Historia de Roma

República romana # Romanització. Principat D'Octavi August. Júlio Claudius. Dinastia dels Flavis. Historiografía llatina. Antonins. Religió. Severs

  • Enviado por: Nikaya
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 11 páginas
publicidad
publicidad

SEGLE I aC: LA FI DE LA REPÚBLICA

El segle I aC constitueix un dels períodes més interessants en la història de Roma, perquè assistim a la fi del règim republicà. La república ja no pot donar resposta a la nova societat romana sorgida després de les grans conquestes. Aquest període ens és especialment conegut gràcies a l'obra de Ciceró. També cal tenir en compte l'obra d'Appià i Salusti.

La crisi del segle I afecta tan al cos civil i social com les bases institucionals romanes. Per el que fa al cos social, arrel del desenvolupament imperialista romà, dos dels principals grups socials de Roma: l'ordre senatorial (patricis) i els dels cavallers (equites) obtingueren molts beneficis econòmics, això no obstant, els cavallers no podien accedir a les magistratures superiors de l'estat i per tant no es podien promocionar cap a les altes esferes.

A més a més, la ciutat de Roma tenia uns privilegis que no eren compartits per la resta d'italians. A l'hora d'anar a la guerra, en canvi, romans i no romans lluitaven l'un al costat de l'altre.

Al camp, hi havia una situació molt difícil perquè hi havia manca de sól conreable i una nombrosa mà d'obra esclava que feia la competència directe amb el petit i mitjà camperol.

Les reformes dels germans Grac (123-33 aC) intenten distribuir el sòl millor, més equitativament, però no se'n surten i els elimina la noblesa. Malgrat el fracàs, la noblesa s'adona que necessita una aliança amb els cavallers per fer front al poble, Roma quedarà dividida en dos grans grups: els que retenen la riquesa i el poder i els que no tenen res. La noblesa utilitzava sempre l'excusa d'amenaça exterior per finançar els seu poder.

En aquest context, apareix un personatge que es diu Mari que gràcies a diverses victòries de l'estranger es fa popular a Roma. Aquest és escollit cònsul i es fa amb el poder de la ciutat de Roma (104-100 aC). Va està fent el que volia fins que a l'any 90 aC que apareix la guerra social (socii) que es dóna perquè els pobles itàlics farts de la desigualtat davant dels romans es revolten. Roma demana a Mari que els ajudi, ell ho fa i hi hagué molts morts i es destrueixen moltes ciutats, això va duran fins l'any 80 aC i va acabar amb la concessió de la ciutadania romana.

L'any 82 aC es proclama dictador un senyor anomenat Sul·la que és un opositor a Mari, aquest ocuparà el poder fins l'any 80 aC i durant aquest temps amplia la classe dirigent (consulat, magistratures... i fa que hi accedeixi més gent) però per fer-ho, Sul·la va dur a terme moltes proscripcions. A tot això se li suma la revolta dels esclaus de l'any 73 aC, dos anys més tard acaba la guerra reprimida per Cras. Cras s'emporta la victòria i la fama però no hagués pogut fer-ho sense la ajuda de Pompeu. Pompeu és un gran militar que actua molt eficaçment contra la pirateria al 67 aC. Al 66 aC és enviat a les províncies d'Àsia i lluita contra un personatge anomenat Mitridates, rei del pont (Mar Negre) a Roma queda Cras, que comença a ser visitat per Cèsar.

L'any 63 aC torna Pompeu de l'Àsia i rep un triomf públic a Cèsar l'envien a Hispània on aconsegueix moltes victòries militars i diners (es fa ric). Cèsar estava emparentat amb Mari, i venia d'una família molt noble però sempre va ser partidari dels populars (els que defensaven els interessos del poble). El moment principal de la història de Cèsar se situa l'any 59 aC el que fa una aliança amb Pompeu i Cras anomenat triumvirat. Aquest govern dura 10 anys, durant els quals Cèsar dugué a terme la famosíssima campanya contra les gàl·lies. Juli Cèsar escriu un llibre anomenat “comentari a la guerra de les Gàl·lies”. La guerra va durar del 58-51 aC, entre els episodis més importants poden destacar la batalla Autum, al 52 aC trobem Alesia. Després d'aquestes companyes Cèsar reforma la seva posició política. A més a més adquireix una estabilitat econòmica, però Pompeu li té gèlos i s'inicia una enemistat entre els dos que desenvoca a la guerra civil. Aquesta dura del 49-45 aC a Cèsar li havien obligat a quedar-se a les Gàl·lies, però Cèsar no fa cas i creua el riu Rubicó i diu “Alea iacta est” (la suerte està hechada) creua itàlia cap a l'est apareix aquí Cató entre d'altres. Cató és el protagonista de la batalla de Fassalia que te l'any 48 aC. Cèsar el guanya i aquest continua cap a l'est i guanya a Farnàces (fill de Mitridates) a la batalla de Zela l'any 47 aC. Cèsar pronuncia “ueni, uidi,vici” (fui, vi y vencí) Mentrestant Pompeu fuig a Hispània, Cèsar el persegueix i el guanya a la batalla de Munda l'any 45 aC. La conseqüència d'això, es que l'any 44 aC Cèsar es anomenat dictador vitalici (fins que mori). Al 15 de març es assessinat per un grup de conjurats entre els quals hi havia Marc Brutus, el que havia de ser fill adoptiu de Cèsar, i Cèsar li va dir “Tu quoque, fili mi” (¿tu también hijo mio?)

Aleshores els partidaris de cèsar intentaren fer-se amb el poder i Marc Antoni dirigeix Roma i després Octavi i designa partidaris de Cèsar en llocs principals (cònsuls...) Marc Antoni i Octavi arriben a una entesa i formen un triumvirat, apareix un altre personatge Lèpid, aquest intentava posar pau entre Marc Antoni i Octavi, però rapidament desapareix. Marc Antoni es casà amb Octavia, la germana de Octavi però dura poc i se'n va amb Cleopatra al 37 aC es casen. Octavi pren això com una ofensa i declara la guerra a Marc Antoni. Aquesta batalla es fa a Accium l'any 31 aC i Marc Antoni s'esdevé “princeps” (principi) a partir d'aquí comença l'Imperi Romà.

L'INICI DE L'IMPERI: EL PRINCIPAT D'OCTAVI AUGUST

Gai Octavi va néixer l'any 63 aC a la ciutat de Velitrae, al sud de Roma, pertanyia a una família molt important i va assolir una major importància quan el pare d'aquest es casà amb Àtia, neboda de Juli Cèsar, en aquest moment Octavi passa a ser família dels Cèsars.

Cap als anys 50 aC, Cèsar començà a interessar-se per Octavi com a successor, i li va atorgar honors i un tracte cada vegada més paternalista fins que a l'any 45 aC, el va adoptar amb el nom de Gai Juli Cèsar Octavià. L'any 44 mort Juli Cèsar, i malgrat que els familiars d'aquest no s'ho esperaven, els seus familiars el fan hereu a Juli Cèsar. Comença l'ascenció al seu poder i l'any 31 aC guanya a Marc Antoni a la batalla d'Accium. Comença un període de pau que els historiadors solen anomenar “PAX AUGUSTA” en que sota l'aparença d'una continuitat institucional, republicana, s'instaurà un règim unipersonal centrat en la figura d'August.

TRES ETAPES EN L'OBRA POLÍTICA

  • La primera etapa va des de l'any 28 al 23 aC. En aquest període està marcat per la restauració de les institucions republicanes, però August acumula els poders consulars i d'altres poders individuals, particularment rep “l'imperium” que li otorga el govern militar i civil de totes les províncies, s'anomena també “princeps senatus” que li proporciona el lloc de major poder dintre del senat.

  • La segona etapa va des de l'any 23 ac al 19 aC. Aquest es un període marcat per la crisi, s'organitza una revolta encapcelada per un personatge anomenat Murena amb la intenció d'allunyar a August del consulat. Immediatament després arriba un període de fam i els seus cònsols no saben com resoldre els problemes. El poble torna a cridar a August per resoldre el problema.

  • La tercera etapa va des de l'any 19 al 14 dC. En aquest període es representa l'ascenció definitiva del nou règim polític. L'any 17 aC s'organitzen uns jocs anomenats Jocs Seculars en honor d'August i en ells adopta els seus néts Gai i Luci això fa molta por als republicans ja que així la seva monarquia serà de caràcter hereditari. Gai i Luci moren en estranyes circumstàncies i August centra la seva vista en Germànic, que es un nebot, però aquest també mort. En aquest moment apareix en escena Tiberi, fill de la segona esposa d'Octavi, Lívia, les males llengües diuen que va ser ella la que va intervenir directament perquè Tiberi succeís a August. Per assegurar la relació de successió d'August a Tiberi, aquest es va casar amb Júlia, filla d'August, a partir d'aquí ella porta una vida molt depravada i la desterren.

L'imperi durà fins al 476 dC.


ELS JULIO-CLA.. CLA... CLA... CLAUDIS

  • la dinastia dels Júlio Claudis (14-68)

  • Els emperadors d'aquesta dinastia es coneixien com a Júlio-Claudis, perquè o bé són descendents de la família Julia (August), o bé de la família Claudia (Tiberi), o bé de totes dues (Calígula, Claudi, Neró).

    Per evitar una guerra civil, August va creure que el millor era demostrar en vida qui era el seu preferit, adoptant-lo o fent-lo casar amb la seva única filla, Júlia. Així va succeir amb Marc Claudi Marcel i va succeir August. La necessitat que un imperi tan extens fos governat per una sola persona era indiscutible, aleshores, s'introduí a Roma la successió dinàstica que havia estat rebutjada per els homes de la república.

  • característiques generals: els primers emperadors no van voler donar la sensació de trencament absolut amb les institucions anteriors, així que van preservar moltes de les funcions del Senat, tot i que de manera molt controlada. La presencia de tropes a les fronteres de l'imperi, i el paper desenvolupat per la guàrdia pretoriana ja insinuava la gran importància que, temps a venir, tindria l'exèrcit en el desenvolupament de la pilitica.

  • Tiberi (14-37): Forçat per la seva mare, Lívia, va viure a l'ombra d'August i sempre va ocupar el segon lloc en els seus designis successoris. Tiberi era un home culte i intel·ligent, però mai no fou popular. Des del seu palau va esdevenir un governant embogit.

  • Gai Juli Cèsar “Calígula” (37-41): Tenia 25 anys quan, va ser proclamat emperador, va passar a la història com un individu cruel i va morir assassinat quatre anys més tard de ser proclamat emperador.

  • Claudi (41-54): va ser el primer emperador proclamat per la guàrdia pretoriana. Claudi eranét de Lïvia i fill d'Antònia la Menor. LA família imperial el va tenir en molt poca consideració, ja que era coix i quequejava. Fou un escriptor d'història prolífic, i com a governant va destacar per endegar moltes obres públiques. A la seva mort, fou divinitzat pel Senat. Són famoses dues de les seves esposes, Messalina i Agripina.

  • Neró (54-68): fill d'Agripina, va convertir-se en emperador a l'edat de disset anys. Tingué com a preceptor Sèneca. Els historiadors ens han transmès una imatge dontradictòria de Neró, ens l'han descrit com un personatge despietat, capaç d'incendiar la ciutat, fer matar la seva mare i la seva esposa. Neró fou el primer emperador que desencadenà una persecució contra els adeptes a la nova religió. Durant el seu regnat, Neró va iniciar la guerra contra els parts d'Armènia i contra els jueus. Va tenir com a prefecte del pretori Tigel·lí. És famosa la conjuració contra Neró encapçalada per Pisó. Finalment l'emperador es va suïcidar l'any 68 dC, després que el Senat el declarés enemic públic.

  • La dinastia dels Flavis (69-96)

  • Després d'un any de lluites intenses per la successií i d'inestabilitat externa, amb l'acord dels comandants de les legions de les províncies d'Orient, Vespasià, un general sense antecedents nobles que comandava les tropes a Judea, fou proclamat emperador i va restablir l'ordre immediatament. Vespasià (69-79) i els seus dos fills, Tit (79-81) i Domicià (81-96), regnaren els últims anys del segle I.

    Durant aquest període van succeir alguns fets molt coneguts de la història de Roma: la submissió definitiva de Judea i la destrucció del temple de Jerusalem (70); l'erupció del Vesuvi i la consegüent destrucció de Pompeia i d'Herculà (79): ; la construcció i la inauguració de l'amfiteatre Flavi (80); l'edificació de l'estadi de Domicià, que ocupa l'actual plaça Navona, i la construcció d'un nou palau imperial al Palatí domus Flauia; la submissió de Germània (85), i el començament de la guerra contra el dacis (85), un poble que s'havia establert a l'actual Romania. Es va crear un sistema de protecció contra els pobles bàrbars conegut amb el nom de limes, consistí a establir fortificacions a les fronteres de l'imperi, comunicades entre si per facilitar el desplaçament de les tropes en cas de necessitat.

    El final de la dinastia Flàvia s'esdevingué amb l'assassinat de Domicià a mans d'una conspiració encapçalada pels prefectes del pretori i per alguns senadors, a causa del despotisme que va practicar. Val a dir, però, que en aquesta època les antigues grans famílies republicanes havien desaparegut gairebé totes, i amb elles el record dels temps passats. L'imperi es preparava a entrar en la seva època més esplendorosa.


    ORÍGENS DE LA HISTORIOGRAFIA LLATINA

    La historiografia llatina és el conjunt de textos literaris destinats a la consignació documentada del present o de la investigació del passat, per tant, allò que diferencia la literatura historiogràfica de la resta de literatures és la finalitat amb que s'origina: recollir sistemàticament els esdeveniments ocorreguts en el passat o bé que s'esdevenen en el present.

    Els primers exemples de prosa històrica a Roma són en llegua grega que era la llengua de cultura de tot el Mediterrani amb la qual ja s'havien expressat histoadors de l'alçada d'Heròdot i Tucídides. Aquests primers historiadors s'anomenaren “annalistes primitius” i les seves obres, els títols de les quals no coneixem, rebien el nom genèric de “Graeci annales”. Una de les primeres obres històriques en llengua llatina són els “orígens” de Marc Porci Cató, Cató el censor. Aquest visqué entre el segle III i II aC. La seva obra estava distribuïda en set llibres que explicava la història de Roma des de la fundació fins a la època contemporània de Cató. Després de Cató apareix una nova generació d'annalistes, aquests empraran la llengua llatina i incorporaran a les seves obres la voluntat de presentar una matèria de lectura entretinguda, de to moralitzant i d'estil retòric.

    El primer historiador va ser Gai Juli Cèsar que viu entre el 100-44 aC, per a ell la literatura fou una distracció però alhora un bon instrument polític, especialment, condicionat per la propaganda política. Està en els seus dos llibres “de bello Gallico” i “de bello civil”. Aquests intenten justificar les seves accions polítiques mitjançant un estil planer que desd de l'antiguitat les han fet molt aptes per a l'aprenentatge del llatí. Tot seguit trobem a Gai Sal·lusti Crisp (86-35 aC) que només va escriure al final de la seva vida profundament decebut per la política del seu temps. Aquest, escriu a la recerca del sentit de la història influenciat per Tucídides. En tots els seus llibres prima la interpretació històrica, en ocasions en detriment dels propis fets o de la veracitat. Les seves obres més destacades són “Bellus Iugurtinum” i “de catilinae coniuratione” Tot seguit trobem a Tit LIvi que escriu des del 59 aC al 17 dC; és un dels grans historiadors de la època d'August i la seva obra està impregnada del nou esperit augusteu que trobem per exemple a Virgili i HOraci. L'obra de Tit LIvi és la història de Roma des dels orígens fins a la mort de Drus al 9 dC. “Ab urbe condita” va ser escrita entre el 753aC i el 9 dC, aquesta constaba de 142 llibres, dels quals només es conserven els llibres de l'1 al 10 i del 21 al 45. Ja en el segle IIdC circulava una edició abreujada de l'obra de Tit LIvi anomenada “epitome” va servir de referència per a les obres d'historiadors posteriors com per exemple Eutropi. Tit Livi utilitza com a fons le sobres dels últims annalistes entre d'altres autors. El mètode històric de Tit Livi consisteix en l'exposició d'un tot concret seguint una font determinada que després completa o corregeix amb un altre font. Aquest sistema dóna lloc a duplicats amb discrepàncies cronològiques i manca d'exactitud. Els darrer dels grans historiadors llatins és Publi Corneli Tàcit que va viure del 55-120 dC; aquest és considerat el més gran historiador de Roma, aquest títol es justifica tant per la seva extraordinària personalitat com per la metodologia històrica que utilitza amb un examen i selecció de fets originals que analitza i interpreta posteriorment fent-ne una visió personal i única. Entre les seves obres destaquen “Germànica” en la qual descriu els usos i costums dels pobles germànics, “annales” on recull els fets històrics entre els anys 14 a 68 dC i “historiae” fets succeïts entre l'any 69-96dC. Com a pensador de la història, Tàcit supera tots els historiadors anteriors de la mateixa manera que el separa estilísticament. Les seves obres es caracteritzen per la gravetat i concisió expressiva per la solemnitat i a voltes la ironia


    Família Julio-Claudia

    Sajà mata a Drusc entre el 29 i el 30 d.C. Moren, també, en estranyes circumstàncies Agripina, Neró i Drus. Sajà intenta garantir-se l'associació tot establint parentius amb la família Julia, Tiberí promet una de les seves nétes a la família, però, Sajà que té por que no ho dugui a terme fa una conjura, aquesta és descoberta l'any 31 d.C. i Sajà és apressat i condemnat. Tiberí queda traumatitzat, fins a la seva mort és retira a l'illa de Capri, on mort tot sol sense derivar successor l'any 37 d.C. El seu regnat va ser de pau, seguretat, sobretot, a les províncies, l'administració del tresor fou molt severa i perseguí qualsevol actuació deshonesta dels seus gobernadors. A la fi del seu imperi, l'economia d'aquest era molt sanejada. A la mort de Tiberí l'únic fill viu encara de Germànic és Gai que és proclamat emperador per l'exèrcit l'any 37 d. C.. Aquest passarà a la història amb el om de “Calígula” que en llatí vol dir “esperdenyeta”. Els primers mesos del seu govern, foren esperançadors sobretot, per la fama que tenía el seu pare Germànic, Calígula va retornar poders electorals, a les Assemblees del poble que Tiberí havía eliminat i es mostrà respectuós amb els emperadors. L'any 37 d.C. patí una greu malaltía que des de aleshores es llençà a una política crurel i estocegant, va començar a promoure un govern de carrer despòtic i amb autodivinització. Les nombroses despeses de la cort l'obligaren a augmentar la pressió fiscal sobre el poble. Aquest molt decebut intentà, en dues ocasions, dur a terme un complot per matar-ho i finalment va ser assessinat l'any 41 aC a les estances del palau per els pretorians. Calígula no tingué descendència, això suposa un nou problema a la línia successoria. Poc després de la mort de Cal·lígula, els pretorians proclamaren emperador a Claudi, aquest tenia aleshores 52 anys, era germà de Germànic i nebot de Tiberi, però els seus defectes físics (coix, tartamut....) el van mantenir allunyat de la línia successoria i el van mantenir lluny de les intrigues del palau. Tots el creien inofensiu i ridícul. Fins aleshores, Claudi s'havia dedicat a les activitats intel·lectuals; tenia una formació filosòfica i històrica extraordinària (savi) però és cert que no tenia cap experiència militar, ni de comandament, això no obstant, Claudi va desenvolupar la seva tasca amb afany malgrat la seva inexperiència. Va sanejar l'economia pública, va conquerir el sud de la Britània l'any 44 personalment i va unir a l'imperi les provincies de Tracia, Lícia i Judea. Per fer-ho, s'envoltà de lliberts (esclaus lliures) i homes de la seva confiança i comença amb l'ajut de tota aquesta gent la burocratització de l'imperi, va desenvolupar l'administració de l'imperi. Es va casar diverses ocasions i les seves esposes han passat a la història amb tanta o més fama que ell. Són Messalina la qual fou executada per el propi Claudi ja que era impúdica i escandalosa (prostituta...) i amb Agripina II (germana de Cal·lígula i filla de Germànic, o sigui, neboda de Claudi) i en casar-se adoptà al fill d'aquesta, Neró. Per tal que el fill d'Agripina II arribés al poder, aquesta no va parar d'insistir-li al seu marit fins que aquest va acceptar.

    L'any 54 dC mort Claudi enverinat per la seva pròpia esposa. Neró puja al poder quan només té setze anys, aquest governarà els cinc anys posteriors (fins a la seva majoria d'edat) sota els consells del filòsof Sèneca i d'un conseller anomenat Burrus. D'aquest cinc primers anys són anomenats “quinquenium aureum” (el quinqueni daurat) perquè es caracteritzava per el bon govern, les bones relacions entre l'emperador i els senadors i la bona marxa de l'economia, però a mesura que Neró s'allunya de la influència dels seus consells (Sèneca i Burrus) les seves actuacions es converteixen en més i més despòtiques i cruels. L'any 55 dC mata a Britànic (germanastra) i al 59 dC fa matar a la seva pròpia mare. Neró que tenia una formació excel·lent es prenia per un gran poeta i a partir d'aquesta època començà a exivir-se en teatres per mostrar- el seu talent; va crear nous concursos de gladiador i paga a una claca de cinc-centes persones, així d'aquesta manera s'assegurava l'èxit. Aquesta claca era pagada amb diners públics. L'any 60 dC dur a terme l'assessinat de quatre centes persones acusades de conjurar contra ell. Empren molts processos de “lesa majestat” (algú per la publicament en contra de personatges que tenen una certa immunitat) sovint sense una acusació verdadera. A la mort de Burrus, Neró repudia a la seva eposa Octavia i es casa amb Popea. Del 62-68 dC el seu regnat esdevé una tirania despòtica, malversa quantitats de diners públics i les finances estatals es rebenten. L'any 64 es produeix el famosíssim incendi de Roma del qual seran acusats els cristians encara que la vox populi va dir que va ser el propi Neró el qui va provocar l'incendi per poder-se inspirar en una obra poètica de gran popularitat. Després de l'incendi, s'inicia la reabilitació de la ciutat amb nous plans urbanistic i nous edificis entre els quals hi ha la construcció de l'anomenada “Domus aurea” un palau particular de Neró. Tot això demana molts diners i com que Neró no pot fer front tot això devalua la moneda. L'any 65 dC hi ha una conspiració per part de PIsó contra Neró executa qualsevol persona que li sembli minimament suspitosa. L'any 67dC hi ha una revolta a la Judea i l'any 68dC a la Gàl·lia, el senat declara a Neró enemic públic, aquest es suicida. Entre els anys 68 i 69 hi van haver tres emperadors Galba. Otó i Viteli i finalment l'any 69 és nomenat Vespacià emperador, comença la dinastia Flavia.


    LA RELIGIÓ ROMANA

    1. CARACTERÍSTIQUES GENERALS

    A) Era una religió politeista, en la qual cada activitat de la vida humana tenia la protecció d'una divinitat diferent.

    B) Es tractava d'una religió de tipus comunitari, en el sentit que la relació amb les divinitats s'establia sempre per mitjà d'una comunitat, ja fos la família, l'estat (per exemple, el culte a Júpiter, a Juno i a Minerva), alguna corporació laboral (per exemple, el culte a Isis per part dels comerciants) o alguna associació de tipus iniciàtic (el culte a Cíbele, a Mitras), entre altres. El culte de caràcter familiar estava a les mans del paterfamilias, aquest actuava com a sacerdot i oferia sacrificis. En canvi, el culte estatal sempre era públic i estava a les mans dels magistrats.

    C) Era una religió oficial, lligada a la política. Per als romans, la ciutat i l'estat eren els llocs on convivien els déus i els homes. Els magistrats gaudien de poders religiosos perquè així en qualsevol acte públic podien efectuar el curs polític de Roma

    D) Es tractava d'una religió sense dogmes, transmetia per tradició i no pas mitjançant escrits. En conseqüència, era una religió sense control espiritual, això explica el perquè la religió romana acceptés cultes procedents de les províncies conquerides. El cristianisme va tenir dificultats per incorporar-s'hi perquè afirmava l'existència d'un Déu únic.

    E) Era una religió ritual, és a dir, que es basava en un culte i complir unes regles determinades.

    2. ELS COL·LEGIS SACERDOTALS

    Per dur a terme les cerimònies rituals públiques a Roma existien diferents col·legis sacerdotals i corporacions.


    3. ELS RITUS

    Dels ritus relacionats amb el culte privat, aquí només parlarem dels ritus relacionats amb les pregàries i els sacrificis. Les pregàries eren les fórmules sagrades que es llegien durant una cerimònia. Els sacrificis consistien en la immolació d'un animal sense cap mena de defecte, ornat amb garlandes l'animal, s'aspergia vi, mel o llet i s'engrunava una mena de massa feta de farina i sal; a continuació, calia matar l'animal d'un sol cop. Una vegada mort, si les entranyes tenien un bon aspecte, s'oferien a la divinitat, si no en tenien, calia repetir el sacrifici amb una altra víctima.

    4. EL CULTE IMPERIAL

    Els romans creien que cada persona tenia un genius protector, que rebia culte un cop mort, per això Cèsar havia estat divinitzat després de mort, i August es feia anomenar diui Caesaris filius. Aprofitant aquests elements, August permeté amb fins polítics donar el culte al seu geni en vida, i fins i tot, algunes províncies orientals veneraven els seus cabdills. A partir d'aleshores, els emperadors i les emperadrius podien rebre honors divins si eren morts. Tàrraco fou la primera ciutat d'Occident que dedicà un altar a August en vida. D'aquest culte, se n'encarregaven els sèvirs augustals, un col·legi format per sis lliberts enriquits.


    ELS ANTONINS

    La dinastia dels Antonins juntament amb la dels Severs representen l'Edat d'Or de l'Imperi romà marcada per una banda de l'assoliment de la seva màxima extensió i a la vegada per l'inici dels atacs dels pobles fronterers, fet que obligarà als romans a mantenir tropes constantment per defensar les fronteres (limes). La relativa prosperitat econòmica beneficia sobretot al llarg de la primera meitat del segle III no només a Itàlia sinó també a la major part de les províncies imperials, aquesta situació prospera es manifesta en l'embelliment de moltes capitals de província, entre les quals també les d'Hispania, per exemple: Tarraco (tarraconense) Corduba (Bètica) i Emèrita Augusta (Lusitània). D'altra banda, la bona xarxa viària promou els intercanvis econòmics i culturals és en aquest període quan entren en gran força les religions d'origen oriental, entre elles també el cristianisme.

    El primers dels emperadors dels Antonins és Nerva (96-98) accedeix al poder a petició dels conspiradors que mataren a Domicià, és un senador de 66 anys quan puja al poder, fet que afavoreix l'obertura i la restauració de l'ordre senatorial. Una de les primeres mesures que adopta és la condemna de la memòria de Domicià, aquest procediment rep el nom de “Damnatio memoriae” (greuja de la memòria d'algú) i consisteix en esborrar el nom d'algú de tots els annals històrics i de qualsevol text que l'esmenti. A més a més, Nerva s'esforça per retornar l'estabilitat a l'imperi i equilibrar-ne les finances per tal d'assegurar-se el suport de l'exèrcit adopta a Marc Ulpi Trajà, un llegat de la Germania superior amb una gran reputació militar, en morir Nerva sense descendència, l'adopció de Trajà va garantir la successió sense incidències. Marc Ulpi Trajà (98-117) provenia d'una família senatorial de província, concretament de la Bètica i concretament d'Itàlica que actualment es diu Santiponce. Abans de ser adoptat, Trajà s'havia distingit per la seva carrera militar, podia, per tant, garantir l'entesa i la comprensió entre el Senat i l'exèrcit.

    Plini el jove, escriptor contemporani de Trajà el descriu com un príncep virtuós, just i respectuós; tan en les institucions polítiques romanes com amb les tradicionals des del principi, també dugué a terme una política de grans obres públiques subvencionades amb els motins de guerra, sobretot de la província de la Dàcia recentment conquerida. A Roma hi va construir un fòrum, un mercat, unes vies públiques a Hispania, a la Germània, a l'Àfrica...

    Va passar a la història com a exemple d'optimus princeps (el príncep òptim) Trajà morí de retorn contra una campanya militar contra els Parts. Dos dies més tard, les tropes romanes de Síria vam declarar com a successor a Publi Eli Adrià i varen fer corre la veu que Trajà l'havia adoptat abans de morir. D'origen hispà, igual que el seu antecessor , en el moment de ser escollit, ja té una bona carrera militar i política a l'ombra de Trajà, però el seu caràcter no tindrà res a veure amb l'emperador precedent: se'l defineix com: “varius, multiplex, multiformis” que vol dir “variable, mutable i de moltes formes” tot fent referència al seu caràcter canviant que tenia, era seductor però alhora molt inquietant, havia rebut una educació molt refinada, era culte, intel·ligent i un gran amant de la cultura grega per damunt de tot (filohel·lè). Es va passar la major part del seu regnat viatjant, per tal de controlar, personalment, l'Imperi en tota la seva extenció. Aquest fet afavorí la promoció de les províncies que s'esdevingueren objecte d'interès de l'emperador, més que mai. Entre aquestes províncies, la nineta dels ulls de l'emperador eren les províncies de parla grega i Grècia, evidentment. Atenes troba el seu antic esplendor i Adrià va ordenar edificar-hi, entre els quals hi ha l'Olimpiéon, que es un temple dedicat a Zeus. Va morir l'any 138 i les seves despulles foren enterrades al Mausoleu d'Adrià.

    Després d'aquest, arriba al poder Antoní Pius (138-161) ell procedeix d'una família gal·la, però, havia passat quasi tota la vida a Itàlia. En arribar al poder es dedicà a portar una política immovilista i continuadora d'Adrià, però amb la diferència de l'anterior, no va sortir mai d'Itàlia, per sort, va viure en un període de relativa prosperitat i no va haver de fer campanya. Els seus fills adoptius varen ser criats a Roma sense cap formació militar, en altres paraules, no varen rebre la formació necessària per desenvolupar tasques de govern.

    En morir Antoní Pius cedeix el tron a Marc Anni Ver i a Luci Anni Ver, però, aquest segon, mort prematurament i només queda Marc Anni Ver (Marc Aureli). Aquest regne des del 161 al 180 dC, tenia una formació literària i filosòfica excel·lent, però, no havia ocupat mai cap càrrec polític important. Va mostrar sempre, però, una aplicació cega i un esforç extraordinari per fer front a la difícil situació política del seu regne. Aquesta bé marcada per l'atac constant per les forces bàrbares, sobretot, per l'orient i la frontera amb el Danuvi, per tot això, Marc Aureli es va passar quasi tota la vida en campanya militar i va morir al Danuvi.

    El succeirà el seu fill Còmmode (180-192). Arriba al tron amb només 19 anys, però, abans, el seu pare ja l'havia anomenat Imperator Augustus que li havia permès ocupar un càrrec important. Trenca totalment amb la política del seu moment. Signa la pau amb la Germànica i torna a Roma on deixa la política en mans dels seus preferits i ell es dedica a viure. Organitza uns jocs de gladiadors, es disfressa d'Hèrcules a qui es creia la seva reencarnació i abusa del seu poder; va ser assassinat pels seus preferits en un complot perquè tenien por que les extravegances de l'emperador no acabessin girant-se en contra seva i també va ser condemnat per “damnatio memoriae”.


    ELS SEVERS

    * Característiques generals:

    A partir del segle II les forces militars havien adquirit un grau d'autonomia important. A conseqüència d'aquest fet l segle va acabar amb lluites entre els generals proclamats emperadors per les tropes respectives.

    Durant aquest segle ja es va començar a entreveure l'inici de la futura hegemonia de les províncies orientals sobre les occidentals. L'orient grecoparlant va esdevenir el centre cultural de l'imperi, cosa que comportà un suport oficial a les religions orientals per part dels emperadors i l'aparició de grans intel·lectuals com Papinià, Ulpià, Paule i Modestí, que ocuparen llocs de responsabilitat en el govern imperial.

    Els membres de la dinastia intentaren fer la impressió que hi havia una continuïtat respecte de la dinastia dels Antonins, tant és així que Septimi Sever es proclamà fill de Marc Aureli i anomenà el seu fill Marc Aureli Antoní. La resta de la dinastia van mantenir també el nom.

    Des del punt de vista de la política interior, les relacions amb els emperadors es deterioraren. Durant aquest període s'accentuà l'esperit despòtic de l'emperador, això feia recordar a monarquies orientals, també va fer augmentar el nombre de funcionaris, encarregats de l'administració...

    També es va reformar l'exèrcit, atès que el sistema defensiu dissenyat pels Antonins només servia per fer front a petits atacs de tribus disperses. Des del punt de vista exterior, continuaven les lluites sobretot a la frontera del Danubi (limes) i en el front oriental.

    1.- Septimi Sever (194-211): Quan mort Còmmode hi ha un any de lluites pel poder, que es resolgueren a favor de Septimi Sever. Aquest emperador dur a terme dues llargues campanyes militars: una contra els parts (197-199), i una altra contra els britànics, on mort de malaltia (208-211). Va associar al govern de l'Imperi els seus dos fills, Caracal·la i Geta. Va adaptar l'organització de l'exercit a les noves necessitats defensives i augmentà el nombre de soldats. També va millorar les condicions dels soldats per facilitat-ne les lleves. Septimi Sever otorgà càrrecs a compatriotes i a familiars seus. A la seva mort, l'Imperi passà a mans dels seus dos fills en igualtat de condicions, però el govern conjunt només va durar un any.

    2.- Marc Aureli Antoní “Caracal·la” (211-217): Aquest era un home ambiciós i profundament militar, va fer assassinar el seu germà i va massacrar tots els possibles enemics. Continuà la política del seu pare en tots els àmbits, i el 212 amplia el dret de ciutadania romana a tots els homes lliures de l'imperi. A Roma va manar construir un famós complex termal amb el nom de termes de Caracal·la.

    3.- Marc Aureli Antoní “Elagàbal” (218-222) i Marc Aureli Sever Alexandre (222-235): A Caracal·la, el van succeir dos fills de les seves cosines. Primer les legions proclamaren emperador Marc Aureli Antoní “Elagábal”. Un complot encapçalat pels pretorians el va assassinar i va entronitzar el seu cosí, Marc Aureli Sever Alexandre. Aquest emperador va actuar amb mesura i va promoure una reforma moral dels costums, així com una revitalització de la religió tradicional, lligada als cultes orientals. En el seu regnat aparegué un nou perill a l'Orient, el dels perses, i els germànics travessaren el Rin i el Danubi per primera vegada. Va ser assassinat per un complot precisament quan es trobava en el front septentrional.


    LA CRISI DE LA SEGONA MEITAT DEL SEGLE III (235-284)

    Va ser una època en què emperadors de diversa procedències es van succeir l'un a l'altre en intervals de temps molt curts. Tot plegat suposà una gran crisi política anomenada anarquia militar. Les campanyes definitives contra els atacs dels pobles “bàrbars” van esdevenir el problema gairebé exclusiu del govern imperial, tant que els emperadors d'aquest període han estat anomenats emperadors soldats. Els “bàrbars” no sols gosaren envair el territori romà, sinó que també va ser capaços d'endinsar-se fins al cor de l'imperi i dedicar-se al pillatge i a la destrucció. Aquests atacs provocaren una gran crisi econòmica i a conseqüència d'això, la situació social es va inestabilitzar. La crisi arribà a ser extrema quan l'any 260 els perses van capturar i assassinar l'emperador Valerià. Com a reacció es van succeir una sèrie d'emperadors que aconseguiren restablir un cert ordre a les fronteres, tot i que les invasions eren cada vegada més freqüents.

    Vídeos relacionados