, de V. de Sica.

    • 1.952 “ Bienbenido Mr. Marshall “ de Luís García Berlanga.

    1.956 “ Los 10 mandamientos “ de Cecil B. de Mille.

    1.957 “ El puente sobre el rio Kwai “ de David Lean.

  • “ Ben-Hur “, de W. Wyler.

  • A. Hitchcock realitza “ Psicosis “.

    • 1.961 “ West side story “ de Robert Wise i Espartaco de Stanley Kubrick.

    1.962 “ Laurence de Arabia “ de David Lean.

    1.963 “ Cleopatra “ de Cecil B. de Mille.

    1.965 “ Sonrisas i lagrimas “ de Robert Wise.

  • Stanley Kubrick dirigeix 2.001: “ Una odissea a l'espai ”.

    • 1.977 Estrena de “ La Guerra de les Galaxies “ de George Lucas.

  • “ Volver a empezar “, de J. J. Garci, obté el primer premi Oscar per a una pel·lícula espanyola.

    • 1.988 Pedro Almodovar filma “ Mujeres al borde de un ataque de nervios “.

    1.991 “ El silencio de los corderos “ de Johnathan Demme.

  • “ Belle époque “, de Fernando Trueba, guanya el segon Oscar per la cinematografia espanyola.

    • L'ORIGEN DE LA CAMBRA OBSCURA

    Com la majoria d'invents de la humanitat, el cinema i la fotografia no han sorgit pas del no res, sinó que són el fruit d'un llarg procés d'experimentació i d'observació. L'observació durant segles dels fenòmens òptics, de la composició de la llum, de la reacció química de diferents materials davant d'aquesta, del moviment i de la necessitat de captar-lo han estat la base que ens ha permès avui día de gaudir d'aquest fenomen anomenat cinema.

    Cambra significa habitació petita. Les primeres cambres obscures eren capses ennegrides per dins, amb un petit forat de mig mil·límetre de diàmetre a través del qual passaven els raigs lluminosos procedents d'objectes exteriors: un arbre, una casa, un paisatge que formaven una imatge invertida a l'interior de la cambra, on es col·locava un vidre esmerilat o un paper translúcid. És coneguda per l'experiència de la imatge que es forma en una habitació fosca quan hi ha una escletxa a la perisana o a la porta: la imatge exterior queda projectada de manera invertida a l'interior de l'habitació.

    El fenòmen òptic que dóna origen a la formació d'una imatge cap per avall i invertida s'explica pel recorregut rectilini dels raigs lluminosos, que s'entrecreuen en travessar el petit forat, anomenat forat estenopeic i es projecten a la paret posterior en punts oposats als d'origen.

    A mesura que els científics i els artístes projectaven imatges en la cambra obscura creixia la preocupació per retenir-hi la imatge. Els primers treballs per a aconseguir-ho van esser de Johann Heinrich Schulze, que tractava d'obtenir fòsfor amb guix i àcid nitric ( compost amb una mica d'argent ), desprès de diverses sorpreses per l'acció de la llum d'amunt l'argent, va retallar unes lletres i les va posar en el flascó, en el qual hi va augmentar la proporció d'argent. El flascó va quedar enfosquit, llevat de la part de les lletres, que restaren com gravades. Finalment al segle XIX Nicéphore Niepce (1765-1833 ), va aconseguir retenir llums i ombres amb nitrat d'argent ( element fonamental ), inventant d'aquesta manera la fotografía.

    Descoberta la fotografía, es va crear un tambor fotogràfic, que funcionava sobre la base d'una placa fotogràfica circular on es fixaven imatges succesives d'aproximadament un segon cadascuna. També es va inventar un fusell cinematogràfic ( Eitenne Jules Marey; 1830-1904 ), que funcionava mitjançant un gallet i obtenia 20 imatges per segon sobre una placa circular giratòria.

    Paral·lelament a l'avenç científic, la fantasia del moviment s'utilitzava tambè per representar espectacles, alguns basats en ombres com la llanterna màgica, altres en la velocitat de les imatges a l'hora de rodar un cilindre amb petites obertures. Així, posant en pràctica tots aquests avenços tècnics, els germans Lumière ( Auguste; 1862-1954 i Louis; 1864-1948 ) van presentar, el 28 de Desembre de l'any 1.895 la primera sessió amb diverses pel·lícules, destacant entre elles: Sortida de les fabriques Lumière, Brega de bebès o Arribada d'un tren.

    LA IMATGE EN MOVIMENT

    El cinema és la manifestació artística més popular i característica del segle XX. Va sorgir a finals del s.XIX i, a la fi dels anys vint, es va convertir en el principal mitjà de comunicació visual de masses i entreteniment fins que va arribar la televisió, en els anys cinquanta. El cinema és indúsria, art, llenguatge i espectacle.

    Com a art, posseeix una estètica i unes tècniques pròpies i peculiars. No és un art de minories o erudits, sinó que es tracta d'un art de masses. Constitueix un art en el qual el temps i l'espai poden esser manipulats i presentats amb ritmes especials. El cinema a color, mut, en tres dimensions... es pot considerar en moltes ocasions, una obra d'art que, per mitjà de les històries que explica, les imatges i la música, comunica sentiments, sensacions, experiències... Com a indústria, el cinema persegueix l'obtenció del màxim benefici.

    El cinema és una font d'informació sobre l'època contemporània. És un testimoni de la societat i, al seu torn, és un mitjà per a conèixer-la. Els films reflexteixen el món contemporani i cada vegada són més emprats com a fonts de la història del segle XX.

    LA HISTÒRIA DEL CINEMA I LA CINEMATOGRAFIA

    Art de representar, sobre una pantalla, i mitjançant la fotografia, imatges en moviment.

    La primera realització cinematogràfica presentada al públic fou “ Arrivée du train à La Ciotat “ de Louis Lumière ( París, 28 de Desembre de 1.895 ). El primer a veure les possiblilitats de transformar la cinematografía en un espectacle popular fou George Méliès, director d'un teatre parisenc, el qual produí, dirigí, interpretà i filmà una llarga sèrie de films. No trigaren a aparèixer diverses societats de producció cinematogràfica, organitzades com a societats industrials ( Pathé, Gaumont, Vitagraph,... ).

    * George Méliès

    Realitzador cinematogràfic francès. ( París 1.861 - 1.938 ) Descobrí mlts trucs cinematogràfics sobre els quals desprès basà la seva obra, plena de fantasia. Realtizà més de 4.000 pel·lícules, d'una durada d'entre 1 i 15 minuts, on presentava jocs de màgia, viatges extraordinàris i contes fantàstics. Entre els seus films cal destacar Le voyage dans la lune ( 1.902 ) i À la conquête du Pôle ( 1.912 ).

    Als EUA el nou art es desenvolupà a partir de l'impuls donat per Edison, que, al 1.896, substituí el cinetoscopi pels aparells de projecció. El 1.908, en constituir-se la Motion Picture Patent Company, trust controlat per Edison, aquest esdevingué l'amo veritable del cinema Nort-Americà. El cinema europeu en aquests inicis era massa condicionat per l'herència teatral. Hom crea, a França, la productora Film d'Art que contractà primerísimes figures del teatre i així introduí el cinema al concepte d'estrella. El cinema d'inspiració realista s'inicià als EEUU amb la creació, per Vitagraph, d'una serie de pel·lícules que tenien com a títol genèric el de “ Scenes of true life “. a França, Luís Feuillade de Gaumont n'inicià una sèrie amb propòsits similars ( La vie telle qu'elle est ).

    Cap a l'any 1.910 s'inicià el desenvolupament del cinema nort-europeu: a Suècia Karl Magnusen crea Svenska, productora que aglutinà els millors realitzadors del país; el cinema Danès aportà els primers elements d'erotisme; a Itàlia, dins d'un cinema amb una gran proliferació de dives, alternaven les pel·lícules del tema històric amb el cinema naturalista, precursor de realismo ruso.

    Durant els anys de la Primera Guerra Mundial, els EEUU dominaren els mercats internacionals, alguns realitzadors que s'autodenominaren independents, s'enfrontaren al trust Edison i s'instalaren a California, preferentment, en una localitat de les afores de Los Angeles anomenada Hollywod, on crearen noves companyies: Warner Bros, Paramount, Fox, Goldwyn, Universal, ... aquest nou cinema Nort-Americà tinguè una ràpida expansió i popularitat, fonamentades en dues bases ben solides: el Western, que incorporava al cinema una nova épica i l'Star System que posava de moda arquetipus étics i estètics: l'heroi, el dolent, la ingenua, la bam, el latin lover.

    * EDISON, Thomas Alva

    Inventor nord-americà. ( Milan, Ohio 1.847 - Orange, Nova Jersey 1.931 ) Autodidacte, el 1.868 enregistrà la seva patent, un aparell enregistrador per a les votacions. Desprès dissenyà un teletip i perfeccionà el sistema del telègraf automàtic. Col·laborà amb Ch. L. Sholes en la construcció de la primera màquina d'escriure, i aconseguí que el telèfon de Bell adquirís una aplicació pràctica generalitzada en incorporar-hi el micròfon de carbo ( 1.877-78 ). El 1.876 istal·là a Menlo Park ( Nova Jersey ) els laboratoris d'investigació d'on sortiren la major part dels seus nombrosos invents ( enregistrà més de 1.000 patents al llarg de la seva vida ), entre els quals cal remarcar el fonògraf ( 1.877 ), la làmpada d'incandescència ( 1.879 ), el telègraf d'inducció ( 1.885 ), el cinetoscopi ( 1.891 ), diversos tipus de dinamos i de motors i un tipus d'acumulador alcalí molt emprat actualment ( 1.900-10 ). El 1.875 descriví una “força etèria” desconeguda i el 1.883 patentà la vàlvula termoiònica, que es fonamenta en l'emissió d'electrons produïda pels metalls incandescents, fenòmen anomenat efecte Edison. El 1.927 fou nomenat membre de l'acadèmia nacional de ciències nord-americana.

    Durant anys la cinematografía americana fou enriquida per les aportacions de David Wart Griffith, creador d'un llenguatge innovador. L'altre gran aportació del cinema Nort-Americà fou el cinema còmic. Iniciat a França, el cinema comic tinguè un gran desenvolupament als EEUU gràcies al gran descobridor d'actors que fou Mac Sennet: ell impulsà Fatti ( Roscoe Arbucle), Buster Keaton, Ben Turpin, Gloria Swanson, Harold Lloyd, Wallas Very i, sobretot Charles Chaplin.

    La industria sinematogràfica europea, paralitzada durant la guerra començà a recuperar-se en acabà les hostilitats. Els tres moviments fonamentals del cinema europeu de postguerra, foren l'impressionisme alemany, el realisme soviètic i l'avanguardisme francès. A Alemanya, on al 1.917 fou creada la “ Universulm Film Aktiengesellschaft ( UFA ) “ , el cinema es moguè dins d'un llenguatge expresionista, la màxima realització del qual fou “ Das Kabinett des Doktor Caligari ( 1.919 ) “ de Robert Wiene. En aquesta línia subjectivista creadora d'atmosferes inquietants, cal situar Paul Wegener, Fritz Lang, F. W. Murnow...

    El cinema soviètic irrumpè amb gran força en el panorama europeu de començament dels anys 20. Al 1.919 fou nacionalitzada la cinematografia, la industria cinematogràfica russa. La revolució estimulà el desenvolupament del cinemà, car era considerat un poderòs art de masses.

    En el terreny del documental i el reportatge aparegueren les teories innovadores de Dziga-Vertov, pare del cinema “ ull “. Les concepcions avanguardistes influieren L. V. Kulesfov, que formà una gran escola en que destacàren S. M. Eisenstein i V. I. Pudovikin. A França, entre 1.925 i 1.930, els cineastes foren influïts pel surrealisme, moviment en que l'aragonès Lluís Buñuel fou el màxim exponent cinematogràfic mundial. Entre els francesos destacaren les obres de Jean Renoir, Marcel Carné, René Clair, Jean Cocteau,...

    El cinema nord-americà, basant-se en la popularitat de les seves estrelles, continuà detenint la supremacía comercial. Foren els anys de les primeres cròniques de la vida quotidiana i de la història nord-americana, de les importants aportacions dels directors europeus immigrants -Lunisch, von Sternberg, Murnau i, sobretot, Erich von Stroheim, autor d'una sèrie d'obres mestres en què denunciava els defectes de ” l'american way of life “-, de la màxima plenitud del cinema còmic i de l'aparició de grans mestres dels dibuixos animats.

    El cinema sonor no tingué una trascendència comercial fins a la utilització per la Warner Bros del sistema Vithaphone. Les primeres pel·lícules sonores tingueren un gran èxit, sobretot, les musicals, com: The Jazz Singer ( 1.927 ) d'Alan Crossland. Als EEUU aparegueren dos gèneres nous, el cinema negre i la comèdia, que guanyaren immediatament el favor del públic. Un altre gènere impulsat per la sonorització fou el de denúncia social, en el qual destacaren King Vidor, Chaplin, Fritz Lang, William Wyler i John Ford. L'aparició del so ocasionà una veritable commoció en l'ambient del cinema còmic. Buster Keaton i d'altres còmics no aconseguiren adaptar-s'hi.

    Aparegueren algunes figures noves del gènere: els germans Marx, Stan Laurel i Oliver Hardy, etc. A Alemanya, en aquesta primera etapa excel·lí la producció de Frtiz Lang amb dues obres d'intenció político-social: Meine Stadt sucht einen Mörder ( 1.931 ) i Das Testament des Doctor Mabuse ( 1.932 ). L'ascens al poder del règim nazi originà un exili en massa de realitzadors de primer ordre com: Max Ophüls, Fritz Lang, Robert Wiene, ... A França, a més d'algunes produccions dels avantguardistes, cal destacar sobretot, l'aparició d'un nou moviment: el naturalisme pràctic, que narra la tràgica existència als suburbis en films plens de lirisme. D'aquest grup els principals animadors foren Jacques Feyder, Julien Duviver, Marcel Carné i Jean Renoir. Per entrar en contacte amb la nova tècnica, els grans mestres soviètics feren estades a diferents països europeus i als EUA, però durant aquests anys el cinema soviètic s'introduí totalment en les directius del realisme socialiste.

    * CHAPLIN, Charles Spencer

    Realitzador i actor cinematogràfic anglès. ( Londres 1.889 - Consier-Sur-Vevey, Suïsa 1.977 ) el 1.913 debutà als EEUU a la productora Keystone de Mack Sennet. Desenvolupà la seva poètica de vagabund romàntic, marginat de la societat que es populartzà amb el nom de Charlot, en els films: The Immigrant ( 1.917 ), A dog's life ( 1.918 ), Shoulder Arms ( 1.918 ) i The kid ( 1.921 ), el seu primer llargmetratge. Associat amb D. W. Griffith, Douglas Fairbanks i Mary Pickford, fundà la United Artists ( 1.919 ), productora dels seus posteriors: A woman of Paris ( 1.923 ), The Gold Rush ( 1.925 ), obra mestra sobre la “febre de l'or”, i The circus ( 1.928 ). Abordà el cinema sonor amb City Lights ( 1.931 ), la sàtira sobre la societat industrial amb Modern Times ( 1.936 ), i The Great dictator ( 1.940 ), contra Hitler i Mussolini. Evocà els seu anys de musichall Londres a Limelight( 1.952 ).


    Abandonà els EEUU per raons polítiques i s'instalà a Suïssa ( 1.953 ). El 1.966 realitzà A countess from Hong Kong. Figura capital i universal del cinema, la seva obra és una síntesi madura del melodrama romàntic i de la sàtira social més punyet, no mancada una trista amargor.

    La indústria cinematogràfica britànica restà en estat molt precari arran de la I Guerra Mundial i no reixí de recuperar-se fins el 1.927 amb la promulgació de la “ Cinematogrphic Film Act “. Un autor, Alfred Hitchcock, inicià una brillant carrera en el gènere policíac. Entre els autors britàncis més sobresortints cal esmentar Carol Reed, Thorald Dickinson, Anthony Asquith i Leslie Howard.

    L'esclat de les hostilitats significà en fre a l'expansió de la indústria cinematogràfica. Les produccions dels anys de guerra es poden dividir en dos tipus bàsics: pel·lícules que anunciaven l'esperança en la victòria final , i pel·lícules d'evasió. Als EUA es produí una revelació veriteblement excepcional en el pla artístic: l'aparició de l'actor i realitzador Orson Welles, el qual introduí nombrosos novetats tècniques. A l'URSS, després de la victòria de Stalingrad, l'activitat cinematogràfica començà a normalitzar-se i el nivell tècnic i artístic de les pel·lícules augmentà.

    A França, cal esmentar les aportacions de dos nous realitzadors, Henri-Georges Clouzot i Jacques Becker. Acabada la guerra, la indústria cinematogràfica mundial no trigà a assolir i àdhuc a depassar l'activitat de la preguerra. Sens dubte, l'esdeveniment de més significació de la postguerra fou l'aparició del neorealisme britànic. Les figures capdavanteres d'aquest moviment foren Roberto Rossellini, Vittorio De Sica i Luchino Visconti.

    Tres fets marcaren les activitats cinematogràfiques de després de la guerra als EUA: l'acció antimonopolística del departament de justícia contra les productores de Hollywood; la campanya de persecució d'intel·lectuals organitzada pel Maccarthisme; i la competència d'un nou mitjà d'informació, la televisió. Per tal d'equilibar la competència d'aquesta, a partir del 1.952, la indústria cinematogràfica llançà noves tècniques.

    John Huston, Elia Kazan I George Stevens entre d'altres realitzadors, i juntament amb la popularitat d'algunes estrelles com Marlon Brando, James Dean y Marilyn Monroe, contribuïren a que el cinema nort-americà continués gaudint de la màxima difusió mundial. El cinema francès de postguerra es caracteritzà per una gran diversificació temàtica i un nivell mitjà de qualitat motriu elevat, malgrat que no apareguís cap nova figura.

    A la resta d'Europa es desenvoluparen una sèrie de cinematografies nacionals que aportaren nous valors de considerable entitat. Aquest desenvolupament fou afavorit, en gran part, per la creació de festivals internacionals ( Canes, Venècia, Berlín, Sant Sebastià ).

    Dos estats asiàtics prengueren la davantera mundial en el nombre de pel·lícules produïdes, aquests varen ser el Japó i l'India. El cinema japonès atragué l'admiració mundial per la qualitat dramàtica i técnica de realitzadors com Akira Kurosawa, Kenji Mizoguchi, etc. A l'Indía destacaren el neoliberalisme de Bimal Roy i el naturalisme poètic de Stayajit Ray. A l'Amèrica Llatina destacaren les cinematogragies de l'Argentina, Brasil i Mèxic.

    A partir de la segona meitat del deceni dels anys cinquanta, el cinema, per tal de poder fer front a la competència de la televisió, augmentà la seva espectacularitat mitjançant les superproduccions en color i la utilització de grans formats. Paral·lelament es desenvolupà el cinema d'autor, caracteritzat per la seva independència creadora. Aquest darrer tipus de cinema aportà noves riqueses temàtiques i de llenguatge: la problemàtica filosòfica i teològica ( Ingmar Bergam ), l'aparició a França del corrent del cinema veritat, el naixement del cinema enquesta politico-social, la consolidació del gènere de la ciència ficció, etc. L'aparició, cap al procés de renovació del llenguatge cinematogràfic.

    Als EUA l'escola de Nova York llançà una nova fornada de directors, entre els cuals cal destacar John Cassavettes, Shirley Clarke. Lionel Rogosin, etc. El cinema italià hertà la preocupació per la tempàtica social del neorealisme i l'expressà amb fórmules molt evolucionades. En aquest sentit cal considerar la tasca de realitzadors com Antonioni, Visconti, Fellini, Pasolini, Rosi, etc.

    El cinema britànci incorporà els nous valors del free cinema ( Ken Russell, Richard Lester, etc. ) Als països socialistes, un cop superades les dificultats de l'època stalinista, la cinematografia experimentà una major diversificació temàtica i formal. D'ençà del 1970 el cinema nord-americà ha ressorgit guiat per una nova generació de realitzadors. D'una banda destaquen els que duen a terme una obra marcada per l'espectacularitat i les grans inversions, com Francis For Coppola, Steven Spielberg i George Lucas; i de l'altre trobem obres personalíssimes com les de Woody Allen, i creadors originals com J. Cassavettes, A. Penn, B. de Palma i M. Scorsese. A Europa cal constatar el renaixement del cinema alemany, amb noms com W. Herzog, R. W. Fassbinder, V. Schlöndor i W. Wenders. Altres notables directors d'Europa Occidental són els germans italians Taviani i Ermano Olmi, el suís Alain Tanner, els britànics Lindsay Anderson i Ken Loach i els francesos Bertrand Tavernier i M. Pialat. Pel que fa a l'Europa Oriental, destaquen el polonès K. Zanussi, els hongaresos J. Kádar i I. Szabó, els iugoslaus E. Kusturica i D. Makavejev, i el soviètic M. Koncalovskij.

    Cal destacar també l'aparició d'un nou cinema australià, amb directors com P. Weir i G. Miller. Desde el punt de vista temàtic, han près un gran impuls en el cinema nord-americà, el gènere d'aventures i les produccions basades en escenaris i personatges llegendaris o fantàstics, on en la ciència-ficció. Hom pot constatar també una major llibertat en el tractament del tema sexual.

    En les darreres dècades del cinema, els efectes especials cada vegada són més perfeccionats i han afavorit l'auge de la ciència ficció. Una de les películes que destaca en aquest gènere, és 2.001: una odissea a l'espai ( 1.969 ) d'Stanley Kubrick, que va ser un model per a pel·lícules com La guerra de les galàxies ( 1.977 ), de George Lucas. Els efectes especials han contribuït a l'èxit del cinema catastrofista, en pel·lícules com Tiburón ( 1.975 ), d'Steven Spielberg, realitzador que va dirigir A la recerca de l'arca perduda ( 1.981 ), film clau en la recuperació del cinema d'aventures, amb influències del còmic.

    En els anys 90, les noves tecnologies i el tractament digital de la imatge, han contribuït en gran mesura a l'èxit de pel·lícules de gènere fantàstic, com Terminator II, La mascara i Jurassic Park.

    EL DRAMA

    El terme “ drama cinematogràfic ” està relacionat directament amb el precedent teatral, que fa referència a una composició a mig camí entre la comèdia i la tragèdia, on l'acció s'imposa a la narració. Sorgit a l'antiga Grècia, en el drama els personatges no estàn dominats per forces absolutes, tal com passava a la tragèdia, sinó que tenen la possibilitat de controlar els seus conflictes i el seu destí. En el moment de la seva aparició, el cinema va heretar els gèneres teatrals ja existents, els quals, al seu torn, provenien de la reformulació romàntica del drama a partir del segle XIX i de les seves ramificacions en gèneres com la comèdia dramàtica, el melodrama i el vodevil. L'essència del drama teatral, representada per Strindberg, Chejov, Ibsen o Gorki, es perllonga en el cinema, especialment amb les adaptacions de les cinematografies nòrdiques i amb Griffith. En cinema és difícil parlar del drama com a gènere en tant que convenció estilística. Només podem analitzar les seves relacions en determinats moments sense que estiguin subjectes a escoles, tendències, països o cultures.

    No és tracta d'un gènere limitat i normalitzat. No és una formula adscrita a unes constants fixes. El drama es defineix sobretot pel predomini de la psicologia dels persontages, representats, que mostren les seves passions, els seus conflictes, la seva aventura interior. Els arguments acostumen a contenir elements tràgics. Tractan de la manera com ho fan, els aspectes psicològics i personals, en profunditat i amb deteniment, molts drames transcendeixen el cas particular que d'escriuen per situar-se en el camp dels sentiments més univerals, de manera que es poden considerar com a representats de quelcom més general, com por ser una determinada classe social, una època, una cultura, una ideologia, etc.

    * DREYER, Carl Theodor

    Cineasta danès ( Copenhaguen 1.889-id 1.968 ). Periodista i guionista, el 1.918 va començar dirigint la pel·lícula Praesidenten ( El President ), a la qual seguiren, entre d'altres: Blade at Satanas bog ( Fulls del llibre de Satanàs ), 1.920; Mickaël ( 1.924 ) i Du skal aere din hustru. ( L'amno de la casa ), 1.925. La passión de Jeane d'Arc ( La passió de Jona d'Arc ), 1.928, realitzada a França, és considerada la seva obra mestra. En canvi, Vampyr ( 1.931 ) fou un fracàs comercial. Dreyer va reprendre la seva activitat al cinema amb Dies iare ( El dia de la ira ), 1.943, Ordet ( La paraula ), 1.955 i Gertrud, 1.964. La seva obra combina un misticisme profund amb un estil elegant i sobri. Dreyer és un dels mestres del drama més significatius. Seguidor de la tradició nòrdica, va basar-se en el treball dels nbseus intèrprets per transmetre els seus plantejaments.

    EL MELODRAMA

    El melodrama és un gènere que deriva de l'eficaç combinació entre el drama i la música. Tot i que podem parlar de melodrames realitzats durant el cinema mut, com Les dues òrfenes ( Orphans of the storm, 1.921 ) de D. W. Griffith o de Albada ( Sunrise, 1.927 ) de W. Murnau. El fet que això sigui així significa que, encara que el gènere visqués el seu esplendor entre els anys 30 i 50, en ple sonor, trobem ja en films anteriors els elements essencials d'allò que després seran les claus del gènere, malgrat l'absència de música sincronitzada a les pel·lícules. L'element bàsic del melodrama, present en gran quantitat de films, és el predomini dels sentiments i les reaccions dels persontges, per damunt de les accions.

    El melodrama és probablement un dels gèneres que millor ha estat combinat amb altres formes de narrar, és a dir, amb altres gèneres, com els westerns o els films èpico-històrics. El melodrama, normalment, construeix el seu particuar exercici narratiu a partir d'unes constants. En primer lloc, és imprescindible establir mitjançant una implicació emocional dels espectadors una complicitat amb el personatge. En la majoria de casos, en el melodrama el transcurs del temps hi cobra protagonisme, deixant les seves empremtes de vellesa i deteriorament com a marques d'un sofrisme; els esdeveniments es van insinuant i tot seguit esclaten. Una de les pel·lícules més importants d'aquest gènere, fou Allò que el vent s'endugué ( Victor Fleming, 1.946 ). Cal destacar alguns directors del gènere, com Douglas Sirk, Billy Willder o Richard King.

    * SIRK, Douglas

    Director de cinema nort-americà d'origen danès ( Skagen 1.900-Lugano 1.987 ). Contractat per la companyia alemanya UFA, el 1.935 dirigí la seva primera pel·lícula: April, april. Realitzà vuit films més per a UFA, i al 1.943, s'enanà a Hollywod, on dirigí Hitler's madman. El 1.951, signà un contracte amb la Universal, que produí totes les seves obres posteriors, en general melodrames de gran refinament estilístic: Schockproof ( Más fuerte que la ley ), 1949; Magnificient obsession ( Obsessió ), 1.954 i Imitiation of life ( imitació de la vida ) 1.959, entre d'altres. De retorn a Alemanya, es dedicà a la direcció teatral i a la pedagogía filmica. Douglas, va ésser un dels mestres del gènere.

    LA COMÈDIA

    La comèdia com a gènere apareix just al principi del cinema sonor, que aporta la paraula al ja existent cinema còmic i, amb ella, tot un ventall de possibilitats interpretatives i argumentals, molt més ric i divers. El lloc que ocupa el gag en el cinema còmic, l'ocupa el diàleg punxant dels persontagtes en la comèdia. Aquest factor la converteix en un gènere on el guió és de vital importàcnia. La majoria de comèdies dels anys trenta i quaranta esdevenen cinema després d'haber passat per l'escenari teatral de Nova York i ja arriben precedides, per tant, d'un èxit important. El cinema aportarà a les comèdies mobilitat i ritme gràcies a la càmera, que els proporciona aquella frescor i lleugeresa dramàtica tan característica de films com Bringing up baby ( Howard Hawks ), una de les comèdies mès brillants dels primers anys trenta, protagonitzada pels actors Gary Grant i Katharine Hepburn.

    Normalment els arguments de comèdia s'inicien sempre amb un to realistsa, que va desapareixent a mesura que avança el film, i provoca situacions inesperades, plenes d'exageració i incongruència. Allò que en altres films és tractat amb seriositat, la comèdia, l'alleugereix gràcies a l'expresió espontànea dels desitjos. Els directors més importants d'aquest gènere sòn: Billy Wilder, Howard Hawks, Frank Capra, Blake Edwards i Lubitsch.

    Les regles d'or de la comèdia: - una noia bonica és millor que una lletja

    per Preston Sturges - una cuixa, millor que un braç

    • un dormitori, millor que una sala d'estar

    • una arribada, millor que una partida

    • un naixement, millor que una mort

    • una persecució, millor que una xerrada

    • un gos, millor que un paisatge

    • un bebè, millor que un gatet

    • un petò, millor que un bebè

    • una bona caiguda, millor que cap altre cosa

    * LUBITSCH, Ernst

    Cineasta nort-americà d'origen alemany ( Berlín 1.892- Hollywood 1.947 ). El seu estil pretenia fugir de l'evidencia, els seus films eren un exemple d'elegancia combibada entre paraula i imatge, Lubitsch confereix a la narració una lleugeresa i una estilització que proporciona a les situacions i a l'argument un espai de suspens. La seva manera d'entendre la comèdia va ésser anomenada “ toc Lubitsch “. A Alemanya realitzà entre altres films, Carmen ( 1.918 ), Madame du Barry ( 1.919 ) i Anna Boleyn ( 1.920 ). Als EEUU, a partir del 1.922, dirigí Rosita ( 1.923 ), amb Mary Pickford, i triomfà amb les comèdies més fresques del cinema nord-americà: The student prince ( El príncep estudiant ), 1.927; The love parade ( La desfilada de l'amor ), 1.930, que llençà la parella Maurice Chevalier-Jeanette Mac Donald i Heaven can wait ( El cel pot esperat, estrenada en castellà amb el títol El diablo dijo no ), 1.943, entre moltes altres pel·lícules.

    EL CINEMA D'AVENTURES

    El gènere d'aventures deu la seva constitució a una tradició literària els orígens de la qual es remunten a L'Odissea d'Homer, a les cròniques del rei Artús i a la novela de cavalleria. Durant la segona meitat del segle XIX i la primera del XX, la novela d'aventures va arribar al seu punt dolç, amb estreta relació amb una idea romàntica de la vida. En general, els films d'avenures es relacionen amb una visió de l'acitvitat humana deslligada de compromisos que permet que els seus protagonistes, allunyats dels respectius espais habituals, es llencin a una confrontació amb altres realitats, en la qual trobaran perills que posaran en joc la seva capacitat de superació i, en alguns casos, la pròpia vida. Resulta difícil assenyalar films d'aventures en estat pur, ja que, com succeeix amb altres tipus de gènere - el western, el melodrama, el cinema negre - , existeixen elements d'uns i altres en cadascun d'ells. Cal tenir en comprte aquest mestisatge a l'hora d'entendre que l'aventura és consubstacial a la immensa majoria de relats, ja siguin literaris o fílmics, tot i que, específicament, el cinema i la seva indústria hagin realitzat produccions perfectament definibles com a aventures que, a més a més, han marcat perfils del gènere.

    Els personatges d'aquest gènere, es caracteritzen sempre per oferir-nos una imatge heroica, la imatge d'algú que supera les adversitats que li són plantejades en uns territoris exòtics plens de perills per a la seva integritat física i psíquica. Els directors més significatius d'aquest gènere varen ser: Stevenson, Conrad, Lean, Salgari, Steven Spielberg i George Lucas entre d'altres.

    * LEAN, David

    Director de cinema britànic (1.908 - 1.891 ). Considerat un mestre de les grans pel·lícules èpicas com els petits melodrames. Dins de la seva filmografia destaquen les pel·lícules Breve encuentro ( 1.945 ), El punete sobre el río Kwai ( 1.957 ), que obtinguè un Oscar a la millor pel·lícula, Lawrence de Arabia ( 1.962 ), que tambè obtinguè un Oscar a la millor pel·Lícula, Doctor Zhivago ( 1.965 ) i Un pasaje a la India ( 1.984 ).

    EL WESTERN

    El western és un gènere tan antic com el mateix cinema nord-americà. Una de les primeres pel·lícules rescatades de l'oblit al què han estat sotmeses moltes de les primeres produccions cinematogràfiques, The great train robbery ( Assalt i robatori d'un tren, Edwin Porter, 1.903 ), realitzada a l'època de les primeres tentines del cinema d'acció, ja conté gran part de tot allò que després s'anirà perfilant com a essencial dins del gènere. En el marc d'uns territoris verges i desprotegits, uns foragits cometen un assalt a una estació de ferrocarril, essent perseguits després per la llei, a la qual s'enfronten a camp obert. Malfactors i guardians de la llei, trens, cavalls i revòlvers formen part d'una galeria de personatges i escenaris , constatnts des d'aquest mateix moment, a gran part dels films anomenats westerns.

    El western deu els seus orígens com a gènere a la fascinació que tenia sobre la societat la conquesta dels nous espais verges de l'oest nord-americà, que va sevir de base per als relats desenvolupats per diferents creadors com John Ford, Howard Hawks, Allan Dwan, Cecil B. de Mille o William A. Wellman. El western va ser el gènere que va treure el cinema dels escenaris teatrals i va obrir-li les portes de l'aire lliure. Aquest gènere va anar creant tota una mitologia pròpia inspirada en esdeveniemts històrics reals, generalment situats cronológicament després de la guerra d'independència, però allunyada d'aquests per la llibertat que dona la mateixa acció. Cal destacar alguns dels actors de westerns com Steve McQueen, Yul Bryner i el llegendari John Waine.

    * John Ford

    Aquest és el nom amb el que és recordat Sean Aloysius O'Fearna ( Cape Elizabeth, Maine 1.895 - Hollywood 1.973 ). Director cinematogràfic nort-americà. Inicià la seva carrera al 1.914 amb una especial i acurada dedicació al western. Fou el primer a aportar valors psicològics al gènere d'aventures, en particular al western: Stagecoach ( 1.939 ). El seu llenguatge és simple i precís, i arrenca del paisatge i dels ambients del far west tota l'autenticitat poètica que inclouen. El 1.935 obtingué l'Oscar al millor director per The informer, li fou concedit novament el 1.940, el 1.941 i el 1.952 per The Grapes of Warth, How Green was My Valley! I The Quiet Man, respectivament.

    EL CINEMA DE TERROR

    El cinema de terror, entès com a gènere, és un dels més introduïts en la cultura actual i estès fins a les capes més populars. Personatges com Frankestein, Dràcula, l'home llop, etc. s'han convertit en mites divulgats de manera constant a través del mitjà cinematoghràfic, que periòdicament ofereix readaptacions d'anteriors versions i noves realitzacions d'una fórmula que s'ha revelat d'allò més eficaç: la de sublimar, mitjançant el terror de la ficció, les pors sobre la realitat directa. Els períodes de major esplendor del gènere han coincidit amb èpoques d'alteració o de conflicte social. La producció cinematogràfica ens ha ofert obres oportunes i conjunturals que es poden interpretar com a símptomes dels temors i inquietuds davant d'aquestes situacions de conflicte social.

    El primer film de terror va ser realitzat l'any 1.902 per Wallace MacCutcheon, dirigint una versió del mite Frankestein per a l''American mutoscope and Biograph. L'herència més clara del gènere prové de l'expressionisme alemany. El punt dolç del gènere és pot situar entre 1.931 i 1.954. La primera dada correspòn a la realització de Dracula, de Tod Browing, i la segona a Phantom of the Rue Morgue ( El fantasma del carrer Morgue, Roy del Ruth ), que significa la fi d'aquesta època relacionada amb l'edat d'or de Hollywood.

    * HITCHCOCK, Alfred

    Cineasta britànic naturalitzat nord-americà ( Londres 1.899 - Hollywood 1.980 ). Després d'una curta dedicació a la publicitat, s'introduí en el cinema, on la seva personalitat no destacà fins a l'època del sonor. Fins a la guerra de 1.939, rodà 15 films a la Gran Bretanya, entre els quals Murder ( Assasinat ), 1.930 i The thirty nine steps ( Els trenta-nou graons ), 1.935. El 1.940 arribà als EEUU. D'entre una avundosa producció destaquen Rebecca, 1.940; The rope ( La soga ), 1.948; North by Northwest ( Nord nord-oest, estrenada en castellà amb el títol con la muerte en los talones ), 1.959; Psycho ( Psicosis ), 1.960; The birds ( Els ocells ), 1.963. La majoria dels seus films són drames de misteri i d'avenutres policíaques: Hitchcock és el més cèlebre dels mestres del suspens.

    EL CINEMA NEGRE

    El cinema negre és sovint el qualificatiu genèric que aplega un seguit de subgèneres, com el film policíac, el detective story, el film de gàngsters i el thriller. La seva caracteística fonamental és que planteja el seu desenvolupament argumental al voltant del conflicte entre la llei i l'ordre d'una banda i el crim per l'altre, majoritàriament en ambients urbans.

    A diferència del western, que com a gènere explora des dels seus inicis els grans espais oberts on té lloc la conquesta, el cinema negre es caracteritza per la posada en escena d'espais molt més tancats i obscurs, generalment poblats per personatges d'una categoria moral discutible. El cinema negre deu molt, d'altra banda, a la literatura, fins al punt que fins i tot el nom té els seus orígens en el color de la coberta d'una col·leció de llibres francesa, dedicada al món del crim.

    El cinema negre és va consolidar immediatament com a testimoni dels conflictes que s'esdevenien en el món industrial i urbà des del primer moment. A causa de les escenes de violència que hi havia als films, el cinema negre va ésser censurat, això va fer canviar a més les tendències dels arguments que es van centrar més en els detectius privats. Aquest tipus de cinema era sovint ambientat de nit, i jugaven molt amb les ombres i llums. S'han fet pel·lícules bastant importants com El Padrí de Francis Ford Coppola, el falcò o chinatown. Cal destacar un actor que va ser el símbol d'aquest cinema, aquest va ésser Humphrey Bogart, a més dels tres grans directos que varen ser Arthur Penn (Bonnie and Clide 1.967 ), Roman Polanski ( Chinatown 1.974 ) i Francis Ford Coppola ( Padrí I, II i III ).

    *Francis Ford Coppola

    Cineasta nord-americà. ( Detroit, Michigan 1.939 ) Fill del compositor Carmine Coppola. Apassionat per la tècina cinematogràfica, desprès dels seus primers films, entre ells The Rain People ( Gent de pluja, 1.969 ), cal esmentar la saga del Padrí, ha aconseguit palmes d'or amb les pel·lícules Apocalipse Now i la conversa. A més destacà en altres gèneres com el de Terror amb films com Dracula ( 1.992 ).

    EL CINEMA BÈL·LIC

    Aquest cinema ofereix, des dels seus inicis, la possiblitat de reflectir a través de les seves imatges els diversos aspectes relacionats amb els conflictes bèl·lics. El seu ús com a testimoni documental va ser explotat ja ben d'hora. Un operador dels Lumière, Félix Mesguich, desplaçat a Rússia el 1.905 per filmar escenes de la guerra russo-japonesa, aconseguí captar imatges de la revolució marxista, es pot dir que aquestes van ser les primeres imatges documentals del gènere bèl·lic. Però les guerres també han estat representades a la pantalla des de Méliès sobre els esdeveniments de la guerra greco-turca, com La guerra a Grècia ( 1.987 ) o el film realitzat per Charles Pathé el 1.898 sobre el conflicte entre Espanya i els Estats Units, Explosió del cuirassat Maine, ancorat a l'Havana, així com un altre film sobre la guerra dels bòers, Atac a una missió a la Xina, realitzat el 1.901 per l'anglès James Williamson. Aquesta segona opció compta amb una llarga tradició en la història del cinema, marcada per films singulars però també pels pertanyents a un gènere anomenat bèl·lic, que d'una manera més o menys programàtica centren el seu argument en la descripció de les gestes protagonitzades pels membres de diferents exèrcits combatents.

    Aquest cinema pot sentrar-se tant sols en explicar les gestes heroïques dels soldats o d'una persona, o pot explicar els sentiments d'aquestes, com la por, la soledat, l'agonia, ... a més del missatge que aquesta pot dur, i ens pot portar alhora una reflexió profunda sobre la guerra o una posició radical en contra. Per fer aquests films, els directors han utilitzat molt la I i la II Guerra Mundial. Els films més importants són El cuirasat Potemkin ( Sergei M. Einstein, 1.925 ), La gran il·lusió ( Jean Renoir, 1.937 ), El pont sobre el riu Kwai ( David Lean, 1.957 ) i Apocalypse Now ( Francis For Coppola, 1.979 ), que és una de les més espectaculars pel·lícules de guerra i també una de les primeres que fa una crítica de la intervenció nord-americana al Vietnam.

    * EINSTEIN Mikhajlovic, Sergej

    Cineasta sovièic. ( Riga 1.898 - Moscou 1.948 ) Es va dedicar a la pintura i a la decoració i fou director en el teatre obrer ProletaKult. Influït per D. Vertov i D. W. Griffith, el 1.924 va dirigir el seu primer film: Statxka L La vaga ), seguit de Bronenósets Potiomokin ( El cuirassat Potemkin, 1.925 ), una de les obres mestres del cinema Oxtiabr ( Octubre, 1.927 ). Relitzà un nou viatge per Europa i els Estats Units, però no aconseguí que fossin acceptats els seus projectes. A Mèxic va realitzar ¡ Que viva México ! pel·lícula inconclosa que simbolitzaria l'epopeia del poble mexicà. De retorn al seu país, continua amb la seva feina de teòric i es dedicà a l'ensenyament a l'Institut Cinematogràfic de Moscou. L'any 1.938 realitzà el film Aleksandr Nevski i el 1.942 Ivan Grozni ( Ivan el terrible ), la primera part del qual va acabar el 1.945. La segona part acabada el 1.946, no va tenir difusó a la URSS ni a la resta del món dins dotze anys més tard. Einstein va morir mentre preparava la tercera part d'aquestsa gran obra. Les seves teories sobre el muntatge i la relació entre so i imatge han influït profundament sobre els cineastes posteriors.

    EL CINEMA CÒMIC

    El cinema còmic procedeix de formes teatrals anteriors com el burlesc, el vodevil o el music-hall. En els seus inicis es basava en persecucions, batalles de pastissos de crema, sorpreses, policies ineptes... Els genis de l'humor com Charles Chaplin, Buster Keaton o Harold Lloyd van ser els qui possiblilitaren que aquest gènere assolís cotes de deliciosa sotisficació, convertint-lo fins i tot en font d'inspiració per als moviments més cultes com van ser-ho Entr'acte ( Entreacte, 1.924 ) de René Clair i Francis Picabia o Le ballet mécanique ( El ballet mecànic, 1.924 ) realitzat per Fernand Léger. Al marge del cinema americà, el cinema còmic ha tingut exponents d'allò més lluits en el cinema europeu com han estat Jacques Tati, Totó o, més recentment, l'italià Nani Moretti.

    Podem dir que en general, el cinema còmic és un cinema d'actors al voltant dels quals s'han centrat uns arguments plens de situacions esbojarrades, que tracten de posar en evidència les desavinences entre el món i les seves lleis d'urvanitat davant d'uns individus, en la majoria de casos solitaris, que viuen i fan viure a tots els altres situacions exasperants. Els personatges més destacats d'aquest gènere Stan Laurel i Oliver Hardy, els cèlebres Laurel i Hardy o els germans Max, a part dels directos ja citats.

    * KEATON, Joseph Francis

    Cineasta i actor nord-americà. ( Piqua, Kansas 1.896 - Los Angeles 1.966 ) Anomenat Buster. Creà un tipus de còmic amb el rostre impassible, que no reia ni somreia mai. És un dels actors còmics més originals de tota la història del cinema i un dels tres directors mestres del gènere. Les seves obres més memorables són: Our Hospitality ( La nostra hospitalitat, 1.923 ), The Navigator ( El navegant, 1.924 ), The General ( Estrenada en castellà amb el títol del Maquinista de la


    General, 1.926 ) i The cameraman ( El càmera, 1.928 ). Aparegué també en Limelight de Chaplin ( Candilejas, 1.952 )

    EL CINEMA FANTÀSTIC

    L'anomenat cinema fantàstic és un concepte tan ample que no pot cenyir-se a una única llista de característiques. Més que d'un sol gènere, cadria parlar del resultant d'una pluralitat de gèneres on tenen cabuda des de l'aventura fins al thriller, passant pel terror i la ciència-ficció.

    La ciència-ficció, precisament, és un dels gèneres més importants del cinema fantàstic. Ha donat lloc a obres de fàcil consum i de poca qualitat artístifca, com les de Mario Bava, però tambè ha proporcionat exemples d'un alt nivell intel·lectual i artístic. Al marge de la seva producció més o menys seriada, alguns dels noms propis de la història del cinema han realitzat films de ciència-ficció. Aquest és el cas de Jean-Luc Godard, amb el seu Lemmy contra Alphaville ( 1.965 ), François Truffaut, amb Fharenheit 451 ( 1.966 ), Stanley Kubrick, amb el seu famós 2.001. Una odissea a l'espai ( 1.968 ), Andrev Tarkosvy amb Solaris ( 1.972 ), i Rydley Scott, amb Blade Runner ( 1.982 ).

    Es tracta d'un grup films constituïts sobre una sèrie d'influències procedents d'altres mijans com la literatura, la puntira i la música. La composició visual no és només fonamental, sinó que estp per damunt de moltes altres caracterióstqies. Es tracten molts temes relacionats amb el futur, d'aquests films cal destacar la saga de la Guerra de les Galaxies, de George Lucas ( 1.977 - 1.980 - 1.982 ), Blade Runner ( 1.982 ), Alien, de Ridley Scott ( 1.979 ) i Star Trek de Robert Wise ( 1.979 ).

    * George Lucas

    Director i productor de cinema nort americà. ( Modesto, Califòrnia 1.945 ) Debutà com a director l'any 1.971 amb THX-1,138, seguida d'American graffiti ( 1.973 ) i el seu gran éxit que el va consagrar en el món del cinema Star Wars ( La Guerra de les Galàxies, 1.977 ). Posteriorment s'ha dedicat a films de Norton, Kersher, Spielberg, Marquand, etc.

    EL MUSICAL

    Quan el 1.927 l'evolució de la tècnica va permetre la reproducció s'incronitzada de la imatge i del so va encetar-se una nova època en la història del cinema, la del sonor. Amb ella va començar també un gènere inexisent fins a la data, el musical. Com a fòrmula artística es tractava d'un espectacle totalment escaient al nou mitjà, ja que, a partir d'aleshores, els recursos expressius de la imatge van afegir-hi els de la veu. El musical va aparèixer com un desplegament enlluernador de les noves possibilitats descobertes al cinema i va representar un nou apropament entre el món del teatre i el cinematogràgic.

    El gènere va tindre una gran acceptació pel públic, però a finals dels anys 50, aquest va entrar en crisi amb la redefinició del mercat cinematogràfic i la manca de la resposta massiva del públic internacional. Crisi interrumpuda pels èxits momentanis d' Elvis Presley. Grans directors com Gene Kelly amb Cantant sota la pluja ( 1.952 ) o Sempre fa bon temps ( 1.955 ) i Fred Astaire amb The gay divorcee ( L'alegre divorciada, 1.934 ). Les grans pel·lícules del gènere musical són a més de les ja citades, West Side History ( 1.961 ) i Somriures i llagrimes ( 1.965 ), ambdues de Robert Wise, Cabaret de Bob Fosse ( 1.972 ) i Saturday night fever ( Febre del dissabte nit, de John Badham, 1.977 ).

    * Wise, Robert

    Director de cinema nord-americà. ( Winchester, Indiana 1.914 ) Debutà en la realització el 1.943 i s'afermá com a director amb The set-up ( 1.949 ). De la seva filmografia cal destacar-ne les pel·lícules: Executive Suite ( 1.954 ), I want to live ( 1.958 ), West Side History ( 1.961, Oscar a la millor direcció ), The sound of music ( 1.965, Oscar a la millor direcció ) i Star trek ( 1.979 ).

    EL CINEMA D'ANIMACIÓ

    Pertanyen al cinema d'animació tots els films creats mitjançant la filmació de dibuixos o d'objectes inanimats. Si qualsevol pel·lícula és el resultat de la captació del moviment existent a l'exterior i de la posterior projecció de les imatges obtingudes, en el cas del cinema d'animació la càmera filma imatge a imatge, com si es tractés de fotografies. El moviment es crea mitjançant la projecció. Amb aquesta tècnica es poden projectar, fins i tot, pel·lícules que ni tan sols han estat filmades. Aquest és el cas dels films aconseguits ratllant o pintant directament sobre l'emulsió de la pel·lícula.

    Els seus orígens venen dels experiments que feien els científics que buscaven la captació del moviment avans de descobrir el cinematògraf. El cinema d'animació és relaciona habitualment amb el públic infantil. El francès Émile Cohl és el pioner d'aquest gènere. Aquest gènere es va consolidar al 1.917, amb la pel·lícula de Fèlix el gat de Pat Sullivan i Otto Messmer i tambè amb Popeie de Elzie Crisler Segar. El primer llargmetratge va ser creat per l'alemanya Lotte Reiniguer, al 1.926, aquest va ser Les aventures del príncep Achmed, inspirat en les Mil i una nits.

    Walt Disney, va fundar la productora per excelència del cinema d'animació, va aconseguir el seu primer èxit com a creador d'un ample catàleg de personatges antropomòrfics, iniciat amb el conill Oswald ( 1.927 ), seguit del ratolí Mortimer ( 1.928 ), que en el futur es convertí en Mickey i els seus amics Pluto i Donald. L'èxit de Disney, així com les possibilitats inaugurdes amb el mercat televisiu, van influir en altres productores, que es van llençar a la realització de dibuixos animats. Totes les pel·lícules de Walt Diseny han tingut gran éxit per als nens; la primera pel·lícula fou Blancaneu i els set nans ( 1.934 ), per esmentar alguns dels films cal destacar El rey León, que és la pel·lícula de dibuixos, que més persones han vist, i d'altres com Aladin o La Bella dorment. Ara cal destacar un gran èxit de la Warner Bross, que va tindre la genial idea de combinar els dibuixos amb les persones reals, aquest film va ésser A qui estima Roger Rabbit ? ( 1.988 ).

    * DISNEY, Walter Elias

    Dibuixant, cineasta i productor nord americà. ( Chicago 1.901 - California 1.966 ) Pioner del dibuix animat, es va imposar en tot el món perls seus curts metratges on intervenien animals antropomòrfics: el ratolí Mickey, l'anec Donald, el gos Pluto, els tres porquets, el llop ferotge, etc. La pirmera pel·lícula data del 1.929, i és la sèrir Simfonies absurdes, i el primer Mickey a color va arribar al 1.934. el 1.937 va realitzar el su llarg metratge Snow White and the seven dwarfs ( Balncaneus i els set nans ), que fou un éxit internacional. Al davant d'un veritable imperi comercial, Disney va produir Pinocho ( 1.940 ), Fantasia ( 1.940 ), Dumbo ( 1.941 ), Bambi ( 1.942 ), La Cenicienta ( 1.950 ) i moltes altres. La seva obra ha estat continuada pels seus succesors.

    EL CINEMA ALS ESTATS UNITS

    El cinema nord-americà, a causa de la seva preponderància arreu del món gràcies al seu control sobre els circuits d'exibició, l'eficàcia dels seus mitjans publicitaris, i la implantació del seu star system, ha estat considerat com el cinema. Darrera del seu glamour, tanmateix, s'oculten un seguit de problemes que han anat prefiguran una realitat semblant, en gran part, a la projectada en les seves pel·lícules i semblant, tambè en gran part, aquella que amaguen. Parlar del cinema nord-americà, no és parlar del quelcom homogèni, sinò tot el conrari. Les vicisituds que ha viscut la seva indústria i la legislació que l'ha emparat al llarg d'aquests 100 anys, han constituït realitats diverses, que han coexistit en el temps, però que han promogut estratègies diferents de cara a concebre els seus productes. Aquesta varietat de solucions li ha poporcionat una diversitat i una riquesa excepcionals en comparació amb la cinematogràfia d'altres països. De les grans produccions sortides dels grans estudis fins al films independents que a partir dels anys 60 comencen a aparèixer en el panorama cinematogràfic nord-americà, passant per uns primers anys plens de confusió marcats per la guerra de les patents, aquest país ha convertit certament el negoci del cinema en un dels principals del seu país. La seva influència en el cinema europeu i el d'altres continents, ha estat, difícil de superar, malgrat els intents dels directors i les indústries locals per a aconseguir-ho. Però hem de tenir en compte també la influència en un sentit invers. És a dir, la influència dels directors d'altres països han exercit sobre la indústria nord-americana, autoesgotada pel seu gegantisme, ha estat molt ben considerada, ja que aquests homes i dones han sumat les seves idees a les possibilitats tècniques i econòmiques d'una indústria com la nord-americana, plenament consolidada desde la primera dècada del segle. El resultat ha estat una revitalització constant dels seus films, què és mantè en els nostres dies.

    Entre 1.915 i 1.924 es creen a Hollywood, la seu del cinema, les companyies productores Fox ( 1.915 ), Paramount ( 1.916 ), Warner Brothers ( 1.918 ), Metro Goldwin Mayer ( 1.920 - 1.924 ), Columbia ( 1.924 ), empreses que controlaven una gran quantitat de sales d'exhibició. El 1.927 s'estrenà la primera pel·lícula sonora, El cantor de Jazz. Al 1.929 es va crear la Institució dels Premis Oscar, atorgats per l'Academy of motion picture arts and sciences. Al apareguè la televisó, la gent deixà d'anar al cinema, hi comença una crisi, superada amb el “cinema d'autor”. El cinema americà, a donat una gran quantitat d'estrelles tant en el món artístic com el del directiu, actors com Paul Newman, Peter Otul, James Dean, Gary Cooper, Henry Fonda o Clark Gaeble, i actrius com Merelin Monroe, Elysabeth Taylor, Merili Streep o Marlene Dietrich; directors com: Alfred Hitchkok, Woody Allen, Orson Wells o Steven Spielberg. Entorn del món del cinema, s'ha creat un nivell de vida molt elevat així com una publicitat de les persones relacionades amb aquest món, ja que surten a moltes revistes.

    * ALLEN Stewart Konigsberg

    Anomenat Woody. Cineasta i actor nord-americà. ( Brooklyn, Nova York 1.935 ) Ha dirigit i interpretat diferents obres burlesques en les quals brilla l'humor jueu novaiorquès: Agafa els diners i corre ( 1.969 ), Bananas ( 1.971 ). Després de nombrosos èxits internacionals, adoptà un to més greu amb les pel·lícules: Annie Hall ( 1.977 ), La rosa púrpura del caire ( 1.985 ), setembre ( 1.987 ), Històries de Nova York ( 1.989 ), etc.

    EL CINEMA A EUROPA

    Quan és parla del cinema en termes generals, sovint es perd la nociò què és tracta d'una indúsria diferent segons ens referim a les areas, països o continents. El predomini de la indústria nord-americana i la seva implactació en l'àmbit de l'exibició han eclipsat una altre mena de produccions i cinematografies, com és el cas de l'Europea. El cinema a Europa, si bè no a aconseguit implantar les seves produccions amb la mateixa força que els films sorgits de l'altre costat de l'Atlàntic, ha donat, tant mateix, unes mostres de vitalitat creativa de vegades superior.

    Enfront de la producció en sèrie afovorida en forma de gèneres pel cinema nord-americà, en el cinema europeu a passat pel davant l'estil i la personalitat dels seus creadors, és el cas dels moviments com el free cinema anglès i la nouvelle vague francesa. Una de les raons ha estat l'interès pel cinema gairebè artesanal que s'ha mantingut a Europa, entre altres consideracions pel fet que mai no ha tingut una indústria tant poderosa com al nord-americana, la qual cosa ha fomentat l'enginy per damunt de la inversió econòmic. Aquest aspecte s'ha anat modificant els darrers anys, a causa de l'imuls de les coproduccions entre els països del continent per a fer front el colonialisme cinematogràfic dels EEUU, els anys 60 i 70, que per el cinema europeu va conportar unes perdues de públic considerables. També la participació econòmica de les televisions ha fomentat un increment de volum de capital invertit en cinema a Europa, que han afavorit un gir positiu pel mercat audiovisual en general.

    La Segona Guerra Mundial va representar un canvi fonamental en la geopolítica europea, que va fer que mig Europa mirés cap als EEUU, i l'altre meitat cap a la Unió Soviètica. El cinema del est, era protegit per l'Estat, mentres l'oest feia pel·lícules amb les quals es debatia entre la producció pròpia i les seves difícultats per ocupar mercat tant nacional com internacional. A l'Europa Occidental, va desenvolupar un cinema totalment costituït, com el neoliberalisme italià. Aquest moviment va significar una obertura de visions i possiblitats per al cinema, d'aquí va sorgir una nova generació de cineastes decidits a expressar les seves inquietuds. No obstant, el cinema és en la majoria de casos inferior al de l'americà, i quan algù triumfava en aquest món, marxava cap als EEUU. Però als anys 60 i 70, la indùstria del cinema és revoluciona, i paísos com Alemanya, França e Inglaterra, poden competir amb els films americans. Destaquen actors com Sean Conery o Arnold Scwargenager, que sòn actors de l'època en que vivim, i directors com Federico Fellini, Roberto Rosselliini amb Roma, ciutat oberta ( 1.945 ), Jeorge Cukor, Andrej Wadja amb Ziemia objecana ( La terra de la gran promesa, 1.975 ) o Jean Renoir amb Southerner ( 1.945 ).

    * Renoir, Jean

    Director cinematogràfic francès. ( París, 1.984 - Los Angeles, 1.979 ) Fill del pintor Pierre-Auguste Reonir. El 1.924 realitzà La fille de l'eau el 1.926 adaptà la novel·la de Zola Nana, on reflecteix una influència naturalista. Posteriorment, es destaquen La chienne ( 1.931 ), i Madame Bovary ( 1.934 ). El 1.934 realitzà Toni, considerada com el precedent del neorealisme italià i que li permeté d'iniciar-se en la seva etapa més brillant amb: La grande illusion i La Marseillaise ( 1.937 ), La bête humaine ( 1.938 ) i La règle du jeu ( 1.939 ). Exiliat a Hollywood, dirigí The Southerner ( 1.945 ), que li valgué el premi del Festival de Venècia l'any 1.946. a l'última etapa cal destacar Le carrosse d'or ( 1.952 ), French Can-Can ( 1.954 ), Le Dèjeuner sur l'host ( 1.959 ) i Le caporal épinlé ( 1.962 ).

    EL CINEMA ESPANYOL

    Abans de la segona Repùblica, el cinema produït a Espanya va tenir molt poca incidència degut a la inexistència d'una infraestructura industrial, el context econòmic ruralitzat en que és trobava i la censura de l'època amb la dictadura de Primo de Ribera ( 1.923 - 1.930 ). Tant sols merèixen atenciò dues personalitats: Segundo de Chomón, d'una banda, operador i pioner que va treballar tambè a Europa col·laborant amb Abel Gance en el seu Napoleòn ( 1.925 ), i Floriàn Rey. Aquest, considerat com el millor director espanyol de l'època muda és l'autor de l'Aldea Maldita ( 1.929 ), drama rural que segueix les pautes de la èpica coral del cinema soviètic amb un rerefons relacionats amb el concepte de l'honor, que figura entre les obres mestres de la cinematogràfia espanyola. Posteriorment, va realitzar dos films de gran éxit comercial en el que va participar Imperio Argentina, actriu i cantant que hauria de convertir-se en la més popular de la història. És tracta de Nobleza Baturra ( 1.935 ) i Morena Clara ( 1.936 ), films de tremp folklòric.

    Durant la II República, ( 1.931 - 1.939 ) s'utilitzava molt el documental. Carlos Velo i Luís Buñuel amb Tierra sin pan, sòn els caps visibles de l'època. El cinema català va realitzar un considerable esforç per deixar constància cinematogràfica de diversos aspectes de la vida política del país. Durant l'època Franquista, va ser un cinema dirigit per l'estat, molts directors, actors i realitzadors van ser exiliats, i els films passaven una rigoròs control de contingut. Francò va finançar un film que tractavava sobre la guerra de Cuba, aquest va iniciar una època de produccions similars. Bardem i Berlanga, foren els dos més grans directors, i que aportaven creativitat i novetat al trist panorama cinematogràfic. Han fet films com Bienvenido Mr. Marshall de Berlanga ( 1.952 ), o Calle Mayor ( 1.952 ), de Bardem. El nou cinema espanyol, desprès de la fi de la Dictadura, fou un revolsiu, ja que és van poder tractar temes fins aleshores prohíbits, però el poc material del que disposaven i la poca economia no va poder fer front a la televisiò. Ara però ha aperegut, el que potser és el millor director de tota l'època del cinema espanyol, aquest es Pedro Almodóvar, amb films com Todo sobre mi madre ( 1.999 ) o Mujeres al borde de un ataque de nervios ( 1.988 ). Tambè hi ha alguts altres directors importants com Fernando Trueba, guanyador d'un Oscar per el film Belle epoque ( 1.993 ) o Josè Luis Garci amb Volver a empezar, ( 1.984 ) tambè guanyadora d'un Oscar. El gran actor espanyol ha estat sens dubte Antonio Banderas, que fou descobert per Pedro Almodóvar, i que està triumfant als EEUU.

    * ALMODOVAR, Pedro

    Director de cinema castellano-manxenc. ( Ciudad Real, 1.951 ) Començà a fer pel·lícules en Super-8 a meitat de la dècada del 1.970, tasca que compaginà amb l'escriptura de realts curts i novel·les, com: Fuego de las entranyas ( 1.982 ). Debutà al cinema comercial amb Pepi, Luci, Bom y otras chicas del montón ( 1.979 ), comèdia de tall gairebè esperpèntic inscrida en l'anomenada movida madrilenya, a la qual van seguir Laberinto de pasiones ( 1.982 ), Entre tinieblas ( 1.982 ), Mujeres al borde de un ataque de nervios ( 1.988 ), entre d'altres pel·lícules, descant-ne el seu gran èxit, Todo sobre mi madre ( 1.999 ), guanyadora dels Globos de Oro, i nominada als premis Oscar.

    L'EQUIP DE PRODUCCIÓ

    La realització d'una pel·lícula és un procés complex on intervenen diferents equips i especialistes. l'equip de producció és un dels més importatns, ja que recorre totes les etapes de la creació de la pel·lícula. És l'equip que porta a terme els treballs més empresarials. A cada etapa hi té unes tasques concretes encomanades a les diverses persones.

    Durant el rodatge, l'equip de producció és l'encarregat de totes les tasques administratives, els permisos, els pagaments o els contractes amb els proveïdors. Per desenvolupar tot aquest treball es forma un equip administratiu específic del qual depèn, en gran part, la bona marxa del projecte.

    Un altre de les tasques que aquest desenvolupa, és la contractació d'acotrs, de directors, de personal tècnic del rodatge, etc. el pagament dels salaris dels treballadors, tambè és una de les tasques importants, que l'equip de producció porta a terme, el pagament de salaris és pot fer a la semana, que és el que fan la majoria de l'equip tècnic, o a “tant alçat”, que és la forma en que cobren els actors, és pacte el que cobraran, i cobren al final de la pel·lícula. Tambè superivisa si el treball és fa ben fet, seguint els horaris, i la qualitat del material.

    L'EQUIP DE DIRECCIÓ

    Sovint el director és considerat com l'autor d'una pel·lícula. La producció d'una pel·lícula, tanmateix, és un procés industrial complex en el qual, de vegades, les decisions responen més a un interès industrial o comercial que no pas al propi interès de realitzar una obra determinada.

    En aquest cas el director passa a ser un mer coodinador del treball. El rodatge és un dels mometns cabdals en el treball d'un director, per al qual s'envolta d'un equip on les peces clau són l'ajudant de direcció, l'auxiliar de direcció i l'script. Tots plegats configuren l'equip de direcció. Segons les necessitats, aquest equip podrà ser ampliat amb un director d'actors.

    * SPIELBERG, Steven


    Història del Cinema
    Cineasta nort-americà ( Cincinnati 1.947 ). Iniciat a la televisió, és convertí en un dels realitzadors cinematogràfics més populars. El El seu cinema reconcillia les exigències d'un públic popular amb les recerques originals en el tractament dels seus temes preferits: el suspens i el terror a Duel ( estrenada en castallà amb el títol El diablo sobre ruedas ), 1.971, i Jaws ( Tauró ), 1.975; la ciència ficció a Close encounters of the third Kind ( Encontres a la tercera fase ), 1.977, i E.T. ( 1.982 ); el film d'aventures: Raiders of the lost ark ( A la recerca de l'arca perduda ), 1.981; Indiana Jones and the temple of doom ( Indiana Jones i el temple maleït ), 1.984, Hook ( 1.991 ), on recrea el mite de Peter Pan; el melodrama a The color purple ( El color purpura ), 1.986, etc. El 1.993 abandonà la seva tònica habitual d'entreteniment i rodà Schindler's List ( La llista de Schindler ), amb la que obtingué set premis Oscar ( 1.994).


    L'EQUIP DE FOTOGRAFIA

    Un dels objectius principals del rodatge és la captació d'images, sempre com les hagi dissenyat el director mitjançant els enquadraments, la planificació, els moviments de càmera o la il·lumincació.

    Per a dur a terme tot aquest procés es configura l'equip de fotografia, format bàsicament per la càmera, el “foquista”, els il·luminadors i els elèctrics. El responsable d'aquest equip és el director de fotografia, que ha de treballar dels del moment en el qual s'inicia la preproducció en estreta col·laboració amb l'operador de càmera i amb el director de la pel·lícula.

    El càmera: és la persona responsable de la càmera de filmar i de fer-la funcionar segons les indicacions del director de fotografía. També és responsable dels seus accessoirs: objectiu. pel·lícula, tripode,... La majoria de vegades el càmera és auxiliat per un ajundant i un auxiliar de càmera.

    El foquista: es tracta d'una persona responsable únicament del focus de la càmera. És una figura necessària en el cinema, ja que el càmera està pendent tothora dels moviments i dels enquadraments. La càmera, en el moviment durant la filmació d'una presa passa per diferents distàncies focals. El foquista ha de mantenir en tot moment els focus de les persones o els paisatges segons li ha estat indicat. Els foquistes utilitzen una cinta mètrica per conèixer exactament les distàncies en cada moment de la presa.

    Els il·luminadors i els elèctrics: sovint es filma en interiors o la llum exterior no és l'adequada per a allò que es vol expressar. Els il·luminadors són els responsables de proporcionar la il·luminació que s'ha decidit. La il·lumincació és un dels aspectes que defineixen un tipus o un altre d'imatge o ambient. Els il·luminadors compten amb l'ajuda dels elèctrics, que s'ocupen del correcte funcionament dels focus o de realitzar les instal·lacions elèctriques necessàries.

    El director de fotografia: tot l'equip de fotografia és coordinat pel director de fotografia el qual, conjuntament amb el director, decideixen quin tipus d'imatge i quin tipus d'il·luminació tindran les preses. De vegades, d'un director de fotografia depenen dos o més equips de càmera o d'elèctrics.

    Un dels aspectes més importants d'aquest equip és la captació de les llums, ja que aquesta li pot donar un ambient, dramàtic, poètic, terrorific,...

    L'EQUIP ARTÍSTIC

    A l'hora de filmar una pel·lícula cal crear els espais on transcorrerà l'acció i caracteritzar-ne els actors segons el personatge que representen, tot plegat d'acord amb les idees que el director vol trransmetre.

    Aquest treball és dut a terme per l'equip artístic, format bàsicament pels decoradors, que són els encarregats de dissenyar i construir els decorats escaients; els “atrezzistes”, que decideixen la mena d'objectes que acompanyaran el decorat; els figurinistes, encarregats de dissenyar els vestits dels diferents personatges; els encarregats de maquillatge i de perruqueria. Tots ells són coordiants pel director artístic, que és el responsable de l'equip.

    Els decorats, serveixen per a donar l'ambient que és necessita per a rodar una pel·lícula, aquests poden ser desde simples cartells, a palaus i pobles. El vestuari, serveix per a vestir l'actor segons el personatge que interpreta, els encarregats de dissenyar el vestuari d'un film, sòn els figurinistes. I per acabar el maquillatge i la perruqueria, aquests dos aspectes, es basen en els actors, aquest tapa o dissimula els defectes de les persones, i els hi pot donar un aire misteriós, de vellesa, exòtic, ...

    EL GUIÓ

    S'entèn com a guió el final del primer gran procés necessari per realitzar una pel·lícula. És un text on es narra la història que serà filmada. Consta de diferents apartats com la sinopsi, l'argument i el tractament. El guió, a diferènica de la novel·la, no és una obra acabada sinó únicament una part - per bé que fonamental - de tota la realització d'una pel·lícula.

    Per tal d'escriure un guió el primer que es necessita és tenir ben clara la idea de la història que es desitja narrar. Sense idees no hi ha possibilitats d'escriure un guió.

    La “story line” consta de 5 a 10 lineas, hi ha de contenir de forma resumida la presentació, el desenvolupament i la solució al conflicte de la història.

    La sinopsi, és el resum de la història, ocupa de 2 a 3 pàgines, hi ha de quedar ben entesa la intenció principal i apuntades les subintencions que conté el relat.

    L'argument i el tractament. S'explica d'una forma bastant definida, tota la història, ocupa unes 30 pàgines, a continuació és fa el tractament, que consta de 50 pàgines aproximadament, el qual és el desenvolupament narratiu de l'argument i pot incloure des de l'esbós de l'evolució d'una escena amb les seves referències a l'atrezzo i als actors fins a l'elaboració dels diàlegs complets.

    El guió literari, és realitza un cop fet tot el procés anterior. És molt important deixar definida l'organització interna de les escenes, els decorats, l'avanç de la història, l'actuació dels actors, els diàlegs, els sons ambientals, i el paper de cada escena dins de la visió global de la història.

    ELS EFECTES SONORS

    El so no ha estat mai un element aliè al cinema. Des del prinicipi, el so com a acompanyament, jo fos musical, el piano o l'orquestra, o oral, els dels narradors, que amb les seves explicacions donaven vida oral als personatges i a la història, va ser un element essecial de la gran majoria de sesions cinematogràfiques. Això dona entrada que, tambè desde el principi, el cinema va reconèixer la limitacions que li imposava la absència de so per completar la sensació de recreació de la realitat que cercava. Així, a partir de les primeres projeccions, es va començar a investigar amb l'objectiu de cear un sistema que permetès oferir de manera conjunta ambdues informacions: la imatge i el so. L'any què és va aconseguir la primera pel·lícula amb el so sincronitzat amb la banda de la imatge va ser al 1.927, The jazz singer ( El cantor de jaz ) de Allan Crosland. A partir d'aquest moment es procedeix un desenvolupament conjunt de les relacions entre imatge i so que donarà com a resultat un enriquiment ambdues direccions.

    Tipus de sons:

    - la veu: és el suport de l'expressió oral. Resulta afavorida i destacada per damunt de la resta de sons en la majoria de casos. A parir de la veu, els actors desenvolupen els diálegs que ens permeten seguir l'evolució de les distintes accions del argument. En aquest cas, la sincronia entre imatge i so ha de ser perfecte.

    - la música: empàtica: és aquella que subratlla de forma concordant l'emoció de l'escena pretén crear en funció dels codis musicals establerts.

    anempàtica: és aquella que cerca crear un clima emotiu discordant en l'emoció de l'escena. Normalment pretén crear un ambient de suspens, o recrear la indiferència d'un personatge davant dels sentiments d'un altre.

    - els sorolls: són essencials en la banda sonora. Fent ús dels sorolls s'origina una atmosfera que concedeix una categoria de realitat als elements que apareixen en imatge. Els sorolls és poden pendre de la realitat mitjançant un enregistrament magnetofònic o poden reconstruir-se en un estudi de gravació.

    Les funcions del so són: acompanyar la imatge, permet unificar el fluix d'imatges, dissimulant els talls visuals, establir una puntuació dramàtica sobre el film i permet a l'espectador endevinà el que passarà.

    ELS EFECTES ESPECIALS

    El cinema és un art que ha desenvolupat la fantasia. A travès de la pantalla s'han vist viatges galactics, monstres, persecucions increíbles, dibuixos animats que comparteixen una mateixa história amb personatges reals...

    Tot plegat és possible gràcies a un sector important dins de la indústria del cinema: els efectes especials. A partir de diferents recursos tècnics, com les maquetes, les sobreimpresions, els efectes optics, les aplicacions de robòtica o les simulacions d'ordinadors, s'aconsegueix crear un món magic, sense fronteres entre la fantasia i la realitat. Els efectes especials són tècniques o ginys que causen sensació de realitat en el cinema i que s'han anat desenvolupant tot al llarg de la seva història.

    Les transparències o projeccions posteriors. Per la part posterior de la pantalla es projecta un paisatge, un riu ... i a la part davantrera s'hi col·loca l'actor realitzant, tot integrat-lo en el paisatge. Moltes escenes de risc, com baixar un corrent ràpid amb un rai o ser perseguit per un tren, han estat filmades segons aquest procediment.

    Maquetes i animacions. Mitjançant l'ús de maquetes, poden construir-se ciutats futuristes, personatges, batalles navals o naus espacials. A l'interior de les maquestes hi ha de succeir històries i s'hi ha de moure personatges. Una manera senzilla de fer maquetes i animacions és per mitjà de figures elaborades ambh materials modelables, com al plastilina.Realitzant preses fotograma a fotograma es crea la impressió de moviment dels personatges. L'animació també s'aconsegueix combinant personatges reals amb personatges de dibuixos animats.

    Principals tècniques d'animació. El Truca, que consisteix bàsicament en un projector que subministra un fotograma a una càmera de filmar. La Travelling mates, que permet combinar dues filmacions prèvies que apareixerant al fotograma definitiu executant la mateixa acció. Per aconseguir-ho, és important que una acció és realitzi sobre un fons, com el blau, que faciliti l'efecte d'esborrar la imatge de fons.

    Animació per ordinador. És el que més s'utilitza acualment, també s'hi aplica la robòtica. Fins i tot i a films, que han estat fet tant sols per ordinador. ( Toy Story I i II )

    ELS PERSONATGES

    Per tal de representar les seves històries, el cinema necessita actors que personifiquin els diferents papers i és converteixin en els seus protagonistes: són els personatges; ells faran riure, patir, plorar, ... La correcte elecció dels actors que interpretaran els personatges, és un dels moments més importants del plantegement d'una pel·lícula. Els personatges es distribueixen els papers en la història. Cal recordar que tots els personatges són importants a l'hora de narrar una història.

    El cinema ha creat personatges que han representat profunds sentiments de la humanitat. Molts són coneguts per grans sectors del públic: són els personatges mítics del cinema.

    Tipus de personatges:

    - Principal: es tracta del personatge central, en qui recau el pes principal de la història.

    Antagonista: complica l'acció del protagonista.

    - Secundaris principals: són els que tenen un paper important, en diferents moments del film. Proporcionen una diversitat de situacions i d'històries que completen la principal.

    - Secundaris: són els personatges que intervenen en moments molt puntuals de la història o que acompanyen al secundari principal. Ajuden a oferir una visió més rica i complexa de la història.

    - Dobles i especialistes: són aquells personatges, que substitueixen als protagonistes o als secundaris principals, en moments d'escenes de risc. Aquests, es vesteixen igual que al personatge que substiutueixen, i és procura que s'assemblin físicament.

    - Els figurants: són els personatges, que és fan servir per omplir, per decorar, per cear ambient. No tenen implicació en l'objectiu del protagonista, i no solen parlar.

    Altres personatges:

    - Reals: quan el comportament del personatge s'assembla al de la vida real de les persones.

    - Imaginaris: tenen un comportament diferent al de la vida real. És creen a partir de l'exageració dels atributs humans. Uns altres personatges imaginaris són quells que segueixen la tradició de les faules: creats a partir de la personificació d'animals.

    - Col·lectius: és quan el protagonista, és un conjunt numerós de persones, pot ser un poble sencer ( el cuirassat Pot'emkin ), o un grup de persones ( 7 magnífics ), etc.

    Com crear un personatge:

    - Indicis externs de tipus físics: sòn les característiques externes que defineixen un personatge ( físic, cabell, vestimenta, ... )

    - Indicis externs de tipus psicològics: és manifesten en el moment en que parlen, la manera d'expressar les coses, els sentiments, ... L'edat té molt a veure. Al correspondència entre personatge i emoció és el que dòna consitència a un personatge.

    - El rol i les característiques socials: el paper dins de la societat i les seves característiques socials, com la professió i la classe social a la qual pertany, són aspectes imprescindibles a l'hora de crear els personatges.

    - L'ambigüetat dels personatges: ha de ser humà, que s'equivoqui, que tingui limitacions, que aprengui amb el temps.

    Els mites cinematogràfics:

    Els mites cinematogràfics, són aquells personatges, que per una raó un altre, han impactat i agradat més a les persones. N'hi ha de dos tipus:

    Topos: els personatges que acuten com a lloc d'encontre de sentiments, idees i fantasies dels espectadors, però només d'una classe social, una edat o una època determinada. Aquest són molt utilitzats per a fer publicitat.

    Tipus: sòn aquells que encara agraden, encara que siguin morts, o no facin pel·lícules.

    - L'heroi: és aquell personatge que se situa en el cinema d'avnetures, d'acció o en l'èpic. És troba determinat per la figura de la novel·la. L'heroi cinematogràfic defensa uns canons mitificats per la societat. L'heroi sempre aconsegueix el seu objectiu gràcies a la seva perícia, la inteligència i l'ardidesa. Va sempre tot sol o acompanyat d'un ajudant. Té molt de coratge, no dubte a enfrentar-se als grans perills, sol ser ben plantat i robust.

    - L'antiheroi: és l'oposat al heroi, és vulnerable, no sempre triomfa. Té una aparença dèbil. Té poca sort, no triomfa amb les dones, i es vulgar.

    - El personatge femení: l'heroi necessita la dama bònica i fràgil per a protegir. Tambè hi ha la dona fatal, atractiva, distant i freda, que teixeix una súbtil trama de destrucció. L'ascens cultural del paper de la dona en la nostra societat ha generat també tot un cinema on aquesta s'erigeix com a protagonista prinipal. Es creen així nous personatges.

    - Sex symbols: la sexualitat és un tema amplament representat en el cinema. Des de diferents perspectives s'han creat personatges que s'han convertit en veritables sex symbols de tota una època.

    - Els monstres: les pors, els pànics i les trobacions són realitats humanes que han tingut la seva projecció en el cinema a través de la creció de personatges monstruosos esdevinguts autèntics mites.

    BIBLIOGRAFIA

    - Enciclopèdia Catalana Bàsica

    - Gran Larouse Català

    - Nova Enciclopèdia Temàtica Planeta

    - Cinema Contemporani

    - Varies adreces consultades a internet

    - Història del Món Contemporani

    editorial: Edebé

    FILMOGRAFIA

    - CABARET

    Director: Bob fose

    Gènere: Musical

    - LEGEND

    Director: Ridley Scott

    Gènere: Fantàstic

    - MARS ATAKKS

    Direcotr: Paul Deason

    Gènere: Fantàstic

    - ABIERTO HASTA EL AMANECER

    Director: Quentin Tarantino

    Gènere: Fantàstic

    - SCREAM

    Director: Wes Craven

    Gènere: Terror

    - ENTREVISTA CON EL VAMPIRO

    Director: Patrick Clayton

    Gènere: Terror

    - BAILANDO CON LOBOS

    Director: Kevin Costner

    Gènere: Western

    - LEYENDAS DE PASIÓN

    Director: Edward Zwick

    Gènere: Drama

    - EL PRINCIPE DE LAS MAREAS

    Director: Barbara Streisand

    Gènere: Drama

    - BRAVEHEART

    Direcotr: Mel Gibson

    Gènere: Bèl·lic

    - BLANCANIEVES Y LOS SIETE ENANITOS

    Walt Disney

    Gènere: Animació

    - EL REY LEON

    Walt Disney

    Gènere: Animació

    - LA SIRENITA

    Walt Disney

    Gènere: Animació

    - INDIANA JONES I LA ULTIMA CRUZADA

    Director: Steven Spielberg

    Gènere: Aventures

    - ROBIN HOOD PRINCIPE DE LOS LADRONES

    Director: Kevin Reynols

    Gènere: Aventures

    - MENTIRAS ARRIESGADAS

    Director: Scott Thaler

    Gènere: Aventures

    - SOLO EN CASA

    Director: Chris Columbus

    Gènere: Comèdia ( El fragment triat correspon al cinema Negre )

    - 9 MESES

    Director: Joan Bradshaw

    Gènere: Comèdia

    - LA MASCARA

    Director: Bob Engelman

    Gènere: Còmic

    - MEMORIAS DE AFRICA

    Director: Meryl Streep

    Gènere: Melodrama

    OPINIO PERSONAL

    Aquest treball m'ha agradat, no només perque es tractava sobre el cinema, què és un tema que m'agrada, i del qual desconeixia moltes coses, sinó perque m'ha motivat la idea de fer una presentació diferent, encara que aquesta sigui complicada. El treball ha estat fàcil de fer gràcies a la gran quantitat d'informació que hi ha sobre el tema, cosa que m'ha sorprès. Una de les coses negatives d'aquest treball, és que li he agut de dedicar molt de temps. Per acabar, crec que aquest treball és mereix un Oscar.

    39

    Història del Cinema



    Tal vez te pueda interesar:


    Descargar
    Enviado por:Insky
    Idioma: catalán
    País: España

    Palabras clave:
    Historia universalGéneros cinematográficosDirectores de cineMelièsEdisonChaplinDreyerDisneyHitchcock # Fenòmen òpticCámara obscura
    Te va a interesar