Historia de la Música

Edad Media. Estilos musicales. Manifestaciones # Edat Mitjana. Estil musical. Monodia. Cant Gregorià. Joglars i Trobadors. Polifonia. Instruments medievals

  • Enviado por: El remitente no desea revelar su nombre
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 4 páginas
publicidad
publicidad

TEMA 2

De la monodia a la polifonia.

L'Edat Mitjana

2.1. CARACTERISTIQUES DE L'ÈPOCA

L'Edat Mitjana comprèn l'època que va des de la caiguda de l'Imperi Romà (any 476) fins a principis del segle XV. Des del segle VIII fins al XII Europa es troba unida pel cristianisme. Trobem una societat molt jerarquitzada:

  • Hi havia dos poders universals: el religiós, representat pel Papa, i el civil representat per l'emperador.

  • En segon lloc és trobava la noblesa (sistema feudal, aparegut al segle X). Vivien en castells molt ben emmurallats i es dedicaven a fer la guerra. El sistema feudal i les Croades el desenvolupament de la música profana (no religiosa). En aquest mateix nivell hi havia els abats i els bisbes que vivien a les grans abadies i a les seus episcopals. Eren grans centres culturals de l'època, on es copiaven els llibres i les partitures.

  • En tercer i últim lloc es trobava el poble, que era pobre i sense cap possibilitat d'accedir a la cultura, dedicat a la pagesia i a servir els seus senyors.

  • A partir del segle XIII i amb la formació de les primeres ciutats hi ha un desenvolupament de l'agricultura i del comerç. Apareix un nou estament social, els burgesos, que es dediquen a l'artesania i el comerç.

    Gràcies a aquests canvis sorgeix un nou estil arquitectònic: el gòtic. Aquesta societat que projecta les noves catedrals i els nous edificis de les ciutats desenvolupa també un nou estil musical, la polifonia.

    2.2 L'ESCRIPTURA DE LA MÚSICA

    Dins el terreny de la música occidental escrita, els documents més antic que avui dia es poden trobar són de l'Edat Mitjana.

    Boeci i Cassiodor van introduir la teoria musical grega en l'Edat Mitjana romana. L'escriptura musical grega i romana era alfabètica: cada so tenia assignada una lletra de l'alfabet (A-la B-si C-do D-re E-mi F-fa G-sol).

    En el segle IX es canvià per la notació neumàtica. Els neumes eren uns signes que és col·locaven sobre les síl·labes del cant i que intentaven dibuixar la línia melòdica.

    En el segle X, el monjo Hucbald tingué la idea de dibuixar unes línies horitzontals paral·leles que corresponien cada una a una altura d'entonació diferent.

    Al segle següent, un altre monjo, Guido d'Arezzo, decideix utilitzar tant les línies com els espais (origen del pentagrama). També donarà a cada nota el nom que coneixem actualment (Ut, Re, Mi, Fa, Sol, La, Si).

    Quan és va començar a escriure música polifònica es va veure la necessitat de fixar per escrit la durada de les notes. Apareix un primer sistema de notació proporcional amb durades establertes: Longa, Breu, Semibreu.

    2.3 EL CANT GREGORIÀ

    El Papa Gregori I, per tal de tornar a donar un sentit d'unitat al cristianisme, va treballar per recopilar els cants propis dels primers cristians deixant de banda les possibles innovacions que cada lloc havia anat afegint. Aquest tipus de música va ser el propi i únic de l'església cristiana durant molt temps. En honor al seu primer recopilador, avui dia el coneixem com a cant Gregorià.

    En el seu temps aquesta música religiosa s'anomenava cant pla pel dibuix de la seva única línia melòdica (cant monòdic). El ritme de la música venia donat pel propi ritme de les síl·labes llatines. Era cantat sempre per homes i sense acompanyament instrumental (a capella).

    Els cants podien ser antifonals (un cor canta alternant-se amb un altre) o responsorials (un o més solistes canten acompanyats per un gran cor o pels fidels).

    Segons la relació entre les notes i les síl·labes les melodia gregorianes es classifiquen en:

    • Sil·làbiques: cada síl·laba es canta amb una nota diferent.

    • Melismàtiques: cada síl·laba es canta amb una sèrie de notes (melisma).

    • Salmòdiques: diverses síl·labes es canten sobre la mateixa nota (recitat).

    Aquesta primera música litúrgica era monòdica. No utilitzava les escales, sinó que feia servir els modes. Cada mode representava un sentiment diferent. Cada melodia de cant pla es caracteritza per la seva nota final (la nota amb què acaba) i el seu àmbit (distància entre nota més greu i més aguda).

    2.4.LA MÚSICA PROFANA: ELS JOGLARS I ELS TROBADORS

    En els seus inicis tant la música religiosa com la profana consistien en una única línia melòdica (textura monofònica) de ritme lliure. Encara que es van anar separant, mantenien una relació d'influència de la religiosa sobre la profana.

    Els joglars eren rodamóns que anaven d'un lloc a l'altre divertint el públic. Eren mig poetes mig saltimbanquis, i barrejaven en les seves actuacions malabars, mímica, la narració de típiques gestes èpiques i la música. Van sers els transmissors de la música popular no litúrgica.

    S'anomenaven goliards (seguidors del bisbe Golies, que va crear l'ofici) als clergues que després d'abandonar la vida religiosa es dedicaven a entretenir a la gent cantant en llatí i en llengua vulgar. Cantaven des de les més refinades poesies a les més grolleres (Carmina Burana és un bon exemple).

    Els joglars al ser d'una classe social inferior recitaven cançons i poemes del trobadors. L'ofici dels trobadors va sorgir a Occitània, el primer que es coneix es Gillem IX de Poitiers. El tema central era l'amor cortès, encara que també en tenien d'altres-

    2.5. L'INICI DE LA POLIFONIA

    L'inici se situa a principis del segle IX. Al principi era una veu principal (Cant Gregorià), la segona veu se separa nota contra nota a uba distància de quarta per tornar al principi, aquest sistema s'anomena organum. A Anglaterra existia un tipus d'organum anomenat gymel, amb una distància de tercera. Al segle XI va sorgir el discantus o organum lliure que consistia en que una veu puja i l'altra baixa a l'inrevés. A principis del segle XII la segona veu se separa de la primera fent dibuixos melòdics sobre el cant religiós, aquest tipus de polifonia s'anomena organum melismàtic o florejat. Mes endavant s'afegiren altres veus. Aquest domini de la polifonia afavorí l'aparició del conductus, on el compositor ja deixa el cant pla per crear nous temes músicals.

    Derivat del discantus sorgir el motet, forma que s'utilitzà tant en música religiosa com profana. Es coneix com a motet pluritextuat el motet amb un text diferent a cada veu. La polifonia trobà el seu punt culminant a finals de segle XII amb Leónin i al principi del segle XIII amb Pérotin. Són els primers grans noms de la música.

    2.6 L'ARS NOVA

    A finals del segle XIII, la societat francesa inicia una reacció d'inconformisme amb tot el que s'avia fet culturalment fins al moment, buscant la modernitat. En la música el moviment ve guiat per un tractat escrit de 1320 aproximadament que es diu Ars Nova.

    A partir del segle XIV es comença a compondre molta més música profana. Amb la polifonia comença una nova manera de notació, la notació proporcional, d'on deriva l'actual. Amb el temps també es substituiran les escales de Cant Pla per les actuals Major i Menor. Guillaume de Machaut (1300-1377) va ser el músic més gran de l'època. La missa de Machaut resumeix molts dels elements de l'Ars Nova: a) Llibertat de ritme, b) Independència de la melodia i el ritme de cada una de les veus, c) Canvi dels modes eclesiàstics a les escales major i menor, d) Utilització del silenci com a element musical. Aquest fet donarà lloc a l'hoctetus, manera de cantar en què les diferents veus s'alternen ràpidament i que en certa manera recorda el singlot. A finals del XIV i principis del XV la noblesa disposa de capelles musicals (grups de músics), on es disputaven qui era el millor. Amb aquesta tècnica prepararen l'arribada del Renaixement.

    3.7 ALTRES MANIFESTACIONS MUSICALS

    Dins de la música religiosa de l'Edat Mitjana, existien melodies que tot i la seva temàtica, no estaven vinculades a la litúrgia.

    Aquestes melodies eren escrites amb la llengua del poble, semblen fusió de la música religiosa culta amb la popular folklòrica.

  • Durant el regnat d'Alfons X el Savi es van escriure les Cantgas de Santa Maria. Es un manuscrit ple de miniatures on es troben més de quatre-centes melodies de lloança a la Mare de Déu.

  • A Elx encara es conserva una manifestació sacra medieval coneguda com a el Misteri d'Elx.

  • Es una mostra de teatre religiós que representa a l'Assumpció de la Verge Maria als cels. El text es escrit en Català i conté trenta-tres parts musicades.

    Es cantat sense instruments, encara que hi ha fragments musicades amb guitarra o orgue.

  • La nit de Nadal, a moltes esglésies de Catalunya i d'altres indrets d'Europa s'hi cantava el Cant de la Sibil·la.

  • A Catalunya es troba un important document d'aquesta època, el Llibre Vermell de Montserrat

  • Aquest llibre copiat al segle XIV servia per entretenir als pelegrins.

    2.8.ELS INSTRUMENTS MEDIEVALS

    Tot i que molt pocs instruments originals de l'època han arribat as nostres dies, sembla que n'existia una gran quantitat.

    Els compositors no especificaven l'instrument, i bàsicament acompanyaven la veu humana.

    Per a l'església els instruments eren elements profans, i no els utilitzaven. Sabem que existien per els documents gràfics i esculturals.