Història de Xinesa

Historia universal. República. Comunismo. Reforma Agraria. Revolución Cultural

  • Enviado por: Luzz1985
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 36 páginas
publicidad

La caiguda de l'imperi xinès i els inicis de la República Xinesa

El pare de la República Xinesa va ser Sun Yatsen, que va portar a terme la revolució. Va néixer a Canton i va estar a Hawai estudiant, quan va tornar a la Xina va cometre el pecat d'ofendre a la seva família trencant una de les estatuetes ancestrals que veneraven, la família el va expulsar a Hong Kong.

Va ser a Hong Kong on es va posar en contacte amb les societats secretes i al 1894 va fundar l'associació “Unió per al Renaixement de Xina”, és a dir, per tornar la Xina als Han. Varies vegades va intentar sublevar-se i en una d'elles va haver de fugir al Japó, on es va proclamar para fundador de la “Lliga Revolucionària” (1905), que agrupava totes les societats secretes.

La seva idea principal era guanyar-se el favor del poble prometent als pagesos una regió de terra igual per a cada un d'ells. Així, un cop tingués el poble a favor, podria portar a terme una revolució, recolzat pel poble i sortir-ne victoriós. Els objectius de la societat secreta eren:

  • derrocar el govern manxú

  • establir una repíblica

  • salvaguardar la pau nacional

  • afavorir la nacionalització de la terra

  • afavorir la cooperació entre els ciutadans xinesos i japonesos

  • pregar a les altres potencies que reaccionessin favorablement al moviment revolucionari xinès

  • Les consignes de la societat eren clares i clarament enfocades per guanyar-se el poble:

      • Perseguir als tàrtars! (eren els maxús, que llavors tenien el poder i als que volien derrotar per tal de tornar a tenir la Xina pels Han)

      • Reconquistar Xina!

      • Establir una República!

      • Igualar la propietat de la terra!

    Els Tres Principis del Poble (1905) eren:

    - Nacionalisme: element que identificava amb els Han

    - Democràcia: que equivalia a acabar amb els poders locals i la corrupció

    - Benestar del poble: que es materialitzava amb la promesa de terra per tothom

    A la Xina no és fàcil moure a la gent i ho van fer via consignes que arribessin fortament a la sensibilitat dels pagesos. Els Han justificaven la revolució sota un “mandat del Cel”, actuaven en nom d'una autoritat suprema.

    La consigna principal dels revolucionaris, de Sun Yatsen, era: “Tot el que hi ha sota el cel és de tothom” i demostra com aquests nacionalistes compartien aquesta idea amb el comunisme, tot per tothom.

    Sun Yatsen va portar a terme varies revolucions fins que al 1911 va poder proclamar la República Xina. Les causes bàsiques de la revolució van ser dues:

  • S'havia de fer una nova línia ferroviària al Sud i hi havia pressió per part de poble perquè fos una companyia Xina la que la construís, perquè es nacionalitzessin les línies. Es van recol·lectar diners dels grans propietaris de la zona però no n'hi va haver prou i l'Estat va demanar un préstec a les potencies estrangeres, cosa que va enfurismar la població.

  • En un port del riu Yan See es van sublevar uns oficials de la Lliga de Sun Yatsen, i aquesta sublevació es va anar “contagiant” fins a propagar-se per tota la Xina.

  • HISTÒRIA I CULTURA

    TEMA 2: Caos i Revolució

    (1) El moviment del 4 de Maig de 1919 i la fundació del PCX

    (2) Els Senyors de la Guerra i la implantació del Guomindang

    La Xina segueix immersa en problemes socials, polítics,... cosa que dificultarà greument la instauració de la República. Sun Yatsen va ser president de la república només tres mesos, fins el mes de Gener del 1911, ja que al Febrer/Març el van obligar a abdicar i va fugir a l'exili.

    Yuan Shikai va ser el militar que el va fer abdicar en favor seu, havia estat entrenat pels alemanys i tenia objectius molt diferents dels de Sun Yatsen, volia tornar a la Dinastia i derrocar la República. Sun Yatsen no va plantar cara perquè no tenia un exèrcit darrera, només tenia pagesos i el que no volia era una matança de xinesos Han. Així doncs va preferir deixar la presidència en mans del militar abans que començar una guerra.

    Però el mandat de Yuan Shikai no va ser fàcil, es va trobar amb diversos problemes que el van acabar per enfonsar:

    • Hi havia enfrontaments amb els governadors provincials, que també havien estat entrenats per militars i que tenien un control sobre els pagesos de la seva regió, eren com senyors feudals. Yuan Shikai no podia fer front als cacics provincials perquè no hi havia una estabilitat política com per poder's-hi enfrontar

    • L'Estat estava en bancarrota i amb el gran problema de no poder recaptar impostos ja que no hi havia un cens fiable de la població. La causa del cens esbiaixat era la fam, que feia que la població fugís i que, per tant, els censos no fossin fefaents.

    • Es va veure obligat a demanar préstecs bancaris als bancs estrangers, cosa que va ofendre molt al poble Han.

    • Tot i que Sun Yatsen va fugir a Tokio, encara hi havia petits esclats de violència, a Nanquín (Sud) es va iniciar una revolució, però no va ser fructífera.

    • A partir de 1918 van començar a ser habituals l'aparició de guerrilles a la zona Sud, que es declaraven regnes independents.

    Aquests 5 punts negatius podien ser portats amb més o menys facilitat per Yuan Shikai, no li suposaven un greu problema, però el que no podia solucionar de cap manera eren les 21 demandes que Japó va fer al gener de 1915. Japó aprofitant la inestabilitat de Xina va donar un ultimàtum a Yuan Shikai dient-li que o bé accedia a les seves demandes o envairia Xina. Pensant en la magnitud de la tragèdia que això suposaria per Xina, Yuan Shikai es va veure obligat a accedir a les demandes, cosa que va suposar una ofensa nacional, al honor.

    Algunes de les demandes 21 demandes de Japó eren:

    • Reconeixement del control del territori de Shandong, és a dir, el control i poder a Shandong va passar a mans japoneses.

    • Drets també a Mongòlia i Manxúria, ja que els japonesos tenien ja Korea que està al costat de Manxuria, d'aquesta manera aconseguint les altres dues posicions asseguraven el camí d'entrada a Xina.

    • Creació d'empreses conjuntes xino-japoneses per explotar els recursos de ferro i acer.

    • Prohibició a qualsevol altre país d'establir-se a zones costaneres noves, és a dir, que no s'obrin més ports als estrangers, només els que ja estaven oberts.

    • Presència en el govern xinès de funcionaris japonesos.

    El poble xinès era molt manipulable en aquells moments i va perdonar a Yuan Shikai tots els problemes que hi havia a la Xina (en el fons tampoc eren culpa seva), però el que no va perdonar va ser l'acceptació de les 21 demandes japoneses. El malestar social, l'ofensa a l'honor i la moral xinesa es van anar propagant per tota la població fins que finalment es va revelar contra Yuan Shikai.

    (1) El moviment del 4 de Maig de 1919 i la fundació del PCX

    • 1915-1919, Etapa de Recuperació; Edat d'or de la Burgesia Xinesa:

    En aquesta etapa Xina podia respirar una mica:

      • S'estava portant a terme la 1a Guerra Mundial, amb la qual cosa la pressió de les potencies estrangeres va disminuir.

      • Xina va poder comprar béns d'equip: tramvies a Shangai, il·luminació elèctrica,... tot amb el suport de les potencies estrangeres.

      • Va augmentar el valor del patró monetari xinès, la plata.

    Durant aquests anys hi va haver un moviment intel·lectual que va néixer a les universitats i van començar a aparèixer les primeres revistes de joventut, que van persuadir als estudiants a portar a terme la revolució del 4 de Maig.

    A més a més s'ha de tenir en compte, tot i que sembli una contradicció, que la 1a Guerra Mundial va posar molta pressió a Xina amb els estrangers que hi vivien. Aquesta pressió era deguda a que les potencies van obligar a Xina a enviar obrers xinesos a lluitar amb els aliats. La situació amb les potencies estrangeres es va anar crispant ja que, un cop acabada la guerra, els aliats van donar a Japó la ciutat de Shandong, que fins llavors havia estat en mans dels alemanys, perdedors de la guerra. Però Japó no havia intervingut en la guerra i els xinesos van pensar que, havent perdut Alemanya, les potencies internacionals tornarien Shandgon a Xina com a “recompensa” pels obrers enviats a la guerra. Això però no va ser així i va ser el que va esclatar al poble, que va iniciar la revolució.

    • Revolució del 4 de Maig de 1919:

    Era un moviment que va néixer dels estudiants de la universitat de Shangai (una de les poques ciutats que tenia universitat), que es van posar davant de la revolució i van fer les proclames. Ràpidament la revolució es va expandir per totes les ciutats amb port obert, Ningbo, Canton, Xiemen, Pekin,... i també a ciutats que tocaven al riu per on els estrangers podien navegar lliurement. Òbviament doncs els revolucionaris anaven contra els estrangers, els volien expulsar.

    - Consignes del 4 de Maig:

    _ Exigències polítiques nacionalistes:

    • negar-se a firmar qualsevol tractat amb els estrangers

    • recuperar Shandong

    • oposar-se a tota exigència del Japó

    _ Modernització: revolució anti-confuciana

    • fora Confuci, un dels grans pensadors de la cultura xinesa del s. VI a.C.

    • destruir antigüalles: temples, reliquies budistes,..

    • donar peu a totes les innovacions en el mercat xinès

    Així doncs va ser també una revolució cultural, volien trencar amb tot el que antic, perquè tenien coneixement que al món exterior les coses eren molt diferents i els estudiants se'n van adonar que estaven molt lluny de les innovacions i modernització del món occidental.

    - Conseqüències del 4 de Maig:

  • Hi va haver una certa “llibertat” en quant al clima intel·lectual, es va trencar amb Confuci i va entrar literatura estrangera.

  • Implantació de la llengua corrent/col·loquial sobre la llengua culta dels funcionaris (va ser com la substitució del llatí pel català)

  • Crisis dels valors tradicionals

  • Traduccions massives de textos tradicionals

  • Revolució Literaria: amb els escrits de Lu Xun

  • Aparició de la revista “Joventut”

  • (2) Els Senyors de la Guerra i la implantació del Guomindang

    • Context General:

    Al 1916 va morir Yuan Shikai i va tornar Sun Yatsen buscant suport per restablir la república. Per poder-ho fer es va fer “amic” de Rússia, aprofitant la debilitat dels zars, que van renunciar als territoris que tenien Xina.

    Just després del Maig del '19 a Xina hi havia 3 grups polítics forts:

  • Partit Comunista: fundat al 1921

  • Partir Nacionalista: Kuomintang o Guomindang

  • Els Senyors de la Guerra: eren els antics governadors provincials (els senyors feudals)

  • Sun Yatsen refunda el Partit Nacionalista al 1920, diem refunda tot i que el va fundar abans del seu exili i amb l'exili el partir queda en standby. Al 1920 el refunda però la influència russa i del Komitern (associació d'internacionals comunistes) van donar peu a que es fundés també el Partit Comunista.

    Per una altra banda els governadors de la guerra (governadors provincials), independentment del somni de Sun Yatsen de la república i al mateix temps es proclamen Senyors de la Guerra. Els Srs. de la Guerra agafaven els camperols als que llogaven la terra i els incorporaven als seus exèrcits, juntament amb bandits.

    Entre el 16 i el 27, moment en que es combinen els 3 partits polítics, hi ha 10 persones que es van autoproclamar caps d'estat, per aconseguir el control de l'estat, tots ells van fracassar. La realitat és que no hi havia cap partit polític únic que governés l'estat, encara que el partit nacionalista intentava imposar-se.

    Amb tot això l'opi es segueix cultivant a Xina i els mateixos senyors de la guerra inciten el seu cultiu per traficar amb ell.

    • El Guomindang (partit nacionalista):

    En aquests moments de caos neix a Shangai la primera organització mafiosa la “Banda verda”, que es dedicava a extorsionar a camperols, a la incipient indústria i que traficaven amb opi pel consum propi.

    Al 1925 mor Sun Yatsen, és a dir, que va esta molts anys un altre cop a Xina, el va succeir Chang Kaishek, que va començar una disputa amb els comunistes plena d'odi l el va portar a guerres contra ells.

    Chang Kaishek va portar a cap la denominada “Expedició cap el Nord” amb l'objectiu d'expandir el nacionalisme per tot Xina, que va fer que del 27 al 37 es donés a Xina el govern de Chang Kaishek amb capital a Nanquín.

    La internacional comunista i les potencies estrangeres van obligar a Chang Kaishek a aliar-se amb els comunistes per fer front als srs. de la guerra, ja que pels estrangers eren també un perill per tot el tema de l'opi. El que pretenien doncs era reconquerir el territori iniciant la marxa conjuntament des de Canton fins a Nanquín, tot i que Chang Kaishek no estava “content” d'haver-ho de fer com una coalició.

    En aquesta ruta cap al nord van trobant tota la població que es va unint a la idea de l'expedició de fer fora als srs. de la guerra, els camperols ho veuen com la única salvació contra els srs. de la guerra.

    A Shangai els comunistes que treballen a les fàbriques es declaren en vaga com a mostra de suport a la marxa, de manera que tota la indústria de Shangai es queda paralitzada. Però els estrangers, els xinesos industrials propietaris i banquers, es posen en contacte amb Chang Kaishek i li prometen que si ell lluita contra els vaguistes i deixa enrera el seu objectiu inicial de l'expedició ells l'ajudaran econòmicament a la seva causa nacionalista.

    Els industrials temen tant que els seus treballadors facin vaga perquè:

    • si els vaguistes es sortien amb la seva això els podia donar ales a fer sindicats

    • si Rússia intervenia en favor dels comunistes vaguistes els industrials en sortirien escaldats

    • els convenia estar al costat del qui ja es veia que seria el govern futur, és a dir, Chang Kaishek.

    Així doncs Chang Kaishek un cop a Shangai va canviar l'estratègia inicial d'unir-se amb els comunistes per derrotar als srs. de la guerra y va anar contra els vaguistes. Al 1927, fent gala del seu odi fervent contra els comunistes, va matar tots els vaguistes comunistes, va provocar una guerra civil contra els propis xinesos, en el que es coneix com la matança de Nanquín.

    Chang Kaishek va continuar la marxa per reconquerir Xina després de la matança i ho va aconseguir matant al seu pas tots els comunistes i srs. de la guerra que anava trobant.

    • La dècada de Nanquín (1927-1937):

    A partir de la matança de Nanquín va governar Chang Kaishek i va establir la capital a Nanquín, perquè estava a prop del riu i això li donava accés a tot el país via les diferents ramificacions que presentava. A més a més Nanquín era menys problemàtica que Shangai ja que aquesta última tenia totes les delegacions estrangeres i Chang Kaishek no volia haver de donar explicacions a ningú de tot el que ell fes i desfés.

    La dècada de Nanquín va suposar un impuls esperançador ja que va intentar establir els 3 poders bàsics (legislatiu, executiu i judicial), va controlar els exàmens i els funcionaris,... Va tornar doncs a tot el que era antic, a Confuci, als exàmens,...

    També hi va haver millores en el sistema bancari ja que els banquers havien donat suport a Chang Kaishek durant la matança, de fet van ser ells els que li van oferir ajuda econòmica si els ajudava. Millores en els transports, tot i que molt escasses. Millores en el sector industrial, es va modernitzar. L'escena urbana de la costa es va omplir dels entreteniments propis de la vida moderna: pel·lícules, automòbils, teatre, arts i oficis, llibres, revistes,...

    Però Chang Kaishek va tenir també una sèrie de problemes:

    • Va fer una dictadura militar, de fet es podria compara amb Yuan Shikai.

    • Va trencar amb l'herència del 4 de maig tornat a l'antiguitat (Confuci,...)

    • El camp va ser el gran oblidat, no s'hi va invertir en infrastructures ni s'hi va instal·lar cap indústria

    • Existien reformes i lleis per aplicar en l'àmbit de l'educació però la falta de pressupost les feia inviables.

    Amb tot això el govern del Guomintang cada vegada estava més a prop d'un govern feixista que no pas nacionalista.

    HISTÒRIA I CULTURA

    TEMA 3: El triomf dels Comunistes

    (1) La guerra anti - japonesa

    (2) La Llarga Marxa

    (3) La Guerra Civil

    (1) La Guerra anti - japonesa

    Un dels enemics ja coneguts dels xinesos eren els japonesos. A partir dels anys 30 i paral·lelament a la Dècada de Nanquín tot el teixit social s'altera per la irrupció cada cop major dels japonesos a Xina, que van entrar per la zona del Nord (Manxúria) i van protagonitzar “l'incident de Mukden”. Durant aquest incident els japonesos van fer volar una part del tren transiverià que passava per la zona, ells mateixos ho van atribuir a xinesos rebels anti-nacionalistes.

    També van portar a terme l'assassinat del sr. de la guerra que dominava la zona Nord de Xina. Més endavant van baixar cap a Tianjin a través del pas de la gran muralla per tal de tenir controlat així un dels punts pels que es podia entrar a Xina. Des d'allà van anar baixant fins a Pequín, es a dir, que van anar controlar llocs estratègics per Xina i van anar comprant a tots els que formaven part dels exèrcits dels srs. de la guerra perquè es passessin a l'exèrcit japonès. Els membres dels exèrcits dels srs. de la guerra eren pagesos i es venien al bàndol que pagava millor.

    Al 1936 va tenir lloc “l'incident de Xi'an” en el que el els srs. de la guerra van segrestar a Chang Kaishek, el segrest el va portar a terme el fill d'un senyor de la guerra que Chang Kaishek havia assassinat. Els srs. de la guerra van obligar a Chang Kaishek a aliar-se amb els comunistes per anar contra els japonesos, així estaven aliats els srs. de la guerra, els comunistes i Chang Kaishek.

    Els japonesos van aconseguir entrar a Nanquín, la capital, el 1937. Amb això van conquerir doncs tot el Nord, Canton i Taiwan, i van baixar fins a Wuhan, l'última ciutat en la que podien accedir grans vaixells pel riu navegable.

    Els nacionalistes van fugir a Chongqing, havien perdut tota la zona que els aportava comerç, i van canviar la capital de Nanquín a Chongqing. Per altra banda els estrangers també havien fugit tots.

    Chang Kaishek va perdre la seva capital i les zones econòmicament bones per l'estat i, per tant, també la credibilitat davant dels srs. de la guerra que es van amagar amb el seu poder fora de les zones de poder japonès.

    Així doncs la situació dels camperols era horrorosa i la corrupció estava a l'ordre del dia. Els japonesos per la seva banda van impedir que els xinesos utilitzessin les línies ferroviàries, cosa que va portar al col·lapse general.

    (2) La Llarga Marxa

    La Llarga Marxa comença al 1934 i és en ella on neix la figura de Mao Zedong, un comunista que tot i ser-ho, havia compartit les idees inicials del nacionalisme contra els manxús.

    La Llarga Marxa va començar a una província del sud de Xina amb la intenció d'agafar força i convèncer als camperols del comunisme. La marxa va rodejar tot Xina a través de la zona Est, per no passar pel centre, raons d'aquesta ruta:

    • replegar els comunistes que havien marxat per culpa de Japó i els nacionalistes

    • esquivar als srs. de la guerra, als nacionalistes i als japonesos que estaven en plena invasió de Xina

    La zona del sud de Xina des d'on va sortir la Llarga Marxa era la República Soviètica de Chiang See, els comunistes xinesos s'organitzaven en forma de república soviètica. En el moment de la sortida de la marxa no tots els comunistes compartien l'entusiasme per la marxa.

    L'estratègia era de donar tota la volta per l'Est i anar pujant cap al Nord era per anar agafant adeptes; passant sempre per zones muntanyoses, el més inaccessible pels enemics era el lloc per on passaven ells.

    La Llarga Marxa va sortir al 34 i al Juny del 35 van arribar a Zunyi, on els comunistes es van instal·lar i van exposar la situació en la que es trobaven a tots els que els havien seguit, perquè en un principi van embarcar a tothom sense explicar-los ben bé quins eren els motius de tot plegat, anaven una mica enganyats. A Zunyi és on Mao Zedong, seguit de “les seves dues mans dretes” Zhu De i Zhou Enlai, va agafar les regnes, és llavors quan es veu clar que Mao jugarà un paper important i rellevant.

    Finalment els comunistes de la Llarga Marxa van arribar a Yanan al 35 i van establir la ciutat com a base dels comunistes. Van fer en un any 10.000km, van començar sent 100.000 homes i en van arribar només 8.000.

    Es queden a Yanan perquè haver avançat més fins a Pequín hagués estat una derrota segura perquè s'haurien trobat els japonesos i els nacionalistes.

    Mao aprofitava tot el que podia de la gent que tenia a prop, principalment de les seves dues mans dretes, que la figura de Mao participés activament en la marxa va fer que la gent el veiés com un igual. La lluita conjunta i la unió de forces de la marxa va fer crear uns lligams d'unió i una solidaritat de deute entre els comunistes molt forts, tots estaven en deute els uns amb els altres per l'ajuda que s'havien prestat mútuament.

    (3) La Guerra Civil

    La Llarga Marxa arriba al Nord al 35, en plena Dècada de Nanquín, govern nacionalista a Pequín i amb el japonesos a Manxúria, on van establir el seu estat. Els japonesos van establir a Manxúria el seu estat perquè allà era on estava l'ultima dinastia manxú, i d'aquesta manera s'aliaven amb ells contra els Han. Els japonesos van posar com a cap de l'estat a Puyi, l'últim membre de la dinastia manxú, però la seva presència era merament per “compromís” i perquè els manxús ho acceptessin. De fet Puyi era un nen i no tenia cap tipus de poder decisori, simplement era un titella a mans dels japonesos.

    Així doncs teníem als comunistes a Yanan i els nacionalistes lluitant contra els japonesos però guanyant cada cop més territori.

    Els comunistes van formar l'Exèrcit Vermell, que es diferenciava dels exèrcits nacionalistes perquè no rebien un ensinistrament militar, sinó moral. Hem de recordar que els que formaven aquest exèrcit eren camperols i que Mao va utilitzar aquest exèrcit per plasmar tot el que ell esperava de la gent, aquell exèrcit va ser un model.

    Mao també va aconseguir més ajuda pels comunistes proclamant al llarg de la marxa una alliberació de les dones; no és pas que Mao fos pro-feminista, sinó que era una manera fàcil d'obtenir més adeptes, li era indiferent si eren nens, dones o homes. És amb Mao doncs, quan les dones comencen a incorporar-se a la Llarga Marxa.

    La reforma agrària que va prometre Mao també va ser un dels motius pels que va aconseguir que molta gent el seguís. La seva proclama era que s'havien de treure les terres a aquells que en tenien i repartir-les equitativament. Aquest fet és important perquè ja en dinasties del segle VI s'explicava que la divisió ideal del camp havia de ser un quadrat dividit en 4 parts. Mao estava fent doncs referència a una idea de l'antiguitat.

    Amb aquestes tres coses (ensinistrament moral, dones i reforma agrària) Mao va guanyar molt de recolzament.

    Ens trobem ara davant la fi de la 2a Guerra Mundial, de la que Japó va sortir perdedor. Després de la derrota EEUU van traspassar als nacionalistes tota la zona xinesa que havia estat en mans dels japonesos; EEUU es va posar del cantó de Chang Kaisek. Però la zona de manxúria va ser cedida als russos per tal de mantenir-los contents i evitar que envaïssin la zona que havien rebut els nacionalistes.

    D'aquesta manera, al 1945 els nacionalistes van ser reconeguts internacionalment; tenien molts més efectius que els comunistes, havien rebut ajudes dels EEUU, tant econòmica com armamentísticament, dominaven les grans ciutats de Xina (Nanquín, Shangai i Pequín). Sembla doncs que tenien tots els aspectes necessaris per tal de governar el país.

    Tot i així a les ciutats hi havia molta gent descontenta, la massa social no estava contenta amb el règim de Chang Kaisek perquè:

  • eren els més propers a ell els que s'havien quedat amb els llocs de poder

  • ell mai havia sabut encaixar amb la població, mai se l'havia fet seva

  • hi havia una situació econòmica poc sana i la hiperinflació estava a l'ordre del dia, cosa que portava a disturbis constants entre els propis xinesos

  • A més a més els nacionalistes es veien forçats a utilitzar cada cop més a proscrits fer formar l'exèrcit, perquè no tenien poble que els seguís i als proscrits els hi era igual amb qui lluitar, només volien diners.

    Tota aquesta situació va fer que des del 46 al 49 es desenvolupés la guerra civil xinesa entre els comunistes i els nacionalistes.

    Els comunistes van aconsguir primer Shangdon, després la zona Nord i després tota la zona de la costa fins a Shangai. Van aconseguir tot això amb les armes soviètiques i el recolzament popular, que era molt més gran que el dels nacionalistes. Van guanyar la guerra amb el recolzament social.

    L'1 d'Octubre de 1949 Mao proclama la República Popular de la Xina a Pequín. Al 1951 els comunistes ja havien aconseguit dominar tota la Xina.

    HISTÒRIA I CULTURA

    TEMA 4: Construir la Nova Xina

    (1) La reorganització de l'Estat

    (2) La Llei del Matrimoni i l a reforma agrària

    (3) El nou ordre del Pacífic després de la 2a Guerra Mundial: Corea i Taiwan

    Del 1949 al 1952 es va consolidar el poder revolucionari.

    En aquells moments hi ha a la Xina diferents òrgans polítics:

    - Govern de l'Estat i Partit Comunista Xinès

    - Exèrcit d'Alliberament Popular

    - Força Popular i Sistema Legal

    La Govern de l'Estat i el Partit Comunista són dos òrgans que van en paral·lel, els grans càrrecs tenen una duplicitat, posen com a cap de l'Estat el que és alhora el cap del Partit Comunista; i així tot per doble a tots els nivells.

    Quan el Partir Comunista agafa el poder un dels problemes que té és que no controla el país, per mirar d'arreglar-ho subdivideix tot l'àmbit de poder per arribar fins a l'àmbit rural més ínfim.

    L'exèrcit d'Alliberament Popular és un tercer eix de control tot i que va també en paral·lel al partit comunista, a Mao.

    Per tal de consolidar-se en el poder el Partit Comunista, que va guanyar la guerra davant de qualsevol aposta, va portat a terme una reforma agrària al 1950. Portar a terme aquesta reforma era una condició indispensable perquè la gent seguís a Mao.

    Mao també va reformar la indústria, només hi havia indústria a les grans ciutat costaneres i a Manxúria. Mao era conscient de que per aconseguir una Xina independent era necessària una reforma industrial, la va portar a terme amb els excedents que va comportar la reforma agrària.

    També va portar a terme una reforma urbana, Mao havia de reformar o incorporar al règim tots els possibles enemics del règim, als nacionalistes que hi havia a les ciutats.

    La Llei del Matrimoni va trencar la societat tradicional, Mao va trencar amb el control per part dels pares dels matrimonis dels fills, ara era l'Estat el que els autoritzava.

    (1) La Reorganització de l'Estat

    El primer càrrec que va tenir Mao va ser com a Chairman (president del partit comunista), de 1943 a 1976, posteriorment el terme nom del càrrec va passar a ser el de Secretari General. Pel que fa a la presidència de l'estat també estava en mans de Mao, veiem doncs la dualitat de funcions. El que es decidia a l'Assemblea Nacional de l'Estat estava supeditat al que deia el president del partit comunista, Mao, i al seu petit comitè. Al mateix temps el President de l'Estat no decidia res, acatava el que dictaminava el Comitè Permanent de l'Assemblea Popular Nacional, tot i que el president formava part normalment d'aquest segon òrgan.

    El fet que una sola persona concentrés el poder de l'Estat i el del Partit Comunista facilitava les coses, evitava conflictes, facilitava la presa de decisions,...

    Els seguidors de Mao, del Partit Comunista, eren al principi molt pocs, van néixer com un reducte, va ser amb el pas dels anys que va anar experimentant una gràfica exponencial, fins arribar al que és avui en dia el comunisme a la Xina. Als anys 50 l'èxit del comunisme era per haver guanyat la guerra, per l'èxit de la revolució i per haver construït un nou país.

    Als 60, tot i l'èxit, Xina estava afamada, no hi havia gra perquè la gent enganyava l'Estat donant valors de productivitat superiors als reals i Mao, pensant que la productivitat creixia, apretava al poble exigint cada vegada més productivitat. En aquesta època Mao era vist com un “ente” diví i qualsevol possible oposició era aniquilada.

    A partir dels anys 90 l'èxit comunista es va fonamentar en el creixement i èxit econòmic.

    Característiques del Nou Estat:

    - Mantenir en els llocs de treball una part important dels funcionaris del Kuomintang

    - Campanya de reforma de pensament, urbana i agrària.

    - Incorporació de la figura del Cap d'Estat

    - Constitució

    - Controlar la inflació i l'economia era un dels objectius, per aconseguir-ho Mao va fer:

    - Nacionalitzar la banca: un sector que estava ancorat en el passat

    - Associacions de Comerç (gremis): per controlar les mercaderies

    - Pagava els sous en espècies perquè no hi havia diners, d'aquesta manera evitava

    que els pocs diners que hi havia generessin inflació i que la població es calmés tenint les primeres necessitats cobertes.

    Mao va portar a terme la reforma urbana a través de campanyes de propaganda del règim, eren meetings que es feien als pobles i demanava a la pròpia població que denunciés a aquells que portessin a terme alguna de les tres antis. Mao recompensava als “xivatos” amb reconeixements al millor obrer, la millor indústria,...

    1950-1951: Campanya de les 4 pestes: pardals, mosquits, rates i mosques

    1951-1952: Campanya de les Tres-Antis

    La finalitat de la campanya era acabar amb els que anaven contra els funcionaris del govern, la indústria i el partit.

    1) Anti corrupció

    2) Anti despilfarrament

    3) Anti burocràcia: d'aquesta manera Mao podia liquidar tots aquells que li fessin ombra

    1952: Campanya de les 5 Antis

    La finalitat de la campanya era acabar amb la classe capitalista. Sota qualsevol d'aquestes cinc acusacions els empresaris podien ser portats a judici.

    1) Anti soborn

    2) Anti evasió d'impostos

    3) Anti robatori de béns fiscals

    4) Anti frau pel que fa a la mà d'obra i/o materials

    5) Anti robatori d'informació

    Al principi de l'època de Mao a les ciutats va agrupar la població en unitats de producció (Danwei) i els va dotar de tots els elements que necessitaven per portar una vida a dins del Danwei: cinemes, zona de descans, hospitals, parvularis, habitatges, escoles, magatzems), tot al costat de la fàbrica a la que treballaven. Eren com petites ciutats dins les ciutats, eren les colònies de la revolució industrial catalana però portades al màxim esplendor. El motiu principal de la implantació dels Danwei era controlar a la població, l'Estat ho pagava tot, l'empresa maoïsta tenia doncs la dimensió de la seguretat social.

    Culturalment es van prendre mesures normalitzadores pel que fa a la llengua i l'escriptura. Per un cantó es va intentar establir una parla nacional (guoyu) i una escriptura simplificada dels caràcters. També va establir un sistema de transcripció dels caràcters xinesos a l'alfabet occidental, aquest sistema es va denominar pinyin.

    Mao també va vincular totes les manifestacions literàries a la idea de la revolució. Va establir controls del que es podia traduir i del que no, de quines òperes es podien representar i quines no,...

    (2) La Llei del Matrimoni i la reforma agrària

    Llei del Matrimoni:

    Mao volia alliberar a les dones de les obligacions familiars ja que al govern aquesta situació no li afavoria, l'Estat volia controlar el paper i la productivitat de les dones.

    La Llei del Matrimoni era un punt clau per Mao perquè era la llei que trencava amb la societat tradicional.

    Va portar a terme doncs la Llei del Matrimoni (1950):

    • introducció de la monogàmia, tot i que un home podia tenir concubines sempre que les pogués mantenir

    • lliure elecció de la parella

    • protecció dels interessos legals de les dones i els nens, adquireixen drets

    • igualtat de drets entre l'home i la dona

    • per casar-se les nenes havien de tenir més de 18 anys i els nens més de 20

    • prohibició de matrimonis entre membres de la mateixa família

    • obligació dels pares a criar i educar els seus fills

    • obligació dels fills a ajudar i assistir als seus pares

    • concessió del divorci sempre que el marit i la dona ho desitgin

    Reforma Agrària:

    Una reforma agrària era la condició sin equanon perquè la gent seguís a Mao.

    Xina sortia d'una sèrie de controvèrsies que feien que l'agricultura fos molt precària. Al 1953 encara es conservava un cens bastant realista de la població a Xina, Mao el necessitava per fer les seves campanyes. La població total era de 582 milions de persones i l'esperança de vida d'uns 13'5 anys, afavorint més a la població masculina que no pas la femenina. El 91'2% de la població era rural i la taxa de natalitat era de 37 per mil, el món xinès creixia de manera exponencial.

    Després de prop d'un segle de guerres, la Xina de 1949 era un país endarrerit, massivament agrari i en el qual la primera urgència era la reconstrucció i el desenvolupament. Per poder aconseguir el traspàs de capital del camp a la indústria era necessari reestructurar el camp. Per començar es van dividir els camperols en cinc grans categories, considerades d'estatus hereditari, que recollien les divisions reals que hi havia en el camp xinès abans de la revolució. La divisió es va fer segons la riquesa i segons les possessions. Aquestes etiquetes, que van durar fins als 80 i que van tenir també un símil a les ciutats, es van fer en base a un cadastre minuciós i van ser el punt de partida per articular la reforma agrària posterior.

    Categories de camperols (segons riquesa agrícola)

  • Terratinents que viuen d'explotació de camperols

  • Camperols rics que empleen obrers agrícoles

  • Pagesos mitjans que viuen del seu treball

  • Pagesos pobres que arrenden terres i d'endeuten

  • Obrers agrícoles que viuen de vendre la seva força de treball

  • Fases de la Reforma Agrària:

    1) La reforma agrària es va iniciar generalitzant els meetings de lluita en què terratinents i usurers eren denunciats i maltractats pels camperols del seu mateix poble: així es destruïa les solidaritats tradicionals i es reforçava la lleialtat de classe al partit i a la revolució. Així doncs Mao va permetre als camperols pobres que fessin meetings en contra els terratinents.

    Aquest moviment va fer penetrar per primer cop el poder de l'estat i del partit fins al nivell dels pobles més petits. Les dones, gràcies a la nova Llei del Matrimoni, també van poder fer-ho. Mao va donar doncs la oportunitat als camperols de venjar-se dels terratinents, va destruir les solidaritats, va matar 1milió de persones.

    En aquesta primera fase:

    • liquiden els terratinents meetings, ningú els protegeix i són matats pel propi Mao

    • capgira l'estructura social del camp van disminuir els terratinents però la pobresa no va fer res més que augmentar

    • la producció era moderada, no va arribar a les expectatives de Mao. Els camperols no estan millor que abans. Tenen la terra però no recursos ni recolzament per invertir-hi.

    2) Mao va veure que la primera fase havia fracassat, els camperols no tenien recursos per invertir en la terra.

    Llavors Mao va portar a terme un procés de col·lectivització, va agrupar la població agrícola en grups de 6 famílies (equips de producció), a cada grup va atorgar una extensió de terreny. D'aquesta manera aconseguia que les famílies unissin esforços i compartissin recursos.

    Posteriorment se'n va adonar que el sistema de col·lectivització no funcionava i va crear les cooperatives (1955). Amb les cooperatives es garantia la producció de cereals i s'evitava la desviació cap al conreu més lucratiu de vegetals que s'estava produint les a parcel·les privades.

    3) Però els resultats d'aquests processos no van ser els esperats, poc després Mao es va veure obligat a reduir la col·lectivització perquè actuava de fre a la pròpia producció. Mao va tornar a donar entrada a la propietat privada dels camperols

    HISTÒRIA I CULTURA

    TEMA 5: El Ritme Accelerat

    (1) Les Cent Flors i el Moviment Anti-dretà

    (2) El Gran Salt Endavant

    (3) La Gran Fam

    (1) Les Cent Flors i el Moviment Anti-dretà (1957)

    El moviment de les Cent Flors era una altra campanya de Mao, de fet va ser un experiment: “Probémoslo y veamos como funciona”. Se li va acudir que s'havia de fer i ho va portar a terme esperant a veure que passaria.

    En aquells moment Mao amb les diverses campanyes havia criticat als capitalistes, al govern, als funcionaris i als empresaris, l'únic que no havia criticat eren els intel·lectuals. La campanya de les Cent Flors anava doncs contra els intel·lectuals, ja que pel grau d'educació que tenien el molestaven perquè podien erigir-se contra el poder.

    Per altra banda Mao també els necessitava pel govern, per això la campanya va consistir en animar als propis intel·lectuals i a la població a que critiquessin el que no funcionava de la societat xinesa, per tant que critiquessin el govern.

    Al 1957 Mao va fer un discurs que va servir perquè s'adonés que hi havia coses a criticar a la societat, llavors va incitar a posar en comú elements problemàtics de la societat. Tot i que no va anomenar càstigs contra els “criticadors”, la idea no es va acollir amb molt d'entusiasme ja la població sabia que a Mao li podien agradar les crítiques i no passaria res però i si no li agradaven s'exposaven a la pena de mort.

    Mao va llençar el missatge de que 100 escoles de pensament religiós i filosòfic del món xinès competissin entre ells. Una part del seu discurs va ser:

    “Qué cien capullos florezcan juntos, que cien escuelas de pensamiento compitan entre ellas. Es imposible regar sólo las flores frugales y no las malas hierbas (...)”

    El plantejament de Mao davant la població i els intel·lectuals era: “perquè no criticar si hi ha coses que no funcionen? D'aquesta manera les podrem arreglar”. Va dir que no hi havia res per témer i que les coses dolentes es podien reconvertir. Aquest plantejament el va exposar en un discurs de més de 4 hores davant de 2000 persones, un discurs molt repetitiu. Entre els assistents al discurs Mao havia citat o convidat expressament a científics i escriptors, els que ja tenia en ment perseguir.

    Aquest discurs però no va tenir divulgació escrita, simplement es va escoltar i es va anar reproduint parcialment de boca a boca o a través d'una gravació magnetofònica. És a dir, que no se'n va fer molta propaganda.

    La gent va reaccionar davant la campanya amb shock, veien com una alliberació la possibilitat d'expressar el que sentien o pensaven; per primera vegada en molts anys van tenir l'esperança de poder participar en alguna cosa de la societat. Tot i així la gran majoria de la població estava indecisa ja que altres campanyes anteriors no havien tingut èxit i fer informes a Mao a vegades suposava la mort.

    “Un home que ha estat mossegat per una serp té por d'una corda” (proverbi xinès)

    Els intel·lectuals durant el discurs es van donar per eludits perfectament, però es plantejaven fins a quin punt podien realment criticar i que els passaria a ells després. Així, lluny de ser ignorants i coneixent a Mao, tenien moltes reticències a parlar.

    Amb Mao sempre hi havia una dualitat entre el que volia i el que demanava, el que deia i el que pensava, sempre hi havia dualitat de pensaments, ambigüitat. Aquest fet queda molt clar en el següent quadre, on es veu la diferència entre el que Mao deia en públic i el que deia en privat sobre el mateix fet.

    PÚBLIC

    PRIVAT

    La burgesia i els partits demòcrates han realitzat un gran progrés

    La burgesia i els partits demòcrates són poc dignes de confiança

    Estudiants: “amants del seu país”

    Es lamentava que el 80% dels estudiants tingués origen burgès i, per tant, no era estrany si s'oposaven al govern

    S'havia de permetre que les males herbes verinoses creixessin

    Calia arrencar les herbes verinoses i llençar-les a l'estèrcol

    Només existeixen uns pocs revolucionaris

    Calia eliminar sense cap tipus de contemplació tots els revolucionaris

    Campanya de les 100 Flors

    La campanya es va iniciar el 4 de Maig, Mao va repetir el discurs de les 100 flors (on demanava l'enfrontament de les 100 escoles de pensament). Al cap de pocs dies va distribuir entre els membres del seu petit comitè una nova norma, donar corda a tots els que critiquessin, que no els castiguessin, que els deixessin parlar lliurement.

    Inicialment molt pocs van criticar i a aquests, seguint aquesta nova norma, no se'ls va castigar; això va fer que els intel·lectuals anessin perdent la por a criticar i les crítiques van anar en augment.

    Què criticaven els intel·lectuals?

  • L'aburgesament dels comunistes: s'havien fet amb el poder i s'havien quedar en una nova classe burgesa, sense seguir els principis de Sun Yatsen al fer la Primera República Xina.

  • L'allunyament de les masses de població

  • El tracte que rebien els intel·lectuals, que a vegades eren tractats com excrements de gos i en altres ocasions com deu mil monedes d'or (a Xina 10 mil significa la totalitat, infinit, o sigui el millor)

  • Un editor d'un diari no controlat pel Partit Comunista Xinès va escriure: “Els comunistes han convertit la Xina en un domini familiar, pintat tot sobre el mateix color”, és a dir, que havien convertit la Xina en el seu feu.

    “Els comunistes han convertit la Xina en un domini familiar, pintat tot sobre el mateix color”

    “Los mimebros y los cuadros del partido que en el pasado no tenien zapatos viajan ahora en vagones de lujo y llevan uniformes de lana”

    Desencadenament del Moviment anti-dretà

    A mitjans de Maig Mao va veure que els intel·lectuals s'estaven animant massa i a més a més entre el quadre del partit va començar a utilitzar el terme revisionisme i dretisme per referir-se als intel·lectuals. Mao va començar també a utilitzar en els seus discursos aquests termes, va ser ell el que va introduir aquests termes en el partit, òbviament en sentit pejoratiu.

    La campanya inicial de les 100 Flors de Mao va tenir dos errors:

  • En un principi no comptava amb que els intel·lectuals aixequessin o fessin tantes crítiques ni de la manera que ho van fer, va menystenir el volum i acritud de les crítiques

  • Al final va semblar que els intel·lectuals eren com herois perquè s'enfrontaven a Mao, per ell va ser una “taca”

  • Així doncs vist el comportament dels intel·lectuals, criticat tot el criticable, Mao va llençar la campanya anti-dretana, també dins del 1957, contra tots els crítics. Va dirigir la campanya Den Xiaoping, un membre del petit comitè de Mao que provenia de bona família i que havia estudiat a l'estranger, cosa que li donava un bagatge. Den Xiaoping es va incorporar al Partit Comunista quan va tornar de l'estranger, quan estava a punt de començar la Llarga Marxa.

    En la campanya anti-dretana Den Xiaoping va criticar a tots aquells enemics/dretans que havien criticat al comunisme. Van ser criticats en públic, exposats a una gran vergonya. Alguns d'ells van ser enviats al camp amb tota la seva família, els enviava lluny del govern per tenir-los lluny però també per evitar que es reunissin entre ells i formessin una revolta. A d'altres, normalment pintors, els va obligar a pintar pòsters de propaganda del govern.

    La població no entenia ni acceptava l'actuació dels comunistes amb els intel·lectuals però tot i així tots els seguidors de Mao encara el consideraven com un deu i seguien el seu líder.

    Un dels eslògans de la campanya anti-dretana era: “Més val roig que expert”, és a dir, més valia ser fidel al partit comunista que ser un erudit i anar-hi en contra. L'experiència de qualsevol no primava per sobre la fidelitat envers el partit, independentment de la formació. Tot plegat va crear un buit intel·lectual i cultural molt gran a la Xina.

    Conseqüències

  • Els intel·lectuals van aprendre el que era a la Xina la doble cara, mai més es van refiar de les paraules del líder.

  • Els recursos del país es van malbaratar perquè només es dedicaven per perseguir als intel·lectuals, per tant, tampoc es va avançar en la indústria ni en la reconstrucció del país.

  • (2) El Gran Salt Endavant 1958 - 1960

    En aquells moment la situació era preocupant, l'àmbit social estava enrarit després de la campanya de les 100 Flors.

  • Les cooperatives no acabaven de funcionar socialment i tampoc donaven els excedent necessaris per a finançar un programa d'industrialització a nivell soviètic.

  • Mao no disposava d'intel·lectuals en qui confiar

  • L'ajuda soviètica es va anar perdent perquè la Unió Soviètica veia el perill que la Xina es convertís en un competidor degut a l'èxit econòmic. A part la Unió Soviètica també va traslladar forces a altres fronts.

  • Calia doncs trobar mitjans, alternatives, per a activar l'economia xinesa que permetessin traduir l'excedent de mà d'obra rural en capital industrial.

    L'Octubre de 1957 Mao:

      • Va tenir la obsessió de que la Xina tindria els nivells de producció agrícola més elevats del món.

      • Va afirmar que la producció d'acer arribaria als 20 milions de tones en 15 anys (4 vegades més del que era al 1956)

      • Seguia obsessionat amb la necessitat d'eliminar les 4 plagues. La mort de tots els pardals va provocar una plaga d'orugues, que eren el principal menjar dels pardals.

    Unió Soviètica

    En aquells moments la Unió Soviètica, 4 d'octubre, va llençar a l'espai el primer Sputnik i Krushev va parlar de superar els nivells de producció càrnica i lletera d'Occident.

    Tant Mao com la Unió Soviètica criticaven sempre tot el que feien els americans, sempre es volien mostrar superiors. Quan els soviètics van llençar l'Sputnik van dir “EEUU no ha llençat ni tan sols una patata”.

    Aquest èxit i ganes de superació soviètiques van fer que Mao es “piqués”, perquè era ell qui tenia la idea de fer de la Xina el primer productor agrícola mundial, va témer que fossin els soviètics i no els xinesos.

    Novembre de 1957

    Mao va anar a Moscú per participar en la Conferència dels Partits Comunistes del Món.

    En aquesta conferència Krushev va anunciar els plans de la Unió Soviètica de superar als EEUU en 15 anys en la producció de ferro, acer, energia elèctrica, oli i varies classes de béns de consum.

    Mao es va prendre l'anunci de Krushev com un desafiament, ho havia de superar si volia ser el líder de tots els comunistes, llavors va informar que la Xina superaria Gran Bretanya en 15 anys.

    Preparació del Gran Salt Endavant

    Mao va tornar a la Xina sense poder fer-se enrera, així, un cop a Pekín a finals de Novembre, va començar a preparar als membres del partit per portar a terme el desafiament, els hi va explicar la “promesa” que havia fet a Moscú.

    Aquesta promesa de superar la Gran Bretanya volia dir:

      • produir 40 milions de tones d'acer a principis dels 70

      • superar també la producció britànics de ciment, fertilitzants químics, carbó i maquinaria industrial

    El Gran Salt Endavant 1958

    Mao va agafar les seves pertinences i va recórrer la Xina, des de Manxúria fins al Sud, fent meetings i cridant que s'havia de fer una nova campanya, la va anomenar la campanya del “Gran Salt Endavant”.

    La campanya va començar després d'un mes de viatge per Xina, al 1958, Mao havia de tornar a acontentar els pagesos perquè el món agrícola no estava content i les cooperatives no funcionaven, per això va fer aquest lema:

    “Més, més depressa, millor i més barat”

    En una de les parades de la campanya Mao va fer una lloança de les comunes dient: “les comunes són bones”, això va esdevenir titular d'un diari i la gent s'ho va començar a creure perquè ho havia dit el líder.

    La gent va començar a creure en les 10 garanties de les comunes:

      • menjar - enterraments

      • vestits - perruqueria

      • vivenda - entreteniments teatrals

      • escolarització - diners per calefacció

      • atenció mèdica - diners per a casaments

    Xina havia d'igualar la producció d'acer i no tenia indústria, llavors Mao va fer construir petits alts forns, que pagava la població, on la gent anava a fondre tot el que tenia. Tota la població va quedar sense metalls i l'acer que es va obtenir era, òbviament, de molt mala qualitat, no servia ni per fabricar olles.

    Mao també es va obsessionar en la construcció d'obres públiques, bàsicament preses, perquè el riu Groc es desbordava constantment. Així doncs tota la població va anar a treballar pel partit en la construcció i els petits alts forns i el camp es va quedar buit, producció agrícola en va sortir malparada.

    El Gran Salt Endavant funcionava bàsicament amb el voluntarisme de la població, que ho deixava tot per obeir les lleis de Mao. Quan la campanya va arribar a la seva culminació, 90 milions de persones havien abandonat les seves tasques habituals al camp per participar en la campanya de Mao. La població havia abandonat el camp i no produïen menjar per la població.

    Eren els propis quadres del partit els que controlaven la població que treballava a les preses i els alts forns, no era una funció de l'exèrcit. La població estava convençuda d'ajudar al règim i els que no ho estaven no tenien més remei que fer-ho perquè no podien fer una altra cosa.

    És a dir, que Mao els “obligava”, els hi va rentar el cervell amb els seus discursos, fent creure a la població que allò era el millor por Xina, els pagesos el seguien cegament perquè es van sentir partícips un altre cop, quan havien criticat prèviament que Mao s'havia oblidat d'ells.

    Conseqüències

    El Gran Salt Endavant va ser un desastre total:

      • Entre 20 i 30 milions de morts: a causa de la perillositat del treball que feien i per manca d'aliment

      • Fams terribles: no hi havia població que produís menjar, que es dediqués a l'agricultura, i, per tant, no hi havia què menjar

      • Encara major enquadrament de la població: Mao tenia la població encara més controlada, no volia que la gent se li tornés en contra i es sublevés, tot i que tampoc ho haguessin pogut fer perquè no tenien res

      • Diaris totalment controlats

    1959 - 1961: Tres Anys Negres

      • Disminució de la pressió sobre el camp (comunes i parcel·les individuals)

      • Mao estava recolzat per: Liu Shaoqi, Peng Dehuai i Den Xiaoping.

    Dels personatges que s'estaven amb Mao, Peng Dehuai va ser l'únic que va criticar la campanya del Gran Salt Endavant, va dir que havia estat un gran error. Va escriure informes a Mao llistant els “grans problemes”, ell ho va fer com un acte de lleialtat al partit i per ajudar al règim, però Mao ho va interpretar purament com una crítica, el va fer callar i el va treure del poder.

    Zhou Enlai i Liao Shaopi pensaven el mateix que Peng Dehuai però, vista la sort d'ell, que havia estat expulsat del cercle de Mao, van preferir callar.

    El gran error del Salt va ser que els quadres del partit falsejaven les dades perquè arribessin a Mao supravalorades, ell creia que la producció agrícola del país era excel·lent quan de fet era inexistent. Davant les crítiques Mao treia els números que li havien fet arribar i justificava que tot anava bé i que podia continuar i que de fet podia continuar augmentant la producció que exigia. De fet Mao sabia perfectament que els números eren falsos, però feia veure que no s'adonava de res.

    Mao només estava preocupat per la imatge que s'havia de donar al món, per això els pòsters de propaganda i les imatges eren falsejades, per fer creure que la producció agrícola era perfecta.

    HISTÒRIA I CULTURA

    TEMA 6: La Lluita pel Poder

    (1) La Revolució Cultural

    (2) La Crisi Final, la Banda dels Quatre, la mort de Mao

    (1) La Revolució Cultural

    Després del Gran Salt Endavant, el Partit Comunista Xinès va quedar dividit en dues ales:

  • Ala Moderada: Liu Shaoqi, Zhou Enlai i Deng Xiaoping.

  • Ala Radical: Lin Biao i Jiang Qing

  • Els tres membres de l'ala moderada tenien en comú que tots tres havien anat a l'estranger i van ser presents a la república soviètica d'on va sortir la Llarga Marxa. Tots 3 estaven d'acord amb Peng Dehui, però després de veure la sort que havia patit ell decideixen callar per no ser expulsats del partit.

    Els membres de l'ala radical estan molt d'acord amb les campanyes de Mao i les volen continuar i fer inclús més fortes i radicals. Jian Qing és la dona de Mao, una arpia, i Lin Biao, no tant radical, va ser acusat de voler matar a Mao, poc després va morir en un “accident d'avió”.

    Mao va perdre la presidència de la república al 59, però del 55 al 59 era molt dèbil i no tenia cap tipus de poder. Va perdre la presidència justament durant els 3 anys negres y va desaparèixer del mapa, es va retirar de la presidència de l'estat i es va dedicar només a mantenir el maoïsme.

    No va ser fins al 66 que va reaparèixer, per portar a terme la Revolució Cultural. Però al 66 Mao ja era un poder dèbil, havia sortit derrotat del Gran Salt Endavant com a President de la República, per tant havia de crear un moviment popular que li permetés tornar a ser fort dins del partit comunista.

    El que va fer Mao va ser tot un procés de “divinització”, de propaganda, va engegar tot el que li calia per assegurar-se l'èxit de la Revolució Cultural:

    • Lin Biao li va escriure el Llibre Roig

    • Jiang Qing controlava tot el món cultural: premsa, teatre,... Totes les òperes tenien temàtica relacionada amb la figura de Mao. Controlava també els diaris, que tenien tots informació pro-comunista.

    El Llibre Roig de Mao es va redactar al 1964, el va redactar el radical Lin Biao, va agrupar les frases més cèlebres de Mao, per tant, en aquest llibre se'l presentava com una persona divina.

    Mao, tot i estar totalment derrotat pel Salt Endavant, va aconseguir que milers de persones es desplacessin a la República Soviètica de Chiang See, on va començar la Llarga Marxa, a Yanan (on va acabar) i a Beijing, on hi havia temples maoïstes, la gent peregrinava per Mao.

    Paral·lelament al Llibre Roig de Lin Biao Mao va engegar la campanya de l'Educació Socialista, que anava contra els grans dirigents del partit. La campanya tenia com origen la por que tenia Mao que algú del partit s'erigís contra ell i pretenia reforçar els valors socialistes (maoïstes). Mao es va recolzar en els petits quadres del partit i els camperols, tornant-los doncs a fer sentir partícips d'alguna cosa.

    Durant aquesta campanya Mao va enviar els petits quadres del partit a fer estades d'un any a les comunes perquè eduquessin als pagesos que després també durien a terme la campanya. Els petits quadres ensenyaven als camperols les 4 grans neteges de la campanya:

  • portar una certa comptabilitat de les finances de les comunes

  • la manera de garantir que els graners sempre estiguessin plens, per assegurar així que si passava alguna cosa tinguessin menjar racionalitzar excedents

  • sistema de remuneració per punts, els millors obtenien una gratificació monetària

  • sessions de lluita: eren reunions públiques en les que es feien acusacions contra els que s'anomenaven els 4 elements:

      • terratinents

      • pagesos rics

      • contra-revolucionaris

      • altres suposats indesitjables

    L'èxit o part de l'èxit d'aquesta campanya radicava en que Mao, en aquestes sessions de lluita va donar peu a que els joves dels pobles prenguessin partit, es van tornar a sentir útils, feien alguna cosa pel partit, per Mao.

    Durant aquesta època de “divinització”, “neteja” i “recuperació” de la figura de Mao, també es va servir de Lei Feng, un soldat que comunista a qui després de la seva mort en combat se li va trobar escrit al seu diari: “és gloriós ser un heroi anònim”. Aquesta frase es va interpretar per part dels comunistes, de Mao, com un gest de devoció per cap a Mao, i el soldat va esdevenir l'exemple a seguir per tots els comunistes.

    • Revolució Cultural (1966 - 1976)

    Al Maig del 66, després de la campanya de divinització de Mao, ell mateix va redactar un document en el que oficialment donava per iniciada la Revolució Cultural.

    “Todo el partido debe seguir las instrucciones del camarada Mao y enarbolar la gran bandera de la Revolución Cultural proletaria, que se opone de manera abierta a los burgeses reaccionarios -enemigos del partido y del socialismo-”. Amb això Mao acusava i repudiava les idees reaccionaries burgeses en 6 àmbits: acadèmic, educatiu, periodístic, literari i artístic, i assumeix el lideratge en el món de la cultura.

    La Revolució Cultural va anar contra els enemics del partit, va tancar les universitats, va perseguir-ne els professors, els gerents, els rectors,... També va tancar les escoles, va deixar la població sense educació durant 10 anys.

    Tots els intel·lectuals i artistes van ser perseguits i Mao va assumir el lideratge en el món de la cultura.

    La Revolució Cultural va deixar de banda el camp, que encara s'estava refent del Gran Salt Endavant; es va centrar doncs a les ciutats i es va recolza en els joves, als que Mao mobilitzava amb la consigna “Rebel·lar-se es bo!”. Al camp la persecució contra els enemics de la classe ja s'havia fet, per això Mao només es va llençar a les ciutats contra els membres del partit i els capitalistes.

    Tot el que anés contra l'aparell del partit i l'administració civil (manipuladors i corruptes) era bo. Les persones de l'aparell del partit a qui atacar eren escollides per Mao.

    Mao també va llençar la consigna de “bombardejar els quarters”, era una manera abstracta de incitar a trencar amb tot el que era retrògrad, amb tot el que es podia identificar amb els objectius de la Revolució Cultural.

    Molts dels estudiants als que els havia tancat la universitat es van allistar a l'Exèrcit Roig, formant els Guàrdies Rojos. Entre el 1966 i el 1968 11 milions de joves agrupats en el moviment dels Guàrdies Rojos van creuar el país humiliant, maltractant, atacant i destruint tota forma d'autoritat que no fos la del president Mao. Els estudiants portaven a terme els “Dazibao”, cartells en els que es denunciava als retrògrads i conservadors de la universitat. Aquestes crítiques dels estudiants no només eren acceptades per Mao, sinó que els incitava a fer-les, van ser els “Dazibao” el que realment va llençar la revolució cultural.

    En el primer any de la revolució (1966) va haver-hi 11 milions de soldats rojos. Els guàrdies rojos van ser inicialment els estudiants que seguien la Revolució Cultural i que creien que els seus ideals i objectius eren els mateixos que els de Mao, s'enganyaven pensant això. Posteriorment, quan el moviment va arribar o afectar a tota la població van ser els propis guàrdies rojos els que no volien que no universitaris es fessin anomenar també guàrdies rojos, per això els no universitaris van crear diferents faccions rebels. L'existència de faccions diferents va provocar a la llarga enfrontaments entre els mateixos rebels (guàrdies rojos contra altres faccions).

    • Objectius de la Revolució Cultural:

    • liquidar als estrangers

    • liquidar les velles idees

    • liquidar els vells costums i hàbits (Confuci i tradicionalisme)

    Tot això ho duien a terme destruint els rètols de les botigues, biblioteques, museus, temples,...

    Mao era un gran coneixedor de la història Xina, de l'art de la guerra,... per tant, coneixia la importància dels pilars que coneixien el món xinès; llavors, per què va llençar una amenaça contra tot això, el tradicional? Va ser la influència de la seva dona, Jiang Qing, el que el va portar a anar contra tot això.

    • Principals figures del moment:

    • Radicals que dominaven el poder: Lin Biao i Jiang Qing

    • Zhou Enlai: era de l'ala moderada, va tenir sempre una posició ambigua. Va morir al 76, abans que Mao, però si no hagués mort hagués pogut ser el successor de Mao.

    • Liao Shaoqi: va ser purgat i expulsat, Mao el va obligar a autodenunciar-se públicament, posteriorment va ser portat a una presó solitària on va morir, també sol. Va ser un cap de turc, perquè no va fer res que permeti sospitar que volia matar realment a Mao

    • Den Xiaoping: era un home clau econòmicament, per això no se'l va tractar com a Liao Shaoqi. L'únic que Mao va fer contra ell va ser expulsar-lo del partit, perquè Den Xiaoping havia dit més d'un cop que el socialisme no era bo per la Xina.

    • Com es va poder portar a terme la Revolució Cultural si no hi havia diners a l'Estat?

    Perquè els guàrdies rojos viatjaven i menjaven gratuïtament, tota la població els hi proporcionava allotjament i menjar. Els camperols els hi donaven a canvi de l'ajut que els guàrdies els hi proporcionaven a l'hora d'enfrontar-se als quadres corruptes del partit, als quadres locals.

    Amb tot plegat veiem doncs que la Revolució Cultural no havia estat mai un moviment d'unitat, hi havia enfrontaments constants entre els guàrdies rojos “originals” i les faccions rebels que s'anaven creant constantment. Els enfrontaments eren tant per qüestions d'ideologia com per aconseguir el poder.

    A l'Abril del 69 es va acabar es va acabar la lluita armada, se li va demanar a Mao, durant el IXè Congrés del Partit Comunista Xinès, que demanés públicament que s'acabés amb la lluita perquè les diferents faccions s'estaven enfrontant entre ells mateixos. Així doncs Mao es va veure obligat a demanar que tots els guàrdies rojos es retiressin, cosa que no va ser fàcil, va haver d'utilitzar l'exèrcit maoïsta. Va llençar l'exèrcit contra els guàrdies rojos i els van obligar a deixar les accions contra els contra-revolucionaris. En aquest congrés es va posar fi a la fase exaltada de la Revolució Cultural, la lluita armada, però la revolució continua. També es va nomenar a Lin Biao successor de Mao i vicepresident del Partit Comunista Xinès.

    Mao va crear llavors les Escoles del 7 de Maig, on va enviar a tots els guàrdies rojos i rebels a reeducar-se. Va instal·lar les escoles a zones allunyades de la capital, a zones rurals, on els rebels i guàrdies rojos podien aprendre dels camperols i reeducar-se. Es van enviar al camp a 16 milions de joves.

    (2) La Crisi Final, la Banda dels Quatre, la mort de Mao

    La recuperació de la crisi, que s'inicia a partir de 1969, deixa al país en mans de l'exèrcit, ja que el Partit està massa convulsionat. Els caps visibles de l'estat són ara, a part de Mao, Lin Biao, Jiang Qing i el grup de Shanghai, que posteriorment s'anomenarà la Banda dels Quatre, que eren un grup reduït de radicals que feien costat a Jiang Qing.

    Per tal de treure Xina del seu aïllament, i tenir aliats sòlids en contra d'una URSS amb la qual hi havia enfrontaments armats a les fronteres, Mao va convidar a Nixon a Pequín. Aquest fer va tenir l'oposició de Lin Biao, que va ser manifesta, motiu pel qual se'l va acusar de complotar contra Mao, posteriorment va morir en un accident d'avió, fet que va comportar una crisi de confiança que començava a sacsejar el país.

    La dona de Mao, Jiang Qing no volia que la Revolució Cultural s'acabés, anava totalment en contra de la idea de Mao. Al 1974 ella i la Banda dels Quatre van portar a terme una gran campanya contra Confuci (contra Zhou Enlai) i Beethoven (que suposava l'oposició de l'obertura de Xina a l'exterior).

    La persistència de la crisi política afectava tant a la producció industrial com a l'ordenació jurídica de l'estat. La mort de Zhou Enlai i Mao al 1976 va provocar manifestacions esporàdiques de la gent.

    A l'Abril de 1976, abans de la mort de Mao però després de la de Zhou Enlai, els estudiants es van manifestar a la plaça de Tiananmen, l'exèrcit va carregar contra ells, a més a més es va produir un terratrèmol que va provocar també milers de morts.

    Tot plegat, la mort de Zhou Enlai, el terratrèmol, els morts a la manifestació,... es va veure com presagi de mala sort, a la cultura xinesa això significa canvi de govern.

    Els líders després de la mort de Mao són Hua Guofeng, que va estar un any a la presidència, i Deng Xiaoping, que va tornar del seu exili al Sud.

    El poder va quedar en mans de Hua Guofeng, un personatge obscur que no va aconseguir imposar-se de forma decisiva ni a Jiang Qing ni a Deng Xiaoping.

    Tot i així Hua Guofeng va aconseguir impedir tots els intents de Jiang Qing i els rebels d'usurpar el poder. Després d'adonar-se de la impossibilitat de perpetuar el maoisme sense Mao, Hua Guofeng va fer detenir i processar a Jiang Qing i a la Banda dels Quatre, van ser tots condemnats a mort.

    El problema va ser que la desarticulació dels radicals va obrir finalment la via al retorn de Deng Xiaoping, cosa que va abocar a la Xina a l'Era de les Reformes.

    Quan Deng Xiaoping va arribar a Pequín, va tornar-se a guanyar la confiança de molts membres del partit, que estaven farts de Hua Guofeng perquè aquest volia seguir perpetuant el maoisme. Això farà doncs que Deng Xiaoping aconseguís tenir amb molta rapidesa el suport dels membres del partit.

    HISTÒRIA I CULTURA

    TEMA 7: La Xina de les Reformes

    Va semblar que amb la fi de la Revolució Cultural la gent començava a respirar una mica més, s'havia acabat Mao, la Banda dels Quatre i Hua Guofeng, al poder hi havia Deng Xiaoping.

    • Les Ciutats després de la Revolució Cultural

    A les ciutats hi havia un cert clima d'obertura però novament van aparèixer una sèrie de crítiques en el que s'anomenava “el Mur de la Democràcia”. En aquest mur van aparèixer cartells o escrits en que es demanava una modernització i liberalització de la Xina, cosa que suposava òbviament un canvi de govern, una obertura política del món xinès.

    La gent s'atrevia a parlar i a expressar mínimament el seu descontentament i amargura provocats per la Revolució Cultural; van intentar entendre com una catàstrofe similar havia pogut atrapar a tot el país. La Revolució Cultural va ser vista per primera vegada no com un error, sinó com un producte d'una ment malvada, va ser el primer moment en la història en que la imatge de Mao va ser criticada i ell titllat de malèvol.

    A més a més en el Mur de la Democràcia demanaven una “Cinquena Modernització”, referint-se a un canvi al govern, a una obertura a l'exterior. Recordem que hi havia hagut 4 “modernitzacions” anteriorment, abans de la mort de Mao: agricultura, indústria, ciència i tecnologia i exèrcit. Però la Revolució Cultural va tallar amb qualsevol intent de modernització, Deng Xiaoping podia ara portar-les a terme.

    El moviment del “Mur de la Democràcia” es va estendre a altres ciutats, i les crítiques van començar a anar dirigides també a Deng Xiaoping, que era acusat de dictador. Wei Jingsheng, un ciutadà civil que va escriure al mur, va ser acusat de contra-revolucionari i portat a judici pel qual va passar 15 anys a la presó; una persona que havia distribuït còpies del judici també va ser arrestat.

    Amb els fets de la democràcia i la reacció de Deng Xiaoping es va veure clarament que la seva idea i el que propagava era l'obertura econòmica a l'exterior, però que no pensava en absolut el mateix de l'obertura política.

    Deng Xiaoping va recuperar la imatge de Liu Shaoqi (el que va morir sol a la presó en temps de Mao); va fer segells commemoratius de la mort de Mao, però sempre amb un Mao afable i bo, com era al principi del comunisme. També va portar a terme una neteja del Partit Comunista Xinès, el va posar com a eix central de l'obertura xinesa.

    • El Camp després de la Revolució Cultural

    El camp havia quedat oblidat després de la Revolució Cultural i Deng Xiaoping va preocupar-se'n. Van ser els pagesos qui inicialment es van anar desenganxant del sistema de les comunes i es van anar repartint la terra, el problema amb aquest repartiment era que a vegades tocaven terres poc fèrtils o poc productives.

    Deng Xiaoping va veure el repartiment de la terra com una cosa positiva i al 1982 va abolir oficialment les comunes, cosa que va comportar unes collites espectaculars, especialment al 1984.

    Un dels eslògans inicials de Deng Xiaoping era “Fer-se ric no és delictiu”, l'objectiu de l'eslògan era treure la por a la gent a fer-se rica, una por que venia pel fet sempre s'havia castigat als rics, als terratinents quan amb el comunisme de Mao.

    El sistema que va fer servir Deng Xiaoping va ser el sistema de Responsabilitat Famliar (1980's), pel qual els pagesos llogaven els estris, llavors, màquines,... que eren de la comuna, eren uns preus molt mòdics. Aquest sistema va fer que els pagesos poguessin conrear la part de terra que els havia tocat pel seu propi consum. A més a més l'Estat va abaixar les quotes que els pagesos li havien de lliurar, de manera que als pagesos encara els hi quedaven excedents per vendre al mercat intern, ja no treballaven per les comunes.

    El sistema de Responsabilitat Familiar va fer créixer la producció agrícola i amb això, les pautes de consum van variar, ja no era l'Estat qui deia què s'havia de conrear, eren els pagesos qui conreaven el que volien.

    Per altra banda, la indústria també va començar a florir al món rural, es va multiplicar el nombre d'indústries. Tot i això, les empreses rurals tenien aspectes negatius:

  • baixa productivitat i dubtosa qualitat

  • d'ençà del col·lapse de les comunes:

  • s'havia parat menys atenció a les obres públiques, en especial les hidràuliques

  • el sòl estava degradat

  • el boom de la construcció s'havia menjat molta terra conreable

    • La Paradoxa

    La paradoxa que es va viure en aquesta època és que mentre es plantejava la modernització, la cinquena modernització, reapareixia també tota la “tradició popular”.

    Va reaparèixer el joc, que havia estat prohibit durant la Revolució Cultural, ja que reunir-se estava prohibit, no hem de perdre de vista la gran afecció al joc que tenen els xinesos.

    També va reaparèixer tot el que era la religiositat popular, és a dir, el culte als diferents deus, figures i persones de culte. Van aparèixer noves sectes o grups vinculats a tècniques com el taiji quan o altres exercicis de vinculació del cos i la ment.

    Van reaparèixer pràctiques de caràcter religiós de les arts marcials. Es va iniciar una tolerància religiosa cap a noves religions i cultures.

    • La Política del Fill Únic (1979)

    Aquesta política va aparèixer de manera paral·lela a la reforma econòmica. Per donar volada a aquesta política del fill únic s'explicava que si es tenia un sol fill se li podien donar més atencions: “Millor naixement, millor educació, millor riquesa i millor felicitat”. Es va equiparar el fill únic amb el progrés.

    • La Campanya contra la Contaminació Espiritual (1983)

    Aquesta campanya tenia per objectiu apaivagar els ànims dels més conservadors. Es volia acabar amb el contraban i l'ús d'influències, ja que Deng Xiaoping veia els que practicaven aquestes dues coses com possibles amenaçes.

    Es van matar milers de delinqüents, que eren òbviament les persones que havien caigut en la pobresa.

    Les dues mans dretes de Deng Xiaoping, Hua Yaobang i Zaho Ziyang, el van vaisar que aquesta persecució i matança estava atemorint les inversions estrangeres.

    Durant tota aquesta època de Deng Xiaoping la figura de Mao no es va oblidar, en pòsters i elements de propaganda del Partit Comunista Xinès va anar reapareixent el Mao més calmat i més comunista, el que volia la Xina pels xinesos.

    • Les Zones Econòmiques Especials (1984)

    Deng Xiaoping va començar a desmantellar la xarxa d'empreses estatals, però es va trobar amb un problema, aquestes empreses estatals tenien la funció de seguretat social.

    El desmantellament va començar a la costa, on la situació era millor, a l'interior la reticència a eliminar les empreses estatals era major.

    Però el fet que es comenci a desmantellar no vol dir que desapareguessin d'un dia per l'altre, encara avui en dia queden algunes zones interiors amb empreses estatals, perquè el govern xinès no sap com solucionar el problema que suposa eliminar la funció de seguretat social que tenen aquestes empreses.

    Deng Xiaoping va obrir l'economia de les zones on havia desmantellat les empreses a una nova fórmula, el capitalisme socialista. Per portar-ho a terme va crear les anomenades Zones Econòmiques Especials, que eren punts estratègics escollits especialment. Aquestes zones estaven situades en zones costaneres del Sud; les quatre inicials van ser: Zhuhai, Shenzhen, Shantou i Xiamen.

    Motius per escollir les zones de la costa sud:

        • perquè coincidien amb els ports oberts durant les guerres de l'opi, on ja hi havia una tradició d'implantació estrangera i prosperitat econòmica

        • perquè eren costes més navegables que les del Nord

    Objectius de les Zones Econòmiques Especials:

        • iniciar i potenciar el comerç exterior, cosa que a Mao mai lli havia interessat

        • atreure la inversió estrangera, que era necessària per reactivar el propi món xinès

        • organitzar les exportacions xineses

        • importar tecnologia i experiència pel que fa a l'organització de negocis en el món capitalista

    Què oferia Deng Xiaoping a les empreses estrangeres?:

        • pagar unes taxes estatals molt més baixes que qualsevol altre companyia a Xina

        • privilegis “legals” en relació a la resta d'empreses estrangeres, els hi estalviava tràmits burocràtics

        • renovació del contracte del sòl per preus molt baixos

    Els estrangers van veure un mercat potencial enorme a Xina, però tenien molta por i reticència a implantar-se allà, veient els crims que s'estaven cometent contra els delinqüents i membres del partit comunista xinès .

    Vist l'èxit de les quatre primeres zones, Deng Xiaoping va obrir 14 ciutats costaneres més, va anar ampliant el nombre de ciutats progressivament. Però Deng Xiaoping només va tenir en compte la costa, deixant de banda el territori interior, aquest serà el futur problema, perquè a l'interior és on vivia més gent.

    A més a més es la zona costanera Sud la que rep la gran majoria d'inversió estrangera, sent pràcticament nul·la la inversió a la resta de territori. A més a més els mateixos països que invertien a la zona costanera de Xina, rebien grans partides d'immigrants xinesos, era la contrapartida a la inversió.

    Al 1995 a la costa el pes del sector públic en la indústria és menor del 40%, mentre que a la resta de Xina rondava el 60-80%.

    Què provoca el sistema de les Zones Econòmiques Especials?:

    El principal problema d'aquest sistema fou la diferència entre camp-ciutat o costa-interior, això va fer que els pobres fossin cada cop més pobres i els rics cada cop més rics. Per tant, els pobres eren cada cop més “dolents”, cosa que va generar malestar social i protestes com la que va portar a la matança de Tiananmen al 1989.

    Hi havia 100 milions de població flotant, gent que se n'anava del camp cap a la ciutat i que no tenen feina ni lloc on “caure morts”. Era població que la ciutat no podia absorbir, a més a més eren il·legals perquè no tenien permís de l'Estat per canviar de ciutat de residència.

    Hi havia un clima social enrarit perquè:

        • És a dir que econòmicament hi havia millores però hi havia una major diferenciació interna.

        • Els camps redistribuïts, com havia passat sempre, són minúsculs i als pagesos els falta capital per invertir-hi.

        • Immobilisme polític

        • Corrupció dels membres del govern

    • Els Fets de Tiananmen (1989)

    La gent no estava contenta amb les Zones Econòmiques Especials ni amb el desmantellament de les comunes perquè les parcel·les de terra que tocaven a cada pagès eren molt petites. Els camperols no es van modernitzar ni tenien capacitat per fer-ho, no hi havia producció i cada cop hi havia més inflació.

    A més a més al costat de Deng Xiaoping cada vegada hi havia més corruptes. Tot plegat genera un gran malestar en el món xinès.

    Antecedents:

    Al Desembre del 86 per primer cop a Shangai tornen a sorgir demandes per part dels estudiants i la població civil.

    Les demandes eren:

        • Escollir candidats a les eleccions locals, que els candidats no fossin imposats pel govern local.

        • Escollir la feina assignada per tota la vida després dels estudis. L'Estat comunista garantia els llocs de treball, però els afiliats al partit tenien més bones sortides que els no afiliats, hi havia tràfic d'influència.

        • Millores als Campus Universitaris.

    Conseqüències:

        • Es va obligar als estudiants a retornar als Campus Universitaris

        • 1 de gener 1987: els estudiants desobeeixen l'ordre i tornen a Tiananmen. Deng Xiaoping va enviar l'exèrcit perquè reprimís a tots els estudiants.

        • A més a més, a part dels estudiants diferents sectors de la població van recolzar les demandes dels estudiants, com els obrers, que també van ser reprimits.

        • A tot això s'hi va unir una lluita interna dins del Partit Comunista Xinès. Hu Yaobang, una de les mans dretes de Deng Xiaoping, li va demanar que no maltractés als estudiants, que alliberés als que estaven detinguts que commutés les penes als estudiants. Hu Yaobang tenia una certa sintonia amb el poble, motiu pel qual va ser expulsat i destituït i es va retirar de la vida política xinesa. En el seu lloc Deng Xaoping hi va posar a Li Peng, que juntament amb Zhao Ziyang va ser el qui més endavant va mantenir la lluita amb els estudiants.

    Les idees de Zhao Ziyang combregaven molt amb les de Deng Xaoping pel que feia a l'economia, que creia que s'havia de liberalitzar, i pel que feia a la política, autoritarisme.

    Li Peng tenia la mateixa idea de política que Deng Xaoping però pel que feia a l'economia era molt més radical, creia que s'havia de conservar el maiosme, a les col·lectivitzacions de les terres, volia conservar el control del poble.

    Al 1989 la situació de crispació i crisi s'havia aguditzat:

        • la inflació era galopant

        • van augmentar els preus

        • la corrupció de les autoritats era rampant

    El 15 d'Abril de 1989 va morir Hu Yaobang, i tots els estudiants i la gent de Pekín van mostrar la condolença anant a la plaça de Tiananmen a fer-li un homenatge espontani.

    Les demandes dels estudiants eren:

        • llibertat d'expressió: democràtica i de premsa

        • dret a crear sindicats o agrupacions estudiantils, és a dir, dret a decidir alguna cosa

        • abolició de la corrupció governamental, ja que hi havia eixos del govern dins de les universitats, hi havia delegats del Partit Comunista Xinès a les classes

    Es van anar creant diferents associacions d'estudiants que pertanyien a les universitats, com ara l'Associació Autònoma d'Estudiants de Pequín.

    Els intel·lectuals del moment i fins i tot alguns antics militants de la Llarga Marxa van recolzar el moviment estudiantil; un percentatge molt elevat de la població civil de les ciutats recolzava els estudiants.

    Les manifestacions a Tiananmen van anar-se fent cada cop més permanents, i amb més gent, el Comitè d'Estudiants es va declarar en vaga de fam. La situació es va posar cada cop més tensa, inclús van negociar amb Li Peng, però el govern no va cedir. Els consolats van avisar als estrangers que abandonessin el país, tement ja la reacció del govern.

    Tot plegat va desembocar la nit del 4 de Juny, quan l'exèrcit va entrar a la Plaça de Tiananmen per sufocar el moviment, provocant una gran matança davant les cameres de tot el món.

    Amb aquest fet el poble es va desencantar amb el govern de Deng Xaoping, per tant, calia trobar un cap de turc com a culpable, el destituït va ser Zhao Ziyang i el seu lloc va ser ocupat per Jiang Zemin, que fins llavors havia estat alcalde de Shangai.